Iridaceae

Les iridàcees (Iridaceae) són una família de plantes perennes, herbàcees i bulbosas pertanyents a l'orde Asparagales dins de les monocotiledónees. La família, el nom de la qual deriva del gènero Iris, conta en més de 2000 espècies que es distribuïxen per casi tot lo món, sent una de les famílies més importants en horticultura. Gèneros tals com Crocus i Iris són components preponderants de les flores de vàries regions d'Euràsia i Iris es troba molt ben representat en Amèrica del Nort. Gladiolus i Moraea són gèneros molt amplis i components principals de la flora subsahariana i surafricana. Sisyrinchium, en més de 140 espècies, és el gènero de iridàcees més diversificado en Amèrica, a on també es troben varis atres membres de la família, molts dels quals són importants en la floricultura tropical.[1]
Actualment es reconeixen 66 gèneros que es distribuïxen entre sèt subfamílies i ocupen una gran varietat de hàbitats. La majoria de les espècies s'adapta a climes estacionals que tenen un periodo de pronunciada sequia o fret desfavorables per al creiximent vegetal i durant el qual les plantes permaneixen latents. Per eixa raó, la majoria de les iridàcees són de full caduc ya que les seues parts aérees (fulls i tallos) se sequen quan el bulbo o el corm entra en letàrgia o dormancia. Les plantes aixina sobreviuen periodos que no són favorables per al creiximent refugiant-se baix el sol. Les espècies de iridàcees de full perenne es llimiten als boscs subtropicals i a les sabanes, a les praderies templades i als fynbos humits.
Descripció



Les iridàcees són plantes generalment herbàcees i perennes, rarament anuals o arbustives leñosas en creiximent secundari anómal. El fullage pot mantindre's tot l'any o pot secar-se en alguna estació per a despuix rebrotar, per lo que les iridàcees poden ser perennifòlies o caducifòlies. Excepcionalment, com és el cas de Geosiris, no presenten clorofila ya que els membres d'este gènero són plantes saprofíticas. Els brots són rizomes, corms o bulps, o un cáudice llenyós. Presenten grans cristals prismàtics d'oxalato de calci en els fas vasculars de les baines com aixina també tanins o varis tipos de terpenoides. Els pèls que cobrixen varis òrguens aéreus són simples.
Les fulles són simples, de marge sancer, primes i en general lineares o ensiformes, paralelinervadas, alternades i dístiques, moltes voltes equitantes, i en làmina unifacial (en el pla del full paralel al talle) o terete (circulars en el tall travesser), a lo llarc del brot a basals, de base envainadora, sense estípules. En Geosiris els fulls són sol escates i no presenten clorofila.
Les flors de la major part de les iridàcees són grans i cridaneres, perfectes, açò és, són hermafrodites en òrguens femenins i masculins funcionals. Ademés, són pentacícilicas ya que posseïxen cinc verticils o cicles de peces florals: dos cicles constituïxen el perigonio, un cicle forma l'androceo i l'últim verticilo conforma el gineceu. Sobre el seu simetria, les flors de les iridàcees poden ser cigomorfes a actinomorfes ya que presenten des d'un a varis plans de simetria. Poden estar sostingudes a través d'un pedicel, o be, ser sèssils. En general estan tancades per una a dos bràctees. El perigonio està compost per tres peces externes de sépals petaloideos i tres peces internes de pétals, els que colectivament es denominen tépals ya que no diferixen sobre la seua textura o color. El perigonio, no obstant, pot ser homoclamídeo —Sisyrinchium— o heteroclamídeo —Moraea, Iris, Trimezia— segons si la forma dels tépals externs diferix de la dels tépals interns. Els tépals interns poden ser més chicotets i més erectes que els externs, com en el cas de moltes espècies de Iris i algunes de Moraea, estar molt reduïts i curvats cap a avall, com en el cas dels membres del subgènero Scorpiris; o directament poden faltar, com ocorre en Patersonia. Els tépals usualment són grans, imbricats, vistosos, a voltes puntejats, i poden ser lliures o estar units en les seues bases, fins a formant un tubo prominent en el cas dels membres d'Ixioideae el que pot tindre una llongitut de fins a 20 cm com en el cas de Iris unguicularis. Els tépals externs en el cas de les tribus Irideae i Tigrideae poden diferenciar-se en dos porcions i la porció proximal es denomina «garra». Les garres, especialment en els tépals interns, són freqüentment piloses i estan coberts de taques o marques i, a sovint, estan coberts de glàndules. En els tépals externs de les espècies del subgènero Iris es troben les guies de néctar, les que es troben cobertes de pèls llarcs i multicelulars que formen lo que es coneix com a «barba» i que explica la seua denominació popular