Anar al contingut

Juglandaceae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Juglandaceae

Les juglandàcees (Juglandaceae) són una família del orde Fagales. Agrupa uns 8 gèneros d'arbres caducifolios, en total, unes 50 espècies,[1] la majoria originaris de regions templades del hemisferi nort.

Entre les espècies es conten arbres productors de fruts secs i fusta com els nogales —gènero Juglans— i els pecanes —gènero Carya—— de gran importància comercial. El nogal comú, Juglans regio, és un dels principals cultius de fruts secs del món. El nogal, el nogal americà i el gaulin també són arbres madereros valiosos.

Descripció

Esta família està composta per arbres –en rares ocasions arbusts, en espècies extraibéricas–, unisexuales, monoicos, rara volta dioicos, de mèdula sòlida o perforada, generalment rics en taninos, a sovint en chicotetes glàndules peltadas, de color groc pàlit–que en secar-se adquirixen aspecte de escates–, i pèls fasciculats o glandulíferos.

Les ulls són nuetes o protegides per catáfilos. Les fulles són caduques, rara volta perennes, alternes –rara volta opostes o verticiladas–, compostes, pari- o imparipinnadas, a voltes ternadas, pecioladas o sésiles, olorosas en folíols de sancers a serrats, sense estípulas. l'inflorescència masculina està en ament, solitari o agrupats en panícula, en general lateral, erecto o péndola, en la base de les branques de l'any anterior.

L'inflorescència femenina també està en l'ament, en numeroses flors i péndola, o en arracada en poques flors i erecto, a lo manco en la fructificaació, terminal en les branques de l'any –inflorescència rara volta en panícula andrógina, en l'ament central, espiciforme, en totes les flors femenines (o solament algunes) i els laterals. Les flors masculines són de bràcteas sanceres o trilobuladas, soldadas al pedicel i més o menys soldadas al receptàcul; hi ha de 0 a 2 bractéolas, soldadas al pedicel i més o menys soldadas al receptàcul i sépals, de tal forma que tot el conjunt semblen parts del càliç. El receptàcul és més o menys pla, curt o allargat; el càliç té 0-4 sàpia-hos, soldats al receptàcul i, en el seu cas, a bràctees i bractéolas, en 0-4 lòbuls apicales, més o menys irregulars; els estams, en número de (2)3-50, són sésiles o casi, d'anteras glabras o pubescentes dehiscentes longitudinalment,; el polen té 3-9(-16)-poros i és foraminado o rugado; el gineceo és vestigial o inexistent. Les flors femenines, de bràctees sanceres o trilobuladas, i 2(3) bractéolas sanceres o més o menys dentadas o lobuladas, totes soldadas solament a la base o fins a l'àpiç del receptàcul i càliç; el receptàcul és més o menys cònic o ovoide i el càliç té normalment 4 sépals –a voltes inexistent–, soldats al receptàcul i, en el seu cas, a bràctees i bractéolas, normalment en 4 dents o lòbuls apicales, més o menys irregulars; els estams estan d'ordinari inexistents, rara volta en alguns vestigiales; l'ovari és ínfero, unilocular en la part superior, i en 2, 4(8) lóculos en la base; els carpelos de 2 –rara volta 3-4 en algunes flors–, estan soldats i l'estil té 2-4 branques estilares, a voltes molt curtes en estigmas a lo llarc de les branques estilares o solament en el seu àpiç, a voltes chicotets i subglobosos; el primordio seminal és de placentaació axilar.

Frut

El frut conté una única llavor gran que té lòbuls de dos a quatre o inclús huit. Falta un endospermo. La plántula ompli l'anou. Els cotiledones són de quatre lòbuls, a sovint carnosos i rics en oli. Despuix de la germinació, a sovint permaneixen dins de l'anou, pero també poden aparéixer en l'exterior com a fulls de quatre lòbuls.

Existixen dos tipos de frutes dins de la família:


  • El frut en anou, que està tancat per un clafoll fibrosa adherida a l'anou, que s'obri en madurar o permaneix tancada: en este frut a lo llarc de la maduració, normalment la bràctea o bractéolas i en ocasions els sépals creixen, i ademés a voltes engrossen, formant una estructura especialisada en 1-3 ales (frut samaroide).
  • El segon tipo és una anou de clafoll fi o una anou de pell fina (frut drupáceo, trima), indehiscente o dehiscente de forma més o menys irregular, més o menys pétrea, bivalvada, en 2, 4(8) lóculos en la base. El clafoll està format per l'involucre i el càliç, i la pell fina està formada solament pel càliç. No obstant, el clafoll mai està formada pel pericarpi, per lo que el frut no és una verdadera drupa. Esta forma de fruta a voltes es diu trima.

Hi ha una sola llavor, en general sense endospermo, relativament gran, en cotiledones cuadrilobulats separats per un tabic normal a les 2 valvas i a la seua sutura.[2][3][4]

Usos

Juglans regio.
Inflorescència masculina péndula de Carya illinoinensis.
Fulls de Alfaroa mexicana.

Entre les aproximadament 50 espècies que componen la família,[5] s'inclouen vàries en importància econòmica rellevant concretament en la producció d'anous comunes (Juglans), pecanas (Carya illinoinensis) i pacanas (Carya). L'anou produïda per l'espècie Juglans regio' és un dels principals tipos de fruts secs produïts comercialment en tot lo món.

