No teisme

El no teisme és un concepte que es referix a les corrents espirituals o filosòfiques que no discorren o mencionen la creència en un Deu creador o absolut. Es diferencia del ateisme que els no teistes poden acceptar conceptes espirituals com la creència en entitats superiors o esperits, encara que estos són vists generalment com a sers no absoluts que evolucionen i canvien. El filòsof Anthony Kenny distinguix als agnòstics, que troben la premissa «Deu existix» desconeguda, dels no cognostivistas (els no teistes).

Algunes religions no teistes són el budisme, el jainismo, el taoisme i el confucianisme. Encara que el budisme té un vast número d'escritures i pràctiques, el núcleu del budisme, les quatre nobles veritats i el Noble camí óctuple, són distinguides en el món per no tindre menció alguna de deus o alguna noció de veneració de deidades. Són purament ètiques meditativas i directrius basades en les veritats del sofriment sicològic per la impermanencia.

Alguns pensadors tendixen a calificar a l'ensenyança budista com agnòstica per presuntament «no negar ni acceptar l'existència d'un Deu creador». Certament, diferents texts budistes deixen implícit que Gautama Buda negava l'existència d'un Deu creador, per #lo que el budisme no podria ser considerat agnòstic. Eixemple d'esta negació d'una divinitat creadora pot vore's en el sutra Brahmajala-sutra.

Alguna cosa similar s'establix en el jainismo, religió molt propenca al budisme, que de modo anàlec nega expressament la creència en un deu creador.

Si ben el budisme i el jainismo són considerades religions no teistes, estes sí accepten la creència en realitats espirituals, com el renaixença, els milacres i el karma, i en l'existència de sers espirituals, com a esperits i deidades, per la qual cosa no poden considerar-se ateístas (en acceptar, per eixemple, l'existència de deus, encara que no vists com a creadors) ni agnòstiques (en acceptar com a certa la creència en conceptes espirituals com el karma). En general, molts budistes i jainistas no rendixen cult als deus, que són vists com de naturalea permanent. Els seus deidades són sers allumenats que han alcançat l'Allumenament, com els Tirthankar i els Budas. El seu tracte a estos diferix molt del concepte tradicional occidental de deidad.

Orige i definició

El Oxford English Dictionary (2007) no té una entrada per a no teisme, pero sí té una entrada per a no teista, definit com "Una persona que no és teista", i una entrada per a l'adjectiu no teiste.^{cita requerida}

Un us primerenc del guion no teisme és el de George Holyoake en 1852, qui ho introduïx perque:

El Sr. [Charles] Southwell s'ha opost al terme Ateisme. Nos alegrem d'això. Duem molt temps en desús [...]. La rebugem perque Ateu és una paraula gastada. Tant els antics com els moderns han entés per ella algú sense Deu, i també sense moral. Aixina, el terme connota més de lo que qualsevol persona ben informada i sincera que ho accepte haja inclós en ell; és dir, la paraula du en si associacions d'immoralitat, que han segut repudiades per l'Ateu tan sériament com pel Cristià. No-teisme és un terme menys obert al mateix malentés, ya que implica la simple no acceptació de l'explicació teista de l'orige i govern del món.

Este passage és citat per James Buchanan en el seu llibre Ateisme Modern baix les seues formes de Panteisme, Materialisme, Secularismo, Desenroll i Lleis Naturals de 1857, qui no obstant continua afirmant:

"No-teisme" va ser canviat més vesprada [per Holyoake] per "Secularismo", com un terme menys susceptible de mala interpretació, i més correctament descriptivo de la verdadera importància de la teoria.

L'ortografia sense guion veu un us dispers a finals de el XX, seguint l'obra d'Harvey Cox de 1966 Secular City: "Aixina, el Deu amagat o deus absconditus de la teologia bíblica pot confondre's en el no-Deu en absolut del no-teisme." L'us va aumentar en la década de 1990 en contexts en els que l'associació en els térmens ateisme o antiteísmo no era desijada. La Enciclopèdia Baker d'Apologètica Cristiana de 1998 afirma: "En sentit estricte, totes les formes de no teisme són naturalistes, inclosos l'ateisme, el panteisme, el deísmo i l'agnosticisme".

Pema Chödrön utilisa el terme en el context del budisme:

Història

El no teisme és una categoria àmplia i en evolució de sistemes de creències que rebugen o són indiferents a l'existència d'una deidad o deidades. A sovint es considera en contrast en el teisme, que afirma l'existència d'un o més deus. L'història del no teisme comprén moltes cultures, tradicions filosòfiques i contexts religiosos, reflectint diverses perspectives sobre l'espiritualitat, la moralitat i la naturalea de l'univers.

