Espectador

Espectador o audiència és qui aprecia una obra o vares agarrar a un espectàcul o a un acte acadèmic. Per definició és el subjecte que l'autor d'una obra de l'espectador està predefinit segons la voluntat de l'autor, no obstant el subjecte que en la realitat percep l'obra pot no ajustar-se a lo que l'autor de l'obra esperava.

En el teatre en particular, l'espectador revist una importància fonamental, no solament com a destinatari de la representació sino també per la comunicació privilegiada que s'establix entre ell i l'actor o els actors en escena.

En un espectàcul en viu, la condició òptima per a l'èxit del mateix és la empatia entre el que actua i el que mira, fent que la persona del públic participe en la narració.

Segons Peter Brook, l'espectador és una de les tres cordes que l'actor deu sempre mantindre equilibrades. Inclinar-se a favor de l'espectador fa preponderant l'aspecte de exhibició de la representació teatral mentres una escassa atenció al destinatari de la representació pot aplegar a fer-la dèbil i privada de sentit, si no en l'elaboració privada de qui ho eixecuta.

El teatre de el XX ha modificat profundament la concepció clàssica de l'espectador. Vist en el passat com un element passiu, important solament perque era necessari per a una representació (de la que constituïx el destinatari), varis directors i autors han subrallat en canvi l'importància del mateix com a element actiu.

L'espectador en el teatre

L'evolució del concepte d'espectador en l'espectàcul en viu s'ha desenrollat al mateix temps que el canvi de la dramatúrgia i del modo de pensar el teatre i per tant també de l'espai escènic: si fins a el XIX el escenari encarnava una situació distinta de la realitat per a intentar imitar-la, en el XX els actors i els espectadors es reunixen a sovint en el mateix espai, com en el Apocalypsis Cum Figuris de Jerzy Grotowsky, que neutralisa la separació de l'espai introduint a l'espectador en la representació o en algunes obres de Pirandello que fa iniciar la representació en el hall quan el públic espera entrar en la sala o moltes voltes participen de l'event en primera persona (valguen com a eixemple alguns espectàculs del Circ del Sol que duen als espectadors a respondre preguntes directes dels actors).

En el teatre de varietats, en el cabaret i el café cantant, l'espectador és de vital importància per a la representació perque a sovint decidix el resultat mateix de l'espectàcul: lliure de chiular, riure, cridar, desvinculat dels llímits imposts pel rigorós respecte a la platea, modifica sensiblement el desenroll d'un event, tornant-se part activa del mateix.

Tipos

Particulars (reals)

En retòrica, alguns públics depenen de les circumstàncies i de la situació i es caracterisen pels individus que els componen. En ocasions, estos públics són objecte de persuasió i es comprometen en les idees de l'orador. Variant en tamany i composició, este públic pot reunir-se i formar un "compost" de múltiples grups.

Presencial directe

Una audiència presencial directe és un tipo de públic que està compost per individus que són subjectes cara a cara en un orador i un text retòric o discurs de l'orador. Esta audiència escolta directament, es compromet en el text retòric i ho consumix de forma no mediada. Per a medir la recepció i la retroalimentación immediata de l'audiència, (medició de l'audiència), es pot dependre de les entrevistes personals, els aplaudiments i els comentaris verbals realisats durant i despuix d'un discurs retòric.

A distància o mediades

En contrast en les audiències presencials directes, les audiències a distància estan compostes per individus que consumixen texts retòrics d'una manera diferent al moment o lloc en el que l'orador presenta el text. Les audiències que consumixen texts o discursos a través de la televisió, la ràdio i internet es consideren audiències mediades o a distància perque eixos mijos separen al retòric de l'audiència. Tals audiències estan físicament alluntades del públic i el mensage està controlat. Entendre el tamany i la composició de les audiències mediades pot ser difícil perque mijos com la televisió, la ràdio i Internet poden desplaçar a l'audiència del moment i la circumstància d'un text o discurs retòric. En medir la recepció i la retroalimentación de l'audiència mediada (una pràctica cridada medició de l'audiència), es pot dependre de les enquestes d'opinió i les calificacions, aixina com dels comentaris i els fòrums que poden aparéixer en un lloc web. Açò s'aplica a molts camps, com les películes, les cançons i molt més. Hi ha empreses especialisades en la medició d'audiències.

Teòric (imaginat)

Els públics teòrics s'imaginen en el propòsit d'ajudar a un orador a compondre, practicar, o a un crític a comprendre, un text o discurs retòric.

