Constantí I

   

Flavio Valerio Constantino (en llatí: Flavius Valerius Constantinus; Naissus, 27 de febrer de c. 272, 280 o 288 - Nicomedia, 22 de maig de 337)també conegut com Constantino el Gran, va ser emperador romà des del 25 de juliol de l'any 306 fins a la seua mort.

Va ser el primer emperador en donar llibertat de cult al cristianisme fent complir l'Edicte de tolerància de Serdica de 311 de l'emperador Galerio que va posar fi a la persecució als cristians en l'Imperi romà (i que es va completar en el cridat Edicte de Milà de 313). Va promoure la convocatòria del Primer Concili de Nicea en 325, que va unificar la doctrina cristiana en el Credo de Nicea. Els historiadors, des de Lactancio i Eusebio de Cesarea fins al present, ho consideren el primer emperador cristià, si ben no es va batejar fins al final de la seua vida.

Constantino és conegut també per haver fundat una capital imperial sobre l'antiga ciutat grega de Bizancio a la qual va cridar Constantinopla; «ciutat de Constantino» (actual Estambul, en Turquia).

l'Iglésia ortodoxa venera a Constantino I com a sant i li va donar el títul d'Equiapóstolico (ισαπόστολος Κωνσταντίνος, isapóstolos Konstantínos, ‘igual als apòstols’) pels seus servicis a l'iglésia. També és venerat per les Iglésies ortodoxes orientals i l'Iglésia catòlica bizantí grega.La seua festa se celebra el 21 de maig.

Biografia

Infància i joventut

Constantino va nàixer cap a l'any 272 o 280 o 282 (o en algun any entre el 270 i el 288) en Naïssus (l'actual ciutat de Niš, Sèrbia), fill de Constancio I, i d'Helena, una mossa de postes provinent de Bitinia, que havia segut presa com concubina per Constancio en els inicis de la seua carrera militar. Va tindre que abandonar-la en concertar-se el seu matrimoni en la fillastra de l'august d'Occident Maximiano, Flavia Maximiana Teodora, pero Constancio es va fer càrrec del fill bastardo que havia tingut en ella (que va desaparéixer del seu entorn i solament tornarà a aparéixer quan a partir de 324 Constantino es convertix en emperador únic). Sobre la chiquea i joventut de Constantino no se sap res.

Primera tetrarquia (293-305): al servici de Dioclecià

Al principi del IV, l'imperi estava governat per una tetrarquia: dos augusts, Dioclecià i Maximiano, i dos césares, Galerio i Constancio I (els seus subordinats i els seus suposts successors). Els quatre compartien el poder, pero Diocleciano, creador del nou sistema de govern, era la suprema autoritat indiscutida (fins als sobrenoms que varen adoptar els dos augusts manifestaven una clara diferència: «Iovius, que deriva de Júpiter, s'afegia al primer august; a l'un atre s'afegia Herculius, que procedix d'Heracles/Hércules, i que feya referència al mit segons el qual este era fill de Júpiter»). El jove Constantino va servir en la cort de Dioclecià en Nicomedia despuix del nomenament del seu pare com un dels dos césares de la Tetrarquia en 293. Allí va proseguir la seua educació superior en grec i en llatí, com corresponia a un jove romà de bona família, i va acompanyar a Diocleciano en les seues campanyes militars, provablement en Egipte i en Mesopotamia. En eixos anys —la data exacta es desconeix— es va casar en Minervina, una jove pertanyent a l'aristocràcia de la que se sap molt poc i a la que provablement va conéixer en una visita a Antioquía. Varen tindre un fill, Crispe, que possiblement va nàixer en l'any 303. Minervina és provable que morira en el part o poc despuix.

Segona tetrarquia (305-312): l'ascens al poder

L'any 305 va marcar el final de la primera tetrarquia en la renúncia dels dos augusts Diocleciano i Maximiano. D'esta forma els dos césares varen accedir a la categoria de augusts i dos oficials ilirios varen ser nomenats nous césares. La segona tetrarquia quedava aixina formada: Constancio I i Valerio Sever, com a august i césar respectivament, en Occident i Galerio i Maximino Daya,el seu nebot, en la part oriental de l'imperi. «En realitat, va ser Galerio el verdader successor de Dioclecià, a qui devien el seu poder tant Daya com a Sever, mentres Constancio, ocupat en l'administració dels territoris que li havien segut assignats, es mantenia al marge», ha afirmat José Manuel Roldán Hervás. «Estava clar que en el nou colege imperial la veu cantant anava a dur-la Galerio», ha subrallat també Luis Agustín García Moreno. Per la seua banda Constantino, despuix de l'abdicació de Dioclecià, va passar a estar a les órdens de Galerio combatent als sármatas, encara que pronte va ser reclamat pel seu pare Constancio Clor en el que va marchar a Britania per a combatre als pictos que amenaçaven les fronteres de la província.

La fragilitat del sistema de la tetrarquia es va posar en seguida en evidència. Constancio va caure malalt i va fallir el 25 de juliol de 306. El seu fill Constantino es trobava junt a ell en el seu llit de mort en Eboracum (actual ciutat de York), a on les tropes lleals a la memòria del seu pare li varen proclamar august —i no césar— eixe mateix dia, posant en qüestió aixina el sistema tetrárquico. «Constantino, seguint una tradició de molts sigles, va dispondre que el seu difunt pare anara acollit entre els deus. Mentres ardia el cadàver en la pira, un àguila —lliberada d'una gàbia— es va elevar per les aires, lo que simbolisava l'ascensió del difunt al cel. Constancio era d'esta manera un deu, i Constantino, conseqüentment, fill d'un deu».

Com a fòrmula de compromís Galerio va nomenar a Constantino césar en autoritat sobre Britania i la Gàlia —deixant clar que el nomenament procedia d'ell i no de Constancio Clor—, mentres ascendia a la dignitat de august a Valerio Sever. Pero l'apany no va funcionar a causa de l'aparició d'un tercer contendent, Majencio, fill de l'anterior tetrarca Maximiano, a qui la guàrdia pretoriana, recolzada per la plebe, havia proclamat august en Roma en octubre d'eixe mateix any. «Si el pla de Dioclecià s'havia tambalejat ya en l'usurpació de Constantino, en la de Majencio, va acabar desmoronándose definitivament», ha senyalat Manfred Clauss.

Maximiano va tornar llavors a l'escena política com a «august per segona volta» per a recolzar les aspiracions del seu fill Majencio i va derrotar a Sever, abandonat per les seues tropes, en gran part antics veterans de Maximiano. Sever es va entregar, pero va ser eixecutat quan Galerio va alvançar en el seu eixèrcit cap a Roma (encara que finalment es va retirar davant l'impossibilitat de prendre la ciutat, les defenses de la qual havien segut reforçades, i quan part de les seues tropes varen escomençar a desertar). Davant l'amenaça de Galerio, Maximiano havia buscat el respal de Constantino, reconeixent-ho com a august, i per a sagellar el pacte havia casat a la seua filla chicoteta Fausta, de sèt anys, en ell. No obstant, Majencio, enfortit despuix de la retirada de Galerio, no va reconéixer l'acort, lo que va obligar a Maximiano a fugir a la Gàlia i refugiar-se en la cort del seu gendre en Augusta Treverorum (Tréveris), a on Constantino havia fet construir un immens palau dotat d'una basílica monumental.

Casi al mateix temps esclatava una nova rebelió en Àfrica a on les tropes proclamaven august al seu general, el vell Domicio Alejandro, un antic protegit de Maximiano. La crítica situació que s'havia creat va obligar a intervindre a Diocleciano, que vivia retirat en el seu palau de Split, propenc a la localitat de Salona a on havia naixcut. A finals de 308 va convocar una reunió de tots els emperadors en la ciutat de Carnuntum, prop de l'actual Viena. La solució que es va alcançar va ser que Galerio i Licinio, triat pel primer en substitució del fallit Sever, serien els augusts i Constantino i Maximino Daya, els césares, sent declarats «usurpadores» Majencio i Domicio Alejandro (per la seua banda Maximiano, pressionat per Diocleciano, va abdicar de nou). Pero ni Constantino ni Maximino Daya varen estar d'acort en el títul de césares, conseguint finalment el seu reconeiximent com a augusts per Galerio. Açò significava que hi havia quatre augusts governant oficialment l'Imperi.

Per la seua banda Majencio, que no va renunciar en absolut al poder, va acabar en la rebelió de Domicio Alejandro i va assegurar el seu domini sobre el nort d'Àfrica. Per a complicar encara més la situació, en eixe mateix any de 310, Maximiano es va proclamar per tercera volta august, pero despuix de fer córrer el rumor de que Constantino havia mort combatent als francs en el llimes del Rin, va fracassar en l'intent de sublevar a l'eixèrcit de Galia, veent-se obligat a refugiar-se en Marsella a on es va suïcidar davant la perspectiva de ser capturat per Constantino.

El panorama es «va simplificar» a l'any següent en morir Galerio —uns dies abans havia promulgat l'Edicte de tolerància de Serdica que posava fi a la persecució dels cristians iniciada sis anys abans— per lo que el govern de l'imperi quedava repartit entre quatre augusts: dos en la part occidental (Constantino i Majencio) i dos en la part oriental (Licinio i Maximino Daya), encara que Majencio no era reconegut per cap dels atres tres.

Triarquía (312-313): la lluita per Occident

Constantino i Licinio varen acordar una aliança sagellada en el compromís matrimonial del segon en una germanastra, Flavia Julia Constància, del primer, lo que va ser respost per Maximiano Daya, que es va sentir amenaçat, en el reconeiximent de Majencio. Es varen formar aixina dos blocs enfrontats —de fet Majencio va ordenar la destrucció de totes les estàtues que hi havia en Roma de Constantino—.

Qui va prendre l'iniciativa va ser Constantino i en la primavera de 312 va creuar els Alps i es va apoderar de les ciutats de Segusio, Torí, Milà i Verona convertides en fortalees per Majencio per a intentar detindre el seu alvanç —Verona va ser sitiada i rendida per fam; a continuació Aquilea es va entregar sense combatre—. La batalla decisiva, una de les més famoses de l'història, va tindre lloc a les portes de Roma a on esperaven a Constantino el gros de les forces de Majencio. En vespres de la que seria coneguda com la batalla del Pont Milvio (28 d'octubre de 312) «es va produir l'acontenyiment que anava a canviar la faç del món antic: la conversió de Constantino al cristianisme», ha afirmat l'historiador actual José Manuel Roldán. Segons el cristià Lactancio, a qui Constantino havia dut a Tréveris per a que educara al seu fill primogènit Crispe, Constantino va tindre un somi en el que el Deu cristià li ordenava que per a assegurar-se la victòria dibuixara sobre l'escut dels seus soldats un monograma en les lletres chi (X) i rho (P), les dos primeres lletres de la paraula Christos (conformant el crismón). Vint anys despuix Eusebio de Cesarea va escriure (en grec) una versió diferent de la visió de Constantino: l'aparició en el cel d'una creu lluminosa en les paraules τούτω νικα (in hoc signe vinces, ‘en este signe venceràs’); i la del propi Crist invitant-li a posar el crismón sobre l'estandart imperial (el labarum).

La victòria va ser per a Constantino i Majencio va morir en la batalla. «Molts dels soldats de Majencio es varen ofegar en el riu [Tíber] i el cap d'este va ser passejada per Roma en la punta d'una pica [el cadàver de Majencio havia segut rescatat del Tíber per orde expressa de Constantino en eixe fi]. Constantino va entrar triunfante en Roma i es va dirigir als ansiosos senadors, molts dels quals havien recolzat a Majencio, i els va prometre clemència. La batalla es va representar com una gran derrota de la tirania a mans de la justícia, tal com es commemora en l'Arc de Constantí, que s'empina encara junt al Coliseu de Roma i que va ser erigit en l'any 315», ha afirmat Averil Cameron. Per a Eusebio de Cesarea va ser un gran triumfo del cristianisme i va comparar la batalla en el creuament de la Mar Rojo pel poble d'Israel, equiparant aixina a Constantino en Moisés.

En l'Arc de Constantino apareix la següent inscripció, en la que es sobreentiende que la divinitat a que es referix és el deu de l'emperador, és dir, el deu cristià:

Gràcies a l'inspiració de la divinitat i a la noblea de la seua ment, en el seu eixèrcit va venjar a la República per mig d'una guerra justa i la va lliurar d'una volta del tirà i de tota la seua facció.

Una aliança entre Constantino, designat pel Senat en febrer-març de 313 com primus augustus, i l'atre august Licinio —abdós es varen reunir en Milà a on Licinio desposó a la germanastra de Constantino, Constància, i varen confirmar la tolerància religiosa establida en l'Edicte de Galerio per mig del cridat Edicte de Milà— va sagellar el destí de Maximino Daya, qui es va suïcidar mesos despuix de ser vençut per Licinio en la batalla de Tzirallum (30 d'abril de 313). Constantino va quedar com a august d'Occident i Licinio d'Orient. El sistema de la tetrarquia quedava liquidat de facto.

