Choc de civilisacions

Erro al crear miniatura:

Choc de civilisacions

Choc de civilisacions és el nom que rep una teoria sobre les relacions internacionals. Tal com es coneix hui en dia, va ser formulada en un artícul de Samuel Huntington publicat en la revista nortamericana Foreign Affairs en 1993, i transformat posteriorment en un llibre en 1996.

Huntington s'ha inspirat en les tesis de diversos historiadors, sociòlecs i antropòlecs, sobretot dels texts d'Arnold J. Toynbee i Carroll Quigley. Per a Huntington, de tots els elements objectius que definixen les civilisacions el més important solen ser les religions. Aixina que, en base en la descripció d'eixos autors i en fonament en la distribució de les grans religions descriu l'existència actual de nou civilisacions: subsahariana, llatinoamericana, sínica, hindú, budiste, nipona, occidental, ortodox i islàmica.

Segons este autor, durant la guerra freda els països es relacionaven en les dos superpotencia com a aliats, satèlits, clients, neutrals o no alineats; no obstant, en acabar la guerra els països es relacionarien com a Estats membre de cada civilisació, com a estats centrals, països aïllats, països escindits o països esgarrats. Per a Huntington les relacions entre estes variaran normalment de lo distant a lo violent, situant-se la majoria de les voltes entre abdós extrems, sent la confiança i l'amistat rares.

Des de la publicació del llibre, el debat sobre les hipòtesis de Huntington havien girat entorn a la discussió i el debat polític més que a les evidències empíriques, no obstant, en un estudi de l'Universitat de Stanford s'ha observat que comportaments d'Internet en l'intercanvi de correus electrònics mostren tendències a conformar les grans agrupacions corresponents a les civilisacions descrites per Huntington.

Antecedents i influències sobre Huntington

Erro al crear miniatura:

Dalt: Civilisacions mortes i vives en l'escala temporal. En color negre civilisacions mortes, de colors civilisacions vives (9). Avall: mapa deformat en funció de la població. Còdic de colors: llatinoamericana (Taronja), occidental o judeocristiana (blava), subsahariana (café obscur), ortodoxa (vert), islàmica (café clar), índia (violeta), theravādona (morat), sinica (roig) i nipona (color va vindre). Basada en descripcions d'Arnold J. Toynbee (1961), Carroll Quigley i Samuel P. Huntington (1996).

En un sentit ampli, es pot definir el choc de civilisacions com una teoria que explica els grans moviments polítics i culturals de l'Història Universal per mig de les influències recíproques que eixercixen entre sí les diverses civilisacions (per contraposició a les degudes als enfrontaments entre estats-nació o ideologies).

Una civilisació, en este context, és una cultura més o menys tancada i en una tradició cultural més o menys hermètica i impermeable, que per això es troba en oposició a atres civilisacions en tradicions diferents.

Arnold J. Toynbee

Vore també: Estudi de l'Història (Arnold J. Toynbee)

Encara que el concepte modern de civilisació és popularisat per Oswald Spengler, la noció de "choc de civilisacions" va ser introduïda per Arnold J. Toynbee, encara que este la restringix a l'àmbit geopolític, simplificant en demasía els fenomens de contactes culturals entre civilisacions. Toynbee considera el fenomen com un "contacte espacial entre civilisacions", i ho referix com un fenomen de desafiu i resposta (integrat en la seua teoria cíclica del desenroll de les civilisacions). És dir, el primer "espenta" que una civilisació dona a una atra, és contestat per esta, lo que a la seua volta mou a la primera a enviar una tercera espenta, i aixina successivament fins que una d'elles termina derrotada.

Segons la teoria toynbeana, l'efecte d'un assalt frustrat sol ser el retardo, o inclús la paràlisis, de la civilisació agredida, be siga per enorgullecerse en demasía del seu propi triumfo, o be siga per haver invertit tots els recursos disponibles en la lluita. L'efecte d'un assalt exitós, pel contrari, és més complex, ya que pot terminar en una sumissió temporal i l'expulsió del invasor, o be en la destrucció de la civilisació invadida.

