Arquitectura paleocristiana
_-_Interno.jpg){kind=link}
La arquitectura paleocristiana correspon al periodo més antic de l'arquitectura cristiana, que es va desenrollar en l'Imperi romà en l'Antiguetat tardana, entre finals de el III fins a el VI. Va nàixer principalment com una necessitat per a la construcció d'edificacions adequades per als cults de la religió cristiana.[1]
Encara que es va originar en Síria i Egipte va passar ràpidament a Occident i va anar en Roma, com a futur centre de la cristiantat, a on es varen produir les primeres manifestacions de monuments arquitectònics en l'àmbit dels cementeris o catacumbes, dins d'una etapa de clandestinitat per les persecucions de que eren objecte els que practicaven la religió cristiana. En eixa mateixa época per a celebrar les assamblees de cult religiós es varen utilisar vivendes privades, adaptant-se algunes de les seues sales per a este fi (domus ecclesiae).[1]
Comença modestament des de finals de el II fins a 313, quan el cristianisme va ser perseguit, després va florir plenament en l'escala de tot l'imperi des del regnat de Constantino I, el primer emperador en convertir-se al cristianisme i en Teodosio I, qui de fet la va fer religió oficial en 380. L'arquitectura paleocristiana va ser aixina hereua directa de la tradició arquitectònica clàssica romana. No va crear un nou vocabulari sino que li va donar un nou significat als elements que tenia al seu entorn per a reunir als fidels, magnificar els llocs sants, adorar als màrtirs i honrar als morts. Després experimentarà un gran resorgiment en el VI al voltant de Constantinopla en l'Imperi romà d'Orient en donar a llum a l'arquitectura bizantina, mentres que en Occident, despuix de les conquistes germàniques i de la caiguda de l'Imperi romà d'Occident en 476, conduirà a l'arquitectura merovingia, després a la carolingia i otoniana, aixina com l'arquitectura visigoda i lombarda, entre unes atres. l'arquitectura bizantina produïx un nou llenguage a partir de el VI que comença en l'época del emperador Justiniano I i va marcar una ruptura en l'arquitectura paleocristiana de l'Occident, els arquitectes bizantins varen recuperar l'estructura abovedada en cúpula i el concepte de la planta central, com per eixemple el de l'iglésia de Santa Sofia de Constantinopla, la de Sant Vital de Rávena i també en esta mateixa població la basílica de Sant Apolinar el Nou que encara presenta el tipo d'iglésia basilical paleocristiana de forma rectangular en tres naus llongitudinals i el vestíbul en l'entrada.[2]
Durant la cristianización de l'Imperi romà es varen habilitar primer llocs de cult en les cases de notables, en alguns antics temples pagans reconvertits, aixina com en les basíliques civils dels fòrums, perque a diferència dels temples romans en menuts interiors, les vastes basíliques podien acomodar en el seu interior a les multituts de la ciutat i reunir als fidels. Pero ràpidament, la falta d'espai per a les necessitats del nou cult va dur a la construcció de nous edificis seguint el model de les antigues basíliques civils, la planta de les quals es va adaptar a la llitúrgia cristiana, lo que va donar com resultat la planta basilical, que es convertirà en la planta d'iglésia més comuna a lo llarc de l'història de l'arquitectura cristiana. Al mateix temps, es varen desenrollar atres plantes, en particular la planta central en rotonda en una cúpula central, generalment para batisteris i els santuaris dedicats a sants com els martyrium en els primers temps.
En l'época moderna, en els sigles XVIII i XIX, la tornada als orígens va donar lloc a un estil neopaleocristiano, derivat de l'arquitectura neoclàssica, com en la parisino iglésia de Saint-Philippe-du-Roule.[3]
Context històric
[editar | editar còdic]L'Imperi romà i el desenroll del cristianisme
[editar | editar còdic]
El cristianisme s'havia fundat en les terres de Sion a partir de la tradició judeua. La secta, en eixe moment, reclutava els seus membres entre els judeus i sant Pablo, naixcut en Tarso i per tant ciutadà romà, difonia en els seus viages la paraula de Crist i batejava en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. Va morir en Roma en l'any 64. En la primera part del sigle primer, el desenroll d'este cult oriental era ya considerable dins i inclús fora de l'Imperi romà. Orient, és dir, Palestina, Síria, Àsia Menor eren les regions a on més cristians hi havia, seguides en menor mida per Grècia i Macedònia.
Durant l'incendi de Roma en el 64, Nerón es va aprofitar de la mala fama dels cristians per a acusar-los; després en el 95 Domiciano els va perseguir novament. Baix Trajano i en el II, baix el estoico Marco Aurelio, aquells que persistien en els seus errors eren condenats. Entre el 200 i el 202, Septimio Sever va prohibir el proselitisme cristià, després entre el 260 i el 302 va regnar un periodo de pau. En 303 o 304, Diocleciano i els seus colegues Maximiano Hércules, Constancio Clor i especialment Galerio varen publicar quatre edictes generalisant les persecucions a tot l'imperi. Varen ser terribles, llevat en la Galia i en Bretanya. Durant eixe llarc periodo, ya que els cristians rebujaven sacrificar a les deidades paganes de l'Imperi, eixercien un discret paper en el món oficial. Formaven comunitats llunt dels pagans, celebrant el seu cult en les llars privades, i rebujant la cremació com els judeus, varen desenrollar catacumbes per a enterrar als seus morts. En elles es troben les primeres manifestacions de l'art cristià. Des de el III, es va vore aparéixer el cult públic i iglésies com la de Dura Europos[4] prop del Éufrates, anterior a 256.
Pero els cristians eren ya molt numerosos i en 311, l'edicte de tolerància de Galerio, seguit en 313 pel edicte de Milà varen marcar el fi de la persecució; L'edicte els va otorgar llibertat religiosa, la restitució de les seues propietats i es varen prendre mides contra els pagans. Va ser firmat per Constantino I el Gran (r. 306-337) i Licinio (r. 308-324), dirigents dels imperis romans d'Occident i Orient, respectivament. En el moment de la promulgació hi havia en l'Imperi prop de 1500 sèus episcopals i a lo manco de cinc a sèt millons de habitants dels cinquanta que componien l'imperi professaven el cristianisme. Despuix de l'aprovació, es va iniciar l'etapa coneguda pels historiadors cristians com la Pau de l'Iglésia. El Primer Concilie de Nicea en 325, que va estar presidit per l'emperador en 220 bisbes orientals i dos sacerdots romans, va reconéixer la divinitat de Crist i la seua consustancialitat en el Pare. Constantino, si ben va ser batejat quan ya es trobava en el seu llit de mort, despuix d'un llarc catecumenado, es va convertir en el primer emperador cristià, signe de la victòria religiosa.
Despuix del regnat de varis emperadors pagans, el primer concilie de Constantinopla en 381 va completar el de Nicea. A la mort de Teodosio I en 395, quan la major part de l'Imperi era ya cristià, i inclús més allà en Armènia, Asiria, Mesopotamia i Pèrsia, el mateix Imperi estava en greu crisis i Oriente es va separar d'Occident. Els pobles cridats «bàrbars», aplegats des d'Àsia Central, varen invadir l'imperi dividit: Orient, que va conservar la civilisació grecorromana, va resistir mentres que Occident es derrocava, es tornava bàrbar sense deixar de ser cristià. El paper del papa era mantindre l'unitat entre eixos dos móns diferents que es comunicaven poc entre sí.
Menys d'un sigle despuix, Clodoveo I, rei pagà dels francs va ser batejat i en el respal del clero romà va conquistar la Galia.
En el V, la península ibèrica va ser devastada per les invasions, pero l'Iglésia visigoda no va conéixer la decadència. En Àfrica, la vida dels cristians era cada volta més clandestina ya que l'invasió àrap la va destruir. Itàlia va sofrir vàries invasions bàrbares abans de la seua reconquista per Justiniano (r. 527-565) en 535, qui va sometre a l'Iglésia a la seua autoritat davant un papat debilitat fins a l'arribada del papa Gregorio el Gran (p. 590-602), que va fer evangelizar Anglaterra. En França, despuix del regnat del rei merovingio Dagoberto I (r. 629-639), l'iglésia franca estava en ple decadència.
En Orient, a on Occident es vea com una pàlida figura en comparació a l'Iglésia bizantina, el basileus era considerat com un igual al papa fins al govern de Justiniano, que volia conseguir l'unitat religiosa de l'Imperi. Protegia a l'iglésia i la seua ortodòxia, lluitant contra pagans i herejes. Tal va ser el cas dels emperadors Heraclio (r. 610-641), Constant II (641-648), Leoncio (r. 695-698) i León III (717-751). A estes pretensions, el papat i també el clero occidental es resistien feroçment.[5][6]
En el VIII, en el respal del papat, Carlomagno va restablir el Sacre Imperi Romà Germànic i expressava el seu poder usant les referències paleocristianas en l'arquitectura carolingia.
Context arquitectònic romà
[editar | editar còdic]
En Trajano (r. 53-117), l'época de la política d'expansió de Roma va alcançar el seu apogeu pero també va ser el seu fi i l'art es va tornar retrospectiu. El temple erigit per Antonino Pío (r. 86-161) en 142 no era particularment original. La sacsada de l'Imperi provocat per les guerres contra els bàrbars baix els últims emperadors antonianos va provocar l'abandó de la construcció d'importants monuments en la capital mentres que en les províncies del Sur i de l'Est, va haver una forta activitat constructora. L'arquitectura privada va cobrar nova importància en els nous ritos funeraris, i el pas de la cremació a l'enterrament en ataüts va entranyar la construcció de files sanceres de menuts temples a lo llarc de les distintes rutes que eixien de les ciutats.
Solament Septimio Sever va poder, despuix de consolidar el seu poder, abordar grans proyectes com les termes de Caracalla en 206. En el restant de el III, l'activitat oficial es va aplicar a la reconstrucció o rehabilitació dels edificis existents i els arquitectes no varen buscar noves solucions al final de el III i principis de el IV. l'arc de Constantino de 315 forma partix de la série de construccions fixes i rectilíneas del moment. Pero, en l'época constantiniana tardana, un nou esperit ya animava l'arquitectura que es podia trobar tant en els edificis abovedados com en edificacions en techumbres planes, com la basílica de Majencio i Constantino, última evolució tardana d'un tipo ya existent que es revelarà ric en conseqüència en ser usat com a model en un nou context.
La basílica constantiniana, tal com es va erigir en Roma en Sant Joan de Letrán, en el primer Sant Pedro i en San Pablo Extramuros, constituïx la transferència, en el domini sagrat, de l'Aula dels palaus imperials. No deu entendre's com un derivat de la basílica del mercat itálico, que era una gran sala rodejada de columnes, sino de la basílica constantiniana que estava clarament orientada cap a l'àbsit i que es dividia en tres, cinc o inclús sèt naus per mig de columnes que es detenien en el mur d'entrada i en la capçalera. A diferència de la basílica del mercat romà, la coberta era alta en una andana que permetia realisar obertures i proporcionar un ampli allumenament de la nau. Fins a l'época de Justiniano, esta forma va ser la preferida per a les grans iglésies.
Va ser el llegat de l'imperi romà diví al nou senyor del món, Jesucristo, de qui Constantino I es considerava el seu vicari. Les forces espirituals i polítiques que varen fer progressar l'arquitectura romana varen conduir, per tant, a una atra evolució que ya s'anunciava en Orient.[7]
L'influència judeua
[editar | editar còdic]
Inicialment, els cristians entremesclaven els ritos judaics en els nous elements de cult per a conseguir pronte una completa emancipació de la llei veterotestamentaria. Les prédicas de l'apòstol Pablo de Tarso tocaven als judeus i als antics pagans. Les primeres reunions d'oració es portaven a terme en les sinagogues locals. La comunitat d'Éfeso, en Àsia Menor, va ser la primera, entre aquelles evangelizadas per Pablo, en adquirir la seua autonomia del judaisme en deixar els fidels de freqüentar la sinagoga local. Seran les llars dels membres de la comunitat cristiana els que a partir de llavors acolliran les prédicas i les celebracions.[8]
Els historiadors de l'art cristià varen concedir poc lloc als antecedents judeus, ya que el divorç entre judeus i cristians era antic i profunt. Pero els historiadors i liturgistas mai varen dubtar dels freqüents contactes entre abdós religions fins a acabar-se el V o les profundes influències del judaisme sinagogal en el cult paleocristiano. El descobriment en el lloc arqueològic de Dura Europos d'una domus ecclesiae i d'una sinagoga varen confirmar eixa influència de l'iconografia judeua.
La precocitat de l'arquitectura cultual dels judeus sobre la dels cristians era normal. L'Estat romà reconeixia oficialment a la religió judeua i per lo tant permetia la construcció dels seus llocs de cult, devent esperar fins a 313 per a que els cristians gojaren d'eixos mateixos drets. Tan pronte com la tolerància es va estendre als cristians, estos es varen dotar en edificis del mateix tipo.
No s'ha trobat cap edifici de tipo basilical aplicat a les sinagogues en Dura Europos sino en Galilea. Les més antigues són d'al voltant de l'any 200, a on es veu un edifici rectangular allargat dividit en tres naus en el sentit llongitudinal. En la capçalera, un armari estava destinat a rebre els rolls de la Torá. Les diferències entre les basíliques i les sinagogues era la sobrelevaació de la nau central en comparació a les naus laterals —lo que permetia dispondre claristorios que l'allumenaren— i la conexió de les columnates per mig d'un pòrtic travesser com en la sinagoga de Cafarnaún. En eixe moment, les sinagogues tenien la porta d'entrada orientada cap a Jerusalem i en les primeres basíliques cristianes també ho varen estar, encara que després varen passar a orientar-se a l'oest, allumenant l'altar la llum del matí. L'edifici basilical es va difondre molt en tot l'Imperi i s'adaptava a totes les necessitats. Va deure satisfer les demandes dels cults judeu i cristià.[9]
Domus ecclesiae i sinagoga en Dura Europos
[editar | editar còdic]Els testimonis de les ruïnes de Dura Europos tenen un significat històric considerable. En eixa época la domus ecclesiae dels cristians s'assemblava a atres cases de la ciutat en una o dos habitacions en la planta baixa reservades per al cult cristià sense que siga possible en certea derivar les seues funcions, llevat les d'una peça llarga que servia de batisteri en pintures murals i mobiliari. Es tracta d'una arquitectura de la primera mitat de el III que no té específicament de cristià més que la decoració i un moble de albañilería en la sala de batisme.
La neutralitat d'esta domus ecclesiae de Dura contrasta en la sinagoga veïna, que és pràcticament de la mateixa época. Està instalada en una casa ordinària pero en un conjunt molt major de construccions profanes. Esta organisació arquitectònica no es troba entre els cristians. La sinagoga està separada del restant de l'edifici per murs continus. Comprén un pati en tres pòrtics i en el fondo una gran sala més ampla que profunda. Dos portes, una per als hòmens i provablement una atra per a les dònes, conduïen a ella. En el mur del fondo, una caseta-ciborium servia per a albergar l'armari de la Torá. Un banc adossat a la paret rodejava tota la sala de la sinagoga.[9]
Edificis paleocristianos
[editar | editar còdic]
Els primers desenrolls de l'art cristià, que en orige no varen ser més que una branca de l'art antic i que varen nàixer en el pes milenari de les costums de l'art mediterràneu, estaven vinculats a les necessitats del cult i a les condicions en les que s'eixercia. I depenia de la situació dels cristians en relació en el poder imperial.
Entorn a l'any 200 fins a al voltant del 260 i 313, quan l'emperador Constantino, junt en Licinio, varen decretar l'Edicte de Milà (313).[10] Este els va donar llibertat de cult als cristians, els quals havien vixcut una vida semi-clandestina. Per lo que, el seu periodo d'expansió va aplegar fins a l'any 380, quan l'Edicte promulgat per Teodosio I (Edicte de Tesalónica, 380)[11] va reconéixer al cristianisme com a religió oficial de l'Imperi Romà.
L'eixida de la clandestinitat es va realisar de forma paulatina fins al 330, data de l'edicte imperial que establia el cristianisme com a religió oficial de l'Estat. Després en el 391, va aplegar la prohibició del cult pagà. En l'últim periodo, el desenroll de les iglésies o de les basíliques que varen substituir a les antigues domus ecclesiae, va ser espectacular.
L'art paleocristiano va ser un art prou estés que deriva del caràcter universal d'eixa religió.[12] En Occident, caldrà esperar a principis de l'Edat Mija per a vore una evolució en l'aparició de les obres d'influència bàrbara, a partir de les quals es va iniciar una nova etapa de l'art cristià, que es manifesta en els estils romànic i gòtic. En Orient, no obstant, es varen mantindre les tradicions baix l'influència de l'estil bizantí, per la resistència que varen mostrar davant les invasions bàrbares.[13]
Catacumbes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Catacumbes.
