Anar al contingut

Evolució humana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Evolució humana
Els hominoideos descendim
d'un antepassat comú
La marcha del progrés
Antepassats de Homo sapiens
Anterior al gènero Homo

Primers Homínits

Australopithecus

Paranthropus

Kenyanthropus

Gènero Homo


La evolució humana o hominización és el procés d'evolució biològica de la espècie humana des de les seues ancestros fins a l'actualitat.[1] L'estudi de dit procés requerix d'un anàlisis interdisciplinari en el que es complementen coneiximents des de ciències com la genètica, la antropologia física, la paleontologia, la estratigrafia, la geocronología, la arqueologia i la llingüística. El terme humà, en el context de la seua evolució, es referix als individus del gènero Homo. No obstant, els estudis de l'evolució humana inclouen uns atres homininos, com Ardipithecus, Australopithecus, etc. D'esta manera, l'estudi específic de l'evolució humana és l'estudi delinaje, o clado, que incorpora a totes les espècies més propenques a l'humà modern que al chimpansé, el parent viu més pròxim.[2][3] Les evidències moleculars[4] i paleontològiques[5] han permés estimar que el ancestro comú entre Homo sapiens i Pa troglodytes va viure en Àfrica fa entre cinc i sèt millons d'anys. A partir d'esta divergència, dins delinaje hominino varen continuar emergint noves espècies, totes elles extintes actualment a excepció de Homo sapiens.


Aspectes genètics de l'evolució

[editar | editar còdic]

En analisar el genoma humà actual s'ha descobert que en el seu procés evolutiu hi ha varis fets que destacar. Aixina, s'observa per eixemple que el Homo sapiens compartix casi el 99 % dels genés en el chimpansé i en el bonobo. Per a major precisió, el genoma de qualsevol individu de la nostra espècie té una diferència de solament l'1,24 % respecte al genoma de Pa troglodytes (chimpansés) i d'1,62 % respecte al genoma dels goriles.[6]

L'anàlisis genómico ha establit el següent parentesc:[7]


Introgresión i hibridació

[editar | editar còdic]

Partint de l'anàlisis genètic de l'evolució humana, es postula que dins de la seua genealogia s'hauria produït introgresión en vàries ocasions. Eixemple d'això és el cromosoma I actual més antic (cromosoma-I A00), que es remontaria fins als humans arcaics (fa uns 340 000 anys aprox.).[8]


També destaca el descobriment de l'existència d'hibridació en atres espècies homínidas més antigues, tals com el Homo neanderthalensis (d'un 1 % a un 4 % de gens neandertals per persona, principalment en Europa),[9] i en el homínit de Denisova (la població local que viu actualment en Papúa Nueva Guinea, en el Surest Asiàtic, li deu a lo manco el 3 % del seu genoma per persona als homínits de Denisova).[10][11] No obstant, destaca que en analisar el percentage total d'ADN del Homo neanderthalensis dins de la població humana actual no africana, este percentage aumenta significativament a un 20 %; estant este genoma neandertal relacionat en gens que varen produir una "heterosis" a adaptacions ambientals (com fenotips de la pell), pero també implicat en malties com la diabetis tipo 2, la maltia de Crohn, el lupus i la cirrosis biliar.[12]


Retrovirus endógenos humans

[editar | editar còdic]

Igualment, destaca que els retrovirus endógenos humans (HERV) (Seqüència d'ADN derivat de virus pertanyents al grup dels retrovirus) comprenen una part significativa del genoma humà. En aproximadament 98 000 fragments i elements ERV, estos componen casi el 8 % del genoma actual del ser humà, els quals ha adquirit el ser humà en diferents periodos temporals de la seua evolució.[13]

Etapes en la llínea evolutiva humana

[editar | editar còdic]

Pre-australopitecinos

[editar | editar còdic]

Els primers possibles homínits bípedos (homininos) són Sahelanthropus tchadiensis (en una antiguetat de 7 millons d'anys i trobat en el Chad, pero que genera dubtes sobre la seua adscripció a la nostra llínea evolutiva),[14] Orrorin tugenensis (en uns 6 millons d'anys i trobat en Àfrica Oriental) i Ardipithecus (entre 5,5-4,5 millons d'anys i trobat en la mateixa regió). Els fòssils d'estos homínits són escassos i fragmentarios i no hi ha acort general sobre si eren totalment bípedos. No obstant, despuix del descobriment de l'esquelet casi complet d'un individu de Ardipithecus ramidus malnomenat Ardi, s'han pogut resoldre alguns dubtes al respecte; aixina, la forma de la part superior de la pelvis indica que era bípedo i que caminava en l'esquena recta, pero la forma del peu, en el dit gros dirigit cap a dins (com en les mans) en lloc de ser paral als demés, indica que devia caminar recolzant-se sobre la part externa dels peus i que no podia recórrer grans distàncies.[15]

Australopitecinos

[editar | editar còdic]

Els primers homínits dels que es té la seguritat de que varen ser completament bípedos són els membres del gènero Australopithecus, dels que s'han conservat esquelets molt complets (com el de la famosa Lucy). Este tipo d'homininos va prosperar en les sabanas arbolades de l'est d'Àfrica entre 4 i 2,5 millons d'anys arrere en notable èxit ecològic, com ho demostra la radiació que va experimentar, en a lo manco cinc espècies diferents escampades des d'Etiopia i el Chad fins a Suràfrica. La seua desaparició s'ha atribuït a la crisis climàtica que es va iniciar fa uns 2,8 millons d'anys i que va conduir a una desertificación de la sabana en la consegüent expansió dels ecosistemes oberts, esteparios. Com a resultat d'esta pressió evolutiva, alguns Australopithecus es varen especialisar en l'explotació de productes vegetals durs i d'escàs valor nutritiu, desenrollant un impressionant aparat masticador, originant al Paranthropus; atres Australopithecus es varen fer paulatinament més carnívors, originant als primers Homo.

Primers Homo

[editar | editar còdic]
Vore també: LD 350-1

No se sap en certea de quina espècie procedixen els primers membres del gènero Homo; s'han propost Australopithecus africanus, A. afarensis i A. garhi, pero no hi ha un acort general. També s'ha sugerit que Kenyanthropus platyops va poder ser l'antepassat dels primers Homo.[16]

Clásicamente es consideren com a pertanyents al gènero Homo els homínits capaços d'elaborar ferramentes de pedra. No obstant, esta visió ha segut posada en dubte; per eixemple, s'ha sugerit que Australopithecus ghari va ser capaç de fabricar ferramentes fa 2,5 millons d'anys.[17] Les primeres ferramentes eren molt simples i s'enquadren en la indústria lítica coneguda com Olduvayense o Modo 1. Les més antigues procedixen de la regió d'Afar (Etiopia) i la seua antiguetat s'estima en uns 2,6 millons d'anys.[18]


D'esta fase s'han descrit dos espècies, Homo rudolfensis i Homo habilis, que varen habitar Àfrica Oriental entre 2,5 i 1,8 millons d'anys arrere, que a voltes es reunixen en una sola. El volum craneal d'estes espècies oscila entre 650 i 800 cm³.

Poblament d'Eurasia

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Distribució geogràfica i temporal del gènero Homo. Atres interpretacions diferixen en la taxonomia i distribució geogràfica.
Erro al crear miniatura:
Excavació en el jaciment de Gran Dolina, en Atapuerca (província de Burgos).

