Pinus canariensis

Archiu:Caldera de Taburiente (La Palma, Islas Canarias, España) 03.JPG

Pinus canariensis (Pinus canariensis)

Pinus canariensis, el pi canari o pi de Canàries és una conífera endèmica de les Illes Canàries (Espanya). El pi canari es considera, segons una llei del Govern de Canàries, el símbol natural de l'illa de La Palma, conjuntament en la graja.

Descripció

El arbre adult pot aplegar a medir més de 40 m d'altura i 2,5 m de diàmetro el seu tronc, encara que lo normal és que tinga entre 15 i 25 m d'altura i un diàmetro d'1 m. Els majors eixemplars coneguts poden alcançar fins a 60 metros d'altura, com el pi de les Dos Pernadas en Vilaflor, en l'illa de Tenerife (56m), sent d'especial interés també atres eixemplars situats en Pajonales i Inagua, en l'illa de Gran Canària o eixemplars de la Caldera de Taburiente en l'illa de La Palma.

La corfa és de color pardo clar, sent casi plana en els eixemplars jóvens, pero a mida que envellixen s'engrossa ràpidament i es bada, adoptant un color roig parduzco. En els eixemplars més vells, el ritidoma, molt engrossat i irregular, forma plaques planes en l'apariència de espejuelos, d'un color gris ceniciento.

En els primers anys de la seua vida presenta un creiximent molt ràpit, en brancas horisontals en abundants ramificacions secundàries erectas (les de l'any), en la qual cosa l'aspecte de l'arbre és piramidal, per a després, i en cessar el creiximent en altura, passar la seua forma a ser més aparasolada.

Els fulls són verts, acicularés, que es desenrollen sobre els brots de l'any, erectos i groguencs que creixen d'ulls grosses, ovalat-cilíndriques i recobertes per escamas membranosas pardo-rojoses. Este pi posseïx tres acículas per baïna, l'únic d'este tipo en Eurafrasia occidental, estant el més propenc en el Himalaya (Pinus roxburghii), espècie en gran similitut en el pi canari.

En el pi canari resulten molt evidents els dos tipos de fulls presents en tots els pins: les primàries o jovenils, triquetras curtes, blava grisáceas, acuminadas i finalment serradas en els seus màrgens per lo que resulten asproses al tacte, i els fulls secundaris o adultes, que s'agrupen de tres en tres en una baïna basal membranosa (braquiblasto); són de color vert clar, molt fines i flexibles, de 20 a 30 cm de llarc per 1 mm de gruixa. La retenció molt prolongada dels fulls jovenils junt en la seua aparició despuix del rebrot en tronc i branques grosses (brots epicórmicos) són aspectes molt característics d'esta espècie.

L'época de floració va de març a maig. Com en tots els pins, les inflorescèncias són cons, estant els masculins i femenins separats en distints brots del mateix arbre. Els masculins tenen de 5 a 10 cm de llarc, de color groc-verdoso, groc dorat en la madurea, quan lliberen gran cantitat de polen aerodivagante. Els cons o estróbilos femenins són primer de color roig intens per a passar després a vert. En el segon any les pinyes alcancen la seua forma oblongo-fusiforme (forma de huso), pardo-rojoses i lustrosas, aplegant a medir de 12 a 18 cm de llarc per 8 a 10 de diàmetro en la seua part més ampla; subsentadas o proveïdes d'un curt i gros pedúncul. Tarden en madurar (depenent de la situació ecològica) de 24 a 30 mesos; passat este temps s'hauran format els piñones, dos per cada escama del estróbilo.

El con o estróbilo femení madur està format per escamas imbricadas, subsentadas a lo llarc d'un eix leñoso central. Estes escamas se separen quan les condicions externes, especialment la sequetat de l'ambient ho permeten. Algunes pinyes poden retardar considerablement la seua obertura (fins a dèu anys o més) despuix de la seua maduració; este fenomen es coneix com serotinia i és un típic caràcter d'adaptació al fòc, ya que els incendis provoquen l'obertura repentina d'este tipo de pinyes favorint la regeneració natural. En el pi canari esta funció s'unix a la capacitat regenerativa dels arbres adults despuix d'un incendi, per a garantisar la pervivencia de l'espècie.