de «iris barbados». El andròceu està format per tres estams, excepcionalment solament dos com en el cas de Diplarrhena, els que es troben inserts en la base dels tépals externs. Els estams poden dispondre's separats entre sí o estar units pels seus filaments formant un tubo, lo que conforma un andròceu monadelfo. La posició dels estams és variable, ya que poden dispondre's radial o unilateralment. Les anteres a voltes es troben unides a les branques de l'estil, són de dehiscencia llongitudinal i extrorsa o poricida. El polen usualment és monosulcado. El gineceu està constituït per tres carpels units entre sí i és d'ovari ínfer, a excepció de Isophysis que posseïx ovari súpero i per eixa raó, a lo manco parcialment, es troba segregat en la seua pròpia subfamília, Isophysidae. L'ovari presenta tres cavitats o lòculs, cada u dels quals du des d'un a varis òvuls en placentació axilar i, més rarament, parietal. Els òvuls solen ser anátropos o campilótropos i bitégmicos. l'estil és filiforme, terminal, usualment en tres branques o en tres lòbuls, les branques a voltes es troben expandides i són petaloideas, com ocorre en moltes espècies d'Iridoideae. l'estigma és trífido, a voltes bífido, terminal o be, dispost en la cara abaxial de les branques de l'estil. Els nectaris es troben en els septos de l'ovari, en la base dels tépals externs, en els tépals interns (Tigridia), en la base dels estams (Iris) o be, poden estar absents, com en el cas del gènero Sisyrinchium.
Les flors són solitàries o be es troben en varis tipos d'inflorescències terminals per lo comuna sostingudes per una bràctea. Els tipos d'inflorescència poden ser umbeles, ripidios, moltes voltes altament modificades, o mechons. Els ripidios estan coberts per dos bràctees (espates) opostes, usualment grans, foliosas o seques. Cada flor en els mechons presenta dos bràctees opostes. En Geosiris l'inflorescència és subterrànea.
El fruit és una càpsula loculicida normalment dehiscente, pot ser dura o cartilaginosa i en ocasions llenyosa. Les llavors són entre globulars a anguloses (en forma de prisma) o inclús discoidales i poden presentar ales, aril o una coberta seminal, normalment en estructura celular i de to amarronado. l'endosperma és dur i conté hemicelulosa, oli i proteïna. En el seu interior s'ubica un chicotet embrió.[2]
Ecologia
Distribució i hàbitat
Àmpliament distribuïdes, sent especialment diverses en el sur d'Àfrica. Les espècies d'esta família ocupen hàbitats molt diversos, tant en climes tropicals, subtropicals com templats. La majoria de les espècies de Iridaceae es troben adaptades a climes estacionals que presenten periodos excessivament secs o fredor, desfavorables per al creiximent vegetal, i en els quals estes plantes entren en repòs. De fet, la majoria de les espècies són caducifòlies. Les espècies perennifòlies es troben restringides en la seua distribució als boscs subtropicals, a les sabanes i a les estepes templades. En les espècies decidua, la part aérea (tallos i fulls) se seca durant el periodo desfavorable i les plantes entren en repòs gràcies a que posseïxen òrguens subterràneus de supervivència i de reserva de nutrients (rizomes, bulps i corms). Esta adaptació és particularment ventajosa per a totes les iridàcees que habiten comunitats que soporten incendis periòdics durant l'estació seca. En eixos periodos, les plantes es troben en repòs i d'eixe modo sobreviuen a la calor del fòc. Els incendis netegen de vegetació la superfície, eliminant la competència i, ademés, aporten nutrients al sol per mig de les cendres. Quan les primeres pluges cauen, els bulps, corm (talle subterràneu)s i rizomes comencen a brotar ràpidament, iniciant un nou periodo de creiximent i desenroll sostingut per les reserves acumulades en els seus teixits durant l'estació prèvia.
Polinisació i dispersió
Les iridàcees presenten una gran variabilitat en la seua ecologia reproductiva i una gran diversitat de tipos i estructures florals congruents en l'adaptació a la polinisació per animals (zoofilia).[3] La majoria de les espècies són entomófilas i són polinisades per diversos órdens d'insectes (especialment escarabats, abelles i mosques), mentres que unes atres són polinisades per pardals (ornitófilas). Les recompenses florals són néctar o polen.
Les llavors usualment són dispersades per vent o aigua, pero també ocorre dispersió biòtica.
La majoria de les espècies que componen este gènero florixen en estiu, quan els fulls ya estan seques. Les flors, actinomorfes a cigomorfes, són usualment de color rosat o roig, si ben també hi ha espècies en flors de color blanc, groc, marró o crema. El gènero presenta dos números cromosòmics bàsics, x= 15 i 16.
