Terapeutes
Els terapeutes[1] (del grec θεραπέυω, que significa curar o servir) va ser un grup judeu en la diàspora, similar als esenios. El nom prové de les pretensions del grup de curar-se de les malalties de l'ànima i l'eixemple de la qual podia servir per a curar als demés. Filó d'Aleixandria és el primer en parlar d'ells en la seua obra De vita contemplativa;[2] els primers cristians els varen confondre com els primers monges cristians; i el historiografia actual, està més a favor de ser particularment una secta judeua.[3]
Característiques
La primera referència sobre l'estil de vida dels Terapeutes es troba en el De vita contemplativa del filòsof judeu Filó. L'autor senyala que en Egipte i concretament en les afores de l'el llac Mareotis, prop d'Aleixandria, existien cap al I molts hòmens i dònes que feyen un gènero de vida particular: renunciaven els seus bens, deixaven la seua família i tots els negocis temporals, vivien en la soletat i tenien cada u una habitació separada a certa distància uns d'uns atres, que cridaven semneo o monasteri, és dir, lloc de soletat.[4]
Allí segons el mateix escritor s'entregaven enterament als eixercicis de l'oració, la contemplació i la presència de Deu; es juntaven per a orar de matí i de nit; no menjaven fins al cap de lloc el sol i alguns passaven molts dies sense menjar; es mantenien en sol pa i sal afegint a voltes una miqueta d'hisop. Llegien en els seus semneos els llibres de Moisés, dels profetes i dels salms, en a on buscaven sentits místics i alegóricos, persuadint-se a que la sagrada escritura baix la corfa de la lletra tancava sentits profunts i amagats. També tenien alguns llibres dels seus vells i componien himnes i càntics per a excitar-se a alabar a Deu: hòmens i dònes guardaven continència. Eixercien un art de curació superior al practicat en eixa época les ciutats. Es reunien tots els dissabtes per a conferenciar entre sí i vacar als eixercicis de religió.[4]
Controvèrsia historiográfica
Sobre si els terapeutes eren cristians o judeus
La relació de Filó ha suministrat abundant matèria a les disputes i conjectura dels sabio i es qüestiona sobre si els terapeutes eren cristians o judeus, i en el primer cas si eren monges o seglares i en el segon si eren una branca dels esenios o una secta diferent.
Eusebio de Cesarea, Jerónimo de Estridón, Sozomeno, Casiano i Nicéforo entre els antics, Baronio, Petavio, Antoine Godeau, Bernard de Montfaucon, el P. Alejandro i Pierre Hélyot, entre els moderns i encara alguns autors anglicans, han cregut que els terapeutes eren judeus convertits al cristianisme per Sant Marcos o atres predicadores del Evangeli.[5] Al contrari Focio, Henri de Valois en les seues Notes a Eusebio, Jean Bouhier, el dominico Giuseppe Agostino Orsi, Augustin Calmet i la majoria dels crítics protestants sustenten que els terapeutes eren judeus i no cristians.[6]
En primer lloc si els terapeutes hagueren segut els primers cristians de l'iglésia d'Aleixandria, seria estrany que cap autor eclesiàstic haguera parlat d'ells abans de el IV i que Eusebio no els haguera conegut més que per la relació de Filó. Orígens i Clemente d'Aleixandria que havien passat part de la seua vida en les escoles d'esta ciutat, deurien haver-los conegut i el segon els hauria posat sense dubte en el número dels que crida els verdaders gnósticos. Tal volta molts varen abraçar el cristianisme a finals de el I pero no hi ha cap prova positiva.[6]
En segon lloc Filó dona a entendre que esta secta era ya antiga i que tenia llibres dels seus fundadors: que estava escampada en tots els llocs, encara que la majoria dels terapeutes residien en Egipte. Ara ben açò no pot entendre's d'una secta cristiana. L'any 40 de Jesucristo quan Filó va ser enviat en embaixada a Roma, no estava encara fundada l'iglésia d'esta ciutat i no s'havien publicat encara més llibres del nou testament que l'Evangeli de Sant Mateo. La major antiguetat que es pot donar a l'iglésia d'Aleixandria, és l'any 50 i tal volta es va fundar molt més vesprada. Aun cuando Filó haguera vixcut quaranta anys despuix de l'embaixada, no va poder dir que uns terapeutes cristians eren una secta antiga, ni que tenien llibres dels seus vells.[7]
Ademés consta que el cristianisme que va escomençar en Jerusalem, es va propagar primer en Judea i en Síria, en Antioquía i els seus voltants: allí i no en Egipte és a on es trobaven el major número de cristians. Es varen multiplicar en Àsia menor, Grècia, Macedònia i Itàlia pels afanys de Sant Pedro i Sant Pablo, pero en ninguna parte del Nou Testament es parla dels cristians d'Egipte.[8]
L'amor a la soletat, la vida austera, la solsida de totes les coses, la contemplació i encara la continència dels terapeutes no són proves infalibles del seu cristianisme. Els esenios de Judea practicaven poc més o menys el mateix gènero de vida. És possible que la difusió del cristianisme va contribuir molt a extinguir eixos dos moviments judeus.[8]
