Religió grecorromana

Religió grecorromana, religió clàssica o religió olímpica són denominacions usuals en la bibliografia^[1] per a designar el sistema de creències religioses de la civilisació grecorromana, que no obstant té particulars formes en cada una d'eixes civilisacions: la religió grega i la religió romana; de la mateixa manera que va ocórrer en atres manifestacions de la cultura (la lliteratura, l'art, etc.).

Mits compartits i "Interpretatio"

La part essencial de la religió grecorromana consistia en un conjunt de mits compartits per abdós civilisacions (la mitologia clàssica —mitologia grega i mitologia romana—), que en el cas de la romana es va ser rebent pels contactes mantinguts en els grecs (especialment els de el sur d'Itàlia —Magna Grècia—) i adaptant a partir de les seues formes pròpies o de les rebudes dels etruscs. Abdós, grecs i romans, es varen vore influïts també per les formes religioses provinents d'Oriente o religions orientals (inclús en atres manifestacions de l'art i la cultura: el denominat estil orientalizante); d'estes, les més importants varen ser els denominats cults mistéricos (cults d'Isis i Osiris, orfismo, misteris eleusinos), l'estoïcisme, el mitraísmo, el judaisme (en moviments com els esenios i els terapeutes) i, per últim, el cristianisme. D'acort en Dilthey, el centre comú d'este ___protected_title_8___ religioses ho constituïen els mijos per a conseguir la reconciliació en la divinitat i l'entrada en l'immortalitat.^[2]

Una traça peculiar de la religió grecorromana és el que s'ha designat en les expressions llatines interpretatio graeca i interpretatio romana: la facilitat en que s'trasponer al panteón els deus grecs i, en general, els deus de qualsevol atre poble, a abdós. Esta gran capacitat de sincretisme va ser particularment important per a facilitar l'incorporació de pobles al Imperi romà. Esta circumstància, la conveniència de la qual no va deixar de ser explotada, es va vore en gran mida possibilitada per l'existència de varis substrats religiosos entrecreuats i comunament compartits per les civilisacions mediterrànees, que posteriorment s'ha evidenciat per l'estudi de l'història de les religions i l'estudi de la religió comparada: l'identificació fonamental d'els deus dels pobles indoeuropeos i la seua divisió en tríades; aixina com l'extensió pel Mediterràneu de cults primordials com el de la deesa mare.^[3]

Relació posterior en el cristianisme

La civilisació cristiana medieval va ser influenciada en els aspectes filosòfics (neoplatonismo, patrística, agustinismo) per la cultura grecorromana.^[4] No obstant, tenia séries diferències en els grecs i romans pel judaisme, la religió de la qual el cristianisme va sorgir. En l'etapa més primerenca de la comunitat estava formada per tots els judeus que varen acceptar a Jesús com una persona venerable o inclús el Mesías. Com el cristianisme creixia i es desenrollava, els cristians judeus es varen convertir en un sol bri de la comunitat cristiana primitiva, que es caracterisa per la combinació de la confessió de Jesús com Crist en el continu adheriment a les tradicions judeues com l'observança del dissabte, l'observança del calendari judeu, l'observança de les lleis i costums judeues, la circumcisió i l'assistència a la sinagoga, aixina com per una relació genètica directa en els primers cristians judeus.^[5] És per la teologia, costums, religiositat, ritos i cultura en general dels judeus que el cristianisme es va diferenciar sériament del paganisme.

Notes

↑ Eixemples d'us de "religió grecorromana, "religió grecorromana" i "religió clàssica" en Googlebooks.
↑ Dilthey, Wilhelm (2015). Història de la filosofia, Mèxic D. F.: Fondo de Cultura Econòmica, p. 76. ISBN 978-607-16-3308-8.
↑ L'hipòtesis trifuncional o ideologia tripartita/tripartida es deu principalment a Georges Dumézil (Flamen-Brahman, 1929, vore Trifunctional hypothesis en la Wikipedia en anglés). Atres aportacions sobre el tema són les de Carl Jung (des del punt de vista del psicoanálisis i la seua interpretació dels arquetips). També varen reflexionar sobre el tema de la religió clàssica i les seues relacions en les religions del Mediterràneu i dels pobles del nort d'Europa o de les estepas euroasiàtiques els clàssics de l'antropologia, com James Frazer (La branca dorada), i de l'història de les religions, com Mircea Eliade.
↑ Donas E.R., Pagans i cristians en una época d'oix. Alguns aspectes de l'experiència religiosa des de Marco Aurelio a Constantino, Madrit 1975; FESTUGIERE A.J., Aspects de la refgion populairegrecque, en "Recau de théologie et de philosophie" 1 (1961), 31; MADEc G., Platonisme dones Péres, en "Catholicisme" 50 (1986) 492; PLACES E. DES, Religion grecque, París 1969, 327-361; citats en ¿Va haver "helenisació del cristianisme" o "cristianisació del helenisme"?___protected_title_0___Helenisme i cristianisme web cit.
↑ Freedman, D. N.; Noel, {{{nom2}}}; Myers, {{{nom3}}}; Beck, {{{nom4}}} (2000). Eerdmans Dictionary of the Bible, Amsterdam University Press, p. 709. ISBN 9789053565032.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Religión grecorromana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Eixemples d'us de "religió grecorromana, "religió grecorromana" i "religió clàssica" en Googlebooks.

[2] Dilthey, Wilhelm (2015). Història de la filosofia, Mèxic D. F.: Fondo de Cultura Econòmica, p. 76. ISBN 978-607-16-3308-8.

[3] L'hipòtesis trifuncional o ideologia tripartita/tripartida es deu principalment a Georges Dumézil (Flamen-Brahman, 1929, vore Trifunctional hypothesis en la Wikipedia en anglés). Atres aportacions sobre el tema són les de Carl Jung (des del punt de vista del psicoanálisis i la seua interpretació dels arquetips). També varen reflexionar sobre el tema de la religió clàssica i les seues relacions en les religions del Mediterràneu i dels pobles del nort d'Europa o de les estepas euroasiàtiques els clàssics de l'antropologia, com James Frazer (La branca dorada), i de l'història de les religions, com Mircea Eliade.

[4] Donas E.R., Pagans i cristians en una época d'oix. Alguns aspectes de l'experiència religiosa des de Marco Aurelio a Constantino, Madrit 1975; FESTUGIERE A.J., Aspects de la refgion populairegrecque, en "Recau de théologie et de philosophie" 1 (1961), 31; MADEc G., Platonisme dones Péres, en "Catholicisme" 50 (1986) 492; PLACES E. DES, Religion grecque, París 1969, 327-361; citats en ¿Va haver "helenisació del cristianisme" o "cristianisació del helenisme"?___protected_title_0___Helenisme i cristianisme web cit.

[5] Freedman, D. N.; Noel, {{{nom2}}}; Myers, {{{nom3}}}; Beck, {{{nom4}}} (2000). Eerdmans Dictionary of the Bible, Amsterdam University Press, p. 709. ISBN 9789053565032.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]