Anar al contingut

La dòna en l'Antiga Roma

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
La culta, i viagera Vibia Sabina va ser neboda neta de l'emperador Trajano i esposa del seu successor, Adriano. A diferència d'atres emperatrius, va representar un paper molt chicotet en la política de la cort i es va mantindre independent en la vida privada al no tindre fills satisfacció emocional en assunts de l'amor.[1]

En l'Antiga Roma, totes les dònes que naixien lliures eren ciutadanes (cives),[lower-alpha 1] pero no podien votar ni ocupar càrrecs públics.[3] Per este llimitat paper públic de la dòna en l'Antiga Roma, els historiadors romans mencionen en menys freqüència a les dònes que als hòmens. No obstant, mentres que les dònes romanes en general no tenien cap poder polític directe, les de famílies riques i destacades podien eixercir (i de fet eixercien) gran influència a través de l'entorn privat.[4] Entre les dònes excepcionals que han deixat una marca indeleble en el història estan les semilegendarias Lucrecia i Claudia Quinta, les històries de la qual tenen un matís mític; les decidides dònes republicanes com Cornelia, mare dels Gracos, i Fulvia, que comandó un eixèrcit i va falcar monedes en la seua image; les dònes de la dinastia Juliol-Claudia com Livia Drusila, la més prominent, que va contribuir a la formació de les costums imperials; i l'emperatriu Helena, una força motriu en la propagació del cristianisme.[lower-alpha 2]

Com va succeir en els hòmens, les dònes de l'èlit i els seus significatius actes polítics varen eclipsar a les dònes de ranc inferior en els registres històrics. Les inscripcions i sobretot els epitafis documenten els noms d'un gran número de dònes a lo ample del Imperi romà, pero no nos diuen molt més d'elles. Algunes instantànees de la vida diària s'han preservat en els gèneros lliteraris llatins com la comèdia, la sàtira o la poesia, en especial en els poemes de Catulo i Ovidio que oferixen vívidos centelleigs/centellejos de les dònes romanes en els menjadors i tocadors, en els events deportius i teatrals, de compres, maquillándose, practicant la màgia, preocupades per l'embaràs —sense embargament, tot vist a través d'ulls masculins—.[6] Les cartes de Cicerón, per eixemple, revelen de manera informal com el autoproclamado gran home va interactuar de portes per a dins en la seua esposa Terencia i la seua filla Tulia, de la mateixa manera que els seus discursos demostren en menyspree les vàries vies per les que podien gojar les romanes d'una lliure vida sexual i social.[lower-alpha 3]


L'únic paper públic principal reservat exclusivament a les dònes va ser en l'àmbit religiós: el sacerdoci de les vestals. Lliures de qualsevol obligació matrimonial o de tindre fills, les vestales es dedicaven a l'estudi i la correcta observació dels ritos considerats necessaris per a la seguritat i supervivència de Roma, i que no podien ser realisats pels coleges masculins de sacerdots.[8]

Infància i joventut

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Chiquetes romanes jugant.

Es coneixen els joguets dels chiquets romans gràcies a l'arqueologia i a les fonts lliteràries. En l'art, les chiquetes estan representades jugant a lo mateix que els chiquets: a la pilota, al rogle, a les tabas. A voltes es troben ninas en les tombes d'aquelles chiquetes que varen morir abans d'alcançar l'edat adulta. Estes nines tenen un tamany d'entre 15 i 16 cm (al voltant de la mitat de l'altura d'una barbie), braços i cames articulats i estan fabricades en fusta, terracota i, especialment, en os i marfil. Quan les chiquetes aplegaven a la majoria d'edat, dedicaven les seues nines a Diana, la deesa més relacionada en l'infància de les chiquetes, o a Venus, quan s'estaven preparant per al matrimoni.[9]

Erro al crear miniatura:
Estàtua de bronze del sigle I que representa a una dòna llegint.

Algunes chiquetes varen ser a una escola primària pública, encara que potser moltes no ho varen fer. Dels escrits d'Ovidio i Marcial es deduïx que chiquets i chiquetes eren educats tots junts o de forma similar i Livio dona per assentat que la filla d'un centurión podia anar a l'escola.[10] Als chiquets de l'èlit se'ls ensenyava grec, ademés de llatí, des de primerenca edat.[11] Tant chiquetes com a chiquets deprenien a comportar-se socialment assistint a sopars i atres events. Les chiquetes, ademés dels chiquets, participaven en les festes religioses. Abdós, chiquetes i chiquets, cantaven composicions ceremoniales en cors —per eixemple, en motiu dels Jocs Seculars de l'any 17 a. C—.[12]

