Hendidor

Hendidor

Hendidor de sílex la part tallant del qual és el tall natural de la lasca (deteriorat per colps fortuïts, no intencionals) i el restant retocat (procedix del jaciment soriano de Torralba)

Un hendidor (o hendedor) és un utensili prehistòric, tallat en pedra, típic del Paleolític Inferior i Mig en el sur d'Europa i en Àfrica. Morfològicament es caracterisa per ser un instrument allargat, de grans o mijanes dimensions, en un tall terminal transversal a l'eix morfològic de la peça, com el d'un astral.

Tècnicament es caracterisa perque el seu soport sempre és una lasca, sent el tall del hendidor una de les arestes tallants de dita lasca, en bruto (sense retocs). Pero el restant sí que deu tindre, a lo manco, alguns retocs intencionals que conformen una peça tendent a la simetria i que emboten el tall del soport, per a facilitar la seua aprehensió manual.

El hendidor és un útil en una personalitat molt especial, dins del Paleolític Inferior, puix, encara que pel seu tamany, puga ser considerat un útil de la família dels bifaces, els picos triédricos, etc (lo que sol cridar-se «útils nuclears»), el restant de les seues característiques (especialment el procés de fabricació i el seu concepte tipològic) ho separen netament d'este grup, fent-ho un tipo diferent, especial.

Característiques del Hendidor

A diferència d'atres utensilis líticos, el hendidor posseïx un concepte que inclou una série de traces ineludible la base principal de les quals és que deu estar fabricat sobre lasca; la segona condició és que tinga un retoc posterior a l'extracció de la citada lasca soport i la tercera és que el tall deu ser una part de l'aresta natural de dita lasca. Per una atra part, té atres traces secundàries, pero no imprescindibles, com són la seua morfologia allargada, en el tall travesser a l'eix morfològic de la peça, i que el restant de les vores no siguen tallants (el tall pot haver segut embotado pels retocs, o pot ser una zona roma degut a que conserva part de la corfa natural de la roca).

Predeterminación de la lasca soport en els hendidores

Per a la fabricació d'un hendidor s'elegixen lascas que tinguen característiques especials, de tal modo que s'ha aplegat a inferir que estes lascas varen poder haver segut proyectades en la ment de l'artesà, abans de donar el colp que les extraguera. És lo que sol cridar-se predeterminación de la lasca.

Erro al crear miniatura:

Hendidor sobre lasca cortical predeterminada sense preparació prèvia, per lo que un sol lascado de retoc basta per a terminar la peça

Esta predeterminación pot ser de tres tipos, el més conegut és la que es relaciona en el método Levallois, encara que prenent-ho en sentit ampli: es donen una série de colps previs que produïxen alçament de lascados que van preparant el núcleu, una volta terminada esta preparació, s'extrau una lasca en la forma i el tamany desijat i planificat totalment. De fet, molts hendidores es varen fabricar sobre lascas Levallois o les seues variants, com es vorà més avall. El segon método consistix també en preparar el núcleu en lascados previs, pero esta volta planificant només parcialment la lasca-soport, en concret la seua part més important: el tall. El resultat és una lasca en una morfologia i tamany relativament previst, el tall del qual és exactament tal com havia planejat l'artesà (el restant s'acomoda en retocs posteriors). L'últim método és la planificació de la lasca soport del hendidor sense cap preparació prèvia del núcleu. En este tercer cas, l'artesà busca, elegix i examina un núcleu adequat, a on, en un sol colp, puga extrater una lasca predeterminada; açò implica seleccionar be la matèria primera i pensar concienzudament abans d'actuar.