Les catacumbes varen nàixer en Roma a finals de el II en el papa Ceferino (199-217 d. C.) pero cap dels seus temes funeraris són anteriors a l'any 200.[14] Són estructures subterrànees fetes per cristians, els quals creuen en la resurrecció dels cossos, per lo que les ampren per a enterrar als seus morts i, a voltes, per a celebrar oficis funeraris sense l'Eucaristía (ya que esta se celebrava en les domus ecclesiae). No obstant, certes fonts asseguren que no varen servir com a refugi durant les persecucions de cristians, sino que és una creència posterior.
La majoria de les catacumbes en Roma es troben baix terra a lo llarc de les grans vies que conduïxen fòra de la ciutat, com la Via Apia, la Via Ardeatina, la Via Salaria i la Via Nomentana. Les catacumbes, junt en els sarcòfecs, són l'eixemple perfecte de com el cristianisme es presenta com un modus vivendi (modo de vida) i el ars morendi (morir ben) dedicat a l'obsessió per la vida, la mort i el més allà.
Estan formades per galeries en casetes en les parets, cridats loculi que, per lo general, estaven destinats a albergar un únic cadàver, i disposts uns damunt d'uns atres. Es trobaven en la part de fòra dels llímits que marcaven la ciutat, ya que la llei romana no permetia els sepelis dins de la zona urbana per motius religiosos i sanitaris.[15] No només existixen catacumbes en Roma, també les hi ha en atres ciutats, pero les de l'actual capital italiana són les més numeroses i extenses, contant en xixanta catacumbes que alberguen prop de 750 000 tombes, ampliant-se fins a ocupar entre 150 i 170 quilómetros.
Anteriorment es creïa que les catacumbes s'havien construït en unes antigues galeries abandonades, de les quals s'extrea pedra puzolana, empleada per a fer ciment.[16] Pero estudis realisats en el sigle XIX pel jesuïta Giuseppe Marchi i, el seu alumne, l'arqueòlec Giovanni Battista de Rossi, varen concloure que dites galeries varen ser fetes exclusivament per a la seua utilisació com a cementeris[17] L'organisació del primer cementeri s'atribuïx al papa Calixto I i la data cap al 200, en l'estudi realisat per l'arqueòlec Paul Styger per a la catacumba de Sant Calixto concorda en esta atribució. L'us de les catacumbes va aplegar fins al cap del saqueig de Roma en l'any 410 pels visigodos, ya que en aquell temps ya disponien de grans basíliques, les quals es podien amprar per a servicis funeraris i guardar les relíquies dels màrtirs.[18]
Els cossos dels màrtirs eren hurtados per a fer relíquies. No hi havia cult en les catacumbes, solament l'ofici dels morts, pero no l'Eucaristía que es practica en les cases cristianes (domus ecclesiae)[19][20]
-
Catacumbes de Sant Calixto, cripta dels papes, Roma
-
Catacumbes de Domitila, Roma
-
Arcosolium
-
Catacumbes de Saint Savinilla en Nepi
Estructura
[editar | editar còdic]L'estructura de les catacumbes és prou caòtica, ya que era com un gran llaberint. Primer s'excavava un primer nivell i s'anava estenent a pisos inferiors seguint llínees irregulars pel terreny, aplegant a profundisar fins a trenta metros. Els loculi (casetes en les parets), tenen alguna excepció en a on hi havia més d'un cos. Estes casetes es tancaven en una llosa de pedra o rajola, en les quals, a sovint, es troben inscripcions en grec o llatí. Ademés, existia un atre tipo de de caseta cridada arcosolium (arcosolio), este es caracterisa per tindre un arc, tancat en una làpida i es destinava a personages més importants.
El cubiculum era un tipo de cambra sepulcral que contenia varis loculi per a una mateixa família, eren chicotetes capelles decorades en fresca. Estos se situaven en el creuament de passages o galeries. Els cubicula solien ser quadrats, pero també les hi havia en forma circular i poligonal. Estos podien albergar fins a 70 loculi en dèu nivells. Per últim hi havia chicotetes criptas que contenien la tomba d'un màrtir.[18] En casi totes les catacumbes es troben tragaluces oberts en el sostre de les criptes o en les mateixes galeries, que en principi s'usaven per a pujar a la superfície la terra que s'extrea durant la seua construcció i que es deixaven oberts per a que foren punts d'allumenament i ventilació.[21][22]
La majoria de les catacumbes estan tallades en la toba, tant en Roma, a on hi ha unes xixanta, com en el Lacio. En Itàlia, es desenrollen en el sur fins a l'illa de Pianosa, mentres que els hipogeus més meridionals són els de Àfrica septentrional i especialment en Hadrumète (Susa) en Tunis. Es troben en la Toscana, en Chiusi; en Umbría, prop de Todi; en els Abruzzo, en Amiternum l'Aquila; en Campània, en Nàpols; en Puglia, en Canosa vaig donar Puglia; en Basilicata, en Venosa, a on les catacumbes judeues i cristianes demostren la coexistència de les dos religions; en Sicília, en Palermo, Siracusa, Marsala, Agrigent; i, en Cerdenya, en Cagliari San Antioco.
Simbologia i iconografia
[editar | editar còdic]Les decoració que es varen donar a finals del sigle III eren extremadament simples, en pintures a la fresca, mosaics i relleus en els sarcòfecs. Els símbols es trobaven en la majoria de les sepultures, en temes com: la salvació eterna, l'ancora (simbolisant l'esperança) o Jonás salvat de la pancha de la ballena. També es trobaven imàgens de la coloma representant la pau, la creu i la salvació, l'au fénix (representant la resurrecció de les cendres) i el peix i el Bon Pastor (abdós representant l'image de Crist).
Les pintures podien mostrar escenes tant del Antic Testament com del Nou Testament. Entre les de l'Antic Testament es troben: el sacrifici d'Isaac, Noé i la seua arca, Daniel en la fossa en lleons, Elías en el seu carro i els tres hebreus Ananías, Misael i Azarías, en el forn ardent, entre unes atres. I, del Nou Testament es troben escenes com l'evocació de la resurrecció de Crist, ademés de numeroses històries sobre la seua vida. I, la primera image de la Verge en la catacumba de Priscila és de la primera mitat del sigle III i presenta a Crist en el simbolisme del Bon Pastor, els màrtirs i els Pares de l'Iglésia.[9][23][24] Hi ha atres representacions de la Verge en el Chiquet assentat en la seua falda, la cridada Theotokos.[25]
Catacumbes de Calixto
[editar | editar còdic]Un bon eixemple de catacumba és la de Sant Calixto (Roma). Esta data aproximadament de l'any 250 i és la capella en a on es varen enterrar als primers papes de Roma. Va ser el papa Ceferino qui, en estos terrenys en el seu poder, encarrega al diácono Calixto que fomente un cementeri situat junt a la via Appia. Est seria administrat per l'alta jerarquia de l'iglésia.
En el Cubículo dels Papes es troben columnes reutilisades, ya que els materials en els que estan fetes pertanyien als romans. Ademés de que es mantindrà la tradició tardorromana en eixa arquitectura fingida, la qual comprén pechinas, vèrtiços.
Per últim, en les pintures que es troben s'observen distintes escenes com lo són: convits eucarísticos, Daniel en el fos dels lleons i el bon pastor, entre uns atres.
Cases cristianes - Domus ecclesiæ - Tituli
[editar | editar còdic]
La domus ecclesiae era un tipo especial d'edifici privat utilisat pels primers cristians per a reunir-se i celebrar el cult. Esta «casa de l'Iglésia» (comunitat de fidels) no estava dissenyada ni construïda per a la celebració llitúrgica, pero sí que complia la funció de lloc de reunió dels fidels, a on es podien celebrar diferents ritos. Era un espai privat en les seues llimitacions que es podia adaptar a les necessitats de forma a voltes provisional.
Alguns experts observen en la planta d'estes domus ecclesiæ l'antecedent a lo que es coneix com a planta basilical en l'arquitectura cristiana. No obstant, les antigues aula, basíliques paganes, scholæ o sales termals també podien convertir-se en basíliques i podien ser construïdes en l'emplaçament de cases cristianes. Es pot considerar que no va existir una arquitectura cristiana anterior a Constantino I, i que no varen ser les necessitats estrictament religioses de la vida espiritual o de la llitúrgia les que varen dur a la creació d'un art basilical impost a l'Iglésia com una necessitat. Per als emperadors romans, l'art funcionava com una ferramenta de propaganda, impulsant aixina, cada etapa de l'evolució artística romana.
Dura-Europos
[editar | editar còdic]
En el lloc arqueològic de Dura Europos, es va descobrir en l'any 1931 (en el mateix districte que la sinagoga i un santuari a Mitra) l'iglésia més antiga coneguda, construïda en el sigle II cap a l'any 232 (se sap per la seua arquitectura, decoració i inscripcions). Esta era d'un antic assentament helenístico convertit en guarnició fronteriça romana i situat prop del riu Éufrates (hui en Síria).
La domus ecclesiae de Dura Europos és una casa construïda de forma pareguda a les atres vivendes del lloc, pero en un major tamany. S'ingressa des del carrer a través d'un corredor en chicane que s'obri a un pati pavimentado en un pòrtic en un dels costats. Front a este accés, una gran porta s'obri cap a una àmplia sala, esta disposició pot recordar al diwan oriental en la seua decoració i símbols, ya que estos no ofenen al pensament cristià. Un banc de rajoles recorre les parets, i en un moment este s'eleva per a marcar el lloc de quí estava presidint en eixe lloc. Des del pati es pot accedir a una atra habitació de menor tamany. Tant el pati com esta habitació més chicoteta s'ampraven per a la celebració de reunions i àgaps. També hi havia una escala que conduïx al pis superior (hui desaparegut), que es diu que podia acollir la residència d'algun personage important, com lo era el bisbe.
En el moment de la construcció d'esta “casa de Deu”, els cristians ya contaven en certa llibertat que els permetia dispondre de llocs de cult i cementeris en comú. Pero, a excepció del batisme, el cult cristià no requeria d'un edifici especialisat. En la mateixa sala se celebrava l'Eucaristía i s'escoltaven les homilies i sermones, és dir, no hi ha un altar fix ni una separació formal entre clercs i fidels.
Per al pas simbòlic de lo profà a lo sagrat, i del catecúmeno al cristià, l'espai del batisteri estava carregat de mensages. La chicoteta sala que dona al pati podria tindre funció d'oratorio, en un arc de mig punt recolzat en columnes, a on s'espera que hi haguera un altar. Pero, en el seu lloc es troba una espècie de banyera recoberta en un tipo d'algeps dur. Esta sala era provablement el batisteri de la comunitat, a on el futur cristià podia vore en les pintures que ho rodejaven les ensenyances cristianes: la fe en Crist resucitat, el perdó dels pecats, el batisme com a arma contra el mal, i el Bon Pastor que guia als fills de Deu cap a la vida eterna.[4][19][26][27] A modo de conclusió, cal destacar que no s'ha aplegat a una definitiva sobre cóm va començar l'art paleocristiano ni cóm les escenes varen poder ser traslladades d'un lloc a un atre.[28]
Els tituli de Roma
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Titulus.
Al voltant de 260, baix l'emperador Galieno (r. 253-268), un primer edicte de tolerància va permetre fins a finals de sigle organisar les parròquies de Roma i en eixe moment es varen construir en cases privades algunes iglésies, conegudes com tituli, pel nom dels seus propietaris que es posava en una placa de marbre en els mencionats edificis. En les persecucions de Diocleciano, molts d'estos edificis varen ser arrasats per a eliminar qualsevol rasto del cristianisme, no obstant el que es troba baix de l'actual Basílica de Sant Martino ai Monti va ser objecte de restitució. Encara que els cristians de Roma varen tindre llocs de cult en el III, queda poca evidència arqueològica d'ells[19][26]
Per a estes cerimònies religioses normalment s'adaptava el triclinio, com a sala major, per a la celebració dels ritos religiosos.[29] Estos ritos o cerimònies incloïen oracions, llectura de passages dels Evangelios i Epístoles, aixina com sermones. En el III, la missa estava presidida pels episkopoi (bisbes), i se separava a aquells que estaven rebent la formació pero encara no havien rebut el batisme (catecúmenos), de manera que anaven a una atra habitació mentres se celebrava l'Eucaristía. Abans de la construcció d'iglésies o basíliques, no hi havia un altar fix, sino que les cerimònies se celebraven sobre una taula senzilla.[30]
Baix dèu metros de l'actual basílica de Sant Martino ai Monti, identificat com Titulus Aequitii, nom provinent del seu propietari Equizio, estava una de les cases privades de Roma utilisades com domus ecclesiae. Esta construcció es va portar a terme a finals de el II o principis de el III i es tractava d'un edifici rectangular de dos plantes en un gran pati central. En la planta baixa, la qual es creu que estava destinada a les funcions de cult religiós, hi havia una gran sala dividida per columnes a on se celebrava l'Eucaristía. Ademés hi havia una atra sala reservada per als catecúmenos, pero no s'han trobat vestigis arqueològics de cap pila bautismal. La planta superior podria haver segut utilisada com a vivenda privada. La primera iglésia va ser fundada pel papa Selvada I en el IV, que en el seu orige estava dedicada a tots els màrtirs, posteriorment el papa Símaco la va dedicar a sant Martín de Tours i el papa sant Selvat, la va engrandir i la va elevar sobre l'anterior. En el IX el papa Sergio II va ordenar la seua restauració i la construcció de l'actual basílica de Sant Martino ai Monti.[31]
Atres Domus ecclesiæ
[editar | editar còdic]Ademés de les domus ecclesiae anteriorment mencionades, existixen atres eixemplars d'esta forma arquitectònica.
La domus ecclesiae¡¡ de Meguido, localisada en el lloc arqueològic de Tel Megiddo, va ser descoberta en 2005 per l'arqueòlec israelita Yotam Tepper de l'Universitat de Tel-Aviv.[32] Està datada a principis de el III.[33] La domus ecclesiae disponia de gran mosaic de 54 metros quadrats, contenint una inscripció grega en la que es diu: «L'amant de Deu Akeptous va oferir la taula a Deu Jesucristo com a memorial».[32] El mosaic està molt ben conservat i presenta figures geomètriques i imàgens de peixos, un símbol típic en l'art paleocristiano.
L'iglésia d'Áqaba va ser trobada en la ciutat homònima en Jordània en 1998, i es considera que va poder haver segut la primera iglésia cristiana construïda específicament per a la funció de cult en el món.[34] La primera fase de la mateixa va ser construïda cap a finals de el III, i va ser expandint-se posteriorment fins a la seua destrucció per un terremot en l'any 363.[35] L'edifici tenia la forma d'una gran basílica de tres naus, en nàrtex, i orientada en un eix este-oest. Media 26x16 metros i estava construït en rajoles d'atobó sobre fonaments de pedra, provablement en nau i passadiços abovedados, i portes estovades.[36]
Restants d'una escala sugerixen que provablement tenia un segon pis.[36] La nau terminava en un presbiteri seguit d'un àbsit rectangular.[36]
Basíliques
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Basílica.
En la proclamació en 313 del Edicte de Milà, els cristians varen poder practicar lliurement els seus cults religiosos. Durant el regnat de Constantino I es va produir una reversió del tracte que els donava l'imperi, perque Constantino es va recolzar enterament en les novetats dutes pel cristianisme. Va canviar Roma i el món. Abans de l'edicte, Constantino ya havia reconegut en el cristianisme la major força espiritual de tot l'Imperi. Va captar les energies a punt d'esclatar i els va donar regna solta sense sofocar les forces del paganisme que encara seguien vives. En la basílica construïda per Majencio, l'estàtua de Constantino en l'àbsit que substituïx a les imàgens de Júpiter, pero en una mirada cap a lo diví. Per a apropiar-se d'esta basílica, va afegir un segon àbsit i un vestíbul en el lateral per a transformar-ho en un edifici de nau central.