Carroll Quigley

Un atre personage que va influir en les tesis de Huntington són els escrits de Carroll Quigley qui, ademés d'abordar l'evolució de les civilisacions, va establir els nexes filials i històrics entre les civilisacions històriques antigues i les modernes en el seu famós llibre Evolució de les Civilisacions. Considera com derivats de les civilisació mesopotámica a les antigues civilisacions hitita, cananea, minoica i mediterrànea (antiga Roma i Grècia) aixina com a les civilisacions modernes ortodoxa, occidental i islàmica dels que tracta Huntington en el seu llibre. Per un atre costat, Quigley considera a l'Índia moderna i al surest asiàtic budiste com un derivat directe de les antigues civilisacions índicas i a China i Japó com derivats de les antigues civilisacions sínicas.

No obstant, Quigley pensava més en una civilisació universal producte de la revolució industrial i l'expansió colonial d'occident a diferència de Huntington que, a pesar de la tecnologia, encara seguix veent distintes civilisacions vives segons cada context religiós.

Uns atres

Atres influències sobre Huntington han segut diversos historiadors, sociòlecs i antropòlecs que han estudiat les civilisacions entre els que es troben, per eixemple, Max Weber, Émile Durkheim, Oswald Spengler, Pitirim Sorokin, Alfred Weber, Alfred Kroeber, Philip Bagby, Rushton Coulborn, Christopher Dawson, Shmuel Eisenstadt, Fernand Braudel, William H. McNeill, Adda Bozeman, Immanuel Wallerstein i Felipe Fernández-Armesto.

El choc de civilisacions de Samuel Huntington

En el seu artícul de 1993, Huntington repren/reprén el concepte de Toynbee afirmant que els actors polítics principals de el XXI serien les civilisacions i que els principals conflictes serien els conflictes entre civilisacions (no entre ideologies, com durant la major part de el XX ni entre estats-nació). Aparentment, este artícul era una resposta a les tesis de Francis Fukuyama que sostenia que el món s'aproximava al fi de l'història (en sentit hegeliano) en el que la democràcia occidental triumfaria en tot lo món. Citant l'artícul de Huntington:

Els Estats-nació seguiran sent els actors més poderosos del panorama internacional, pero els principals conflictes de la política global ocorreran entre nacions i grups de nacions pertanyents a diferents civilisacions. El choc de civilisacions dominarà la política global. Les falles entre les civilisacions seran els fronts de batalla del futur.

Argumenta que el creiximent de nocions com la democràcia o el lliure comerç des del fi de la Guerra Freda solament ha afectat realment a la cristiantat occidental, mentres que el restant del món ha intervingut escassament.

Delimitació i classificació de civilisacions

Significativament, les llínees de fractura entre civilisacions són casi totes religioses. Huntington classifica al voltant de 9 civilisacions ben definides:

1. Civilisació occidental. Inclou principalment a països de la cristiantat catòlica i protestant: Europa Occidental i Central, Amèrica Septentrional, Austràlia, Nova Zelanda, Territori de Papúa i Nova Guinea. Encara que en la classificació original de Huntington no ve llistat se li considera a la diàspora judeua moderna i Israel un estat molt pròxim i afí a occident.
2. Civilisació ortodox. Localisada en Rússia, Bielorússia, Ucrània, Moldàvia, Romania, Sèrbia, Montenegro, Macedònia del Nort, Bulgària, Grècia, Chipre, Geòrgia i Armènia (coincidix en la cristiantat oriental).
3. Civilisació llatinoamericana. Conté a Sudamérica, Centroamérica, Mèxic i gran part del Carib. És un refillol de la civilisació occidental, no obstant, per a un anàlisis centrat en les conseqüències polítiques internacionals de les civilisacions, Huntington propon considerar-li com una civilisació independent.
4. La civilisació islàmica. Es localisa en Orient Mig, el Magreb (Nort d'Àfrica) , Somàlia, Bòsnia i Hercegovina, Albània, Àsia Central, Comores, Azerbaiyan, Maldives, El Xinjiang (de China), La República de Tatarstan, Chechènia (Els 2 últims de Rússia), Bangladés, Malàsia, Brunei i Indonèsia.
5. La civilisació hindú. Localisada fonamentalment en l'Índia i Nepal.
6. La civilisació sínica. Inclou a China, Vietnam, Singapur, Taiwan, les dos Corejes i la diàspora chinenca en Àsia, el Pacífic i Occident.
7. La civilisació japonesa. Archipèlec del Japó. Pel seu pes polític i econòmic Huntington la classifica en el mateix pes d'una civilisació sancera.
8. La civilisació africana (Àfrica Subsahariana)
9. Les àrees budistes del nort de l'Índia, Bhutan, Mongòlia, Birmània, Tailàndia, Camboya, Sri Lanka, Laos i el Tibet.
10. Existixen estats en menor pes polític que Japó o Israel pero que igualment són de difícil classificació com Filipines, Etiopia, Haití, les Guyanas o les cultures de la Polinèsia. Huntington, per eixemple, sol classificar part de Filipines com sínica i atres autors com a part d'occident perque culturalment té més relació en Llatinoamèrica, Espanya i Estats Units.

