Anar al contingut

Teoria del poblament primerenc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Vista general de la cova de Pedra Furada, en Brasil. Ací s'han trobat restants humans datats en 32 000 anys AP (abans del present), encara que no hi ha consens i el lloc no està completament reconegut com a arqueològic, puix s'ha argumentant que els objectes líticos trobats poden tindre un orige natural.[1]

La teoria del poblament primerenc, o teoria pre-Clovis, està basada en estudis de troballes arqueològiques, llingüístics i genètics relativament recents, que qüestionen la clàssica teoria del poblament tardà del continent americà basada en la cultura Clovis, i que han generat un sonor debat internacional sobre el tema.

En rigor no es tracta d'una teoria, puix els científics involucrats no tenen una posició comuna sobre l'arribada del home a Amèrica, ni els seus resultats semblen conduir linealment a una resposta coincidente. Pero tots ells tenen en comú el fet de que són incompatibles en la data més antiga proposta per la teoria del poblament tardà (Clovis): entre 12 000 i 14 000 anys AP.[2]

Teoria del poblament tardà (Clovis)

Artícul principal → Teoria del poblament tardà.


La teoria del poblament tardà sosté que fa aproximadament 13 500 i 14 000 anys AP[2] un chicotet grup de sers humans procedent de Siberia hauria ingressat al continent americà pel pont de Beringia cap a Alaska en el periodo de la Glaciació, i que despuix varen marchar cap al sur a través d'un corredor lliure de gèl a l'est de les Montanyes Rocoses, la vall del riu Mackenzie, en la zona oest de l'actual Canadà, a mida que el glaciar retrocedia, per a constituir la cultura Clovis, en l'actual territori de Nou Mèxic (Estats Units), de la qual a la seua volta descendixen totes les demés cultures originàries americanes.

La base de la teoria del poblament tardà són els jaciments arqueològics excavats des de la década de 1930, que constituïxen la ben estudiada cultura Clovis i el seu cridaner disseny de les puntes de llança (punta Clovis).

Existixen dos teories sobre quàn varen aplegar a Amèrica els primers sers humans. Les dos principals corrents són la teoria del poblament primerenc (els que diuen que va ocórrer fa uns 30 000 o 25 000 anys AP) i la teoria del poblament tardà (els qui consideren que va ser fa 12 000 o 14 000 anys)[3]

Cultura Clovis

Fins a les recents troballes que qüestionen la teoria del poblament tardà, era inusual que els arqueòlecs cavaren més fondo en busca de senyals humanes. Pot considerar-se que va ser Alex Krieger el precursor de la teoria del poblament primerenc, en propondre des de 1956 i documentar en 1964 un "estadi prepuntas de proyectil" (American Falls, Valsequillo, Muaco) anterior al "estadi paleoindio" (Clovis, Folsom, Meló d'Alger).[4][5]


La cultura Clovis (també cridada cultura pla) va ser considerada a mitan de el XX com la més antiga cultura indígena en Amèrica, en una antiguetat de 13 500 anys, en els últims anys de l'última glaciació (era de gèl). Els descobriments sobre esta cultura varen sostindre durant la major part de la segona mitat de el XX lo que es coneix com el Consens Clovis, fonament de la teoria del poblament tardà del continent americà. A partir de les dos últimes décades de el XX, noves investigacions científiques varen qüestionar les conclusions del Consens Clovis, sostenint l'existència de cultures paleoamericanes molt més antigues.

Per una atra part, una investigació de l'Universitat de Copenhague sugerix que el cridat corredor lliure de gèl es va convertir en habitable pels humans només fa 12.600 anys, açò és casi 1000 anys despuix de la formació de la cultura Clovis, lo que significa que els primers americans no varen poder penetrar al continent des d'Alaska pel corredor lliure de gèl canadenc, sino que tant els grups que varen desenrollar la cultura Clovis com també les cultures pre-Clovis varen prendre la ruta costera del Pacífic.[6][7]

Teoria del poblament primerenc i els anàlisis genètics

AP

L'anàlisis genètic no podria descartar l'arribada d'atres possibles grups humans més antics que no presenten descendents masculins actuals, ya que el Homo sapiens hauria aparegut entre 200 000 a 150 000 anys.[8] No obstant, el poblament d'Amèrica per estos grups més antics en dates anteriors a 70 000 anys deuria ser realment improvable, ya que solament en l'oest d'Àsia s'han trobat fòssils més antics a la data genèticament limitante de 70 000 anys fòra d'Àfrica (estos restants són atribuibles a primerencs Homo sapiens i presenten una antiguetat de 90 000 anys, pero la seua relació en els humans moderns encara és discutida).[9] Igualment, un desplaçament directe d'Àfrica a Amèrica d'estos grups es creu que seria tècnicament impossible d'acort al nivell de desenroll cultural actualment conegut d'estos grups humans que varen existir en Àfrica i per les condicions climàtiques, a les quals encara no s'havien adaptat.

