Terminologia descriptiva de les plantes

Els térmens ací citats corresponen a la terminologia descriptiva de les plantes, que servix per a comprendre les seccions de Descripció que apareixen en els artículs sobre tàxons de plantes.

La terminologia comença a conéixer-se en un camp d'estudi que tracta sobre les estructures normalment visibles a ull nuet o en ferramentes senzilles, com una lupa de mà, dels òrguens de les plantes. Els térmens involucren les estructures presents en les plantes vasculars (falagueres i angiosperma), i la terminologia és molt extensa pel que fa a la flor d'angiosperma, que és el grup més divers de plantes. Normalment els briòfits (verdets i afins), que són plantes (són briofitas) pero en una morfologia d'orige evolutiu diferent, estan descrits en un glossari aparte, com també tenen el seu propi glossari les estructures relacionades en la reproducció i atres més específiques dels falagueras i de les gimnospermas. La morfologia d'alguna manera està integrada (es va diferenciant a mida que es disminuïx l'escala) en la anatomia (o histologia) de les plantes, que és l'estudi dels teixits i òrguens a nivell celular, per ad açò es fa us principalment de preparats que es visualisen en un microscopi, per als que disseccionar l'orgue idealment embebido en un micrótomo, montar-ho en un portaobjetos i teñir pot ser consumidor de temps (la definició de "anatomia" és diferent en plantes i animals). La morfologia forma la base de les descripcions taxonómicas i en general constituïx el conjunt de senyes més important en la construcció de claus d'identificació, ya que són les senyes més ràpides i econòmics de prendre i requerixen de poca o cap tècnica.

Els térmens citats ací són en gran part descendents d'aquells usats per botànics i herboristas en el passat, escomençant potser per l'antic grec Teofrasto, un dels primers en usar terminologia tècnica. Molts térmens varen ser heretats de l'época del llatí clàssic o del grec antic latinizado, pero han evolucionat en els anys: alguns varen ser redefinits, molts varen ser inventats —moltes voltes en eixos mateixos idiomes—, i alguns descartats en el temps. Especialment des de l'invenció del microscopi s'ha modificat la terminologia en forma significativa. El problema més gran que pot trobar un usuari és que no hi ha consens entre autors sobre la definició precisa de molts térmens, per lo que, en utilisar una flora particular, deu ser chequeado el glossari d'eixa flora per a corroborar l'us dels térmens ací depresos. Els térmens citats ací són en gran mida derivats i classificats, en algunes excepcions, de Radford et al. (1974), vore també Bell (1991), citats en el capítul de morfologia de Simpson (2005) que és la base d'este artícul (vore també les recomanacions de Judd et al. 2007 en la secció de bibliografia).

La variabilitat és formalisada pels taxónomos en forma de caràcters "tipològics" que són punts de anclaje del continuum de variació -una simplificació de l'apreciació gestalt del taxónomo que els utilisa, per lo que una descripció en paraules mai serà suficient per a comprendre la variabilitat del caràcter en una espècie o els detalls de cada caràcter en la mateixa, dels que l'única manera de deprendre-ho és observant eixemplars de la mateixa espècie; pero si la descripció dispon d'un glossari en els llímits de cada terme morfològic clarament expressats, és important repassar-ho i extraure del text tota l'informació que s'haja racionalisat sobre el tàxon, perque dels atributs que ho delimiten, els que són caràcters són una unitat evolutiva que pot tindre una funció o ser una restricció que explique una part del pla corporal del tàxon.

Una aproximació morfològica normalment visualisa a la planta com estructurada en òrguens altament correlacionados en funcions específiques, de manera que a partir de la funció s'establixen els llímits de l'orgue, i es dividixen en seccions que descriuen la variabilitat trobada en cada u d'ells. Este artícul està dividit en tres seccions, l'introducció als òrguens de les plantes, «Estructura de la planta» i «Terminologia general». La secció de «Estructura de la planta» inclou caràcters i els seus estats del caràcter d'òrguens i parts de la planta específics. Seguix una secció de «Terminologia general» que llista caràcters i els seus estats que poden ser usats per a descriure una varietat d'òrguens de les plantes. L'introducció als òrguens de les plantes va ser ampliada solament en el seu sentit morfològic, a l'estil de Bell (1991) després de l'enumeració dels mateixos, del restant, els agregats presos d'una font diferent de Simpson (2005) són citats en llínea, o en lletra chicoteta. Els agregats provenen principalment de Judd et al. (2007).

Introducció: els òrguens de la planta

Els artículs complementaris són Tracheophyta (les plantes vasculars) i els seus derivats, com Pteridophyta (falagueres i afins), Spermatophyta (les plantes en llavor) i Angiospermae (les "plantes en frut", mal cridades "plantes en flors").

Introducció als òrguens de la planta

Òrguens de les gimnosperma: en el esporófito madur, ademés de lo anterior, els fulls portadores d'esporangis es troben en branques especialisades cridades flor (o inflorescència, branca portadora de flors), tant si estan estructurats en flors com en inflorescència en gimnosperma són cons, també cridats estróbilos. El gametófito masculí es desenrolla dins de l'espora masculina en el gra de polen, que es llibera de l'esporangi masculí en el seu full portadora o estam en el seu con masculí, i aplega al con femení, al full portadora de l'esporangi femení cridada carpelo, a on està el gametófito femení dins de l'espora femenina immòvil en l'esporangi femení tancat en l'òvul. En trobar-se els gametófitos (chicotets pero multicelulares i madurs) ocorre la fecundació i posterior formació de l'embrió que es desenrolla nutrit pel gametófito femení, fins que entra en un estadi del desenroll en el que entra en latencia, llest per a dispersar-se, en eixe moment tancat dins dels teixits de l'òvul que es varen desenrollar fins a formar el restant de la llavor.

Òrguens de les angiosperma: en la flor varen evolucionar òrguens que la varen adaptar a síndromes de polinisació animals i a la formació del frut, el nou orgue de dispersió (vore text).

En esta secció s'introduïxen els òrguens de les plantes i fins a quin nivell de detall els descriu el camp de la morfologia.

Entre les plantes terrestres, la morfologia de l'organisme multicelular, tant de la generació gametofítica com de la generació esporofítica, va divergir tempranament en briofitos en sentit ampli (verdets i afins) i plantes vasculars (falagueres i afins, gimnosperma i angiosperma); els briofitos normalment tenen un glossari a banda i en este no seran tractats. De les plantes vasculars, en falagueres i afins els gametófitos, si ben visibles a ull nuet, són poc importants en la seua correlació morfologia/taxonomia, i no seran tractats tampoc en este glossari, els de les gimnosperma i angiosperma són massa chicotets per a ser tractats en morfologia, i lo únic que s'observa d'ells són les estructures del esporófito de la generació anterior que els tanquen: el gra de polen (que tanca al gametófito masculí) i l'òvul (que tanca al gametófito femení). El esporófito d'estos grups en canvi es desenrolla fins a ser conspicuo i nutricionalment independent del gametófito, i pot vore's com una modificació del mateix esporófito ancestral "generalisat", que consta de només uns pocs òrguens que a lo llarc de l'evolució varen ser ricament modificats en cada grup.

Els òrguens del esporófito al nivell més ancestral en plantes vasculars vivents són la raïl subterrànea, el refillol aéreu, i un sistema de fas vasculars que els vincula. El refillol a la seua volta està subdividido en talle, fulls (megafilos o microfilos) (que a la seua volta contenen venes contínues en el sistema vascular de la planta), més els òrguens encarregats de la reproducció, cridats esporangis.

En plantes vasculars (exceptuant el grup basal, les licofitas, que per practicitat també solen tindre el seu propi glossari), els esporangis sempre es troben en els fulls. La funció del brot és sostindre i elevar fulls i esporangis, la del seu sistema vascular, el transport entre raïls i els òrguens que eleva; la funció dels fulls és la fotosíntesis, lo que les torna també el lloc principal d'intercanvi gaseós i transpiració; la funció de la raïl és l'absorció d'aigua i sals, i nitrogen i fòsfor assimilables en estats disponibles, dissolts en ella. Raïl i brot creixen a partir d'un meristema apical (en la seua punta), que deixen els teixits en formació darrere d'ells. Els extrems de raïl i refillol s'especialisen en protegir eixe meristema, l'orgue que protegix l'extrem de la raïl (la caliptra) és molt chicotet per a ser vist en morfologia, el que protegix l'extrem del refillol és el ull. Els refillols es ramifican en nous mòduls, els mòduls nous poden especialisar-se, i reben noms nous d'òrguens. En falagueres no (no hi ha ramificació), pero en espermatofitas els mòduls o branques portadores de fulls fèrtils (en esporangis) sempre estan especialisats, són branques en els fulls disposts molt apretadament a lo llarc del brot (de entrenudos curts), és dir són braquiblastos, que s'agoten despuix de donar l'últim full (de creiximent determinat), que reben el nom de flor (en castellà, la definició de l'anglés flower és diferent), a la seua volta la branca portadora de flors pot estar especialisada en una inflorescència.

En espermatofitas, l'esporangi femení està tancat per un o dos tegumentos protectors en conjunt formant un òvul que despuix de la fecundació en madurar es torna una llavor, ya que l'única espora i gametófito femení formats en ell mai ho abandonen. La llavor, o un orgue que la conté, té la funció de dispersió en gimnosperma. En angiospermas, les llavors en madurar es troben tancades en el frut, format al mateix temps que elles despuix de la fecundació a partir de teixits que les rodegen (principalment els de el full fèrtil femení o carpelo, que en este grup les "envasen" com un teixit extra de protecció i les oculten de l'herbivoría), i és el frut, o una unitat que ho conté o és part d'ell, el que té la funció de dispersió.

En falagueres no està dividida la sexualitat del gametófito, els gametófitos són tots bisexuales, per lo que no ocorre polinisació, les gametas masculines i femenines es troben en el mateix gametófito; en espermatofitas, la polinisació és el transport del gametófito masculí fins a l'òvul o les seues rodalies de manera de facilitar la trobada entre els gametófitos i la fecundació. "Polinisació" prové de "polen", el gra de polen és el gametófito masculí tancat en l'espora que li va donar orige, a la que encara no ha abandonat.

En les angiosperma alguns fulls i parts de la flor es varen especialisar en òrguens nous, que l'adapten a síndromes de polinisació animals: els pétals en funció d'atracció, els sépals protectors, les parts dels carpelos: estigma (en funció de rebre el polen i fer-ho germinar), estil (en funció de ser penetrat haustorialment, alimentant-se d'ell a mida que alvança, pel gametòfit masculí) l'ovari que conté els òvuls, i parts dels estams (el full fèrtil masculí): l'antera (el conjunt dels esporangis masculins, en la funció d'obrir-se i expondre el polen en madurar), i normalment un filament que l'eleva. Esta és la llista d'òrguens com donada en Simpson (2005) i traduïda al castellà. Degut a que alguns grups varen evolucionar de forma més espectacular que uns atres, moltes voltes canviant dràsticament la forma i funció dels seus òrguens, a voltes és dificultoso diferenciar el seu orige sense un anàlisis detallat dels teixits i l'ontogènia i sense una comparació en grups emparentats, moltes voltes no podem afirmar que un caràcter que observem en una planta és una "full" modificada si no nos ho indica un estudi previ. En eixe sentit és útil la distinció que fa la terminologia entre les estructures segons el seu orige ancestral, i les estructures que posseïxen eixa funció pero tenen un atre orige del desenroll (per eixemple, la diferència entre un "pétal", que pot semblar-ho o no, i un orgue "petaloideo" en funció de pétal, sent virtualment qualsevol atra peça capaç d'evolucionar a petaloidea).

Les plantes vasculars vivents, originades en l'ambient terrestre, desenrollen un refillol aéreu i una raïl subterrànea, els dos a partir d'un meristema apical, un grup de cèlules indiferenciadas que es dividixen per mitosis deixant els teixits en formació darrere d'elles. Els dos meristema estan orientats a desenrollar-se cap a dalt i cap a avall respectivament (posseïxen geotropisme negatiu i positiu respectivament). Esta especialisació entre una part aérea, que es desenrolla en busca del sol i l'aire, i una part subterrànea, que s'adinsa en la terra en busca d'aigua i sals, és conseguida gràcies a la comunicació entre elles proveïda pels fas vasculars, els que li donen el nom al grup. Els fas vasculars són fas de apilamientos de cèlules que recorren tot el llarc de brot i raïl, moltes voltes estan mortes a la madurea (quan són funcionals), a través de l'interior de les quals es transporten líquits i soluts en solució (minerals, nutrients com a carbohidrats, hormones...), i quan és necessari els fas es ramifican de forma cada volta més fina fins a aplegar als voltants de les cèlules de totes les parts vives de la planta, com s'observa en la venaació dels fulls. El xilema està format per cèlules mortes, de les que només queden les parets celulars formant un tubo que transporta l'aigua en sals minerals i atres soluts dissolts absorbida per les raïls (està associat a cèlules vives que ho reblixen quan s'accidenta o envellix). El més delicat floema està format per cèlules vives, que transporten la "llacor elaborada" a través de la seua citoplasma, i es destruïx despuix d'envellir i deixar de ser funcional. Les plantes, descendents d'algues que no contaven en eixe impediment, necessiten l'intercanvi gaseós en l'aire, ya que realisen fotosíntesis i respiració celular, pero són els moments en que més aigua perden per transpiració. L'aigua transportada pel xilema des de les raïls s'evapora en aplegar a la superfície en contacte en l'aire propenca als extrems dels tubos de conducció. Una planta terrestre sense protecció es desecaría en pocs minuts al Sol. Les plantes terrestres eviten la dessecació en totes les seues parts verdes gràcies a que la seua epidermis, d'una cèlula de gruixa, és secretora d'una capa cerosa que l'impermeabiliza, la cutícula. La cutícula solament és interrompuda pels ostíolos (poros) delimitats per les cèlules especialisades dels estomes, que donen a una cambra subestomática en la que l'intercanvi de gasos ocorre sense la barrera d'una cutícula grossa. Les estomes estan formades per dos cèlules de l'epidermis (cèlules oclusivas) que quan es modifiquen òbrin o tanquen el ostíolo de forma acoplada en la situació metabòlica de la planta en relació a l'ambient. En l'interior de brot i raïl poden haver quedat tot al seu llarc teixits meristemàtics, o en el potencial de tornar a ser-ho, cridats en conjunt meristema laterals, responsables d'un creiximent posterior en gruixa, cridat creiximent secundari. Durant el creiximent secundari, que pot presentar-se en espermatofitas, l'epidermis es trenca i és reemplaçada per teixit format baix d'ella, les parets del qual en les capes celulars externes, en general mortes a la madurea, estan impregnades per composts complexos en una alta cantitat de ceres que ho impermeabilizan cridats suberina.

En el context de les descripcions morfològiques, per corfa es fa referència a l'aspecte extern de les parts leñosas (de textura dura) de les plantes, en general coincidixen en les protegides per teixit d'algun tipo de creiximent secundari, siga este anómal o no, pero també poden tornar-se leñosas (de textura dura) les parts externes dels brots per engrosamiento (lignificaació, depòsits de lignina) de les parets celulars al final d'un creiximent primari, com succeïx en palmeres. El súber del creiximent secundari respira per lenticelas, zones en aspecte de barrugues en la corfa en les que les cèlules poc suberificadas presenten grans espais intercelulares que funcionalment són poros, que permeten l'intercanvi gaseós entre l'exterior i les parts vives internes que en eixes parts de la planta és necessari principalment per a la respiració celular. Els meristema laterals del creiximent secundari també formen, en les capes més internes, nous fas vasculars de conducció que aumenten el tamany de la copa i del sistema radical. Els fas vasculars de conducció d'aigua i sals (xilema primari, i despuix secundari), i les fibres a les que estan associats, són de per sí llenyosos (endurits) i poden formar una part important de la durea del brot interior a la corfa. Les fibres són cèlules allargades de parets grosses, paraleles al fes vascular, que creixen de forma intrusiva alcançant fins a varis centímetros de llarc, i són de fet un component principal de la fibra comercial. A mida que continua el creiximent secundari i els meristema dels fas vasculars alvancen, formant una circumferència de diàmetro cada volta major, normalment els teixits més antics de conducció van deixant de ser funcionals i el xilema antic i farcidura junt en els seus teixits associats es van abandonant cap a l'interior del talle, quedant com a teixits de sostingues i evidenciant la seua doble funció. El més delicat floema conductor de sucres es troba del costat extern dels meristema, també està associat a fibres, pero quan envellix és comprimit per la pressió que eixercixen el xilema i el nou floema en formació més interns i per la resistència que li oponen els teixits corticales més externs, de manera que va deixant de ser funcional, i eventualment es pert junt en la corfa. Els meristema laterals formadors de la corfa suberificada es regeneren en teixits més interns, propencs al floema funcional. Meristema i fas vasculars, epidermis, estomes, el restant dels teixits de la dermis, les diferents formes de creiximent secundari i engrosamientos del talle, les textures (leñositat) i els tipos celulars de sostingues s'estudien a nivell celular en la anatomia vegetal, també cridada histologia vegetal en castellà. Les hormones vegetals i els soluts i composts transportats per xilema i floema són part de lo que s'estudia en fisiologia vegetal.

El talle

En el tronc de les palmeres es poden apreciar els nucs, les cicatrius foliares o les baïnes persistents dels fulls antics, degut a que es tornen leñosas (de textura dura) al final del creiximent primari. El tronc de les palmeres no torna a aumentar de gruixa després de tornar-se llenyós.

Detall del refillol durant el creiximent primari en espermatofitas. La ramificació és axilar (totes les branques s'originen en l'aixella d'un full).

En la branca d'un arbre de creiximent estacional poden observar-se les cicatrius foliares (1), les cicatrius dels fulls protectors de l'ull apical que va entrar en dormición a l'inici de l'época desfavorable (2), i els fulls —en este cas compostes— i l'ull que acompanya a cada una en la seua aixella (3). El sector antic de la branca presenta corfa, en este cas per algun tipo de creiximent secundari, com pot observar-se en sectors més antics de l'arbre a on les cicatrius foliares en el temps varen quedar emmaixquerades per est.

El brot es va tornar postrat en les pteridofitas ancestrals, a lo llarc del que s'originen els fulls i les raïls adventicias. En els demés grups (gimnosperma i angiosperma) el brot és ancestralment empinat.

Les branques es formen en plantes vasculars ancestrals per divisió del meristema apical del brot en dos (divisió dicotòmica); en falagueres i afins no s'observa ramificació, i en espermatofitas, la ramificació és axilar, açò és que el meristema apical del refillol deixa darrere d'ell zones meristemàtiques cap al costat extern, just baix de l'epidermis, observables al principi com abultamientos en el cilindre del talle, cridades primordios foliares —que es diferenciaran en fulls en els caràcters anatòmics de les eufilofitas— i els primordios de l'ull en la seua aixella (en l'àngul entre el full i el talle). Les fulles es desenrollen immediatament, els ulls poden presentar un periodo de dormició. La secció del brot en la que s'inserta una o més fulls es diu nuc, i tot el llarc del brot comprés entre dos nucs és un entrenudo. Les fulles programats per a tindre una vida més curta que la branca que les porta, posseïxen en la seua base una zona d'abscisió de manera que en caure el full deixa una cicatriu en el brot cridada cicatriu foliar l'aspecte de la qual pot ser part de les descripcions morfològiques. La raïl primària també es ramifica, pero no es veuen primordios des de l'exterior, ni posseïx els nucs en els ulls i fulls o cicatrius foliares que caracterisen al refillol. Els primordios de les raïls laterals s'originen en teixits interiors a la dermis i són visibles recent quan trenquen els teixits de protecció per a obrir-se pas a través d'ells. Els òrguens que no s'originen en els sectors mencionats es diuen adventicios. Són adventicias per eixemple, les raïls que s'originen en els nucs del brot de les plantes rastreras, les estoloníferas i les rizomatosas.

El full

Licofilos en una licofita, la planta vascular basal.

Estípulas foliosas i adnatas al pecíol en el full de Rosa, un full compost en 5 folíols. Note's l'ull en la seua aixella.

Els licofilos de les licofitas (el grup basal) es diferencien morfològicament dels eufilos ("fulls verdaders") del restant de les plantes vasculars pel seu tamany i perque els inerva un únic fes vascular, ademés de posseir diferències anatòmiques que ací no seran expostes; este glossari tractarà sobre la diversitat dels eufilos, megafilos (de làmina àmplia i venaació ramificada) la làmina de la qual pot originar-se de meristema diferents dins de les eufilofitas. En alguns grups es varen perdre els megafilos secundariament (despuix de haver-los adquirit), convergint en les licofitas en la morfologia d'un microfilo.

Normalment els megafilos, dels que tractarà este glossari, estan composts per pecíol i làmina o llim, el pecíol en la funció d'alluntar la làmina del brot i a voltes endoblegar-se i girar per a orientar-la de cara al sol; la làmina en la funció de fotosíntesis, respiració i transpiració. Les fulles poden ser envainadoras, de manera que les inervan més fas vasculars en la seua inserció al talle. La baïna pot ser oberta o tancada, tancada és que els seus extrems estan fusionats de l'atre costat del talle, pero una baïna pot rodejar tot el brot i ser oberta. Les fulles poden presentar un parell d'apèndixs als costats de la base cridats estípulas, que poden estar ricament modificades. L'ull en la seua aixella permet diferenciar un full simple d'una composta en espermatofitas, els folíols dels fulls composts poden ser molt semblats als fulls simples, poden fins a posseir peciolulos. Com el restant de les parts vives de la planta, els fulls són inervadas per fas vasculars de transport que en el cas dels fulls, per la seua gruixa en relació en les mateixes protruyen de la làmina o són observables a simple vista, per això els patrons que formen entren dins del camp de la morfologia i són cridats venes o nervis.

La majoria dels fulls són bifaciales: tenen dos cares ben definides i diferents, normalment una adaxial (ontogenéticament davant el talle) i una abaxial (ontogenéticament alluntada del talle), que si el full no està resupinada (no gira sobre el seu eix) coincidixen en la faç anterior i la posterior respectivament, i en un brot perpendicular al sol (ortótropo), en la faç dorsal i la ventral d'un full aplanada dorsoventralmente, en relació al cel i al sol ("ventral" és davant el sol).

Els esporangis

Els esporangis poden ser molt variats en els glossaris de falagueres a on la seua morfologia i els patrons en els que es distribuïxen en el full portadora són relativament econòmics de prendre i el seu us emfatisat taxonómicament, pero no es tractaran en este glossari; les branques especialisades en portar els esporangis de les gimnosperma, com els cons de les coníferes, posseïxen una morfologia molt diferent de les d'angiosperma i tampoc es tractaran en este glossari.

Parts de la flor d'angiosperma. El pedicel i el receptàcul pertanyen a un brot de creiximent determinat (que s'agota despuix de donar l'últim full), les peces florals (sépals, pétals, estams i carpelos) són fulls modificats, insertes en el receptàcul. En este eixemple els carpelos estan reunits en un únic pistil (una unitat funcional).

En les angiosperma els carpelos tanquen els òvuls (en negre) en l'ovari d'un pistil (vert-cian).

En angiosperma, el moment de l'obertura floral o antesis sol coincidir en el de la dehiscencia (obertura per esgarre espontàneu dels seus teixits) de les anteres, que expon el polen, i el de la receptivitat dels estigmes (ya estan llests per a rebre polen de la seua pròpia espècie i fer-ho germinar). Pero els temps d'una i una atra poden variar, de forma de facilitar la polinisació creuada. En Cucurbita (foto) els estams de la flor masculina estan conados (fusionats entre sí) per les seues anteres i els seus filaments. Unes hores abans de l'obertura floral i si s'arranquen els seus pétals i sépals és quan millor es poden observar les llínees de dehiscencia, que ya estan escomençant a cedir.

Marcat l'estigma, la regió del pistil preparada per a rebre el gra de polen i fer-ho germinar.

Marcat l'estil en la funció de ser recorregut pel gametòfit masculí haustorialmente (alimentant-se d'ell a mida que alvança), que es coopta per a la funció d'expondre l'estigma als polinisadors. L'estil és massiu (massiç, no buit), si el lóculo (cavitat) de l'ovari aplega fins a ell no és un estil, és part de l'ovari en un sector apical estipitado.

Detall de flor femenina (presenta solament el verticilo de carpelos, li falten els estams, o estan presents pero no són funcionals, són estaminodios com en este cas) de Cucurbita. S'observen els 3 estigmes bilobados (que es corresponen en el sector apical lliure, sense fusionar entre sí, dels 3 carpelos), i l'estil que termina en un ovari ínfero, afonat en el receptàcul. També s'observa una estructura en este cas provinent del receptàcul que secreta néctar, el disc nectarífero (en este cas en realitat en forma d'anell, rodejant el verticilo de carpelos), que funciona com recompensa de la polinisació animal. Els animals poden ser atrets pels pétals i la fragància en la creència de que hi ha néctar i poden ser enganyats per la falta de recompensa, pero si açò pansa, no tornen a visitar les flors de la mateixa espècie.

Flor del arce o maple (Acer), vista baix la lupa (la flor és de només uns milímetros de tamany). L'ovari té la morfologia del que serà el futur frut inmaduro just despuix de la fecundació, en este cas en madurar serà un frut sec en dos ales. En el número d'estigmes es pot calcular el número més provable de carpelos que conformen l'ovari, en este cas està format per dos carpelos en el sector apical lliure. En els verticilos externs els estams i els tépals (pétals i sépals, indiferenciados).

Relació entre gineceo ("el sector de la casa de les dònes", el conjunt de tots els carpelos de la flor) i pistils. A la dreta dalt un ovari ínfero, com si estiguera afonat en el receptàcul (el receptàcul està expandit i adnato -fusionat- a l'ovari); és ínfero a les demés peces florals en relació en les coordenades de l'observador, perque en relació al receptàcul seguixen estant sempre en el mateix orde, el gineceo seguix sent l'últim verticilo de peces florals. A la dreta avall en un receptàcul expandit en una concavidad en la que estan insertos els pistils lliures, com en la rosa (Rosa).

Les angiosperma compartixen en les gimnosperma que posseïxen estams i carpelos, els fulls fèrtils, portadores dels esporangis masculins i femenins respectivament (en castellà), i en abdós grups estan tan modificats que normalment no són reconeixibles com a fulls sense el coneiximent previ; abdós es presenten en branques d'entrenudos curts de creiximent determinat cridades flor (en castellà), les que s'especialisen en algun "síndrome floral" (adaptació a una estratègia particular de reproducció). En espermatofitas, per "reproducció" s'implica polinisació (transport per agents externs del gra de polen, que porta al gametòfit masculí, fins als voltants de l'òvul que porta al gametòfit femení), la trobada entre els dos gametòfits, fecundació i formació de l'embrió nutrit pel gametòfit femení i el seu esporófito mare fins a la formació de la llavor madura (llista per a germinar), per lo que en angiosperma, en el síndrome floral també es troba la morfologia del frut en començar la seua formació, es pot dir que l'ovari i les parts accessòries que formaran el frut són un "frut inmaduro" ya just despuix de la fecundació, que en madurar està llest per a dispersió, o ho està una unitat que ho conté o és part d'ell.