Auto-delliberació

Quan un retòric considera profundament, qüestiona i delibera sobre el contingut de les idees que transmet, pot dir-se que estos individus es dirigixen al públic de sí mateixos, o es autodilatan. Els acadèmics Chaïm Perelman i Lucie Olbrechts-Tyteca , en el seu llibre La nova retòrica: Un tractat sobre l'argumentació], sostenen que el retòric "està en millor posició que ningú per a provar el valor dels seus propis arguments". L'audiència del yo, encara que no servix com a fi a tot propòsit o circumstància retòrica, actua no obstant com un tipo d'audiència que no només opera com a funció d'autoajuda, sino com a instrument utilisat per a descobrir els mijos de persuasió disponibles.

Universal

El públic universal és un públic imaginat que servix com a prova ètica i argumentativa per al retòric. Açò també requerix que l'orador imagine un públic compost que continga individus de diversos orígens i que discernixca si el contingut del text retòric o del discurs atrauria o no als individus d'eixe públic. Els estudiosos Perelman i Olbrechts-Tyteca afirmen que el contingut dirigit a un públic universal "deu convéncer al llector de que les raons aduïdes són de caràcter convincent, que són evidents i que posseïxen una validea absoluta i intemporal".<ref= Perelman /> El concepte de públic universal ha rebut crítiques per ser idealista, ya que pot considerar-se un impediment per a conseguir un efecte persuasivo en públics particulars. No obstant, encara pot ser útil com a guia ètica per a un orador i com a ferramenta crítica per a un llector o audiència.

Ideal

L'audiència ideal és l'audiència imaginada pel retòric. En crear un text retòric, un retòric imagina és el públic objectiu, un grup d'individus als que es dirigirà, persuadirà o afectarà el discurs o text retòric. Este tipo de públic no s'imagina necessàriament com el públic més receptiu, sino com el futur públic particular en el que el retòric es relacionarà. Imaginar este tipo de públic permet al retòric formular crides que garantisen l'èxit en la captació del futur públic particular. En considerar una audiència ideal, un retòric pot imaginar les futures condicions de mediació, tamany, demografia i creències compartides entre l'audiència a persuadir.

Implicat

Una audiència implícita és una audiència imaginària determinada per un auditor o llector com l'audiència construïda del text. L'audiència implícita no és l'audiència real, sino la que es pot inferir en llegir o analisar el text. L'acadèmic de la comunicació Edwin Black, en el seu ensaig La segona persona, presenta el concepte teòric de l'audiència implícita utilisant l'idea de dos persones. La primera persona és la retòrica implícita (l'idea de l'orador formada per l'audiència) i la segona persona és l'audiència implícita (l'idea de l'audiència formada per i utilisada per a la persuasió en la situació del discurs). Un crític també podria determinar lo que el text vol que eixe públic es convertixca o faça despuix de la situació retòrica.

En la web

A través d'Internet, cada persona té l'oportunitat de participar de diferents maneres. Internet oferix a la gent una plataforma per a escriure i aplegar a les persones que estan interessades en lo que escriuen. Quan els escritors escriuen en llínea, són capaces de formar comunitats en les persones que compartixen interessos comuns. El públic al que s'intenta aplegar pot ser general o específic, depenent de lo que l'escritor tracte en les seues publicacions en llínea. El públic té que anar a vore lo que escriuen els escritors per a estar el tant de l'informació més recent. Els escritors tenen que trobar la seua caseta i esforçar-se per obrir-se camí en una comunitat ya formada. El públic al que aplega l'escritor pot respondre a les seues publicacions i donar la seua opinió. Internet permet que es formen i fomenten estes conexions. En el llibre Here Menges Everybody de Clay Shirky, hi ha varis eixemples de cóm l'audiència no només rep continguts, sino que els crea. Internet crea la possibilitat de formar part d'una audiència i d'un creador al mateix temps.

Participació del públic

La participació del públic és habitual en espectàculs que trenquen la quarta paret. Alguns eixemples són les tradicionals pantomimes britàniques, la comèdia stand-up i els espectàculs creatius com Blue Man Group.

La participació del públic pot resultar incómoda per a certes persones, pero està creixent i evolucionant com una nova ferramenta d'activació de marca i brand engagement. En un intent de crear i reforçar un víncul especial entre les marques i els seus consumidors, les empreses es decanten cada volta més per events que impliquen la participació activa del públic. A sovint, les organisacions proporcionen als assistents a l'event objectes de marca que impliquen al públic en l'espectàcul i servixen de recort del mateix, creant un víncul durador en la marca. Per eixemple, durant la Super Bowl XLVIII, el públic es va incorporar a l'espectàcul del descans de la Super Bowl XLVIII com a part dels efectes d'allumenament. Pepsi va involucrar als espectadors donant-los "gorros d'esquí de vídeo" que produïen efectes visuals en tota la multitut. En apelar de forma més directa a les persones i a les emocions, les marques poden obtindre l'opinió dels seus consumidors. Les empreses que oferixen o busquen este tipo d'experiències es referixen al terme "activació de la multitut". Per eixemple, Tangible Interaction va cridar a una de les seues branques Activació de multituts i PixMob es referix a sí mateixa com una empresa d'activació de multituts en el seu lloc web.

