El event d'extinció del Quaternari tardà, Extinció de Megafauna del Quaternari —també citat en la lliteratura científica com LQE (Clapix Quaternary Extinctions)[1] o QME (Quaternary Megafauna Extinction)[2] per les seues sigles en anglés— comprén el conjunt d'extincions massives de megafauna que ve sofrint el planeta durant el Quaternari tardà, en un lapsus de temps geològic extremadament curt, que s'estén des de fa uns 50.000 anys fins a l'actualitat (s'estima que la vida va aparéixer en la Terra fa a lo manco 3.700 millons d'anys).[3][4][5]

Paisage ibèric en la fauna original del nort d'Espanya abans del event d'extinció del Quaternari (d'esquerra a dreta - tarpán, mamut lanudo, lleó de les cavernes i rinoceront lanudo)


En este event d'extinció massiva es varen perdre 2/3 de tots els gèneros de grans mamífers del planeta i la mitat de la seua megafauna (considerada com a animals en un pes major de 44 quilos).[6][7] Entre les possibles causes que varen desenrollar com a hipòtesis els paleontòlecs i els ecòlecs durant el XX estan la caça excessiva pel Homo sapiens i els canvis climàtics naturals. L'hipòtesis del canvi climàtic va ser la predominant durant el XX, mentres que la de la caça excessiva va guanyant partidaris des de que s'enuncia per primera volta en els 60,[8] i a partir del XXI comença a ser defesa ya de forma categòrica en numerosos artículs científics, a mida que es va estudiant l'event de forma global, i els anàlisis comparatius per mig de models estadístics posen de manifest que la relació de causa i efecte més provable en les últimes datacions d'alta precisió, es troba entre l'expansió del ser humà i les extincions en massa de megafauna.[1][2][6][7][8][9][10][11][12][13][14][15][16][17][18][19][20][21][22][23][24][25][26][27][28][29][30][31][32][33][34][35][36][37][38][39][40][41]

L'ona d'extincions va escomençar primer en Àsia tropical i Oceania, fa entre 50.000 i 45.000 anys, coincidint en l'arribada estimada dels primers hòmens moderns, i va continuar en l'Euràsia holártica en extincions massives més disperses en el temps, presentant aparentment dos polsos, un més al sur que va tindre lloc entre 45.000 i 20.000 anys arrere, i una atra en latitut septentrionals a on les extincions en massa varen aplegar més tart, de 14.000 a 9.000 anys arrere. Este segon pols del Paleàrtic septentrional coincidix en el temps en l'extinció massiva de megafauna de Norteamérica, i abdós són coincidentes a la seua volta en els primers registres fòssils d'Homo sapiens en Sibèria i Amèrica del Nort,[6] llavors unides pel pont de Beringia. Uns 5 sigles despuix d'iniciada l'extinció massiva nortamericana, va escomençar l'extinció en massa de Sudamèrica. Des de fa 9 milenis fins al XX l'extinció massiva de megafauna ha continuat en les illes i archipèlacs de totes les mars, havent-se comprovat en la majoria dels casos que l'extinció de la megafauna va ser molt propenca en el temps a la datació dels primers restants coneguts de l'home modern en les illes, és el cas per eixemple de Japó, les Antilles, l'Illa de Wrangel, l'Illa de Sant Pablo, les illes del Mediterràneu, Madagascar o Nova Zelanda entre unes atres.[6][7][42]

Hipòtesis sobre la causa de l'extinció de megafauna del Quaternari tardà

Un dels primers científics en cridar l'atenció sobre l'extinció massiva de megafauna del Quaternari va ser Alfred Rusell Wallace, qui en 1876 va escriure:

Vivim en un món biològicament empobrit, un món en el que les formes de vida més grans, feres i estranyes han desaparegut. És des de despuix un fet extraordinari i no lo suficientment discutit, el de la mort de tants grans mamífers, no en un sol lloc, sino en més de la mitat de la superfície terrestre.[43]

Hui se sap que eixa idea d'un món ecològicament incomplet apuntada per Wallace en el SXIX —en un moment en que la paleontologia era encara una ciència jove— estava justificada.[2][7] En els últims 50.000 anys —un instant en l'escala del temps geològic— el planeta ha perdut una enorme varietat de grans animals, incloent mamutes, mastodonts, rinoceronts lanudos, elefants europeus, hipopótams europeus, tigres dents de sabre, pereosos jagants, gliptodontos, moas, uros, tarpanes, aus elefant i lleons marsupials entre molts uns atres. Estes criatures recentment perdudes representaven uns 2/3 dels megamamíferos (en un pes de més de 44 quilos): 97 dels 150 gèneros de grans mamífers han desaparegut entre fa 50.000 i 500 anys.[44]

 
Comparativa d'esquelet de moa i maorí, tots els moas varen desaparéixer en l'extinció de megafauna del Quaternari.

Donada la magnitut d'esta extinció massiva de megafauna i les seues enormes conseqüències per als ecosistemes terrestres, alguns autors han calificat l'extinció de megafauna del Quaternari de "revolució prehistòrica".[29] Estes extincions no varen ser un event simultàneu, sino un procés que va durar mils d'anys: la megafauna va desaparéixer en periodos distints en diferents parts del planeta.

Des de que Wallace va cridar l'atenció sobre la recent pèrdua massiva de grans animals, hi ha hagut molta controvèrsia sobre qué va ser lo que va causar les extincions quaternaries, totes elles en quatre elements comuns: varen ser extincions profundament selectives per a la megafauna, no va haver tongada de les espècies extintes —abdós coses sense precedents en l'història de la vida—, varen ocórrer en presència de la nostra espècie i són immediates al moment actual en escala geològica i evolutiva. S'han enunciat diverses hipòtesis durant el SXX, de les quals solament dos varen ser assumides per un número significatiu d'investigadors com a possibles.

Hipòtesis del canvi climàtic

L'hipòtesis de que la desaparició de la megafauna havia segut causada per canvis climàtics va ser la predominant durant casi un sigle en acabant de que Wallace cridara l'atenció sobre el buit ecològic deixat per la megafauna en la major part del planeta.[43] L'hipòtesis seguix sent popular i ha segut proposta en molts estudis regionals per a explicar la desaparició de la megafauna del Pleistocé.[45] No obstant, quan s'analisen les extincions des d'una perspectiva global, l'hipòtesis climàtica és incapaç d'explicar els principals patrons de l'event d'extinció massiva de megafauna del Quaternari. Aixina, numerosos estudis estan posant de relleu en l'última década els punts dèbils i incoherències d'esta teoria, destacant els següents:

 
Esquelets de mamut lanudo i cervo jagant europeu, dos espècies extintes en el event d'extinció del Quaternari

• L'hipòtesis climàtica no explica la gran asincronía regional de les extincions. Els events climàtics relacionats en els últims cicles glacials varen ser acontenyiments planetaris que varen afectar a tot el globo al mateix temps: els picos frets per eixemple han estat vinculats a periodos secs en regions tropicals. No obstant, les extincions de megafauna varen ocórrer en periodos completament distints en llocs molt diferents del món.[6]

• Va haver més de 30 cicles glacials a lo llarc del Pleistocé a lo manco tan intensos com l'últim, pero sense extincions massives associades en el registre fòssil.[14][46]

• Les extincions en Oceania i les illes del planeta no varen coincidir en els picos glacials ni en els canvis de cicle glacial, sino en periodos estables climáticament.[47]

• L'hipòtesis climàtica implicaria extincions de numeroses espècies de plantes, ya que es veuen més afectades pels canvis climàtics que els animals, pero esta predicció falla ostensiblement: no hi ha hagut cap ona d'extincions florísticas en el Quaternari tardà.[6]

• Les extincions presenten una selectivitat de tamany sense precedents en el registre fòssil, ya que afecten casi exclusivament a espècies de megafauna. No obstant, els estudis de l'última década estan revelant que són les espècies més chicotetes les més vulnerables i les que s'han extinguit en major proporció baix destorbament migambientals provocats pel clima.[13]

 
Paisage actual de l'illa de Wrangel, últim refugi conegut del mamut lanudo, a on es va extinguir fa tan sol 4000 anys, despuix de l'arribada de l'home[48][49]

• Els fòssils mostren en el periodo immediatament anterior a l'extinció una reducció dràstica en l'edat de madurea sexual. Este fenomen no es correspon en lo registrat en extincions degudes a factors climàtics, pero en canvi sí s'ha registrat en poblacions de grans mamífers subjectes a una elevada pressió cinegética.[6]

• Per últim els canvis climàtics no poden explicar per qué les extincions han segut sistemàticament més recents en les illes, independentment de la seua latitut i llongitut, que en els continents, quan davant un canvi climàtic lo esperat és just lo contrari: les poblacions insulars, sense possibilitats d'emigrar com les continentals, i en un número d'eixemplars i un pool genètic molt menors, varen deure extinguir-se en primer lloc. Ademés, les extincions en les illes varen ocórrer ya molt alvançat l'Holocé, varis mils d'anys despuix de l'últim canvi climàtic.[8] Aixina hi ha numerosos casos, com el del mamut lanudo de Wrangel i Saint Paul, el mamut pigmeu de Santa rosa, els elefants i hipopótams de les illes mediterrànees, els pereosos terrestres de les Antilles i la vaca marina de Steller en que les extincions entre continent i illes varen estar separades per varis mils d'anys de diferència, i pràcticament en tots els casos sembla que varen coincidir en l'arribada del ser humà.[49][50][51][52][53][28][6]


A banda d'estes incoherències internes de l'hipòtesis, hui s'apunta a que processos de profunda transformació en els ecosistemes que varen ser atribuïts originalment al canvi climàtic com a desencadenants de l'extinció de megafauna —com l'expansió dels boscs i els grans incendis—, provablement varen ser conseqüència i no causa d'eixa extinció.[11][30][54] Despuix de la desaparició dels grans herbívors, el acúmulo de matèria vegetal no consumida i la proliferació dels boscs davant l'absència d'herbívors haurien dut primer a un canvi radical dels ecosistemes i despuix a una recurrència de grans incendis, despuix dels quals la vegetació millor adaptada al fòc s'hi hauria vist favorida. S'ha comprovat que açò va ser aixina a lo manco en el cas d'Austràlia[54][55] Norteamérica[56] Madagascar[57] i vàries illes oceàniques. Varis estudis apunten a que va ocórrer alguna cosa similar en Sudamèrica[58] i atres masses terrestres i biomas afectats per l'extinció del Quaternari, com l'estepa del mamut en el Holártico, que era el major bioma terrestre fins a la seua desaparició.[59][31] Alguns autors estan senyalant que les extincions de megafauna varen tindre tal impacte en els ecosistemes i el cicle del carbono que varen poder provocar canvis climàtics.[10]

Sí s'apunta a que en la regió de Sudamèrica, els canvis climàtics podrien haver contribuït a accelerar el procés d'extinció iniciat per la caça insostenible en el cas d'algunes espècies.[60] En este cas el clima no hauria tingut un efecte sinérgico, sino secundari i merament contributiu.[1][6][61]

Hipòtesis de la caça excessiva

 
Uros, tarpanes i cervos jagants en la cova de Lascaux, tres espècies perdudes a lo llarc del event d'extinció del Quaternari

A la llum dels estudis estadístics publicats a partir de 2012, s'obté una probabilitat de causa-efecte cada volta més sòlida entre l'arribada dels humans i les extincions massives de la megafauna en cada massa terrestre.[6][11][14][32][1] En la present década els ecòlecs han començat a aplicar anàlisis comparatius basats en models matemàtics per a deixar arrere el debat d'idees que han protagonisat els partidaris d'abdós hipòtesis durant el SXX respecte a les causes de l'extinció. Estos anàlisis comparen per mig de models matemàtics la probabilitat de que una extinció de megafauna a nivell de gènero o a nivell regional es dega a causes antrópicas, a causes climàtiques o a abdós al mateix temps. Igualment els anàlisis d'espores del fonc de la femta Sporormiella i els tasts de polen fòssil, n-alcanos i carbó estan començant a mostrar la seqüència d'acontenyiments que va seguir a l'extinció de megafauna en varis punts del planeta.[54][55][56]

La crítica de l'associació

La principal crítica a l'hipòtesis de la caça excessiva que s'ha vingut esgrimint pels partidaris de l'hipòtesis del canvi climàtic, és una suposta baixa densitat de jaciments arqueològics en evidències d'aprofitament de la megafauna, descrita com a crítica de l'associació per Meltzer en 1986.[62] Des de llavors esta observació ha segut utilisada pel propi Meltzer i atres autors per a concloure que no hi havia hagut caça excessiva.[62][41]

 
Escena de cacera humana de lleons de les cavernes en la Cambra dels Felinos, en la Cova de Lascaux datada en uns 19.000 anys arrere

Actualment l'alegada absència d'evidències de despiece de megafauna es ve corregint a mida que alvancen les excavacions i els anàlisis de les coleccions de fòssils. En el cas de Madagascar, una de les extincions més recents i sense canvi climàtic conegut des de l'ocupació humana de l'illa, els defensors de l'hipòtesis del canvi climàtic varen incidir durant les últimes décades del SXX en el fet de que solament hi havia evidències fermes de desquarterament d'aus elefant, aye-ayes extints i hipopótams pigmeus, pero no de lémurs jagants. Hui existixen ya varis estudis sobre restants de lémurs jagants que varen ser objecte de desquarterament, en alguns casos en el periodo immediatament posterior a l'arribada de l'home.[63][64] Les característiques de les alteracions òssees dels ossos d'estos lémurs jagants varen ser provocades per ferramentes humanes (talls tallants i marques de brot prop de les articulacions, corts oblics a lo llarc dels eixos, fractures espirals i estriacions de percussió) i indiquen que va haver despellejament, desarticulació i filetejat de la carn.[63]

Atres regions en les que la crítica de l'associació alegava falta d'evidències, estan incorporant proves molt recents de cacera humana de megafauna, com en el cas d'Austràlia (novembre de 2016)[65] i Sudamèrica (giner de 2017).[66]

 
Ossos en marques de desquarterament del jaciment arqueològic de Skara Brae, en Escòcia.

El ecólogo Sants Fernández explicava en 2016 el cas dels mamutes nortamericans en relació en la crítica de l'associació: el periodo de convivència de mamutes i sers humans, fins que els mamutes es varen extinguir, constituïx una part molt chicoteta de l'ampli ranc geològic en que han aparegut restants de mamutes nortamericans. Caçadors i proboscídeos haurien convixcut al voltant de vint sigles en Amèrica del Nort, una mínima fracció del registre geològic en restants de mamutes i restes arqueològiques, i en una localitat concreta la convivència va ser molt més talla encara.[6] Per lo tant, és molt complicat trobar restes arqueològiques que siguen precisament de les poques décades o sigles en que els mamutes i els sers humans varen coexistir en una localitat en concret. En qualsevol atre cas, solament es trobaran mamutes sense sers humans (abans de la coexistència) o humans sense mamutes (despuix de la coexistència). El patró esperat és que una fracció minoritària de jaciments fosilíferos de megafauna tindria restes arqueològiques en evidències de cacera, i això és lo que es troba.[6]

Un artícul de 2002 de Meltzer i un atre investigador concloïa que el registre arqueològic no recolzava l'hipòtesis de la caça excessiva, perque de 76 jaciments clovis examinats, solament 14 (dotze en restants de mamut colombino i dos en restants de mastodont) presentaven evidències sòlides de cacera de proboscídeos.[67] Al seu juí està proporció era molt chicoteta i descartava totalment la caça excessiva com a motiu de l'extinció de proboscídeos en Norteamérica. L'artícul va ser durament criticat per emetre juïns d'opinió en lloc de presentar nous anàlisis comparatius independents, i per ometre numeroses senyes científiques que contradien les afirmacions dels autors.[41] Refutando estes conclusions de l'artícul de Meltzer, un anàlisis estadístic comparatiu de 2008[68] sobre eixos mateixos restants clovis, va aplicar models matemàtics per a quantificar qué suponia realment eixe 18% de restants en evidències de caça activa de proboscídeos en comparació a atres troballes de caça de proboscídeos en jaciments arqueològics de tot el planeta. L'anàlisis va descobrir que el registre dels clovis mostrava que estos caçadors tenien en realitat, junt en els caçadors de la península ibèrica, la freqüència més alta registrada fins a la data d'explotació prehistòrica de proboscídeos com a font d'aliment de tot lo món.[68]


Utilisant models quantitatius i provabilístics, basats en la profunditat temporal dels events d'extinció, la demografia humana i el biaix tafonómico, un estudi de 2012 dels antropòlecs nortamericans Surovell i Grund evaluava quàntes associacions en fauna extinta deurien haver segut trobades en l'actualitat en Austràlia, Norteamérica i Nova Zelanda. Concloïen que per la deterioració dels jaciments a lo llarc del temps, tal evidencia devia ser molt rara en Austràlia, d'abundància intermija en Norteamérica i comuna en Nova Zelanda, una conclusió que coincidix de fet en l'estat actual del registre arqueològic.[62] Varen aplegar a una conclusió similar utilisant un anàlisis de la freqüència relativa de les dates de radiocarbono de cada regió datades en l'época de coexistència dels sers humans i la fauna extinta. Argumentaven aixina que l'escassea d'evidències d'explotació de la fauna extinta no solament concordava en l'hipòtesis de la caça excessiva, sino també en les demés hipòtesis d'extinció que s'han propost, per lo que concloïen que la crítica de l'associació és en realitat irrellevant per a discriminar entre qualsevol de les distintes hipòtesis.[62]

Primers anàlisis estadístics globals de les causes de l'extinció (2012-2015)

Fins a la segona década del SXXI, els estudis relatius a les extincions quaternaries es venien centrant en determinats continents o havien utilisat datacions de baixa fiabilitat. La datació fòssil permet l'establiment d'una sincronia entre els events d'extinció i les seues potencials causes.[1] En els últims anys, s'ha publicat i revisat un número creixent de datacions en tot lo món.[1] S'han desenrollat també models climàtics millorats per als últims 122.500 anys.[69] Estos alvanços han fet possible per primera volta l'anàlisis cronològic global dels canvis climàtics, l'arribada humana a cada regió i l'extinció de tàxons megafaunísticos obrint un camí prometedor per a resoldre el debat sobre l'extinció del Quaternari.[1][23][33][27]

El problema de les datacions errònees

Les datacions paleontológicas i arqueològiques són molt sensibles als errors metodològics.[70] La contaminació de la mostra, l'escassea dels materials, les interpretacions errònees de l'estratigrafia, els métodos inadequats de datació i atres problemes, poden posar sériament en perill l'exactitut d'una data.[1] Per a identificar senyes fiables, molts autors han utilisat diferents escales quantitatives basades principalment en el material de mostra, associacions estratigràfiques i el tipo d'equip i llogística utilisat en cada estudi donat.[71][72][60][73] Les dates provinents d'estos estudis han segut incorporades a atres estudis posteriors sense que s'hagen fet noves valoracions sobre la seua fiabilitat. En la majoria dels casos, no obstant, estes dates carixen de qualsevol tipo de ponderació sobre la seua exactitut, fent del filtrat de senyes una necessitat ineludible per a obtindre conclusions fiables.[1]

Primers anàlisis globals en datacions d'alta fiabilitat (2013 i 2015)
 
Elefant europeu, un dels numerosos proboscídeos desapareguts en el event d'extinció del Quaternari

Aixina en 2013 es publica el primer anàlisis global realisat exclusivament en datacions d'alta fiabilitat per Bernardo Araujo.[6][33] Este treball estadístic aplicava a nivell global —considerant les diferents regions a on va haver extincions massives de megafauna associades— models matemàtics per a comparar la probabilitat d'influència de les dos variables (arribada humana i canvi climàtic), i ho feya per primera volta exclusivament a partir de datacions d'alta fiabilitat.[1] Per a les dates basades en radiocarbono, les senyes varen ser filtrades utilisant l'escala Pixeu-Meltzer[71] modificada en 2010 per Barnosky i Lindsey,[60] i aplicant criteris molt estrictes: per a acceptar dates paleontológicas i arqueològiques, tenien que alcançar respectivament un ranc d'11 (d'un ranc màxim de 12), i de 13 (d'un ranc màxim de 17).[1] Per una atra part, donada la seua antiguetat, la majoria de les datacions realisades en Oceania durant el seu periodo d'extinció massiva de la megafauna, es basen en métodos diferents, principalment O / Th (datació Urani-Tori), OSL (datació luminescente ópticamente estimulada) i ESR (agranat de resonància electrònica). ya que no existixen sistemes de puntuació capaces d'evaluar l'exactitut de les dates obtingudes per estos métodos, es varen dissenyar escales classificades a lo llarc de l'escala Pixeu-Meltzer per a evaluar la fiabilitat de les dates O / Th i OSL. La datació ESR implica un sistema més complex de tècniques, que fa que les seues dates siguen més difícils d'adaptar a un sistema de puntuació simple. Per lo tant, solament es varen incloure les datacions en les que s'havia utilisat el CSUS-ESR (Sistema tancat de séries-O ESR), una variant més exacta del mètoto ESR.[74][75]

 
Armadillo jagant Holmesina occidentalis, extint en el event d'extinció del Quaternari

Les regions incloses en l'anàlisis varen ser Austràlia, Tasmània, Europa meridional, Europa septentrional, Rússia central, Japó, Siberia occidental, Beringia, Norteamérica occidental, Norteamérica central, Norteamérica oriental, la regió andina (Andes i costa occidental d'Amèrica del Sur), el nort d'Amèrica del Sur, el centre d'Amèrica del Sur, la Patagonia, el Carib, l'illa de Wrangel, Madagascar i Nova Zelanda. Solament es varen utilisar dates calibrades, considerades fiables d'acort en l'escala modificada de Pixeu-Melzer.[60] La base de senyes utilisada en l'estudi incloïa més de 2000 dates megafaunísticas (per a 67 gèneros) i més de 700 dates arqueològiques per al Homo sapiens.

L'estudi va oferir com a resultat que els fenomens d'extinció estaven més prop de lo esperat per efecte de l'encert al moment de l'arribada del ser humà en 76 casos (cada cas és l'extinció d'un gènero en una de les 19 regions del planeta estudiades). El moment de l'extinció va ser més propenc a l'esperat per efecte de l'encert als periodos d'intens canvi climàtic en sol 2 casos (un valor propenc a l'esperat per a una ordenació aleatòria de les extincions a lo llarc del temps geològic). Finalment les extincions estaven més prop de lo esperat per efecte de l'encert tant a l'arribada de l'home com a époques d'intensa variació climàtica en 8 casos; i a cap d'estes variables en 40 casos, d'un total de 126 casos.

Un segon estudi[1] publicat en 2015 per Araujo i un equip format per atres quatre especialistes en ecologia i paleobiologia profundisava encara més en l'exigència d'alta fiabilitat de les senyes analisades, sent el més rigorós publicat fins a la data, utilisant sol restants fòssils de datació d'alta resolució i les senyes climàtiques més precisos, obtinguts a partir de tasts de gèl en Groenlàndia i l'Antàrtida. Despuix del filtrat de senyes, es va realisar una calibració de les datacions. Com a última precaució, es varen fer correccions d'arrancada en les dates paleontológicas d'Amèrica del Sur (utilisant la Cova del Milodón, en Chile, com a referència) per a evitar possibles biaix causats pel efecte Signor-Lipps, seguint la metodologia establida per Barnosky I Lindsey.[60] L'ús de senyes corregides no va afectar significativament als resultats, per lo que els autors varen optar per utilisar senyes no corregides per a realisar tots els anàlisis descrits en la següent secció, tenint en conte que açò podria fer que els seus anàlisis anaren més conservadors a l'hora de trobar una associació entre l'arribada humana i l'extinció megafaunística.