En l'Edicte de Milà s'ordenava que anaren restituïts els bens de les iglésies cristianes expropiats o venuts durant les persecucions. «L'Estat iniciava d'esta manera un procés d'aproximació fructífera a l'Iglésia, que en el temps, la colocaria en una posició de privilegi dins de la societat civil», ha afirmat Juan José Sayas. Este historiador senyala també que en les cartes que va enviar als governadors de les províncies per a que restituïren els bens de les iglésies i per a que s'eximira de les càrregues públiques (munera) als clerici cristians, Constantino va posar «l'accent en l'adjectiu “catòlic”, usat en el propòsit de referir-se a l'iglésia difosa per tot l'Imperi». Per la seua banda Licinio «es va basar en l'argument de que tots els deus són representacions d'una única divinitat (summa divinitas), “a la que, en la seua veneració, prestem obediència en una voluntat lliure”. [...] Possiblement l'expressió summa divinitas, la divinitat suprema, va ser una fòrmula consensuada entre Constantino i Licinio i que abdós podien acceptar sense problemes».

Diarquía (313-324): la lluita per Orient

En 316 (o en 314) es va produir un primer enfrontament armat entre Constantino —que aspirava a la supremacia, per lo que havia adoptat el títul de Maximus Augustus (‘el més alt emperador’)— i Licinio en la batalla de Cibalis, en la que este últim va resultar derrotat i es va replegar a Tracia, sent perseguit per l'eixèrcit de Constantino. Un segon choc, també victoriós per a Constantino, es va produir a finals de 316 o principis de 317 en les rodalies de Filipópolis (batalla de Mardia), despuix del qual Licinio va triar negociar. Pel tractat que varen firmar en Serdica en març de 317 Licinio va cedir a Constantino tots els seus territoris europeus, llevat Tracia, i abdós varen acordar nomenar als seus fills respectius césares (Crispe, entre dotze i catorze anys d'edat, i Constantino, recent naixcut, per part del primer; Licinio el Jove, de dos anys d'edat, per part del segon). «Este últim acort suponia el complet triumfo del principi hereditari i dinàstic, encara dins d'un esquema tetrárquico», ha subrallat Luis Agustín García Moreno. Constantino es va establir en Serdica —en els Balcans, bona part dels quals havien passat a estar baix el seu domini— i Licinio en Nicomedia, en la vora asiàtica del mar de Mármara.

A partir de 320 Licinio, que a diferència de Constantino no havia adoptat cap política favorable als cristians, no va respectar l'acorde de Milà de 313 sagellat entre els dos emperadors pel que es garantisava la llibertat religiosa i va adoptar mides que llimitaven la seua llibertat de cult. «Els cristians varen ser alluntats de la Cort, de l'eixèrcit i de l'administració i, en ocasions, varen ser víctimes de violències sanguinoses», lo que va provocar la reacció immediata de Constantino. Segons García Moreno, «Licinio va deure sentir-se preocupat perque l'Iglésia podia aplegar a constituir-se en un Estat dins de l'Imperi». També perque «alguns súbdits seus mostraven simpaties pel seu rival... cada volta més decidit a privilegiar a l'Iglésia. El temor a la traïció acabaria per convertir a Licinio en casi un perseguidor: va haver bisbes eixecutats i iglésies tancades o destruïdes. En tot cas no cap dubte de que... Constantino va poder presentar la guerra com de lliberació de l'oprimida Iglésia oriental».

No obstant, Manfred Clauss oferix una explicació completament distinta del canvi de política de Licinio respecte dels cristians: va ser la resposta a l'invasió del seu territori en 323 per part de Constantino, durant la campanya d'este contra els sármatas i els godos que amenaçaven el llimes del Danubio. Licinio «pretenia potser atacar a aquell grup que havia rebut durant molt temps el respal del seu contrincant en Occident», afirma Clauss. Claire Sotinel ha senyalat com a detonant una carta que Constantino va enviar a Licinio en decembre de 323 en la que li comunicava que havia aprovat una llei que castigava als representants imperials que obligaren als cristians a fer sacrificis als deus, llei que Licinio es va negar a aplicar en els seus territoris.

En l'any 324, despuix de sitiar Bizancio i véncer a l'armada de Licinio en la batalla del Helesponto, Constantino va conseguir derrotar-ho definitivament en les batalles d'Adrianópolis (juliol de 324) i de Crisópolis (setembre del mateix any). Licinio es va rendir en Nicomedia, pero Constantino, a pesar de la promesa feta a la seua germana de que li perdonaria la vida al seu marit, va ordenar la seua eixecució en 325, baix l'acusació d'haver organisat una conjura contra ell, i a l'any següent la del seu fill, el césar Licinio el Jove. Aixina, «Constantino va restablir a favor seu de nou l'unitat de l'Imperi», ha afirmat José Manuel Roldán. «Constantino era ara l'únic governant de l'Imperi Romà», ha subrallat David Potter. «L'ambició de poder de Constantino, aspiració per la que havia lluitat durant díhuit anys, s'havia consumat: havia recorregut un llarc i sanguinós camí... De nou, i despuix de molt temps, governava un sol home tot l'Imperi», ha destacat Manfred Clauss.

Emperador únic (324-337)

Despuix de la seua victòria sobre Licinio, que li va convertir en emperador únic d'un Imperi reunificado, «Constantino va consolidar un poder familiar fortament dinàstic. Les referències a la tetrarquia desapareixen dels discursos oficials, inclús les referides al seu pare. Dels seus ascendents, únicament la seua mare, Helena, va participar en l'última fase del regnat constantiniano. Des del 8 de novembre de 324, el tercer fill de l'emperador, Constancio, va ser elevat al ranc de César, i la seua esposa Fausta rep el títul d'Augusta al mateix temps que Helena que s'havia establit en Roma».

En commemoració de la seua victòria sobre Licinio, Constantino va decidir fundar una grandiosa urbs en el lloc a on es trobava la vella ciutat grega de Bizancio, que va ser casi completament demolida. Duria el seu nom i seria una «Nova Roma» que tindria també un Senat en el que, a diferència del de Roma, la majoria dels seus membres eren cristians.

Dos anys despuix, en l'estiu de 326, es varen produir uns greus incidents en Roma durant la seua tercera visita a la capital de l'Imperi per a celebrar allí les vicenales pel vigèsim aniversari del seu adveniment al tro, que ya havien escomençat l'any anterior en Nicomedia, en la part oriental de l'Imperi. El motiu va ser que Constantino, pel seu conversió al cristianisme, no va complir en el rito tradicional de pujar al Capitolio en el seu eixèrcit i fer una ofrena sagrada en el temple Júpiter, el santuari «pagà» més important de l'Estat romà, «provocant l'odi del Senat i del poble», segons va relatar l'autor «pagà» Zósimo més d'un sigle despuix. De fet es varen proferir insults i es varen danyar i inclús es varen destruir images i estàtues de la família imperial, ya que Constantino havia anat acompanyat dels seus dos germanastres, Flavio Dalmacio i Juliol Constancio. En un poema anònim se li va comparar en Nerón, una clara alusió a l'assessinat ordenat per Constantino del seu fill Crispe, pocs dies abans d'aplegar a Roma, i de la seua esposa Fausta, durant la seua estància allí. El descontent s'havia iniciat l'any anterior quan Constantino va nomenar a un cristià com prefecte de Roma. Un atre element a tindre en conte va ser que Constantino va entrar en Roma el 18 de juliol, un dia nefast en el calendari romà d'eixe any.

Els incidents de l'estiu de 326 en Roma varen reforçar la decisió de Constantino de que la seua ciutat, la «ciutat de Constantino», fòra la nova capital de l'Imperi. De fet mai va tornar a Roma. En Constantinopla «passaria l'emperador els últims anys de la seua vida, fins a la seua mort en 337, absorbit en les àrdues qüestions d'orde eclesiàstic i teològic que plantejava l'inquiet Orient, mentres confiava cada volta en major mida als seus fills l'administració i la defensa militar de l'Imperi», ha afirmat José Manuel Roldán, en lo que també coincidix Manfred Claus.

Un signe del canvi produït en la seua concepció religiosa va ser l'abandó progressiu en eixos anys del sobrenom de invictus (‘invencible’), associat al deu Sol, pel de victor (‘victoriós’): maximus victor ac triumphator semper Augustus (‘el més gran vencedor i triumfador [i] sempre emperador’). Al final de la seua vida Constantino es va acostar a l'arrianisme, que havia segut condenat en el Concili de Nicea (325) que ell mateixa havia convocat per a restablir l'unitat de l'Iglésia cristiana. De fet el bisbe que en el seu llit de mort lo va batejar, Eusebio de Nicomedia, era arriano.

A finals d'abril o principis de maig de 337 Constantino va emmalaltir greument res més eixir de Constantinopla al front d'una gran expedició militar dirigida contra l'Imperi Sasánida. Seguint el consell dels alarmats membres del seu sèquit, va anar a les #termes de Pythia, prop d'Helenópolis, pero no va millorar. La malaltia es va agravar i es va traslladar a Helenópolis a on va resar en un santuari dedicat al màrtir Luciano, a qui la seua mare Helena havia segut molt devota, i des d'allí es va anar a una vila imperial propenca a Nicomedia, a on va fallir el 22 de maig, dia de Pentecostés.

Com els emperadors anteriors, Constantino va ser divinizado, pero el seu cos va ser enterrat, tal com ell havia dispost, en la basílica dels Sants Apòstols de Constantinopla. Segons Paul Veyne, els seus funerals «varen ser una apoteosis imperial cristiana». Més tarde el seu fill Constancio II va manar construir un mausoleu al costat de l'Iglésia, separant temple i sepulcre. En el mausoleu el sarcòfec de Constantino estava rodejat per atres dotze que representaven a cada u dels apòstols —a Constantino li agradava referir-se a sí mateixa com el «decimotercer apòstol»—, encara que cap d'ells contenia relíquies dels discípuls de Crist.

Successió

Dos anys abans de morir Constantino havia organisat la seua successió —basada en el principi hereditari i dinàstic, rebujant completament l'ideal electiu, com es podia comprovar visualment en els retrats dels seus fills pràcticament idèntics als seus— en el nomenament com césar del seu nebot Dalmacio el Jove —fill del seu germanastre Flavio Dalmacio— que s'uniria als atres césares designats anteriorment —els tres fills del seu matrimoni en Fausta—: Constantino, nomenat en 316; Constancio, nomenat en 324; i Constant, nomenat en 333. La designació del nou césar incloïa el repartiment de l'Imperi entre els quatre despuix de la seua mort: Constantino, que residia en Tréveris, rebria Galia, Britania i Hispania; Constancio, que residia en Antioquía, Egipte i Àsia; Constant, que provablement residira en Milà, Itàlia, Panonia i el nort d'Àfrica; i Dalmacio, establit en Naissus, Mesia i Tracia.

Pero despuix de la mort de Constantino, que no va deixar escrit cap testament, es va produir un autèntic bany de sanc en Constantinopla favorit pels tres fills de Constantino disposts a eliminar a possibles competidors. Varen ser assessinats els membres de la família de Constantino de segona llínea: els seus germanastres Flavio Dalmacio i Juliol Constancio i els fills del primer, Dalmacio el Jove i Anibaliano. En un segon moment, també varen ser assessinats alguns dels colaboradors més propencs de Constantino, com el prefecte del pretori Ablabio, pare de la promesa de Constancio, o el senador Flavio Optato. Solament es varen lliurar els dos fills chicotets de Juliol Constancio, Constancio Gal i Julià.

A finals d'agost els tres fills de Constantino es varen reunir en Panonia, provablement en Sirmium, per a negociar el repartiment del poder imperial. Varen acordar que els tres durien el títul d'august, sense que prevalguera cap sobre els atres, lo que significava que els tres podien legislar i nomenar als seus propis funcionaris i oficials. També varen acordar el repartiment dels territoris que en 335 li havien correspost a Dalmacio el Jove: Dacia i Macedònia, varen ser para Constant, i Tracia, per a Constancio. La seua proclamació com a augusts per l'eixèrcit va tindre lloc el 9 de setembre. Va ser enviada al Senat de Roma que la va acceptar.

Constantino i el cristianisme

Artícul principal → Constantino I i el cristianisme.

Segons Paul Veyne, la conversió de Constantino al cristianisme «li va permetre participar en lo que considerava una epopeya sobrenatural, assumir el mando i garantisar aixina la salvació de la humanitat. […] Constantino es tenia per elegit, destinat pel Decrete diví per a eixercitar un paper providencial en l'economia milenària de la salvació». «Constantino no deixarà de repetir que ell no és sino el servidor de Crist, qui ho ha pres al seu servici i li procura sempre la victòria». En 314 va escriure als bisbes, «els seus molt volguts germans», que «la santa pietat eterna i inconcebible d'el nostre Deu es nega absolutament a tolerar que la condició humana continue per molt més temps entre tenebres». En eixe mateix any li escriu al governador d'Àfrica que «la voluntat divina [li] ha confiat el govern de l'univers». I en 325 escriu als seus nous súbdits de la província romana de Síria Palestina: «Les proves més lluminoses i evidents han demostrat que, per les #inspiració i favors que es digna multiplicar en el meu favor, Deu ha expulsat de la terra la maldat [dels perseguidors] que oprimia abans a tota la humanitat».

No obstant, Manfred Clauss ha afirmat que «Constantino, en convertir-se al cristianisme, va canviar únicament la persona del deu, sense abandonar del tot l'idea de la divinitat que havia tingut fins a llavors i sense preocupar-se massa dels dogmes cristians».

