Història de l'astronomia

Història de l'astronomia

La història de l'astronomia és el relat de les observacions, descobriments i coneiximents adquirits a lo llarc de la història en matèria astronòmica.

L'astronomia sorgix des de que la humanitat va deixar de ser nómada i es va escomençar a convertir en sedentaria; Despuix de formar civilisacions o comunitats va escomençar el seu interés pels astres. Des de temps inmemorables s'ha vist interessat en els mateixos. Estos han ensenyat cicles constants i inmutabilidad durant el curt periodo de la vida del ser humà, lo que va anar una ferramenta útil per a determinar els periodos d'abundància per a la caça i la recolecció o d'aquells com el hivern en que es requeria d'una preparació per a sobreviure als canvis climàtics adversos. La pràctica d'estes observacions és tan certa i universal que s'han trobat a lo largo y ancho de el planeta en totes aquelles parts en a on han habitat els sers humans. Es deduïx llavors que l'astronomia és provablement un dels oficis més antics, manifestant-se en totes les cultures humanes.

En casi totes les religions antigues existia una cosmogonia que intentava explicar l'orige de l'univers, lligant este a elements mitològics. L'història de l'astronomia és tan antiga com l'història del ser humà. Antigament s'ocupava, únicament, de l'observació i prediccions dels moviments dels objectes visibles a simple vista, quedant separada durant molt temps de la Física.

Sembla ser que les piràmides d'Egipte varen ser construïdes sobre patrons astronòmics molt precisos. En 1999 es va descobrir en Sajonia-Anhalt (Alemània) el famós disc celest de Nebra (del 1600 a. C.), que és la representació més antiga coneguda de la volta celest. Potser varen ser els astrònoms chinencs els qui varen dividir, per primera volta, el cel en constelacions. Els antics grecs varen fer importants contribucions a l'astronomia, entre elles, la definició de magnitut. En Europa, les dotze constelacions que marquen el moviment anual del Sol varen ser denominades constelacions zodiacales. La astronomia precolombina (posterior a el XII) posseïa calendaris molt exactes.

La inmutabilidad del cel està alterada per canvis reals que l'home en les seues observacions i coneiximent primitiu no podia explicar, i d'allí va nàixer l'idea de que en el firmament habitaven poderosos sers que influïen en els destins de les comunitats i que posseïen comportaments humans, i que per tant requerien d'adoració per a rebre els seus favors o a lo manco evitar o mitigar els seus castics. Este component religiós va estar estretament relacionat a l'estudi dels astres durant sigles, fins que els alvanços científics i tecnològics varen ser aclarint molts dels fenomens que en un principi no eren compresos. Esta separació no va ocórrer pacíficament i molts dels antics astrònoms varen ser perseguits i jujats en propondre una nova organisació de l'univers. Actualment estos factors religiosos sobreviuen en la vida moderna com superstició.

A pesar de la creència comuna, els grecs sabien de la esfericidad de la Terra. No va passar desapercebut per a ells el fet de que l'ombra de la Terra proyectada en la Lluna era redona, ni que no es veuen les mateixes constelacions en el nort del mar Mediterrànea que en el sur. En el model aristotèlic lo celestial pertanyia a la perfecció («cossos celests perfectament esfèrics movent-se en òrbites circulares perfectes») mentres que lo terrestre era imperfecte; estos dos regnes es consideraven com oposts. Aristóteles defenia la teoria geocéntrica per a desenrollar els seus postulats. Va ser provablement Eratóstenes qui dissenyara la esfera armilar, que és un astrolabio, per a mostrar el moviment aparent de les estreles al voltant de la terra.

La astronomia observacional va estar casi totalment estancada en Europa durant la Edat Mija, a excepció d'algunes aportacions com la d'Alfonso X l'Sabio en els seus taules alfonsíes, o els tractats d'Alcabitius, pero va florir en el món en el Imperi persa i la cultura àrap. Al final de el X, un gran observatori va ser construït prop de Teheran (Iran), per l'astrònom persa Al-Khujandi, qui va observar una série de passos meridianos del Sol, lo que li va permetre calcular la oblicuidad de la eclíptica. També en Pèrsia, Omar Khayyam va elaborar una reforma al calendari que ho feya més precís que el calendari juliano, acostant-se al calendari gregoriano. A finals de el IX, l'astrònom persa Al-Farghani va escriure àmpliament sobre el moviment dels cossos celests. El seu treball va ser traduït al llatí en el XII. Abraham Zacuto va ser el responsable en el XV d'adaptar les teories astronòmiques conegudes fins al moment per a aplicar-les a la navegació de la marina portuguesa. Esta aplicació va permetre a Portugal ser la puntera en el món dels descobriments de noves terres fòra d'Europa.

Vore també: Anex:Cronologia de l'astronomia

Astronomia pretelescópica

En l'història de l'astronomia, l'astronomia pretelescópica es referix a les observacions, instruments, teories i conceptes astronòmics desenrollats en les distintes civilisacions durant el periodo històric que precedix a l'aparició i us del telescopi refractor. Els telescopis refractors cohabitaron en les últimes observacions pretelescópicas. Varen ser ràpidament utilisats a gran escala pels observadors, com Galileo Galilei en 1609 en el seu perspicillum apuntant cap al cel.

L'observació del cel en la prehistòria

Per definició, no existix informació directa o escrita sobre les observacions del cel durant el Paleolític i solament alguns indicis aïllats permeten sospitar d'ells. Segons autors rars, com la paleoastrónoma francesa Chantal Jègues-Wolkiewiez (anys 1950), determinats objectes donen testimoni de l'observació de les estreles, del Sol o de la Lluna dibuixant una cartografia de les posicions dels objectes celests.

Una atra font d'informació és la tradició narrativa i el lèxic de llengües antigues o vives. Aixina, la designació indoeuropea dels «orsos» polars o del «alce» per a la estrela polar, i de varis atres asterismes i constelacions, testimonia una cultura molt antiga, de la mateixa manera que el nom més recent de Septentrión (‘sèt bous’ [baixe el jou]) que equivaldria a una cultura agrícola. Les correspondències de nocions mítiques comunes entre zones distants (Europa i Amèrica del Nort, en particular) no semblen fortuïtes, lo que implicaria una herència d'a lo manco 15 000 anys d'antiguetat.

Segons l'arqueòlec nortamericà Alexander Marshack (1918-2004), les indentaciones gravades en un os d'àguila desenterrado en el abric Blanchard i que daten de fa uns 32 000 anys correspondrien a anotacions llunars: el seu número i posició podrien estar relacionats en lunaciones. Segons Chantal Jègues-Wolkiewiez, l'ornamentació específica de les grutas del sur de França, quan correspon per eixemple als solsticis, seria un atre element significatiu. Esta autora inclús considera que les pintures d'estes coves podrien ser cartes estelars. Per a ella, l'escenari del Pou de la cova de Lascaux (d'uns 17 000 anys d'antiguetat) supondria coneiximents astronòmics: sugerix reconéixer allí una representació de les Pléyades i del zodíac.

La visualisació de la llum solar en la porta d'entrada a la cova durant aproximadament 50 minuts durant la posada del sol en el moment del solstici d'estiu, confirma este allumenament complet de la rotonda durant este periodo solsticial en el moment de la creació de l'obra. Allumenament que permet inclús treballar a plena llum, durant casi una hora, durant uns dies a l'any, a principis d'estiu. Pero també la llum de la lluna plena de matí durant el solstici d'hivern.

La visualisation de la lumière solaire sur la porte d'entrée de la grotte pendant 50 minutes environ lors du coucher solaire au moment du solstice d'été, confirme cet éclairement complet de la rotonde pendant cette période solsticiale au temps de la création de l'œuvre. Éclairement permettant même un travail en pleine lumière, presque durant unix heure pendant quelques jours parell an au début de l'été. Mais aussi lumière de la pleine lune li matin lors du solstice d'hiver.

Chantal Jègues-Wolkiewiez

El significat profunt d'estos mapes es desconeix; podria ser religiós o de calendari, marcant els periodos importants de migració d'animals, de caça, etc. Esta hipòtesis, inicialment qüestionada en nom de diversos prejuïns, científics o no, resulta estimulant una volta que es té en conte la interdisciplinariedad. La falta d'evidència arqueològica explícita no significa en modo algun que l'observació del cel no eixercitara cap paper entre els humans prehistòrics: açò està ben atestat en les cultures contemporànees de caçadors-recolectors, com els aborigen australians.

Del Neolític els jaciments trobats es multipliquen encara que la seua interpretació seguix sent delicada. L'implantació de calendaris, que atesten un coneiximent cert de l'evolució del cel, va anar de vital importància per a estes civilisacions agràries. La capacitat d'anticipar events estacionals o anuals va fer possible la planificació. Per tant, es va donar una interpretació religiosa a les possibles causes dels fenomens celests.

El sorgiment de les pràctiques agràries va ser potser acompanyat per la pràctica de diversos cults uranos (que es relacionen en el cel, espai dedicat a lo sagrat) i, en ells, de l'astronomia i de la astrologia (aixina com en atres llocs, la astrologia caldea i la chinenca).

Innumerables sepultures d'esta época estan orientades cap a una direcció particular del cel. Entre els descobriments arqueològics associats a la pràctica del calendari, cal mencionar els cons rituals d'or desenterrados en França i el sur d'Alemània, interpretats com els tocats dels sacerdots d'un cult solar, i el disc de Nebra^{cita requerida}. El círcul de Goseck, traçat fa casi 7000 anys, és l'observatori solar més antic conegut.^{cita requerida}

Els vestigis que han aparegut del Neolític, com els grans círculs megalítics dels que els més coneguts són Nabta Plaja, de 6000 a 6500 anys d'antiguetat, o Stonehenge (Wiltshire, Anglaterra), erigit entre 5000 i 3500 anys abans del present, difícilment poden calificar-se com a observatoris. La seua funció era sobretot religiosa, i l'observació, si va haver alguna observació, es llimitava a l'identificació ritual de les alliniacions solars, tal volta llunars o planetàries (Venus), en el moment de l'eixida i posada d'eixos cossos en determinats periodos de temps de l'any. Ademés, els grups culturals que els varen erigir no complixen les condicions abans expostes: es caracterisen en particular per l'absència d'escrits i de documents que permeten deduir en certea que la funció dels monuments megalítics comportava efectivament un component astronòmic, o que inclús l'astronomia jugara un paper important dins de tals grups. Encara que Camille Flammarion, per eixemple, i molts uns atres abans i despuix d'ell, parlaran en relació en losde círculs megalítics de «monuments en finalitat astronòmica» i «observatoris de pedra». Pero els estudis arqueoastronómicos portats a terme durant els últims trenta anys han matisat fortament tal afirmació.

