Catedral de Valéncia
La Catedral de Valéncia (Iglésia catedral basílica Metropolitana), coneguda popularment com a “La Sèu” en valencià, és sèu de l'arquebisbat de Valéncia i està dedicada per desig de Jaume I —segons la tradició del sigle XIII—- a Santa Maria. Fon consagrada en l'any 1238 pel primer bisbe de Valéncia posterior a la Reconquista, Pere d'Albalat. Se troba sobre l'antiga mesquita, que a l'hora s'havia alçat sobre l'antiga catedral visigòtica.
El gòtic valencià o mediterràneu és l'estil constructiu predominant d'esta catedral, encara que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaiximent, del barroc i neoclàssic. En el seu interior se venera el Sant Càliç, datat del sigle I, i donat a la catedral pel rei Alfons el Magnànim en l'any 1436. Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la Península Ibèrica, que arribaren de Roma a través d'artistes contractats per Aleixandre VI. Este darrer Papa valencià, quan encara era el cardenal Roderic de Borja, feu la petició per a elevar la sèu valentina a la categoria de Metropolitana, que li fon otorgada pel Papa Inocenci VIII en l'any 1492.
Història[editar | editar còdic]
L'estructura principal de la Catedral de Valéncia s'alçà entre els sigles XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil gòtic. No obstant, la seua construcció es prolongà durant sigles,[1] raó per la qual hi ha una barreja d'estils artístics -que van des de l'enjorn romànic, fins al subtil renaiximent, el barroc recarregat i el més contingut neoclàssic- que és la característica més rellevant de la catedral de Valéncia i que la convertix en una joya de l'arquitectura universal.
Les excavacions en l'adjacent Centre Arqueològic de l'Almoina han desenterrat restants de l'antiga catedral visigoda, la qual, més tart, passà a ser mesquita.[2] Hi ha constància documental de que fins a décades despuix de la conquista cristiana en l'any (1238) la mesquita-catedral restà en peu –inclús ab les sentències alcoràniques en les parets-, fins que finalment el 22 de juny de 1262 el flare Andreu d'Albalat[3] resolgué derrocar-la i construir en el seu lloc una catedral, en correspondència en els plans de l'arquitecte Arnau Vidal.[4]
Per a alçar-la es va usar material de les veïnes pedreres de Burjassot i Godella, pero també d'atres més alluntades com les de Benidorm i Xàbia, d'a on arribaren en nau.
Evolució constructiva[editar | editar còdic]
Encara que el recorregut per l'interior de la catedral és molt ric i nos porta d'uns estils a d'atres quasi sense solució de continuïtat, se tracta bàsicament d'un edifici de planta gòtica de tres naus en creuer cobert en cimbori, girola i àbsit poligonal. La catedral, que s'anava fent a mida que la mesquita es derrocava, contava ya a finals del sigle XIII en el deambulatori o girola en les seues huit capelles i en la porta romànica de l'Almoina, situada en el braç oriental del creuer. Entre 1300 i 1350 es tancà el transepte o creuer pel seu costat oest en la construcció de la porta gòtica dels apòstols. També es construiren tres trams de les tres naus -una central i dos laterals-, i s'inicià el cimbori.
L'antiga Sala Capitular (hui Capella del Sant Càliç) (1356-1369), a on se reunien els clercs per a delliberar els asunts interns, i la torre campanar del Micalet (1381-1425) s'alçaren inicialment separades del restant de l'iglésia, pero en l'any 1459 els mestres Francesc Baldomar i Pere Compte iniciaren l'ampliació de les naus de la catedral ab un tram més, conegut com a Arcada Nova o Arcada de la Seu, i l'uniren definitivament tant en la sala capitular com en el Micalet. Des d'aquell moment la catedral fa 94 metros de llarc per 53,65 d'ample en el transepte.
Els sigles del renaiximent (XV-XVI) influiren poc en la ya consolidada arquitectura, pero molt en la decoració pictòrica, com la de l'altar major, i escultòrica, com la de la capella de la Resurrecció.