Entre les classes altes, les dònes, segons certes fonts, varen rebre una bona educació (per a algunes va ser excelent) i en ocasions, varen ser elogiades pels historiadors per la seua educació i cultura.[13] Cornelia, la jove esposa de Pompeyo en el moment de la seua mort, es va distinguir pel seu art musical i els seus coneiximents de geometria, lliteratura i filosofia.[14] Este grau d'aprenentage indica una preparació formal. No obstant, com a conseqüència de que les dònes no participaven en la vida pública oficial, les vides de les chiquetes i els chiquets divergien radicalment en acabant de que alcançaven la majoria d'edat;[15] els monuments commemoratius reconeixen les seues qualitats domèstiques més a sovint que els seus guanys intelectuals.[16] Les habilitats que una matrona romana necessitava per a dirigir una llar familiar requerien d'entrenament. Aixina, les mares transmetien els seus coneiximents a les seues filles com corresponia a la seua situació en la vida, donat el recalcament de la societat romana en la tradició (en llatí, mos maiorum).[17]

La dòna en la família i davant el dret

[editar | editar còdic]

Sempre una filla

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Bust d'una chicona romana del sigle III.

Tant les filles com els fills estaven subjectes a la pàtria potestat: el poder eixercit pel pare com a cap de família. En l'Antiga Roma, una família era considerada un cos sobre el que tenia domini el pater famílies. Els esclaus, que no tenien capacitat llegal, eren part de la casa com a propietat. A principis del Imperi, la situació llegal de les filles diferia poc o res de la dels fills.[18] Si el pare moria sense deixar testament, el dret de la filla a compartir la propietat familiar era igual que la del fill, a pesar de que la llegislació del sigle II a. C. havia tractat de llimitar eixe dret. Aparte de l'estat llegal, les filles semblaven no menys apreciades en la família romana que els fills, encara que s'esperava que els fills asseguraren el prestigi de la família seguint els passos dels seus pares en la vida pública.[19]

El pater famílies tenia el dret i el deure trobar un marit per a la seua filla,[20] lloc que els primers matrimonis varen ser normalment acorts matrimonials. En teoria, la parella devia ser lo suficientment major com per a donar el seu consentiment, pero l'edat de consentiment sexual era de dotze anys per a les chiques i de catorze per als chics. En la pràctica del matrimoni, els chics sembla que eren en promig cinc anys majors que les chiques. Entre l'èlit, catorze era l'edat de transició de l'infància a l'adolescència.[21] No obstant, els compromisos es podien organisar per raons polítiques quan la parella era massa jove per a casar-se [22] i, en general, les dònes nobles es casaven abans que les de les classes baixes. La majoria de les romanes ya estava casada entre la pubertat i els veintipocos. S'esperava que una chiqueta aristocràtica fora verge en el moment del matrimoni com la seua curta edat podia indicar.[23] Una filla podria rebujar llegítimament un compromís fet pels seus pares sol demostrant que el futur marit tenia mal caràcter.

En l'inici de la República, la nóvia passava a la potestat del seu marit, pero en menor medida que els seus fills.[24] No obstant, a principis de l'Imperi, la relació jurídica d'una filla en el seu pare es va mantindre sense canvis quan aquella es casava, inclús encara que es mudara a la casa del seu marit.[18] Este apany va ser un dels factors del grau d'independència que les romanes varen gojar en comparació a les atres cultures antigues, apany que ha aplegat als nostres dies. Encara que va tindre que respondre davant el seu pare llegal, no feya la seua vida diària baix el seu escrutini;[25] i el seu marit no tenia poder llegal sobre ella.[18]

S'esperava d'una filla que anara respectuosa en el seu pare i que permaneixquera lleal a ell, inclús si això significava discrepar en els seus marits.[26] El respecte no va anar sempre complet. Despuix de concertar els dos primers matrimonis de la seua filla, Cicerón va desaprovar —en raó com es va vore despuix— l'elecció de Tulia del poc fiable Dolabela; pero es va vore incapaç d'evitar el matrimoni.[22]

Les filles mantenien el seu propi nom familiar de per vida, no adoptant el del seu marit. Els chiquets prenien normalment el dels seus pares. No obstant, en época imperial, els chiquets podien fer a voltes que el nom familiar de la seua mare fora part del seu o inclús adoptar-ho en el seu lloc.[19]

Les dònes i els seus drets

[editar | editar còdic]

A pesar de que els drets i la condició de les dònes en els primers temps de l'història de Roma era més restringit que en el periodo tardorrepublicano i l'Imperi, ya en el sigle V a. C. les romanes podien posseir terres, redactar els seus propis testament i comparéixer en els tribunals. El historiador Valerio Màxim dedica una secció de la seua obra a les dònes que duen casos en el seu nom o en el d'uns atres.[27] Estes dònes mostraven habilitat com a oradores en la sala del tribunal, encara que l'oratòria era considerat el propòsit clau dels més ambiciosos hòmens de Roma. Una d'estes dònes, Mesia de Sentinum,[lower-alpha 4] s'identifica pel seu orige en la ciutat de Sentinum i no, com era costum, per la seua relació en un home. L'independent Mesia va parlar en la seua pròpia defensa i va ser absolta casi per unanimitat despuix de solament un juí curt degut a que ella es va expressar en fermea i efectivitat. Ya que estes característiques es consideraven masculines, el historiador va opinar que baix la seua apariència femenina hi havia un «esperit viril»; més vesprada va adquirir el cognomen Andrógina.[28]

