Difusionisme (arqueologia)
El difusionisme és el terme pres de l'Antropologia social pel que es coneix a una corrent teòrica de les escoles arqueològiques occidentals de finals de el XIX i principis de el XX. El difusionisme s'associa a l'Escola cultural historicista que partix de la premissa de que les cultures materials trobades en les excavacions corresponen a civilisacions concretes i estes, a la seua volta a ètnias. A partir d'ahí, els difusionistas creuen que a lo llarc de l'història del home han existit zones cridades nuclears d'irradiació d'innovacions.
Desenroll del Difusionisme
[editar | editar còdic]Es diu que un dels pares del difusionisme europeu és l'alemà Friedrich Ratzel (1844-1904) que considerava que tots els invents s'havien estés pel món des de "centres nuclears" per mig de migracions (curiosament, Ratzel defenia numeroses idees evolucionistes). El seu discípul Leo Frobenius (1873-1938), va definir les àrees nuclears de difusió en el terme alemà «Kulturkreise» (círculs culturals), pero influït per la psicologia de la Gestalt li va donar un aspecte casi orgànic, molt espiritual. Per a ell les àrees culturals es caracterisaven per una série de símbols que representaven el coneiximent comú del ser humà de la civilisació primigènia. L'eixemple més radical de difusionista és el britànic Grafton Elliot Smith, que va reclamar, exclusivament per al Antic Egipte, l'orige de tota civilisació, incloses les americanes (difusionisme monocéntrico). Segons ell, fa justament 7000 anys, centenars de sacerdots egipcíacs varen recórrer el món sancer en busca de l'elixir de la vida, per lo que els va cridar els «dadores de vida».
Un punt de vista menys dràstic ho oferixen els membres de l'Escola de Viena Wilhelm Schmidt i Fritz Graebner, els quals en 1904 varen llançar la seua visió cultural policéntrica, ya que acceptaven que una mateixa innovació poguera haver segut inventada o descoberta en varis llocs, independentment. Estos llocs eren lo que varen cridar «Círculs culturals», pero no podien definir-se en precisió, ni tan sols es podien contrastar empíricament, la qual cosa va constituir, des del principi, una de les seues idees més criticades. Schmidt i Graebner sostenien ademés, que tota cultura innovadora és, també, una cultura expansionista, difonent en això, els seus alvanços; per a estos antropòlecs este és el procés principal que explica el desenroll de la civilisació. En efecte, en expandir-se les cultures, vesprada o enjorn aplegaven a interrelacionarse, per lo que resulta del tot impossible trobar grups sense mescles o sense influències alóctonas. Encara que Schmidt i Graebner no acceptaven el difusionisme monocéntrico, estaven d'acort en que, quant més sofisticat és un alvanç, menys provabilitats hi ha de que este haja segut inventat vàries voltes aisladament.[1]
Els centres difusionistas, habitualment estan associats en el Vell Món a civilisacions de grans rius (Nilo, Tigris i Éufrates, Indo, Riu Groc...), mentres que en el Nou Món serien Mesoamérica i els Vages. Els difusionistas constataven la similitut de certes manifestacions de cultures inferiors en les de les grans civilisacions, aplegant a la conclusió de que aquelles imitaven pobrement a estes. Encara més, les grans civilisacions antigues, des del Neolític, a lo manco, eren les úniques zones de verdadera invenció i progrés, des d'a on es difonien per contacte, migracions o invasions.
La mar Mediterràneu i, també l'Índic, han segut els focs més importants en les teories difusionistas, començant per l'expansió dels primers Humans moderns, dotats d'un utillage auriñaciense, continuant per l'expansió en successives onades, del Neolític, el Megalitismo (una rústica emulació de les grans piràmides), la metalúrgia i, en fi, l'impacte indoeuropeo. El símil europeu en una plaja a la que apleguen les ones a morir, s'ha usat en no poques ocasions, considerant este subcontinent com un atzucac al que es veuen abocades numeroses civilisacions orientals.
Segons els difusionistas monocéntricos l'invenció de l'agricultura solament va tindre lloc una volta, en el Creixent Fèrtil, des d'a on es va difondre per Àfrica, Àsia i Europa. A pesar de que l'invenció independent de l'agricultura i atres innovacions en Amèrica podria haver refutado les tendències difusionistas, estes varen tindre molta força durant un curt espai de temps, en aparéixer les idees de l'antropòlec americà Clark Wissler (1870-1947). Este investigador hereta l'idea de Schmidt i Graebner sobre l'existència de «àrees culturals» diverses (difusionisme policéntrico), pero tracta de provar la seua existència per mig de lo que ell va cridar traces culturals. Estos serien més abundants, més originals i més concrets en el centre de les citades àrees culturals, i s'anirien desvanint a mida que nos alluntem del núcleu, cap a la perifèria. Wissler, no conformant-se en el factor espai, afig el factor temps, argumentant que les traces culturals serien més antics, quant més propencs estiguérem del centre del àrea cultural. Per a ell, existiria una estreta relació entre antiguetat i distància. Wissler va ser molt criticat per esta última afirmació, ya que no va tindre en consideració que algunes traces culturals poden viajar més corrents que uns atres. A este mateix antropòlec se li atribuïx també, un excessiu reduccionisme a el hora d'explicar fenomens socials, sicològics o econòmics dels pobles primitius, fins al punt de que molts veuen en això certs prejuïns etnocentristas.[1]
Un atre gran difusionista va ser l'australià Vere Gordon Childe, que no obstant, es va centrar en l'expansió dels pobles Indoeuropeos, lo que no va evitar que desenrollara les seues idees sobre l'orige del Neolític o sobre el paper civilizador de la Cultura Grega en el Mediterràneu. Childe sostenia un difusionisme moderat en el que els canvis es devien en part a les condicions socials dels grups humans (no oblidem que era marxiste), pero també per préstams culturals d'atres comunitats.