Cromosoma "I", amerindi

Encara que com exponen els genetistas argentins Néstor Bianchi i Verónica Martínez, «els anàlisis de herència uniparental en comunitats indígenes suramericanes varen evidenciar que prop del 90% dels amerindis actuals deriven d'un únic linaje patern fundador que va colonisar Amèrica des d'Àsia a través de Beringia fa uns 22 000 anys»[10] i estos resultats concorden en la teoria «___protected_title_1___» («des de Beringia») proposta per Bonatto i Salzano (1997); és important resaltar que es troben atres linajes paterns entre els amerindis, pero casi exclusivament en Norteamérica, per lo que no són compatibles en el poblament primerenc del continent.

L'haplogrupo Q3 és absolutament dominant. Atres haplogrupos aparentment més antics, com l'haplogrupo P, F i DE, han segut trobats en algunes ètnia; no obstant, fonts més recents creuen que lo més provable és que estos linajes siguen producte del mestiçage despuix de la colonisació europea.

ADN mitocondrial

Els estudis genètics sobre el ADN mitocondrial (ADNmt) sobre l'actual població d'indígenes americans han mostrat consistentement similituts entre els indígenes americans i les recents poblacions d'Àsia i Siberia.[11] L'antiguetat de les variants americanes dels haplogrupos A, C i D ha segut estimada entre els 35 000 i 20 000 anys abans del present.[12] Per al haplogrupo B alguns estudis obtenen sifres menors, per lo que s'ha propost el hipòtesis de migracions diferenciades.

La distribució dels haplotipos A, B, C i D en les Américas no és uniforme.[13] En el sur de Sudamérica predominen C i D, per lo que varis experts sostenen el hipòtesis de que eren els característics de les primeres migracions. En canvi B és molt comuna al noroccident de Suramérica, Centroamérica i el suroccidente de Norteamérica, lo que sugerix una migració diferenciada per la costa del Pacífic. El haplotipo A sembla ser l'últim en arribar a Amèrica; majoritari entre els esquimals i na-dene, es troba en tota Norteamérica i Centroamérica i en el nort de Suramérica, fins a l'Amazònia, a on és minoritari i a on, en canvi, D alcança freqüències altes. D està casi absent en Centroamérica i només és freqüent en la partix nort de Norteamérica, l'Amazònia i especialment en el sur de Sudamérica, lo que sugerix que va ser portat per les primeres migracions i per l'última (esquimal), pero no per migracions antigues en predomini de B ni per atres intermiges en predomini de A.

Haplogrupo X

Una investigació genètica va revelar que els actuals indígenes nortamericans, ademés, presentaven un linaje mitocondrial cridat «haplogrupo X», que podria indicar un orige europeu.[14][11]

Per a este linaje, l'anàlisis de el ADN mitocondrial indica la possible arribada d'una població a costes orientals de Norteamérica fa al voltant de 15 000 anys.[15] Este anàlisis dona fonament a la teoria de l'antropòlec nortamericà Bruce Bradley i l'arqueòlec del Smithsonian Institute Dennis Stanford, que varen plantejar en 1999 l'existència d'una remota immigració europea a Amèrica, ademés de les migracions asiàtiques, i que es basa en les similituts entre l'indústria lítica solutrense i la cultura Clovis.[16]

No obstant, Miroslava V. Derenko i Ilia A. Zakharov senyalen que la troballa del haplogrupo X en pobladors de les montanyes d'Altái al sur de Siberia no pot explicar-se a partir de presència europea recent i l'estudi de les seqüències de ADN mostra que la variant X de Altái és molt antiga i concorda en la predominancia en la regió dels atres quatre haplotipos característics dels natius americans (A, B, C i D). La separació de la variant de X americana es va produir en el Paleolític i no procedix de cap de les variants europees conegudes, sino que es relaciona en una trobada en Iran.

Casos pre-Clovis

Actualment existixen una cantitat d'importants llocs arqueològics en els que científics de tot lo món estan trobant possibles proves incompatibles en la teoria del poblament tardà (Clovis), les quals apunten a un poblament primerenc del continent americà. Estes dates pre-Clovis, no obstant, estan encara llunt de ser reconegudes per gran part de la comunitat científica; principalment, per crítiques en els métodos o procediments de datació, mantenint-se la controvèrsia.[17]

Llocs i datacions reconeguts

Encara que hi ha dates més antigues propostes, la primera data pre-Clovis més antiga reconeguda és la de 14 800 anys AP en el jaciment de Mont Vert II, en Chile.cita requerida
El lloc paleontológico de Pilauco Baix (Chile), en el qual va ser descoberta una chafada humana (denominada la Chafada de Pilauco), que presenta una antiguetat datada de 15 600 anys, és la data més antiga reconeguda.[18]

Llocs i datacions proposts no reconeguts

Els més destacats són els següents:

Topper

  • Observacions: Hi ha crítiques sobre el procediment de datació. Ademés de cuestionamientos sobre l'interpretació dels artículs descoberts i atribuïts a l'activitat humana.

