Anar al contingut

Hydrodamalis gigues

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Hydrodamalis gigues

La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigues) és una espècie extinta de mamífer sirénido de la família Dugongidae.

Els seus eixemplars medien uns 8 metros de llongitut (fins a 10 en alguns casos) i pesaven entre 4 i 10 tonelladas, presentaven la coa ahorquillada i una asprosa pell negra. En comparació als seus parents manatíés i dugongos, mostra les dents reduïdes a la seua mínima expressió numèrica, sent la forma millor adaptada a la vida marina. El major sirenio que ha existit jamai, va ser descobert i descrit per primera volta pel mege Georg Wilhelm Steller, integrant de l'expedició russa de Vitus Bering en 1741, extraviat en l'illa de Arachka (després illa de Bering), front a Kamchatka. El seu informe no solament va entusiasmar als zoòlecs, sino també als caçadors de foques i balleneros que varen vore un negoci lucratiu, i des d'eixe moment es va convertir en un assut codiciat pels mariners, que la varen caçar en gran número fins al seu extinció en 1768. Els barcos es varen succeir un darrere l'atre front a Kamchatka, i a penes 27 anys despuix del seu descobriment va ser abatuda l'última vaca marina de Steller.

Descripció

El cràneu té un forat en el morro i grans conques oculars a cada costat i es aplana en la part superior; no es veuen dents.
El cràneu d'una vaca marina de Steller, en el Museu d'Història Natural (Londres)

Es va reportar que les vaques marines de Steller aplegaven a alcançar de 8 a 9 m de llarc quan eren adultes, molt més grans que els sirenios actuals.[1] En 1987, es va trobar un esquelet prou complet en l'illa de Bering que media 3 metros.[2][3] En 2017, es va trobar un atre esquelet d'este tipo en l'illa de Bering que media 5,2 metros, i en vida provablement uns 6 metros.[4] Els escrits de Georg Steller contenen dos estimacions contradictòries de pes: 4 i 24,3 tonellades curtes. S'estima que el valor real se situa entre estes sifres, entre 8 i 10 tonellades.[5] Este tamany va convertir a la vaca marina en un dels mamífers més grans de l'época del Holoceno, junt en les ballenes barbadas i algunes quantes ballenes dentadas, i provablement va ser una adaptació per a reduir la seua relació de superfície-volum i conservar la calor.[6]

A diferència d'atres sirenios, la vaca marina de Steller tenia una flotabilitat positiva, lo que significa que no podia sumergir-se per complet. Tenia una pell exterior molt grossa, de 2,5 centímetros, per a evitar lesions causades per les roques esmolades i el gèl i possiblement per a evitar que la pell no sumergida se secara.[1] La grassa de la vaca marina tenia entre 8 i 10 centímetros de gruixa, una atra adaptació al clima gèlit de la mar de Bering.[7] La seua pell era de color negre parduzco, en taques blanques en alguns individus. Era plana en el llom i asprosa en els costats, en depressió en forma de cràters provablement causades per paràsits. Esta textura rugosa va fer que l'animal fora malnomenat "animal de corfa". El pèl del seu cos era escàs, pero l'interior de les aletes de la vaca marina estava cobert de cerdes.[8] Les extremitats anteriors medien aproximadament 67 cm de llarc i l'aleta cabal estava bifurcada.[8]

El cap de la vaca marina era chicoteta i curta en comparació al seu enorme cos. El llavi superior de l'animal era gran i ample, i s'estenia tant molt més allà de la mandíbula, de modo que la boca semblava estar ubicada baix del cràneu. A diferència d'atres sirenios, la vaca marina de Steller no tenia dents i en el seu lloc tenia una densa série de cerdes blanques entrellaçades en el llavi superior. Les cerdes medien aproximadament 3,8 centímetros de llarc i s'usaven per a arrancar brots d'algues i sostindre el menjar.[8] La vaca marina també tenia dos plaques queratinosas, cridades ceratodontes, ubicades entre el paladar i la mandíbula, que s'usaven per a mastegar.[9][10] Segons Steller, estes plaques (o "almohadillas masticatorias") es mantenien unides per papiles interdentales, una part de les genivas, i tenien molts orificis chicotets que contenien nervis i artèrias.[8]