De l'etapa barroca destaca que en l'any 1703 l'alemà Konrad Rudolf proyectà i inicià la porta principal de la catedral, coneguda com a dels Ferros per la reixa que la volta. A causa de la Guerra de Successió no la pogué acabar, i foren principalment els escultors Francisco Vergara i Ignacio Vergara els qui ho feren. Al ser la seua planta corba, el parament cóncau que en orige creava un singular i estudiat efecte de perspectiva, desvirtuat durant el sigle XX a causa del derrocament dels edificis adjacents (antic carrer de Saragossa) per a ampliar la plaça de la Reina.
Des de l'últim terç del sigle XVIII s'escomençà un proyecte de renovació de l'edifici, l'intenció del qual era dotar-lo d'un aspecte neoclàssic homogéneu, defugint de l'estil gòtic que llavors era considerat obra de bàrbars. L'obra s'escomençà en l'any 1774 i anà a càrrec de l'arquitecte Antoni Gilabert Fornés. La remodelació afectà tant elements constructius com ornamentals: els pinàculs exteriors del temple foren eliminats, els terrats ocults per teulades, i l'estructura gòtica maixquerada per estucs dorats i d'atres elements seudoclàssics.
En l'any 1931 fon declarada monument històric-artístic, pero durant la Guerra Civil Espanyola fon incendiada, raó per la qual se perderen part dels seus elements artístics. El cor, situat en la part central, fon desmontat en 1940 i traslladat al fondo de l'altar major. Els òrguens, que havien patit importants danys durant el conflicte bèlic, no foren reconstruïts. Aixina mateix en l'any 1970 les nomenades Cases dels Canonges, construccions adossades en les capelles exteriors en el carrer del Micalet, foren derrocades per a tornar a la catedral el seu aspecte anterior, a l'hora que l'allaugerarien d'elements d'escàs o nul valor arquitectònic.
En l'any 1972 se mamprengué la faena de repristinació de la catedral, que significà la retirada de quasi tots els elements clàssics, per a recuperar l'aspecte gòtic original. Només va restar com a decoració clàssica la major part de les capelles laterals i de la girola, i alguns elements puntuals, com les escultures sobre els carcanyols del cimbori.
En l'actualitat presenta, despuix de diverses neteges, un bon estat de conservació, especialment despuix de l'exposició duta a terme en l'any 1999 en el nom la Llum de les Imàgens [2]. El temple està declarat Be d'Interés Cultural per part del Consell de la Generalitat Valenciana.
Exterior de la catedral[editar | editar còdic]
La porta de l'Almoina o del Palau[editar | editar còdic]
La porta de l'Almoina, coneguda aixina per ser veïna a la ya desapareguda casa de l'Almoina, a on s'ajudava als necessitats, és la més antiga de la catedral. També és coneguda com a Porta del Palau pel seu veinage en el palau arquebisbal. D'estil romànic, constituïx un element clàrament diferenciat del restant de la catedral, que és principalment gòtic. El fet de que estiga mirant cap a la Meca sugerix que allí mateixa es trobava el mihrap de la mesquita principal de la ciutat. La porta, sobreïx de l'extradòs del mur catedralici formant un arc abocinat de sis arquivoltes de mig punt concèntriques i en degradació (de fora cap a dins), que es recolzen sobre fines columnes en capitels, magníficament historiats en escenes del Génesis en la part esquerra, i de l'Èxodo en la dreta.
La composició i l'estil d'esta porta (especialment els elements geomètrics) són molt pareguts als de la "porta dels Fillols" de la catedral de Lleida, lo que fa pensar ad alguns autors en un mateix autor o mestre d'obres, encara que durant l'Edat Mija les colles de picapedrers viajaven i treballaven per tota Europa, i copiaven les idees d'atres autors (un bon eixemple serien les Torres de Quart, obra del valencià Francesc Baldomar inspirada en el castell de Nàpols) i per això les catedrals de Lleó i Burgos són tan paregudes a les franceses, el romànic pirenaic és tan paregut al de Lombardia, o el Micalet se pareix tant als campanars d'Osca i Lleida.
