Iridaceae

Archiu:Babiana sambucina 1.jpg

Iridaceae

Les iridáceas (Iridaceae) són una família de plantes perennes, herbáceas i bulbosas pertanyents al orde Asparagales dins de les monocotiledóneas. La família, el nom de la qual deriva del gènero Iris, conta en més de 2000 espècies que es distribuïxen per casi tot lo món, sent una de les famílies més importants en horticultura. Gèneros tals com Crocus i Iris són components preponderants de les floras de vàries regions d'Eurasia i Iris es troba molt ben representat en Norteamérica. Gladiolus i Moraea són gèneros molt amplis i components principals de la flora subsahariana i surafricana. Sisyrinchium, en més de 140 espècies, és el gènero de iridáceas més diversificado en Amèrica, a on també es troben varis atres membres de la família, molts dels quals són importants en la floricultura tropical.

Actualment es reconeixen 66 gèneros que es distribuïxen entre sèt subfamílies i ocupen una gran varietat de hàbitats. La majoria de les espècies s'adapta a climes estacionals que tenen un periodo de pronunciada sequia o fret desfavorables per al creiximent vegetal i durant el qual les plantes permaneixen latents. Per eixa raó, la majoria de les iridáceas són de full caduc ya que les seues parts aérees (fulls i tallos) se sequen quan el bulbo o el corm entra en letàrgia o dormancia. Les plantes aixina sobreviuen periodos que no són favorables per al creiximent refugiant-se baix el sol. Les espècies de iridáceas de full perenne es llimiten als boscs subtropicales i a les sabanas, a les praderies templades i als fynbos humits.

Descripció

Archiu:Neomarica longifolia1.jpg

Fulls equitantes en Neomarica longifolia.

Archiu:Sisyrinchium bellum flower 2002-10-10.jpg

Detall de la flor de Sisyrinchium bellum; note's que en esta espècie abdós cicles de tépals són similars.

Archiu:Neomarica northiana2.jpg

Neomarica northiana és una espècie que mostra moltes diferències en el tamany i forma dels dos cicles de tépals.

Archiu:Watsonia pyramidata 3.jpg

Watsonia pyramidata, note's la corola tubular.

Archiu:Gladiolus illyricus.JPG

Gladiolus illyricus, una espècie europea que presenta flors zigomorfas.

Les iridáceas són plantes generalment herbáceas i perennes, rarament anuals o arbustivas leñosas en creiximent secundari anómal. El fullage pot mantindre's tot l'any o pot secar-se en alguna estació per a després rebrotar, per lo que les iridáceas poden ser perennifolias o caducifolias. Excepcionalment, com és el cas de Geosiris, no presenten clorofila ya que els membres d'este gènero són plantes saprofíticas. Els talles són rizomas, corms o bulbos, o un cáudice leñoso. Presenten grans cristals prismàtics d'oxalato de calcio en els fas vasculars de les baïnes com aixina també taninos o varis tipos de terpenoides. Els pèls que cobrixen varis òrguens aéreus són simples.

Les fulls són simples, de marge sancer, primes i en general lineares o ensiformes, paralelinervadas, alternades i dísticas, moltes voltes equitantes, i en làmina unifacial (en el pla del full paralel al talle) o terete (circulares en el tall travesser), a lo llarc del talle a basals, de base envainadora, sense estípulas. En Geosiris els fulls són sol escamas i no presenten clorofila.

