Megalit
Un megalit (del grec Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value). i Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value).) és un monument prehistòric realisat en un o varis blocs de pedra, de gran tamany.[1]
Els megalits són monuments com les tombes fetes de grans blocs de pedres construïdes en Europa Occidental en el Neolític i en l'Edat del Bronze entre els sigles V a II a.C. L'adjectiu megalític descriu tals estructures, la construcció de les quals es va realisar en un sistema de enclavamiento que no utilisa morter ni ciment. Ha segut amprat per a descriure edificis construïts per pobles de diferents parts del món i d'époques distintes. Una àmplia varietat de pedres de gran tamany han segut identificades com a megalits, sent la majoria d'us no funerari, potser alçades en fins religiosos, com a monuments commemoratius o marcadors territorials. Entre els megalits més coneguts estan els dolmenés, els menhirés i els cromlechs.
En Europa la construcció d'estes estructures va començar, principalment, en el Neolític (encara que es coneixen eixemples del Mesolítico-Epipaleolítico inicial), com a part de les transformacions que varen acompanyar la revolució agrícola neolítica, sent ampliades durant el Calcolítico i l'Edat del Bronze. Grans monuments megalítics es troben disseminats per bona part d'Europa occidental, pero els focs més importants es troben en Bretanya, sur d'Anglaterra i Irlanda, i sur d'Espanya i Portugal.
Introducció
[editar | editar còdic]Els megalits han segut utilisats per a una àmplia varietat de propòsits, que anirien des de servir com a marcadors dels llímits d'un territori o commemoracions d'acontenyiments passats, fins a formar part de la religió de les societats.[2] Alguns dels motius gravats en ells, com el cayado o les astrals, semblen símbols de poder polític, de la mateixa manera que el cayado heka va ser un símbol dels faraons egipcíacs. Entre els pobles indígenes d'Índia, Malàsia, Polinèsia, Àfrica i Amèrica l'adoració d'estes roques o el seu us per a simbolisar un esperit o una deidad, és una possibilitat a tindre en conte.[2] A principis de el XX alguns especialistes creïen que tots els megalits corresponien a una "cultura megalítica" global[3] (hiperdifusionismo de Grafton Elliot Smith i William James Perry), pero esta teoria va ser fa temps rebujada gràcies als sistemes de datació moderns (Carbono-14, Dendrocronología, etc.). Tampoc es teoriza ya sobre l'existència d'una cultura megalítica europea, si be varen existir distintes tradicions regionals, inclús en àrees tan llimitades en les illes britàniques o la península ibèrica.
Antics complexos pétreos en Anatolia
[editar | editar còdic]En varis jaciments de l'est de Turquia (sobretot en Göbekli Tepe, pero també en Nevali Çori i Nahal Hemar) han segut descoberts importants complexos ceremoniales datats a partir del X mileni a. C. (9500 a. C.), per lo que pertanydrien a les fases incipients del Neolític. La seua principal característica és que estan formats per àmplies estructures circulares que envolen decenes de megalits gravats, en forma de T. Encara que serien les estructures de grans ortostatos més antigues conegudes fins ara, no està res clar que alguna de les tradicions megalítiques europees haja derivat d'aquelles.[4] En Göbekli Tepe han segut excavats ya quatre círculs de pedra d'un número estimat de 20; algun d'estos círculs aplega a medir 30 metros d'un costat a l'atre. Els pilars pétreos lluïxen relleus de javalins, rabosots, lleons, pardals, serps i escorpiones.
Encara que els seus excavadors sempre ho han considerat el lloc de cult més antic del món,[5] recentment s'ha plantejat la teoria de que poguera ser un complex residencial que conté elements ceremoniales.[6]
Àfrica
[editar | editar còdic]En la regió del sur d'Etiopia hui encara es troba la major concentració de megalits del continent africà. Algunes de tals sepultures o dólmenes són d'una gran antiguetat, ya que es remonten al X mileni a. C.[7] La majoria, en canvi, són molt més recents, de l'I mileni de nostra era, contant-se per millers (s'ha estimat una sifra de 10 000) en Shewa i Sidamo. Una atra de les regions en major presència de megalits és la de 'Soddo, al sur d'Adís Abeba, a on han segut descoberts fins a hui uns 160 jaciments arqueològics com el de Tiya, classificat patrimoni de la humanitat per l'UNESCO.[8]
Els dólmenes i menhirs del Magreb es daten cap a finals de el III mileni a. C. Entre ells, el conjunt més significatiu seria la necròpolis dolménica de Djebel Gorra, prop de la chicoteta població de Thibar (Tunis), que presenta entre doscentes i trescentes sepultures megalítiques reconeixibles. En la regió maliense de Niafunké, el jaciment de Tundidaro comprén més de cent cinquanta pedres estacades. Les pedres estacades protegixen les sepultures en països com Níger, Togo i Chad. En Senegal i Gàmbia els quatre grans grups de círculs megalítics que es troben entre els rius Gàmbia, al sur, i Saloum, al nort, han segut classificats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat (any 2006); entre els quatre sumen 93 círculs i uns 1000 megalits, havent segut datats entre el III i el XIV-XVI de la nostra era.[9][10][11][12] En la població de Bouar, en la República Centroafricana, hi ha megalits que daten de el VI
Nabta Plaja
[editar | editar còdic]En Nabta Plaja, en el desert de Nubia (al sur de l'actual Egipte i a 100 km a l'oest d'Abu Simbel), a partir del X mileni a. C. va començar a formar-se un gran llac.[14] Cap al V mileni a. C. els habitants de Nabta Plaja varen construir un supòsit dispositiu astronòmic que és considerat per alguns investigadors el més antic del món, mil anys anterior a Stonehenge, encara que de molt inferiors dimensions. Alguns investigadors estimen que va ser un calendari prehistòric que indicava de manera precisa el solstici d'estiu. Les troballes mostren que la regió solia ser ocupada només estacionalment, provablement en estiu, quan l'aigua del llac seria utilisada per a donar de beure a les raberes.[15] Hi ha també cinc alineamientos megalítics que s'estenen a partir d'un conjunt de pedres centrals. I ademés d'est, hi ha atres círculs líticos en esta regió del desert.