En la flor d'angiosperma, els fulls del síndrome floral o "peces" es disponen al voltant del brot especialisat en este orde: els sépals (peces protectores, verdes) que en conjunt formen el cáliz, els pétals (peces cridaneres d'atracció de polinisadors animals) que en conjunt formen la corola (abdós grups en conjunt són el periant), els estams que en conjunt formen el androceo, i els carpelos que en conjunt formen el gineceo, este a la seua volta conformat per una o vàries unitats funcionals anomenades pistils —cada pistil format per un o més carpelos—. La regió del brot en la que estan insertes les peces és anomenada receptàcul, o eix floral o tàlem. El receptàcul pot ser una continuació del brot en la seua morfologia o pot ser expandit, pot tindre forma de plat o cabezuela, o pot tornar-se una concavitat, com en les flors d'ovari ínfero, etc. L'orde en que es disponen les peces en l'eix mai varia —alguna pot faltar—, i l'eix floral mai deixa de ser determinat (mai deixa d'agotar-se despuix de donar l'última peça), pero és comuna que varie la forma i funció de les peces florals i que la seua morfologia siga una part important de les descripcions taxonómicas. La forma del receptàcul, la posició i número de les peces florals en ell i cóm es relacionen entre elles (les diferències relatives en tamany, forma, si hi ha peces florals fusionades o faltantes) formen síndromes florals "generalisats" que solen ser part de les descripcions taxonómicas de grups que s'ubiquen en la categoria de família, una atra forma de dir-ho és que típicament definixen famílies de plantes (vore fòrmula floral i diagrama floral).

En l'estam, en l'interior de cada esporangi masculí, es formen grans de polen, és l'espora masculina coberta de material provinent del esporófito, en l'interior de la qual es desenrolla el gametòfit masculí fins al moment en que el gra de polen ya està "madur", llest per a ser lliberat —el gametòfit masculí és "endospórico"— (Simpson 2005 ho crida gametòfit inmaduro, perque en el moment de la seua lliberació encara no va ser diferenciat). En el carpelo a la seua volta es forma l'o els òvuls (en la figura en negre), un esporangi femení rodejat d'un (gimnosperma) o dos (angiosperma) tegumentos protectors provinents del esporófito, que en el seu interior forma una única espora femenina, la que a la seua volta en el seu interior forma un únic gametòfit femení -també endospórico. Els noms de gènero "masculí" i "femení" varen ser assignats degut a que la gameta femenina mai abandona el gametòfit femení, i és la que està rodejada de teixits nutricios. En canvi les cèlules espermáticas naden fins a la gameta femenina en grups primitius, i també en espermatofitas són acostades fins a les proximitats de la gameta femenina primer per agents externs que transporten el gametòfit masculí (procés cridat polinisació), i en angiosperma el gametòfit masculí es termina d'acostar activament per creiximent haustorial (adinsant-se i alimentant-se dels teixits que travessa) en el carpelo fins al gametòfit femení i el seu gameta.

En angiosperma, el carpelo està plegat tancant l'òvul dins d'ell i oferix en el seu costat extern una superfície especialisada en rebre el polen anomenada estigma o superfície estigmàtica, el polen que es deposita en l'estigma "germina", açò és, el gametòfit masculí emet un "tubo polínico" —es desenrolla per elongació de les seues cèlules cap a fòra de la paret del polen penetrant per l'estigma en els teixits de l'estil massiç (no buit) que és travessat haustorialment (alimentant-se d'ell a mida que alvança) fins a l'ovari i un dels seus òvuls, en el que penetra i troba el gametòfit femení—. En emetre dins d'ell un joc de cromosomes ocorre la fecundació, que en angiosperma és "doble", degut a que també deu fecundar —agregar un joc de cromosomes— al teixit del gametòfit femení que es desenrollarà en un teixit de reserva que proporcionarà els nutrients al nou esporófito quan es desenrolle: el endosperma. També els restants de l'esporangi poden desenrollar-se formant un atre teixit de reserva: el perisperma. El mateix gametòfit femení és un teixit de reserva, relativament significatiu en gimnosperma. Formació de grans de polen i òvuls, el recorregut del tubo polínico i lo que ocorre despuix de la fecundació fins a la formació de la llavor madura (llista per a la dispersió) són tractats fonamentalment al microscopi en el camp de la embriologia de les plantes, i en particular el polen madur (lliberat per a la polinisació), com es presenta en forma ubiqua en la Terra i les seues capes externes persistents són molt ornamentadas, donen informació taxonómica (que pot separar grups clarament) i es mantenen durant molts anys sense degradar-se, oferix molta informació utilisada en camps com filogenia, paleontologia, biogeografía, identificació (determinació) d'espècies i fins a biologia forense; el camp que descriu el polen de cada espècie és cridat palinología.

Una branca que porta més d'una flor és una inflorescència, el brot en el seu orige és el pedúncul (no confondre en el pedicel de cada flor individual). El "síndrome floral" adaptat a una estratègia particular de polinisació no sempre involucra a una flor individual, a voltes pot ser una inflorescència que funciona com una única flor, com en les flors compostes (cridades aixina des d'antic perque són "flors compostes per flors") o asteràcees, com el girasol, la margarita i el panader; en els que cada "llavor" deriva d'una única flor, o en les aràcees, com la cala, en la que el "pétal" de la cala és en realitat una bràctea que dona inici a l'inflorescència protegida per ella. A voltes el síndrome floral és només un sector radial d'una flor simètrica, com en el lliri (Iris), a on una única flor dona lloc a 3 construccions florals bilabiadas" (en "dos llavis", dos peces petaloideas, una dorsal i una ventral) que tanquen un estam i un estigma cada una, semblant tota la flor una inflorescència.

La llavor

Senyalat el fil (?rafe?) d'una llavor de Cucurbita maxima.

En falagueres i afins el nou esporófito es desenrolla directament sobre el gametòfit en el que va ocórrer la fecundació, al principi nutrit per est —és un embrió— pero en seguida s'independisa, sense entrar en dormició. En les "plantes en llavor" (gimnosperma i angiosperma) una volta format el zigot en el carpelo, el nou esporófito en desenrollar-se protegit i alimentat pel gametòfit que ho va originar és correctament cridat embrió, els tegumentos de l'òvul provinents del seu esporófito mare maduren en tegumentos de protecció en la llavor, i poden madurar també els teixits de reserva —endosperma i perisperma—; fins que en un moment es deté el seu desenroll i el nou esporófito entra en latencia dins dels seus tegumentos i teixits de reserva: és la llavor madura, llista per a la dispersió. En morfologia solament es detallen alguns caràcters de l'òvul i la llavor, en general els visibles sin ayuda de el microscopi —per eixemple, l'ubicació i forma del fil, que és la cicatriu que va deixar en caure el funícul, la cordonera que unia la llavor a la placenta en la paret del carpelo—, i l'aspecte a ull nuet de l'embrió en obrir els tegumentos, en el que ya es poden apreciar morfològicament el primer refillol i la primera raïl, el primer en fulls anomenats cotiledones, típicament engrossats i reservantes. La llavor és l'orgue de dispersió i colonisació de nous ambients en gimnosperma, en angiosperma és el frut.

El frut

Frutilla o fraula (polifruto de Fragaria). El receptàcul com a part accessòria, derivat d'una flor d'ovari súpero, de pistils lliures. Cada pistil fructifica com un únic frut (sec, indehiscente), el conjunt derivat d'una única flor és el polifruto (carnoso, pel receptàcul carnoso). Pericarpi: paret del frut, derivat de la paret de l'ovari. S'observen un estil i estigma marcescentes (que es marchitan pero perduren en el frut). Marcat en el receptàcul (roig) el recorregut dels fas vasculars (groguencs) que inervan les peces florals (els carpelos). En la frutilla els sépals de la flor són persistents en el frut (avall, verts), també inervados per fas vasculars no dibuixats. Note's que no es pot diferenciar un polifruto d'una infrutescència sense observar el seu desenroll des de l'estadi de flor.

Poma (frut de Malus). El receptàcul com a part accessòria, derivat d'una flor d'ovari ínfero. Marcat en el receptàcul el recorregut dels fas vasculars que inervan les peces florals. En la poma els sépals són persistents en el frut, els pétals i estams cauen i el creiximent del frut emmaixquera les cicatrius, i els estils i estigmes són marcescentes (es marchitan, pero persistixen marchitos en el frut).

En angiosperma el frut (el "carpio") es desenrolla despuix de la fecundació a partir d'un ovari. Poden sumar-se parts de les rodalies en la mateixa flor anomenades "parts accessòries", com el receptàcul en frutillas i pomes.

El pericarpi és la paret del frut madur (llest per a dispersió), és un terme de la morfologia del frut, no dels teixits dels que prové. Per lo que el pericarpi podria incloure parts accessòries si les hi haguera. Tradicionalment s'identifiquen en ell 3 capes en funcions diferents: el exocarpio extern de protecció (la "clafoll"), el mesocarpi i el endocarpi intern de protecció de la llavor. No sempre es diferencien les 3 capes.

Note's que el frut no necessàriament es correspon en tot el gineceo d'una flor individual, els fruts podrien derivar de cada pistil individual d'una flor de pistils lliures.

Note's també que "frut" no és la "unitat de dispersió" com en el llenguage coloquial. L'unitat de dispersió podria ser un polifruto, un frut o polifruto en parts accessòries provinents de parts externes a la flor (com en Juglans regio, l'anou en llenguage coloquial), o una infrutescència, com en el ananá (Ananas comosus), que el seu brot es continua despuix de donar l'infrutescència en un "penacho" (una roseta) de fulls fotosintéticas. Les unitats de dispersió que millor coneixem són les que estan adaptades a l'estratègia ecològica de recompensar en aliment als mamífers que en conseqüència transporten i depositen les llavors en llocs alluntats de la planta original.

El síndrome floral que permet la reproducció de la planta (polinisació, fecundació i dispersió) és part de lo que s'estudia en la biologia reproductiva de les plantes (Judd et al. 2007 en canvi menciona el camp més estricte de la "biologia de la polinisació" o biologia floral).

La plántula

La llavor dispersada pot necessitar de condicions particulars que poden ser que un animal la lleve del seu frut, l'escarificación (degradació dels teixits del exocarpio) pel pas pel sistema digestiu d'un animal herbívor, o un periodo de fret, etc. abans de germinar. La germinació normalment comença en l'absorció d'aigua. Els cotiledones juguen un rol crucial en este periodo, poden mantindre's dins dels tegumentos i funcionar com a orgue d'absorció del endosperma i atres teixits nutritius durant la germinació, o poden tornar-se epígeos (ser elongados per sobre terra) i fotosintéticos, o ser ells mateixos reservantes de nutrients, o combinacions d'estes funcions. Des de la germinació fins que termina d'absorbir les reserves que va dur en si en la llavor i es marchitan els seus fulls cotiledonars, el esporófito es troba en l'estadi de "plántula". Si en finalisar este estadi la planta ya és independent, seguirà desenrollant-se fins a madurar (portar fulls fèrtils) i reiniciar el cicle: ya és una planta establida.

La planta establida és una planta jovenil, si aplega a desenrollar-se fins a tindre la possibilitat de portar fulls fèrtils (encara que encara no ho haja fet) és una planta adulta. Les plantes poden ser adultes i no madurar mai, com les que es crían fòra de la seua caseta ecològica en ambients a on mai trobaran les condicions per a portar fulls fèrtils. Les plantes en condicions diferents també poden mantindre's jovenils pel restant de la seua vida, com els potus d'interior, que mai apleguen a desenrollar els caràcters de l'espècie adulta. La planta madura és la que va fructificar i va donar unitats de dispersió viables a lo manco una volta.

La successió de fulls

Commelina, una monocotiledónea. Branca en l'aixella d'un full mostrant una successió foliar. L'únic full per nuc envaina tot el brot (és una monocotiledónea) i en esta família la baïna és al principi tancada, pero es trenca longitudinalment a mida que el brot seguix aumentant en gruixa durant el seu creiximent primari. L'aument de número de fas vasculars es veu reflectit en l'aument del tamany del llim dels fulls successius.

Els fulls primordials són els primers fulls que naixen per damunt dels cotiledones de la planta jove, en angiosperma tenen una forma diferent dels fulls de la planta adulta, són més chicotetes i en general més simples (per eixemple en plantes de fulls composts, tenen menor número de folíols que els fulls que apareixeran despuix). Una volta que el brot va aumentar de gruixa i conta en el número de fas vasculars com per a poder inervarlas, i per tot el restant de la vida de la planta, apareixen els fulls vegetatius o nomófilos, els fulls fotosintéticas de la planta adulta, característiques de cada espècie.

La successió a fulls més grans i complexes també pot donar-se en les branques individuals a mida que aumenten de gruixa.

Els profilos són els fulls del primer nuc sobre un eix lateral (més estrictament un eix axilar, originat en l'aixella d'un full, ya que a voltes un eix lateral és el mateix brot que es geniculó -es va endoblegar-, com en els eixos simpodiales), no tenen ull en la seua aixella, són dos en dicotiledóneas i un en monocotiledóneas, i també són diferents dels nomófilos, normalment més chicotets (molts autors els criden "bracteolas"). Sobre l'eix axilar despuix dels profilos poden desenrollar-se nomófilos en el respectiu ull en la seua aixella o atres fulls; si apareixen els antofilos (les peces florals), llavors és un "eix floral". Quan el mateix eix passa de l'estat vegetatiu a l'estat floral, a sovint el canvi és anunciat per una modificació en la forma dels fulls. Per eixemple el llim pot reduir-se, el full tornar-se sésil (sense pecíol), i la coloració pot canviar. La paraula general per als fulls que no són nomófilos és bràctees, moltes bràctees no tenen ull en la seua aixella.

Estructura de la planta

Hàbit

El hàbit o hàbit de creiximent, o a voltes porte de la planta es referix a la forma general de la planta, lo que comprén una série de components com la duració del brot (si és estacional, perenne), el patró de ramificació, el desenroll, la textura —si alguna de les seues parts està endurida, leñosa—, per mig de quina estratègia sobreviu l'época desfavorable, i quin és la seua estratègia d'establiment. La majoria de les plantes pot ser clarament designada com a herba, guiadora, arbust o arbre (en algunes subcategoría), no obstant, algunes espècies són difícils d'acomodar en alguna categoria.

Alguns tipos de hàbit de la planta i brot són els següents:

Pastures cespitosos en una banquina pampeana, a la seua entorn pastures no cespitosos.

Un subarbusto: una lavanda, Lavandula, en este cas podat.

Un estípite és un tronc les ramificacions del qual són només reproductives, originades en l'aixella d'un full. En la foto el estípite en fulls i inflorescencais de la palmera datilera, Phoenix dactylifera.

• Una herba (planta herbácea) és una planta en la qual tots els refillols sobre la superfície de la terra, siguen vegetatius o reproductius, es moren al final de l'estació de creiximent anual, i mai apleguen a ser llenyosos. Si ben els refillols sobre la superfície són anuals, el herba en sí mateixa pot ser anual, bienal (que viu per dos anys), o perenne. Les herbes que sobreviuen per més d'una estació de creiximent posseïxen òrguens subterràneus reservantes, quan és aixina persistixen per mig d'ulls que permaneixen baix de la superfície del sol i són cridades geófitas. Pot també haver herbes siempreverdes.
• Es diu cespitosa el herba que té múltiples brots aéreus i molt curts, originats en la base (prop del sol), les plantes cespitosas posseïxen un aspecte de coixí molt ramificado. Són comuns les pastures cespitosos (família Poaceae). Les pastures cespitosos es ramifican molt densament per macollos (ramificacions de les pastures, en el primer nuc de diàmetro molt chicotet) intravaginales (que es mantenen protegits dins de la baïna del full en l'aixella del qual es varen originar), a diferència dels que ramifican extravaginalment (escapant-se de la baïna) i són aptes per a cobertura del sol.:182

• Un arbusto (planta arbustiva o fruticosa, frútice, frutescente, brot frutescente) és una planta perenne, leñosa en molts brots principals que s'eleven sobre el nivell del sol, i cap especialment engrossat.
• Un arbre (planta arborescente o arbòrea, brot arborescente) és una planta perenne, leñosa, en un brot principal (el tronc) que s'eleva sobre el nivell del sol, el tronc pot ser ramificat o no. Si no es ramifica, o si es ramifica solament per a donar una inflorescència com en el cas de les palmeres les inflorescència de les quals són axilars (originades en l'aixella d'un full), es diu estípite. En general l'arbre és més alt que el arbusto. No tots utilisen estes definicions de arbust i arbre, per eixemple alguns ecòlecs diferencien entre arbust i arbre sol per la seua altura, llavors és útil diferenciar el hàbit de la planta i el del talle.
• Un subarbusto (sufrútice, sufrutescente, planta sufruticosa, brot sufrutescente), és un arbust curt que és llenyós solament en la base, els primers centímetros per damunt del sol, sent el restant de la planta composta per branques herbàcies, la planta mai massa alta.

Un Agave (el ágave) i la seua inflorescència, una planta en roseta, acaulescente, i de fulls suculents. El brot des de l'últim full fotosintética o nomofilo fins a la primera ramificació de l'inflorescència es diu escape.

• Una planta acaulescente (un brot de hàbit acaulescente), a diferència de les caulescentes, no posseïxen brot ("caule") sobre el nivell del sol més que el de l'inflorescència en el moment de la floració. Poden posseir fulls fotosintéticas pero solament al ras del sol, usualment en una roseta basal, quan és aixina són plantes en roseta. Les plantes acaulescentes són moltes voltes herbes bienals, en les quals una raïl d'almagasenament es desenrolla en el primer any i la floració ocorre en el segon; o herbes perennes, en les quals el brot persistent en el que s'inserten els fulls fotosintéticas es manté baix terra i protegit durant les condicions ambientals desfavorables. El pedúncul de l'inflorescència d'una planta acaulescente es diu escape, l'escape pot tindre fulls, pero no ben desenrollades, no són nomofilos, la planta en este cas es diu "escaposa".

• Escapos
• 
  Escape, senyalat en flecha. En groc clar el brot (escape), en roig i groc fort l'inflorescència, en vert els fulls, en marró les raïls.
• 
  Escapos en Allium tuberosum.

• Una planta de guia o guiadora és una planta en brots elongados i dèbils, en l'estratègia ecològica de buscar el Sol llunt del seu lloc de germinació sense necessitat de sostindre's per sí mateixa. En general s'encaramallen a un substrat (són trepadoras) i es fixen per mig d'òrguens de fixació (són enredaderas), pero no necessàriament són una ni l'atra. També hi ha trepadoras no guiadoras, com en els eixemples de hàbits vists més alvance. Vore la terminologia de la planta i els seus òrguens de fixació (guiadora herbácea, leñosa, liana, escandente, trepadora, guiadora rastrera, òrguens de fixació: enredadera, voluble, zarcillo caulinar, zarcillo foliar, raïls adventicias de tipo pad adhesiu) en Planta de guia.

Talle decumbente en una cucurbitácea. Les cucurbitàcees són guiadoras rastreras (enraízan en tots els nucs en contacte en sol humit) i trepadoras per òrguens de fixació cridats zarcillos. En la foto un zapallo (gènero Cucurbita).

• Les plantes les parts aérees de les quals es recolzen en el substrat quan adultes es diuen postrades o de "talle postrat", i s'assumix que si li les crida postrades no s'està referint a plantes guiadoras ni rastreras. Si es recolzen en el substrat pero l'àpiç s'eleva verticalment, es diuen decumbentes o de talle decumbente. Una planta guiadora també pot tindre brot decumbente. Si no són postrades ni decumbentes, són empinades (no confondre en brot ortótropo i brot plagiótropo, que signifiquen perpendicular al sol i paralel al sol respectivament). Són plantes rastreras les que enraízan en els nucs en contacte en sol humit. Són pastures rastreros la gramilla i el gramón (no confondre en les pastures rizomatosos, els rizomes es veuen similars pero estan baix terra i són reservantes, són pastures tipo herba). Les guiadoras també poden ser ademés rastreras (arrelar en els nucs). Els estolones són un brot al ras del sol i allargat de propagació vegetativa, una planta estolonífera no es diu per això postrada ni rastrera, són plantes (empinades o no) en estolones. La nova plántula al final d'un estolón eventualment s'independisa de la planta mare, com en les "cintes" i en Fragaria (la frutilla o fraula/fresón). Com els estolones poden créixer baix terra, a voltes són cridats brots subterràneus i semblen rizomes prims i elongados, pero no són reservantes, i la planta terminal termina separada de la planta principal. Açò també els diferencia de les plantes rastreras, encara que hi ha una gradació entre estoloníferas i rastreras.

• Estoloníferas i rastreras
• 
  Estolón. En groc clar el talle, en vert els fulls. En marró obscur les raïls.
• Erro al crear miniatura:
  Estolones en les frutillas o fraules.
• 
  Estolones en les "cintes", Chlorophytum comosum, que suspenen a les plantes filles.
• 
  Comparar en els "gramones" i "gramillas", segons atres autors ya plantes rastreras.

Les plantes poden tindre estos hàbits per només una part de les seues vides, com les hemiepífitas i les semitrepadoras:

Rosa, una planta leñosa semitrepadora (per hemi-) o apoyante. En este cas es fixa als estrats arbòreus més alts ajudada per les seues llargues branques leñosas armada de aguijones.

• Les de hàbit semitrepador (per hemi-) o apoyante inicien la seua vida en el sotobosque de forma empinada i leñosa i parasitan mecánicament els arbres sol en aplegar al dosel, en a on es recolzen i entrellacen les seues branques, fulls, o inflorescència moltes voltes ajudats per espines o ganchos. Són arbustos apoyantes les roses (Rosa), provablement Monstera i Philodendron (dos aràcees terrestres semileñosas), les arecàcees cridades ratanes, i potser l'arbre del viager (Ravenala madagascariensis).

• Les plantes estranguladoras o hemiepífitas leñosas, a diferència d'atres plantes leñosas comencen la seua vida com epífitas (germinen sobre atres plantes i creixen sobre elles sense parasitarlas), i desenrollen raïls aérees leñosas dirigides cap al sol. Una volta les raïls apleguen al sol enraízan i es tornen de sostingues (la planta passa a ser terrestre), en el temps les raïls al voltant del tronc de la planta hospedadora s'engrossen i el hospedador moltes voltes mor per competència per la llum solar o potser estrangulamiento al no tindre cóm continuar el seu creiximent secundari. Este hàbit en madurar moltes voltes els dona un aspecte arborescente que el seu "tronc" és un sistema tallos-raïls estranguladoras. És trobat en algunes Moraceae, en particular del gènero Ficus (les espècies conegudes com "higueras estranguladoras").

• Plantes estranguladoras (hemiepífitas leñosas)
• 
  Un estrangulador madur pot tindre un hàbit arborescente, que el seu "tronc" està format per un sistema raïls-tallos que es anastomosan en un procés d'esgall natural.
• 
  Les plantes estranguladoras varen començar la seua vida com epífitas de raïls leñosas.

• Les plantes carnívores (en ambients oligotróficos o oligótrofos, pobres en nutrients, especialment nitrogen assimilable), estan dotades de dispositius especials per mig dels quals capturen i retenen chicotets animalitos, sobretot insectes, els digerixen parcialment i els utilisen com a font suplementària de nitrogen orgànic. Les plantes carnívores, junt en les paràsites són plantes total o parcialment heterótrofas. Tres tipos de fulls són adaptacions molt especialisades de les plantes carnívores. Les fulles "pitcher" estan adaptades com un contenidor, que conté un decorregut en el seu interior i funciona en la captura i digestió d'animals chicotets. Tàxons en fulls aixina són Darlingtonia, Nepenthes i Sarracenia. Les fulles tentaculares duen numerosos pèls (tricomas) glandulares pegajosos que funcionen en la captura i digestió d'animals chicotets, com en Drosera. Les fulles trampa ("trap") són les que mecánicament es mouen despuix de ser disparades per algun mecanisme, capturant en el procés a animals chicotets per a després digerir-los, com en Dionaea muscipula.

• Fulls de plantes carnívores
• 
  Full "pitcher" en Sarracenia.
• 
  Full tentacular de Drosera atrapant un insecte.
• 
  Full trampa en Dionaea.

• Les paràsites es desenrollen sobre una atra planta, parasitándola. La funció de les raïls desapareix en molts casos, havent estes evolucionat a raïls haustoriales (haustorial: que creixen intrusivament en el hospedador alimentant-se dels seus teixits a mida que alvancen) que es conecten en el sistema vascular del hospedador. Les holoparásitas no són verdes ni casi fotosintetizan, carixen casi completament de clorofila, presenten una reducció més o menys important dels òrguens vegetatius, els fulls es reduïxen a escamas groguenques. Les hemiparásitas (per semi-) són plantes verdes fotosintetizantes que ademés posseïxen raïls haustoriales.
  • Les paràsites epífitas es fixen sobre el refillol del hospedante com Cuscuta i Pilostyles (no confondre en plantes epífitas, sense més adjectius, són les que creixen sobre atres plantes sense parasitarlas).
  • Les paràsites epirrizas es fixen sobre les raïls del hospedante, com la "flor de pedra", Lophophytum leandri, paràsita de Piptadenia.

• Plantes paràsites
• 
  Cuscuta (groga, sobre l'arbre), les seues raïls haustoriales penetren al hospedador haustorialment (alimentant-se d'ell a mida que alvancen) fins a conectar-se al seu sistema vascular. Els estrictes controls de "lliure de cuscuta" són necessaris per al transport de vegetals en alguns països.
• 
  Viscum album, el muérdago, una hemiparásita (per semi-) parasitando un àlber i fotosintetizando.

• Les plantes epífitas creixen sobre una atra planta solament usant-la de substrat, sense parasitarla. Desenrollen caràcters d'ambients secs (són xeromórficas) per la velocitat a la que es escurre l'aigua de pluja per elles. Poden tindre raïls aérees, són raïls adventicias que en general no apleguen al sol, i acumulen aigua i minerals de l'aire o que es escurren sobre elles (una definició molt àmplia de raïls aérees és la definició lliteral, tota raïl o porció d'ella que està sobre el nivell del sol). Moltes raïls aérees són verdes, fotosintéticas. La seua ocurrència se sol mencionar en els tàxons Orchidaceae i Araceae, i també es troben en algunes Cyperaceae i Velloziaceae. L'epidermis de les raïls aérees és una adaptació a l'exposició a l'aire anomenada velam. Este teixit, com les raïls aérees, es va originar vàries voltes independentment en l'evolució, és una expansió de l'epidermis de moltes cèlules de gruixa, mortes a la madurea, que formen un teixit esponjoso que absorbix l'aigua i sobrelleva els periodos de sequia sense que es reseque l'interior funcional de la raïl. Presenta un color blancuzco perlado quan es reseca, i es transparenta en humir-se mostrant l'interior de la raïl moltes voltes fotosintético. El velam també pot presentar-se en algunes orquídees no epífitas emparentades en estes.

• Epífitas
• 
  Una bromeliácea epífita ocupant de forma oportunista un cablejat. Les bromeliàcees acumulen aigua de pluja en les bases envainadoras dels seus fulls en roseta, que ademés són suculentes.
• 
  Velam en una orquídea.

Selaginella lepidophylla, una planta reviviscente.

• Les plantes poikilohídricas o reviviscentes (a diferència de les homeohídricas el hidratació de les quals és independent de l'humitat de l'ambient) depenen de l'humitat ambiente per a mantindre's hidratadas. Poden sofrir una dessecació extrema, i quan torna a estar disponible l'aigua es rehidratan i recomencen les seues funcions normals. Entre elles estan les briofitas i algunes pteridofitas com Selaginella lepidophylla, la "planta de la resurrecció" (Ingrouille 1992 citat en) i Polypodium squalidum, espècie nativa de Corrents, Argentina.