Esta és sense dubte l'etapa més confusa i complexa de l'evolució humana. El successor cronològic dels citats Homo rudolfensis i Homo habilis és Homo ergaster, els fòssils dels quals més antics daten de fa aproximadament 1,8 millons d'anys, i el seu volum craneal oscila entre 850 i 880 cm³. Morfològicament és molt similar a Homo erectus i en ocasions s'aludix a ell com «Homo erectus africà». Se supon que va ser el primer dels nostres antepassats en abandonar Àfrica; s'han trobat fòssils assimilables a H. ergaster (o tal volta a Homo habilis) en Dmanisi (Geòrgia), datats en 1,8 millons d'anys d'antiguetat i que s'han denominat Homo georgicus que proven la primerenca eixida d'Àfrica dels nostres antepassats remots.[19]

Esta primera migració humana va conduir a la diferenciació de dos linajes descendents de Homo ergaster: Homo erectus en Extrem Oriente (China, Java) i Homo antecessor/Homo cepranensis en Europa (Espanya, Itàlia). Per la seua banda, els membres de H. ergaster que varen permanéixer en Àfrica varen inventar un modo nou de tallar la pedra, més elaborat, denominat Achelense o Modo 2 (fa 1,6 o 1,7 millons d'anys). S'ha especulat que els clans posseïdors de la nova tecnologia haurien ocupat els entorns més favorables desplaçant als tecnològicament menys alvançats, que es varen vore obligats a emigrar. Certament sorprén el fet que H. antecessor i H. erectus seguiren utilisant el primitiu Modo 1 (Olduvayense), centenars de mils d'anys despuix del descobriment del Achelense. Una explicació alternativa és que la migració es produïra abans de l'aparició del Achelense.[20]


Despuix de la troballa de restants del home de Denisova s'ha detectat que fa un milló a 700 000 anys es va produir un fluix genètic de les poblacions africanes a les asiàtiques i europees.[21][22] Dels milenis posteriors, ademés dels emblemàtics fòssils de Homo erectus trobats en Java i en Pequín, China, s'han trobat atres restants d'homininos, que les seues característiques morfològiques presenten clares diferències, aixina com coincidències, tant en H. erectus com en H. sapiens: els d'Hathnora, vall del Narmada (Índia), de fa uns 250 000 anys;[23][24][25] el cràneu de Dali (China), que data de fa 200 000 anys; la dòna de Jinniushan; la mandíbula de Zhirendong de fa 106 000 anys, el cràneu de Xuchang de 100 000 anys; l'home d'Orsang (Índia), que data de fa 50 000 anys;[26] del Hòmens de la cova dels cérvols de China, que va viure fins a fa 11 500 anys;[27] i del home de Sol (Java).[28]


En condicions d'aïllament, varen evolucionar espècies independents, com el cas del Homo luzonensis;[29] i del Homo floresiensis de l'Illa de Flores (Indonèsia), espècies desaparegudes fa 60 000 anys. Encara que podrien haver evolucionat des de poblacions primerenques de H. erectus, les proporcions de les extremitats inferiors, els ossos dels peus i l'anatomia funcional de la nina i el muscle, més paregudes a Homo Habilis i inclús als Australopithecus, sugerixen que els seus ancestros varen eixir d'Àfrica abans de l'evolució de H. erectus.[29][30]

Per la seua banda, en Europa es té constància de la presència humana des de fa més d'1 milló d'anys (Homo antecessor), pero s'han trobat ferramentes de pedra més antigues no associades a restants fòssils en diversos llocs. La posició central de H. antecessor com a antepassat comú de Homo neanderthalensis i Homo sapiens ha segut descartada pels propis descobridors dels restants (Eudald Carbonell i Juan Luis Arsuaga). Els últims representants d'esta fase de la nostra evolució són Homo heidelbergensis en Europa, que supostament està en la llínea evolutiva dels neandertal, i Homo rhodesiensis en Àfrica que seria l'antepassat de l'home modern.[31][32][33]

Una visió més conservadora d'esta etapa de l'evolució humana reduïx totes les espècies mencionades a una, Homo erectus, que és considerada com una espècie politípica d'àmplia dispersió en numeroses subespecies i poblacions interfértiles genèticament interconectades.


Nous orígens en Àfrica

[editar | editar còdic]

La fase final de l'evolució de l'espècie humana està presidida per tres espècies humanes inteligents, que durant un llarc periodo varen conviure i varen competir pels mateixos recursos. Es tracta de l'Home de Neanderthal (Homo neanderthalensis), l'espècie del homínit de Denisova i l'home modern (Homo sapiens). Són en realitat històries parals que, en un moment determinat, es creuen. L'Home de Neanderthal va sorgir i va evolucionar en Europa i Orient Mig fa uns 230 000 anys,[20] presentant clares adaptacions al clima fret de l'época (complexió baixa i forta, nas ample). L'homínit de Denisova va viure fa 40 000 anys en els monts Altái i provablement en atres àrees en les quals també varen viure neandertals i sapiens. L'anàlisis del ADN mitocondrial indica un ancestro femení comú en les atres dos espècies fa aproximadament un milló d'anys.[34] La seqüència de la seua genoma ha revelat que hauria compartit en els neandertal un ancestro fa uns 650 000 anys i en els humans moderns fa 800 000 anys. Un molar descobert presenta característiques morfològiques clarament diferents a les dels neandertal i els humans moderns.[35]

Els fòssils de Djebel Irhoud (Marroc) que daten de fa 300 000 anys[36] i el cràneu de Florisbad (Homo helmei), de Bloemfontein (Suràfrica), datat en 259 000 anys abans del present, apunten al Homo sapiens.[37]


En les excavacions de la conca d'Olorgesailie, en el sur de Kènia, de fa 295 000 a 320 000 anys, datats per mig de métodos de séries d'argón-40/argón-39 i urani, es varen trobar restants d'activitat d'homininos, que en estos llocs varen fer núcleus preparats i puntes, varen explotar roques riques en ferro per a obtindre pigment roig i varen adquirir materials per a ferramentes de pedra des de distàncies de 25 a 50 quilómetros. Estes troballes sugerixen que des de llavors ya es registraven complexos comportaments que caracterisen al Homo sapiens.[38]

Els Hòmens de Kibish, especialment Omo I, són considerats els fòssils més antics de Homo sapiens daten de fa uns 200 000 anys (Etiopia).[39] Fa uns 90 000 anys va aplegar al Próximo Oriente a on es va trobar en l'Home de Neanderthal que fugia cap al sur de la glaciació que s'abatia sobre Europa. Homo sapiens va seguir la seua expansió i fa uns 45 000 anys va aplegar a Europa Occidental (França); paralament, l'Home de Neanderthal es va ser retirant, espentat per H. sapiens, a la perifèria de la seua àrea de distribució (Península ibèrica, replanells alts de Croàcia), a on va desaparéixer fa uns 28 000 anys. Encara que H. neanderthalensis ha segut considerat en freqüència com subespecie de Homo sapiens (H. sapiens neanderthalensis), l'anàlisis del genoma mitocondrial complet de fòssils de H. neanderthalensis sugerixen que la diferència existent és suficient per a considerar-els com dos espècies diferents, separades des de fa 660 000 (± 140 000) anys.[40] (vore l'apartat "Classificació" en Homo neanderthalensis). Es té la casi plena certea de que el home de Neandertal no és ancestro directe del ser humà actual, sino pertanyent a una llínea evolutiva parala derivada també de Homo erectus/Homo ergaster a través de l'esclavó conegut com Homo heidelbergensis. el neandertal va coexistir en Homo sapiens i potser va terminar extinguit per la competència en la nostra espècie. No obstant, l'anàlisis del genoma nuclear apunta a un aporte neandertal al acervo genètic dels humans moderns. Els euroasiàtics posseïxen entre l'1 i el 5 % de gens arcaics per persona que es poden atribuir a la hibridació de Homo sapiens en H. neanderthalensis.[41]

Sobre el cridat home de Cro-Magnon correspon a les poblacions d'Europa Occidental de l'actual espècie Homo sapiens.

Homo sapiens

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Orige dels humans moderns.

Els parents vius més propencs a la nostra espècie són els grans simis: el gorila, el chimpansé, el bonobo i el orangutà. Els fòssils més antics de Homo sapiens tenen una antiguetat de casi doscents mil anys[42] i procedixen del sur d'Etiopia (formació Kibish del riu Omo), considerada com el breçol de la humanitat (vejau Hòmens de Kibish). A estos restants fòssils seguixen en antiguetat els de Homo sapiens idaltu, en uns cent xixanta mil anys.