Próximo Oriente
[editar | editar còdic]Dólmenes i menhirs han segut trobats en àmplies zones de l'Próximo Oriente: des de l'actual Alep en el nort de Síria, fins al sur de Yemen, passant per Líban, Israel, Palestina, Jordània i Aràbia Saudita. També els hi ha en l'illa Charag (Iran) o en el nort d'Iraq, situant-se la major concentració de dólmenes en abdós màrgens de la depressió formada pel vall del Jordán, en una clara predominancia del costat oriental. Açò ocorre principalment en els Alts del Golán, el Hauran i Jordània, els quals tenen, provablement, la major concentració de dólmenes de l'Próximo Oriente. En Aràbia Saudita, en canvi, només uns pocs dólmenes han segut identificats, la majoria en el Hiyaz. Els megalits semblen resorgir en Yemen en chicotetes cantitats i açò podria indicar la continuació d'una tradició lligada a les de Somàlia i Etiopia.
Europa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Megalitismo.
Els tipos bàsics de megalits europeus són el menhir i el dolmen, pero el seu agrupamiento, la combinació d'abdós o una major complexitat, donen lloc a una tipologia més variada en la que trobem alineamientos (com el de Carnac, en França), cromlech (com el Stonehenge, en Regne Unit) i dólmenes de corredor i cambra, abundants en Andalusia com és el cas de Antequera (Menga, Vera i El Romeral).
.jpg){kind=link}
La paraula menhir procedix del bretón, idioma en el que significa "pedra llarga" (de men o maen = pedra i hir = llarga). Consistix un únic megalit (monolit) estacat en el sol verticalment i no se li pot adjudicar un us clarament funerari. A voltes es presenten agrupats en rencs, donant lloc a un alineamiento; també poden presentar-se formant círculs constituint llavors un crómlech, els eixemples del qual més sofisticats són els henges de Regne Unit. També existix la tipologia d'estàtua-menhir, en toda una serie de característiques pròpies, sent una representació antropomorfa esculpida o gravada sobre un menhir.
Més complex que el menhir és el dolmen, terme procedent també del bretón que significa «taula de pedra» (de dol = taula i men = pedra). El dolmen està format per dos o més ortostatos sobre els que es recolza una llosa colocada horisontalment. En Espanya són abundants, destacant entre uns atres els de Laguardia (Àlaba), Tella (Aragó) i Pedra Gentil (Catalunya).
Una varietat més complexa d'este últim tipo és el dolmen de corredor i cambra, que consta d'un passadiç o galeria que conduïx fins a una o dos cambres. Tant el passadiç com la cambra poden presentar un pla regular o irregular; els de passadiç regular duen a una cambra ben diferenciada, de forma circular (com ocorre en el cas de El Romeral) o quadrada (Vera), que pot estar coberta per megalits o per una falsa volta, com ocorre en Els Millers (Almeria). A voltes apareix una cambra secundària i més chicoteta situada en el mateix eix llongitudinal de l'edificació i comunicada en la principal per mig d'un atre curt passadiç (El Romeral). En els de pla irregular no hi ha separació clara entre passadiç i cambra, semblant esta una mera eixamplada del passadiç; a diferència dels regulars la seua coberta és adintelada i està formada per grans pedres (Menga). En tots els casos este tipo de construccions varen estar recoberts per un túmulo de terra de varis metros de diàmetro, que els donen aspecte de cova, motiu pel que, a voltes i popularment, se'ls denomina "coves", com ocorre en Antequera.