Erro al crear miniatura:

El choc de civilisacions segons Huntington (1996), tal com es presenta en el llibre. Occident (blau), Amèrica Llatina (violeta), Japó (roig), món chinenc (granate), món indi (taronja), Món islàmic (vert), països ortodoxos (celest), Àfrica negra (marró), països budistes (groc). Atres colors poden indicar llínees de falla a on el choc de civilisacions pot ocórrer. Transilvania (en Romania), l'oest d'Ucrània, el nort de Sèrbia i uns atres estan en el "món occidental" d'acort en el llibre. L'autor considera que en lloc de pertànyer a les civilisacions "majors" Etiopia i Haití (en marró clar) són països "solitaris", i que Israel (turquesa) pot ser considerat un únic Estat en la seua pròpia civilisació, molt similar a Occident. El Carib angloparlante (violeta clar), antigues colónies britàniques, constituïxen una entitat diferenciada.

Estructura de les civilisacions

Durant la Guerra Freda els països es relacionaven en les dos superpotencia com a aliats, satèlits, clients, neutrals o no alineats. No obstant, per a Huntington despuix de la Guerra Freda els països es relacionarien segons el criteri civilizatorio com a Estats membre, Estats centrals, països aïllats, països escindits i països esgarrats.

Estats centrals

Huntington els definix com els estats en major pes representatiu dins d'una civilisació. Algunes voltes tota la civilisació està continguda en un sol Estat com Japó. Estos Estats juguen un rol important dins de la seua civilisació, per a les relacions intercivilizatorias i la majoria tenen o aspiren a tindre armes nuclears en algun moment. Estats centrals o representatius són:

• Civilisació sínica. China.
• Civilisació occidental. Estats Units, Regne Unit, França i Alemània.
• Civilisació ortodoxa. Rússia.
• Civilisació hindú. Índia.
• Civilisació japonesa. Japó.
• Civilisació subsahariana. Suràfrica.
• Civilisació llatinoamericana. Mèxic, Veneçola, Argentina i Brasil.
• Civilisació islàmica. Turquia, Aràbia Saudita, Egipte, Iran, Pakistan i Indonèsia.
• Civilisació budista. Tailàndia.

Països escindits

Huntington classifica aixina als estats multiculturals que contenen dos o més civilisacions dins del seu territori. Un eixemple antic d'este cas és Yugoslàvia, un país multicultural que es va dividir posteriorment segons criteris civilizatorios en països com Croàcia (occidental), Sèrbia (ortodoxa) i Bòsnia (islàmica). Huntington prediu inestabilitat i font de conflictes importants en tal situació com a guerres civils. Actualment hi ha nacions que no s'han fragmentat i encara contenen les fronteres de dos o més civilisacions dins del seu territori:

• Divisió islàmica-africana. És la llínea de fractura de dos civilisacions que passa dins de països com Nigèria, Chad, Etiopia, Kènia, Tanzània i Moçambic. Sudan va ser mostrat com a estat virtualment escindit quan Huntington va redactar el llibre, posteriorment este país es va escindir en Sudan i Sudan del sur.
• Divisió islàmica-ortodox. És la llínea de fractura que passa dins de territori de Kazakhstan.
• Divisió islàmica-budista. És la llínea de fractura que passa dins de Birmània (vore genocidi rohinyá).
• Divisió ortodoxa-occidental. És la llínea de fractura que passa en mig de Bielorússia, Ucrània i Romania.

Un dels punts més polèmics dels que Huntington advertix són atres països multiculturals en ambients més relaixats pero que en algun moment poden tindre problemes:

• China. Tibet budiste i Xinjiang islàmic.
• Estats Units. Califòrnia i estats meridionals en immigració llatinoamericana (vore Mexamérica).
• Europa. Immigració islàmica.

Erro al crear miniatura:

Mapa que mostra a detall les vores exactes de cada civilisació a on, inclús, es poden vore les llínees de fractura dins dels cridats països escindits o multiculturals. Les llínees de fractura, estats escindits i estats multiculturals basats en les descripcions de Joel Garreau (1981), William Wallace (1990), Huntington (1993 i 1996) i segons la demografia religiosa i cultural mundial actual (2020).

