Imperi Kanem-Bornu

Per a atres usos d'este terme vore Borno.

El Imperi Kanem-Bornu va existir en Àfrica entre el VIII i la década de 1840. En el seu moment de major esplendor va comprendre l'àrea dels actuals sur de Líbia, Chad, noreste de Nigèria, este de Níger i nort de Camerún. Durant la seua edat d'or va poder aplegar a tindre fins a 10 millons d'habitants aproximadament (1230).

L'Imperi Kanem (c. 700-1380) s'ubicava en els actuals països de Chad, Nigèria i Líbia.^[1] En el seu apogeu, comprenia un àrea que comprenia no només la major part de Chad, sino també parts del sur de Líbia (Fezzan) i l'est de Níger, el noreste de Nigèria i el nort de Camerún. L'Imperi Bornu (1380s-1893) va ser un estat en lo que hui és el noreste de Nigèria, en el temps va aplegar a ser encara més gran que Kanem, incorporant àrees que hui són parts de Chad, Níger i Camerún.^[2]

L'història primerenca de l'imperi es coneix principalment per la Crònica Real, o Girgam, descoberta en 1851 pel viager alemà Heinrich Barth.^[3] Els règims successors remanentes de l'imperi, en forma d'Emirat de Bornu i Emirat de Dikwa, es varen establir al voltant de 1900 i encara existixen hui com a estats tradicionals dins de Nigèria.

Orige

L'imperi original va ser cridat Kanem i va sorgir de l'unió de tribus assentades entorn al llac Chad. Estava ubicat en les rutes comercials que vinculaven a l'Àfrica subsahariana en Oriente Pròxim. Un grup cridat els kanuri migró cap a la zona de Kanem durant el XII i en el XIII va començar a conquistar terres veïnes. La major expansió va ocórrer en el regnat del mai (rei) Dunama Dibbalemi de la dinastia Sefuwa, que va regnar de 1221 a 1259. Est va ser el primer dels kanuri en convertir-se al islam. Va declarar la yihad contra les tribus veïnes i va acometre un llarc periodo de conquista. Després de consolidar el seu territori al voltant del llac Chad, va invadir Fezán (Líbia) al nort i les terres hausa (Nigèria) a l'oest.

Esta expansió va tindre com a objectiu també protegir les rutes de mercadeo cap al nort. En créixer el comerç, va aumentar també l'Imperi kanuri. A canvi de teles, sals, minerals i esclaus, els kanuri varen rebre coure, armes de fòc i cavalls. En el seu apogeu, els kanuri varen controlar una part extensa i estratègica del nort d'Àfrica. Totes les rutes comercials del nort d'Àfrica travessaven el seu territori. La cultura dels kanuri va canviar en acréixer-se la seua riquea. Gradualment varen canviar la seua vida nómada per una sedentaria, en centres urbans, tals com Anjimi, la primera capital de l'imperi.

Despuix de la mort de Dunama Dibbalemi, disputes internes varen començar a esgarrar a l'imperi. No obstant, a principis de el XV, la dinastia Sewufa es reorientó de Kanem a Bornu, un regne a l'oest del llac Chad. L'imperi va tardar cent cinquanta anys en recuperar la seua estabilitat. El regnat del mai Ali Gaji (1497-1515) va acabar en la divisió interna de l'imperi. Les seues forces varen arrebatar l'antiga capital de Njima a la rebel dinastia Bulala, pero pese a això va establir una nova capital en Ngazargamu. Esta revitalisació va coincidir en el colapse del Imperi songhai, lo que va supondre una afortunada conyuntura per a Kanem-Bornu.

Durant el regnat del mai Idris Aluma (1580-1617), el poder dels kanuri va créixer lo suficient com per a permetre'ls restablir la seua autoritat en les terres de Fezán i dels hausa gràcies a l'us d'un eixèrcit equipat en mosquetes, obtinguts dels otomans. Idris Aluma va ser un atre fervent musulmà que desijava amprar el seu poder per a estendre l'islam per Àfrica i per això va proclamar yihads per a impulsar les conversió. Va posar els fonaments polític-administratius dels últims doscents cinquanta anys de l'imperi.

Quan l'imperi finalment es va afonar en els anys 1840, feya temps que s'enfrontava al creixent poder del rival Imperi fulani, situat a l'oest. L'expansió de les potencies poders colonials en el continent va arrematar al decadent imperi; va ser absorbit pel regne Wadai en 1846.