Àsia
[editar | editar còdic]Es troben enterrament megalítics en el nordest i surest d'Àsia, en les principals concentracions en la península de Corea, a on les habituals estimacions ronden al voltant dels 30 000 en tota la península, la qual cosa constituïx al voltant del 40% dels dólmenes de tot lo món. També els hi ha en Liaoning, Shandong i Zhejiang (China), la costa oriental de Taiwan, Kyūshū i Shikoku (Japó), la província de Đồng Nai en Vietnam, aixina com àrees d'Índia i Pakistan. Certes tradicions megalítiques seguixen practicant-se actualment en les illes de Sumba i Nías, en Indonèsia.
En l'Índia els megalits es poden datar des de el II mileni a. C. fins a la mitat de l'I a. C. (2000-500 a. C.). En Mongòlia, les denominades pedres de cérvol estan datades entre finals de el II mileni a. C. i inicis de l'I a. C. Els dólmenes de Corea es daten durant l'I mileni a. C. i en Japó entre els sigles VII i II
Estil septentrional
[editar | editar còdic]Les tradicions megalítiques del nordest asiàtic tenen els seus orígens en la China del Noreste, especialment en la conca del riu Liao.[17][18] La costum de construir enterrament megalítics es va estendre ràpidament des d'esta zona a la península coreana, a on l'estructura dels megalits és geogràfica i cronològicament distinta. Els més antics són denominats d'estil septentrional o taula degut a que mostren una característica cambra funerària elevada sobre el sol i formada per pesades lloses pétreas que creen una cista funerària rectangular.[19] Una desmesurada pedra colocada sobre les lloses corona la cambra funerària, donant-li l'apariència d'una taula. Estes construccions daten de la primera part del periodo de la ceràmica Mumun (1500-850 a. C.) i es distribuïxen, en poques excepcions, al nort del riu Han. Alguns megalits d'estil septentrional del nordest de China contenen aixovar tals com a punyals de bronze Liaoning, lo que ha incitat a alguns arqueòlecs a interpretar eixos enterrament com les tombes de caps o individus preeminents[20] (grans hòmens). De totes maneres, siga com a resultat de robos de tombes o una conducta mortuoria intencionada, la major part dels megalits septentrionals no contenen aixovar.
Estil meridional
[editar | editar còdic]
Els enterrament d'estil meridional es distribuïxen pel sur de la península coreana. Es creu que la major part daten de l'última part del periodo Mumun inicial o del Mumun mig.[19][20] L'escala dels megalits d'estil meridional és típicament més chicoteta que la dels septentrionals. L'àrea de sepeli dels meridionals consta d'una cambra subterrànea feta en la mateixa terra o revestida en primes lloses. Una sòlida pedra colocada sobre l'àrea funerària és sostinguda per chicotetes roques d'apuntalament. La majoria dels megalits coreans són d'este tipo, estimant alguns arqueòlecs que podria haver entre 15.000 i 100.000.[21][19]
De la mateixa manera que els septentrionals, els megalits meridionals contenen pocs o cap artefacte. No obstant, en un chicotet número d'ells apareix refinada ceràmica rojosa bruñida, dagas de bronze, punyals de pedra polida i ornaments de jade. Els enterrament meridionals es troben a sovint formant grups, escampant-se en llínees paraleles a la direcció de les rieres. Estes necròpolis contenen enterrament que estan units entre sí per plataformes baixes de pedra fetes en grans cudols. En tals plataformes han segut trobades ceràmiques rojoses bruñidas trencades i fustes carbonizadas, lo que ha fet pensar als arqueòlecs que eren usades a voltes per a celebrar cerimònies i rituals.[22] Les lloses de la coberta de molts megalits meridionals presenten marques tallades en forma de copes, havent uns pocs que mostren representacions humanes i de dagas.
Estil llosa cobertora
[editar | editar còdic]Estos megalits es distinguixen dels demés per la presència d'un pou d'enterrament, que en algunes ocasions alcança els 4 m de profunditat, revestit per grans cudols.[23] Una gran llosa cobertora era colocada sobre el pou funerari sense ortostatos que la sostinguen. Esta tipologia és la més monumental de la península coreana i es distribuïx sobretot per la seua costa sur. Sembla que la major part daten del periodo més recent del Mumun mig (700-550 a. C.), podent alguns pertànyer a la primera part del Mumun final. Un eixemple trobat prop de la moderna Changwon, en una chicoteta necròpolis de Deokcheon-in, és l'enterrament n.º 1, que conté una sòlida llosa rectangular i una plataforma de terra. Encara que els arqueòlecs han segut incapaços de recuperar-ho completament, les dimensions de la seua base són de, a lo manco, 56x18 m.
Tradicions megalítiques actuals d'Indonèsia
[editar | editar còdic]En l'archipèlec indonesi es vénen desenrollant riques tradicions megalítiques austronesias, tant en el passat com en el present. En l'actualitat, encara perviuen estes tradicions en l'aïllada illa de Nías (enfront de la costa occidental del nort de Sumatra), entre els batak del mateix interior del nort de Sumatra, en l'illa Sumba de la província de Nusatenggara Oriental i entre els Toraya de l'interior de Célebes Meridional. Estes cultures megalítiques es conservaven aïllades i sense contacte exterior fins a ben alvançat el XIX.