Esta teoria ha servit també per a fer interpretacions "extravagants", com la de l'antic catedràtic de Prehistòria alemana de l'Universitat de Berlín, Gustaf Kossinna (1858-1931), reivindicant la superioritat dels alemans en ser estos els primers habitants d'Europa, havent influït i transmés les idees i models com a poble més alvançat a uns atres, menys alvançats, en els que varen entrar en contacte.[2]
Quan les idees difusionistas es defenen per damunt de lo raonable, sol parlar-se de «hiperdifusionismo», que és propi de les interpretacions excèntriques, calificació que ha rebut en innumerables ocasions Thor Heyerdahl, el màxim defensor este tipo de doctrines a finals de el XX. No obstant, Thor Heyerdahl, ha propost i contrastat hipòtesis empíricament, i no pot igualar-se a les seudociencias o ciències amagades que defenen un hiperdifusionisme irracional.[3]
El Difusionisme en l'actualitat
[editar | editar còdic]Actualment s'accepta el concepte de «préstam cultural» com a resultat inevitable de la transferència d'informació entre diferents grups socials. De fet, com ya varen senyalar Schmidt i Graebner, tota idea humana, siga en el camp llingüístic, tecnològic, social o artístic, és potencialment transferible. No obstant no està provat que la transferència siga automàtica o inevitable, ya que en cada grup existixen tradicions que tendixen a protegir el seu propi llegat de les contaminació externes. Aixina, puix, totes les cultures seleccionen allò que els resulta acceptable, abans de rebre-ho. Per una atra part, l'acceptació d'un element procedent d'una societat estranya, supon la seua descontextualizaació, en lo que tal element pot sofrir canvis en el seu significat, forma, us i funció, fins al punt de resultar irreconeixible.[1] Científicament s'han constatat numerosos eixemples reals de difusionisme cultural. Pero este, només és admés quan hi ha proves concretes. En cas contrari, es preferix parlar d'una evolució autòctona (encara que hi haja enormes semblances en atres civilisacions), ya que també s'han trobat innumerables eixemples d'això en arqueologia.
Algunes corrents científiques arqueològiques, prehistòriques o historiográficas solen preferir explicacions alternatives, basades que l'evolució cultural sorgix del propi impuls dels pobles, de la seua pròpia tendència a canviar. Per a alguns, estos impulsos són intrínsecs a la naturalea humana, que tendix a l'evolució independent i paralela per sí mateixa (Evolucionisme cultural); per a uns atres, són el resultat de les contradiccions socials internes (Marxisme) i, per a uns atres, es deu a l'influència determinista de l'entorn natural (Procesualismo). Per últim, hi ha qui es nega a acceptar que les innovacions són solament respostes a estímuls i que el ser humà siga incapaç de crear per pròpia iniciativa, motu proprio: és lo que els Postprocesualistas criden «agency», lliure albir, heurística..., pero que s'explica millor en estes llínees de Ludwig von Bertalanffy
Vore també
[editar | editar còdic]- Història i teoria de l'Arqueologia
- Evolucionisme (arqueologia)
- Hiperdifusionismo (teoria pseudoarqueológica)
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 (Pàgines 26-31)
- ↑ VV. AA. (2009). Arqueologia. Editorial Blume. Barcelona. ISBN 978-84-8076-837-5. p. 24.
- ↑ El difusionisme pseudocientífic veu relacions misterioses entre totes les grans civilisacions del globo, estiguen en Àfrica, Eurasia o Amèrica, donant explicacions extravagants com l'existència d'un gran poble, ya desaparegut, que ajudaria a progressar a tots els humans; eixa civilisació ha segut identificada en l'Atlántida de les llegendes clàssiques, el regne de Mu dels còdexs Mayas, la Heligolandia de l'escritor alemà Jürgen Spanuth, inclús, els «dadores de vida» de Grafton Elliot Smith o, inclús, alguna espècie de prometeos extraterrestres
- (pàgines 234-235)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Difusionismo (arqueología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.