En opinió d'Amando García Rodríguez: [5]
"Esta semejanza ha hecho pensar en la posibilidad de que algún maestro leridano fuera el responsable de su construcción. Otros historiadores consideran que es demasiado restrictivo encuadrar la portada del Palau dentro de este modelo y que más que en la escuela de la catedral de Lérida habría que pensar en una última etapa de las edificaciones románicas existentes tanto en Aragón como Cataluña. En todo caso, la portada se diferencia de esas portadas por su extraordinaria decoración figurativa, que corresponde a una época algo más tardía que la de aquellas."
Per atra banda, les ménsules o permòdols d'esta porta representen a sèt parelles entre les que està inscrit: en Pere am Na Maria, sa muller; Guillermo am na Berenguera, sa muller; en Ramon am na Dolça, sa muller; en Francesc am na Ramona, sa muller; en Bernat am na Floreta, sa muller; en Bertran am na Berenguera, sa muller; i en Doménec am na Ramona, sa muller.
Estos fets, han segut combinats en la llegenda de les donzelles de Lleida per alguns cronistes com Beuter i Escolano, i tergiversades pels autors pancatalanistes moderns, per a concloure que esta porta fon obra d'un arquitecte lleidatà, que les parelles que apareixen en ella foren lleidatanes i que per tant "els primers repobladors de la ciutat foren lleidatans"; i aixina "demostrar" que els valencians parlen "català occidental". Pero esta afirmació, encara que fon defesa per clàssics valencians com Lluís Vives, està basada en una legenda sense fonament històric i lo més probable és que els personages representats foren els burguesos o nobles promotors de l'obra, puix que a lo llarc de l'història, i a lo llarc de tota Europa, era habitual representar o indicar d'alguna forma gràfica i simple quí havia pagat les obres públiques o privades (foren romàniques, gòtiques, renaixentistes, etc), puix que era la forma ideal de fer saber a la societat (majoritàriament analfabeta) quí (o quins) havien segut els promotors o benefactors; esta teoria és la més acceptada per historiadors, inclús pels pancatalanistes.
Capella de Sant Jordi[editar | editar còdic]
Si caminem des de l'Almoina deixant la catedral a la nostra esquerra trobem just davant del Centre Arqueològic de l'Almoina una chicoteta capella, la de Sant Jordi. Segons les cròniques, el 9 d'octubre de 1238, conquistada la ciutat de Valéncia, Jaume I se dirigí a la mesquita major, i feu la primera missa en el lloc a on hui es troba esta capella de Sant Jordi, adossada a la part exterior del àbsit.
En l'interior de la capella, sobre un altar, hi ha un retaule gòtic, en una pintura de Sant Jordi i un ròtul que diu: Sant Jordi en la batalla del Puig de Santa Maria. Any 1237. Esta pintura és molt pareguda -a chicoteta escala- al quadro que es conserva en la Victoria and Albert Museum de Londres i que allí diu "Sant George in the Battle of Puig".
Obra Nova[editar | editar còdic]
Si al passar la capella de Sant Jordi u continua voltant la catedral per l'esquerra es troba un passadiç de l'any 1660 que unix la catedral en la Basílica de la Verge dels Desamparats. Despuix de passar-ho comença l'Obra Nova, una galeria o tribuna d'estil renaixentiste que està oberta cap a la actual Plaça de la Verge, que històricament rebia el nom de la plaça de la Sèu.
Esta tribuna de tres pisos en arcades obertes, d'estil renaixentiste (en el pis d'avall), toscà (en mig) i jònic (dalt) estava adscrita a la contemplació dels espectàculs públics, com a processons i eixecucions per part dels canonges. Per això rep també el nom de llongeta dels canonges o del Capítul. La seua construcció s'inicià en l'any 1566, baix la direcció del arquitecte Miquel Porcar i del fuster i talliste Gaspar Gregori.
En una de les restauracions de la catedral durant la segon mitat del sigle XX fon suprimida la seua teulada i balcons i columnetes quedaren molt visible, com una espècie de teatre romà adherida a la catedral. Com contrapartida, el cimbori gòtic ara pot ser millor contemplat des de la Plaça de la Verge.