En Nías hi havia estàtues de pedra, bancs de pedra per als caps i taules de pedra per a eixercir la justícia. Els megalits eren necessaris per a les commemoracions funeràries de les jerarquia, en la finalitat de que pogueren reunir-se en els seus piadosos antepassats en el més allà. L'erecció d'un megalit constituïa el preludi d'un festí ritual.
Per tota Indonèsia es poden trobar diferents jaciments i estructures megalítiques: menhirs, dólmenes, taules pétreas, estàtues ancestrals i piràmides escalonades, denominades localment Punden Berundak, han segut descoberts en diversos llocs de Java, Sumatra, Célebes i les illes menors de la Sonda.
Les piràmides Punden i els seus menhirs poden vore's en Pagguyangan Cisolok i Gunung Padang, en Java Occidental, sent el jaciment de Gunung Padang el major megalit del Surest asiàtic. En la mateixa província, el lloc de Cipari reunix monolits, terrats de pedra i sarcòfecs.[25] Es creu que la piràmide Punden és el precedent i el disseny bàsic de la posterior estructura dels temples hindo-budistes de Java despuix de l'adopció de tals religions per la població: l'estupa de Borobudur de el VIII o el temple de Candi Sukuh de el XV presenten l'estructura de piràmide escalonada.
El parc nacional Lore Lindu de Célebes Central alberga vestigis d'antics megalits com a estàtues pétreas ancestrals, localisades en la seua major part en les valls de Bada, Besoa i Napu.[26]
Mahdia Gonds de Maharastra, Índia
[editar | editar còdic]Un estudi de 2002 menciona pràctiques megalítiques actuals entre els Madia Gonds del Tehsil Bhamragad, en el districte Gadchiroli de Maharashtra, Índia.[27]
Melanèsia
[editar | editar còdic]Es troben megalits en moltes parts de Melanèsia, sobretot en la província de Milne Bay de Papúa Nueva Guinea, en Fiji i en Vanuatu. Pero escasses excavacions s'han fet fins ara i, conseqüentment, poc es coneix sobre les seues estructures. A la tomba megalítica de Otuyam, en Kiriwina (Illes Trobriand), se li han adjudicat aproximadament 2000 anys d'antiguetat, lo que indicaria, a pesar de que hi ha molt pocs megalits datats, que tals tradicions són una vella costum en la regió. Estes construccions han segut utilisades per a celebrar diferents rituals, com, per eixemple, funeraris, sacrificiales o de fecunditat. Propencs a alguns megalits existixen emplaçaments aptes per a realisar danses. En certs llocs de Melanèsia estos rituals se seguixen celebrant en els mateixos emplaçaments sagrats, ya que les creències seguixen vives, lo que ha segut una de les raons per a la paralisació de moltes excavacions.
Amèrica
[editar | editar còdic]Esferes de pedra de Costa Rica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Esferes de pedra de Costa Rica.
En Costa Rica, Centroamérica, a partir de 1939[28] s'han descobert més de 500 esferes de pedra en la seua majoria pedres dures com granodiorita i gabros, en tamanys que van de 5 a 257 cm i fins a 16 tonellades de pes,[29] en la particularitat de que tenen una alta perfecció de esfericidad i polida, algunes tenen ademés sofisticats petroglifos en baix i alt relleu combinats.
Quan el conquistador espanyol Juan Vázquez de Coronat en l'any 1563 va estar en la vall del Diquís, va informar al rei Felipe ―en carta datada el 2 de juliol d'eixe any― en detalle tot lo que va vore i «va recolectar», pero no va descriure res semblat esferes de pedra, per lo que es presumix que ya per a llavors les "boles de pedra" estaven amagades despuix de mils d'anys de sedimentación en la vall.[30]
Els arqueòlecs no han pogut datar la seua confecció, la forma de fer-les ni el transport a través de fràgils zones aluvials i inclús a través de la mar fins a illes i atres llocs a on no hi ha pedreres. Per associació a restants de ceràmica l'arqueologia oficial les relacionen en usos ceremoniales entre 300 a. C. i el 300 d. C., pero el treball escultòric encara no ha pogut ser datat científicament. Investigadors alternatius les ubiquen uns al voltant del 6000 a. C. i uns atres pel 12 000 a. C.[31][32]
Les esferes de pedra tenen en Costa Rica una important arraïlada en l'inconscient colectiu sent un pilar de la seua identitat cosmogónica i conten en una rica mitologia ancestral,[33] que han alimentat nous mits universals cultivats per escritors d'best seller com el suís Erich von Däniken, l'escritor espanyol Juan José Benítez, el estonio Ivar Zaap[34] o produccions cinematogràfiques com Indiana Jones.[35]
Alguns grups d'esferes que es conserven o documenten en la seua posició original han segut associats a constelacions, events astronòmics com a solsticis, rutes de navegació que ubiquen corrents marines i senyalament de llocs ceremoniales o de poder.[36]
Parc arqueològic de Sant Agustín en Colòmbia
[editar | editar còdic]
El parc arqueològic de Sant Agustín és un dels més importants espais arqueològics de Colòmbia, ubicat al sur del Departament del Huila i va ser declarat en 1995 per l'Unesco com Patrimoni de la Humanitat. S'han trobat varis centenars d'escultures monolítiques, que indiquen que allí va florir des de remots temps una cultura, que hui és objecte d'estudi per part de missions científiques per a establir els orígens i les traces peculiars d'este poble.[37]
Esta cultura es va iniciar a partir de el XXXIII, en el VII ya és una cultura que presenta un considerable desenroll, segons les dates de carbono 14 de mostres orgàniques obtingudes recentment associades a l'agricultura, la ceràmica, l'orfebreria i l'art escultòric.[38]
El parc arqueològic correspon a la conca alta del Riu Magdalena o Wua-Ka-Ka-Ya i els seus afluents primaris i que relaciona a varis municipis de Colòmbia i en centre en el municipi de Sant Agustín, en el Departament del Huila en les estribaciones orientals del Massiç Colombià.[39]
El parc pròpiament correspon a una chicoteta zona de major concentració de tombes de la total zona arqueològiques de major extensió que alcança regions com Parc Arqueològic Nacional de Tierradentro.[40][41]
Esteles mayas en Mèxic, Guatemala, Belize, Hondures i El Salvador
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Estela maya.