Països esgarrats

Huntington classifica aixina a aquells països que per raons i influències geogràfiques en algun moment de la seua història han decidit transformar radicalment la seua cultura, és dir, canviar de civilisació pero sense tindre èxit total. Huntington crida a este fenomen kemalisme o aculturación. Estats més importants que han intentat canviar de civilisació són:

• Rússia. De la civilisació ortodoxa a l'occidental.
• Turquia. De la civilisació islàmica a l'occidental.
• Mèxic. De la civilisació llatinoamericana a l'occidental.

• Austràlia. De la civilisació occidental a la sinoasiática.

Estats atípics i aïllats

Són països la classificació dels quals dins de les civilisacions és dificultosa o presenta qualitats i característiques culturals úniques.

• De la civilisació occidental, Israel.
• De la civilisació africana Etiopia i derivat africà en el continent americà: Haití.
• De la civilisació occidental-llatinoamericana: gran part de Filipines.
• Japó. Pel seu poder, cultura única i influència, Huntington li considera una civilisació sancera diferent a la cultura sínica continental (China i Coreges).
• Carib anglófono.
• Cultures de Polinèsia.
• Guyanes.

Atres estats menys atípics la classificació dels quals dins d'una civilisació no és dificultosa pero seguixen guardant diferències llingüístiques i culturals importants respecte en el restant dels països de la seua mateixa civilisació són:

• Civilisació llatinoamericana. Brasil.
• Civilisació islàmica. Iran i Indonèsia.

Civilisacions i religions

Per a Huntington, de tots els elements objectius que definixen les civilisacions el més important sol ser la religió. Per un atre costat, Huntington menciona que els reiterats chocs entre Iglésia i Estat de la civilisació occidental és casi exclusiva de la seua història i solament en la civilisació hindú hi ha una atra clara separació entre religió i política. No obstant, en el restant de les civilisacions la separació entre estat i religió és distinta o inexistent. «En la civilisació islàmica, Deu és el César; en China i Japó, el César és Deu i en la civilisació ortodoxa, Deu és el soci menor del César». En occident la separació estat i iglésia va propiciar l'individualisme mentres que en països orientals, al no tindre religions teocéntricas o monoteistes, la confiança i obediència de la població estan enfocades cap al líder.

Civilisacions i política

Pluralisme i elitisme

Les civilisacions en una marcada èlit dominant solen donar-se en societats homogénees (colectivistes) tant com en societats heterogénees pero que guarden distància vertical del poder respecte a qui els governa. Eixemples de les primeres poden ser la societat chinenca i eixemples de la segona les societats àraps i anteriorment llatinoamericanes. Normalment, en estes societats no existix una separació clara de funcions judicials, eixecutives o llegislatives i el poder sol concentrar-se en sistemes de partit únic, corporacions, monarquies o dictadures.

Per un atre costat, les civilisacions en un marcat pluralisme solen ser societats heterogénees pero en una distribució horisontal del poder, és dir, en la participació representativa existixen vàries èlits competint per obtindre el poder polític. Societats plurals característiques es poden trobar en les societats japonesa, occidental o de l'Índia. En este tipo de sistemes de govern sol coexistir una clara separació dels poders de l'Estat en poder eixecutiu, llegislatiu i judicial i múltiples partits polítics competint per obtindre una representació.

Aculturación política

l'aculturación política, herodianisme o kemalisme és quan una civilisació dominada adopta i imita les formes d'una civilisació dominant. Huntington classifica a estos països com a països esgarrats. El procés d'aculturación política no és un procés exclusiu de les civilisacions dominades, sino també un procés que sol afectar a la civilisació dominant en el seu afany de comprendre totes les cultures (universalisme i globalisació), com actualment ocorre en el cas d'occident per mig d'uns processos denominats multiculturalisme i relativisme cultural.

Nivells de conflicte

Huntington afirma que els conflictes entre civilisacions són inevitables, ya que cada una conta en sistemes de valors significativament distints. Per a ell les relacions entre civilisacions variaran normalment de lo distant a lo violent, situant-se la majoria de les voltes entre abdós extrems. La confiança i l'amistat seran rares.