Un dels eixemples més coneguts de participació popular del públic és el de la película i la música The Rocky Horror Picture Show i la seua anterior encarnació escènica The Rocky Horror Show. Els elements de participació del públic solen considerar-se la part més important de la película, fins al punt de que les opcions d'àudio de la versió en DVD inclouen l'opció.

Categories de participació

Nous públics

També cridat públic potencial, d'acort en la classificació de la gestora cultural Andrea Hanna, referix al perfil de públic vinculat d'alguna manera en l'oferta d'arts escèniques pero que, fins al moment no participa en ella ni la consumix. Este grup es definix en oposició al públic habitual que, seguint la tipologia referida, integra a les persones familiarizadas en l'oferta cultural i a els qui participen de manera activa en els events artístics com a espectadores i espectadors.

Eixemples

En la participació del públic en el Rocky Horror Picture Show, el públic fa "cridades" i crida a la pantalla en certes parts de la película. Ademés, el públic llança i utilisa varis objectes de atrezzo durant certes parts de la película.

En les representacions de la pantomima britànica, el públic és un aspecte crucial de l'espectàcul i s'espera que realise certes tasques com:

• Interactuar en un "amic del públic", un personage a sovint dissenyat per a ser còmic i simpàtic, com Buttons de "Cenicienta". Les interaccions típiques inclouen cridada i resposta (per eixemple, Botons: "¡Hola colla!" Públic: "¡Hola Botons!")
• Discussions d'anada i regrés, normalment compostes per frases simples i repetitives (per eixemple, Personage: "¡No hi ha!" Audiència: "¡Sí hi ha!")
• Gags de fantasmes, en els que el públic crida en força per a informar al personage d'un perill imminent, normalment mentres el personage es mostra completament distant.

En Les obres completes de William Shakespeare (abreviades) es dividix al públic en grups als que s'assigna la tasca de cridar les preocupacions de tres components de la psique d'un personage.

En El misteri de Edwin Drood, un teatre de Broadway musical basat en l'última obra inacabada de Charles Dickens, el públic deu votar per quí creu que és l'assessí, aixina com per la verdadera identitat del detectiu i la parella que acaba unida.

Els Jocs Olímpics d'Estiu de 1984 varen incloure trucs de cartes en l'Estadi Olímpic.

La Boda de Tony i Cup involucra a tot el públic al mateix temps, escenificant una narració ambientada en una boda en la que el públic interpreta el paper de "invitats".

El joc de taula redona britànic QI a sovint permet al públic intentar respondre a les preguntes. Actualment, el públic ha guanyat un programa i ha quedat en últim lloc en un atre.

Els espectàculs de màgia solen contar en la participació del públic. L'ilusioniste sicològic Derren Brown es basa en gran mida en la participació del públic en els seus espectàculs en viu.

Durant les actuacions de la "Marcha Radetzky", és tradicional que el públic aplaudixca junt en el ritme de les segones repeticions (més fortes) del estribillo. Açò és especialment notable en el Neujahrskonzert.

Els Bloggers a sovint permeten a les seues llectors seccions de comentaris moderats o no moderats.

Alguns grups musicals solen incorporar en gran medida la participació del públic en els seus espectàculs en directe. El grup de roc còmic en temàtica de superhéroes The Aquabats sol fer-ho en els seus espectàculs teatrals a través de payasadas com les "carreres de gomes en la piscina", en les que els membres del grup corren pel recint en basses unflables fent crowd surfing, o proporcionant al públic proyectils (com pilotes de plàstic o beach balls) per a que els llancen als "mals" disfrassats que ixen a l'escenari. Koo Koo Kanga Rosegue, un duo de comèdia danse-pop, escriu la seua música únicament per a la participació del públic, utilisant cançons d'estil call and response que solen anar acompanyades d'un senzill danse move que el grup anima al públic a seguir.

Participació falsa

La série de televisió Mystery Science Theater 3000 presentava a un home i els seus robots que eren mantinguts com a membres del públic encarcerats i torturats en ser obligats a vore películes "males"; per a mantindre el seu trellat, parlaven durant tot el temps i heckled cada una.

En una llínea similar, el lloc en llínea Televisió sense pietat té un estable de crítics i recapituladores que parlen la lingo dels membres de l'audiència en lloc dels acadèmics, i que a voltes actuen com si ells també estigueren sent torturats.

L'Espectador, d'Ortega

José Ortega i Gasset va escriure una gran cantitat d'artículs, reunits posteriorment en un huit toms, publicats entre 1916 i 1934, en el títul L'Espectador.