Pedra Furada

  • Ubicació: a l'est de Piauí, Brasil.
  • Antiguetat humana postulada: entre 32 000 i 60 000 anys AP.
  • Arqueologia: Instruments de pedra com a gavinets i raspadors.
  • Fòssils humans: un cràneu incomplet i 29 dents, en sediment que, segons el método de termoluminiscencia, daten de fa 14 100 anys i segons el método de lluminiscència òptica, de fa 24 000 anys.[19]
  • Científics: Niède Guidon, Guaciara dos Sants.
  • Observacions: Les principals crítiques sostenen que els instruments de pedra trobats varen poder tindre un orige geològic natural.

Conca del Valsequillo

  • Ubicació: conca del riu Valsequillo, en Pobla, Mèxic.
  • Restants: Chafades humanes sobre cendra volcànica.
  • Antiguetat humana postulada: 40 000 anys AP.
  • Científics: Silvia González[20][21][22]
  • Observacions: Datacions més recents afirmen que l'antiguetat de la roca volcànica és de 0.6 millons d'anys a 1.3 millons d'anys, descartant la presència de sers humans en esta época.[23]

Buttermilk Creek

Meadowcroft Rockshelter

  • Ubicació: 58 quilómetros al surest de Pittsburgh, Estats Units.
  • Antiguetat humana postulada: 15 000 anys AP i possiblement fins a 19 000 anys AP.
  • Científics: James M. Adovasio.
  • Observacions: Per a alguns especialistes és el poblament pre-Clovis més antic d'Amèrica del Nort. Les dates són encara objecte de controvesia.

Mont Vert II

  • Ubicació: suroest de Port Montt, Chile.
  • Antiguetat humana detectada: 14 800 anys AP en Mont Vert II.[26]
  • Antiguetat humana postulada: 33 000 anys AP en Mont Vert I.
  • Científics: Tom Dillehay, Mario Pi.
  • Observacions: és el lloc pre-Clovis més reconegut en l'actualitat (2006). En 1997 va visitar Mont Vert una delegació dels més importants investigadors del món, entre els que es trobava Calbot Vance Haynes, el més important defensor de la teoria del poblament tardà. La delegació va concloure que Mont Vert I és real. Per la seua antiguetat, la seua ubicació en l'atre extrem del continent, i l'absència de similituts en la cultura Clovis, el reconeiximent de Mont Vert va significar el fi del Consens Clovis.

Cavernes de Tulum

  • Ubicació: sistema de coves sumergides i rius subterràneus en la zona de Tulum, estat de Quintana Rosegue, península de Yucatán, Mèxic.
  • Antiguetat humana detectada: 14 500 anys AP.
  • Científics: Carmen Rojas Sandoval, Arturo González, Alejandro Terrats, Martha Benavente.
  • Observacions: l'esquelet més antic, datat per C14, va ser trobat en la cova de Naharon, a 368 metros de l'entrada i 22,6 m de profunditat; corresponia a una dòna, d'1,41 m d'estatura. Al moment de la seua mort va poder haver tingut entre 20 i 30 anys d'edat i pesat 53 kg. Atres dos esquelets trobats en atres coves tenen entre 12 000 i 10 000 anys.[27]

Taima Taima

Dòna del Peñón

Paisley Caves

  • Ubicació: Paisley Five Mile Point Caves, Oregó, Estats Units
  • Antiguetat humana detectada: 12 300 anys AP
  • Científics: M. Thomas, P. Gilbert, Dennis L. Jenkins, Anders Götherstrom, Nuria Naveran, Juan J. Sánchez, Michael Hofreiter, Philip Francis Thomsen, Jonas Binladen, Thomas F. G. Higham, Robert M. Yohe, Robert Parr, Lindo Scott Cummings, Eske Willerslev.
  • Observacions: Es varen trobar coprolitos d'orige humà que daten de 12 300 anys 14C AP. Va ser recuperat ADN mitocondrial humà dels coprolitos, corresponent als haplogrupos A2 i B2 propis dels natius americans. Les dates estimades per als coprolitos són aproximadament mil anys anteriors a les dates actualment acceptades per al complex de Clovis.[29]

Lagoa Santa

  • Antiguetat humana detectada: 12 000 anys AP
  • Científics: Peter Wilhelm Lund (1843), F. Lacerda i R. Peixoto (1876), Sören Hansen (1888), Annette Laming-Emperaire (1970), Walter Neves (1999).
  • Observacions: en Tel Vermelha es varen trobar els ossos humans més antics datats en les Américas (11 400 anys AP per al cràneu Luzía).[30] Els cràneus es caracterisen per acusada dolicocefalia i atres traces que recorden als melanesios i als habitants del surest d'Àsia.