Els estudis realisats sobre hedidores tant del Paleolític Inferior en Àfrica i Espanya, com del Paleolític Mig, sobretot en Espanya (a través d'experiències de talla i anàlisis tecnotipológicos), indiquen que tots els hendidores varen ser fabricats sobre lascas total o parcialment predeterminades. Encara que la lasca poguera estar total o parcialment planificada abans de la seua extracció, «el principi dominant que ha dirigit la fabricació del hendidor és... l'obtenció d'un tall... exent de retocs intencionals [...] un tall terminal obtingut per la trobada de la cara inferior de la lasca i de la superfície natural del cudol, presentant ademés retocs marginals» (fortuïts). Per això es diu que este és un tipo tan especial: la capacitat d'abstracció necessària per a la seua fabricació és un síntoma molt revelador dels artesans tallistas del Pleistoceno Mig i Superior. Estem parlant del desenroll d'una inteligència en un altíssim nivell d'abstracció, inferida a través d'un tipo lítico. Des de després, fabricar un hendidor és molt més difícil que fabricar qualsevol atre utensili del Paleolític Inferior i Mig (si exceptuem els productes Levallois). A decir verdad, arrematar un hendidor és senzillíssim, lo realment complex és obtindre el soport, la lasca adequada. És més, certs estudis han permés saber cóm es planificava l'extracció de la lasca soport i com era la part prevista per a que fora el tall de la ferramenta:

• Durant el Paleolític Inferior, els artesans obtenien grans lascas més amples que llargues, en el tall previst en una vora lateral de les mateixes, per això, al vore el hendidor terminat, la lasca mostra el taló (si ho conserva) o, a lo manco, la direcció de percussió, aparentment lateral.

• Durant el Paleolític Mig els artesans han deprés a obtindre grans lascas més llargues que amples, de modo que el tall de futur hendidor quedava en la part terminal, per això, al vore la peça conclosa, la direcció de percussió ve de la part d'avall de la peça.

Cronologia i Geografia del hendidor

Distribució geogràfica del Hendidor, els punts indiquen les zones de major concentració, l'àrea roja senyala on este és conegut

L'amplitidud cronològica del hendidor és gran: ya apareix, en forma tosca —tal volta sense lascas predeterminades, només seleccionades a posteriori— al final d'Olduvayense, a lo manco aixina s'ha atestat en dos llocs, en Garba IV (Melka Kunturé, Etiopia) apareixen dos peces i en el mateix Olduvai (Tanzània), en els nivells MNK i EF-HR, que Mary Leakey situa en un «Olduvayense evolucionat», recentment datats en 1,6 millons d'anys d'antiguetat.

El moment de major desenroll del hendidor és l'Achelense, sobretot l'Àfrica, a on, en alguns jaciments, alcancen la tercera part dels útils convencionals. Encara que en el Musteriense seguixen trobant-se hendidores (inclús, algun, «despistat», ha aplegat al Paleolític Superior), estos només apareixen en proporcions dignes de consideració en la facies regional coneguda a voltes com Vasconiense i que s'estén per Astúries, Cantàbria i el País Vasc (francés i espanyol) i que, a pesar de que a sovint ha segut considerada una variant del Musteriense de tradició Achelense (MTA) és molt diferent en la seua composició tipològica i en el seu orige cultural.

Geogràficament, hem consignat que el hendidor és un utensili fonamentalment africà, encara que també es dona en el suroest d'Europa, a on incloem, evidentment, la península ibèrica; igualment es troba en Orient Mig i l'Índia (sempre en proporcions significativament inferiors a les africanes). Esporàdicament pot trobar-se fòra d'este àmbit, pero es tractaria de peces escasses, encara que no necessàriament, excepcionals. A pesar de lo especial de la personalitat del hendidor, és significativa la seua distribució, interpretant-se com una traça cultural heurística, no determinat per les condicions ambientals, lo que diu molt de l'inteligència dels seus fabricants.

Tipos de hendidores

Existixen vàries classificacions de hendidores, no obstant, la més encertada és la de Jacques Tixier, ya que es basa en distinguir els tipos en la tècnica d'extracció de la lasca soport, la qual cosa, com acabem d'indicar, és un factor estratègic en el propi concepte de l'útil. Esta tipologia es va realisar en 1956, pero va ser ampliada en 1967 per a incloure nous tipos, en apreciar-se atres procediments d'extracció que no havien segut contemplats inicialment. Més alvance, en 1986, el professor Luis Benito del Rei, sense alterar la classificació proposta per Tixier, va afegir una série de variants als tipos ya proposts, en funció de cóm s'havia predeterminat el tall. Ya que la planificació del tall és també un factor essencial, hem decidit expondre abdós classificacions combinades, creuant en una taula els dos paràmetros: per un costat el tipo de planificació de la lasca soport (tipo 1, tipo 2, etc.) i, per un atre les variants segons la planificació del tall (tall normal: ; o tall en bisell: ).