Des dels anys 1970, la arqueoastronomía, que es dedica a l'estudi d'este tipo de construccions i del seu significat astronòmic, s'ha convertit en una disciplina independent.

Entre els llocs arqueològics que han segut considerats per alguns com a llocs per a la observació astronòmica, es troben:

Europa prehistòrica

Des de 1990, la comprensió dels europeus prehistòrics ha canviat radicalment gràcies als descobriments d'antics artefactes astronòmics en tota Europa. Eixos artefactes demostren que els europeus del Neolític i de l'Edat del Bronze tenien ya un coneiximent sofisticat de matemàtiques i astronomia. Entre eixos descobriments es troben:

• L'arqueòlec paleolític Alexander Marshack va propondre una teoria en 1972 de que els ossos de jaciments en Àfrica i Europa possiblement de fa 35000 a. C. podrien haver-se marcat de manera que rastrejaren les fases de la Lluna,Plantilla:Page needed una interpretació que ha segut criticada.

• El calendari de Warren Field en la vall del riu Dee en Aberdeenshire, Escòcia. Excavat per primera volta en 2004, fins a 2013 no es va revelar com una troballa de gran importància, sent fins a la data el calendari més antic conegut, creat al voltant de el 8000 a. C. i anterior a tots els demés calendaris en uns 5000 anys. El calendari pren la forma d'un monument mesolítico primerenc que conté una série de 12 clots que semblen haurien ajudat a l'observador a seguir els mesos llunars imitant les fases de la Lluna. També s'alinea en l'eixida del sol en el solstici d'hivern, coordinant aixina l'any solar en els cicles llunars. El monument hauria segut mantingut i remodelat periòdicament, potser fins a centenars de voltes, en resposta als canvis dels cicles solars/llunars, a lo llarc de 6000 anys, fins que el calendari va deixar d'utilisar-se fa uns 4000 anys.

• El círcul de Goseck està situat en Alemània i pertany a la cultura de la ceràmica de bandes. Descobert per primera volta en 1991, la seua importància solament va quedar clara en acabant de que els resultats de les excavacions arqueològiques varen estar disponibles en 2004. El lloc és un dels centenars de recints circulares similars construïts en una regió que comprén Àustria, Alemània i la República Checa durant un periodo de 200 anys que va començar poc despuix de el 5000 a. C..

• El disc celest de Nebra és un disc de bronze de la Edat del Bronze que va ser enterrat en Alemània, no llunt del círcul de Goseck, al voltant de el 1600 a. C.. Medix uns 30 cm de diàmetro en una massa de 2,2 kg i mostra una pàtina blava verdosa (d'oxidació) en incrustaciones de símbols dorats. Trobat per lladres arqueològics en 1999 i recuperat en Suïssa en 2002, pronte va ser reconegut com un descobriment espectacular, entre els més importants de el XX.

Les investigacions varen revelar que l'objecte havia estat en us entorn 400 anys abans del sepeli (2000 a. C.), pero que en el moment del sepeli el seu us ya havia segut oblidat. Les incrustaciones d'or representaven la lluna plena, una lluna creixent d'uns 4 o 5 dies d'edat i el cúmul d'estreles de les Pléyades en una disposició específica que formava la representació més antiga coneguda de fenomens celests. Dotze mesos llunars passen en 354 dies, lo que requerix que un calendari inserte un més bisiesto cada dos o tres anys per a mantindre's sincronisat en les estacions de l'any solar (lo que ho convertix en calendari lunisolar). Les primeres descripcions conegudes d'esta coordinació varen ser registrades pels babilonios en els sigles VI o VII, més de mil anys despuix. Eixes descripcions varen verificar el coneiximent antic de la representació celestial del disc celest de Nebra com la disposició precisa necessària per a jujar quàn insertar el més intercalario en un calendari lunisolar, convertint-ho en un rellonge astronòmic per a regular dit calendari mil o més anys abans que qualsevol atre método conegut.

• El lloc de Kokino, descobert en 2001, es troba sobre un con volcànic extint a una altitut de , ocupant al voltant de 0,5 hectàrees en vistes al camp circumdant en Macedònia del Nort. Un observatori astronòmic de l'Edat de Bronze es va construir allí al voltant de 1900 a. C. i va servir contínuament a la comunitat propenca que va viure allí fins a aproximadament 700 a. C.. L'espai central s'utilisava per a observar l'eixida del Sol i la lluna plena. Tres marques ubiquen l'eixida del sol en els solsticis d'estiu i hivern i en els dos equinoccios. Quatre més donen les declinació mínimes i màximes de la lluna plena, en estiu i en hivern. Dos medixen la duració dels mesos llunars. Junts, concilien els cicles solar i llunar en marcar les 235 lunaciones que ocorren durant 19 anys solars, regulant un calendari llunar. Sobre una plataforma separada de l'espai central, en una elevació més baixa, es varen fer quatre assents de pedra (trons) alineats de nort a sur, junt en un marcador de trinchera tallat en el mur oriental. Este marcador permet que la llum del Sol naixent caiga solament sobre el segon tro, en ple estiu (al voltant del 31 de juliol). S'utilisava per a una cerimònia ritual que vinculava al governant en el deu solar local i també marcava el final de la temporada de creiximent i el moment de la collita.
• Els capells dorats d'Alemània, França i Suïssa que daten del 1400 a el 800 a. C. estan associats en la cultura dels camps d'urnes de l'Edat del Bronze. Els capells dorats estan decorats en un Motiu en espiral del Sol i la Lluna. Provablement eren una espècie de calendari utilisat para calibrar entre el calendari llunar i el solar.

Moderns estudiosos han demostrat que l'ornamentació dels cons de pa d'or del tipo Schifferstadt, al que l'eixemple del capell dorat de Berlín pertany, representen seqüències sistemàtiques en térmens de número i tipos d'adorns per banda. Un estudi detallat de l'eixemple de Berlín, que és l'únic completament conservat, va mostrar que els símbols provablement representen un calendari lunisolar. L'objecte hauria permés la determinació de dates o periodos tant en el llunar com en el calendari solar.

Astronomia medieval

El saber astronòmic de l'Europa medieval

A pesar de la creència popular de que la Edat Mija va ser una época obscura per al coneiximent, les investigacions més recents han revelat una image més complexa de l'estudi i l'ensenyança en el periodo comprés entre els sigles IV i XVI. En particular, el coneiximent astronòmic de l'Antiguetat va permanéixer viu entre els erudits de parla helènica del Imperi bizantí i fins a el XII, l'Occident llatí havia conservat molt pocs texts científics.

Europa Occidental va entrar en l'Edat Mija en grans dificultats que varen afectar a la producció intelectual del continent. Els tractats astronòmics més alvançats de la antiguetat clàssica s'havien escrit en grec i, en el decliu del coneiximent d'eixe idioma, solament es varen poder estudiar resums simplificats i texts pràctics. Els texts més influents que varen transmetre esta antiga tradició en llatí varen ser:

• Commentarii in Somnium Scipionis (Comentari al Somi de Escipión), una obra de Macrobio (fi s. IV-430), en la que el vell Escipión s'apareix al seu net (adoptiu) i li descriu la vida del ben despuix de la mort i la constitució de l'univers des d'un punt de vista estoico i neoplatónico, lo que li permet disertar sobre la naturalea del cosmos, transmetent gran part de la filosofia clàssica a la Baixa Edat Mija i revelant el diàmetro del Sol com el doble del diàmetro de la Terra.

• Naturalis història (77 d. C.) una completa enciclopèdia de ciències naturals de Plinio (23-79), el primer tema del qual tractat és l'Astronomia, en el Llibre II. Comença en l'univers conegut i critica rotundament els intents de cosmologia com una locada, una debilitat tractar de trobar la forma de Deu, o supondre que tal ser es preocuparia pels assunts humans. inclosa la visió de que existixen innumerables móns ademés de la Terra. Coincidix en els quatre elements (aristotèlics), fòc, terra, aire i aigua, i registra els sèt «planetes», inclosos el Sol i la Lluna. La Terra és una esfera suspesa en mig de l'espai. Menciona els eclipses, pero considera pretencioso l'almanac d'Hiparco per semblar saber cóm funciona la Naturalea. Cita l'estimació de Posidonio de que la Lluna està a 370 000 km de distància. Descriu els cometas, senyalant que solament Aristóteles ha registrat haver vist més d'un al mateix temps.
• Timaeus a Calcidio translatus commentarioque instructus (‘traducció i comentari del «Timeo» de Platón’), obra de Calcidio (s. IV), que ademés de l'importància de ser l'únic text de Platón conegut en l'Edat Mija en el comentari repren/reprén la major part del capítul de Astronomia de la Exposició de coneiximents matemàtics útils per a llegir a Platón de Teón de Esmirna. Expon els coneiximents astronòmics del sigle I i, junt als models de Eudoxo i Hiparco, el model atribuït a Heráclides Póntico, que fa circular a Afrodita al voltant del Sol.

• Les nupcias de Mercurio en Filologia o De Nuptiis, una enciclopèdia de Marcianà Capella (c. 360-c. 428), el llibre del qual VIII, Astronomia es presenta com a originària d'Egipte i rendix homenage a les obres d'Eratóstenes, Ptolomeo i Hiparco, inaccessibles als contemporàneus de Capella que no parlaven grec. Un eixemple del valor de referència d'estes obres, sense consulta directa, la constituïx la senya de la circumferència de la Terra que seguint a Eratóstenes és de 252 000 estadis, el método dels quals d'obtenció no descriu. Este llibre és considerat el tractat d'astronomia més complet fins a el XII, i serà també el més popular durant tot el Medioevo. En efecte, l'autor assumix la postura antològica respecte a l'astronomia de la seua época, i no dubta en recopilar les teories existents a pesar de ser opostes: l'eixemple més notori és la seua presentació de la concepció geoheliocéntrica d'Heráclides Póntico (segons la qual Mercurio i Venus giren al voltant del Sol, mentres la Terra permaneix estacionaria), que es codea en l'obra en el geocentrismo de Ptolomeo, descrivint abdós teories sense que l'autor prenga partit.