Les flors de la major part de les iridáceas són grans i cridaneres, perfectes, açò és, són hermafroditas en òrguens femenins i masculins funcionals. Ademés, són pentacícilicas ya que posseïxen cinc verticilos o cicles de peces florals: dos cicles constituïxen el perigonio, un cicle forma l'androceo i l'últim verticilo conforma el gineceo. Sobre el seu simetria, les flors de les iridáceas poden ser cigomorfas a actinomorfas ya que presenten des d'un a varis plans de simetria. Poden estar sostingudes a través d'un pedicel, o be, ser sésilés. En general estan tancades per una a dos bràcteas. El perigonio està compost per tres peces externes de sàpia-hos petaloideos i tres peces internes de pétals, els que colectivament es denominen tépals ya que no diferixen sobre la seua textura o color. El perigonio, no obstant, pot ser homoclamídeo —Sisyrinchium— o heteroclamídeo —Moraea, Iris, Trimezia— segons si la forma dels tépals externs diferix de la dels tépals interns. Els tépals interns poden ser més chicotets i més erectos que els externs, com en el cas de moltes espècies de Iris i algunes de Moraea, estar molt reduïts i curvats cap a avall, com en el cas dels membres del subgénero Scorpiris; o directament poden faltar, com ocorre en Patersonia. Els tépals usualment són grans, imbricados, vistosos, a voltes punteados, i poden ser lliures o estar units en les seues bases, fins a formant un tubo prominent en el cas dels membres d'Ixioideae el que pot tindre una llongitut de fins a 20 cm com en el cas de Iris unguicularis. Els tépals externs en el cas de les tribus Irideae i Tigrideae poden diferenciar-se en dos porcions i la porció proximal es denomina «garra». Les garres, especialment en els tépals interns, són freqüentment pilosas i estan coberts de taques o marques i, a sovint, estan coberts de glàndules. En els tépals externs de les espècies del subgénero Iris es troben les guies de néctar, les que es troben cobertes de pèls llarcs i multicelulares que formen lo que es coneix com a «barba» i que explica la seua denominació popular de «iris barbados». El androceo està format per tres estams, excepcionalment solament dos com en el cas de Diplarrhena, els que es troben insertos en la base dels tépals externs. Els estams poden dispondre's separats entre sí o estar units pels seus filaments formant un tubo, lo que conforma un androceo monadelfo. La posició dels estams és variable, ya que poden dispondre's radial o unilateralment. Les anteras a voltes es troben unides a les branques del estil, són de dehiscencia llongitudinal i extrorsa o poricida. El polen usualment és monosulcado. El gineceo està constituït per tres carpelos units entre sí i és d'ovari ínfero, a excepció de Isophysis que posseïx ovari súpero i per eixa raó, a lo manco parcialment, es troba segregat en la seua pròpia subfamília, Isophysidae. L'ovari presenta tres cavitats o lóculos, cada u dels quals du des d'un a varis òvuls en placentaació axilar i, més rarament, parietal. Els òvuls solen ser anátropos o campilótropos i bitégmicos. l'estil és filiforme, terminal, usualment en tres branques o en tres lòbuls, les branques a voltes es troben expandides i són petaloideas, com ocorre en moltes espècies d'Iridoideae. l'estigma és trífido, a voltes bífido, terminal o be, dispost en la cara abaxial de les branques de l'estil. Els nectarios es troben en els septos de l'ovari, en la base dels tépals externs, en els tépals interns (Tigridia), en la base dels estams (Iris) o be, poden estar absents, com en el cas del gènero Sisyrinchium.

Les flors són solitàries o be es troben en varis tipos d'inflorescèncias terminals per lo comuna sostingudes per una bràctea. Els tipos d'inflorescència poden ser umbelas, ripidios, moltes voltes altament modificades, o mechós. Els ripidios estan coberts per dos bràctees (espatas) opostes, usualment grans, foliosas o seques. Cada flor en els mechons presenta dos bràctees opostes. En Geosiris l'inflorescència és subterrànea.

El frut és una càpsula loculicida normalment dehiscente, pot ser dura o cartilaginosa i en ocasions leñosa. Les llavors són entre globulars a angulosas (en forma de prisma) o inclús discoidales i poden presentar ales, arilo o una coberta seminal, normalment en estructura celular i de to amarronado. l'endosperma és dur i conté hemicelulosa, oli i proteïna. En el seu interior s'ubica un chicotet embrió.

Ecologia

Distribució i hàbitat

Àmpliament distribuïdes, sent especialment diverses en el sur d'Àfrica. Les espècies d'esta família ocupen hàbitats molt diversos, tant en climes tropicals, subtropicales com templats. La majoria de les espècies de Iridaceae es troben adaptades a climes estacionals que presenten periodos excessivament secs o fredor, desfavorables per al creiximent vegetal, i en els quals estes plantes entren en repòs. De fet, la majoria de les espècies són caducifolias. Les espècies perennifolias es troben restringides en la seua distribució als boscs subtropicales, a les sabanas i a les estepas templades. En les espècies decidua, la part aérea (tallos i fulls) se seca durant el periodo desfavorable i les plantes entren en repòs gràcies a que posseïxen òrguens subterràneus de supervivència i de reserva de nutrients (rizomas, bulbos i corms). Esta adaptació és particularment ventajosa per a totes les iridáceas que habiten comunitats que soporten incendis periòdics durant l'estació seca. En eixos periodos, les plantes es troben en repòs i d'eixe modo sobreviuen a la calor del fòc. Els incendis netegen de vegetació la superfície, eliminant la competència i, ademés, aporten nutrients al sol a través de les cendres. Quan les primeres pluges cauen, els bulbos, corm (talle subterràneu)s i rizomas comencen a brotar ràpidament, iniciant un nou periodo de creiximent i desenroll sostingut per les reserves acumulades en els seus teixits durant l'estació prèvia.