Porta dels apòstols[editar | editar còdic]
Només passar l'Obra Nova a l'esquerra es troba la porta dels Apòstols, nomenada aixina per les estàtues dels dotze apòstols que alberga. D'estil gòtic francés, contrasta notablement en la porta romànica de l'Almoina en que confronta a l'atra banda del creuer. Se sap que en la seua construcció treballà Nicolàs d'Ancona o de Autun des de l'any 1303 i que en 1354 ya estava acabada. Fora qui fora el seu autor, era un mal coneixedor de la pedra del país, puix amprà una pedra trencadiça que es degradà en rapidea i que obligà a continues reparacions, ya documentades en el sigle XV. Durant els anys 1960 la porta fon completament restaurada i les figures originals -en molt mal estat de conservació- foren expostes en el museu de la catedral i substituïdes per còpies, que són les que hui decoren la porta.
La porta s'obri abocinada sobre un mur resaltat que li servix d'enquadrament. Consta de tres arquivoltes oixivals decorades respectivament, en catorze estatuilles d'àngels (la interior), setze de sants i díhuit de profetes (l'exterior), colocades unes sobre les atres, seguint la direcció dels arcs i cada una en els seus corresponents doselets. Totes estes figures, en total quarantahuit, estaven policromades.
Estes tres arquivoltes se recolzen sobre sis doseletes -tres a cada costat- que protegixen sis estàtues de apòstols recolzats, a l'hora, sobre pilars de secció prismàtica triangular del qual les seues cares se decoren en quadrifulles en esfinges de la verge i de l'Arcàngel, en relleu, i alguns escuts del rei, familiars (Com els Borja o els Centelles) i gremials. Els atres sis apòstols apareixen situats fòra del arc, pero sobre idèntics pedestals. En l'àngul que forma la porta en el mur de l'iglésia, a abdós costats, apareixen en sents doselets gòtics, les estàtues de Sant Sixt i Sant Llorenç i de Sant Valeri i San Vicent Màrtir. Els batients o fulles de les portes, els claus i els herrages de la porta són originals de l'any 1438.
L'arquivolta resta emmarcada per un gablet abonat per arqueries cegues en estàtues. En la part superior de la frontera, també dins d'un gablet, s'obri una gran rosetó de sis puntes, que representa l'estrela de Davit o Salomó, de 6,45 metros de diàmetro, constituïda per dos triànguls equilàters entrellaçats en els intersticis de la qual figuren alguns adorns de traceria calada que emmarca vidrieres polícromes. Este rosetó fon casi totalment reconstruït en els anys 1960 a l'haver patit el mal de la pedra.
En el tímpan de la porta es troba l'image de Santa Maria, baix l'advocació de qui fon consagrada la catedral, en Jesuset en braços voltada de huit àngels músics; abans de l'any 1599 esta image de la Verge del tímpan se trobava en el mainel, de manera molt semblant a la que hi ha en l'Iglésia archiprestal de Morella.
En el peu de la porta dels Apòstols se reunix tots els dijous a les 12 del matí el Tribunal de les Aigües, relíquia secular de l'administració de justícia corresponent al dret d'aigües de l'horta de Valéncia. Provablement ya es reunia en este mateix lloc quan l'actual catedral era encara mesquita.
Micalet[editar | editar còdic]
- Artícul principal → El Micalet.
Des de la Porta dels Apòstols, si u deixa la plaça de la Verge a la dreta i es dirigix pel carrer del Micalet, arriba a la torre campanar del Micalet, entranyable emblema sentimental per al poble valencià, i provablement el monument més característic de la ciutat. Fon iniciat en l'any 1381 per Andreu Julià, i per a commemorar este fet se gravà una inscripció -casi illegible hui dia- sobre la base de la torre que diu: "Aquest campanar fonch començat en lany de la nativitat de nostre senyor Jesucrist MCCCLXXXI. Regnant en Arago lo molt alt rei en Pere. Estant de bisbe en Valencia lo molt alt en Jaume, fill de lalt infant en Pere e cosi germa de dit rey". Andreu Julià deixà l'obra en l'any 1396 i en 1402 la reanudà Josep Franch. En l'any 1414 es feu càrrec de l'obra Pere Balaguer, que és l'autor de la bella decoració del darrer cos.