Biocronología d'Hominina

Algunes senyes de genètica molecular concordants en troballes paleontològics, sostenen que tots els sers humans descendixen d'una mateixa Eva mitocondrial o I. M., açò vol dir que, segons els rastrejos del ADNmt - que solament es transmet a través de les mares-, tota la humanitat actual té una antecessora comuna que hauria vixcut en el noreste d'Àfrica, provablement en Tanzània (donada la major diversitat genètica allí) fa entre cent cinquanta mil i doscents trenta mil anys[43] (vore haplogrupos d'ADN mitocondrial humà). Estudis dels haplogrupos del cromosoma I humà, conclouen que per llínea paterna hi ha una ascendència que aplega fins al Adán cromosòmic, el qual hauria vixcut en el Àfrica subsahariana entre fa xixanta mil i noranta mil anys.[44]


Atres indicis derivats de molt recents investigacions sugerixen que la de per sí exigua població de Homo sapiens fa uns setenta y cuatro mil anys es va reduir a la vora de l'extinció en produir-se l'esclat del volcà Toba, segons la Teoria de la catàstrofe de Toba, volcà ubicat en l'illa de Sumatra, l'esclat de la qual ha deixat com a rastre el llac Toba. Tal erupció-esclat va tindre una força 3000 voltes superior a l'erupció del Mont Santa Helena en 1980. Açò va significar que gran part del planeta es va vore cobert per núvols de cendra volcànica que varen afectar negativament a les poblacions de diverses espècies incloses la humana. Segons esta hipòtesis anomenada entre la comunitat científica Catàstrofe de Toba, la població de Homo sapiens (llavors tota en Àfrica; la primera migració fòra d'Àfrica va ser entorn a l'any 70 000 a. C.) s'hauria reduït a sol al voltant de mil individus. Si açò és cert, significaria que el 'pool' genètic de l'espècie s'hauria restringit de tal modo que s'hauria potenciat l'unitat genètica de l'espècie humana.cita requerida No tots estan d'acort en eixa datació. Despuix d'analisar l'ADN de persones de totes les regions del món, el genetista Spencer Wells sosté que tots els humans que viuen hui descendixen d'un sol individu que va viure en Àfrica fa uns xixanta mil anys.[45] Per tot lo antedicho queda demostrat el monogenisme de l'espècie humana i, conseqüentment, descartat el poligenisme, que servia de "argument" a teories racistes. En 2021 va ser descoberta una possible nova espècie d'humà arcaic a partir d'un cràneu datat d'uns cent quarantassís mil anys descobert en Harbin, al noreste de China, en 1933 que data d'a lo manco uns cent quarantassís mil anys durant el Pleistoceno mig. Se li va batejar com Homo longi (en chino tradicional, Plantilla:Linktext; en chino simplificado, Plantilla:Linktext; traduït com a Home dragó). El seu anàlisis sugerix que el Homo sapiens està més relacionat en ell que en el Homo neanderthalensis.[46]

Migracions prehistòriques de Homo sapiens

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Migracions humanes prehistòriques.

Junt a les troballes arqueològiques, els principals indicadors de l'expansió del ser humà pel planeta són el ADN mitocondrial i el cromosoma I, que són característics de la descendència per llínea materna i paterna respectivament. Els humans ya haurien començat a eixir d'Àfrica uns noranta mil anys abans del present; colonisant per a eixes dates el Alce mediterràneu (estos restants fòssils han segut atribuibles a primerencs Homo sapiens, pero la seua relació real en els humans moderns és molt discutible).[47]

Erro al crear miniatura:
Mapa de la migració humana segons estudis del ADN mitocondrial. La llegenda representa els mils d'anys des de l'actualitat. La llínea blava senyala l'extensió màxima dels gèls i les àrees de tundra durant l'última gran glaciació.

Austràlia i Nova Guinea: la Llínea de Wallace no va significar per als Homo sapiens un llímit insuperable per a accedir a esta regió. L'arribada d'humans a Austràlia es data fa uns cinquanta mil anys quan varen poder fabricar rústiques almadías o basses de juncs per a travessar l'estret que separava a Sahul de la regió de la Sonda.

Europa: va començar a ser colonisada fa solament uns quaranta mil anys, se supon que durant milenis el desert de Síria resultava una barrera infranquejable des d'Àfrica cap a Europa, per lo que hauria resultat més practicable una migració costera des de les costes d'Eritrea a les costes yemení i d'allí al subcontinent indi. L'expansió per Europa coincidix en l'extinció de la seua coetáneo de llavors, el home de Neandertal.

Oceania: la colonisació d'estes illes més pròximes a Eurasia s'hauria iniciat fa uns cinquanta mil anys, pero l'expansió per esta MUG (macro-unitat geogràfica) va ser molt llenta i gradual, i fa uns cinc mil anys pobles austronesios varen començar una efectiva expansió per Oceania, encara que archipèlecs com el d'Hawái i Nova Zelanda no estaven encara poblats per sers humans fa dos mil o mil cinccents anys (açò va requerir el desenroll d'una apropiada tècnica naval i coneiximents suficients de nàutica).

Amèrica: la arribada de l'home a Amèrica, s'hauria iniciat fa uns vint mil o, a lo manco, quinze mil anys, encara que no hi ha consens al respecte. Durant les glaciacions el nivell dels oceans descendix al grau que el "Vell Món" i el "Nou Món" formen un megacontinente unit pel Pont de Beringia.

Canvis evolutius

[editar | editar còdic]

Aspectes morfològics

[editar | editar còdic]

Diferències en atres primats

[editar | editar còdic]

Quan els ancestros del Homo sapiens i molts atres primats vivien en selves menjant fruts, bayas i fulls, abundants en vitamina C, varen poder perdre la capacitat genètica, que té la majoria dels animals, de sintetisar en el seu propi organisme tal vitamina. Tals pèrdues durant l'evolució han implicat sotils pero importants determinacions: quan les selves originals es varen reduir o, per creiximent demogràfic, varen resultar superpoblades, els primitius homininos (i després els humans) es varen vore forçats a recórrer importants distàncies, migrar, per a obtindre noves fonts de nutrients (per eixemple de la citada vitamina C). Tots els canvis resenyats han succeït en un periodo relativament breu (encara que es medixca en millons d'anys), açò explica la susceptibilitat de la nostra espècie a afeccions en la columna vertebral i en la circulació sanguínea i limfàtica.

Cerebración

[editar | editar còdic]
Vore també: Encefalización
Erro al crear miniatura:
El Home de Vitruvio, de Leonardo dona Vinci.