Els chocs o conflictes entre civilisacions es poden donar a dos nivells: conflictes de llínea de fractura i conflictes entre Estats centrals. El conflicte a micronivel o de llínea de fractura és quan dos Estats veïns, pero de distinta civilisació, entren en conflicte o quan ocorre una guerra civil entre dos cultures diferents en un país escindit. Per un atre costat, el conflicte entre Estats centrals és un conflicte entre els Estats principals de cada civilisació o de civilisacions sanceres pel poder econòmic i el control mundial.

Conflictes entre Estats d'una mateixa civilisació

Encara que també són font de conflictivitat, Huntington argumenta que estos conflictes seran menys intensos i severs que els conflictes de llínees de fractura entre civilisacions. Definix que el conflicte, per eixemple entre les dos Coreges, sol ser fins a certa mida exagerat i magnificat més de lo que realment són. Argumenta que atres pugnes internes aniran suavisant-se, com les relacions entre Taiwan i China continental o Geòrgia i Rússia, per l'emergència dels seus Estats centrals. A lo llarc de la seua història, Occident ha fet us instrumental d'estos conflictes per a beneficiar-se i posicionar-se; no obstant, açò anirà perdent força.

No obstant, per la seua cultura tribal fragmentada en faccions religioses més allà de la noció de l'Estat nació i la carència d'un Estat central fort, en el món islàmic són més provables els conflictes intracivilizatorios. Huntington crida a este fenomen del món islàmic com una «consciència sense cohesió».

Per un atre costat, baix el marc teòric toynbeano i de Quigley, Huntington solament veu importants els conflictes de guerres intestinas entre Estats parroquials d'una mateixa civilisació quan són prèvies a l'instauració d'un Estat o imperi universal. En el cas d'Occident, la Primera i Segona Guerra Mundial, considera va ser una lluita d'Estats parroquials que varen antecedir a l'instauració de l'Unió Europea i la dominació nortamericana, a la que Huntington també considera una espècie d'Estat universal composta d'un grup d'Estats democràtics o federacions.

Conflictes de llínees de fractura

Huntington crida llínees de fractura als llímits geogràfics, culturals i religiosos que dividixen les civilisacions. Usualment concorden en les fronteres d'un grup de països pero en alguns casos passen en mig de països escindint-los culturalment. Argumenta que des del final de la Guerra Freda els conflictes mundials han ocorregut a lo llarc dels llímits de les civilisacions, en escassos conflictes en l'interior d'aquelles. Posa com a eixemple les guerres que varen acompanyar la desintegració de Yugoslàvia, la guerra de Chechènia o els conflictes recurrents entre Índia i Pakistan.

Civilisacions rivals i oscilantes

Erro al crear miniatura:

Nivells de antagonisme i relació de conflicte entre civilisacions segons Huntington en 1996. Llínees més grosses i negres conflictivitat major i en llínees més primes relacions de conflictivitat menor en la data que va ser publicat el llibre. Des de la segona década de el XXI ha pujat de to el nivell de antagonisme entre el món ortodox i occidental.

Huntington també argüía que el nivell de creiximent d'Àsia Oriental faria de la civilisació sínica un poderós rival d'Occident. També establix que el creiximent demogràfic i econòmic d'atres civilisacions resultarà en un sistema de civilisacions molt més multipolar que el que existix actualment.

Huntington classificava a les civilisacions islàmica i sínica com a rivals de l'occidental i etiquetava a l'ortodox, el hindú i a Japó com a civilisacions "oscilantes" (swing civilizations). També afirma que Rússia i l'Índia continuaran cooperant estretament, mentres que China i Pakistan continuaran oponent-se a l'Índia. Huntington argumenta que una conexió islàmic-confuciana està emergint (cita la colaboració de China en Iran, Pakistan i atres països per a aumentar la seua influència internacional).

Escenari d'una Tercera Guerra Mundial en el llibre

Est seria el màxim nivell de conflicte que poguera haver entre estats centrals. Huntington entrevea al principi un pacte de no agressió entre Rússia i China en contra de la civilisació occidental en una Tercera Guerra Mundial per a provablement quebrantarse si este últim invadira Siberia. Japó i Índia, en ser Estats oscilantes, jugarien un paper importantíssim en tal guerra conforme definiren la seua posició.

Huntington argumenta que tal guerra seria tan devastadora que el pol del poder mundial es traslladaria dramàticament de nort a sur, emergint Àfrica, Llatinoamèrica i Indonèsia com els organisadors de posguerra.