L'arribada de l'home com a causa necessària de l'extinció
 
Excavació d'un esquelet complet de mamut pigmeu Mammuthus exilis en 1994, endèmic de l'illa de Santa Rosa, Califòrnia; este proboscídeo va desaparéixer en el event d'extinció del Quaternari coincidint en els primers registres humans en l'illa.[50][51]

L'equip de Araujo va examinar un total de 2088 dates per a 67 gèneros de megafauna extinta (58 mamífers, 8 aus i 1 reptil), totalisant 126 unitats de mostreig independents en les 19 regions citades. De forma similar, 762 dates humanes varen complir en els requisits de fiabilitat de l'estudi. Els models varen mostrar que la gran majoria de les extincions (85 de 126, o el 67.4%) varen ocórrer al voltant del temps d'arribada dels humans a cada regió, lo que encaixava en l'estreta brecha temporal entre les datacions d'alta resolució d'aparició de megafauna i les datacions d'alta resolució de la primera aparició dels humans en tot lo món. Este patró va sorgir inclús a pesar de l'ús de dates no corregides, que de fet subestimaban el temps de coexistència entre humans i megafauna. No es va produir una correlació similar de dates d'extinció en temps d'intens canvi climàtic: solament el 17,5% (22 de 126) de les dates d'alta resolució de l'última aparició de megafauna varen ocórrer en periodos d'intensa fluctuació de 18O o 2H. Entre estos, solament l'1,6% (2 de 126) dels gèneros varen desaparéixer en periodos lligats supostament solament a una gran variació climàtica i no a l'arribada humana. Per una atra part, 65 (51,6%) estaven més prop de lo esperat per l'encert a l'arribada humana. Vint casos (15,9%) es varen associar a abdós events. En els 39 casos restants en les senyes d'alta fiabilitat disponibles en 2015, no va aparéixer cap associació estadísticament significativa.[1]

 
Esquelet d'hipopótam europeu, espècie estesa per Europa abans de desaparéixer en el event d'extinció del Quaternari

Es varen generar igualment 41 models GLMM (model mixt llineal generalisat), que comprenien una gama d'intervals de temps d'entre 1000 i 5000 anys. Quan es va utilisar qualsevol dels dos proxis de temperatura per a representar la variació climàtica per a tot el planeta, el proxy antàrtic de 2H va detectar un efecte climàtic més intens que el groenlandés de 18O, pero aixina i tot l'arribada humana va tindre un efecte encara més potent en abdós casos. Utilisant cada proxy per a representar la variació climàtica en el seu propi hemisferi, el moment de major variació climàtica es va relacionar significativament en l'extinció de la megafauna en sol 1 dels 41 intervals. En marcat contrast, la data d'arribada humana va ser en diferència el millor predictor de l'extinció de la megafauna, en un efecte significatiu en 40 dels 41 intervals, casi un 100%. En els models que consideraven l'interacció entre abdós factors, el terme d'interacció va ser significatiu en sol 4 dels 41 contenidors. Per lo tant, el GLMM va proporcionar una evidència significativament sòlida dels efectes antropogénicos front als climàtics, com a causa de l'extinció de megafauna del Quaternari, i molt escassa evidència d'una acció sinérgica d'estos dos factors.[1]

L'estudi va oferir aixina una perspectiva quantitativa ampliada sobre els papers relatius de la variació del clima i els impactes humans en l'event d'extinció del Quaternari tardà, en els impactes humans com una determinant molt més sòlida en el número de gèneros extints que la variació climàtica. L'extinció de centenars d'espècies en tot el planeta és un procés tan complex que els autors concloïen que difícilment podria esperar-se que un sol factor explicara completament cada aspecte de la mateixa. Era molt provable que factors causals com els impactes humans i els canvis climàtics actuaren de diferents maneres en diferents llocs, per a produir el resultat final actual, com posaven de manifest els resultats de l'equip de Araujo. També concloïen que ya que els anàlisis recents eren per primera volta realment fiables, es podia afirmar que abdós factors no havien tingut en absolut igual importància en l'event d'extinció.[1]


Moltes extincions megafaunísticos del Quaternari Tardà varen ocórrer per tant en absència de canvis climàtics rellevants, pero rara volta, si és que va haver alguna, varen ocórrer independentment de l'arribada del Homo sapiens. L'estudi concloïa aixina que les variacions climàtiques varen poder ser una causa contribuent, que a voltes podria haver ajudat a determinar on i quines espècies es varen extinguir, mentres que els impactes antropogénicos varen ser la causa necessària, sense la qual l'event d'extinció del Quaternari tardà mai hauria tingut lloc.[1]

La dispersió del ser humà pel planeta

Els humans moderns es varen originar en l'Àfrica oriental i la major part de la seua existència com a espècie ha estat restringida a una part relativament chicoteta del món.

Àfrica i Àsia tropical
 
Doedicurus i Glyptodon, dos gliptodóntinos que varen viure en Amèrica des del Pliocé fins a l'event d'extinció del Quaternari tardà. Varen ser els últims representants de la seua família.

Les dates més antigues per al Homo sapiens són per lo manco de 160.000 anys i les més antigues fora d'Àfrica - en Orient Mig - són de 40.000 anys despuix, al voltant de 120.000 anys arrere. Des d'esta zona, els humans moderns es varen dispersar per l'Àsia Tropical, i varen permanéixer restringits a estes tres regions durant 70.000 anys més, fins a fa aproximadament 50.000 anys.[76]

Oceania

La primera nova gran massa terrestre en ser colonisada va ser el Sahul, en Oceania. El Sahul comprenia Nova Guinea, vàries masses de terra que hui són illes menudes, Austràlia i Tasmania, unides totes entre sí en aquella época per ponts de terra. El Sahul va ser alcançat pels sers humans fa aproximadament 50.000 anys. ya que els colonisadors venien d'Àsia, el seu desplaçament seguix un patró de nort a sur i de les costes cap al centre, reflectit en el registre fòssil: primer varen ocupar l'actual Nova Guinea i terres adjacents, despuix Austràlia i per últim Tasmania fa 41.000 anys. Per la seua banda Nova Zelanda, aïllada per grans extensions d'oceà, permaneixeria deshabitada fins a l'arribada dels maoríns fa aproximadament 7 sigles.[2][34][54][77]

El Paleártico

L'expansió dels sers humans moderns cap a les zones templades de Eurasia va escomençar fa més de 40.000 anys, pero va anar un procés molt més llent i llarc que la conquista de l'Àsia tropical i Oceania, ya que els sers humans semblen haver aplegat a les zones fredes del gran continent eurasiático, com el nort de Siberia, fa menys de 20.000 anys. Era la primera volta que els humans moderns tenien que colonisar un continent contra un gradient de temperatura -d'un clima molt càlit a un extremadament fret - i possiblement este factor estiga darrere de que el procés d'expansió fora tan llarc.[33]

Les Américas
 
Esquelet d'un mascle adult de mamut colombino, un dels majors proboscídeos del món fins a la seua desaparició, en un important registre de caça pels humans[78] i extint en el event d'extinció del Quaternari.

Una volta que els sers humans moderns varen desenrollar un acervo cultural i tecnològic que els permetia sobreviure als hiverns extremadament fredor del Paleàrtic, varen alcançar l'extrem est de Eurasia, des d'a on tenien accés lliure a les Américas a través del pont de Beringia. Amèrica del Nort es va alcançar a lo manco 15.000 anys arrere. En eixe moment, la mitat septentrional d'Amèrica del Nort encara estava coberta per una grossa capa de gèl, ya que la deglaciació no havia terminat encara. En consonància l'alvanç a través d'esta part del continent sembla haver segut llenta, pero la primera evidència de que els sers humans havien alcançat les planures centrals de Norteamérica és de fa aproximadament 13.500 anys. En les Américas, i especialment en Amèrica del Sur, la frontera de colonisació sembla haver-se expandit a velocitats molt diferents en diferents direccions. Les dates arqueològiques més antigues en Sudamèrica són de Mont Vert, prop de Port Montt, en el sur de Chile, de fa més de 14.000 anys. Esta data sembla coherent en l'hipòtesis de que la ruta de colonisació més ràpida va ser a lo llarc de la costa del Pacífic, que no presentava obstàculs geogràfics. A l'est de la barrera biològica dels Andes, en una geografia més complexa i densos boscs, l'expansió humana sembla haver segut molt més llenta que en la costa oest.

Les illes

Els últims llocs als que varen aplegar els sers humans varen ser les illes de tot lo món, ya que alcançar-les solament es va fer possible despuix del desenroll de la navegació i l'invenció d'embarcacions eficients, capaces de travessar les mars. Les excepcions varen ser actuals illes com Tasmània o l'archipèlac de Japó, que eren penínsules conectades als continents en el Pleistocé tardà i que varen ser colonisades a peu poc en acabant de que els humans aplegaren a la massa continental principal. Les primeres verdaderes illes oceàniques que varen ser alcançades pels sers humans varen ser les Antilles del Carib en les Américas, fa tan sol uns 6.000 anys. Les principals illes del Mediterràneu semblen haver-se alcançat poc despuix, i Wrangel, la llar dels últims mamuts, va ser ocupada fa uns 3.700 anys, coincidint en l'extinció de l'última població mundial estos animals.[49][79] Madagascar, a pesar de ser una de les illes més grans del món, solament va ser colonisada pels sers humans fa 2.300 anys. Finalment, Nova Zelanda va ser l'última gran massa terrestre del món en ser colonisada pels humans, fa a penes 700 anys.[1][77]

Correlació entre l'arribada dels humans i les extincions massives

La notable correlació entre estes dates d'arribada humana i les dates de les extincions en les diferents masses terrestres en tot lo món ha segut senyalada per numerosos autors, sent el primer en fer-ho el geòlec Paul S. Martin en 1967, quan va expondre la seua hipòtesis basant-se en que hi havia una coincidència temporal cada volta més evident entre l'expansió del Homo sapiens pel planeta i els events d'extinció massiva que afectaven de forma casi exclusiva a la megafauna,[35][8][29] una extinció

 
Pintura de la cova de Chauvet representant a un rinoceront lanudo, extint en el event d'extinció del Quaternari.

de megafauna que ademés no havia ocorregut mai en anterioritat al event d'extinció del Quaternari, ya que totes les extincions massives anteriors havien afectat també a infinitat d'atres grups de sers vius i l'estructura general de les comunitats de mamífers havia persistit durant més de mig milló d'anys abans de l'arribada del ser humà modern.[13]


Des de llavors esta correlació ha segut senyalada per numerosos científics com a evidència de que l'home modern va ser el principal causant de l'extinció.[1][2][6][7][9][10][11][12][13][14][15][16][17][18][19][20][21][22][36][80] És a partir de 2013 quan el treball estadístic de Araujo[33] inicia una nova etapa en la que es desenrollen metodologia d'anàlisis comparatius que permeten calcular la probabilitat de cada causa d'extinció per mig de models matemàtics i datacions d'alta precisió. L'estudi de Araujo i uns atres posteriors de la mateixa naturalea estan establint una metodologia[13][81][82] que ve posant de manifest en els últims anys cóm l'arribada de l'home és la causa més provable d'extinció de la megafauna a nivell global i/o regional, en estudis específics que aixina ho indiquen per a Oceania[25] Àsia[12] Madagascar[40] i Amèrica del Nort[13] entre atres regions, i en ocasions en un possible efecte no sinérgico sino contributiu i secundari[1] de canvis climàtics/florísticos i erupció volcàniques que varen poder accelerar el procés desencadenat per la nostra espècie, com en el cas de Sudamèrica.[61][60] Si ben el canvi climàtic va ser una causa contribuent que ajudaria a explicar el procés d'extinció de certes espècies, els impactes antropogénicos serien la causa necessària que ho va impulsar.[1]

Desenroll i alcanç de les extincions de megafauna del Quaternari tardà

En este event d'extinció massiva s'han perdut 2/3 de tots els gèneros de mamífers i la mitat de la megafauna terrestre (en un pes major de 44 quilos) de la Terra.[6][7]

Àsia tropical

Encara que tradicionalment s'ha inclós l'Àsia tropical com la segona regió junt a l'Àfrica subsahariana a on no hi ha hagut extincions massives de megafauna, lo cert és que esta zona ha sofrit pèrdues megafaunísticos molt notables que s'han passat per alt en molts estudis perque no mostren un pic clar en el Quaternari Tardà i perque algunes espècies emblemàtiques com l'elefant asiàtic, el tigre o el rinoceront indi han sobrevixcut fins als nostres dies.[84][37]


No obstant el registre fòssil mostra que tota la regió, incloses totes les illes grans des d'Indonèsia a Nova Guinea, i moltes més

 
Megalochelys sp. les majors tortugues de terra, alcançaven 2.6 metros de llongitut i una tonellada de pes,[85] habitaven en terres continentals asiàtiques, encara que el seu últim representant conegut es va extinguir en Timor-Leste en el event d'extinció del Quaternari[38]

illes menudes, varen albergar més espècies grans de vertebrats i molta més biomassa de megavertebrados en el Pleistocé de les que alberguen en l'actualitat[86][87] en moltes espècies veent el seu ranc de distribució original reduït a una mínima fracció a lo llarc dels últims 50.000 anys —al 10% del seu ranc màxim de distribució en el Holocé i encara més des del Pleistocé.[84] Ademés vàries espècies de megafauna s'han extinguit durant l'event d'extinció del Quaternari tardà, vàries d'elles com l'elefant chinenc o el tapir jagant, ya en el Holocé:

L'Àsia tropical soporta un episodi d'extinció massiva en curs de megafauna que amenaça a les espècies supervivents.[94]

Japó

 
Esquelet del cervo jagant de Yabe (Sinomegaceros yabei) en el Museu Nacional de Naturalea i Ciència de Tòquio, Japó.

Durant els periodos glacials, les actuals illes de Sajalín i Hokkaido estaven conectades al continent asiàtic formant una península. No obstant, l'estret de Tsugaru que separa Hokkaido i Honshu té uns 130 m de profunditat, similar a la profunditat de l'estret de Tsushima que separa la península coreana i el sur de la llavors península japonesa. Aixina, solament durant els màxims glacials existiria una conexió terrestre entre les actuals illes de Hokkaido i Honshu. La major part de la megafauna que va desaparéixer durant el Pleistocé Tardà i casi totes les proves actuals de dispersió primerenques d'homínits en Japó es llimiten a eixa regió meridional.[39] Japó va ser colonisat pels humans des de dates tan primerenques com uns 50.000 anys arrere,[39] encara que la data de 35.000 anys és generalment la més acceptada.[95] La megafauna que apareix en major freqüència en els jaciments estudiats són els mamutes, l'elefant de Naumann i els cervos jagants asiàtics del gènero Sinomegaceros. A partir de les evidències de caça directa i/o desquarterament trobats en els fòssils d'estos tres tàxons, un estudi de 2009 va deduir que el procés d'extinció va passar per tres etapes en Japó:


• El procés d'extinció de Palaeoloxodon, Sinomegaceros i Mammuthus en Japó es va iniciar ya despuix de la primera colonisació humana de l'archipèlac japonés, fa menys de 50.000 anys, com evidencien les interaccions humà-megafaunísticos trobades en jaciments com Tategahana. No obstant, les dispersió humanes inicials en l'archipèlac varen ser provablement de chicoteta escala, com indiquen la baixa densitat de jaciments arqueològics i la baixa densitat d'evidències d'interacció en cada u dels jaciments supostament datats entre 50.000 i 30.000 anys arrere.[39]

• Despuix del llímit de 30.000 anys, més de 5.400 jaciments arqueològics paleolítics apareixen en Japó. Açò reflectix directament l'aument significatiu de la densitat de població humana i la proporció de les illes utilisades, lo que hauria influït directa o indirectament en els rancs de distribució locals de la megafauna. En estos jaciments apareixen ossos de proboscídeos en marques de brot i restants de puntes de quars incrustats en ells.[39]

• Moltes de les extincions provablement varen ocórrer despuix dels 30.000 anys i durant la transició MIS 3-2 (entre 30.000 i 20.000 anys arrere), en lloc de durant la transició MIS 2-1 (entre 15.000 i 10.000 anys arrere) i abans de l'adveniment del periodo Jomon. De fet, actualment no hi ha jaciments coneguts de Jomon que hagen donat evidència de restants òsseus de Palaeoloxodon, Mammuthus o Sinomegaceros.[39]

Sahul (Austràlia i Nova Guinea)

 
Cràneu de lleó marsupial (Thylacoleo carnifex), superpredador extint en Oceania durant el event d'extinció del Quaternari

Tots els mamífers terrestres, reptils i aus australians que pesaven més de 100 quilograms, i sis dels sèt gèneros en una massa corporal de 45 a 100 quilograms, varen desaparéixer.[83] En total 23 de 24 gèneros de megafauna varen devindre extints.[83] La determinació, tant del moment d'extinció de la megafauna com de la primera arribada humana a Sahul, ha segut polèmica per la falta de senyes fiables i biaix introduïts pel efecte Signor-Lipps. Tenint en conte estes deficiències, els resultats d'un estudi portat a terme en 2015 per 18 autors de diverses universitats en datacions d'alta fiabilitat[25] respalaven les conclusions generals d'estudis previs[83][96] Els resultats varen ser molt més precisos gràcies a l'ús de conjunts de senyes més diverses i ampliats que varen ser rigorosament analisats utilisant les ferramentes analítiques més eficients fins a la data.[25]

 
Simosthenurus occidentalis, cangur jagant extint en el event d'extinció del Quaternari.

S'accepta generalment que els sers humans estaven presents en l'actual Austràlia fa uns 48.000 anys.[97][98] L'estimació d'edat modificada de 55.600 anys que obtenia l'estudi de 2015 reflectia la primerenca colonisació humana del nort d'Austràlia,[96][99] pero els buits geogràfics en senyes d'alta calitat impedixen una interpretació fiable del patró de dispersió humana per mig de Sahul. Està clar, no obstant, que els sers humans estaven presents en Tasmania fa uns 39.000 anys[97] i en el centre àrit d'Austràlia uns 35.000 anys arrere.[100]

La finestra de 13.500 anys de coexistència entre humans i megafauna estimada és suficientment àmplia per a que grups de caçadors-recolectors es dispersaren i s'establiren per mig de Sahul[101] extinguint moltes espècies de megafauna sense una ona d'extinció ràpida i continental. Estos resultats no varen descartar la possibilitat d'una extinció massiva ràpida pels humans a escales més locals o regionals.[102]

S'ha estimat que la caça de baixa intensitat d'espècies en una taxa de reproducció baixa (com la caça d'un sol jovenil per persona per década) va poder resultar que una espècie s'extinguira despuix d'uns pocs centenars d'anys d'aprofitament.[34] Esta caça selectiva i de baixa intensitat seria virtualment imperceptible en el registre arqueològic, lo que junt a la pèrdua tafonómica a lo llarc del temps explica l'absència de jaciments de despiece. A pesar d'això en novembre de 2016, es publica la primera troballa en proves de cacera humana de megafauna en Austràlia.[65] En el registre fòssil de veta Pasley, el colapse de la població megafaunística va escomençar 2.000 anys despuix de la data establida per a la dispersió humana en Austràlia en uns 47.000 anys.[102]

 
Zygomaturus trilobus, marsupial herbívor del tamany d'un rinoceront, extint en el event d'extinció del Quaternari
 
Comparació de dos tortugues jagantes australianes extintes en l'event d'extinció del Quaternari: Meiolania platyceps i Ninjemys oweni
 
Au jaganta australiana Genyornis newtoni, extinta en el event d'extinció del Quaternari

Els models quantitatius demostraven que inclús grups chicotets de caçadors-recolectors que viuen en un vast continent i que utilisen tecnologies basades en la pedra podien exterminar exitosamente espècies en baixes taxes de reproducció, com els mamífers de gran tamany. Esta conclusió no podria ser recolzada per resultats basats solament en una llectura directa del registre fòssil, ya que seria biaixada per l'efecte Signor-Lipps no corregit.[103] En incloure sol restants de megafauna i registres arqueològics fiablemente datats en els models de l'estudi —i corregint explícitament l'efecte Signor-Lipps— la duració de la coexistència entre la megafauna humana i el ser humà va poder estimar-se en un interval de confiança estadística molt major que en estudis anteriors. L'enfocament de l'estudi va permetre aixina discriminar entre els diversos mecanismes d'extinció proposts per a l'última megafauna quaternària de Sahul i va revelar que el canvi climàtic no va ser un causant de l'extinció continental d'estos gèneros.[25][104]

Un segon estudi en datacions d'alta precisió venia a reforçar els seus resultats en 2017.[102]

Entre la megafauna perduda en l'event d'extinció estan els següents tàxons:

 
Diprotodon es va extinguir en l'event d'extinció del Quaternari. Era un dels majors mamífers d'Oceania.
 
Koala jagant Phascolarctos stirtoni extint en l'event d'extinció del Quaternari.
 
Procoptodon goliath cangur jagant extint en el event d'extinció del Quaternari.

Europa i l'Àsia Paleártica

 
Reconstrucció del cervo jagant europeu Megaloceros, extint en l'event d'extinció del Quaternari.

A lo llarc del Pleistocé mig i superior la fauna europea va experimentar repetides expansions i contracció alternes en els seus rancs de distribució, en les fases fredes favorint un conjunt d'espècies i les templades l'atre. En cada etapa freda els animals interglaciales varen retrocedir al sur d'Europa, i recolonizaron Europa central i septentrional en les etapes càlides.[106] Pel contrari, espècies esteses en les fases fredes, es varen retirar cap al nort i/o cap a la estepa, o a altituts més altes durant els interglaciales. Este cicle es va interrompre sobtadament en els últims 50.000 anys aproximadament, coincidint en un increment sense precedents de les extincions megafaunísticas.[106]


En consonancia con el llent alvanç de l'Homo sapiens en el Paleàrtic, les extincions paleárticas de megafauna apareixen més disperses en el temps, presentant tres polsos principals, un en la Eurasia holártica meridional, el segon en la Eurasia holártica septentrional, i el tercer i últim en les illes mediterrànees i siberianes.[107] En la mitat sur, la zona més pròxima a la conca mediterrànea, vàries espècies de megafauna com l'elefant europeu o l'hipopótam comú varen desaparéixer de terres continentals fa entre 45.000 i 20.000 anys, sobrevivint remanents d'elefants, hipopótams i atres espècies de megafauna en les illes mediterrànees, que no serien alcançades per l'home fins a molt despuix, en el desenroll de la navegació.[53][6] Les extincions en massa en latitut septentrionals varen constituir el segon pols i varen aplegar mils d'anys despuix, de 14.000 a 9.000 anys arrere, de nou en poblacions remanents de mamut lanudo en l'Illa de Wrangel que varen sobreviure fins a fa 3.800 anys, coincidint en els primers restants humans.[49]


La colonisació de Eurasia va ser l'únic moment en la dispersió del Homo sapiens en el que els humans paleolítics, fins a llavors una espècie completament tropical, es varen vore obligats a alvançar front a ambients cada volta més frets a mida que expandien les seues poblacions cap a latitut més altes. Les dates de primera aparició del ser humà en Rússia Central i Europa tenen més de 45 mil anys d'antiguetat, uns 30.000 anys més antigues que les de Bering i casi 20.000 anys més que les primeres dates humanes en l'Àrtic.[108] En conseqüència, Surovell en 2009,[26] despuix de corregir el biaix tafonómico, va trobar evidències de que els mamuts varen sofrir un llarc procés de progressiu enrarecimiento fins a l'extinció, correlacionado en l'aument de les densitat humanes.[26] Aixina, el llarc procés de poblament de Eurasia septentrional contra el gradient de fret pot haver permés una major brecha temporal entre les primeres dates d'aparició dels humans moderns i les últimes dates d'aparició de la megafauna. Un atre factor que provablement va influir que les extincions anaren més llentes en Eurasia és la coexistència de la megafauna en espècies de Homo anteriors durant varis mils d'anys abans de l'arribada dels humans moderns.[1][109] Homo heidelbergensis i Homo neanderthalensis havien estat presents allí durant centenars de mils d'anys abans de la diàspora dels humans moderns a Eurasia i ya caçaven megafauna.[110] Aixina, similar a lo ocorregut en Àfrica, la coevolució possiblement va concedir als animals grans una certa resistència a la caça per humans, encara que insuficient per a evitar l'extinció de 21 de les seues 37 gèneros de megafauna despuix de l'arribada del Homo sapiens,:

 
Dibuix mural en la cova d'Els Combarelles en Dordonya (tarpán, gose de les cavernes, mamut lanudo, lleó de les cavernes).