l'estela maya és una classe de monument de la cultura maya de la Mesoamérica antiga, de les quals s'han trobat prop de 5000. Consistix d'una pedra alta tallada i freqüentment s'associaven en pedres baixes de forma circular que ara criden altars.[42] L'elaboració d'estos monuments es va difondre per tota la regió maya durant el periodo clàssic (250–900 d. C.),[42] i es considera que estos parells d'estela en altar són un sagell característic de la civilisació maya d'eixe periodo.[43] La tradició escultural que va engendrar l'estela va emergir d'una forma ya completament desenrollada i és provable que tinguera antecedents tallats de fusta.[44] L'estela més antiga que va ser trobada en el seu lloc original en les terres baixes mayas, va ser excavada en la gran ciutat de Tikal en Guatemala.[45] Durant el periodo clàssic casi cada regne maya en les terres baixes del sur erigia esteles en el seu centre ceremonial.[46]
Les esteles mayas mostren una àmplia variació estilística. Moltes esteles són lajas verticals de pedra calcàrea esculpidas en un o abdós dels seus costats. Les esteles d'alguns llocs mostren una apariència més tridimensional en regions a on la pedra local ho permet, tals com Copán i Toniná.[46]
Un eixemple és Quiriguá, un jaciment arqueològic pertanyent a l'antiga civilisació maya, ubicat en el departament d'Izabal en el sur-oriente de Guatemala. És un jaciment de tamany mig, en una superfície d'aproximadament 3 km², situat a lo llarc del curs inferior del riu Motagua,[47] en el seu centre ceremonial ubicat a 1 km de la vora nort del riu.[48]
Durant el Periodo Clàssic de la civilisació maya (200-900 d. C.), Quiriguá es troba en la confluència de vàries importants rutes comercials. El lloc va ser ocupat des de 200 d. C. i la construcció de la acrópolis va començar al voltant de 550 d. C. Un auge de construccions impressionants es va iniciar en el VIII, fins que es va detindre tota activitat de construcció al voltant de 850 d. C., a excepció d'un breu periodo de reocupación en el Posclásico Primerenc (c. 900-c. 1200). Quiriguá compartix el seu estil arquitectònic i escultòric en la ciutat propenca de Copán, l'història del qual està estretament entrellaçada en la de Quiriguá.[49]
Cronologia de principals megalits
[editar | editar còdic]
Neolític
[editar | editar còdic]
- c. 9000 a. C.: construccions en Àsia Menor, Turquia (Göbekli Tepe, Nevalı Çori i atres llocs); possiblement proto-hatianocita requerida,una cultura encara sense identificar (les estructures ceremoniales descobertes més antigues del món).[50][51]
- c. 7400 a. C.:Un monolit de 12 m de llarc, que provablement pesa al voltant de 15 to, es va trobar sumergit a 40 m baixe l'aigua en l'estret de Sicília, al suroest de Sicília. Es desconeix el seu orige i propòsit.[52]
- c. 7000 a. C.: construcció en Israel protocananeo (Crómlech d'Atlit Yam).
- c. 6000 a. C.: construccions en Portugal (Crómlech dels Armelers, Évora) –Possiblement les primeres pedres verticals en Portugal.[53]
- c. 5000 a. C.: Emergència del periodo del Neolític Atlàntic, l'era de l'agricultura a lo llarc de les costes occidentals d'Europa durant el sext mileni a. C. Cultura ceràmica de La Almagra, Espanya propenca, possiblement precedent d'Àfrica.
