Dendrocronología

Archiu:Dendrochronological drill hg.jpg

Dendrocronología

Archiu:Taxus wood.jpg

Anells de creiximent en un teixixc (Taxus baccata)

La dendrocronología (del grec δένδρον, dendron, arbre, χρόνος, crónos, temps, i λόγος, logos, estudi) és la ciència que s'ocupa de la datació dels anells de creiximent de les plantas arbòrees i arbustivas llenyoses. Basada en el patró de creiximent d'anells, la dendrocronología analisa patrons espacials i temporals de processos biològics, físics o culturals.

Esta tècnica la va desenrollar inicialment, durant el XX, A. E. Douglass, fundador del Laboratori d'Investigació dels Anells dels Arbres, en l'Universitat d'Arizona. Gràcies a ella, és possible datar en forma aproximada l'edat de la fusta i, de modo encara més imprecís, l'evolució del clima en el passat recent. és molt important

El procés ha segut utilisat també per a establir l'edat de Ming, el nom pel qual es coneix l'animal més longeu del que es tinga registre, una pechina d'Islàndia (Arctica islandica).

Antecedents històrics

Teofrasto (322 a. C.), en el seu llibre D'història plantarum (Història de les plantes), va anar el primer en mencionar l'existència dels anells d'arbres i el fet de que es formen anualment, encara que açò últim no va ser acceptat pels botànics moderns sino fins a principis de el XIX. En el XV, Leonardo dona Vinci va reconéixer la relació entre els anells i les precipitacions atmosfèriques en el periodo vegetatiu: “Els anells en els troncs d'arbres tallats mostren els anys i, segons la seua gruixa, anys més o menys secs...”.

L'us dels anells de creiximent per a datar fenomens climàtics va començar en França en 1737, en Henri-Louis Duhamel du Monceau i Georges Louis Leclerc, comte de Buffon, i en 1745, en Suècia, en Carlos Linneo, els qui contant els anells cap al passat varen datar una forta gelada ocorreguda en 1708-1709, usant només un eixemplar. Més vesprada, en 1783, Friedrich August Ludwig von Burgsdorf (pare del datació per comparació [cross-dating, en anglés], segons R. A. Studhalter) va examinar varis eixemplars i va aplegar a la mateixa conclusió. En 1827, Alexander Catlin Twining redescubrió este fenomen. Es va donar conte de que, durant tot el periodo del seu creiximent, cada arbre du un registre de les estacions, i de que tots els arbres d'un mateix lloc «conten la mateixa història».^{cita requerida}

A partir d'eixa data, varis botànics varen començar a estudiar els anells d'arbres com una possible ferramenta per a conéixer l'història dels boscs. En la segona mitat de el XIX, Robert Hartig va impulsar enormement l'investigació de la dendrocronología en Europa, gràcies a una clara concepció del desenroll dels anells a través d'un detallat estudi sobre els efectes de les geladas i dels danys per activitat d'insectes.^{cita requerida}

No obstant, la dendrocronología com a ciència deu ser atribuïda no a un botànic, sino a un astrònom: el nortamericà Andrew Ellicott Douglass. Als 27 anys, A. E. Douglass treballava en l'Observatori Lowell, en Flagstaff, Arizona. Pensava que l'activitat de les taques solars podia influir sobre el clima en la Terra, i estava buscant la relació entre l'activitat cíclica de les taques solars i el comportament de les precipitacions pluvials. En 1914, va conseguir construir una cronologia composta de 500 anys de Pinus ponderosa, i en 1937 va fundar el Laboratori d'Investigacions sobre els Anells dels Arbres, en l'Universitat d'Arizona. En Europa, va anar el botànic Bruno Huber qui va començar a desenrollar esta disciplina durant la primera mitat de el XX, pero varen passar més de 30 anys de la fundació del primer laboratori per a que en el restant del món s'establiren instituts semblants.^{cita requerida}

Per l'escassea i la discontinuïtat de la base de senyes meteorològiques, la seua busca ho va dur a indagar periodos en les seqüències de l'esgambi dels anells que tingueren relació en l'activitat solar en la formació de les taques solars; va descobrir llavors, en 1901, una possible relació entre els factors climàtics i el creiximent radial dels arbres. Va observar que era possible determinar inclús l'any calendari exacte a aquelles mostres d'edat desconeguda, correlacionándolas en una cronologia–esgambi d'anells datada prèviament.^{cita requerida}

Diferents disciplines

La dendrocronología resulta composta per numeroses sub-disciplines, segons l'informació que es vol obtindre de les séries dendrocronológicas.

Dendroarqueología

S'encarrega de datar l'últim anell format en fustes arqueològiques per a determinar, per eixemple, l'any exacte en el qual un arbre va ser abatut, transportat, treballat i usat en la construcció d'edificis o objectes. En molts casos és una ferramenta complementària que permet verificar si els demés elements trobats en certs llocs històrics han segut ben datats.

Dendroecología

Utilisa anells de creiximent datats per a estudiar problemes ecològics i ambientals. L'informació que brinden les cronologia d'amples d'anells es poden aplicar a l'estudi d'events ecològics específics; trastorns passats del bosc i el seu significat (ej. atac de plagues, incendis); identificació de variacions en la població animal relacionades en el clima i comportament de dits animals, entre unes atres.

Segons Schweingruber, la dendroecología inclou totes les branques de la ciència involucrades en reproduir algun tipo d'informació ambiental a partir de seqüències d'anells d'arbres, dins del camp de la climatologia, hidrologia, geomorfología, glaciología, nivología, etcétera.

Dendrohidrología

Utilisa anells anuals datats per a estudiar i datar problemes hidrològics, tals com el cabal dels rius, els canvis de nivell d'aigua en llac i embassaments, i l'història de les inundacions.

Dendrogeomorfología

A partir d'anells de creiximent estudia processos geomorfològics tals com a moviments i esmonyidas de terreny, processos de solifluxión, etcétera.

Dendroclimatología

L'objectiu d'esta disciplina, la més desenrollada dins de la dendrocronología, és estudiar i reconstruir el clima del passat i del present, a partir de seqüències d'anells d'arbres. Harold C. Fritts és un clàssic en l'estudi de la dendrocronología aplicada a les reconstrucció climàtiques; una de les seues majors contribucions és el llibre Tree Rings and Climate. Un atre gran referent és Edward Cook, qui va desenrollar en la seua tesis de doctorat els models estadístics basats en séries temporals d'anells d'arbres.

Després Richard Holmes es va encarregar d'elaborar els programes de computadora per a la manipulació de les senyes sobre la base dels models estadístics de Cook. Una gran diferència en atres ciències que analisen senyes paleoclimáticos és la precisió que es conseguix en aplegar a la data exacta en que va ocórrer el succés en qüestió. Indubtablement el treball de Cook i Holmes ha contribuït substancialment a la precisió i senzillea d'esta tècnica.