Gran intercanvi americà
]]
El Gran Intercanvi Biòtic Americà (GABI, per les seues sigles en anglés) va ser un important event paleozoogeográfico en el que la fauna terrestre i dulceacuícola va emigrar d'Amèrica del Nort a través de Centroamérica cap a Amèrica del Sur i viceversa, com a resultat del sorgiment del istme de Panamà entre les mitats boreal i austral de l'actual continent americà, que fins a llavors constituïen continents separats. La migració va culminar fa aproximadament tres millons d'anys en el Piacenziense, en la segona mitat del Plioceno.
Este event va significar l'interacció de la regió biogeográfica Neotropical (Amèrica del Sur) i la Neártica (Amèrica del Nort) per a formar definitivament el conjunt biogeográfico de les Américas. L'intercanvi és visible a partir de l'observació de l'estrats geològics i de l'atent estudi de la fauna d'abdós subcontinents. El seu efecte és més important sobre la distribució dels mamífers, pero també va donar una oportunitat única per a expandir-se a aus, artròpodes, reptils, amfibis i inclús va permetre la migració de peixos d'aigua dolça entre abdós subcontinents.
El primer que va sugerir el tancament d'América Central en esta edat i per lo tant la conexió entre Amèrica del Nort i Amèrica del Sur va ser el paleontòlec nortamericà Henry Fairfield Osborn en l'any 1910. Osborn va propondre lo anterior basat en el registre fòssil de mamífers en América Central.[1] La conclusió de Osborn sobre el tancament de l'Istme de Panamà va ser molt important, perque va proporcionar una de les bases per a Alfred Wegener quan va propondre la teoria de la deriva continental en 1912.[2] Els intercanvis, com a procés biogeográfico, varen ser advertits per primera volta per Alfred Russel Wallace, el cridat pare de la biogeografía.
Intercanvis similars varen ocórrer a principis del Cenozoico quan les masses de terra anteriorment aïllades de l'Índia i Àfrica varen entrar en contacte en Eurasia fa 50 i 30 millons d'anys, respectivament.
Fauna endèmica suramericana
[editar | editar còdic]
-
Toxodont'Archive:Thylacosmilus
En acabant de que Sudamérica es va escindir de Gondwana, la fauna d'esta terra va evolucionar en un perfecte aïllament, desenrollant una fauna totalment diferent a la d'atres parts del món. Sent açò un cas similar a l'experimentat per la fauna del continent australià.
Entre la fauna exclusiva del continent es trobaven metaterios (marsupials i esparasodontos), xenartros i una gran varietat d'ungulats natius com notoungulados, litopternos, astrapoterios i piroterios.
Entre les formes més notables de meridiungulados d'este periodo es trobaven Thoatherium, un animal d'aspecte equí; Macrauchenia, un pacedor proveït d'una probòscide similar a la d'un tapir; Pachyrukhos, ser d'aspecte leporino; Homalodotherium, d'aspecte similar a l'extint calicoterio; Trigodon en aspecte de rinoceront, entre uns atres.
Moltes d'estes criatures constituïxen un important cas d'evolució paralela, ya que al no trobar-se presentes atres mamífers herbívors en el continent, els meridiungulados varen trobar una infinita varietat de possibilitats, lo que els va permetre radiar en una gran varietat d'espècies l'existència de les quals ara solament es troba atestada per les seues fòssilés.
La fauna suramericana d'este periodo tenia espècies que normalment s'associarien en Austràlia més que en Sudamérica. Alguns d'estos eixemples inclouen grans marsupials i monotrema endèmics del orde dels ornitorrincos.
L'orige d'estos animals pot rastrejar-se fins al moment mateix de la separació del continent del restant de Gondwana; moment en el que va començar el desenroll independent de les comunitats animals de Sudamérica. Segons pareix els metaterios sorgits en Sudamérica varen viajar encara unides les massa continentals meridionals, des del seu breçol fins a Austràlia a través del continent antàrtic i viceversa a finals del periodo Cretácico; esta teoria es reforça pels estudis realisats a diferents marsupials americans, entre els que destaca el denominat monito del mont, el qual es creu poguera estar més emparentat en els marsupials australians que en uns atres marsupials americans.
La diversitat de marsupials suramericans comprenia des d'animals del orde de les zarigüeyas i atres grups de tamany reduït, fins a formes carnívores de gran talla com els esparasodontes dels gèneros Thylacosmilus i Borhyaena; encara que recentment s'ha posat en dubte la classificació com a marsupials dels esparasodontos per recents estudis dels fòssils d'estos predadores.
Un atre grup important de depredadors en la Sudamérica prehistòrica va ser el de les aus del terror. Estes aus de la família Phorusrhacidae varen ser un atre cas d'evolució paralela, ya que varen adoptar formes i estils de vida similars als d'aus com Gastornis que va existir en Europa i en Norteamérica durant l'Eoceno.
Estes aus varen poder evolucionar gràcies a la relativa ineficiència dels depredadors mamífers natius del continent, la qual cosa els va permetre ocupar conjuntament en ells la caseta de màxims predadores.
Atres membres de la fauna suramericana varen ser els xenartros, orde que en este periodo va tindre a alguns dels seus màxims representants, com els megaterios, els gliptodontes i els orsos formiguers jagants.
També es trobaven entre la fauna del continent grans reptils com boes, i distintes espècies endèmiques de cocodrils, com el Barinasuchus, un cocodril de la família Sebecidae, el qual era endèmic d'este continent.[3] Ademés d'amfibis com cecilias i granotes de tipos diversos.
Intercanvis faunísticos previs en Àfrica
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
Els primers intercanvis faunísticos que va viure Sudamérica varen ocórrer a finals del periodo Eoceno fa aproximadament 31,5 millons d'anys, en l'arribada dels ancestros dels rosegadors cávidos. L'arribada d'estos primers immigrants d'orige africà va marcar el fi per a molts menuts marsupials suramericans, i va assentar les bases per a l'evolució dels actuals capibaras, chinchillas, vizcachas i ursones.
Poc despuix, fa aproximadament 25 millons d'anys, va aplegar una nova onada d'immigrants; esta volta els principals immigrants varen ser els ancestros de les mones americanes, els platirrinos. Estos menuts primats varen aplegar a un continent en pocs animals arborícolas capaços de fer-los competència; lo que va derivar en un fructífer procés de diversificació.
Estes migracions varen ser possibles gràcies a la relativament curta distància existent llavors entre Sudamérica i la costa occidental d'Àfrica, a l'existència del archipèlec de Sant Pedro i Sant Pablo que, per la seua ubicació, varen fer possible el bot entre continents, i a l'existència de fortes corrents oceàniques en direcció oest.
Poc despuix, encara en el Oligoceno, varen aplegar nous immigrants. Els immigrants més destacats d'esta onada varen ser les tortugues terrestres que, en un principi, es va creure havien vingut de Norteamérica, pero recents estudis d'ADN han permés demostrar que les tortugues terrestres suramericanes i les tortugues jagantes de les illes Galápagos tenen un parentesc més propenc en les tortugues del gènero Kinixys, oriunt del centre d'Àfrica que en les tortugues terrestres i dulceacuícolas de Norteamérica.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ https://archive.org/stream/ageofmammalsineu00osbo#page/80/mode/2up
- ↑ http://www0.unsl.edu.ar/bibliogeo/index_archius/wegener.pdf
- ↑ Paleobiologia Neotropical.3
- 1–25.Consultat el 15 de febrer de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gran intercambio americano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.