Constantino va ser el primer sobirà que va colocar a el home en el centre de l'Univers. Les obres noves ya no buscaven més traduir una vida exterior, subjecta a la llei natural orgànica, a la gravetat, sino crear un univers espiritual lluminós que transcendira la vida terrestre. En ell al cap, el cristianisme i els seus líders varen passar a eixercitar llocs principals. En el cult permés i públic i aumentant cada dia el número de creents, l'arquitectura necessària per a acollir-los va passar del simple refugi en cases privades, a requerir noves formes monumentals que s'inspiraven en l'arquitectura romana de l'época, prenent com a model les basíliques dels centres cívics en activitats de mercat i sales de justícia. Estes noves basíliques seguixen amprant les mateixes formes, pero en diferent us: en els edificis cristians el cult i les assamblees es realisaven en l'interior, mentres que el cult grecorromano s'efectuava en l'exterior, al voltant del temple[37]
A pesar de la gran cantitat de temples o basíliques cristianes que es varen construir durant el IV, casi tots varen ser en sigles posteriors destruïts o reformats.[38]
És sorprenent trobar des de el IV, en totes les províncies de l'Imperi, iglésies que varen adoptar la mateixa forma de basílica de tres naus. Estèticament, en l'interior, totes eixes basíliques s'assemblen, i és possible que els cristians s'hagen aferrat a eixe tipo de sales, perque eren aptes per a les seues reunions llitúrgiques. Apreciaven l'efecte que produïx una sala basilical en qui entra per la porta del mig: la doble columnata simètrica que troba front a ell dirigix la seua mirada cap a la taula de l'altar fixa al fondo. Ya que el cor, en la seua taula eucarística, està immòvil front a l'àbsit i res expressaria millor l'idea d'estància divina. El cor evocaria el cel inteligible i la nau representaria a la terra o l'univers material.[9]
L'orige de la basílica cristiana
[editar | editar còdic]
L'orige de la basílica cristiana és controvertit, en autors que aposten per una creació original i uns atres que ho fan per una imitació de models pagans.
- Per a l'arquitecte Alberti, la basílica cristiana era solament la reproducció pel cristianisme de la basílica judicial dels romans i esta hipòtesis la varen reprendre Viollet-li-Duc, Auguste Choisy o Jules Quicherat, encara que tots varen presentar models diferents. Des de de senzilles sales sense columnes interiors, la de Majencio consta de tres naus abovedadas; unes atres com la basílica Julia són vasts pòrtics oberts per tots costats i la basílica Ulpia de Trajano està formada per dos àbsits oposts. Esta solució no sembla satisfactòria per a tots els estudiosos.
- Para Dehio i Bezol, derivaria de la casa antiga perque el cult se celebrava en la casa dels grans personages. ya que la casa romana està formada per un ampli atri que es continua a dreta i a esquerra per dos ales que formen les bases d'una creu. Sobre estes ales s'obri una gran sala quadrada, la sala de honor a on el mestre celebrava el cult domèstic. La dificultat és la falta de la doble columnata de la basílica cristiana, pero l'atri romà es va modificar baix l'influència de Grècia i en Pompeya es troben cases en doble columnata. La casa romana en la seua nau, la seua transepto, el seu àbsit es convertix llavors en una autèntica basílica.
- El descobriment de la domus ecclesiæ de Dura Europos i els murs subterràneus prop de l'àbsit de la basílica de Sant Martino ai Monti mostren que el cult cristià se celebrava en cases ordinàries en habitacions que obrien al pati.
- Para G. Leroux, la basílica cristiana no és una creació de l'art cristià, sino una adaptació al nou cult d'una forma monumental més antiga. La basílica cristiana en el seu àbsit, el seu front estret i les seues tres naus és idèntica a la basílica civil del model grec. La sala de reunió cristiana s'assembla a les sales d'assamblees de les confraries paganes com el Baccheion d'Atenes o el santuari de la deesa síria del Janículo, que es dien basíliques.[39][40]'[41]
Estructura de la basílica
[editar | editar còdic]La basílica paleocristiana en general constava de tres parts: un atri d'accés, el cos de la basílica llongitudinal, dividit en tres o cinc naus separades per columnes, la nau central sempre solia tindre més altura, mentres sobre les naus laterals a voltes tenien unes galeries o tribunes anomenades matroneo especialment realisades per a les dònes. En el presbiteri, se situava l'altar. La capçalera estava ocupada per un àbsit cobert en una cúpula d'un quarto d'esfera. Els no batejats ocupaven un lloc davant la porta de la basílica cridat atri o nàrtex a on solia haver una gran pila d'aigua per a les ablucions. La coberta en la construcció de la basílica paleocristiana primitiva acostumava a ser a dos aigües en techumbre de fusta, poc pesat, per lo que els seus murs eren completament plans i no hi havia necessitat de construir contraforts. La llum exterior provenia de grans finestres obertes en les parets laterals i de la part alta de la nau central pel claristorio. Molts dels materials amprats com les columnes i capiteles varen ser aprofitats d'atres edificis romans.
Esta pràctica es coneix com spolia, que consistix en la reutilisació de materials constructius o decoratius d'edificacions o monuments antics en atres nous. Açò era molt comú en l'Antiguetat i més en l'Edat Mija, i tenen un sentit ideològic, per a enllaçar eixa arquitectura en un moment històric significatiu, o pràctic, per a no tindre que produir peces noves.[42][43]
Funcionalitat
[editar | editar còdic]Es va utilisar l'arquitectura tancada corresponent a la basílica civil romana, principalment perque el temple romà o grec era normal que es rebujara per la seua significació contrària al cristianisme, pero també perque el tipo estilístic no era fàcil ajustar-ho al nou rito cristià, el sacrifici pagà es realisava en un altar situat en l'exterior del temple i l'interior s'utilisava per a colocar l'estàtua del deu al que es dedicava el seu cult. També en la religió cristiana s'efectuava l'acte del sacrifici simbòlic en un altar per a la transubstanciaació del vi i el pa en la sanc i el cos de Crist, pero sempre s'havia realisat en llocs tancats, com havia segut realisat en la Sant Sopar celebrada per Crist. Per al ritual de el IV es necessitava un camí per al recorregut procesional del clero, una part a on es colocava l'altar i se celebrava la missa, una atra part per als fidels que participaven en la processó i comunió i una atra per als catecúmenos o no batejats.[44]
Les basíliques de el IV
[editar | editar còdic]
El propi emperador Constantino va fundar vàries basíliques en Roma —Sant Joan de Letrán (312-319), San Pedro del Vaticà consagrada en 326— i els membres de la seua família varen fer lo propi. Atres iglésies varen ser fundades en Jerusalem: Sant Sepulcro, Basílica de la Natividad, Mont de les Oliveres en 325-337 i en Constantinopla: Santa Sofia, Sants Apòstols en 333-337. Constancio II va completar algunes sense massa pressa mentres els papes i bisbes les construïen en Roma i en tot l'Imperi. Es coneixen el Santuari de l'Ascensió en Jerusalem, Sant Sebastià Extramuros, Santa Inés Extramuros, San Lorenzo Extramuros i Sants Pedro i Marcelo en Roma, la catedral de Sant Pedro en Trier, la catedral de Gerasa en Palestina, l'Iglésia episcopal de Epidauro en Grècia i vàries iglésies en Síria i inclús en el nort de Mesopotamia, inclós el Batisteri de Nisibis.
En el IV, les basíliques varen ser occidentalizadas i la frontera d'entrada estava a l'est, l'estructura és prou pobra en una rica decoració de pintures murals i de mosaics.
Despuix de la mort de Constantino, caldrà esperar fins a l'arribada de Teodosio I en l'any 379 per a trobar un nou esforç, durable i definitiu de la construcció en la política pro-cristiana i anti-pagana de Teodosio i els seus successors.[9]
Sant Joan de Letrán
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Archibasílica de Sant Joan de Letrán.
La basílica de Sant Joan de Letrán està construïda sobre l'emplaçament del palau de la família dels Laterani. Va ser confiscat i després entregat per emperador Constantino al bisbe de Roma, segurament el papa Melquíades I (310-314 d. C.). En 313, es va celebrar allí el primer concilie i es va convertir en la residència habitual dels papes, el palau de Letrán.
Junt al palau es va construir la basílica dedicada al sant Salvador (l'actual basílica de Sant Joan de Letrán), consagrada pel papa Selvada I. En el temps, esta basílica s'ha anat transformant, pero s'ha pogut reconstruir el proyecte original, la planta del qual reflectix sobretot la funció: és un edifici senzill, de casi cent metros de llarc per uns cinquanta metros d'ample perque devia albergar a tota la comunitat cristiana de Roma en la seua funció d'iglésia de l'assamblea. Constava d'una nau central, més ampla, i dos més estretes en cada costat separades per grans columnates; la nau central era més alta i en una coberta a dos aigües. Entre esta coberta i les de les naus laterals hi havia un renc de finestres per a allumenar l'interior de la basílica. Tota la construcció estava feta de rajola llevat les columnes de marbre i la coberta en fusteria de fusta que no genera esforços laterals. Per la nau central entrabar en processó el bisbe de Roma seguit pel seu clero fins a aplegar al gran àbsit a on tenien els seus assents i l'altar per a celebrar la cerimònia, mentres els fidels utilisaven les naus laterals més propenques a la central i els catecúmenos les naus més exteriors, que segons pareix estaven separades per cortines colocades en els intercolumnios. Si Constantino I va finançar esta basílica, va ser construïda en economia i es veuen capiteles de varis estils que semblen rescatats. Un espai travesser, el transepto no està molt caracterisat pero marca la separació entre els fidels i l'espai de celebració.Una pintura mural de Gaspard Dughet en la Basílica de Sant Martino ai Monti mostra l'interior de Sant Joan de Letrán abans de 1650.
Sant Pedro de Roma
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Antiga Basílica de Sant Pedro.
També baix el mecenage de Constantino es va escomençar la construcció en Roma de l'Antiga Basílica de Sant Pedro, la construcció del qual va iniciar entre el 326 i el 330, i va acabar en el 360, era una de les basíliques paleocristianas més importants.[45] Es va realisar sobre a on estava la sepultura del mencionat sant en la Tossal Vaticà i a on ya es trobava un chicotet santuari en el seu honor. La cronologia exacta de la construcció no és coneguda, encara que el Liber Pontificalis indica que va ser edificada per Constantino durant el pontificat del papa Selvada I (314-335). Desapareguda en l'actualitat, és coneguda per documents anteriors a la seua destrucció durant el Renaixença. Varis escritors varen deixar descripcions detallades com Tiberio Alfarano en De Basilicae Vaticanæ antiquissima et nova structura (1582) —que té una planta de l'antiga basílica, encara que no va ser editada fins a l'any 1914,— o l'obra d'Onofrio Panvinio De rebus antiguis memorabilibus et praestantia basilicae S. Petri Apostolorum libri septem. Es coneix per les excavacions i per la planta molt precisa de Alfarano de 1540.
La seua planta seria similar a la de Sant Joan de Letrán, d'uns cent dèu metros de llongitut i un desenroll més considerable del transepto. L'accés a la mateixa tenia lloc a través d'un pati o atri rodejat d'arquerías a on es reunien els fidels, preludi dels claustres conventuales, fins que s'aplegava a un vestíbul travesser cridat nàrtex, a on aguardaven els catecúmenos o no batejats. Acte seguit s'ingressava en el temple dividit en cinc naus, dos a cada costat i una central, més alta i ampla que conduïa directament al altar situat al fondo en un àbsit semicircular eixint, en una capçalera plana orientada a l'Oest com la del Sant Sepulcro en Jerusalem. Abans de l'àbsit, es trobava el transepto. Ací es trobava el martyrium de sant Pedro baix un baldaquino de marbre recolzat sobre quatre columnes també de marbre en les seues relíquies i a on es reunien els peregrins que venien a honrar-ho. Les naus estaven separades cada una per vintiuna columnes que sostenien un entablamento sobre el que reposaven una série d'arcs que permeten el pas de la llum per a allumenar l'interior de la basílica, una solució més onerosa que els arcs de mig punt utilisats en Sant Joan de Letrán. Eixa planta de cinc naus, en transepto i atrium eixints, serà represa per atres iglésies de Roma, començant per San Pablo Extramuros, construïda baix Teodosio I.
En la planta de 1540 apareixen les rotondes funeràries dels teodosianos que són del final de el IV o del començ de el V, durant el regnat de Teodosio I. Allí estaria enterrada una de les princeses i Carlomagno hauria restaurat l'atra per a convertir-l'en el seu lloc d'enterrament, encara que finalment va elegir la capella Palatina de Aix-la-Chapelle.
Abans de la construcció de la cripta per Gregorio Magne en el VI, la visió de la tomba de Sant Pedro es presentava als fidels baix un dosel en columnes en espiral represes simbòlicament en construccions posteriors, en cortines que oculten una porta que s'obri durant certes cerimònies. No hi havia altar. Durant la construcció de la cripta, eixe lloc de pelegrinage es transformaria en un lloc eucarístico en un altar en ciborium situat just damunt del sepulcro del sant. La cripta anular donava pas a un espai a on reposava sant Pedro i organisava una nova encaminada dels fidels.[9][19][46][47]
Basílica de la Natividad de Belén
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Basílica de la Natividad.
La basílica de la Natividad de Belén és l'única basílica constantiniana que està casi intacta a excepció de l'àbsit i dels sostres. Va ser fundada per a glorificar el santuari de la Natividad de Crist per santa Helena, mare de Constantino, al voltant del 333, encara que va tindre que ser reformada en el VI, despuix de haver segut cremada i destruïda durant la rebelió dels samaritanos de l'any 529 encapçalada pel seu líder Juliano ben Sabar. La disposició arquitectònica, de planta llongitudinal, és al mateix temps nova, grandiosa i armoniosa. La cripta sagrada està coberta per una espècie de caixa octogonal en una cúpula cònica de fusteria coronada per una llanterna i un edículo central obert, rodejada per una barana, sobre el lloc del naiximent de Jesús.[48] Per les necessitats del cult, l'espai basilical de cinc naus està precedit per un espacioso atrium en galeries cobertes que servia de descans als peregrins, de planta pràcticament quadrada (28 x 29 m). Esta iglésia ignora els reempleos, els fustes de les columnes, les bases i els capiteles corintios són prolijos i deuen haver segut realisats pel mateix taller.[49]
El Sant Sepulcro de Jerusalem
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Sant Sepulcro.
L'emperador Constantino va demanar al bisbe Eusebio i Macario que s'encarregara de l'obra del temple, encara que també va manar a la seua pròpia mare Helena per a que entre dirigiren les obres. El temple cristià es va consagrar el 13 de setembre de 335. Uns anys despuix, cap a l'any 350, el mateix emperador o algun dels seus fills, al voltant de l'antic sepulcro, varen realisar la cridada «Anástasis Rotonda», per a celebrar la Resurrecció, engrandint la seua construcció en una nova edificació del tipo rotonda de 33,7 m de diàmetro, coberta de fusta en forma cònica i un deambulatorio a nivell del sol i un atre superior de mig círcul en forma de galeria. Les edificacions que hui poden vore's en el lloc han segut objecte de moltes modificacions.[50]
El conjunt del Sant Sepulcro, de planta rectangular, tenia una llongitut de 138 m i un ample que variava de 38 a 45 m i albergava els dos llocs més sagrats del cristianisme. Va ser construït com dos edificacions diferenciades en un atri entre elles:
- La gran basílica, de 56 m de llongitut per 40 m d'esgambi, orientada d'est a oest, com el Temple de Jerusalem. Era un Martyrium visitat per Egeria entorn a 380, que constava d'una nau central en atres laterals dobles sobre les que es varen dispondre unes galeries; la separació de les naus s'efectuava a través d'unes majestuoses columnes de marbre en els capiteles dorats. En l'àbsit, recorrent tot el seu semicírcul, es trobaven dotze columnes simbolisant els dotze apòstols. A través de les naus laterals més exteriors, les que estaven adossades al mur de l'edifici, s'accedia a un ampli pati o atri a l'aire lliure, situat darrere de l'àbsit.l'atri oriental en doble columnata en tres dels seus costats (el Triportico) i tancat en semicírcul en l'atre, que deixava en el seu interior la roca del Calvari o Gólgota (en arameo, Golgotha, «calavera»)[51] el lloc a on Jesucristo va ser crucificado.[52]
- l'atri oriental en doble columnata en tres dels seus costats (el Triportico) i tancat en semicírcul en l'atre, que deixava en el seu interior la roca del Calvari o Gólgota (en arameo, Golgotha, «calavera») el lloc a on Jesucristo va ser crucificado.
- En l'extrem opost de l'atri es trobava la gruta a on Elena i Macario varen creure que Jesucristo havia segut enterrat, la tomba buida de Jesús, a on va ser enterrat i va resucitar. Estava en el centre d'una rotonda coronada per una cúpula denominada Anastasis («Resurrecció»), i coberta per un baldaquino sostingut per dotze columnes. La tomba es troba ara en el centre de la rotonda coberta per un santuari de el XIX conegut com l'Edículo.