- c. 4800 a. C.: construccions en Bretanya, França[54] (Cairn de Barnenez) i Poitou (Túmulo de Bougon).
- c. 4500 a. C.: construccions en el sur d'Egipte (Nabta Plaja).
- c. 4300 a. C.: construccions en el sur d'Espanya (Dolmen de Alberite, Càdis).
- c. 4300 a. C.: Piràmides de Cuyavia, conegudes com a Piràmides Polaques, enormes tombes, estructures megalítiques en Cuyavia , Polònia
- c. 4000 a. C.: construccions en Bretanya (Carnac), Portugal (Gran Dolmen de Zambujeiro, Évora), França (centre i sur), Còrsega, Espanya (Galícia), Anglaterra i Gales, construccions en Andalusia, Espanya (Vila Martín, Càdis), construcció en Israel protocananeo
- c. 40003000 a. C.: construccions en el restant del Alce mediterràneu protocananeo, per eixemple, Rujm el-Hiri idolmenés.
- c. 3700 a. C.: construccions en Irlanda (Knockiveagh i atres llocs).
- c. 3600 a. C.: construccions en Malta (temples de Skorba).[55]
- c. 3600 a. C.: construccions en Anglaterra (Anells de Maumbury i Godmanchester), i Malta (temples de Ġgantija i Mnajdra).
- c. 3500 a. C.: construccions en Espanya (Màlaga i Guadiana), Irlanda (suroest), França (Arlés i el nort), Malta (i atres llocs del Mediterràneu), Bèlgica (noreste) i Alemània (centre i suroest).
- c. 3400 a. C.: construccions en Cerdenya (tombes circulares), Irlanda (Newgrange), Països Baixos (noreste), Alemània (nort i centre), Suècia i Dinamarca.
- c. 3300 a. C.: construccions en França (alineamientos de Carnac)
- c. 3200 a. C.: construccions en Malta (Ħaġar Qim i Tarxien).
- c. 3100 a. C.: construccions en Rússia (Dólmenes del Caucas Nort)
- c. 3000 a. C.: construccions en Cerdenya (fase constructiva més primerenca de l'altar prehistòric de Monte d'Accoddi), França (Saumur, Dordonya, Llenguadoc, Viscayai la costa mediterrànea), Espanya (Els Millers), Sicília, Bèlgica (Ardenas) i Orcadas, aixina com els primers henges (explanaciones circulares) en Gran Bretanya.
Calcolitico
[editar | editar còdic]
- c. 2500 a. C.: construccions en Bretanya (Li Menec, Kermario i atres llocs), Itàlia (Otranto), Cerdenya i Escòcia (noreste), ademés del clímax de la megalítica cultura del got campaniforme en la península ibèrica, Alemània i les Illes Britàniques (círcul de pedres de Stonehenge). En els gots campaniformes, el Neolític va donar pas al Calcolítico, l'Edat del Coure.
- c. 2500 a. C.: Tombes en l'Algarve, Portugal.[56] Ademés, una datació problemàtica (per mig de lluminiscència ópticamente estimulada) del menhir de Quinta dona Queimada Menhir en l'Algarve occidental, indica «un periodo molt primerenc d'activitat megalítica en l'Algarve, més antic que en el restant d'Europa i [similar] al famós jaciment anatolio de Göbekli Tepe».
- c. 2400 a. C.: La cultura del got campaniforme era dominant en Gran Bretanya, i en eixa época es varen construir centenars de círculs de pedra més menuts en les Illes Britàniques.
Edat de Pedra
[editar | editar còdic]- c. 2100 a. C.: El replanell més alt de Lampung, Regència de Lampung Occidental, Batu Brak Liwa, jaciment megalític d'Indonèsia.
Edat de Bronze
[editar | editar còdic]
- c. 2000 a. C.: construccions en Bretanya (Er Grah), Itàlia: (Bari); Sicília (Cava dei Servi, Cava Lazzaro); i Escòcia (Callanish). El periodo Calcolítico va donar pas a l'Edat del Bronze en Europa occidental i septentrional.
- c. 1800 a. C.: construccions en Itàlia (Giovinazzo, en Cerdenya, va donar inici a la civilisació nurágica).
- c. 1500 a. C.: construccions en Portugal (Alter Pedroso i Mourela).
- c. 1400 a. C.: Sepeli de la chica de Egtved en Dinamarca, el cos de la qual és hui un dels eixemples millor conservats del seu tipo.
- c. 1200 a. C.: Últims vestigis de la tradició megalítica en el Mediterràneu i atres llocs despuix del colapse de l'Edat del Bronze Final. La construcció megalítica va persistir en l'Antic Egipte fins a l'Edat del Ferro.[59]Plantilla:Cn
Senyes
[editar | editar còdic]- Alguna volta es va pensar que els megalits varen començar en un sol lloc. Ara els experts pensen que varen sorgir de vàries àrees.
- Els menhirs són pedres verticals grans. Algunes voltes estan soles; atres voltes estan dispostes en avingudes o en círculs.