Amèrica del Nort

 
Puntes clovis de fa 13.000 anys.

En Amèrica del Nort, el procés d'extinció va ser comparativament "ràpit", les poblacions megafaunísticas es varen derrocar a lo llarc de casi 1000 anys, de 14.800 a 13.700 anys arrere, durant el periodo càlit de BøllingAllerød.[56] La majoria de les extincions finals varen tindre lloc entre 13.000 i 11.500 anys arrere,.[120] De nou, alguns gèneros varen sobreviure fins a temps més recents, com els mastodonts, els últims registres dels quals, en la regió dels Grans Lagos, daten de fa 9.900 anys.[121]

La megafauna nortamericana abans de l'extinció era extremadament rica i prou similar a la fauna actual d'Àfrica.[122] Entre uns atres, hi havia mamuts lanudos, mamut colombinos, mastodonts, pereosos jagants, camellos americans, cavalls i bisontes, incloent l'enorme bisonte de banyes llargues. Ademés, Amèrica del Nort va ser la llar d'una fauna carnívora excepcionalment rica, incloent l'orso jagant, el tigre dents de sabre, el gat cimitarra, dos lleons (Panthera atrox i Panthera spealea), llops jagants i guepardos americans. Les extincions en les Amèriques varen supondre l'eliminació de totes les espècies de mamífers per damunt dels 1000 kg, incloent els que havien emigrat des d'Amèrica del Sur en el Gran Intercanvi americà. En Amèrica del Nort, l'aparició del pols d'extinció principal i la primera aparició dels paleoamericans Clovis són virtualment indistinguibles en el temps.[6][11][13][20]


Els anteriors polsos d'extinció ocorreguts en Norteamérica no varen ser comparables al de l'extinció quaternària, perque no varen afectar de forma casi exclusiva a la megafauna, i varen implicar principalment tongades d'espècies dins de casetes ecològiques, mentres que l'últim va resultar que moltes casetes ecològiques quedaren per primera volta buits. Els animals que apareixen en major freqüència en els punts de desquarterament dels Clovis són els proboscídeos, d'a on es deduïx que mamutes i mastodonts varen ser la seua principal presa.[17] Un estudi de 2008 sobre els restants Clovis va aplicar models matemàtics per a elaborar un anàlisis comparatiu i poder aixina quantificar qué suponia que el 18% dels restants coneguts d'esta cultura presentaren evidències de caça activa en comparació a atres troballes en jaciments de tot el planeta. L'anàlisis va descobrir que el registre dels Clovis mostrava de fet que estos caçadors tenien la freqüència més alta registrada fins a la data d'explotació prehistòrica de proboscídeos com a font d'aliment de tot lo món, junt en els caçadors de la península ibèrica.[17]

Les extincions d'Amèrica del Nort varen incloure:

 
Reconstrucció d'un Glyptotherium
 
Reconstrucció del mastodont Mammut americanum, un proboscídeo de gran tamany. Espècie caçada pels sers humans,[123] extint en l'event d'extinció del Quaternari.
 
Reconstrucció de mamut colombino ('Mammuthus columbi), espècie d'enorme tamany, en un dels majors registres fòssils de caça humana.[124] Va desaparéixer en l'event d'extinció del Quaternari.
 
Reconstrucció del gat dents de sabre Smilodon fatalis, extint en el event d'extinció del Quaternari.
 
Restauració del pereós jagant de Shasta, Nothrotheriops shastensis, extint en el event d'extinció del Quaternari.
 
Bisonte jagant Bison latifrons, esquelet fòssil.
 
Restauració del ciervoalce Cervalces scotti.
 
Reconstrucció del camello occidental, Camelops hesternus

Amèrica del Sur

 
Ilustració d'un Megatherium, el gènero de pereosos jagants més grans, estés a les dos Américas, totes les seues espècies varen desaparéixer en el event d'extinció del Quaternari
 
Estàtua de Smilodon a l'entrada del Museu de La Plata, Argentina.
 
Elefant del gènero Cuvierionus, extint en l'event d'extinció del Quaternari
 
Cràneu de Stegomastodon, gènero d'elefants suramericans extints en el event d'extinció del Quaternari
 
Armadillos jagants argentins, tots els Gliptodontidae varen desaparéixer en el event d'extinció del Quaternari
 
Cavalls suramericans del gènero Hippidion, extints en el event d'extinció del Quaternari
 
Megaherbívoro Toxodon platensis, extint en el event d'extinció del Quaternari
 
Macrauchenia, gènero d'herbívors desapareguts en el event d'extinció del Quaternari

Prenent les dates de ràdio-carbono en el seu valor nominal i assumint que el desfasament entre l'última desaparició datada i la desaparició final real és similar per mig de tàxons i continents, el pols d'extinció va escomençar en Amèrica del Sur uns 1000 anys en acabant de que els humans aplegaren per primera volta al continent.[6] En Amèrica del Sur, les extincions es varen estendre a lo llarc d'un periodo de temps més llarc que en Amèrica del Nort, des d'aproximadament 13.000 anys arrere fins a fa 7.800 anys.[60] Açò supon que, encara que hi ha un considerable solapament de temps entre els continents, moltes de les extincions suramericanes varen tindre lloc en acabant de que el procés s'haguera completat en la seua majoria en Norteamérica.[6]

La megafauna suramericana incloïa a lo manco dos espècies d'elefants dels gèneros Haplomastodon i Cuvieronius, tigres dents de sabre, i una rica diversitat de pereosos de les famílies Megatheridae, Megalonychidae, Milodontidae i Nothotheridae. Els pereosos més grans dels gèneros Megatherium i Eremotherium eren animals jagantescs i llents que podien pesar més de cinc tonellades. El tamany mig de la megafauna suramericana era més gran que el de la megafauna africana.[58] Hi havia grans herbívors natius similars als hipopótams cridats toxodontes (Toxodon platensis), molts gliptodontos jagantesques semblances als armadillos, i una rica diversitat d'herbívors en piteus, incloent cavalls i animals tan peculiars com Macrauchenia. Encara que hui en dia Amèrica del Sur és relativament pobre en megafauna —els tapires, els camélidos, els jaguars i els cervos de pantanal són els pocs mamífers grans que queden— açò no era aixina davant de l'extinció, quan contava en una de les megafaunas més variades i grans del planeta.[60]

Els tàxons extints en el Quaternari tardà varen ser:

Les Antilles

 
Esquelet de pereós jagant antillano Megalocnus en l'Acadèmia de Ciències de La Habana

Les Antilles tenien abans de la seua extinció massiva, una megafauna molt diversa i similar a la continental en les Américas, i constituïxen —junt a les illes mediterrànees, l'Illa de Wrangel, la de Saint Paul, i Madagascar—, un dels eixemples més evidents de cóm les extincions massives de megafauna varen ocórrer mils d'anys més tart en les illes que en els continents, encara que a sovint albergaven les mateixes espècies, gèneros o famílies que s'havien extinguit en terra ferma.


En el cas de les Antilles, el grup més estudiat fins a la data és el dels pereosos jagants, que es varen extinguir mils d'anys despuix que els pereosos continentals. Quan s'examinen els depòsits més jóvens de femta fòssil de pereós jagant, els de Amèrica del Sur són solament dos sigles més antics que els més recents d'Amèrica del Nort.[28] Els restants de pereosos jagants estan absents dels abundants depòsits de fòssils del Holocé en abdós continents. En Cuba i Haití, pel contrari, 8 de les 13 dates de C14 són del Holocé en lloc del Pleistocé, en dos d'ells de fa solament 5.000 anys.[28]

Els jaciments arqueològics més primerencs d'estes illes no han segut estudiats encara intensivament, pero varis emplaçaments han produït artefactes líticos (especialment grans fulls de chert) associats en datacions de C14 tan antigues com 5.500 anys.[28]

Les illes millor estudiades fins a la data són L'Espanyola i Cuba, a on s'han descrit vàries espècies de megafauna destacant els seus pereosos jagants i vàries rapaces jagantes.

Entre els tàxons extints es troben els següents:

Illes mediterrànees

 
Paisage actual de l'illa de Chipre; a l'arribada de l'home fa 9000 anys, elefants i hipopótams nanos encara habitaven l'illa

La conca mediterrànea inclou unes 370 illes (exceptuant illots menors de 0,1 km²). Prop de 300 d'elles són chicotetes illes (entre 0,1 i 100 km²). Junt en les 36 illes mijanes (100 a 1000 km²), estes illes de tamany discret estan situades en la seua major part prop del continent o de les grans costes insulars, a les masses terrestres de les quals estaven unides fins al final de l'última transgressió marina. Per una atra part, poques d'elles han donat suficients senyes paleontològics per a una reconstrucció fiable de l'història de les relacions home-animal.[53] Per estes raons, la majoria dels estudis respecte a la megafauna i la seua extinció s'han centrat en les grans illes (més de 1000 km²), i especialment en les que han permaneixcut completament separades del continent a lo manco des del començ del Pleistocé Superior. Durant els últims 130.000 anys, estes illes verdaderes no varen poder ser alcançades per espècies de vertebrats no voladores o aquàtics. Solament hi ha sis illes que complixquen en estes característiques, repartides entre les àrees oriental i occidental de la conca: Chipre, Rodas, Creta, Sardenya, Còrsega i Mallorca, encara que les senyes de Rodas i Creta són encara massa escassos per a extraure conclusions respecte a les causes de la seua extinció.[53] Havent estat aïllades durant molt temps en el Pleistocé, totes estes illes varen ser habitades durant l'últim periodo glaciar per una megafauna molt diversa i extremadament endèmica, generalment composta per cervos, hipopótams i elefants,[53][134] i alguns rosegadors i muçols jagants.[53][135]

 
Esquelet complet d'un elefant nano del Mediterràneu

En els coneiximents actuals, es considera que Homo sapiens no va colonisar les grans illes mediterrànees verdaderes abans del nové mileni.[53] Se sap que els elefants habitaven fins al Holocé en numerosoas illes del Mediterràneu gràcies a la seua capacitat per a nadar grans distàncies utilisant la trompa a modo d'esnórquel. Ans que els humans desenrollaren la navegació i alcançaren les illes mediterrànees en el Holocé, hi havia vàries espècies d'elefants, mamutes i hipopótams repartits per la majoria de les illes mediterrànees: Sicília,[136] Malta,[137] Chipre,[138] Creta,[139] Tiles,[140] Cos,[141] Imbros,[142] Serifos,[143] Citnos,[144] Delos,[145] Naxos,[145] Citera,[144] i Rodas.[146] L'últim elefant nano, Elephas tiliensis o Palaeoxodon tiliensis, podria haver sobrevixcut fins a temps històrics en Tiles, fins a fa 4000 anys segons les datacions i inclús fins a uns 3500 anys arrere segons han apuntat alguns autors a partir d'una pintura en la tomba del visir de Tutmosis III i Amenhotep II (del periodo de 1470 a 1445 AC).[52][147]

• Cerdenya

 
Cràneu fosilizado de Megaloceros cazioti, cervo jagant de Cerdenya i Còrsega extint en el event d'extinció del Quaternari

El Holocé de Cerdenya està entre els pijor documentats de les illes mediterrànees, per l'escassa cantitat de restants faunísticos en les excavacions arqueològiques, encara que a voltes estos jaciments siguen numerosos, especialment per a l'Edat de Bronze nurágica i l'Antiguetat Clàssica. El periodo glacial tardà, l'Holocé enjorn i el Neolític primerenc són respectivament coneguts únicament per un jaciment. No obstant la cova de Corbeddu ha donat la seqüència estratigràfica i les associacions òssees més importants per al periodo glacial tardà i el Holocé primerenc en les illes del Mediterràneu.[148][149][150] Una verdadera colonisació del Pleistocé superior segurament hauria produït una ràpida extinció del cervo jagant sardo Megaloceros cazioti, pero este encara és abundant en l'estrat corresponent al nové mileni de la cova de Corbeddu.[53] Para Jean-Dennis Vigne, la cova de Corbeddu deu ser considerada com un indicador fiable de l'absència de sers humans en Cerdenya durant el Paleolític Tardà, de la seua aparició durant els milenis 9º-8º ya en el Holocé, i provablement de la persistència de la megafauna endèmica fins a eixe moment, considerant-se la causa provable de la seua extinció l'arribada de l'home.[53] Cynotherium sardous i Megaloceros cazioti encara estan presents en els nivells del 9º-8º mileni en la Cova de Corbeddu, i per lo tant associats en els primers ossos humans de Cerdenya.[148][149][150] No obstant, ya estan completament absents del refugi mesolítico de Porte Leccio, de l'octau mileni.[53] El gamo Dama dama ha segut sugerit com a element megafaunístico per a l'Edat del Bronze.[151] L'espècie està atestada en seguritat durant la Baixa Edat Mija[152] i es va extinguir en 1968.[151]

• Còrsega


En prop de 100 conjunts faunísticos i prop de 200.000 ossos de mamífers identificats, Còrsega és provablement l'illa mediterrànea millor documentada per al Holocé. Megaloceros cazioti i Cynotherium sardus són els únics dos grans mamífers coneguts del Pleistocé Superior de Còrsega.[53] Les senyes estratigráficos de la cova de Grltulu han demostrat que este cervo i cànit endèmics de l'archipèlac sardo-cors, varen sobreviure en Còrsega fins al final del glacial tardà, possiblement fins al començ del Holocé, pero ya estan completament absents de les capes culturals de l'octau mileni.[53] Numeroses senyes paleontològics, biològics i arqueozoológicos indiquen que el muflón cors actual descendix de la feralisació de les ovelles del Neolític introduïdes en Còrsega per l'home. De nou, els tàxons endèmics del Pleistocé es varen extinguir durant el Holocé.[53] Totes les espècies corsas modernes es varen originar en el continent europeu propenc.[53]

• Chipre

 
Esquelet complet de Hippopotamus minor, espècie endèmica de Chipre extinta en el event d'extinció del Quaternari

Per a Chipre les senyes més primerenques provenen del refugi de l'Holocé enjorn d'Akrotiri Aetokremnos, que està considerat pels excavadors com un jaciment de desquarterament de megafauna endèmica.[138][153] Akrotiri Aetokremnos proporciona evidències de la presència de sers humans en Chipre fa 9.000 anys, i també indicis de l'extinció de tota la megafauna endèmica i nativa al voltant d'eixe periodo. Ademés hi ha senyes del jaciment pre-ceràmic enjorn de Shilourokambos descobert en els 90,[154] datat entre el final del nové mileni i la primera mitat de l'octau.[53] Per als periodos del Calcolítico i l'Edat de Bronze, numerosos anàlisis fiables han proporcionat senyes recents que atesten que la fauna del Neolític antic seguia present en l'illa, junt en algunes noves espècies (ganado domèstic i équidos, chicotets mamífers ...).[53] L'elefant Palaeoloxodon cypriotes i l'hipopótam Hippopotamus minor, abdós espècies endèmiques de Chipre,[155] han segut mencionades en els jaciments de Akrotiri Aetokremnos, possiblement associades en l'ocupació humana més primerenca en Chipre, durant el nové mileni.[53]

• Mallorca

L'història de la relació entre l'home i els mamífers en Mallorca mostra el mateix tipo de desenroll que en les atres grans illes: les 3 espècies endèmiques natives es varen extinguir durant el Holocé despuix dels primers assentaments humans.[53] Myotragus balearicus és l'únic megamamífero natiu d'una illa mediterrànea que va sobreviure a la primera colonisació humana. Està ben atestat en les capes de Són Matge a lo llarc del periodo d'assentament primerenc, i està clarament absent de les capes pretalayóticas del mateix jaciment i de depòsits posteriors.[53]

 
Cràneus de Myotragus balearicus espècie endèmica balear extinta en el event d'extinció del Quaternari

Entre les espècies extintes en les illes mediterrànees estan:

Illes de Wrangel i Saint Paul

Wrangel és una illa russa situada en l'oceà Àrtic que va estar unida a Beringia fins a fa 12.000 anys, i actualment té una superfície de 7680 km².[31] L'illa de Saint Paul és la més gran de les illes Pribilof, un grup de quatre illes volcàniques d'Alaska ubicades en la Mar de Bering, entre els Estats Units i Rússia, té uns 100 km². Les illes de Wrangel i Saint Paul són conegudes per ser les últimes masses de terra que varen albergar poblacions conegudes de mamut lanudo, fa 3.800 i 5000 anys respectivament. Estes dates contrasten en les datacions més recents de mamut lanudo en terres continentals, datades en uns 9.000 anys arrere, en lo que hi ha més de 5 milenis de diferència entre les dates de l'extinció en el continent i l'illa russa.[31] En el cas de l'Illa de Wrangel els primers jaciments arqueològics de Homo sapiens coincidixen en els últims restants de mamut lanudo.[49][79]

Madagascar

 
Cràneu de Palaeopropithecus maximus, lémur jagant extint en l'event d'extinció del Quaternari
 
Ou d'Aepyornis comparat en ou de gallina, les aus elefant de Madagascar varen desaparéixer en el event d'extinció del Quaternari
 
Megaladapis edwardsi, provablement l'últim lémur jagant extint en el event d'extinció del Quaternari

La flora i la fauna de Madagascar han seguit una trayectòria evolutiva aïllada durant a lo manco 88 millons d'anys[157] per a produir algunes de les plantes i animals més inusuals en el món en nivells extremadament alts d'endemisme.[158] Esta illa continental va ser també una de les últimes grans masses de terra en ser colonisades pels sers humans,fa 2300 anys.[159] Al final d'un periodo que va de 1400 a 500 anys arrere, tota la megafauna endèmica de Madagascar havia desaparegut. Estos grans "subfósiles" no eren antepassats de les espècies existents sino que formaven part de la fauna contemporànea.[160]

Fins als anys 80 del passat sigle, varis autors defenien que la megafauna de Madagascar havia desaparegut per canvis climàtics, alegant que no hi havia evidències de desquarterament en els restants trobats. A dia de hui ya s'han trobat evidències confirmades de que va haver aprofitament per part dels humans de casi tots els grups de megafauna —en ocasions en restants datats immediatament despuix de l'arribada del Homo sapiens— com és el cas dels lémurs jagants, els hipopótams pigmeus o les aus elefant.[63][64] A esta extinció massiva li va seguir la conversió del mosaic de boscs i sabanes arbolades en boscs de dosel tancats i praderies depauperadas d'espècies.[57] Com a conseqüència de l'extinció de la megafauna, Madagascar ha perdut comunitats ecològiques sanceres,[161] i a lo manco 34 espècies de grans vertebrats malgaches, entre elles:

  • 3 hipopótams pigmeus (Hippopotamus)
  • Els 17 lémurs jagants coneguts fins a la data, pertanyents a 9 gèneros:

Nova Zelanda

 
Comparació de quatre espècies de moa en el ser humà: Dinornis robustus de 3,5 metros d'alt, en violeta; Dinornis novaezealandiae, de 3 metros d'alt, en roig; en vert Emeus crassus en 1,8 metros d'alt; en groc Anomalopteryx didiformis en 1,3 metros d'alt.

Com en el cas de Madagascar, Nova Zelanda es va separar de Gondwana fa més de 80 millons d'anys, duent en si una fauna i flora úniques i molt arcaiques.[77] L'extinció dels moas i restant de megafauna de Nova Zelanda va seguir a l'arribada dels sers humans a finals del XIII i va ser una de les últimes extincions massives de megafauna del Quaternari Tardà,[162] sent l'archipèlac de Nova Zelanda l'última gran massa de terra colonisada pels humans. Nova Zelanda va albergar un conjunt divers de megafauna aviar.[77][163][164] La conseqüència de l'arribada dels humans va ser la pèrdua del 41% de les espècies d'aus endèmiques de les illes.[77] Al voltant de 49 espècies d'aus (el 51%) de l'Illa Nort han desaparegut, junt en 53 espècies (47%) de l'Illa Sur, i atres 30 estan en perill, de les quals moltes sobreviuen actualment únicament perque reben un maneig actiu i costós.[77] La fauna de Nova Zelanda que va sobreviure a l'extinció massiva ho va fer en bona part perque les chicotetes illes de la costa varen proporcionar l'últim refugi per a moltes espècies.[77] Entre les espècies extintes es trobaven nou espècies de moa:[165] pardals jagants sense ales que variaven en tamany des dels 12 kg de Euryapteryx curtus a les femelles d'uns 250 kg de les dos espècies de Dinornis.[77]


Els moas varen habitar una varietat d'hàbitats en tot l'archipèlac de Nova Zelanda fins a la seua extinció poc despuix de l'arribada dels colon polinesios, estimada aproximadament a finals del XIII.[163][77][162] L'abundància de jaciments arqueològics ben conservats que contenen proves de l'explotació a gran escala de moa[166] rebuja la controvèrsia del paper dels sers humans en l'event d'extinció, a pesar de lo que alguns autors encara atribuïxen la seua causa a canvis climàtics, a pesar de que en els últims 700 anys el clima de Nova Zelanda no ha canviat.[162] Per una atra part, sí va haver canvis climàtics anteriors substancials, que no varen causar extincions.[77] L'evidència de que les aus varen ser sacrificades com a aliment és tan abundant que els ossos d'alguns jaciments arqueològics varen ser transportats en tren per a ser usats com a fertilisants.[77] L'evidència més sòlida de que despuix de l'arribada dels humans va haver un ràpit decliu d'estes espècies és que solament els primers assentaments humans contenen ossos de moa, mentres que ya són rars o inexistents en els jaciments d'un sigle despuix al primer assentament.[77]

Entre les espècies extintes en l'event d'extinció del Quaternari en Nova Zelanda estan les següents:

 
Moas, grup de megafauna aviar neozelandesa desapareguda en el event d'extinció del Quaternari
 
Au jaganta del gènero Aptornis, extint en el event d'extinció del Quaternari

Atres illes

 
Tortuga jaganta del gènero Meiolania, totes les espècies de la família Meiolaniidae estan actualment extintes, primer es varen extinguir en el Sahul, i despuix en varis archipèlacs del Pacífic com Nova Caledònia, 300 anys despuix de l'arribada de l'home.[167][168]
 
Gravat d'un dodo, coloma jaganta de l'illa Maurici extinta en l'event d'extinció del Quaternari
 
Escena de cacera d'aus en l'illa Maurici per part de marins holandesos, dos d'ells monten una tortuga jaganta de Maurici Cylindraspis triserrata, extinta poc despuix de l'arribada del ser humà
 
Solitari George, l'últim eixemplar pur conegut de la seua espècie, la tortuga jaganta de Pinta, va morir en 2012.
 
