Transgressió marina

Transgressió marina

L'afonament de la zona costera oriental del Llac de Maracaibo (la superfície del qual es troba pràcticament al mateix nivell de la mar) va fer necessari construir un dic artificial, visible en l'image, que evita l'inundació de la ciutat pel seu nivell inferior al propi Llac de Marcaibo. No obstant l'escassea de pluges en esta part del territori veneçolà, s'han tingut que usar bombes per a traure l'aigua de pluja cap al propi llac. L'afonament d'esta zona es va deure, evidentment, a l'extracció de millons de barrils diaris de petròleu durant décades, fenomen que es repetix en Nova Orleans, Houston i moltes àrees similars de tot lo món.

La transgressió marina és un event geològic pel qual el mar ocupa un terreny continental, desplaçant-se la llínea costera terra adins. Estes inundacions (a voltes denominades «ingresiones») es poden produir per afonament de la costa i/o per l'elevació del nivell de la mar (per fusió de glaciars o un atre motiu).

Una transgressió sempre va acompanyada pel depòsit de sediments marins sobre el territori invadit, per eixemple favorint les facies carbonatadas típiques de plataforma continental sobre sediment terrígenos depositats en un ambient coster o fluvial previ.

Durant el Cretáceo, l'expansió del sol marí va crear una conca relativament superficial del Atlàntic a costa d'una aprofundiment de la conca del Pacífic. Aixina es va reduir la capacitat de les conques mundials oceàniques, causant una elevació del nivell de la mar en el món. A resulta d'este ascens del nivell marí, els oceans varen ingressar completament a través dels grans rius com el Riu de l'Argent, alcançant la costa marina lo que en l'actualitat és Victoria en la província d'Entre Rius a 300 km de la mar actual. Igualment va ocórrer en la porció central de Norteamérica creant el Pas marí interior occidental des del golf de Mèxic fins al oceà Àrtic.

El procés opost a transgressió és regressió, quan el nivell de la mar descendix relativament, exponent terrenys abans sumergits. Per eixemple, durant l'edat de Gèl del Pleistoceno, moltíssima aigua va ser extreta dels oceans i almagasenada com a gèl en banquisas o sobre els continents en forma d'indlandsis i glaciarés, provocant un descens de 120 m del nivell dels oceans, exponent el pont de Beringia, de 1600 km, entre Alaska i Àsia.

Els térmens de transgressió i regressió varen ser usats per Grabau en 1913, en la seua obra Principles of Stratigraphy, per a denominar formacions que s'estenien més que les inferiors, en el sentit d'aument o disminució de l'extensió de les mars del passat.

Orige del fenomen

A escala geològica, les transgressions i regressió marines es produïxen per fenomens geològics de llarga duració, és dir, en processos volcànics o tectónicos que transcorren a lo llarc de mills i fins a millons d'anys. Aixina, el Mesozoico es va caracterisar per periodos de llargues i extenses transgressions en les masses oceàniques invadint extenses zones continentals i insulars.

Atres motius poden tindre una dimensió temporal o espacial molt més reduïda, com poden ser els efectes d'una llarga explotació petrolera, que causa la subsidencia del terreny la qual pot originar una transgressió o invasió de les aigües marines en les zones petrolera de les regions costeres.

Facies característiques

Distribució de facies en situacions de transgressió i regressió.

El registre estratigráfico conserva indicis de les transgressions i regressió, sent en freqüència fàcilment identificables, per les condicions úniques requerides per a depositar cada tipo de sediment. Per ej., les "roques sedimentàries clásticas de gra gros com a arena usualment es depositen prop de costes, en ambients d'alta energia; els sediment fins, com rovina i carbonats, es depositen més allà de les costes, en aigües de baixa energia, profundes (Monroe & Wicander, 112).

Aixina, una transgressió es revela en la columna sedimentaria quan hi ha un canvi de mur a sostre (de més antic a més recent) de facies de costa (com areniscas en ripples d'oscilació) a atres de plataforma (com una alternança de margas i calcàreas).

Una regressió crea un patró opost, en facies de costa canviant a facies continentals (Monroe & Wicander, 112-13). Les regressió solen reflectir-se en les successions estratigráficas per discontinuïtats estratigráficas (discordances) de base erosiva.

Abdós escenaris són idealizados; en la pràctica l'identificació de transgressions i regressió pot ser prou més complexa. Per eixemple, una regressió pot estar indicada per un canvi de carbonat a lutitas, o una transgressió pel pas de areniscas a lutitas. Els canvis laterals en les facies són també importants; una seqüència ben marcada de transgressió en un àrea a on una mar epírico fora molt profunt, seria distinta a una atra transgressió solament parcial en aigües més superficials.