- El menhir existent més gran que es coneix és el Grand Menhir Brisé en Locmariaquer, prop de Carnac, França. Esta sola pedra alguna volta va tindre 20 m d'alt i pesava 280 tonellades.
- El círcul de pedres més gran es troba en Avebury en Wiltshire, el sur d'Anglaterra en el Regne Unit.
- El círcul de pedres més famós és Stonehenge en la planura de Salisbury, Wiltshire, que es va construir entre els anys 2950 i 1600 a. C.
- Alguns megalits estan alineats en exactitut sorprenent en events astronòmics, tals com la vespradeta del solstici d'estiu, i varen poder haver funcionat com a calendaris.
- Es creu que alçar tals pedres requerint de grans equips d'hòmens treballant en enormes rodells de fusta, palanques i cuerdo,pero segons nous estudis eixes pedres no podien dur-se per mig de rodells de fusta, palanques i cordes per l'excessiu pes de les pedres, puix algunes aplegaven a les 100 tonellades.
- També es creu que es varen requerir al voltant de 1400 anys per a construir Stonehenge, pero no és aixina.Segons nous estudis les pedres de Stonehenge i els seus círculs d'entorn podrien datar de fa més de 3.000anys.Les pedres de Stonehenge es varen dur d'un punt a un atre recorrent més de 300 km de distància, ademés de travessar la mar i els rius que travessen l'illa de Gran Bretanya. És sense dubte una de les construccions més antigues i màgiques que simbolisen del món, i que segons els teòrics dels antics astronautes es creu que té una forta conexió en l'espai exterior i lo que li rodeja.En l'ajuda dels Deus,aquella gent de l'Edat de Pedra en Gran Bretanya va construir un anell de sangues i després es varen ser afegint poc a poc pedres jagantes, provinents de llocs que podien estar fins a a 350km de distància. Les pedres parades, més grans tenen 9m d'alt i poden pesar fins a 120 tonellades. Stonehenge va anar tant un temple com un observatori astronòmic.
Vore també
[editar | editar còdic]- Megalitismo
- Construcció ciclópea
- Dolmen
- Edat de Pedra
- Astronomia
- Arquitectura prehistòrica
- Religió Megalítica
- Glossari d'arquitectura prehistòrica
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1981) «Prenc XII», Gran enciclopèdia història de dino, Barcelona: Edicions Danae-Oceà. ISBN 84-7505-285-1.
- ↑ 2,0 2,1 Goblet d'Alviella, E. (1892). Lectures on the origin and growth of the conception of God as illustrated by anthropology and history., Williams and Norgatep, pp. 22-23.
- ↑ Gaillard, Gérald (2004) The Routledge Dictionary of Anthropologists. Routledge. ISBN 0-415-22825-5 p.48
- ↑ Mithen, S. (2003), After the Isse - A Global Human History, 20,000-5,000 BC, Londres, pp. 62-71
- ↑ (2008).Archeology.61(6)
- 22-27.
- ↑ E. B. Banning, "Baix Fair a House: Göbekli Tepe and the Identification of Temples in the Pre-Pottery Neolithic of the Near East", Current Anthropology 52/5 (October 2011), pp. 619-660, consultable en Gobekli Tepe temples? -- Ted Banning (2011).
- ↑ « Els origines de l'Éthiopie », Francis Anfray, antic director de la Missió francesa d'arqueologia en Etiopia consultable en [1].
- ↑ Lloc de l'UNESCO, Tiya. Ref. : 12 consultable en [2]
- ↑ Gravrand, Henry: "La Civilisation Sereer, Pangool", Els Nouvelles Éditions Africaines du Senegal, 1990. pp, 9, 20 i 77. ISBN 2-7236-1055-1
- ↑ Becker, Charles: "Vestiges historiques, trémoins matériels du passé clans els pays sereer". Dakar. 1993. CNRS - ORS TO M
- ↑ (en anglés) Stone Circles of Senegambia – UNESCO World Heritage Centre
- ↑ "Wassu & Kerbatch Stone Circles", fullet del National Council for Arts & Culture, Gambie
- ↑ Image del crómlech original: Fotografia
- ↑ Andrew L. Slayman. «news/nubia.html », Archaeology. Consultat el 21 de març de 2007.
- ↑ Fred Wendorf i Romuald SchildConsultat el 31 de març de 2007.
- ↑ el_Pla_de_els_Pruneres_Mollet_de el_Valls_Entanques_Oriental
- ↑ Rhee, Song-nai i Choi, Mong-lyong (1992) "Emergence of Complex Society in Prehistoric Korea" en Journal of World Prehistory 6(1):70
- ↑ Nelson, Sarah M. (1999) "Megalithic Monuments and the Introduction of Rice into Korea" en The Prehistory of Food: Appetites for Change. C. Gosden i J. Hather (eds.) Routledge, Londres. pp.147-165
- ↑ 19,0 19,1 19,2 Rhee i Choi (1992): 68
- ↑ 20,0 20,1 Nelson (1999)
- ↑ Goindol (Megalit) en Hanguk Gogohak Sajeon (Diccionari d'arqueologia coreana), National Research Institute of Cultural Heritage (ed.) NRICH, Seul. ISBN 89-5508-025-5 pp. 72-75.