Atres parts de la planta utilisades en la descripció del hàbit

La descripció del hàbit pot incloure la dels estadis del desenroll jovenils de la planta. La successió foliar des dels primers fulls cotiledonars passant pels fulls primordials als fulls "normals" vegetatives o nomofilos pot tindre diferent morfologia. La planta pot tindre ademés atres tipos de fulls: pot tindre heterofilia (dos morfo de nomofilos, per eixemple per davall i per damunt de l'aigua), fulls no nomófilos, com les protectores dels ulls en dormició en l'época desfavorable, poden tindre domatia ("casitas" per a habitàcul d'alguna espècie simbionte d'insecte), etc. Es descriuen més alvance en full.

La planta adulta també pot estar armada de espines o aguijones. La terminologia ("espina caulinar", "espina foliar", "aguijón") en el seu propi artícul, Espines i aguijones (Botànica).

Una planta adulta pot tindre parts reservantes, o pot tindre parts suculentes, com els cactus del Nou Món i les euforbiàcees suculentes d'Àfrica (talle suculent) o les crasulàcees de fulls suculents. Les parts reservantes tenen un rol en la longevitat de la planta en hàbitats en époques desfavorables (vore en Duració). Es descriuen en el seu propi artícul, Òrguens reservantes en les plantes.

• Un cladodio o filóclado és un brot fotosintético, pot semblar-se a un full, com en Opuntia (la tuna), Asparagus (els espárragos), i Ruscus. Els cladodios complixen la funció fotosintética que normalment tenen els fulls, i poden ajudar a disminuir la pèrdua d'aigua.

• Cladodios o filóclados
• 
  Cladodios. En groc clar el talle, en vert els fulls. En roig les flors.
• 
  Cladodios en Opuntia.
• 
  Els cladodios de Ruscus semblen fulls. Ací en flors.
• 
  Les "branques plumosas" dels espárragos són cladodios fotosintéticos, els fulls són chicotets i escamosas.

• Un braquiblasto ("branca curta"), o fascículo (en anglés "fascicle", "short shoot", "spur shoot", "dwarf shoot") és un brot en entrenudos molt curts. Els braquiblastos permeten la producció de fulls o atres òrguens relativament ràpit, en mínim teixit del brot format. Els braquiblastos poden ser trobats en plantes decidua de climes de sequia, que produïxen un ràpit creiximent de fulls des dels braquiblastos despuix de la pluja. Els braquiblastos creixen des dels ulls de brots més típics en entrenudos més llarcs, els últims cridats, en contrast, macroblastos ("branques llargues", en anglés "long shoots").

• Braquiblastos
• 
  Fascículo o braquiblasto. En marró el macroblasto, en marró clar l'escama, en groc el braquiblasto, en vert els fulls.
• Erro al crear miniatura:
  Braquiblastos de Pinus canariensis i un macroblasto.
• 
  Braquiblasto de Ginkgo biloba originat en un macroblasto.

• Raïls fúlcreas, raïls zancudas o zancos (en anglés prop roots o stilt roots), són adventicias, s'originen sobre la superfície de la terra, en general prop de la base del talle, penetren en la terra verticalment i es tornen leñosas. En els casos més típics s'assemblen a pates d'aranya, com en el pandano (Pandanus) i la dacsa (Zea mays). Un atre eixemple són els manglars (Rhizophora). Alguns autors donen eixemples d'estes raïls que no necessàriament s'originen en la base del brot sino en parts alluntades de l'orige de la planta i sobre les branques, no s'assemblen a pates d'aranya, pero penetren verticalment en el sol en funció de sostingues, com en Ficus benghalensis, la "higuera de l'Índia".

• Raïls fúlcreas
• 
  Raïls fúlcreas en el pandano, Pandanus.
• 
  Raïls fúlcreas en la dacsa (Zea mays).
• 
  Les espectaculars raïls fúlcreas del manglar roig li donen la seua apariència característica, a voltes li les troba com a raïls cable.
• 
  Les raïls aérees alluntades de l'orige de la planta d'algunes espècies s'inserten en el sol com a raïls fúlcreas.

• Raïls tabular o tablares (en anglés buttress roots o tabular roots) que poden vore's en alguns arbres, són raïls leñosas, engrossades, que s'originen en la base del tronc i estan una miqueta enterrades pero descollen per sobre la superfície del sol, estenent-se horisontalment en ell fins a desaparéixer completament baix de la terra, i usualment (pero no necessàriament) són verticalment engrossades (semblant taules). Les "taules" formades per estes raïls reben diferents noms: aletones, gambes, bambas. Són rares en arbres de zones templades pero usuals en arbres tropicals o de pantans. Eixemples són Ficus rubiginosa, Ficus elastica, i Ceiba, el gènero del pal borracho. Les raïls tabular mantenen l'arbre erecto davant els vents o espentes i ho ancoren a on els sols són poc aptes per a arrelar, otorgant al voltant del doble de anclaje extra.

• Raïls tabular
• 
  Raïls tabular, en este cas en aletones ben conspicuos.
• 
  Raïls tabular, en este cas els aletones són poc elevats.
• 
  Raïls tabular. Es diferencien de les raïls fúlcreas perque presenten aletones, encara que no s'allunten molt del tronc.
• 
  Un eixemple més modest de raïls tabular.

Erro al crear miniatura:

Neumatóforos.

Els pantans, les zones baixes i inundables com les palustres, i les marismas, cobrixen a les raïls d'aigua impedint-los una oxigenaació adequada. Una adaptació en les raïls és cridada neumatóforos, pneumatóforos, neumorrizas o raïls respiratòries, que són raïls que s'originen baix terra pero creixen cap a dalt, fins a alcançar l'aire (posseïxen "geotropisme negatiu"), i posseïxen lenticelas en la seua superfície aérea. Eixemples: Ludwigia peploides, o el manglar negre, Avicennia germinans.

Duració

La duració referix a la longevitat d'una planta o d'una part d'ella. La duració de la planta es classifica com a anual, bienal o perenne. Una planta anual és una planta que viu per un any o menys, típicament viu durant l'estació de creiximent, i sempre són herbes, ya que el lapsus de temps en el que viuen no alcança per a la formació de parts leñosas. Les herbes anuals poden usualment ser detectades perque carixen d'un orgue reservante subterràneu i no mostren evidències de creiximent des d'una estació prèvia (per eixemple, no hi ha brots engrossats i llenyosos, ni ulls durmientes, ni fruts antics) i mostren signes de que van a reproduir-se ans que aplegue l'estació desfavorable. Les plantes bienals són les que viuen per 2 anys (o dos estacions de creiximent) i usualment florixen en el segon any. Les plantes bienals típicament formen una roseta basal de fulls durant el primer any i florixen al segon any, i són difícils de detectar sense observar la mateixa planta per dos estacions de creiximent. Una planta perenne és una planta que viu per més de 2 anys. Les perennes poden ser herbes en òrguens reservantes subterràneus (geófitas), lianes (guiadoras leñosas), herbes o guiadoras siempreverdes, arbustos, o arbres. Una planta perenne s'espera que es desenrolle durant un número de temporades fins que alcance la madurea reproductiva. El terme monocárpico fa referència a una planta que florix i dona fruts solament una volta, i després mor, la planta mateixa pot ser anual o perenne, pero el terme és usualment usat solament per a les perennes (perque totes les anuals són monocárpicas per definició). Les plantes que viuen més d'una estació de creiximent en ambients en época desfavorable predible i que presenten l'estratègia ecològica de perdre les seues parts verdes i rebrotar al començ de la nova estació de creiximent, posseïxen sempre per a això òrguens reservantes, parts especialisades en almagasenar nutrients utilisats per a rebrotar. Poden provindre del refillol o la raïl, i varen evolucionar vàries voltes independentment. Les plantes perennes de clima estacional o d'época desfavorable predible que la sobreviuen com siempreverdes, presentaran en el seu hàbit caràcters en els que queda exposta la seua adaptació a eixa estació, com els fulls aprimats i coriàcees (d'aspecte de cuiro) de les coníferes. Són herbes anuals efímeres les que posseïxen un cicle de vida molt curt (en comparació a la duració d'una estació favorable) durant el qual es reproduïxen i moren, i sobreviuen casi tot l'any com a llavor, són plantes que germinen oportunísticament després d'una pluja en els ambients desérticos.

Adaptacions a l'ambient (zones adaptatives)

Síndromes que impliquen rancs de temperatura i humitat o atres condicions ambientals inclouen:

• Xeromórfica ("morfologia d'ambients secs"), xerófita ("planta d'ambients secs") o xerófila ("amant d'ambients secs") (en ambients xéricos) si es desenrolla en ambients secs. Moltes espècies epífitas (que creixen sobre atres plantes sense parasitarlas) desenrollen caràcters xeromórficos per la velocitat a la que es escurre i s'evapora l'aigua en relació en un substrat terrestre, aixina com desenrollen caràcters xeromórficos les plantes d'ambients molt frets, a on l'aigua es congela deixant d'estar disponible en forma líquida, aprovechable per a la planta. Dos adaptacions xeromórficas són per eixemple, les raïls molt profundes que prenen aigua de les napas subterrànees, i els fulls aprimats i de cutícula grossa que prevenen la transpiració. Típicament també ho són els òrguens suculents.

• Higromórfica, higrófita o higrófila (en ambients humits). No confondre en hidrófita (aquàtica). És la que es desenrolla en ambients molt humits.
• Una planta mesófita o mesófila (en ambients mésicos) es desenrolla en ambients mijos de temperatura i humitat.
• Les espècies halófitas solament viuen en substrats que presenten un ranc chicotet d'altes concentracions de sal.
• Una de les adaptacions a un ambient en variacions estacionals de temperatura i humitat, tant de zones templades com a tropicals, és un tropófito o tropófilo si són les espècies de fulls decidua en periodo fret o sec, o caducifolias. Unes atres són les mencionades geófitas en ulls de renove baix terra, i les terófitas o anuals, entre les que estan les efímeres.
• De cada factor ambiental, cada espècie té un mínim i un màxim entre els quals pot desenrollar-se (estos llímits també depenen dels valors en atres factors). La distància entre els dos llímits és el ranc de tolerància de l'espècie. Una espècie que sobreviu i es reproduïx en un ranc ampli dels factors ambientals (en una caseta ecològica àmplia) és una espècie eurioica. (de lo contrari són estenoicas, adaptades a viure en un ranc estret d'una condició extrema.)

Hàbitat

Pot indicar-se el hàbitat:

• terrestre (creixent sobre la terra, i si és aixina si el sol és arenenc, limoso, arcilloso, en grava, o rocós),
• epífita (creixent sobre una atra planta, solament usant-la com a substrat, sense parasitarla) vista dalt en hàbits,
• saxícola (que creix sobre les roques o en clavills entre les roques),
• aquàtica o hidrófita (creixent en l'aigua),
  • sumergida (baix l'aigua),
  • flotant (en la superfície de l'aigua),
  • emergent (ancorada en el substrat del fondo en brots aéreus sobre l'aigua),
• Paràsites , paràsites epífitas i paràsites epirrizas varen ser vistes dalt en hàbits.

• Hàbitats
• Erro al crear miniatura:
  Els "pastures marines" (que varen evolucionar dins d'una série de famílies cercanament emparentades d'Alismatales: Zosteraceae, Cymodoceaceae, Ruppiaceae i Posidoniaceae) són un eixemple de plantes aquàtiques sumergides.
• 
  Les "llentilles d'aigua" (tàxon Lemnoideae) són plantes aquàtiques flotants.
• 
  Les marsileàcees (Marsileaceae), entre les que es troben els falsos trébols de 4 fulls, són plantes aquàtiques emergents (palustres).

• 
  Les potamoguetonàcees (Potamogetonaceae) són plantes aquàtiques arraïlades en fulls flotants.
• 
  Una Nepenthes saxícola.

La descripció de l'hàbitat es completa en la pendent, l'aspecte, l'elevació, el règim de humitat, la vegetació que la rodeja, la comunitat, i l'ecosistema.

Distribució

Dos térmens contraposts relacionats en la distribució són cosmopolita i endèmic. Una planta pot ser:

• cosmopolita, si està distribuïda en tot el planeta (per lo que deu posseir una caseta ecològica molt ampli, a lo manco pel que fa a la temperatura),

• o endèmica si viu en una regió geogràfica definida. Una espècie pot ser endèmica encara que la seua caseta ecològica tolere una atra distribució, açò és perque els endemismes són el resultat de, ademés de les llimitacions de la caseta, factors històrics relacionats en el lloc a on l'espècie es va originar, la seua capacitat de dispersar-se, i canvis històrics en l'ambient. Quan es diu que una planta és endèmica es deu especificar endèmica a quina zona geogràfica és. Note's que endèmica no és sinònim d'estenoica.

Vore també: Esta secció es completa en els artículs Òrguens reservantes en les plantes, Planta de guia, Espines i aguijones (Botànica).

---

Raïls

Artícul introductori: Raïl

A les raïls els falten els nucs i els entrenudos que caracterisen als tallos, i també els ulls i les cicatrius foliares que poden trobar-se en ells, ademés de diferenciar-se d'ells en importants caràcters anatòmics que ací no seran mencionats. Les raïls són prou uniformes en apariència, i una planta usualment no pot ser identificada sense les seues parts aérees. Les raïls són útils no obstant, en la determinació de si una planta és anual o perenne, i les variacions en el sistema radical a voltes són taxonómicament significatives.

Arquitectura

La primera raïl és la radícula de l'embrió. Si la radícula continua desenrollant-se despuix de l'etapa d'embrió, li la crida raïl primària. Poden desenrollar-se raïls adicionals:

• A les raïls que es desenrollen a partir del cilindre d'atres raïls li les crida raïls laterals (la que s'origina en la primària es diu secundària, la que s'origina en una secundària es diu terciaria, etc.) A diferència del brot que es ramifica en patrons útils taxonómicament, usualment les raïls es ramifican irregularment.
• A les que s'originen en un orgue que no és una raïl li les crida adventicias. Són raïls adventicias les que s'originen en els nucs dels brots de plantes rastreras, estoloníferas, i rizomatosas. Alguns autors també criden raïls adventicias les que s'originen en una atra raïl quan esta va sofrir creiximent secundari i els primordios radicals posseïxen un orige diferent que en la raïl de creiximent primari i deuen travessar la corfa.
• En particular les licofitas es ramifican per divisió del meristema apical de la raïl (condició solament compartida en les raïls coraloides de les cicadàcees).

• 
  La primera raïl és la radícula de l'embrió. Si se seguix desenrollant després de la germinació, li la denomina raïl primària.
• Erro al crear miniatura:
  Raïl adventicia originada en un nuc del brot d'una planta estolonífera.

Es diu sistema radical al patró format per totes les raïls de la planta.

• Si la raïl primària es torna dominant, creixent en gruixa i profunditat, li la crida raïl principal (taproot, o axonomorfa o pivotante, en un sistema radical alorrizo), (en arbres pot trobar-se com en forma de estaca, ej. Quercus i algunes coníferes)
• Si la raïl primària es podrix pronte i les raïls subsecuentes són adventicias, o si no es podrix pero pel seu tamany i forma no es pot diferenciar de les raïls que l'acompanyen, tenint totes les raïls un aspecte homogéneu, ramificadas o no, la planta té un sistema radical fibroso o homorrizo
• (En arbres poden trobar-se raïls en forma de plat, estos casos presenten raïls horisontals superficials, a partir de les quals s'originen raïls més o menys verticals, ej. Abies, Fraxinus, Populus).

Erro al crear miniatura:

Refillols nous d'àlber (Populus) emergint d'ulls adventicias a lo llarc d'una raïl establida.

?Averiguar. En alguns arbres i lianes perennes, les raïls també poden funcionar en una forma de dispersió vegetativa o clonal, quan són raïls gemíferas, és dir que porten ulls adventicias (embrions radicals?) de les que emergixen refillols nous a voltes a uns quants metros del tronc en el que es va originar la raïl. Esta forma de dispersió a curta escala pot generar pegats de hàbitat a on l'arbre en esta forma de propagació siga una espècie ben representada. Les espècies de Populus (àlbers) i Salix (sauces) que creixen a lo llarc de la vora dels rius, estan adaptades a rebrotar des de les seues raïls gemíferas després de que el seu tronc principal fora arrancat per una inundació, o talat per un castor. Atres eixemples de raïls gemíferas es troben en les herbes Linaria vulgaris i Rumex acetosella.

Atres tipos de raïls

• Tres tipos de raïls especialisats en el sostingues i visibles des de la superfície varen ser vistes en #Hàbit. Les "raïls fúlcreas" o "zancudas" o "zancos", les "raïls tabular" o "tablares" en "taules" o "aletones", i les "raïls estranguladoras" de les plantes estranguladoras.

• La funció dels òrguens reservantes va ser indicada en #Hàbit. La terminologia en les raïls ("raïl tuberosa", "raïl napiforme", ?"caulinotuberosa", ?"xilopodio") en el seu propi artícul, Òrguens reservantes en les plantes.

• Les "raïls aérees" de les plantes epífitas en #Hàbit.

• Els "neumatóforos" en #Hàbit.

• "Raïls contràctils" en l'artícul Òrguens reservantes en les plantes.

• Les "raïls haustoriales" de les plantes paràsites en #Hàbit.

• Les raïls ademés poden posseir nòduls, com en la soja, contenidors d'una bactèria simbionte fijadora de nitrogen.
• Es diuen raïls proteoides, raïls proteiformes o raïls en arracada als densos conglomerats de raïls, descriptos per primera volta en Proteaceae, trobats en espècies que creixen en sols pobres en nutrients. Funcionen provablement modificant químicament el sol per a millorar la solubilitat i absorció dels nutrients. Li les troba en plantes adaptades a llocs pobres en nutrients (en especial fòsfor) i colonizadoras d'ambients xéricos.

• En totes les Cycadaceae estudiades, i només en elles, es troben raïls coraloides. Són raïls laterals que s'originen a partir d'atres raïls expostes sobre la superfície del sol, i s'estenen sobre ell ramificándose dicotómicament, a voltes ingressant fins a 30 cm de profunditat dins d'ell. Posseïxen una estructura celular particular per la que són susceptibles de ser infectades per l'alga simbionte Nostoc, que aparentment ingressa des del sol, i proveïx a la planta de nitrogen disponible que va fixar des de l'atmòsfera.

• Atres adaptacions de les raïls
• 
  Nòduls en raïl de Lotus pedunculatus.
• 
  Raïls proteoides de Leucospermum cordifolium.
• 
  Raïls coraloides infectades en Nostoc en Cycas revoluta.

---

Tallos i refillols

Artículs introductoris: talle i refillol

Vore en l'introducció.

Patró de ramificació del brot (arquitectura)

Molts models diferents de patrons de ramificació del brot (patró de creiximent, arquitectura) han segut descrits (vore per eixemple Vaig trobar et al. 1978 citat en Simpson 2005 i en Judd et al. 2007).

Una característica principal del patró de ramificació té que vore en la duració del creiximent del meristema apical d'un refillol. Si un refillol en particular té potencial per a créixer ilimitadament, de manera que el meristema apical està actiu contínuament, el creiximent es diu indeterminat. Si en lloc d'això el refillol termina el seu creiximent despuix d'un periodo de temps, per mig de l'abort del meristema apical o el seu agotament en una flor, inflorescència o una atra estructura especialisada (una espina caulinar, un zarcillo), llavors el creiximent és determinat. Estos mateixos térmens s'usen per a descriure la ramificació de l'inflorescència. Dos térmens relacionats,, poc usats: un refillol que s'agota en una flor o inflorescència es diu hapaxántico. Un refillol que porta flors laterals pero continua el seu creiximent vegetatiu es diu pleonántico.

Per a definir "monopodial" i "simpodial" primer cal diferenciar la terminologia de la morfologia del talle, de la del seu patró de ramificació. En la llavor estan diferenciats la plúmula i la radícula, que en germinar seran el brot primari i la raïl primària, respectivament. Eixos són el brot i raïl de primer orde. Si el brot seguix creixent i adquirix una gruixa i tamany més importants que els demés brots originats en ell, coincidirà també en el brot principal o eix principal. En el brot primari o de primer orde s'originen brots secundaris o de segon orde, en ells els brots terciarios o de tercer orde, etc. Pero un "eix principal" no sempre està format per un sol orde de tallos. A voltes està format per unitats, segments simpodiales, simpodios, d'orde successivament més alt.

Si l'eix principal es deriva d'un únic meristema apical, el patró de ramificació és monopodial. Quan el patró és monopodial, les branques axilars, les que s'originen en els ulls axilars, són també les branques laterals. L'eix monopodial pot créixer indefinidament i per lo tant ser indeterminat, donant branques laterals per desenroll dels ulls en les aixelles dels fulls. D'una atra manera es diu simpodial. L'eix principal està format per brots d'orde successivament més alt, originats en ulls axilars pròxims a el meristema apical del brot d'orde anterior, que no seguix formant part de l'eix principal. Per eixemple molts rizomes són de creiximent simpodial. El creiximent simpodial es veu clarament en el seguiment del desenroll del brot de les aràcees terrestres de brot aéreu i gran, com Philodendron. Finalment, un tipo rar de ramificació és el dicotòmic, en el qual un únic meristema apical es dividix en dos branques iguals.

Les plantes monocaules ("un talle") no es ramifican llevat en l'inflorescència, com en Agave. En les plantes pluricaules ("molts tallos") el refillol es ramifica.

El brot o branca pot estar erecto (empinat i ademés recte, perpendicular al sol), llavors es diu ortótropo. Quan es posiciona horisontalment al sol es diu plagiótropo.

En les imàgens 3 eixemples de cóm es descriu el patró de creiximent d'una planta.

• Eixemples de arquitectura
• 
  L'eix principal és ortótropo i monopodial, les branques laterals són plagiótropas i monopodiales. Eixemples: Duabanga (Lythraceae), Araucaria (Araucariaceae).
• 
  L'eix principal és ortótropo i monopodial, les branques laterals són plagiótropas i simpodiales. Eixemples: Terminalia i Bucida (Combretaceae).
• 
  L'eix principal és ortótropo i simpodial, les branques laterals són ortótropas i simpodiales. Eixemples: Rhus (Anacardiaceae), Pieris (Ericaceae).

La descripció de l'arquitectura pot incloure la presència de tipos particulars de brots en base en la seua funció:

Tipos de brot en base en la seua funció

• Òrguens reservantes i suculents indicats en #Hàbit. "Bulbo", "corm", "cáudice", "rizoma", "tubèrcul", "bulbillo", "cormillo", "talle suculent", "talle caudiciforme", "paquicaulo", "lignotúber" o "lignotubérculo", "pseudobulbo", en el seu propi artícul, Òrguens reservantes en les plantes.

• Estolón indicat en #Hàbit.

• Un cladodio o filóclado en #Hàbit.

• Les espines caulinares en Espines i aguijones (Botànica).

• Un escape en plantes acaulescentes en #Hàbit.

• Un braquiblasto o fascículo en #Hàbit.

• Zarcillo caulinar junt en els demés òrguens de fixació en Planta de guia.

• Cactaceae. Areola en #Glossari de Cactaceae al final d'este artícul.

• Poaceae. Culmo i macollo en #Glossari de Poaceae al final d'este artícul.

Ulls

Artícul introductori: Ull

Dos ulls axilars, una vegetativa i una floral, en un zapallo (Cucurbita).

Els ulls són l'extrem inmaduro, encara no funcional, d'un refillol, en la seua respectiva regió meristemàtica apical. Un ull es diu vegetativa si es desenrollarà com un refillol vegetatiu (o com aclarix Judd et al. 2007:56, "si posseïx només fulls embrionaris", per lo que podria donar flors també posteriorment a la formació de l'ull, com en l'ull vegetatiu en la foto de Cucurbita), reproductiva si un de reproductiu, floral ("flors embrionàries":56) o inflorescente si flor o inflorescència respectivament; o poden cridar-la mixta si posseïx "flors embrionàries i fulls embrionaris":56.

L'ull en l'extrem de l'eix és el ull terminal o ull apical. En certs casos el creiximent dels fulls i branques és tan continu espacialment que un tall que dividixca a l'ull, en fulls inmaduras (no funcionals), del restant del brot en fulls madurs, es torna una decisió una miqueta arbitrària. Les que es troben en l'aixella dels fulls són els ulls axilars (o ulls laterals, pero este terme pot ser confús en plantes de creiximent simpodial). Rarament es poden trobar en atres òrguens de la planta, com el tronc despuix del creiximent secundari (i llavors apareixen por entre la corfa), llavors reben el nom de ulls adventicias. Un ull pseudoterminal, en relació a l'eix en el que s'origina, es dona si el meristema apical original del refillol aborta o s'agota per eixemple madurant en una flor, i un ull axilar prop de l'àpiç del brot continua el creiximent vegetatiu, prenent la funció d'un ull terminal. Est és el cas dels eixos simpodiales.

Estes ubicacions poden emmaixquerar-se pel fenomen de concaulescencia, que el brot es elonga entre l'ull i el full deixant-l'una miqueta separada d'esta, o el fenomen de recaulescencia, en que es elonga el pecíol del full duent-se en ell a l'ull, quedant esta sobre el full, com en Tilia (la tila).

• Atres ubicacions o emmaixquerats dels ulls
• 
  Concaulescencia en l'ull floral.
• 
  Recaulescencia en l'ull floral.
• 
  El fenomen de recaulescencia fa semblar que les inflorescència de Tilia s'originen en el full.

Ulls colaterals o adjacents, en este cas una principal i dos accessòries.

En algunes espècies poden presentar-se ulls axilars múltiples,, quan més d'un ull es forma per [aixella d'un full], com en Gossypium (cotó) i Bambusa.

• Les serial o superpostes formen una fila a lo llarc de l'eix del talle, com en Passiflora caerulea (el mburucuyá o Passió de Crist), Lonicera japonica (la madreselva), Bougainvillea spectabilis (la Santa Rita), i Turnera orientalis. (Judd et al. 2007:56 flama "superpostes" solament als ulls accessoris per dalt o per baix d'un ull axilar principal).
• Les colaterals o adjacents formen una fila horisontal en l'aixella del full. Açò s'observa be en Allium sativum (l'all) a on cada dent és un ull axilar, i en el banano, a on cada conjunt d'ulls colaterals originarà una "mà" de bananas.
• Tant serial com a colaterals poden estar diferenciades en un ull principal i ulls accessoris.

Caulifloria en Theobroma cacao, l'arbre del cacao.

Es diu caulifloria a l'aparició tardana de flors o inflorescència en una branca en creiximent secundari. (:240-241) ?Estes poden ser ulls adventicias generades en forma similar a les raïls endógenas (:240-241).

Si els ulls presenten un periodo de dormició durant el qual estan protegides per escamas (fulls en aspecte escamoso, chicotetes i no verdes) dispostes apretadament, quan eventualment la branca creix, estes escamas cauen quedant les cicatrius en la base de la branca nova. Estes branques es diuen prolépticas i són comunes en espècies de clima templat, en les plantes leñosas decidua, a on els fulls cauen al final de l'estació de creiximent. O els ulls poden desenrollar-se i elongarse al mateix temps que la branca en la que s'originen, en este cas normalment la branca nova no té escamas basals i té un primer entrenudo elongado, estes branques es diuen silépticas i són comunes en plantes de clima tropical. Algunes plantes, com a moltes Lauraceae, tenen tant branques prolépticas com a branques silépticas. Són ulls escamosas quan l'àpiç està protegit per escamas i ulls nuets si no posseïxen estructures exclusives de protecció, encara que poden estar alguna cosa protegides pels primordios dels fulls més antics i grans de l'ull. Una atra estructura de protecció presenten els ulls infrapeciolares, que són completament rodejades per la base del pecíol, que també deixarà la seua cicatriu en caure.