El habilitat de Mesia per a presentar un cas «metòdica i vigorosamente» sugerix que, si be les dònes no declaraven regularment en audiències públiques, tenien experiència en declamació privada i juïns de família.[27] Caya Afrania,[lower-alpha 5] l'esposa d'un senador dels temps de Sila, apareix en tanta freqüència davant el pretor que presidia els juïns, a pesar de que tenia advocats masculins que podien haver parlat per ella, que va ser acusada de calúmnia, acusació maliciosa. Per tant, es va promulgar un edicte que prohibia a les dònes que demandaren en nom d'uns atres en l'argument de que posava en perill el seu pudicitia: la modèstia adequada a la seua posició social.[29] Es deu mencionar que, si be es qüestionava a les dònes a sovint per la seua debilitat mental i ignorança de la llei (i, per tant, tenien necessitat de la protecció d'advocats masculins), en realitat es varen mamprendre accions per a restringir la seua influència i efectivitat.[30] A pesar d'esta específica restricció, hi ha numerosos eixemples de dònes que varen prendre mides informades en assunts llegals durant el periodo tardorrepublicano i el Principat, incloent el dictat d'estratègies llegals als seus advocats despuix de les bambalinas.[31]

Una dòna emancipada es convertia llegalment en sui iuris, o la seua pròpia persona física, i podia posseir propietats i dispondre d'elles com estimara oportú. Si un pater famílies morira sense testament, el dret establia la divisió equitativa dels seus bens entre els seus fills, sense tindre en conte la seua edat o sexe. Un testament que disponguera lo contrari o emancipara a qualsevol membre de la família sense el degut procés llegal podia ser impugnat.[32] Des de la República tardana en avant, una dòna que heretava una part proporcional en els seus germans hauria segut independent del control agnaticio.[33]


De la mateixa manera que en els menors d'edat, una dòna emancipada tenia designat un tutor llegal. La dòna conservava les seues prerrogatives d'administració; el propòsit del tutor (si no l'únic) era donar consentiment formal a les seues accions.[34] El tutor no tenia res que dir en la seua vida privada, per lo que una dòna sui iuris podia casar-se al seu antoix.[35] També tenia certes vies llegals si desijava recusar a un tutor obstaculizador.[36] Baix Augusto, una dòna que havia obtingut el ius liberorum —dret llegal a certs privilegis despuix de haver tingut tres fills— estava també lliberada de la tutela;[37] i l'emperador Claudio va prohibir la tutela agnaticia. El paper de la tutela com a institució llegal va disminuir gradualment fins que el juriste Cayo, en el sigle II d. C., va dir que no vea raons per a que continuara.[38] La cristianisació de l'Imperi, començant en la conversió de l'emperador Constantino al començament del sigle IV d. C., va tindre finalment conseqüències per a la situació jurídica de la dòna.

Lleis de matrimoni

[editar | editar còdic]
Detall d'un sarcòfec del sigle IV. Una parella en la cerimònia d'unir les mans. El cinturó nugat de la nóvia simbolisava que el seu marit estava nugat a ella.[39]

En els primers temps de la República romana, les nóvies passaven del poder dels seus pares al dels seus marits (en llatí, manus). Quedaven per tant baix la potestat dels seus marits, encara que en menor medida que els seus fills.[24] Est matrimoni cum manu significava que la dòna estava subyugada pel seu marit; pero esta pràctica estava en desús en el sigle I d. C. reemplaçada pel matrimoni lliure, sine manu, que no donava cap dret al marit sobre la seua esposa o no produïa cap canvi en la situació de la dòna.[37] Durant l'época clàssica del Dret romà, el matrimoni no requeria de cap cerimònia; solament la mútua voluntat i l'acort de viure junts en harmonia. Les cerimònies, contractes i atres formalitat matrimonials solament tenien l'intenció de provar que una parella estava de fet casada. Baixe el primerenc dret romà, els matrimonis cum manu podien originar-se de tres formes: confarreatio, simbolisat pel repartiment del pa (en llatí, panis farreus); coemptio, una venda fictícia de la dòna; i usus, per convivència. Els patricios sempre es casaven per confarreatio, mentres que els plebeus ho feyen per les dos últimes. En el matrimoni cum manu per usus, si una dòna s'absentava tres nits consecutives a lo manco una volta a l'any, evitava que el seu marit tinguera control llegal sobre ella. Açò diferix de la costum ateniense del matrimoni concertat i les esposes seqüestrades que no podien caminar pels carrers sense escolta.