Sylviornis en 1,7 metros d'altura va ser el major galliforme del planeta, es va extinguir poc despuix de l'arribada de l'home a l'archipèlac de Nova Caledònia.[169]

A mida que les tècniques de navegació es varen fer més eficients i varen permetre alcançar totes les illes del planeta, numeroses extincions de megafauna varen tindre lloc en els archipèlacs més remots. Els registres històrics dels sigles XVII al XIX indiquen que numeroses espècies de tortugues jagantes es varen extinguir en moltes illes de l'Oceà Índic occidental i el Pacífic oriental durant este periodo per causa de la caça excessiva.[170] Igualment, atres espècies de reptils jagants i moltes aus no voladores que havien evolucionat sense depredadors terrestres, varen ser víctimes de la caça insostenible i els canvis en els ecosistemes causats per l'arribada de l'home a atres illes del Pacífic, primer dels colonisadors polinesios i despuix dels europeus. Entre les espècies extintes estan les següents:

  • Coloma jaganta de Viti Levu Natunaornis gigoura (extinta despuix de la colonisació de les illes Fiji pels sers humans)[184]
  • Coloma imperial jaganta de l'illa Henderson Ducula harrisoni (extinta despuix de la colonisació de l'illa Henderson pels sers humans)[185]
  • Tórtola-cuco jagant de les illes Marqueses Macropygia heana (extinta despuix de la colonisació de les illes Marqueses pels sers humans)[186]
  • Paloma apunyalada de l'illa Henderson Gallicolumba leonpascoi (extinta despuix de la colonisació de l'illa Henderson pels sers humans)[187]

La supervivència de la megafauna subsahariana: coevolució i ingenuïtat insular

Totes les extincions massives de megafauna del Quaternari tardà semblen haver coincidit en el temps en l'expansió del ser humà modern a nous continents i illes, llevat en el cas de l'Àfrica subsahariana. Esta regió és el lloc d'orige de la nostra espècie i dels homínits, i ha segut en diferència la menys afectada pel procés d'extinció de grans animals fins al SXIX, en que comencen a extinguir-se poblacions sanceres i vàries espècies de megafauna subsahariana en l'arribada de les armes de fòc.[188] Hui s'apunta a que l'Àfrica subsahariana va mantindre la seua megafauna gràcies a que les espècies africanes varen soportar a lo manco des de l'aparició del gènero Australopithecus fa uns 4 millons d'anys, una llarga presència d'homínits caçadors. Aixina estes espècies de megafauna varen tindre que coevolucionar en espècies del gènero Homo i atres gèneros anteriors, i varen desenrollar una forta resposta defensiva que els du a evitar instintivament el contacte en els homínits o a iniciar un atac davant la seua presència.[1]

 
Paisage de Kènia en 2012 en rinoceront i brúfols cafre, la major part de la megafauna subsahariana ha sobrevixcut fins als nostres dies

La megafauna del restant del món o be hi havia estat exposta a una pressió cinegética per part d'humans primitius menor que l'africana encara que important[189] —és el cas particular de la megafauna eurosiática/paleàrtica, l'extinció massiva de la qual va ser la més llenta de totes despuix de l'arribada del Homo sapiens—[1] o be no hi havia cohabitado jamai en homínits de cap tipo, per lo que no hauria desenrollat cap mecanisme instintivo per a identificar-nos com a depredadors; és el cas de les Américas, Oceania, l'Antàrtida i les illes oceàniques de tot el planeta.[6] Este absència de resposta defensiva es coneix com ingenuïtat insular o ingenuïtat ecològica (island tameless o island naivety en anglés) i s'ha registrat com a factor principal d'extinció en numeroses ocasions.[190] L'ingenuïtat insular s'observa actualment en aquelles espècies endèmiques d'illes i continents de recent descobriment com les Galàpagos o el continent de l'Antàrtida.[14][6] Este comportament està considerat pels ecòlecs com un factor clau de vulnerabilitat de les espècies autòctones front a l'aparició d'espècies alòctones.[191] Aixina per eixemple, els pingüins del continent antàrtic mostren un profunt instint d'evasió front a espècies depredadores en les que han coevolucionado, com la foca lleopart, pero no front al ser humà, al que no temen.[192]

 
Grup de girafas de l'espècie Giraffa camelopardalis en estat salvage

L'enorme diferència entre l'escassa cantitat de punts de desquarterament d'elefants africans i els abundants punts per a descuartizar proboscídeos caçats trobats en atres punts del globo sembla recolzar esta hipòtesis. Aixina en Estats Units hi ha més emplaçaments de desquarterament de proboscídeos que els que hi ha d'elefants en tota Àfrica, una massa de terra que és molt major que Estats Units. No solament és destacable la diferència de tamany entre Àfrica i EE. UU., sino que la presència d'homínits en Àfrica es remonta a lo manco 100 voltes més arrere en el temps que el curt lapsus cronoestratigráfico de presència humana en Amèrica del Nort. No obstant, en Àfrica hi ha menys d'una dotzena de jaciments de desquarterament provables, a pesar de que comprenen un ranc de temps de coexistència moltíssim més ampli, des del Plio-Pleistocé fins a l'actualitat. En contrast en EE. UU. hi ha a lo manco 14 jaciments per a un periodo a lo manco 100 voltes més curt de coexistència.[17][20][21] En Eurasia els restants que demostren un us intensiu del mamut lanudo com a font d'aliment són encara més abundants i donen una idea de fins a quin punt este animal va ser caçat a gran escala pel ser humà modern. Hi ha més de 70 jaciments a lo largo y ancho de la planura russa, a on s'han trobat poblats sancers que es varen construir essencialment en ossos de mamuts, a on eixos ossos varen ser també usats com a combustible —i per a això tenien que ser relativament frescs—, i a on els humans varen excavar grans trampes en el permafrost, que han conservat restants de carn i ossos de mamut. Esta abundància de jaciments contrasta significativament en els dotze jaciments trobats en Àfrica.[193]

Conseqüències de l'extinció del Quaternari tardà

L'extinció de la megafauna en bona part del planeta durant el Quaternari tardà va tindre efectes devastadors i catastròfics per als ecosistemes terrestres, que apleguen fins als nostres dies i les dimensions dels quals en perdudes de biodiversitat i d'ecosistemes solament s'estan escomençant a dilucidar.[194][7][195][196][31][54][197]

Efectes sobre la biodiversitat i capacitat de càrrega dels ecosistemes

 
Ñus, facóceros i zebres en el parc Nacional de Chobe, Botswana
 
El parc nacional Jasper en Canadà, la seua extensió és igual a la del parc nacional de Chobe, pero el seu megafauna actual és anecdòtica en comparació a la del parc africà.
 
Gaseles, zebres i elefants en el Serengueti; numeroses espècies de bóvidos, équidos i proboscídeos varen conviure durant centenars de mils d'anys en Eurasia i les dos Américas abans del event d'extinció del Quaternari

La conversió dels boscs oberts i de les praderies en mosaic, típics de gran part del planeta durant el Pleistocé, als boscs més uniformes i grans pasturages que trobem hui es considera actualment una conseqüència de l'extinció massiva de la megafauna.[198][31][195] Tals canvis d'hàbitat haurien segut perjudicials també per a la distribució i abundància d'herbívors més menuts, dependents de la vegetació rica en nutrients i espacialment diversa creada per l'impacte dels megaherbívoros.[195] Aixina en l'extinció de la megafauna, la relació entre les diferents espècies va canviar, fins al punt de que vàries espècies de plantes es varen extinguir, i els animals supervivents es varen vore afectats de múltiples maneres. Despuix de l'extinció de la megafauna s'ha comprovat un aument en l'acumulació de la massa vegetal que eventualment acaba provocant grans incendis i canvis severs en la relació entre les espècies,[198] la seua diversitat i la capacitat de càrrega de l'ecosistema.[199] Tal volta la conseqüència més visible a dia de hui és la relativa absència d'animals grans en relació en ecosistemes que conserven la megafauna original, absència que seguix palesa inclús en àrees que són abandonades durant mils d'anys per l'home despuix de l'extinció de la megafauna local.[196]

A modo d'eixemple es poden comparar les densitat de població de la megafauna de parcs nacionals de Norteamérica sense presència del ser humà en l'actualitat, en les dels parcs nacionals de l'Àfrica subsahariana. En Canadà el parc nacional Jasper conté aproximadament 1300 wapitis i 150 alces.[200] El parc té aproximadament 11,000 km quadrats i està molt ben protegit de la caça furtiva. En contrast, el parc nacional Chobe de tamany molt similar a Jasper, en Botswana, sofrix furtivisme pero sosté entre moltes atres espècies més de 50.000 elefants. Per la seua banda el Serengueti és un dels espais naturals menys alterats del món a pesar del creixent furtivisme que ve sofrint en les últimes décades. És solament 3 voltes major que Jasper, pero conté 1,7 millons de ñus, un quarto de milló de zebres i mig milló de gaseles, ademés d'elefants, hipopótams, girafes o rinoceronts entre moltes atres espècies de megafauna.[201]


Sobre els depredadors Jasper alberga aproximadament 110 orsos grizzly, 90 orsos negres i solament 45 llops.[202] El Serengueti té més de 3.000 lleons, 8.000 hienes i 1.000 lleoparts.[201] Estos números són encara més reseñables quan es considera la creixent pressió de la caça furtiva sobre la fauna africana. La població de brúfols cafre en el Serengueti era de 65.000 eixemplars en 1969, pero s'ha reduït a 16.000 en l'actualitat.[201]

Jasper té una temporada de creiximent més curta, en menys intensa llum solar, mentres que el Serengueti i Chobe sofrixen caça furtiva des de fa quatre décades i una sequia estacional severa. No obstant, existix una diferència abismal en la cantitat d'animals majors de 44 quilos que viuen en estos parcs.

És molt difícil estimar la cantitat d'animals que estarien presents si Jasper fora encara un espai intacte. Un estudi de restants fòssils en Rússia proporciona algunes sifres per a les praderies subárticas del nort de Siberia, llavors partix del mateix bioma que Jasper.[203] Les conclusions de l'investigació sugerixen aproximadament 1 mamut per quilómetro quadrat en un dels ambients més frets de la terra. També proporciona sifres per a algunes atres espècies de megafauna. Si es extrapolan les sifres, un territori del tamany de Jasper va poder albergar uns 11.000 mamuts, 66.000 cavalls i 165.000 cervos.[203] En Jasper, el paper dels mamuts europeus es voria provablement dividit entre els mamuts americans i el mastodont. L'àrea també deuria contindre camellos, pereosos jagants, castors jagants, lleons americans, jaguars, tigres de dents de sabre, antílops saiga, llops jagants, orsos jagants, guepardos americàs, bisontes jagantes, vàries espècies de bou almizclero i berrendos.[15]

Efectes en el païsage i la distribució dels biomas

 
Els proboscídeos eren ingeniers d'ecosistemes fonamentals per als ecosistemes terrestres de casi tot el planeta i encara hui són els més importants de l'Àfrica subsahariana i Àsia tropical;[204][205] abans de l'extinció del Quaternari ocupaven totes les grans masses terrestres de la Terra a excepció d'Oceania i l'Antàrtida
 
En l'Àfrica subsahariana seguixen dominant la sabana i els boscs oberts

L'extinció de la megafauna en la major part del planeta va tindre conseqüències dramàtiques per a l'extensió i equilibri de biomes i païsages, que es varen vore profundament alterats i en alguns casos varen desaparéixer per complet.[31][54][194][197][196][198] Despuix de l'extinció, els boscs oberts i les praderies en mosaic de tipo sabana que caracterisaven gran part del planeta durant el Pleistocé, varen retrocedir i varen donar lloc als extensos boscs tancats i amplis pasturages que trobem hui dominant el païsage en grans extensions fòra de l'Àfrica subsahariana.[195][198]

Els grans herbívors tenen un impacte molt important en l'estructura de la vegetació, destacant l'equilibri entre els arbres i les gramínees. Açò és encara més evident en el cas dels megaherbívoros per la seua pràctica immunitat a la depredació (no humana) quan són adults. En ser a penes regulats pels depredadors, alcancen altes densitat en les que poden transformar radicalment l'estructura de la vegetació.[195][198]

Un dels estudis més complets per a documentar l'efecte de la megafauna sobre la vegetació va ser realisat per mig d'avions que varen sobrevolar dos ecosistemes similars de sabana africana durant casi 40 anys. L'única diferència entre els dos espais va ser que en un tots els animals majors de 5 kg havien segut exclosos, mentres que en l'atre seguien presents. La coberta vegetal va aumentar sobre un 9% a lo llarc de 36 anys en el sistema sense grans herbívors, destacant el paper dels elefants com espècie clau.[206] Este estudi va demostrar que els elefants són els principals responsables de la caigudes d'arbres, i que cada elefant pot desarraïlar fins a 1500 arbres per any.[207][205] En la seua absència, la matèria vegetal comença a acumular-se i proporciona combustible que acaba provocant un aument dels incendis forestals.[199]


Les senyes paleontològics també indiquen un aument de la biomassa llenyosa al voltant de l'época de les extincions de megafauna, pero fins a fa pocs anys era difícil determinar si l'aument de la biomassa llenyosa era la causa de les extincions o una conseqüència de les mateixes. La dificultat s'agravava perque els restants de megafauna són rars, especialment en els llac que generalment archiven els registres de polen del Quaternari tardà.[58] No obstant, recentment s'ha descobert que les espores de Sporormiella, un fonc de la femta, poden usar-se com un indicador de l'abundància de megafauna, ya que en els registres polínicos dels llac, el decliu de Sporormiella seguix al decliu de la megafauna: aixina en Amèrica les seues espores abunden en sediment glacials tardans, despuix de l'extinció de la megafauna americana es tornen molt rares a través del Holocé, i aumenten de nou en l'introducció històrica del ganado domèstic.[208] Estes senyes de Sporormiella en Amèrica, i uns atres molt similars del mateix fonc en Austràlia[54] indiquen que les extincions es varen vore seguides per un aument de la coberta arbolada i no al revés.[58]

La reducció de la sabana suramericana

 
El pantanal paraguayà conforma un païsage molt similar al dominant hui en certes regions de l'Àfrica subsahariana: abans de l'extinció del Quaternari, Sudamèrica tenia major diversitat de megaherbívoros i estos eren més grans que en Àfrica[209]
 
Maxilar inferior de l'elefant suramericà Stegomastodon waringi en el Museu d'Història Natural Gustavo Orcés de Quito, Equador.

Les sabanes d'Amèrica del Sur que han aplegat fins als nostres dies es troben entre els ecosistemes més amenaçats del planeta, en taxes de desforestació a sovint més altes que la pròpia selva amazònica.[210] Amèrica del Sur va sofrir una dràstica pèrdua d'animals grans en 59 espècies de megafauna suramericana extintes entre el Pleistocé tardà i el Holocé primerenc.[27] Tots els megaherbívoros suramericans —herbívors d'1 tonellada o més de pes corporal— es varen perdre, (aproximadament unes 15 espècies).[211] La gran majoria dels herbívors de 500 kg o més es varen extinguir igualment, en solament algunes espècies de tapires (Tapirus spp.) sobrevivint fins als nostres dies.[58] Fins fa poc, ha segut difícil atribuir definitivament els canvis de l'ecosistema a l'ara extinta megafauna perque se sabia poc sobre el seu comportament.[58] Per la dràstica naturalea de les extincions en Amèrica del Sur, l'impacte esperable sobre les comunitats vegetals en esta regió és potencialment més gran que en casi qualsevol lloc.[58] Durant el Pleistocé tardà, Sudamèrica tenia major abundància de megahervíboros que Àfrica,[58] en un predomini d'herbívors molt grans. En comparació a la megafauna suramericana, la majoria dels mamífers herbívors d'Austràlia eren relativament chicotets i els de l'Àfrica subsahariana són de tamany intermig.[212]

Existixen raons biogeográficas, paleontológicas i experimentals per a pensar que estes extincions de megafauna poden haver afectat a la cobertura de la superfície arbolada de la sabana.[58] Per eixemple, si es comparen la coberta d'arbres de la sabana en Àfrica (en megafauna) en la d'Amèrica del Sur (en gran part sense ella), per a un mateix índex d'humitat del sol la sabana africana té menys arbres que la suramericana,[213] lo que pot deure's a la falta de megaherbivoros en Amèrica del Sur.[58] Un estudi estadístic de 2015 realisat pels investigadors Faurby i Svenning va intentar resoldre esta qüestió. Per una part es va tindre en conte que els animals pasteadores varen poder haver tingut un efecte molt diferent sobre la vegetació llenyosa que els ramoneadores. Per lo tant, era important determinar el grup al que pertanyien els animals extints (pasteadores o ramoneadores).[58]


Un treball realisat per investigadors de l'Universitat Federal de Sergipe també en 2015 sobre l'alimentació de la megafauna suramericana, va posar de manifest que les diferències entre les distintes regions objecte d'estudi eren importants, inclús dins dels mateixos gèneros.[214] Este treball va separar els resultats en quatre regions: En la regió intertropical brasilera Equus era un pasteador, Stegomastodon i Toxodon tenien una alimentació mixta, i Eremotherium i Palaeolama eren ramoneadores. En la regió amazònica Stegomastodon i Toxodon es comportaven com ramoneadores. En el sur de Brasil, Uruguai i el nort d'Argentina Equus i Toxodon eren pastoreadores mentres que els alimentadors mixts incloïen tots els demés tàxons com Nothrotherium, Stegomastodon, Hippidion, Scelidodon, Scelidotherium, Neosclerocalyptus, Glyptodon, Macrauchenia i Palaeolama. Cap dels tàxons analisats en esta regió eren ramoneadores estrictes. En Equador i Perú Equus era herbívor i Stegomastodon era un consumidor mixt.[214] Per lo tant, d'acort en este treball, l'únic pastoreador estricte era el gènero Equus que va ser exclós dels anàlisis estadístics finals de Faurby i Svenning.[58]

Les simulacions de models estadístics de l'estudi de Faurby i Svenning varen predir que en presència de la megafauna, la superfície terrestre de Sudamèrica estaria dominada per sabanes més obertes en boscs menys extensos. En la pràctica, per a ecorregions com el Tancat de Brasil o el bosc sec chiquitano de Bolívia, es plantejava l'hipòtesis de que la profusió llenyosa actual és molt major de lo que seria en la megafauna encara present, i els nivells totals de biodiversitat provablement eren similars o superiors en presència de la megafauna original.[215] Els boscs molt tancats poden supondre un major estrés per als animals supervivents, perque de fet estes espècies coevolucionaron sempre en la megafauna, en uns ecosistemes més oberts.[195] Els resultats de l'anàlisis estadístic varen predir aixina que les sabanes originals provablement tenien menys biomassa llenyosa i els boscs secs de hui en dia hauria segut sabanes en els megaherbívoros.

Canvis en les associacions vegetals del Mig Oest nortamericà

 
Indiana en l'actualitat; els registres del fonc Sporormiella en este estat i el de Nova York, indiquen que l'extinció de megafauna del Quaternari va precedir a profunts canvis en les comunitats florísticas i a un aument dels incendis[216]

En Amèrica del Nort, la deglaciació del Pleistocé-Holocé va coincidir en l'arribada de l'home[21] i en uns canvis biòtics massius,[56] que varen incloure l'extinció de decenes de gèneros megafaunísticos,[24] la migració d'espècies i la reorganisació de comunitats terrestres,[217] el creiximent i decliu de comunitats vegetals sense anàlecs moderns,[218] i l'aument dels incendis.[56] Moltes associacions de polen fòssils d'Amèrica del Nort d'entre 17000 i 9000 anys arrere carixen d'anàlecs moderns, lo que sugerix que les formacions vegetals de l'época eren, en térmens compositivos, diferents a les de hui en dia.[219] S'ha sugerit que estes comunitats vegetals hui desaparegudes poden haver estat vinculades a la megafauna del Pleistocé.[218][198]

Usant el fonc de femta Sporormiella i atres prototips paleoecológicos del llac Appleman, Indiana, i de varis llocs de l'estat de Nova York, un estudi de 2009 va establir que el decliu megafaunístico va precedir per un estret marge de temps a creixents cicles d'incendis forestals i al desenroll de comunitats vegetals que no tenen anàlecs moderns. La pèrdua de megaherbívoros va poder aixina haver alterat l'estructura i funció de l'ecosistema en lliberar a les plantes llenyoses comestibles de la pressió herbívora, en la conseqüent acumulació de matèria vegetal combustible.[56] D'acort a lo que indiquen els restants de Sporormiella, les poblacions megafaunísticas es varen derrocar a lo llarc de casi 1000 anys, de 14.800 a 13.700 anys arrere, molt abans de les extincions finals, i durant el periodo càlit de BøllingAllerød.[56]

 
El mamut lanudo i el mastodont eren les dos espècies de proboscídeos que habitaven Indiana abans de l'event d'extinció del Quaternari
 
Incendi en Yellowstone en 1953, els incendis forestals són recurrents en EE. UU.; els registres de carbó i foncs fòssils de Norteamérica indiquen que abans de l'extinció de la megafauna hi havia pocs o cap incendi en les zones estudiades.

