Cadena operativa
La cadena operativa,[1] en l'Edat de Pedra, és una expressió que l'arqueòlec André Leroi-Gourhan va adaptar de l'etnologia tecnoeconómica en els anys 60 per a referir-se a un mètoto d'investigació que li permetria portar a terme un estudi més complet dels vestigis arqueològics resultants de les activitats tècniques prehistòriques. Els antecedents més directes del concepte desenrollat per l'investigador francés estan en els treballs de Marcel Mauss, qui, en 1947, subralla la necessitat d'estudiar cada etapa del procés de fabricació d'una manufactura des de la matèria primera fins a l'objecte terminat. Algun temps despuix, en 1953, Marcel Maget (alumne de Mauss, entre uns atres) propon la locució «cadenes de fabricació» (chaînes de fabrication ) que, com s'ha senyalat, va ser remodelada per Leroi-Gourhan donant-li la seua interpretació actual (chaîne opératoire ):

En el temps, este concepte etnològic, aplicat a la Prehistòria ha resultat ser metodològicament molt potent tant per a organisar les senyes arqueològiques, com per a reblir els buits d'informació. Una volta s'ha pogut madurar el procés i, a mida que l'experiència ha anat creixent, s'han pogut aplegar a deduir en cert detall les opcions de l'artesà prehistòric, els seus esquemes mentals i els seus estils a l'hora d'alcançar els seus objectius. La cadena operativa s'ha desenrollat especialment en lo relatiu a l'indústria lítica, pero també s'ha aplicat a l'os, la ceràmica, el teixit, la metalúrgia.
El mètoto tradicional d'observació i registre de simples senyes materials no dona més que visions molt parcials del món prehistòric, alguna cosa aixina com fotogrames solts d'un llarcmetrage sense organisar entre ells. Encara que es reunixca un enorme corpus de coneiximents, la confusió pot fer-los inútils si no es coneix l'orde concret en el que les senyes han d'anar colocats. Este problema s'agrava a causa dels grans buits, que queden totalment en l'obscuritat (per l'impossibilitat d'estudiar-los o, simplement, perque no estan entre els objectius de l'investigació) i, a sovint, solament poden ser accessibles per mig de métodos indirectes o en el respal de ciències auxiliars. La cadena operativa no només oferix la possibilitat de posar orde, sino també de coordinar els esforços de múltiples disciplines auxiliars, dotant a cada una un paper concret en l'investigació i repartint equitativament els objectius, de modo de no hi haja àrees totalment abandonades, front a unes atres excessivament mimades.
Concepte de cadena operativa
Com s'indica en l'introducció, la cadena operativa comprendria tot el procés dialèctic entre el ser humà i les seues ferramentes, des de la busca de la matèria primera fins que es rebugen les peces, passant per totes les etapes intermiges de la seua fabricació, us i manteniment. La cadena operativa organisa, en una seqüència correcta (o, si més no, a modo de tentativa), l'ocupació que fa el ser humà dels materials, situant cada objecte arqueològic en un context tècnic precís, i oferint un armassó metodològic per a cada nivell d'interpretació. Es poden trobar cadenes operatives singulars; pero, lo més corrent és que apareguen repetides en varis jaciments, responent a una mateixa estratègia aplicada pels humans prehistòrics en diferents contexts. Inclús, quan s'identifiquen vàries d'eixes cadenes operatives en una determinada excavació, o jaciment a l'aire lliure, mai estaran completes; pero en cotejar les senyes d'investigacions paralelizables, és possible reblir molts buits.
Quan es recorre al mètoto de la cadena operativa, l'objectiu no és la tradicional ubicació dels restants en unes coordenades cronològiques o culturals, a la manera del paradigma historicista tradicional, sino decidir l'orde adequat que ocupa cada objecte trobat en una excavació arqueològica dins de la successió de gests tècnics. Açò s'aplica, no només a ferramentes pròpiament dites, sino també a tot tipo de rebujos resultants. La metodologia implícita en el concepte de cadena operativa també s'opon a la tipologia tradicional, que sol llimitar-se als aspectes taxonòmics de mostres forçosament llimitades i fraccionàries. En la tipologia lítica, per eixemple, es dedica molta més atenció a les cridades peces retocades, a les que considera ferramentes autèntiques; a banda, tals peces són considerades mentres que productes terminats, açò és, des d'un punt de vista sincrónico, sense tindre en conte ni la diacronia, ni la dialèctica de la seua biografia tecnoeconómica.