Pedra Museu

Las Vegas

  • Ubicació: Península de Santa Elena, Equador.
  • Antiguetat humana detectada: 10 000 anys AP.
  • Científics: Karen Stother, Donald Latharp.
  • Observacions: En el lloc denominat Las Vegas es va trobar una necròpolis en aproximadament 200 enterrament humans, entre primaris i secundaris. De tots, el més famós és el conegut com "Els Amants de Sumpa", una parella home-dòna que va ser enterrada en posició d'abraç. Unes enormes pedres varen ser colocades en la tomba com a símbol de protecció contra els mals esperits, aixina com també es varen descobrir alguns esquelets els ossos dels quals varen ser pintats en el pigment extret del mineral cridat ocre. També en este lloc els arqueòlecs varen trobar restants de fitolitos de dacsa i de cultiu de carabassa datats en 7 000 a. C. Varen practicar el horticultura i varen complementar la seua dieta en els recursos dels manglars que en eixe llavors rodejaven el golf de Guayaquil.

Cova del Chiquihuite

  • Ubicació: Concepció de l'Or, Zacatecas, Mèxic.
  • Antiguetat humana detectada: 27 000 anys AP a 13 000 anys AP.
  • Científics: Ciprian Ardelean.
  • Observacions: És el lloc més recent actualment (2020) en tindre una possible presència humana verificada. Els científics descriuen rigorosos métodos d'estudi en laboratoris de Dinamarca, Oxford (Regne Unit) i Mèxic (UNAM, SLAA-INAH, ENAH), aplicats en mostres microscòpiques d'os, carbó i sediment en els que es varen conservar polen i fitolitos, aixina com elements químics propis de l'acció humana. L'arqueòlec Ciprian Ardelean sugerixen que Amèrica del Nort estava poc poblada, possiblement, abans de l'Últim Màxim Glacial, que va ocórrer entre fa 18,000 a 27,000 anys.[31]

Atres llocs primerencs

  • Saltville, Virginia, Estats Units. Ferramenta d'os, gavinets de pedra, astral de mà, microtallas, restants de mastodont cuinat i carbó vegetal en datacions d'entre 14 500 i 13 000 AP.
  • Calico, Califòrnia, Estats Units. Ferramentes bifaciales que daten de fa 14 400 anys.
  • Illa Triquet, Canadà. Foguer de fa 14 000 anys.[39]
  • Muaco i El Jobo, Veneçuela. Indústria lítica molt tosca, d'entre 14 000 i 12 000 anys.
  • Manis Mastodon, estat de Washington, Estats Units. Punta de proyectil de fa 13 800 anys.
  • El Guitarrero, Ancash, Perú. Indústria lítica de lascas, una punta de proyectil i un gavinet; abdós bifaciales, de fa 13 000 anys.
  • L'Òbriga, Sabana de Bogotà, Colòmbia. Tajadores, diferents tipos de raspadors (laterals, terminals discoidales, convexos), cuchilles elaborades sobre lascas, aixina com raederas, que daten de fa 12 400 anys.
  • Chivateros, Lima, Perú. Indústria lítica per a llabors de recolecció, de fa 12 000 anys.
  • Les Veles, Santa Creu, Argentina. Restants de caça i recolecció de fa 12 000 anys.
  • Tibitó, Sabana de Bogotà, Colòmbia. Instruments de tall, raspadors laterals, un raspador aquillado i artefactes d'os i asta que s'interpreten com a gavinets i perforadores, de fa 11 740 anys.
  • Gruta Pedra Pintada, Pará, Amazònia, Brasil. Diverses ferramentes associades a restants animals, peixca i recolecció de fruts. Les puntes de flecha trobades estan polides en forma triangular, no aflautada com les fetes pels caçadors Clovis. Cuevas decorades en figures geomètriques i imàgens antropomorfas, datades en 11 110 anys AP.
  • Paiján, La Llibertat, Perú. Esquelets humans de fa 11 000 anys.
  • Cova Fell, Estància Braç Nort, Magallanes, Chile. Restants de fa 11 000 anys.[40]
  • La Plaja Sonora Mèxic. S'han trobat restants en antiguetat d'11,000 anys.

