Òptica adaptativa

La òptica adaptativa és una tècnica òptica que permet contrarrestar, en temps real, els efectes de la atmòsfera de la Terra en la formació de les imàgens astronòmiques. Per a conseguir-ho s'inserta en el camí òptic del telescopi un espill deformable sostingut per un conjunt d'actuadors controlats per computadora.

Per a l'utilisació d'esta tècnica es necessita en el camp estelar una estrela de referència: l'anàlisis del seu aspecte permet evaluar en temps real els destorbament a que està somesa l'image. La computadora reacciona en l'enviament (moltes voltes cada segon) de comandos als actuadors de l'espill deformable, el qual adopta una forma que compensa els defectes de l'image. El sistema pot utilisar també com a referència una estrela artificial produïda per un fes làser que travessa les capes d'aire que provoquen la mala calitat d'image. Qualsevol objecte puntual o extens en el camp de visió, com una galàxia, millora aixina la seua nitidea. No obstant, quant major siga la separació aparent entre l'estrela de referència i l'astre observat, pijors resulten les prestacions d'esta tècnica que, per lo tant, solament és aplicable a camps de visió prou estrets (alguns minuts d'arc, com a molt). En esta tècnica el poder de resolució dels telescopis pot aplegar a incrementar-se fins a en unes 40 voltes. Els resultats de l'òptica adaptativa milloren quant major siga la llongitut d'ona de la llum, per lo que esta tècnica sol aplicar-se sobretot a observacions en el infrarrojo.

Cal fer notar que l'òptica adaptativa no solament compensa els destorbament variables induïts per l'atmòsfera, sino que també és capaç de corregir bona part de les aberracions intrínseques (i estables, o de variació molt llenta) degudes a l'òptica del telescopi.

Si be es tracta d'una tècnica que troba el seu camp d'aplicació natural en l'astronomia, actualment s'investiga també en l'òptica adaptativa aplicada a visió humana. Per a això es procedix a l'anàlisis de les imàgens d'objectes puntuals ("estreles" artificials) proyectades sobre la retina a través de les lents frontals de l'ull (còrnea i cristalí). L'estudi d'estes imàgens permet evaluar les aberracions degudes a l'orgue de visió, i actuar sobre sistemes adaptables externs que introduïxquen les correccions necessàries en el fes de llum incident, per a conseguir que les imàgens proyectades sobre la retina siguen lo més nítides possible.

També té aplicacions militars per a millorar l'observació a distància i enfocar làsers en objectius.