Elements bàsics de la cadena operativa

Segons el prehistoriador Pierre Lemmonier, en tota cadena operativa es distinguixen tres classes d'elements:
- En primer lloc, les peces arqueològiques, no només aquelles considerades arbitrariament utensilis, que, a sovint estan absents, sino també les chafades que exhibixen o els rebujos, que poden aplegar a identificar-se com a subproductes d'una determinada tècnica. Per eixemple, una peça tallada per pressió porta una série de cicatrius que nos indiquen que va existir algun tipo de compressor, encara que este no s'haja conservat. Determinats rebujos són característics de gests molt concrets, i poden orientar sobre les etapes que s'han seguit en el procés de fabricació (un asta de cérvido en profunts recalats parla d'una indústria òssea desenrollada; la textura d'un fragment de ceràmica pot indicar, no només si esta es va molejar en torne o a mà, ademés, el tipo d'horneado a la que va ser somesa: oxidant o reductora; etc.).
- En segon lloc, la successió de gests observables, és dir, la seqüència tecnològica, açò és, els processos tècnics pròpiament dits, que poden descompondre's en seqüències gestuals o en métodos concrets. Si parlem específicament de la pedra, els objectes líticos fosilizan eixos gests en forma de negatius de lascado. Observant atentament tals cicatrius i comparant-les en les seues homòlogues conseguides per mig de la talla experimental en laboratori, és possible determinar en cert detall quin gest va realisar artesà prehistòric.
- En tercer lloc, els coneiximents i habilitats que poden haver quedat plasmats en el registre arqueològic. Evidentment, els artesans prehistòrics no poden transmetre-nos directament els seus coneiximents, pero podem accedir a ells per mig de l'extrapolació i la comparació. Els intents de recrear les seues activitats en ambients controlats (com els laboratoris i els arqueódromos) han permés, poc a poc, desvelar certs esquemes conceptuals primitius, reconeixent l'existència, o no, d'un pla preconcebut en el procés de fabricació, descobrint les eleccions preses per l'artesà dins de les possibilitats de que disponia, la seua habilitat, la seua idiosincràsia cultural, els seus recursos i els seus llímits. Tal és el grau de aprofundiment que s'alcança en este camp, que alguns equips d'investigadors han pogut trobar testimonis de la transmissió de habilitats dels artesans experimentats als més jóvens, com ocorre en el jaciment magdaleniense d'Étiolles (Corbeil, Essonne, França), a on s'ha pogut reconéixer una autèntica escola en la que s'ensenyava a tallar per a obtindre fulls de sílex. Per a això va ser necessari realisar remontajes i reconstruir la cadena operativa lítica per a comprovar que dos zones del mateix jaciment eren contemporànees entre sí, a pesar de mostrar clares diferències en la capacitat tècnica.
En qualsevol d'estos elements, el ser humà tenia certa capacitat de maniobra, que pot variar d'un lloc a un atre. La cadena operativa deuria poder delimitar qué grau de determinisme o quin alternatives existien i, dins d'estes últimes, quines eleccions són pròpies d'una cultura concreta i quins són alienes a ella. Mentres que mètoto d'estudi, la cadena operativa també intenta establir relacions del subsistema tecnològic en el subsistema econòmic i en i subsistema social del grup humà; solament d'esta manera serà possible demostrar fins a quin punt les peces, els gests i les habilitats han segut lliurement seleccionades per l'artesà o li han segut impostes per les exigències de l'entorn físic, els llímits del seu desenroll tècnic o la idiosincràsia de la seua cultura.
Aplicació del concepte
La cadena operativa pugues i deu ser diferent en funció del paradigma científic o dels objectius que s'hagen marcat els investigadors que estudien un jaciment donat. De fet açò no només és una possibilitat, sino una necessitat, ya que forçosament, molts dels esclavons de la cadena són particularment difícils d'identificar, lo que obliga a que cada proyecte es plantege uns objectius científics realistes, dins d'un quadro general de referència.
Aixina, la procedència de la matèria primera pot ser identificada solament en aquells casos en els que esta tinga unes característiques distintives, fàcilment identificables; desafortunadament, ocorre a sovint que la matèria primera és tan comuna que resulta impossible reconéixer les estratègies d'abastiment en la Prehistòria. Pero si la matèria primera és característica, el nivell d'eficàcia de l'investigació pot aplegar a ser molt alt.
