Meridiungulata
Els meridiungulats (Meridiungulata, "ungulats meridionals") són un clado extint de mamífers placentarios originaris de Sudamérica, a on varen evolucionar independentment en dita illa-continent. Es coneixen a sovint com els ungulats suramericans. No seria un grup natural, pero li'l manté per a diferenciar als ungulats suramericans d'atres grups.
Predominantment suramericans, molts eren de gran tamany pero la majoria d'espècies eren de tamany mijà o chicotet i algunes es varen desenrollar també en Norteamérica, l'Antàrtida i Àsia, a on se supon que es varen estendre en èxit durant un temps, ya que s'han trobat restants en Mèxic i Mongòlia,Plantilla:Quins i en l'Antàrtida fins al seu refredat.[1] Vàries espècies de litopternos i notoungulats varen sobreviure al Pleistoceno i varen ser contemporànees i caçades pels grups humans.
Orígens i parentesc
No s'han trobat caràcters comuns a tots els grups i les relacions entre ells i atres tipos de mamífers encara estan sent investigades. Les semblances en les dents són degudes a l'evolució convergent, no només entre estos grups sino també en els ungulats actuals.[2] Les primeres formes de la majoria dels grups presenten una dentadura completa, sense especialisar, característica dels primers mamífers i que es va diferenciar i va especialisar molt més tart que la dels herbívors d'atres ecorregions contemporànees, per la falta de competència.
La classificació com clado del grup Meridiungulata, va ser proposta per Malcolm C. McKenna en 1975 per a agrupar als cinc órdens extints de mamífers placentarios ungulats únics de Sudamérica. Este tàxon no seria monofilético, no obstant s'utilisa principalment per a diferenciar als ungulats suramericans d'atres grups d'ungulats.[3][4] Al no ser possible en l'actualitat l'extracció de material genètic de fòssils d'époques tan antigues, no s'han realisat els anàlisis moleculars de ADN per a intentar comprendre la seua filiació taxonòmica exacta.
Al començament del Terciario, fa entre 50 i 60 millons d'anys, hi havia una mar oberta, o tal volta res més que una cadena d'illes esporàdiques, entre Amèrica del Nort i Amèrica del Sur. Una situació similar a l'actual d'Austràlia sobre Eurasia.
Durant l'era Terciaria va viure en Amèrica del Sur una colecció de mamífers tan exclusiva com la que viu hui en dia en Austràlia i, en molts casos, per les mateixes raons. Despuix de pertànyer a una massa continental més o menys unificada, per la combinació de la deriva continental en l'aument del nivell de la mar, la llavors Gondwana es va separar d'Amèrica del Nort. Posteriorment, la part occidental i sur de Gondwana, açò és, el supercontinent Sudamérica-Antàrtida, es va separar del supercontinent Àfrica-Madagascar-Aràbia-Índia. Oceania, Austràlia-Nova Zelanda, va ser la massa que primer es va separar de Gondwana, en concret del seu contacte en l'Antàrtida que va permetre el pas dels marsupials procedents de Sudamérica a Austràlia, pero no a Nova zelanda que ya estava aïllada. Posteriorment Sudamérica es va separar intermitentemente també de l'Antàrtida, que va tindre població animal de la regió Suramericana fins al seu refredat definitiu.
Amèrica del Nort, el primer continent en quedar aïllat de la massa mundial, va conseguir més alvance pràcticament tots els tipos de mamífers en evolució, per la seua conexió en Eurasia, pero a Sudamérica varen tardar molt més en aplegar els perissodàctils, mastodonts, camélidos, rosegadors i primats. Durant al voltant de 50 millons d'anys, o tal volta més, des del Paleoceno fins al Plioceno, quan es va restablir l'istme, i es va produir el Gran Intercanvi Americà, l'oceà va aïllar als mamífers suramericans sobre un continent apartat, que durant varis periodos va estar separat en penínsules i inclús en cadenes d'illes, en el que no hi havia cap carnívor placentario. Com a conseqüència d'açò, les espècies originals varen tindre l'oportunitat de diversificarse en una varietat de casetes ecològiques, que en atres llocs del planeta, estaven ocupats per atres grups.
El fi del Oligoceno, des de fa 38 millons d'anys fins a fa 26 millons d'anys, i el començ del Mioceno, s'establix la gran diversificació mundial dels mamífers. Diversos canvis climàtics i la deriva continental que fa entrar en contacte vàries regions faunísticas, provoquen l'extinció o el canvi entre els supervivents. Com a eixemple, Àfrica, la major d'estes regions faunísticas des de la seua separació de Sudamérica permaneix aïllada en la seua fauna en evolució en mig de l'oceà Atlàntic fins que durant el Mioceno alcança la placa continental Eurasiática i es produïx un atre intercanvi faunístico. És possible que els suborden i les famílies de meridiungulats ya hagueren evolucionat abans que Amèrica del Sur s'alluntara d'Amèrica del Nort, al final del Paleoceno. També és provable que formes de meridiungulats aparegudes primerament en Àfrica i Antàrtida es diversificaran en Sudamérica contribuint aixina a la seua major varietat.
Els atlantogenados procedien a la seua volta de placentaris relativament poc especialisats, els condilartros del Paleoceno, que mostraven els primers signes d'especialisació cap a formes omnívoras o inclús herbívoras. Els condilartros a la seua volta, descendien de ancestros insectívors.
