Museu d'Història Natural (Londres)
El Museu d'Història Natural (en anglés, Natural History Museum) de South Kensington, en Londres, és un dels tres grans museus localisats en el carrer Exhibition Road, en Kensington (els atres dos són el Science Museum i el Victoria and Albert Museum). No obstant, l'entrada principal està en Cromwell Road. El museu posseïx una variada colecció en més de 70 millons de espècimen i objectes en colecció, pertanyents a varis camps de la història natural. Les cinc coleccions més importants són les corresponents a les àrees de: botànica, entomologia, mineralogia, paleontologia i zoologia.
Este museu és un centre d'investigació de referència a nivell mundial, especialisat en taxonomia, identificació i conservació. Donada l'antiguetat de l'institució, moltes de les coleccions posseïxen un enorme valor tant històric com a científic, per eixemple, els espècimen reunits per Charles Darwin. El museu és especialment famós per la seua exhibició d'esquelets de dinosauris aixina com per lo ornamentado de la seua arquitectura —és a voltes cridat "catedral de la naturalea"—[1] abdós aspectes ejemplificados pel gran saló central que domina el recibidor principal, a on es mostren els esquelets de diferents dinosauris, entre els que destaquen un enorme Diplodocus (la "joya" del museu) i un mastodont americà trobat en 1840 en Misuri, Estats Units. La biblioteca del museu alberga una gran cantitat de llibres, diaris, manuscrits i coleccions ilustrades relacionades en el treball i l'investigació dels departaments científics. L'accés a la llibreria deu ser concertat.
El Museu d'Història Natural va ser construït entre 1873 i 1880 per a albergar la creixent colecció d'esquelets, plantas i fòssilés que constituïen una secció del Museu Britànic. Encara que actualment es diu oficialment Natural History Museum («Museu d'Història Natural»), en realitat va ser fundat en 1881 com una divisió del Museu Britànic baix el nom de «Museu Britànic (Història Natural)» fins a 1992, despuix de la separació del propi Museu Britànic en 1963. En 1986 va absorbir el propenc Museu geològic adquirint el nom oficial de Natural History Museum. El centre Darwin és una adició recent, en part dissenyat com una moderna instalació en la que albergar les coleccions valioses.
Història i arquitectura
[editar | editar còdic]La fundació de la colecció va vindre de la mà de sir Hans Sloane (1660-1753), qui va permetre al govern britànic adquirir les seues notables coleccions a un preu molt per baix del seu valor de mercat en aquella época. La compra es va realisar en els fondos obtinguts d'una loteria. La colecció de Sloane, que incloïa plantes seques, animals i esquelets humans, va ser albergada al principi en Montagu House, Bloomsbury, en 1756, a on es troba el Museu Britànic.
La major part de la colecció de Sloane havia desaparegut en les primeres décades de el XIX. Sir George Shaw (guardià auxiliar de la secció de zoologia 1806-1813) va vendre molts espècimen al colege real de cirugians. En 1833 el reporte anual va anunciar que, dels 5500 insectes llistats en el catàlec de Sloane, no quedava cap. El torpor dels departaments d'història natural per a conservar els seus espècimen es va fer notòria. La contractació de personal va ser mancillada per favoritisme i enchufes; en 1862, un nebot de la dama d'un administrador va ser nomenat assistent d'entomologia a pesar de no conéixer la diferència entre una palometa i una arna.
J. E. Gray (guardià de la secció de zoologia 1840-1874) es va queixar de la qüestionable salut mental entre el personal: George Shaw va amenaçar en chafar tota closca que no estiguera en la 12.ª edició del Systema Naturae de Linneo; un atre membre va llevar totes les etiquetes i números de registre de estuches entomológicos ordenats per un rival seu. L'enorme colecció del conquiliólogo Hugh Cuming va ser adquirida pel museu i la pròpia esposa de J. E. Gray va transportar les fonts de espècimen obertes pel pati durant una airegada: totes les etiquetes es varen anar en el vent. Esta colecció jamai s'ha pogut recuperar.[2]
El bibliotecari principal en aquell temps era Antonio Panizzi; el seu despreci pels departaments d'història natural i per la ciència en general era absolut. El públic no era animat a vore les exhibicions del museu.
Molts d'estos defectes varen ser corregits per Richard Owen, elegit superintendente dels departaments d'història natural del Museu Britànic en 1856. Els seus canvis varen dur a Bill Bryson a escriure que «per fer del museu d'història natural una institució per a tot lo món, Owen va transformar la nostra noció de para qué s'han concebut els museus».cita requerida
Owen es percató de que els departaments d'història natural necessitaven més espai, i això implicava tindre'ls en un edifici separat, ya que l'espai del Museu Britànic per a eixos fins era llimitat. Es va comprar un terreny en South Kensington i, en 1864, es va desenrollar un concurs per al disseny del nou museu. La proposta guanyadora va ser d'Alfred Waterhouse, qui va revisar els plans i va dissenyar les fronteres en el seu propi estil romànic que va ser inspirat per numeroses visites a l'Europa continental. Els plans originals incloïen ales en cada costat de l'edifici principal, pero pronte varen ser abandonats per problemes de presupost. L'espai que haurien ocupat dites ales són ara el lloc de les galeries de la Terra i del centre Darwin.
Les obres varen començar en 1873 i varen ser completades en 1880. El nou museu va obrir en 1881, encara que el trasllat des del vell museu no es va completar fins a 1883. Tant els interiors com els exteriors de l'edifici de Waterhouse feyen un us important de taulells de terracota que resistiren la polució del Londres victorià, manufacturadas per Gibbs and Canning Limited. Els taulells i rajoles mostren moltes escultures en relleu de flora i fauna, en espècies vivents i extintes que apareixen en les ales oest i este respectivament. Esta separació explícita va ser petició d'Owen, i s'ha vist com una refutació de l'intent de Darwin d'unir espècies presents i passades per mig de la teoria de la selecció natural.
L'eix central del museu està alineat en la torre del Imperial College de Londres (antigament l'Imperial Institute) i en el Royal Albert Hall i l'Albert Memorial més al nort. Tots formen part del complex conegut com Albertopolis.
Separació del Museu Britànic
[editar | editar còdic]
Inclús despuix de la seua obertura, el Museu d'Història Natural va permanéixer llegalment com a departament del Museu Britànic en el nom formal de «Museu Britànic (Història Natural)», comunament abreviat per la lliteratura científica com (B.M.) (N.H.). Es va fer una petició al Ministre d'Economia en 1866, firmada per l'èlit de les societats Royal, Linnean i Zoological, aixina com pels naturalistes incloent a Darwin, Wallace i Huxley, demanant un increment de l'independència del museu sobre el Museu Britànic, i les acaloradas discussions al respecte varen continuar durant uns cent anys. Finalment, l'aprovació de l'acta del Museu Britànic de 1963, el Museu Britànic (Història Natural) es va convertir en un museu independent en la seua pròpia llista de fiduciantes, encara que el nom es va mantindre. Solament en la llei de museus i galeries de 1992 el nom formal del museu va canviar a Natural History Museum («Museu d'Història Natural»).
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «El Museu d'Història Natural de Londres» (en és-es). Best in Design. Consultat el 2023-09-11.
- ↑ Barber, L. 1980. The heyday of natural history 1820–1870. Cape, London: Capítul «Omnium gatherum».
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Museo de Historia Natural (Londres)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.