Les diverses espècies de nogal, i també les espècies del gènero Alfaroa', són importants en la producció de fusta d'alta calitat. La fusta de nogal ha segut considerada durant sigles una de les millors fustes per a la construcció de mobles. El nogal europeu es troba principalment en Europa occidental i central, a on el clima és més càlit. La fusta té un gra gris clar de 3 a 7 cm. El duramen és de color marró mate a marró obscur, irregularment creuat per vetes més obscures de diferent esgambi. Les fustes procedents de França solen tindre una lluentor llaugerament rojosa i un aspecte especialment uniforme. La fusta del nogal americà és de color uniforme violáceo o marró púrpura. l'albura és de color groguenc a marró grisáceo clar. El color de la fusta de les distintes espècies varia considerablement i depén en gran mida de l'edat i l'ubicació. Totes les fustes de nogal americà tendixen a dorar-se i a perdre color quan s'exponen a una llum intensa. La fusta del nogal europeu és més dura i pesada que la de les espècies americanes.[6] La fusta de nogal es transforma principalment en barniz. Aixina es fabriquen mobles valiosos i nobles. Els mobles de nogal americà de color obscur es denominen nogal de Baltimore.

La fusta massiça de nogal s'utilisa per a sols, culatas d'armes i mobles. La fusta massiça de nogal té els següents valors paramètrics:

  • Pes específic: 0,57-0,81 g/cm3
  • Resistència a la tracció: ZB II100 N/mm²
  • Resistència a la compressió: 58-72 N/mm2
  • Resistència a la flexió: 119-147 N/mm2.
  • Durea pel método Brinell en 12 % de humitat: H BII = 52 N/mm²

Subfamílies, tribus i gèneros

Gèneros acceptats i sinònims

Llista d'espècies

Segons NCBI:[8]

Filogenia

La filogenético molecular moderna sugerix les següents relacions:[9]


Varietats

Les varietats de l'espècie Juglans regio que es cultiven en Europa són de varis tipos. Existixen varietats tant primerenques com a tardanes. Dins de cada grup de varietats, les hi ha en fruts de clafoll bla o dura, i es classifiquen segons es destinen al consum directe o a l'extracció d'oli. Les anous en major cantitat d'oli són menys apreciades per a consum directe i solen tindre un clafoll molt dur i densa. Les anous de consum directe deuen tindre un clafoll bla o semiblanda, en una apariència definida i preferentment regular i un tamany gran.

En el mercat europeu es troben sobretot varietats espanyoles, franceses i americanes. Les varietats de Juglans regio d'orige espanyol es poden citar Major, Ontinyent, Balde II, Carcaixent, Cerdá, Escrivá i Villena. Entre les varietats d'orige francés destaquen Franquette, Grandjean, Marbot, Corne, Mayette, Parisienne, Chaberte, Candelou, Meylannaise, Ronde de Montignac, entre unes atres. Entre les varietats comunes en Itàlia es pot citar Sorrento, Malizia, Bleggiana i la Feltrina. Atres varietats són la Sisibel de Romania, Geisenheim d'Alemània, i Rego de Portugal. Entre les varietats americanes d'orige californià més adaptades al clima mediterràneu es poden citar les varietats Serr, Hartley, Vina, Tehama, Payne, Pioneer, Chic, Amic i Pedro. En Chile se sol trobar la varietat As-1. Atres varietats cultivades són per eixemple les Adams, Chambers, Chase i Spurgeon en Oregó.[10]

Usos culinaris d'espècies de Juglans

Les anous es consumixen o ben crues, despuix de llevar-los el clafoll, directament, o be li les inclou en diferents ensalades, darreries (pastiços, coques, generalment junt en atres frutes) o es consumixen junt en diferents formages, en els que maridan ben organolépticament.[10]

Galeria d'imàgens

Referències

  1. ↑ (2016)..3.1/20598 «El número d'espècies de plantes conegudes en el món i el seu increment anual».Phytotaxa.261(3): 201-217.doi:10.11646/phytotaxa.261.3.1.
  2. ↑ Juglandaceae en Flora Ibèrica, RJB/CSIC, Madrit
  3. ↑ Juglandaceae en Flora of China
  4. ↑ Juglandaceae en Flora of North America
  5. ↑ Christenhusz, M. J. M., Byng, J. W.(2016).«The number of known plants species in the world and its annual increase».Phytotaxa.261: 201–217.doi:10.11646/phytotaxa.261.3.1.
  6. ↑ Nussbaum. en: schreiner-seiten.de
  7. ↑ Kew Royal Botanical Gardens, List of genera in family Juglandaceae
  8. ↑ https://www.ncbi.nlm.nih.gov/taxonomy/browser/wwwtax.cgi?mode=Info&aneu=16714 consultat el 30 de maig de 2010
  9. ↑ Xiang XG, Wang W, Li RQ, Lin L, Liu I, Zhou ZK, Li ZY, Chen ZD(2014).«Large-scale phylogenetic analyses reveal fagalean diversification promoted by the interplay of diaspores and environments in the Paleogene».Perspectives in Plant Ecology, Evolution and Systematics.16(3): 101–110.doi:10.1016/j.ppees.2014.03.001.(en anglés)
  10. ↑ 10,0 10,1 «Walnut, Juglans regio / Juglandaceae» (en anglés). frutes-hortalices.com. Consultat el 6 de setembre de 2025.

Bibliografia

  • Anmin Lu, Donald E. Stone L. J. Grauke: Juglandaceae. In: ISBN 0915279703 (PDF-Datei; 153 kB)
  • Donald E. Stone: Juglandaceae. In: ISBN 0195112466
  • Wayne E. Manning: The Classification within the Juglandaceae. In: Annals of the Missouri Botanical Garden. Band 65, Nr. 4, 1978, pag. 1058–1087 .
  • Paul S. Mans, Donald E. Stone: Evolution, Phylogeny, and Systematics of the Juglandaceae. In: Annals of the Missouri Botanical Garden. Band 88, Nr. 2, 2001, pag. 231–269.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Juglandaceae&oldid=1396371»