L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Temple de Eshmún

El temple de Eshmún (en àrap, معبد اشمون) és un antic lloc de cult dedicat a Eshmún, el deu fenicio de la curació. Es troba en Bustan el-Sheikh, prop del riu Awali, dos quilómetros al noreste de Sidón, en el suroest de l'actual Líban. El lloc va ser ocupat entre el sigle VII a. C. i el VIII, lo que sugerix una relació intensa en la propenca ciutat de Sidón. Encara que originalment construït per mandat del rei sidonio Eshmunazar II en l'época de la dinastia aqueménida (c. 529-333 a. C.) per a celebrar la recuperació de la riquea i influència de la ciutat, el complex del temple va ser ampliat per Bodashtart, Yatan-milk i monarques posteriors. Degut a que les obres d'ampliació es varen estendre a lo llarc de molts sigles, en els que es va alternar l'independència en l'hegemonia estrangera, el santuari presenta una gran cantitat de diferents estils arquitectònics i decoratius.

Temple de Eshmún
Per a el temple púnico de Cartago, Tunis vore Temple de Eshmún (Cartago).

El santuari consistix en una esplanada i un pati llimitat per un gran terrat amurallada de pedra calcàrea que sosté un monumental podi que va estar arrematat per un temple de marbre dedicat al deu en estil grecorromano en influències perses. L'antic santuari conserva una série de cisternas per a abluciones rituals alimentades per canals d'aigua des del «riu de Asclepio» (l'actual Awali) i des del manantial sagrat de «Ydll».[n. 1] Estes instalacions varen ser usades per als fins terapèutics i purificadores que caracterisaven el cult de Eshmún. Les excavacions en el temple han proporcionat molts artefactes de valor, entre els que destaquen especialment els gravats en texts fenicios, que han proporcionat informació valiosa sobre l'història del lloc i de l'antiga Sidón.

El temple de Eshmún va declinar i va caure en l'oblit quan el cristianisme va reemplaçar al paganisme i els seus grans blocs de pedra calcàrea varen ser utilisats per a construir estructures posteriors. El lloc del temple va ser redescubierto en 1900 per caçadors de tesors locals, que varen despertar la curiositat dels estudiosos internacionals. Maurice Dunand, un arqueòlec francés, va excavar cuidadosadament el lloc des de 1963 fins al començ de la guerra civil libanesa, en 1975. Despuix de la retirada voluntària d'Israel del Sur del Líban, el lloc va ser rehabilitat i inscrit en la llista de candidats a llocs Patrimoni de la humanitat.

Cult a Eshmún

Artícul principal → Eshmún.


Eshmún era la deidad fenicia de la curació i la renovació de la vida.[1] Va ser una de les divinitats més importants del Panteó fenicio i la principal divinitat masculina de Sidón. Originalment una divinitat de la naturalea i un deu de la vegetació primaveral,[2] Eshmún va ser equiparat a la deïtat babilònica Tamuz. El seu paper més vesprada es va ampliar en el panteón fenicio,[3] i va obtindre atributs celests i còsmics.[4]

El mit de Eshmún va ser relatat en el VI pel filòsof neoplatónico siri Damascio, dins de la seua biografia d'Isidoro d'Aleixandria, i en el IX pel patriarca de Constantinopla Focio.[5] Abdós narren que Eshmún, un home jove de Beirut, estava caçant en el bosc quan la deesa Astarté ho va vore i va quedar prendada de la seua bellea. La deesa va acossar al jove fins que este es va mutilar en un astral i va morir. La deesa, afligida per la culpa, va reviure, segons el mit, a Eshmún i ho va transportar als cels a on es va convertir en un deu celest.[n. 2][6]

Des d'una perspectiva històrica, la primera menció escrita de Eshmún està datada en l'any 754 a. C., data de la firma del tractat entre el rei assiri Ashur-nirari V i Mati'el, rei d'Arpad, en el que el deu figura com un dels patrons de l'acort.[7] Eshmún va ser identificat en el deu de la mitologia grega Asclepio per l'influència helenística sobre Fenicia. Les primeres evidències d'esta equiparació procedixen de monedes d'Amrit i Acre datades en el III Este fet és ejemplificado també pels noms helenizados del riu Awali, que va ser malnomenat fluvius Asclepius i les arboledas circumdants al temple de Eshmún, conegudes com les «arboledas de Asclepio».[4]

Història

 
Mapa de Fenicia en les seues principals ciutats.