La cerebración tant com la corticalización són fenomens biològics molt anteriors a l'aparició dels homínits. No obstant, en estos i en especial en Homo sapiens, la cerebración i la corticalización adquirixen un grau superlatiu. El cervell de Homo sapiens, en relació en la massa corporal, és un dels més grans. Més cridaner és el consum d'energia metabòlica (per eixemple, la produïda per la "combustió" de la glucosa) que requerix el cervell: un 20% de tota l'energia corporal, i aun cuando la llongitut dels intestins humans evidencien els problemes que se li presenten. En Homo sapiens el volum oscila entre els 1200 a 1400 cm³, el promig global actual és de 1350 cm³; no obstant no basta un increment del volum, sino cóm es dispon; açò és: cóm està disposta la "estructura" del sistema nerviós central i del cervell en particular. Per terme mig, els Homo neanderthalensis varen poder haver tingut un cervell de major tamany que el de la nostra espècie, pero la morfologia del seu cràneu demostra que l'estructura cerebral era molt diferent: en escassa front, els neandertalenses tenien poc desenrollats els lòbul frontalòbuls frontals i, en especial, molt poc desenrollada la corfa prefrontal. El cràneu de Homo sapiens no solament té una front prominent sino que és també més alt en el occipucio (cràneu molt abovedado), açò permet el desenroll dels lòbuls frontals. De tots els mamífers, Homo sapiens és l'únic que té la faç ubicada baix els lòbuls frontals. No obstant, encara més important per a l'evolució del encéfal semblen haver segut les mutacions en el posicionament del esfenoide. S'ha fet menció en l'apartat dedicat a l'aparició dellenguage articulat de l'importància del gen FOXP2; dit gen és l'encarregat del desenroll de les àrees dellenguage i de les àrees de síntesis (les àrees de síntesis es troben en la corfa cerebral dels lòbuls frontals). L'aument del cervell i la seua especialisació va permetre l'aparició de la cridada lateralización, o siga, una diferència molt important entre el hemisferi esquerre i el hemisferi dret del cervell. L'hemisferi esquerre té desenrollat en la seua corfa àrees específiques que possibiliten ellenguage simbòlic basat en significantes acústics: el àrea de Wernicke i el àrea de Broca. És casi segur que ya fa 200 000 anys els subjectes de l'espècie Homo sapiens tenien un potencial intelectual equivalent al de l'actualitat, pero per a que s'activara tal potencial varen tardar milenis: el primer registre de conducta artística conegut es data fa solament uns 75 000 anys, els primers grafismes i expressions netament simbòliques fora dellenguage parlat es daten fa solament entre 40 000 i 35 000 anys. Les primeres escritures ("memòria segona" com be els cridara Roland Barthes) daten de fa entre 5500 o 5000 anys, en la Vall del Nilo o en la Mesopotamia asiàtica. S'ha dit, també llínees abans, que Homo sapiens manté característiques d'estructura craneal "primitives" ya que recorden a les d'un chimpansé infantil; en efecte, tal morfologia és la que permet tindre la front sobre el rostre i els lòbuls frontals desenrollats. El cap de Homo sapiens, per a contindre tal cervell, és molt gran; encara en el feto i en el neonato, raó principal per la qual els parts són difícils, sumada a la disposició de la pelvis. Una solució parcial a açò és la heterocronía: el neonato humà està molt incompletament desenrollat en el moment del part; pot dir-se (en una miqueta de metàfora) que la gestació en el ser humà no es restringix als ya de per sí prolongats nou mesos intrauterinos, sino que es prolonga extrauterinamente fins a, a lo manco, els quatre primers anys; en efecte, l'infant està completament desvalido durant anys, tan és aixina que, que entre els 2 a 4 anys és quan té lo suficientment desenrollades les àrees visuals del cervell com per a tindre una percepció visual del seu propi ser (Estadi de l'espill descobert per Jacques Lacan en la década de 1930). Ara be, si Homo sapiens tarda molt en poder tindre una percepció plena de la seua image corporal és interessant saber que és un dels pocs animals que es percep al vore la seua image reflectida (solament es nota esta capacitat en bonobos, chimpansés, i si acàs en gorilas, orangutanes, delfins i elefants). Tal és la prematuración de Homo sapiens, que mentres un chimpansé neonato té una capacitat cerebral d'un 65% de la d'un chimpansé adult, o la capacitat de Australopithecus afarensis era en el part d'un 50% respecte a la de la seua edat adulta, en Homo sapiens 'bebé' tal capacitat no supera al 25% de la capacitat que tindrà als 45 anyscita requerida (als 45 anys aproximadament és quan es desenrolla totalment el cervell humàcita requerida). Pero no basta el desenroll cronològic. Per a que el cervell humà es "desplegament" -per aixina dir-ho- o desenrolle requerix d'estimulació i afecte; d'un atre modo l'organisació d'algunes de les àrees del cervell pot quedar atrofiada. Estudis recents han identificat diferències genètiques entre Homo sapiens i neandertals relacionades en el desenroll cerebral. En particular, una variant del gen Transketolase-like-1 en humans moderns s'ha associat en una major producció de neurones en el neocórtex durant el desenroll embrionari, lo que podria indicar diferències en la neurogénesis entre abdós espècies.[48][49]


Bipedestación

[editar | editar còdic]

Els homininos, primats bípedos, haurien sorgit fa uns 6 o 7 millons d'anys en Àfrica, quan dit continent es va trobar afectat per una progressiva dessecació que va reduir les àrees de boscs i selvas. A partir d'això la primera teoria i més acceptada, és que com a adaptació al bioma de sabana varen aparéixer primats capaces de caminar fàcilment de modo bípedo i mantindre's empinats (East Side Story[50][51]). Més encara, en un mig càlit i en forta radiació ultravioleta i infrarroja algunes de les millors solucions adaptatives són la marcha bípeda i la progressiva reducció de la capa pilosa, lo que evita l'excessiva recalfada del cos. Fa 150 000 anys el nort d'Àfrica va tornar a sofrir una intensa desertisació, la qual cosa va significar una atra gran pressió evolutiva com per a que es fixaren les traces principals de l'espècie Homo sapiens. No obstant, existix actualment discrepància respecte a la teoria de l'aparició del bipedisme producte de l'adaptació a la vida en la sabana. L'existència de restants fòssils com els del gènero Ardipithecus, que presenten una morfologia del peu i de la pelvis compatibles en la bipedestación, junt en l'evidència de Danuvius guggenmosi, que sugerix una notable capacitat de desplaçament bípeda en un context arbòreu, han contribuït a qüestionar l'hipòtesis d'un orige exclusivament terrestre del bipedisme. En esta llínea, estudis sobre la morfologia de la mà de Ardipithecus ramidus han identificat traces compatibles en adaptacions a la locomoció suspensoria, lo que recolza l'idea de que l'últim ancestro comú entre humans i chimpansés presentava un repertori locomotor mixt, combinant bipedestación ocasional, escalada vertical i suspensió arbòrea.[52][53]

Erro al crear miniatura:
En este frontispici del seu Evidence as to Man's Plau in Nature (1863), Thomas Henry Huxley va publicar per primera volta la seua famosa image comparant l'esquelet dels simis al dels humans.

Per a conseguir la postura i la marcha erecta han tingut que aparéixer importants modificacions:

  • Cràneu. Per a permetre la bipedestación, el foramen magnum (o orifici occipital pel quala mèdula espinal pansa del cràneu a la raquis) s'ha desplaçat; mentres en els simis el foramen magnum s'ubica en la part posterior del cràneu, en el Homo sapiens (i en els seus ancestros directes) el foramen magnun s'ha "desplaçat" casi cap a la base del mateix.


  • Columna vertebral. La columna vertebral prou rectilínea en els simis, en el Homo sapiens i en els seus ancestros bípedos ha adquirit curvatura que permeten soportar millor el pes de la part superior del cos. Tals curvatura tenen un efecte "resort". Per lo demés, la columna vertebral ha pogut empinar-se casi 90° a l'altura de la pelvis; si es compara en un chimpansé es nota que en carir este primat de la curva lumbar, el seu cos resulta espentat cap a davant pel propi pes. En la raquis humana el centre de gravetat s'ha desplaçat, de modo que el centre de gravetat de tot el cos se situa damunt del soport que constituïxen els peus; en tindre el Homo sapiens un cap relativament gran, el centre de gravetat corporal és prou inestable. Les vèrtebras humanes són més circulares que les dels simis; açò els permet soportar millor el pes vertical.
  • Pelvis. La pelvis s'ha degut eixamplar, la qual cosa ha segut fonamental en l'evolució de la nostra espècie. Els ossos ilíacos de la regió pelviana en els Homo sapiens (i immediats antecessors) "giren" cap a l'interior de la pelvis. Açò li permet soportar millor el pes dels òrguens en estar en posició erecta. Esta modificació implica una disminució important en la velocitat possible de la carrera per part dels humans. La bipedestación implica una posició de la pelvis que fa que les crío naixquen "prematures": en efecte, el part humà és denominat ventral acodado, ya que existix casi un àngul recte entre la cavitat abdominal i la vagina que en el pubis de la dòna és casi frontal. Si en tots els atres mamífers el cridat canal de part és molt breu, en canvi en les femelles de Homo sapiens és molt prolongat i sinuós. Açò dificulta els alumbramientos. Açò ha segut fonamental en l'evolució de la nostra espècie.
  • Cames. També per a la bipedestación hi ha hagut atres canvis morfològics molt importants i evidents, particularment en els membres i articulacions. Els membres inferiors s'han robustecido, el fèmur humà s'inclina cap a dins, de modo que li possibilita la marcha sense necessitat de girar casi tot el cos; l'articulació de la genoll s'ha tornat casi omnidireccional (açò és, pot moure's en diverses direccions), encara que en les mones -per eixemple el chimpansé- existix una major flexibilitat de l'articulació del genoll, lo que facilita un millor desplaçament per les copes dels arbreés, és aixina que l'humà a diferència dels seus parents més pròxims no marcha en els genolls doblats.


  • Peus. En els humans els peus s'han allargat, particularment en el taló, reduint-se alguna cosa els dits del peu i deixant de ser oponible el "polze" del peu (el dit major), per lo que, en llínees generals, el peu ha perdut casi totalment la capacitat d'aprehensió. Se sap, en efecte, que el peu humà ha deixat d'estar capacitat per a aferrar-se (com si fora una mà) a les branques, passant en canvi a tindre una funció important en el soport de tot el cos. El dit major del peu té una funció vital per a conseguir l'equilibri dels homininos durant la marcha i la postura erecta; en efecte, el polze del peu d'un chimpansé és travesser, lo que permet al simi aferrar-se més fàcilment de les branques, en canvi el "polze" del peu humà, en estar alineat, facilita l'equilibri i l'impuls cap a avant en marchar o córrer. Els oss dels membres inferiors són relativament rectilíneos en comparació als d'atres primats.

