Nom romà
El nom oficial[1] dels antics romans es formava a partir d'una combinació de noms personals i familiars, coneguda com la tria nomina, composta del praenomen, el nomen gentile i el cognomen, ademés de la filiació[2]i la tribu. També es poden trobar atres elements adicionals, com els supernomina, noms afegits, en dos elements, el agnomen o sobrenom i el signum, el polinomina, en l'us de varis cognomina, i la origo,[3]indicador de procedència o orige, usat fins a l'época dels Severs.
Els noms propis entre els romans s'otorgaven a les chiquetes l'octau dia despuix del naiximent i el nové als chiquets. Este dia era denominat dies lustricus i en ell, el recent naixcut era llegitimat pel seu pare davant la llar domèstica; açò es realisava per mig de la cerimònia d'alçar al recent naixcut del sol (tollere filium) i prendre-ho en braços. En eixe moment, despuix de purificar-los (llustrara), als chiquets se'ls donava el praenomen, equivalent al nostre nom de pila, sempre coincidente en el d'algun dels seus antepassats; a les chiquetes se'ls donava la seua nomen, sempre coincidente en el del seu clan (gens). Per eixemple, les chiquetes de la gens Julia es dien totes «Julia» i «Cornelia» les de la gens Cornelia. Per a distinguir-les, s'afegien les paraules minor, maior, tertia... segons la seua orde de naiximent.
La fòrmula onomàstica és lo que diferenciava a les persones i els definia com a romans, ademés del seu estatus jurídic, mostrant si era lliure,[4] esclau o lliberte, per mig de l'indicació de la filiació en el cas dels lliures, o de l'indicació del patró en el cas dels esclaus o libertos. Per això, esta fòrmula només s'aplica als ciutadans romans hòmens (ingenui), i les dònes (encara que anaren ciutadanes), els esclaus, libertos i estrangers posseïen una fòrmula onomàstica diferent.
cal destacar que el sistema onomàstic va ser evolucionant en el pas del temps. Eixemple és que l'any 212 d. C., quan va eixir la Constitutio Antoniana i es va concedir la ciutadania a tots els habitants lliures de l'imperi, la nomenclatura va passar a ser segons el ranc social. Aixina va ser que molts ciutadans es varen incloure en el sistema de la tria nomina, sent la seua cognomen indígena. És també en el Baix Imperi quan es va oficialisar el cristianisme, i en això, es varen expandir cognomina de tipo cristià o bíblic.
Estructura del nom
[editar | editar còdic]Els praenomina eren el primer element de la tria nomina, que es correspon al nom propi. Eren un catàlec reduït de noms, concretament 18, que s'identificaven fàcilment per les seues abreviatures, acceptades per tota la societat:
| Abreviatura | Nom | En llatí |
|---|---|---|
| A. | Aulo | Aulus |
| Ap. | Api | Appius |
| C. | Cayo | Cāius o Gāius |
| Cn. | Cneo | Cnaeus o Gnaeus |
| D. | Dècim | Decimus |
| K. | Cesón | Kaesō |
| L. | Lucio | Lūcius |
| M. | Marque | Mārcus |
| M'. | Manio | Mānius |
| Mam. | Mamerco | Māmercus |
| N. | Numerio | Numerius |
| P. | Publio | Pūblius |
| Q. | Quint | Quīntus |
| Ser. | Servio | Servius |
| Sex. | Sext | Sextus |
| Sp. | Espurio | Spurius |
| T. | Tito | Titus |
| Tu. | Tiberio | Tiberius |
Els varons d'edat adulta, i de classe noble, disponien dels tria nomina ('els tres noms'): el citat praenomen, el nomen, corresponent al seu gens, i un cognomen. Per eixemple, Gaius (praenomen) Iulius (nomen) Caesar (cognomen).
L'us dels tria nomina per a designar al ciutadà romà apareixen a finals de el II. No obstant, el praenomen deixa d'usar-se en el II, i el nomen en els sigles IV i V d C.
El praenomen és el nom propi o nom de pila d'una persona. S'usava per a distinguir entre vàries persones que compartixen un mateix nomen. Per eixemple, Quintus o Sextus, que indiquen l'orde del naiximent. No obstant, el praenomen va ser perdent valor, heretant-se de pare a fill i compartint-se inclús, entre germans. A finals de la República, es convertix en la llista tancada de díhuit senyalada anteriorment, més els citats numerals Quintus, Sextus, Septimius, Octavius, Nonius i Decius que s'usaven quan no es volien repetir els de la série.