La conversió de Constantino al cristianisme

A pesar de que en algun moment es va posar en dubte la franquea de la conversió de Constantino al cristianisme —per eixemple, Voltaire va assegurar en el XVIII que «Constantino no era cristià» i que «no sabia qué partit prendre ni a quí perseguir»— hui en dia els historiadors estan d'acort en considerar a Constantino un creent sincer i aixina ho demostren, com ha destacat Paul Veyne, els numerosos «texts eixits de la seua mà, les seues lleis, les seues sermones, els seus edictes i les seues cartes… Proven la convicció que albergava de la seua missió i demostren llínea a llínea el més ortodox cristianisme». Lo mateix ha senyalat Tiphaine Moreau, coautora del llibre Constantin, un Auguste chrétien (2012). Manfred Clauss, no obstant, ha matisat que «és difícil concretar cóm era el seu cristianisme, qué era lo que ell entenia baix el concepte de “credo cristià”», encara que subralla que és «un fet irrefutable per a tots els autors moderns i antics» que «Constantino era cristià».

Encara que alguns historiadors qüestionen la narrativa apologètica d'Eusebio de Cesarea i Lactancio, segons la Vita Constantini del primer, la conversió de Constantino va ser el resultat immediat d'un presagie abans de la seua victòria en la batalla del Pont Milvio, el 28 d'octubre de 312. Despuix d'esta visió, Constantino va modificar l'estandart imperial —el Lábaro— per a marchar a la batalla baix el signe cristià del crismón. La visió de Constantino ha segut relatada de maneres diferents, segons Eusebio: en primer lloc, «va dir que al voltant del migdia, quan el dia ya començava a declinar, va vore en els seus propis ulls el trofeu d'una creu de llum en els cels, sobre el sol, i en l'inscripció: “In hoc signe vinces” (‘En este signe venceràs’)». Tan pronte va anochecer, «mentres dormia, el Crist de Deu se li va aparéixer en la mateixa senyal que hi havia vist en els cels, i li va ordenar que assemblara eixa senyal que hi havia vist en els cels, i que l'usara com a protecció en tots els combats contra els seus enemics». La senyal, d'acort en Lactancio i Eusebio, varen ser les lletres gregues (Χ) travessada per la lletra (Ρ) per a formar , que representa les dos primeres lletres del nom de Crist en grec ΧΡΙΣΤΟΣ. Constantino va manar pintar de colp i repent en els escuts del seu eixèrcit el crismón, va escomençar la batalla i va véncer a Majencio. Es diu que despuix d'estes visions Constantino es va convertir de colp i repent al cristianisme.

Hui en dia la majoria dels historiadors situen la conversió de Constantino entre els anys 310 i 312, ya que en 310 s'ha documentat que va participar en un ritual en honor del deu Apolo. L'historiadora britànica Averil Cameron ha afirmat que «fora lo que anara lo que li va succeir a Constantino abans de la batalla [de Pont Milvio], no cap dubte del seu compromís de respal a l'Iglésia des del 312 en avant; a l'hivern següent ya legislaba a favor del clero, i no va dubtar en prendre partit en disputes internes entre donatistas i el clero catòlic d'Àfrica del Nort, irritant-se progressivament quan els donatistas es varen negar a plegar-se. Cap a l'any 315 amenaçava en anar al nort d'Àfrica...». No obstant, Juan José Sayas afirma que fins a 324 no es pot afirmar en certea que havia assumit plenament la fe cristiana, despuix d'un acostament progressiu cap al cristianisme. Per la seua banda, Roger Rémondon afirma que Constantino es va inclinar decididament cap al cristianisme a partir de 320 en el context de la seua pugna en Licinio per lo que «les consideracions polítiques poden haver conduït a Constantino a acostar-se a les comunitats cristianes instalades en els dominis del seu rival [en Orient]».

Dos versions sobre la conversió de Constantino

Constantino va ser advertit, durant un somi, de que marcara en els escuts el signe celest de Deu i es llançara d'esta manera al combat. Obedix el mandat i marca el nom de Crist en els escuts en una X travessada per una ralla perpendicular, curvada en círcul en la seua part superior. Protegit, per este signe, l'eixèrcit pren les armes. [...] L'eixèrcit de Majencio és assut de la por; ell mateixa mamprén la fugida corrent cap al pont que estava tallat. Espentat per la massa de fugitius es precipita en el Tíber. Lactancio, autor cristià contemporàneu de Constantino

Un egipcíac aplegat a Roma des d'Hispania i que es feya escoltar per les dònes fins a en la Cort, es va entrevistar en Constantino i li va afirmar que la doctrina dels cristians estipulava el perdó de tot pecat i prometia als impíos que l'adoptaven l'absolució immediata de tota falta. Constantino [que acabava d'ordenar la mort del seu fill Crispe i de la seua esposa Fausta] va prestar un oït complaciente a este discurs i va rebujar les creències dels antepassats. Zósimo, autor pagà de finals del V.

¿Per qué es va convertir?

Com ha senyalat varis historiadors, si sobre la conversió al cristianisme en els inicis del seu regnat no existix cap dubte, no ocorre lo mateix en els motius de la seua conversió, que continuen sent objecte de debat. S'ha sugerit que es va deure a l'influència del seu entorn familiar, en especial de la seua mare Helena, que se supon que es va convertir al cristianisme abans de 324, pero ella solament va formar part de l'entorn del seu fill a partir d'eixa data, quan Constantino feya més de dèu anys que era cristià. Sobre el seu pare Constancio Clor, encara que no els va perseguir, «no se li coneixen sentiments particularment amistosos cap als cristians».

Per un atre costat, hi ha autors que expliquen l'acostament de Constantino als cristians, entre atres raons, per la necessitat política de conseguir respals, sobretot en els territoris orientals, davant les seues aspiracions de convertir-se en emperador d'Orient i reunificar l'Imperi baix el seu únic mandat. És la tesis que sosté el sociòlec Rodney Stark que considera que la seua conversió va ser una resposta astuta de Constantino front al creiximent exponencial del número de cristians en l'Imperi romà, que hauria passat d'aproximadament 40 000 (0,07 % de la població de l'Imperi) en l'any 150 a casi 6 300 000 (10,5 %) en l'any 300. Una posició similar, encara que en matisos, és la que sosté Juan María Laboa. La conversió de Constantino l'atribuïx a «la seua intuïció sobre la creativitat, la generositat i la capacitat dels cristians [que] li va fer vore que el paganisme ya no podia ser per més temps la argamasa de l'Imperi, sino que seria el cristianisme la religió que ventajosamente podia ocupar el seu lloc. L'objectiu, puix, de Constantino va ser agarrar-se a un nou principi d'integració política». Una tesis pareguda és la que defén Gonzalo Bravo. Segons este historiador «entorn al 300 el cristianisme estava tan arraïlat en les diverses parts de l'Imperi que les principals ciutats del món mediterràneu contaven ya en una sòlida organisació eclesiàstica»; aixina que lo que es va propondre Constantino va ser establir el «nexe ideològic» entre «la classe #gobernant tradicional de senadors i eqüestres aferrada a les tradicions i interessos pagans i les #jerarquia eclesiàstiques cristianes que proporcionarien la apoyatura ideològica al nou Estat».

Front a la tesis de que Constantino es va convertir per càlcul polític, Paul Veyne ha argumentat que «és difícil vore qué rendiment polític podria extraure de la seua conversió», ya que en aquell moment la minoria cristiana «ademés de carir d'influència i de rellevància política era massivament odiada. No podia ignorar que adorar a una divinitat distinta a la de la majoria dels seus súbdits i de la classe dirigent i governant no era el millor modo de guanyar-se els cors». Este raonament és compartit per Tiphaine Moreau: «Els arguments a favor d'una conversió interessada són poc satisfactoris. El cristianisme no tenia bona reputació en l'imperi, inclús fòra dels periodos de persecució... i ademés els cristians eren minoritaris: existix l'acort de considerar que en 312 els adeptes al cristianisme representarien solament del 5 al 10 per cent de la població de l'Imperi... En suma, elegir el cristianisme era anar en contra de la majoria». No obstant, Averil Cameron ha puntualisat que, encara que a primera vista «sembla improvable [que Constantino recolzara als cristians per raons d'interés], ya que el percentage de cristians en l'Imperi en conjunt era encara minúscul», «sembla que l'assunt va tindre una càrrega política en els círculs de la Tetrarquia i el respal al cristianisme potser li ajudara en la seua guerra de propaganda. Tant Majencio com Licinio [els seus rivals] sembla que simpatizaron en el cristianisme, i els propagandistes de Constantino varen tindre que esforçar-se lo seu para denigrar a abdós com a perseguidors pagans». Això sí, reconeix Cameron, «una volta compromés, Constantino no es va apartar jamai de la seua decisió». I eixa decisió, subralla Christopher Kelly, «va ser vital per a l'expansió i l'èxit de la Cristiandad... En este punt el biógraf admirador de Constantino, Eusebio de Cesarea, és clar: sense l'intervenció de l'emperador, la Cristiandad no hauria segut més que una religió minoritària. Sense els generosos subsidis estatals i sense el respal imperial, els cristians haurien seguit sent una secta aïllada en els màrgens socials i polítics del món mediterràneu».

Paul Veyne, que també descarta l'influència familiar, atribuïx la conversió a un convenciment personal: «Constantino es va convertir perque creïa en Deu i en la redenció, eixe va ser el seu punt de partida, i eixa fe implicava al seu juí que la Providència preparava a la humanitat per al camí de la salvació (ell mateixa no tardaria en expressar-se en dits térmens precisament)».

Sobre el «somi de Constantino» (la revelació del crismón), Veyne recorda que «res era més habitual en l'época que prendre una decisió a #resulta d'un somi, considerat com un mensage vingut del cel… No era tampoc inusual que una victòria anara frut de l'intervenció d'una divinitat. […] Constantino no va fer sino vore en somis, baix la forma alegórica i plàstica pròpia del llenguage oníric, la seua pròpia decisió de convertir-se al Deu dels cristians per a obtindre la victòria». Tiphaine Maureau sosté la mateixa tesis: «La visió de Constantino s'inscriu en un model corrent en l'Antiguetat; lo que és nou, en 312, és l'elecció de la divinitat protectora».

¿Per qué no es va batejar fins al final de la seua vida?

S'ha debatut sobre per qué Constantino no es va batejar fins a vinticinc anys despuix d'haver-se convertit, lo que, per un atre costat no era infreqüent en l'época. El seu panegirista Eusebio de Cesarea va escriure que va esperar fins al final de la seua vida «puix estava segur de que les aigües de la salvació llavarien tots els pecats que la seua sòrt de mortal li havia fet cometre». Paul Veyne comenta: «Ya que el batisme borraria tots els pecats anteriors, podem supondre que Constantino ho va retardar perque tenia sobre la seua consciència els assessinats de la seua dòna Fausta i del seu talentós bastardo Crispe. Si a lo manco eixos crims, la raó dels quals ignorem, varen ser pecats al seu juí…». No obstant, este mateix historiador considera que «les verdaderes raons del retart varen deure ser polítiques: les funcions militars i judicials d'un emperador, obligat incesantemente a usar l'espasa, eren poc compatibles en una caritat cristiana que en esta época solia ser una doctrina de no violència… Estar batejat imponia certes restriccions». Juan María Laboa coincidix en Veyne i aporta un nou argument: «No va voler formar part de l'Iglésia mentres governava, ya que en tal cas s'haguera convertit en un fidel més, quedant somés als bisbes en la disciplina eclesiàstica».

Segons Averil Cameron, «el fet de que Constantino no es batejara fins que es va trobar pròxim a morir no tanca dubte, ya que el batisme es prenia molt en sério i lo habitual era demorar-ho lo més possible, de manera que hi haguera menys oportunitats de cometre pecat mortal despuix de rebre-ho. Era un pas crucial per a un creent i Eusebio no conta cóm, despuix del seu batisme, Constantino es va negar a dur la púrpura imperial, vestint només de blanc (VC IV.62-63)».

Política religiosa

Segons Manfred Clauss, la política religiosa de Constantino va seguir «dos llínees fonamentals: per un costat, el respal del cult cristià, i, al mateix temps, l'insistència en el dret de tots els hòmens a la lliure pràctica de la religió». No obstant, despuix de la seua victòria sobre Licinio en 324, lo que li va convertir en emperador únic, «es va produir una autèntica cesura» «que li va ser duent progressivament a que el cult per ell protegit es convertira en únic. Per això les mides en contra dels cridats herejes varen ser més rigoroses que les que s'havia pres precedentemente front als seguidors d'atres cults. Al final es va produir un enorme enfortiment dels cults cristians, que Constantino havia compromés en la responsabilitat per a en l'Estat».