Tipos de hendidor en tall normal —>	Variants en tall en bisell —>
Erro al crear miniatura: Tipo 0, variant en tall normal: hendidor sobre lasca completament cortical o a lo manco cortical en la seua major part, incloent el tall. Este es forma de l'aresta a on es troba la corfa natural de la roca en la cara inferior de la lasca. En Espanya és el tipo més abundant i, a pesar de que es diu que és el més senzill (i inclús a voltes se li denomina erròneament «protohendidor»), no té valor cronològic.	Tipo 0, variant 0.1, en tall en bisell: està fabricat sobre lasca semicortical en la que s'ha preparat cuidadosadament una estreta franja de corfa per a que servixca de tall al hendidor. Estem, puix, davant una clara predeterminaació per mig d'una preparació prèvia del núcleu anter d'extraure la lasca soport. Estos hendidores es fabriquen exclusivamene sobre roques dures la corfa de les quals siga també resistent i regular, a ser possible, llaugerament esfèrica, com ocorre en les vores de riu de quarsita. Este tipo no es pot elaborar en sílex donada la naturalea porosa i blana de la seua corfa.
Tipo 1, Variant 1.1, en tall normal: Es tracta d'una lasca cortical que ha segut preparada prèviament en un gran lascado que predetermina el tall del hendidor. Este lascado ocupa més de la mitat de la cara superior, i és imprescindible que siga previ a l'extracció de la lasca soport, és dir, que no conserve el contraconcoide. De lo contrari, es tractaria d'un retoc posterior i no estaríem parlant d'un hendidor, sino d'un atre tipo lítico.	Tipo 1, variant en tall en bisell. És idèntic a l'anterior, és dir, una lasca enterament cortical llevat per un lascado previ que prepara el tall. En este cas tal lascado és menut, ocupant aproximadament el terç terminal de la peça, d'ahí que el tall, vist de perfil, tinga forma biselada.
Erro al crear miniatura: Tipo 2, en tall normal: És un hendidor fabricats sobre una lasca semicortical o no cortical, per lo demés, esta no presenta cap particularitat, ni cap característica peculiar, podent parlar-se d'una presunta «lasca vulgar» (en el sentit tipològic de l'expressió). En qualsevol cas no deu tindre més de tres negatius previs de lascado, puix llavors seria una lasca Levallois.	Erro al crear miniatura: Tipo 2, Variant 2.1, en tall en bisell: És, aixina mateix, un hendidor fabricat sobre una suposta «lasca vulgar» (semi-cortical o sense corfa per cap part), en la particularitat de que un lascado previ, prepara un tall en forma d'estret bisell. Com en casos anteriors, este tall deu estar exent de retocs intencionals posteriors a l'extracció de les lasca soport.
Erro al crear miniatura: Tipo 3, en tall normal: Hendidor sobre lasca Levallois. Esta és reconeixible perque, descontant el retoc posterior a l'extracció de la lasca, té a lo manco quatre negatius de lascados previs, propis de la preparació Levallois del núcleu; ademés, estos negatius solen ser centrípetos.	Erro al crear miniatura: Tipo 3, Variant 3.1, en tall en bisell: És, també, un hendidor sobre lasca Levallois en el que un dels lascados previs de preparació no és centrípeto, com sol ser habitual, sino que és travessera, creant en la lasca soporte una estreta franja que es convertirà en el tall del hendidor, una volta terminat.
Tipo 4 (del que no tenim image): és un hendidor molt rar, casi exclusiu de la zona a on va ser identificat, es tracta de dos jaciments de la regió de Tinduf (Argèlia) cridats Tabelbala i Tachenghit. El hendidor de tipo Tabelbala-Tachenghit és una variant molt sofisticada del método Levallois (a voltes, inclús, combinat en el método Kombewa), que permet extraure una lasca totalment predeterminada, voluntàriament sobrepassada, la forma de la qual està concebuda exclusivament per a servir de hendidor; de tal modo que és l'únic model que carix de retocs posteriors (perque no els necessita), tal és el nivell tecnològic que s'alcança.	Erro al crear miniatura: Tipo 5: Inicialment, Jacques Tixier va reservar el número cinc per a aquells hendidores el retoc dels quals anara tan invasor, tan cubriente, que només deixara el tall sense afectar i açò impediria determinar la naturalea de la lasca soport. En el temps, es va donar conte de que havia deixat fora el hendidor sobre lasca Kombewa (que va rebre el número sis). Ademés, l'experiència, ha demostrat que este tipo de hendidor és casi inexistent, puix els tipòlecs sempre troben alguna pista que els indique el tipo de lasca soport.	Erro al crear miniatura: Tipo 6: Es tracta d'un tipo molt peculiar, pero no escàs. És més, resulta prou conegut en Àfrica, Europa i Àsia. La seua característica essencial és que està fabricat sobre una lasca Kombewa, açò és, sobre una lasca en dos cares inferiors, sent el tall del hendidor la convergència esmolada d'abdós cares. Les lascas Kombewa s'obtenen per mig del cridat método Kombewa, cridat aixina en honor a la chicoteta localitat d'eixe mateix nom, en la província de Nyanza (Kènia, junt al llac Victoria)