El nomen o nomen gentile era el segon element, nom hereditari i comú a una gens, sent l'element que ho identificava com a part de la mateixa. Ho duyen tant hòmens com a dònes, clients i libertos. En les inscripcions solen aparéixer abreviats:
| Abreviatura | Nom |
|---|---|
| AEL | Aelius |
| ANT (ON) | Antōnius |
| AVR | Aurēlius |
| CL(AVD) | Claudius |
| FLA | Flāvius |
| I(VL) | Iūlius |
| POMP | Pompeius |
| VAL | Valerius |
| VLP | Ulpius |
El cognomen, tercer element de la tria nomina, va despuix de la menció de la tribu, lo que significa que és posterior a l'época de Servio Tuli. Era en orige un malnom o renom, que feya referència a singularitats corporals, hàbits, ocupació, lloc d'orige…
El cognomen té com a funció diferenciar a l'individu dins d'una mateixa gens. En el temps es varen tornar hereditaris i varen poder afegir-se atres cognomina. Per eixemple, una família de la gens Cornelia és la dels Cornelios Escipiones. Una branca va adoptar el cognomen «Nasica» per a diferenciar-se de la branca de l'Africà. Membres dels Nasica varen prendre ademés un tercer cognomen: Serapión, Córculo.
Durant els últims sigles de l'Imperi, determinats tipos de cognomina varen ser classificats per alguns gramàtics com agnomen. En ells s'incloïen dos tipos: els cognomina ex virtute, o els derivats dels nomina, que indicaven el parentesc dels romans que havien segut adoptats per una gens diferent.
Els cognomina ex virtute generalment distinguien victòries sobreixents d'algun general. El història de Roma està plena de personages que varen conseguir cognomina com a resultat dels seus ardits: Publio Cornelio Escipión l'Africà, qui va dirigir la segona guerra púnica en la província d'Àfrica; Marque Valerio Màxim Corvo, que va derrotar a un poble gal ajudat per un cuervo; Aulo Postumio Albo Regilense, que comandaba a l'eixèrcit romà en la batalla del Llac Regilo.
Els cognomina no eren molt variats. En 1965, Iiri Kajanto va estudiar 130.000 individus arreplegats en el Corpus Inscriptionum Latinarum, i el 20% dels cognomina derivaven de gentilici i el 18 % dels cognomina designaven al 25% dels individus.
Filiació i tribu
[editar | editar còdic]En documents administratius s'afegia als tria nomina la filiació i la tribu a la que pertanyia l'individu. Per eixemple, Cicerón era M.Tullius M.f.M.n.Cor. Cicero; és dir, Marque Tuli Cicerón, fill de Marco, net de Marco, de la tribu Cornelia.
La filiació senyalava que el pare de l'individu era un home lliure. La filiació s'ubicava entre el nomen i la tribu, i s'expressava en el praenomen del pare en genitiu seguit de l'abreviatura de fill/a.
La tribu és un atre element que indica que l'individu és un ciutadà romà. En orige, es tracta d'una circumscripció en la que deu votar el ciutadà en funció del seu domicili. No obstant, l'adscripció a la tribu es convertix en hereditària i no es fixa en funció del domicili. La tribu es coloca despuix de la filiació i abans del cognomen. El número de tribus es fixa en trentacinc durant el III: quatre urbanes (Collina, Esquilina, Palatina, Suburbana) i treinta y uno rústiques. Són les següents:
| Abreviatura | Nom | Abreviatura | Nom |
|---|---|---|---|
| AEM | Aem(ilia) | PAL | Pal(atina) |
| ANI | Ani(ensis) | PAP | Pap(iria) |
| ARN | Arn(ensis) | POL | Pol(lia) |
| CAM | Cam(ilia) | POM | Pom(ptina) |
| CLA | Cla(udia) | PVB | Pub(Lilia) |
| CLV | Clu(stumina) | QVIR | Quir(ina) |
| COL | Col(lina) | ROM | Rom(ilia) |
| COR | Cor(nelia) | SAB | Sab(atina) |
| ESQ'. | Esq(uilina) | SCAP | Scap(tia) |
| FAB'. | Fab(ia) | SER | Ser(gia) |
| FAL'. | Fal(erna) | STE | Ste(llatina) |
| GAL'. | Gal(eria) | SVB | Sub(urana) |
| HOR'. | Hor(atia) | TER | Ter(entia) |
| LEM'. | Lem(onia) | TRO | Tro(mentina) |
| MAEC'. | Maec(ia) | VEL | Vel(ina) |
| MEN'. | Men(enia) | VOL | Vol(tinia) |
| OVF | Ouf(entina) | VOT | Vot(uria) |
A mida que Roma va conquistant territoris, estos es van adjudicant a una tribu determinada en la que estaran adscrits tots els pobladors del territori. Esta nomenclatura es podia amprar si s'era ciutadà lliure naixcut lliure (en llatí, ingenuus).