Vista lateral d'un dugongo marró verdoso: és similar a un manatí en que el cap apunta cap a avall, els ulls són chicotets i el cos és rechoncho. Els braços són perpendiculars al cos i es doblen cap a arrere cap a la coa. No hi ha ungles. La coa està nugada, molt semblada a la coa d'un delfí.
Figura a tamany natural en el Museu d'Història Natural de Londres

Com ocorre en tots els sirenios, l'hocico de la vaca marina apuntava cap a avall, lo que li permetia agarrar millor les algues com els quelpos. Les fosses nassals de la vaca marina medien aproximadament 5 centímetros de llarc i ample. Ademés de les que estaven dins de la seua boca, la vaca marina també tenia cerdes rígides de 10 a 12,7 cm de llarc que descollaven del seu hocico.[6][8] La vaca marina de Steller tenia ulls chicotets ubicats a mig camí entre les fosses nassals i les orelles en iris negres, globos oculars lívidos i comissures palpebrales que no eren visibles externament. L'animal no tenia pestanyes, pero de la mateixa manera que atres criatures buceadoras com les llúdries marines, la vaca marina de Steller tenia una membrana nictitante que cobria els seus ulls per a evitar lesions mentres s'alimentava. La llengua era chicoteta i permaneixia en la part posterior de la boca, incapaç d'alcançar les almohadillas masticatorias.[6][8]

Es creu que la columna vertebral de la vaca marina tenia sèt vèrtebras cervicals (coll), 17 toràciques, tres lumbars i 34 cabals (coa). Les seues costelles eren grans, en cinc de 17 parells fent contacte en l'esternó; no tenia clavículas.[8] Com en tots els sirenios, l'escàpula de la vaca marina de Steller tenia forma de palmito, sent més gran en la part posterior i més estreta cap al coll. La vora anterior de l'escàpula era casi recte, mentres que els dels sirenios moderns són curvos. De la mateixa manera que atres sirenios, els ossos de la vaca marina de Steller eren paquiosteoscleróticos, lo que significa que eren al mateix temps voluminosos (paquiostóticos) i densos (osteoscleróticos).[6][11] En tots els esquelets de vaca marina recolectats, falten les mans; Ya que Dusisiren, el tàxon germà de Hydrodamalis, tenia falanges reduïdes (els ossos dels dits), és possible que la vaca marina de Steller carira de mans per complet.[12]

El cor de la vaca marina pesava 16 quilograms; el seu estòmec media 1,8 m de llarc i 1,5 m d'ample. La llongitut total de la seua tracto intestinal era d'uns 151 m, lo que equival a més de 20 voltes la llongitut de l'animal. La vaca marina no tenia vesícula biliar, pero sí un ampli conducte biliar comú. El seu ano media 10 cm d'ample i les seues heces s'assemblaven a les dels cavalls. El pene del mascle media 80 cm de llarc.[8] L'evidència genètica indica una evolució convergent en atres mamífers marins en gens relacionats en les funcions metabòlica i immune, inclosa la leptina associada en l'homeostasis energètica i la regulació reproductiva.

Ecologia i comportament

Hi ha dos plaques grans de forma ovalada que tenen una cresta que corre pel mig i recalats que corren diagonalment des de cada costat de la cresta. Hi ha moltes cerdes de diferents tamanys i amples, pero totes són rígides en la base i s'estretixen en l'extrem. Les vàries dents rectangulars chicotets tenen numerosos forats.
Ilustracions de les estructures bucals de la vaca marina de Steller per Johann Christian Daniel von Schreber, mediats del sigle XIX

Es desconeix si la vaca marina de Steller tenia depredadors naturals. És possible que haja segut caçada per orcas i taburons, encara que la seua flotabilitat pot haver dificultat que les orcas les ofegaren, i els boscs rocosos d'algues marines en els que vivia la vaca marina poden haver dissuadit als taburons. Segons Steller, els adults protegien a les críes dels depredadors.[1]

Steller va descriure un ectoparásito en les vaques marines que era similar al poll de la ballena (Cyamus ovalis), pero el paràsit permaneix sense identificar per l'extinció de la seua organisme hoste i la pèrdua de tots els espècimen originals recolectats per Steller.[13] Va ser descrit formalment per primera volta com Sirenocyamus rhytinae en 1846 per Johann Friedrich von Brandt, encara que des de llavors ha segut inclós en el gènero Cyamus com Cyamus rhytinae.[14] Va ser l'única espècie d'anfípodo ciámido que es va informar que habitava en un sirenio.[15] Steller també va identificar un endoparásito en les vaques marines, que provablement era un nematodo ascárido.[9]