En la seua morfologia externa, el piñón està envolt per les cobertes tegumentarias que formen la testa, que és molt dura, negruzca per un costat, grisácea i motejat obscur per l'atre. Els piñones presenten un ala que facilita la seua propagació aérea. L'ala és membranosa, no està articulada, i medix de 18 a 20 mm de llarc, sent recta per un dels seus costats i estovada en l'atre, estant tota ella recorreguda per estrías negres. El piñón en sí és oblongo, en endopleura de color marró clar i albumen blancuzco que tanca un embrió en sis a huit cotiledones. Té un pes mig d'uns 100 mg cada llavor. Entre els pins Mediterràneus (Subsección Pinaster), el pi canari és la segona espècie en el piñón més gran, darrere del pi piñonero.

Una atra característica molt important és la seua resistència al fòc gràcies en part a la grossa corfa que cobrix els seus troncs i els aïlla del calor. Ademés té la capacitat de rebrotar en el tronc i branques grosses, aixina com de cep, emetent refillols de fulls glaucas. Es considera que és realment la presència de parènquima travesser (un teixit alimentici en disposició radial que favorix la regeneració de les cèlules dels meristemos de creiximent, inclús despuix de vore's afectades pel fòc) el que proporciona esta espècie la seua gran capacitat de regeneració (es tracta d'un teixit habitual en les frondoses, pero molt escàs en les coníferes).

Fusta

Com en moltes atres espècies, la fusta del pi canari presenta duramen i albura perfectament diferenciats. La albura o fusta blanca és molt semblada a la dels pins euromediterráneos, d'un color blanc llaugerament rojós pero en una densitat elevada per a una conífera, d'estructura homogénea i de gra fi. No obstant, el duramen (tea), de color uniforme fortament acaramelado i translúcida al despiece és una fusta molt singular per la seua alta densitat (s'afona en aigua) deguda al seu altíssim contingut en extractivos, sobretot resines i polifenoles. Esta impregnación conferix a la tea una gran durabilitat. El enteamiento comença al voltant dels 30 o 40 anys en condicions de bon creiximent, des del centre del tronc cap a l'exterior i des d'uns tres metros d'altura en el tronc cap a dalt i cap a avall inclús per les branques grosses. Ademés de la fusta blanca i la tea, forestals i maderistas reconeixen un atre tipo de fusta de pi canari: la "riga", que és en realitat la albura d'arbres de creiximent extraordinàriament llent, tant que a penes apleguen a formar duramen. El nom prové de Riga, capital de Letònia, ya que la fusta de Pinus sylvestris d'esta zona presentava eixes característiques.

Densitat: Albura o fusta blanca: 770 kg/mPlantilla:Exp. Tea: 1141 kg/mPlantilla:Exp.

Distribució geogràfica

De forma natural es troba formant àmplies masses boscoses en les illes de Tenerife, La Palma, Gran Canària i El Ferro, especialment en les tres primeres. En La Gomera coexistixen poblacions relícticas naturals (El Garabato i Imada), junt en reforestacions realisades en el

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

. En Fuerteventura i Lanzarote només es troba actualment en repoblaments, si be en abdós illes hi ha senyes que atesten la seua presència en el passat.