L'història dels kanuri des del mai Dunama Dibbalemi en avant es denomina el Diwan (cròniques reals) i va ser descoberta en 1850 per H. Barth, un arqueòlec alemà.

Història

Dinastia Duguwa o Dougouwa (700-???)

El canvi climàtic va assegurar l'auge del primitiu Imperi Kanem-Bornu, ya que la desertisació que va aumentar l'extensió del Sàhara va fer inhabitables algunes zones al voltant del llac Chad, provocant que els pobles nómades d'eixa zona navegaren cap als llocs a on finalment se centralisaria l'imperi.^[4]

Kanem estava conectada a través d'una ruta comercial transahariana en Trípoli via Bilma en el Kaouar. Per esta ruta s'importaven esclaus des del sur.^[5]^{: 171}^[6]

La tradició kanuri afirma que Sayf ibn Dhi Yazan va establir un govern dinàstic sobre els nómades entorn a el IX a través de la realea divina.^[4] Durant el següent mileni, els Mais varen governar al Kanuri, que incloïa als Ngalaga, Kangu, Kayi, Kuburi, Kaguwa, Tomagra i Tubu.^[5]^{: 165–168}

Kanem és mencionat com un dels tres grans imperis del Regió del Sudan per Ya'qubi en 872. Descriu el regne de «els Zaghāwa que viuen en un lloc cridat Kānim», que incloïa varis estats vassalls. «Les seues morades són barraques fetes de juncs i no tenen ciutats». En viure com nómadas, la seua cavalleria els donava superioritat militar. En el X, al-Muhallabi menciona dos ciutats en el regne, una de les quals era Mānān. El seu rei era considerat diví, puix es creïa que podia «dur la vida i la mort, la malaltia i la salut». La riquea es media en ganado, ovelles, vaques, camellos i cavalls. A partir de el XI, al-Bakri es referix al regne com Kanem. En el XII Muhammad al-Idrisi va descriure Mānān com «una chicoteta ciutat sense indústria de cap tipo i poc comerç». Ibn Sa'aneu al-Maghribi descriu Mānān com la capital dels reis de Kanem en el XIII i a Kanem com un poderós regne musulmà. ^[7]^[8]^[5]

Dinastia Sayfawa o Sefuwa (850-1846)

Artícul principal → Dinastia Sayfawa.

Musulmans de parla kanuri varen obtindre el control de Kanem de mans dels nómades zaghawa en el IX^[6]^{: 26, 109} durant un periodo de conflicte ètnic. ^[4] La llegenda kanuri afirma que Sayf ibn Dhi Yazan va fundar la dinastia Sayfawa.^[4] La nova dinastia controlava els vínculs comercials dels zaghawa en el Sàhara central en Bilma i unes atres mines de sal. No obstant, la principal mercaderia comercial eren els esclaus. Les tribus del sur del llac Chad eren assaltades com kafirun, i després transportades a Zawila en el Fezzan, a on els esclaus eren intercanviats per cavalls i armes. El número anual d'esclaus va passar de 1000 en el VII a 5000 en el XV.

Segons Richmond Palmer, era costum tindre «al Mai assentat en una gàbia en cortines anomenada “fanadir”, “dagil” o “tatatuna”... una gàbia gran per a un animal salvage, en barrots verticals de fusta».^[9]

Mai Hummay va començar el seu regnat en 1075, i va formar aliances en els Kay, Toubou, Dabir i Magumi. Es va convertir en el primer rei musulmà de Kanem, despuix d'haver segut convertit pel seu tutor musulmà Muhammad Mānī. Varen permanéixer nómades fins a el XI, quan varen fixar la seua capital en Nijmi.^[10]^[11]^[12]^[8]^[13] ^{: 170–172}

El successor de Humai, Dunama I (1098-1151), va realisar l'Haŷŷ tres voltes abans d'ofegar-se en Aidab. En esta época, l'eixèrcit contava en 100 000 ginets i 120 000 soldats.^[13]^{: 172}^[9]^{: 91, 163}^[14]^{: 35}