- ↑ GARI (Gyeongnam Archaeological Research Institute) (2002) Jinju Daepyeong Okbang 1 - 9 Jigu Mumun Sidae Jibrak (Assentaments del periodo Mumun en les localitats 1 - 9, Okbang en Daepyeong, Jinju). GARI, Jinju.
- ↑ Bele, Martin T. "Excavations of Large-scale Megalithic Burials at Yulha-ri, Gimhae-si, Gyeongsang Nam-do" en Early Korea Project. Korea Institute, Harvard University. Consultat el 10 d'octubre de 2007
- ↑ P. Boomgaard, 2001
- ↑ [3] [4] archivat en Wayback Machine.|El parc arqueològic de Cipari revela la vida prehistòrica en Java occidental.
- ↑ [5]|Parc nacional Lore Lindu, Célebes Central.
- ↑ (2002).Puratattva.32(1)Consultat el 11 de decembre de 2012.
- ↑ National Academy of Sciences (1877). «Samuel Kirkland Lothrup», Biographical memoirs, Volume 48, National Academies Press, pp. 253,399.
- ↑ «[6]», BBC News. Consultat el 31 de març de 2010.
- ↑ «Monografies de l'investigador Alberto Sibaja.». Archivat des d'el original, el 22 d'octubre de 2015. Consultat el 25 de novembre de 2015.
- ↑ Brendan M. Lynch. «[7]». Consultat el 24 de març de 2010.
- ↑ John W. Hoopes. «The Stone Balls of Costa Rica». Archivat des d'el original, el 27 de juny de 2007. Consultat el 19 de juny de 2007.
- ↑ Fonseca Zamora, Oscar (1992). Història antiga de Costa Rica: sorgiment i caracterisació de la primera civilisació costarricense, Universitat de Costa Rica. ISBN ISBN 9977-67-192-3.
- ↑ (1998).Publisher Adventures Unlimited Press.
- ↑ (1987).School & Library Binding.
- ↑ Tim McGuinness. «Costa Rican Diquis Spheres: Sphere history». mysteryspheres.com. Archivat des d'el original, el 29 de març de 2010. Consultat el 31 de març de 2010.
- ↑ Duc Gómez, Luis. Sant Agustín. Delroisse, 1982.
- ↑ Parc arqueològic de Sant Agustín (en anglés), pàgina de la UNESCO
- ↑ Sant Agustín, pàgina de el ICANH
- ↑ Fajardo, Juliol José. Sant Agustín: una cultura alucinada. Barcelona, Espanya, Plaça & Janés, 1977.
- ↑ Ramírez Sendoya, Pedro José. Jijon La cultura megalítica de Sant Agustín. 1958
- ↑ 42,0 42,1 Miller 1999, p.9.
- ↑ Sharer & Traxler 2006, p.235.
- ↑ Miller 1999, p.78.
- ↑ Miller 1999, p.88. Olmedo Vora 1999, p.24.
- ↑ 46,0 46,1 Stuart 1996, p.149.
- ↑ Ashmore 1980, p.24.
- ↑ Miller 1999, p.49.
- ↑ «Upper Mesopotamia (SE Turkey, N Syria and N Iraq) 14 C databases: 11th – 6th millennia calç BC».
- ↑ “A Radiocarbon Dona't from the Wall Plaster of Enclosure D of Göbekli Tepe” . Neo-Lithics 2 (10): 82–83.
- ↑ “A submerged monolith in the Sicilian Channel (central Mediterranean Siga): Evidence for Mesolithic human activity” . Journal of Archaeological Science: Reports 3: 398–407. doi:. Bibcode: 2015JArSR...3..398L.
- ↑ «Some stones ca speak! The social structure, identity and territoriality of SW Atlantic Europe complex appropriator communities reflected in their standing stones», Monumental Questions: Prehistoric Megaliths, Mounds, and Enclosures (vol. 2122), Oxford: British Archaeological Reports, pp. 7–15.
- ↑ Ancient European Stone Monuments Said to Originate in Northwest France.
- ↑ «Megalithic Temples of Malta».
- ↑ «Archaeology».
- ↑ Urbà bići Bosne i Hercegovine (en sh), Sarajevo: Emđunarodni centar za mir, Institut za istoriju, p. 27.
- ↑ «The natural and architectural ensemble of Stolac» (en en).
- ↑ Construction of large stone monuments in the rest of the classical world consisted of assembled sections of relatively small stones, including most construcció en Egypt. Elsewhere in the world some megalithic construction persisted: Occasionally large stone sculptures, relief carvings, and open pillared temples were carved in-plau in cliff-faç, out of natural roc.cita requerida
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Megalito» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.