De la mateixa manera que atres sirenios, la vaca marina de Steller era un herbívor obligat i passava la major part del dia alimentant-se, alçant només el cap cada 4 o 5 minuts per a respirar.[8] El quelpo era la seua principal font d'aliment, lo que ho convertia en un algívoro. La vaca marina provablement s'alimentava de vàries espècies d'algues, que han segut identificades com Agarum spp., Alaria praelonga, Halosaccion glandiforme, Laminaria saccharina, Nereocyctis luetkeana, i Thalassiophyllum clathrus. La vaca marina de Steller solament s'alimentava directament de les parts blanes de les algues marines, lo que provocava que els durs brots i els rizoides anaren arrastrats a la vora per montons. És possible que la vaca marina també s'haja alimentat de pastures marines, pero la planta no era lo suficientment comuna com per a sustentar una població viable i no podria haver segut la principal font d'aliment de la vaca marina. Ademés, les pastures marines disponibles en l'àrea de distribució de la vaca marina (Phyllospadix spp. i Zostera marina) poden haver creixcut massa baix l'aigua o haver segut massa difícils de consumir per a l'animal. Ya que la vaca marina surava, provablement s'alimentava del dosel dels boscs de quelpos, ya que es creu que solament tenia accés a aliments a no més d'1 metro per baix de la marea. Les algues marines lliberen un element químic dissuasori per a protegir-les del pastoreig, pero les algues marines lliberen una concentració més baixa de la substància química, lo que permetia a les vaques marines pastar de forma segura.[9][1] Steller va notar que la vaca marina aprimava durant els gèlits hiverns, lo que indica un periodo de dejuni pel baix creiximent d'algues marines. Els fòssils de les poblacions de vaques marines de les Illes Aleutianas del Pleistoceno eren més grans que els de les Illes del Comandant, lo que indica que el creiximent de les vaques marines de les Illes del Comandant pot haver-se atrofiado per un hàbitat menys favorable i menys disponibilitat de menjar que en les més càlides Illes Aleutianas.[6]

Ilustració de 1898 d'una família de vaques marines de Steller

Steller va descriure a la vaca marina com molt sociable (gregaria). Vivia en chicotets grups familiars i ajudava als membres ferits, i aparentment també era monógama. És possible que la vaca marina de Steller haja mostrat conte parental i les críes es mantingueren al front de la manada per a protegir-les contra els depredadors. Steller va informar que mentres capturaven a una femella, un grup d'atres vaques marines varen atacar el barco de caça envestint-ho i balancejant-ho, i despuix de la caça, la seua parella va seguir el barco fins a la vora, inclús en acabant de que l'animal capturat havia mort. La temporada de emparellament ocorria a principis de la primavera i la gestació durava poc més d'un any, mentres que les críes provablement naixien en autumne, ya que Steller va observar una major cantitat de crío en autumne que en qualsevol atra época de l'any. Ya que les femelles de vaques marines només tenien un parell de glàndules mamàries, provablement tenien una críes al mateix temps.[8]

La vaca marina usava les seues extremitats davanteres per a nadar, alimentar-se, caminar en aigües poc profundes, defendre's i aferrar-se a la seua parella durant la còpula.[8] Segons Steller, les extremitats anteriors també es varen utilisar per a ancorar a la vaca marina i evitar que fora arrastrada per les fortes ones propenques a la costa.[1] Mentres pastaba, la vaca marina alvançava llentament movent la seua coa (aleta) de costat a costat; es conseguia un moviment més ràpit per mig de forts colps verticals de la coa. A sovint dormien boca dalt despuix d'alimentar-se. Segons Steller, la vaca marina era casi muda i solament emetia sons de respiració pesada, resoplidos asprosos similars als d'un cavall i sospirs.[8]