Antecedents

En el IX, el rei assiri Asurnasirpal II va conquistar l'actual cordillera del Líban i les seues ciutats costeres. Els nous sobirans exigien tribut de Sidón, junt en totes les demés ciutats de Fenicia. Estos pagaments varen estimular als habitants de la ciutat a buscar riquees i va promoure la seua emigració i expansió, que va alcançar el seu punt màxim en el VIII[7] Quan el rei assiri Sargón II va morir en 705 a. C., el rei sidonio Luli va establir una aliança en els egipcíacs i el regne de judá en una infructuosa rebelió contra l'Imperi assiri,[8] pero es va vore obligat a fugir a Kition (la moderna Lárnaca, en Chipre) en l'arribada del eixèrcit assiri, encapçalada per Senaquerib, fill i successor de Sargón II. Senaquerib va instaurar a Ittobaal en el tro de Sidón i reimpuso el tribut anual.[8]

Abdi-Milkutti va ascendir al tro de Sidón en 680 a. C. i es va rebelar també contra els assiris. En resposta, el rei assiri Asarhaddón va posar lloc a la ciutat. Abdi-Milkutti va ser capturat i decapitat en 677 a. C. despuix d'un sege de tres anys, mentres que la seua ciutat va ser destruïda i renombrada com Kar-Ashur-aha-iddina («port d'Esarhaddon»). Sidón va ser despullada del seu territori, que va ser otorgat a Baal I, el rei de la ciutat veïna i rival de Tir i fidel vassall a Esarhaddon.[7][9] Baal I i Esarhaddon varen firmar un tractat en l'any 675 a. C. en el que s'invoca a Eshmún com a garant del pacte.[n. 3][6]

Construcció

 
Ruïnes del mur de sillería del santuari de Eshmún.

Sidón va recuperar el seu nivell de prosperitat poc despuix, mentres que Tir va ser sitiada durant 13 anys (586-573 a. C.) pel rei de Caldea Nabucodonosor II.[10] No obstant, el rei sidonio va seguir exiliat en la cort de Babilonia.[7][11] Sidón va reclamar la seua antiga posició com a principal ciutat de Fenicia, en l'época de la dinastia aqueménida (c. 529-333  a. C.). Durant este periodo, Jerjes I de Pèrsia va obsequiar al rei Eshmunazar II en la planura de Sharon,[n. 4] en agraïment per l'aportació de la flota de Sidón al seu servici durant les guerres mèdiques.[7][11][12] Eshmúnazar II va voler demostrar la riquea i influència recuperada per mig de la construcció de numerosos temples a divinitats sidonias. Les inscripcions trobades en la seua sarcòfec revelen que ell i la seua mare, Amashtarte, varen construir varis temples dedicats als deus de Sidón,[7] incloent el temple de Eshmún en un antic santuari natural de medicina, la «font de "Ydll" prop de la cisterna».[13][14]


Com confirmen dos séries d'inscripcions sobre els fonaments del podium monumental, la construcció de l'edifici principal del santuari no va començar fins al regnat del rei Bodashtart.[15] El primer conjunt d'inscripcions du únicament el nom de Bodashtart, mentres que el segon conté el seu nom i el del príncip Yatan-milk.[7][16] Una inscripció fenicia, situada tres quilómetros aigües dalt del temple, que data de l'any 14 de regnat de Bodashtart, aludix a obres de conducció d'aigua des del riu Awali, a la font de «Ydll», per a ser utilisada en rituals d'ablución en el temple.[7][17]

Decliu

 
Inscripció fenicia del rei Bodashtart trobada en el podi del Temple de Eshmún, sigle IV a. C.[18]

El santuari de Eshmún va sofrir un terremot en el IV, que va demolir el temple de marbre en la part alta del podi. Esta estructura no va ser reconstruïda, pero moltes capellas i temples es varen unir més vesprada en la mateixa esplanada.[19][20] El temple va seguir sent un foc de pelegrinages en el món antic fins al adveniment del cristianisme, quan va ser prohibit el cult a Eshmún i es va construir una iglésia cristiana en el lloc del temple, unit per una carrer romà des del estrado.[20][21] Restants i pisos de mosaic de l'iglésia bizantino encara poden contemplar-se en les excavacions. Un atre terremot va sacsar Sidón al voltant de l'any 570. Antonino de Piacenza, un peregrí cristià italiano, va descriure la ciutat com parcialment en ruïnes. Durant anys despuix de la desaparició del cult de Eshmún, el lloc del santuari va ser utilisat com pedrera.[20] l'emir Fakhr-al-Din II va utilisar els seus enormes blocs per a construir un pont sobre el riu Awali en el XVII[22] i el santuari va caure progressivament en l'oblit.[20]

Redescubrimiento

 
Richard Pococke en vestidures orientals, per Jean-Étienne Liotard, 1738.