En el VI, el bisbe Gregorio de Tours (538-594) va senyalar que havia deprés astronomia llegint a cappella, i va passar a amprar dit coneiximent per a descriure un método pel qual els monges podien determinar el temps d'oració de nit mirant les estreles. A pesar d'això, molts llibres de la Alta Edat Mija varen recolzar la esfericidad de la Terra.

En el VII, el monge anglés Beda (c. 672-735) va publicar un text titulat De temporum ratione [Sobre el càlcul del temps] que proporcionava als eclesiàstics el coneiximent astronòmic pràctic necessari per a calcular la data correcta de les festivitats variables per mig d'un procediment cridat cómputus, en instruccions per a calcular la data de la Pasqua a partir del dia de plenilunio pascual, per a determinar el moviment del Sol i la Lluna a través del zodíac, aixina com atres contes relacionats en el calendari. L'obra té una introducció a la visió tradicional antiga i medieval del cosmos, ademés d'una explicació de cóm la Terra esfèrica influïa en la llongitut canviant de la llum del dia, de cóm el moviment estacional del Sol i la Lluna alterava l'apariència canviant del plenilunio en el crepúscul de la nit. També es va registrar l'efecte de la Lluna en les marees. L'autor va argumentar que la sincronisació de les marees dos voltes al dia està relacionada en la Lluna i que el cicle mensual llunar de les marees de primavera i estiu també està vinculat en la posició del satèlit natural. Este text va seguir sent un element important de l'educació del clero des de el VII fins a molt despuix del sorgiment de les universitats en el XII.

La varietat d'escrits romans antics supervivents sobre astronomia i les ensenyances de Beda i els seus seguidors va començar a estudiar-se sériament durant el VIII. Pero va anar en les reformes polítiques de Carlomagno, i especialment les reformes educatives, quan l'astronomia va recuperar el seu ranc com a disciplina docent en el conegut com renaixença carolingio. Carlomagno va encomanar al monge anglosaxó Alcuino de York la reforma de l'ensenyança en l'Imperi que es difondria per una ret d'escoles episcopals que haurien de crear-se en cada una de les diòcesis. Es va establir un currículum estandardisat a partir de les sèt arts lliberals ―el trivium, o ensenyança lliterària (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium, o ensenyança científica (aritmètica, geometria, astronomia i música)― per al seu us en eixes escoles i Alcuino mateixa es va encarregar de la recopilació i de la pròpia redacció de tot tipo de llibres de text, a voltes tan rudimentaris com a llistes de paraules. L'astronomia se sumaria a les disciplines tradicionals en l'idea també de formar als clercs en el càlcul del computus

tradicionalment confiada als rabinos. En el IX, circulaven en Europa occidental tècniques per a calcular la posició dels planetes i encara que els erudits medievals ya varen reconéixer els seus defectes, els texts que descriuen estes tècniques varen continuar sent copiats reflectint un interés en els moviments dels planetes i en el seu significat astrológico. No obstant, estes reformes carolingias no varen tindre l'èxit esperat a llarc determini, per lo que el coneiximent astronòmic va seguir sent rudimentari en la pràctica. Si be és cert que sempre es va respectar el cànon tradicional de les arts lliberals, a on l'astronomia formava partix integrant del quadrivium, en la pràctica les escoles monásticas de la Alta Edat Mija generalment solament ensenyaven el trivium, que ignorava les ciències matemàtiques.

En qualsevol cas, va anar durant l'época carolingia quan una còpia dels Phænomena [Fenomens], poemes didàctics d'Arato de Sols, que va reaparéixer en forma de manuscrit suntuosamente allumenat, Aratea de Leiden, provablement una donació de Luis el Piadós. Estos poemes deuen haver segut duts de Lotaringia per un tal Astronomus al que solament es coneix pel títul de les seues obres. Els texts d'astronomia més difosos fins a finals de l'Edat Mija varen ser, ademés dels Phænomena de Aratos, les descripcions de les constelacions de Poeticon Astronomicon, atribuïdes per tradició a Gayo Juliol Higino, ara es qüestionen. Tot el coneiximent de la mitologia clàssica relacionat en les constelacions va provindre essencialment d'estes dos obres. Els allumenament varen ser de gran valor artístic. Per un atre costat, les posicions que els iluminadores donaven a les estreles no tenen pràcticament res a vore en la realitat de la esfera celest; varen ser modificades per a coincidir millor en les representacions alegóricas de les constelacions.

A partir de el X, el contacte en el món oriental i àrap, iniciat a través de les Creuades i del moviment de Reconquista de la península ibèrica, va motivar que molts erudits varen començar a viajar a Espanya i Sicília per a buscar coneiximents que havien oït que existien en el món de parla àrap. Els autors àraps havien mantingut durant molt temps un contacte regular en les obres clàssiques gregues (Aristóteles, per eixemple), havent fet un treball de traducció que serà molt valiós per als occidentals, que varen tornar a entrar en contacte en les seues raïls erudites oblidades. De fet, tant en Espanya (Escola de traductors de Toledo), com en el sur d'Itàlia, els traductors (que varen traduir al llatí de l'àrap i del grec) varen realisar una cantitat considerable de traduccions que varen permetre alvanços importants en astronomia, matemáticaa, biologia i medicina, i que seran el caldo de cultiu de l'evolució intelectual europea dels sigles posteriors.

A finals de el X, Gerberto de Aurillac (c. 945-1003) (que aplegarà a ser el papa Selvat II en 999-1003) va estudiar les fonts científiques àraps en Catalunya a on va integrar, ademés de la escritura decimal posicional, els coneiximents astronòmics vinculats al astrolabio en el tractat Sententiae astrolabii traduït per Lupito de Barcelona en 980. La esfera armilar, per eixemple, va ser reintroducida a través d'Al-Ándalus gràcies als esforços de Gerberto,

que va aplicar l'us de tubos d'observació en la seua esfera armilar per a fixar la posició de l'estrela polar i registrar les medicions dels tròpics i de l'equador. També en texts àraps es varen trobar per primera volta algunes tècniques astronòmiques pràctiques relacionades en el calendari i el cronometraje, sobretot les relacionades en el astrolabio. Pronte, estudiosos com Hermann de Reichenau estaven escrivint texts en llatí sobre els usos i la construcció del astrolabio i uns atres, com Walcher de Malvern, usaven el astrolabio per a observar el temps dels eclipses en la finalitat de provar la validea de les taules del computus. Reichenau va ser un dels primers erudits cristians en estimar la circumferència de la Terra en el método d'Eratóstenes.

Els demés tractats d'astronomia dels autors de l'Antiguetat solament es varen copiar més vesprada, en els inicis de la escolàstica en el XII: Gerardo de Cremona va realisar la primera traducció al llatí del Almagesto a partir d'una traducció àrap. Després, estos texts (principalment els de Ptolomeo i Aristóteles) varen ser cada volta més comentats. Sobre completar-los, rectificar-los o comprovar el seu contingut per mig de verdaderes observacions dels cels, açò anava més allà de la concepció que l'home medieval tenia del coneiximent. L'arribada d'eixos nous texts traduïts va coincidir en l'auge de les universitats en l'Europa medieval ―Bolonya (1088), París (1150) i Oxford (1167)―, en la que pronte varen trobar una llar. Reflectint l'introducció de l'astronomia en les universitats, Juan de Sacrobosco va escriure una série d'influents llibres de text d'introducció a l'astronomia: L'esfera, un Cómputus, un text sobre el quadrant i un atre sobre càlcul.

En el XIV, Nicole Oresme (1323-1382), més tarde bisbe de Liseux, va demostrar que ni els texts bíblics ni els arguments físics presentats contra el moviment de la Terra eren demostrativos i va aduir l'argument de la simplicitat per a la teoria de que la Terra es mou, i no els cels. No obstant, va concloure que "els cels es mouen i no la terra: perque Deu va establir el món que no es mourà". Per un atre costat, la moradura Nicolás de Cusa va sugerir en alguns dels seus escrits científics que la Terra girava al voltant del Sol i que cada estrela és en sí mateixa un sol distant.

Artícul principal → Universitat medieval.

Astronomia moderna

Renaixença

Durant el XV hi ha un creiximent accelerat del comerç entre les nacions mediterrànees, lo que du a l'exploració de noves rutes comercials cap a Oriente i a Occident, estes últimes són les que varen permetre l'arribada dels europeus a Amèrica. Este creiximent en les necessitats de navegació va impulsar el desenroll de sistemes d'orientació i navegació i en això l'estudi a fondo de matèries com la geografia, astronomia, cartografia, meteorologia, i la tecnologia per a la creació de nous instruments de medició com compassos i rellongeés.

En el XV es va renovar l'interés en l'estudi dels cels gràcies, en part, a la escola de traductors de Toledo, creada pel rei Alfonso X l'Sabio (1221-1284) els qui escomencen a traduir antics texts astronòmics.

Personages com Johann Müller Regiomontano (1436-1476), varen començar a realisar observacions astronòmiques i a discutir les teories establides al punt que Nicolás de Cusa (1401-1464), en 1464 va plantejar que la Terra no es trobava en repòs i que l'univers no podia concebre's com finito, començant d'alguna manera a badar-se el sistema imperant fins a eixe moment.

Nicolás Copérnico (1473-1543) repren/reprén les idees heliocentristas i propon un sistema en el qual el Sol es troba immòvil en el centre de l'univers i al seu entorn giren els planetes en òrbites en «moviment perfecte», és dir circular. Este sistema copernicano, no obstant, adolia dels mateixos o més errors que el geocéntrico postulat per Ptolomeo, en el sentit de que no explicava el moviment retrògrat dels planetes i errava en la predicció d'atres fenomens celests. Copérnico, per tant, va incloure igualment epiciclos per a aproximar-se a les observacions realisades.