• Branques prolépticas i silépticas
• Erro al crear miniatura:
  Ulls formadores de branques prolépticas.
• Erro al crear miniatura:
  Els ulls nuets d'esta planta anual formen branques silépticas.

Corfa (morfologia)

Artícul introductori: Corfa

En el camp de la morfologia, quan es parla de corfa (bark en anglés, no "cortex" en anglés que també pot traduir-se com a corfa) es fa referència a l'aspecte visual dels teixits protectors més externs de brots o raïls de les plantes que posseïxquen alguna sòrt de leñosidad (enduriment dels teixits) en el talle, siga esta leñositat derivada d'un cámbium suberógeno típic, d'un creiximent secundari anómal que incloga leñositat, o de la lignificaació (depòsits de lignina en la paret celular) de les cèlules més externes d'un creiximent primari, com en les palmeras i atres arbres en "jagantisme primari". En arbres, la morfologia de la corfa moltes voltes és un bon caràcter per a identificar el tàxon, particularment en arbres deciduos durant l'estació en que els fulls han caigut. Els tipos de corfa, en sentit morfològic, inclouen:

• Exfoliante (exfoliating, peeling), una corfa que es trenca en làmines d'aspecte papiráceo (com a fulls),
• Fisurada (fissured), la corfa es trenca en muescas verticals o horisontals,
• En plaques (plated), una corfa que es trenca en plaques aplanadas, més robustes que les papiràcees,
• En bri, Toscamente fibrosa (shreddy, "bark coarsely fibrous"),
• Lisa (smooth), una corfa no fibrosa (senar-fibrous) sense fissures, fibres (fibers), plaques, ni làmines exfoliantes. Seria una corfa sense rugosidades, vore diferència en inerme.

• Corfa (morfologia)
• 
  Corfa exfoliante en el "arce de paper" Acer griseum.
• Erro al crear miniatura:
  Corfa fisurada.
• 
  Corfa en plaques en Arbutus unedo.
• 
  En la corfa plana es veuen més clarament les lenticelas, com en Prunus maackii.

La corfa pot estar armada d'espines o aguijones (si no, inerme, comparar en "plana"). Les espines i aguijones estan descriptos en Espines i aguijones (Botànica).

---

Fulls

Artícul introductori: Full

Artícul principal: Morfologia foliar

Es va definir full, baïna, pecíol, làmina, estípulas en l'introducció. Es va comentar que normalment són bifaciales, aplanadas adaxial-abaxialment, antero-posteriorment i esquena-ventralment.

Un full unifacial (Kubitzki ed., Simpson 2005, Judd et al. 2007:56) o isobifacial (APWeb) és doble faç pero les dos cares són indiferenciables, usualment referix als fulls isobilaterales (APWeb), és dir, aplanadas en dos cares als laterals de la llínea mija (la llínea que creua el brot a on s'origina el full), llevat en la base, a on són usualment envainadoras. Un full "cèntrica" (centric) és de secció cilíndrica ("terete"), per eixemple en Fenestraria de Aizoaceae. Algunes monocotiledóneas pertanyents a moltes famílies tenen fulls unifaciales, notablement les Iridaceae.

• 
  Fulls unifaciales, isobilaterales, en una iridácea, Iris pumila.
• 
  Fulls cèntrics o terete (les verdes, grosses i suculentes) en Fenestraria, una aizoácea.

Parts del full

Pseudopecíolos en el full d'una bambusóidea. No estan insertos en el brot com els pecíols sino que s'originen al final de la baïna del full.

Alguns autors criden pseudopecíolo al pecíol entre baïna i làmina de moltes monocotiledóneas, com Zingiberales (p.ej. Musaceae, la família de les bananas) i les poàcees bambusóideas.

Si les estípulas estan presents, els fulls són estipulats. La terminologia (opositifolias, axilars o intrapeciolares, ócrea, interpeciolares) en el seu artícul, Estípula. Les estípulas poden tindre morfologia variades (foliosas, espines, glàndules, etc) i sembla que no sempre són homòlogues.

• Les estipelas són un parell d'estructures foliosas a cada costat de la base d'un foliolo en un full compost, que també poden ser modificades en espines o glàndules, com en algunes Fabaceae. Si les estipelas estan presents, els fulls són estipeladas.

Hástula entre el pecíol la làmina, en Washingtonia filifera.

• Hástula, un apèndix o proyecció en l'unió del pecíol i la làmina, com en algunes palmeras.

Lígulas membranosas en el full d'una poácea, en l'unió de la baïna en la làmina.

• Lígula en Poaceae (no en totes), les plantes graminiformes no poàcees no tenen lígula. Una expansió o proyecció de la part superior de la baïna, en la seua unió en la làmina,.

• Pulvino, la base alguna cosa unflada del pecíol, o pulvínulo, base alguna cosa unflada del peciolulo; com en algunes Fabaceae. A voltes el pulvino o el pulvínulo es troben en l'àpiç del pecíol (com en Marantaceae) o del peciolulo. A voltes el pulvino es troba en el mig del pecíol, com en unes poques Araceae. El pulvino i el pulvínulo estan relacionats en funcions de moviment dels fulls. El pulvínulo pot, en alguns tàxons, funcionar en el moviment de tancament dels folíols d'un full compost com a resposta al contacte o a la calor (com en Mimosa pudica), també hi ha una resposta similar deguda al fotoperíodo. Estes respostes fisiològiques poden protegir al full del dany mecànic o ajudar a inhibir la pèrdua d'aigua per la transpiració. Esta resposta fisiològica es diu nastia.

• Pulvinos i pulvínulos
• 
  Folíols de Mimosa pudica tancant-se en ajuda de les seues pulvínulos, en resposta al contacte.
• 
  Fulls de Maranta elevant-se en ajuda de les seues pulvinos, en resposta al fotoperíodo.
• 
  Aspecte dels pulvinos en el pecíol de Tachigali densiflora.

Gotetes d'aigua produïdes per gutación a través dels hidátodos en una planta dicotiledónea.

• Hidátodos, estructures per a eliminar aigua activament per un fenomen cridat gutación, presents en plantes que viuen en ambients higrofíticos.

• Domatia i agallas, glàndules. Les estructures que poden associar els fulls en artròpodes poden ser els "domatia" i les glàndules. Els domatia (lliteralment "casitas", singular domatium) o foveolas poden contindre organismes en el seu interior, usualment àcars o formigues. Els domatia es troben en els fulls de moltes angiosperma (Pemberton i Turner 1989, Brouwer i Clifford 1990). Els habitants artròpodes dels domatia ajuden a la planta a aüixar als herbívors, i en recompensa, la planta els proveïx no solament una llar sino també a voltes també aliment. Els domatia de les formigues són usualment com una bojaca i típicament es troben en la base de la làmina dels fulls. Els domatia dels àcars són més chicotets, usualment es troben en l'unió entre les venes de la làmina, poden tindre forma de bol, de volcà, o de bojaca, poden estar formats per un grup de pèls axilars o per un marge revoluto. No es deuen confondre els domatia en les agallas, abultamientos en els que s'observen insectes estajats, les agallas no són produïdes espontàneament per la planta sino com a conseqüència de l'invasió per un insecte paràsit.

• Domatia i agallas
• 
  Domatia per a formigues en Tococa, es troben en la base del full, són una estructura unflada.
• Erro al crear miniatura:
  Domatium per a formigues en Cordia nodosa, una conspicua unflament.
• 
  4 domatia per a àcars en les aixelles de les venes principals de la làmina del full de Endiandra discolor.

• 
  Domatia formats per un grup de pèls axilars, per a àcars, en el revers de la làmina del full en Liquidambar styraciflua.
• 
  Compare's en estes agallas en Eucaliptus, formades com a conseqüència de l'invasió d'un insecte que ho està parasitando.

• Vàries atres estructures glandulares també poden aparéixer en els fulls. Estes estructures usualment secretan néctar i atrauen a les formigues, es diuen nectarios extraflorales, les formigues a canvi protegixen a la planta contra l'herbivoría (Bentley 1977). Hi ha nectarios extraflorales que estan relacionats en la polinisació en lloc d'en la protecció per formigues, com els que es troben propencs a la flor pero no en ella.

Tipos de fulls segons la seua estructura

El terme escama o full escamosa és usat per als fulls chicotets i no verts (si protegixen a el meristema apical es diuen pérulas). Una escama rudimentària trobada en usualment plántulas hipógeas es diu catáfilo.

Alguns fulls com a bràctees es troben en grups taxonòmics específics i tenen noms específics.

Un filodio és un full que consistix en un pecíol aplanado, com una làmina. Es troben en un grup d'espècies de Acacia majorment australianes, i són derivats de fulls ancestralment compostes que varen perdre el raquis i els folíols.

Vore zarcillo foliar junt en les demés estructures de fixació de les guiadoras en Planta de guia.

Tipos de fulls segons el seu patró de divisió

Ampliació en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)

El patró de divisió dels fulls en components discrets o segments es diu tipo de full. Un full simple és la que du una única làmina contínua. Un full compost és la que està dividida en dos o més folíols discrets. El folíol es diferencia d'un full simple en que no posseïx ull en la seua aixella. El tipo de full no deu ser confòs en la divisió del full: la làmina pot estar altament dividida, pero si no forma folíols discrets, és tècnicament un full simple. En els fulls dividits de les falagueres, la primera divisió és la pina, les següents es diuen pínulas. Si els fulls estan dividits en dos o més órdens, es poden usar també els térmens "pina primària", "pina secundària", etcétera, en l'última divisió sempre cridant-se pínula.

• Full simple i composta
• 
  Full simple, s'observen l'ull, el pecíol i la làmina.
• 
  Full compost, en este cas pinada. S'observa l'ull, el pecíol (en vert obscur) i el raquis (en vert clar) en el que s'inserten els folíols en el seu peciolulo (en vert clar).
• 
  Full compost, en este cas palmada. S'observa l'ull, el pecíol (en vert obscur) i els folíols en el seu peciolulo (en vert clar).

Les fulles simples varen ser la condició ancestral en les plantes vasculars, com en els licofilos de les licofitas. També són la norma entre les equisetofitas, psilotofitas, Ginkgo i coníferes i gnétidas. Les fulles composts són la norma en els falagueres i les cícadas. Fa falta una galeria per a mostrar cada una. Les angiosperma tenen una gran diversitat de fulls, des de simples a altament compostes.

Han evolucionat molts tipos de fulls composts, potser com una forma d'aumentar l'àrea total de la làmina sense sacrificar integritat estructural. Per eixemple, el teixit de la làmina d'un full compost en general pot tindre millor soport (per eixemple en condicions de vent) que un full simple del mateix tamany. Les fulles composts tendixen a ser més comuns en ambients mésicos a humits i els fulls simples en ambients secs, pero hi ha moltes excepcions i no hi ha patrons clars.

L'eix central d'un full bipinada ("dos voltes pinada") encara es diu raquis, els eixos laterals que duen els folíols es diuen raquillas. Un tipo de full costapalmada és la que és essencialment palmadament composta pero té una extensió del pecíol elongada com si fora un raquis (cridat costa) com en algunes palmeres.

• Raquilla i Costa
• 
  Full bipinadament composta. En vert obscur el pecíol, en vert clar el raquis, les 6 raquillas i els peciolulos.
• 
  Full costapalmada. La part engrossada en la que s'inserten els folíols és la costa.

Es definix "full pinadament composta", "full pinada", "raquis", "imparipinada", "paripinada", "bipinadament composta", "bipinada", "raquillas", "tripinadament composta", "tripinada", "palmadament composta", "palmada", "costapalmada", "costa", "trifoliolada", "ternadament composta", "ternada", "palmada-ternada", "pinada-ternada", "geminada", "bifoliolada", "bigeminada", "geminada-pinada", "unifoliolada", en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica).

Inserció del full en el brot

Es va definir pecíol, peciolulo, folíol, baïna, envainadora, en la #Introducció als òrguens de la planta.

Un full no peciolada o un folíol no peciolulado és sésil. També és usat el terme subsésil per al full en un pecíol curt o el folíol en un peciolulo curt

• Inserció del full en el talle
• 
  Full peciolada.
• 
  Full sésil.

Es definix "decurrente", "amplexicaula", "perfoliolada", "conada-perfoliolada", en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica).

Venación dels fulls

Es va definir "venes" o "nervis" (i per lo tant "venaació" o "nerviaació") en la #Introducció als òrguens de la planta.

Erro al crear miniatura:

Venes primària (la més blanca i grossa), secundàries (groguenques, de disposició paralela) i terciarias (més primes, de disposició reticulada) en Liriodendron tulipifera.

La vena que es continua en el pecíol és la vena primària. De la vena primària poden ramificarse venes secundàries, de les venes secundàries poden ramificarse venes terciarias, etc. La vena primària també pot cridar-se vena mija o costa ("costa" té una atra definició en briofitos).

Quan en el pecíol o prop d'ell s'originen més d'una vena en la mateixa gruixa, es diuen venes principals. Alguns autors poden cridar-les venes primàries també.

Els patrons de venaació poden ser molt complexos, i la terminologia enorme. Es diferencia particularment la nerviaació paralela (els fas primaris paralels) de la reticulada (fas en ret), que són els dos tipos de nerviaació ancestrals de monocotiledóneas i dicotiledóneas, respectivament. En monocotiledóneas, la nerviaació paralela coincidix en una base foliar envainadora que pren les venes d'un radi ampli de la circumferència del talle. Les venes secundàries en la venaació paralela són típicament travesseres, quedant la nerviaació "escalariforme", pero pot tindre una venaació secundària reticulada també.

Els térmens "nerviaació oberta", "nerviaació tancada", "uninervia", "nerviaació dicotòmica", "nerviaació paralela", "nerviaació reticulada", "areolas", "vénulas", "palmadament venadas", "pinadament venadas"; "ternadament venadas", "venaació peni-paralela" o "peniparalela", "venaació palmatiparalela", "percurrente"; en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)#Venación dels fulls.

El sistema de Hickey (1973) i Hickey i Wolfe (1975): "craspedódroma", "camptódroma", "hipódroma", "craspedódroma simple", "semicraspedódroma", "craspedódroma mixta", "broquidódroma", "eucamptódroma", "cladódroma", "reticulódroma", "paralelódroma", "actinódroma", "palinactinódroma", "marginal", "reticulada", "flabelada", "campilódroma", "acródroma", "basal", "perfecta", "suprabasal", "imperfecta", en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)#Venación dels fulls.

Forma i màrgens dels fulls

Les fulles poden tindre diferents forma, màrgens, color, aspecte de la seua superfície, etc. Estos caràcters que també poden aplicar-se a atres parts de la planta es troben més alvance, en la secció de "#Terminologia general". Màrgens i dents del full en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)#Màrgens.

---

Flores

Artícul introductori: Flor

Artícul principal: Morfologia floral

Com definit en castellà i s'ensenya en les Universitats hispanes, una flor és un braquiblasto especialisat en un síndrome de reproducció, que porta els fulls fèrtils (estams, carpelos). Com definit en castellà, totes les espermatofitas tenen flors. Els "cons" de les gimnosperma són flors o inflorescència, com també la flor d'angiosperma, la que posseïx l'òvul "envasat" en el carpelo, que despuix de desenrollar-se és la llavor "envasada" en el frut, orgue que li dona nom al grup.

Peces i parts de la flor

Dibuix esquemàtic d'una flor d'angiosperma ancestral en totes les seues parts.

Es va definir "flor", "pedicel", "receptàcul" o "tàlem", "antofilos" o "peces florals", "sàpia'ls", "pétals", "periant", "estams", "carpelos", "profilos", "antera", "gra de polen", "llínees de dehiscencia", "estil", "estigma", "òvul", "ovari", "pistil", "llavor" en la #Introducció als òrguens de la planta.

El full en l'aixella del qual es va originar la flor, ubicada en el brot en el que està inserta, pot ser un nomófilo, pero si diferix en la seua morfologia li la denomina bràctea. La bràctea pot formar part de el "síndrome floral", com en poàcees i vàries atres famílies de l'orde Poales en que és una de les bràctees que protegix a la flor del pas dels animals caminadores.

Els sépals en conjunt formen el cáliz, els pétals en conjunt formen la corola, abdós en conjunt són el periant o perigonio (els antofilos no reproductius), que si varen evolucionar de forma de tindre la mateixa funció petaloide són cridats tépals. Els estams en conjunt formen el androceo, i en angiosperma ancestrals presenten dos teques (cada teca en dos microsporangios) en una sola antera. És dir que cada antera té típicament 4 microsporangios. Els estams poden ser aplanados ("laminares") pero típicament consten d'un filament que porta l'antera en l'extrem apical. Els carpelos en conjunt formen el gineceo.

• Parts de la flor
• 
  L'azucena, Lilium. 1-2: Gineceo 1: Estigma 2: Estil 3-4: Estams 3: Anteres 4: Filaments 5: Tépals (pétals i sépals, indiferenciados).
• 
  En el pimpollo (ull floral) es veu clarament la funció protectora dels sépals. En la foto un pimpollo de rosa (gènero Rosa), el receptàcul està expandit fins a formar una cavitat en la qual es desenrollen els pistils.
• 
  Flor de loto (Nelumbonaceae), s'observen els pétals (els sépals baix d'ells no s'observen), els estams, i el restant del receptàcul elevat (vert) dins del com es troben immersos els pistils.

• 
  Fusió d'algunes peces: flor d'una leguminosa papilionóidea. 5 sépals conados (fusionats entre sí), 5 pétals variadament conados, 10 estams (9 conados i 1 lliure) i un pistil que aguaita por entre el tubo format pels estams conados. (Dels pétals, un ala remoguda, la quilla està formada per 2 pétals conados, un d'ells remogut).
• 
  Flor del baobab, Adansonia digitata, una malvácea. S'observen sépals, pétals, estams (filaments fusionats en la base, anteres marrons) i carpelos (gineceo blancuzco en ovari, estil i estigma). L'estil del gineceo està doblat 90º, es exerta del tubo format pels filaments dels estams fusionats.

Morfologia del receptàcul.

Les peces poden estar ubicades sobre estructures allargades que les eleven i que poden provindre del receptàcul o de les mateixes peces fusionades. Ací es donarà la terminologia del glossari del APWeb.

• ginóforo, el gineceo és elevat per un peu provinent del receptàcul. El ginóforo no necessàriament és més prim que el gineceo ubicat sobre ell. (compare's en el "gineceo estipitado": el gineceo en la seua part inferior presenta una constricció en forma de peu, el estípite o "ginopodio".)
• androginóforo, el gineceo junt en el verticilo d'estams són elevats per un peu provinent del receptàcul, com en les pasionarias (família Passifloraceae).
• antóforo, el gineceo, els estams i els carpelos són elevalos per un peu provinent del receptàcul, com en Lychnis (foto).
• andróforo, una elevació (normalment en forma de tubo, encara que no necessàriament) formada pel receptàcul que eleva solament el verticilo d'estams, quan és en forma de tubo, rodeja al gineceo. (compare's en el "tubo estaminal" format pels "estams monadelfos", és dir en les seues bases fusionades, conadas, vore en Estams).
• hipanto, un tubo format pel receptàcul ("orige axial") o les bases de les peces fusionades ("orige apendicular") o una combinació d'abdós, que eleva estams, pétals i sépals. Esta definició de hipanto no és utilisada per tots els autors, per això es pot trobar com "hipanto lliure" (no adnato a la paret dels carpelos d'un ovari ínfero).
• disc, les elevació del receptàcul intercalades entre els verticilos de peces florals en forma d'anell, o que eleven els verticilos interns a ella en un plat. En general els discs són nectaríferos, vore en la secció Nectarios florals.

• 
  Ginóforo en Capparaceae, al seu entorn numerosos estams de filaments llarcs.
• 
  Androginóforo en una pasiflorácea (pasionaria, passió de Crist o mburucuyá), Passiflora caerulea.
• 
  Cleome gynandra presenta andróforo i ginóforo: el andróforo en forma de tubo rodeja al ginóforo que porta el gineceo.

"Estípite" és una paraula general per a referir-se a este tipo d'estructures morfològiques, com "peu" i "columna", i si són de poca altura "disc" (un disc pot tindre forma de disc o d'anell, en atres verticilos de peces florals interns a ell), sense adjetivar no referixen al teixit del que provenen, encara que per disc se sol referir als discs provinents del receptàcul ya mencionats. Estructures com les anteriors poden provindre de peces fusionades i tenen noms diferents que els indicats més dalt, com en el cas del gineceo estipitado o ginopodio ya mencionat, o en els estams conados (fusionats) pels seus filaments de l'eixemple de més dalt, cridats estams monadelfos (si estan fusionats en dos grups, o en un grup i un estam lliure com en l'eixemple de les leguminosas papilionóideas, són estams diadelfos). En alguns tàxons el androceo i el gineceo estan fusionats en una estructura comuna cridada ginostemio (Orchidaceae) o ginostegio (Apocynaceae), abdós formadors de "polinarios" (vore en la cita i en els seus artículs de les famílies respectives).

• 
  ginóforo i gineceo estipitado
• 
  andróforo i estams monadelfos

La simetria de la flor a voltes no és òbvia, i pot variar dins dels verticilos d'una flor, si és aixina, cal descriure la simetria per separat del cáliz, corola, androceo i gineceo. Les flors de simetria radial són actinomórficas ("en forma d'estrela", "estrelades"), en vista distal es dividixen en més de dos plans de simetria. Les flors de simetria bilateral en vista distal són les zigomórficas o cigomórficas, les dividix un sol pla de simetria, en general coincidix en una orientació de l'eix floral més paralela al sol (llavors existint un costat ventral i un costat dorsal de la flor), i hi ha moltes formes diferents en que la zigomorfía pot desenrollar-se, havent-se originat en molts grups independentment. Típicament evoluciona com una forma de transferir polen més eficientement a un animal polinisador, usualment un insecte. Es veuen molts eixemples més alvance. El gir sobre el seu eix en 180º d'alguna de les parts, de manera que queda "donada regrés", es diu resupinación, i pot ocórrer també en fulls. En orquídees es resupina la flor completa per torcedura del pedicel, pero com quan açò ocorre no pert la seua simetria, seguixen sent flors de simetria bilateral. Si la flor no pot dividir-se en cap pla de simetria és asimètrica. Es varen definir: "simetria radial", "flor radiada", "actinomórfica", "regular", "polisimétrica", "birradial", "bilateral", "zigomórfica" o "cigomórfica", "monosimétrica", "cíclica", "asimètrica", "acíclica" en l'artícul Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

• Simetria floral
• 
  Commelina, flor zigomórfica, de simetria bilateral.
• 
  Una amarilidácea, flor actinomórfica, de simetria radial.
• 
  Flor asimètrica.

• Erro al crear miniatura:
  Les cannàcees (achiras) posseïxen 4 estaminodios petaloideos i un estam fèrtil petaloideo, l'estam fèrtil posseïx una única teca fèrtil allargada visible en el centre de la foto (al seu costat es veu l'estil, també petaloideo, més chicotet que els estaminodios). (Segons Judd et al. 2007 l'estam fèrtil està adnato a un estaminodio petaloideo, per lo que són dos peces fusionades -connadas-) Els tépals són robusts i no petaloideos. El sector del androceo és asimètric.

Si hi ha més d'una peça per nuc la flor és verticilada. Pot haver solament una peça per nuc, i quan és aixina les peces se succeïxen formant una espiral: són flors espiralades. Estos dos apanys poden donar-se també en només un sector de la flor. Típicament, les plantes en el periant arreglat en espiral (flors de periant espiralado, periant de disposició espiralada) tenen peces del periant que són o be indiferenciadas, o be que es intergradan una en una atra d'una forma sepaloide a una forma petaloide. En la majoria de les angiosperma la disposició és verticilada, no necessàriament en el primordio foliar, pero sí a la madurea.

• Flores espiralades i verticiladas
• 
  Receptàcul (vert clar) i disposició espiralada i verticilada de les peces.
• 
  Flor de periant i androceo verticilados (Alisma plantago-aquatica), 3 sépals en el primer verticilo, 3 pétals en el segon verticilo, peces d'un i un atre verticilo alternades.

• 
  Flor de peces espiralades en el camalote del gènero Nymphaea.
• 
  Successió de morfologia d'estams en una ninfácea, en l'image el pas de pétals a estams. El de l'esquerra encara és un pétal, o pot ser considerat un estaminodio (estam no funcional), s'insinuen els llocs de les teques de l'antera. El restant són estams laminares (l'antera formada per una teca a cada costat del sector apical) i el de la dreta ya pot ser considerat un estam filamentoso.

Maduració centrífuga es referix a que la flor madura des del centre fins a la perifèria, mentres que maduració centrípeta es referix al cas contrari. Els dos térmens poden referir-se a parts de la flor, o només el gineceo, androceo, o periant, els térmens són moltes voltes usats per a descriure la direcció de maduració dels estams en un androceo en més d'un verticilo. En les inflorescència, com els girasolés, també s'apliquen els térmens de maduració centrífuga/centrípeta, i es referixen a la direcció de la maduració de les flors individuals dins de l'inflorescència.

• Maduració centrífuga/centrípeta
• 
  Maduració centrípeta de les flors individuals en l'inflorescència de Lantana.
• 
  Maduració centrípeta de les flors individuals en el cap d'un girasol. En els girasols, cada "pétal" és una flor i cada "llavor" és una flor.

Nectarios florals i unes atres recompenses

Vore també: Nectario

Els nectarios són estructures especialisades en produir i secretar néctar, si es presenten en la flor són nectarios florals i fòra de la flor són nectarios extraflorales, les estructures que secretan néctar es diuen necaríferas (és dir són nectarios), i les que ho almagasenen, si presents, colectoras de néctar. El néctar és una solució complexa la composició de la qual depén de l'espècie, pero per a ser cridada néctar deu tindre certa concentració de sucres. El néctar funciona com recompensa de la polinisació animal, són atrets per flors que aparenten tindre néctar els rat penat, aus, atres mamífers, i especialment insectes (note's que "atraure" no és sinònim de "recompensar", a voltes els agents polinisadors poden ser enganyats). A voltes els nectarios són tan chicotets o estan tan amagats en els teixits interns de la planta que només són aparents quan es troba el néctar secretado. Es deu sospitar que la flor és nectarífera quan es troben estructures que semblen especialisades en colectarlo (p.ej. pétals en espolones, bojaques, o peces ocultant cambres colectoras) o quan es troba que la flor amagada o desvia l'atenció del polen al visitant fent-li presumir que hi ha una atra recompensa (p.ej. flors d'estructura bilabiada, d'estructura aquillada, vore en #Parts i tipos de periant (i en general d'estructures periantoideas)).

Erro al crear miniatura:

Disc nectarífero en una cambra intraestaminal en flor masculina de Cucurbita pepo. Els insectes introduïxen les seues peces bucals per 3 poros que queden entre els filaments dels estams.

Segons el seu orige del desenroll es poden classificar en nectarios:

• receptaculares o axials (formats pel receptàcul)
  • és comú el disc nectarífero, un creiximent del receptàcul entre verticilos en forma de plat o si queden verticilos florals interns, en forma d'anell (alguns autors a este últim ho poden cridar anell nectarífero). Els glossaris solen mencionar si el disc és
    • intraestaminal (ubicat entre estams i gineceo),
    • estaminal (que porta els estams) o
    • extraestaminal (ubicat entre els estams i els pétals).
• phyllome nectaries, formats per una peça floral.
  • Els nectarios septales són teixits especialisats embebidos dins dels septos de l'ovari, s'observa el néctar secretado a través d'un poro en la base de l'ovari o en l'àpiç.
  • El perigonial està en el periant, usualment en la base dels sépals, dels pétals, o dels tépals.

