Anar al contingut

Alegoria del triumfo de Venus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alegoria del triumfo de Venus

Alegoria del triumfo de Venus (), també coneguda com a Alegoria en Venus i Cupido o Alegoria de la Passió, és una obra pictòrica de Bronzino realisada possiblement entre els anys 1540 a 1550, durant la cort del duc Cosme I de Médici. El quadro té una dimensió de 146 x 116 cm i s'exhibix en el National Gallery de Londres des de 1860, quan va ser comprat al coleccioniste d'art francés Edmund Beaucousin.[1] Se li considera una composició manierista, pel seu artificialitat i oposició al naturalisme, aixina mateix com als principis de bellea clàssica defesos durant l'Alta Renaixença.[2]

En ell es representa a Venus sostenint la poma de la discòrdia en la seua mà esquerra, i girant el seu cap per a dar a Cupido. El tema central de la pintura és l'erotisme o l'amor prohibit, que acompanyat per l'enveja i les celosies produïxen conseqüències tràgiques.[3]

Antecedents històrics

Despuix del saquege de Roma baix la monarquia de l'emperador Carlos I d'Espanya, els Médici es varen vore forçats a fugir de Florencia per la seua impopularitat i també perque els florentinos havien aprofitat el caos general per a que s'establira novament la República en Itàlia. Posteriorment, Carlos I va realisar un acort de pau en el Papa Clemente VII, i en 1530 els Médici varen tornar a impondre el seu domini sobre Florencia baix el mandat del duc Alejandro.[4] No obstant, despuix d'alguns anys este va ser assessinat, permetent l'investidura de Cosme I de Médici com el Gran Duc de Toscana.[5] A lo llarc del seu periodo de govern, el poder es va consolidar en la zona, duent en si estabilitat i prosperitat. Les arts va ser un dels aspectes més favorits durant el regnat, i en l'any de 1539 es va seleccionar a Agnolo Bronzino com un dels pintors oficials al servici de la cort d'esta poderosa família.[6]

Bronzino

En la seua joventut va ser discípul de Jacopo Pontormo, un dels personages que més influenciaria el seu personalísimo estil artístic i en qui va establir un fort llaç d'amistat. El carinyo de Pontormo cap a Bronzino va ser tan gran, que inclús ho va retratar en una de les seues obres, José i Jacob en Egipte (c.1518), en a on apareix assentat en una escalinata sostenint un bosso.[7] Des de l'inici, va demostrar preferència per pintures seculars, en especial retrats per a l'aristocràcia florentina, a on és perceptible el formalisme, fredor, i rigidea de les seues representacions. Esta carència de calidea i sentimentalisme en la seua obra, típica de la corrent manierista, ho feyen apte per a pintar alegoria i ho distanciaven en cert modo de pintures en temes religiosos. Per esta raó la majoria dels seus treballs pictòrics se centraven en retrats dels membres de la cort ducal, convertint-se en el retratiste oficial del duc i la duquesa, i dels seus fills. Durant el seu servici com a pintor de dita família va eixecutar numerosos retrats, i un dels més destacats és el que va realisar a Leonor Álvarez de Toledo, qui va ser esposa de Cosme I. Durant el XVI els seus retrats influenciarien les tendències pictòriques de les corts reals del restant d'Europa.[8] cal mencionar que a banda de haver segut un prolífic pintor, va ser un poeta, i s'estima que va compondre més de trescents poemes.[9]

Encàrrec de l'obra

Giorgio Vasari, en el seu llibre Li vite de' più eccellenti pittori, scultori i architettori de 1568, ha indicat que la pintura va ser comissionada a Bronzino en l'objectiu de que anara entregada com obsequie a Francisco I rei de França,[10] sugerint una data d'elaboració anterior a 1545.[11] No obstant, Vasari en ninguna parte menciona que haja segut delegada per Cosme I de Médici, i a pesar d'este fet, numerosos erudits han atribuït l'encàrrec al "Gran Duc de Toscana". L'erotisme de les imàgens representades en l'obra provablement estava d'acort en els gusts particulars de la cort francesa d'aquella época. El detall, la textura i la riquea de la pintura confirmen el possible patronazgo d'alguna persona pertanyent a l'aristocràcia.