Ventages i desventages de la bipedestación

[editar | editar còdic]

És evident que la gran cantitat de modificacions anatòmiques que varen conduir del cuadrupedisme al bipedisme va requerir una forta pressió selectiva. S'ha discutit molt sobre l'eficàcia i ineficàcia de la marcha bípeda comparada en la cuadrúpeda. També s'ha notat que cap atre animal dels que es varen adaptar a la sabana al final de Mioceno va desenrollar una marcha bípeda. Si es pren en conte la teoria de que es partix d'homínits en un tipo de desplaçament cuadrúpedo poc eficaç per a llarcs desplaçaments en terreny obert, com el que presenten els chimpansés, el modo en que es desplacen els chimpansés, recolzant la segona falange dels dits de les màs, no pot comparar-se a la marcha cuadrúpeda de cap atre mamífer; en canvi, l'existència d'un desplaçament bípedo anterior a habitar la sabana hauria segut una ventaja per a conseguir habitar en este mig ambient. Com els primers homínits de sabana provablement es varen vore obligats a desplaçar-se distàncies considerables en camp obert per a alcançar grups d'arbres situats a distància, la marcha bípeda va poder ser una ventaja molt eficaç en estes condicions, ya que:[20]

  • Permet otear l'horisó per damunt de la vegetació herbácea en busca d'arbres o depredadors.
  • Permet transportar coses (com a menjar, pals, pedres o crío) en les mans, lliberades de la funció locomotora.
  • És més llenta que la marcha cuadrúpeda, pero és menys costosa energèticament, lo que deuria ser interessant per a recórrer llargues distàncies en la sabana, o en atres hàbitats més pobres en recursos que la selva.
  • Expon menys superfície al sol i permet aprofitar l'oraget, lo que ajuda a no recalentar el cos i aforrar aigua, cosa útil en un hàbitat en escassea d'este recurs. Fa anys es va argumentar que la lliberació de les mans per part dels primers homínits bípedos els va permetre elaborar armes de pedra per a caçar, la qual cosa hauria segut el principal motor de la nostra evolució. Hui està clar que la lliberació de les mans (que es va produir fa més de 4 millons d'anys) no està lligada a la fabricació de ferramentes, que va ocórrer uns 2 millons d'anys despuix, i que els primers homininos no eren caçadors i que com a molt menjaven carronya esporàdicament.cita requerida

Pero la bipedestación va dur una desventaja en la reproducció, ya que el fet de passar del cuadrupedisme al bipedisme va comportar un canvi anatòmic de les caderes, en gran reducció del canal del part que feya més difícil i dolorós el alumbramiento, tal com es demostra quan es compara la cadera d'un chimpansé promig en la d'un Australopithecus com Lucy, els qui ademés presenten un tamany de cervell similar.[54]

Lliberació dels membres superiors

[editar | editar còdic]

La postura bípeda va deixar lliures els membres superiors, que ya no tenen que complir la funció de pates (llevat en els chiquets molt chicotets) ni la de braquiación, és dir, el desplaçament de branca en branca en els braços, aun cuando l'actual espècie humana, de la cintura cap a dalt, mantinga una complexió de tipo arborícola. Esta lliberació dels membres superiors va ser, en el seu inici, una adaptació òptima al bioma de sabana; en marchar bípedamente i en els braços lliures, els ancestros de l'home podien arreplegar més fàcilment el seu menjar, raïls, fruts, fulls, insectes, ous, reptils chicotets, rosegadors i carronya; en efecte, molts indicis fan supondre com a provable que els nostres ancestros anaren en gran mida carroñeros i, dins del carroñeo, practicaren la modalitat anomenada cleptoparasitisme, açò és, furtaven els assuts recent caçats per espècies netament carnívores; per a tal pràctica, els nostres ancestros devien haver actuat en bandes, organizadamente. Els membres superiors, sempre en relació en atres espècies, s'han acurtat. Estos membres superiors, en quedar lliberats de funcions locomotores, s'han pogut especialisar en funcions netament humanes. El polze oponible és una característica heretada dels primats més antics, pero si en estos la funció principal ha segut la d'aferrar-se a les branques i en segon lloc aprehender les frutes o insectes que servien d'aliment, en la llínea evolutiva que desemboca en la nostra espècie la motilidad de la mà, i en particular dels dits d'esta, s'ha fet gradualment més precisa i delicada, lo que ha facilitat l'elaboració d'artefactes; encara (juny de 2005) no es té coneiximent respecte al moment en que la llínea evolutiva va començar a crear artefactes, encara que és segur que fa ya més de 2 millons d'anys Homo habilis/Homo rudolfensis realisava toscos instruments que utilisava asiduamente (en tot cas, els chimpansés, en estat selvat, confeccionen "ferramentes" de pedra, fusta i os molt rudimentàries). El desenroll de la capacitat de pronación en la articulació de la nina també ha segut importantíssim per a la capacitat d'elaborar artefactes.

Visió

[editar | editar còdic]

L'humà hereta dels prosimios la visió estereoscópica i pancromàtica (la capacitat de vore una àmplia tonalitat dels colors de l'espectre visible); els ulls en la part davantera del cap possibiliten la visió estereoscópica (en tres dimensions), pero si eixa característica sorgix en els prosimios com una adaptació per a moure's millor durant la nit o en ambients umbríos com els de les junglas, en Homo sapiens tal funció cobra un atre valor: facilita la mirada a lontananza, el otear horisons; en este aspecte, la visió és prou més aguda en els humans que en els atres primats i en els prosimios. Açò facilitarà el fet pel qual Homo sapiens siga un ser altament visual (per eixemple les comunicacions per mig de la mímica), i facilitarà aixina mateix lo imaginari.

Especialisació

[editar | editar còdic]

Pese al conjunt de modificacions morfològiques abans resenyades, des del punt de vista de l'anatomia comparada, crida l'atenció una qüestió: Homo sapiens és un animal relativament poc especialisat. En efecte, gran part de les espècies animals ha conseguit algun tipo d'especialisació anatòmica (per eixemple els artiodàctils posseïxen piteus que els permeten córrer en les planures rebujades), pero les especialisació, si solen ser una òptima adaptació a un determinat bioma, comporten el risc de la desaparició de l'espècie especialisada i associada a tal bioma si este es modifica. L'absència de tals especialisació anatòmiques ha facilitat als humans una adaptabilitat inusitada entre les demés espècies de vertebrats per a adequar-se a molt diverses condicions ambientals. Més encara, encara que semble paradòxic, Homo sapiens té característiques neoténicas. En efecte, l'estructura craneal d'un Homo sapiens adult s'aproxima més a la de la crío d'un chimpansé que a la d'un chimpansé adult: el rostre és achatado ("ortognato" o de "baix índex facial") i és casi inexistent el torus supraorbitario (en la humanitat actual a penes es troben vestigis de torus en les poblacions anomenades australoides). D'un atre modo, es pot dir que els arcs superciliares de Homo sapiens són "infantils", delicats, en el rostre aplanado o llaugerament prognato.

Homo sapiens és, per la seua anatomia, un animal molt vulnerable si es troba en condicions naturals. Associat al fet pel qual morfològicament el ser humà tinga característiques que li aproximen a les d'un chimpansé "chiquet" es troba el 'ortognatisme' i açò vol dir, entre atres qüestions, que els dents de Homo sapiens són relativament chicotets i poc especialisats. Les mandíbulas, per açò, s'han abreviat i fet més delicades, i falta ademés el diastema, o espai en a on encaixen els claus. La debilitat de les mandíbules humanes les fa casi totalment inútils per a la defensa a mordiscos davant un predador i, aixina mateix, són molt deficients per a poder consumir gran part de l'aliment en el seu estat natural, lo que és un dels molts dèficits corporals que duen a l'humà a viure en una societat organisada.