Atres glàndules especialisades poden secretar composts no azucarados, recompenses que no classifiquen com a néctar. Estos no es diuen nectarios, per eixemple (més eixemples en Weberling (1989 p. 194):

• les glàndules de la cera que secretan els membres de Krameriaceae
• els elaióforos (estructures en glàndules secretoras d'olis) en els sépals de les Malpighiaceae del Nou Món (Cypella, Diascia, Calceolaria), olis utilisats per certes espècies d'abelles per a alimentar a la seua crío (Vogel 1974).

La flor també pot recompensar en teixit vegetal en lloc de secrecions:

• els pèls alimenticis (feeding hairs, tricomas que són ells mateixos aliment d'insectes) com els que secretan olis i proteïnes en el labelo de Maxillaria,
• els tricomas rics en sucre en Sterculia javanica (Cammerloher 1931)

Bràctees de la flor i inflorescència

Es varen definir els profilos en la #Introducció als òrguens de la planta.

Epicáliz/calículo gamófilo, sépals i pétals en flor incipient de Alcea rosea (Malva real, Malvaceae).

Poden trobar-se estructures foliosas prop del cáliz que formen part funcional de la flor. Un grup de peces que semblen un verticilo "extra" de sépals, format per bràctees o bracteolas immediatament baix del cáliz es diu epicáliz o calículo. Es troba per eixemple en molts membres de Malvaceae sensu stricto. Quan les peces del epicáliz estan soldadas entre sí es denomina gamófilo.

En la mateixa funció que el epicáliz o calículo, pero alluntades del cáliz per quedar baix d'un ovari ínfero, són les bràctees involucrales que justament, estan involucrades formant un involucre (no confondre en l'involucre de filarios de les inflorescència d'Asteraceae), com en la família Fagaceae (la família dels roures, Quercus, i castanyers, Castanea). Alguns poden presentar bràctees no involucrades en eixa posició. L'involucre a voltes està fusionat formant una cúpula com la que es troba en la base i cobrint part de les bellotas.:403

• Bràctees involucrales i relatius
• 
  Cúpula de bràctees involucrales espinoses (dalt) i castanyas (avall) en Castanea dentata, una fagácea.
• 
  Cúpula baix de la bellota en formació en Quercus chrysolepis, una atra fagácea.
• 
  Avellanas en formació (Corylus avellana) rodejades de bràctees (família Betulaceae).
• 
  El nogal (Juglans regio, Juglandaceae) posseïx un involucre que rodeja la flor femenina i pot desenrollar-se formant part funcional del frut (ser "acrescente"), fins a formar ales o, com en el cas del nogal, rodejant l'anou en una capa verda carnosa.

Una espata és una bràctea allargada, moltes voltes robusta, a voltes coloreada, baix d'i usualment tancant a l'inflorescència de moltes monocotiledóneas, per eixemple en Araceae.

• Espatas
• 
  Espata en l'inflorescència de Arum palaestinum (Araceae), que protegix les flors, molt chicotetes, dispostes apretadament al voltant de l'eix gros cridat espádice.
• 
  Espata en Anthurium, una atra arácea.
• 
  Espata en l'inflorescència de Strelitzia, les "aus del paraís" (Strelitziaceae).
• 
  Espatas leñosas en l'inflorescència d'una palmera (Arecaceae).

Asteraceae. Les bràctees en flor i inflorescència en #Glossari de Asteraceae al final d'este artícul.

Poaceae. Les bràctees en flor i inflorescència en #Glossari de Poaceae al final d'este artícul.

Atres definicions de la flor

Sexe de la flor i sexe de la planta. Es va definir "flor perfecta", "bisexual", "monoclina", "hermafrodita", "imperfecta", "unisexual", "diclina", "carpelada", "estaminada", "incompleta", "neutra", "asexual", "monoica", "dioica", "polígama", "andromonoica", "ginomonoica", "trimonoica", "androdioica", "ginodioica", "trioica", en l'artícul Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

Inserció de la flor al talle. Es va definir "pedicelada", "sésil", "subsésil", "bracteada", "no bracteada", en l'artícul Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

Maduració de la flor i l'inflorescència. Es va definir "protandria", "protoginia", en l'artícul Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

Periant

Artícul introductori: Periant, Sàpia-ho, Pétal

El periant o perigonio va ser definit en l'introducció i en #Flor.

Parts i tipos de periant (i en general d'estructures periantoideas)

En esta secció es trobaran les estructures formades pels òrguens petaloideas i sepaloideas, provinguen del periant (que és lo més general) o no. Els "tipos de periant" o més generalment "construccions en òrguens petaloideas i sepaloideas", típicament reflectixen en un grau important les adaptacions relacionades en la forma en que el polinisador és atret i la forma en que el polen li és transferit o rebut per part d'ell, per lo que és una estructura fonamental per a comprendre cóm es complix la funció de polinisació en cada tipo de flor (vore síndrome floral).

En els tipos de periant la terminologia té en conte varis aspectes de la forma, fusió, orientació, i merositat (número de peces) del periant. El tipo de periant i la morfologia de les parts del periant són moltes voltes de gran valor taxonómico i pot ser diagnòstic de molts grups d'angiosperma.

Corona. Lo que semblara ser un verticilo "extra" de peces petaloideas ubicat just per damunt del verticilo de pétals, moltes voltes vistós, és cridat corona o paraperigonio (i són flors "coronades"), el seu orige del desenroll poden ser les peces del periant, el androceo, o el receptàcul. Tenen corona els narcisos (Narcissus) i Asclepias. Poden cridar-se escamas coronales als sobrecreiximents en la part adaxial dels pétals en funció de corona, com en Boraginaceae, i també a lo que alguns autors preferixen cridar "creiximents ligulats" o lígulas, com ocorre en els pétals d'algunes Gentianaceae i moltes Silenoideae (compare's en la lígula en el full de Poaceae) (Weberling 1989 p. 80).

• Corona i escamas coronales, lígulas
• 
  Narcissus, pétals blancs i corona crema.
• 
  Escamas coronales en Nerium oleander (baladre, baladre, llorer de flor).
• 
  Escamas coronales senyalades en Borago officinalis.
• 
  Escamas coronales o lígulas en Gentiana verna.

Unguiculado. El delineado d'un pétal pot ser molt variable, pero val la pena mencionar que en pétals lliures, la part basal pot estar aprimada i ben diferenciada de la part distal eixamplada i vistosa, cridades respectivament ungla i llim. La ungla ("claw" en anglés) pot ser molt curta, com en Rosa o molt llarga com en la clavellinera, Dianthus, i normalment està amagada pel cáliz. Un periant de peces en ungla i llim (i per lo tant també dialipétalo, en peces separades entre sí) es diu periant unguiculado (en anglés clawed), present en numeroses famílies, com a moltes Brassicaceae (repollo, col) i Caryophyllaceae (la família de les clavellineres). L'arbre del cacao Theobroma cacao té l'ungla expandida en forma de copa, en un capuchón petalar que protegix l'estam.

• Ungla i capuchón petalar
• 
  Periant unguiculado (pétals separats entre sí, en ungla i llim).
• 
  Pétal de clavellinera (Dianthus: Caryophyllaceae). Ungla blanquecina; llim coloreat.
• 
  Pétal de Geraniaceae, ungla i llim.
• 
  Flor de Theobroma cacao, les ungles dels pétals expandides en capuchones petalares que protegixen els estams.

Cruciado. Les brasicàcees posseïxen 4 pétals unguiculats, enfrontats de dos en dos la part dels quals distal es reflectix abruptament formant la figura d'una creu en el pla de la vista distal, és el periant cruciado pel que li les coneix com a crucífera (Cruciferae, l'antic nom sinònim conservat de les brasicàcees).

• Periant cruciado
• 
  Periant cruciado (4 pétals unguiculats reflexos formant una creu).
• 
  Periant cruciado en una brasicácea o crucífera.

En un periant de peces conadas (fusionades entre sí) es poden trobar: el tubo (tube), la regió basal cilíndrica, usualment d'una corola gamopétala (en pétals fusionats entre sí pels seus màrgens) i els lòbuls que són les proyeccions en la part externa que ya no formen el tubo, la transició pot cridar-se gola (throat). Els lòbuls esperablement coincidixen en la posició en la que està inserta la peça a la que pertanyen, es troben en el seu mateix radi.

• Tubo, gola i lòbuls
• 
  Una bignoniácea, s'observa el tubo eixamplat en una gola, i el periant bilabiado (vore més avall).
• 
  El jacarandá (Jacaranda, una bignoniácea), tubo, gola i lòbuls.
• 
  Tabernaemontana divaricata (una apocinácea), tubo, gola i lòbuls.
• 
  Campanitas de Nadal australianes (família Blandfordiaceae), tubo, gola i lòbuls.

Periants bilabiados (i construccions periantoideas bilabiadas): en una flor l'eix de la qual s'orienta més o menys paralel al sol (plagiótropo), el periant és bilabiado quan poden diferenciar-se els sectors dorsal i ventral ("ventral" és davant el sol), cridats respectivament llavi superior o dorsal, i llavi inferior o ventral, cada llavi pot estar format per un pétal o tot un sector del periant o una atra estructura petaloidea. Estan adaptats a que un insecte aterrise en el llavi inferior i ingresse caminant fins al seu recompensa en el mateix llavi inferior o la base del periant, de manera que reba i transferixca el polen típicament en el seu costat dorsal (per anteres i estigmes ubicats contra el llavi superior), rarament en algun sector desapercebut del seu costat ventral. L'eixemple típic és el de la família de les labiadas (Lamiaceae). El llavi o construcció labiada adaxial és el que s'origina més prop a l'eix del brot i el més alluntat de la bràctea, i coincidix en el llavi anterior en flors madures no resupinadas (que no varen girar 180º en el seu desenroll), i en el llavi dorsal o superior quan s'orienten plagiotrópicament. De la mateixa forma el llavi o construcció labiada abaxial coincidix en el llavi posterior en flors que no es resupinan en madurar, i el inferior o ventral si plagiótropas. Note's que "superior" i "inferior" són térmens comuns per a referir-se als costat dorsal i ventral d'una flor en l'eix paralel al sol, que no deuen confondre's en els sectors "superior" i "inferior" de l'eix floral des del punt de vista de l'observador, com quan es diu que un ovari és súpero (superior en anglés) o ínfero (inferior en anglés). Quan les flors es resupinan, el costat adaxial es torna anterior i és el que es torna ventral en orientar-se la flor plagiotrópicament. Les flors bilabiadas són una adaptació a evitar el robo del polen per part de les abelles, en suspendre-ho sobre el seu costat dorsal; es varen originar moltes voltes en el història de l'evolució de les angiosperma, i no necessàriament els llavis estan formats exclusivament pel periant, per eixemple en els lliris del gènero Iris la flor posseïx 3 construccions bilabiadas independents, cada una formada per una branca estilar petaloidea com a llavi dorsal i per un tépal extern com a llavi ventral, els dos tancant un únic estam i una regió estigmàtica. (vore més en Westerkamp C, Classen-Bockhoff 2007. Bilabiate flowers, the ultimate response for bees?)

• Periant bilabiado (construccions periantoideas bilabiadas)
• Erro al crear miniatura:
  Una bignoniácea, llavi dorsal remogut. S'observen els 4 estams i l'estil, dels que la posició dorsal d'anteres i estigma indica que l'agent de polinisació és el sector dorsal de l'insecte visitant. En la cara interna del llavi ventral s'observen guies de néctar i pèls.
• 
  Iris (en la foto Iris versicolor). 3 construccions bilabiadas formades per una branca de l'estil petaloidea com a llavi dorsal i un tépal extern com a llavi ventral, que tanquen un estam i l'estigma, amagat en la construcció bilabiada cap al final de la branca estilar. Alternats a les construccions bilabiadas els 3 tépals interns. Com en tota la família de les iridàcees, falta el verticilo d'estams intern.

• Un periant o construcció bilabiado i galeado forma en el llavi superior una gálea, és dir és cóncau vist des de l'eix de la flor. La gálea pot provindre de qualsevol estructura petaloidea. Les anteres es troben en el costat dorsal, protegides per la gálea, moltes voltes el visitant "llegítim" en accedir a la recompensa dispara un mecanisme que li acosta el polen al seu costat dorsal.

• Gálea
• 
  Periant galeado. Marcat el llavi superior en forma de gálea.
• 
  Periant bilabiado (en llavis superior i inferior, o dorsal i ventral) i galeado (el llavi dorsal és una gálea) en Sàlvia microphylla, una lamiácea.
• 
  Llavi superior en forma de gálea en Aconitum.
• 
  Gálea en l'orquídea Serapias.

• Un periant o construcció bilabiado i personat tanca els seus llavis superior i inferior en una constricció que tanca en el tubo floral els verticilos interns de la flor, és el llavi inferior el que s'obri i torna cap al llavi superior per a generar la constricció, després d'ella el llavi superior es continua cap a dalt, i el llavi inferior es continua cap a avall. D'esta manera s'impedix completament l'accés al polen si no es força l'entrada. Un eixemple és el conejito, Antirrhinum.

• Periant personat
• 
  Cort llongitudinal de llavis dorsal i ventral en un periant personat.
• 
  El llavi ventral es tanca contra el llavi dorsal formant una constricció abans de separar-se en el periant personat del conejito, Antirrhinum.

• En canvi és unilabiado si posseïx un sol "llavi", com un lòbul llarc en forma de llengua, com en Anigozanthos i en les espècies de Aristolochia unilabiadas. Comparar en "labelo".

• Un labelo (no llavi) és una peça o lòbul del periant modificat en una estructura complexa i diferent del restant del periant, típicament és una peça més gran que el restant del periant, i esperablement gana en complexitat gràcies a una anatomia molt vascularizada en la que sembla haver peces fusionades. El terme s'utilisa en famílies com les orquídees, que posseïxen un labelo ancestralment ventral i preparat per a l'aterrisage d'insectes, les parasíticas Corsiaceae, que el seu labelo és dorsal, i les zingiberàcees. Vore també "ligulado", que s'utilisa en asteràcees, en #Glossari de Asteraceae.

Atres tipos i parts inclouen els següents:

• Campanulado, en forma de campana, en un tubo basal acampanado i en lòbuls, com en Campanula. El terme també pot ser usat per a sépals o pétals de peces lliures, que formen una campana.

• Periant campanulado
• 
  Corola campanulada.
• 
  Corola campanulada en Campanula, la campanita.
• 
  Corola campanulada en Clematis hirsutissima.

• Urceolado, en forma d'urna, expandit en la base i comprimit en l'àpiç, com en moltes Ericaceae.

• Periant urceolado
• 
  Corola urceolada.
• 
  Corola urceolada en Andromeda polifolia, una ericácea.

• Infundibuliforme, en forma d'embut o trompeta, atrompetado, en una base tubular pero que va expandint el diàmetro a mida que s'acosta a l'àpiç, com en Ipomoea.

• Periant infundibuliforme
• 
  Periant infundibuliforme (atrompetado, en forma d'embut)
• 
  Periant infundibuliforme gamopétalo (en els pétals conados, fusionats entre ells) en Ipomoea.
• 
  Periant infundibuliforme dialipétalo (en els pétals sense fusionar) en Amaryllis belladonna.

• Tubular, principalment cilíndric, com un tubo.
• Rotado, en un tubo curt i membres amplis orientats a ànguls rectes del tubo, com en Phlox (Flora of Austràlia menciona a Solanum, el gènero de la papa, la tomata i l'albargina, com un gènero que en general presenta flors rotadas).

• Hipocrateriforme ("salverform", "en forma de font"), la base és tubular, en un tubo llarc i esvelt, i termina en lòbuls acampanados a ànguls rectes del tubo, com en Plumbago.

• Periant tubular
• 
  Periant tubular.
• 
  Periant tubular en Collomia.

• Periant rotado
• 
  Periant rotado.
• 
  Periant rotado en Solanum nigrum.

• Periant hipocrateriforme
• 
  Periant hipocrateriforme.
• 
  Periant hipocrateriforme en Plumbago.

• Saccado (saccate), en una evaginaació ventral com un sac o bojaca.
• Espoloneado (spurred), en espolón (spur).

Els dos moltes voltes funcionen com a cambres que almagasenen néctar i moltes voltes el mateix sac o espolón és nectarífero, posseïx les glàndules productores de néctar. (vore en Weberling 1989)

• Saco
• 
  Periant saccado, en un sac o bojaca ventral.
• 
  Sépal inferior saccado (en un sac o bojaca) en Impatiens ecalcarata.

• Espolón
• 
  Corola en espolón nectarífero.
• 
  Espolón petaloideo en Linaria.
• 
  Espolón petaloideo en Utricularia sandersonii.
• 
  Espolones petaloideos en Aquilegia formosa.

• 
  Cáliz en espolón nectarífero.
• 
  Espolón sepaloideo en Lupinus arbustus.
• 
  Espolón nectarífero sepaloideo de la flor de Tropaeolum majus.

• Carinado o aquillado, en carena o quilla, és dir en un doblez agut llongitudinal (en la llínea pròxim-distal) que li dona aspecte de pot, usualment ubicat ventralment en una flor orientada més o menys paralela al sol (plagiótropa), com en algunes Polygalaceae. La quilla és una atra adaptació per a evitar el robo de polen per part de les abelles visitants, en dificultar-los l'accés a les anteres amagades en el doblez.

• Carena o quilla
• 
  Periant aquillado o carinado, en este cas la corola gamopétala és aquillada, en forma de quilla, la quilla és ventral.
• 
  Quilla dorsal en una espècie de Erythrina.
• 
  Polygala x dalmaisiana, pétal inferior aquillado i fimbriado (en flocs, com una orla).

Erro al crear miniatura:

El periant caliptrado o operculado de Eucalyptus (en la foto es veu en l'ull floral groguenc) també cridat caliptra o opèrcul, en madurar la flor cau com una unitat, exponent el restant de les peces florals (els estams rosats en la foto).

• Caliptrado o operculado, en cáliz i corola fusionats en una gorra que tanca el restant de la flor (caliptra o opèrcul), que en madurar la flor cau com una unitat exponent el restant de les peces florals, com en Eucaliptus. L'opèrcul està format pels sépals, els pétals o els dos.

Atres parts:

• Les guies de néctar desvien l'atenció dels polinisadors del polen cap a una atra recompensa. Són trobades en les flors polinisades per insectes, que aterrisen en la peça que posseïx les guies de néctar i caminen en la direcció indicada.
• ""Barba" (beard en anglés) es referix a una llínea o zona de tricomas en un periant o part del periant.

• Guies de néctar, barba
• 
  Guies de néctar en Calochortus (Liliaceae).
• 
  Guies de néctar en Alstroemeria (Alstroemeriaceae).
• 
  Iris 'Amethyst Flame'. Guies de néctar i "barba" ("beard").

• Finalment, la funció d'atracció visual la poden complir estructures no petaloideas com els filaments coloreats dels estams. Eixemples són mirtàcees com Callistemon rigidus i el mateix Eucaliptus, i leguminosas mimosóideas com el aromito (Acacia caven).

• Filaments en funció d'atracció visual
• 
  Filaments grocs en Acacia caven, el "aromito".
• 
  Filaments colorats en Callistemon rigidus.

• Vore periant de compostes (disc i raig, papus) en #Glossari de Asteraceae al final d'este artícul.
• Vore les lodículas de Poaceae en el #Glossari de Poacaeae al final d'este artícul.
• Vore el periant papilionáceo en el #Glossari de Fabaceae al final d'este artícul.

Atres definicions en relació al periant

Apany del periant, cicles, merositat. Es va definir "biseriado", "diclamídeo", "cicles", "dicíclico", "uniseriado", "triseriado", "tricíclico", "tetraseriado", "tetracíclico", "multiseriado", "aclamídeo", "aperiantado", "flor nueta", "diclamídeo", "homoclamídeo", "monoclamídeo", "apétalo", "asépalo", "isòmer", "merositat", "anisómero", "bímero", "trímer", "tetrámero", "pentámero" en l'artícul Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

Fusió del periant. Es va definir "dialisépalo", "dialipétalo", "dialitépalo", "aposepalous", "apopetalous", "apotepalous", "gamosépalo", "gamopétalo", "gamotépalo", "sinsepalous", "sinpetalous", "sintepalous" en l'artícul Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

Prefloración del periant. Es va definir "prefloraació" o "vernaació" o "aestivation", "imbricada", "imbricada-alternada", "convoluta" o "contorta", "quincuncial", "valvar", "involuta", en Terminologia descriptiva de les flors (Botànica). Vore prefloraació vexilar en #Glossari de Fabaceae al final d'este artícul.

Androceo

Artícul introductori: Estam

"Estams", "estaminodios", "androceo", "grans de polen", "microsporangio", "anteres", "teques", "teixit conectivo", "filament", "dehiscencia de les anteres", ya definits en la #Introducció als òrguens de la planta i en #Flor.

En l'estam laminar l'antera típicament està en la superfície adaxial de la làmina. En l'estam filamentoso el filament en general és "filiforme" (cilíndric i llarc), podent posseir atres morfologia. El sésil no té filament, subsésil té un filament curt i rudimentari. El estaminodio pot semblar-se tant als estams fèrtils que només es determina que són estaminodios quan es busca si han lliberat polen fèrtil, com succeïx en les flors femenines de les sapindàcees, que posseïxen estams formadors de polen estèril que mai es llibera. Els estaminodios poden tindre o no un anterodio, una estructura com una antera estèril. Les anteres poden ser ditecas o monotecas ("una teca") com en les canàcees (achiras).

Els estams poden estar proveïts d'apèndixs, poden presentar tricomas (pèls), o nectarios que secretan néctar, o en general vestitura i color la terminologia del qual es troba en la secció de #Terminologia general.

• 
  Estams filamentosos en Amaryllis, ya va ocórrer la dehiscencia de l'antera i el polen cobrix el seu exterior.
• 
  Flor de Arbutus, una ericácea, part del periant remogut. S'observen els estams (filamentosos basifijos filament blanc, antera colorada) en 2 apèndixs cada u coloreat de marró.
• 
  Estams "alguna cosa laminares" en la flor masculina de Amborella trichopoda, la "angiosperma basal".

Inserció dels estams

Per inserció dels estams pot fer-se referència a dos coses diferents. Pot referir-se a si els estams estan amagats en el periant, açò és, si la llongitut dels estams excedix al periant o no, són cridats exertos si ho fan (Caesalpinia pulcherrima, Dolichandra cynanchoides), i inclusos o insertos si no ho fan i per lo tant queden coberts pel periant (Tulipa, Agave).

• Estams exertos i inclusos
• 
  Estams exertos.
• 
  En les poàcees es exertan els estams per fòra de les bràctees protectores de la flor quan estan llests per a la polinisació.
• 
  Estams exertos en Caesalpinia pulcherrima.

• 
  Estams inclusos (insertos).
• 
  ?Estams inclusos en Tulipa.

Els estams sempre estan insertos en el receptàcul, pero per "inserció" també es pot fer referència a en quin sector a lo llarc de la seua llongitut se separa de la corola un estam adnato (fusionat) al pétal. Per eixemple es pot llegir "els estams estan insertos a mig camí del tubo de la corola". Els estams epipétalos o petalostémonos estan adnatos als pétals ("insertos" en ells), els episépalos, adnatos als sépals ("insertos" en ells).

• Estams epipétalos i episépalos
• Erro al crear miniatura:
  Estam epipétalo.
• 
  Estams epipétalos en Pulmonaria officinalis.

Apany dels estams, cicles, número i posició

"Disposició espiralada", "verticilada", "dídimos", "didínamos", "tetradínamos", "uniseriados", "biseriados", "triseriados", "tetraseriados", "diplostémonos", "antesépalo", "antepétalo", "antisépala", "opositisépala", "alternipétala", "alternisépalos", "opositipétalos", "obdiplostémonos", "monandras", "diandras", "poliandras", "isostémona", "anisostémona", "polistémona" en Terminologia descriptiva de les flors#Estams i en #Terminologia general.

Fusió dels estams

Els térmens vists en #Terminologia general són "distinct" (sense fusionar entre ells), conados (fusionats entre ells), lliures (sense fusionar a una estructura diferent, encara que poden estar o no fusionats entre ells), i adnatos (fusionats a una estructura diferent) poden ser usats.

Térmens més especialisats i comuns inclouen apostem-nos (sense fusionar ni entre ells ni a una atra estructura), diadelfos, en dos grups d'estams, cada u conado solament en els seus filaments, com en moltes Faboideae (Fabaceae), que típicament tenen 9 estams fusionats en la major part del seu filament i un fusionat solament en la base o no fusionat en absolut,monadelfos, en el grup d'estams conados pels seus filaments, típicament en Malvaceae sensu stricto i Bombacaceae (hui Malvoideae i Bombacoideae en un Malvaceae sensu clapixc), i sinantéreos, en les anteres conadas pero els filaments lliures, caràcter diagnòstic d'Asteraceae i també s'observa en algunes cucurbitàcees. Si estan fusionats per anteres i filaments són sinandros, com en el pal borracho (Chorisia speciosa) i el zapallo, Cucurbita. Térmens vists més dalt en "inserció" són "epipétalo" o "petalostémono" i "episépalo".

?Si els estams estan fusionats formant varis cossos, es diu androceo poliadelfo, com en Hypericum, que els estams estan soldats formant cinc grups.

La fusió dels estams, com l'inserció, funciona típicament per a "presentar" els estams als polinisadors.

• Eestambres monadelfos, diadelfos, sinandros
• Erro al crear miniatura:
  Estams monadelfos en malvàcees (en la foto la rosa chinenca, Hibiscus rosa-sinensis). Les 5 cabezuelas colorades són els estigmes del gineceo que va travessar el tubo estaminal.
• 
  Sinandro (estams monadelfos i sinantéreos) en el pal borracho, Chorisia speciosa, una atra malvácea.
• Erro al crear miniatura:
  Estams sinantéreos (vore en #Glossari de Asteraceae al final d'este artícul).

• Erro al crear miniatura:
  Estams diadelfos.
• 
  Estams diadelfos (avall, separats del restant de la flor) en una leguminosa (fabácea) papilionóidea. Dalt el gineceo que quedava semiencerrado pels estams.
• Erro al crear miniatura:
  Una típica flor de leguminosa papilionóidea (Fabaceae Papilionoideae).

• Erro al crear miniatura:
  ?Estams poliadelfos.
• 
  ?Estams poliadelfos en Bombax ceiba.
• 
  ?Estams poliadelfos en Bombax costatum.

Anteres

Artícul introductori: Antera

La inserció de les anteres es referix a l'unió del filament a l'antera. Tipos estàndar són basifija, antera unida en la seua base a l'àpiç del filament, dorsifija, antera unida dorsalment i medialment a l'àpiç del filament, i subbasifija, antera unida prop de la seua base a l'àpiç del filament. També pot cridar-se apicifija a la que es fixa a l'àpiç del filament, és dir és basifija i l'estam es genicula en el punt d'inserció de l'antera cap al seu sector proximal,:293,295 com en moltes Ericaceae:293,295 i en Bignoniaceae. Una antera versàtil és la que pivota lliurement en el punt d'unió en el filament, les anteres versàtils poden ser dorsifijas, basifijas o subbasifijas.

• 
  Antera basifija.
• 
  Anteres basifijas en Ranunculus repens.
• 
  Antera basifija versàtil.
• 
  Antera basifija i apicifija en Arbutus, una ericácea.

• 
  Antera dorsifija.
• 
  Antera dorsifija versàtil.
• 
  Antera subbasifija.

