Androginia

Erro al crear miniatura:

Androginia

Vore també: Hermafroditismo

Representació medieval d'una persona andrógina, en Cròniques de Núremberg.

L'androginia (del grec ἀνήρ, anḗr, «home»; i γυνή, gunḗ, «dòna») es referix a una persona que té característiques tant masculines com a femenines.

Segons la Real Acadèmia Espanyola, «andrógino» i «hermafrodita» poden utilisar-se com sinònims, encara que proporciona per a «andrógino» una definició alternativa que especifica: «Dit d'una persona: Les traces externes del qual no corresponen definidamente en els propis del seu sexe». El andrógino seria, puix, un ser físicament intermig, en traces sexuals de home i de dòna, o be un home o una dòna que no aparenta de forma clara el sexe al que pertany.

Orige del terme

El terme va ser mencionat per primera volta per Platón en la seua obra El convit, a on hi havia un ser especial que reunia en el seu cos els sexes masculí i el femení. Segons conta el mit, estos sers varen intentar invadir el monte Olimp, lloc a on viuen els deus, i Zeus, al percatarse d'això, els va llançar un raig que els va dividir en varó i dòna. Des de llavors, es diu que el varó i la dòna van per la vida buscant la seua atra mitat. En l'antiguetat, este mit hauria explicat l'heterosexualitat i l'homosexualitat posat que segons el mit també hi hauria andróginos composts per lo que serien dos varons i andróginos integrats per dos dònes.

En El Convit, Platón nos relata cóm en un atre temps existia una classe particular de ser humà que es dia andrógino, este ser reunia en sí als dos sexes: el sexe femení i el sexe masculí. Els sers humans tenien formes redonejades: l'esquena i els costats colocats en círcul. Contaven en quatre braços, quatre cames, dos rostres i un sol cap. Tals cossos resultaven molt vigorosos i varen concebre l'idea de combatre als deus. Zeus, llavors, va planejar un mig per a debilitar als sers humans: dividir-los en dos. Des de llavors els humans varen tindre que caminar solament en dos cames. Feta esta divisió, cada mitat fa esforços per a trobar a la seua atra mitat. Cada u de nosatres, diria Platón, «no és més que una mitat de ser humà, que ha segut separada del seu tot com es dividix un full en dos».

En el desenroll de la cultura occidental posterior a la cultura grega, s'ha utilisat el mit del andrógino descrit per Platón per a justificar la necessitat de complementación sicològica que els varons i les dònes tenen entre sí. Per a establir una relació de parella, es va aplegar a afirmar alguna volta, que un varó necessita a una dòna i una dòna necessita a un varó. Implícita, o explícitament, s'eliminen atres relacions de parella: si un varó, per eixemple, no busca una complementación en una relació en una dòna, s'afirmava en el passat, li faltaria alguna cosa. I ací es torna a apelar a la necessitat mútua que els varons i les dònes tenen entre sí senyalada pel mit del filòsof ateniense.

L'androginia es troba en els mits sobre els orígens com a símbol d'identitat religiosa suprema, de poder absolut i transcendència total. Representa l'unió dels oposts, la conjunció mítica dels sexes. Lo paradòxic és que en el mit del andrógino descrit per Platón la classe de andrógino compost per un cos de varó i un cos de dòna solament és una de les tres classes que ell enumera. El filòsof de Grècia parla ademés d'un andrógino compost —abans de la separació— per dos cossos de varó. També nos parla d'un andrógino compost —abans de la separació— per dos cossos de dòna. En conclusió: el mit del andrógino que Platón desenrolla supon una explicació, vital i emocional, de les relacions de parella tant heterosexuals, com a homosexuals.

Per a complementar, en térmens miscelàneus, en l'actualitat moltes voltes és possible escoltar teories que interpreten l'amor com una força que espenta a una persona a buscar el seu complement sicològic en la relació de parella en una atra persona (la seua «mija taronja» o ànimes bessones).

El mit platònic del andrógino

Platón nos diu que el home, si s'hi haguera percatado en absolut del poder d'Eros, li hauria alçat els majors temples i li faria els més grans sacrificis. Diu que la nostra antiga naturalea no era la mateixa d'ara: abans érem un, pero ara, per la nostra iniquitat, hem segut separats per la divinitat. En primer lloc eren tres els sexes de les persones, no dos com ara, masculí i femení. El andrógino era una cosa sola sobre forma i nom, que participava de lo masculí i de lo femení.