En el llac Appleman, Sporormiella era inicialment abundant, va escomençar a declinar 14 800 anys arrere, va caure per baix del 2% en l'estrat de 13 700 anys, i es va mantindre per baix del 2% a partir de llavors. Els ossos més recents de megafauna d'Amèrica del Nort s'agrupen entre 13 000 i 11 500 anys arrere,[120] per lo que el decliu de Sporormiella aparentment indica el colapse de la població local i l'extinció d'espècies funcionals, no l'extinció final. La declinació de Sporormiella va coincidir aproximadament en l'inici del periodo càlit Bølling-Allerød, datat en Groenlàndia en 14.690 anys arrere.[220]

Les comunitats no anàlogues de plantes es varen desenrollar a partir dels 13 700 anys, en acabant de que Sporormiella declinara per baix del 2%, i varen ser indicades per auments en l'abundància de polen de Fraxinus nigra (fresnos negres) i Ostrya / Carpinus (carpes) mentres els nivells de Picea varen permanéixer alts. Les comunitats no anàlogues varen persistir fins a 11 900 anys ka i varen ser seguides per un periodo de gran abundància de Pinus (pi), i finalment per alta abundància de Quercus (roure), marcant l'inici de boscs caducifolis del Holocé primerenc en el nort d'Indiana. Els règims d'incendis en Appleman varen tindre tres etapes: Abans dels 14.300 anys, el carbó era poc comú, indicant pocs o cap incendi local o una biomassa insuficient per a produir abundant carbó vegetal.[56] Despuix de 14 300 anys, els picos de carbó varen ser intermitents. El carbó vegetal va alcançar per primera volta un pic en el nivell de 14 100 anys, durant el decliu de Sporormiella i abans de l'aument de les abundància de polen d'arbres caducifolis. Esta etapa va persistir fins a l'estrat dels 10 700 anys, quan les taxes de depòsit de carbó i abundància de polen de Quercus varen aumentar ràpidament.[56] L'estret víncul entre Sporormiella, els canvis en la vegetació i el fòc en el llac Appleman també apareixen en els resultats dels llocs estudiats en l'estat de Nova York.[56]

Dels resultats de l'estudi es deduïx que els impactes humans varen ser una causa plausible: els ossos de mamut en marques de brot extrets en el surest de Wisconsin daten la presència humana en la regió entre 14 800 i 14 100 anys arrere, coetáneos, per tant, al decliu de Sporormiella en el llac Appleman. Pel contrari, en tots els jaciments estudiats, el decliu de Sporormiella és substancialment anterior a l'iniciació del Dryas Recent, descartant el refredat climàtic abrupte com a causa, aixina com la d'un hipotètic impacte extraterrestre fa 12.900 anys.[56]

La tongada de la selva mixta australiana per boscs de esclerófilas

 
Vegetació escleròfila en Eagle Bay, Austràlia: els registres fòssils de plantes i foncs indiquen que la hui abundant vegetació escleròfila australiana es va vore favorida per l'extinció dels megaherbívoros despuix de l'arribada de l'home[54]

Un recent estudi de 2012 va utilisar un registre ambiental d'alta resolució dels últims 130.000 anys per a ajudar a resoldre la causa de l'extinció de la megafauna d'Austràlia, i dilucidar les seues conseqüències ecològiques. Els investigadors varen estudiar el polen i el carbó per a reconstruir la seqüència temporal de canvis en la vegetació, els periodos d'incendis i els canvis climàtics, i les espores del fonc Sporormiella per a quantificar l'activitat dels grans herbívors.[221] Els resultats del registre de polen fòssil, Sporormiella i de restes arqueològiques sugerixen que va ser l'arribada humana en lloc del clima, que va permanéixer estable, la que va causar l'extinció de la megafauna.[54] Esta extinció va provocar la tongada d'una selva mixta per vegetació esclerófila a través d'una combinació d'efectes directes sobre la vegetació despuix de lliberar-se de la pressió herbívora, i sobre el païsage despuix de l'aument dels incendis forestals.[54] Este desplaçament de l'ecosistema va ser tan gran com qualsevol efecte que poguera tindre el canvi climàtic mils d'anys despuix en el planeta, com el del final de l'últim cicle glacial, i indica la magnitut dels canvis que poden haver ocorregut despuix de l'extinció de la megafauna en atres parts del món durant eixe periodo.[54]


Un segon estudi de 2013[55] va aplegar a conclusions similars. L'extinció massiva de la megafauna va ocórrer en Austràlia entre 50.000 i 45.000 anys arrere,[83][75] un periodo que coincidix en la colonisació humana d'Austràlia.[222] També varen ocórrer al voltant d'este periodo grans canvis en la vegetació, pero fins a esta década no estava clar si els canvis de vegetació varen ser impulsats per l'ús humà del fòc[223] —i per lo tant varen contribuir a l'event d'extinció— o si estos canvis en la vegetació varen ser una conseqüència de la pèrdua dels ramoneadores megafaunísticos.[224][54] Els autors de l'estudi varen reconstruir els canvis de vegetació ocorreguts en el surest d'Austràlia utilisant la composició isotòpica de carbono estable en n-alcanos de la planta Hoya carnosa[225] i els nivells de combustió de biomassa a partir de les taxes d'acumulació del biomarcador levoglucosano d'un núcleu de sediment datat de la conca Murray-Darling.[55] Els resultats varen mostrar que de 58.000 a 44.000 anys arrere, l'abundància de plantes en la via de fixació de carbono C4 era generalment alta, entre 60 i 70%. Fa 43.000 anys, l'abundància de plantes C4 va caure al 30% i la crema de biomassa va aumentar. Este canvi transitori va escomençar despuix del periodo d'arribada dels humans, va durar prop de 3.000 anys i va seguir directament a l'extinció de la megafauna entre 48.900 i 43.600 anys arrere.[83] L'estudi indicava que el desplaçament de la vegetació no va ser la causa de l'extinció megafaunística en esta regió. En canvi, les senyes concordaven en l'hipòtesis segons la qual el canvi de vegetació va ser la conseqüència de l'extinció de grans ramoneadores i va dur a l'acumulació de vegetació propensa a incendis en el païsage australià.[55]

La transformació de la estepa del mamut en la tundra

 
Tundra de Svalbard, en verdet creixent densament; abans de l'extinció del Quaternari els pasturages de la estepa del mamut dominaven l'Àrtic.[31]

En 1995 Andrey Zimov i atres cinc investigadors russos i nortamericans varen publicar un extens treball conjunt sobre les causes de la transformació de la estepa àrtica —el major bioma terrestre en el Pleistocé, també conegut com la estepa del mamut per ser est el seu espècie clau—, en la tundra actual.[31] Els models climàtics generals mostren que les condicions ambientals de Beringia durant el Pleistocé eren més fredes que en l'actualitat, pero en patrons de vent i precipitacions en general similars als actuals.[31] Estes i atres observacions sugerixen que la vegetació estepària i els sols secs de Beringia en el Pleistocé tardà no eren conseqüència directa d'un macroclima àrit. El calcigue i el pastoreig dels herbívors garantisaven la substitució de verdets i líquens per gramínees.[31][195] Les herbes reduïxen la humitat del sol de forma més eficient que els verdets gràcies a unes majors taxes d'evapotranspiració.[31]

Els resultats del model de simulació amprat en l'estudi, basat en la competència de les plantes per l'aigua i la llum, i la seua sensibilitat als herbívors i al suministrament de nutrients, varen predir que qualsevol dels dos tipos de vegetació, una estepa dominada per gramínees i Artemisia, o una tundra dominada per verdets, va poder haver-se desenrollat en Beringia baix abdós climes, l'actual i el del Pleistocé.[31] El model sugerix que la tundra dominada per verdets es veu favorida quan el pastoreig es reduïx nivells per baix de l'equilibri entre l'activitat dels herbívors, el clima i la vegetació. Estos resultats en el seu conjunt apunten a que la megafauna tenia un efecte lo suficientment gran sobre la vegetació i l'humitat del sol, com per a que la seua extinció poguera haver contribuït substancialment a la transformació de la estepa en tundra durant la transició del Pleistocé al Holocé.[31]

Efectes en el transport de nutrients

La pèrdua de megafauna també va tindre efectes importants sobre la biogeoquímica de nutrients.[31][226] La megafauna juga un paper essencial en el transport lateral de nutrients minerals en els ecosistemes, tendint a traslocarlos de les àrees de gran abundància a aquelles de menor cantitat. Este moviment es deu al temps entre el consum dels nutrients i el temps en que els lliberen per mig de l'excreció (o, en menor proporció, per mig de la descomposició despuix de la seua mort).[227]

Un recent estudi de 2013[194] va analisar este procés utilisant un nou marc matemàtic que ponderava este transport lateral com un procés de difusió, i va demostrar que els animals grans juguen un paper desproporcionadament gran en la transferència horisontal de nutrients per mig de païsages. Els resultats varen posar de manifest que en la Conca amazónica de Sudamèrica, esta difusió lateral es va reduir en un 98% despuix de l'extinció de la megafauna.[194]


Ya que es creu que la disponibilitat del fòsfor llimita la productivitat en la major part de la regió, la disminució d'este transport des de la part occidental de la conca i des de les planicies aluvials va deure impactar significativament en l'ecologia de tota la regió, i els efectes poden no haver terminat d'alcançar el seu llímit.[194][7]

Els autors concloïen que l'actual llimitació de fòsfor en la conca amazònica pot ser parcialment una relíquia d'un ecosistema sense la conectivitat funcional que una volta va tindre. Els resultats apuntaven a que les extincions de la megafauna del Pleistocé varen resultar en grans i contínues interrupcions del cicle biogeoquímic terrestre a escales continentals, i varen aumentar l'heterogeneïtat en la distribució dels nutrients a nivell mundial.[194]

Efectes en la dispersió de llavors

L'extinció de la megafauna va tindre un profunt impacte en la dispersió de llavors[228][229] Molts arbres que depenen dels megaherbívoros per a la dispersió de les seues llavors s'han extinguit, atres espècies encara estan presents i sense la megafauna que les dispersaven s'estan extinguint llentament.

 
Carabasses i carabassetes són eixemples de grans frutes del Nou Món que depenien de la megafauna per a la seua dispersió i hui són molt rares en estat salvage.

Un estudi de 2011[230] va concloure que els elefants africans i asiàtics tenen rols potencialment únics en les seues comunitats com a agents de dispersió de llarga distància per a llavors de tots els tamanys, incloent algunes massa grans per a ser engolgudes per qualsevol frugívoro alternatiu. Este paper està ben documentat per als elefants africans del bosc, les selves del Congo també proporcionen els millors eixemples d'espècies vegetals aparentment disperses solament per elefants.[231] Els rinoceronts selváticos poden haver eixercitat un paper com dispersores de llavors superpost en el dels elefants en els boscs tropicals asiàtics, abans de la seua casi extinció recent, pero no és provable que el següent mamífer no rumiant més gran d'Àsia, el tapir malai, disperse llavors grans de grans fruts.[232]


Un eixemple d'espècies molt conegudes que depenien provablement de la megafauna són la carabassa i la carabasseta, abdós d'orige americà. El gènero Cucurbita (carabasses i carabassetes) conté numerosos llinages domesticats. Estava àmpliament distribuït en el passat, pero ha disminuït fins al punt de que vàries de les espècies progenitores dels cultius, són escasses o desconegudes en el mig selvat. Un recent estudi de 2015[233] va utilisar la seqüenciació d'alt rendiment per a analisar plastidios complets de 91 mostres de Cucurbita, que comprenien tàxons antics, moderns selvats i moderns domèstics. Este anàlisis va evidenciar un camí prèviament desconegut per a la domesticació en el nordest de Mèxic i àmplies distribucions arqueològiques de tàxons actualment desconeguts en el mig selvat. Ademés, la similitut de seqüències entre les poblacions selvades existents sugerien una fragmentació recent. Colectivament, estos resultats varen apuntar a descensos de tipo salvage que coincidixen en la domesticació generalizadapero també a un descens anterior que coincidiria en la desaparició dels grans herbívors, un colp ecològic crític per a les Cucurbita sp. selvats.[233]

 
L'albocat és un atre eixemple de planta americana en una llavor massa gran per a ser deglutida i dispersada per la fauna supervivent a l'extinció del Quaternari.

Cucurbita és solament un més de molts tàxons anacrònics del Nou Món, incloent l'albocat (Persea americana), el chocolate (Theobroma cacao), el taronger de Louisiana (Maclura pomifera), la acacia de tres espines (Gleditsia triacanthos) i el tecomate (Crescentia cujete).[228]

El taronger de Luisiana produïx una fruta de gran tamany que cap animal americà menja en l'actualitat. Per a la planta açò supon una enorme pèrdua d'energia, ya que el propòsit de qualsevol frut és dispersar llavors a través dels animals que ho consumixen. Com cap animal modern ho menja, el frut cau al sol i les llavors queden baix l'arbre. D'esta manera el ranc de distribució d'estes plantes es contrau, en lloc d'estendre's. Quan els europeus varen registrar per primera volta el taronger de Luisiana, la seua àrea es llimitava a un chicotet territori en el centre / nort de Texas. No obstant, en el registre polínico fòssil apareix estés per tot el continent. De fet, hui sabem que hi havia 7 espècies, els atres 6 varen disminuir les seues poblacions fins a l'extinció sense la megafauna. Estos arbres de frutes grans deurien ser molt més comunes de lo que són hui per l'extinció de la megafauna. Les distribucions de mostres antigues mostren que algunes espècies de Cucurbita es varen distribuir molt més àmpliament en el passat.[228]

També hi ha evidència de que el contingut de carbono dels boscs va disminuir a mida que els arbres frutals de frutes grans varen disminuir en abundància.[234][228] En Sudamèrica un estudi estadístic del 2015 ha posat de manifest que decenes d'espècies d'arbres (més de 60) els fruts dels quals es creu que eren dispersats per la megafauna, han vist dràsticament reduïda la seua distribució des de l'extinció d'estos animals.[234]

Efectes sobre les emissions de metà i el clima

Els herbívors produïxen metà com un subproducte de la fermentació en la digestió. Les grans poblacions de megafauna herbívora tenen el potencial de contribuir a la concentració atmosfèrica de metà, un important gas d'efecte hivernàcul d'acció menys duradora pero més intensa que el CO2.[59] Hui en dia, prop del 20% de les emissions anuals de metà provenen del ganado domèstic, i es consideren un factor fonamental de l'efecte hivernàcul.[235][236] Estudis recents han posat de manifest que l'extinció dels herbívors de la megafauna va causar una reducció dràstica del metà atmosfèric.[59][237]

 
Fotografia de mitan de la década de 1870 mostrant una pila de cràneus de bisonte americà esperant a ser mòlts per a fertilisant; l'extermini d'uns 30 millons de bisontes americans va supondre un important descens de les emissions de metà a l'atmòsfera.[238]

Un d'estos estudis va estimar en 2010 les emissions de metà abans de l'arribada dels colon europeus, del bisonte americà que dominava les Grans Planicies de Norteamérica. Segons els resultats, l'extermini de 30 millons de bisontes va causar un afluixó de 2.2 Tg/any.[238] Açò va supondre un canvi proporcionalment molt gran per a este lapsus de temps, en l'atmòsfera del planeta, i és comparativament molt menor al que va deure ocórrer despuix de l'extinció de la major part de la megafauna americana despuix de l'arribada de l'home.[239][240] Tals canvis en l'atmòsfera haurien afectat el clima més allà del seu impacte en el carbono, pero també haurien impactat en l'albedo i la evapotranspiració.[226][10]


Un atre estudi va examinar el canvi de la concentració de metà en l'atmòsfera al final del Pleistocé, despuix de l'extinció de la megafauna d'Euràsia i el continent americà. En acabant de que els primers humans varen aplegar a les Américas, el 73 % de la megafauna en Norteamérica i el 80% en Sudamèrica es varen extinguir,[239] al mateix temps que les enormes poblacions de mamut lanudo i uns atres grans mamífers del paleàrtic desapareixien definitivament en Eurasia. Els resultats dels models matemàtics sugerixen que esta extinció va produir una caiguda en la producció de metà d'uns 9.6 teragramos per any. Els registres de núcleus de gèl en els pols mostren un brusc descens de metà just en esta época.[10] Açò sugerix que l'absència d'emissions de metà de la megafauna pot haver provocat l'abrupte refredat climàtic conegut com Dryas Recent, un repentí canvi climàtic que els autors que recolzaven l'hipòtesis del canvi climàtic consideraven com a causa de l'extinció massiva de megafauna en les Américas i el paleártico, pero que a la llum de les últimes investigacions, i dels anàlisis del registre polínico i de Sporormiella, sembla que va ser conseqüència de l'extinció.[10][54][56][237]

Durant l'Últim Màxim Glacial, la concentració atmosfèrica de CO2 era de 80-100 ppmv, menor que en els temps preindustriales del Holocé. En eixe moment la estepa del mamut era el bioma més extens de la Terra.[59] Per a estimar l'almagasenament de carbono en tot el bioma, en 2006 es va publicar una investigació en la revista Science que analisava les senyes d'almagasenament en sols d'este bioma que varen persistir en el permafrost de Siberia i Alaska fins a l'actualitat. Els investigadors varen desenrollar un model que descriu l'acumulació de carbono en sols i en el permafrost. El model mostra un aument llent pero constant del carbono contingut en el sol a mida que apareix el permafrost. En la trnasició del Pleistocé al Holocé, el loess congelat ric en carbono d'Europa i el Sur de Siberia es descongeló i va perdre la major part d'este carbono. El carbono del sol disminuïx quan la estepa del mamut es transforma en boscs, estepes i tundra.[59] Com a resultat de l'extinció de la megafauna que mantenia la estepa, més de 5000 tg de carbono es varen lliberar a l'atmòsfera, els oceans i uns atres ecosistemes terrestres. Els resultats del model també varen mostrar que la restauració de l'ecosistema de la tundra-estepa milloraria l'almagasenament de carbono del sol, mentres que proporcionaria atres servicis ecosistémicos importants.[59]

Estratègies de recuperació de la megafauna i els seus ecosistemes

Les extincions de megafauna del Quaternari tardà, en haver transcorregut sense tongada ecològica, representen l'inici d'una degradació trófica encara en curs,[27][24] que ha donat lloc a la pèrdua de gremis funcionals sancers i a una relaixació del control de la cadenes tróficas descendents en els ecosistemes actuals. Una alta proporció dels grans herbívors que han sobrevixcut a l'Antropoceno[241] han vist reduïts dràsticament el seu ranc de distribució i abundància, fent-los funcionalment extints, o han segut reemplaçats pel ganado en gran part dels seus rancs històrics.[242][243][244][245]

Donada l'importància ecològica dels grans herbívors moderns, el desplome des del Pleistocé tardà fins a l'actualitat en la diversitat i biomassa d'estos animals, és un event de màxima importància en l'ecologia del planeta. Un creixent número d'evidències recolza l'hipòtesis de que la pèrdua de grans herbívors va afectar severament a les plantes llenyoses i va desnugar canvis de règim en els biomas de la Terra.[198] Molts dels grans herbívors que han sobrevixcut a l'extinció massiva es troben actualment entre les espècies més amenaçades, front a les amenaces combinades de l'ús antropogènic de la terra i el canvi climàtic.[245] Les conseqüències ecològiques de les extincions del Quaternari tardà són, per lo tant, fonamentals no solament per a comprendre els canvis de vegetació a lo llarc del Holocé, sino també per al maneig dels ecosistemes en el Antropoceno actual.[198]

Rewilding i restauració ecològica

 
Els últims bisontes europeus en estat salvage varen ser abatuts en el Caucas en 1932; salvat de l'extinció en els zoològics, hui el bisonte és una espècie clau en els proyectes de rewilding d'Europa.

El rewilding (que vindria a traduir-se com reasilvestrament en espanyol), s'està promovent com una alternativa als plantejaments actuals de conservació de la naturalea.[246] El rewilding és per tant un nou tipo de gestió de la naturalea que té com a objectiu restaurar els processos naturals, tant ecològics com a evolutius, en una mínima intervenció humana.[247] L'interés per esta pràctica de conservació està creixent en les lliteratures popular i científica, i el rewilding és objecte d'un creixent debat, tant entre la comunitat científica i professionals de la conservació, com fòra d'estos colectius. El seu us s'està estenent a terres agrícoles abandonades d'Europa, Àfrica, Madagascar, Norteamérica, Rússia, Brasil i vàries illes oceàniques.[57][246][247][171][248][249][215] En la pràctica no obstant, el rewilding seguix sent encara una activitat marginal de conservació.[246] Els quatre proyectes principals de rewilding en 2017 són els d'Oostvaardersplassen (Països Baixos), Yellowstone (EE. UU.), el Parc Pleistocé (Rússia) i les illes de Maurici.[246] Un objectiu comú de tots els proyectes de rewilding és mantindre o aumentar la biodiversitat, al mateix temps que es reduïx l'impacte de les intervencions humanes presents i passades per mig de la restauració d'espècies i processos ecològics.[246]

Rewilding és un terme plàstic que s'ha aplicat a diversos conceptes i pràctiques, i els seus varis significats, objectius i enfocaments es solapan.[250] El terme rewilding va sorgir per primera volta d'una colaboració entre el biòlec de conservació Michael Soulé f|Michael Soulé i el ambientalista David Foreman a finals dels anys huitanta, que varen conduir a la creació del proyecte Wildlands.[250][251]

El primer proyecte de rewilding: la reintroducció del llop en Yellowstone

 
Reintroducción de llops en el parc nacional de Yellowstone, giner de 1995

En esta versió nortamericana del terme, el rewilding s'enfoca en protegir àrees centrals grans i ben conectades, i en lliberar espècies clau, sobretot llops.[252][253] Açò es va conéixer com l'enfocament de les 3 Cs (àrees centrals, corredors i carnívors). L'experiència de la reintroducció de llops en el parc nacional de Yellowstone es considera comunament com l'eixemple pràctic més emblemàtic d'este enfocament.[246]

El parc nacional de Yellowstone cobrix aproximadament 898.000 hectàrees d'hàbitats de montanya, pasturages i boscs. Els sers humans han vixcut en la regió per lo manco des de fa 11.000 anys, i encara que va ser declarat un parc nacional en 1872, diverses formes d'intervenció varen continuar. La major part de la fauna precolombina va sobreviure en el Parc, pero els llops varen ser erradicats a principis del XX. A partir dels anys 60 es va discutir sobre la reintroducció de l'espècie, per les preocupacions sobre l'impacte de les creixents poblacions de wapitis Cervus canadensis i finalment la reintroducció va tindre lloc entre 1995 i 1996. Les investigacions subsegüents sobre el creiximent de l'àlber tremolador, el sauce i l'algodoncillo en els últims anys sugerixen que els llops han iniciat una reestructuració dels ecosistemes del nort de Yellowstone a través d'un millor reclutament d'espècies arbòrees.[254][255] Paralelament a la disminució de la població de wapitis, la població de bisontes ha aumentat en la zona nort. Els llops poden estar permetent que la població de bisontes aumente a través d'una disminució de la competència interespecífica en una població actualment menor de wapitis. També s'han observat un aument de la població de castors, provablement degut, a lo manco en part, al resorgiment de les comunitats de sauce des de l'introducció del llop.[246]

L'extinció del Quaternari com a referència per a restaurar els ecosistemes

La ciència del rewilding s'ha centrat en tres bases històriques diferents: el Pleistocé, el Holocé i els nous ecosistemes contemporàneus. Les dos primeres suponen reparar els ecosistemes fins a un estadi anterior o intermig respecte a les extincions de megafauna del Quaternari tardà. Per lo tant l'elecció de la llínea de base té diferents implicacions per a la conservació.[246]

 
Aldabrachelys gigantea, la tortuga jaganta de Aldabra, és la base de varis proyectes de rewilding en Madagascar i Rodrigues, a l'objecte de restaurar els ecosistemes previs a l'extinció del Quaternari en estes illes.[256]

En 2005 Josh Donlan i 11 investigadors més varen expandir la visió inicial en un artícul en la revista científica Nature,[257] que s'ha considerat tan influent com a controvertit,[246] demanant el reasilvestrament de parts de Norteamérica per mig de la substitució de la megafauna del pleistocé perduda en l'event d'extinció del Quaternari.[257] Varen propondre que l'estructura ecològica dels ecosistemes del Pleistocé, abans de l'extinció de la megafauna, deuria ser la llínea de base apropiada per a la restauració dels ecosistemes del planeta. Per a restaurar esta llínea de base, els autors varen sugerir l'introducció de substituts d'espècies caçades fins a l'extinció, com l'elefant africà i el lleó en lloc del mastodont i el lleó americà respectivament.