Llocs menors a 10,000 anys

Implicacions

La teoria del poblament enjorn sembla provada actualment per molt diverses senyes empíriques i significa un cuestionamiento definitiu, tant a l'hipòtesis de la migració única fundadora dels pobles amerindis com a l'idea segons la qual l'entrada de poblacions humanes al continent es va produir únicament despuix de l'any 14 000 AP.

La ruta

Si les migracions paleoamericanes varen ser totes pel pas de Bering, queda la pregunta de cóm és possible que les datacions del sur siguen més antigues que les del nort. La resposta en la que es treballa actualment és una possible migració circumpacífica nort-sur, formulada per Bryan (1978) i Fladmark (1979), que aclarix el per qué les datacions de Sudamércia i Centroamérica (Mont Vert, 13 000; Lagoa Santa, 12 000; Conca de Mèxic, 12 700) són tan antigues, i rebuja definitivament el hipòtesis «Clovis the First» (‘Clovis els primers’), sense necessitat de negar la direcció majoritàriament acceptada. Els primers paleoamericans varen poder haver eixit de punts com les illes Aleutianas o la península de Chukotka o, encara més al sur, com la península de Kamchatka, durant la transició pleistoceno-holocénica, circunnavegando la costa pacífica d'Amèrica des del nort, per a després aplegar al continent en una o vàries entrades successives, aprofitant accidents naturals situats en latitut ya lliures de barreres de gèl, com la conca de Mèxic (donant sentit d'existència als enigmàtics paleoamericans de Baixa Califòrnia), lo que explicaria les datacions paleoamericanes majors de 12 000 anys. D'ahí varen poder haver-se desplaçat cap al nort i noreste i cap al sur, originant les poblacions caçadores-recolectores suramericanes.

Atres hipòtesis, com l'existència durant l'última glaciació d'un «corredor lliure de gèl»,[41] l'arribada a Amèrica travessant el Pacífic des de Melanèsia[42] o des d'Austràlia per la vora dels gèls de l'Antàrtida,[43] o des d'Europa i Groenlàndia vorejant l'Atlàntic,[44] no poden ser descartades, pero de tots modos, pel moment, la ruta circumpacífica sembla el hipòtesis més provable per a explicar el poblament primerenc.

La data

La data de desgel en finalisar l'última glaciació és de 14 000 anys abans del present, que es fixava com a top per al començ de la dispersió amerindia des d'Alaska. Ara, l'antiguetat prevista per a la primera migració paleoamericana ascendiria per lo manco a 15 000 anys (Hubbe et al., 2003), fins a 25 000 i inclusivament 40 000 anys abans del present.[11]

Estudis llingüístics

Greenberg[45] va formular el hipòtesis dels tres troncs llingüístics en l'Amèrica precolombina: esquimal, nadené i amerindi, corresponents en tres grans migracions. Esta hipòtesis pot conciliar-se en la teoria del poblament tardà: la migració amerindia hauria segut la primera i seria testimoniada per la cultura de Clovis. No obstant, no ha pogut provar-se l'orige únic de totes les llengües amerindies i encara que s'han agrupat en seguritat vàries famílies, unes atres semblen molt divergents i provinents de separacions anteriors a l'arribada de l'espècie humana a Amèrica. Les investigacions actuals exploren les afinitats estructurals profundes entre idiomes indo-americans i idiomes asiàtics. Desenredar el història llingüística del Nou Món planteja un sistema de problemes altament complex que estarà baix investigació durant els anys per vindre.[11]

Arguments multidisciplinario

L'evidència arqueològica mostra que els paleoamericans eren física i culturalment diferents dels amerindis. Deu rescatar-se la diferenciació que diversos autors, encara basant-se en un criteri tipològic, realisen entre un component no mongoloide, de cràneu dolicoide, similar al dels tasmanianos, australians, melanesios o surafricans, i un tipo mongolizado, d'estatura mija i braquicéfalo, perque poden constituir una base per a la diferenciació proposta actualment de dos components poblacionals (paleoamericà i amerindi).[46]

La ruta costera de migració està guanyant cada volta més acceptació, com a via complementària del pont entre Siberia i Alaska. L'evidència que emergix sugerix que gent en pots es va moure a lo llarc de la costa pacífica en Alaska i el noroccident del Canadà fins a Perú i Chile des de fa 12 500 anys i potser molt abans. Investigacions arqueològiques en Austràlia, Melanèsia i Japó indiquen que els pots estaven en us allí en época tan lluntana com fa 25 000 a 40 000 anys. Les rutes de mar haurien proporcionat recursos alimenticis abundants i tal volta un moviment més fàcil i ràpit que les rutes terrestres. Moltes àrees costeres varen estar lliures de gèl en este temps. No obstant, molts llocs costers potencials estan ara sumergits, lo que fa l'investigació difícil.[11]