-
Planta del del Sant Sepulcro del bisbe Arculfo
-
Reconstrucció del Sant Sepulcro baix Constantino
-
Secció rotulada en italià del Sant Sepulcro
.jpg){kind=link}
La basílica de Aquilea
[editar | editar còdic]
La basílica patriarcal d'Aquilea construïda a principis de el IV baix el bisbe Teodoro, de la que solament es conserven els fonaments i un mosaic que data del moment de la construcció de l'edifici. Dos sales rectangulars es troben a uns trenta metros de distància, cada una formant un edifici independent. La sala nort de 37,40 m × 17,20 m i la sala sur de 37 m × 20 m estan conectades per habitacions secundàries que formen part del mateix conjunt en una frontera al carrer de Aquilea. L'organisació dels mosaics supon una influència de les obres llitúrgiques en l'arquitectura de la sala Sur i anuncia les futures sales en transepto.[9][53]
-
Aquilea, el bon pastor
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Les basíliques cirquiformes
[editar | editar còdic]
En Roma, un tipo de basílica de pelegrinage cirquiformes lligat en deambular dels peregrins abans d'accedir al santuari es caracterisa per l'absència de transepto i la disposició de la capçalera en semicírcul. Els murs laterals de la nau central es troben en semicírcul i els de les naus laterals també creen una circulació perifèrica al voltant del lloc sagrat.
Despuix d'un èxit temporal en el IV, este tipo d'iglésies en forma de circ es va abandonar.
Es coneixen quatre eixemples tots fora de les muralles, en els cementeris romans. El més famós sobre la via Apia, la basílica de Sant Sebastià Extramuros es remonta a l'época de Constantino, les ruïnes de la primitiva iglésia de Santa Inés Extramuros, en la via Nomentana, també són igualment importants en el mausoleu de Santa Constanza encara existent i les basíliques Sants Pedro i Marcelo[54] i San Lorenzo Extramuros construïdes sobre el mateix principi arquitectònic.[9][19]
-
Interior de Santa Constanza. 24 columnes sostenen soles el gros tambor i la cúpula.
-
Mausoleu de santa Helena
Les basíliques de Síria, Grècia i el nort d'Àfrica en el IV
[editar | editar còdic]
De totes les províncies de l'Imperi, Síria ha segut l'única que ha conservat una série de basíliques de el IV. En el nort de Síria, les basíliques són similars en tres naus, dos arcades i una claraboya, els arcs descansen sobre columnes i totes estan cobertes en estructures de fusteria. La capçalera sembla derivar de les construccions romanes del país, la nau central té un àbsit semicircular que no descolla a l'exterior i està flanquejada per dos murs que separen les naus laterals de dos estàncies. El conjunt forma una capçalera casi autònoma. El gran aparat de construcció utilisat és ordenat i permet vore algunes fronteres en portes en marcs tallats i frontones triangulars. Els principals edificis que poden datar-se de el IV són els de Fafirtin, Serjilla, Ruweha, Simkhar, Karab Shams i Brad. En el sur de Síria, que és una regió basáltica, els murs i les cobertes estan fets de blocs de lava, les dimensions màximes de la qual, tres metros d'ample, determinen l'ample de les sales. Els siris varen desenrollar un sistema d'arcs massiços multiplicant-los per a soportar les lloses. En obrir tres arcs successius en un mateix mur travesser, conseguixen constituir una espècie de basílica de tres naus. Este sistema passa de les construccions civils a les cristianes, pero no va més allà dels llímits del sur de Síria. Entre les ruïnes, dos estan datades, Umm El Yimal, iglésia de Julianos, la capella de Der El Kahf i alguns atres són de el IV, un edifici d'una sola habitació i dos acondicionament en tres naus: Nimreh i Tafha.
En la mateixa época, atres províncies tenien santuaris en forma de basílica. En Éfeso, es construïxen dos files de columnes en un gimnasi, en Corinto, en Epidauro, s'han trobat basíliques de cinc naus propenques al model romà, pero estan incrustades en edificis secundaris. Si els martyria es varen desenrollar més vesprada, es pot observar el triconque de Corinto i en Antioch-Kaoussi un edículo en forma de creu que alberga les relíquies del sant Babylas.
En el nort d'Àfrica, totes estan en ruïnes, pero es poden notar que són de grans dimensions. Els eixemples més interessants són les iglésies de Timgad, Damous el-Karita, Hipona (Annaba), Orléansville (Chlef) i especialment Tébessa, que dona una idea general d'un gran complex cristià en una basílica, un atri i moltes dependències.
l'arquitectura armènia de l'época paleocristiana sintetisa elements romans, perses i propis en plantes centralisades i a on destaca l'us de pedra tallada.[55]
-
Basílica de Kharab Shams, nort de Síria
-
Basílica de Serjilla, nort de Síria
Les basíliques dels sigles V i VI
[editar | editar còdic]
_-_Interior.jpg){kind=link}
Una gran cantitat de basíliques cristianes destaca en l'Imperi en el V, quan es buscava eliminar les iglésies de formes insòlites per a reemplaçar-les per basíliques regulars. En Salona, en Croàcia, es transforma un antic santuari en una iglésia en tres naus emmarcades en un doble renc de columnes estovades, un àbsit i una entrada oberta front al cor. En Síria, les iglésies de el IV, que són adaptacions dels tipos d'edificis locals es convertixen en basíliques normals i les diferències entre el nort i el sur del país tendixen a desaparéixer. Després, durant més d'un sigle, els edificis cristians de tipo basílical no varen canviar o ho varen fer molt poc.
Roma i Itàlia
[editar | editar còdic]En Roma, fundada en 386 i terminada al voltant de 440, San Pablo Extramuros reproduïx l'iglésia de San Pedro de Roma de Constantino. Santa María la Major construïda en 432-440 manté intactes les grans llínees de la seua arquitectura en la seua decoració de mosaics d'época paleocristiana en la nau central i en l'arc triumfal, i medievals en l'àbsit. La part exterior i el cor, conserven el seu aspecte original, tenint abdós un estil barroc. Es troba allí una peculiaritat de les basíliques romanes d'eixe sigle, la presència en el costat opost a l'àbsit d'un triple va com en Sant Joan i Sant Pablo i San Pedro encadenat. És la primera basílica dedicada a María. La basílica de Santa Sabina construïda entre el 422 i el 432 és un monument en planta basilical en tres naus separades per 24 columnes d'orde corintio possiblement reutilisades i en revestiment de marbre policromado.[47]
En Rávena, esta branca de l'arquitectura cristiana s'inspirava en la dels martiris de Milà. La majoria són basíliques de tres o cinc naus, emmarcades per dos rencs d'arcades i en un àbsit eixint. Alguns eixemples són Saint-Jean-l'Évangéliste (425), Sant Apolinar el Nou (519), Sant Apolinar en Classe (549) i la més original és l'Iglésia de la Santa Creu que va deure tindre una sala d'una única nau, precedida d'un nàrtex travesser. Estes iglésies no destaquen més que en els detalls.
En Spoleto, la basílica de Sant Salvador és una de les iglésies paleocristianas millor conservades, en la seua transepto sense eixint lateral, travessat per les columnates de la nau.
.jpg){kind=link}
La Galia
[editar | editar còdic]
En la Galia, es conserven molt pocs monuments de el V, com la basílica de Sant Víctor de Marsella, en la que destaca la seua cripta subterrànea i de el VI, l'iglésia de Sant Pedro en Vienne, una de les més antigues del país, erigida en la chicoteta ciutat de Vienne (hui en el departament de Isère, regió de Auvernia-Ródano-Alps) que ha segut molt reformada i alberga el Museu arqueològic Saint-Pierre de Vienne.
Es pot tindre una idea de l'arquitectura que apareix per l'aplacat de les arcades sobre columnes contra els paraments de l'edifici. Eixes arcades cegues que transformen les parets planes en superfícies estructurades mostren la preocupació pel tractament plàstic i pictòric de les formes. En Vienne, esta disposició d'orige oriental en us en les províncies romanes (pero adaptada a l'estil local), està constituïda per dos órdens superposts de columnes i d'arcades. Este efecte decoratiu va poder estar realçat per una possible decoració de pintures o de mosaics, que provablement va existir, encara que no pot ser restituïda. No obstant, cal destacar que esta basílica ha segut restaurada a finals de el XIX i principis de el XX i ha segut reformada des de la seua construcció, albergant múltiples estils.[56][57][58]
Àfrica
[editar | editar còdic]
En els seus ports oberts a Occident i a Orient, l'Àfrica cristiana és mediterrànea i oriental. La seua influència va aplegar a Espanya i encara es percep en l'época visigoda. La majoria dels edificis es construïxen en poc conte i, a sovint, en materials reutilisats de temples pagans. Els millors eixemples es troben en Tunis i daten de la reconquista bizantina. En l'excepció dels santuaris de nau única, com Batna i Tabia, la basílica africana de planta basilical està coberta per techumbres de fusta, en naus múltiples en respals en columnes, a voltes desdobladas o en pilars a on l'arcada és la regla, com en Cartago-Dermesch[59] i en Henchir-Goussa. Despuix d'un incendi, Santa Salsa prop de Tipasa va passar de tres a cinc naus mentres que en la gran basílica de Tipasa hi ha sèt.
Els detalls constructius donen fe del parentesc en els edificis d'Orient i es troben tribunes en la basílica de Tébessa, un vestíbul o nàrtex afranquit per dos torres en Morsott i Tipasa, un contra-àbsit front al cor en entrades laterals en Mididi i Feriana.[60]
Andalusia
[editar | editar còdic]En el VI en Andalusia, també es manifesten els detalls de construcció dels edificis d'Orient presentes en Àfrica oriental: el contra-àbsit acondicionat en el mur front a la capçalera. Es troba en les basíliques de Alcaracejo, Vega de la Mar de Sant Pedro Alcántara i de Casa Herrea de Mèrida.[61]
Egipte
[editar | editar còdic]En Egipte els cristians varen utilisar els temples abandonats i en Dendera es va afegir en el VI un interior cristià en una sala del temple de Hathor.
Síria
[editar | editar còdic]
La prosperitat de Síria en els sigles V i VI va favorir la construcció d'iglésies, que s'assemblen molt i són del mateix tipo basilical que les que varen aparéixer al final de el IV en el nort del país. Per una atra part, en el sur de Síria, es varen adaptar els seus métodos de construcció al mateix tipo de planta. Encara que totes eixes iglésies estan en ruïnes, la seua bellea radica en la precisió de l'ensamblage de les pedres com en la volta de l'iglésia de Kfer, en Ruweiha I, en l'iglésia Sur, en Santa María de Cheith Sleimân i en l'us de solucions arquitrabadas en lloc d'arcs. L'iglésia de Karab Chem és estreta i esvelta en moltes obertures en la frontera.
En El-Bura, El-Hosn, es troba un tipo de basílica, allargada i estreta, en columnes a abdós costats de l'àbsit i de l'entrada principal i dos estàncies conectades per pòrtics, disposició que va servir d'inspiració en Ereruk, Armènia.
Els dissenyadors de el VI varen millorar els processos tècnics i l'expressió plàstica de les fronteres. La capella afegida en el VI a l'iglésia de Simkhar oferix un eixemple de frontera reorganisat en un portal en festones.
Des de el V a el VI, es buscava la regularitat i es va tendir cap a l'aïllament de les iglésies que estaven a sovint integrades en un conjunt construït per a fer d'elles un monument. Totes les plantes mostren iglésies similars, en el mateix cor tripartit i les mateixes tres naus, encara que en certes variacions entre les del nort i el sur. Les més arcaiques arcaiques llargues i estretes tenen columnes prou pròximes entre sí, com en Ruweda I, a on les columnes estan unides per arcs i coronades per una espècie de claristorio.
En els tipos més alvançats, les columnes varen ser reemplaçades per pilars en T, aumentant la distància entre ells des dels tres a quatre metros, i dels sèt a nou metros. L'iglésia de Bizzos en Ruweha II i la de Qalb Lozeh són, per tant, similars a les iglésies purament bizantines de la mateixa época per traces com la planta basilical o el cor tripartit, pero es diferencien en l'us de grans cúpules en el centre de l'edifici que es donava únicament en les bizantino i, ademés, les naus de les basíliques síries són més llargues i estretes que en les bizantino.
Qalb Lozeh, en un àbsit únic eixint, un nàrtex i dos torres quadrades presents en el costat de l'entrada, té un aspecte que anticipa les futures basíliques romàniques i gòtiques.
És possible que el prestigi de Constantinopla influïra als arquitectes siris, i la desapareguda, pero estudiada, basílica de Turmanin fora l'obra mestra d'este tipo de construcció.
Es pot senyalar també el paper, baix Justiniano, dels arquitectes i treballadors de Constantinopla que podrien haver treballat en Síria, com nos deixen vore algunes característiques de les basíliques síries.[60][62][63][64]
-
Ruweiha I
-
Ruweiha II
-
Frontera, Qalb Lozeh
Palestina - Mesopotamia
[editar | editar còdic]
La creació de la Nova Jerusalem de Constantino va ser seguida per les emperatrius teodosianas i finalment per Justiniano i els seus contemporàneus. En els sigles V i VI, l'influència de l'art cristià va ser important, i inclús en Itàlia, s'observava l'influència dels santuaris cristians de Palestina. Allí es troben moltes martyria que a voltes tenen una conexió en les basíliques. En eixe moment en Palestina, despuix del tancament dels temples pagans, solament quedava l'arquitectura religiosa de judeus i cristians. Les sinagogues i basíliques no varen fer més que adaptar la sala de la basílica romana a les seues necessitats. L'influència dels edificis judeus no es va estendre als grans monuments cristians, pero sí als menuts edificis locals com les martyria, a on els arquitectes cristians varen deure prendre certes influències de les sinagogues.
Un eixemple d'estos edificis és l'iglésia de la Multiplicació del-Tabgha, que es va erigir al voltant de la pedra de la Multiplicació dels pans i els peixos. Eixa pedra, l'anomenada taula del milacre, va ser encastrar front a l'altar, a l'entrada del cor i davant del mur de l'àbsit, i es va dispondre un transepto sense eixint lateral provablement per a eixamplar l'espai front a la relíquia. Esta iglésia no va ser edificada com a tal en el V, sino que va ser construïda en el IV i remodelada en el V.
En Gerasa, la catedral conserva l'escala i la porta d'entrada i sobre les columnes arquitraus en lloc d'arcs.
L'iglésia dels Sants Pedro i Pablo té un àbsit tripartit en la seua capçalera que anuncia el model adoptat per l'arquitectura carolingia tres sigles despuix.
L'iglésia més tardana de Jerash és la de Sant Genésio, construïda al voltant de 611, té ya una espècie de transepto davant de l'àbsit i el cor està separat de la nau per un tancament travesser.
El història de l'arquitectura cristiana en Mesopotamia distinguix dos regions. En la Mesopotamia Mija al voltant de ciutats com Ctesifonte i Al-Hira. La noció d'iglésia està lligada a la de basílica en la seua planta rectangular allargada, dos files de columnes seguixen els murs laterals i el principi de la yuxtaposició de la sala planta en tres naus i una capçalera tripartita/tripartida. Els constructors locals es varen inspirar en els palaus sasánidas, prenent prestats els principis del techado: voltes de canó, semi-cúpules i cúpules. Es troben edificis sense datació precisa anteriors a 640 en esta regió.
En les regions del nort de Mesopotamia, Nisibis, Edesa, Amida, Melitene, no apareixen aportes perses pero sí l'influència de Síria i Palestina. En Hah, l'iglésia de la Verge (al-Hadra) té una planta triconque delimitada per arcs dobles que dividixen la coberta de la nau en tres voltes, una cúpula i dos miges cúpules. En atres basíliques com Salah o Qartamin, els àbsits laterals i la divisió en tres voltes desapareixen.
Un atre eixemple d'estes basíliques és la catedral de Santa Sofia d'Edesa, de finals de el VI, coneguda per tindre una planta centralisada i una cúpula que mostrarien l'influència de l'arquitectura bizantina. Hui en dia no es conserva.[65]
Àsia Menor
[editar | editar còdic]
En esta regió, important per a el història de l'arquitectura cristiana, es troben varis grups distints arquitectònics que no són la manifestació d'un únic i mateix art d'Àsia Menor. La varietat de tipologies és característica i els arquitectes del sur d'Àsia Menor varen ser més inventivos i innovadors que els de Síria.