Un plantejament similar busca la reconstrucció d'ecosistemes insulars per mig de la tongada de tàxons extints en illes, per eixemple l'ús de tortugues jagantes per a la dispersió de llavors en illes oceàniques, a dia de hui en marcha en Madagascar, Galàpagos, Rodrigues, Seychelles i Maurici.[256][57][258][249][171][248][259] L'animal introduït actua com un anàlec ecològic, també conegut com proxie, per als tàxons extinguits com a resultat dels impactes antropogénicos durant el periodo colonial en les illes.[246]

Els proyectes de reconstrucció dels ecosistemes previs a les extincions impliquen una série de components pràctics, com la gestió passiva, la reintroducció i la substitució de tàxons, alguns dels quals han segut objecte de crítiques.[260] També plantegen una série de preocupacions polítiques, socials i ètica en les que entren en conflicte en formes més establides de gestió ambiental.[246]

El rewilnding en Europa

 
l'elefant europeu va deure eixercitar un paper fonamental en els ecosistemes del continent, les últimes manades conegudes d'esta espècie clau varen deixar les seues chafades en la península ibèrica.[261][262][263]
 
Paisage europeu en els Alps Dináricos, Croàcia: el païsage en mosaic d'Europa s'ha mantingut a lo llarc del temps gràcies a l'activitat agropecuària, el creixent abandó del camp està impulsant la busca d'alternatives per a la seua conservació.

Una segona aproximació al rewilding s'ha desenrollat en Europa, a partir de l'interés en les rets ecològiques i el pastoreig natural, junt en una exploració dels desafius plantejats a la conservació a mida que els estudis sobre les causes de l'extinció de megafauna del Quaternari tardà i la Paleoecologia alvancen. Un enfocament de ret ecològica per a la planificació i conservació dels espais naturals va sorgir de la constatació de que la protecció d'espais concrets per sí sola no asseguraria els objectius de conservació a llarc determini.[264] El rewilding europeu defén una configuració espacial ecològica coherent, en espais naturals centrals, corredors per a conectar-los, àrees de restauració i zones tampó per a desenrollar païsages funcionals interconectados.[264] Esta ordenació geogràfica és coherent en el concepte de les 3Cs del rewilding nortamericà.

 
El cavall de Przewalski es va vore per última volta en estat salvage en 1969; salvat de l'extinció en captivitat, hui és una de les espècies utilisades en els proyectes de rewilding de l'Holártico.

En el model europeu es concedix major importància al "pastoreig natural": el pastoreig d'animals resistents anara d'un sistema agrícola. Açò s'ha tornat popular en part com a resultat dels canvis en l'agricultura i les preocupacions sobre l'impacte negatiu en la biodiversitat del despoblació rural i de l'abandó del camp.[265][266] Un interés pels règims de pastoreig també va ser desencadenat per l'influent hipòtesis de Frans Vora sobre la rotació cíclica de la vegetació.[267] Vora va postular que la vegetació natural de les terres baixes d'Europa no era el bosc tancat que és fonamental per a les hipòtesis paleoecológicas predominants en el Holocé mig europeu. En el seu lloc, advoca per un "mosaic canviant" o un païsage semblat a un parc, a on els grans herbívors eixercitaven un paper ecològic essencial en obrir el dosel forestal.[267][268][269]


L'hipòtesis de Vora ha segut discutida com a model per als païsages del Holocé mig.[270][271][272] El principal problema tant de l'hipòtesis com dels artículs que intenten refutarla és que la seua llínea de base són els ecosistemes del Holocé, quan tota la megafauna europea de més d'una tonellada, i especialment les seues dos proboscídeos, l'elefant europeu i el mamut lanudo —que eixercien provablement la major influència sobre la vegetació—, ya havien desaparegut de l'àrea d'estudi en el Pleistocé tardà, durant el primer pols d'extinció del Quaternari que afecte a Europa central i meridional entre 40.000 i 20.000 anys arrere.[1] Aixina tant Vora com els autors que qüestionen la seua hipòtesis se centren en l'estudi dels boscs de Quercus petraea i Quercus robur que dominaven la major part d'Europa en el Holocé. Per a l'extinció nortamericana en les mateixes latitut s'ha comprovat recentment que els boscs de Quercus varen ser l'etapa final de substitució de la vegetació original, despuix del colapse poblacional de la megafauna.[56] Es fan aixina necessaris, per tant, estudis paleoecológicos regionals que desenrollen anàlisis comparatius entre el decliu dels majors megaherbívoros del Pleistocé i el registre de polen fòssil en Europa, com els ya realisats en Norteamérica i Austràlia.[56][54]


En qualsevol cas l'hipòtesis de Vora ha eixercit una forta influència sobre la pràctica del rewilding en Europa. El rewilding europeu a través del pastoreig natural generalment se centra en el restabliment d'un gremi ecològic de grans herbívors - ganado vacú, cavalls, javalí, castor i bisonte europeu - el pastoreig del qual i ramoneo restaurarien o crearien ecosistemes complexos i rics en espècies, en àrees recuperades o utilisades anteriorment per a agricultura o silvicultura.[273][274] En este cas, el rewilding pot implicar la creació i lliberació en el mig salvage d'animals criats en captiveri, a voltes vinculats a pràctiques com la desdomesticació, la reconstrucció i la desextinción.[275] En esta fase, la genètica, l'anatomia i els comportaments d'animals específics poden ser tan importanres com el seu impacte en el païsage i els ecosistemes.[276]

Oostvaardersplassen, primer proyecte de rewilding europeu

La reserva d'Oostvaardersplassen en els Països Baixos ha sorgit com una expressió pràctica d'este enfocament europeu del rewilding i es presenta com un mig per a provar l'hipòtesis de Vora. El pastoreig natural és també un element central de Rewilding Europe: una iniciativa continental destinada a repoblar les terres altes i les zones marginals d'Europa en megafauna.[277][278][279][280]

 
Paisage de la reserva d'Oostvaardersplassen, primer proyecte europeu de rewilding

Oostvaardersplassen és una reserva de 5.406 ha en la província de Flevolanda, en els Països Baixos. Oostvaardersplassen és un pólder en les vores del Markermeer terminat en 1967. Inspirat pel desenroll ecològic espontàneu de la zona i l'observació de que el pastoreig de les oques salvages estava impulsant la dinàmica de l'hàbitat.[246] Frans Vora va escriure un artícul sobre el potencial per a desenrollar un ecosistema que havia desaparegut dels Països Baixos feya molt temps. Treballant en els seus colegues varen convéncer a les autoritats i al públic en general per a crear un nou ecosistema.[246]

Els grans herbívors es varen introduir en l'àrea en 1983 (uro d'Heck), 1984 (cavalls konik polacs) i 1992 (cervos rojos) baix una política d'intervenció mínima, de modo que els processos naturals pogueren ocupar una posició central en el maneig i comunicació de l'ecosistema. Els herbívors varen aumentar ràpidament. Per a l'any 2000, les seues poblacions varen escomençar a aproximar-se a la capacitat de càrrega, i la mortalitat anual va aumentar i es va fer més variable. Les grans mortandades en els hiverns de 2005 i 2010 varen causar un debat públic i polític important, en particular dels grups animalistes i dels agricultors. La disputa interna entre les juntes consultives governamentals sobre conservació de la naturalea i benestar dels animals, va dur al ministre a establir una Comissió Internacional sobre la Gestió de Oostvaardersplassen.[246]

 
Fòssil de bou almizclero trobat en Sibèria. Este remugant es va originar en el Paleàrtic i va habitar des de la península ibèrica[281] a Siberia, abans de desaparéixer de Eurasia en l'event d'extinció del Quaternari.
 
El bou almizclero va sobreviure en Norteamérica; hui forma part del proyecte de rewilding del Parc Pleistocé en Yakutia, Rússia, i ha segut reintroducido en èxit en Wrangel i Escandinàvia.

Els informes d'esta comissió aborden qüestions específiques del ministre en matèria d'ecologia, benestar i ordenació, i junts establixen principis clau per als proyectes de rewilding.[282][283][246] Oostvaardersplassen és un nou ecosistema i la primera reserva en Europa a on la reconstrucció dels nivells tróficos i el procés natural són fonamentals per a la gestió, un experiment de conservació de la naturalea que ha inspirat i desafiat simultáneamentea tots els agents implicats en la matèria, promovent el debat científic, públic i polític.[246][284]

El parc Pleistocé en Siberia: reconstrucció de la estepa del mamut

L'Estació Científica del Noreste (NESS) i el Parc Pleistocé són instalacions científiques ubicades en el nort de Siberia, a 5 km de la ciutat de Chersky (Yakutia).[285]

L'Estació Científica del Noreste es va establir en 1977 i s'ha convertit en una de les majors estacions d'investigació de l'Àrtic del món.[246] El Parc Pleistocé és una important iniciativa que inclou un intent de restaurar l'ecosistema de estepa del mamut, que va ser dominant en l'Àrtic en el Pleistocé tardà.[285] L'iniciativa requerix la tongada dels actuals ecosistemes improductius del nort per pasturages altament productius, que tenen una alta densitat animal i una alta taxa de biociclado.[286] La base de partida és que durant el Pleistocé el comportament colectiu de millons d'herbívors competitius varen mantindre els pasturages impedint l'aparició de la tundra dominada pels verdets.[31]

Els experiments en reintroducció d'animals es varen iniciar en 1988. Actualment, el Parc Pleistocé consistix en un àrea tancada de 16 quilómetros quadrats que alberga varis herbívors: bisonte europeu, bou almizclero, alce, cavalls, wapitís siberianos i renos, encara que els bisontes europeus seran substituïts per bisontes americans i yaks.[287] L'objectiu és aumentar la densitat herbívora fins que siga suficient per a influir en la vegetació i el sol. A mida que aumente la densitat animal, s'ampliarà el llímit de la tancada. En última instància, si els herbívors apleguen a ser suficientment abundants, existix l'objectiu de aclimatar als tigres siberianos.[203][285][286][288]

Desextinción

Els alvanços en clonació, ingenieria genètica i investigació en cèlules mare, i la capacitat millorada de recuperar el ADN antic, han obert la possibilitat de la desextinción, és dir, la recreació d'espècies extintes.[289]

 
Un dels eixemplars congelats de mamut lanudo trobats en Rússia dels que s'està extraent ADN per al seu desextinción.

El potencial de desextinción va botar a l'escena pública en març de 2013 en la conferència TEDx De Extinction coorganizar per The Long Now Foundation i National Geographic.[276] En posteriors reunions es varen considerar una série d'espècies per a la seua desextinción,[276] i es varen debatre els criteris per a la seua selecció.[276] També es varen discutir els pros i els contres d'este nou enfocament de conservació.[276]

Si be s'han plantejat moltes objeccions séries contra la desextinción,[290][291][292][293] existix la sensació de que es tracta d'un desenroll tecnològic inevitable i de que les espècies extintes seran resucitades d'un o un atre modo en un futur propenc.[294] Per lo tant, pot resultar inútil tractar de previndre este alvanç científic, especialment perque existix un potencial de beneficis significatius per a la conservació.[276] No obstant, es convertix en una obligació per als biòlecs de conservació ajudar a guiar els esforços per a decidir qué espècies són millors o pijors candidats per a la desextinción,[276] en l'objecte de proporcionar una visió general i assegurar que les espècies més apropiades són dutes de regrés.[276][294]


L'espècie sobre la que s'estan concentrant més esforços és el mamut lanudo. Cap cèlula ha donat a dia de hui un genoma complet per sí sola —alguna cosa poc provable donada la degradació que sofrix el ADN a lo llarc del temps per la radiació natural— pero en analisar diferents mostres de varis mamuts, els científics del Proyecte del Genoma del Mamut de l'Universitat Estatal de Pennsilvània semblen estar prop de publicar un genoma de mamut lanudo complet.[295] Liderant un atre equip d'investigació, Kevin Campbell de l'Universitat de Manitoba ha utilisat un fragment de ADN per a replicar l'hemoglobina adaptada a la fredor extrema que els mamuts sintetisaven.[296] En 2017 a lo manco quatre equips independents de genetistas treballen ya en la desextinción del mamut lanudo en Harvard (EE. UU.),[297][298] Corea del Sur,[299] Japó,[300] i Yakutia (Rússia).[301]


Atres espècies en que la seua desextinción s'està treballant actualment són el lleó de les cavernes,[302] el bisonte de estepa,[303] la coloma migratòria,[304] el dodo,[305] i el tigre de Tasmania.[306] En Espanya es va conseguir el naiximent d'un bucardo clonat, que va morir en acabant de vindre al món.[307] També s'estan barallant per a la seua clonació a mig determini el periquito de Carolina,,[305] els moas,[305] i el rinoceront lanudo.[308]


