Anar al contingut

Dinornithidae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Dinornithidae

Els dinornitiformes o moas (Dinornithiformes) són un orde extint d'aus paleognatas.[1] Eren aus no voladoras que habitaven en Nova Zelanda. Es coneixen dèu espècies de diferents tamanys, des de la chicoteta Euryapteryx curtus, del tamany d'un gall, fins a les moas jagantes (Dinornis), que medien prop de tres metros d'altura i tenien un pes de 250 kg. La seua extinció es va produir fa cinccents anys, causada pel ser humà.

Generalitats

L'esquelet de l'au jaganta comparat en un humà.

Els moas varen aparéixer en el Cretáceo fa més de noranta millons d'anys, sent els seus parents vius més pròxims, els tinamúés de Surámerica, els kiwis, els casuarios i els emúés d'Austràlia estan més lejanamente emparentats sent grups divergents d'un mateix orige. Fins a temps moderns Nova Zelanda i les illes que la rodegen no estaven habitades per mamífers, per lo que era un ambient que permetia a algunes aus adaptar-se a fer nius en el sol i a atres tornar-se no voladoras. Els moas es varen extinguir al voltant de l'any 1400, poc en acabant de que els primers caçadors maoríés aplegaren a les illes. Alguns creuen que varen existir chicotets grups de moas fins a fins del XVIII o inicis del XIX. De fet, es conta algun albirament per part de mariners a les órdens de James Cook, i crida l'atenció l'estat de conservació d'algunes plomes d'estes aus. No obstant no hi ha proves físiques.

La filogeografía d'este grup està prou ben establida i és un eixemple de l'acció de varis mecanismes d'especiación. Al voltant d'ochenta y dos millons d'anys arrere, els ancestros d'este grup varen quedar aïllats de les restants aus rátidas, quan Nova Zelanda es va separar de Gondwana, resultant en la separació física dels grups. Este mecanisme és cridat especiación alopátrica. Passat un temps, els ancestros dels gèneros supervivents, es varen adaptar a diferents casetes ecològiques. Açò va donar lloc a aïllament reproductiu, i és eixemple d'especiación ecològica.

En el Plioceno, al voltant de cinc millons d'anys arrere, la formació dels Alps del Sur diversificó el paisage i va proveir noves oportunitats per a l'especiación dins dels nous gèneros. Uns tres millons d'anys arrere, varis linajes es varen adaptar a altituts altes i baixes. El linaje de baixes temperatures (montanya, altes altituts, edats glacials) va originar espècies més resistents a la baixa temperatura i de menor tamany, mentres que el de baixes altituts o clima més suau, va donar lloc a les distintes espècies més esteses.

En l'aïllament d'unes poques aus errantes que apleguen a una illa adequada, sorgix ràpidament una espècie isleña per divergència en les poblacions de l'espècie dels territoris d'orige. Tant les vàries espècies de kiwis com els moas són el resultat de la migració d'un número llimitat d'individus a illes i l'adaptació posterior a l'hàbitat d'eixes illes.

Finalment, en temps recents, poblacions d'aus del territori neozelandés varen quedar dividides entre l'Illa Nort i l'Illa Sur per l'ascens del nivell de la mar quan els glaciars continentals es derritieron al final del Pleistoceno.

Abans de l'arribe dels maoríes l'equilibri dels moas s'havia saldat en un descens en la seua densitat en l'últim milló d'anys, causat per varis factors: els periodos glacials, en els que casi tota l'Illa Sur va ser aïllada en chicotets territoris pel gèl; el canvi climàtic que va disminuir els espais coberts de tussok, substituïts per selves i boscs densos per l'aument gradual de la temperatura i la humitat; la diversificació en espècies per a evitar la competència ecològica, la predació de les àguiles d'Haast (Harpagornis moorei), la major au de presa coneguda, hui també extinta.

Els moas, a diferència d'atres ratites, com l'esturç, l'emú, el casuario o el ñandú, durant l'evolució havien perdut completament les ales, tal com ocorre en els supervivents kiwis, que es consideraven emparentats en els moas.

