Euphorbiaceae
Euphorbiaceae comunament coneguda com la família de les euforbiàcees, és una família cosmopolita de plantes molt difosa i diversificada en la zona tropical en 300 gèneros i al voltant de 7500 espècies, la majoria d'elles mates i herbes encara que també, en especial en els tròpics, arbres i arbusts; monoicas o dioicas, típicament en làtex. Algunes són suculentes que s'assemblen als cactus.[1]
Els membres d'esta família es troben en una àmplia gama de hàbitats, des de boscs tropicals fins a deserts, lo que la convertix en un grup ecològicament significatiu. Les plantes de Euphorbiaceae mostren una notable diversitat en la seua forma, des de chicotetes plantes herbàcies fins a grans arbres i arbusts, i poden ser anuals o perennes. La família és coneguda per la seua gran varietat d'adaptacions morfològiques, composts químics i rols ecològics.[1]
Una de les característiques definitorias de les Euphorbiaceae és la seua llacor lechosa, que és produïda per la majoria de les espècies. Esta llacor conté una varietat de composts, inclosos làtex, que poden ser tòxics o irritantes per a la pell, i algunes espècies inclús produïxen defenses químiques potents contra els herbívors.[1] Les fulles de les plantes de Euphorbiaceae solen ser alternes, simples i, a sovint, tenen estípulas—chicotetes estructures similars a fulls en la base del pecíol. Les flors d'esta família són generalment unisexuales i a sovint estan dispostes en arracades o inflorescència inconspicuas, que poden ser masculines o femenines, a voltes dins de la mateixa planta o en plantes separades. La família també presenta un tipo distintiu de frut, típicament una càpsula que, quan madura, s'obri per a lliberar les llavors.[2]
Les espècies de Euphorbiaceae eixerciten rols ecològics significatius en diversos entorns. Moltes espècies són crucials en els seus ecosistemes natius, proporcionant hàbitat i aliment per a insectes, aus i atres animals. En regions tropicals, per eixemple, el gènero Euphorbia, que inclou espècies com la Euphorbia cactus, oferix refugi i sustente a una varietat de fauna. Algunes espècies d'esta família també són importants per a l'estabilisació del sol, especialment en àrees àrides, a on espècies com Jatropha s'utilisen en proyectes de reforestació. Ademés, espècies de Croton, un atre gènero important d'esta família, són valorades pel seu paper en la medicina tradicional i com a plantes ornamentals.[3]
Més allà de la seua importància ecològica, les espècies de Euphorbiaceae tenen un valor econòmic significatiu. Per eixemple, el ricino (Ricinus communis), un dels membres més coneguts d'esta família, és font d'oli de ricino, que té àmplies aplicacions en indústries com la farmacèutica, cosmètica i manufacturera. L'arbre de caucho (Hevea brasiliensis), també partix de la família Euphorbiaceae, és la font principal de caucho natural, un material essencial utilisat en innumerables productes en tot lo món.
Moltes espècies de Euphorbiaceae són tòxiques, en composts que poden causar irritament en la pell o alteracions digestives si s'ingerixen. No obstant, algunes espècies de la família, com Euphorbia i Jatropha, s'han utilisat en la medicina tradicional en diverses cultures per les seues supostes propietats medicinals, com a efectes antimicrobianos, antiinflamatorios i analgésicos.
Distribució
Família cosmopolita en un major número d'espècies en la zona tropical.
Esta família es dona principalment en els tròpics, en la majoria de les espècies distribuïda per la regió indo-malaya i l'Amèrica tropical. Hi ha una àmplia varietat en l'Àfrica tropical, encara que no tan abundant ni variada com en les atres dos regions. No obstant, el gènero Euphorbia també té moltes espècies en àrees no tropicals, com la Conca mediterrànea, l'Orient Mig, Suràfrica i el surest d'Estats Units; i igualment podem trobar representants d'esta família en l'extrem austral de Sudamérica (Avellanita bustillosii). Un gran número de plantes ruderals cosmopolites introduïdes en els cultius ordinaris són euforbias, destacant les lechetreznas.
Característiques
Són herbes, arbusts i arbres en làtex, a voltes carnosos i cactiformes. Se cita a sovint a les euforbiàcees com un cas d'evolució convergent en les cactácees. La majoria de les euforbias contenen substàncies tòxiques contra els herbívors. Herbes grans arrosetadas, o arbres, o arbusts, o subarbusts. Moltes voltes en àrees seques són grans, xeromórficas, fibrosas o suculentes. En general les espècies suculentes són d'Àfrica, Amèrica (molt poques) i Madagascar. En Amèrica les seues casetes com a plantes suculentes estan ocupats per les cactàcees. El grup és molt variat i es confonen moltes voltes espècies del grup de les euforbias en atres grups.
Les fulles són generalment simples, quan són compostes, poden ser palmadas, opostes i alternes, en estípules que poden estar transformades en espines o glàndules. Les fulles simples, són generalment alternes i a sovint estipulades.
Les euforbias solen formar a sovint unes estructures florals cridades ciatos molt especialisades, és una estructura diminuta en forma de copa, que consistix en un involucre en glàndules variades en la vora, dins del com hi ha numeroses flors reduïdes a un estam (cridades per això estaminadas), que es troben rodejant a una única flor central en pistil. Estes inflorescència són generalment protógines, la polinisació és creuada i la realisen principalment mosques o atres dípters, que acodixen atrets per l'abundant segregació de les glàndules.
Les seues chicotetes flors tenen tendència a la reducció en el número de peces, a ser unisexuals i actinomorfas. Les espècies en flors més primitives tenen càliç i corola, el restant, monoclamídees o aclamídees. Els estams poden estar en número variable, moltes voltes reduït a 1 sol estam (les mencionades "flor estaminada"), a voltes estams ramificats en un número variable d'anteres (fins a 9); gineceo súpero, pluricarpelar en les espècies primitives, tricarpelar, i inclús, monocarpelar en les més modernes; els estils poden estar ramificats.
Les inflorescència complexes de tipo cimoso, o ciato, són característiques de les euphorbias i gèneros afins. A la seua volta els ciatos formen inflorescència compostes umbeliformes.
Els fruts són normalment capsulares, dorsicidas o loculicidas, que els seus carpelos se separen en la madurea, tricocos, la reticulaació de la testa de la llavor és un caràcter sistemàtic. Despuix de la fecundació, el pedicel pistilado espenta al frut cap a dalt i cap a fòra per a ser dispersat.
És freqüent trobar un gran número d'espècies de euforbias crasas autòctones en les zones càlides desérticas del planeta. Les euforbias suculentes de brots i branques carnosas, del tipo de les tabaibas són freqüents en Àfrica, Madagascar i els archipèlecs macaronésicos i índicos, que mostren adaptacions similars als mencionats cactus i les Agavoideaes.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Beier, S., Raven, P. H. (2003). Flora of the Euphorbiaceae Family: Taxonomy and Ecology. Cambridge University Press. 428 pag. ISBN: 978-0521536183
- ↑ Radcliffe-Smith, A. (2001). The Euphorbiaceae of the World: A Taxonomic Review. Royal Botanic Gardens, Kew. 432 pag. ISBN: 978-1900347062.
- ↑ Corner, E. J. H. (1976). The Genera of Euphorbiaceae. Clarendon Press. 781 pag ISBN: 978-0198544719.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Euphorbiaceae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.