Alguna cosa similar ocorre en l'ús de certes ferramentes, que, gràcies al anàlisis de les chafades d'ús microscòpiques (o trazalogia) podem saber cóm i para qué es varen usar. Pero açò ocorre solament en un número molt reduït de peces, excepcionalment conservades, dins de la totalitat de la mostra recuperada en una excavació.
Més delicades són, inclús, les incursions en els sistemes socials de la Prehistòria. En estos casos és obvi recórrer a paralelismes etnogràfics. No obstant, els investigadors més audaços no es conformen en l'estudi de la cultura material, dirigint els seus esforços a la possible articulació de totes les senyes, gràcies la colaboració interdisciplinar, per a obtindre uns resultats lo més rics possibles. Es fa necessari establir un entramat en el que els elements coneguts s'ubiquen correctament gràcies a les interrelació que existix entre ells, permetent reconéixer i delimitar el lloc dels elements desconeguts gràcies al buit que deixen (com en un puzle). Per a conseguir-ho cal evitar les qüestions imprecises i esforçar-se per plantejar objectius concrets, inequívocs i que estiguen a l'alcanç dels mijos disponibles.

Ya s'ha mencionat que la cadena operativa és un mètoto aplicable a múltiples facestas de l'activitat econòmica, i inclús social, del ser humà prehistòric. Possiblement el vocable cadena puga confondre al llector, ya que en cap moment s'està parlat d'una simple organisació llineal de les senyes, sino que estos poden adquirir una estructura profundament ramificada i interconectada, similar al d'una malla irregular. En efecte, a sovint les cadenes operatives es entrecreuen entre sí. Per eixemple, l'acte de teixir lli comporta prèviament una cadena operativa agrícola, o si més no, recolectora en la que intervenen elements com les falçs en dents de pedra que, a la seua volta, ha segut fabricades per mig de la seua pròpia cadena operativa (lítica, per a les dents (cuchilles de pedra) i en os o fusta per al asidero...). Les possibilitats poden aplegar a ser marejants, d'ahí la necessitat de marcar-se uns objectius concrets i realistes.
La cadena operativa aplicada al cas de la talla de la pedra
El fet de que les cadenes operatives estiguen molt desenrollades en el camp de tecnologia lítica es deu, sobretot, a que els objectes de pedra (en ser recursos abióticos) gogen del privilegi de conservar-se en molt millor estat que qualsevol dels demés elements (d'orige orgànic i, per tant, peridor), i perque en ells es plasmen en prou claritat les chafades de l'acció humana, açò és, el seu gests.

El model ideal més senzill de cadena operativa en indústria lítica comprendria si més no, els següents esclavons:
- Abastiment de la matèria primera
- Fabricació de la peça
- Preparació primària d'esbossos o preformas
- Explotació dels núcleus per a l'obtenció de lascas (en sentit ampli) o elaboració de peces nuclears
- Acabat dels objectes per mig del retoc o de la rectificació d'irregularitats
- Utilisació i desgast
- Abandó i fossilisació
Roger Grace propon que els processos post-deposicionales i alteracions tafonómiques sofrides per les peces en el jaciment —i, inclús, l'estratègia d'excavació del mateix—, també podrien formar part de la cadena operativa.
Suministrament de matèries primeres
Les matèries primeres pertanyen al context geològic. D'acort en el tipo de roca, la seua trossejat està subjecte a unes lleis físiques específiques, pero les diferents varietats de les roques tallades pels artesans prehistòrics són innumerables: des de roques en les que qualsevol cosa és possible, fins a roques de les que és inclús difícil obtindre lasques. Les qualitats físiques que fan que un material siga millor o pijor considerat per a la talla són elasticitat, la fragilitat i, sobretot, l'homogeneïtat (isotropía) que és la més necessària per a conseguir unes tècniques de lascado regularisades i controlades.

Les indústries tallades poden ser estudiades en térmens econòmics. Per economia nos referim —en este assunt en concret— a la diferent forma d'utilisar la matèria primera, els soports, etc. Per eixemple, si s'arrepleguen varis tipos de matèria primera en un assentament i tots s'utilisen indiferentement per a distints útils, no parlarem d'una economia dels materials. Per una atra part, si és possible demostrar que s'ha portat a terme una elecció concreta, si cada roca es destina a distints propòsits, parlarem d'una economia de la matèria primera, o de la talla, depenent del cas.