Porta dels Ferros[editar | editar còdic]
Just al costat del Micalet se troba la porta principal, nomenada dels Ferros per la reixa de ferro que circumda l'atri d'entrada. És la més moderna, iniciada en l'any 1703 per l'escultor i arquitecte alemà Konrad Rudolf. Arribà a Valéncia en l'archiduc Carles d'Àustria, pero al finalisar la guerra de Successió se n'anà en ell, puix que era el seu escultor de càmara, i deixà paralisades les obres en l'any 1707, que foren acabades en 1713 pels seus discípuls Francisco Vergara "el Vell" i Francisco Stolz. D'atres escultors que intervingueren foren Andrés Robles i Ignacio Vergara i els picapedrers, José Mines i Domingo Laviesa.
Esta porta és de notable interés pel seu plantejament acertat i atrevit dins del context hispànic de l'época. Se tracta d'u dels pocs eixemples de l'aplicació del barroc arquitectònic italià, de planta ondulant i en moviment, a estil de Bernini o Borromini, a diferència dels edificis barrocs espanyols de l'época, churriguerescs, en planta tradicional i gran profusió decorativa.
La porta dels Ferros, que es pareix a un retaule de forma cóncava, medix més de 36 metros d'altura. Quan se construí pretenia crear l'ilusió òptica d'una major sensació d'espai en un lloc realment molt chicotet -a la manera de Bernini o Borromini- puix que fon concebuda per a ser vista des de l'estret carrer de Saragossa que acabava en la mateixa porta. Hui este carrer ha desaparegut a l'eixamplar-se la plaça de la Reina i la forma retorçuda de la porta en una plaça gran, resulta del tot incomprensible.
La porta dels Ferros, que està precedida per un atri que llimita una reixa de ferro, també barroca, se desenrolla en tres cossos superposts: en el primer, hi han tres columnes a cada costat de la porta, en fusta decorat i capitells corintis, realisats per Konrad Rudolf entre els que s'obrin sendes hornacines en les estàtues de Sant Tomàs de Vilanova i Sant Pere Pasqual, obra de Francisco Stolz. Sobre l'arc d'entrada destaca un baix relleu, atribuït a Ignaci Vergara que representa l'anagrama de la Verge, en glòria d'àngels i d'atres decoracions, i emmarcat sobre una venera d'estil rococó.
El segon cos, més reduït, té quatre columnes del mateix orde, en l'intercolumni del centre, un rosetó oval, i en els laterals les estàtues de Sant Llorenç de Francesc Stolz i de Sant Vicent Màrtir, obra de Konrad Rudolf, i medallons en els busts dels papes valencians, Calixt III i Aleixandre VI, en figures alegòriques: als peus del primer la caritat i la justícia, i als del segon l'esperança i la fortalea; les dos són obres de Francesc Vergara.
En el tercer cos, de menors dimensions, se representa l'assunció de la Verge en un alt relleu atribuït a Ignaci Vergara i, en àtic, el símbol del Esperit Sant en relleu baix un frontó partit, i en els seus extrems, les escultures de Sant Lluís Beltran i Sant Vicent Ferrer, obra de Stolz.
Interior de la catedral[editar | editar còdic]
Cimborri[editar | editar còdic]
D'estil gòtic francés (sigle XIV-XV), està format per un prisma octogonal de dos cossos superposts, en huit vidrieres de fina traceria calada en cada cos. El primer cos o part baixa és d'autor desconegut, del sigle XIV, mentres que el segon cos o part alta és obra de Martí Llobet (del 1430 més o manco). El cimborri dota de llum natural sempre blanca al creuer, gràcies a les finestres translúcides d'alabastre i al fet de que l'armaçó de pedra està reduït al mínim.
El cimborri descansa en trompes còniques i se tanca en una revolta de creueria composta per huit nervis i plementèria de rajola. En una alçària d'uns 40 metros, l'ausència de contrafots i la llaugerea constructiva derivada de la traceria calada dels seus murs resulta prodigiosa des d'el punt de vista arquitectònic.