El tipo de matrimoni conegut com cum manu era la norma en la República primerenca, pero progressivament es va tornar menys freqüent.[40] Baixe esta primerenca forma de matrimoni, la nóvia passava a la mà del seu marit; açò és, era transferida de la potestat del seu pare a la del seu espós. El seu dote, qualsevol dret de herència obtingut a través del seu marit i qualsevol propietat que adquirira despuix del seu matrimoni li pertanyien a ell. Els marits podien divorciar-se per adulteri i hi ha registrats alguns divorços per esterilitat de l'esposa.[41] El matrimoni cum manu era una relació desigual. Canviava als hereus sense testar d'una dòna dels seus germans als seus fills no perque anava la seua mare, sino perque davant la llei la seua posició era la mateixa que la d'una filla del seu marit. Baixe la manus s'esperava que les dònes obediren als seus esposos en casi tots els aspectes de les seues vides.


Esta forma arcaica de matrimoni havia segut abandonada casi per complet en temps de Juliol César, quan una dòna permaneixia jurídicament baix l'autoritat paterna inclús quan es traslladava a la casa del seu marit. Este acort era un dels factors de l'independència que les romanes gojaven en comparació a moltes atres cultures des de l'Antiguetat als temps moderns.[42] El cridat matrimoni sine manu o lliure no causava cap canvi en l'estatus personal de l'esposa o del marit.[43] El matrimoni lliure implicava a dos ciutadans o a una persona en ciutadania i una atra que tenia dret llatí; i en el Baix Imperi romà, i en permís oficial, a soldats en ciutadania i persones sense ciutadania. En estos matrimonis la nóvia entregava la dot al marit. Si el matrimoni terminava sense adulteri, ell li tornava la major part.[44] Tan completa era la separació de bens que els obsequios entre esposos no es reconeixien com a tals: si una parella es divorciava o inclús si vivia separada, el donant podia reclamar el regal; no obstant, si el donant moria, es validava el regal al cònjuge supervivent.[45]

Divorç

[editar | editar còdic]

El divorç era una figura relativament informal, que concernia principalment a l'esposa que deixava la casa del seu marit i recuperava la dot. Segons el historiador Valerio Màxim, els divorços varen començar en l'any 604 a. C. o abans. El còdic llegal de mitan del sigle V a. C. conegut com la Llei de les Dotze Taules contemplava el divorç. El divorç era socialment acceptable si es portava a terme dins de les normes socials (mos maiorum). En temps de Cicerón i Juliol César, era relativament comú i lliure de vergonya, objecte de chismorreos més que de desgràcia social.[46] Valerio Màxim menciona que Lucio Annio va ser criticat perque es va divorciar de la seua esposa sense consultar abans en els seus amics; açò és, ho va portar a terme pel seu propi interés sense considerar els efectes que tindria en la seua ret social (amicitia i clientela). Per lo tant, els censores de l'any 307 a. C. ho varen expulsar del Senat per comportament immoral.

No obstant, en un atre lloc, s'afirma que el primer divorç va ocórrer en l'any 230 a. C., moment en el qual Dionisio de Halicarnaso menciona que Espurio Carvilio, home distinguit, va anar el primer en divorciar-se de la seua esposa per la seua infertilitat. Este Carvilio va ser provablement Espurio Carvilio Màxim Ruga, cònsul de la República els anys 234 i 228 a. C. Les proves són confuses.

Durant el periodo clàssic del Dret romà, un home o una dòna podien trencar el matrimoni simplement perque volien, sense necessitat de donar raons.[47] A menos que l'esposa poguera provar que el marit era un inútil, ell es quedava en els chiquets. Degut a que les propietats es mantenien separades durant el matrimoni, el divorç d'un matrimoni lliure o sine manu, era un procediment molt fàcil.[48]

Nupcias successives

[editar | editar còdic]

La freqüència de nous matrimonis entre l'èlit va ser alta. Un nou matrimoni ràpit no era inusual (va ser potser inclús habitual) per a l'aristocràcia romana despuix de la mort del cònjuge.[49] Mentres que per a un viudo no estava prescrit un periodo d'espera formal, s'acostumava a que una dòna mantinguera un duel de dèu mesos abans de casar-se.[50] Esta duració està relacionada en l'embaràs: si una dòna havia quedat embarassada just abans de la mort del seu espós, el periodo de dèu mesos assegurava que no hi havia dubtes de la paternitat a la que s'associaria el naiximent, puix afectava a el herència i estatus social del chiquet. Cap llei prohibia que les dònes encinta es casaren. Hi ha casos ben coneguts: Augusto es va casar en Livia quan esta estava embarassada del seu marit anterior, Tiberio Nerón; el colege de pontífexos va dictaminar que era admissible sempre i quan es determinara primer el pare del chiquet. Tiberio Nerón va aplegar a assistir a la boda.[51]