A pesar del seu gran tamany, com ocorre en moltes atres espècies de megafauna marina de la regió, les vaques marines de Steller poden haver segut presa de les orcas transitòries locals (Orcinus orca); és provable que experimentaren depredación, ya que Steller va observar que les vaques marines en críes que buscaven aliment sempre mantindrien a les seues críes entre elles i la costa, i les orcas haurien segut les candidates més provables per a causar este comportament. Ademés, els primers pobles indígenes del Pacífic Nort poden haver depés de la vaca marina per a alimentar-se, i és possible que esta dependència haja extirpat a la vaca marina de parts del Pacífic Nort a banda de les illes del Comandant. És possible que les vaques marines de Steller també hagen tingut una relació mutualista (o possiblement inclús paràsita) en les espècies d'aus marines locals; Steller va observar a sovint aus posades en els lloms exposts de les vaques marines, alimentant-se del paràsit Cyamus rhytinae; esta relació única que va desaparéixer en les vaques marines pot haver segut una font d'aliment per a moltes aus, i és similar a les interaccions registrades entre els picabueyes (Buphagus) i la megafauna africana actual.[16]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 (2011) «Steller's siga cow: discovery, biology and exploitation of a relict giant sirenian», Ecology and Conservation of the Sirenia: Dugongs and Manatees, New York, New York: Cambridge University Press, pp. 18–35. OCLC 778803577. ISBN 978-0-521-88828-8.
  2. ↑ «Found: The Massive Skeleton of a Steller's Siga Cow».
  3. ↑ «Steller's siga cow – Sunken flagship of the Bering Siga... – The AMIQ Institute».
  4. ↑ «Skeleton of Ancient Siga Cow Found on Bering Island». The Commander Islands Nature and Biosphere Reserve Named Marakov S.V..
  5. ↑ Scheffer, Victor B.. “The Weight of the Steller Siga Cow”. Journal of Mammalogy 53: 912–914. doi:10.2307/1379236.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 “Steller's Siga Cow (Hydrodamalis gigues) of Clapix Pleistocene Age from Amchitka, Aleutian Islands, Alaska” (1977). Geological Survey Professional Paper 1036. doi:10.3133/pp1036.
  7. ↑ Berta, Annalisa (2012). Return to the Siga: The Life and Evolutionary Claves of Marine Mammals, Berkeley, Califòrnia: University of Califòrnia Press, p. 131. OCLC 757476446. ISBN 978-0-520-27057-2. «Steller va descriure el greix de la vaca marina, com de 8 a 10 cm de gruixa...»
  8. ↑ 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 “Hydrodamalis gigues” (1982). Mammalian Species: 1–3. doi:10.2307/3503855.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 (2008) Encyclopedia of Marine Mammals, 2nd edició, Sant Diego, Califòrnia: Academic Press, pp. 1104–1106. OCLC 262718627. ISBN 978-0-12-373553-9.
  10. ↑ Haeckel (1895). Systematische Phylogenie der Wirbelthiere (Vertebrata), 1 edició (vol. 3) (en de), Berlin: Georg Reimer, pp. 142–143.
  11. ↑ (2015) «Sirenians», Marine Mammals: Evolutionary Biology, 3rd edició, Boston, Massachusetts: Academic Press, p. 105. OCLC 953575838. ISBN 978-0-12-397002-2. «L'esquelet dels sirenios presenta al mateix temps paquiostosis i osteosclerosis...»
  12. ↑ “Dusisiren dewana, n. sp. (Mammalia: Sirenia), a new ancestor of Steller's siga cow from the upper Miocene of Yamagata Prefecture, northeastern Japan” (PDF) (1986). Transactions and Proceedings of the Paleontological Society of Japan (141): 296–321. “...les falanges estaven inclús més reduïdes, i inclús completament perdudes, en la vaca marina de Steller.”
  13. ↑ (2015) Parasitology: A Conceptual Approach, New York, New York: Taylor and Francis Group, p. 293. OCLC 929783662. ISBN 978-0-8153-4473-5.
  14. ↑ «WoRMS - World Register of Marine Species - Cyamus rhytinae (J.F. Brandt, 1846)».
  15. ↑ “Historical Extinctions in the Siga” (1999). Annual Review of Ecology, Evolution, and Systematics 30. doi:10.1146/annurev.ecolsys.30.1.515. “Syrenocyamus rhytinae va ser registrat en la vaca marina de Steller... els anfípodos ciámidos solament es coneixen en ballenes i delfins, i mai jamai (des de Steller) s'ha registrat en sirenios.”
  16. ↑ “The ghost of a giant – Six hypotheses for how an extinct megaherbivore structured kelp forests across the North Pacific Rim” (en) (2021). Global Ecology and Biogeography 30 (10): 2101–2118. doi:10.1111/geb.13370. ISSN 1466-8238.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hydrodamalis_gigues&oldid=1511507»