Entre 1737 i 1742, Richard Pococke, un antropòlec britànic, va fer una expedició per Orient Mig i va escriure sobre lo que ell va pensar que constituïen les ruïnes d'una muralla defensiva construïda en blocs de pedra de 3,7 metros de llarc prop del riu Awali.[23] Quan l'orientaliste francés Ernest Renan va visitar l'àrea en 1860, es va donar conte de que els de pilars del pont sobre el Awali estaven fabricats en blocs finamente almohadillados procedents d'una estructura anterior. També va senyalar en el seu informe, la Missió de Phénicie, que un caçador de tesors local li va parlar d'un gran edifici prop del pont sobre el Awali.[18]


En 1900, caçadors de tesors locals clandestins varen excavar a l'encert l'esplanada del santuari de Eshmún i varen descobrir inscripcions tallades en les parets del temple. Este descobriment va despertar l'interés de Theodore Macridy, conservador del Museu de Constantinopla, que va netejar els restants del temple entre 1901 i 1903.[18] Wilhelm Von Landau també va excavar el lloc entre 1903 i 1904.[7] En 1920, Gaston Contenau va liderar un equip d'arqueòlecs que varen reconéixer tot el complex del temple.[18] La primera excavació arqueològica extensa, que va revelar completament el temple de Eshmún va ser realisada per Maurice Dunand entre 1963 i 1975.[7][24] Les evidències arqueològiques mostren que el lloc va ser ocupat des de el VII fins al VIII.[25]

Despuix de 1975

Durant la guerra civil libanesa i l'ocupació israelita del sur del Líban, el lloc del temple va ser descuidat i invadit per la vegetació;[26] El jaciment va ser de nou rebujat i va recuperar la seua condició d'excavació arqueològica despuix de la retirada israelita. Hui en dia es pot visitar el santuari de Eshmún tot l'any. El lloc té una importància arqueològica particular, ya que és el millor jaciment fenicio conservat en el Líban.[27] Es va incloure en la llistatentativa de Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco l'1 de juliol de 1996.[25]

En la lliteratura, el temple de Eshmún apareix en la novela de Nabil Saleh, The Curse of Ezekiel (2009), com a escenari a on Bomílcar s'enamora i rescata a la princesa Chiboulet d'un dels sacerdots del temple.[28]

Ubicació

 
Estela en caràcters cuneïformes d'Asarhaddón.

Varis texts antics mencionen el temple de Eshmún i la seua ubicació. Les inscripcions fenicias en el sarcòfec de Eshmunazar II,[n. 5] commemoren la construcció d'una «casa» per al «Príncip Sant» Eshmún pel rei i la seua mare, la reina Amashtart, en la «font de "Ydll" prop de la cisterna».[29] Dionisio Periegeta, un grec i escritor de viages, va localisar el temple d'Eshmún prop del riu Bostrenos,[30] mentres que Antonino de Piacenza, en el VI, ho situa prop del riu (fluvius) d'Asclepio.[7][31][32][33] Estrabón, en el seu Geographica,[34] i atres fonts fenicias descriuen el santuari i les seues afores com els «boscs sagrats de Asclepio».[7]

Situat 40 quilómetros al sur de Beirut i dos quilómetros al noreste de Sidón, el temple de Eshmún es troba en la vora sur de l'actual riu Awali, anteriorment conegut com Bostrenos o Asclepio fluvius. Una arboleda de cítrics, coneguda com Bustan el-Sheikh (àrap بستان الشيخ, «la arboleda del xeic»), ocupen els antics «boscs sagrats de Asclepio».[7][35]

Arquitectura i descripció

Periodo babilonio i persa

 
Basa de marbre blanc en decoració circulares d'estil babilònic procedent del temple i abandonada en Bustan el-Sheikh.