En els carcanyols, baix les trompes del cimborri figuren quatre escultures d'estuc del sigle XVIII que reprsenten als quatre evangelistes en els atributs en que se identifiquen: Sant Lucas en el bou, obra de Josep Pujol, Sant Joan Evangeliste en l'àguila del mateix autor, Sant Mateu en el àngel, de Josep Esteve i Sant Marc en el lleó, de Francesc Sanchís. En la seua part superior n'hi ha una campana (el cimboriet) de l'any 1805 que actualment no s'utilisa.
Cimborri vist per dins, a on se poden observar els quatre carcanyols
Cimborri de la Seu
Capella del Sant Càliç[editar | editar còdic]
Obra d'Andreu Julià en estil gòtic florit (1356-1369), l'actual capella del Sant Càliç se destinava en un principi a la celebració de reunions del capítul de la catedral, es dir, a sala capitular. També se gastava per a enterros de prelats i canonges, i en el seu sub-pis n'hi ha una cripta que hui es troba cegada. Posteriorment va servir de càtedra de teologia, sent també aprofitada per a reunir-se les Corts Valencianes. Més tart va rebre el nom de la Capella del Crist de la Bona Mort, pero en l'any 1916 se va decidir el traslladament del Sant Càliç a la capella, d'a on prové el seu actual nom.
Originalment era una capella exenta, pero en l'any 1496 Pere Comte va concloure el passadiç, en estil gòtic florit, que l'unia en el rest de la catedral. Per a accedir, n'hi ha que entrar per la porta dels Ferros i girar a ma dreta fins que trobem una entrada al corredor o sala d'accés, al final de la qual n'hi ha una portalada gòtica en pedra que permet l'ingrés en la capella. En este passadiç d'accés trobem cinc sepulcres gòtics de pedra, u dels quals del bisbe Vidal de Blans, que manà edificar l'Adoració dels Pastors, obra de l'any 1472, de Paolo de San Leocadio. Esta obra, que es troba en un estat de conservació pèssim, era un dels frescs que realisà per a mostrar la seua maestria i acreditar-se per a pintar el presbiteri i és, al mateix temps, una de ls primeres pintures renaixentistes -si no la primera- feta en la Península Ibèrica. Front a est fresc n'hi ha un retaule de Sant Miquel posterior, de principis del sigle XVI, obra sojorna del Mestre de Gavarda, encara d'estructura gòtica, encara que de transició al Renaiximent. Resulta interessant comparar-lo tant en l'Adoració dels Pastors de Paolo de Sany Leocadi com en el quadro de Batisme del Crist, obra de madurea del mateix Macip.
Girola[editar | editar còdic]
Es una de las parts més antigues de la catedral, ya que per ací escomença la seua construcció en l'any 1262. La girola, espai destinat per a que els fidels puguen deambular a través de las capelles sense interrompre el cult de l'Altar Major, no es un element molt habitual en les iglésies de Valéncia, ya que a soles apareix en la catedral i en Santa Caterina.
Primitivament se podia contemplar l'Altar Major a través dels arcs del presbiteri (com encara hui en l'iglésia de Santa Caterina, pero es cegaren en motiu de la reforma barroca de l'àbsit del sigle XVII.
Capella de la Resurrecció[editar | editar còdic]
Se troba en el trans-altar i es diu popularment "la Coveta". És un bell alt relleu renaixentiste de la resurrecció, de l'any 1510, fet en pedra alabastrina polida i abrillantada. La manà fer el llavors bisbe cardenal de Valéncia Roderic de Borja, futur papa Aleixandre VI, en memòria al seu tio Calixt III. Conserva rests de policromia i del dorat que el decoraven i ha segut atribuït successivament a Damià Forment, Pere Berruguet i atres, pero finalment s'ha documentat com de Gregori de Biguerny.
Sacristia[editar | editar còdic]
La sacristia és una de les parts més antigues de la catedral, gòtica del sigle XIII. S'encontra en el cantó dret del començament de la girola, en la seua intersecció en el creuer. És un espai de planta quadrada cobert en una revolta de creueria octopartita i trompes en els cantons. Té un gran finestral gòtic de sis metros d'altura que l'ilumina. Se comunica en atra habitació que és l'actual Sala Capitular en la que està la galeria de retrats de tots els prelats de la seu valentina.
