Plantes bulbosas
Les plantes bulbosas són plantes herbáceas i perennes que presenten òrguens subterràneus de reserva de nutrients, tals com bulbos, corms, rizomas, tubèrculs i raïls tuberosas. Estes espècies solen perdre la seua part aérea durant les époques desfavorables de creiximent (el hivern o l'estiu, depenent de l'espècie) i permaneixen en repòs gràcies a les reserves almagasenades en les seues bulbos. Quan les condicions estacionals tornen a ser favorables, dites reserves sustenten el nou cicle de creiximent. Ademés, els bulbos també permeten la multiplicació vegetativa o asexual en estes espècies.[1][2] El concepte de "plantes bulbosas" fa referència, bàsicament, a aquelles espècies que s'utilisen com a ornamentals en parcs i jardins o be, com flors de tall[2] i fòra d'este àmbit no s'usa per a referir-se a plantes les estructures de les quals de propagació vegetativa no siguen bulbos.
Adaptacions al mig
[editar | editar còdic]Les plantes han resolt de maneres molt diverses el problema de la supervivència durant époques adverses, com són els hiverns molt frets i els estius excessivament càlits i secs. Aixina, les espècies anuals completen el seu cicle durant les estacions favorables i transcorren com a llavors les époques desfavorables per al creiximent. Les plantes bulbosas, en canvi, han desenrollat òrguens subterràneus de reserva que els permeten sobreviure durant les estacions desfavorables en estat de repòs i reiniciar el creiximent quan les condicions ambientals tornen a ser favorables.[1]
Les adaptacions i les estratègies de les plantes bulbosas poden satisfer exigències ecològiques molt diverses. Numerosos tulipán (Tulipa) d'orige asiàtic, per eixemple, estan adaptats a un clima continental extrem, en estius secs i tórridos, hiverns gelats i primaveres en breus aiguada, periodo en el qual desenrollen el seu cicle complet. Existixen, per una atra part, moltes espècies de sotobosque, com alguns crocos (Crocus), l'escila (Scilla) i la dent de gos (Erythronium) que, gràcies a les seues reserves alimentícies, creixen molt ràpit i complixen el seu cicle a principis de la primavera, ans que els fulls dels arbres de troben desenrollat i els lleven la llum del sol.[1]
Moltes plantes bulbosas habiten comunitats adaptades a incendis recurrents durant l'estació seca (eixemple, vàries espècies d'Iridaceae). En eixos periodos, les plantes bulbosas es troben en repòs i d'eixe modo sobreviuen a la calor del fòc. Els incendis netegen de vegetació la superfície, eliminant la competència i, ademés, aporten nutrients al sol a través de les cendras. Quan les primeres pluges cauen, els bulbos, corms i rizomas comencen a brotar ràpidament, iniciant un nou periodo de creiximent i desenroll sostingut per les reserves acumulades en els seus teixits durant l'estació prèvia. Vàries espècies del gènero Cyrtanthus, per eixemple, són reconegudes per la seua ràpida capacitat de florir despuix d'incendis naturals de pasturages, d'ahí que vàries d'estes espècies siguen conegudes com "Lliris de fòc". De fet, certes espècies tals com Cyrtanthus contractus, Cyrtanthus ventricosus i Cyrtanthus odorus, solament florixen després de que es produïxen els incendis naturals.[3]
Distribució en la naturalea
[editar | editar còdic]El major número d'espècies de plantes bulbosas es troben en regions del món en un clima mediterràneu, açò és, a on els hiverns són frets i humits i els estius són secs i càlits, en una primavera curta. Les reserves acumulades en estes plantes els permeten créixer ràpidament en la primavera, ans que les herbes anuals tinguen temps de fer-ho. Cinc àrees en el món tenen este tipo de clima: la regió del Mediterràneu, estenent-se cap a l'est fins a Àsia Central; Califòrnia; la regió central de Chile, l'extrem sur de Suràfrica i l'oest i sur d'Austràlia.
En els climes tropicals, a on existix alternança d'estacions seques i humides, les plantes bulbosas són també molt comunes. Finalment, algunes espècies bulbosas també procedixen de regions en pluges estivals i hiverns secs. Una regió en este tipo de clima i que és particularment rica en espècies bulbosas és la de les montanyes Drakensberg en el noreste de la província de La Veta en Suràfrica.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Rosella Rossi. 1990. Guia de Bulbos. Grijalbo. Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 Hessayon, D. G. The Bulb Expert. Transworld Publishers Ltd. Londres, 1999.
- ↑ Duncan, G. http://www.plantzafrica.com/plantcd/cyrtanthus.htm [1] archivat en Wayback Machine. «Cyrtanthus», Jardí Botànic Nacional de Kirstenbosch, Suràfrica.]
- ↑ Phillips, R. & Rix, M. 1989. Bulbs. Pa Books Ltd.]
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Hessayon, D. G. The Bulb Expert. Transworld Publishers Ltd. Londres, 1999.
- Rosella Rossi. 1990. Guia de Bulbos. Grijalbo. Barcelona
- Phillips, R. & Rix, M. 1989. Bulbs. Pa Books Ltd.
- Taylor, P. 1996. Gardening with Bulbs. Pavillion Books Ltd., Londres.
- Hartmann, H. & Kester, D. 1987. Propagació de plantes, principis i pràctiques. Companyia Editorial Continental S.A., Mèxic. ISBN 968-26-0789-2
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plantas bulbosas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.