Un punt de vista similar és el que sosté Claire Sotinel quan senyala que abans de l'any 324 Constantino es va mantindre discret sobre les seues pròpies conviccions i que durant eixos primers anys del seu regnat varen coexistir l'ambigüitat en el vocabulari per a referir-se a la divinitat suprema i l'us de figures del cult tradicional, per lo que les seues opinions religioses no varen suscitar una gran oposició entre els no cristians. «Quan Constantino es va convertir al cristianisme, ignorava a on es ficava. Pensava simplement haver trobat un deu més eficaç que els atres per a dur-li a la victòria i assegurar la prosperitat i l'unitat d'eixe immens cos que era l'Imperi». Pero a partir del 324 «Constantino va donar una nova amplitut al seu adheriment al deu dels cristians i al seu respal a les Iglésies. [...] Esperava al mateix temps assegurar la pau civil i crear les condicions favorables a una conversió universal al cristianisme. [...] Expressant molt clarament el seu adheriment al cristianisme i el seu desig de vore esta religió eixercitar un paper dominant en l'Imperi, Constantino legisló sobre els cults de manera restrictiva, pero no obertament hostil... [i] el cult imperial va continuar durant tota la dinastia constantiniana». «Durant varis decenis, religions diferents es varen repartir l'espai públic, inclús privat, en una configuració profundament nova».

Un imperi cristià i pagà: la «tolerància»

Alguns autors han considerat que l'Edicte de Milà de 313, firmat per Constantino i pel coemperador Licinio, va ser la norma que va decretar la llibertat de cults en tot l'Imperi Romà posant aixina fi a les persecucions dels cristians. No obstant, com ha senyalat, entre uns atres, Paul Veyne, «la tolerància estava establida des de feya dos anys» pel edicte de tolerància de Galerio, promulgat en Serdica el 30 d'abril de 311, per lo que «despuix del seu victòria en el pont Milvio, Constantino [que ya havia aplicat el decret de Galerio en les “províncies” romanes que controlava abans de derrotar a Majencio] no va tindre necessitat cap de promulgar un edicte en tal sentit». L'edicte era en realitat un mandatum, una epístula dirigida a un governador d'Orient que contenia instruccions per al compliment de l'edicte de Galerio, ampliat en la restitució dels bens de les iglésies per acort dels dos emperadors. «Esta carta, coneguda en el nom de “Edicte de Milà”, tenia valor de llei posat que devia ser proclamada i mostrada en tots els llocs, en la finalitat de que tots la conegueren», ha senyalat Tiphaine Moreau. Esta mateixa historiadora ha destacat que «cal comprendre esta decisió com una necessitat de mantindre la pax deorum (‘la pau dels deus’) per part dels dos Augusts... Les comunitats cristianes rebien per esta carta una existència llegal. El cristianisme va guanyar certament en visibilitat a partir d'eixe moment».

Com ha senyalat també Paul Veyne, «la frontera llímit entre l'antiguetat pagana i l'época cristiana» no cal situar-la en el dia en que es va promulgar «el supost “Edicte de Milà” en 313», sino en el 29 d'octubre de 312, la data en que Constantino va entrar en Roma victoriós al front de les seues tropes, que portaven el crismón en els seus escuts i el propi Constantino en el seu caixco, despuix de la seua victòria sobre Majencio en la batalla de Pont Milvio. Eixe dia, com ha destacat Juan María Laboa, els seus soldats «no varen visitar el capitolio, ni va oferir el tradicional sacrifici a Júpiter, donant a entendre aixina que devia la seua victòria a un deu distint». No obstant, Claire Sotinel ha puntualisat que des del III els emperadors evitaven celebrar els seus triumfos quan es tractava d'una guerra civil i, per un atre costat, Constantino sí que va fer organisar, a la manera tradicional, jocs i espectàculs. Ademés, en el seu discurs davant la cúria únicament va aludir a la lliberació del «tirà» i a la restauració de la llibertat pública i dels privilegis del Senat, sense fer cap referència a la seua nova divinitat. El Senat va votar l'erecció d'una estàtua d'una deesa, potser la Victoria, o d'un deu, possiblement Apolo, representat com Sol Invictus i semblat a Constantino.

Com també ha indicat Paul Veyne, l'imperi de Constantino «va ser al mateix temps cristià i pagà». Constantino «creïa en l'única Veritat i se sentia en dret i en el deure impondre-la, pero sense arriscar-se a passar a l'acció. Deixava en pau als que s'enganyaven, en interés, segons va escriure, de la pau pública; en atres paraules, perque entropeçaria en una forta oposició», ya que els pagans eren l'immensa majoria. «Constantino va respectar pràcticament sense omissions el seu principi pragmàtic de tolerància»; no obstant, «va oblidar» en 314 celebrar els molt solemnes Jocs Seculars, va instituir el descans dominical, es va mostrar davant els seus súbdits com un sobirà cristià, va fer construir numeroses iglésies i cap temple i, a pesar de que com a emperador era el pontífex màxim de la religió romana, va protegir als cristians i a ells res més. «No cal forçar als pagans, cada u d'ells deu conservar i practicar la creència que preferixca: que conserven els seus santuaris bolers», va escriure. Segons una llei de 321, el paganisme era «una pràctica obsoleta» (praeterita usurpatio). Veyne descriu l'actitut de Constantino com de «tolerància per impotència i per indiferència acompanyada d'un despit ostensible» cap al paganisme. «Constantino vol davant tot rendir cult al verdader Deu, més que tractar de convertir als pagans».

En efecte, la política religiosa de Constantino, destaca Veyne, es va encaminar «a preparar al món romà per a un futur cristià», pero no va perseguir ni el cult pagà ni als pagans, majoritaris en l'Imperi, ni es va propondre convertir-los. Es va llimitar a repetir en tots els documents oficials que el paganisme era una «superstició superficial» mereixedora de despreci, mentres considerava al cristianisme com la «molt santa Llei» divina. No va tindre cap inconvenient en nomenar a pagans per a les altes #magistratura de l'Imperi i no es va opondre a que el Senat romà continuara finançant els cults públics de l'Estat romà, que es varen mantindre sense canvis. Tampoc va intentar impondre la seua religió, llevat en un punt: «posat que ell és personalment cristià, no tolerarà paganisme algun en els àmbits que afecten a la seua persona, com el cult als emperadors» —o el sacrifici sanguinós d'animals en el seu honor—.

Com ha senyalat també Veyne, «l'Imperi era bipolar, tenia dos religions [i inclús tres, contant el judaisme], la dels emperadors no era la de la majoria dels seus súbdits, ni tan sols de les apariències institucionals, que varen seguir sent durant molt temps paganes, a lo manco dins de Roma. No podrem parlar d'imperi cristià fins a molt al final del sigle».Un eixemple d'eixa bipolaridad va ser que Constantino va manar construir la basílica de Sant Pedro en el Vaticà, la major de les iglésies de Constantino—«per primera volta les multituts cristianes de Roma conten en una iglésia a on reunir-se entorn al seu bisbe»—, va dotar a Roma de les grans #termes que duen el seu nom i va acabar aixina mateix l'enorme basílica de Majencio.

La protecció dels cristians i de la seua Iglésia

Averil Cameron ha destacat que «el sol fet de tindre a un emperador cristià en el tro no va produir una conversió massiva i la cristianisació de la societat es va produir llentament. Pero la persecució dels cristians ya s'havia interromput i l'Iglésia cristiana es vea ara favorida». En efecte, la protecció als cristians Constantino la va aplicar immediatament despuix del seu triumfo en la batalla del Pont Milvio. En el mateix hivern de 312-313 va ordenar que els anaren tornats els seus bens confiscats durant les persecucions sense indemnisar als nous propietaris i més alvance va eximir als clercs de tot càrrec i obligació pública per a que pogueren dedicar-se en exclusiva al servici diví. També va escriure a Maximino Daya per a que posara fi a la persecució dels cristians, ya que no havia aplicat l'edicte de tolerància de Galerio. Aixina mateix, va dispensar als seus correligionaris cristians del deure eixecutar ritos pagans —singularment la lustratio que acabava en el sacrifici d'un animal— per ser funcionaris públics o per pertànyer a l'eixèrcit, aixina com del castic de combatre com gladiadors, espectàcul que sempre va vacilar en prohibir, substituït pel treball forçat en mines i pedreres, «de tal manera que els condenats experimenten el castic dels seus fechorías sense que hi haja derramamiento de sanc». També va concedir validea a l'arbitrage dels bisbes concedint-los el mateix ranc que a les sentències dels tribunals civils, en lo que «funda la jurisdicció episcopal», i de la mateixa manera va estendre el dret d'asil als temples cristians. Aixina mateix, va decretar l'exenció d'imposts per als cults cristians i va permetre que la manumisión d'esclaus també es poguera realisar en les iglésies —en els bisbes com a garants, una funció reservada fins a llavors als magistrats— i que les iglésies cristianes pogueren rebre herències.

Seguint la concepció tradicional de que l'emperador devia garantisar l'unitat de cult, condició indispensable per a mantindre l'unitat de l'imperi, es va ocupar de colp i repent del conflicte religiós que es vivia en la província d'Àfrica i que enfrontava als «donatistas» —un moviment rigorista que defenia que no es devia permetre el regrés a l'Iglésia dels clercs que s'havien «retractat» de la seua fe durant la «Gran Persecució», especialment els traditores [del verp trado: ‘entregar’, ‘donar’] que hagueren entregat els llibres sagrats a les autoritats— front al restant del clero «catòlic», que defenia una posició més indulgent. Els «donatistas» havien apelat a Constantino, seguint el model dels casos civils de recórrer a l'emperador, i la seua resposta va ser convocar una reunió dels bisbes en Roma i despuix, quan els «donatistas» varen rebujar la posició conciliadora que allí es va adoptar, va convocar un concili més ampli en la residència imperial de Arlés i va donar instruccions als governadors per a que facilitaren el viage dels bisbes que anaven a acodir allí. No obstant, no va conseguir acabar en el «cisma», a pesar de que en 316 els va declarar dissidents de l'Iglésia «catòlica» —és dir, «universal», com lo era el seu propi Imperi— i en 321 va proclamar la tolerància de l'Iglésia «donatista». A principis del sigle següent, en l'época d'Agustín de Hipona, el donatismo seguia molt estés en el nort d'Àfrica.

Constantino va portar a terme un programa de construcció d'iglésies que va escomençar en una série de basíliques en Roma, edificades entre el 312 i el 325. Segons la tradició, la primera que va manar construir va ser per al bisbe de Roma, que es convertiria en l'actual basílica de Sant Joan de Letrán. També va manar erigir una estàtua seua en el Fòrum romà que portava el lábaro gravat en el crismón, les inicials del nom del seu deu. L'inscripció que hi havia al peu dia: «Gràcies a este signe, portador de salvació… [Constantino] ha restaurat en la seua antiga grandea al Senat i al poble romans». En l'arc de triumfo alçat en el seu honor en 315 no hi havia cap signe cristià, pero en ell figurava en caràcters enormes que el liberador de Roma va actuar «instigat per la divinitat», instinctu divinitatis, i s'entenia que era la divinitat en la que creïa Constantino.

Constantino va contribuir en la seua fortuna personal a l'Iglésia —per eixemple, va recolzar financerament la construcció de l'iglésia del Sant Sepulcre de Jerusalem, de la Basílica de la Natividad en #Belén i de la Basílica de Sant Pablo Extramuros en Roma—, «pero, per lo demés, en virtut del principi d'igualtat entre les dos religions, es llimita a concedir al cristianisme els mateixos privilegis que tenia el paganisme», ha afirmat Paul Veyne. D'esta forma, afig Veyne, «l'Iglésia de les persecucions es convertix en una Iglésia rica, privilegiada i prestigiosa, que exalta el cult als seus màrtirs. [...] Constantino no va posar l'altar al servici del tro, sino el seu tro al servici de l'altar; ell va considerar els assunts i els alvanços de l'Iglésia com una missió essencial de l'Estat». En una orde de 325 dirigida als seus nous súbdits orientals diu al seu Deu: «Càrrec sobre els meus muscles la tasca de restaurar la teua molt santa morada».

I Constantino actua com a «president» o «alt protector» d'eixa Iglésia («La teua molt santa morada»), convertint-se en el garant de la seua autoritat. «Va convertir en eixecutòries les decisions teològiques dels concilies, va enviar a l'exili als bisbes insumisos i va emetre un edicte contra els herejes… Va reunir #sínodo i grans concilios i va delegar en ells la tasca de definir la cristología…». Sense dubte el més important va ser el Concili de Nicea, en el que Constantino presidix els debats, sense prendre part en la votació, encara que la seua intervenció sembla que va ser decisiva per a que s'acceptara la paraula όμοούσιοϛ (homousios, ‘d'una sola substància’; en llatí consustancialis) per a referir-se a Deu. Constantino ho havia convocat provablement aconsellat pel bisbe hispà Osio de Còrdova.

El de Nicea va ser el primer «concilie ecuménico» —és dir, universal— de l'història perque va reunir per primera volta a tots els bisbes de l'Imperi. Per a que aplegaren a Nicea, en Àsia Menor, Constantino va posar a la seua disposició els cavalls i els carruages del correu imperial i els va estajar en el seu palau. La seua finalitat principal era resoldre la «querella de l'arrianisme» —despuix d'una acalorada discussió i baix l'amenaça del desterro per als que discrepaven, va ser condenada la doctrina defesa per Arrio, presbítero d'una iglésia d'Aleixandria, de que el Fill havia segut creat pel Pare per lo que no eren de la mateixa «substància», i es va aprovar el que seria conegut com el «Credo niceno» que considerava que eren όμοούσιοϛ, «d'una sola substància»—, pero també la de fixar la data de la Pasqua, que cada iglésia celebrava en moments diferents i que enfrontava sobretot a les sèus d'Aleixandria i d'Antioquía, i es va acordar que se celebraria el primer dumenge despuix de la lluna plena que seguix a l'equinocci de primavera de l'hemisferi nort.. Per a Constantino era tan important mantindre l'unitat de l'Iglésia com la de l'Imperi —açò últim ho havia conseguit l'any anterior despuix de derrotar al coemperador d'Orient Licinio—. Com ha destacat Tiphaine Moreau, Constantino «es proponia fer coincidir els dos fent-los universals, és dir, en grec, “catòlics”». Una valoració que compartixen Averil Cameron, Manfred Clauss i Claire Sotinel.