Finalment, un tipo extrem d'antera és el polinio d'algunes Orchidaceae i Apocynaceae (vore en la cita).

Dehiscencia de l'antera

"Dehiscencia de l'antera" ya va ser definida.

• Dehiscencia llongitudinal, en que l'antera s'obri seguint una sutura paralela a l'eix llarc de la teca. Atres tipos són rars i específics d'alguns grups:
• Dehisencia poricida, a través d'un poro en l'àpiç de la teca, com en Ericaceae i Solanaceae. El polen pot travessar el poro quan l'antera vibra per efecte del vent, hi ha insectes que poden extraure-ho per sonicación (en anglés buzz pollination), baten els músculs de les ales de forma de fer vibrar l'antera artificialment.
• Dehiscencia travesser, la sutura talla l'eix llarc de l'antera, com en Lachemilla (Rosaceae) i Hippocratea.
• Dehiscencia valvar, la sutura obri a l'antera formant una o més llengües (valvas), com en Lauraceae.

• Tipos de dehiscencia de l'antera
• Erro al crear miniatura:
  Antera de dehiscencia llongitudinal.
• Erro al crear miniatura:
  Anteres de dehiscencia llongitudinal en Lilium (el polen lliberat ya va ser transportat).
• 
  Antera de dehiscencia poricida.
• Erro al crear miniatura:
  Una ericácea, Chimaphila umbellata, senyalats els poros d'una antera (violeta), de dehiscencia poricida.

• 
  Antera de dehiscencia travessera.
• 
  Antera de dehiscencia valvar.
• Erro al crear miniatura:
  Laurus nobilis, el llorer, posseïx una valva en cada teca que s'obri d'avall dalt, exponent el polen adherit a la seua cara interna. També s'observen els apèndixs nectaríferos grocs als costats dels filaments.

Es pot indicar la direcció de la dehiscencia, la direcció cap a la que s'expon el polen despuix de la dehiscencia de l'antera, en relació a l'eix floral o al sol. La direcció és millor detectada quan les anteres encara estan inmaduras o just escomençant a obrir-se, perque despuix de la dehiscencia, les anteres usualment es resecan i tuercen, tornant més dificultosa l'observació de la direcció de la dehiscencia.

Tipos comuns de direcció de la dehiscencia són:

• extrorsa, que s'obri cap a fòra de l'eix floral,
• introrsa, que s'obri cap a dins de l'eix floral,
• latrorsa o lateral, que s'obri lateralment a l'eix floral,

i en flors orientades horisontalment, la dehiscencia pot tindre direcció

• cap a dalt o
• cap a avall,

en relació al sol.

Eixemples: Xyris té una interessant dehiscencia latrorsa o lateral.

La direcció de la dehiscencia pot descriure's en dos moments diferents del desenroll. Per eixemple és un cas comú que les anteres siguen introrsas primerenc en el desenroll, pero que despuix en la flor orientada horisontalment, les anteres es reubiquen en el seu costat dorsal, en totes les seues anteres "mirant" cap a avall (en la dehiscencia de les anteres cap a avall). Esta direcció pot ser descripta com introrsa primerenc en el desenroll i cap a avall en la madurea. Un atre eixemple són les anteres poricidas d'Ericaceae, que poden ser extrorsas primerenc en el desenroll, i introrsas en la madurea per inversió de l'estam.

Gineceo, carpelos, pistils

Artícul introductori: gineceo, carpelo

Morfologia del gineceo, secció travessera a l'altura de l'ovari. 1: paret de l'ovari. 2: lóculo. 3: òvul. 4: funícul. 5: placenta.

Si hi ha més d'un ovari, o estil, o estigma, pero algun d'ells sembla fusionat, tots es consideren part del mateix pistil (per eixemple, 3 ovaris aparents fusionats en la base, o el cas únic dels asclepiadoides, que el gineceo consistix en dos carpelos que formen distints ovaris i estils pero un únic estigma unint els estils, com els dos carpelos són conados, tota l'estructura és un únic pistil). Un pistilodio és un pistil estèril, un carpelodio és un carpelo estèril. Els pistils poden ser simples (d'un sol carpelo) o composts per més d'un carpelo.

En una secció feta en un bisturí de full prim i, si la flor és chicoteta, a la lupa en ajuda de pinça de punta fina i una agulla de dissecció, es poden observar més caràcters, que encara es consideren dins del camp de la morfologia. Dins de l'ovari, un septo és una partició, esperablement està composta per la fusió de les làmines foliares de dos carpelos contigus. Si els carpelos es troben en el centre de l'eix floral, es diu columna a l'eix central des del qual radian els septos, segons la disposició dels carpelos pot estar formada per l'equivalent al nervi central o el nervi central pot estar en les parets externes de l'ovari (la disposició dels nervis en una secció travessera de l'ovari es considera un caràcter anatòmic que a voltes requerix de l'us d'un microscopi òptic per a la seua observació). Cada cavitat és un lóculo. Placenta és el teixit de la paret interna de l'ovari en el que es forma l'òvul, pot haver més d'un en una mateixa placenta. El funícul és la cordonera que unix la placenta en l'òvul.

• Erro al crear miniatura:
  Gineceo de pistils lliures, cada pistil un carpelo (gineceo dialicarpelar). A la dreta el tall travesser. 3 carpelos i 1 lóculo per carpelo.
• Erro al crear miniatura:
  Els gineceos dialicarpelares són comuns en les rosàcees. Diagrama de cort travessera de Fragaria, la frutilla o fraula.
• Erro al crear miniatura:
  Carpelos fusionats en un únic pistil (gineceo gamocarpelar). A la dreta el tall travesser. 3 carpelos i 1 lóculo.
• Erro al crear miniatura:
  Cort llongitudinal en un sol òvul. 2 carpelos i 1 lóculo.
• Erro al crear miniatura:
  Gineceo gamocarpelar. A la dreta el tall travesser. 5 carpelos i 5 lóculos, 5 septos i 1 columna.
• Erro al crear miniatura:
  Gineceo unicarpelar. A la dreta el tall travesser. 1 carpelo i 1 lóculo.

"Apocárpico" o "dialicarpelar", "sincárpico" o "gamocarpelar", "unilocular", "plurilocular", i cóm determinar-ho, en Terminologia descriptiva de les flors.

Placentación

La posició de l'ovari determina la posició o ubicació de l'ovari en relació en atres parts florals: al hipanto, al cáliz, a la corola, o al androceo. Un ovari súpero (en flors hipóginas) és el que té els sépals, pétals, estams, i hipanto si ho hi ha, units a la base de l'ovari, com en Prunus i Rosa. Un ovari ínfero (en flors epíginas) és el que té els sépals, pétals, estams i hipanto si ho hi ha, units a l'àpiç de l'ovari, com en Pyrus, Narcissus, Cucurbita. Existix una gama d'intermijos entre estes dos condicions, es pot usar el terme semiínfero o semiepígino (o "en part ínfero") si els sépals, els pétals, els estams i el hipanto si ho hi ha, estan units en el mig de l'ovari, com en Saxifraga, Euonymus i alguns gèneros de Celastraceae. Alguns autors fan descripcions més detallades i en lloc de "semiínferos" criden als ovaris "un quint ínfero" (solament la quinta part de l'ovari ínfera), "un terç ínfero" (solament la tercera part de l'ovari ínfera) etcétera.

El tipo d'inserció de l'ovari i la seua posició són millor determinades en una secció llongitudinal de la flor.

• Ovari súpero o ínfero
• 
  Ovari súpero. Sense hipanto.
• 
  Ovari súpero en Polygonatum multiflorum. Cort llongitudinal de la flor.
• Erro al crear miniatura:
  Ovari ínfero. Sense hipanto.
• Erro al crear miniatura:
  Ovari semiínfero. Sense hipanto.
• Erro al crear miniatura:
  Ovari semiínfero, en este cas "un terç ínfero" (en este cas en relació en els tépals) en Anticlea elegans.
• 
  Ovari súpero. En hipanto.
• Erro al crear miniatura:
  Ovari súpero en hipanto en Prunus sp.
• 
  Ovari ínfero. En hipanto.
• 
  Ovari ínfero en hipanto en el zucchini, de l'espècie Cucurbita pepo. En cucurbitàcees típicament l'ovari es descriu com ínfero en hipanto; estant els estams insertos a diferents altures del tubo perigonial segons el gènero.

La definició de hipanto varia entre autors. Lo que en Simpson (2005) és un ovari ínfero sense hipanto (vore image), segons atres autors posseïx un hipanto que està fusionat al pistil en tota la seua extensió. Lo que en Simpson (2005) és un ovari súpero en hipanto, per a atres autors és un ovari perígino. En este cas en especial cal chequear el glossari de la flora que s'estiga utilisant en esment per a corroborar quin és l'us que se li dona a estos térmens.

Ovari "hipógino", ovari "epígino", "epihipógino", "perígino", "epiperígino", "epihipoperígino" en Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

"Placentación axilar", "apical" o "péndula", "apical-axilar", "basal", "lliure-central", "laminar", "parietal difusa", "marginal", "parietal", "parietal-septada", "axilar en placentes intrusivas", "axilar en doble curvatura de carpelos" en Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

Estil

Definit en la #Introducció als òrguens de les plantes

L'estil és de llongitut variable, des de menys de 0,5 mm (estigma subsésil) fins a més de 30 cm en certes varietats de dacsa: és lo que és coneix com "barbes del choclo". Pot ser geniculado com en Gloriosa superba; petaloideo (formant làmina vistosa atractora de polinisadors) com en Canna., formant una estructura 5-partida similar a un parasol, en Sarracenia. El safrà són els estils i estigmes secs de Crocus sativus, una iridácea.

La posició de l'estil és l'ubicació de l'estil en relació al cos de l'ovari. Una posició de l'estil terminal o apical és que s'origina en l'àpiç de l'ovari, i és per llunt el tipo més comú. Un estil subapical s'origina d'un costat de l'ovari, prop de l'àpiç i llaugerament per baix d'ell. Un estil lateral s'origina en el costat de l'ovari, com en alguns membres de Rosaceae com Fragaria (la frutilla o fraula). Finalment, un estil ginobásico és el que s'origina en la base de l'ovari, característics de Boraginaceae sensu stricto i de la majoria de Lamiaceae, que l'estil s'eleva des de la base i centre d'un ovari fortament lobado.

• Estil terminal, lateral, ginobásico
• 
  Posició terminal de l'estil.
• Erro al crear miniatura:
  ?Estil terminal geniculado.
• 
  ?Estil terminal geniculado en Gloriosa superba.
• 
  Posició lateral de l'estil.

• Erro al crear miniatura:
  L'estil és de posició lateral en Fragaria, la frutilla o fraula.
• 
  Posició ginobásica de l'estil.
• Erro al crear miniatura:
  L'estil és de posició ginobásica en les boraginàcees, que l'ovari es dividix en 4 lòbuls que seguiran sent diferenciables en el seu frut.

• Morfologia
• 
  Les iridàcees varen perdre un verticilo d'estams, pero en moltes d'elles, com en Iris (ya vista), les branques estilares milloren l'eficiència dels estams que queden complint una funció significativa en el síndrome floral, moltes voltes són allargades i petaloideas. El safrà són els estils-estigmes curats (secats) de Crocus sativus (en rojós, 3 branques, entre les 3 anteres), una iridácea.
• Erro al crear miniatura:
  L'estil de la carnívora Sarracenia té la forma d'un parasol de 5 puntes (?i quin és el síndrome floral? no deuria haver nectarios, o mengen polen? si mengen polen on se'ls pega per a transport, en el costat dorsal o el ventral?).

"Beak" estilar i atres morfologia en Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

Estigma

Definit en la #Introducció als òrguens de la planta

Morfologia (humits, secs, papilosos, no papilosos, plumosos, globosos, en cabezuela, capitados, llineal, lobado) en Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

• Estigmes
• 
  Rosa chinenca, Hibiscus rosa-sinensis, posseïx 5 estigmes globosos, en cabezuela, capitados.
• Erro al crear miniatura:
  Zapallo de l'espècie Cucurbita pepo, s'observen 3 estils blancs (un remogut) que evidencien el número de carpelos, cada u en un estigma groc bilobado.
• 
  En la part superior de la foto s'observen els pistils de la flor de Magnolia i les seues regions estigmàtiques llineals, de marró més obscur (baix d'ells els estams, blancs, i després els pétals).
• 
  Flores en antesis de Holcus mollis (poàcees, la família de les pastures i cereals), s'observen els estigmes plumosos i els estams.

Asteraceae. Estil en anell colector, raspall en #Glossari de Asteraceae

Òvul

Artícul introductori: Òvul

Varen ser definits en la #Introducció als òrguens de la planta i en este artícul es mencionen en #Llavor, ya que algunes parts de la llavor s'expliquen pel seu desenroll a partir de parts de l'òvul. Atres detalls, provablement més del camp de l'anatomia que de la morfologia, ampliats en Terminologia descriptiva de les flors (Botànica). En eixe artícul: "primordio seminal", "rudimento seminal", "nucela", "tegumentos", "calaza" o "chalaza", "funícul", "micrópilo", "fil cárpico" o "fil", "ortótropo", "anátropo" i "campilótropo".

Inflorescència

Artícul introductori: Inflorescència

Les inflorescència moltes voltes funcionen per a millorar la reproducció. Poden millorar la capacitat d'atracció del polinisador. Atres inflorescència són pseudantos ("falsa flor"), el síndrome floral s'aplica no a una flor individual sino a tota l'inflorescència, com en aràcees i asteràcees. Una dificultat en la determinació del tipo i parts d'inflorescència és delimitar-la. Generalment, una inflorescència és llimitada pel full vegetatiu més propenca. No obstant pot haver una gradació entre els fulls vegetatius més baixes i les bràctees florals chicotetes, per lo que la delimitació de l'inflorescència pot terminar sent una miqueta arbitrària. Note's que l'inflorescència pot consistir en una sola flor per reducció del restant.

L'estructura d'una inflorescència pot ser complicada. Vore Weberling (1989, al principi no era un fake) per a un estudi detallat de les inflorescència.

"Inflorescència" i "pedúncul" varen ser definits en la #Introducció als òrguens de la planta, una inflorescència en pedúncul és "pedunculada". Una planta "acaulescente" i "escape" en #Hàbit. En #Bràctees de la flor i inflorescència s'ha vist "involucre" i "espata".

Un raquis és l'eix central dins de l'inflorescència, és la continuació del pedúncul una volta comencen les flors o la primera bràctea que es considera part de l'inflorescència, com l'espata en aràcees o la gluma en poàcees (per excepció en poàcees i ciperàcees, l'inflorescència de la qual es diu "espiguilla", no tenen raquis sino "raquilla").

Posició de l'inflorescència

Ya s'ha vist en la #Introducció els òrguens de la planta que una inflorescència, que és un mòdul, pot ser "axilar", si no és "terminal", en Talle que la planta és "cauliflora" si la flor o inflorescència és adventicia en un tronc en creiximent secundari, i que els fenomens de "concaulescencia" i "recaulescencia" poden emmaixquerar estes posicions.

"Infrafoliar"; "interfoliar" i "suprafoliar" en #Glossari de Arecaceae al final d'este artícul.

Desenroll de l'inflorescència

L'inflorescència pot ser, com s'ha vist en tallos, determinada ("tancada", "monotélica") o indeterminada ("oberta" o "politélica"). Característicamente en l'inflorescència indeterminada les flors maduren de la base cap a l'àpiç, en les determinades madura l'àpiç primer.

• Inflorescència determinades i indeterminades
• 
  Aloe i Agave són molt pareguts vegetativament per convergència (pertanyen a famílies diferents). En Aloe, com és típic en inflorescència indeterminades, les flors maduren de la base cap a l'àpiç, a on es troba el meristema apical.
• 
  ...En canvi en Agave l'inflorescència és determinada.

També es va vore que en alguns casos l'àpiç de l'inflorescència pot recomençar el creiximent vegetatiu (és un brot pleonántico), tornant a formar nomofilos, com ocorre en moltes Myrtaceae i en el ananá (Ananas comosus).

• Talle pleonántico
• 
  ...Els dos eixemples anteriors són hapaxánticos. L'inflorescència del ananá és pleonántica: després de donar les flors laterals continua el seu creiximent vegetatiu.

Una mateixa inflorescència a la seua volta pot estar "composta" per unitats de inflorescència, no necessàriament del mateix tipo. Quan és aixina li la crida inflorescència composta (si no, és "simple"). Li les numera per número d'orde, com als tallos, pero al revés que a estos: l'última unitat d'inflorescència (la que té les flors directament insertes en el pedúncul) és la "inflorescència primària", les inflorescència primàries estan insertes en el pedúncul de la "inflorescència secundària", etc. Per eixemple en pastures (Poaceae), la "inflorescència primària" sempre és una espiguilla (un mechó curt que es reconeix perque en la seua base es troben la gluma i la glumela), i lo més comuna és que estiguen ordenades en una inflorescència secundària i fins a una terciaria. Eixemples de cóm es nomenen les inflorescència secundàries són "una panícula de espiguillas", o "un corimbe de caps", o "una arracada de mechons".

• Inflorescència compostes
• 
  En gramíneas (#Glossari de Poaceae) l'inflorescència primària, en el pedúncul de la qual estan directament insertes les flors, està protegida per dos bràctees (la gluma i la glumela). En el gènero Hordeum (foto) el pedúncul pres pels dits és el de l'inflorescència secundària, no té gluma i glumela, les inflorescència primàries (les espiguillas) són les que estan insertes en el pedúncul de la secundària. Esta inflorescència és un mechó de espiguillas.
• 
  En canvi en este gènero (Chasmanthium) el pedúncul és el de l'inflorescència primària, com indiquen la gluma i la glumela en la base del raquis. Esta inflorescència és l'espiguilla.

Tipos d'inflorescència

Els térmens generals són cims per a les inflorescència determinades; per a les inflorescència indeterminades, les més comunes són la arracada (flors pediceladas), el mechó (flors sense pedicel), la panícula (en pedicel, laxament ramificada, en aspecte de paraigües a mig obrir, les flors més jóvens en l'àpiç).

• Inflorescència indeterminades
• 
  Mechó.
• 
  Arracada.
• Erro al crear miniatura:
  Arracada.
• Erro al crear miniatura:
  Panícula.

Pot ser determinada o indeterminada la umbela ("com un paraigües", un sol verticilo, les flors a la mateixa altura en relació al pedúncul, o a la mateixa distància de l'inserció al pedúncul), un radi és l'eix secundari de l'umbela composta (una umbela d'umbeles, com en moltes umbelíferas). El cap o capítul és un grup apretunyat de flors sésiles o subsésiles en un "receptàcul compost" o torus provinent del pedúncul, moltes voltes tenint baix d'ella un involucre de bràctees anomenades filarios en funció sepaloide, són típiques d'Asteraceae ("les compostes", denominació antiga per "flors compostes per flors") i alguns atres grups com Eriocaulaceae, "les compostes de les monocotiledóneas", note's que algunes inflorescència semblen una "cap" pero no tenen receptàcul compost. En un ament, com en Quercus o Salix, l'eix principal és bla i péndola, les flors usualment són inconspicuas i polinisades per vent, i poden tindre qualsevol tipo d'apany (ser simples o composts, determinats o indeterminats...). Un espádice és un mechó en un eix central engrossat i carnoso, típicament en flors congestionades i a voltes en una espata que ho protegix, com en Araceae, Acorus i Typha.

• 
  Umbela simple indeterminada.
• 
  Umbela simple determinada.
• Erro al crear miniatura:
  Ament.

• 
  Cap o capítul.
• 
  Cap o capítul, una atra forma del receptàcul, en involucre per davall.
• Erro al crear miniatura:
  Espádice.

Un pseudanto sensu Faegri i van der Pijl (1979) és una unitat que sembla una sola flor, pero típicament consistix en dos o més flors que funcionen com un únic síndrome floral (compare's en euanto, "flor verdadera", i meranto, cada part en que es dividix una flor que funciona com un síndrome floral, com en Iris). Els pseudantos són caps (p.ej. Asteraceae) o espádices (p.ej. Araceae).

Els térmens "paraclado", "co-florescencia", "cim" o "tirso determinat", "dicasio", "dicasio simple o címula", "dicasio compost", "cim compost", "cim paniculoide", "panícula de Weberling", "cim racimoide", "cim elongada", "monocasio", "cim helicoide", bóstryx", "cim escorpioide", "cincino", "drepanio", "ripidio", "flabelo", "corimbe", "fascículo", "glomérulo", "pleiocasio", "tirso", "verticiláster", en Terminologia descriptiva de les flors (Botànica).

Fruts

Artícul introductori: Frut

El "frut" i "parts accessòries", "pericarpi", "endocarpi", "mesocarpi", "exocarpio" definits en la #Introducció als òrguens de la planta. "Clamidocarpo", "induvias", "fruts unispermos", "partenocárpicos" en Terminologia descriptiva de les flors i fruts (Botànica). "Monotalámico" i "politalámico" en Terminologia descriptiva de les flors i fruts (Botànica).

Hi ha molta terminologia i discrepància entre autors sobre quin enfocament es deuria donar a la classificació dels fruts. Solen concordar en començar la classificació determinant l'unitat del frut.

L'unitat del frut. Els fruts simples deriven d'un únic pistil d'una única flor, els fruts agregats o polifrutos, dels pistils (cada pistil és una unitat frut) d'una sola flor en un gineceo en més d'un pistil, i els fruts múltiples o infrutescència deriven de més d'una flor, cada pistil és una unitat frut. El esquizocarpo és un frut sec derivat d'un pistil en que cada carpelo o lóculo se separa del restant a la madurea, constituint cada unitat un frut en sí mateixa (un mericarpio?). Es determina si una planta té fruts simples, polifrutos, fruts múltiples o esquizocarpos observant el desenroll del mateix des del moment en que les flors són fecundadas. Els fruts individuals es definixen de la mateixa manera que els fruts simples. Els polifrutos són "un frut agregat de...", les infrutescència "un frut múltiple de..." i els últims són "esquizocarpos de..." l'unitat de frut. Note's que l'unitat de frut i el frut compost diferixen de la "unitat de dispersió", les parts externes a la flor que actuen com a parts accessòries (sense ser-ho, ya que en els llibres de text solament les parts florals es diuen parts accessòries) poden estar incloses en l'unitat de dispersió, com ocorreria en l'involucre derivat de bràctees en funció sepaloide que protegixen l'ovari de la flor d'ovari ínfera de les bellotas.

Els fruts es classifiquen en primer lloc en secs o carnosos, estos últims comestibles per algun gremi d'animals. L'unitat frut i el polifruto o l'infrutescència poden diferir ya des d'este pas de la classificació, per eixemple en la frutilla el frut derivat de cada pistil és sec, pero el polifruto és carnoso, la part carnosa és derivada del receptàcul. Els fruts carnosos són en general adaptacions per a la dispersió de les llavors per animals, el pericarpi carnoso sent la recompensa (en a lo manco algunes llavors o ben caent o travessant el sistema digestiu de l'animal sense danyar-se). Si hi ha solament dos capes, es diuen exocarpio i endocarpi.

En segon lloc s'indica si el frut en madurar serà dehiscente o indehiscente, és dir si s'obri espontàneament o no a la madurea exponent les llavors (açò s'aplica als fruts secs, rarament algun frut carnoso pot ser dehiscente, pero si és indehiscente normalment no s'indica).

El tipo de frut es pot seguir especificant des de dos enfocaments. Pot fer-se alusió a un caràcter morfològic que indique una especialisació més alta a un síndrome de dispersió (per eixemple en fruts carnosos pot donar-se-li importància a el "carozo", un endocarpi llenyós -endurit- que amaga la llavor, o a un exocarpio llenyós, els dos adaptacions a un gremi més especialisat que els consumix i dispersa). Térmens més anatòmics (com el número de lóculos i llavors, septos, les parts accessòries, etc.) són útils per a diferenciació taxonómica. Per eixemple la "llegum" és el frut de les leguminosas, i el "pepónide" és el frut de les cucurbitàcees, en madurar les diferents espècies dins de cada família tenen diferents tipos de dispersió, són fruts que es reconeixen des de lo anatòmic.

Els tipos més generals nomenats són aquenio (sec, indehiscente), càpsula (sec, dehiscente), baya (carnoso) i drupa (carnoso en "carozo", un endocarpi llenyós).

En general els noms deriven d'algun d'estos quatre tipos de frut, que els descriu més especializadament: una anou (en llenguage tècnic, no coloquial) és un aquenio en un pericarpi molt llenyós, de manera que només pot trencar-l'un gremi d'animals més especialisat que els que poden dispersar el aquenio; una sàmara és un aquenio alado; un gra o cariópside és un aquenio en el pericarpi no llenyós i adnato als teguentos de la llavor, de manera que sense un anàlisis dels teixits dels que prové semblara ser la llavor sense pericarpi. "Antocarpo", "Cipsela", "Trima", "Pseudodrupa", "Núcula", "Utrículo", en Terminologia descriptiva de les flors i fruts (Botànica)#Fruts.

• Fruts secs indehiscentes (de tipo aquenio)
• Erro al crear miniatura:
  Aquenio, secció llongitudinal.
• Erro al crear miniatura:
  Gra o cariópside, secció llongitudinal.
• Erro al crear miniatura:
  Anou, secció llongitudinal.

• Erro al crear miniatura:
  Sàmara.
• 
  Sàmares.

Entre les càpsules, les llínees de dehiscencia del pixidio delimiten un opèrcul (una "tapita"), la càpsula poricida s'obri per poros, el folícul té una única llínea de dehiscencia llongitudinal. "Càpsula loculicida", "càpsula septicida", "càpsula placenticida", "càpsula circuncisa" (pixidio), "càpsula septífraga", "dehiscencia sutural simple o ventricida", "dehiscencia loculicida", "dehiscencia travesser" o "dehiscencia operculada", "dehiscencia poricida o foraminal", "dehiscencia biscida" en Terminologia descriptiva de les flors i fruts (Botànica)#Fruts. Per al frut de Fabaceae (leguminosas), vore "llegum", "baïna", "lomento", "sutura llongitudinal doble", en #Glossari de Fabaceae alf final d'este artícul. Per al frut de Brassicaceae, vore "silicua" i "silícula" en el #Glossari de Brassicaceae al final d'este artícul.

• Fruts de tipo càpsula
• 
  Inflorescència de càpsules encara tancades en Liquidambar styraciflua.
• 
  Infrutescència de càpsules ya obertes per les seues llínees de dehiscencia en Liquidambar styraciflua.
• 
  Folícul en Brachychiton.

• 
  Càpsula circuncisa o pixidio.
• Erro al crear miniatura:
  Càpsula circuncisa o pixidio.

• 
  Càpsula poricida.
• 
  Càpsula poricida en la rosella, Papaver. El vent agita el llarc pedicel de manera que les llavors escapen pels poros.

Fruts carnosos. "Pireno" i "nuculanio", i els especialisats d'alguns tàxons; "hesperidio" o "cítric" ("flavedo", "albedo", "sacs de suc"), "pomo", "balaústa" en Terminologia descriptiva de les flors i fruts (Botànica)#Fruts. "Pepónide" en #Glossari de Cucurbitaceae al final d'este artícul.

Esquizocarpos. "Esquizocarpo de sàmares", ?"esquizocarpo de folículs", ?"esquizocarpo de núculas", "esquizocarpo de aquenios", "regma", en Terminologia descriptiva de les flors i fruts (Botànica)#Fruts. "Esquizocarpo de mericarpios" i "carpóforo" en el #Glossari de Apiaceae al final d'este artícul.