Tycho Brahe (1546-1601), home acomodat i de vida dissipada, va anar un gran observador del cel i va realisar les més precises observacions i medicions astronòmiques per a la seua época, entre atres coses perque va tindre la capacitat econòmica per a construir el seu propi observatori i instruments de medició. Les medicions de Brahe no varen tindre, no obstant, major utilitat fins que Johannes Kepler (1571-1630) les utilisara. Kepler va gastar molts anys tractant de trobar la solució als problemes que es tenien en el sistema enunciat per Copérnico, utilisant models de moviment planetari basats principalment en els sòlits perfectes de Platón. En les senyes completes obtingudes despuix de la mort de Brahe, va aplegar per fi a l'enteniment de les òrbites planetàries, provant en elipses en lloc dels models perfectes de Platón, i va poder llavors enunciar els seus lleis del moviment planetari.

• Els planetes giren al voltant del Sol en òrbites elíptiques estant est en un dels seus focs.
• Una llínea dibuixada entre un planeta i el Sol agrana àrees iguals en temps iguals.
• Publicada anys despuix al món (1619): La gaveta de la distància mija al Sol és proporcional al quadrat del temps que tarda en completar una òrbita.

Galileo Galilei (1564-1642) va ser un dels defensors més importants de la teoria heliocentrista. Va construir un telescopi a partir d'un invent del neerlandés Hans Lippershey i va anar el primer en utilisar-ho per a l'estudi dels astres, descobrint els cràters de la Lluna, les llunes de Júpiter, les taques solars i les fases de Venus. Les seues observacions tan sol eren compatibles en el model copernicano.

El treball de Galileo ho va enfrontar a la Iglésia catòlica, que ya havia prohibit el llibre de Copérnico De revolutionibus orbium coelestium. Despuix de varis enfrontaments en els religiosos en els quals va ser respalat pel papa Urbà VIII, i a pesar de que se li demanara moderació en la difusió dels seus estudis, Galileo va escriure Diàlecs sobre els dos màxims sistemes del món. En esta obra va ridiculisar la posició de l'Iglésia a través de Simplicio el Simplón. Per esta desobediència va ser dut a juí en a on va ser obligat a abjurar de les seues creències i posteriorment reclós baix arrest domiciliari, que va durar el restant de la seua vida. Va morir en la bendició papal als 88 anys. A finals de el XX el papa Juan Pablo II va demanar disculpes al món per esta injustícia que la seua Iglésia havia comés contra Galileo.

XVII

A partir dels desenrolls tècnics, òptics i de les noves teories matemàtiques i físiques es va donar un gran impuls a les ciències i en particular a l'astronomia. Es varen descobrir i varen catalogar mils d'objectes celests. Apareixen en el XVII grans hòmens constructors de lo que hui coneixem com a astronomia moderna: Johannes Hevelius (observacions de la lluna i cometes), Christian Huygens (anells de Saturn i Titán), Giovanni Domenico Cassini (satèlits de Saturn), Ole Rømer (velocitat de la llum a partir dels eclipses dels satèlits de Júpiter en 1676) i John Flamsteed (fundador del Observatori de Greenwich en 1675).

L'astronomia matemàtica: Newton

Ya des dels seus anys universitaris Isaac Newton va estar involucrat en estudis matemàtics, observacions astronòmiques, físiques i químiques. En 1686 va publicar la seua famosa obra Phylosofíæ naturalis principia mathemática, que també conté la llei de la gravitació universal, varis estudis sobre el moviment de decorreguts i les lleis de colisió. Les seues tres lleis que expliquen la dinàmica del sistema solar, varen fer innecessari definitivament l'empirisme en l'explicació d'eixos moviments celests. Són:

• Un cos permaneix en repòs o en moviment en llínea recta i a una velocitat constant a menos que una força externa actue sobre ell.
• La força aplicada per un cos sobre un atre, genera una força d'igual magnitut sobre el primer pero en contra direcció.

Es diu que Newton va ser inspirat per la caiguda d'una poma per a imaginar l'efecte de la gravetat, encara que està comprovat que això és tan sol una llegenda que servix com a metàfora per a entendre la força de la gravitació: la mateixa força gravitatoria que fa caure la poma s'estén cap a la Lluna i si no fòra per ella la Lluna escaparia de l'òrbita terrestre. La llei de la gravitació universal diu que:

Dos cossos s'atrauen un a l'atre en una força que és directament proporcional a la massa de cada u i inversamente proporcional al quadrat de la distància que els separa.

Newton també va ser responsable del càlcul infinitesimal, les funcions d'una variable i la construcció de tangentes en curves planes. En òptica va expondre la teoria de la descomposició de la llum blanca segons la famosa experiència del prisma, brindant també explicacions sobre el fenomen del arc iris. També va estudiar la forma de la Terra, l'efecte dels destorbament deguts a l'acció gravitacional del Sol i per tant el fenomen de les marees, d'a on també va derivar l'evaluació de la massa de la Lluna. També va interpretar la precesión dels equinoccios a partir de la forma irregular de la Terra, i va evaluar el aplanamiento polar coneixent la velocitat de rotació i les dimensions del planeta. Newton va modificar el disseny dels telescopis de l'época en un model per ell cridat reflectores newtonianos.

Els telescopis milloren: nous descobriments

Christian Huygens es va dedicar als estudis de física i mecànica obtenint descobriments fonamentals. Va ser el responsable de la primera hipòtesis de la conservació de l'energia, introduint la «força viva» que posteriorment es denominarà «energia cinètica», aplicada conceptualment també a la possibilitat d'explicar els fenomens naturals en térmens de canvis de velocitat i posició d'àtoms microscòpics. Va ser el primer en plantejar l'hipòtesis d'una teoria ondulatoria de la llum segons menuts experiments, entrant aixina en polèmica en Newton, que recolzava la teoria corpuscular, controvèrsia que terminaria solament en la concepció moderna de la doble naturalea de la llum: ondulatoria i corpuscular. També va treballar en òptica, millorant significativament els instruments astronòmics i construint un ocular adequat per a reduir l'aberració cromàtica. Estes millores òptiques li varen permetre descobrir els anells de Saturn i la seua lluna més gran, Titán (en 1665).

Giovanni Domenico Cassini va descobrir en 1665 una brecha en els anells de Saturn, la cridada divisió de Cassini. Posteriorment va descobrir alguns satèlits: Jápeto (satèlit) (1671), Rea (1672), Dione i Tetis (1684). També va determinar l'unitat astronòmica en un error inferior al 7,5%.

Ole Rømer va colaborar en Cassini en l'introducció del micrómetro filar i també va tindre la primera idea de la ensellament equatorial. El seu nom, no obstant, està indubtablement vinculat a la primera medició verdadera de la velocitat de la llum: utilisant les efemérides de Júpiter, va observar cóm persistia un cert temps entre el fenomen calculat (eclipse o trànsit del satèlit) i la realitat; d'això va deduir que, donada la considerable distància entre la Terra i Júpiter, la llum tardava un cert temps en aplegar a la Terra, contradient les creències de l'época sobre la instantaneidad dels fenomens lluminosos. Va aplegar inclús a establir que la llum viajava a una velocitat de 225 000 km/s, front als 300 000 km/s reals.

Edmund Halley en 1678 va ser nomenat membre de la Royal Society. En 1682 va observar el cometa que duria el seu nom, suponent que completava una revolució completa a lo llarc de la seua òrbita cada 76 anys. Per mig de càlculs va predir el següent pas que es va produir a temps, pero que ell no va vore per la seua mort. En 1718 va destacar els moviments propis de les estreles, demostrant que a lo manco tres d'elles, Sirius, Procyon i Arturo (estrela), havien canviat de posició des de l'época de Ptolomeo; també va descobrir el cúmul d'Hércules.

El nom de James Bradley està vinculat al descobriment de la aberració de la llum, que va aplanar el camí per a futures medicions dels paralajes estelars. En observar l'estrela γ Draconis, sospitosa de canviar de posició, va descobrir un moviment opost a l'esperat. Anotant totes les senyes necessàries, com la temperatura i el comportament del telescopi, va anunciar el descobriment de l'aberració en 1729. No obstant, va advertir que, en calcular els efectes de l'aberració, persistia una desviació fixa de 2" d'arc, lo que indicava l'existència d'un atre fenomen: el fenomen en qüestió era la nutación, que determina un desplaçament de les posicions estelars cada 18,6 anys.

XVIII

La teoria de Newton va prendre temps per a establir-se en Europa. Descartes plantejava la teoria de vórtices i Christiaan Huygens, Gottfried Wilhelm Leibniz i Jacques Cassini havien acceptat solament parts del sistema de Newton, preferint la seua pròpia filosofia. No va ser sino fins a Voltaire que es va publicar un experiment sobre les marees en 1738.

Finalment en 1748, la Acadèmia de les Ciències francesa va oferir una recompensa per a la resolució dels destorbament de Júpiter i Saturn que finalment va ser resolt per Euler, Joseph-Louis de Lagrange (1736-1813) i Laplace, establint les bases del sistema solar.

El catàlec de Messier

Charles Messier, astrònom francés, va publicar en 1774 el famós catàlec que du el seu nom. Ávido caçador de cometes, va descobrir uns quinze i va observar molts uns atres. Es va apassionar per catalogar els objectes del cel, incloent ademés una breu descripció. Va utilisar un modest reflector de 19 cm instalat en el Hôtel de Cluny en el centre de París. En les seues incursions celests va descobrir i va catalogar varis objectes famosos entre ells nebulosas, galàxias i cúmuls, aplegant a la sifra de 103 objectes; més vesprada, atres astrònoms varen afegir més, duent el catàlec a 110. El catàlec de Messier, per innovador que fòra, tenia alguns estanys d'observació provocades per la modèstia de l'instrument utilisat. De fet, despuix de casi un sigle, Herschel va resoldre en estreles objectes que Messier considerava simples nebulositat.