No obstant, és de vital importància valorar la calitat i la disponibilitat de la matèria primera abans de determinar les alternatives tècniques: no és possible comprovar si l'ús de microlitos és una alternativa cultural sense abans estar segur de que els materials disponibles permeten elaborar utensilis de gran tamany.
El valor estètic d'un objecte, apreciat en els nostres ulls i el nostre cervell del XXI, és un atre problema que deu ser manejat en prudència.
Des de fa molt s'han realisat estudis sobre la procedència de certes matèries primeres exòtiques en cultures prehistòriques (sobretot l'àmbar o l'obsidiana); pero també és necessari investigar qué ocorria en els materials líticos vulgars, essencials per a la supervivència quotidiana. Es presumix que quant major és el desenroll humà, majors seran les seues possibilitats d'elegir, seleccionar i transportar la metría primera. No obstant, esta afirmació és massa general: és necessari precisar qué va ocórrer en cada periodo, en cada regió i en cada jaciment.
L'identificació de la procedència de la matèria primera deu anar acompanyada de l'estudi dels métodos d'obtenció de la mateixa, des d'una simple recolecció superficial, el transport des dels afloraments, o l'excavació de mines. Certs jaciments existixen precisament perque allí és possible extraure una roca determinada, és lo que es diuen tallers líticos, pero és necessari determinar si l'ocupació és un taller (o tallers) i, ademés, un àrea d'habitació.
Una série de casos estudiats en Noruega per l'investigador Roger Grace li varen permetre confrontar varis assentaments llitorals de cronologia similar (VIII mileni a. C.) en els que es varen seguir conductes molt diferents per a abastir-se de roques en les que tallar els seus utensilis. Un d'ells és el de la península de Bølmo, en Finnmark, a on, a pesar de siponer de quarsita en abundància, s'importava riolita del continent, en les consegüents dificultats del viage, part del com calia realisar-ho en algun tipo d'embarcació. Roger Grace reconeix no ser capaç de discernir si l'elecció d'un material tan difícil d'obtindre era deguda a les seues ventages físiques (facilitat de la talla, eficiència funcional...) o culturals (una característica ètnica dels pobles de l'oest de Noruega). Un segon eixemple és el de Farsund en Sørlandet, done el sílex era abundant en les rodalies i els tallistes es preocupaven per elegir solament els millors nòduls, d'ahí la presència d'algunes roques en un o dos lascados, que servien per a verificar la seua calitat, abans de escomençar la seua verdadera explotació. Per últim, en Kvernepollen en Bergen, l'ecosistema coster del qual era molt similar al de Farsund, encara que es disponia de quarsita, s'ha pogut determinar que s'importava sílex de l'interior en forma de productes esbossats (núcleus o utensilis), fulls i grans lascas; segons els estudis del citat investigador britànic, el sílex s'usava en tasques ordinàries, previsibles, mentres que només recorrien a la quarsita local quan sorgia algun imprevist o quan se'ls agotava el sílex (especialment en les expedicions de caça o recolecció fòra de l'assentament principal).

Hi ha àrees geogràfiques en les que era possible abastir-se de roques dures adequades en tots els soports necessaris, per eixemple fulls, hojitas, peces de gran tamany, etc. En unes atres, la matèria solament és apta per a fabricar una llimitada varietat d'objectes. També ocorre que els recursos d'una mateixa regió varen ser aprofitats d'un modo diferent per grups distints. Per eixemple, els aterienses, es varen resignar a tallar les roques locals, mentres que els habitants de la mateixa zona (el Magreb) en el Neolític, realisaven expedicions en busca dels afloraments naturals de la famosa “roca verda” cridada dacita, que estava a gran distància dels seus poblats.
En conclusió, quan la matèria primera és alóctona, com en l'eixemple citat, la cadena operativa deuria intentar averiguar baix quina forma es va transportar el material, si en la pedrera es va realisar algun tipo de desbastado o preparació prèvia, o si varen ser trasllades ya terminades a l'assentament. Aixina mateix, és necessari definir les categories d'objectes en diferents fases d'aprofitament:
- Blocs en bruto, incloent els mínimament alterats, i lascas característiques de les primeres fases de la talla, és dir, en abundants restants de corfa natural: la matèria primera és carrejada a l'assentament, més o menys en el seu estat natural (en bruto o en un o dos lascados de prova).
- Preformas d'útils, o núcleus, preparats per a l'extracció, pero no explotats: La matèria primera és carrejada a l'assentament en forma de núcleus preparats i peces esbossades (en qualsevol cas, inacabades).