La biologia de la polinisació de Tritoniopsis és prou sorprenent. Hi ha espècies que presenten flors en els tépals units en les seues bases formant un tubo curt i de color rosat que són polinisades per abelles que busquen la seua néctar. A partir d'estos caràcters florals, considerats ancestrals, s'han derivat varis modos més especialisats de polinisació durant l'evolució del gènero. Aixina, quatre espècies en tubos florals allargats i en periant bilabiat rosat o roig són polinisades per pardals del gènero Nectarinia (Passeriformes) o be per la palometa Aeropetes tulbaghia. Atres dos espècies en flors rosades en màrgens rojos són polinisades per mosques del gènero Prosoeca (Nemestrinidae). Tritoniopsis parviflora, finalment, es considera única entre les iridàcees de Suràfrica, ya que ademés de presentar néctar azucarado, produïx oli en les flors com recompensa per a l'abella Redivia gigues (Melittidae).[4]
Referències
- ↑ Goldblatt, Peter (2008). The Iris Family: Natural History & Classification, Portland: Timber Press. ISBN 978-0-88192-897-6.
- ↑ Dimitri, M. 1987. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura i Jardineria. Tom I. Descripció de plantes cultivades. Editorial ACME S.A.C.I., Buenos Aires.
- ↑ Goldblatt, P., P. Bernahrdt, and J. C. Manning. 2002. Floral biology of Romulea (Iridaceae: Crocoideae): a progressió from a generalist to a specialist pollination system. Adansonia sér. 3, 24(2): 243–262.
- ↑ Manning, John C. & Peter Goldblatt. Radiation of Pollination Systems in the Cape Genus Tritoniopsis (Iridaceae: Crocoideae) and the Development of Bimodal Pollination Strategies. International Journal of Plant Sciences, volume 166 (2005), pages 459–474
Bibliografia
- Dimitri, M. 1987. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura i Jardineria. Tom I. Descripció de plantes cultivades. Editorial ACME S.A.C.I., Buenos Aires.
- Goldblatt, P. Iridaceae. Flora of North America Vol. 26 p. 348 ([1])
- Goldblatt, P. & De Vós M. P. The reduction of Oenostachys, Homoglossum and Anomalesia, putative sunbird pollinated genera, in Gladiolus L. (Iridaceae-Ixioideae). Bulletin du Muséum national de histoire naturelle. Section B, Adansonia 11 (4): 417-428, 1989.
- Goldblatt, P. Phylogeny and Classification of Iridaceae. Annals of the Missouri Botanical Garden, Vol. 77, No. 4 (1990), pp. 607-627.
- Goldblatt, P. 1991. An overview of the systematics, phylogeny and biology of the southern African Iridaceae. Contr. Bolus Herb. 13: 1–74.
- Goldblatt, P. & J.E. Henrich. Calydorea Herbert (Iridaceae-Tigridieae): Notes on this New World Genus and Reduction to Synonymy of Salpingostylis, Cardiostigma, Itysa, and Catila . Annals of the Missouri Botanical Garden, Vol. 78, No. 2 (1991), pp. 504-511
- Goldblatt, P. & John C. Manning. New Species of Southern African Moraea (Iridaceae-Iridioideae), and the Reduction of Rheome. Novon, Vol. 5, No. 3 (Autumn, 1995), pp. 262-269.
- Goldblatt, P. & John C. Manning. Reduction of Schizostylis (Iridaceae: Ixioideae) in Hesperantha. Novon, Vol. 6, No. 3 (1996), pp. 262-264.
- Goldblatt, P.. Reduction of Bernardiella, Galàxia, Gynandriris, Hexaglottis, Homeria, and Roggeveldia in Moraea (Iridaceae: Irideae). Novon, Vol. 8, No. 4 (1998), pp. 371-377
- Goldblatt, P. & David J. Mabberley. Belamcanda Included in Iris, and the New Combination I. domestica (Iridaceae: Irideae). Novon 15 (1), pp. 128–132, (2005).
- Goldblatt, P,; Davies, T.J., Manning, J.C., Van Der Bank, M. & Savolainen, V. Phylogeny of iridaceae subfamily crocoideae based on a combined multigene plastid DNA analysis. Aliso, vol. 22, pp. 399-411, 2006.
- Hessayon, D.G. The Bulb Expert. Transworld Publishers Ltd. Londres, 1999.
- Reeves, G., Chase, M.W., Goldblatt, P., Rudall, P., Fay, M.F., Cox, A.V., LeJeune, B., & Souza-Chies, T., (2001). Molecular systematics of Iridaceae: Evidence from four plastid DNA regions. Amer. J. Bot. 88:2074-2087
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iridaceae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.