El concili de Nicea es va clausurar el mateix dia que es complia el vigèsim aniversari de l'ascens de Constantino al tro. Els bisbes varen ser invitats a un sopar d'indescriptible esplendor, segons conte Eusebio de Cesarea, que afig que «es podia pensar que simbolisava una image del regne de Crist més d'ensomi que de realitat». Averil Cameron comenta que la narració d'Eusebio és «reveladora de per sí com a registre de la sorpresa i l'emoció que varen sentir els bisbes, ya que la majoria d'ells tenia per volta primera l'experiència de contemplar a un emperador que cedia davant ells i posava els assunts de doctrina cristiana en lo més alt de l'orde del dia imperial». No obstant, no tots els bisbes varen acceptar la doctrina de que el Fill era όμοούσιοϛ (homousios), és dir, de la mateixa «substància» que el Pare, per lo que l'arrianisme no va desaparéixer i inclús es va estendre entre alguns pobles «bàrbars», com els visigots.

A partir de 328, Constantino, conscient del fracàs de la seua política —en 326 havia promulgat una llei que establia que els «privilegis que han segut otorgats en consideració de la religió beneficien solament als observadors de la llei universal [catòlica en grec]»—, va buscar la reconciliació en el arrianismo. Va manar cridar als clercs que havien segut desterrats (també a Arrio), lo que va provocar les protestes d'Atanasio d'Aleixandria, el principal valedor de l'ortodòxia nicena, que va acabar sent desterrat a Tréveris en 335, i, de fet, el bisbe que poc abans de morir ho va batejar, Eusebio de Nicomedia, uns dels seus consellers més propencs, era arriano.

No obstant, Constantino va perseguir a atres cults cristians que s'apartaven de la «ortodòxia», com el valentinianisme, negant-los el reconeiximent per part de l'Estat, lo que suponia la prohibició de les seues reunions i el confisc de tots el seu bens, de manera que els seus llocs de cult passarien a ser propietat de la «Iglésia oficial». Com ha destacat Manfred Clauss, Constantino no renunciava al seu objectiu de conseguir un cult unificat. «Sustentava l'opinió de que era imprescindible una posició religiosa igual per a tots els súbdits, de modo que no es posara en perill l'existència de l'Estat». «L'Estat cau en gran perill si menysprea la religió», li va escriure a un governador.

En els seus últims anys de vida també va eixercir com predicador, donant els seus propis sermones en el palau davant els membres de la seua cort. Els reunia cada semana i, segons Eusebio de Cesarea, «els explicava sistemàticament la Providència, tant en general com per mig de casos concrets», i especialment el seu. El document més important que s'ha conservat en el que Constantino expon les seues creències cristianes és provablement la Oratio ad Sanctos o Sermón de Divendres Sant, possiblement escrit en algun moment al voltant de la Pasqua de 325 per a una reunió del clero de Bitinia. Al principi del capítul XXVI Constantino declara:

Quan em lloen per estar al servici (hypëresian) de Deu —lo que ha tingut per orige una inspiració (epipnoias) del Deu del cel— no fan sino confirmar que Deu és la causa del meu valor (andragathia). Sí, puix correspon a Deu ser l'autor de tot quant hi ha de bo, i correspon als hòmens obedir.

La relació en els pagans: Constantino Pontifex Maximus

L'imperi va mantindre una frontera pagana, ya que la majoria dels súbdits de l'emperador ho seguien sent. Constantino va conservar el títul de pontifex maximus fins a la seua mort, un títul que els emperadors romans ostentaven des d'Augusto com a caps de la religió romana, encara que va delegar esta funció en un promagister i deliberadament es va distanciar del cult a l'emperador —durant el seu regnat les estàtues dels emperadors no varen ser venerades o colocades en temples—. Com ha senyalat Manfred Clauss, «que Constantino seguia veent les relacions en els cults antics d'una manera molt natural queda demostrat en els reglaments que revaliden els privilegis que s'havien concedit ya feya temps als sacerdots pagans».

Quan va morir, va ser divinizado pel Senat, com els emperadors anteriors, pero el seu cos va ser enterrat en l'iglésia dels Sants Apòstols —complint el seu desig de reposar junt al seu parells, els apòstols— i els seus funerals, segons Paul Veyne, «varen ser una apoteosis imperial cristiana». A Constantino li agradava referir-se a sí mateixa com el «bisbe dels de fòra», dels que encara no formaven part de l'Iglésia, i com el «decimotercer apòstol», d'ahí que la seua tomba estiguera rodejada de sarcòfecs que representaven a cada u dels dotze apòstols.

Una atra prova de que Constantino va voler mantindre la frontera pagana va ser l'acunyament de moneda. Fins a 322, el revers de les monedes mesclen divinitats paganes en figures alegóriques o militars, com es venia fent des de feya tres sigles. A partir d'eixe any, els deus desapareixen, aixina com la llegenda Sol Invictus, pero no són substituïts per símbols cristians (quan apareixen ho fan sobre el propi Constantino com el crismón en el seu caixco, com sempre ho duya en les seues aparicions públiques, o sobre el seu estandart, com a mostra de quin era la fe personal de l'emperador, i no en la pròpia moneda). No obstant, a partir de finals de 324 desapareix de les monedes el títul de Invictus, substituït pel de Victor, més inequívocament cristià, segons Luis Agustín García Moreno.

Per un atre costat, el cult a l'emperador subsistirà, pero en la condició de que no incloga sacrificis, lo que permetrà que molts cristians puguen participar en ells sense comprometre les seues creències —«a ulls cristians, l'eucaristía substituïa la necessitat de sacrificis»—. Eixe va ser el cas del temple consagrat a la seua família en la ciutat italiana d'Hispellum (Spello) que Constantino va autorisar en la prohibició expressa de que es realisaren sacrificis sanguinosos i de que figurara el seu retrat. «El temple consagrat al nostre nom no pot ser mancillado de modo perniciós pels enganys d'una superstició qualsevol», va ordenar. Esta restricció, segons Tiphaine Moreau, «canviava àmpliament la naturalea del cult imperial». I el calendari de festes paganes seguirà sent l'oficial, coexistint en el cristià. De fet, com ha destacat Tiphaine Moreau, Constantino elegirà com a data per a la Nadal el 25 de decembre, el dia en que se celebrava el naiximent del Sol Invictus. Ademés,

Constantino no va perseguir als pagans, majoritaris en l'Imperi, ni es va propondre convertir-los, de modo que va evitar aixina posar-los en contra seua i del cristianisme, assegurant la pau. De fet, va ordenar als cristians que respectaren els cults pagans i els seus temples —solament va tancar uns pocs i al final del seu regnat—. «La mateixa pau i la mateixa tranquilitat que els creents deuen obtindre els extraviats i gojar feliçment..., pero els que vullguen apartar-se [del cult cristià] deuen rebre el temple dels seus enganys segons els seus desijos», va escriure. «A ningú li està permés danyar a uns atres en allò que ha acceptat per convenciment propi», va dir també.

Ademés no va tindre cap inconvenient en nomenar a pagans per a les altes #magistratura de l'Imperi i tampoc es va opondre a que el Senat continuara finançant els cults públics de l'Estat, que es varen mantindre sense canvis. Constantino es llimitarà a repetir en tots els documents oficials que el paganisme és una «superstició superficial» mereixedora de despreci. «Que posseïxquen, si aixina ho desigen, els seus temples de mentira», va escriure. «Que els qui s'enganyen gogen de la pau, que cada cual conserve lo que la seua ànima vol tindre, que ningú atorment a ningú», els va dir en 324, despuix de véncer a Licinio, als seus nous súbdits d'Orient assegurant-los que els pagans serien tractats en peu d'igualtat en els cristians.

Encara que constituïa una de les seues preocupacions principals, i dels cristians, Constantino es va llimitar a impondre certes restriccions al sacrifici sanguinós d'animals, que els cristians abominaban: que es feren en un altar dels carrers o davant d'un temple, i no en les cases dels particulars. De la mateixa forma, en dos lleis de 319, d'idèntic contingut, es prohíbía als arúspices que feren visites a domicili, evitant aixina les prediccions privades del futur, perque això anava en contra de la doctrina establida ya per Diocleciano de que l'emperador era l'únic que podia interpretar la voluntat dels deus. En una atra llei també va proclamar el seu horror pels combats de gladiadores, costum pagana per excelència, pero estos també varen continuar en el Coliseu. Solament es va prohibir la realisació de sacrificis als vicaris, als governadors de províncies i als prefectes del pretori.

Un eixemple de la política religiosa de Constantino va ser l'institució per mig d'una llei de 321 del descans dominical. Es tractava d'un justitium a perpetuidad: «Que tots els juges i els habitants de les ciutats, els servicis de totes les professions descansen el dia venerable del Sol; no obstant, a aquells que viuen en el camp se'ls permet treballar la terra lliurement i sense ser molestats el dia del Sol». En l'introducció del descans del dies Solis, Constantino va impondre el ritme temporal de la semana al món antic, marcat per la successió dels dies fasti i dies nefasti, encara que a lo llarc de l'época imperial ya s'havia estés entre els romans la semana de sèt dies, en el dia de Saturn (el dissabte) com el més important. Com ha senyalat Paul Veyne, «d'eixe modo introduïa alguna cosa del calendari religiós cristià en el transcurs de l'any civil, pero sense atentar contra la llibertat religiosa de ningú» —els cristians celebraven el sèptim dia de la semana judeua el dia del Senyor (domenica)—. En una segona llei Constantino va concedir temps lliure a l'eixèrcit cada dumenge o a lo manco al seu guàrdia personal: els soldats cristians podrien acodir a la seua iglésia i els pagans eixirien de la ciutat per a pronunciar una oració en la que donarien les gràcies al deu del cel (sense especificar res més) i li demanarien la victòria i la salut per a l'emperador i els seus fills. Solament al final de sigle va ser quan es varen prohibir les carreres de carros i els espectàculs en dumenge per a que els cristians acodiren a les seues iglésies. Va ser llavors quan el terme «dia de Senyor» (dies dominicus) va substituir al de «dia del Sol» (dies Solis).

Fòra de l'imperi

Més allà dels llímits de l'Imperi, a l'est de l'Éufrates, els governants sasánides de l'Imperi persa havien segut per regla general tolerants en els seus súbdits cristians. Pero ara els cristians de Pèrsia podien ser identificats com a aliats de l'antic enemic i varen anar per això perseguits. En una carta atribuïda a Constantino per a Sapor II que se supon escrita en 324, es urgía a Sapor a protegir als cristians del seu regne, despuix de lo que Sapor II va escriure als seus generals:

Arrestareu a Simón, cap dels cristians. Li detindreu fins que ferm este document i consentixca en recaptar per a nosatres un impost doble i un doble tribut dels cristians. Nosatres devem dur pels deus el pes de la guerra mentres ells únicament es dediquen al descans i el plaer. Habiten el nostre territori i són amics del César, el nostre enemic.

Cita de Roma en el Éufrates, Freya Stark 1967, p. 375

Política secular

A diferència de la política religiosa, es dispon de poca informació de la política secular. Els autors cristians Lactancio i Eusebio de Cesarea s'ocupen poc de l'assunt i el que més ho tracta és Zósimo, un autor «pagà» que no va ser contemporàneu de Constantino i la credibilitat del qual és discutible perque mostra una profunda animadversión cap al «impío» emperador, al contrari de Lactancio i Eusebio de Cesarea que cauen en l'extrem contrari, l'adulació i l'elogi sense llímits. A pesar d'estes llimitacions es considera que en este camp Constantino va continuar en gran medida les reformes del seu antecessor Dioclecià. «No obstant, l'obra constantiniana té un sagell propi», ha afirmat Gonzalo Bravo.

«Constantino va voler fundar l'unitat de l'Imperi sobre la prosperitat i la pau, i sobre l'èxit dinàstic... La cohesió a la que l'emperador aspirava passava per la llei (la llegislació de Constantino va ser abundant en matèria de dret civil i penal), per la difusió de l'image imperial, per la fidelitat d'una administració àmpliament reorganisada i d'un eixèrcit mimat pel poder. El resultat va ser un èxit: no solament l'autoritat del príncip va ser pràcticament indiscutida, sino la pertinença a la dinastia constantiniana anava a donar fins al final del sigle llegitimitat per a aspirar al poder», ha indicat, per la seua banda, Claire Sotinel.

David Potter coincidix en Sotinel: Constantino «creïa que el treball de l'emperador era defendre l'imperi dels enemics externs mentres creava una societat més justa i ordenada per als seus súbdits; pot ser vist a sovint actuant segons eixos principis».

