Heterosis

Heterosis o heterocigosis és un terme utilisat en genètica per a la criança i mejoramiento selectiu. També coneguda com a vigor híbrit o ventaja del heterocigoto, descriu la major fortalea de diferents característiques en els mestizos (heterocigotos); la possibilitat d'obtindre millors individus per la combinació de virtuts dels seus pares, per mig de l'exogàmia.

La heterosis és resultat opost al procés d'endogàmia, a on es dona la homocigosis. Encara que es creu que la heterosis és l'acció de molts genés de chicotet efecte, la depressió homocigótica és per acció de pocs gens de gran efecte.

El terme oferix controvèrsia, particularment en el mejoramiento selectiu del animal domèstic, perque es prejuzga que tots els híbrits de plantes o animals són millors que els seus pares; i no és necessàriament veritat. Quan un híbrit és superior als seus progenitors es parla de "vigor híbrit".

Pot passar que l'híbrit herete tals tares dels seus pares que ho facen directament inviable per a nàixer. Esta és una possibilitat extrema de la "càrrega alélica"; un eixemple és el creuament de espècimen de peix selvat i d'aquari, que han sofrit adaptacions incompatibles.

Base genètica de la heterosis

Erro al crear miniatura:

Base genètica de la heterosis. Gens deletéreos recesivos rebugen l'hipòtesis. Escenari A. Menys gens estan subexpresados en el homocigosis individual. Aixina, l'expressió gènica en la descendència és igual a l'expressió del millor pare. Hipòtesis de sobredominancia. Escenari B. Sobreexpresión de certs gens en el homocigosis. (El tamany del círcul dona el nivell d'expressió del gen A)

Dos hipòtesis lideren l'explicació de la base genètica de la millora en l'aptitut per heterosis.

L'hipòtesis de sobredominancia implica que la combinació d'alels divergents en un particular locus resultarà en una aptitut major en el heterocigoto que en el homocigoto. Considerem, per eixemple, l'herència de la resistència paràsita controlada pel gen A, en dos alels "A" i "a". L'individu heterocigoto individual serà capaç d'expressar un ranc de resistència paràsita més ampli, per lo que resistirà a més paràsits. L'individu homocigoto, per un atre costat, solament expressarà un alel del gen A (tant A o a) i per tant no resistirà tants paràsits com el heterocigoto.

La segona hipòtesis involucra aversió de gens deletéreos recesivos (cridada també hipòtesis general de dominancia), tal que els individus heterocigotos expressaran menys alels deletéreos recesivos que la seua ascendència homocigota.

Les dos hipòtesis tenen diferents conseqüències en el perfil d'expressió de gens dels individus. Si la sobredominancia és la causa principal de les ventages en aptitut de la heterosis, després deuria haver una sobreexpresión de certs gens en la descendència heterocigota comparada en els seus pares homocigotos. Per un atre costat, si la causa és l'aversió de gens deletéreos recesivos, després hi hauria menys gens que estan subexpresados en la descendència heterocigota, comparada en els seus pares. Com a resultat, per a qualsevol gen, l'expressió deuria ser comparable a l'observada en el millor dels dos pares.

Heterosis en híbrits de dacsa

La majoria de la dacsa produïda a nivell mundial és "dacsa híbrida". Eixos híbrits superen substancialment als cultivares naturals i responen millor al rec, a la fertilisació, etc.

La heterosis en dacsa va ser demostrada a principis de el XX per George H. Shull i Edward M. East, els qui varen descobrir que el creuament de llínees homocigotas fetes d'un "dentado meridional" i un "flint norteny", respectivament, donaven fort heterosis i increment de rendiment davant els cultivars convencionals d'eixa era. No obstant, per a eixa época tals híbrits no eren econòmicament factibles en gran escala per al seu us massiu. Donald F. Jones de l'Estació Experimental Agropecuaria de Connecticut, en New Haven va inventar el primer método pràctic de produir híbrits de dacsa a gran escala en 1914-1917. El seu método produïa un híbrit de doble cruzamiento, que requeria dos etapes de cruzamientos des de quatre llínees endocriadas distintes. Treballs posteriors varen produir llínees endocriadas en suficient vigor com per a la producció pràctica d'un híbrit comercial en una sola etapa: els híbrits simples (d'un sol cruzamiento). Els híbrits simples vénen de sol dos llínees endocriadas paternes originals, i generalment són més vigorosos i uniformes que els "primitius" híbrits dobles.