Herschel i el descobriment d'Urà

En 1781, William Herschel (1738-1822) va descobrir Urà utilisant un modest telescopi de 18 cm. Este descobriment, que li va convertir en astrònom real, va anar totalment accidental: mentres feya recontes d'estreles per a determinar la forma de la galàxia, va notar la presència d'una estrela prop de l'estrela 1 Geminorum; es va donar conte de que lo que tenia en el seu ocular no era una estrela, sino que va supondre que era un cometa, perque en incrementar l'aument havia notat un disc circular. Aixina, va fer una comunicació oficial a la Royal Society, que senyalava que havia descobert un planeta. En 1787 va descobrir també dos satèlits d'Urà, Titania i Oberon, i va anar el primer en observar també els anells d'Urà, encara que l'efecte es va interpretar com un defecte òptic; de fet, els anells no es confirmaran fins a 1977. En 1789, en un telescopi d'1,2 m de diàmetro, va anar el primer en observar dos satèlits dins de l'anell de Saturn, Encelado i Mimes. Va descobrir el sistema doble ξ Bootis, la doble Algieba (γ Leonis), el cúmul globular NGC 2419 en la constelació de Gat cerval. Per a obtindre estos excelents resultats, Herschel havia construït un dels telescopis més grans de l'época, un newtoniano en un diàmetro d'1,22 m i una distància focal de 12,20 m. Per a construir-ho va necessitar tres anys de treball des de 1786 fins a 1789, perfeccionant també les tècniques de fabricació de telescopis i òptiques. També va estudiar la forma visible de la galàxia, traçant un dibuix complet i comprenent la seua forma lenticular.

La mecànica celest

Joseph-Louis Lagrange, ademés de les seues aportacions a la matemàtica analítica i al càlcul de funcions, va desenrollar un model de mecànica celest molt més complex i precís. En 1773 va observar que era possible expressar les lleis de Newton en térmens de l'acció d'un camp de força que omplia l'espai contínuament. D'esta manera va tindre llavors en conte els efectes dels destorbament provocats per atres planetes sobre diversos valors com l'inclinament de l'òrbita, la direcció i llongitut de l'eix major o l'excentricitat de la elipse. Semblava aixina que els cossos celests, encara que mantenien el seu òrbita establida a lo llarc del temps, sofrien múltiples influències dels demés planetes.

Un atre aporte vàlit a la mecànica celest va ser el de Pierre Simon Laplace, qui va descobrir la naturalea cíclica del moviment de Júpiter i Saturn, naturalea cíclica estimada en aproximadament en 900 anys, per lo que els planetes semblen accelerar-se o desaccelerar-se entre sí. Esta variació ya era coneguda per Lagrange, pero solament Laplace la va atribuir a un moviment cíclico, confirmant l'idea de que el sistema solar presentava moviments no aleatoris inclús en una escala temporal gran.

Les invencions de Fraunhofer i les medicions de paralaje de Bessel

Artícul principal → Història de l'espectroscòpia.

Joseph von Fraunhofer va ser l'artífex d'una menuda revolució instrumental. En 1812 va començar a estudiar un método per a obtindre plaques de vidre lliures d'aberracions de l'image. Per a conseguir-ho, necessitava treballar en cada color produït per les aberracions. Després va explotar el método del prisma en el que va descompondre la llum solar, pero en la descomposició dels colors va observar que l'espectre produït mantenia vàries llínees negres completament independents del vidre utilisat: havia descobert les llínees de Fraunhofer. De fet, les llínees negres no depenien de l'òptica, sino de la llum solar. En realitat ya havien segut observades per atres òptics, pero Fraunhofer va ser el primer en anotar la seua posició segons la denominació de les lletres de l'alfabet. Serà posteriorment Kirchhoff qui interpretarà correctament l'orige de les estranyes llínees negres. Fraunhofer també va ser el primer en tindre l'intuïció d'utilisar una ret de difracció, en lloc d'un prisma, per a la descomposició de la llum blanca. En este mig l'image dels espectres era més precisa que la obtenible en el prisma, introduint-se aixina un nou model d'espectroscopi. Després va perfeccionar un instrument que conduiria a nous descobriments astronòmics, el heliómetro, inicialment utilisat per a medir el diàmetro solar. Despuix de les millores de Fraunhofer, Bessel va conseguir obtindre la mida del primer paralaje estelar.

Friedrich Wilhelm Bessel va ser un dels astrònoms més representatius de el XIX. En 1838, gràcies a l'introducció del heliómetro de Fraunhofer, Bessel va conseguir observar el primer paralaje estelar i, per tant, determinar la distància a l'estrela. Per a la primera medició Bessel va elegir l'estrela 61 Cygni, en major moviment propi que les demés; despuix de sis mesos d'observacions va trobar un paralaje que va determinar una distància de 10,7 anys llum, un valor molt precís inclús per a l'actualitat. En 1844, despuix de décades d'observacions, Bessel va anunciar que Sirius girava al voltant del centre de gravetat d'un sistema, és dir, que Sirius incloïa un objecte invisible. Estos descobriments varen obrir el camí a l'estudi de la posició de les estreles, aixina com a la consciència de que l'univers visible mostrava dimensions enormes, molt més allà de les expectatives inicials.

La formació del sistema solar

Artícul principal → Formació i evolució del sistema solar.

Els coneiximents llavors alcançats en el camp de la mecànica celest varen permetre desenrollar teories vinculades a la formació del sistema solar a partir de la primera teoria exposta: la dels vórtices de Descartes. Georges-Louis Leclerc de Buffon va plantejar l'hipòtesis de que el sistema solar va nàixer del Sol despuix del pas propenc d'una estrela: el cos hauria extret matèria del Sol, creant cossos planetaris. Esta idea va ser immediatament definida com a teoria catastrofista.

En 1755, el filòsof alemà Immanuel Kant i, posteriorment, de forma independent en 1796 també Laplace, varen expondre una nova teoria que més vesprada es va definir com teoria de Kant-Laplace. La teoria postulava el naiximent del sistema solar a partir d'un núvol de gas que, posada en rotació per a no colapsar sobre sí mateixa, hauria format l'estrela que hui es coneix, el Sol, en el centre, mentres que fora el gas s'hauria agregat formant els protoplanetas; en el temps el Sol s'hauria allumenat com una estrela, i havent agranat la presència de núvols i pols que després caïen sobre les superfícies planetàries, els cridats protoplanetas s'haurien convertit en els que es coneixen ara. Esta teoria, encara acceptada hui en dia, explica, per eixemple, per qué els planetes gaseosos varen permanéixer fòra del sistema, aixina com la seua disposició uniforme en el pla de la eclíptica. No obstant, manté algunes inconsistencias, per eixemple no se sap per qué el material nebular deuria haver-se agregat.

XIX

L'observació astronòmica cada volta més detallada va permetre el descobriment d'objectes celests diferents a les estreles fixes, els planetes i cometas.

Estos nous objectes observats eren com a pegats de llum que pel seu aspecte se'ls va donar el nom de nebulosas. L'alemà Friedrich Wilhelm Herschel (1738-1822) va ser un dels primers en estudiar estos objectes, músic de professió, finalment va abandonar les notes per les estreles, la seua germana Caroline Herschel (1750-1848), va treballar en ell realisant agranats de zones del cel, en la qual cosa varen dibuixar un mapa de la galàxia en un gran número d'estreles observades. Herschell també va realisar atres importants descobriments com Urà, Les seues llunes Titania i Oberón i les llunes de Saturn Encélado i Mimes.

Durant el XVIII un dels objectius dels estudis astronòmics va ser el de calcular les distàncies en l'univers. El sistema de medició va ser la paralaje, que medix el moviment d'una estrela sobre les estreles veïnes quan s'observa des de dos punts diferents. La primera distància a una estrela medida en este método va ser realisada per Friedrich Bessel (1784-1846) en 1838 va ser a 61 del Cisne (constelació) obtenint una distància de 11 anys llum i, posteriorment, Alfa Centauro en una distància de 4,3 anys llum.

El descobriment dels primers asteroides

L'1 de giner de 1801, Giuseppe Piazzi de Palermo va descobrir un objecte celest que a primera vista semblava un cometa. Una volta que es va fer públic el descobriment, Gauss va començar a observar el cos per a determinar els seus paràmetros orbitales, pero l'objecte passava darrere del Sol; va ser Heinrich Wilhelm Olbers qui ho va trobar en 1802. Despuix d'evaluar l'òrbita i la distància, William Herschel va definir l'objecte com« asteroide», ya que, pel menut diàmetro, no podia resoldre el disc, donant-li aixina un casi estelar. Piazzi ho va batejar en el nom de Cerere Ferdinandea, posteriorment canviat a Ceres. Inicialment es creïa que Ceres era un nou planeta, també perque es trobava exactament a la distància predita per la llei empírica de Titius-Bode.

En uns pocs anys, Olbers va descobrir Pallas i Vesta; Juno va ser descoberta casi al mateix temps per Karl Ludwig Harding. No obstant, despuix dels quatre primers, va caldre esperar uns quaranta anys per a vore un nou descobriment (Astrea, descobert per Karl Ludwig Hencke).

A pesar del continu aument de tals descobriments, els asteroides varen ser considerats planetes fins a al voltant de 1851, quan varen ser reclasificados com «cossos menors» del sistema solar, ordenats sobre la base d'un número progressiu i ya no es basa en la distància al Sol (com els planetes)..

El Sol i el cicle de les taques

Artícul principal → Variació solar.

En 1848, Johann Rudolf Wolf va introduir un método de medició diària de les taques solars, també cridat «número de Wolf»; este valor té en conte el número dels grups de taques presents i d'aquelles singulars, seguit d'un factor K per a evaluar les condicions d'observació. Immediatament despuix de l'introducció d'este método, es va poder calcular la tendència cíclica de l'activitat solar des de 1700 fins a l'actualitat, descobrint-se l'existència de diversos cicles d'activitat solar, el més evident dels quals és el d'11,04 anys.

Richard Christopher Carrington va derivar la llei de rotació diferencial del Sol i va definir la «migració» de les taques cap a l'equador durant el cicle. La migració en latitut es va descobrir organisant totes les taques observades en un gràfic en forma de palometa. L'1 de setembre de 1859, Carrington va observar una nova classe de fenomens solars: les llamaradas. Va vore una espècie de llampada que centelleaba entre dos taques en una duració de cinc minuts; poc despuix es va produir una tormenta magnètica, les agulles de la brúixola varen enfollir i al sendemà va aparéixer una aurora boreal. Este fenomen es repetix cada volta que ocorre una llamarada en el Sol.