Degut a que els matrimonis de l'elite es varen concertar a sovint per raons polítiques o econòmiques, les viudes i divorciades en actius en estes àrees afrontava pocs obstàculs per a tornar a casar-se. Eren més propenses a ser emancipades llegalment que les nóvies primerizas i a tindre veu en l'elecció del marit. Els matrimonis de Fulvia, que comandó tropes durant la guerra de Perusia i va ser la primera romana en tindre la seua cara en una moneda, es creu que indiquen les seues pròpies simpaties i ambicions polítiques: primer es va casar en el campeó popular Clodio, que va ser assessinat en el carrer despuix d'una llarga enemistat en Cicerón; despuix en Escibonio Curión, una figura d'incerta ideologia que en el moment de la seua mort era partidari de Juliol César; i, per a finalisar, en Marco Antonio, l'últim oponent de l'oligarquia republicana i del futur primer emperador de Roma.

L'escritor i historiador grec Plutarco va indicar que entre els romans una segona boda era provable que fora un assunt tranquil, encara que una viuda encara sentiria l'absència del seu marit mort i una divorciada deuria sentir vergonya.[52] No obstant, mentres que les circumstàncies del divorç podien ser vergonyoses o embarazosas i continuar casat en la mateixa persona tota la vida era lo ideal, en general no va haver desaprovació als nous matrimonis. Pel contrari, el matrimoni es considerava la condició correcta i desijable de la vida adulta tant en hòmens com en dònes.[53] Catón de Útica, que es va presentar a sí mateixa com un model inspirat en el seu vituoso homònim, va permetre a Marcia, la seua esposa embarassada, que es divorciara d'ell per a casar-se en Hortensio, declinant oferir en el seu lloc a la seua jove filla al sexagenari orador. En acabant de que Marcia quedara viuda i hereua d'una considerable fortuna, Catón es va casar en ella de nou en una cerimònia que va carir de moltes formalitat.[54] En canvi, les dònes podien ser ridiculisades per casar-se molt a sovint o per caprig, en particular si podia entendre's que els motius eren la gana sexual i la vanitat.[55]

Concubinato

[editar | editar còdic]

La concubina estava definida pel dret romà com la dòna que viu i manté relacions en un home sense ser la seua esposa.[56] No va haver deshonor per ser concubina o viure en una. Una concubina podia convertir-se en esposa.[57] Les parelles en concubinato podien intercanviar regals, en contrast en el matrimoni que manté una separació més definida de la propietat.


Les parelles solien acodir al concubinato quan les desigualtats socials eren un obstàcul per al matrimoni; per eixemple, un senador i una dòna de ranc social inferior en antecedents de pobrea o prostitució.[58] Les parelles que carien del dret a la forma llegal de matrimoni coneguda com conubium podien optar pel concubinato (inclús una dòna d'alt breçol que amava a un home de baixa extracció social).[59] El concubinato diferia principalment del matrimoni en la situació dels chiquets naixcuts de la relació: tenien el ranc social de la mare i no el del pare com era costum.

Violència de gènero

[editar | editar còdic]

El Dret Romà clàssic no permetia cap abús domèstic del marit a la seua esposa;[60] pero, com qualsevol atre delicte, es pot supondre que les lleis contra la violència de gènero fallaven en previndre-ho. Catón el Vell va dir, segons el seu biógraf Plutarco, «que el home que colpeja a la seua esposa o fill, posa mans violentes sobre lo més sagrat de les coses sagrades. També que ell pensava que era més lloable ser un bon marit que un bon senador».[61] S'esperava que un home de posició durant la República es comportara moderadament en la seua esposa i que es considerara aixina mateix un bon marit. Colpejar a l'esposa era suficient motiu per al divorç o una atra acció llegal contra el marit.[62]

La violència de gènero apareix en els registres històrics sobretot quan es tracta d'un excés atroç de l'elite. S'afirma que l'emperador Nerón va ordenar la mort de les seues esposa i germanastra Octavia despuix de sometarla a tortura i encarcerament. A continuació, es va casar en el seu amant Popea Sabina a qui va matar despuix de donar-li una patada quan estava embarassada per haver-li criticat.[63] Alguns autors moderns opinen que Popea va morir a causa d'un abort espontàneu o el part i que l'episodi s'ha exagerat per a vilipendiar a Nerón. També se supon que el despreciat Cómodo va matar a la seua esposa i a la seua germana.[64]

Maternitat

[editar | editar còdic]
Una matrona alletant al seu bebé en presència del pare. Detall del sarcòfec d'un chiquet de mitan del sigle II.