Vore també

Referències

↑ com/EBchecked/topic/310975/Kanem-Bornu Kanem-Bornu.
↑ “L'enciclopèdia de l'imperi” . Choice Reviews Online 53 (12). ISSN 0009-4978.
↑ Barth, Heinrich (1857): Travels and Discoveries in North and Central Africa. Vol. II, New York, pp. 15–35, 581-602.
↑ ^4,0 ^4,1 ^4,2 ^4,3 (Novembre de 1995) Àfrica Occidental: The Rough Guide, 2ª edició, Londres: The Rough Guides, p. 1112. ISBN 978-1-85828-101-8.
↑ ^5,0 ^5,1 ^5,2 (1972) «Els primers estats de Sudan Central», Història d'Àfrica Occidental, Nova York: Columbia University Press, pp. 168-172, 199-201. ISBN 0-231-03628-0.
↑ ^6,0 ^6,1 “Histoire de l'empire du Bornou” . Mémoires de l'Institut Français d'Afrique Noire. Paris: Librairie Larose.
↑ Ancient Ghana and Mali, Nova York: Methuen & Co Ltd, p. 3. ISBN 0-. 8419-0431-6.
↑ ^8,0 ^8,1 The Sahara and the Suen from the Arab conquest of the Maghrib to the rise of the Almoravids, in The Cambridge History of Africa, Vol. 2, from c. 500 BC to AD 1050, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 667, 680–683. ISBN 0-521-21592-7.
↑ ^9,0 ^9,1 The Bornu Sahara and Suen, London: John Murray, pp. 166, 195, 223.
↑ (2014) Les fortunes d'Àfrica, Nova York: PublicAffairs, pp. 71,78-79, 159-160. ISBN 978-1-61039-635-6.
↑ Història d'Àfrica, Palgrave Macnikkan, pp. 94,189. ISBN 978-0-230-30847-3.
↑ Kanem-Borno: 1.000 anys d'esplendor, Nova York: Chelsea House Publishers, pp. org/details/kanemborno1000ye00kosl/page/14 14 14, 20-21, 23. ISBN 0-7910-3129-2.
↑ ^13,0 ^13,1 «The early states of Central Suen», History of West Africa (vol. 1), New York: Columbia University Press, pp. 168–172, 199–201. ISBN 0-231-03628-0.
↑ “Histoire de l'empire du Bornou” . Mémoires de l'Institut Français d'Afrique Noire. Paris: Librairie Larose.

Bibliografia

R. O. Collins & J. M. Burns (2007): A History of Sub-Saharan Africa, Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-86746-7.
(1983) Studies in the History of Pre-Colonial Borno, Zaria: Northern Nigerian Publishing.
Barkindo, Bawuro (1985). «The early states of the Central Suen: Kanem, Borno and some of their neighbours to c. 1500 AD.», History of West Africa, 3rd edició (vol. I), Harlow, pp. 225–254.
Barth, Heinrich (1858). Travel and Discoveries in North and Central Africa (vol. II), New York, pp. 15–29, 581–602.
Brenner, Louis (1973). The Shehus of Kukawa, Oxford.
(1988) «Kanem-Borno», Chad: A Country Study, Washington: GPO for the Library of Congress.
Dewière, Rémi (2013). “Regards croisés entre deux ports de désert”. Hypothèses 16: 383–93. doi:10.3917/hyp.121.0383.
Dewière, Rémi (2017). Du lac Tchad à La Mecque. Li sultanat du Borno et són monde (xviⁱ - xviiⁱ siècle). Paris: Editions de la Sorbonne.
Cohen, Ronald (1967). The Kanuri of Bornu, New York.
Hallam, W. (1977). The life and Claves of Rabih Fadl Allah, Devon.