Reformes polítiques i administratives

Seguint els passos de Dioclecià, en Constantino la cort imperial, donde quiera que estiguera —de forma definitiva en Constantinopla, despuix de convertir-se en emperador únic—, es va consolidar com el centre del poder polític. En ella Constantino prenia les decisions assessorat pels alts funcionaris designats per ell en el ranc de menges (lliteralment «acompanyant» de l'emperador) i que formaven el sacrum consistorium (‘sagrat consistori’ o ‘sagrat consell’), verdader núcleu del poder polític durant l'Antiguetat tardana. Entre els seus membres es trobaven el menges et magister officiorum, cap màxim de la burocràcia imperial; el menges et quaestor sacri palatii, responsable de l'àrea jurídica; el comes sacrarum largitionum, ministre principal del Tesor; i el praepositus sacri cubiculi, carregue este últim eixercitat per un eunuc.

Com en temps de Dioclecià, la cort era sagrada i aixina constava en el títul dels alts funcionaris que l'integraven. Les seues #delliberació eren, per tant, secretes (sacra secreta), com si es tractara d'un temple mistérico, i estava regida per un rigorós ceremonial en el cim del qual es trobava l'emperador i la finalitat del qual era manifestar la distància insalvable que existia entre ell i els seus súbdits. Ya en Diocleciano la salutatio (salutació) va ser substituïda per la adoratio (veneració), un ritual en el que l'emperador, assentat en el seu tro situat en una posició elevada, oferia un extrem de la seua capa púrpura per a que els que estaven autorisats a participar en la recepció oficial, que devien permanéixer sempre de peu, la prengueren i li la dugueren als llavis. Culminava aixina un procés iniciat des del començ de l'era imperial en el que «els emperadors s'havien anat aproximant a l'entorn dels deus» com ho demostrava la difusió del cult oficial a l'emperador —de fet, una llei del IV considerava a les disposicions de l'emperador com oracula, és dir, paraules procedents dels deus, per lo que desobedir-les significava sacrilegi—.

Aixina que, com ha destacat Pilar Fernández Uriel, en Constantino es va consolidar la cort imperial. «Va donar encara més ostentació al ceremonial i protocol que rodejava la figura de l'emperador, donant-li un caràcter sagrat i fastuoso». «Constantino va accentuar les característiques absolutes i sagrades del seu poder imperial, rodejant-se d'un solemne fasto ceremonial cortesano...», ha senyalat Luis Agustín García Moreno. «En Constantino, la cort i l'administració central varen adquirir un desenroll i importància majors que en temps tetrárticos, i això anava a perdurar com una de les característiques peculiars de l'Imperi tardorromano», ha afegit García Moreno. De fet, si en tots els nivells administratius va aumentar el número de funcionaris, sobretot varen créixer els adscrits a la cancelleria imperial. Constantino va crear el nou càrrec dels agents in rebus, que varen aplegar a alcançar el miller i que estaven encarregats de supervisar tota la burocràcia, especialment en les províncies.

En l'àmbit administratiu també es percep la continuïtat respecte de les reformes de Dioclecià. En realitat, Constantino solament va introduir una modificació important: que els prefectes del pretori, el número del qual va variar i que al final del regnat eren tres, el de les Galias, el d'Itàlia i el d'Orient, pergueren definitivament les seues funcions militars, lo que, segons Averil Cameron, «provablement puga atribuir-se a l'assignació de zones territorials als restants fills de Constantino», encara que es tractava de la culminació d'un procés de separació dels poders civils i militars iniciat per alguns emperadors anteriors, notablement per Diocleciano. «Els prefectes del pretori es varen convertir en els funcionaris civils més importants, proveïts d'àmplies competències en el terreny administratiu, financer i judicial... El prefecte coordinava i controlava l'activitat dels vicaris de les diòcesis i dels governadors pertanyents a la seua demarcació prefectural», ha afirmat Juan José Sayas. Segons Roger Rémondon són una espècie de vice-emperadors, ya que en 331 Constantino establix que les seues decisions judicials són definitives per lo que no poden ser apelades davant ell, encara que sense poders militars que ara corresponen al magister militum, càrrec de nova creació baix l'autoritat directa de l'emperador. En conclusió, com ha destacat Manfred Clauss, «Constantino es va decidir finalment per dos classes d'especialistes: per un costat, el format militarment, i per un atre, l'especialisat en l'administració».

En l'administració va obrir als membres de l'orde senatorial els càrrecs que fins a llavors havien estat reservat als membres de l'orde eqüestre o de l'eixèrcit, com a governadors de províncies, agents in rebus, correctors, prefectes de la ciutat de Roma i prefectes del pretori. D'esta forma Constantino va intentar guanyar-se el respal de l'aristocràcia senatorial, encara que el Senat no va recuperar en absolut el ya reduït poder polític que havia tingut durant l'Alt Imperi. Paralelament va ampliar el número dels seus membres en eliminar l'obligació de residir en Roma i d'assistir a les sessions de l'institució. Ell mateixa va nomenar als nous senadors per mig de la adlectio, sobretot entre els membres més destacats de l'orde eqüestre, alcançant els dos mil —ampliació que no va ser ben vista pels senadors provinents de les famílies més antigues—. D'esta forma es va iniciar un procés de fusió dels dos órdens que culminaria a finals de sigle. Aixina ho ha destacat, entre atres historiadors, Roger Rémondon: «La pertinença a un orde —orde senatorial dels claríssims, orde eqüestre dels perfecto— ha deixat de determinar la seua funció... La distinció entre les dos órdens queda abolida. Per lo tant, la funció determinarà en lo sucesivo la classe a la que es pertany». «L'unificació, que exigiria un procés de varis anys, es va realisar més be per absorció de l'orde eqüestre en el senatorial... Esta unificació... la va poder fer Constantino gràcies a una política generosa de concessió del ranc senatorial», ha puntualisat Luis Agustín García Moreno. Per un atre costat, quan Constantino va crear un segon Senat en la Nova Roma, Constantinopla, es va cuidar de que els seus membres tingueren un ranc inferior al del Senat de Roma.

Al contrari de lo que podria supondre's, Constantino no va nomenar preferentment a cristians per als càrrecs imperials —una excepció la constituïx Ablabio, prefecte del pretori, que va casar a la seua filla en el fill de l'emperador, Constant—, encara que açò va poder deure's, segons Manfred Clauss, a la falta de personal cristià qualificat.

Llegislació social

En la llegislació social de Constantino, en contra de lo que podria esperar-se, no es troben chafades del cristianisme, si per això s'entén mostrar una actitut caritativa o allaugerar les penes dels delictes. S'ha aduït com a eixemple de l'influència cristiana la supressió de la crucifixió, que, no obstant, es va seguir practicant, aixina com «la prohibició de marcar a fòc la cara a els qui havien segut condenats a ser pastura de les feres en el circ o a les pedreres; en lloc d'això eren marcats en braços i cames a partir d'eixe moment. Pero el propi emperador havia permés que els reis francs anaren dilacerats per animals salvages en el circ i decretat el rigor de la mort dels sacs, en la que al condenat se li ficava viu en un sac que despuix s'coser i es tirava al riu», ha senyalat Manfred Clauss.

Per la seua banda Averil Cameron ha destacat que «la llegislació constantiniana sobre qüestions sexuals es veu marcada per una severitat extrema i recorre a castics bàrbars o arcanos». Les dònes solament tenien dret a divorciar-se si els seus marits eren assessins, endevines o profanadores de tombes, de lo contrari perdien la dot i podien ser relegada a una illa com a condena —esta mida restrictiva del divorç va poder deure's a l'influència cristiana—. «En la seua dràstica regulació del concubinato i dels drets dels fills illegítims, aixina com la prohibició de les unions entre dònes nobles i persones de baixa extracció, hi ha un clar interés moralisant i una concepció aristocràtica de preservar les barreres entre els diversos grups socials», ha senyalat Luis Agustín García Moreno.

Per un atre costat, el castic per a una esclava que ajudara al seqüestre d'una chicona per a casar-se era abocar plom mòlt per la gola. Alguna cosa més benevolente es va mostrar en prohibir que els esclaus anaren marcats al roig viu en la nuca, perque també havien segut creats a image de Deu. Eixa benevolència també es pot comprovar en la «llei per a la defensa de les viudes, dels òrfens, dels presoners, que obtenen el dret a poder vore el sol cada dia». Encara que es tracta de «mides humanitàries sense gran alcanç, que s'esforcen en corregir els efectes sense atacar les causes», ha afirmat Roger Rémondon.

Una llei directament relacionada en el cristianisme va ser la supressió de les penes que des de César Augusto recaïen sobre el celibat i aixina ho va destacar l'autor cristià Eusebio de Cesarea. Averil Cameron comenta: esta mida «va tindre des de despuix l'importància de permetre i encorajar l'elecció cristiana d'una forma de vida ascética, ya fora individualment o en comunitats monásticas».

Reforma militar

Vore també: Eixèrcit romà tardà

Constantino va consolidar la reforma de l'Eixèrcit iniciada per Diocleciano. Va continuar en la reducció del número de soldats per legió fins a uns mil hòmens, lo que facilitaria la rapidea dels desplaçaments, i va mantindre la diferenciació entre els «cossos legionaris» i els «cossos auxiliars» (les vexillationes de cavalleria varen quedar baix el mando del magister equitum i les cohortes d'infanteria del magister peditum).

El canvi més important que va introduir Constantino en l'organisació militar de l'Imperi va ser la creació d'un nou eixèrcit de maniobra (comitatenses) —ya esbossat per Galieno—, que pel seu adestrament i movilitat resultava molt més eficient per a taponar les possibles breches en el llimes, i que es va sumar als limitanei (o ripenses) desplegats en les fortificacions situades a lo llarc de la frontera, i al que també va incorporar tropes auxiliars «bàrbares», a les que va permetre que s'assentaren dins de l'imperi com a #colon agrícoles —s'ha aplegat a dir que Constantino «va obrir l'Imperi als bàrbars»—. Els comitatenses, acuartelados en ciutats de l'interior, estaven integrats per unitats d'infanteria i cavalleria baix el mando directe de l'emperador. El seu número era inferior al dels limitanei en una proporció d'1:3. Una atra innovació de Constantino va ser la creació d'una nova guàrdia imperial, els scholae palatinae, en substitució dels pretorians. D'estos últims procedien els efectius dels comitatenses junt en els soldats procedents de destacaments retirats de la frontera.

Per un atre costat, des de la seua proclamació en York en 306 per l'Eixèrcit Constantino sempre va contar en el respal incondicional d'est, lo que, segons Claire Sotinel, «es comprén perfectament. Per una part, els tractava be; per una atra, sempre vencia, signe indiscutible de la seua protecció divina. Constantino va confirmar o va ampliar els privilegis jurídics dels soldats, en particular els privilegis fiscals per als veterans; va distribuir donativa regularment... Sobretot, Constantino va ser un emperador soldat, des de l'inici del seu regnat. Els panegiristas li varen reprochar a sovint involucrar-se en els combats, posant en perill la seua preciosa persona imperial. Les seues victòries... ho presentaven davant els seus hòmens com un soldat sense parangón, en el que podien confiar. [...] La victòria li seguia fidelment, i els soldats seguien fidelment al seu emperador».

Reformes monetària i fiscal

El manteniment de l'eixèrcit, junt en les inversions per a la construcció de la «Nova Roma» i les necessitats de la creixent burocràcia i les del propi emperador i de la seua família, varen supondre un enorme creiximent de la despesa i de l'endeutament del tesor imperial, que va intentar paliar-se en un aument dels imposts —i la creació d'atres nous, com l'impost sobre el patrimoni dels senadors i l'impost del jubileu, que calia abonar en or cada cinc anys i en els diversos aniversaris del govern, que eren molt freqüents—, pero açò va agravar els problemes econòmics que ya afligien a l'Imperi i que Constantino va intentar solucionar en una reforma monetària. Va fer falcar una nova moneda d'or, el sòlit (solidus aureus), que es va mantindre constant en pes i llei i l'estabilitat de la qual continuaria fins a ben entrat l'Imperi bizantí. No obstant, segons Averil Cameron, «açò no indica cap mida econòmica fonamentalment nova sino que tenia a disposició l'or necessari. Este provenia en part dels tesors dels temples pagans, que varen ser confiscats, segons conte Eusebio, pero es derivava també de les noves contribucions en or i argent impostes als senadors (el follis) i mercaders (el chrysargyron, ‘impost d'or i argent’)».

En esta reforma monetària no es va conseguir detindre l'inflació perque varen continuar les emissions de moneda devaluada —el nou miliarensis, falcat des de 324, va desplaçar al argenteus de Dioclecià—. Com ha destacat José Manuel Roldán, «estes mides monetàries varen tindre una forta repercussió en la societat. El solidus, nou patró del sistema monetari, va contribuir a facilitar les operacions comercials, pero va favorir econòmicament només a aquells que ho posseïen —grans propietaris i comerciants, alts funcionaris i jerarquia militar i eclesiàstica—, mentres les classes humils es varen vore obligades a soportar els inconvenients d'una moneda divisional cada volta més depreciada. D'esta manera, l'abisme econòmic social entre rics i pobres (honestiores i humiliores) es va ser engrandint progressivament». La mateixa valoració sostenen Juan José Sayas i Luis Agustín García Moreno.