S'esperava que les esposes romanes tingueren fills, pero les dònes de l'aristocràcia, acostumades a cert grau d'independència, mostraven una creixent falta d'inclinament per a dedicar-se a la maternitat tradicional. En el sigle I les dònes de l'elite evitaven el periodo d'alletament contractant nodrices.[65] Esta pràctica no era rara ya en el sigle II a. C. quan el comediógrafo Plauto ocasionalment menciona a les nodrices en les seues comèdies.[66] ya que es considerava la llet materna la millor per al bebé,[67] les aristócrates encara podien triar alletar als seus fills a menos que motius físics ho desaconsellaren.[68] Si una dòna optava per renunciar a alletar al seu propi fill, podia acodir a la columna lactaria a on els més pobres podien obtindre llet per als seus bebés per la caritat de les passejadores. Aquells que li'l podien permetre podien contractar els servicis d'una nodriça.[69] Plutarco diu de Licinia, esposa de Catón el Censor, que no solament va alletar al seu fill, sino que en ocasions també als dels seus esclaus en la finalitat de fomentar l'afecte fraternal entre ells.[70] En temps de Tácito (al començament del sigle II), l'alletament matern per matrones de l'elite estava idealizada com una virtut dels vells temps.[71]

La colaboració que les romanes podien esperar dels seus marits en la criança dels chiquets sembla que va variar i és difícil de determinar. Les famílies en valors tradicionals, com la de Catón el Censor, sembla que es prenien interés: A Catón li agradava estar present quan la seua esposa banyava i arropava als seus fills.[72]


Les famílies numeroses no eren la norma entre l'elite inclús en la República tardana. La família de Clodio, qui tenia a lo manco tres germanes i dos germans, era considerada inusual.[73] La taxa de naiximent en l'aristocràcia es va reduir fins al punt de que el primer emperador, Augusto, va aprovar una série de lleis destinades a aumentar-la; incloïen honors especials per a les dònes que tingueren a lo manco tres fills (ius liberorum).[74] Aquelles que anaren viudes, estèrils, estigueren divorciades o no s'hagueren casat tenien prohibit heretar propietats a menos que foren nomenades en el testament.[75]

A les dònes romanes no solament li les valorava pel número de fills que tenien, sino també per la seua participació en la criança i educació dels chiquets per a convertir-los en bons ciutadans. Una mare romana eixemplar necessitava a la seua volta tindre una bona educació per a criar als chiquets per a una vida exitosa.[11]

Una de les romanes més famoses per la seua força i influència com a mare va ser Cornelia, mare dels Gracos. Juliol César, el pare del qual va morir quan el dictador era solament un adolescent, va tindre una estreta relació en la seua mare, Aurelia, l'influència política del qual va ser essencial per a evitar l'eixecució del jove de 18 anys durant les proscripció de Sila.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Burns, 2007, pp. 124-140.
  2. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  3. ↑ Frier y McGinn, 2004, pp. 31-32 i 457.
  4. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  5. ↑ Rawson, 2010, p. 325.
  6. ↑ Olson, 2008, p. 139.
  7. ↑ Cicerón, Pro Caelio.
  8. ↑ Staples, 1998, pp. 1-207.
  9. ↑ Rawson, 2003, pp. 128 i 145.
  10. ↑ Rawson, 2003, pp. 197-198.
  11. ↑ 11,0 11,1 Assa, 1960, p. 50.
  12. ↑ Rawson, 2003, p. 198.
  13. ↑ Rawson, 1987, pp. 30 i 40-41.
  14. ↑ Plutarco, Vides paraleles, «Vida de Pompeyo».
  15. ↑ Rawson, 1987, p. 40.
  16. ↑ Rawson, 2003, p. 45.
  17. ↑ Rawson, 2003, p. 197.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Frier y McGinn, 2004, pp. 19-20.
  19. ↑ 19,0 19,1 Rawson, 1987, p. 18.
  20. ↑ Frier y McGinn, 2004, p. 66.
  21. ↑ Crook, 1984.
  22. ↑ 22,0 22,1 Rawson, 1987, p. 21.
  23. ↑ Hallett, 2014, p. 142.
  24. ↑ 24,0 24,1 Frier y McGinn, 2004, p. 20.
  25. ↑ Rawson, 1987, p. 15.
  26. ↑ Hallett, 2014, p. 139.
  27. ↑ 27,0 27,1 Bauman, 1992, p. 50.
  28. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  29. ↑ Bauman, 1992, pp. 50-51.
  30. ↑ Bauman, 1992, p. 51.
  31. ↑ Bauman, 1992, pp. 51-52.
  32. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  33. ↑ Thomas, 1994, p. 134.
  34. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  35. ↑ Grubbs, 2002, p. 24.
  36. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  37. ↑ 37,0 37,1 Thomas, 1994, p. 133.
  38. ↑ Cayo,, «1.190-1.191».
  39. ↑ Hersch, 2010, pp. 101, 110 i 211.
  40. ↑ Frier y McGinn, 2004, p. 54.
  41. ↑ Frier y McGinn, 2004, p. 53.
  42. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  43. ↑ Johnston, 1999, pp. 33-34.
  44. ↑ Johnston, 1999, p. 36.
  45. ↑ Frier y McGinn, 2004, pp. 49 i 52.
  46. ↑ Dixon, 2011, p. 248.
  47. ↑ Watson, 1995, p. 173.
  48. ↑ Frier y McGinn, 2004, «The End of Marriage».
  49. ↑ Treggiari, 1991, pp. 258-259 i 500-502 ss.
  50. ↑ Hersch, 2010, p. 48.
  51. ↑ Cantarella, 2002, p. 276.
  52. ↑ Plutarco, 2006, «105», pp. 157-158.
  53. ↑ Hersch, 2010, pp. 4 i 48.
  54. ↑ Hersch, 2010, pp. 48, 92, 99, 107 i 115.
  55. ↑ Hersch, 2010, pp. 103-104.
  56. ↑ Frier y McGinn, 2004, p. 480.
  57. ↑ Frier y McGinn, 2004, p. 52.
  58. ↑ Frier y McGinn, 2004, p. 50.
  59. ↑ Crook, 1984, p. 102.
  60. ↑ Frier y McGinn, 2004, p. 95.
  61. ↑ Plutarco. «Catón el Vell». Vides paraleles.
  62. ↑ Fagan, 2011, p. 487.
  63. ↑ Tácito. Anals. XVI, 6.
  64. ↑ McLynn, 2009, p. 435.
  65. ↑ Rawson, 1987, p. 30.
  66. ↑ Plauto. El soldat fanfarrón.
  67. ↑ Sorano de Éfeso. Ginecologia.
  68. ↑ Gardner, 1991, p. 242.
  69. ↑ Richardson, 1992, p. 94.
  70. ↑ McDonough, 1997, p. 322 i n. 29.
  71. ↑ McDonough, 1997, p. 322.
  72. ↑ Plutarco. «Catón el Censor». Vides paraleles.
  73. ↑ Tatum, 1999, pp. 33 i ss.
  74. ↑ Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  75. ↑ Gardner, 1999, p. 53.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Obres clàssiques