Aspectes culturals

[editar | editar còdic]

Aparició dellenguage simbòlic

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Evolució dellenguage.


Parlar de l'aparició del llenguage humà, llenguage simbòlic, per llògica semblaria implicar que cal parlar prèviament de la cerebración, i això és prou cert, pero ellenguage humà simbòlic té els seus antecedents en moments i canvis morfològics que són previs a canvis importants en l'estructura del sistema nerviós central. Per eixemple, els chimpansés poden realisar un esbós primari de llenguage simbòlic basant-se en la mímica (d'un modo semblant a un sistema molt simple de comunicació per a muts). Ara be, ellenguage simbòlic per excelència és el basat en els significantes acústics, i per a que una espècie tinga la capacitat d'articular sons discrets es requerixen més innovacions morfològiques, algunes d'elles molt provablement anteriors al desenroll d'un cervello suficientment complex com per a pensar de modo simbòlic. En efecte, observem la orofaringe i la laringe: en els mamífers, a excepció de l'humà, la laringe es troba en la part alta de la gola, de modo que la epiglotis tanca la tráquea d'un modo estanque en beure i ingerir menjar. En canvi, en Homo sapiens, la laringe s'ubica més avall, lo que permet a les cuerdo vocals la producció de sons més clarament diferenciats i variats, pero al no poder ocluir completament la epiglotis, la respiració i l'ingesta deuen alternar-se per a que el subjecte no s'ofegue. L'acurtada del prognatisme que es compensa en una elevació de la volta palatina faciliten ellenguage oral. Un atre element de rellevant importància és la posició i estructura del hioides, el seu gracilidad i motilidad permetran un llenguage oralo suficientment articulat. Estudis realisats en la Serra d'Atapuerca (Espanya) evidencien que Homo antecessor, fa uns 800 000 anys, ya tenia la capacitat, a lo manco en el seu aparat fonador, per a emetre un llenguage oralo suficientment articulat com per a ser considerat simbòlic, encara que la consuetudinària fabricació d'utensilis (per toscos que anaren) per part del Homo habilis fa uns dos millons d'anys, sugerix que en estos ya existia un llenguage oral articulat molt rudimentari pero lo suficientment eficaç com per a transmetre la suficient informació o ensenyança per a la confecció dels toscos artefactes. Ademés de totes les condicions recent mencionades, imprescindibles per a l'aparició d'un llenguage simbòlic, es deu fer menció de l'aparició del gen FOXP2, que resulta bàsic per a la possibilitat de tallenguage i del pensament simbòlic, com es vorà a continuació.

Taula comparativa de les diferents espècies del gènero Homo

[editar | editar còdic]
Els noms en negreta indiquen l'existència de numerosos registres fòssils.


Espècies Cronologia (cron) Distribució Altura d'adult (m) Massa d'adult (kg) Volum craneal (cm³) Registre fòssil Descobriment /
publicació del nom
H. habilis 2.5–1.4 Àfrica oriental 1.0–1.5 30–55 600 Varis 1960/1964
H. rudolfensis 1.9 Kènia       1 cràneu 1972/1986
H. georgicus 1.8–1.6 Geòrgia     600 Escassos 1999/2002
H. erectus 2–0.3 Àfrica, Eurasia (Java, China, Vietnam, Caucaso) 1.8 60 900–1100 Varis 1891/1892
H. ergaster 1.9–1.25 Est i Sur d'Àfrica 1.7 80 700–850 Varis 1975
H. cepranensis 0.8 Itàlia       1 copa craneal 1994/2003
H. antecessor 0.8–0.35 Espanya, Anglaterra 1.60-1.85 60-85 1000 Tres llocs 1994/1997
H. heidelbergensis 0.6–0.25 Europa, Àfrica 1.75-1.90 70-105 1100–1400 Varis 1907/1908
Homo rhodesiensis 0.3–0.12 Zàmbia     1300 Molt pocs 1921
Homo neanderthalensis 0.23–0.024 Europa, Àsia Occidental 1.7 65–90 (complexió forta) 1200–1800 Varis 1829/1864
Homo sapiens 0.32–present Mundial 1.5–1.85 55–95 1000–1850 Encara viu —/1758
H. sapiens idaltu 0.16 Etiopia     1450 3 cràneus 1997/2003
H. floresiensis 0.10–0.012 Indonèsia 1.0-1.1 25 400 7 individus 2003/2004
H. luzonensis 0.22–0.019 Filipines 1.20     3 individus 2007/2019


Quadro sinóptico de l'evolució humana

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Cronologia de l'evolució humana.
Época[55] Edat Temps (absolut) Australopitecinos (Àfrica) Homo en Àfrica Homo en Europa Homo en Àsia Cultura
Holoceno (recent) Actualitat
 
11 700 		H. sapiens H. sapiens H. sapiens Neolític a actualitat
(Escritura,...)
Pleistoceno Tarantiense[56] 11 700
 
 
 
 
 
126 000 		H. sapiens H. sapiens
(¿40 000-act.)
H. neanderthalensis
(230 000-29 000) 		H. sapiens
(42 000-act.)
H. floresiensis
(75 000-13 000)
H. erectus soloensis
(130 000-50 000) 		Paleolític Superior
Musteriense
(Pensament abstracte, art)
Chibaniense[56] 129 000
 
 
 
 
 
774 000 		H. sapiens idaltu
(185 000)
H. sapiens
(315 000-act.)
H. rhodesiensis
(600 000-160 000) 		H. neanderthalensis
(230 000-29 000)
H. heidelbergensis
(500 000-250 000) 		H. erectus
(1,8 Ma-250 000) 		Musteriense
Achelense
(Fòc)
Calabriense[56] 781 000
 
 
 
1,8 Ma 		Paranthropus robustus
(2,0-1,2 Ma)
P. boisei
(2,3-1,3 Ma)
Australopithecus sediba
(1,95-1,78 Ma)
 H. ergaster
(1,75-1 Ma)
H. habilis
(1,9-1,6 Ma) 		H. antecessor
(>780 000)
H. cepranensis
(800 000)
Homo sp. de la Alvenc de l'Elefant
(1,2 Ma) 		H. erectus
(1,8 Ma-250 000)
H. georgicus
(1,8 Ma) 		Achelense
Olduvayense
Gelasiense[56] 1,8 Ma
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2,59 Ma 		A. sediba
(1,95-1,78 Ma)
P. robustus
(2,0-1,2 Ma)
P. boisei
(2,3-1,3 Ma)
P. aethiopicus
(2,6-2,2 Ma)
A. garhi
(2,5 Ma)
A. africanus
(3-2,5 Ma) 		H. habilis
(1,9-1,6 Ma)
H. rudolfensis
(2,4-1,9 Ma)
 
 
 
 
 
 
 
  		Olduvayense
(Indústria lítica)
Plioceno Piacenziense 2,59 Ma
 
 
 
 
 
 
3,6 Ma 		A. africanus
(3-2,5 Ma)Kenyanthropus platyops
(3,5 Ma)
A. bahrelghazali
(3,58 ± 0,27 Ma)
A. afarensis
(4-2,7 Ma)
Zancliense 3,6 Ma
 
 
5,33 Ma 		A. afarensis
(4-2,7 Ma)
A. anamensis
(4,2-3,9 Ma)


Notes sobre taxonomia

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Colecció de diferents rèpliques de cràneus de Homo

La taxonomia s'encarrega de la classificació dels organismes. Per això, la definició d'espècie és un aspecte fonamental per a classificar espècimen com a pertanyents a distintes o mateixes espècies. En organismes vius és possible definir espècies baix el criteri de la capacitat que tenen distints individus de reproduir-se i tindre descendència fèrtil (definició d'espècie biològica). No obstant, el registre fòssil planteja més problemes, ya que és impossible vore el potencial reproductiu entre organismes extints. Açò fa que el definir espècies en paleontologia siga extremadament complex. Un supòsit per a definir i nomenar espècies basades en el registre fòssil és a partir de la morfologia; baix esta premissa s'espera que existixca major variació morfològica entre espècies que entre individus de la mateixa espècie.cita requerida

En l'estudi de l'evolució humana, definir i nomenar espècies és, com en tota disciplina paleontològica, no solament un fenomen científic sino també sicològic. En eixe sentit, es pot dividir als paleontòlecs en dos extrems d'acort a la forma de distinguir i definir espècies en el registre fòssil: els agrupadores (lumpers) tracten de definir unes poques espècies, en major variació inter-específica (és dir, dins de l'espècie), mentres que els divisores (splitters) definixen noves espècies quan existix una chicoteta diferència morfològica entre espècimen.[57] Òbviament estos són dos extrems d'un fenomen i la majoria dels paleontòlecs s'ubiquen en algun punt mig.