Construïda baix el domini babilònic (605-359 a. C.),[7] el monument més antic en el jaciment és un edifici piramidal semblat a un zigurat que inclou una rampa d'accés a una cisterna d'aigua.[36] Fragments de les basas de les columnes de marbre en molduras de bous i columnes polifacètiques que es troben a l'est del podium també s'atribuïxen a l'era babilònica.[37] L'estructura piramidal va ser substituïda durant el govern persa per un podi de sillería construït a partir de blocs de pedra calcàrea que medixen més de tres metros de llarc i un d'alt i ample, colocats horisontalment. El podi té una altura de 22 metros, se situa sobre una ala d'atres cinquanta i conta en una àmplia frontera, de setanta metros.[12][36] El terrat en la part alta del podium va estar coberta per un temple de marbre d'estil grec provablement construït per artesans jònics al voltant del 500 a. C.[37] El temple de marbre ha quedat reduït a uns pocs fragments pel robo de pedra a lo llarc dels sigles.[36]

Periodo helenístic

 
Alguns dels relleus d'estil helenístic conservats en el jaciment arqueològic.

Durant el periodo helenístic, el santuari es va estendre des de la base del podi a tota la vall.[37] A l'est de la base del podium es troba una gran capella de 10,5 per 11,5 metros, que data de el IV[24][38] La capella va ser adornada en paviment i un gran tro de pedra tallada en un únic bloc de granit d'estil egipcíac.[7][19][24] Flanquejat per dos figures d'esfinges i rodejat per dos escultures de lleons, el tro, dedicat a la deesa fenicia Astarté, descansa contra la paret de la capella, que s'adorna en escultures d'escenes de caça.[7][24] El recipient de Astarté, utilisat per a les purificació rituals, està en l'actualitat ple de fragments de terra i restants d'estàtues.[38] La base occidental del podi alberga una atra capella de el IV, centrada al voltant d'un capitel en un bou prótomo conservat en el Museu Nacional de Beirut.[7][24]


Al noreste del jaciment principal es troba un atre temple de el III, adjacent a la capella de Astarté. La seua frontera, de 22 metros, està construïda en blocs de pedra calcàrea grans i mostra una decoració en dos registres que ilustren una bacanal en honor de Dioniso, el deu grec del vi. Entre els relleus de temple, un mostra a un home que intenta apoderar-se d'un gall gran, l'animal més comú en els sacrificis en honor de Eshmún-Asclepio.[20][39]

Periodo romà

 
Restants d'época romana en el santuari.

Vestigis posteriors daten de l'época romana i inclouen una calçada en columnes entre les que es montaven tendes. De les grans columnes de marbre vorejant la calçada només es conserven alguns fragments i basas. Els romans també varen construir una escala monumental adornada en patrons de mosaic que conduïx a la part superior del podi. A la dreta de la calçada romana, prop de l'entrada al jaciment principal, es troba un ninfeo en casetes a on es colocaven estàtues de les nimfas. La planta del ninfeo està coberta per un mosaic que representa a les Ménades. A través de la carretera en columnes, estan les ruïnes d'una vila romana, de la que només es conserva el pati junt en els restants d'un mosaic que representa les quatre estacions. A la dreta de l'escala procesional existix un altar cúbica, també de construcció romana. Atres estructures del periodo romà són dos columnes d'un gran pòrtic que conduïa a les piscines i atres instalacions de cult.[7][22][40]

Canalisació d'aigua

El complex del temple de Eshmún dispon d'una elaborada instalació hidràulica, una complexa canalisació d'aigua del manantial «Ydll» que es compon d'un sistema intrincado de canals, una série de cisternes de retenció, llocs per a les abluciones sagrades i piscines pavimentadas. Este sistema demostra l'importància de les abluciones rituals en els cults terapèutics fenicios.[37]

Tribuna de Eshmún

 
Relleus en l'altar del temple, cridat «tribuna de Eshmún», en representació de deïtats de la mitologia grega.

Generalment conegut com la «tribuna de Eshmún» per la seua forma, l'altar de Eshmún és una estructura de marbre blanca que data de el IV Té 2,15 metros llarc per 2,26 d'ample i 2,17 d'alt.[7][24][41] Desenterrado en 1963 per Maurice Dunand, es troba sobre un zócalo de pedra calcàrea revestit en blocs de marbre que descansa contra un mur de retenció de les aigües circumdants.[42] L'altar està adornat en relleus d'estil helenístic i està emmarcat per molduras decoratives,[7][24] una dels quals dividix l'altar en dos registres diferents, pero de composició simètrica, en representació de personages de la mitologia grega.