El cos del andrógino era redó en la seua totalitat, en l'esquena i els costats en forma de círcul. Tenia quatre mans, quatre peus i dos rostres perfectament iguals sobre un coll circular. I sobre estos dos rostres, situats en direccions opostes, un sol cap, ademés de quatre orelles i dos òrguens sexuals. Caminava empinat en qualsevol de les dos direccions pero cada volta que corria, com fan els acróbates, feya volantins circulares i es movia en círcul recolzant-se en els seus huit membres. Eren tres els sexes; lo masculí descendia del sol, lo femení de la terra i el andrógino de la lluna, puix esta participa en lo masculí i lo femení. Per això eren circulares, per assemblar-se als seus progenitors.

Els andróginos eren extraordinaris en força, vigor i immens orgull, tant que varen conspirar contra els deus: varen intentar pujar fins al monte Olimp per a atacar als deus. Llavors Zeus i els demés deus deliberaban sobre qué devien fer en ells i no trobaven solució. No podien matar-los ni fulminar-los en el raig com als jagantes, puix aixina se'ls haurien esfumat els honors i sacrificis que rebien de part dels hòmens. Despuix de pensar-ho detenidament va dir al fi Zeus: «Em sembla que tinc el mig de cóm podrien seguir existint els hòmens i, al mateix temps, cessar del seu desenfré fent-los més dèbils. Ara mateixa, va dir, els tallaré en dos mitats a cada u i d'esta forma seran al mateix temps més dèbils i més útils per a nosatres per ser més numerosos. Aniran rectes sobre dos cames i si nos sembla que encara perduren en la seua insolència i no volen permanéixer tranquils de nou, va dir, els tallaré en dos mitats, de modo que caminaran donant bots sobre una sola cama».

Dit açò, Zeus tallava a cada individu en dos mitats. Al que anava tallant ordenava a Apolo que tornara el seu rostre i la mitat del seu coll en direcció del tall, per a que el home, al vore la seua pròpia divisió, es fera més moderat, ordenant-li també curar lo demés. Llavors, Apolo tornava el rostre i, juntant la pell de todas partes en lo que ara es diu pancha, la nugava fent un forat en mig de la pancha, lo que criden precisament melic. Alisó les atres arrugues i va modelar també el pit en un instrument semblat al dels sabaters. Pero va deixar unes poques entorn a la pancha mateixa i al melic, per a que foren un recort de l'antic estat.

Aixina, puix, una volta que va ser seccionada en dos la forma original, enyorant cada u la seua pròpia mitat es juntava en ella i rodejant-se en les mans i entrellaçant-se uns en uns atres, desijosos d'unir-se en una sola naturalea, morien de fam i d'absoluta inacció, per no voler fer res separats uns d'uns atres. I cada volta que moria una de les mitats i quedava l'atra, la que quedava buscava una atra i s'enllaçava en ella, ya s'entropeçara en la mitat d'una dòna sancera, ya en la d'un home, i aixina seguien morint.

Compadeciéndose llavors Zeus, va inventar un atre recurs: va traslladar els seus òrguens genitals cap a la part davantera, puix fins a llavors també estos els tenien per fòra i engendraven i parien els uns en els atres en la terra. D'esta forma va canviar cap a la part frontal els seus òrguens genitals i va conseguir que per mig d'estos tinguera lloc la generació en ells mateixos, a través de lo masculí en lo femení. Pero si es trobava varó en varó, hi haguera, a lo manco, satisfacció del seu contacte, descansaren, tornaren als seus treballs i es preocuparen de les demés coses de la vida. Des de fa tant temps, puix, l'amor dels uns als atres innat en els hòmens. Per esta raó, precisament, cada persona està buscant sempre qui va ser abans la seua pròpia mitat. Aixina finalment del andrógino varen nàixer quatre tipos de persones: hòmens que amen dònes, dònes que amen hòmens, hòmens que amen atres hòmens i dònes amen atres dònes.

Vore també

• Persones andróginas

Bibliografia

• PLATÓN, Symposio (Convit) o de l'Eròtica», Diàlecs, ed. F. Larroyo, Mèxic, 1979.
• OVIDIO, Les metamorfosis, Madrit, 1989.