Joc de les tabas
Joc de les tabas, de la taba, o simplement, tabas o taba és un joc d'encert que consistix en el llançament d'uns ossos (o tabas) a modo de daus.
La "taba" és un os —de nom científic astrágalo— que es troba en el tarso. Des de l'antiguetat s'utilisen les tabas d'alguns animals, particularment les de les pates atrasseres del corder (d'uns 3 × 2 cm), per a la pràctica de diferents jocs, varis infantils pero atres jocs d'encert. Tots es basen en el llançament de la taba a modo de dau al sol o sobre una taula, en la particularitat de que, a diferència del dau, les distintes cares de la taba té formes diferents i per lo tant distinta provabilitat d'eixir. En alguns d'eixos jocs es realisaven apostes (a voltes grans cantitats de diners) a quins cara de la taba podia quedar cap a dalt.[1] El joc més simple consistix en llançar la taba, guanyant una o quatre unitats apostades si queden les parts eixints de l'os cap a avall, o perdent sengles si queden les parts afonades en la cara superior.
El joc de les tabas va ser introduït pels espanyols en tota Amèrica i és molt popular en zones rurals i ganaderes a on hi ha accés a ossos de ganado.
Algunes voltes les tabas eren modificades polint algunes de les seues cares i afegint una chapa per a deixar la cara més plana i plana. Durant el XX en algunes regions o països el joc era tan popular i era tal la demanda d'estos ossos que varen passar a fabricar-se en plàstic, resina o metal.
Història
En l'antiga Grècia ya es jugava a les tabas com a joc d'encert. El nom de l'os astrágalo es deu a que el célebre escultor Policleto, en el V, va realisar una de les seues obres més renombradas, en honor a la astrogolizonta, és dir, la jugadora de tabas.[1]
Es conserven de la millor época de l'art grec, escultures, pintures sobre marbre i diferents objectes com ánforas en els que es representen jugadors i jugadores de tabas.[1]
També servien les tabas com a objecte adivinatorio i aixina va ser que la astragalomancia es va tindre molt en conte en l'antiguetat.[1]
En Roma també es jugava a les tabas, sobretot en lo relacionat en la sòrt i com pràctica adivinatoria. Per a això solien usar-se els ossos d'ovella o cabra, encara que també havien tabas fetes de marfil, bronze o pedra.[2] En la cristianisació del món pagà, el joc va ser perdent popularitat. Encara que els chiquets varen seguir jugant a les tabas, llançant-les i agarrant-les en l'aire com a mostra de reflexos i habilitat. Alguns grups d'adults, les llançaven de forma similar als daus i aixina utilisaven les tabas per a apostar.[1]
Estes pràctiques han vingut mantenint-se fins a hui dia, encara comuns en alguns països com Mongòlia, o en la Pampa argentina. En atres països com França i Espanya es troba totalment en desús i està cridat a desaparéixer. No és un joc que haja segut relegat històricament al poble pla sino que segons es relata en alguns texts històrics, no eren pocs els aristócrates o inclús alguns emperadors que li tenien molt apego.[1]
Ya en temps antics, els més pudientes usaven imitacions, tabas fabricades artificialment en marfil, àgata o algun atre material com bronze, argent o or.[1]
En Europa es va conservar, en alguns llogarets pastoriles de les montanyes, com un joc d'encert o com a joc infantil d'habilitat. Els espanyols varen introduir este joc en tota Amèrica, sent popular en zones rurals i ganaderes.[1]
En Espanya
En variants, es juga en totes les regions d'Espanya.[3]
En Colmenar Vell (Madrit) els dies 30 de novembre (Sant Andrés) i 13 de decembre (Santa Lucía) es juga a les tabas en apostes monetàries en els bars.[4] En atres províncies, com Àvila, es practicava habitualment com a joc popular infantil. Hui dia, solament es practica ocasionalment en alguns pobles.
En Segòvia es practica principalment entre adolescentscita requerida, en el que es juga també en roglada pero en una única taba. Les posicions més difícils d'obtindre es denominen rei i verduc, i les dos solcades inocent i culpable. Es llança la taba per tandes fins que dos dels jugadors trauen rei i verduc i conseguixen els respectius càrrecs. A partir d'eixe moment solament tiren la taba per tanda el restant dels jugadors. Si un jugador trau inocent passa la tanda al següent. Pero si el jugador obté la posició culpable pert, i rebrà com a castic varis colps en una correja. La cantitat, intensitat i lloc del cos a on es rebran els colps de correja són decidits pel rei i eixecutats pel verduc. Quan un atre jugador obté les posiciones rei o verduc guanya el lloc i pot prendre's el resquit en les següents tandes dels castics rebuts fins al moment.
Elements
Es juga en cinc tabas de corder, en les que es consideren quatre posicions:[5]
- Jete: (també cridat clots) és la cara cóncava o que té un clot.
- Panza: (també cridada budells) és la cara convexa, inversa o oposta al jete. Té com un ventre abultat.
- Verduc: (també cridat plans). Té un pic que descolla en un dels seus extrems. És la part més plana de la taba encara que té uns chicotets bultitos pero més suavisats.
- Rei: (també cridat moltons) és la cara inversa o oposta al verduc. Presenta un buit o zona cóncava.
Jugadors
Poden participar entre dos i sis jugadors, encara que el número ideal siga tres o quatre.