Un primer grup d'iglésies es pot trobar en les antigues províncies de Cilicia i d'Isauria i en la veïna Capadocia. La catedral de Korykos de Isauria és un eixemple notable. Té una planta basilical en tres naus separades rencs d'arcs sobre columnes, les quals estan precedides per un nàrtex i l'àbsit és octogonal en l'exterior, com apareixia a voltes en l'art bizantí. Una segona iglésia, extramuros, és una basílica en un transepto, planta basilical i àbsit rodejat de absidiolos.
També en Korykos, una iglésia en un martyrium oferix una volta de llits superposts de pedra, i la capçalera es desvia de la regla afegint estàncies als tres àbsits. Este edifici mostra la llibertat presa pels arquitectes de el V per a interpretar les funcions que tenen que tractar, donat l'us de la volta de llits i la solució usada en l'àbsit.
En Frigia, destaquen dos basíliques de el V en Hierápolis, una d'elles és la de Sant Felipe i l'atra és la catedral o Gran Basílica de Hierápolis. En Meriamlik, una ciutat propenca, es conserven les ruïnes de varis santuaris i la basílica subterrànea de Santa Eufemia. En Cilicia, Anazarbo permet observar des de el V un procés de abovedamiento regional fet en un aparellat conte ocultant les voltes fetes d'enrunes de pedra i ciment. Esta tècnica es troba també en el VI en Dagpazari.
El monasteri de Alahan Monastir o Koça Kalessi, també en Cilicia, té tres iglésies en un pati i monuments funeraris que daten d'al voltant de 450. Lase, la més interessant, té un cor tripartit de tipo siri precedit per un rectàngul central els costats del qual es prolonguen per arcades. Un arc gran flanquejat de dos menuts separen l'espai entre el rectàngul central i el mur d'entrada. En alçat, les trompes dels cantons de la torre són una peculiaritat regional que es troben també en atres basíliques com la de Resafa-Sergiopolis.
-
Monasteri de Alahan, trompa de cantó de la torre
-
Alahan, abside lateral
-
Alahan, àbsit
-
Resafa-Sergiopolis, nau en l'exedra
.jpg){kind=link}
La regió de la mar Egeo i de Constantinopla
[editar | editar còdic]
En esta regió de Grècia, el nort dels Balcans, l'oest d'Àsia Menor i Constantinopla, la centena de monuments en Grècia i en les províncies balcàniques de l'Imperi estan més prop de les de la costa egea d'Àsia Menor que les de l'Anatolia oriental. Les excavacions d'Éfeso i de Filipos mostren que l'arquitectura pròpiament bizantina es forma, a partir de el IV partint de la pròpia tradició pròpia en la regió del Egeo pero no és fins a el VI quan alcança el seu apogeu com a estil, l'época que alguns historiadors considerarien la seua primera edat d'or.
En Éfeso, l'iglésia episcopal s'instala des de el IV en un gimnasi de el II. En utilisar els seus pòrtics, se li donava l'aspecte d'una basílica de tres naus en techumbre de fusteria. Les transformacions d'este edifici reflectixen l'evolució de l'arquitectura religiosa baix l'influència de Constantinopla en el VI en esta regió. La basílica cementerial dels Sèt Durmientes de Éfeso d'entre el V i VI, en volta de rajola sembla reflectir les iglésies en cúpules que es formen en Constantinopla en el VI.
En la costa del Egeo, les basíliques de Corinto i d'Epidauro són d'entre els sigles IV i V, i les seues plantes són regulars, en tres naus, dos arcades que les separen, un àbsit semicircular, un nàrtex i una coberta de fusta. Les capçaleres són variades i adaptades a les diferents necessitats pràctiques i exigències estètiques. Epidauro té un transepto sense eixints laterals de la mateixa manera que Doumetios en Nicópolis, Filipos una nau lateral acodada que també apareix en la basílica de Demetrios en Salónica, i Dodona en Epiro té proyeccions laterals en el transepto i una capçalera triconque. En Atenes, la basílica paleocristiana situada en la zona de Iliso, té quatre pilars que marquen l'ubicació d'una espècie de ciborio. Junt en la de Top Kapi Sérail, existixen atres fonaments d'edificis en naus amples i curtes en la plaça Bayazid, pero la més famosa és l'iglésia de Sant Joan del monasteri de Studion..[66]
En el VI, Justiniano va dur a Bizancio i a la seua regió una transformació radical de l'arquitectura religiosa, aspecte essencial del art bizantí. En el 532, despuix de la tumult de Niká i de l'incendi d'Hagia Sophia, Justiniano cap a 563 va decidir reconstruir-l'en rics materials i proporcions colossals. Lo més destacable d'esta arquitectura és la seua planta quadrada en la que s'inscriu una planta ovalada, la gran cúpula central el pes de la qual és sostingut a la seua volta per atres cúpules més menudes, repartint-se aixina el pes en cascada. Estes cúpules tenen vans que omplin de llum l'interior de la basílica. Ha segut àmpliament modificada a lo llarc dels sigles, sent destruïts els seus mosaics originals durant la crisis iconoclasta i convertint-se en mesquita.
- Artícul principal → Santa Sofia de Constantinopla.
Baix Justiniano, vàries iglésies de la ciutat varen ser reconstruïdes a partir dels principis arquitectònics de Hagia Sophia. Eixemples d'açò són l'iglésia dels Sants Apòstols, de planta cruciforme en múltiples cúpules, l'iglésia dels Sants Sergio i Baco, en planta centralisada inscrita en una planta rectangular coronat en nàrtex i exonártex, cúpula gallonada de rajola que descansa sobre tambor que engendra una sala octogonal; per últim, l'iglésia de Hagia Irene té una planta basilical en nàrtex i àbsit i en el seu techumbre destaca una cúpula sobre tambor i voltes de canó en les naus laterals..[67]
En Filipos, destacaven dos iglésies en plantes similars una de el V, en techumbre adintelada de fusta i, una atra de el VI, coronada per una cúpula, d'esta forma es pot vore en estes el pas entre les dos tècniques. Inclús en la zona de Bulgària, algunes basíliques varen adoptar la cúpula de rajola, com en la basílica de Elenska en Pirdop.[68]
L'influència del art bizantí es pot trobar també en Sèrbia en Konjuh o en Grècia en Salónica en l'iglésia de Santa Sofia, en Éfeso, l'iglésia de Sant Joan i la de la Verge María. En conclusió, el món mediterràneu en la seua majoria es va deixar influir per este art..[60]
- Artícul principal → Arquitectura bizantina.
Basíliques constantinianas
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Basílica de Constantino de Tréveris.
D'esta forma la basílica cristiana va passar a l'utilisació per a un sol ritual, al contrari de la basílica civil romana que havia tingut diversos servicis públics. Un dels models que es creu va ser més utilisat per a l'orige de la basílica cristiana, va ser la basílica civil de Constantino de Tréveris, realisada en l'any 310 en un espai rectangular i un gran àbsit semicircular que albergava el tro de l'emperador romà. Es va construir en les pedres d'edificis més antics, i no constituïa un edifici aïllat, sino que en l'época de l'Antiguetat tardana formava part del recint del palau imperial: els vestigis dels edificis adjacents es varen posar al descobert en els anys huitanta i encara hui són visibles. Alguns rastres de morter que cobrien les rajoles d'orige, aixina com algunes característiques antigues es varen conservar.[29]
.jpg){kind=link}
- Artícul principal → Basílica de Sant Pablo Extramuros.
Per estos mateixos anys va promoure Constantino l'edificació de la Basílica de Sant Pablo Extramuros sobre la tomba de Sant Pablo, que va ser enterrat despuix de haver segut martirisat en una àmplia necròpolis que ocupava tota l'àrea de la basílica i de la zona que la rodeja. En la seua tomba es va construir un edículo, cella memòria, a lo llarc de la Via Ostiense. Sobre este lloc i per motiu del terreny, basílica va quedar una miqueta més chicoteta que la de l'apòstol sant Pedro, en només tres naus, fet que es va modificar en l'any 390 en época de Teodosio, construint-se una iglésia major en cinc naus i en transepto, pero deixant l'altar sobre la tomba del sant, com era costum, com la dedicada a Sant Pedro. El papa Siricio I va consagrar l'edifici. Esta basílica es va destruir en un incendi de l'any 1823, salvant-se l'àbsit, altar i la cripta a on es trobava el cos de Sant Pablo, sent el restant totalment reconstruït.[69]
- Artícul principal → Basílica de Santa Inés Extramuros.
Santa Inés Extramuros va ser construïda a mitan de el IV sobre les catacumbes de la Via Nomentana a on es trobava enterrada dita santa, la basílica és més chicoteta que la de San Pedro i la de Sant Pablo. És semi-subterrànea, té tres naus i en la part superior de les laterals se situa la galeria destinada per a les dònes. Les columnes que separen les naus són de diferents marbres en diversos colors i en l'àbsit es conserven mosaics provinents d'una reconstrucció realisada pel Papa Honorio I a mitan de el VII, en el que hi ha representades tres figures aïllades, en el centre Santa Inés i als seus costats els papes Símaco i Honorio I, en un fondo dorat típic de l'art bizantí.[70]
Basíliques en Terra Santa
[editar | editar còdic]Constantino també va contribuir a la construcció d'atres iglésies en Terra Santa, com la de la Natividad en commemoració del naiximent de Jesús en la ciutat de Belén i en Jerusalem la del Sant Sepulcro per a honrar la tomba de Crist, a on el propi emperador havia donat instruccions per a conseguir que este temple fora «la basílica més bella de la terra».[71]
Basíliques postconstantinianas
[editar | editar còdic]Són les basíliques construïdes entre mediats de el IV i el V, les quals són d'un tamany major que les d'époques anteriors. Algunes de les construccions més conegudes d'esta etapa varen ser realisades baix el manat del papat de Sixto III.
- Artícul principal → Basílica de Santa María la Major.
- Artícul principal → Basílica de Santa Sabina.
Un eixemple d'estes és la basílica de Santa María la Major, la qual va ser fundada pel papa Sixto III, en l'any 432, poc despuix de haver-se afiançat el dogma de la maternitat divina en el Concilie de Éfeso (431), sent la primera basílica dedicada a la Verge María. Té planta basilical de tres naus i una columnata jónica adintelada en fuste pla, les pilastres en la zona de claraboyas són d'un estil més refinat que en les anteriors basíliques; és la basílica que millor representava els nous canvis de l'estil paleocristiano, pero hui en dia la trobem molt modificada. En el seu interior una de les obres principals és el cicle de mosaics sobre la vida de la Verge, que data de el V i que mostra encara les característiques de l'estil de l'art romà tardà. Uns dèu anys abans, en 422 s'havia escomençat a construir sobre el Mont Aventino una chicoteta basílica dedicada a Santa Sabina en la que s'aprecien unes proporcions més harmòniques i gran sobrietat en diversos detalls com els bells capiteles de les columnes corintias reutilisades d'un temple anterior. Seguint les característiques de l'arquitectura paleocristiana, Santa Sabina presenta uns murs totalment plans construïts en rajoles, sense contraforts, ya que el sostre és de fusta i, per tant, poc pesat. Lo únic que destaca en l'exterior és l'hilada de finestrals d'arcs de mig punt.[72]
Grups catedralicios - Batisteris
[editar | editar còdic]
Les catedrals dels bisbes formen conjunts de varis edificis cultuales importants, als que s'afigen edificis seculars en un palau reservat per al bisbe i a la residència del bisbe com a núcleu. Els restants dels palaus de Letrán, de Salona (en Dalmacia), de Side (en Panfilia), de Gerasa i de Bosra (en Palestina), de Djemila (en Àfrica del Nort), permeten conéixer a lo manco les plantes.
En Ruan, en la basílica de Victricio de finals de el IV es va agregar un primer santuari en l'emplaçament de l'actual catedral. En Lió, el grup episcopal de l'Alta Edat Mija estava format per un batisteri i dos iglésies, una de les quals es troba baix la catedral de Saint-Jean. En Nantes, Grenoble, Reims i Narbona, el descobriment de batisteris sugerix la presència d'un santuari en la mateixa zona.
En 'Trier', el grup episcopal té dos basíliques paraleles en atri, estant el batisteri de 18 m de costat entre els dos edificis per a una llongitut de tot el grup de 160 m per 100 m d'esgambi.
En Argèlia, Tunis i Tripolitania, hi havia en el IV ya un gran número de bisbes per una vida municipal molt activa. 300 basíliques cristianes estan excavades i identificades, pero solament quatre grups de catedrals són certes: Tipasa, Djémila, Sbeitla et Sabratha i són possibles una trentena més.
En Ginebra, a finals de el IV – principis de el V, despuix de les migracions germàniques, Ginebra va canviar d'estatut i el nou port va permetre encaminar blocs de materials presos dels antics edificis abandonats de Nyons, els quals es varen utilisar per a construir un recint en el tossal que es va nivellar en varis terrats per a construir importants edificis.
Al nort es va implantar la residència d'un poderós habitant de la ciutat en pis, habitacions i provablement un lloc de cult reservat per als primers cristians. Posteriorment es va autorisar la destrucció en part per a construir una iglésia.
Este primer santuari de mitat o del tercer quarto de el III és de planta irregular ya que es va establir en els edificis existents. S'accedix a l'entrada per un pòrtic que conduïx als anexos adossats al cor. Al sur, una peça rectangular té un pis de morter i de taulells particularment cuidat. Després, a l'est d'este edifici s'agrega un àbsit sobrepassat. Les traces poden evocar la presència d'un batisteri.
Esta primera iglésia va a definir una nova organisació urbana de Ginebra.
Al principi de el V, es constituïx el grup episcopal el batisteri del qual sembla marcar el centre. Este grup inclou dos catedrals a cada costat d'un atri, la residència del bisbe en la seua capella i sales de reunions. El conjunt es completa en les vivendes dels eclesiàstics. L'iglésia Nort està destinada als oficis i a la trobada dels fidels i la Sur a les llectures i a l'ensenyança dels catecúmenos.
La catedral Sur imita les proporcions de la primitiva iglésia Nort, pero els acondicionament llitúrgics són més complexos. El ambón poligonal i el seu accés estan protegits dels fidels per una barrera de la mateixa manera que en l'est la zona del presbiteri. Completen esta iglésia sacristies i sales de reunions. Es construïx un nou batisteri en una corona de columnes, pero s'adapta mal a les construccions existents; després un atri en el pòrtic de la catedral Nort que conectava els tres edificis.
A principis de el VI, es varen fer transformacions com la construcció d'un nou àbsit de grans dimensions i d'un cor de huit metros que desemboca en una nau molt estreta.
Despuix de l'any 500 i de la guerra dels reis burgundios Gundebaldo i Godegisilo, es va construir una tercera catedral en un cor en tres àbsits sobre planta asimètrica causada per la conservació del batisteri existent. La gran sala sur de recepció del bisbe es va unir al cor. En el periodo carolingio, el batisteri va ser destruït per a ampliar la nau i l'any 1000 va marcar l'abandó de les dos catedrals primitives.[73][74]
Cimiez
En Cimiez prop de Niça, les Termes romanes de Cimiez varen ser abandonades en la segona mitat de el IV i es varen reutilisar d'atres maneres. Al principi de el V, un destacat bisbe de Cimiez, Sant Valentí, va instalar el grup episcopal en els banys. Comprenia l'iglésia, el batisteri i les seues dependències. La residència del bisbe es trobava al nort dels banys termals. La basílica està construïda sobre els murs pagans en materials reutilisats i inclús és possible que les columnes de les termes del nort s'utilisaren per a la construcció del batisteri.
L'iglésia orientada té una única nau coberta en techumbre de fusta i ocupa la totalitat de les quatre galeries dels banys, els tabics dels quals varen ser demolits. Dos sacristies, la del sur dotada de càtedra, se situen a cada costat de la nau. El batisteri en les seues dependències, el vestuari i la sala de ablucions, que hauria segut una sala rectangular en una rotonda central rodejada per un passadiç lateral que descansa sobre quatre pilars massiços. La poca profunditat de l'estany (cinquanta centímetros), mostra que el batisme se celebra per efusió i no per immersió.[75]
Poreč
El grup paleocristiano de Parenzo (Poreč), en la seua basílica està sobre l'emplaçament d'una casa privada convertida a principis de el IV en domus ecclesiae i, en la mateixa época, es construïx al costat un batisteri. Més vesprada, la domus es va transformar en ecclesia i va rebre les relíquies de Sant Mauro, que li varen donar una gran importància. L'iglésia actual va ser construïda a mitan de el VI pel bisbe Euphasius, el nom del qual conserva. Va afegir un atri en un batisteri més allà del modest nàrtex de la basílica i va construir un monumental palau episcopal entre l'atri i la mar, i després una capella al noreste de la basílica. El primer complex està format per tres sales paraleles contigües entre sí i dispostes a lo llarc d'un eix Oest-Este. La sala central, de 20 m de llongitut per 8 m d'esgambi, comporta una sola nau i actua com a iglésia. La sala Sur, aproximadament del mateix tamany que la central, està dividida en dos i la del Nort, de 20 m de llongitut, és tripartita/tripartida en una pila de batisteri en una sala, provablement un vestuari i la zona de catecúmenos en les atres sales.