Per una atra part, els terapeutes tenien certes observances judaiques que no eren pràctiques cristianes: guardaven el dissabte, no usaven el vi ni la carn, celebraven les festes dels judeus, particularment la de Pentecostés, practicaven freqüents ablucions, etc. Els cristians pel contrari des del seu orige varen observar el dumenge. Sant Pablo els prescrivia que menjaren de tot indistintament i reprendió en severitat als gálatas perque volien judaizar: els apòstols s'havien distanciat d'estes ordenances en Jerusalem i no és provable que Sant Marcos haguera volgut tolerar-l'en l'iglésia d'Aleixandria.[8]
El convit religiós dels terapeutes no era la celebració de l'Eucaristía, com es persuadia Eusebio: aquell convit consistia en menjar pa, sal i hisop i era seguit d'una dansa en que es juntaven els hòmens i les dònes. Res d'açò es feya en les juntes dels primers cristians. No és puix cabal, ni exacte el paralel que Eusebio va voler fer entre estos i els terapeutes.[9]
Sobre si els terapeutes eren monges
Molt manco pot defendre's que els Terapeutes eren monges. La vida solitària i monástica no va escomençar en Egipte fins a l'any 250 en temps de la persecució de Decio, quan Pablo el primer ermitaño es va retirar al desert de Tebaida. Pacomio no va introduir la vida cenobítica fins a més de cinquanta anys despuix, quan ya feya molt temps que no es parlava de esenios ni terapeutes. Estos tenien dònes en si i els monges no les varen tindre jamai: els primers no observaven tots la continència i els segons sempre. La paraula monasteri de que usa Filó, no prova res perque significa simplement una morada solitària.[10]
És infundada l'idea d'alguns estudiosos protestants, que suponen que els monges són principalment els que han acreditat l'opinió de que els terapeutes eren cristians i professaven la vida monástica, per tindre interés en persuadir la remota antiguetat del seu estat. Eusebio, Jerónimo, Baronio i els anglicans no eren monges, i en sustentar que els terapeutes eren cristians no varen dir que professaven la vida monástica. Ningú ha confutado en més energia esta opinió que els Pares Orsi i Galmet, dominico l'u i l'atre benedictino. Tampoc semblen encertats en dir que els cenobitas varen imitar la vida que feyen els esenios en Palestina i que els anacoretas varen seguir l'eixemple dels terapeutes. Cap a molt temps que estaven oblidades estes dos fraccions judaiques quan varen aparéixer Pablo de Tebas i Pacomio i cap d'estos havia sentit parlar jamai d'aquelles, ni llegit les obres de Josefo i Filó. La sola llectura del Evangeli els va bastar per a concebre una alta estimació de la vida que havien abraçat.[10]
Sobre si eren esenios o una atra secta judeua
No van menys discordes les opinions dels crítics sobre la qüestió de si els terapeutes eren una branca dels esenios o una secta diferent, perque en este punt nos veem reduïts conjectura. Prideaux que va citar i va comparar lo que Josefo diu dels esenios de la Palestina, en lo que escriu Filó i en lo que conta dels terapeutes d'Egipte, fa vore que estos dos autors estan concordes tocante les opinions, les costums i el método de vida dels esenios ya de Judea, ya d'Egipte a on els hi havia també i que els terapeutes es diferenciaven únicament d'ells en que donaven de mà a tot per entregar-se a la contemplació. Filó va amprar la polaritat familiar en la filosofia helènica entre la vida activa i la contemplativa, ejemplificando com a vida activa la dels esenios de Palestina, i com a vida contemplativa la dels terapeutes. Per això crida als primers esenios pràctics i als segons esenios contemplativos.[10]
Referències
- ↑ Este artícul incorpora text en el domini públic procedent de: (1851) «Terapeutes», Diccionari de les herejías, errors i cismes, Madrit, pp. 113-119.
- ↑ Filó d'Aleixandria, De vita contemplativa, 21-90.
- ↑ Álvarez Gómez, 1987, p. 99.
- ↑ 4,0 4,1 Álvarez Gómez, 1987, p. 100.
- ↑ Fernández-Galiano, 1993, p. 257.
- ↑ 6,0 6,1 Migne, 1851, p. 114.
- ↑ Migne, 1851, pp. 114-115.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Migne, 1851, p. 115.
- ↑ Migne, 1851, p. 115-116.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Migne, 1851, p. 116.
Bibliografia
- (1987) Història de la Vida Religiosa, Madrit: Publicacions Claretianas. ISBN 84-86425-25-5.
- «Un monasteri pitagórico: els terapeutes d'Aleixandria».Gerión.11
- 245-269.Consultat el 7 de giner de 2016.
- (1851) «Terapeutes», Diccionari de les herejías, errors i cismes, Madrit, pp. 113-119.
- Paul Halsall (ed.): «On Ascetics, c. 30 CE» (en anglés). Internet Ancient History Sourcebook. Consultat el 21 de giner de 2016.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Terapeutas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.