Futur de l'evolució humana

[editar | editar còdic]

S'han hipotetizado diferents possibilitats respecte a l'evolució futura del ser humà, entre ells:


Una llínea del pensament que assegura que l'espècie humana ha deixat d'evolucionar de la mateixa forma que el restant dels sers vius, per diferents motius.

  • Una de les raons plantejades és que els alvanços en la ciència ara permeten sobreviure a persones que d'una atra forma haurien mort (eliminació o alteració del procés de la Selecció natural) com també l'existència d'una movilitat a nivell global, diluint-se aixina qualsevol novetat genètica en una població tan gran (eliminació de la deriva genètica).[58][59]
  • Per un atre costat, Gregory Estoc (de la UCLA) va comentar que «actualment, l'evolució darwiniana tradicional casi no produïx canvi algun en els humans, i és molt poc provable que ho vaja a fer en un futur immediat. La població humana és massa gran i està massa enmarañada, aparte de que les pressions selectives estan massa localisades i són transitòries».[60] L'evolució s'accelera quan membres genèticament similars procrean entre sí, pero la humanitat és massa gran i està massa dispersa per a dita concentració. No obstant, existixen també atres postures que consideren que són precisament les bestreta tecnològiques els que impulsen actualment l'evolució humana, encara que de manera artificial i no darwiniana. Per una part, s'ha propost que l'entorn actual favorix la reproducció de les persones inteligents, independentment de la seua força física o el seu estat de salut.[58] Ademés, és possible que la ingenieria genètica humana permeta seleccionar les característiques genètiques de la descendència.[58]

Per una atra part, també s'ha propost que en el futur la tecnologia possibilite a les persones viure com cyborgs o inclús com sers digitals dins de cossos o estructures completament artificials.[58]


Impacte de les malties infeccioses

[editar | editar còdic]

S'ha observat un eixemple de selecció natural recent en poblacions humanes afectades per l'epidèmia de VIH/sida en Suràfrica. Estudis genètics sugerixen que, abans de la disponibilitat generalisada de teràpies antirretrovirals, l'elevada mortalitat associada al virus va eixercir pressió selectiva sobre variants del sistema inmunitario humà. Específicament, certs als relacionats en la resposta a el VIH haurien aumentat la seua freqüència en la població, en conferir una major supervivència o un alvanç més llent de la maltia en individus infectats. Este cas s'ha citat com a evidència de que les malties infeccioses seguixen actuant com a agents d'evolució humana en temps recents.[61]

Vore també

[editar | editar còdic]