L'iglésia actual de el VI comprén tres trams, un àbsit central i dos àbsits laterals menys profunts. Les columnes de la nau estan conectades per arcs decorats en estuc en restants de pintura policromada. Totes les construccions estan ricament decorades en mosaics, alabastre, marbre, nacre i estuc en l'esperit de lux del regnat de Justiniano, encara que les seues característiques seguixen més la tradició local.[53][76][77]
- Basílica Eufrasiana de Poreč
-
El atrium
-
La nau
-
Arcades en estuc
-
El abside
Salone
Salona era la capital provincial i sèu de l'archidiòcesis de Dalmacia. Les primeres adaptacions d'edificis existents a les necessitats de la llitúrgia cristiana i per a conseguir la creació del grup catedralicio es varen iniciar cap a mediats de el IV. Una domus en una chicoteta instalació termal va ser adaptada i transformada en oratorio i els edificis paleocristianos del grup episcopal provablement hagen succeït a cases i complexos de banys privats. Una primera iglésia primitiva es troba baix de l'iglésia Sur de la primera iglésia bessona. Al final de el IV o el començ de el V, els bisbes varen construir una catedral doble que les seues dos iglésies paraleles es comuniquen per vàries estàncies, com el nàrtex. És possible que la sala d'audiències i una casa de banys del bisbe estigueren a l'oest d'este vestíbul.
En el VI moltes modificacions varen canviar l'apariència i el funcionament del grup episcopal. La basílica del surest va ser arrasada i reemplaçada per una iglésia cruciforme, prop d'esta es va construir un batisteri de planta central, octogonal en l'exterior i circular en l'interior. Per a embellir i impondre el conjunt de la catedral, els bisbes i notables varen construir iglésies dins i fòra de la ciutat, que varen embellir en el desenroll de vies urbanes.
Aradi
El grup episcopal de Aradi (Sidi Jdidi, Tunis) és un conjunt monumental que està compost de quatre illots, dos dels quals tenen iglésies de el V precedides per un pati quadrat, rodejat d'anexos i proveït d'un sistema d'accés indirecte. Les iglésies són similars en les mateixes chicotetes dimensions, de tres naus en cinc trams i una capçalera plana en un àbsit semicircular en dos sales a cada costat, la de la dreta dedicada al batisteri Les seues entrades laterals en l'eix de les naus laterals lliberen la nau principal reservada per a la llitúrgia i els moviments del clero.
Entre els illots eclesiales, el tercer es intercala en funcions domèstiques vinculades a la transformació dels productes patrimonials de la terra: un molí de gra, amasadora, forn de pa. El quart illot format per una casa de bloc de dos plantes està ocupat en la planta baixa per la prensa del vi, l'almagasén de ánforas i un chicotet estable. Una escala conduïx al pis residencial.[78][79]
Batisteris
[editar | editar còdic]
La funció d'estos edificis exents i propencs a un temple, per lo general de planta circular, encara que els hi havia també octogonales, corresponia a l'administració del batisme per immersió, per lo que en el seu centre sempre se situava una gran pila bautismal, puix en aquella época este sacrament se celebrava en persones adultes i per immersió completa. La seua coberta solia ser una cúpula i estaven ornamentados en mosaics i pintures.[80]
Batisteri de Sant Joan de Letrán
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Batisteri de Letrán.
El papa Sixto III (434-440) va ser impulsor de la construcció d'obres sobre edificis anteriors, com succeïx en este batisteri de Letrán edificat sobre una antiga estructura circular de temps de Constantino cap a l'any 312, junt a l'archibasílica de Sant Joan de Letrán. Constituïx un dels millors eixemples de planta centralisada alçats en el V, convertint-se en model per a atres batisteris.[81] L'edifici reconstruït pel papa Sixto III és de planta centralisada en forma octogonal. Este centre està rodejat per un deambulatorio en huit columnes de pórfido —procedents d'atres edificis derruïts—, sobre el que es troba el triforio. Encara en els dobles àbsits del vestíbul, es poden apreciar restants d'un mosaic en decoració de pudentes entrellaçades. El papa Hilario (p. 461-468) va realisar les capelles dedicades a sant Juan Bautista i sant Juan Evangeliste.[82]
Batisteris Neoniano i Arriano
[editar | editar còdic]Abdós batisteris es troben en la ciutat de Rávena capital del Imperi romà en el V i han segut inscrits per l'UNESCO en la llista del Patrimoni de l'Humanitat de 1996 entre els monuments paleocristianos de Rávena.[83] De tots estos edificis els dos batisteris es creuen que són els de construcció més antiga.[84]
El batisteri Neoniano segons l'evaluació d'ICOMOS: «És el millor i més complet eixemple supervivent d'un batisteri dels primers temps del cristianisme» que «reté la fluïdea en la representació de la figura humana derivada de l'art grecorromano.» El mateix organisme en l'evaluació per al batisteri Arriano diu: «l'iconografia dels mosaics, la calitat dels quals és excelent, és important perque ilustra la Santíssima Trinitat, un element una miqueta inesperat en l'art d'un edifici arriano, ya que la Trinitat no era acceptada per esta doctrina».[85]
-
Cúpula del Batisteri Neonianno
-
Cúpula del Batisteri Arriano
.jpg){kind=link}
Un dels batisteris, el cridat Neoniano, estava destinat per als ortodoxos i l'atre per als arrianos, este últim ho va manar construir pel rei Teodorico el Gran a finals de el V. L'any 565 despuix de la condena del cult arriano, esta estructura va ser convertida en oratorio catòlic en el nom de Santa María. El Batisteri Neoniano o ortodox va ser construït pel bisbe Neone. Abdós tenen la planta octogonal, la més usada en casi tots els batisteris del art paleocristiano, pel seu simbologia dels sèt dies de la semana més el dia de la resurrecció, relacionant aixina el número octau en Deu i la Resurrecció, trobant-se la pila bautismal en el centre de la planta. Varen ser construïts per la part de l'exterior en rajolas casi sense ornamentació i en l'interior els seus murs estan revestits de rics mosaics i també en la cúpula a on es representa en abdós edificis, en el centre, l'escena del batisme de Jesús en el riu Jordán per sant Juan Bautista i en el seu entorn es troben els dotze apòstols.[86]
Els batisteris
[editar | editar còdic]
El batisteri està en el cor del dispositiu episcopal l'element fonamental, el lloc de pas entre lo profà i lo sagrat, la pertinença a la comunitat cristiana. Es pot entendre els ritos de pas del catecúmeno cristià en la basílica patriarcal de Aquilea de el IV.[87] El futur cristià pansa en la sala Sur coberta de mosaics, del que una secció travessera en el fondo mostra el història de Jonás engolgut per la ballena, escopinyat i després dormint. Simbolisa el batisme, abans, durant i despuix de convertir-se en un atre home. Despuix d'este pas de reflexió i l'immersió en el batisteri, el nou cristià era acollit per la comunitat cristiana i podia assistir a l'Eucaristía en la sala Nort. En el grup catedralicio de Salone més tardà, els catecúmenos accedien des de l'exterior per un nàrtex en una sala de recepció, després passaven a una segona sala en bancs ubicats en el passage del bisbe, després a una atra chicoteta sala en bancs i finalment ingressaven en la pila. Els nous cristians feyen una estació front a una caseta en el batisteri i accedien a la basílica per a seguir la celebració de l'Eucaristía.
-
Estany del batisteri de Kelibia
,_baptist%C3%A8re_de_K%C3%A9libia.jpg){kind=link}
Rávena
[editar | editar còdic]
En Rávena es varen erigir dos batisteris del mateix tipo, el de la catedral conegut com batisteri dels Ortodoxos i el dels Arrianos.
El batisteri dels Ortodoxos construït en el primer quarto de el V forma un quadrat en els cantons redonejats i les quatre casetes que ocupen estos ànguls estan poc desenrollats en alçat. Varen deixar que l'octògon es lliberara i s'elevara a una altura considerable. La conexió de les parets i la cúpula és particularment inteligent per a donar un efecte de continuïtat al conjunt. Els murs rectes semblen haver segut reforçats fins a la base d'esta cúpula que remonta a l'orige de l'octògon.
El batisteri dels Arrianos, construït cap a l'any 500, és de similar construcció pero sense l'elevació dels murs perque els arquitectes estaven obligats a reprendre el pes i els esforços horisontals de la cúpula per a traslladar-la sobre els murs continus. El desenroll particular d'un dels àbsits mostra l'influència creixent de la llitúrgia en l'arquitectura ya que en l'orige d'este tipo de planta, cap motiu afecta a la regularitat del traçat de les figures geomètriques de la planta central.[60]
França
[editar | editar còdic]
En França, els batisteri de la vall del Ródano pertanyen al mateix grup que els de el nort d'Itàlia. Constituïxen una mateixa família i la difusió d'este tipo posa de manifest l'unitat de la tradició que rig l'art paleocristiano en tot el Mediterràneu.
En Marsella, prop de l'iglésia episcopal hui la Major, el batisteri octogonal de finals de el IV té dimensions considerables superant a les del batisteri de Letrán. El batisteri de Mariana en Còrsega és del mateix tipo.
Els batisteris d'Aix-en-Provence i de Fréjus són de l'inici de el V i el de Riez és més tardà. Fréjus, d'una conservació casi única, contribuïx al coneiximent de l'arquitectura paleocristiana en la Galia. És quadrat per fòra, octogonal per dins en exedras alternativament planes i redonejades. Una cúpula descansa sobre els huit ànguls dels murs.[88]
Es troba la configuració del batisteri merovingio de Poitiers a on les excavacions han mostrat els fonaments característics de el IV i de el V en el batisteri de Cimiez en Niça instalat en una habitació qualsevol d'un monument gal-romà anterior. És una sala de termes rectangular ordinària en, en el centre, un ciborium abovedado que corona una cuba hexagonal.[89]
En Portbail en Normandia, el descobriment d'un batisteri datat entre el IV i el VI és important per a l'estudi del desenroll del cristianisme fins al canal de la Taca. La pila octogonal es troba en un polígon els ànguls del qual noroest i suroest estan ocupats per absidiolos. L'obertura principal entre els dos absidiolos s'obri a un vestíbul i una chicoteta porta s'obri en el mur surest.[90]
El batisteri de Nevers és un eixemple tardà de el VI.[91]
Àfrica
[editar | editar còdic]En Àfrica, els batisteris són menuts edificis abovedados independents pero adossats a una basílica. En Tunis, en Tabarka, és octogonal i en Henchir Rhiria quadrat. En Djemila, l'edifici ha conservat les seues voltes. La pila bautismal coronada per un ciborium es troba en una sala circular. Ho rodeja una galeria anular en volta de canó i està adornada en 36 casetes que servixen d'assents i de vestuaris.[60] També hi ha batisteris en rosetes o polylobulados com en Acholla.[92]
Mausoleu o Martyrium
[editar | editar còdic]Els mausoleus són edificis funeraris en caràcter monumental que solien edificar-se sobre el lloc a on estava enterrat un personage històric, héroe o governant i que associat a la figura d'un màrtir prenia el nom de martyrium. S'acodia allí a venerar be el seu cos o les seues relíquies. En ocasions actuava de cenotafio i el cos es trobava sepultat en un atre lloc. Un dels martyrium més antics dels que es té constància és el de Sant Pedro, datat cap a l'any 200. Es troba baix la basílica de Sant Pedro de la Ciutat del Vaticà.[93] Estos edificis inspirats en els antics originals heroa clàssics i l'espai hipetro del temple egipcíac, varen ser adaptats a les necessitats del cult funerari per a la veneració cristiana.[94] En la llegalisació del cristianisme, per el herència clàssica dels mausoleus romans, escomencen a proliferar estos enterrament ya en un context cristià.
Martyria i planta centrada
[editar | editar còdic]
Els martyria i memòria són edificis vinculats al cult dels sants i a la memòria dels poderosos. Els emperadors cristians varen considerar que era el seu deure erigir santuaris i monuments funeraris tal com havien fet els seus predecessors pagans en els temples i els mausoleus. Varen crear una arquitectura específica, principalment de planta centralisada i coberta en voltes i cúpules.
Els edificis i l'ornamentació entorn a les tombes i relíquies dels sants varen tindre una influència important en l'art religiós tant en Orient com en Occident. Per a honrar als seus màrtirs, els cristians es varen inspirar en l'arquitectura i en la decoració dels heroa pagans, en un periodo de transició de l'art cap a lo crsitiano.
Hi ha dos classes de martyria, els que realment contenen les relíquies del màrtir i aquells que s'alcen en un lloc santificado per la presència de la divinitat com a llocs dels acontenyiments decisius de la vida de Crist o dels Apòstols.
La relíquia posa als fidels en contacte en el món celestial. En els martirya primitius, les relíquies estaven baix d'una simple llosa perforada en forats per a les libacions. En la llegalisació del cristianisme per Constantitno en l'Edicte de Milà s'alcen en tot la cristiantat edificis en plantes diverses. Hi havia pels onjetos que els peregrins conseguien com a signe d eperegrinació en estos llocs, una gran difusió d'idees, models i iconografia al voltant de tota la cristiantat, promovent una gran difusió de certes imàgens, que posteriorment s'adapten i resignifican.
Els martyria més antics conserven les plantes primitives, una sala quadrada rodejada de murs en Kaoussié prop d'Antioquía, oberta a l'exterior en arcades en Nisibe, baix un ciborium en Sant Joan de Éfeso, baix un edifici cobert en una volta en Bagawat i Baduit.
En els sigles IV i V es troben sales rectangulars allargades, en caves subterrànees i plantes reservades al cult en un accés per una escala exterior com el de Marusinac en el Salone. El pla en triconque, o sala en trébol de l'arquitectura funerària pagana es troba en Roma baix la via Tiburtina i en Pécs, Salone i en Sainte-Salsa de Tipasa[95]
A partir del 350, quan es va generalisar el cult de la creu, va ser molt comuna la planta de creu en totes les seues variants en intenció simbòlica. La sala rectangular de Kaoussié s'allarga en quatre sales que formen una creu. La planta més grandiosa és la de la basílica de Sant Simón Estilita en Kalaat-Seman.
Els primers, manats per Constantino i la seua família, són eixemples d'esta tipolgia de planta. Alguns són el martyrium del Sant Sepulcro en Jerusalem, la rotonda de l'iglésia de Santa Constanza en Roma, a on la sala redona està coberta en una cúpula sostinguda per un deambulatorio en volta de canó o el mausoleu de santa Helena. Este edifici octogonal està cobert en una cúpula del mateix tipo que Santa Constanza que descansa sobre huit columnes. En Espanya, prop de Tarragona, una rotonda possiblement del mateix orige imperial té una cúpula hexagonal en l'interior i planta quadrada en l'exterior.[60] Este tipo de rotonda deriva de les rotondes funeràries romanes. La dinastia teodosiana va adoptar esta costum i va construir dos mausoleus circulares prop de Sant Pedro de Roma per als membres de la família imperial.
Dels martyria a les iglésies del planta central
La transmissió de les formes arquitectòniques dels martyria a les iglésies està lligada a la celebració de la llitúrgia front al cos del màrtir o sobre est. Esta planta centralisada té ademés un significat simbòlic. Sent est el punt de partida s'adopta de distinta manera en Orient i Occident. En Orient, els martyria estan adossats a les iglésies, generalment a nivell de les capçaleres com una arquitectura autònoma. Les iglésies es construïxen en forma de martyria al voltant d'un martyrium precedent com en Sant Joan de Éfeso o incloses en una iglésia cruciforme com en Hosios David de Salónica que Justiniano cobrix en cinc cúpules, o de plantes hexagonals en Sants Sergio i Baco en Constantinopla i en Basílica de Sant Vital de Rávena[96]
En Roma, l'iglésia de Sant Stefano Rotondo, manada a construir pel papa Simplicio (468-483 d. C.) adopta la planta circular i inclou una nau doble formant una sòrt de creu grega dins de la circumferència de l'edifici.