L'estudi dels haplogrupos de el ADN mitocondrial i del cromosoma I, en Siberia i Àsia central, ha permés fer-se una image de les migracions interasiáticas que varen precedir a l'eixida cap a Amèrica. L'absència en Siberia del haplotipo B de ADNmt i la seua presència en Amèrica reforça el hipòtesis de migracions circumpacíficas. Els haplotipos A i X tenen un orige comú en la regió del Caspio, mentres que C, originari d'Àsia central i D d'Àsia oriental, té antepassats comuns en el sur d'Àsia i el seu pas conjunt i exclusiu a Amèrica durant una eventual primera migració permetria explicar les característiques físiques dels cràneus més antics. A, C i D confluïxen hui en Siberia. En Àsia central estan tots els haplotipos de ADNmt que es troben en Amèrica, per lo que es pensa que esta regió va ser el cresol de les migracions cap a Amèrica.

Sobre els haplotipos del cromosoma I, la presència freqüent del haplotipo P entre els yanomami de l'Amazònia i els ket del riu Yenisei (en Siberia) i el seu registre en percentages menors en atres pobles indígenes d'Amèrica i entre pobles asiàtics o el fet de que prop del 25% dels chukchi de Siberia registren el haplotipo Q3 majoritari entre els amerindis, un percentage major que entre els esquimal (14%), no solament reforça les senyes sobre l'orige dels primers americans, sino les hipòtesis sobre rutes, migracions diferenciades i possibles fluix de tornada a Àsia.


En resum, els científics conjuguen evidència arqueològica, genètica, morfològica i llingüística en determinar quí eren els primers americans, quan varen aplegar a Amèrica i qué va succeir posteriorment. Els nous descobriments en un camp d'estudi poden causar reinterpretació de l'evidència no solament del mateix camp sino també d'atres camps. No hi ha dubte en que els descobriments i anàlisis futurs verterán més llum en el quadro canviant de la prehistòria del món.[11]

Científics que defenen la teoria del poblament primerenc

  • Tom Dillehay: Mont Vert
  • Mario Pi: Mont Vert
  • James Adovasio: Meadowcroft Rockshelter
  • Laura Miotti: Pedra Museu
  • Albert Goodyear: Topper
  • Niède Guidon: Pedra Furada
  • Guaciara dos Sants: Pedra Furada
  • José María Cruxent: Taima Taima
  • Gonzalo Correal: L'Òbriga
  • Walter Alves Neves: Tel Vermelha
  • Ciprian Ardelean: Cova del Chiquihuite