La distribució geogràfica actual del pi canari en les illes no es correspon en la que primitivamente va tindre. Mentres que encara no s'han recuperat zones que històricament va ocupar, sobretot en el Sur de Gran Canària i Tenerife, el pi ocupa hui casetes ecològiques d'atres formacions més evolucionades (monteverde), be per colonisació natural o per reforestació, formant comunitats de transició que podrien evolucionar si les condicions ambientals i la gestió selvícola ho permeten. Les pinades canàries típiques són associacions monoespecíficas en un sotobosque molt ralo d'atres plantes vasculars de menuda talla. Les pinades pures es localisen entre els 700 i 1200 m s. n. m. Front a les masses pures, els boscs mixts de pinada en monteverde o de monteverde en pins, si be s'han interpretat generalment com a frut de la degradació de les formacions de frondoses, presenten similituts en atres boscs subtropicales d'Amèrica i Àsia, a on la distinta intensitat i recurrencia dels incendis ajuden a explicar la preponderancia dels pins o les frondoses.

Fòra de la seua àrea natural, el pi canari està molt estés en plantacions sobretot en el Nort d'Àfrica, EE. UU. (principalment en varis tossals de Califòrnia), Chipre, i Israel, aixina com en l'hemisferi sur: Austràlia, Chile, i Suràfrica. En el restant d'Espanya s'ha amprat esporàdicament, sobretot en Serra Morena i àrees del Alce, pero no ha segut mai una espècie molt apreciada per la seua baixa adaptació als sols calizos i per sofrir importants danys per la procesionaria Thaumetopoea pityocampa. A pesar d'això, la seua elevada resistència al fòc i a la sequia atrauen periòdicament l'interés sobre esta espècie. Com a arbre ornamental, el pi canari està molt estés en zones de clima mediterràneu de tot lo món.

És una espècie molt tolerant a sols pobres i secs, sent capaç inclús de desenrollar-se en parets de roca viva casi verticals en la seua àrea natural. No obstant no tolera be els sols encharcados ni els de naturalea calcárea. Encara que en Canàries viu en un ampli ranc d'altures, des d'uns 100 m s. n. m. fins als 2000 m s. n. m., no tolera la fredor intensa per lo que el seu us està llimitat a zones càlides, costeres o meridionals.

Distribució històrica

Sembla ser que durant el Terciario va estar prou estés per Europa a lo llarc de les costes del Tethys, a on cap pi de tres acículas va aplegar al periodo Cuaternario llevat el pi canari, que va perdurar fins als finals del Neógeno, com han demostrat fòssils trobats en el Plioceno de Múrcia i Alacant i el Migdia de França (en Gard), regions des de les quals se supon que les aus varen transportar les seues llavors a Canàries.

En el propi Archipèlec canari la seua distribució ha canviat considerablement per l'explotació humana. El seu tala indiscriminada va provocar la desaparició de grans masses forestals de pinada, especialment en Tenerife i en Gran Canària. Per una atra part, el pi canari ha colonisat espontàneament àmplies zones, tant despuix de l'abandó de cultius en zones potencials de pinada com en monteverde degradat. Les plantacions de pi canari comprenen igualment abdós situacions aixina com zones de escobonal de Adenocarpus viscosus. L'adequació i gestió selvícola dels repoblaments de pi canari més allà dels llímits de les seues zones considerades potencials suscita constants debats en l'Archipèlec.

Usos

El principal valor de l'espècie és forestal, molt útil en tasques de reforestació, donada la seua gran importància en la subjecció de sols, la seua facilitat per a créixer i desenrollar-se en terrenys poc evolucionats (malpaíses), rocosos i en poca matèria orgànica, ademés de la seua alta valència ecològica, la seua resistència al fòc i el seu creiximent relativament ràpit.

Gran part de l'aigua que reben les pinades és captada pels propis pins gràcies a la captació a partir de la boira aportada pels vents alisios que afecten estacionalmente àmplies franges altitudinals de la pinada en orientacions favorables (NE a NW més atres zones per desbordament en cims o irrupció ocasional). Segons algunes estimacions en determinades zones este aporte pot supondre multiplicar per dos o per tres la cantitat arreplegada en estacions meteorològiques. Encara que este fenomen és molt conegut en els boscs humits de les illes, com la laurisilva, el full acicular del pi (aixina com la de les petorres, Erica arborea) favorix considerablement la captació per la turbulència que provoca en el vent carregat de gotetes d'aigua.