Les raïls del no teisme es remonten a les antigues tradicions filosòfiques i religioses. En l'antiga Índia, durant el temps dels Upanishads (al voltant del 700 a. C.), existien moviments filosòfics que qüestionaven l'existència dels deus. Algunes escoles de pensament, com el Charvaka (o Lokayata), eren explícitament materialistes i atees. Rebujaven l'idea d'una vida despuix de la mort i l'autoritat dels rituals religiosos, emfatisant en canvi l'observació directa i l'experiència com els mijos per a comprendre el món.

En la antiga Grècia, filòsofs com Demócrito i Epicuro també varen contribuir al desenroll del pensament no teiste. Demócrito sostenia que tot en l'univers estava compost per àtoms i que els fenomens naturals podien explicar-se per mig de les lleis de la naturalea, sense necessitat d'intervenció divina. De manera similar, Epicuro argumentava que els deus, si existien, eren indiferents als assunts humans, i que la busca de la felicitat devia basar-se en el món natural i el benestar personal, en lloc d'en la devoció religiosa.

A lo llarc de l'història, el no teisme ha aparegut en diverses formes, tant com un rebuig de creències religioses específiques com un escepticisme més ampli sobre lo sobrenatural. En la Edat Mija i el Renaixença, l'ateisme va ser a sovint suprimit per les autoritats religioses, pero alguns filòsofs, com Baruch Spinoza i Jean Meslier, varen començar a desafiar els conceptes teològics tradicionals. Spinoza, per eixemple, va propondre una visió panteísta de Deu, equiparant a Deu en la naturalea, #lo que més vesprada influiria en el pensament ateu i no teista modern.

L'auge de la ciència moderna i l'Ilustració en els sigles XVII i XVIII varen proporcionar una base intelectual adicional per a les perspectives no teistas. Pensadors com Voltaire, David Hume i Thomas Paine argumentaven en contra de l'autoritat de les religions organisades i destacaven la raó, la ciència i el humanisme com a base per a entendre el món.

Una atra opinió filosòfica relacionada sobre l'existència de deidades és el escepticisme. Per les distintes definicions del terme Deu, una persona podria ser atea en térmens de certes concepcions dels deus, mentres que es manté agnòstica en atres térmens.

En els sigles XIX i XX, el desenroll del humanisme secular, el existencialisme i el naturalisme científic varen molejar encara més el no teisme. Figures com Friedrich Nietzsche, Karl Marx i Bertrand Russell varen oferir crítiques a la religió i varen propondre marcs alternatius per a entendre l'existència humana i la moralitat. El XX també va vore el sorgiment de moviments ateus organisats, particularment despuix dels horrors de les guerres i els règims totalitaris, que a sovint usaven ideologies religioses com a justificació per a la violència.

A principis de el XXI, el no teisme comprén una àmplia gama de perspectives, des del ateisme i el agnosticisme fins al humanisme secular i el naturalisme, oferint un enfocament divers per a les preguntes sobre el significat, la moralitat i l'existència, sense dependre del concepte de Deu.

Bibliografia

• "The Reasoner", New Séries, N.º VIII. 115
• Chödrön, Pema (2002). When Things Fall Apart, Shambhala Publications, Inc., pp. 39. ISBN 1-57062-969-2.
• A New Christianity for a New World: Why Traditional Faith Is Dying and How a New Faith Is Being Born. ISBN 0-06-067063-0.
• Tillich, Paul (1951). Systematic Theology, p. 205.
• Hook, Sidney (1961). «The Atheism of Paul Tillich», Religious Experience and Truth: A Symposium, New York University Press.
• B. Alan Wallace, Contemplative Science. Columbia University Press, 2007, pages 97–98.
• Nhat Hanh, Thich (1991). Old Path White Clouds: walking in the footsteps of the Buddha, Parallax Press, p. 299 isbn=0-938077-26-0.

• Braverman, Arthur (2002). Mud and Water: The Teachings of Zen Master Bassui, Wisdom Publications, pp. 56. ISBN 0-86171-320-6.
• Richard Dawkins, The God Delusion, Black Swan, 2007 (ISBN 978-0-552-77429-1).
• Christopher Hitchens, God is Not Great: How Religion Poisons Everything. Twelve Books, 2007 (ISBN 978-0-446-57980-3).
• Hick, John, ed. (1964). The Existence of God: Readings, in The Problems of Philosophy Séries. New York: Macmillan Co.
• Plantinga, Alvin. “Two Dozen (or baix) Theistic Arguments”. Calvin College.
• Schneider, Nathan (2013). God in Proof: The Story of a Search from the Ancients to the Internet, University of Califòrnia Press. ISBN 9780520269071.
• Swinburne, Richard (2004). The Existence of God, 2nd edició, Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0199271672.
• (2018) Two Dozen (or baix) Arguments for God, Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0190842222.

Enllaços externs

• nontheism.org (archiu) (anglés)

[[Categoria:#Teisme]]