El azaroso descobriment de Neptú

Artícul principal → Descobriment de Neptú.

El 23 de setembre de 1846 es va produir el descobriment de Neptú. Els acontenyiments relacionats en el seu descobriment varen ser prou complexos: en 1821 un colaborador de Laplace, Alexis Bouvard, va publicar les efemérides d'Urà, pero en l'introducció del llibre va senyalar que hi havia discrepàncies en les posició del planeta; immediatament va pensar en l'idea d'un cos perturbador.

En 1823, Bessel va iniciar una série d'observacions en busca del planeta, comparant les senyes de Bouvard, pero sense obtindre resultat algun. George Biddell Airy, nomenat director del observatori de Cambridge, també va constatar estes discrepàncies entre els càlculs i les observacions, presentant un informe oficial. John Couch Adams, despuix d'uns mesos de treball, va concloure que els destorbament eren causats per un planeta; despuix de dos anys d'anàlisis de les observacions va indicar en quina posició es podia trobar el nou cos. Inclús Urbain Li Verrier, despuix d'haver obtingut les mateixes conclusions, va instar als seus colegues francesos a realisar investigacions, pero al no haver conseguit un gran consens, va recórrer posteriorment, en el Observatori de Berlín, a Johann Gottfried Galle. Galle va identificar el nou planeta en la primera nit d'observació despuix de 25 anys d'intents. El descobriment va ser el triumfo de la mecànica celest i els càlculs matemàtics.

L'espectre dels elements químics

Robert Wilhelm Bunsen es va dedicar a una série d'experiments sobre l'acció química de la llum utilisant el seu famós invent: el mistera Bunsen (un cremador de gas ajustable). Va intentar identificar substàncies químiques per mig de la coloració de la flama posada en contacte en les substàncies. Al principi va intentar identificar els colors tènues en filtres de colors, pero sense obtindre una mida precisa; Posteriorment, el seu amic Gustav Robert Kirchhoff va sugerir l'idea d'observar la flama a través d'un espectroscopi. L'idea va ser tan bona que abdós varen començar a estudiar els seus efectes en diferents substàncies, descobrint la correlació entre substàncies i llínees de Fraunhofer. Per a comprovar la conexió real entre l'espectre i l'element químic, varen portar a terme atres experiments invertint la condició, i per tant observant cóm es produïen les mateixes llínees, en emissió o en absorció (òptica), segons l'estat del material.

Els primers passos de l'espectroscòpia

Artícul principal → Història de l'espectroscòpia.

Angelo Secchi va continuar el treball recent iniciat per Kirchhoff classificant les estreles segons la seua espectre. De fet, estava convençut de que a gran escala les estreles presentaven una llògica subdivisió. Utilisant un espectrógraf, Secchi va distinguir les estreles en quatre categories: Tipo I, II, III i IV. La divisió espectral va adquirir encara més importància quan es va descobrir la conexió en la temperatura de la superfície. Secchi va tindre aixina l'oportunitat d'elaborar el primer catàlec espectral de l'història de l'astronomia.

William Huggins, despuix de llegir l'informe de Kirchhoff sobre l'identificació dels elements químics a través de l'espectre, va decidir realisar investigacions en este camp. Utilisant un espectrógraf, va començar la seua investigació sobre atres objectes del cel: en els cometes va identificar la presència d'hidrocarburs gaseosos, i en 1866 va apuntar el seu instrument a una nova en la Corona Borealis, notant una enorme erupció d'hidrogen i uns atres gasos. D'esta manera va començar l'estudi dels mecanismes de les novas, ya que encara es pensava que eren noves estreles o objectes que es movien ràpidament.

Joseph Norman Lockyer (1836-1920), el fundador de la revista Nature, va descobrir que en el Sol apareixien llínees d'un element desconegut, més tarde cridat heli. El seu va ser un descobriment fonamental per a la astronomia, ya que l'heli és una substància clau en el procés evolutiu de les estreles. En 1890, durant un viage a Grècia, va observar l'orientació dels temples grecs i va notar que els eixos estaven alineats en la direcció de l'ascens i la posada del Sol. Després va assumir que els temples egipcíacs també podrien tindre orientacions. Aixina, va mamprendre l'estudi d'alguns monuments i va descobrir que sèt temples egipcíacs estaven orientats cap a l'eixida de Siri. Els descobriments de Lockyer varen ser immediatament apreciats. Després va trobar l'orientació del temple de Ammon-Ra en Karnak, i posteriorment va ampliar la seua investigació a Stonehenge, conseguint establir la data de la seua fundació.

Mit de la terra plana

Artícul principal → Terra plana.

A partir de el XIX, va sorgir el mit històric que sostenia que la doctrina predominant durant la Edat Mija era que la Terra era plana. Un dels primers defensors d'este mit va ser l'escritor nortamericà Washington Irving, qui va sostindre que Cristóbal Colón va tindre que superar l'oposició dels eclesiàstics per a obtindre el patrocini del seu viage d'exploració, a pesar de que els erudits europeus de el XV sabien que la Terra era esfèrica. En 1834, pocs anys despuix de la publicació del llibre de Irving, Jean Antoine Letronne, un acadèmic francés de fortes idees antirreligiosas, va tergiversar als pares de l'iglésia i els seus successors medievals com a creents en una Terra plana en la seua Sobre les idees cosmográficas dels pares de l'iglésia.

L'orige del moviment que defén que la Terra és plana es troba en l'obra de l'inventor anglés Samuel Birley Rowbotham, qui sostenia la creència de que la Terra era un disc pla centrat en el pol nort i tancat en el seu llímit sur per un mur de gèl, en el Sol, la Lluna, els planetas i les estrelas a tan sol uns centenars de millas sobre la seua superfície.

Al respecte va publicar en 1849 un panflet de 16 pàgines, al com va convertir en llibre en 1865. Este sistema ideat per Rowbotham, al com va cridar Astronomia zetética, es basa casi enterament en passages bíblics. Rowbotham i els seus seguidors varen alcançar notorietat en enredrar-se en debats públics escandalosos en els científics destacats del seu temps. Despuix de la mort de Rowbotham, els seus seguidors varen crear la Societat Zetética Universal, publicant una revista titulada The Earth Not a Globe Review, i varen permanéixer actius fins a ben entrat el XX.

XX

La teoria heliocéntrica aplega a el XX en tot el seu esplendor, el Sol és el centre de l'univers i tot gira al voltant d'ell inclosos tots els objectes de l'espai profunt dins dels quals es trobaven unes nebuloses molt especials cridades nebuloses espirals. A principis del sigle pervivia la teoria dels univers illa esbossada per Kant en la qual les nebuloses espirals eren univers illa separats de la Via Làctea a la qual pertanyia el Sol. Esta teoria va ser fortament recolzada per Herschel pero no es tenien proves que la sustentaren.

El mecanisme de les estreles

Ejnar Hertzsprung i Henry Norris Russell varen portar a terme per separat un valiós treball de simplificació. Herztsprung va idear una teoria clasificatoria d'estreles del mateix tipo espectral segons la seua lluminositat, temperatura i massa. L'intuïció matemàtica conduirà llavors a un diagrama desenrollat paralelament per Russell a on es representen els tipos d'estreles segons un esquema llògic i segons classes d'estreles. No obstant, encara que el diagrama de Hertzsprung-Russell va aclarir els tipos i comportaments de les estreles, encara quedava per entendre quin era el mecanisme evolutiu i la dinàmica interna de les estreles.

Arthur Stanley Eddington, des de l'inici dels seus estudis, s'havia interessat per l'equilibri intern de les estreles i els mecanismes relacionats. Va aplicar la llei dels gasos perfectes a les estreles, conseguint calcular la lluentor d'una estrela si poguera conéixer la seua massa i la seua ràdio. Posteriorment va treballar en el mecanisme de les cefeidas descobertes per Henrietta Swan Leavitt. Eddington es va donar conte de que les variacions de lluentor estaven associades en variacions en el radi de l'estrela. Els seus estudis sobre l'equilibri de les estreles varen descriure el model estelar com un equilibri de forces: la variació de les forces gravitacionals i radiants determinava una variació dels mecanismes interns de l'estrela. Entre atres coses, Eddington va entendre que el "motor" de les estreles estava vinculat a alguna forma de reaccions nuclears que actuaven trencant els núcleus dels elements segons alguna reacció subatòmica. En 1920 va considerar a l'hidrogen responsable de les reaccions nuclears desencadenades per les pressions i temperatures internes de les estreles; en eixes condicions el procés de ruptura dels núcleus tendix a autoalimentarse, desencadenant reaccions exotèrmiques.

L'expansió de l'Univers

El científic que va revolucionar la forma comuna d'entendre la matèria i l'univers va ser sense dubte Albert Einstein. En 1905 va publicar el seu «Teoria de la relativitat especial», que trastocaría els fonaments de la física clàssica. En ell, per eixemple, s'afirmava que el temps no devia considerar-se un concepte absolut, sino relatiu, ya que varia en funció de la velocitat de l'observador. En la relativitat especial trobem també la famosa fòrmula I=mc², i l'explicació de les emissions de llum en quants d'energia anomenats posteriorment fotons; D'esta manera també es va poder explicar l'efecte fotoeléctrico, l'interpretació del qual no era possible en la física clàssica.

En 1916 va presentar de forma definitiva la seua «Teoria General de la Relativitat», segons la qual la gravetat d'un cos és capaç de modificar les propietats de l'espai físic, plantejant aixina l'hipòtesis de la curvatura del espai-temps. De la teoria es deduïa que l'univers no era estàtic sino que s'expandia, per lo que Einstein va introduir la cridada constant cosmológica per a «detindre» l'expansió i adequar la seua teoria als coneiximents del moment. La validea de les seues afirmacions teòriques va ser confirmada experimentalment gràcies a les medicions de la rotació de l'orientació de l'òrbita de Mercurio, al fenomen del corriment al roig de les estreles i, finalment, a la curvatura dels rajos de llum en els camps gravitacionals. En 1950 va publicar un apèndix a la seua teoria de la relativitat en el que explicava l'espai cuatridimensional i l'idea d'un univers com una entitat finita i en expansió. Posteriorment, en 1953 va publicar un segon apèndix en el que va expondre els principis d'una «Teoria del Camp Unificat» per mig de la qual es relacionaven la gravitació i el electromagnetisme, lo que tornava els fenomens físics macroscòpics a una única teoria. Esta idea pren ara el nom de «Teoria del Tot» en la que es hipotetiza l'unió de totes les forces físiques en una sola teoria.