Personages de l'obra pictòrica

Venus

És el personage central de l'escena, i eixecuta l'acció principal, besant a Cupido en els llavis i sugerint el tema de la luxúria i el incesto. Sosté en la seua mà dreta la flecha del seu fill en forma triunfante, i en l'esquerra la poma dorada, que fa alusió al juí de Paris, a on ell li va obsequiar la poma de la discòrdia a canvi de l'amor de la dòna més bella, Helena de Troya. Ademés està acompanyada per una parella de tórtolas, típic emblema i animal de companyia de la deesa.[12]

Cupido

És també el personage principal de l'escena, i respon al bes de la seua mare. La seua mà dreta reposa sobre el pit esquerre de Venus, ademés l'abraça superant el carinyo filial, i possiblement convertint-se en el seu amant.[13]

Plaure Loco

En la part dreta de l'obra pictòrica, la locada apareix personificada per un putti o un chiquet, el qual sosté en abdós mans pétals de roses, en l'aparent intenció de tirar-los sobre Venus i Cupido. En el turmell esquerre du una polsera de cascabeles i s'ha identificat una espina que travessa el seu peu dret i per la qual no expressa cap preocupació del possible dolor que li puga causar.

Engany

A la dreta, just darrere del Plaure Loco està l'engany que posseïx el rostre bell d'una donzella, pero que el seu cos és d'una serp que arremata en forma d'escorpión.[14] En una de les seues mans amaga el aguijón de la seua coa, i en l'atra oferix als amants un panal.

Pare Temps

El temps apareix en la part superior dreta i és representat com un home d'edat, en una notòria calvicie. A la seua esquena es conseguix vore un rellonge de temps que confirma l'identitat de dit personage. El temps està retirant la cortina per a expondre l'escena o tableau vivant que està en desenroll.

Oblit

En la part superior esquerra, despuix del teló apareix l'Oblit, a qui li falta la part superior del seu cap, que segons alguns erudits coincidix a la part del cràneu a on es troba la memòria. Possiblement el personage vol amagar la veritat o destapar l'escena de luxúria, no obstant, el Pare Temps ho impedix, «fent alusió als retardados efectes de la sífilis».

Erro al crear miniatura:
Detall de la personificació de les Celosies o la Sífilis en l'obra pictòrica.

Les Celosies o la Sífilis

En el costat esquerre de l'obra estan possiblement les Celosies o la Sífilis, els quals estan encarnats per un home que es llamenta i tira del seu cabell. Alguns estudiosos ho han identificat en la sífilis, degut a que esta epidèmia va aguaitar Europa durant eixa época.

Referències

  1. ↑ Wornum (1863), pág.40
  2. ↑ Kleiner, Garden i Mamiya (2006), pág.530
  3. ↑ Langmuir (2004), pág.106
  4. ↑ Reiss i Gouwens (2005), pág.107
  5. ↑ Reiss i Gouwens (2005), págs. 52-53
  6. ↑ Pijoan (1970), pág.42
  7. ↑ Langmuir (2004), pág.145
  8. ↑ «Il Bronzino» (en anglés). Britannica Online Encyclopedia. Consultat el 5 de febrer de 2009.
  9. ↑ Parker (2004), pág.161
  10. ↑ Vasari (2008), pág.7
  11. ↑ Suckale, Wundram, Prater i Bauer (2007), pág. 180
  12. ↑ Goldsmith (2007), pág.163
  13. ↑ Polhemus (1990), pág.11
  14. ↑ «An exemplary humanist hybrid: Vasari's "Frau" with reference to Bronzino's "Sphinx."» (en anglés). Renaissance Quarterly:Vol. 49, 1996. Consultat el 6 de febrer de 2009.

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alegoria_del_triumfo_de_Venus&oldid=1461686»