A banda dels meridiungulats i els ungulats actuals, s'ha sugerit que els condilartros són els ancestros de diversos grups extints de mamífers, com els mesoniquios.[5]
Anàlisis de seqüències de colágeno obtingudes del notoungulado Toxodon i del litopterno Macrauchenia varen donar com a resultat que els ungulats natius de Sudamérica conformen el grup germà dels perissodàctils, lo que els convertix en ungulats verdaders i membres dels laurasiaterios.[6]
Història evolutiva
Al voltant de 1900, Florentino Ameghino va iniciar un catàlec que conté classificacions, estudis, comparacions i descripcions de més de 9.000 animals extinguits, molts d'ells descoberts per ell, procedents de l'Argentina continental: Buenos Aires i Patagonia. El número de meridiungulats trobats des de llavors, ha aumentat molt. Els meridiungulats descoberts fins a la data s'han inclós en quatre órdens, sèt suborden, 25 famílies i més de 200 gèneros. S'han identificat com a fauna de vàries ecorregions i époques distintes, en Riu Negre, Brasil, Colòmbia, Equador, i l'Antàrtida. Esta classificació varia segons els nous restants que es descobrixen i els autors que porten a terme les investigacions. Algunes es varen desenrollar també en Norteamérica en els territoris de l'actual Estats Units, Mèxic i Centroamérica; l'Antàrtida, incloent les illes de Ross i la península antàrtica i Àsia fins a Mongòlia, a on se supon que es varen estendre en èxit. Restants de vàries espècies de macrauquenios i toxodontes varen ser trobats junt a puntes de flecha i com a ossos fragmentats en fogueres, s'estima que varen coexistir durant 30 000 anys en els sers humans, fins a la seua extinció fa 8 500 anys.
.jpg)
Sudamérica era una illa-continent aïllada, en climes molt diversos i condicions canviants propícies per a la radiació evolutiva. Els mamífers suramericans, aïllats durant molt temps de l'era Terciaria del conjunt continental principal (Àfrica-Eurasia-Norteamérica), proporcionen un cas d'evolució en aïllament geogràfic tan notable com el dels marsupials en Austràlia. Despuix de l'aïllament de Sudamérica en l'Eoceno, els herbívors, incloent als meridiungulats, varen desenrollar en poc temps una fauna molt rica, que incloïa animals de gran tamany.
La radiació adaptativa dels ungulats paleocenos d'Amèrica del Sur va ser precoç i ràpida, lo que dificulta trobar un model filogenético lo suficientment explicatiu. Procedents de chicotets i primitius animals herbívors sense competidors, potser a penes propencs entre sí filogenéticament, varen evolucionar independentment i aïllats del restant dels ungulats durant casi tot l'extens periodo del Cenozoico. Moltes de les característiques dels grups més recents són especialisades, de manera que no representen un estadi evolutiu dels mamífers herbívors, sino un linaje independent i terminal, truncat en la seua extinció.
Els Pyrotheria, els litopternos i els notungulats varen emergir en l'Eoceno, pero, mentres que els piroterios sembla que no varen sobreviure més allà del principi del Oligoceno, els atres dos grups varen viure en Sudamérica durant tot el Terciario.
En Sudamérica, els notoungulats i els litopternos (Thoatherium, Diadiaphorus i Macrauchenia), tenien un predador que és un atre notable eixemple de convergència evolutiva: el "llop" marsupial del Mioceno, Borhyaena. Atres mamífers de l'orde dels notoungulats evolucionats en Sudamérica completaven la fauna: toxodontes, que eren semblats a búfalos i rinoceronts indis, homalodoterios que s'assemblaven als calicoterios; tipoterios que semblaven conills, wombats i damans i en els primers temps, piroterios que eren similars a mastodonts i tapirs.
Darwin va ser el primer en arreplegar restants d'estos animals que més tart serien descrits per Owen; Darwin explica que estos fòssils varen ser un dels primers estímuls en favor de l'evolució.[7] Durant millons d'anys varen ser els herbívors dominants en els boscs suramericans. Pero moltes famílies varen perir despuix d'haver-se restablit la conexió en Norteamérica, en el Plioceno, i en el Pleistoceno, ya que varen estar exposts a la competència de les contrapartides d'herbívors i predadores més alvançats del nort. Les últimes espècies varen desaparéixer fa 8 500 anys, despuix de l'establiment del ser humà.
Referències
- ↑ Van Valen, L.M.(1988).«Paleocene dinosaurs or Cretaceous ungulates in South America?».Evolutionary Monographs.10: 1–79.
- ↑ Kenneth, Rose (2006). The Beginning of the Age of Mammals (en anglés), Baltimore, Maryland: The Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-8472.
- ↑ Billet, Guillaume(2010).«New Observations on the Skull of Pyrotherium (Pyrotheria, Mammalia) and New Phylogenetic Hypotheses on South American Ungulates».Journal of Mammalian Evolution.17(1): 21–59.
- ↑ Muizon, C d'i RL Cifelli(2000).«The “condylarths” (archaic Ungulata, Mammalia) from the early Palaeocene of Tiupampa (Bolívia): implications on the origin of the South American ungulates».22: 47-150.Consultat el 12 de novembre de 2010.
- ↑ Van Valen, L.M.(1966).«Deltatheridia, a new order of mammals».Bulletin of the American Museum of Natural History.132(1): 1–126.
- ↑ Welker, Frido; Collins, Matthew J.; Thomas, Jessica A.; Wadsley, Marc(2015).«Ancient proteins resolve the evolutionary history of Darwin’s South American ungulates».Nature.522(7554): 81–84.doi:10.1038/nature14249.
- ↑ Young, J. Z. 1977. La vida dels vertebrats. Editorial Omega, Barcelona, 660 pp. ISBN 84-282-0206-0
- Este artícul conté una traducció derivada de «Meridiungulata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.