En Rávena, dos edificis: el mausoleu cruciforme de Gala Placidia, continuant en els enterrament familiars romans i la basílica de Sant Vital, iniciada en 532, sent l'últim santuari de Rávena en una planta centralisada. En el centre de l'edifici consistix en un tambor octogonal sobre el que es recolza una cúpula, reblix de gerros buits a la manera romana per a allaugerar el pes. Els arquitectes raveneses reben tant influencia de l'herència clàssica com de les noves tipologies bizantines.
En Salónica, els santuaris varen adoptar la planta central i el abovedamiento, encara que el major eixemple en la ciutat, l'iglésia de Sant Jorge és solament una adaptació al cult cristià del mausoleu de l'emperador pagà Galerio i s'ha convertit en una obra aïllada en l'arquitectura cristiana. El oratorio d'Hosios David reflectix l'influència oriental i anuncia ya les iglésies bizantines més comunes en l'Edat Mija, per la seua planta quadrada, de creu inscrita, i per eixes voltes de canó distribuïdes sistemàticament entorn a una volta central més esvelta, recordant també a alguns edificis raveneses com el masuosleo de Gala Palcidia.[60]
Mausoleu de Santa Constanza
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Mausoleu de Santa Constanza.
Va ser erigit com a mausoleu cap al 350 per Constantino per a albergar els restants de la seua filla Constanza. Té una estructura de planta circular arrematada per una cúpula de 22,50 m a on s'alça un tambor en el que s'òbrin finestrals per a proporcionar llum natural a l'edifici. El centre de la planta acollia el sarcòfec de pórfido roig de Constanza, en l'actualitat traslladat a Museus Vaticans.[97] La part central està rodejada per un deambulatorio format per dobles columnes i un segon círcul delimitat per un gros mur en el que s'inclouen numeroses casetes, aixina com finestrals de menor tamany que els de la cúpula central. Estos círculs estan coberts per una volta de canó decorada en mosaics representant escenes de la verema, motius vegetals i animals i putti.[98]
Mausoleu de Constantino o iglésia dels Sants Apòstols
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Iglésia dels Sants Apòstols.
Per a servir com a mausoleu propi, l'emperador Constantino va fer edificar l'antiga iglésia dels Sants Apòstols en el punt més alt junt a les muralles de Constantinopla. Este mausoleu va ser substituït per una nova iglésia en l'época de Justiniano I i més vesprada per una mesquita en 1469, per lo que no queda res del mausoleu primitiu. La descripció es troba en l'obra De Vita Constantini, (εἰς τὸν Βιὸν τοῦ μακαριου Κωνσταντινου Βασιλέως λόγοι τέσσαρες), un panegíric d'Eusebio de Cesarea. Tenia planta de creu grega, el braç que corresponia a l'entrada era llaugerament més llarc que els atres tres, en la part central es va deure instalar el sarcòfec en pórfido de l'emperador, flanquejat per cenotafios o làpides en els noms dels apòstols, ocupant Constantino el lloc tretzé. Es va realisar en l'idea de convertir-se en un heroon a on l'emperador descansava com un héroe baix el signe de la creu. Més vesprada esta posició va ser canviada, quan l'any 356 varen ser dutes a l'iglésia relíquies verdaderes dels apòstols, i els restants de Constantino es varen traslladar a un mausoleu independent propenc a l'iglésia. Este nou estage ya corresponia al plantejament tradicional funerari, en oferir una planta circular coberta en cúpula.[99]
En l'esquema que nos mostra el historiadora Crippa del mausoleu original indica la presència d'una cúpula en cada u dels braços de la creu. Aixina consta de quatre cúpules rodejant el cimborrio en una altura lleument més chicoteta que la d'este, alguna cosa ya de tradició bizantina. Ademés, Crippa també propon una planta en un anell o passadiç perifèric que rodeja tot l'espai intern a modo de deambulatorio.[100]
Mausoleu de Gala Placidia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mausoleu de Gala Placidia.
Construït entorn a l'any 425 en Ravena, és Patrimoni de l'Humanitat des de 1996. Es construïx anex al nàrtex de l'iglésia de la Santa Creu. És dedicat a Sant Lorenzo i alberga tres sarcòfecs, que si be es creïen de la família imperial de Gala Placidia, el historiografia ha obert açò a debat, puix són en tota provabilitat posteriors a la construcció de l'edifici, encara que queda eternament lligat al nom de l'emperatriu.[101]
Consta d'una planta de creu en lel braç d'entrada alguna cosa més allargat i en la travessia hi ha una cúpula. Destaca pels seus impressionants mosaics interiors, molt ben conservats, que mostren diferents escenes bíbliques i temes iconográficos del cristianisme primerenc.[102]
-
Mausoleu de Gala Placidia, Rávena
-
Istanbul, Sants Sergio i Baco, Estambul
-
Basílica de Sant Vital, Rávena
-
Basílica de Sant Vital, Rávena
Monacato
[editar | editar còdic]Els orígens del monacato cristià, els vestigis del qual daten dels primers sigles de la religió, duyen en germen el fenomen medieval i eren també un banc de proves per a una nova tipologia arquitectònica. Era una fugida del món i la fundació d'una experiència cristiana que realment no emergirà en l'Imperi Romà més que a partir de el IV i permetia prolongar la glòria dels màrtirs per la dels sants. Antonio i Pacoma varen ser les dos primeres figures que varen encarnar les formes d'anacoreta i de cenobita.
En el V, les comunitats varen conéixer una expansió creixent i els grups es varen establir en les ciutats, en cases rústiques en el camp a on varen organisar un sistema de recollida de cèlules aïllades. Els primers claustres a on es distribuïen les edificacions sense cap orde específic varen aparéixer en Síria i Àsia Menor. En el Concilie de Calcedonia en 451, l'Iglésia va buscar sometre i organisar eixa vida comunitària.
Egipte va despertar una intensa fascinació pels seus membres dispersos en el desert, primer anacoretas completament aïllats, després organisats en colónies i finalment reunits en monasteris per obra de Pacoma. S'organisaven chicotetes comunitats en Palestina i en els conjunts urbans d'Occident al voltant d'un bisbe com Eusebio en Vercelli, Vitricio en Ruan, Martin en Tours, Ambrosio en Milà, Paulin en Nole i Agustín en Hipona. La seua vida en comuna estava marcada per la llitúrgia i estaven organisats per una jerarquia en un edifici que va prendre el nom de arquitectura paleocristiana. En Occident, els religiosos mantenien un estret víncul en el bisbe i la llitúrgia de les seues basíliques, una de les conseqüències de la qual va ser la fundació de les órdens de canonges regulars.[8]
El monacato egipcíac
[editar | editar còdic]
-_The_Monastery_of_Apa_Jeremias_(1912)_(14776997321).jpg){kind=link}
En Egipte, el breçol del monacato, algunes gents anaven al desert o s'agrupaven al voltant de ermitaños i després varen passar del eremitisme a la comunitat de vida de cenobitas.
Al principi de el V, un comte bizantí va fundar prop de Sohag els convents Blanco i Rojo (Deir el-Abiad i Deir Al-Ahmar). Encara que els edificis conventuales han desaparegut, queden les iglésies d'una planta similar rodejades per un mur perimetral que emmaixquera completament l'interior a la manera dels temples egipcíacs. Les fronteres estan marcades per dos files de falses finestres rectangulars en el convent Blanco i redones en el convent Rojo, que deu el seu nom a la rajola utilisada en lloc de la pedra calcàrea recuperada dels antics temples del Convent Blanco.
En el convent Blanco, el triconque de la capçalera de l'iglésia es presenta com un edículo autònom, massiç i que s'obri a la nau per un tram. La nau és una sala molt llarga, vorejada en tres costats per columnates. Esta columnata, que pot evocar les sinagogas de Palestina, sembla més be provindre dels temples faraònics, com l'instalació d'un massiç travesser en lloc del nàrtex, del que recorda les pilonas.
El retaule del presbiteri i la decoració interior de les parets i el vestíbul són d'inspiració helenística en revestiment de marbre policromado, chicotetes columnes i tabernáculos. Si l'efecte que produïx esta massiça capçalera és egipcíac, en l'interior, la seua planta i la seua decoració ho vinculen a la tradició de les triconcas funeràries gal-romanes. Allí es pot vore l'inspiració d'un martyrium o una memòria, d'algú que alberga la tomba del fundador, el gran monge copto Shenute.
El triconque és el signe més evident del víncul profunt entre els móns monásticos d'Orient i Occident. Este tema està present en l'iglésia egipcíaca de Dendera contemporànea del monasteri Blanco, en Sant Joan de Jerusalem de el V, en l'iglésia del monasteri de Teodosio en Palestina de el V reconstruït en el VI, en el de Simeón el Jove prop de Antioquía[103] i en moltes de les capelles cementeriales i iglésies en Orient i en Occident fins al final de l'Edat Mija.[8]
En Saqquarah, Baouît, Asuan i en atres llocs, totes les construccions monásticas coptas es presenten en conglomerats d'edificis i edículos units entre sí i no estan subjectes a cap planta regular. Esta massa de construcció recorda a les ciutats d'Orient i contrasta en la bella disposició dels monasteris contemporàneus en la Síria romana.[60][104]
- Monasteri Blanco de Sohag
-
Vista al nort de la nau
-
L'àbsit
-
Vista este de la nau
-
Vista oest de la nau
Els estilitas siris
[editar | editar còdic]
El monaquisme siri més dur i rígit que l'egipcíac va trobar la seua principal expressió en un tipo particular d'anacoretas, els estilitas. Al començ del cristianisme, despuix de l'época dels màrtirs, els estilitas eren solitaris que passaven el seu temps en la part alta d'una columna per a dedicar-se millor a la meditació i viure en una contínua penitència. La part superior de la columna era tan estreta que no podien gitar-se sobre ella. El més famós d'ells va ser sant Simeón el Estilita que va viure en el V.
En Síria, el monasteri de Qal'at-Sem'an construït al voltant de la columna de sant Simeón el Estilita va ser un important lloc de pelegrinage.
Fundat al voltant de 480, este gran santuari de sant Simeón es troba en un vast terreny, accidentat i rodejat per una muralla. Ademés de l'iglésia-martyrium, comprén atres dos iglésies, un batisteri, les dependències comunes i els servicis de recepció i asil per als estrangers.
Els peregrins després de haver segut despullats de les impurees del viage en els banys termals ingressaven en el recint per una porta triumfal i accedien al complex bautismal dissenyat per a rebre conversió massives. El centre de l'organisació de la planta és el local-écrin construït al voltant de la columna de dèu metros d'altura en el cim de la qual havia vixcut el sant. La sala central és un octògon l'estil del qual recorda a l'arquitectura de Constantinopla de el V i a la basílica de Sant Joan de Éfeso. És prou esvelta, perforada en un arc en cada u dels costats en columnes decoratives. Les seues dimensions exclouen la construcció d'una cúpula i va tindre que haver estat coberta en fusta. De quatre ànguls, les exedras mostren que este octògon deriva dels mausoleus i batisteris abovedados.
Al sur del recint, el batisteri és una sala octogonal coberta en una calota. Les basíliques vinculades a l'octògon central són construccions d'un tipo més antic en files de columnes pròximes. Els àbsits tallats anuncien l'arquitectura dels edificis siris de el VI.[60][105]
Les etapes de construcció comencen en una prop circular de pedra al voltant de la columna del sant, després, en 476, l'emperador bizantí Zenón va construir el arquitectura paleocristiana, la columna del qual forma el centre en el tossal aplanat. L'octògon, la basílica i el batisteri són de la mateixa campanya de construcció, de 476 a 490. Despuix d'un descans entre el V i el VI, els edificis d'acompanyament estan fets al voltant de la basílica i del batisteri. El convent és del primer quarto de el VI. Despuix de l'invasió àrap de Síria en 634, el lloc sant ya no era accessible per als estrangers i va declinar. Els monges es varen anar per a instalar-se en un poble propenc i en el X el monasteri es va convertir en una fortalea bizantina.[8][106][107]
-
Monasteri Qal'at-Sem'an, vista general
-
L'octògon central en la columna de Simeón el Estilita
-
Frontera sur de l'iglésia
-
Capçalera de l'iglésia oriental
-
Batisteri
Arquitectura de fanc cuit
[editar | editar còdic]A sovint en el desert, a on falten pedres i fusta, les construccions estan fetes de rajoles de fanc cuit.
Prop d'Asuán en Egipte, el monasteri de Sant Simeón està fet de terra crua, solament els pilars estan fets de pedra i tot indica que va estar completament abovedado. En els àbsits i absidiolos existents s'aprecien les rajoles formant voltes molt llaugeres. En planta, esta basílica té un contra-àbsit la funció del qual està mal definida.
Entre Luxor i El Caire, en l'oasis d'Al-Kharga i en un context funerari, la necròpolis del-Bagawat s'ha mantingut intacta. La basílica construïda en rajoles de fanc cuit era òbviament abovedada i encara hi ha molts monuments abovedados, alguns en atri. Els pous funeraris mostren la conservació de les pràctiques antigues egipcíaques.[19][108]
-
Asuán, monasteri de Sant Simeón
-
Asuán, monasteri de Sant Simeón
-
Oasis d'Al-Kharga, necròpolis del-Bagawat, nau de la basílica
-
El-Bagawat, monument funerari
-
Oasis d'Al-Kharga, necròpolis del-Bagawat, frontera de la basílica
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 López Vila 2003: p. 67.
- ↑ López Vila 2003: p. 68.
- ↑ (1971) Pour connaître els monuments de France, Arthaud, p. 519.
- ↑ 4,0 4,1 (1980).Publication de l'école française de Rome.43(1)
- 617-627.
- ↑ (1990) Histoire du catholicisme (en fr), Paris: Presses Universitaires de France, pp. 126. ISBN 978-2-13-042854-1.
- ↑ «Archéologie paléochrétienne». Inrap.fr (2009). Consultat el 7 d'agost de 2017.
- ↑ Bernard Andreae (1973). L'art de l'ancienne Rome (en fr), Paris: Mazenod, pp. 514-518. ISBN 978-2-85088-004-9..
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Maria Antonietta Crippa (1998). L'art paléochrétien, Desclée de Brouwer - Zodiaque, pp. 496. ISBN 978-2-220-04332-6.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 André Gravar (1966). Li premier art chrétien (200-395), Gallimard, pp. 326.
- ↑ Barbacoa Martínez, D. (2016). L'humanistes clàssica: des de l'Edicte de Milà als Concilios Ecuménicos. El catoblepas, revista crítica del present.
- ↑ (2020). El fi del paganisme en l'Imperi Romà: Teodosio I el gran i el triumfo del cristianisme. National Geographic, Història.
- ↑ P. Du Bourguet (1970). «Art paléochrétien (compte-rendu : A. Guillaumont)». Revue del histoire dones religions 184: 87-88.
- ↑ André Gravar (1966). Li premier art chrétien (200-395). Gallimard. p. 326.
- ↑ Gravar, A., & del Corral, F. D. (1985). Les vies de la creació en l'iconografia cristiana. Madrit: Aliança.
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p. 341.
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p. 343.
- ↑ Enciclopèdia Catòlica (ed.): «Juan Batiste de Rossi». Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2009. Consultat el 10 d'octubre de 2011.
- ↑ 18,0 18,1 DDAA- Sarpe 1984: p.410.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 «Architecture paleochrétienne». Vaig citar de l'architecture et du patrimoine / Dailymotion. Consultat el 11 d'agost de 2017.
- ↑ «Els catacombes de Rome et els fouilles de M. de Rossi». Wikisources. Consultat el 11 d'agost de 2017.
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p. 344.
- ↑ H.-J. Reusens (1866). Els catacombes de Rome, Académie d'archéologie de Belgique.
- ↑ «Els catacombes chrétiennes». Vatican. Consultat el 13 d'agost de 2017.
- ↑ (1692).Revue dones sciences religieuses.36(3)
- 27-85.
- ↑ Fletcher / Ropero 2008: p. 95.
- ↑ 26,0 26,1 (1997).Publications de l'École de Rome.234(1)
- 127-145.
- ↑ Bernard Andreae (1973). L'art de l'ancienne Rome (en fr), Paris: Mazenod, pp. 639. ISBN 978-2-85088-004-9.
- ↑ DDAA- Sarpe 1984: p.412.
- ↑ 29,0 29,1 Barral i Altet 1987: p. 382.
- ↑ Hartt 1989: p.304.
- ↑ Sotterranei vaig donar Roma Centre Ricedrche Speleo Archeologiche (ed.): «Basilica vaig donar S. Martino ai Monti» (en italià). Consultat el 28 de novembre de 2011.
- ↑ 32,0 32,1 «Descobrixen en Meguido l'iglésia més antiga del món en un mosaic que reescriu el història» (en és). Notícies d'Israel. Consultat el 2021-10-27.