Onomàstica de la ciutadana romana
[editar | editar còdic]La fòrmula onomàstica de les dònes[5] és diferent a la dels hòmens, sent una versió reduïda del sistema, degut a que jurídicament eren considerades inferiors.
En el cas de les ciutadanes, es componia de nomen, cognomen i filiació. El nomen era el nom familiar en femení (Valeria en la família dels Valerios, Metela en la dels Metelos…), encara que hi ha proves de que a les dònes se'ls podia posar indistintament el nomen del pare o de la mare, de la mateixa manera que succeïx en el cas dels hòmens.
No obstant, s'han trobat evidències escrites en grec, en les que es veu una variació en l'enteniment del sistema de nomenclatura romà, puix es canvia l'orde dels elements. Aixina, hi ha casos de dònes que posseïen la tria nomina, ciutadanes i llibertes; i de llibertes que el seu praenomen és diferent al del seu patró.
El cognomen atribuït a dònes més simple era establir l'orde de naiximent (Prima, Secunda, Tertia…), pero podia ser qualsevol tipo de renom, inclús heretant el cognomen del pare en femení. A voltes, els cognomina eren formes en diminutivo d'un nom, com Agrippina del masculí Agrippa. Especialment en época imperial, entre l'aristocràcia es va estendre l'usar varis cognomina heretats dels noms materns o paterns.
En les inscripcions, les dònes apareixien en la filiació paterna, de la mateixa manera que els hòmens. En ocasions, s'unix el nom del marit al seu, posant “esposa de” o devent ser traduït aixina (Caeciliae Q. Cretici F(ilia) Metellae Crassi, a Cecilia Metela, filla de Quint Crético, esposa de Craso); o el nom del marit apareix en la fòrmula del agnomen.
Com la dòna carix de praenomen, el lliberte d'una dòna adopta el praenomen del pare d'ella, i en l'indicació praenomen seguit de la paraula libertus usa la C invertida, que sol traduir-se en el supost praenomen femení de G(aia) o com a sinònim de dòna. En contadísimas inscripcions s'ha trobat despuix del cognomen de la dòna, el nomen del marit en genitiu. Caecilia Q(uniti) Cretici f(ilia) Metella Crassi
Els adoptats prenien els noms dels adoptantes i, baixe la forma en -ianus, afegien el de la seua pròpia gens original. Per eixemple, un Publio Cornelio Escipión Emiliano va ser originalment membre de la gens Emilia. Quan va ser adoptat pel fill de l'Africà, va prendre el seu nom i va afegir «Emiliano» a partir del seu gens original.
Esclaus i libertos
[editar | editar còdic]L'esclau [6]té un sol nom seguit de la denominació del seu amo en genitiu i de la paraula servus. Si els esclaus han segut transferits d'un amo a un atre, l'esclau té un segon nom acabat en -anus, que és el nom de l'amo que li ha transferit. A finals de el I s'estén la costum d'ometre l'estatus d'esclau.
Els llibertes també tenen tria nomina: praenomen, nomen i cognomen. El praenomen i el nomen és el del seu patró i el cognomen el seu antic nom d'esclau. La condició de lliberte s'ubicava entre el nomen i el cognomen, i s'expressava en el praenomen del patró en genitiu seguit de l'abreviatura de libertus. M(arcus) Tullius M(arci) lib(ertus) Tito. Quan el lliberte fora antic esclau de l'emperador, se substituïx el praenomen per la fòrmula Aug(usti) o Caus(aris) n(ostri) l(ibertus) o l(iberta). A finals de el II s'estén la costum d'ometre l'estatus de lliberte.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Els noms romans, cóm s'estructuraven i eren utilisats» (en és). www.imperivm.org. Consultat el 2023-12-06.
- ↑ «seus-noms-i-la-filiació/ Cóm els romans escrivien i abreviaven els seus noms i la filiació» (en és). www.imperivm.org. Consultat el 2023-12-06.
- ↑ Zephyrvs.68
- 229–237.ISSN 2386-3943.Consultat el 2023-12-06.