[editar | editar còdic]
  • Cayo. Institutiones.
  • Cicerón. Pro Caelio.
  • Plinio el Vell (2007). Història natural, Edicions Càtedra. ISBN 9788437619583.
  • Plutarco (2006). «Qüestiones romanes», Moralia (en anglés), Lacus Curtius.
  • Plutarco (1879). «Vida de Pompeyo», Vides paraleles.
  • Tácito (2007). Anals, Akal. ISBN 9788446025368.
  • Valerio Màxim. Fets i dits memorables.

Obres modernes

[editar | editar còdic]
  • Abbott, Frank Frost (1912). Society and politics in ancient Rome. Essays and sketches (en anglés), Charres Scribner's Sons.
  • Alexander (1990). Trials in the Clapix Roman Republic, 149–50 BCE (en anglés), University of Toronto Press.
  • Allison, Penelope (2011). «Soldiers' Families in the Early Roman Empire», Beryl Rawson (ed.). A Companion to Families in the Greek and Roman Worlds (en anglés), Blackwell Publishing.
  • Assa, Janine (1960). The Great Roman Ladies (en anglés), Grove Press.
  • Bauman, Richard A. (1992). Women and Politics in Ancient Rome (en anglés), Routledge.
  • (1998) Religions of Rome (en anglés), Cambridge University Press.
  • Beasly, A. H. (1877). The Gracchi, Marius and Sulla (en anglés), Longmans, Green and co..
  • (1998) Religions of Rome. A History (en anglés), Cambridge University Press.
  • Fränkel, Hermann (1956). Ovid: A Poet between Two Worlds (en anglés), University of Califòrnia Press.
  • Fredrick, David (2002). The Roman Gaze. Vision, Power and the Body (en anglés), The Johns Hopkins University Press,.
  • Farrell, Joseph (2001). Latin Language and Latin Culture (en anglés), Cambridge University Press.
  • Forsythe, Gary (2006). A Critical History of Early Rome. From Prehistory to the First Punic War (en anglés), University of Califòrnia Press.
  • Fox (2006). Pagans and Christians in the Mediterranean World (en anglés), Penguin.
  • (2004) A Casebook on Roman Family Law (en anglés), Oxford University Press.
  • Gardner, Jane F. (1991). Women in Roman Law and Society (en anglés), Indiana University Press.
  • Gardner, Jane F. (1999). Family and Família in Roman Law and Life (en anglés), Oxford University Press.
  • Gordon (1983). Illustrated Introduction to Latin Epigraphy (en anglés), University of Califòrnia Press.
  • Greene, Elizabeth M. (2014). «If the shoe fits: Style and function of children’s shoes from Vindolanda», Life in the Llimes: Studies of the people and objects of the Roman frontiers (en anglés), Oxbow Books.
  • Greene, Elizabeth M. (2015). «Boys or Girls on the Column of Trajan? A reassessment of religious figures», 116th Joint Annual Meeting of the Archaeological Institute of America and the Society for Classical Studies (en anglés).
  • Grubbs, Judith Evans (2002). Women and Law in the Roman Empire. A Sourcebook on Marriage, Divorce and Widowhood (en anglés), Routledge.
  • Hanson, Ann Ellis (1991). «The Restructuring of Female Physiology at Rome», Els écoles médicales à Rome: actes du 2ème colloque international sur els textes médicaux latins antiques (en anglés), Université de Nantes.
  • Hemelrijk, Emily A. (2009). «Women and Sacrifice in the Roman Empire», Ritual Dynamics and Religious Change in the Roman Empire (en anglés), Brill.
  • Hersch, Karen K. (2010). The Roman Wedding. Ritual and Meaning in Antiquity (en anglés), Cambridge University Press.
  • Johnson (1999). Roman Law in Context (en anglés), Cambridge University Press.