Regles i eixecució
En iniciar el joc, se sorteja l'orde de participació dels jugadors i l'orde de les diferents posicions en que pot quedar la taba en llançar-la al sol. Este orde de posicions serà el que dega anar superant cada jugador. Si no es vol determinar l'orde de les posicions, es pot usar el que està establit per defecte, és dir, jete, panza, verduc i rei.[5]
Els jugadors s'assentaran en el sol formant una roglada, encara que es pot jugar sobre una superfície plana plana.[5]
El primer jugador llança les cinc tabas a la “patera” o lloc del joc, i agarra una de les que haja eixit en posició de “jete”. Si no caiguera cap taba en esta posició, les tornaria a tirar. Després llança esta taba a l'aire a una altura de una o dos quartes (entre 25 i 50 cm) i l'arreplega en la esquena de la mateixa mà, en els dits estirats i llaugerament oberts per a subjectar-la i impedir que caiga.[5]
Ara deu agarrar del sol una atra de les tabas que estiga en posició de jete (nota 1). Per a això, llança a l'aire la taba que té en l'esquena i (sempre en la mateixa mà) agarra la del sol i girant ràpidament la mà arreplega també la que havia tirat, sense que cap de les dos tabas caiga.
(nota 1) - Si no hi ha cap en eixa posició, el jugador tindrà que moure alguna de les que està en el sol fins que se situe en la posició indicada. Ho farà llançant a l'aire la que tenia en l'esquena i abans d'arreplegar-la, girarà la del sol per a posar-la en la posició buscada.
Continua el joc llançant ara les dos tabas a l'aire i arreplegant-les en l'esquena de la mà sense que caiguen. Acte seguit es procedix a agarrar una atra de les tabas que tinga la posició de “jete” (si és necessari, caldrà girar-la prèviament, com s'explica més dalt - nota 1). Una volta que la tinga agarrada, llança les dos que tenia en l'esquena i en un gir ràpit de nina, agarra les dos tabas que va llançar sense que caiga cap de les tres.[5]
Aixina successivament, sent cada volta més difícil, se seguiran agarrant les tabas fins que no quede cap en el sol. Quan s'ha superat la posició de jete, es passa a realisar les mateixes jugades pero en les posicions de “panza”, verduc i rei. En acabar la jugada de la posició de Rei, finalisa el joc.
Si en el llançament de les cinc tabas, caigueren vàries en la mateixa posició i esta coincidix en la tirada que correspon “jete”, “panza”, “verduc” o “rei”, llavors el jugador deu agarrar totes estes d'una volta. Per a açò, pot juntar-les abans d'agarrar-les.
Cap jugador pert la seua tanda mentres no li caiga alguna taba. Quan un dels jugadors pert perque li la cau alguna taba o no agarra be les del sol, deixa la tanda al següent. Quan li toque de nou, continua a on ho va deixar.
Guanya el jugador que abans complete un número establit de jocs o que complete més jocs en un temps donat. Existixen variacions de les normes d'eixecució d'este joc segons les poblacions a on es practicava. Inclús estes variacions poden donar lloc a jocs diferents com el “Arrebanche”, el “Rei-Verduc” o les “Pencas”.[5]
El joc de la taba en el Con Sur
En Argentina, el Nort Chic en Chile (Província del Choapa), Patagonia chilena (Província de Aysén i Província de Magallanes), sur de Bolívia (Tarija i Chuquisaca), Uruguai i sur de Brasil (a on li'l coneix com «jogo do osso» o «joc de l'os»)[6] juguen dos contricantes apostant diners, sobre un terreny de terra parella dividit en dos parts per una llínea. Sobre esta llínea a voltes un tercer oficia de depositario de l'aposta i àrbit, ya que és conegut com el de «canchero» o «coimero».[6]
Els jugadors s'allunten al voltant de cinc metros un a cada costat de la llínea i des de les seues posicions llancen la taba, que habitualment és d'os de vaca. La taba deu passar al costat contrari, de lo contrari es repetix el tir. Després de jugar abdós contendents, es determina el guanyador observant de quin costat va caure l'os. Les parts huecas són les guanyadores i les planes les perdedores:
- La jugada és guanyadora, i es denomina «sòrt», si la taba queda en la part hueca (S) cap a dalt.
- La jugada és perdedora, i es denomina «cul», si la taba queda en la part plana cap a dalt.
- Si la taba va caure en posició vertical, pot pagar-se doble o triple, si els jugadors varen acordar prèviament algun valor per a esta posició, denominada «pinino».
- No s'accepten atres posicions.
D'este joc va derivar l'expressió "se li va donar tornada la taba”, que va nàixer en el mig rural i despuix es va popularisar, significant que a una persona a qui les coses li marchaven be, sofrix un canvi repentí per a mal, o be que s'invertix totalment una situació.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Patrimoni històric espanyol del joc i el deport: La taba». Archivat des de l'original, el 19 de març de 2013. Consultat el 20 de maig de 2012.
- ↑ Novillo López, Miguel Ángel(2012).«El joc, més que un pasatiempo per als romans».Història National Geographic.Barcelona:(120): 20-24.ISSN 1696-7755.Consultat el 24 de maig de 2019.
- ↑ «Patrimoni històric espanyol del joc i el deport: La taba». Archivat des de l'original, el 19 de març de 2013. Consultat el 23 d'abril de 2012.
- ↑ Net, M.A.(2009).seues-apostes-aplega-la-taba «Facen les seues apostes: aplega la Taba».encolmenarviejo.és.Consultat el 13 de maig de 2010.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Herrero Jiménez, Juan (1986). «21», Jocs Populars d'Àvila., "Conselleria d'Educació de la Junta de Castella i Lleó", primera edició (en espanyol), Imprimix - "El Diari d'Àvila", pp. 260. ISBN 84-505-2890-9. Consultat el 20 de maig de 2012.
- ↑ 6,0 6,1 Simõés Lopes Net, João (1998). «Jogo do osso», Contos gauchescos i lendas do sul (en portugués), Brasil: L&PM, pp. 116-121.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre el joc de les tabas (knucklebones).
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Juego de las tabas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.