.

Aparte la classificació tipològica, en estudiar un hendidor, cal posar molta celosia en numerosos aspectes:

• En primer lloc les senyes tecnològiques (mentres que lasca):
  • La tècnica d'extracció de les lasca soporte
  • La direcció de percussió respecte al tall
  • El taló (si es conserva)
  • El concoide (si es conserva)
  • El retoc o l'hechura i les seues característiques
  • Les zones sobrepassades en les vores o en la base (a voltes intencionalment)

• • L'avivat del tall (aspecte que tractarem immediatament)

• En segon lloc, els aspectes morfològics:
  • La forma de la silueta, vist de front
  • La forma del tall, vist de perfil (senya ya tractada en els tipos i les seues variants)
  • La forma del tall (vist de front)
  • La secció del hendidor (llongitudinal i travesser)
  • El seu aspecte general, etc.

Exhendidores

Erro al crear miniatura:

Exhendidor, és dir, un antic hendidor, el tall del qual ha segut revivat per mig d'una talla somera monofacial que ho convertix en l'equivalent a una vora tallada sobre lasca

Des de fa décades existien fundades sospites sobre que certs utensilis líticos es desgasten i són reafilados per a poder seguir usant-los: a voltes en la mateixa funció, a voltes en una atra diferent. Hi ha proves molt antigues per al cas de les raederas en el Paleolític Mig, i els buriles i raspadors en el Paleolític Superior. Inclús, certs tipòlecs havien aïllat tècniques de realisat, com el conegut «coup de tranchet» dels bifaces. Puix be, l'especialiste Luis Benito del Rei va descobrir, en les coleccions de hendidores de Cova Morin i El Pender, abdós de la província de Cantàbria, que els hendidores eren habitualment revivats per mig de retocs someros, toscos, pero efectius.

En un principi, als artefactes resultants, si estos estaven tan reafilados que a penes era reconeixible el seu orige, els va denominar, «hendidores revivats transformats en vores tallades», pero, a mida que es va ser coneixent millor el fenomen (apareixent en un atre jaciments del Musteriense en Hendidores, com la capa "Alfa" de la cova del Castell, i del Paleolític Inferior com Vega de Chiquero (Llogaret del Rei, Ciutat Real) o la Creu del Tio Ignacio (Zamora), es va decidir que, encara que l'expressió vora tallada no era incorrecta, era massa vaga, per lo que va ser substituïda pel terme «exhendidor», molt més explícita.

Un exhendidor és un utensili el soport del qual és un hendidor rebujat (segurament perque el desgast del seu tall ho fa inservible, pero pot ser per atres motius) en una talla somera, generalment més tosca que la de l'artefacte inicial (puix, és una atra fase de la cadena operativa), més senzilla, casi sempre en percutor dur, en uns pocs lascados mona o bifaciales que reviven el tall. No obstant, el hendidor pert la seua idiosincràsia en este procediment, en suprimir-se el tall, la part que li dona personalitat, eixa personalitat tan singular, es convertix en una peça tan ambigua com per a ser denominada en tota correcció cante tallat; sobretot si este tosco avivat és continuat i repetit.