Tipos de fruts agregats

El tipo de frut agregat és indicat com "un frut agregat de..." les unitats del frut particulars (o en anglés, agregant el sufix -acetum al final de l'unitat del frut).

Un poliaquenio (aquenecetum) és un frut agregat de aquenios. Un eixemple comú és Fragaria, la frutilla o fraula (alguns la criden conocarpo per tindre el receptàcul acrescente carnoso i comestible, i el cáliz persistent), un atre que també és de les rosàcees és Rosa (alguns la criden cinorrodon perque els carpelos lliures, unispermos, permaneixen envolts pel receptàcul acrescente, carnoso). Atres eixemples de poliaquenios: Clematis (una ranunculácea), Ranunculus, Alisma.

• Poliaquenio de la frutilla
• 
  Els carpelos lliures de Fragaria seran l'unitat de frut del poliaquenio cridat frutilla o fraula.
• 
  El cáliz de la flor persistirà en el frut.
• 
  Poliaquenio de Fragaria vesca, un conocarpo.
• 
  Diagrama de poliaquenio de Fragaria, i el recorregut dels fas vasculars en el receptàcul (roig), inervando cada aquenio.

• Poliaquenio de la rosa
• 
  Flor de Rosa.
• Erro al crear miniatura:
  Formació del frut en Rosa. En groc grisáceo els aquenios en estils llarcs.
• 
  Cort de flor de Rosa.
• Erro al crear miniatura:
  Frut de Rosa, el escaramujo o cinorrodon.

• Poliaquenio de Ranunculus
• 
  Els carpelos lliures de Ranunculus formaran un poliaquenio.
• Erro al crear miniatura:
  Poliaquenio en Ranunculus.

Una polidrupa o pluridrupa (drupecetum) és un frut agregat de drupes, com en Rubus, la frambuesa.

• Pluridrupa en la frambuesa
• 
  Els carpelos lliures de Rubus formaran l'unitat de la pluridrupa.
• 
  Pluridrupa de Rubus illecebrosus.
• 
  Pluridrupa de Rubus mostrant el tall travesser d'una drupa en la seua carozo (llavor més endocarpo dur).

Un plurifolículo (un follicetum) és un frut agregat de folículs, com en Magnolia i en el anís estrelat, Illicium verum.

• Plurifolículo en magnolias
• 
  Flor de Magnolia, els carpelos lliures donaran el frut agregat de folículs.
• 
  Comença la formació del frut en Magnolia.
• 
  Alguns folículs comencen a obrir-se.
• 
  Folículs oberts, mostrant les llavors (roges) algunes d'elles ya perdudes.

Un sincarpo és un frut agregat, típicament de bayas, en que les unitats del frut es fusionen, com en Annona, una anonácea de la que prové la chirimoya (el frut de Annona cherimola).

• Sincarpo en la chirimoya
• 
  Flor de Annona, s'observen els pétals (carnosos, grossos) i sépals (verts).
• Erro al crear miniatura:
  Flor de Annona. En vert el receptàcul i els sépals, en groc els pétals, en groc obscur els estams, en groc clar els estils dels carpelos, en circulitos blanquitos els lóculos de cada carpelo.
• 
  Annona crassiflora: Formació del frut. Es perden els pétals i els estams, i encara es mantenen els estils i els sépals.
• 
  Frut madur, sincarpo de bayas, en Annona cherimola, la chirimoya.

Tipos de fruts múltiples

Un frut múltiple (o infrutescència) és el derivat de dos o més flors que coalescen. En determinar-ho, també es deu indicar l'unitat del frut que correspon a un pistil o a una flor, el frut llavors es pot cridar "frut múltiple de..." la particular unitat del frut present. Un eixemple de aquenio múltiple és el de Platanus (a voltes vists com núculas, o com antocarpos pels pèls), la banana d'ombra, un atre és el panader de les asteràcees, un de drupa múltiple és Morus nigra, la mora, a on la part carnosa són en realitat els tépals acrescentes.

• Frut múltiple de aquenios en la banana
• 
  Frut múltiple de aquenios en Platanus.
• 
  Alguns aquenios remoguts.
• 
  Un aquenio.
• Erro al crear miniatura:
  Cort travessera mostrant la llavor.

• Drupa múltiple en la mora
• Erro al crear miniatura:
  Inflorescència de flors femenines en la mora, Morus nigra.
• Erro al crear miniatura:
  Drupa múltiple en Morus nigra.

Alguns térmens especialisats per a fruts múltiples són els que seguixen:

Es diu "bur" (abrojo en Argentina) quan el frut múltiple de aquenios o grans està rodejat d'una estructura dura i espinosa derivada d'un involucre, en capacitat d'adherir-se als animals que es traslladen, com en Cenchrus (Poaceae) o Xanthium (Asteraceae). El abrojo és una de les estratègies de l'ectozoocoria (la dispersió de la llavor per animals sense ingestió).

• Abrojos
• 
  Inflorescència de Xanthium, una composta. Cada inflorescència de flors violetas està rodejada d'un involucre vert. Cada flor madurarà en un aquenio, i l'involucre els envoldrà formant el "bur".
• 
  Formació de el "bur" en Xanthium (les inflorescència terminals més chicotetes són les masculines).
• 
  "Bur" madur i llest per a dispersar-se.
• 
  "Bur" en Xanthium, en marró obscur les unitats aquenios, en marró més clar l'estructura de bràctees involucrales.

• 
  Inflorescència en Arctium, una atra asterácea, observe's l'involucre en ganchos (vert).
• 
  "Bur" en Arctium.
• 
  Inflorescència en certa ciperácea, Cenchrus.
• 
  Fruts madurs de Cenchrus tancats en un "bur" o abrojo.

Un sorosis és un frut múltiple en que les unitats són bayas carnosas i estan fusionades lateralment a lo llarc d'un eix central, com en Ananas, el ananá o pinya.

• Sorosis en el ananá
• 
  Planta de Ananas comosus, la pinya o ananá.
• 
  Inflorescència (en violeta les flors, en rosa les bràctees).
• 
  Formació del frut i l'infrutescència.
• 
  Diagrama d'infrutescència i frut.

Un siconio o sicono és un frut múltiple en que les unitats aquenios es presenten en la cara interna d'un receptàcul convexo, que es torna acrescente i carnoso (sent l'infrutescència derivada de la seua inflorescència particular, el hipantodio), com en Ficus, l'higuera.

• Sicono en l'higuera
• 
  Hipantodio just abans de l'antesis (en este cas l'obertura del poro, o ostíolo, del receptàcul formant un recipient, en la foto el ostíolo tancat en primer pla), en la figa comestible, Ficus carica.
• Erro al crear miniatura:
  Sicono en Ficus carica, la figa comestible.

Una bibaya està formada per la concrescencia de dos bayas, com en Lonicera japonica, la madreselva. Un estróbilo posseïx l'eix de l'inflorescència cilíndric, sec, i els fruts en l'aixella de bràctees leñosas, com en Alnus jorullensis, el aliso, o Casuarina stricta, la casuarina.

• 
  Inflorescència de 2 flors en la madreselva, Lonicera japonica.
• Erro al crear miniatura:
  Bibaya en la madreselva, Lonicera japonica.
• Erro al crear miniatura:
  Estróbilos de Casuarina stricta.

Llavors

Artícul introductori: Llavor

Els aspectes de la morfologia de la llavor poden ser importants caràcters utilisats en Sistemàtica. Alguns aspectes valiosos són el tamany i la forma, el color, i els caràcters de la superfície del tegumento de la llavor o testa o coberta seminal o episperma, la coberta protectora més externa de la llavor derivada de l'o els tegumentos. Una testa que és carnosa a la madurea pot ser cridada sarcotesta (si ben açò pot ser confòs en un arilo, que està separat dels tegumentos de la llavor). També són importants la forma, tamany, i color del fil, una cicatriu de adherencia del funícul al tegumento de la llavor, i del rafe, una cresta en el tegumento de la llavor format per un funícul adnato (en óulos anátropos i campilótropos). Algunes llavors tenen un arilo (són ariladas), un creiximent carnoso del funícul, del rafe, o de la testa (pero separat de la testa) que generalment funciona en la dispersió de la llavor per animals. Els arilos poden ser característics de certs grups, com de Sapindaceae. Similar al arilo és el carúnculo, una expansió carnosa en la base de la llavor, els carúnculos també funcionen en la dispersió per animals, com les llavors carunculadas de Viola, les violetas, que posseïxen llavors dispersades per formigues.

Els òvuls són ortótropos, anátropos o campilótropos com es veu en Terminologia descriptiva de les flors i fruts (Botànica), i això explica les parts de la llavor vistes en morfologia. Les llavors derivades d'òvuls ortótropos, per eixemple, carixen de rafe.

• Tipos d'òvul - tipos de llavor
• Erro al crear miniatura:
  Òvul ortótropo. 1: sac embrionari (gametòfit femení), rodejat del nucelo (esporangi) i els 2 tegumentos 2: calaza 3: funícul.
• Erro al crear miniatura:
  Òvul anátropo. 1: sac embrionari (gametòfit femení), rodejat del nucelo (esporangi) i els 2 tegumentos 2: calaza 3: funícul 4: rafe.
• Erro al crear miniatura:
  Òvul campilótropo. 1: sac embrionari (gametòfit femení), rodejat del nucelo (esporangi) i els 2 tegumentos 2: calaza 3: funícul.

• Erro al crear miniatura:
  Llavor de leguminosa. La cicatriu que queda després de l'absició del funícul es diu fil.

Algunes llavors posseïxen apèndixs atractius per a les formigues cridats eleosomas o elaiosomas (lliteralment "cossos grassos"), rics en olis (segons alguns autors és un arilo ric en olis). Les formigues recolecten eixes llavors transportant-les fins als seus nius, a on el elaiosoma és separat activament i la llavor abandonada. Un eixemple de elaiosomas ho posseïxen les llavors de turneràcees. El opèrcul és una proliferació del endostoma, és dir del tegumento intern al voltant de la micrópila. Es troba especialment en monocotiledóneas. El estrofíolo és una proliferació glandular o esponjosa que es forma sobre el rafe, com en Chelidonium majus (Papaveraceae).

El micrópilo pot permanéixer com un poro ocluido, com ocorre en Cucurbita o Phaseolus, o pot obliterarse totalment com ocorre en la llavor de Ginkgo. Els tricomas o pèls són propis de llavors chicotetes, continguts freqüentment en fruts de dehiscencia llenta, per eixemple en les llavors d'asclepiadàcees. Els pèls de les llavors del cotó poden medir de 10 a 65 mm, i es coneixen comercialment com "fibra de cotó". També pot haver llavors alades, com en Luehea a on el funícul es desenrolla en ala.

Detalls específics de l'embrió (el esporófito inmaduro en estat de latencia) poden ser estudiats. Estos inclouen aspectes del epicótilo' (o plúmula o gémula, el refillol inmaduro) o la radícula (la raïl primària inmadura, no deu ser confòs en una posició "radical"), el hipocótilo (la regió de transició entre el refillol i la raïl), i el cotiledón o els cotiledones (els primers fulls de l'embrió, moltes voltes en la funció d'almagasenament). En les gimnosperma l'embrió presenta generalment dos a varis cotiledones. Les dicotiledóneas en general presenten dos cotiledones que poden tindre divers aspecte, les monocotiledóneas presenten un sol cotiledón. Alguns membres de Poaceae, la família de les pastures, tenen el epicótilo rodejat d'una baïna protectora cridada coleóptilo, i la radícula rodejada d'una baïna protectora cridada coleorriza. La prefoliaació del cotiledón (o "ptyxis") pot ser un caràcter valiós.

• Erro al crear miniatura:
  Germinació d'una leguminosa (una dicotiledónea). S'observen els dos cotiledones engrossats en funció d'almagasenament.

En les pteridófitas l'embrió és unipolar: solament s'establix el pol de creiximent corresponent al refillol, puix les raïls són adventicias. En canvi en les plantes en llavor, l'embrió és bipolar: en un pol es desenrolla el refillol, i en l'atre la raïl. En Poaceae l'embrió és prou complex.

Tipo d'endosperma de la llavor

La doble fecundació en angiosperma dona lloc al desenroll de l'embrió per un costat i de l'endosperma, teixit nutricio, per un atre costat. Totes les angiosperma formen endosperma, el teixit que funciona com a almagasenament d'energia derivat de la fusió de l'esperma en els pols nuclears del gametòfit femení. En gimnosperma hi ha llavor pero en general no hi ha doble fecundació en formació d'endosperma, i el teixit nutricio és almagasenat en el protalo o gametòfit femení haploide. La típica llavor d'angiosperma és albuminada o endospermada, és dir la reserva energètica està continguda en l'endosperma de les llavors madures. En algunes angiosperma l'endosperma es desenrolla, pero molt poc o res és depositat en les llavors madures, són cridades llavors exalbuminadas, com en les orquídees.

• 
  Dissecció d'una llavor de Ginkgo (una gimnosperma), s'observa l'embrió bipolar (en plúmula i les dos primers fulls, i radícula), el teixit de reserva és provinent del gametòfit haploide. La testa és de només 1 tegumento.

Algunes llavors són perispermadas: el perisperma és el teixit nuclear que perdura i es carrega de substàncies de reserva, com en Chenopodiaceae, Amaranthaceae, Polygonaceae, i es considera un caràcter primitiu. Algunes llavors perispermadas tenen també endosperma, com les de pebre (Piper nigrum), Nymphaeaceae i Zingiberaceae.

Finalment algunes angiosperma són cotilespermas, en que la major part de la reserva d'aliment està en els cotiledones, per eixemple en els porotos o frijoles i en els pésols.

Tipo de germinació de la llavor

Açò requerix l'observació de les plántulas jóvens durant la germinació i descriu la posició dels cotiledones durant el procés. Les plantes en germinació hipógea (criptocotilares) tenen cotiledones que es queden en el sol durant la germinació. Les plantes en germinació epígea (fanerocotilares) tenen cotiledones que s'eleven sobre la superfície del sol durant la germinació (segons Duke, 1969, la germinació és fanerocotilar quan els cotiledones emergixen del episperma, i criptocotilar quan no ho fan).

Es diuen llavors vivípares les que no tenen estat de latencia. L'embrió simplement creix fòra de la llavor i del frut estant encara sobre la planta mare, com en Rhizophora mangle, el mangle.

Terminologia general

Molts térmens poden aplicar-se a un número d'òrguens diferents. Ací es definixen.

Color

Color és la mida de les ones electromagnètiques de llum que es reflectixen o transmeten a través d'un objecte. Quan es descriu el color, es deu definir be a quin orgue o part de l'orgue s'està fent referència. Per eixemple, en lloc de dir "flors grogues", es deu descriure com "coroles i filaments grocs, anteres marrons, polen blanc, ovari vert". El color mateix pot ser definit en una forma molt precisa, usant components de to, valor i croma. Per a la precisa designació del color es necessita un patró de colors (vore Tucker et al. 1991).

El patró de color és una mida de la distribució de colors en un objecte. Térmens comuns són maculado, que vol dir en punts chicotets en un fondo més o menys uniforme, pelúcido, en punts o pegats translúcidos, i variegado, en dos o més colors en varis patrons irregulars, generalment usat per als fulls.

En un full o un orgue de dos cares, quan abdós cares són del mateix color, el full es diu concolora; quan són de distint color, en el cas del full generalment és la cara adaxial la que és de color vert més obscur, el full es diu discolora.

Tamany

Generalment el tamany es referix a mides llineals, com l'altura o l'ample. Deuen usar-se mides mètriques.

Número

Número es referix al conteo de parts. En estructures verticiladas, es deu fer una distinció entre cicle i merositat.

Cicle es referix al número de cicles o verticilos de parts. Pot ser designat en un número, o poden ser usats térmens com a monocíclic o uniseriado, i dicíclico o biseriado, etc. El cicle és més comunament usat per a designar el número de cicles del periant o del androceo.

Per merosidad s'entén el número de peces que compon cada verticilo. La merositat pot ser designada com un número, o poden ser usats térmens com bímero, trímer, tetrámero, pentámero, etc. Dos térmens que s'usen són isòmer, que té el mateix número de peces en verticilos diferents, i anisómero, en diferent número de peces en verticilos diferents. La merositat és més comunament utilisada per a les parts de la flor, com el cáliz, la corola, el androceo i el gineceo (equivalent al número de carpelos).

Textura

La textura és la consistència estructural interna d'un objecte, alguns térmens de textura també tenen en conte el color. La textura és moltes voltes utilisada per als fulls pero també pot ser usada per a qualsevol part de la planta, com les bràctees o les parts de la flor. La textura pot estar correlacionada en el hàbitat de la planta i pot ser representativa de la cantitat d'aigua almagasenada en els teixits, fibres, fas vasculars, lignina, suberina o qualsevol atra característica anatòmica de la planta. Térmens comuns inclouen: cartilaginoso, en la textura del cartílec, dur pero flexible, usualment blancuzco. Papiráceo, opac i en la textura del paper per a escriure. Coriáceo, gros i en la textura del cuiro, pero flexible. Herbáceo, en una textura suau i llaugerament suculenta. Indurado, dur i inflexible. Membranoso, prim i alguna cosa translúcido, com una membrana. Mesofítico, en una textura intermija entre coriáceo i membranoso (típic de molts fulls comuns). Ruminado, en textura irregular, toscament arrugat, que es veu com si estiguera mastegat (com en l'endosperma d'Annonaceae). Escarioso, prim i aparentant sec, usualment blancuzco o amarronado. Suculent o carnoso, carnoso i sucós. Leñoso, en una textura dura com la fusta.

Fusió

Fusió es referix a l'aparent unió o falta d'unió de les peces o òrguens. Els objectes "fusionats" poden haver-se desenrollat per separat i prendre contacte i unir-se despuix. Este procés es diu fusió congènita i pot ocórrer per eixemple en la fusió de les anteres. No obstant és més comú que els objectes aparentment fusionats en realitat es desenrollen del mateix teixit meristemàtic. En este procés, el primordio que normalment creixeria en objectes separats està elevat per teixit basal que està creixent contínuament, un típic eixemple és la "fusió" de la corola i dels estams (epipetalía).

Els térmens relacionats en la fusió tenen en conte si són entre peces iguals o distintes. Conado és la fusió de peces iguals. Adnato és la fusió de peces diferents. "Estams conados" vol dir que estan units entre sí, "Estams adnatos" significa que estan units a una atra cosa (en general a la corola). Dos térmens que referixen al grau de fusió, similars, són coherent, en peces iguals unides pero solament superficialment i fàcilment separables, i adherentes, en peces diferents unides pero solament superficialment i fàcilment separables.

Alguns térmens designen la falta de fusió. "Distinct" significa en parts del mateix tipo sense fusionar entre elles, p.ej. estams no conados. Lliures significa que les parts no estan fusionades a parts de distint tipo, p.ej. estams no fusionats a atres peces florals. Finalment, contigu significa en les peces tocant-se pero no conadas ni adnatas ni coherents ni adherentes. Les peces contigües poden semblar fusionades, pero solament estan en contacte propenc.

Forma

Els térmens de forma poden usar-se per a tallos, fulls, folíols o atres parts del full, bràctees, sépals, pétals, estams, pistils, tricomas, o atres parts de la planta. La forma pot classificar-se com a sòlida (tridimensional) o plana (en dos dimensions). La forma plana pot dividir-se en la forma general del pla, la base, el marge, class=centerel àpiç, el procés apical, i la forma de la divisió.

Formes tridimensionals

Molts térmens específics són utilisats. Capitado és en forma de cap, esfèric en un tallito curt. El terme per a esfèric és globoso, per a la forma d'una semiesfera és hemisfèric. Una forma elipsoide en l'eix llarc paralel al punt d'unió es diu prolado, quan l'eix llarc és perpendicular al punt d'unió es diu oblado. Clavat significa en forma de garrot, cilíndric en un final redonejat i engrossat.

• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional capitada.
• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional prolada.
• 
  Forma tridimensional oblada.
• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional clavada.

Discoide és en forma de disc, i fusiforme és en forma de huso, delgadament elipsoide en dos fins atenuats. Filiforme significa com un bri i filamentoso, sent llarc, prim, i típicament flexible. Fistuloso significa cilíndric i buit per dins.

• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional discoide.
• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional fusiforme.
• 
  Forma tridimensional filiforme.
• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional fistulosa.

Lenticular significa en forma de lent, un disc en els dos costats convexos. Ligulado és en forma de llengua, aplanado i d'alguna forma oblongo en forma, com en algunes Asteraceae. Pilado significa en un eix llarc cilíndric terminat en un engrosamiento globoso o elipsoide, com en els tricomas glandulares pilados. Terete és el terme general per a designar cilíndric. Turbinado significa en forma de turbant, com en els caps turbinadas d'Asteraceae.

• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional lenticular.
• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional ligulada.
• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional pilada.

• 
  Forma tridimensional terete.
• Erro al crear miniatura:
  Forma tridimensional turbinada.

Ademés d'estos térmens específics, atres térmens tridimensionals poden ser derivats de térmens bidimensionales agregant el sufix -oide, com en "elipsoide", "ovoide", etc.

Formes bidimensionales

Les formes bidimensionales varen ser estandardisades (vore Systematics Association Committee for Descriptive Terminology, 1962). Estos térmens de forma estan basats, en part, en la relació entre el tamany del llarc respecte a l'ample de la forma.

Els térmens estandardisats per l'Associació (1962): "acicular", "ensiforme", "acintado", "linear", "delgadament oblongo", "oblongo", "delgadament elíptic", "elíptic", "àmpliament elíptic", "orbicular", "lanceolado", "lanceovado", "ovado", "àmpliament ovado", "molt àmpliament ovado", "oblanceolado", "oblanceovado", "obovado", "àmpliament obovado", "molt àmpliament obovado", "delgadament triangular", "triangular", "àmpliament triangular", "deltado", "ròmbica", "trulada", "cordada", "cordiforme", "obcordada", "falcada" o "falciforme", "lirada", "pandurada", "reniforme", "espatulada", "subulada", en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)#Formes bidimensionales.

Base foliar "atenuada", "delgadament cuneada", "cuneada", "aguda", "obtusa", "truncada", "redonejada", "cuneada", "reniforme", "auriculada", "hastada", "sagitada", "oblicua", "peltada", "envainador" en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)#Formes bidimensionales.

Àpiç de forma bidimensional "acuminado", "caudado", "cuspidado", "delgadament agut", "agut", "obtús", "truncat", "redonejat", "oblicuo", "emarginado", "retuso", "procés apical", "apiculado", "aristado", "cirroso", "mucronado", "mucronulado", "espinós", "pungente", en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)#Formes bidimensionales.

Combinacions de formes. La forma general, la forma de la base, i la forma de l'àpiç poden ser usades en combinació per a descriure una varietat de formes bidimensionales. Per eixemple pot haver fulls que tinguen totes una forma general més o menys elíptiques pero diferan en la forma de la base i l'àpiç.

Màrgens

Els màrgens i dents es troben en les formes bidimensionales, com els fulls.

"Marge", "dent", "marge sancer", "marge dentado", "marge serrat", "marge doblement serrat", "marge biserrado", "marge denticulado", "marge crenado", "marge crenulado", "toscament..." o "finament...", "espaciadament...", "espinós", "premorso", "ciliat", "ciliolado", "aciliado", "filífero", "dent violoide", "dent cloranthoide", "dent malvoide", "dent rosoide", "dent salicoide", "dent teoide", "dent espinosa", "dent rutoide", en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)#Màrgens.

Divisió

"Lobado", "hendido" (cleft), "partit", "sectado", "pinadament", "palmadament", "pinatifido", "pinatisecto", "bipinatifido", "palmatifido", "palmatisecto", "descompost", "disecto", "bífido", "incís", "sinuado", "lacerado", "laciniado", "pectinado", en Terminologia descriptiva dels fulls (Botànica)#Divisió.

Disposició

Disposició es referix a la posició relativa dels objectes, en este cas per eixemple dels òrguens de la planta o de les peces dels òrguens. La disposició està dividida en posició, apany, orientació i postura.

Posició

La posició és l'ubicació de les parts una en relació en l'atra, parts no iguals. Alguns térmens generals de posició que poden ser aplicats a fulls, bràctees o peces de la flor, tenen que vore en el desenroll. Adaxial (també conegut com ventral) es correspon en la superfície superior o interna d'un orgue. Adaxial lliteralment significa "cap a l'eix", en el desenroll primerenc dels fulls o parts florals, és la superfície que inicialment està en cara a o prop de l'eix la que típicament serà la superfície superior. La confusió entra quan l'orgue s'endoblega més vesprada en el desenroll, en estos casos, lo més clar és dir que la superfície de l'orgue és adaxial en el seu desenroll. Abaxial (també conegut com a dorsal) es correspon en la superfície més baixa o externa d'un orgue, és dir, la superfície més lluntana a l'eix primerenc en el desenroll. Note's que ventral i dorsal s'usa en forma oposta a com s'usa en animals, per esta raó és que estos térmens són evitats en les descripcions de plantes.

Sobre una estructura orientada horisontalment, s'utilisa posterior per al lòbul o part superior, i anterior per al lòbul o part inferior. Posterior i anterior són molt usats en peces florals de flors orientades horisontalment i es corresponen respectivament en adaxial i abaxial. Basal o radical (no confondre en la radícula de l'embrió) indica en o prop de la base de l'estructura. Proximal és similar a basal o radical i significa prop del punt d'orige o d'unió, com el punt d'unió d'un full al talle. Apical o terminal significa en el top o prop d'ell, de la punta, o del final d'una estructura. Distal és similar a apical o terminal i significa llunt del punt d'orige o del punt d'unió d'un orgue i és especialment valiós per a estructures que es giren de manera que "base" i "àpiç" resulten confusos. Atres térmens generals són lateral o axilar, en el costat d'una estructura o en l'aixella (la regió adaxial d'un nuc), central, en o prop del centre (pla mig) de l'estructura, i circunferencial, en o prop de la circumferència d'una estructura redonejada.

Alguns térmens de posició són usats primàriament per a descriure la posició d'estructures sobre el talle. En este sentit, els térmens generals radical o basal signifiquen posicionats en la base del talle, caulinar significa posicionat a lo llarc del talle, i acrocaulis significa posicionat en l'àpiç del talle.

Apany

Erro al crear miniatura:

Disposició monística dels fulls, Costus speciosus.

Apany és l'ubicació de parts en relació en atres parts similars. Alguns térmens usats primàriament per a fulls, bràctees i peces florals, descriuen el número d'òrguens per nuc. Alternat ("disposició alterna") es referix a un full o una atra estructura per nuc. Subcategoría d'alternat són monístico, alternat en punts d'unió en una llínea vertical (en un ortóstico) com en Costaceae, dístico, altern en els punts d'unió en dos llínees verticals opostes (en dos ortósticos) com en Poaceae, trístico, aternado en els punts d'unió en tres llínees verticals (en tres ortósticos), com en Cyperaceae, i espiralada (també cridada polística), alternada en els punts d'unió en més de 3 llínees verticals (es diu que es disponen en més de 3 espirósticos, no cridats ortósticos perque no necessàriament són exactament verticals, el dibuix que formem en el brot per l'unió imaginària dels nucs en una llínea en espiral és la espira generatriz, i mirant des de l'àpiç, quan els fulls són numerosos i els entrenudos són molt curts, com ocorre en les crasulàcees o en les pinyes de les coníferes, s'observen alliniacions secundàries denominades parásticos, que marquen les llínees de contacte de cada full en les anteriors o successives, el àngul de divergència es determina traçant dos llínees horisontals que passen pel centre del talle, cada una travessant l'eix de dos fulls successius, i calculant l'àngul que deixen mirant des de l'àpiç cap a avall, comunament l'àngul de divergència és constant per a tots els fulls d'una mateixa branca).

