Paleártico

El Paleártico o regió paleártica o paleoártica és una de les huit ecozonas que dividixen la superfície terrestre, sent la de major tamany. La regió paleártica inclou Europa, Àsia al nort del Himalaya, Àfrica septentrional i les zones nort i central de la península aràbiga.[1] Esta denominació s'ampra àmpliament en ecologia, botànica i zoologia i biogeografía; la seua superfície és aproximadament de 54 100 000 km quadrats.
Els biomas presents en esta regió, aproximadament de nort a sur, són: tundra, taiga, bosc templat de coníferes, bosc templat de frondoses, chaparral i bosc mediterràneu, praderia, estepa i desert.
Principals regions ecològiques
La ecozona paleártica comprén fonamentalment ecosistemes boreals i templats.
Regió eurosiberiana
La regió eurosiberiana és la major regió biogeográfica del paleártico. De nort a sur, presenta els biomas de tundra, en l'extrem nort de Rússia i Escandinavia, taiga i bosc templat de coníferes i de frondoses. Esta vasta regió té moltes afinitats en les regions boreals i templades de l'ecozona neártica, en Norteamérica. Eurasia i Norteamérica han estat conectades a sovint a través del estret de Bering, i la seua fauna és similar, en moltes espècies que han passat d'una regió a una atra, sobretot d'Eurasia a Norteamérica. D'ahí que molts zoólogos consideren que les dos regions deurien unir-se en una sola, l'holártica. Les dos regions compartixen també moltes espècies vegetals, que formen la geoflora arcto-terciaria.
Conca mediterrànea
Les terres ribereñas del mar Mediterrànea en el sur d'Europa, nort d'Àfrica i oest d'Àsia constituïxen la regió de clima mediterràneu més extensa i diversa del món. El seu clima es caracterisa per hiverns suaus i plujosos i estius calorosos i secs. Els boscs mediterràneus de la regió alberguen 13 000 espècies endèmiques.
La conca mediterrànea és també una de les regions biogeográficas més amenaçades del món: Solament es conserva el 4 % de la vegetació original; i les activitats humanes, com el pastoreig intensiu, la deforestació, l'agricultura i l'urbanisació, han degradat gran part de la regió. Originalment, la regió estava coberta en la seua major part de boscs i dehesas, pero l'influència humana ha convertit gran part d'ella en una xara esclerófilo, cridat maquis o garriga.
Deserts d'Aràbia i del Sahara
Una franja de deserts, entre els que es troben el desert del Sahara i l'aràbic, separa les ecozonas paleártica i afrotropical.
-
Desert en Argèlia
Àsia central i occidental
Les montanyes del Caucas, entre la mar Negra i el Caspio, estan cobertes per una mescla particularment rica de boscs de coníferes, caducifolios i mixts.
Àsia Central i la replanell d'Iran alberguen estepas seques i conques desérticas, en boscs i praderies montanos en els replanells i cordilleres. El piedemonte del Himalaya, entre els 2000 i els 2500 m s. n. m., constituïx la frontera en l'ecozona indomalaya.
China i Japó
China i Japó són més humits i templats que les regions adjacents de Siberia i Àsia Central, i alberguen rics boscs de coníferes, caducifolios i mixts, encara que en l'actualitat es troben restringits a les zones montanyoses degut a que les planures i les conques fluvials, densament poblades, s'han convertit en terreny agrícola i urbà.
A diferència d'Europa, Àsia oriental no es va vore molt afectada per les glaciacions del Pleistoceno, i reté el 96 % dels gèneros d'arbres del Plioceno; Europa només conserva el 27 %.
En les regions subtropicals del sur de China i de Japó, la transició dels boscs templats paleárticos a les selves indomalayas subtropicals i tropicals alberguen una rica i diversa mescla de plantes i animals. En el Surest Asiàtic, vàries cordilleres formen llengües de flora i fauna paleárticas en el nort de Birmània i el sur de China. Més al sur es ancuentran alguns enclavaments paleárticos aïllats, com el mont Victoria, en el centre de Birmània, el Fan Si Pa, en el nort de Vietnam, i les montanyes de Taiwan.
Ecorregiones d'aigua dolça
La ecozona conté vàries ecorregiones d'aigua dolça importants, com els rius d'Europa i Rússia, el llac Baikal en Siberia, i el llac Biwa en Japó.
Fauna
Una família d'aus, els acentores (Prunellidae) és endèmica de la regió paleártica. Atres quatre famílies són endèmiques de la regió holártica:
- Alcidae: els llaureu-vos, alcas, frailecillos i mérgulos
- Bombycillidae: els ampelis
- Gaviidae: els colimbos
- Tetraonidae: els urogallos, lagópodos, galls-lira, grévoles i galls de les praderies
Tres famílies de mamífers són també endèmiques:
- Ailuridae: el panda roig
- Calomyscidae: les rates hamsteriformes
- Ochotonidae: les piques
Referències
- ↑ (1 de giner de 2005) Diccionari Didàctic d'Ecologia, Editorial Universitat de Costa Rica. ISBN 9789977679587.
Vore també
- Anex:Ecorregiones de la ecozona paleártica
- Regió holártica (macrorregión que inclou a la:
- Regió paleártica, exclusiva d'Eurasia i a la
- Regió neártica, exclusiva d'Amèrica del Nort).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paleártico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.