Per a assegurar el cobro dels imposts i la prestació de treballs públics (munera) Constantino va agravar encara més la política iniciada per Diocleciano d'adscriure a la població urbana a corporacions artesanals i coleges professionals i als #colon als latifundis, per mig d'un rígit sistema de cens i empadronament que restringia notablement la seua llibertat de moviments (per eixemple, als coloni que fugiren i anaren capturats els propietaris devien carregar-los en cadenes com si foren esclaus: «El propietari en la casa del qual es trobe un #colon que pertanyga a un atre deurà tornar-ho al seu lloc d'orige i pagar la capitació per tot el temps que ho haja retingut... Sobre els colons que intenten fugir, se'ls posaran cadenes com als esclaus», diu una llei de 332). Lo mateix va fer en els decuriones, que responien en la seua pròpia fortuna del cobro dels imposts en les ciutats i que per a evitar l'abandó del càrrec este es va fer hereditari. Açò últim va donar lloc a una situació paradòxica: com Constantino havia decretat que el clero cristià estava exent de les obligacions fiscals —«lliures per complet de dedicar-se a la seua pròpia llei [és dir, al cristianisme] en tot moment», ya que «en prestar aixina servici a la divinitat, resulta evident que faran una enorme aportació al benestar de la comunitat»—, es va vore obligat a legislar per a controlar el gran número de persones que volien ordenar-se per a gojar d'eixe mateix privilegi. Aixina, solament es va permetre l'ordenació en cas de defunció d'un clerc o si es produïa una vacant per una atra raó. I de forma expressa es va prohibir en 320 que pogueren formar part del clero cristià les persones descendents de funcionaris del consell municipal o les que dispongueren d'una fortuna que els fera aptes per a eixercitar un càrrec públic. La prohibició es va reiterar sis anys despuix, prova de que no s'estava complint.

Per a impedir l'evasió fiscal es va prohibir viajar fòra de la província sense permís de les autoritats. «L'efecte immediat d'estes mides va ser que molts grans propietaris, fins a llavors residents en les ciutats, es refugiaren en la seua villae rurals en la finalitat d'escapar en lo possible a les creixents exigències estatals», ha senyalat Gonzalo Bravo.

En conclusió, segons José Manuel Roldán, «l'Estat es va configurar com una jagantesca burocràcia, dominada per una vasta categoria de funcionaris al front de la justícia, de l'organisació fiscal, de les estructures polítiques i militars, en suma, del conjunt de l'aparat estatal... Aixina va quedar configurada la societat del Baix Imperi. Una societat piramidal, en el vèrtiç de la qual es aupaban l'emperador i les classes dirigents —senadors, alts funcionaris i jerarquia eclesiàstica— i la base de la qual descansava sobre les masses populars, abrumar pel pes dels tributs i la crisis econòmica». Roger Rémondon coincidix: «L'evolució política i religiosa de l'Imperi favorix la tendència de la societat a jerarquizarse i a fixar-se en castes, en que el seu interior els hòmens estan lligats hereditariamente a la seua condició i a sovint a la seua residència». També Pilar Fernández Uriel.

Fundació de Constantinopla

Artícul principal → Constantinopla.

Per a commemorar la seua victòria sobre Licinio en la batalla de Crisópolis (324), lo que li va convertir en emperador únic, Constantino va fundar una ciutat nova en l'emplaçament de la colónia grega de Bizancio —la fundació es va realisar seguint el rito tradicional romà de la limitatio—. Duria el seu nom, com atres emperadors abans que ell havien fet, i li va concedir honors especials com el títul de Nova Roma o un Senat propi, encara que els seus membres solament varen poder denominar-se clari, en lloc del de clarissimi reservat als senadors romans. Va ser consagrada als deus protectors l'11 de maig de 330 per mig del rito de la dedicatio (una processó en l'Hipòdrom associava a l'emperador a la Fortuna [Tychè], divinitat pagana guardiana de Roma) i des de llavors allí va passar Constantino la major part del seu temps fins a la seua mort en l'any 337. En ella va ser enterrat. Com ha recordat Manfred Clauss, «lo cristià i lo pagà varen rebre en la nova capital els mateixos drets. Al costat dels temples existien numeroses iglésies cristianes».

Segons Paul Veyne, sembla demostrat que Constantino no pretenia crear una Segona Roma cristiana oposta a la Roma pagana, sino que «senzillament va voler dotar-se d'una residència al seu gust i fundar una ciutat. En aquells temps, l'Imperi estava sembrat de residències més o menys duradores de distints emperadors: Nicomedia, Tesalónica, Serdica, Sirmium, Tréveris, Milà…». Averil Cameron sosté la mateixa tesis: «Sol afirmar-se, encara que equivocadament, que Constantino, en fundar Constantinopla, tractava de desplaçar la capital a Orient, i és cert que posteriorment es va convertir en capital de l'Imperi bizantí. Pero, encara que mantinguera el seu prestigi, Roma ya havia començat a ser reemplaçada com a residència imperial per ciutats com Tréveris i Milà, i la fundació de Constantino, en el seu palau i l'hipòdrom anex, tenia l'impronta d'una atra ciutat de la Tetrarquia com les demés. Fins a molt despuix, en el curs del IV, no va escomençar a desenrollar-se fins a aplegar a ser la ciutat del mig milló d'habitants en que anava a convertir-se en el VI». En realitat el seu principal monument cristià en época de Constantino va ser el seu propi mausoleu, junt al com s'alçaria l'Iglésia dels Sants Apòstols i Roma no es va vore relegada, ya que els senadors romans varen mantindre els seus honors i varen seguir eixercitant alts càrrecs.

No obstant, la tesis sustentada per Veyne i Cameron no és compartida per atres historiadors. José Manuel Roldán afirma que Constantino es va propondre construir «una “nova Roma” cristiana» front a «una Roma predominantment pagana, en un Senat en la seua majoria ancorat en les velles creències i poc dispost a secundar la política filocristiana de l'emperador... La ciutat engrandida i embellida en suntuosos edificis, sobre el model de Roma, va mamprendre una llarga història com a capital d'un Imperi cristià». Roldán afig que també varen existir «raons estratègiques i econòmiques» per a situar allí la nova capital. «Feya molt temps que Roma es trobava en una posició excèntrica respecte als problemes de defensa de l'Imperi i la seua importància econòmica havia decaigut front a la riquea i el dinamisme de la zona oriental... La “nova Roma” [estava situada] en una extraordinària posició estratègica, en el punt de trobada entre Europa i Àsia i entre la mar Negra i el Mediterràneu».

Juan José Sayas sosté una posició similar a la de Roldán. «En la nova cosmovisió de Constantino dels problemes de l'Imperi, res desaconsellava crear una “nova Roma” cristiana en Bizancio. La ciutat ocupava una posició ventajosa i estratègica en la ruta que unia totes les terres fronterices, dominava el pas pels estrets que comunicaven el Mediterràneu en la Mar Negra, i era pont d'unió d'Europa i Àsia», mentres que Roma «era una ciutat predominantment pagana [i] ademés tenia una posició excèntrica i alluntada de les fronteres de l'Imperi». Luis Agustín García Moreno coincidix en Roldán i en Sayas: «En l'intenció del seu fundador, Constantinopla havia de ser una nova o segona Roma, pero fonamentalment cristiana... La vella Roma havia demostrat ser excèntrica i vulnerable als atacs bàrbars... La vella Bizancio ocupava una posició excelent: pròxima a fronteres fonamentals de l'Imperi i magníficament comunicada per rutes terrestres i marítimes en els centres neuràlgics de l'Orient: Àsia Menor i Egipte».

Vincent Puech sosté una tesis similar a la de Roldán, Sayas i García Moreno: «A esta ciutat pagana [Bizancio] va voler yuxtapondre una capital cristiana. Pero la nova religió era encara minoritària en l'imperi, les grans persecucions estaven recents, i el primer emperador cristià va tindre que seguir les tradicions al mateix temps gregues i romanes. Va ser aixina que l'acrópolis de Bizancio va ser enterament preservada, i en particular el temple d'Afrodita i el gran santuari cívic d'Apolo... I va finalisar, al sur de la acrópolis, els banys de Zeuxippos, el nom dels quals es relaciona en el carro del Sol assimilat a Apolo». Puech conclou: «Elegint-la com a capital, Constantino, provablement convertit al cristianisme des de 312, volia afirmar el seu poder en l'antic territori del seu adversari, que havia seguit sent pagà».

Christopher Kelly subralla l'intenció delliberada de Constantino de que Constantinopla s'assemblara a la vella capital imperial, Roma. «El centre de la nova ciutat de Constantino estava dominat pel gran gran fòrum columnado. Una gran via procesional, flanquejada en pòrtics, discorria costera avall del tossal fins a a la mar, conectant el fòrum en un vast complex palatí... Adjacent al Gran Palau, Constantino va ampliar i va reconstruir casi completament l'Hipòdrom —una de les poques obres que varen sobreviure de la ciutat original de Bizancio— en una escala que podia comparar-se en el Circ Màxim en Roma. Junt a l'Hipòdrom va alçar el Milion en el que estaven gravades les distàncies des de Constantinopla a atres grans ciutats de l'Imperi. De nou, el paralelisme en Roma és indubtable. En l'any 20 a.C. l'emperador Augusto havia colocat el Miliario d'Or (el milliarium aureum) en el Fòrum Romà per a simbolisar la situació de la ciutat en el centre del món».

Per la seua banda Roger Rémondon sosté que «donant a l'Imperi una segona capital, políticament casi igual a l'antiga Roma, i fundant-la en Orient, Constantino dona cos a la distinció entre les dos parts de l'Imperi... En fundar Constantinopla, Constantino ha preparat el naiximent, a molt llarc determini, de l'Imperi bizantí i la supervivència de la civilisació greco-llatina». Un punt de vista que compartixen Pilar Fernández Uriel, Luis Agustín García Moreno i Manfred Clauss.

Filicidio

Quan va tornar a Roma, henchido d'arrogància, va decidir que la seua pròpia llar anara el primer teatre del seu impiedad. El seu propi fill, honrat com s'ha dit abans, en el títul de César, va anar en efecte acusat de mantindre relacions culpables en la seua madrastra Fausta i se li va fer perir sense tindre en conte les lleis de la naturalea. Ademés, com la mare de Constantino, Elena, estava desolada per eixa desgràcia tan gran i era incapaç de soportar la mort del chicon, Constantino, a modo de consol, va curar el mal en un mal major: havent fet preparar un bany més calent del conte i havent introduït en ell a Fausta, la va traure d'allí morta

— Zósimo, Història Nova, 11, 29.

En l'any 326 Constantino va fer eixecutar al seu fill Crispe —per enverinament, una pena utilisada a sovint per als crims polítics— i poc despuix a la seua segona esposa Fausta, tancada en el caldarium, la sala més calenta de les #termes, fins que va morir. Varen córrer rumors sobre una presunta relació entre fillastre i madrastra que supostament podria haver segut la causa de l'ira de Constantino; no obstant, estos rumors només es troben documentats pels historiadors Zósimo a finals del V i Juan Zonaras en el XII i les seues fonts no han segut establides, ademés de que la credibilitat del relat de Zósimo està condicionada per la gran animadversión que sentia pel «impío» Constantino.

Mentres que els adversaris de Constantino varen entendre estos fets com la demostració del seu caràcter tirànic, Eusebio de Cesarea, gran panegirista de Constantino, els va ometre i fonts posteriors tenen dubtes sobre les seues causes. Els autors pagans mantindran que Constantino es va batejar al final de la seua vida per a ser perdonat d'estos pecats. L'emperador Julià el Apóstata ho representa en els seus Caesares satírics donant tornades en el cel buscant un Deu que ho perdone. Pel contrari, els autors cristians, com Sozomeno, s'esforçaran en negar la conversió tardana de Constantino.

L'historiador actual Luis Agustín García Moreno ha explicat aixina l'acontenyiment:

Constantino sembla haver mantingut un afecte inconstante i ambigu per a en el seu fill major Crispe. I entorn a maig o juny del 326 este va ser enverinat per orde del seu pare, acusat de contravindre les duríssimes lleis morals sobre l'adulteri i el concubinato recentment promulgades. És possible que el drama familiar jugaren un paper central les intrigues de la madrastra de Crispe, Fausta, celosa pel provindre dels seus propis fills. Lo cert és que la pròpia Fausta moria pocs mesos despuix per un accident, possiblement provocat per orde del mateix emperador, arrepenedit i coneixedor de la veritat per confessió de la seua mare Elena.

Per la seua banda, el també historiador actual Manfred Clauss ha explicat aixina el «drama que es va viure en la família de Constantino» i «les causes de la qual desconeixem»:

Constantino es trobava camí de Roma, a on volia repetir els festejos de la commemoració dels seus vint anys de govern, quan va manar arrestar per sorpresa al seu fill major, Crispe. Fausta, l'esposa de Constantino, havia fet una acusació contra ell, i l'emperador va ordenar que ho conduïren a Pola, en Istria, i allí va manar que ho enverinaren. Els motius de les acusacions que Fausta havia alegat nos són desconeguts, pero sabem que ella solament va sobreviure pocs dies despuix de la mort del seu fillastre: Constantino va ordenar que l'ofegaren en un bany calent. Contemporáneamente va haver una campanya de depuració entre atres familiars i numerosos amics. Els càrrecs divulgats posteriorment contra Crispe varen ser els amors prohibits en la seua madrastra; lo que no es va aclarir va ser la causa per la que varen ser eliminats també Fausta i un gran número d'amics influents del seu círcul. [...] L'eliminació per esta via de tantes personalitats influents nos fa pensar més be en un possible complot contra l'emperador, o en alguna cosa similar i que Constantino prenguera com a tal... Constantino va actuar, o més be va reaccionar, en la seua típica rapidea i durea; d'ací en avant la tranquilitat va ser norma dins de la família.