- Núcleus aprofitats (en diferents estats d'explotació) o, be, lasques característiques de determinades tècniques o métodos d'extracció: crestes, lascas de preparació, lascas de revivat del pla de percussió o de pressió d'un núcleu. És dir, rebujos característics, l'absència dels quals o presència pot ser significativa, en indicar si certes activitats es varen portar a terme en el mateix jaciment o en un atre lloc, tal volta una pedrera o un taller. La conclusió pot ser similar a l'anterior, pero també és possible que es dugueren al campament productes de lascado en brut o peces bifaciales esbossades.
- Útils terminats, soports sense retocar en chafades d'ús, lascas retocades, peces bifaciales terminades i qualsevol atre tipo de ferramentes...: únicament es varen dur a l'assentament utensilis (retocats o no) i peces bifaciales acabades.
Manufactura (la talla s.l.)
- Artícul principal → Talla lítica.
En este punt, la cadena operativa es propon evocar la successió de gests tècnics, començant per peces concretes, seguint per conjunts o jaciments i terminant per dilucidar, si fora pertinent, l'evolució de la tecnologia lítica, des de l'Olduvayense, fins al final del Neolític i inclús del Calcolític, que, a pesar de ser un periodo en el que ya es coneixia el metal, és la edat d'or de la talla de la pedra.
Segons la francesa Hélène Roche, la talla comprén el lascado, l'hechura i el retoc, vocables als que dona significats precisos i restringits en relació en aquella. Estos térmens descriuen activitats molt precises i són tractats en artículs aparte. La paraula “talla” s'usa quan no es poden aplicar expressions més exactes, quan la funció i el propòsit d'un instrument tallat no ha segut clarament definida. Per eixemple, un vora tallada és un núcleu, és un utensili o abdós.
Anys més tart, l'australià Roger Grace (op. cit.), propon separar la talla en tres grans categories, la primera és l'elaboració d'esbossos tant per a peces nuclears com per a núcleus pròpiament dits (primary reduction); la segona és la preparació de soports específics, predeterminats, com lascas, fulls, etc, a partir dels quals s'aplegarà a l'útil terminat (secondary reduction); l'últim pasoe es llimita a l'acabament de ferramentes lítiques per mig del retoc (typology).
Per un atre costat, les estratègies de la talla poden ser d'importància essencial. És dir, que en procés de trossejat de la matèria primera certes eleccions poden ser ineludible: sense elles seria impossible aplegar al producte buscat; per eixemple, els hendidors, els productes Levallois, les fulls o els microlitos..., tots ells requerixen d'un determinat mètoto o tècnica de talla molt específic. En atres casos, la estratègia és més difícil d'evaluar, puix per a certs tipos líticos existixen múltiples alternatives i majors possibilitats de maniobra (cas de les lascas vulgars, els bifaces i, en general de casi totes les peces bifaciales, aixina com gran part de certes peces nuclears, les quals poden fabricar-se en cadenes operatives molt distintes, aplegant, casi sempre, al mateix resultat). És, en estos casos, a on cal estudiar per qué es varen prendre estes decisions i no atres.
El pes del treball
L'acabament i el retoc
Instruments complexos
Utilisació
Us i usos
Manteniment i reciclage
- Artícul principal → Trazalogia.
Abandó
Tafonomia, conservació, relació espacial
Referències
- ↑ En numeroses publicacions especialisades s'ha popularisat l'expressió cadena operatoria, sense dubte més similar a la seua homònima en francés, en la que té el seu orige, com s'explica a continuació. No obstant, l'adjectiu operatoria té una denotació molt concreta en l'idioma espanyol, reduïda als aspectes relacionats en les intervencions quirúrgiques en medicina. En canvi l'adjectiu operatiu té una accepció molt adequada, ya que es referix a la forma en que s'organisen els gests necessaris per a portar a terme una acció concreta. En este sentit, pot consultar-se el Diccionari de la llengua espanyola Real Acadèmia Espanyola. Per un atre costat, l'expressió original en francés ha segut incorporada sense majors problemes a la llengua anglesa com es pot apreciar en el primer número del volum 9 de la revista arqueològica de Cambridge, Cambridge Archaeological Review, que versa sobre la “Tecnologia en les Humanitats” (Technology in the Humanities). No obstant, no pocs especialistes, com Roger Grace, proponen traduir-la per operational sequence (vore més avall).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cadena operativa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