Polinisació i dispersió

Les iridáceas presenten una gran variabilitat en la seua ecologia reproductiva i una gran diversitat de tipos i estructures florals congruents en l'adaptació a la polinisació per animals (zoofilia). La majoria de les espècies són entomófilas i són polinisades per diversos órdens d'insectes (especialment escarabats, abelles i mosques), mentres que unes atres són polinisades per pardals (ornitófilas). Les recompenses florals són néctar o polen.

Les llavors usualment són dispersades per vent o aigua, pero també ocorre dispersió biòtica.

La majoria de les espècies que componen este gènero florixen en estiu, quan els fulls ya estan seques. Les flors, actinomorfas a cigomorfas, són usualment de color rosat o roig, si ben també hi ha espècies en flors de color blanc, groc, marró o crema. El gènero presenta dos números cromosòmics bàsics, x= 15 i 16.

La biologia de la polinisació de Tritoniopsis és prou sorprenent. Hi ha espècies que presenten flors en els tépals units en les seues bases formant un tubo curt i de color rosat que són polinisades per abelles que busquen la seua néctar. A partir d'estos caràcters florals, considerats ancestrals, s'han derivat varis modos més especialisats de polinisació durant l'evolució del gènero. Aixina, quatre espècies en tubos florals allargats i en periant bilabiado rosat o roig són polinisades per pardals del gènero Nectarinia (Passeriformes) o be per la palometa Aeropetes tulbaghia. Atres dos espècies en flors rosades en màrgens rojos són polinisades per mosques del gènero Prosoeca (Nemestrinidae). Tritoniopsis parviflora, finalment, es considera única entre les iridáceas de Suràfrica, ya que ademés de presentar néctar azucarado, produïx oli en les flors com recompensa per a l'abella Redivia gigues (Melittidae).

Bibliografia

• Dimitri, M. 1987. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura i Jardineria. Tom I. Descripció de plantes cultivades. Editorial ACME S.A.C.I., Buenos Aires.

• Goldblatt, P. Iridaceae. Flora of North America Vol. 26 p. 348 ([1])

• Goldblatt, P. & De Vós M. P. The reduction of Oenostachys, Homoglossum and Anomalesia, putative sunbird pollinated genera, in Gladiolus L. (Iridaceae-Ixioideae). Bulletin du Muséum national de histoire naturelle. Section B, Adansonia 11 (4): 417-428, 1989.

• Goldblatt, P. Phylogeny and Classification of Iridaceae. Annals of the Missouri Botanical Garden, Vol. 77, No. 4 (1990), pp. 607-627.

• Goldblatt, P. 1991. An overview of the systematics, phylogeny and biology of the southern African Iridaceae. Contr. Bolus Herb. 13: 1–74.

• Goldblatt, P. & J.E. Henrich. Calydorea Herbert (Iridaceae-Tigridieae): Notes on this New World Genus and Reduction to Synonymy of Salpingostylis, Cardiostigma, Itysa, and Catila . Annals of the Missouri Botanical Garden, Vol. 78, No. 2 (1991), pp. 504-511

• Goldblatt, P. & John C. Manning. New Species of Southern African Moraea (Iridaceae-Iridioideae), and the Reduction of Rheome. Novon, Vol. 5, No. 3 (Autumn, 1995), pp. 262-269.

• Goldblatt, P. & John C. Manning. Reduction of Schizostylis (Iridaceae: Ixioideae) in Hesperantha. Novon, Vol. 6, No. 3 (1996), pp. 262-264.

• Goldblatt, P.. Reduction of Bernardiella, Galàxia, Gynandriris, Hexaglottis, Homeria, and Roggeveldia in Moraea (Iridaceae: Irideae). Novon, Vol. 8, No. 4 (1998), pp. 371-377

• Goldblatt, P. & David J. Mabberley. Belamcanda Included in Iris, and the New Combination I. domestica (Iridaceae: Irideae). Novon 15 (1), pp. 128–132, (2005).

• Goldblatt, P,; Davies, T.J., Manning, J.C., Van Der Bank, M. & Savolainen, V. Phylogeny of iridaceae subfamily crocoideae based on a combined multigene plastid DNA analysis. Aliso, vol. 22, pp. 399-411, 2006.

• Hessayon, D.G. The Bulb Expert. Transworld Publishers Ltd. Londres, 1999.

• Reeves, G., Chase, M.W., Goldblatt, P., Rudall, P., Fay, M.F., Cox, A.V., LeJeune, B., & Souza-Chies, T., (2001). Molecular systematics of Iridaceae: Evidence from four plastid DNA regions. Amer. J. Bot. 88:2074-2087