El llegat de Constantino

La consolidació i reunificació de l'Imperi

Vore també: Campanyes germanes i sármatas de Constantino

Constantino va tindre que fer front a tres amenaces exteriors: en el Rin, en el Danubi i en la frontera oriental. En el Rin va combatre als francs i als alamanes durant els seus primers anys de regnat. Va ser el seu fill, el césar Crispe qui va conseguir estabilisar eixa part del llimes en una gran victòria en 320, que va confirmar en 328 Constantino II, qui des de Tréveris va llançar campanyes militars victorioses contra els alamanes. A Tréveris, convertida en la capital d'Occident, va acodir en 328 el propi Constantino per a celebrar els triumfos junt al seu fill.

Sobre el front del Danubio, són poc conegudes les guerres que va mantindre Constantino contra godos i sármatas. En l'any 334 varen quedar completament somesos i Constantino els va permetre a uns trescents mil sármatas, aixina com a vàndals desplaçats pels godos del Danubio, assentar-se en terres fronterices per a cultivar-les i defendre-les. Dos anys abans els godos, derrotats pel seu fill el césar Constantino II i en els que s'havia firmat un tractat, havien començat a establir-se en l'antiga Dacia trajana —i a convertir-se al cristianisme arriano—. Despuix de la seua campanya en el llimes del Danubi que va quedar assegurat Constantino es vanaglorió d'haver dut la veritat del cristianisme als bàrbars.

Gràcies a la meua adoració al servici de Deu, en tots els llocs regna la pau, i el nom de Deu és venerat com deu ser-ho pels propis bàrbars, que ignoraven fins ara la veritat... Sí, hui els propis bàrbars han conegut a Deu gràcies a mi, verdader servidor de Deu; han deprés a témer-ho, puix han experimentat en els fets que Deu era en tots costats el meu escut i és sobretot aixina com coneixen a Deu i ho temen...

Per últim, en el llimes oriental va tindre que fer front a l'Imperi Sasánida. Despuix de la seua pujada al tro, Sapor II havia trencat el periodo de pau impost per Diocleciano en 298 en el propòsit d'intentar recuperar territoris d'Armènia i de Mesopotamia que els romans havien arrebatat als perses despuix de la seua victòria en 297, i en 334 havia invadit el regne d'Armènia, un regne cristià des de 303 despuix de la conversió del seu rei Tiridates III, i depost al rei Tiram, successor de Tiridates i aliat dels romans. Constantino va enviar prèviament a combatre a Sapor al seu nebot Anibaliano, al que va nomenar rex regum Ponticarum gentium (‘rei de reis del poble del Ponto’), lo que constituïa una provocació, ya que era el títul que ostentaven els monarques sasánidas. Tampoc va ser un gest amistós la carta que li va enviar Constantino a Sapor exigint-li que protegira als numerosos cristians presents en els seus Estats. Pero quan en la primavera de 337 preparava una gran campanya militar contra Sapor Constantino va emmalaltir i va morir poc despuix, deixant el problema sense resoldre.

¿El futur del cristianisme assegurat?

Segons Paul Veyne, «l'importància de Constantino en l'història humana es revela jagantesca» en cuanto que «va instalar l'Iglésia en l'Imperi» i «en això va facilitar que el cristianisme poguera convertir-se un dia en una de les grans religions del món». En Constantino «el tro romà es va fer cristià i l'Iglésia es va convertir en una potència. Sense Constantino, el cristianisme hauria seguit sent una secta de vanguarda». En Constantino va nàixer lo que coneixem com la Cristiandad. David Potter sosté la mateixa tesis: «L'emperador romà Constantino va canviar el món».

José Manuel Roldán coincidix en Veyne i en Potter: la conversió de Constantino al cristianisme va ser «l'acontenyiment capital que anava a canviar la faç del món antic». I afig que Constantino «va donar una nova dimensió a l'Imperi, li va proporcionar les estructures que varen permetre la seua existència encara durant sigle i mig en Occident i va assegurar el seu pervivencia en Orient fins al XV».

Per la seua banda, Averil Cameron considera que el IV va ser «el sigle de Constantino, el primer emperador en abraçar i recolzar el cristianisme, fundador de Constantinopla, la ciutat que anava a convertir-se en la capital de l'Imperi bizantí i que seguiria sent-ho fins al seu pren per part dels turcs otomans en 1453». El seu respal al cristianisme «va canviar de forma fonamental la sòrt de l'Iglésia cristiana i be pot ser responsable de la seua història posterior com a religió universal». «Que un emperador romà proclamara públicament la seua creència en el Deu cristià marca un dels grans punts d'inflexió de l'història europea. Est és el llegat més durador de Constantino», ha afirmat Christopher Kelly.

Manfred Clauss advertix que «poques personalitats de l'Antiguetat han segut objecte de tanta controvèrsia i discussió per part dels investigadors moderns com Constantino (el Gran). Els juïns sobre este emperador van des de l'indiferent religiós, “el calculador polític que utilisa reflexivamente totes les forces físiques i espirituals de que dispon en l'únic objecte d'afirmar el seu poder” (J. Burckhardt), fins a l'emperador “el camí del qual ha segut marcat per una singular revelació, un allumenament celestial...” aplegant aixina a la conclusió de que entra en el Cristianisme “en la passió del guerrer que se sent un siervo de Deu” (J.Vogt)».Segons Paul Veyne, despuix de la mort de Constantino la perpetuació del cristianisme no estava assegurada. En 363, quan es produïx el canvi de dinastia, «res estava del tot decidit». Julià el Apóstata «va intentar donar al paganisme, reformat per ell, la superioritat sobre el cristianisme. Julià no era un esperit quimérico, un somiador: el cristianisme podria ser solament un paréntesis històric que, obert per Constantino en l'any 312, estava a punt de tancar-se per a sempre. No es va tancar perque a la mort de Julià, en 363, els líders [militars] varen elegir com a emperador, despuix de vàries fluctuacions, a cristians en lloc de pagans. A Jovià, que va morir pronte, i despuix a Valentiniano… per mil raons en les que la religió a penes intervenia. […] Seguix sent cert que el paréntesis cristià va estar a punt de tancar-se en l'any 364… [A un emperador pagà] li hauria bastat en abstindre's, en alçar la prohibició dels sacrificis [decretada per Constancio II, successor de Constantino] i no recolzar econòmicament a l'Iglésia, mentres que els ambiciosos haurien deixat de convertir-se. Llavors el cristianisme hauria tornat a caure al nivell d'una secta lícita».

Juan María Laboa sosté una tesis contrària a la de Veyne. Este sacerdot i historiador espanyol afirma que «no respondria als fets històrics la consideració de que el cristianisme es va impondre gràcies al respal constantiniano. Per important que anara, l'expansió cristiana era imparable, tal com ho va demostrar la contraofensiva fracassada de Julià el Apóstata. [...] El paganisme va ser diluint-se per decrépito i els nous ritos orientals, que hagueren pogut substituir-ho, no varen conseguir la força suficient. Només el cristianisme va manifestar la creativitat, la passió, la suficient entrega a l'ideal i a l'universalitat, factors singularment eficaços per al seu triumfo final».

Les llegendes del batisme pel papa Selvat I i de la «Donació de Constantino»

Artícul principal → Donació de Constantino.

Vore també: Donació de Pipino

Es considerava inapropiat que Constantino haguera segut batejat només en el seu llit de mort i per Eusebio de Nicomedia, un bisbe arriano, per lo que provablement eixa anara la raó per la que s'inventara la llegenda de que havia segut batejat pel papa Selvada I (314-335) i aixina apareix representat en la fresca de la Capella de Sant Selvat de la Basílica dels Quatre Sants Coronats de Roma pintat en el XIII. Eixa va ser la versió del batisme de Constantino que va prevaldre durant els sigles següents i durant tota l'Edat Mija. Incloïa l'aparició una nit dels apòstols Pedro i Pablo anunciant-li que podria curar-se de la malaltia que patia gràcies al batisme.

En el VIII, provablement durant el pontificat del papa Esteban II (752–757), apareix per primera volta un fals document conegut com «Donació de Constantino», en el qual un recentment convertit Constantino entrega el govern temporal sobre Roma, Itàlia i l'occident al papa. En l'Alta Edat Mija, este document es va usar per a acceptar les bases del poder temporal del papa de Roma, encara que va ser denunciat com apócrifo per l'emperador Otón III, i mostrat com la raïl de la decadència dels papes pel poeta Dante Alighieri. En el XV l'expert filòlec i humaniste Lorenzo Entanca va demostrar la falsetat del document. «En un lluent tractat, Tanca tira mà d'arguments històrics i de crítica textual per a demostrar que els drets que el Papat dia tindre es basaven en realitat en un prolongat frau. El text de la “Donació” utilisava un llatí degradat que resultava incompatible en la pretensió de que havia segut redactat en temps de Constantino. En lo que fa a la seua argumentació històrica, Tanca senyalava que no existia cap testimoni escrit que fera referència a les reaccions que havia provocat la Donació. ¿Quin havia segut la reacció del papa? ¿Quins passos havia donat per a donar acomode a semblant #present? ¿Quins governadors havia nomenat per a administrar les províncies recent adquirides?».

Bibliografia

• Bravo, Gonzalo (1989). Poder polític i desenroll social en la Roma antiga, Madrit: Taurus. ISBN 84-306-0115-5.
• Burckhardt, Jacob (1982). Del paganisme al cristinismo. L'época de Constantino el Gran, 2ª edició, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 375-0214-4.
• Cameron, Averil (2001). El Baix Imperi romà (284-430 d.de C.), Madrit: Edicions Trobe. ISBN 84-7490-620-2.
• Clauss, Manfred (2001). Constantino el Gran i la seua época, Madrit: Accent Editorial. ISBN 84-483-0611-2.

• Fernández Uriel, Pilar (2008). «Constantino i l'unitat de l'imperi», Fe Baix Álvarez (ed.). Història Antiga Universal III. Història de Roma, Madrit: Universitat Nacional d'Educació a Distància, pp. 581-608. ISBN 978-84-362-5516-4.
• García Moreno, Luis A. (1998). El Baix Imperrio romà, Madrit: #Síntesis. ISBN 84-7738-620-X.
• Jones, A.H.M.; Martindale, J.R.; Morris, J. (1971). «Fl. Val. Constantinus 4», Prosopography of the Later Roman Empire (vol. I), Cambridge University Press, pp. 223-224. ISBN 9780521072335.
• Kelly, Christopher(2006).«Constantine, Britain's roman emperor».History Today.56(7): 25-31.(en anglés)
• Laboa, Juan María(2006).«Constantino i l'implantació del cristianisme».L'Aventura de l'Història.(94): 66-71.
• Moreau, Tiphaine(2013).«Comment Constantin est devenu chrétien».L'Histoire.(391): 66-71.(en francés)
• Potter, David (2013). Constantine the Emperor (en anglés), New York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-975586-8.
• Puech, Vincent(2018).«La capitale de Constantin».Els Colections de L'Histoire.(80): 20-27.(en francés)
• Rémondon, Roger (1973). La crisis de l'Imperi romà. De Marco Aurelio a Anastasio, 2ª edició, Barcelona: Llabor. ISBN 84-335-9319-6.
• Rivière, Yann(2015).«Constantin a-t-il vaig inventar li dimanche?».L'Histoire.(410): 24-25.(en francés)
• Roldán, José Manuel(2006).«Constantino, el primer emperador cristià».L'Aventura de l'Història.(94): 52-59.
• Sayas, Juan José (2022). «Constantino i la dinastia constantiniana», José Manuel Roldán (ed.). Història de Roma, 2ª edició, Salamanca: Edicions Universitat de Salamanca, pp. 453-470. ISBN 978-84-1311-703-4.
• Sotinel, Claire (2019). Rome, la fi d'un empire. De Caracalla à Théodoric. 212-fi du V siècle. (en francés), París: Belin. ISBN 978-2-7011-6497-7.

• (2015) Constantino, ¿el primer emperador cristià? Religió i política en el sigle IV, Edicions Universitat Barcelona. ISBN 9788447542475.
• Veyne, Paul (2008). El somi de Constantino. El fi de l'imperi pagà i el naiximent del món cristià, Barcelona: Paidós. ISBN 978-84-493-2155-9.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
• Imperi romà d'Orient
• Arquitectura paleocristiana

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Constantino I el Gran.
• Cristianisme-primitiu.org - L'Emperador Constantino, l'Edicte de Milà o la tolerància del cristianisme.
• Cristianisme-primitiu.org - El Concilie de Nicea.
• Nicéforo Grégoras: Història de l'emperador Constantino, d'Heraclio i dels successors d'un i d'un atre.
  • Text bilingüe (en grec i francés) en el lloc de Philippe Remacle (1944-2011); trad.de Louis Cousin (1627-1707): ed.de 1685, en París, França.