Pléyades (astronomia)
Les Pléyades o Les sèt germanes (Messier 45 o M45) és un asterisme d'un cúmul estelar obert que conté estreles calentes de tipo espectral B, de curta edat, ubicades en la constelació de Tauro. Està entre els cúmuls estelars més propencs a la Terra, i és el cúmul més visible a simple vista en el cel nocturn.
El cúmul està dominat per estreles calentes extremadament blaves i lluminoses que s'han format en els últims 120 millons d'anys. La pols que forma una dèbil nebulositat de reflexió al voltant de les estreles més lluentes es va pensar en un principi que provenia d'una disgregació de la pròpia formació del cúmul (d'ahí el nom alternatiu per a nebulosa Maia en lloc d'estrela Maia), pero ara se sap que és un núvol de pols no relacionada en el mig interestelar, a través de la qual les estreles estan passant actualment. I lo anterior es basa en els diferents valors obtinguts de la velocitat radial de les Pléyades, i de la velocitat radial de la nebulosa que semblara envoldre-les. Simulacions per ordenador han mostrat que les Pléyades es varen formar provablement a partir d'una configuració compacta que s'assembla a la nebulosa de Orión. Els astrònoms estimen que el grup va a sobreviure aproximadament durant atres 250 millons d'anys, temps despuix del com es dispersarà per les interaccions gravitacionals en el seu entorn de tipo galàctic.
Les Pléyades alberguen un prominent lloc en la mitologia antiga, aixina com una diversitat de significats en diferents cultures i tradicions.
El seu nom ve del grec (Πλειας Pleias, ‘moltes’; Πλειάδες Pleiades, ‘filles de Pléyone’; o Πελειαδες Peleiades, ‘colomes’), els qui són sèt nimfes germanes en la mitologia grega, filles d'Atles i Pléyone.
El 4 de març de 1769, Charles Messier les va incloure com el n.º 45 en la seua primera llista de nebuloses i cúmuls d'estreles, que va ser publicada en 1771.
Distancia
La distància al cúmul ha segut estimada per molts métodos, puix és un pas important en la calibraació de les distàncies en l'univers. El coneiximent exacte de la distància a les Pléyades permet als astrònoms traçar un diagrama de Hertzsprung-Russell, per a estimar la distància a uns atres cúmuls. Atres métodos poden llavors estendre l'escala de distància de cúmuls oberts a galàxies i posteriorment a cúmuls de galàxies, permetent construir una escala còsmica de distàncies.
Els resultats anteriors al llançament del satèlit Hipparcos varen trobar que les Pléyades estaven aproximadament a uns 135 pársec (440 anys llum) de la Terra. Hipparcos va causar revol entre els astrònoms en trobar una distància de solament 118 pársec (384,7 anys llum) medint la paralaje d'algunes estreles del cúmul, una tècnica que deu indicar els resultats més directes i exactes. Treballs més recents han trobat que la distància calculada per Hipparcos era errònea, si be es desconeix la causa d'este error. La distància específica de les Pléyades encara es desconeix, pero actualment es pensa que la verdadera distància és d'al voltant de 136,2±1,2 pársec o 444 anys llum.
Es tracta del quart cúmul obert més propenc a la terra.[1][2][3]
Composició
El cúmul té uns dotze anys llum de diàmetro i conté un total aproximat d'entre 500 i 1000 estreles. Està dominat per estreles blaves jóvens, de les quals huit poden ser observades a simple vista depenent de les condicions atmosfèriques (cels molt nets i absència de Lluna): Taygeta (4,29), Pleione (5,05), Merope (4,14), Maia (3,87), Electra (3,72), Celaeno (5,45), Atles (3,62) i Alcyone (2,85). Els números entre paréntesis indiquen la seua magnitut de lluentor aparent.
L'orde de les seues estreles més lluentes és semblat al de l'Orsoa Major i l'Orsoa Menor, en una massa total estimada en unes 800 masses solars.
El cúmul està compost en una bona part per nanes marrons —objectes en menys del 8 % de la massa solar—, els quals són massa llaugers per a ser estreles. Pot ser que estos objectes constituïxquen aproximadament el 25 % de la població total del cúmul, a pesar de que solament contribuïxquen al 2 % la seua massa total. També presents en el cúmul, estan les nanes blanques, les quals contradiuen l'edat estimada del cúmul. Per la curta edat del cúmul, no s'espera que les estreles normals puguen haver evolucionat per a convertir-se en nanes blanques. Es creu que, en lloc de ser estreles individuals de poca o mijana massa, els progenitors d'estes estreles eren massives i orbitaban en sistemes binaris. Durant la seua ràpida evolució, la transferència de massa de l'estrela més massiva al seu acompanyant, va poder haver accelerat la seua evolució cap a una nana blanca.
Referències
- ↑ «Gaia Data Release 2 - Summary of the contents and survey properties».Astronomy & Astrophysics.616
- A1.ISSN 0004-6361.doi:10.1051/0004-6361/201833051.Consultat el 2021-09-20.
- ↑ «¿Sabies qué?». www.tayabeixo.org. Consultat el 2021-09-20.
- ↑ «SIMBAD».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pléyades (astronomía)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.