Vore també

Referències

  1. ↑ Guidon, Niède; i Delibrias, G. (1986): «Carbon-14 dates point to man in the Americas 32 000 years ago», artícul en anglés publicat en 1986 en la revista Nature, 321: págs. 769-771.
  2. ↑ 2,0 2,1 PublicacionesDidacticas.com (novembre de 2017) (88): 568. Consultat el 25 de setembre de 2024.
  3. ↑ EN SUS PROPIAS PALABRAS LA GESTA REVOLUCIONARIA DE EL SANTO, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, pp. 279–286.
  4. ↑ Krieger, A. (1964) "Eraly man in the New World; J. Jennings & Norbeck, E. (comp.) Prehistoric man in the New World: 23-84. The University of Chicago Press.
  5. ↑ Krieger, Alex D. (1964). El home primitiu en Amèrica. Buenos Aires: Nova Visió, 1974.
  6. ↑ «Plant and animal DNA suggests first Americans took the coastal route». Nature. Consultat el 23 d'agost de 2016.
  7. ↑ «Postglacial viability and colonization in North America’s isse-free corridor». Nature. Consultat el 23 d'agost de 2016.
  8. ↑ Robert Sanders (2003): «160,000-year-old fossilized skulls uncovered in Ethiopia llaure oldest anatomically modern humans», UC Berkeley: 11 de juny de 2003
  9. ↑ Chris Brown: «The battle over the emergence of modern humans in Eurasia», en New Archaeology, 2002.
  10. ↑ Bianchi, Néstor Oscar; i Martínez Marignac, Verónica Lucrecia: «Aporte de la genètica i antropologia molecular als drets dels indígenes argentins per la possessió de terres», en Genètica i drets dels indígenes. Buenos Aires: Prodiversitas.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Chris Brown (2002): «Paleoamerican origins» [1] archivat en Wayback Machine.. EE. UU.: Smithsonian Institution, 2002.
  12. ↑ Theodore Schurr (2002): «A molecular anthropological perspective on the peopling of the Americas», en Athena Review, 2002.
  13. ↑ Xochimi, Citlalin People of the Ret Brown Earth
  14. ↑ Interscience
  15. ↑ «Haplogroup X», The Genographic Project, National Geographic. [2] archivat en Wayback Machine.
  16. ↑ «Clovis and solutrean: is there a common thread?», de James M. Chandler.
  17. ↑ Dillehay, Thomas 2000, The Settlement of the Americas [3] archivat en Wayback Machine., Cap II: Debating the Archaeology of th First Americans
  18. ↑ Karen Moreno(2019).«A clapix Pleistocene human footprint from the Pilauco archaeological site, northern Patagonia, Chile».PLOS ONE.14(4)Consultat el 15 de maig de 2019.
  19. ↑ Evelyne Peyre, Jean Granat i Niède Guidon (2009): «Dentes i crânios humans fósseis do Garrincho (Brasil) i o povoamento antigo dona Amèrica», en FUMDHAMentos, VIII: págs. 62-69.
  20. ↑ Who were they and where did they menja from? Footprints found in a Mexican quarry promise to change everything we thought we knew
  21. ↑ «Chafades mexicanes (en)». Archivat des d'el original, el 12 de setembre de 2017. Consultat el 4 de febrer de 2010.
  22. ↑ Chafades dels primers americans (en)
  23. ↑ «Chafades humanes de fa 40.000 anys en Amèrica», artícul en espanyol en el lloc web Portal Ciència.
  24. ↑ Waters, Michael R. et al. (2018) "Pre-Clovis projectile points at the Debra L. Friedkin site, Texas—Implications for the Clapix Pleistocene peopling of the Americas; Science Advances 4(10). doi:10.1126/sciadv.aat4505
  25. ↑ Williams, Thomas J. et al. (2018) "Evidence of an early projectile point technology in North America at the Gault Site, Texas, USA; Science Advances 4(10). doi:10.1126/sciadv.aar5954
  26. ↑ «Mont Vert Archaeological Site». Tentative List of Properties of Outstanding Universal Value. World Heritage - United Nations Educational, Scientific, and Cultural Organization. Consultat el 9 d'octubre de 2013.
  27. ↑ Confirmen presència humana prehistòrica en Tulum
  28. ↑ Càtedra José Luis Lorenzo (2003) «La “Dòna del Peñón” confirma l'orige asiàtic dels individus americans». Mèxic: Consell Nacional per a la Cultura i les Arts, 9 de maig de 2003. Consultat el 27 de febrer de 2008.
  29. ↑ M. Gilbert; P. Thomas; Dennis L. Jenkins; Anders Götherstrom; Nuria Naveran; Juan J. Sánchez; Michael Hofreiter; Philip Francis Thomsen; Jonas Binladen; Thomas F. G. Higham; Robert M. Yohe; Robert Parr; Lindo Scott Cummings; Eske Willerslev (2008): «DNA from pre-clovis human coprolites in Oregon, North America», en Science, 320 (5877): págs. 786-789.
  30. ↑ Feathers, James et al. (2010): «How old is Luzia? Luminescence dating and stratigraphic integrity at Tel Vermelha, Lagoa Santa (Brazil)», en Geoarchaeology, 25 (4): págs. 395-436.
  31. ↑ (2020).«Evidence of human occupation in Mexico around the Last Glacial Maximum».Nature.doi:10.1038/s41586-020-2509-0.
  32. ↑ Sastry, M.D. et al. (2004): «Dating sediment depsits in Montalvanian carvings using EPR and TL methods», en Nuclear instruments and methods in physics research, 213: págs. 751-755.
  33. ↑ Riera del Vizcaíno, Uruguai: A fossil-rich 30-ka-old megafaunal locality with cut-marked bones - Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences 281(1774):20132211 [4]
  34. ↑ (2017).«Peopling South America's centre: The clapix Pleistocene site of Santa Elina».Antiquity.91(358)
    865-884.
  35. ↑ (2021).«Evidence of humans in North America during the Last Glacial Maximum».Science.373(6562)
    1528-1531.doi:10.1126/science.abg7586.
  36. ↑ (2019).«Clapix Upper Paleolithic occupation at Cooper’s Ferry, Idaho, USA, 16,000 years ago».Science.365
    891-897.doi:10.1126/science.aax9830.
  37. ↑ «15,000-year-old Idaho archaeology site now among America’s oldest». National Geographic. Consultat el 10 de setembre de 2019.
  38. ↑ INAH. «Descobrixen en Tultepec, Estat de Mèxic, context inèdit de cacera i destazamiento de mamuts». Archivat des d'el original, el 9 de novembre de 2019. Consultat el 9 de novembre de 2019.
  39. ↑ Katz, Brigite (2017). Found: One of the Oldest North American Settlements; Smithsonian.com. Consultat el 6 d'abril de 2017.
  40. ↑ Roosevelt, Anna C. (1990). "Travels and Archaeology In South Chile"; The Latin American Anthropology Review, 2 (2): 72–74. American Anthropological Association.
  41. ↑ W. A. Johnston (1933): «Quaternary geology of North America in relation to the migration of man», en D. Jenness (ed.): The american aborigines, págs. 11-45; University of Toronto Press, 1933.
    Ernst Antevs (1935): «The spread of aboriginal man to North America», en Geographical Review, 25 (2): págs. 302-309, 1935.
  42. ↑ Paul Rivet (1943): Els orígens del home americà. Fondo de Cultura Econòmica, 1943; ISBN 968-16-0762-7.
  43. ↑ A. Mendes Corrêa (1928): «Nouvelles hypothèses sur li peuplement primitif de l’Amerique du Sud», en Annais, Faculdade de Sciencias do Porte, 15: págs. 86-112. L’Anthropologie, 38: págs. 565-567.
  44. ↑ Remy Coteville-Giraudet va documentar entre 1928 i 1931 el hipòtesis de l'orige europeu (cromañón) dels pielroja (algonquinos). Emerson Greenman en 1963 va plantejar la ruta hipotètica de la migració europea a Amèrica durant el paleolític superior i l'orige europeu dels beotucos de Terranova. Bruce Bradley i Dennis Stanford varen replantejar en 1999 l'existència d'eixa migració basats en les similituts entre l'indústria lítica solutrense i la de la cultura Clovis, refrendats en les investigacions de ADN mitocondrial realisades Michael Brown.
  45. ↑ Greenberg, J. M.; Turner II, C. G.; Zegura, S. L. (1986): "The settlement of the Americas: comparisons of linguistic, dental, and genetic evidence". Current Anthropology 27: 477-497.
  46. ↑ G. Steele i F. Powell (1995): «Peopling of the Americas: paleobiological evidence», en Human Biology, 64: págs. 303-306.