- ↑ «Onomàstica romana: el ciutadà ingenu - Històric Digital» (en és). Consultat el 2023-12-06.
- ↑ Imperivm.Consultat el 2023-12-06.
- ↑ «atres.html Onomàstica romana: dònes, esclaus, libertos, estrangers i atres - Històric Digital» (en és). Consultat el 2023-12-06.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Hacquard, G. (1995). Guia de la Roma Antiga, Pala Atenea. ISBN 9788478170227.
- Història: Zeitschrift für Alte Geschichte.7(2)
- pp. 172-188.
- Susini, G.C. (1982). Epigrafia Romana (en italià), Roma: Societa editoriale jouvence.a.r.l., pp. 105-110.
- (2004) Epigrafia Llatina (en espanyol), Granada: Universitat de Granada, pp. 37-45. ISBN 84-338-3150-X.
- (1991) Epigrafia Llatina, Quarta edició (en italià), Milan: Cisalpino, pp. 135-148. ISBN 88-205-0627-0.
- (2009) Fonaments de l'Epigrafia Llatina (en castellà), Madrit: Liceus, Servicis de Comunicació i Gestió.
- Lopez Barja (1993). Epigrafia Llatina (en castellà), Santiago de Compostela: Tórculo Edicions, pp. 41-65.
- Wikipedia contributors. (2023, 27 novembre). Roman naming conventions. Wikipedia. https://en.wikipedia.org/wiki/Roman_naming_conventions
- Iglésies Gil, J. M., & Sants Yanguas, J. (2011). Vademécum per a l'epigrafia i numismàtica llatines (Tercera edició revisada).
- Històric Digital. (2021, 31 juliol). Onomàstica Romana: El ciutadà ingenu - històric digital. Històric Digital - La web de l'història. https://historicodigital.com/onomastica-romana.html
- Històric Digital. (2021, 31 juliol). Onomàstica Romana: El ciutadà ingenu - històric digital. Històric Digital - La web de l'història. https://historicodigital.com/onomastica-romana.html
- Wikipedia contributors. (2023, 16 agost). Naming conventions for women in Ancient Rome. Wikipedia. https://en.wikipedia.org/wiki/Naming_conventions_for_women_in_ancient_Rome
- Històric Digital. (2021b, juliol 31). Onomàstica romana: dònes, esclaus, libertos, estrangers i atres - Històric digital. Històric Digital - La web de l'història. https://historicodigital.com/onomastica-romana-dònes-esclaus-libertos-estrangers-i-uns atres.html
- Kantola, U., & Nuorluoto, T. (2016). Female Tria Nomina and Social Standing in Clapix Republican and Early Imperial Periods. Arctos, 50, 79-105. https://journal.fi/arctos/article/view/85001/44013?acceptCookies=1
- Dinarès Cabrerizo, O. (2014). L'Onomàstica com a Indicador d'identitat en el Baix Imperi Romà. Una aproximació a les problemàtiques analítiques. POLIS. Revista d'idees i formes polítiques de l'Antiguetat Clàssica, 26, 51-80. https://d1wqtxts1xzle7.cloudfront.net/38355469/Oriol_Dinares_-_Onomastica_i_identitat-lliure.PDF?1438464417=&response-content-disposition=inline%3B+filename%3DLa_onomastica_com a_indicador_de_identida.pdf&Expires=1701872039&Signature=JCYsBXUoXl8OTF0Qqp6rRivFsqT6JIu2XEvtvLBRSomdBV9SNoGLy-oL259ecB3miRMlvB6kwtaYETZ2MjMyGq5Q-bO9C6zLI5d-rTZXma7JRhwnsfgNUaWFc69VBjeV-GzVuaM2IHF8HYRhEs3tQiu4cw8FjfyIuTTpq7wq7a7JhynZQPJyL7huzay9A5WkFYXuVvuoUR33I2i9Vs23Zc3RkGeWfe8bBuKEn4QzZyQBkUrsHhVR6tSatZMacyopcadhqkAkOThcfiBYcIHa2vdRW0H2IQSBdCMzRyLJaLJfQ80ZU9Ew3R5qnsezgWG-tLJvWwclK67Je8WyQ7aw__&Key-Pair-Aneu=APKAJLOHF5GGSLRBV4ZA
- González Fernández, R. (2012). El terme origo en l'epigrafia llatina. Zephyrvs, 68, 229–237. Recuperat a partir de https://revistes.usal.és/un/index.php/0514-7336/article/view/8761
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nombre romano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.