Anar al contingut

(3) Juno

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(3) Juno

Artícul bo

(3) Juno (del llatí: Iūno) va ser el tercer asteroide en ser descobert i és un dels més grans del cinturó principal d'asteroides, sent el segon més pesat dins dels de tipo S. Va ser descobert l'1 de setembre de 1804 per l'astrònom alemà Karl Ludwig Harding i batejat en este nom en honor a la deesa Juno des de l'observatori Schröter de Lilienthal, Alemània.

Característiques

Juno és un dels asteroides més grans, ya que posseïx aproximadament el 1 % de la massa del cinturó d'asteroides. En una classificació pel tamany entre tots els asteroides del cinturó, és el dècim i competix en Eunomia per l'honor de ser el més gran dels asteroides rocosos de tipo S, encara que les estimacions més recents posen a Juno en segon lloc.

Entre els asteroides de tipo S és excepcionalment reflectante, lo que pot indicar unes distintes característiques de la seua superfície. Esta alta reflectivitat explica la seua relativament alta magnitut aparent per a un chicotet objecte que no està precisament prop de la vora interior del cinturó d'asteroides. Juno pot alcançar +7.5 en una oposició favorable, per lo que és més lluenta que Neptú o Titán, i explica que fora descobert abans que asteroides molt més grans com Higía, Europa, Davida i Interamnia. No obstant, en la major part de les oposicions que té Juno, alcança al voltant de +8.7, a penes visible en prismáticos, i en més chicotetes elongació es requerix d'un telescopi de 76 mm d'obertura per a apreciar-ho. Este asteroide és el major de la família de Juno d'asteroides.

Comparació de tamany: els primers dèu asteroides, comparats en la Lluna terráquea. Juno és el tercer des de l'esquerra.

Al principi va ser considerat un planeta, com Ceres, Pala, i Vesta. Va ser classificat de nou com a asteroide, junt en els atres tres, quan molts més varen ser descoberts. El chicotet tamany de Juno i la seua forma irregular ho varen excloure de haver segut considerat planeta nano conforme a la classificació de la UAI. Curiosament en Celestia ho voríem en forma d'elipsoide (com Haumea, Pala, Varuna i Higía)

Juno orbita a una distància llaugerament més propenca al Sol que Ceres i Pala. La seua òrbita està moderadament inclinada, al voltant de 12°, respecte a l'eclíptica, pero té una excentricitat més alta que la de Plutó. Esta alta excentricitat du a Juno més prop del Sol en el periheli que a Vesta i més llunt en l'afeli que a Ceres. Juno tenia l'òrbita més excèntrica de qualsevol cos conegut fins que Polimnia va ser descobert en 1854. Aixina i tot, entre els asteroides en més de 200 quilómetros de diàmetro, solament Bamberga té una òrbita més excèntrica.

Juno gira en sentit progrado, en el pol nort senyalant cap a coordenades eclípticas (β, λ) = (27°, 103°) en una possibilitat d'error de 10°.[1] Açò li fa tindre una oblicuitat de l'eclíptica de 51°.

Estudis espectroscòpics de la seua superfície permeten aplegar a la conclusió de que Juno podria ser un cos originalment format per condrita ordinària, un grup comú de meteorits pedregosos que contenen ferro en silicats com l'olivina i el piroxens.[2] La temperatura màxima registrada sobre la superfície és aproximadament de 293 K, el 2 d'octubre de 2001. Tenint en conte també la distància heliocèntrica, l'estimació màxima és de 301 K (+28 °C) en el periheli.

Images infrarroges revelen que Juno posseïx un cràter d'aproximadament 100 quilómetros de diàmetro, que pot ser el resultat d'un impacte geològicament jove.[3][4]

Senyes

Algunes senyes importants sobre Juno són:

  • Va ser el primer asteroide que la seua ocultació va ser observada. Juno va passar davant d'una dèbil estrela (SAO 112328) el 19 de febrer de 1958. Des de llavors, s'han observat vàries ocultació de Juno; la més memorable, la de l'11 de decembre de 1979, va ser registrada per 18 observadors.[5]
  • Les senyals de ràdio de les naus espacials que passen per l'òrbita de Mart o que estan posades sobre la seua superfície s'han usat per a estimar la massa de Juno per mig dels minúsculs destorbament que Mart provoca en el seu moviment.
  • Un estudi realisat per James Hilton sugerix que l'òrbita de Juno va canviar llaugerament al voltant de 1839, en molta probabilitat pels destorbament provocats per un asteroide que va passar junt a ell, l'identitat del qual no s'ha determinat encara. Una atra explicació encara més improvable és la de l'impacte d'un cos de gran tamany.[6]

Vore també

Referències

  1. ↑ Kaasalainen, M.; Torppa, J.; Piironen, J.(2002).«Models of Twenty Asteroids from Photometric Data».Icarus.159(2): 369–395.doi:10.1006/icar.2002.6907.Consultat el 7 de giner de 2008.
  2. ↑ Gaffey, Michael J.; Burbine, Thomas H.; Piatek, Jennifer L.; Reed, Kevin L.(1993).«Mineralogical variations within the S-type asteroid class».Icarus.106(2): 573.doi:10.1006/icar.1993.1194.
  3. ↑ «Asteroid Juno Has A Bite Out Of It». Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics (6 d'agost de 2003). Archivat des de l'original, el 8 de febrer de 2007. Consultat el 7 de giner de 2008.
  4. ↑ 4,0 4,1 Baliunas, Sallie; Donahue, Robert; Rampino, Michael R.; Gaffey, Michael J.(2003).«Multispectral analysis of asteroid 3 Juno taken with the 100-inch telescope at Mount Wilson Observatory».Icarus.163(1): 135-141.doi:10.1016/S0019-1035(03)00049-6.
  5. ↑ Millis, R. L.; Wasserman, L. H.; Bowell, E.; Franz, O. G.(1981).«The diameter of Juno from its occultation of AG+0°1022».Astronomical Journal.86: 306-313.doi:10.1086/112889.
  6. ↑ Hilton, James L.(1999).«US Naval Observatory Ephemerides of the Largest Asteroids».117: 1077-1086.doi:10.1086/300728.Consultat el 7 de giner de 2008.