La fauna de Nova Zelanda va evolucionar per llarc temps en absència d'humans i atres mamífers. Només unes poques espècies de rat penat i mamífers marins estaven presents abans de la colonisació pels humans, i els únics depredadors eren aus d'assut que caçaven usant la vista. Estes circumstàncies varen influenciar l'evolució de les aus de Nova Zelanda, per eixemple, les adaptacions a la falta de vol del kakapo i la anidació en el sol del kea. Els polinesios varen aplegar a les illes entre l'any 800 i 1300 de nostra era,[2] i varen introduir el gos polinesio (kuri) en les illes.

Açò va ser desastrós per a la fauna nativa, perque els predadores mamífers poden localisar els seus assuts per l'olor, i la fauna nativa no havia evolucionat per a defendre's d'ells. Els principals depredadors eren aus: àguiles (aguiletes d'Eyles, Kāhu i àguila d'Haast ), falcons (Kārearea) i muçols (Whēkau i Ruru). Moltes de les adaptacions de les aus neozelandeses reflectix el context únic en el que varen evolucionar. Este equilibri únic va ser pertorbat en l'arribada dels polinesios, els qui varen introduir la rata polinesia i el Kuri (gos polinesio) en les illes. Posteriorment, els europeus varen introduir moltes més espècies, incloent grans herbívors i predadores mamífers.

Per a evitar la sobrepoblación, els moas alcançaven molt tardíamente la seua madurea reproductiva: als dèu anys de naixcuts, com l'espècie de moa jaganta Dinornis robustus. Este llarc temps per a la seua madurea va facilitar la seua extinció, ya que no es va donar una suficient taxa de reposició davant el ritme en el que eren caçats pels maoríes. Els moas s'alimentaven de llavors, frutes, herba i inclús branques. Per a referir-se a estes aus els maoríes usen tant en singular com en plural la paraula moa sense eixe final.

Dimorfisme i taxonomia

Moas atacades per un Harpagornis moorei.

Habitants de Nova Zelanda, les moas són tota una família d'aus de la que es coneixen onze espècies de distints tamanys, en sis gèneros, anant des del tamany d'un gall a unes atres medint fins a tres metros d'altura i pesant doscents cinquanta quilograms.

Fins a dates recents existia una classificació que dividia en dos espècies a les femelles i mascles de cada espècie de moa. Açò era pel notori dimorfisme sexual, ya que les femelles de moltes espècies eren aproximadament una volta i mija més altes i corpulentas que els machos. No obstant, gràcies als anàlisis d'ADN s'ha pogut elucidar la raó de que en algunes espècies només es trobaren eixemplars d'un dels sexes i no d'abdós.

Actualment se sap que Euryapteryx curtus era concretament la femella del Euryapteryx exilis; lo mateix ocorria en les següents parelles: Emeus hutonii / Emeus crassus, Pachyornis septentrionalis / Pachyornis mappini, Dinornis giganteus / Dinornis robustus i Dinornis novaezelandiae / Dinornis struthoides. Per esta doble classificació, en l'actualitat la taxonomia utilisa, generalment, per a designar a estes espècies els noms aplicats a les molt més corpulentas femelles.

Taxonomia

L'orde Dinornithiformes comprén:[3]

  • Orde †Dinornithiformes - moa

Vore també

Referències

  1. ↑ Livezey, Bradley C. & Zusi, Richard L. (2007): Higher-order phylogeny of modern birds (Theropoda, Aus: Neornithes) based on comparative anatomy. II. Analysis and discussion. Zoological Journal of the Linnean Society 149 (1), 1–95.
  2. ↑ (1994) Douglas G. Sutton (ed.). The Origins of the First New Zealanders, Auckland: Auckland University Press. ISBN 1869400984.
  3. ↑ (2003) «Moas», Grzimek's Animal Life Encyclopedia. Volum 8: Birds I: Tinamous and Ratites to Hoatzins, 2ª edició (en anglés), Detroit: Gale, pp. 95-98. ISBN 0-7876-5784-0.
  4. ↑ «New Zealand Recognised Bird Names (NZRBN) database». Ornithological Society of New Zealand. Archivat des d'el original, el 25 d'abril de 2015. Consultat el 5 d'octubre de 2010.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dinornithidae&oldid=1553996»