En 1929, Edwin Hubble va observar un corriment en l'espectre de les galàxies cap al roig. Este desplaçament, també cridat redshift o corriment al roig, solament podria explicar-se com un efecte de l'alluntament de les galàxies unes d'unes atres. En arreplegar en un diagrama la velocitat d'alluntament de les galàxies i la seua distància, va notar que el gràfic tenia una tendència llineal, lo que significava que a mida que aumentava la distància, aumentava la velocitat de les galàxies. Pero no solament això: l'observació d'objectes lluntans tornava la visió de l'Univers tal com era en el passat. Per això va introduir una famosa constant (més vesprada anomenada "constant de Hubble") que vincula esta important relació.

En 1931 Georges Lemaître (1894-1966), matemàtic i sacerdot, en un artícul publicat en la revista Nature, fusionant els resultats de les investigacions de Slipher, Hubble i Einstein desenrollava la relació del corriment al roig en un univers en expansió i va propondre que ho hauria fet a partir d'un punt inicial, al que va cridar atomo primigeni. L'astrònom Fred Hoyle (1915-2001) ―contrari a esta teoria― la va cridar despectivamente «Big Bang», que és com es coneix en l'actualitat a la teoria més acceptada com a orige de l'univers.

La nostra galàxia i les galàxies

El descobriment i estudi de les estreles variables (estreles que varien en lluentor periòdicament), iniciat principalment per Harlow Shapley (1885-1972) va dur a descobrir un tipo especial d'elles que la seua característica era que els canvis de lluentor estaven relaciones en la seua lluminositat intrínseca, com l'estrela prototip es va trobar en la constelació de cefeo se'ls va denominar cefeidas. En conéixer la seua lluminositat d'un objecte celest basta aplicar la llei del quadrat invers ―que diu que la lluentor disminuïx d'acort al quadrat de la distància― per a calcular la distància a la que es troba de l'observador. Shapley va trobar en 1917 que els cúmuls globulars, grups de millons d'estreles que formen un cúmul compacte i redó que giren al voltant dels centres galàctics, estan molt més alluntats del Sol que del centre de la galàxia i d'esta manera el sistema solar deuria estar localisat en la perifèria, llunt del centre de l'univers al voltant del com giren els cúmuls globulars i els demés astres observats i que per això el Sol no estava situat en el centre de la galàxia (com havia cregut William Herschel).

Shapley també creïa que les nebuloses espirals, descobertes en el sigle anterior per William Parsons, eren part de la nostra galàxia. Edwin Hubble (1889-1953), el 19 de febrer de 1924, li va escriure a Shapley, que defenia l'existència d'una única galàxia: «Segurament li interessarà saber que he trobat una variable cefeida en la nebulosa de Andrómeda». D'esta manera es va revelar que les nebuloses espirals no eren simples cúmuls de gas dins de la Via Làctea sino verdaderes galàxies independents o com Kant va descriure «univers illa». Hubble va classificar les galàxies segons la seua apariència, agrupant-les en tres classes (elíptiques, espirals i espirals barradas).

Els descobriments de Hubble varen estimular l'estudi de les nebuloses espirals, el jove Vesto Slipher qui treballava en el observatori Lowell baixe les órdens del tristament célebre Percival Lowell, estava encarregat del seu estudi, durant les seues investigacions va trobar que dites nebuloses espirals tenien un corriment al roig persistent en els seus espectres (un objecte que s'allunta de l'observador allarga les llongituts d'ona per ell emeses corrent-se cap al roig en l'espectre estudiat). No obstant Slipher no va trobar l'explicació a la seua troballa. En un treball independent Hubble en medir les distàncies de 25 galàxies va trobar una correlació directa entre la seua distància i el grau de corriment o en atres paraules la velocitat a la que s'allunten.

Un rival vàlit del Hubble en el camp de l'estudi de les galàxies va ser Fritz Zwicky. Utilisant el telescopi del Observatori del Monte Colomer, va descobrir un gran número de galàxias compactes, formades únicament pel núcleu. A partir de l'estudi en profunditat de la seua distribució va advertir la tendència de les galàxies a unir-se en supercúmulos. Ya en 1933 Zwicky va plantejar l'hipòtesis de la possible existència de matèria obscura: en observar les interaccions gravitacionals d'algunes galàxies, va observar que la matèria visible era insuficient per a mantindre-les unides, i per tant va estimar la presència d'una cantitat total de matèria vint voltes major que la visible.

En 1934, despuix del descobriment de l'existència de neutrons en laboratoris terrestres, Zwicky junt en Baade varen plantejar l'hipòtesis de que les explosions de supernovai podrien haver deixat un núcleu format per neutrons com a residu, és dir, una "estrela de neutrons".

Durant més de trenta anys la seua existència es va considerar pura especulació teòrica. Més vesprada, no obstant, en 1967, Jocelyn Bell i Anthony Hewish varen detectar senyals de radi pulsantes provinents d'una direcció fixa en l'espai. Despuix d'observacions posteriors, es va descobrir que les pulsacions, que duraven aproximadament 2 centèsimes de segon, es repetien en intervals constants d'aproximadament 1 segon: les pulsacions procedien d'un púlsar, és dir, d'una estrela de neutrons.

El descobriment de Plutó

El 18 de febrer de 1930, l'astrònom Clyde Tombaugh va descobrir Plutó. En el seu moment es creïa que les destorbament observades en l'òrbita de Neptú es devien a l'existència d'un atre planeta; Quan Tombaugh va descobrir Plutó va pensar que havia resolt el problema, pero atres estudis posteriors varen demostrar que Plutó era massa menut per a causar tals destorbament.

Els forats negres

La primera hipòtesis del forat negre va ser formulada en 1796 per Laplace, qui va plantejar l'hipòtesis de l'existència d'estreles "invisibles", ya que eren tan massives que feyen impossible que la llum escapara d'elles.

Quan es va introduir la Relativitat General, l'existència de forats negres tenia un considerable respal teòric. Karl Schwarzschild de fet, explotant les bases teòriques de la relativitat, va postular l'existència de el "ràdio de Schwarzschild" o "horisó de successos", una regió al voltant d'un forat negre des de la qual la llum no pot escapar. El radi d'eixa regió depén de la massa del cos, i el seu valor és 2,95 voltes la massa del propi cos, expressada en masses solars.

Robert Oppenheimer va demostrar en 1939 cóm un cos de gran massa, que havia consumit el seu combustible, podria colapsar per a formar un forat negre. La seua demostració, no obstant, va quedar confinada a la teoria fins a 1965, quan es va descobrir. a 7000 anys llum de distància de la Terra, un possible forat negre, Cygnus X-1 era un objecte massa gran per a ser una estrela de neutrons i massa menut per a ser una estrela ordinària.

L'estat de estacionario

Artícul principal → Teoria de l'estat estacionario .

Despuix de la Segona Guerra Mundial, els científics Hoyle, Gold i Bondi varen propondre de forma independent un model d'Univers estable.

Per a no contradir la llei de Hubble (per lo tant, sobre l'evidència d'un univers en expansió), varen plantejar l'hipòtesis d'un Univers en moviment, pero estacionario en la seua evolució, és dir, immutable en el temps i uniforme. La seua densitat per tant, en lloc de disminuir com en el model en expansió, permaneixeria constant gràcies a una creació contínua de matèria a partir de la res; d'esta manera es validaria el principi cosmológico perfecte, que hipotetiza un Univers uniforme en la seua distribució i igual en el temps, admetent l'igualtat de les lleis físiques en tots els llocs. De fet, el model en expansió tira dubtes sobre esta hipòtesis.

Fred Hoyle, fervent partidari de l'estat estacionario, va anar també el científic que va sugerir l'idea de que el combustible nuclear de les estreles era l'heli, que hauria format diversos elements en el núcleu de les estreles, entre ells el carbono, oxigen i inclús elements pesats com el ferro.

La radiació de fondo

En 1948, en l'Universitat George Washington, Alpher, Gamow i Herman varen plantejar l'hipòtesis de que immediatament despuix del Big Bang, quan l'Univers tenia una duració estimable rn fraccions de segon, com a resultat de l'expansió es devia haver produït una radiació còsmica de fondo, en un valor de 5 K. Ademés, Gamow va plantejar l'hipòtesis de que l'univers primordial era extremadament calent i que l'expansió posterior, en el consegüent descens de les temperatures, hauria congelat la composició de la matèria primordial. De fet, el seu càlcul serà confirmat posteriorment per observacions.

En 1965, Arno Penzias i Robert Woodrow Wilson, dels Bell Telephone Laboratories en Nova Jersey, mentres investigaven un destorbament continu en les comunicacions intercontinentals, varen descobrir l'existència d'una radiació constant, sense variacions estacionals ni direccions preferencials. Casualment, investigadors de l'Universitat de Princeton varen conéixer els resultats de Penzias i Wilson, interpretant el descobriment com a prova de l'existència de radiació de fondo. Posteriorment es va confirmar que va emetre a 3 K: era la confirmació de l'existència de la radiació que impregna l'Univers, el cridat «eco del Big Bang». L'impactant descobriment va substituir a la teoria de l'estat estacionario i va proporcionar una evidència clara de l'orige i l'expansió de l'Univers. Pel descobriment, Penzias i Wilson varen rebre el Premi Nobel.

El desenroll de la astronáutica

Artícul principal → Carrera espacial.