La seua utilitat per a l'aprofitament maderero està actualment molt llimitada per la gestió dels espais naturals en Canàries i per l'opinió pública, generalment contraria a l'explotació forestal en les illes. Els vells pins tea estan molt protegits i considerats monuments vius a conservar, mentres que la fusta procedent de clares en repoblaments que han alcançat suficient desenroll s'ampra esporàdicament. Històricament, la albura o fusta blanca s'ha usat en fusteria d'armar i fusteria de taller de baixa calitat, usos per als que presenta la desventaja de la seua densitat alguna cosa elevada. La fusta de tea, degut tant a la seua bellea com a la seua resistència al pas del temps ha tingut un amplísimo us en Canàries, sobretot en balcons, portes, finestres i techumbres en construccions religioses i civils. Pero també en múltiples usos en els que s'aprofita la seua capacitat com a conservant natural (arcones per a roba, toneles per a vi, etc). En l'illa de la Palma és molt conegut el vi de Tea, un vi tradicional que s'elabora en barricas de Tea (duramen del pi canari), #lo que li conferix característiques aromàtiques distintives.

Un us antic hui totalment en desús va ser l'obtenció de peix o alquitrà per a calafateado de barcos per mig de la combustió de la fusta de pi canari en forns (pegueras). Els topònims i construccions associades a este aprofitament encara sobreviuen per les pinades canàries.

Està encara molt estés l'extracció del mant de fulls secs de la pinada (pinocha o pinillo) per a l'abonat d'hortes i com a llit de ganado. Este aprofitament per un costat disminuïx el risc d'incendi pero també retira una part important dels nutrients de la pinada.

Medicina popular

S'utilisa en el tractament d'afeccions respiratòries, bronquitis, asma. Aplicació de la resina en l'eliminació de quistes.

Taxonomia

Pinus canariensis va ser descrita per C.Sm. ex DC. i publicat en Phys. Beschr. Canar. Ins. 159. 1825.

Etimologia

Pinus: nom genèric dau en llatí al pi.

canariensis: epítet geogràfic que aludix a la seua localisació en les Illes Canàries.

Bibliografia

• Ceballos, Luis i Ortuño, Francisco. Vegetació i Flora Forestal de les Canàries Occidentals, 1976, Excmo. Cabildo Insular de Tenerife. Santa Creu de Tenerife.
• Climent, José, López, Rosa Ana, González Martínez, Santiago C., Gil Sánchez, Luis , 2007, El pi canari, una espècie singular. Ecosistemes, 1 (2007), Any XVI Nº 1 / 2007 giner - abril (www.revistaecosistemas.net)
• Prim González, Juan Carlos. Propagació d'Arbres Canaris, 1986, Excmo. Cabildo Insular de Gran Canària, Las Palmas de Gran Canària
• Méndez Hernández, Javier Raúl. Anàlisis de l'impacte del fòc en la regeneració sexual del pi canari a lo llarc d'una cronosecuencia d'incendis en l'illa de la Palma (Canàries), 2010, Servici de publicacions Universitat de l'Estany.
• Sants, Arnoldo. Vegetació i Flora de la Palma, 1983, Editorial Interinsular Canària, Santa Creu de Tenerife
• Vera i Clavijo, José. Diccionari d'Història Natural de les Illes Canàries, 1982, Mancomunidad de Cabildos de Las Palmas, Las Palmas de Gran Canària

Enllaços externs

• Pinus canariensis en Arbres Ibèrics
• Pi canari en la pàgina WEB del Govern de Canàries.
• El pi canari, arbre hereu de les #erupció volcàniques
• Documental Vi de Tea en Youtube
• vindre-de-tea-el-corazon-del-pi-canari-en-barricas/ Va vindre de tea, el cor del pi canari fet va vindre en barricas en PellaGofio
• Va vindre de tea en vindre-de-tea/ Slow Food