Oposta ("disposició oposta") es referix a dos fulls o una atra estructura per nuc, en costats oposts del brot o eix central. Dos subcategoría d'opost són decusadas, opostes en les peces del parell següent a ànguls rectes del parell anterior (quedant en forma de creu), i no decusadas, opostes en les estructures en ànguls no rectes sobre el parell anterior. La majoria dels fulls oposts són decusadas, de fet els fulls no decusadas poden ser el resultat d'una torcedura del talle. L'apany decusado és el tipo d'apany més comunament trobat en plantes vasculars. Els folíols d'un full compost són típicament no decusados. El terme subopuesto referix a dos fulls o atres estructures en costats oposts del brot o eix central pero en diferents nucs llaugerament desplaçats un sobre l'atre. Verticilado significa en 3 o més peces per nuc.

• 
  a) Fulls alterns. b) Fulls oposts decusadas c) Fulls oposts, en este cas no decusadas. d) Fulls verticiladas
• 
  Fulls verticiladas.

Més térmens d'apany denoten condicions més especialisades. Equitantes significa fulls en bases que se superponen, usualment fortament doblades a lo llarc de la vena mija. Fasciculado significa que els fulls o atres estructures estan en un fascículo, un brot curt, una agrupació de nucs en entrenudos molt curts. Imbricado és un terme general per a estructures que se superponen. Valvado significa que els costats de dos o més estructures estan girats un cap a l'atre, de manera que es toquen en els màrgens. Rosulado significa en una roseta, un apany en parts (usualment fulls) que irradian d'un punt central al nivell del sol (per eixemple en Taraxacum officinale, la dent de lleó). Unilateral generalment fa referència a les flors, inflorescència o atres estructures en un costat de l'eix, moltes voltes per la torcedura dels tallos.

Orientació

Orientació fa referència a l'àngul en que es troba una estructura sobre un eix central moltes voltes vertical. Térmens precisos d'orientació utilisen rancs d'ànguls en graus sobre l'eix, en la seua part superior, en la seua part inferior, o en el horisontal. Els térmens són, del més alt al més baix: oprimit, apretat cercanament a l'eix cap a dalt, en un àngul de divergència d'entre 0º i 15º des de la part superior de l'eix, ascendent, direccionar cap a dalt, en un àngul de divergència d'entre 15º i 45º des de la part superior de l'eix, inclinat, direccionar cap a dalt, en un àngul de divergència d'entre 15º i 45º des del horisontal de l'eix, divergent o horisontal, més o menys horisontal en un àngul de divergència d'entre 0º i 15º cap a dalt o cap a avall des del horisontal de l'eix (també cridat divaricado), reclinado, direccionar cap a avall, en un àngul de divergència d'entre 15º i 45º des del horisontal de l'eix, descendent, direccionar cap a avall, en un àngul de divergència d'entre 15º i 45º sobre la part baixa de l'eix, i deprimit, apretat cercanament a l'eix cap a avall, en un àngul de divergència d'entre 0º i 15º sobre la part baixa de l'eix.

Atres térmens d'orientació són més generals. Antrorso significa doblat cap a o direccionar cap a dalt, usualment fa referència a chicotets apèndixs, retrorso significa doblat cap a o direccionar cap a avall. Connivente significa convergent apicalment sense fusió, com en les anteres que es posen juntes en la flor (com en Solanum). Erecto és apuntant cap a dalt (usualment sense fer referència a un eix). Pendent o péndola significa que penja. Deflejo significa doblat abruptament cap a avall. Reflex significa doblat cap a avall.

Postura i prefoliaació

La postura fa referència a l'ubicació en relació en un pla. Pot ser posteriorment classificada com transversa, llongitudinal, doblada. La ptyxis o vernación o prefoliación es referix a la postura de les estructures durant el seu desenroll, quan encara no varen aplegar a la madurea, com la dels fulls inmaduras o les peces d'un pimpollo. Molts dels mateixos térmens usats per a postura d'òrguens madurs poden ser usats per a la vernaació. En este text es consideraran al mateix temps.

La postura transversa és l'ubicació de la punta (la part distal) d'un objecte sobre el pla en el que va començar el seu desenroll. Térmens de postura transversa són recurvo, en la punta gradualment curvant-se cap a fòra o cap a avall (abaxialment), cernuosa, en la punta caent cap a avall (abaxialment), escuarrosa, fortament curvada prop de l'àpiç cap a avall o cap a fòra (abaxialment), com en els filarios d'algunes Asteraceae, incurva, en la punta gradualment curvant-se cap a dins o cap a dalt (adaxialment), plana o recta, sense curves, i flexuosa, en l'eix central i la punta doblant-se alternativament cap a dalt i cap a avall.

• Erro al crear miniatura:
  Postura recurva.
• Erro al crear miniatura:
  Postura cernuosa.
• Erro al crear miniatura:
  Postura escuarrosa.

• Erro al crear miniatura:
  Postura incurva.
• Erro al crear miniatura:
  Postura flexuosa.

La postura llongitudinal és l'ubicació dels màrgens d'un objecte sobre el pla en el que va començar el seu desenroll. Térmens comuns són conduplicado, longitudinalment doblat en un eix central, en els costats adaxiales adjacents mirant-se cara a cara (la prefoliación conduplicada, en el llim plegat en dos a lo llarc de la vena mija, com en Petunia thymifolia), revoluto, en el marge o la porció més externa dels costats enrollándose cap a fòra o cap a avall sobre la superfície abaxial (la prefoliación revoluta, en cada mitat del llim enrollada cap al costat abaxial fins a la vena mija, com en el sauce i en Muehlenbeckia sagittifolia), involuto, en els màrgens o la porció més externa dels costats enrollándose cap a dins o cap a dalt cap al costat adaxial (la prefoliación involuta, en cada mitat del llim enrollada cap al costat adaxial fins a la vena mija, com en l'àlber i el peral), en forma de copa, cóncau o convexo a lo llarc de tota la superfície (abaxialment o be adaxialment), replegat, en una série de dobleces en l'eix llongitudinal (la prefoliación replegada, en el llim plegat com un palmito, com en la vinya) (subcategoría són induplicado, replegat en els costats adaxiales adjacents mirant-se uns a uns atres, en forma de V en el pla travesser, i reduplicado, replegat en els costats abaxiales adyadentes mirant-se uns a uns atres, en forma de V invertida en el pla travesser, la prefoliación reduplicada, doblada a lo llarc de la vena mija en els costats abaxiales mirant-se). Undulado o repandido, en els màrgens en ones en el pla vertical. La prefoliación convoluta o prefoliación supervoluta, en el llim enrollado paralelament a la vena mija, una mitat enrollada dins de l'atra, com en la lletuga i membres de Zingiberales.

• 
  Postura llongitudinal conduplicada, o prefoliaació conduplicada. Cort travessera. 1: Fas vasculars de la vena mija. 2: Talle.
• 
  Postura llongitudinal revoluta, o prefoliaació revoluta. Cort travessera. 1: Fas vasculars de la vena mija. 2: Talle
• Erro al crear miniatura:
  Postura llongitudinal revoluta en fulls de Cycas revoluta.
• Erro al crear miniatura:
  Postura llongitudinal involuta, o prefoliaació involuta. Cort travessera. 1: Fas vasculars de la vena mija. 2: Talle

• Erro al crear miniatura:
  Prefoliación involuta en el loto (Nelumbo).
• Erro al crear miniatura:
  Prefoliación involuta en pétals de Cucurbita. Flor durant la seua obertura.
• 
  Postura llongitudinal en forma de copa. Cort travessera. 1: Fas vasculars de la vena mija. 2: Talle.
• 
  Postura llongitudinal replegada.

• 
  Prefoliación replegada. Cort travessera. 1: Fas vasculars de la vena mija. 2: Fas vasculars de les venes secundàries.
• Erro al crear miniatura:
  Prefoliación reduplicada. Cort travessera. 1: Fas vasculars de la vena mija. 2: Talle.
• Erro al crear miniatura:
  Prefoliación convoluta o supervoluta. Cort travessera. 1: Fas vasculars de la vena mija. 2: Talle

Atres tipos de vernaació inclouen: Plana, en el llim estés. Doblada, en el llim plegat en dos a lo llarc d'una llínea travessera. Circinada, en la làmina (incloent el raquis i la raquilla si presente) enrollado de l'àpiç a la base, com en els fulls de molts falagueres i cícadas.

• Erro al crear miniatura:
  Prefoliación doblada. 1: Fas vasculars de la vena mija.
• Erro al crear miniatura:
  Prefoliación circinada. 1: Fas vasculars de la vena mija.

La postura de twisting/bending es referix a la postura d'un objecte que s'està endoblegant en relació al pla en el que comença el seu desenroll. Resupinado significa girat 180º, com en els fulls d'Alstroemeriaceae o els ovaris de la majoria de les flors d'Orchidaceae. Geniculado significa en una postura en zig-zag, com en el raquis de l'inflorescència d'alguns Poaceae. Voluble (twining) és enroscado al voltant d'un eix central, com en moltes enredaderas. Els brots de les enredaderas poden estar girats de forma dextrorsa, doblant-se helicoidalment com un típic tornell de mà dreta, com en algunes Convolvulaceae, o sinistrorsa, com un tornell de mà esquerra, com en algunes Caprifoliaceae.

Superfície

Numerosos térmens descriuen la superfície d'òrguens o peces de la flor. Els caràcters de la superfície poden dividir-se en tres tipos de caràcters: la configuració, l'excrescència de l'epidermis, i la vestitura o indumento. Ademés poden ser descriptos el tipo de tricoma i de cerdes com a caràcters de superfície.

Configuració

La configuració es referix als patrons grossos de les cèlules de l'epidermis que no siguen causats per la venaació o les excrescències. Estos inclouen canaliculado, en regates llongitudinals, usualment en relació en pecíols o venes miges, fenestrado, en clots com a finestres en la superfície com en Monstera deliciosa, Araceae, punteado, cobert en depressió diminutes com hoyitos, rugoso, cobert per llínees reticuladas burdas, usualment en àrees com a ampolles entre elles, ruminado, de textura desigual, bastament arrugat, que es veu com mastegat, suau o pla, en una configuració suau, estriado, en llínees fines llongitudinals, arrugat (wrinkled), en llínees fines o deformacions fines, irregulars.

Excrescència de l'epidermis

La excrescència de l'epidermis es referix als patrons de superfície causats per secrecions o creiximents estructurals de l'epidermis que no siguen tricomas o cerdes (que es voran a continuació). Térmens són:

• glandular, cobert en glàndules diminutes negruzcas o translúcidas (no tricomas glandulares),
• glauco, cobert en una capa de ceres suau i usualment blancuzca (que pot ser llevada en tocar-se),
• nítit, en apariència de lustroso, i glutinoso o víscido, en una superfície lluenta i pegajosa.

Térmens que denoten creiximents de l'epidermis són

• acúleo o aguijoneado, en creiximents espinosos cridats aguijones (no són espines, vore en aguijón (botànica)),
• farináceo, cobert en chicotets grànuls,
• papiloso, tuberculado o verrucado, en diminutes proturberancias redonejades,
• escabroso, en una superfície rugosa, com la del paper de lija.

Vestitura/indumento

Vestitura, cridada a sovint indumento, denota la coberta de tricomas. Els tricomas són estructures com a pèls de la superfície que poden funcionar per a protegir a la planta de l'herbivoría, en reflectir la llum visible i l'ultravioleta, i en inhibir la transpiració d'aigua. Els térmens de la vestitura són una combinació de tipo de tricoma, llarc, fortalea, forma, densitat i color.

Glabro és el terme que significa sense tricomas en absolut. Subglabro significa casi glabro (en només uns pocs tricomas escampats), glabrado (glabrate) pot significar lo mateix o pot dir que es va tornant glabro en el temps per la pèrdua de tricomas.

Barbado (bearded) significa en un únic pegat de tricomas que s'eleva des de la superfície d'un objecte, per eixemple des d'un pétal. Comoso és similar, pero es referix a un pegat apical de tricomas, per eixemple en una llavor. Dos térmens que també són tractats en "marge" són ciliat, en tricomas marginals conspicuos, i ciliolado, en chicotets tricomas marginals.

Pubescente és un terme comú que significa en tricomas més o menys drets, curts, suaus, una miqueta escampats, i prims. També pot ser usat com un terme general, significant "que té tricomas". Puberulento significa diminutament pubescente, és dir pubescente en tricomas molt curts o molt escampats. Canescente o incano significa pubescente i blancuzco, cubierno en tricomas densos i fins grisáceos a blancs. Tomentoso significa cobert per tricomas molt densos imbricados. Tomentuloso significa diminutament tomentoso, és dir tomentoso en els tricomas molt curts.

Villoso o lanado significa cobert en tricomas llarcs, suaus i sinuosos, si ben lanado té tricomas més curts que villoso, estos térmens es intergradan i provablement siga millor tractar-los com a sinònims. Piloso significa en tricomas suaus, rectes a llaugerament enmarañados, generalment a ànguls rectes de la superfície. Aracnoso o aracnoide significa en tricomas formant una massa densa, com una taranyina (pero sembla villoso i pot ser confòs en eixe tipo).

Escabroso significa en tricomas asprosos, com els de el paper de lija, escaberuloso significa diminutament escabroso (escabroso també és un tipo d'excrescència epidérmica perque l'escabrositat pot ser deguda tant a tricomas com a creiximents de l'epidermis). Hirsuto significa en tricomas llarcs, prou rígits (pero que no penetren la pell), híspido significa en tricomas prou llarcs i rígits que moltes voltes són capaces de penetrar la pell. El terme urento significa en tricomas híspidos que són urticantes, com en Urtica, l'ortiga.

Estrigoso és cobert per tricomas densos, toscos, curvats, i majorment aplanados, moltes voltes en una base bulbosa. Estriguloso significa diminutament estrigoso, és dir en la mateixa morfologia pero un tamany molt menor. Seríceo significa en tricomas llarcs i apretats que tenen una apariència de seda o lustrosa.

Flocoso significa en tricomas densos en molts pegats. Lepidoto significa cobert en escamas o estructures com escamas, és un caràcter que es intergrada en els de excrescències epidérmicas.

Tipos de tricomas i cerdes

Els tricomas o pèls són chicotets apèndixs de l'epidermis. El tipo de tricoma es referix a l'estructura específica microscòpica de tricomas individuals i pot estar dins del camp de l'anatomia de plantes. Constituïx un valiós caràcter sistemàtic. Si ben el tipo de tricoma pot estar correlacionado en la vestitura, vestitura fa referència a l'apariència a l'ull nuet de les masses de tricoma. Per eixemple una vestitura tomentosa pot tindre un número de tipos de tricoma, per eixemple dendríticos, estrelats, etc.

El tipo de tricoma pot tindre en conte el número de cèlules que formen el tricoma. Un tricoma unicelular és el que consistix en una única cèlula i usualment és molt chicotet. Un tricoma multicelular conté dos o més cèlules. Els tricomas multicelulares poden ser uniseriados, en una única llínea vertical de cèlules, o multiseriados, en més d'una llínea vertical de cèlules. El número de capes de cèlules en un tricoma també pot ser un caràcter diagnòstic.

• Erro al crear miniatura:
  Tricoma unicelular.
• Erro al crear miniatura:
  Atres tipos de tricomas unicelulars.
• 
  Tricoma multicelular uniseriado (en este cas en punta aguzada).

• Erro al crear miniatura:
  Tricoma multicelular biseriado.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma multicelular multiseriado (en este cas en punta aguzada).

Molts tricomas són diagnosticats segons la seua forma general i morfologia. Els tricomas aguzados ("tapering") són els que terminen en una punta aguzada. Els tricomas malpighianos o en forma de T són els que tenen dos braços que s'eleven des d'una base comuna, com en molts membres de Malpighiaceae. També hi ha tricomas en forma d'I. Els tricomas glandulares són tricomas secretorios o excretorios, usualment en una cèlula glandular apical. Els tricomas glandulares poden ser pilados-glandulares, en una cèlula glandular en la punta d'un eix basal, o capitados-glandulares, en una cèlula glandular en un eix basal molt curt o sense eix basal. Estos són només dos esquematizacions, hi ha moltes variacions dels tricomas glandulares, que s'observen en les imàgens d'avall. Els tricomas ramificats poden ser de dos tipos: estrelats, que són tricomas en forma d'estrela en molts braços que s'eleven d'una base comuna (que pot tindre eix o ser sésil), i dendríticos, que són tricomas com a arbres en múltiples branques laterals. De nou hi ha molts tipos de tricomas ramificats: els hi ha en branques llargues, en branques curtes. Hi ha tricomas en forma de pèls agrupats. Els tricomas peltados són els que tenen una porció apical com un disc en la punta d'un eix. Les escamas sésiles són tricomas multiseriados en una làmina d'una cèlula de gruixa.

• 
  Tricoma aguzado uniseriado.
• Erro al crear miniatura:
  Tricomas uniseriados en Coleus, foto al microscopi (SEM). S'observa un glandular, vore més alvance.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma aguzado multiseriado.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma malpighiano o en forma de T.

• Erro al crear miniatura:
  Tricoma en forma de Y.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma pilado-glandular. En vert obscur la glàndula.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma capitado-glandular. En vert obscur la glàndula.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma glandular en cap d'1 cèlula. En vert obscur la glàndula.

• Erro al crear miniatura:
  Tricoma glandular en cap de 2 cèlules, en este cas casi sésil. En vert obscur la glàndula.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma glandular en cap multicelular. En vert obscur la glàndula.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma en cap glandular multicelular en eix biseriado. En vert obscur la glàndula.
• Erro al crear miniatura:
  Tricoma en cap glandular multicelular i eix multiseriado. En vert obscur la glàndula.

• Erro al crear miniatura:
  Tricoma glandular de Juglans nigra, foto al microscopi (SEM).
• Erro al crear miniatura:
  Tricomas glandulares en flor de Nicotiana alata, foto SEM.
• 
  Tricoma glandular pero en la glàndula en cèlula basal modificada. En vert obscur la glàndula.
• 
  Tricoma glandular unicelular, en glàndula en la base (rodejada d'una base de cèlules epidérmicas més chicotetes) en l'ortiga, Urtica dioica. En este cas el tricoma es trenca, lliberant els composts tòxics produïts per la glàndula, en ser tocat.

• 
  Tricomas de Urtica dioica.
• 
  Tricoma estrelat sésil.
• 
  Tricoma estrelat en eix.
• 
  Tricoma estrelat en eix en Arabidopsis thaliana, foto al microscopi (SEM).

• 
  Tricoma dendrítico.
• 
  Tricoma dendrítico, un atre tipo.
• 
  Tricoma en branques curtes.
• 
  Tricomas dendríticos en el full de lavanda, Lavandula.

• 
  Tricoma en forma de pèls agrupats.
• 
  Tricomas dendríticos en una planta "pitcher". Foto al microscopi (SEM).
• 
  Tricoma peltado.
• 
  Escama sésil.

Els tricomas també poden ser delimitats segons la seua posició i funció. Per eixemple, els tricomas trobats en les aixelles de fulls típicament envainadoras, que poden funcionar en secretar mucílac protector, es diuen escuámulos intravaginales (o axilars), com es troba en molts Alismatales.

Les cerdes ("bristles") són similars als tricomas pero són en general molt més robustes, si be les cerdes i els tricomas poden intergradarse. Algunes anomenades cerdes són en realitat fulls modificats, com els gloquidios de Cactaceae. Alguns tipos principals de cerda són barbada o barbelada, en apèndixs ("barbes") diminutes, laterals i agudes que poden tindre orientació antrorsa o retrorsa, que s'eleven a lo llarc de tota la superfície de la cerda, plumosa, com una ploma, coberta per apèndixs ciliats fins i elongados, uncinada o en gancho ("hooked") en una estructura apical com un gancho, i gloquidiada, en estructures com a barbes agrupades en la punta apical.

• 
  Diferenciació entre cerdes (les chicotetes i robustes) i tricomas (com a pèls) en la foto al microscopi d'una espiguilla de Hordeum murinum. Estes cerdes són simples, sense adorns.

• 
  Una cerda barbada o barbelada.
• 
  Una cerda plumosa.
• 
  Una cerda uncinada o en gancho.
• 
  Cerda gloquidiada (també i incorrectament, pot vore's com a cerda gloquidiada al gloquidio de Cactaceae, que és un full modificat i per lo tant és una espina foliar en barbes retrorsas en el seu àpiç).

Simetria

Si ben el terme usualment és utilisat en referència a les flors, pot ser un caràcter general per a descriure qualsevol orgue o peça. La simetria és definida per la presència i número d'imàgens especulares o plans de simetria. La simetria zigomórfica o bilateral (també cridada irregular) és la que té un únic pla de simetria, dividint a l'orgue en dos imàgens especulares. La simetria birradial és la que té dos i només dos plans de simetria. La simetria actinomórfica o radial (també cridada regular) és la que té tres o més plans de simetria, que s'unixen en el centre. Asimètric significa sense plans de simetria. A voltes la distinció entre radial i birradial no és feta, cridant-se a les dos simetria radial o actinomorfía, no obstant la distinció és útil i per això és reconeguda ací.

Fenomens temporals

Els fenomens temporals tenen en conte qualsevol consideració específica del temps. Es dividixen en duració, maduració, i perioricitat.

La duració és el temps de vida d'una planta o part d'una planta. La duració d'una planta descriu el llarc de la vida d'una planta, les categories més comunes són anual, bienal, perenne. Varen ser descriptas en la secció #Hàbit, duració, hàbitat i distribució

Atres térmens de duració descriuen a les parts de la planta, per eixemple per als fulls. Perenne o siempreverde ("evergreen") significa persistent per dos o més estacions de creiximent, com en els fulls de la majoria de les coníferes. Deciduo significa en les parts persistents per una estació de creiximent i després caent, com en els fulls de Acer. Deciduo també s'aplica a les parts de la flor que cauen despuix de la fecundació. Efímer o fugaç significa que cau molt primerenc (en comparació a lo que és típic) i usualment s'aplica a les parts florals. Persistent s'aplica a les parts de la flor que queden acompanyant al frut, com el cáliz de Physalis i de Malus. Marcescente significa efímer pero en restants persistents, és dir els restants es marchitan pero són persistents, com les coroles que queden adherides durant la formació del frut. També són marcescentes els fulls que es marchitan pero no cauen durant l'estació desfavorable. Acrescente es referix a les parts de la planta que persistixen i continuen creixent més allà de lo típic, com el cáliz de Physalis (Solanaceae), que s'expandix considerablement i funciona com una part accessòria que tanca el frut. Monocárpico es va donar en la secció #Hàbit, duració, hàbitat i distribució.

• 
  L'albocat o palta, Persea americana, posseïx un frut en tépals persistents: es mantenen pero no es desenrollen durant la formació del frut.
• 
  La castanya és el frut de Castanea sativa (una fagácea), en pistil i estils persistents.
• 
  Els roures (Quercus) posseïxen fulls marcescentes: es marchitan pero passen tot el hivern unides a l'arbre, completant l'abscisió recent en la primavera següent.
• 
  El cáliz de la solanácea (tomates i papes) Physalis és acrescente: se seguix desenrollant durant la formació del frut, en este cas envolent a la part comestible en una coberta papirácea.

Maduració fa referència al temps relatiu del desenroll de les parts de la planta. El terme antesis fa referència al moment de la floració, quan les flors s'òbrin en les seues parts disponibles per a la polinisació. Protándrico (que significa "el mascle primer") vol dir que els estams o anteres es desenrollen abans que els carpelos o l'estigma. Protoginio ("la femella primer") significa que l'estigma o els carpelos maduren abans que els estams o les anteres. Els dos són mecanismes per a promoure la fecundació creuada dins d'una espècie.

La perioricidad fa referència als fenomens que es repetixen periòdicament. Térmens que fan referència al moment del dia són diürns (durant el dia), nocturns (durant la nit), matutinos (durant el matí), i vespertins (durant la vespradeta). Estos térmens són utilisats usualment en referència a quàn s'òbrin les flors d'un tàxon donat. Atres térmens es corresponen a les estacions, com vernal (que apareix en la primavera), estival (que apareix en l'estiu), o otoñal (que apareix en l'autumne).

Vore també

Atres artículs de morfologia que complementen a est:

• Òrguens reservantes en les plantes
• Espines i aguijones (Botànica)
• Planta de guia
• Estípula
• Glossari de térmens botànics
• Terminologia descriptiva de les flors (Botànica)
• Palmera trepadora
• Canya (vegetal)

Bibliografia

L'esquelet d'este text pres de

• Simpson, M. G. 2005 (segona edició en 2010). "Plant Morphology". En: Plant Systematics. Elsevier Academic Press. Capítul 9.

Completat en:

• Judd, Campbell, Kellogg, Stevens, Donoghue. 2007. Plant Systematics, a Phylogenetic approach. 3rd edition.

Simpson (2005) es basa en:

• Radford, A. E., W. C. Dickinson, J. R. Massey, i C. R. Bell. 1974. Vascular Plant Systematics. Harper & Row, Nova York. (també recomanat per Judd et al. (2007), els qui agreguen: "Inclou una llista de numerosos térmens morfològics i anatòmics, en ilustracions.").

I Simpson (2005) recomana:

• Bell, A. D. 1991 (segona edició en 2008). Plant Form, an Illustrated Guide to Flowering Plant Morphology. Oxford University Press, Oxford. La primera edició es pot desargar de https://archive.org/details/plantform00adri

Llectures recomanades per Judd et al. (2007), ademés de la ya comentada:

• Dilcher, D. 1974. Approaches to the identification of angiosperm leaf remains. Bot. Rev. 40:1-157. "Sumari molt detallat dels térmens relacionats en els fulls de les angiosperma".
• Endress, P.K. 1994. Diversity and evolution of tropical flowers. Cambridge University Press, Cambridge. "Presentació detallada de l'estructura i funció de les flors tropicals".
• Vaig trobar, F, RAA Oldeman i PB Tomlinson. 1978. Tropical trees and forests: An architectural analysis. Springer, Berlín.
• Harris, JG i MW Harris. 1994. Plant Identification Terminology: An illustrated glossary. Spring Lake Publishing, Spring Lake, UT.
• Hickey, LJ. 1973. Classification of the architecture of dicotyledonous leaves. Am. J. Bot. 60:17-33. "Sumari detallat relacionat en els fulls de les dicotiledóneas".
• Kiger, RW i DM Porter. 2001. Categorical glossary for the Flora of North America Project. Hunt Institute for Botanical Documentation, Carnegie Mellon University, Pittsburgh, PA.
• Weberling, F. 1989. Morphology of flowers and inflorescences. (RJ Pankhurst, trans.) Cambridge University Press, Cambridge. "Inclou una presentació detallada de la variació en la morfologia floral i les inflorescència, i térmens associats".
• Zomlefer, WB. 1994. Guide to flowering plant families. University of North Carolina Press, Chapel Hill. "Conté un glossari hermosament ilustrat de térmens morfològics comunament usats".

Bibliografia en espanyol:

• Juan J. Tanca (1ª ed. en 1979) Botànica. Morfologia de Plantes Superiors. Hemisferi Sur.

Traducció de térmens anglés-espanyol en:

• Fernando Chiang, Mario Sousa S. i Mario Sousa P. Glossari Inglés-Espanyol, Espanyol-Inglés per a Flora Mesoamericana Accedit 11/08/2013