L'astronomia va tindre un major desenroll en el naiximent de la astronáutica: gràcies a ella es va poder comprendre l'univers d'una manera més profunda i precisa. De fet, en el llançament dels primers satèlits artificials va ser possible descobrir alguns aspectes desconeguts de l'univers. Gràcies al satèlit Explorer 1 en 1958 es varen descobrir els cinturons de van Allen, posteriorment en el major desenroll dels programes espacials el camp d'acció de la astronáutica es va ampliar en l'enviament de les primeres sondes espacials a la Lluna. Ademés del pas fonamental del alunizaje en 1969 (precedit per l'exploració de les sondes automàtiques Surveyor), també es varen llançar atres missions per a explorar el sistema solar: en 1961 la Unió Soviètica envia les primeres sondes a Venus i Mart.

En 1965 la sonda nortamericà Mariner 4 va ser la primera en sobrevolar Mart transmetent imàgens. En 1971 la sonda soviètica Venera 7 va ser la primera en aterrisar en Venus, mentres que la posterior Venera 9 també va enviar imàgens de la superfície. Eixe mateix any, el Mars 3 soviètic va aterrisar en Mart pero no va enviar imàgens. Va caldre esperar fins a 1976 en el Programa Viking nortamericà per a descobrir l'aspecte del planeta des del sol.

Dos anys abans la sonda Mariner 10 va alcançar Mercurio.

Gràcies a les missions interplanetarias del Programa Pioneer en 1973, la Pioneer 10 va ser la primera sonda en enviar imàgens de prop de Júpiter. El Pioneer 11 va sobrevolar per primera volta Saturn en 1979. L'inici del Programa Voyager va permetre un coneiximent detallat dels planetes gaseosos del sistema solar, pero sobretot el primer sobrevole d'Urà en 1986 i de Neptú en 1989 per la Voyager 2.

En 1986 gràcies al pas propenc del cometa Halley, la sonda Giotto va ser la sonda que més es va acostar a l'astre, prenent fotografies espectaculars. En els anys noranta la sonda Ulysses va realisar les primeres observacions dels pols del Sol.

Un renovat interés per la Lluna i Mart ha permés el llançament d'una série de programes d'exploració d'estos últims cossos, en l'intenció de preparar en el futur les aterrisage humà en Mart.

El coneiximent astronòmic es va ampliar significativament en la posada en òrbita del Telescopi Espacial Hubble, lo que va permetre dur la mirada més allà dels llímits ya alcançats pels telescopis terrestres. Gràcies al telescopi espacial, de fet, va ser possible descobrir que l'univers es troba actualment en una fase d'expansió accelerada i que sembla, en les regions de l'espai profunt, molt uniforme.

La teoria inflacionaria

Artícul principal → Inflació còsmica.

En 1981, el físic Alan Guth (n.1947) va plantejar l'hipòtesis de la teoria de l'univers inflacionario. Despuix de les investigacions realisades per cosmólogos, s'ha aplegat a comprendre que no tota la matèria eixercix una atracció gravitacional: de fet, es pensa que a altes temperatures i densitat existix alguna matèria que "antigravita". En este supòsit, Guth va plantejar l'hipòtesis de la possibilitat de que en les primeres fraccions de segon de vida de l'univers, precisament en l'interval entre 10⁻³⁵ i 10⁻³² segons despuix del Big Bang, l'influència de la antimatèria favorira una expansió fortament accelerada. D'esta manera es podria explicar l'aparent homogeneïtat de l'Univers. Esta teoria encara requerix evidència observacional que puga confirmar la seua sostenibilitat.

En 1998 tres equips independents de científics varen descobrir, analisant senyes del telescopi Hubble relacionats en supernovas de tipo Ia, que l'Univers no solament s'estava expandint sino que la seua expansió s'accelera. En 2011 este descobriment va otorgar als científics Saul Perlmutter, Brian Schmidt i Adam Reiss el Premi Nobel de Física.

Este descobriment, posteriorment corroborat també per les medicions del Telescopi Spitzer, posa en realitat una enorme problema cosmológico, ya que fins fa poc l'expansió es considerava l'únic frut de l'espenta final del Big Bang. Hui se supon que esta expansió accelerada depén d'algun paper de l'energia obscura que tendiria a superar la gravetat natural entre galàxies en un efecte opost.

Teoria de cordes

Artícul principal → Teoria de cordes.

La teoria de cordes és una teoria de la física que planteja l'hipòtesis de que la matèria, l'energia i, en alguns casos, el espai i el temps són en realitat la manifestació d'entitats físiques subjacents, cridades cuerdo o D-branas, depenent del número de dimensions en les que es desenrollen. Les seues bases es varen assentar en 1968 quan el físic teòric Gabriele Veneziano tractant de comprendre la força nuclear forta, va fer un descobriment sensacional. Va trobar que una funció de variables complexes creada pel matemàtic suís Leonhard Euler, la funció beta, s'ajustava perfectament a les senyes sobre la interacció forta; en aplicar la funció beta a la força forta, la fòrmula va funcionar, pero ningú va poder explicar per qué.

La teoria anula molts aspectes de la física tradicional, plantejant, entre atres coses, l'hipòtesis de l'existència de cordes gravitacionals que contenen 14 dimensions. Si, per un costat, esta teoria és capaç d'explicar certs processos encara obscurs relacionats en l'estructura de l'univers, per un atre, encara no és capaç de produir cap predicció subjecta a verificació experimental; per tant, no hi ha confirmacions òbvies de la teoria. No obstant, és una teoria molt activa i de ràpit desenroll.

XXI

En l'actualitat se sap que habitem un minúscul planeta d'un sistema solar regit pel Sol que alvança en el primer terç de la seua vida i que està localisat en la perifèria de la Via Làctea, una galàxia espiral barrada composta per mils de millons de sols, que posseïx com les demés galàxies un forat negre súper massiu en el seu centre i que forma part d'un conjunt galàctic cridat Grup Local, el qual, a la seua volta, es troba dins d'un supercúmulo de galàxies. L'univers està constituït per mils de millons de galàxies com la Via Làctea i se li ha calculat una edat entre 13 500 i 13 900 millons d'anys, i la seua expansió s'accelera constantment.

Moltes bestreta científiques i tècnics òbrin noves finestres a l'estudi de l'espai ―es dispon de poderosos telescopis terrestres i orbitales, algunes sondes interplanetarias estan aplegant als confines del sistema solar i alguns robots es troben en la superfície d'atres móns― aumentant la capacitat del ser humà de conéixer el seu entorn astronòmic.

Planetes extrasolars

Artícul principal → Planeta extrasolar.

En 1992 es varen descobrir dos exoplanetas al voltant d'un pulsar, i en 1995 Michel Mayor i Didier Queloz varen confirmar l'existència del primer planeta extrasolar al voltant d'una estrela similar al Sol. La notícia va causar un gran revol en el món científic. Des de llavors, el perfeccionament de les tècniques d'observació ha permés un desenroll exponencial de descobriments en métodos cada volta més precisos, i el desenroll de missions espacials específiques han convertit la busca d'exoplanetes en un dels temes de major interés astronòmic. Varis planetes han segut descoberts en el XXI en el método de la velocitat radial, especialment jagants gaseosos, mentres que en el llançament de telescopis espacials abans del COROT i despuix del telescopi espacial Kepler, s'han descobert mils de planetes utilisant el método del trànsit, a pesar de que, en el cas del Kepler, solament es va observar una menuda porció del cel. L'interés s'ha desplaçat cada volta més cap a la busca de planetes similars a la Terra ubicats a certa distància de la seua estrela, en la cridada zona habitable, a on podria existir aigua líquida en superfície, una condició favorable per a albergar formes de vida. S'han descobert sistemes planetaris prou diferents al sistema solar, la conformació del qual posa en dubte les teories normalment acceptades sobre la formació planetària.

Descobriments sobre el sistema solar

En giner de 2005 un grup d'astrònoms liderats per Michael I. Brown varen descobrir Eris. En estar més allà de Plutó, Eris va anar originalment definit com el dècim planeta del sistema solar, pero en 2006, despuix d'una decisió de la Unió Astronòmica Internacional, Eris va ser classificat com planeta nano, definició que també es va aplicar a Plutó.

En 2015 dos sondes espacials nortamericans varen enviar imàgens de primer pla de Ceres i Plutó per primera volta.

L'11 de febrer de 2016 es va anunciar el descobriment de la ona gravitacional teorizada per Albert Einstein per mig de la detecció conjunta dels instruments LLIGUE i el interferómetro VIRGO.

Present i futur

En el XXI, els estudis en el camp cosmológico han rebut un impuls considerable gràcies a noves tècniques d'estudi i a nous instruments. Hi ha proves de l'existència de la matèria obscura, suposta des de feya algun temps, i es va descobrir que la energia obscura, responsable de la acceleració de l'expansió de l'univers, constituïx el 70% de tota l'energia present en l'univers. La matèria no bariónica constituïx la gran majoria de la composició de l'univers i l'estudi de la física de partícules s'ha convertit en un dels punts de major interés per a comprendre la Edat de l'univers, la seua geometria i el seu destí final. L'entrada en funcionament en 2008 del accelerador LHC del CERN va permetre el descobriment del bosón de Higgs, una partícula elemental solament prèviament teorizada i fonamental en la teoria en el model estàndar.

La sonda WMAP ha medit la radiació còsmica de fondo en gran precisió, estimant l'edat de l'Univers en Plantilla:Ma/1 millones de años i confirmant que l'Univers està compost solament en un 4% per matèria bariónica.

El substitut del Telescopi Espacial Hubble, el Telescopi Espacial James Webb, gràcies a les noves tecnologies i al seu major diàmetro permetrà a partir del 2022 acostar les regions de l'espai profunt, tractant de determinar les condicions inicials de formació de l'univers.

Vore també

• Anex:Cronologia de l'astronomia
• Història de la gnomónica
• Història de l'espectroscòpia
• Història del telescopi
• Història de l'observació de Mart
• Història de l'observació llunar
• Arqueoastronomía
• Gran història

Bibliografia

• Hetherington, Barry (1992): A Chronicle of Pre-Telescopic Astronomy. Londres: John Wiley & Sons, 1992. ISBN 0-471-95942-1.

Enllaços externs

• El llibre d'instrucció sobre plans desviats i plans simples, manuscrit en àrap que data de 1740 i parla d'astronomia pràctica, en diagrames.
• Institute and Museum of the History of Science - Pretelescopic astronomy (anglés)
• NASA: antics observatoris (anglés)