Altar Major[editar | editar còdic]
El Altar Major de planta poligonal està cobert per una revolta de sis nervis. Té cinc finestrals i se comunica en la girola a través de dos portes laterals. Tant la revolta com els murs estaven ornamentats en murals encarregats a Miquel Alcanyís, que va fer en l'any 1432, pero que desaparegueren en un incendi en 1469. Posteriorment, cap a l'any 1474, s'encarregaren noves pintures, d'estil renaixentiste, a Paolo de Sant Leocadi i Francesc Pagano. Estes pintures foren tapades, per una luxosa ornamentació barroca durant 1674-1682, portada a cap baix la direcció de Juan Pérez Castiel. L'àbsit gòtic de planta poligonal quedà recobert en noves revoltes, superposició d'adorns, imàgens, pilastres, columnes salomòniques, permòdols, mènsules, carcanyols, tímpans partits, festons, àngels dorats, etc. La riquea de marbres i dorats, la suntuositat de les formes i profusa decoració evocava l'estil rococó.
Aixina fon fins a juny de l'any 2004, quan per asar foren encontrades baix la revolta de Juan Pérez Castiel unes pintures de gran bellea que han segut datades en l'any 1474. Estes pintures, que representen àngels tocant instruments musicals, són les adés mencionades de Paolo de San Leocadi i Francesc Pagano. Poc despuix de l'incendi de 1469, cap a 1474, el que seria futur Papa Aleixandre VI ordenà a abdós pintors que realisaren les pintures al fresc que ara se tornen a contemplar, despuix de que la revolta de Pérez Castiel fora desmontada.
Retaule major[editar | editar còdic]
En el presbiteri trobem ademés un retaule que en realitat és un gran armari acotat per dos portes, que guardava un retaule renaixentiste d'argent elaborat pel orfebre Bernabo Thadeo de Piero de Pone, que fon fundit en Mallorca en l'any 1812 per a engrunsar moneda en la guerra contra Napoleó.
Naus[editar | editar còdic]
L'estructura principal de la catedral, formada per les naus, el transepte i la girola, se va construir entre el sigle XIII i el sigle XV, raó per la que és d'estil gòtic i, concretament, gòtic valencià o mediterràneu, que se caracterisa per ser més primitiu horisontal i pesat que el vertical i suntuós gòtic francés.
Capella de Sant Francesc de Borja[editar | editar còdic]
Es tracta d'una de les capelles laterals de la part dreta de la nau central, dedicada a Sant Francesc de Borja, la qual conté dos magnífics quadros de Goya de l'any 1788. El de la esquerra representa a Sant Francesc de Borja despedint-se dels seus familiars en el Palau Ducal de Gandia per a ingressar en la Companyia de Jesús. A la dreta trobem a Sant Francesc de Borja, ya sacerdot jesuïta, que assistix a un moribunt impenitent.
Elements singulars de la catedral[editar | editar còdic]
Entre els elements singulars cal destacar, pel que fa en l'exterior del temple:
- La porta oriental, nomenada de l'Almoina i d'estil romànic (s. XIII)[6]
- La chicoteta capella septentrional, nomenada de Sant Jordi, a on es va celebrar la primera missa (s. XIII)
- L'arcada nort-occidental, nomenada Obra Nova i d'estil renaixentiste italià (s. XVI)
- La porta occidental, nomenada dels apòstols i d'estil gòtic francés (s. XIV)
- El campanar, nomenat el Micalet i d'estil gòtic valencià (s.XIV)
- La porta meridional, nomenada dels Ferros i d'estil barroc italià (s. XVIII)
Pel que fa a l'interior del temple cal destacar:
- El cimbori, maravella del gòtic francés (s. XIV), tant vist des de dins com des de fora
- L'antiga sala capitular o Capella del Sant Càliç, d'estil gòtic tardà (segona mitat s. XIV)
- La girola, d'estil gòtic valencià (s.XIII), majorment recoberta de decoració neoclàssica (s. XVIII)
- L'altar major o presbiteri, decorat en pintures renaixentistes (s. XV) i afegits posteriors barrocs (s. XVII)
- La nau principal i les laterals, d'estil gòtic valencià (S. XIII-XIV)
Personages destacats[editar | editar còdic]
- Jaume I, rei de Valéncia, iniciador de la catedral
- Pere Balaguer, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Andreu Julià, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Vicent Ferrer, sant que va predicar en la catedral
- Alfons el Magnànim, rei de Valéncia que va portar el Sant Càliç a la catedral
- Ausias March, poeta soterrat en la catedral
- Martí Llobet, mestre pedrapiquer i escultor que va treballar en la catedral
- Francesc Baldomar, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Pere comte, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Roderic de Borja, Papa que va introduir el renaiximent en la catedral
- Vicent Macip, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Paolo de Sant Leocadio, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Fernando Yáñez de l'Almedina, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Hernando dels Plans, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Juan Pérez Castiel, escultor barroc que va treballar en la catedral
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ de fet, en valencià es diu la frase “Això és més llarc que l'obra de la Sèu” , per a referir-se a una cosa que no s'acaba mai (Mira i Casterà, Joan Francesc, p. 28).