Referències

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 «Bigger kill than chill: The uneven rols of humans and climate on clapix Quaternary megafaunal extinctions (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Megafaunal extinctions and their consequences in the tropical Indo-Pacific (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  3. ↑ Milsom, Clare; Rigby, Sue (2009). Fossils at a Glance, 2nd edició, John Wiley & Sons, p. 134. ISBN 1405193360.
  4. ↑ History of Life. Universitat de Berkeley.
  5. ↑ Zimmer, Carl. «Scientists Say Canadian Bactèria Fossils May Be Earth’s Oldest», The New York Times, 1 de març de 2017. Consultat el 2 de març de 2017.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 6,14 6,15 6,16 6,17 6,18 6,19 6,20 «Human Dispersal and Clapix Quaternary Megafaunal Extinctions: the Role of the Americas in the Global Puzle (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de febrer de 2017.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 «The shifted baseline: Prehistoric defaunation in the tropics and its consequences for biodiversity conservation (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de febrer de 2017.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 «Prehistoric Overkill: The Global Model» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  9. ↑ 9,0 9,1 Kolbert, Elizabeth (2014). The Sixth Extinction: An Unnatural History, Bloomsbury Publishing. ISBN 9780805092998.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 «Geophysical Research Letters, Vol. 37, L15703, Biophysical feedbacks between the Pleistocene megafauna extinction and climate: The first human-induced global warming?». Archivat des de l'original, el 29 de març de 2017. Consultat el 3 d'abril de 2017.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 «Megafauna Died From Big Kill, Not Big Chill» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de febrer de 2017.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 «The Impact of Hunting on the Mammalian Fauna of Tropical Asian Forests (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de febrer de 2017.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 «Exceptional record of mid-Pleistocene vertebrates helps differentiate climatic from anthropogenic ecosystem perturbations (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 «Human arrival scenarios have a strong influence on interpretations of the clapix Quaternary extinctions (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 21 de febrer de 2017.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Fiedel, S. (2009). «Sudden Deaths: The Chronology of Terminal Pleistocene Megafaunal Extinction», American Megafaunal Extinctions at the End of the Pleistocene, pp. 21-37. doi:10.1007/978-1-4020-8793-6_2. ISBN 978-1-4020-8792-9.
  16. ↑ 16,0 16,1 Waters, M. R.; Stafford, T. W.(2007).«Redefining the Age of Clovis: Implications for the Peopling of the Americas».Science.315(5815): 1122-1126.doi:10.1126/science.1137166.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 (15 de novembre de 2008).«How many elephant kills llaure 14?: Clovis mammoth and mastodon kills in context».Quaternary International.191(1): 82–97.doi:10.1016/j.quaint.2007.12.001.
  18. ↑ 18,0 18,1 «Paleoindians, Proboscideans, and Phytotoxins: Exploring the Feasibility of Poison Hunting During the Last Glacial-Interglacial Transition» (en en). ResearchGate. Consultat el 23 de febrer de 2017.
  19. ↑ 19,0 19,1 «Saving the World's Terrestrial Megafauna (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 24 de febrer de 2017.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 «The role of mammoths in rapid Clovis dispersal (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 «The Early Settlement of North America». Cambridge University Press. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  22. ↑ 22,0 22,1 «Environmental Values in a globalising World (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  23. ↑ 23,0 23,1 Prescott, Graham W.; Williams, David R.; Balmford, Andrew; Green, Rhys E.(20 de març de 2012).«Quantitative global analysis of the role of climate and people in explaining clapix Quaternary megafaunal extinctions».Proceedings of the National Academy of Sciences.109(12): 4527–4531.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.1113875109.Consultat el 2 de març de 2017.(en en)
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 «Clapix Quaternary Extinctions: State of the Debat (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 Saltré, Frédérik; Rodríguez-Rei, Marta; Brook, Barry W.; Johnson, Christopher N(29 de giner de 2016).«Climate change not to blame for clapix Quaternary megafauna extinctions in Austràlia».Nature Communications.7ISSN 2041-1723.doi:10.1038/ncomms10511.Consultat el 28 de febrer de 2017.(en en)
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Surovell, Todd A.; Byrd Finley, Judson; Smith, Geoffrey M.; Brantingham, P. Jeffrey(1 d'agost de 2009).«Correcting temporal frequency distributions for taphonomic bias».Journal of Archaeological Science.36(8): 1715–1724.doi:10.1016/j.jas.2009.03.029.Consultat el 4 de març de 2017.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 Sandom, Christopher; Faurby, Søren; Sandel, Brody; Svenning, Jens-Christian(22 de juliol de 2014).«Global clapix Quaternary megafauna extinctions linked to humans, not climate change».Proc. R. Soc. B.281(1787): 20133254.ISSN 0962-8452.doi:10.1098/rspb.2013.3254.Consultat el 2 de març de 2017.(en en)
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 Steadman, David W.; Martin, Paul S.; MacPhee, Ross D. E.; Jull, A. J. T.(16 d'agost de 2005).«Asynchronous extinction of clapix Quaternary sloths on continents and islands».Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America.102(33): 11763–11768.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.0502777102.Consultat el 10 de març de 2017.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 «Quaternary Extinctions: A Prehistoric Revolution (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  30. ↑ 30,0 30,1 McGlone, M.(23 de març de 2012).«The Hunters Did It».Science.335(6075): 1452–1453.doi:10.1126/science.1220176.Consultat el 25 de març de 2012.
  31. ↑ 31,00 31,01 31,02 31,03 31,04 31,05 31,06 31,07 31,08 31,09 31,10 31,11 31,12 31,13 31,14 31,15 Zimov, S.A. et al.(1994).«Steppe-tundra transition: a herbivore-driven biome shift at the end of the pleistocene.».American Naturalist. 146:765-794..
  32. ↑ 32,0 32,1 Edmeades, Baz. «Megafauna — First Victims of the Human-Caused Extinction». (internet-published book with Foreword by Paul S. Martin). Archivat des de l'original, el 2 d'abril de 2001. Consultat el 4 d'octubre de 2010.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 Araujo, B.(2013).«Pleistocene-Holocene extinctions: distinguishing between climatic and anthropic causes.».Universidade federal do Ric de Janeiro.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 «Selective hunting of jovenils as a cause of the imperceptible overkill of the Australian Pleistocene 'megafauna' (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 8 de març de 2017.
  35. ↑ 35,0 35,1 Martin, P.S.(1967).«Pleistocene overkill».Natural History.76: 32–38.
  36. ↑ 36,0 36,1 «Updating Martin's global extinction model (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  37. ↑ 37,0 37,1 «Megafaunal extinctions and their consequences in the tropical Indo-Pacific (disponible descàrrega en PDF)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 «Turtles and Tortoises of the World During the Rise and Global Spread of Humanity: First Checklist and Review of Extinct Pleistocene and Holocene Chelonians. (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 7 de març de 2017.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 39,3 39,4 39,5 39,6 «The nature of megafaunal extinctions during the MIS 3–2 transition in Japan (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 12 de març de 2017.
  40. ↑ 40,0 40,1 «Island-wide aridity did not trigger recent megafaunal extinctions in Madagascar (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 17 de març de 2017.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 «A premature burial: Comments on Grayson and Meltzer's "Requiem for overkill" (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  42. ↑ (juliol de 1995).«Competition, Predation, and the Evolution and Extinction of Steller’s Siga Cow, Hydrodamalis Gigues».Marine Mammal Science.Society for Marine Mammalogy.11(3): 391–4.doi:10.1111/j.1748-7692.1995.tb00294.x.Consultat el 21 de febrer de 2017.
  43. ↑ 43,0 43,1 «Nineteenth-century explanations of Pleistocene extinctions: A review and analysis» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  44. ↑ «The ghosts of mammals past: Biological and geographical patterns of global mammalian extinction across the holocene» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  45. ↑ «Assessing the Causes of Clapix Pleistocene Extinctions on the Continents (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  46. ↑ «The Deglaciation of the Northern Hemisphere: A Global Perspective» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  47. ↑ «Clapix Pleistocene Megafaunal Extinctions» (en en). ResearchGate. Consultat el 21 de febrer de 2017.
  48. ↑ «Human Dispersal and Clapix Quaternary Megafaunal Extinctions: the Role of the Americas in the Global Puzle (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 «Holocene dwarf mammoths from Wrangel Island in the Siberian Arctic» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  50. ↑ 50,0 50,1 T.W. Stafford Jr, V.S. Sellars, J.R. Johnson(March 20–24, 2002.).«Chronostratigraphy at Arlington Springs, a Paleoindian site in insular Califòrnia».Paper presented at 67th annual meeting of Society for American Archaeology, Denver..
  51. ↑ 51,0 51,1 L.D. Agenbroad(March 20–24, 2002.).«Pygmy mammoths (Mammuthus exilis) and a human presence on Santa Rosa Island: coincidence or extinction?».Paper presented at 67th Annual Meeting of Society for American Archaeology, Denver.
  52. ↑ 52,0 52,1 M. Masseti(2001).«Did endemic dwarf elephants survive on Mediterranean islands up to protohistorical claves?».The World of Elephants - International Congress, Rome..
  53. ↑ 53,00 53,01 53,02 53,03 53,04 53,05 53,06 53,07 53,08 53,09 53,10 53,11 53,12 53,13 53,14 53,15 53,16 53,17 53,18 «The Large "True" Mediterranean Islands as a Model for The Holocene Human Impact on the European Vertebrate Fauna? Recent Data and New Reflections (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 12 de març de 2017.
  54. ↑ 54,00 54,01 54,02 54,03 54,04 54,05 54,06 54,07 54,08 54,09 54,10 54,11 54,12 54,13 Rule, S.; Brook, B. W.; Haver-li, S. G.; Turney, C. S. M.; Kershaw, A. P.(23 de març de 2012).«The Aftermath of Megafaunal Extinction: Ecosystem Transformation in Pleistocene Austràlia».Science.335(6075): 1483–1486.doi:10.1126/science.1214261.Consultat el 25 de març de 2012.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 55,3 55,4 Lopes dos Sants, Raquel A.; De Deckker, Patrick; Hopmans, Ellen C.; Magee, John W.(1 d'agost de 2013).«Abrupt vegetation change after the Clapix Quaternary megafaunal extinction in southeastern Austràlia».Nature Geoscience.6(8): 627–631.ISSN 1752-0894.doi:10.1038/ngeo1856.Consultat el 24 de març de 2017.(en en)
  56. ↑ 56,00 56,01 56,02 56,03 56,04 56,05 56,06 56,07 56,08 56,09 56,10 56,11 56,12 56,13 «Pleistocene Megafaunal Collapse, Novell Plant Communities, and Enhanced Fire Regimes in North America (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  57. ↑ 57,0 57,1 57,2 57,3 57,4 57,5 «Using a surviving lineage of Madagascar's vanished megafauna for ecological restoration (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 17 de març de 2017.
  58. ↑ 58,00 58,01 58,02 58,03 58,04 58,05 58,06 58,07 58,08 58,09 58,10 58,11 58,12 «The impact of the megafauna extinctions on savanna woody cover in South America (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 18 de març de 2017.
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 59,3 59,4 59,5 Walter, K. M.; Zimov, S. A.; Chanton, J. P.; Verbyla, D.(7 de setembre de 2006).«Methane bubbling from Siberian thaw lakes as a positive feedback to climate warming».Nature.443(7107): 71–75.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/nature05040.Consultat el 28 de març de 2017.(en en)
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 60,3 60,4 60,5 60,6 60,7 «[https://www.researchgate.net/publication/222651184_timing_of_quaternary_megafaunal_extinction_in_south_america_in_relation_to_human_arrival_and_climate_change Timing of Quaternary megafaunal extinction in South America in relation to human arrival and climate change (PDF Download Available)]» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  61. ↑ 61,0 61,1 «Combination of humans, climate, and vegetation change triggered Clapix Quaternary megafauna extinction in the Última Esperanza region, southern Patagonia, Chile (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  62. ↑ 62,0 62,1 62,2 62,3 «The Associational Critique of Quaternary Overkill and Why It is Largely Irrelevant to the Extinction Debat (disponible descàrrega en PDF)» (en en). ResearchGate. Consultat el 4 de març de 2017.
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 «Evidence of butchery of giant lemurs in Madagascar (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  64. ↑ 64,0 64,1 «Box 4. Butchered sloth lemurs» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  65. ↑ 65,0 65,1 «Cultural innovation and megafauna interaction in the early settlement of arid Austràlia (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  66. ↑ «The exploitation of megafauna during the earliest peopling of the Americas: An examination of nineteenth-century fossil collections» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  67. ↑ Grayson, D. K.; Meltzer, D. J.(2002).«Clovis Hunting and Large Mammal Extinction: A Critical Review of the Evidence».Journal of World Prehistory.16(4): 313.doi:10.1023/A:1022912030020.
  68. ↑ 68,0 68,1 (15 de novembre de 2008).«How many elephant kills llaure 14?: Clovis mammoth and mastodon kills in context».Quaternary International.191(1): 82–97.doi:10.1016/j.quaint.2007.12.001.
  69. ↑ Andersen, K. K.; Azuma, N.; Barnola, J.-M.; Bigler, M.(9 de setembre de 2004).«High-resolution record of Northern Hemisphere climate extending into the last interglacial period».Nature.431(7005): 147–151.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/nature02805.Consultat el 28 de març de 2017.(en en)
  70. ↑ Walker, Mike (2005). Department of Archaeology and Anthropology University of Wales, Lampeter, UK (ed.). Quaternary Dating Methods, John Wiley and Sons Lld..
  71. ↑ 71,0 71,1 Pixeu, J.I., Meltzer, D.J.(1984).«North American clapix Quaternary extinctions and the radiocarbon record.».Martin, P.S., Klein, R.G. (Eds.) Quaternary Extinctions: a Prehistoric Revolution. Univ. Arizona Press, Tucson, pp. 441i450..
  72. ↑ «A chronology for clapix prehistoric Madagascar (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 16 de març de 2017.
  73. ↑ Iwase, Akira; Hashizume, Jun; Izuho, Masami; Takahashi, Keiichi(26 de març de 2012).«Timing of megafaunal extinction in the clapix Clapix Pleistocene on the Japanese Archipelago».Quaternary International.255: 114–124.doi:10.1016/j.quaint.2011.03.029.Consultat el 16 de març de 2017.
  74. ↑ Grün, R.; Wells, R.; Eggins, S.; Spooner, N.(1 d'agost de 2008).«Electron spin resonance dating of South Australian megafauna sites».Australian Journal of Earth Sciences.55(6-7): 917–935.ISSN 0812-0099.doi:10.1080/08120090802097419.Consultat el 16 de març de 2017.
  75. ↑ 75,0 75,1 «ESR and U-Séries analyses of faunal material from Cuddie Springs, NSW, Austràlia: implications for the timing of the extinction of the Australian megafauna» (en en). ResearchGate. Consultat el 16 de març de 2017.
  76. ↑ Stringer, C. and Andrew, P. (2005). The Complete World of Human Evolution., Londres: Thames & Hudson.
  77. ↑ 77,00 77,01 77,02 77,03 77,04 77,05 77,06 77,07 77,08 77,09 77,10 77,11 «The Lost World of the Moa: Prehistoric Life of New Zealand, Trevor H Worthy & Richard N Holdaway (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 18 de març de 2017.
  78. ↑ Todd A. Surovell, Nicole M. Waguespack(2008).«How many elephant kills llaure 14? Clovis mammoth and mastodon kills in context».Quaternary International 191 (2008) 82–97.
  79. ↑ 79,0 79,1 Lister, A. M.(25 de març de 1993).«Mammoths in miniature».Nature.362(6418): 288–289.doi:10.1038/362288a0.Consultat el 26 de març de 2017.(en en)
  80. ↑ «Austràlia's Mammal Extinctions: A 50,000 Year History» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  81. ↑ «A quantitative model for distinguishing between climate change, human impact, and their synergistic interactions as drivers of the clapix Quaternary megafaunal extinctions (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  82. ↑ «Colonization of the Americas, ‘Little Ice Age’ climate, and bomb-produced carbon: Their role in defining the Anthropocene (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de febrer de 2017.
  83. ↑ 83,00 83,01 83,02 83,03 83,04 83,05 83,06 83,07 83,08 83,09 83,10 83,11 83,12 83,13 83,14 83,15 83,16 83,17 83,18 83,19 83,20 83,21 83,22 83,23 83,24 83,25 83,26 83,27 83,28 83,29 83,30 83,31 83,32 83,33 83,34 83,35 83,36 83,37 83,38 83,39 83,40 83,41 83,42 83,43 83,44 Roberts, Richard G.; Flannery, Timothy F.; Ayliffe, Lindo K.; Yoshida, Hiroyuki(8 de juny de 2001).«New Ages for the Last Australian Megafauna: Continent-Wide Extinction About 46 000 Years Ago».Science.292(5523): 1888–1892.ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.1060264.Consultat el 4 de març de 2017.(en en)
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 84,3 84,4 «Megafaunal extinctions and their consequences in the tropical Indo-Pacific (disponible descàrrega en PDF)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  85. ↑ LLC, Revolvy,. «"Megalochelys atles" on Revolvy.com» (en en). www.revolvy.com. Consultat el 29 de març de 2017.
  86. ↑ «Prehistoric Mammals of Australian and New Guinea - 100 Million Years of Evolution» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  87. ↑ «Characteristics of Pleistocene megafauna extinctions in Southeast Àsia (disponible descàrrega en PDF)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  88. ↑ «Mammoth and other proboscideans in China during the Clapix Pleistocene» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  89. ↑ «Discovery of Elephas cf. namadicus from the Clapix Pleistocene Strata of Marginal Ganga Plain (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  90. ↑ 90,0 90,1 90,2 90,3 90,4 90,5 90,6 90,7 90,8 «Characteristics of Pleistocene megafauna extinctions in Southeast Àsia (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  91. ↑ 91,0 91,1 «A review of evidence for postulated Middle Pleistocene occupations in Viet Nam» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  92. ↑ «On the complex of the Stegodon-Ailuropoda fauna of southern China and the chronological position of Gigantopithecus blacki V. Koenigswald» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  93. ↑ (1985).«Pleistocene mammalian fauna of China.».Pleistocene mammalian fauna of China. In: Wu, R., Olsen, J. (Eds.), Palaeoanthropology and Palaeolithic Archaeology in the People's Republic of China. Academic Press, Orlando, pp. 267–289..
  94. ↑ «The Impact of Hunting on the Mammalian Fauna of Tropical Asian Forests (disponible descàrrega en PDF)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  95. ↑ «Prehistoric Periods in Japan». www.t-net.ne.jp. Consultat el 12 de març de 2017.
  96. ↑ 96,0 96,1 Clarkson, Chris; Smith, Mike; Marwick, Ben; Fullagar, Richard(1 de juny de 2015).«The archaeology, chronology and stratigraphy of Madjedbebe (Malakunanja II): A site in northern Austràlia with early occupation».Journal of Human Evolution.83: 46–64.doi:10.1016/j.jhevol.2015.03.014.Consultat el 4 de març de 2017.
  97. ↑ 97,0 97,1 «Both half right: Updating the evidence for dating first human arrivals in Sahul (disponible descàrrega en PDF)» (en en). ResearchGate. Consultat el 4 de març de 2017.
  98. ↑ Bird, Michael I.; Hutley, Lindsay B.; Lawes, Michael J.; Lloyd, Jon(1 de juliol de 2013).«Humans, megafauna and environmental change in tropical Austràlia».Journal of Quaternary Science.28(5): 439–452.ISSN 1099-1417.doi:10.1002/jqs.2639.Consultat el 4 de març de 2017.(en en)
  99. ↑ «[https://www.researchgate.net/publication/223341559_the_human_colonisation_of_australia_optical_dates_of_53000_and_60000_years_bracket_human_arrival_at_deaf_adder_gorge_northern_territory The human colonisation of Austràlia: optical dates of 53,000 and 60,000 years bracket human arrival at Deaf Adder Gorge, Northern Territory]» (en en). ResearchGate. Consultat el 4 de març de 2017.
  100. ↑ «The Archaeology of Austràlia's Deserts» (en en). Cambridge University Press. Consultat el 4 de març de 2017.
  101. ↑ Johnson, Christopher N.; Brook, Barry W.(22 de decembre de 2011).«Reconstructing the dynamics of ancient human populations from radiocarbon dates: 10 000 years of population growth in Austràlia».Proc. R. Soc. B.278(1725): 3.748–3.754.ISSN 0962-8452.doi:10.1098/rspb.2011.0343.Consultat el 4 de març de 2017.(en en)
  102. ↑ 102,0 102,1 102,2 van der Kaars, Sander; Miller, Gifford H.; Turney, Chris S. M.; Cook, Ellyn J.(20 de giner de 2017).«Humans rather than climate the primary cause of Pleistocene megafaunal extinction in Austràlia».Nature Communications.8ISSN 2041-1723.doi:10.1038/ncomms14142.Consultat el 8 de març de 2017.(en en)
  103. ↑ «Geological Implications of Impacts of Large Asteroids and Comets on the Earth» (en en). ResearchGate. Consultat el 5 de març de 2017.
  104. ↑ 104,0 104,1 104,2 104,3 104,4 104,5 104,6 «Clapix Pleistocene Australian Marsupial DNA Clarifies the Affinities of Extinct Megafaunal Kangaroos and Wallabies (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  105. ↑ 105,0 105,1 105,2 105,3 «Modern Examples of Extinctions (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  106. ↑ 106,0 106,1 (1999) Extinctions in Near Clave: Causes, Contexts, and Consequences, Springer Science+Business Media, LLC. ISBN ISBN 978-1-4757-5202-1.
  107. ↑ «The ghosts of mammals past: Biological and geographical patterns of global mammalian extinction across the holocene» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de febrer de 2017.
  108. ↑ Pitulko, V. V.; Nikolsky, P. A.; Girya, E. Yu; Basilyan, A. E.(2 de giner de 2004).«The Yana RHS Site: Humans in the Arctic Before the Last Glacial Maximum».Science.303(5654): 52–56.ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.1085219.Consultat el 4 de març de 2017.(en en)
  109. ↑ «Global clapix Quaternary megafauna extinctions linked to humans, not climate change (disponible descàrrega en PDF)» (en en). ResearchGate. Consultat el 4 de març de 2017.
  110. ↑ «The Complete World of Human Evolution by Chris Stringer and Peter Andrews», New Scientist. Consultat el 4 de març de 2017 (en en-us).
  111. ↑ Elias, Scott; Mock, Cary (25 de març de 2013). Encyclopedia of Quaternary Science (en en), Newnes. ISBN 9780444536426.
  112. ↑ «Hunting the Extinct Steppe Bison (Bison priscus) Mitochondrial Genome in the Trois-Frères Paleolithic Painted Cave (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  113. ↑ «Early cave art and ancient DNA record the origin of European bison (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  114. ↑ «Tracking of wisent–bison–yak mitochondrial evolution (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  115. ↑ «The Recently Extinct Plants and Animals Database cubit: The Recently Extinct Plants and Animals Database Extinct Mammals: Placental Mammals: Spirocerus kiakhtensis». cubits.org. Archivat des de l'original, el 9 de setembre de 2017. Consultat el 6 de març de 2017.
  116. ↑ «Habitat conditions for Camelus knoblochi and factors in its extinction by Vadim V. Titov».
  117. ↑ Ghezzo, Elena; Boscaini, Alberto; Madurell-Malapeira, Joan; Rook, Lorenzo(16 de decembre de 2014).«Lynx remains from the Pleistocene of Valdemino cave (Savona, Northwestern Italy), and the oldest occurrence of Lynx spelaeus (Carnivora, Felidae)».Rendiconti Lincei.26(2): 87–95.ISSN 2037-4631.doi:10.1007/s12210-014-0363-4.(en en)
  118. ↑ Münzel, Susanne C.; Rivals, Florent; Pacher, Martina; Döppes, Doris(7 d'agost de 2014).«Behavioural ecology of Clapix Pleistocene bears (Ursus spelaeus, Ursus ingressus): Insight from stable isotopes (C, N, O) and tooth microwear».Quaternary International.339–340: 148–163.doi:10.1016/j.quaint.2013.10.020.
  119. ↑ «The timing of ostrich existence in Central Àsia: AMS 14C age of eggshells from Mongòlia and southern Siberia (a pilot study) (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 18 de març de 2017.
  120. ↑ 120,0 120,1 Fiedel, Stuart; Haynes, Gary(1 de giner de 2004).«A premature burial: comments on Grayson and Meltzer's “Requiem for overkill”».Journal of Archaeological Science.31(1): 121–131.doi:10.1016/j.jas.2003.06.004.Consultat el 27 de març de 2017.
  121. ↑ «Post-Clovis survival of American Mastodon in the southern Great Lakes Region of North America (PDF Download Available)». ResearchGate. Consultat el 11 de març de 2017.
  122. ↑ «Whos who in the Pleistocene: A mammalian bestiary». ResearchGate. Consultat el 11 de març de 2017.
  123. ↑ Todd A. Surovell, Nicole M. Waguespack(2008).«How many elephant kills llaure 14? Clovis mammoth and mastodon kills in context».Quaternary International 191 (2008) 82–97.
  124. ↑ Todd A. Surovell, Nicole M. Waguespack(2008).«How many elephant kills llaure 14? Clovis mammoth and mastodon kills in context»./ Quaternary International 191 (2008) 82–97.
  125. ↑ «A Cladistic Analysis among Trilophodont gomphotheres (Mammalia, Proboscidea) with special attention to the South American genera (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  126. ↑ «Fossilworks: Agalmaceros». fossilworks.org. Archivat des de l'original, el 31 de giner de 2016. Consultat el 24 de giner de 2016.
  127. ↑ «Fossilworks: Agalmaceros blicki». fossilworks.org. Archivat des de l'original, el 31 de giner de 2016. Consultat el 24 de giner de 2016.
  128. ↑ «Fossilworks: Valgipes». fossilworks.org. Archivat des de l'original, el 31 de giner de 2016. Consultat el 24 de giner de 2016.
  129. ↑ Martin, Paul Schultz (1 de giner de 2005). Twilight of the Mammoths: Ice Age Extinctions and the Rewilding of America, University of Califòrnia Press. ISBN 9780520231412.
  130. ↑ «Fossilworks: Neuryurus». fossilworks.org. Archivat des de l'original, el 31 de giner de 2016. Consultat el 24 de giner de 2016.
  131. ↑ «Fossilworks: Parapanochthus». fossilworks.org. Archivat des de l'original, el 31 de giner de 2016. Consultat el 24 de giner de 2016.
  132. ↑ Góis, Flávio; Ruiz, Laureano Raúl González; Scillato-Yané, Gustavo Juan; Soibelzon, Esteban(17 de juny de 2015).«A Peculiar New Pampatheriidae (Mammalia: Xenarthra: Cingulata) from the Pleistocene of Argentina and Comments on Pampatheriidae Diversity».PLOS ONE.10(6): i0128296.ISSN 1932-6203.doi:10.1371/journal.pone.0128296.
  133. ↑ Elias, Scott; Mock, Cary (25 de març de 2013). Encyclopedia of Quaternary Science, Newnes. ISBN 9780444536426.
  134. ↑ «Insularity and Its Effect on Mammal Evolution» (en en). ResearchGate. Consultat el 12 de març de 2017.
  135. ↑ «Paleozoogeography of the Pleistocene mammals from the Aegean» (en en). ResearchGate. Consultat el 13 de març de 2017.
  136. ↑ Ambrosetti, P.,(1968).«The Pleistocene dwarf elephants of Spinagallo (Siracusa, south-eastern Sicily)».Geol. Rom. 7, 277-398..
  137. ↑ Falconer, H.(1868).«On the fossil remains of Elephas melitensis. An extinct pygmy species of Elephant and of other Mammalia, from the ossiferous caves of Malta.».Palaeontol. Memoirs and Notes 2, 292-307..
  138. ↑ 138,0 138,1 «Extinct Pygmy Hippopotamus and Early Man in Cyprus (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 12 de març de 2017.
  139. ↑ «Origin and taxonomy of the fossil elephants of the island of Crete (Greece): Problems and perspectives (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 13 de març de 2017.
  140. ↑ «Die entdeckung von Zwergelefanten in der Höhle "Charkadio" auf der Insel Tiles (Dodekanes, Griechenland)» (en en). ResearchGate. Consultat el 13 de març de 2017.
  141. ↑ «donar_Kos_i_vaig donar_Samos?el=1_x_8&enrichId=rgreq-c38ecfb72a03i1f2b6b59228d4a4bb48-XXX&enrichSource=Y292ZXJQYWdlOzIyMzI2MjcxNztBUzoxMDAwNTI1NjMzOTg2NTZAMTQwMDg2NTc5ODI3NA== Faune mammologiche dell'isole vaig donar Kos i vaig donar Samos» (en en). ResearchGate. Consultat el 13 de març de 2017.
  142. ↑ Deperet, C., Mayet, L.(1923).«Els elephants pliocenes. II. Monographie dones elephants pliocenes de l’Europe et de l’Afrique du Nord.».Ann. Univ. Lió 1, 91-224..