- ↑ The Expository Claves.120(2)
- 62–69.ISSN 0014-5246.doi:10.1177/0014524608097822.Consultat el 2021-10-27.
- ↑ Hereu, Ana de Francisco; Prieto, {{{nom2}}} (2014-10-16). New Perspectives on Clapix Antiquity in the Eastern Roman Empire (en en), Cambridge Scholars Publishing, pp. 35-36. ISBN 978-1-4438-6947-8.
- ↑ Hereu, Ana de Francisco; Prieto, {{{nom2}}} (2014-10-16). New Perspectives on Clapix Antiquity in the Eastern Roman Empire (en en), Cambridge Scholars Publishing, p. 36. ISBN 978-1-4438-6947-8.
- ↑ 36,0 36,1 36,2 «Early Church at Aqaba - Archaeology Magazine Archive». archive.archaeology.org. Consultat el 2021-10-27.
- ↑ Bassegoda 1984: p.128
- ↑ Chastel 1988: p.37.
- ↑ Émile Male (1950). La fi du paganisme en Gaule et els plus anciennes basiliques chrétiennes, Flammarion, pp. 109.
- ↑ (1927).Bulletin monumental.86
- 232.
- ↑ (1913).Journal dones Savants.11(9)
- 422-424.
- ↑ Alonso Pereira 2005: p. 104.
- ↑ «Roman Architectural Spolia».
- ↑ Trachtenberg 1990: p. 191.
- ↑ Krautheimer, R. (2000). Arquitectura paleocristiana i bizantina (C. L. de Tena, Trad.). Madrit: Càtedra. Págs. 61-62
- ↑ (2010).Travaux de la Maison de l'Orient et de la Méditerranée.53(1)
- 331-346.
- ↑ 47,0 47,1 Orazio Marucchi (1902). Éléments d'Archéologie chrétienne – Basiliques et églises de Rome, Desclée, Lefebvre et Cie.
- ↑ Trachtenberg 1990: p. 193.
- ↑ (1935).Comptes-rendus dones séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.79(3)
- 350-361..
- ↑ Krautheimer, R. (2000). Arquitectura paleocristiana i bizantina (C. L. de Tena, Trad.). Madrit: Càtedra. Págs. 85-87
- ↑ (2010) Defending Constantine : The Twilight of an Empire and the Dawn of Christendom (en en), InterVarsity Press, pp. 138-139.
- ↑ «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Holy Sepulchre». www.newadvent.org. Consultat el 2021-02-26.
- ↑ 53,0 53,1 Site Unesco
- ↑ (1981).Mélanges de l'école française de Rome - Antiquités.93(2)
- ↑ «Les aportacions de l'arquitectura armènia».
- ↑ Jules Formigé, arquitectura paleocristiana, p. 77-94, en domus ecclesiae, Société française d'archéologie, Paris, 1925 (martyrium)
- ↑ Piotr Skubiszewski. L'art du Haut Moyen-Âge (en fr (it. original)), Paris: Li livre de poche, pp. 91-93. ISBN 978-2-253-13056-7..
- ↑ Émile Male (1950). La fi du paganisme en Gaule et els plus anciennes basiliques chrétiennes (compte-rendu de Raymond Lantier en ligne), Flammarion.
- ↑ (1972).Mélanges de l'école française de Rome.84(2)
- 1071-1172.
- ↑ 60,0 60,1 60,2 60,3 60,4 60,5 60,6 60,7 60,8 André Gravar (1966). L'âge d'or de Justinien à la mort de Théodose à l'Islam, Gallimard, pp. 408.
- ↑ Jacques Fontaine (1973). L'art pré-roman hispanique, Zodiaque - La nuit dones temps, pp. 29-105.
- ↑ Melchio de Vogüé (1865-1877). Syrie centrale : Architecture civile et religieuse du I au VII.
- ↑ Melchior de Vogüé (1865-1877). Syrie centrale : Architecture civile et religieuse du I au VII (Planches).
- ↑ Journal dones Savants.2(1any=1947)
- 97-112.
- ↑ (1968).Comptes-rendus dones Séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.112(4)
- 478-493.
- ↑ (1946).Bulletin de correspondance hellénique.70(1)
- 319-328.
- ↑ (1951).Revue dones études helléniques.9(1)
- 149-153.
- ↑ (1989).Publication de l'école française de Rome.123(1)
- 2491-2509.
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p. 359.
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p. 361.
- ↑ Trachtenberg 1990: p. 194.
- ↑ Trachtenberg 1990: p. 195.
- ↑ (1981).Comptes-rendus de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.125(3)
- ↑ (1989).Publications de l'École française de Rome.123(1)
- 1407-1426.
- ↑ (1962).Comptes-rendues de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.16
- 207-219.
- ↑ (1993).Publications de l'École française de Rome.175
- 295.
- ↑ G. Bovini : Antichitacristiane delle fascia costiera istriana dona Parenzo a pola (Bologne 1974)
- ↑ (2011) Architecture paléochrétienne – Un groupe épiscopale africain aux V : Aradi (en fr), Gollion (Suisse): Infolio, pp. 105-146. ISBN 978-2-88474-169-9.
- ↑ (1951).Jounal dones savants.1(1)
- 5-12.
- ↑ Barral I Altet 1987: p.383.
- ↑ Balderas 2005: p.53.
- ↑ Balderas 2005: p.54.
- ↑ «Monuments paleocristianos de Rávena (1996)». Consultat el 2 de decembre de 2011.
- ↑ Pijoan 1966 (Volum II): p.15
- ↑ «Justification by state Party» (en anglés). Consultat el 2 de decembre de 2011.
- ↑ Pijoan 1966 (Volum II): pp.15-16.
- ↑ Voir ci-dessus dans li paragraphe : Basilique d'Aquilée
- ↑ (1944).Comptes-rendus dones séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.88(2)
- 277-291.
- ↑ (1989).Publication de l'École française de Rome.123(1)
- 1427-1449.
- ↑ (1958).Bulletin monumental.116(4)
- 267-268.
- ↑ (1996).Bulletin Monumental.154(4)
- 373-379.
- ↑ (1980).Antiquités africaines.15(1)
- 329-348.
- ↑ Hartt 1989: p.305
- ↑ Chastel 1998: p.40
- ↑ (1976).Mélanges de l'École française de Rome.88(2)
- 853-927.
- ↑ André rabar (1946). Li martyrium : Recherches sur li culte dones reliques de l'art chrétien antique (compte-rendu de Louis Bréhier en ligne) – Iconographie, Collège de France, pp. 409.
- ↑ Pijoan 1964: p.364
- ↑ Hartt 1989: p.312.
- ↑ Crippa 1998: p.213
- ↑ Crippa 1998: p.215.
- ↑ ELM, S. “The Empress and her Mausoleum”, 2013. Disponible en: https://townsendcenter.berkeley.edu/blog/empress-and-her-mausoleum
- ↑ Negre Conca, C. (2021). El Mausoleu de Gala Placidia en Rávena: anàlisis iconográfico i estat de la qüestió. (Treballe fi de Grau). Universitat de Lleida, Espanya. Recuperat de: https://repositori.udl.cat/server/api/core/bitstreams/b77102aa-4a62-40f6-88a5- 122b81bbf8c9/content
- ↑ (1948).Comptes-rendus dones séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.(3)
- 323-328..
- ↑ Monneret de Villard, U., "Els Couvents Pres de Sohag". 2 vol. Milan 1925-7
- ↑ (1984).Syria.61(3)
- 267-330.
- ↑ «Qalaat Sense'an (Église de Saint-Siméon li Styliste)» (en italien). Consultat el 10 de setembre de 2017.
- ↑ (2011) Architecture paléochrétienne – Qal'at Sem'an (en fr), Gollion (Suisse): Infolio, pp. 172. ISBN 978-2-88474-169-9.
- ↑ (2012).Journal dones Savants.2(1)
- 189-280.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- En espanyol:
- Alonso Pereira (2005). Introducció a el història de l'arquitectura. Dels orígens a el XXI, Barcelona: Editorial Reverté. ISBN 84-291-2108-0.
- (2008) Cristianisme, societat i cultura en l'Edat Mija: una visió contextual, Mèxic, D. F.: Universitat Iberoamericana. ISBN 9789688596548.
- Barral i Altet, Xavier (1987). Història Universal de l'Art: L'antigúedad Clàssica. Volum II, Barcelona: Editorial Planeta. ISBN 84-320-8902-8.
- Bassegoda i Nonell, Joan (1984). Història d'arquitectura. número 6 de Publicacions de l'Universitat Politècnica de Barcelona: Série de història de l'arquitectura i de l'urbanisme, Barcelona: Reverte. ISBN 9789686600117.
- Chastel, Frederick (1988). L'art italià. Volum 12 d'Art i estètica, Madrit: Edicions Akal. ISBN 9788476003015.
- DDAA (2004). La Gran Enciclopèdia en català, volum 15, Barcelona: Edicions62. ISBN 84-297-5443-1.
- DDAA (1984). Història Universal de l'Art, tom3, Madrit: Sarpe. ISBN 84-72-91-591-3.
- Fletcher Pereira (2008). Història General del Cristianisme, Barcelona: Editorial Clie. ISBN 9788482675190.
- Hartt, Frederick (1989). Art: història de la pintura, escultura i arquitectura. Volum 20, Madrit: Editorial Akal. ISBN 978-84-7600-411-1.
- Krautheimer, Richard (1993). Arquitectura paleocristiana i bizantina, Madrit: Càtedra. ISBN 9788437604954.
- López Vila (2003). Arquitectura i història: curs de història de l'arquitectura: Volum 1, Veneçola: CDCH Universitat Central Veneçola. ISBN 980-00-2073-X.
- Pijoan, José (1966). Història de l'Art Volum 1, Barcelona: Salvat.
- (1966) Història de l'Art Volum 2, Barcelona: Salvat.
- Sebastián (1994). Mensage simbòlic de l'art medieval : arquitectura, llitúrgia i iconografia, Trobada. ISBN 8474903467.
- (1990) Arquitectura, de la prehistòria a la postmodernidad: la tradició occidental, Madrit: Akal. ISBN 84-7600-628-4.
- Atres idiomes:
- André Gravar (1966). Li premier art chrétien (200-395), Gallimard, pp. 326.
- André Gravar (1966). L'âge d'or de Justinien à la mort de Téodose à l'Islam, Gallimard, pp. 408.
- André Gravar (1946). Li martyrium : Recherches sur li culte dones reliques de l'art chrétien antique (compte-rendu de Louis Bréhier en ligne) - Iconographie, Collège de France, pp. 409.
- Du Bourguet (1973). L'art paléochrétien, Éditions cercle d'Art, pp. 216.
- Ouvrage collectif (1991). Naissance dones arts chrétiens : Atles dones munuments paléochrétiens en France, Imprimerie Nationale, pp. 434.
- Bernard Andreae (1973). L'art de l'ancienne Rome (en fr), Paris: Mazenod, pp. 639. ISBN 978-2-85088-004-9.
- (1990) Histoire du catholicisme (en fr), Paris: Presses Universitaires de France, pp. 126. ISBN 978-2-13-042854-1.
- (2011) Architecture paléochrétienne (en fr), Gollion (Suisse): Infolio, pp. 172. ISBN 978-2-88474-169-9.
- Pierre Prigent (1995). L'Art dones premiers chrétiens, Desclée de Brouwer, pp. 277.
- H.-J. Reusens (1866). Els catacombes de Rome, Académie d'archéologie de Belgique.
- Émile Male (1950). La fi du paganisme en Gaule et els plus anciennes basiliques chrétiennes (compte-rendu de Raymond Lantier en ligne), Flammarion.
- Orazio Marucchi (1902). Éléments d'Archéologie chrétienne – Basiliques et églises de Rome, Desclée, Lefebvre et Cie.
- Melchior De Vogüé (1865-1877). Syrie centrale : Architecture civile et religieuse du Ier au VII siècles.
- Melchior De Vogüé (1865-1877). Syrie centrale : Architecture civile et religieuse du Ier au VII siècles (Planches).
- Colectiu. La Syrie du Sud du néolithique à l'Antiquité tardive – Un palais épiscopal à Bosra, Presse de l'ifpo, pp. 289-304.
- Maria Antonietta Crippa (1998). L'art paléochrétien, Desclée de Brouwer - Zodiaque, pp. 496. ISBN 978-2-220-04332-6.
- (1970).Revue del histoire dones religions.184
- 87-88.
- (1980).Publication de l'école française de Rome.43(1)
- 617-627.
- (1997).Publications de l'École de Rome.234(1)
- 127-145.
- (1927).Bulletin monumental.86
- 232.
- (1913).Journal dones Savants.11(9)
- 422-424.
- (1935).Comptes-rendus dones séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.79(3)
- 350-361.
- (2010).Travaux de la Maison de l'Orient et de la Méditerranée.53(1)
- 331-346.
- (1981).Mélanges de l'école française de Rome - Antiquités.93(2)
- (1998).Publication de l'École française de Rome.242(1)
- (1954).Mélanges d'archéologie et de histoire.66(1)
- (1692).Revue dones sciences religieuses.36(3)
- 27-85.
- (1972).Mélanges de l'école française de Rome.84(2)
- 1071-1172.
- (1947).Journal dones Savants.2(1)
- 97-112.
- (1948).Journal dones Savants.2(1)
- 97-111.
- (1968).Comptes-rendus dones Séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.112(4)
- 478-493.
- (1989).Publication de l'école française de Rome.123(1)
- 2491-2509.
- (1946).Bulletin de correspondance hellénique.70(1)
- 319-328.
- (1951).Revue dones études helléniques.9(1)
- 149-153.
- (1989).Publication de l'École française de Rome.123(1)
- 345-399.
- (1989).Publication de l'École française de Rome.123(1)
- 1427-1449.
- (2011) Architecture paléochrétienne – Un groupe épiscopale africain au Veu et VIe siècles : Aradi (en fr), Gollion (Suisse): Infolio, pp. 105-146. ISBN 978-2-88474-169-9.
- (2008).Mélanges de l'École française de Rome - Moyen-Âge.120
- 227-238.
- (1981).Comptes-rendus de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.125(3)
- (2003).Histoire urbaine.(7)
- 17-36.
- (1951).Jounal dones savants.1(1)
- 5-12.
- (1989).Publications de l'École française de Rome.123(1)
- 1407-1426.
- (2015).Groupes cathédraux et complexes monastiques, Presses Universitaires de Rennes.
- 87.
- (1993).Publications de l'École française de Rome.175
- (1958).Bulletin monumental.116(4)
- 267-268.
- (1944).Comptes-rendus dones séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.88(2)
- 277-291.
- (1980).Antiquités africaines.15(1)
- 329-348.
- (1996).Bulletin Monumental.154(4)
- 373-379.
- (1989).Publications de l'École française de Rome.123(1)
- 1127-1239.
- (1976).Mélanges de l'École française de Rome.88(2)
- 853-927.
- (1984).Syria.61(3)
- 267-330.
- (2012).Journal dones Savants.2(1)
- 189-280.
- (1962).Comptes-rendues de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.16
- 207-219.
- (1991).Bulletin Monumental.149(2)
- 236-237.
- (1948).Comptes-rendus dones séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.(3)
- 323-328.
- Atelier. (n.d.). La basilique paléochrétienne Saint-Pierre de Vienne (Isère), nouvelles recherches. https://atelier-archeo-alpine.com/la-basilique-paleochretienne-saint-pierre-de-vienne-isere-nouvelles-recherches
- Hernández, G. F. (2010). La construcció de la basílica teodosiana de Sant Pablo Extramuros. Carthaginensia: Revista d'estudis i investigació, 26(49), 169-172.
- Herrera, B. O. C. Escultura arquitectònica i llitúrgica en la basílica tardoantigua de casa ferrera (Mèrida, Badajoz). Novetats aportades des de la revisió de fondos del mnar1. Pàgina 1 blanca, 291.
- Iturgaiz, D. (1967). Batisteris paleocristianos de Hispania. Analecta sacra tarraconensia, 40(2), 209-295.
- Karivieri, A. (2006). The Ilissos Basilica and the introduction of Christian iconography in Athens.
- Masi, S. (2000). Roma i el Vaticà: art i història. Casa Editrice Bonechi.
- Mirabella Roberti, M. (1972). Architettura paleocristiana in Istria. Antichità Altoadriatiche.
- Pedone, S. (2018). Una singolare bottega vaig donar lapicidi bizantini attiva a Hierapolis Efeso i Sardi. Acta ad archaeologiam et artium historiam pertinentia, 30(16 NS), 217-236.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arquitectura paleocristiana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.