- ↑ (Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214).
- ↑ Andreu d'Albalat era germà del primer bisbe de Valéncia i arquebisbe de Tarragona, Pere d'Albalat, i despuix ell mateix fon bisbe de la diòcesis Valentina de 1276 a 1288. Esta diòcesis era anhelada tant pel primat de Toledo com per l'arquebisbe de Tarragona, qui finalment es va fer en esta gràcies al soport de Jaume I, que volia preservar els seus regnes de la ingerència castellana (Furió, Antoni, p. 62).
- ↑ Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214. Segons una hipòtesis de treball l'antiga mesquita musulmana, es correspondria en l'actual transepte de la catedral, sent la porta dels apòstols l'entrada a la mesquita i la porta de l'Almoina el mihrab [[1]].
- ↑ García Rodríguez, Amando: "La Catedral de Valencia". Cátedra de Eméritos de la Comunidad Valenciana, Valéncia, 2008.
- ↑ Porta romànica
- Bérchez, J., Arquitectura renaixentista valenciana (1500-1570). Valéncia, Bancaixa, 1994, pàg. 37 ISBN 84-87684-49-1
- Enciclopèdia Espasa v. 25, pàg. 769, (ISBN 84-239-4525-1)
- Martínez Rondán, Josep. El retaule de la Resurrecció de la Seu de Valéncia. Sagunt, 1998
- Olmedo de Cerdá, María Francisca. Callejeando por Valencia, pág. 213. Carena Editors, S.l. ISBN 84-87398-72-3
Bibliografia[editar | editar còdic]
- García Martínez, José Luis (2014). «El desaparecido patrimonio mueble del Palacio Arzobispal de Valencia.». e-rph (14): 183-203
- García Rodríguez, Amando: "La Catedral de Valencia". Cátedra de Eméritos de la Comunidad Valenciana, Valéncia, 2008
- Hernández Úbeda, Luis (coord.): "Conéixer Valéncia a través de la seua arquitectura". Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana i Ajuntament de Valéncia, Valéncia, decembre de 1996
- Mira i Casterà, Joan Francesc: Valéncia per a veïns i visitants. Ediciones Bromera, Colección Grans Obres, Alzira. Segunda edición, mayo de 2007, pag.s 82-84
- Prosper, Pilar / Matas, Josep: "Arquitectura Civil i religiosa en la Ciutat de Valéncia", Lo Rat Penat, Valéncia, 1996. ISBN 84-89069-18-2
- Sanchis Guarner, Manuel: La Ciutat de Valéncia. Ajuntamenty de Valéncia, Valéncia. Quinta Edición 1989
- Simó, Trinidad y Sebastià, Anna: Grande Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. Editorial Prensa Ibérica, 2005. Volumen IV, pag.s 214-216, ve: "Catedral de Valencia"
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Catedral de Valéncia.- Pàgina oficial de la catedral de Santa Maria de Valéncia, La catedral del Sant Càliç
- Fotografies
- La Porta dels Ferros de la catedral de Valencia, canto al regionalismo y a la Virgen - Baltasar Bueno - La Razón
| |||||||||||||||||||||||||||||||