Plantilla:Wikiversidad

Referències

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Journal of Anatomy.197 ( Pt 1)
    19-60.ISSN 0021-8782.doi:10.1046/j.1469-7580.2000.19710019. x.Consultat el 8 de març de 2017.
  2. ↑ Molecular Phylogenetics and Evolution.5(1)
    102-154.ISSN 1055-7903.doi:10.1006/mpev.1996.0009.Consultat el 8 de març de 2017.
  3. ↑ PLOS Genetics.7(3)
    i1001342.ISSN 1553-7404.doi:10.1371/journal. pgen.1001342.Consultat el 8 de març de 2017.
  4. ↑ The American Journal of Human Genetics.68(2)
    444-456.doi:10.1086/318206.
  5. ↑ Nature.418(6894)
    145-151.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/nature00879.Consultat el 8 de març de 2017.
  6. ↑ Feng-Chi Chen & Wen-Hsiung Li 2001, ncbi. nlm. nih. gov/pmc/artículs/PMC1235277/ Genomic Divergences between Humans and Other Hominoids and the Effective Population Size of the Common Ancestor of Humans and Chimpanzees Am J Hum Genet. 2001 Feb; 68(2): 444–456.
  7. ↑ scientificamerican. com/author/kate-wong/ Kate Wong 2014, scientificamerican. com/artícul/tiny-genetic-differences-between-humans-and-other-primates-pervade-the-genome/ Tiny Genetic Differences between Humans and Other Primats Pervade the Genome SCIENTIFIC AMERICAN, A DIVISION OF NATURE AMERICA, Inc.
  8. ↑ Mendez et al. (2013). «An african american paternalineage adds an extremely ancient root to the human I chromosome phylogenetic tree». The American Journal of Human Genetics, 92(3): 454-459.
  9. ↑ Green, Richard I. et al. (2010) «A draft sequence of the neandertal genome». Science, 328(5979): 710 - 722 10.1126/science.1188021 doi: 10.1126/science.1188021
  10. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas»..
  11. ↑ (2010).464
    894-897.doi:10.1038/nature08976.
  12. ↑ [enllaç trencat]
  13. ↑ Belshaw, R., Pereira, V., Katzourakis, A., Talbot, G., Paus, J., Burt, A., Tristem, M.(2004).Proc Natl Acad Sci USA.101(14)
    4894-99.doi:10.1073/pnas.0307800101.
  14. ↑ Fulla, Josep Mª (2005). Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana, primera edició, Ed. UOC, p. 55. ISBN 84-9788-153-2.
  15. ↑ «archive. org/web/20091005004311/http://www. lavanguardia. es/ciudadanos/noticias/20091001/53794945420/descubren-el-esqueleto-del-ancestro-humano-mas-antiguo-universidad-california-berkeley-etiopia-afric. html Artícul publicat en el periòdic La Vanguardia el 2 d'octubre de 2009». Archivat des d'el lavanguardia. es/ciudadanos/noticias/20091001/53794945420/descubren-el-esqueleto-del-ancestro-humano-mas-antiguo-universidad-california-berkeley-etiopia-afric. html original, el 5 d'octubre de 2009. Consultat el 7 de maig de 2010.
  16. ↑ Leakey, M. G.; Spoor, F.; Brown, F. H.; Gatogo, P. N.; Kiarie C., Leakey, L. N. i McDougall, I. (2001). «New hominin genus from eastern Africa shows diverse middle Pliocene lineages». Nature, 410: 433-440
  17. ↑ Asfaw, B., White, T., Lovejoy, O., Latimer, B., Simpson, S. & Suwa, G., 1999. Australopithecus garhi: a new species of early hominid from Ethiopia. Science, 23(5414): 629-635.
  18. ↑ Semaw, Sileshi(2000).27(12)doi:10.1006/jasc.1999.0592.Consultat el 18 de novembre de 2015.
  19. ↑ Vekua A., Lordkipanidze D., Rightmire G. P., Agusti J., Ferring R., Maisuradze G. et al., 2002. A new skull of early Homo from Dmanisi, Geòrgia". Science, 297: 85-89.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Arsuaga, J. L. & Martínez, I. 1998. L'espècie elegida. Edicions Temes d'Hui, Madrit, 342pp. ISBN 978-84-7880-909-7
  21. ↑ Prüfer K., Arracada F. et al. (2014). «The complete genome sequence of a Neanderthal from the Altai Mountains». Nature 505 (7481).
  22. ↑ Petr, Martin; Mateja Hajdinjak, Qiaomei Fu, Elena Essel, Hélène Rougie et al. (2020) «The evolutionary history of Neanderthal and Denisovan I chromosomes». Science, 369 (6511): 1653-1656 abb6460 doi:10.1126/science. abb6460
  23. ↑ Lumley, M. A. i Sonakia, A. (1985) «Premiere Découverte D‘un Homo erectus Sur Li Continent Indien a Hathnora, Dans la Moyenne vallée de la Narmada». L'Anthropologie, 89 (1):13–61.
  24. ↑ Athreya, S. (2007) «Was Homo heidelbergensis in South Àsia? A test using the Narmada fossil from central Índia». En: M. D. Petraglia, i B. Allchin (eds.) Evolution and history of human populations in South Àsia: 137-170. New York: Springer Press. doi:10.1007/1-4020-5562-5_7
  25. ↑ Kennedy, K. A. R. (2007) «The Narmada fossil hominid. In Human Origins, Genome and People of Índia». En: A. R. Sankhyan i V. R. Rao (eds.) Human Origins, Genome & People of Índia: Genomic, Palaeontological & Archaeological Perspectives: 188-192. New Delhi: Allied Publishers.
  26. ↑ Dambricourt-Malassé, Anne; Rachna Raj i Samit Shah (2013) «Orsang Man: a robust Homo sapiens in Central Indiawith Asian Homo erectus features». Evolving humanisty, Emerging Worlds, 17th World Congress of the International Union of Anthropological and Ethnological Sciences, Aug 2013. Manchester, United Kingdom.
  27. ↑ Owen, James (14 de març de 2012). «Cave Fossil Find: New Human Species or "Nothing Extraordinary"?». National Geographic News.
  28. ↑ Swisher, Carl C.; W. J. Rink; S. C. Antón; H. P. Schwarcz; G. H. Curtis; A. Suprijo i Widiasmoro. (1996) «Latest Homo erectus of Java: potential contemporaneity with Homo sapiens in southeast Àsia»; Science, 274 (5294): 1870-1874.
  29. ↑ 29,0 29,1 «fayerwayer. com/2019/04/homo-luzonensis/ ¿Quí és el Homo luzonensis? la nova espècie humana que es va descobrir en Filipines» (en en-us). FayerWayer. Consultat el 11 d'abril de 2019.
  30. ↑ Brown, Peter i Tomoko Maeda (2009) «Liang Bua Homo floresiensis mandibles and mandibular teeth: a contribution to the comparative morphology of a new hominin species». Journal of Human Evolution, 57 (5): 571-596.
  31. ↑ Manzi, G. (2004). «Human Evolution at the Matuyama-Brunhes Boundary». Evolutionary Anthropology: Issues, News and Reviews 13: 11-24.
  32. ↑ White, Tim D. et. al. (2003). «Pleistocene Homo sapiens from Middle Awash, Ethiopia». Nature, 423 (6491): 742-747.
  33. ↑ Arsuaga, J. L., Martinez, I., Lorenzo, C., Gràcia, A., Munoz, A., Alonso, O. & Gallego, J. (1999) «The human cranial remains from Gran Dolina Lower Pleistocene site (Serra d'Atapuerca, Spain)». Journal of Human Evolution, 37: 431-457.
  34. ↑ Krause, Johannes; Fu, Qiaomei; Good, Jeffrey M.; Viola, Bence; Shunkov, Michael V.; Derevianko, Anatoli P. & Pääbo, Svante (2010), «The complete mitochondrial DNA genome of an unknown hominin from southern Siberia», Nature 464: 894-897.
  35. ↑ Reich, David; Richard I. Green, et al. (22 de decembre de 2010) «Genetic history of an archaic hominin group from Denisova Cave in Siberia». Nature 468 (1012): 1053-1060
  36. ↑ Nature (revista).doi:10.1038/nature.2017.22114.Consultat el 7 de juny de 2017.
  37. ↑ (1996).Nature.382
    500–501.doi:10.1038/382500a0.
  38. ↑ Brooks, Alison S. et al.(2018).Science.360(6384)
    90-94.doi:10.1126/science. aao2646.
  39. ↑ R. I. F. LeakeyNature.(222)
    1132-1133.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/2221132a0.
  40. ↑ Richard I. Green et. al. (2008) "A Draft Sequence of the Neandertal Genome"; Science 328 (5979): 710-722.
  41. ↑ [enllaç trencat]
  42. ↑ McDougall, I., Brown, F. H. & Fleagle, J. G., 2005. Stratigraphic placement and age of modern humans from Kibish, Ethiopia. Nature, 433: 733-736. nature. com/nature/journal/v433/n7027/abs/nature03258. html Abstract
  43. ↑ Soares, Pedro et al 2009, archive. org/web/20091229152305/http://download. cell. com/AJHG/mmcs/journals/0002-9297/PIIS0002929709001633. mmc1.pdf Supplemental Data, Correcting for Purifying Selection: An Improved Human Mitochondrial Molecular Clock. AJHG, Volume 84
  44. ↑ thegeneticgenealogist. com/2007/07/20/mitochondrial-eve-and-y-chromosomal-adam/ Mitochondrial Eve and I-chromosomal Adam The Genetic Genealogist
  45. ↑ nationalgeographic. com/news/2002/12/1212_021213_journeyofman. html Documentary Redraws Humans' Family Tree(en idioma anglés)
  46. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  47. ↑ archive. org/web/20070705185217/http://www. newarchaeology. com/artículs/emergence. php The battle over the emergence of modern humans in Eurasia, Chris Brown, 2002, New Archaeology
  48. ↑ Science.377(6611)
    eabl6422.doi:10.1126/science. abl6422.Consultat el 2026-04-21.
  49. ↑ Rodrigo Pérez Ortega. «science. org/content/artícul/breakthrough-finding-shows-how-modern-humans-grow-more-brain-cells-neanderthals ‘Breakthrough’ finding shows how modern humans grow more brain cells than Neanderthals». science. org. Consultat el 21 d'abril de 2026.
  50. ↑ Coppens, I., 1994. East Side Story: the origin of humankind. Scientific American, 270: 62-69.
  51. ↑ Esta qüestió és objecte de debat i es proponen diverses alternatives per a intentar explicar la bipedestación. Per eixemple: S. K. S. Thorpe, R. L. Holder, R. H. Crompton (2007) «sciencemag. org/cgi/content/abstract/316/5829/1328 Origin of Human Bipedalism As an Adaptation for Locomotion on Flexible Branches». Science, 316(5829): 1328-31. Paul O'Higgins, Sarah Elton (2007) «Walking On Trees». Science, 316(5829): 1292-4
  52. ↑ Science Advances.7(9)ISSN 2375-2548.doi:10.1126/sciadv. abf2474.Consultat el 2026-05-02.
  53. ↑ Tara Yarlagadda. «inverse. com/science/ardipithecus-ramidus-hand-fossil-study 4-million-year-old hand debunks a popular theory of human evolution» (en en). Inverse. Consultat el 2026-05-02.
  54. ↑ Sloan, Christopher, 2005, "L'història de l'orige de l'home". National Geographic.
  55. ↑ Les époques, edats i colors usats són els establits en la «archive. org/web/20091229003212/http://www. stratigraphy. org/upload/ISChart2009.pdf International Sratigraphic Chart». Archivat des d'el stratigraphy. org/upload/ISChart2009.pdf original, el 29 de decembre de 2009. Consultat el 10 d'abril de 2010.
  56. ↑ 56,0 56,1 56,2 56,3 En 2006 es va incorporar al Cuaternario l'edat o pis Gelasiense (des del Plioceno al Pleistoceno), baixant per tant la data d'inici del Pleistoceno als 2,59 Ma i passant a tindre quatre divisions en lloc de les tres clàssiques (Pleistoceno Inferior, Mig i Superior, ara Calabriense, Chibaniense i Tarantiense respectivament). Vore p. eix.: Clague, John i Comité Eixecutiu del INQUA(2006).16(1)
    158-159.
  57. ↑ Jordan, David K.. «ucsd. edu/~dkjordan/resources/clarifications/Th-Lumpers. html Classification: Lumping & Splitting». Quick Essays on Social Theory and Other Abstractions. Overviews for College Students.
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 58,3 [enllaç trencat]
  59. ↑ Alejandro Ferrero, "Fragments d'una espècie ya extinguida" (Editorial Niram Art, 2014), ISBN 9788494290213.
  60. ↑ Kaku, Michio (2015). «El futur de la medicina», , Penguin Random House Grup Editorial, p. 238. ISBN 978-84-9989-883-4.
  61. ↑ Cohen JScience.doi:10.1126/science. zpmm5xy.

Bibliografia complementària

[editar | editar còdic]
  • Guillén-Salazar, F. (2005). Existixc, després pens: els primats i l'evolució de l'inteligència humana. Madrit: Ateles Editors.
  • Morgan Allman, John (2003), El cervell en evolució. Ariel: Barcelona.
  • Stix, Gary (2008): «Chafades d'un passat lluntà». Investigació i Ciència, 384(sept.): 12-19 (Migracions prehistòriques)

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Evolució_humana&oldid=1212702»