Hiribarren, Vincent (2017). A History of Borno: Trans-Saharan African Empire to Failing Nigerian State, London: Hurst & Oxford University Press.
Hughes, William (2007). A Class-Book of Modern Geography, Paperback edició, Whitefish, MT: Kessinger Publishing, p. 390 Pages. ISBN 978-1-4326-8180-7.
Lange, Dierk (1977). Li Dīwān dones sultans du Kanem-Bornu, Wiesbaden.
Lange, Dierk (1987). A Sudanic Chronicle: The Borno Expeditions of Idris Alauma (1564–1576), Stuttgart.
Lange, Dierk (1993). “Ethnogenesis from within the Chadic state”. Paideuma 39: 261–277.
Lange, Dierk (1988). «The Chad region as a crossroads», General History of Africa (vol. III), London: UNESCO, pp. 436–460.
Lange, Dierk (1984). «The kingdoms and peoples of Chad», General History of Africa (vol. IV), London: UNESCO, pp. 238–265.
Lange, Dierk (2010). “Borno Museum Society Newsletter”. An Introduction to the History of Kanem-Borno: The Prologue of the Dīwān 76–84: 79–103.
Lange, Dierk (2011). The Founding of Kanem by Assyrian Refugees ca. 600 BCE: Documentary, Linguistic, and Archaeological Evidence, Boston.
Lavers, John (1993). «Adventures in the chronology of the states of the Chad basin», Dating and chronology in the lake Chad basin, Bondy: Orstom, pp. 255–67.
(1981) Corpus of Early Arabic Sources for West African History, Cambridge.
Nachtigal, Gustav (1967). Sahara und Suen, Reprint edició, Graz.
(2005) Africa Since 1800, Fifth edició, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-83615-8.
Trimingham, Spencer (1962). A History of Islam in West Africa, Oxford.
Van de Mieroop, Marc (2007). A History of the Ancient Near East, 2nd edició, Oxford.
Zakari, Maikorema (1985). Contribution à l'histoire dones populations du sud-est nigérien, Niamey.
Zeltner, Jean-Claude (1980). Pages d'histoire du Kanem, pays tchadien, Paris.

Bibliografia adicional

Barkindo, Bawuro (1985). «The early states of the Central Suen: Kanem, Borno and some of their neighbours to c. 1500 A.D.», History of West Africa, 3rd edició (vol. I), Harlow, pp. 225–254. ISBN 0-582-64683-9.
Lange, Dierk (1977). Li Dīwān dones sultans du Kanem-Bornu, Wiesbaden. ISBN 3-515-02392-5.

Enllaços externs

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Imperio Kanem-Bornu» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] com/EBchecked/topic/310975/Kanem-Bornu Kanem-Bornu.

[2] “L'enciclopèdia de l'imperi” . Choice Reviews Online 53 (12). ISSN 0009-4978.

[3] Barth, Heinrich (1857): Travels and Discoveries in North and Central Africa. Vol. II, New York, pp. 15–35, 581-602.

[«:0»-4] 4,0 ^4,1 ^4,2 ^4,3 (Novembre de 1995) Àfrica Occidental: The Rough Guide, 2ª edició, Londres: The Rough Guides, p. 1112. ISBN 978-1-85828-101-8.

[«Smith»-5] 5,0 ^5,1 ^5,2 (1972) «Els primers estats de Sudan Central», Història d'Àfrica Occidental, Nova York: Columbia University Press, pp. 168-172, 199-201. ISBN 0-231-03628-0.

[«Urvoy»-6] 6,0 ^6,1 “Histoire de l'empire du Bornou” . Mémoires de l'Institut Français d'Afrique Noire. Paris: Librairie Larose.

[7] Ancient Ghana and Mali, Nova York: Methuen & Co Ltd, p. 3. ISBN 0-. 8419-0431-6.

[Nehemia-8] 8,0 ^8,1 The Sahara and the Suen from the Arab conquest of the Maghrib to the rise of the Almoravids, in The Cambridge History of Africa, Vol. 2, from c. 500 BC to AD 1050, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 667, 680–683. ISBN 0-521-21592-7.

[Palmer-9] 9,0 ^9,1 The Bornu Sahara and Suen, London: John Murray, pp. 166, 195, 223.

[«Martin»-10] (2014) Les fortunes d'Àfrica, Nova York: PublicAffairs, pp. 71,78-79, 159-160. ISBN 978-1-61039-635-6.

[«Kevin»-11] Història d'Àfrica, Palgrave Macnikkan, pp. 94,189. ISBN 978-0-230-30847-3.

[«Philip»-12] Kanem-Borno: 1.000 anys d'esplendor, Nova York: Chelsea House Publishers, pp. org/details/kanemborno1000ye00kosl/page/14 14 14, 20-21, 23. ISBN 0-7910-3129-2.

[Smith-13] 13,0 ^13,1 «The early states of Central Suen», History of West Africa (vol. 1), New York: Columbia University Press, pp. 168–172, 199–201. ISBN 0-231-03628-0.

[Urvoy-14] “Histoire de l'empire du Bornou” . Mémoires de l'Institut Français d'Afrique Noire. Paris: Librairie Larose.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]