  143. ↑ «Uber einen Pleistozanen Zwerge-lefanten von der Insel Naxos (Kykladen)» (en en). ResearchGate. Consultat el 13 de març de 2017.
  144. ↑ 144,0 144,1 «The importance of fossil mammals in reconstructing paleogeography with special reference to the Pleistocene Aegean Archipelago» (en en). ResearchGate. Consultat el 13 de març de 2017.
  145. ↑ 145,0 145,1 «[https://www.researchgate.net/publication/284230215_die_pleistozanen_saugetierfaunen_der_ostmediterranen_inseln?el=1_x_8&enrichId=rgreq-c38ecfb72a03i1f2b6b59228d4a4bb48-XXX&enrichSource=Y292ZXJQYWdlOzIyMzI2MjcxNztBUzoxMDAwNTI1NjMzOTg2NTZAMTQwMDg2NTc5ODI3NA== Die pleistozänen Säugetierfaunen der ostmediterranen Inseln]» (en en). ResearchGate. Consultat el 13 de març de 2017.
  146. ↑ «Erstmalige Fon von Zwergelefanten auf dem Insel Rhodos» (en en). ResearchGate. Consultat el 13 de març de 2017.
  147. ↑ «Elephas tiliensis n. sp. from Tiles island (Dodecanese, Greece)» (en en). ResearchGate. Consultat el 17 de març de 2017.
  148. ↑ 148,0 148,1 Sondaar, P. Y., Sanges, M., Kotsak.is, T. & de Boer, P. L.(1986).«The Plecistocene deer hunter of Sardinia».Geobios 19 (1 ), 17-25..
  149. ↑ 149,0 149,1 «Clapix Pleistocene deer fossils from Corbeddu Cave : implications for human colonization of the island of Sardinia / Gerard Klein Hofmeijer, in association with Ministero per i beni culturali i ambientali, Soprintendenza archeologica per li province vaig donar Sassari i Nuoro, Itàlia. - Version details» (en en). Trove. Consultat el 16 de març de 2017.
  150. ↑ 150,0 150,1 «Pleistocene humans in the island environment of Sardinia | Sardoa d-library». www.sardoa.eu. Archivat des de l'original, el 17 de març de 2017. Consultat el 16 de març de 2017.
  151. ↑ 151,0 151,1 Delussu, Fabrizio«Lo stato attuale degli studi sulle faune oloceniche della Sardegna centre-settentrionale».Consultat el 16 de març de 2017.(en en)
  152. ↑ Delussu, F.(1996).«I resli faunislici. ln (M. Milanese, Ed.) ll vilaggio migevale vaig donar Geridu (Sorso, SS).».Sassari: Universita degli studi, pp. 530-548..
  153. ↑ «Cypriot Hippo Hunters No Myth» (en en). ResearchGate. Consultat el 12 de març de 2017.
  154. ↑ Guilaine, J., Coularou, J., Briois, F. & Carrere, I.(1995).«L'etablissement neolilhiquc de Shillourokambos (Parekklisha, Chypre).».Departmem of Antiquities Cyprus.
  155. ↑ Boekschoten, G. J. & Sondaar, P. Y.(1972).«On the fossil mammalia of Cyprus.».Proceedings of the Kononklijke Nederlandse Akad. van Wetenschappen.
  156. ↑ «Search for images at Natural History Museum Picture Library». piclib.nhm.ac.uk. Archivat des de l'original, el 19 d'abril de 2016. Consultat el 20 d'abril de 2016.
  157. ↑ «Timing of Hot Espot--Related Volcanism and the Breakup of Madagascar and Índia (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 17 de març de 2017.
  158. ↑ «Biogeographic evolution of Madagascar's micro-endemic biota (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 17 de març de 2017.
  159. ↑ «On the Origins and Admixture of Malagasy: New Evidence from High-Resolution Analyses of Paternal and Maternal Lineages (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 17 de març de 2017.
  160. ↑ Laurie R. Godfrey M. T Irwin Gary T. Schwartz W. L Jungers(2008).«Ghosts and Orphans: Madagascar's Vanishing Ecosystem».Elwyn Simons: A Search for Origins.
  161. ↑ Burney, David A. (1 de giner de 1999). Extinctions in Near Clave (en en), Springer US, pp. 145–164. doi:10.1007/978-1-4757-5202-1_7page-1. ISBN 9781441933157. Consultat el 17 de març de 2017.
  162. ↑ 162,0 162,1 162,2 «Extinct New Zealand megafauna were not in decline before human colonization (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 18 de març de 2017.
  163. ↑ 163,0 163,1 «Mechanics of overkill in the extinction of New Zealand moas» (en en). ResearchGate. Consultat el 18 de març de 2017.
  164. ↑ «Rapid Extinction of the Moas (Aus: Dinornithiformes): Model, Test, and Implications» (en en). ResearchGate. Consultat el 18 de març de 2017.
  165. ↑ M. Buncea,1,2, T. H. Worthyb,c,1, M. J. Phillipsd, R. N. Holdawaye, E. Willerslevf, J. Hailef,g, B. Shapirog,h, R. P. Scofieldi, A. Drummondj, P. J. J. Kampk, and A. Cooper(2009).«The evolutionary history of the extinct ratite moa and New Zealand Neogene paleogeography».University of Califòrnia, Santa Barbara, CA.
  166. ↑ «Molecular and morphological analyses of avian eggshell excavated from a clapix thirteenth century earth oven (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 18 de març de 2017.
  167. ↑ 167,0 167,1 White, Arthur W.; Worthy, Trevor H.; Hawkins, Stuart; Bedford, Stuart(31 d'agost de 2010).«Megafaunal meiolaniid horned turtles survived until early human settlement in Vanuatu, Southwest Pacific».Proceedings of the National Academy of Sciences.107(35): 15512–15516.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.1005780107.Consultat el 24 de març de 2017.(en en)
  168. ↑ 168,0 168,1 Keim, Brandon. «Extinct, King Koopa-Style Giant Turtle Found on Pacific Island», WIRED. Consultat el 24 de març de 2017 (en en-us).
  169. ↑ Atholl, Anderson,; Christophe, Sand,; Fiona, Petchey,; H., Worthy, Trevor(1 de giner de 2010).«Faunal extinction and human habitation in New Caledònia: Initial results and implications of new research at the Pindai Caves».1Consultat el 25 de març de 2017.(en en)
  170. ↑ «Historical Records of Indian Ocean Giant Tortoise Populations» (en en). ResearchGate. Consultat el 17 de març de 2017.
  171. ↑ 171,0 171,1 171,2 171,3 «Conservation in Mauritius and Rodrigues: Challenges and Achievements from Two Ecologically Devastated Oceanic Islands (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  172. ↑ «Ancient mitochondrial DNA and morphology elucidate an extinct island radiation of Indian Ocean giant tortoises (Cylindraspis) (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  173. ↑ «Galapagos Tortoise Lonesome George May Have Company», Live Science. Consultat el 25 de març de 2017.
  174. ↑ Steadman, David W. (1986). «Holocene vertebrate fossils from Illa Floreana, Galàpagos». Consultat el 25 de març de 2017.
  175. ↑ 175,0 175,1 Poulakakis, Nikos; Glaberman, Scott; Russello, Michael; Beheregaray, Luciano B.(7 d'octubre de 2008).«Historical DNA analysis reveals living descendants of an extinct species of Galàpagos tortoise».Proceedings of the National Academy of Sciences.105(40): 15464–15469.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.0805340105.Consultat el 25 de març de 2017.(en en)
  176. ↑ «Chelonoidis phantastica», The Reptile Database. Consultat el 25 de març de 2017.
  177. ↑ Califòrnia Academy of Sciences (1 de giner de 1907). Expedition of the Califòrnia academy of sciences to the Galapagos islands, 1905-1906, Sant Francisco, The Academy. Consultat el 25 de març de 2017.
  178. ↑ Worthy, Trevor«Pregill G.K. & T.H. Worthy, 2003. A new iguanid lizard (Squamata, Iguanidae) from the clapix Quaternary of Fiji, Southwest Pacific. Herpetologica 59: 57-67.».Herpetologica.Consultat el 24 de març de 2017.(en en)
  179. ↑ «South Pacific Iguanas: Human Impacts and a New Species» (en en). ResearchGate. Consultat el 24 de març de 2017.
  180. ↑ «The Recently Extinct Plants and Animals Database cubit: The Recently Extinct Plants and Animals Database Extinct Reptils: Mekosuchus inexpectatus». cubits.org. Archivat des de l'original, el 4 de març de 2016. Consultat el 24 de març de 2017.
  181. ↑ «New Extinct Mekosuchine Crocodile from Vanuatu, South Pacific (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 24 de març de 2017.
  182. ↑ 182,0 182,1 182,2 182,3 182,4 182,5 182,6 182,7 «Faunal extinction and human habitation in New Caledònia: Initial results and implications of new research at the Pindai Caves (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  183. ↑ 183,0 183,1 183,2 183,3 Worthy, Trevor«Worthy, T.H., 2000. The fossil megapodes (Aus: Megapodiidae) of Fiji with descriptions of a new genus and two new species.Journal of the Royal Society of New Zealand 30(4): 337-364.».Consultat el 25 de març de 2017.(en en)
  184. ↑ «A giant flightless pigeon gen. et sp. Nov. and a new species of Ducula (Aus: Columbidae), from Quaternary deposits in Fiji (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  185. ↑ «A new species of extinct imperial pigeon (Ducula: Columbidae) from Henderson Island, Pitcairn Group (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  186. ↑ Steadman, David W.(1992).«New species of Gallicolumba and Macropygia (Aus: Columbidae) from archeological sites in Polynesia».Science séries, Natural History Museum of Los Angeles County. 36: 329–348.
  187. ↑ «A new species of Gallicolumba: Columbidae from Henderson Island, Pitcairn Group (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  188. ↑ «Human Dispersal and Clapix Quaternary Megafaunal Extinctions: the Role of the Americas in the Global Puzle (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 21 de febrer de 2017.
  189. ↑ Wenban-Smith, F. F.; Allen, P.; Bats, M. R.; Parfitt, S. A.(1 de juliol de 2006).«The Clactonian elephant butchery site at Southfleet Road, Ebbsfleet, UK».Journal of Quaternary Science.21(5): 471–483.ISSN 1099-1417.doi:10.1002/jqs.1033.Consultat el 16 de març de 2017.(en en)
  190. ↑ «Historic extinctions: a rosetta stone for understanding prehistoric extinctions.» (en en). ResearchGate. Consultat el 11 de març de 2017.
  191. ↑ JOSÉ MARÍA FERNÁNDEZ-PALACIOS (2004). «INTRODUCCIÓN A LAS ISLAS» (en espanyol). http://jmferpal.webs.ull.es. ECOLOGÍA INSULAR / ISLAND ECOLOGY. ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE ECOLOGÍA TERRESTRE (AEET). Consultat el 21 de febrer de 2017.
  192. ↑ «Leopard seal predation rates at penguin colonies of different size (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 11 de març de 2017.
  193. ↑ «Mammoths: Giants of the Ice Age» (en en). ResearchGate. Consultat el 24 de febrer de 2017.
  194. ↑ 194,0 194,1 194,2 194,3 194,4 194,5 Doughty, C. E.; Wolf, A.; Malhi, Y.(11 d'agost de 2013).«The legacy of the Pleistocene megafauna extinctions on nutrient availability in Amazònia».Nature Geoscience.doi:10.1038/ngeo1895.
  195. ↑ 195,0 195,1 195,2 195,3 195,4 195,5 195,6 «Pleistocene Extinctions: The Pivotal Role of Megaherbivores» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  196. ↑ 196,0 196,1 196,2 «Rates, patterns, and processes of landscape transformation and extinction in Madagascar» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  197. ↑ 197,0 197,1 Marshall, M. (11 d'agost de 2013). «Ecosystems still feel the pain of ancient extinctions». New Scientist. Consultat el 12 d'agost de 2013.
  198. ↑ 198,0 198,1 198,2 198,3 198,4 198,5 198,6 198,7 «Combining paleo-data and modern exclosure experiments to assess the impact of megafauna extinctions on woody vegetation (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  199. ↑ 199,0 199,1 «Consumer control by megafauna and fire» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  200. ↑ «Wolves, elk, and aspen in the winter range of Jasper National Park, Canada (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  201. ↑ 201,0 201,1 201,2 «Serengeti National Park, Tanzània (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  202. ↑ «Interference competition between gray wolves and coyots in Yellowstone National Park (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  203. ↑ 203,0 203,1 203,2 «Sergey Zimov: lessons from a Pleistocene rewilding in Siberia». Oxford Megafauna Meeting. Consultat el 20 de febrer de 2017.
  204. ↑ «The Economic Value of Elephants (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  205. ↑ 205,0 205,1 «Effects of elephants on ecosystems and biodiversity (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  206. ↑ «Tree-grass dynamics in a Prosopis-thornscrub savanna parkland: Reconstructing the past and predicting the future (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  207. ↑ «Realistic parameter assessment for a well known elephant–tree ecosystem model reveals that limit cycles llaure unlikely (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  208. ↑ «Sporormiella fungal spores, a palynological means of detecting herbivore density». ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  209. ↑ «The impact of the megafauna extinctions on savanna woody cover in South America (PDF Download Available)». ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  210. ↑ «High-Resolution Global Maps of 21st-Century Forest Cover Change (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  211. ↑ «Body mass of Clapix Quaternary mammals (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  212. ↑ Owen-Smith, N.(2013).«Contrasts in the large herbivore fauna of the southern continents in the clapix Pleistocene and the ecological implications for human origins».J Biogeogr 40: 1215-1224.
  213. ↑ «What controls the distribution of tropical forest and savanna? Ecol Lett (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  214. ↑ 214,0 214,1 «Review of feeding ecology data of Clapix Pleistocene mammalian herbivores from South America and discussions on niche differentiation (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  215. ↑ 215,0 215,1 «Parks of the Pleistocene: recreating the Tancat and the Pantanal with megafauna (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  216. ↑ «Pleistocene Megafaunal Collapse, Novell Plant Communities, and Enhanced Fire Regimes in North America (PDF Download Available)». ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  217. ↑ «Clapix-Quaternary vegetation dynamics in North America: scaling from taxa to biomes» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  218. ↑ 218,0 218,1 JOHN W. WILLIAMS, BRYAN N. SHUMAN, AND THOMPSON WEBB III(Ecology, 82(12), 2001, pp. 3346–3362).«DISSIMILARITY ANALYSES OF LATE-QUATERNARY VEGETATION AND CLIMATE IN EASTERN NORTH AMERICA».2001.
  219. ↑ Williams, John W.; Jackson, Stephen T.(1 de novembre de 2007).«Novell climates, no-analog communities, and ecological surprises».Frontiers in Ecology and the Environment.5(9): 475–482.ISSN 1540-9309.doi:10.1890/070037.Consultat el 26 de març de 2017.(en en)
  220. ↑ «A new Greenland isse core chronology for the Last Glacial termination (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  221. ↑ Summerhayes, Glenn R.; Leavesley, Matthew; Fairbairn, Andrew; Mandui, Herman(1 d'octubre de 2010).«Human adaptation and plant use in highland New Guinea 49,000 to 44,000 years ago».Science (New York, N.Y.).330(6000): 78–81.ISSN 1095-9203.doi:10.1126/science.1193130.Consultat el 26 de març de 2017.
  222. ↑ Bowler, James M.; Johnston, Harvey; Olley, Jon M.; Prescott, John R.«New ages for human occupation and climatic change at Lake Mungo, Austràlia».Nature.421(6925): 837–840.doi:10.1038/nature01383.
  223. ↑ Turney, Chris S. M.; Flannery, Timothy F.; Roberts, Richard G.; Reid, Craig(26 d'agost de 2008).«Clapix-surviving megafauna in Tasmania, Austràlia, implicate human involvement in their extinction».Proceedings of the National Academy of Sciences.105(34): 12150–12153.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.0801360105.Consultat el 26 de març de 2017.(en en)
  224. ↑ «Pleistocene faunal loss: Implications of the aftershock for Austràlia's past and future» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  225. ↑ «Even carbon number predominance of plant wax n-alkanes: A correction» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  226. ↑ 226,0 226,1 «Preindustrial Human Impacts on the Global/Regional Environment» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  227. ↑ O’Connor, M.; Wolf, A.; Doughty, C. E.; Malhi, Y.(9 d'agost de 2013).«Lateral Diffusion of Nutrients by Mammalian Herbivores in Terrestrial Ecosystems».PLoS ONE.8(8): i71352.doi:10.1371/journal.pone.0071352.
  228. ↑ 228,0 228,1 228,2 228,3 Daniel H. Janzen and Paul S. Martin(1982).«Neotropical Anachronisms: The Fruits the Gomphotheres Nugue».Science 215(4528):19-27.
  229. ↑ «Reconstructing past ecological networks: The reconfiguration of seed-dispersal interactions after megafaunal extinction (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  230. ↑ «Megagardeners of the forest - the role of elephants in seed dispersal (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  231. ↑ «Forest Elephants: Tree Planters of the Congo (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  232. ↑ «Asian Tapirs Llaure No Elephants When It Menges To Seed Dispersal (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  233. ↑ 233,0 233,1 «Gourds and squashes (Cucurbita spp.) adapted to megafaunal extinction and ecological anachronism through domestication (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 29 de març de 2017.
  234. ↑ 234,0 234,1 «Megafauna extinction, tree species range reduction, and carbon storage in Amazonian forests (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 22 de febrer de 2017.
  235. ↑ Walter, K. M.; Zimov, S. A.; Chanton, J. P.; Verbyla, D.(7 de setembre de 2006).«Methane bubbling from Siberian thaw lakes as a positive feedback to climate warming».Nature.443(7107): 71–75.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/nature05040.Consultat el 3 d'abril de 2017.(en en)
  236. ↑ «Estimation of the methane emission factor for the Italian Mediterranean buffalo (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  237. ↑ 237,0 237,1 Smith, F. A.; Elliot, S. M.; Lyons, S. K.(23 de maig de 2010).«Methane emissions from extinct megafauna».Nature Geoscience.Nature Publishing Group.3(6): 374–375.doi:10.1038/ngeo877.Consultat el 26 de febrer de 2011.
  238. ↑ 238,0 238,1 «Methane emissions from bison—An historic herd estimate for the North American Great Plains» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  239. ↑ 239,0 239,1 «Clapix Pleistocene Megafaunal Extinctions» (en en). ResearchGate. Consultat el 21 de febrer de 2017.
  240. ↑ Kelliher, F. M.; Clark, H.(15 de març de 2010).«Methane emissions from bison—An historic herd estimate for the North American Great Plains».Agricultural and Forest Meteorology.150(3): 473–577.doi:10.1016/j.agrformet.2009.11.019.
  241. ↑ Zalasiewicz, Jan; Waters, Colin N.; Williams, Mark; Barnosky, Anthony D.(5 d'octubre de 2015).«When did the Anthropocene begin? A mid-twentieth century boundary level is stratigraphically optimal».Quaternary International.383: 196–203.doi:10.1016/j.quaint.2014.11.045.Consultat el 26 de març de 2017.
  242. ↑ «Marine defaunation: Animal loss in the global ocean (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  243. ↑ «Effects of mammalian herbivore declines on plant communities: Observations and experiments in an African savanna (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  244. ↑ «Defaunation in the Anthropocene (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  245. ↑ 245,0 245,1 «Collapse of the world's largest herbivores (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 26 de març de 2017.
  246. ↑ 246,00 246,01 246,02 246,03 246,04 246,05 246,06 246,07 246,08 246,09 246,10 246,11 246,12 246,13 246,14 246,15 246,16 «Rewilding: Science, Practice, and Politics» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  247. ↑ 247,0 247,1 «Rewilding with large herbivores: The importance of grazing refuges for sapling establishment and wood-pasture formation (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  248. ↑ 248,0 248,1 «Release of Arnold's giant tortoises Dipsochelys arnoldi on Silhouette island, Seychelles (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  249. ↑ 249,0 249,1 «Paper: Sterilisation of hybrid Galapagos tortoises (Geochelone nigra) for Island restoration. Part 1: Endoscopic oophorectomy of females under ketamine-medetomidine anaesthesia (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 25 de març de 2017.
  250. ↑ 250,0 250,1 «Rethinking rewilding» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  251. ↑ Sandom C, Donlan CJ, Svenning J-C, Hansen D.(2013).«Rewilding.».Key Topics in Conservation Biology 2:430-51: John Wiley & Sons. Number of 430-51 pp..
  252. ↑ Soule M, Noss R.(1998).«Rewilding and biodiversity: complementary goals for continental conservation.».Wild Earth Fall 22.
  253. ↑ Soule M, Terborgh J.(1999).«Continental Conservation: Scientific Foundations of Regional Reserve Networks.».Island Press.
  254. ↑ «Trophic cascades in Yellowstone: The first 15 years after wolf reintroduction» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  255. ↑ «Is science in danger of sanctifying the wolf Biol» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  256. ↑ 256,0 256,1 «Ecological history and latent conservation potential: large and giant tortoises as a model for taxon substitution (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  257. ↑ 257,0 257,1 «Rewilding North America (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  258. ↑ «Demographic Outcomes and Ecosystem Implications of Giant Tortoise Reintroduction to Espanola Island, Galapagos (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  259. ↑ «Assessing the Potential to Restore Historic Grazing Ecosystems with Tortoise Ecological Replacements (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  260. ↑ «Rewilding is the new Pandora's box in conservation (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  261. ↑ «Vertebrate tracks and trackways from the pleistocene eolianites of SW Portugal (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  262. ↑ «Vertebrate tracks of the Clapix Pleistocene eolianites from SW Alentejo, Portugal» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  263. ↑ «Vertebrate tracksites from the Mid-Clapix Pleistocene eolianites of Portugal: The first record of elephant tracks in Europe (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  264. ↑ 264,0 264,1 «Applying Landscape Ecology in Biological Conservation» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  265. ↑ «Agricultural Abandonment in Mountain Areas of Europe: Environmental Consequences and Policy Response (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  266. ↑ «Rewilding Abandoned Landscapes in Europe (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  267. ↑ 267,0 267,1 «Grazing Ecology and Forest History (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  268. ↑ «The role of large grazing animals in nature conservation - A Dutch perspective» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  269. ↑ «Really wild? Naturalistic grazing in modern landscapes» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  270. ↑ «A review of natural vegetation openness in Northwestern Europe» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  271. ↑ «Ca the pre-Neolithic provide suitable models for rewilding the landscape in Britain? (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  272. ↑ «How open were European primeval forests? Hypothesis testing using palaeoecological data (PDF Download Available)». ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  273. ↑ «High herbivore density associated with vegetation diversity in interglacial ecosystems (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  274. ↑ «The potential role of large herbivores in nature conservation and extensive land use in Europe.» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  275. ↑ Goderie R, Helmer W, Kerkdijk-Otten H, Widstrand S. (2013). The Aurochs: Born to be Wild., The Netherlands: Roodbont.
  276. ↑ 276,0 276,1 276,2 276,3 276,4 276,5 276,6 276,7 «Reintroducing resurrected species: Selecting DeExtinction candidates» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  277. ↑ Europe R.(2012).«Rewilding Europe: Making Europe a Wilder Plau.».Nijmegen: Rewilding Europe.
  278. ↑ «Rewilding Europe: A New Strategy for an Old Continent (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  279. ↑ «Rewilding Europe as a new agent of change? Exploring the governance of an experimental discourse and practice in European nature conservation (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  280. ↑ «Ecosystem Services: The Opportunities of Rewilding in Europe (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  281. ↑ JORGE ESTÉVEZ ESCALERA(1978).«Primer troballa del bou almizclado (Ovibos moschatus, Zimmermann) en el pleistocé peninsular».ACTA GEOLÓGICA HISPÁNICA t. XIII (1978), n.O 2, págs. 59-60.
  282. ↑ ICMO2(2010).«Natural processes, animal welfare, moral aspects and management of the Oostvaardersplassen».Report of the second International Commission on Management of the Oostvaardersplassen (ICMO2). The Hague/Wageningen, Netherlands. Wing rapport 039..
  283. ↑ ICMO(2006).«Reconciling Nature and Human Interests: Advice of the International Committee on the Management of large herbivores in the Oostvaardersplassen (ICMO).».The Hague: Wageningen.
  284. ↑ van donen Belt, Henk«Networking nature, or serengeti behind the dikes».History and Technology.20(3): 311–333.doi:10.1080/0734151042000287023.Consultat el 28 de març de 2017.(en en)
  285. ↑ 285,0 285,1 285,2 Zimov, Sergey A.(6 de maig de 2005).«Pleistocene Park: Return of the Mammoth's Ecosystem».Science.308(5723): 796–798.ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.1113442.Consultat el 28 de març de 2017.(en en)
  286. ↑ 286,0 286,1 Zimov, Sergey A.; Zimov, N. S.; Iii, F. S. Chapin (1 de giner de 2012). Paleontology in Ecology and Conservation (en en), Springer Berlin Heidelberg, pp. 193–225. doi:10.1007/978-3-642-25038-5_10page-1. ISBN 9783642250378. Consultat el 28 de març de 2017.
  287. ↑ «Pleistocene Park crowdfunding (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  288. ↑ «Mammoth steppe: A high-productivity phenomenon (PDF Download Available)» (en en). ResearchGate. Consultat el 28 de març de 2017.
  289. ↑ «J. Craig Venter Life at the Speed of Light: From the Double Helix to the Dawn of Digital Life. New York: Viking (2013) 187 pp. G. Church and E. Regis Regenesis: How Synthetic Biology Will Reinvent Nature and Ourselves. New York: Basic Books (2012) 284 pp.» (en en). ResearchGate. Consultat el 27 de març de 2017.
  290. ↑ Mark, Jason. «De-extinction won’t make us better conservationists!». Salon. Consultat el 28 de març de 2017.
  291. ↑ «Opinion: The Case Against Species Revival», 12 de març de 2017. Consultat el 28 de març de 2017.
  292. ↑ Editors, The«Do Not Reanimate».Scientific American.308(6): 12–12.doi:10.1038/scientificamerican0613-12.Consultat el 28 de març de 2017.(en en)
  293. ↑ «Bringing Them Back to Life», 1 d'abril de 2013. Consultat el 28 de març de 2017.
  294. ↑ 294,0 294,1 Biello, David«Will we kill off today's animals if we reviu extinct ones?».Nature.doi:10.1038/nature.2013.12645.Consultat el 28 de març de 2017.(en en)
  295. ↑ Miller, Webb; Drautz, Daniela I.; Ratan, Aakrosh; Pusey, Barbara(20 de novembre de 2008).«Sequencing the nuclear genome of the extinct woolly mammoth».Nature.456(7220): 387–390.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/nature07446.Consultat el 29 de març de 2017.(en en)
  296. ↑ Campbell, Kevin L.; Roberts, Jason E. E.; Watson, Laura N.; Stetefeld, Jörg(1 de juny de 2010).«Substitutions in woolly mammoth hemoglobin confer biochemical properties adaptive for cold tolerance».Nature Genetics.42(6): 536–540.ISSN 1061-4036.doi:10.1038/ng.574.Consultat el 29 de març de 2017.(en en)
  297. ↑ «Scientists Make Progress on Building a More Mammoth-Like Elephant - NBC News», NBC News. Consultat el 28 de març de 2017 (en en).
  298. ↑ «Scientists Want to Bring Back Woolly Mammoths — But Why?», NBC News. Consultat el 28 de març de 2017 (en en).
  299. ↑ «'Initial stage' reached on dream of cloning woolly mammoth - expert» (en en). siberiantimes.com. Consultat el 28 de març de 2017.
  300. ↑ «Ca scientists bring mammoths back to life?». Washington Post. Consultat el 29 de març de 2017.
  301. ↑ «Russia: New laboratory to study mammoth cloning», BBC News, 1 de setembre de 2015. Consultat el 28 de març de 2017 (en en-gb).
  302. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  303. ↑ «The remains of an 8,000 year old lunch: an extinct steppe bison's tail» (en en). siberiantimes.com. Consultat el 28 de març de 2017.
  304. ↑ «Century After Extinction, Passenger Pigeons Remain Iconic—And Scientists Hope to Bring Them Back», 30 d'agost de 2017. Consultat el 28 de març de 2017.
  305. ↑ 305,0 305,1 305,2 «Pictures: Extinct Species That Could Be Brought Back», 5 de març de 2013. Consultat el 28 de març de 2017.
  306. ↑ News, A. B. C. (7 de giner de 2006). «Extinct Tasmanian Tiger Could Be Cloned». ABC News. Consultat el 28 de març de 2017.
  307. ↑ Saragossa, Víctor Millán.. «¿I si Aragó haguera conseguit clonar al bucardo?». heralt.es. Consultat el 28 de març de 2017.
  308. ↑ «Sasha, the world's only baby woolly rhino, is 34,000 years old, say scientists» (en en). siberiantimes.com. Consultat el 28 de març de 2017.