  • (2005) Women's Life in Greece and Rome (en anglés), Johns Hopkins University Press.
  • Lipka, Michael (2009). Roman Gods. A Conceptual Approach (en anglés), Brill.
  • Lissarrague, François (1994). «Figures of Women», Pauline Schmitt Pantel (ed.). History of Women in the West, Volume I: From Ancient Goddesses to Christian Saints (en anglés), Harvard University Press.
  • McGinn, Thomas A. J. (1998). Prostitution, Sexuality and the Law in Ancient Rome (en anglés), Oxford University Press.
  • McGinn, Thomas A. J. (2004). The Economy of Prostitution in the Roman World. A Study of Social History and the Brothel (en anglés), University of Michigan Press.
  • McLynn, Frank (2009). Marcus Aurelius: A Life (en anglés), Dona Cape Press.
  • Lundeen, Lesley E. (2010). «In search of the Etruscan priestess: a reexamination of the hatrencu», Religion in Republican Italy (en anglés), Cambridge University Press.
  • Milnor, Kristina (2009). «Women in Roman Historiography», Andrew Feldherr (ed.). The Cambridge Companion to the Roman Historians (en anglés), Cambridge University Press.
  • Olson, Kelly (2008). «The Appearance of the Young Roman Girl», Roman Dress and the Fabrics of Roman Culture (en anglés), University of Toronto Press.
  • Parker (1997). «The Teratogenic Grid», Roman Sexualities (en anglés), Princeton University Press.
  • Pomeroy, Sara B. (1995). Goddesses, whores, wives, and slaves : women in classical antiquity (en anglés), Schocken Books.
  • Rawson, Beryl (1987). «The Roman Family», Beryl Rawson (ed.). The Family in Ancient Rome (en anglés), Cornell University Press.
  • Rawson, Beryl (1999). «The Iconography of Roman Childhood», The Roman Family in Italy (en anglés), Oxford University Press.
  • Rawson, Beryl (2003). Children and Childhood in Roman Italy (en anglés), Oxford University Press.
  • Rawson, Beryl (2010). «Finding Roman Women», A Companion to the Roman Republic (en anglés), Blackwell.
  • Richardson (1992). A New Topographical Dictionary of Ancient Rome (en anglés), Johns Hopkins University Press.
  • Richlin, Amy (1992). The Garden of Priapus: Sexuality and Aggression in Roman Humor (en anglés), Oxford University Press.
  • Rüpke, Jörg (2008). Fasti Sacerdotum: A Prosopography of Paguen, Jewish, and Christian Religious Officials in the City of Rome, 300 BC to AD 499 (en anglés), Oxford University Press.
  • Saller, Richard (2000). «Status and patronage», The Cambridge Ancient History. Volum XI (en anglés), Cambridge University Press.
  • Scheid, John (2003). An Introduction to Roman Religion (en anglés), Indiana University Press.
  • Schilling, Robert (1992). Yvès Bonnefoy (ed.). Roman and European Mythologies (en anglés), University of Chicago Press.
  • Schultz, Celia E. (2006). Women's Religious Activity in the Roman Republic (en anglés), University of North Carolina Press.
  • Sherwin-White (1979). Roman Citizenship (en anglés), Oxford University Press.

Artículs

[editar | editar còdic]
  • Greece & Rome.35(2)
pp. 152-163.
  • Phoenix.44(1)
pp. 46-59.doi:10.2307/1088565.
  • Transactions of the American Philological Association.127
pp. 315-344.doi:10.2307/284396.
  • Philologus.123(1-2)
pp. 288-302.doi:10.1524/phil.1979.123.12.288.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=La_dòna_en_l%27Antiga_Roma&oldid=1130731»