Bibliografia

  • Adovasio, James; i Jake Page (2003): The first americans: in pursuit of archaeology's greatest mystery. Modern Library, 2003; ISBN 0-375-75704-X.
  • Bryan, A. L. (1978): "Early man in America from a circum-Pacific perspective», en Occasional Papers 1. Edmonton: Department of Anthropology, University of Alberta.
  • Dillehay, Tom D. (2004): Mont Vert: un assentament humà del pleistoceno tardà en el sur de Chile. Santiago de Chile: LOM Edicions, 2004.
  • Fladmark, K. R. (1979): «Routes: alternative migration corridors for early man in North America», en American Antiquity, 44: págs. 55-69.
  • Hubbe, M.; E. T. Mazzuia; J. P. V. Atui; W. Neves (2003): A primeira descoberta dona Amèrica. Sant Pablo (Brasil): Sociedade Brasileira de Genètica, 2003.
  • Krieger, Alex D. (1964): El home primitiu en Amèrica. Buenos Aires: Nova Visió, 1974.
  • Lahr, M. M. (1997): «A origem dos ameríndios no context dona evolução dos povos mongolóides», en Revista USP, 34: págs. 70-81.
  • Malhi, Ripan S.; i David Glenn Smith (2002): [enllaç trencat], en American Journal of Physical Anthropology 119 (1): págs. 84-86.
  • Neves, Walter; J. F. Powell; A. Prous; E. G. Ozolins i M. Blum (1999): «Tel Vermelha IV hominid I: morphological affinities of the earlies known America», en American Genetics and Molecular Biology, 22 (4): págs. 461-469.
  • Pucciarelli, Héctor M. (2003): «Migracions i variació craneofacial humana en Amèrica». L'Argent (Buenos Aires): Departament Científic d'Antropologia del Museu de l'Argent, 2003.
  • Straus, Lawrence Guy; David J. Meltzer i Ted Goebel (2005): «Isse age Atlantis? Exploring the solutrean, clovis ‘connection’», World Archaeology, vol. 37 (4): págs. 507-532.
  • Torroni Antonio, T. G. Schurr, C. C. Yang, EJE. Szathmary, R. C. Williams, M. S. Schanfield, G. A. Troup, W. C. Knowler, D. N. Lawrence, K. M. Weiss, and D. C. Wallace (1992): «Native american mitochondrial DNA analysis indicates that the amerind and the nadene populations were founded by two independent migrations», en Genetics, 130 (1): págs. 153-162.
  • Zakharov, Ilia; Miroslava Derenko et. al. (2004): [enllaç trencat], en Annals of the New York Academy of Sciences, 2004.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Teoria_del_poblament_primerenc&oldid=1545821»