El registre superior representa a 18 deïtats gregues,[n. 6] incloent a dos carros que rodegen al deu grec Apolo, que és representat tocant una cítola. El registre inferior representa a Dioniso, que du el seu thiasos en un ball a la música de gaitas i atres instruments.[42] La tribuna es troba en el Museu Nacional de Beirut.[43]

Funció

El cult de Eshmún va gojar d'una particular importància en Sidón des de que es va convertir en la principal deidad, aproximadament a partir de l'any 500 a. C. A banda del santuari extramuros en Bustan el-Sheikh, Eshmún també va tindre un temple dins de la ciutat. El temple extramuros es va associar en la purificació i la curació, sobretot per mig de abluciones rituals de purificació realisats en les piscines sagrades del santuari, alimentades en aigua corrent del riu de Asclepio i del manantial «Ydll», que es considerava tenia un caràcter sagrat i propietats terapèutiques.[6][44]


Les presuntes curació de Eshmún es varen combinar en els poders de fertilitat de la seua consorte divina, Astarté, el cult de la qual es realisava en la capella pavimentada anexa al santuari principal. Peregrins de tot lo món antic varen acodir al temple de Eshmún deixant exvotos, pinax i unes atres ofrenes votivas com a prova de la seua devoció i la seua cura.[45][46] És evident que des de el III en avant es va procurar helenizar el cult a Eshmún en associar-li en el seu homòlec grec Asclepio, per mig del qual el santuari va conservar la seua funció curativa.[47]

Artefactes i troballes

 
Cap votiva de marbre representant a un chiquet trobada en el jaciment, datada en el sigle IV a. C. i actualment en el Museu Nacional de Beirut.[41]

A banda dels grans elements decoratius, frisos tallats i mosaics que es varen deixar in situ, en les excavacions varen ser recuperats molts artefactes, la major part d'ells custodiats en l'actualitat en el Museu Nacional de Beirut, el Museu del Louvre o en possessió de la Direcció general d'Antiguetats del Líban. Alguns de les troballes més chicotetes són una colecció d'inscrits ostraca desenterrada per Dunand que proporciona eixemples rars de l'escritura fenicia cursiva.[24] Un dels ostracon recuperats conté el nom teofórico fenicio «grtnt», que sugerix la veneració de la deesa llunar Tanit en Sidón.[48]


També varen ser recuperades en el jaciment del temple una série d'escultures votivas de tamany natural fragmentades representant a chiquets chicotets en una mascota o un objecte menut. Entre les més conegudes està una escultura d'un chiquet de la realea sostenint una coloma en la seua mà dreta, en el cap afaitat, el tors nuet i la part inferior del cos envolta en una gran tela. El pedestal d'esta escultura està inscrit en una dedicatòria de Baalshillem,[n. 7][49] fill d'un rei sidonio, a Eshmún, lo que ilustra l'importància del lloc per a la monarquia de Sidón.[9][24][46] Estes escultures votivas semblen haver segut deliberadament trencades despuix de la seua dedicació a Eshmún i, a continuació, ceremoniosamente tirades en el canal sagrat, provablement simulant el sacrifici del chiquet malalt. Totes estes escultures representen a chiquets.[47] Un bust de pedra calcàrea de 31,5 × 27 cm d'un kurós que data de el VI es va trobar en les excavacions, pero a diferència dels kouroi grecs arcaics esta escultura no està nueta.[41]

Entre les troballes més notables destaca una placa d'or que mostra una serp enrollada en un bastó, un símbol helènic de Eshmún,[19] i un altar de granit que du el nom del faraó d'Egipte Acoris. Este regal és prova de les bones relacions entre el faraó i els reis de Sidón.[50][51]

La reputació del santuari va ser de gran alcanç. Peregrins chiprans de Pafos varen deixar chafades de la seua devoció a Astarté en una estela de marbre inscrita en grec i en silabario chiprà en el santuari de Astarté, actualment custodiada per la Direcció general d'Antiguetats del Líban.[45]

Saqueig

Els caçadors de tesors han saquejat el temple de Eshmún des de l'antiguetat.[18] Al voltant de 1900 artefactes en inscripcions fenicias trobats en el temple varen ser distribuïts en els mercats d'antiguetats en Beirut, a on va despertar l'interés de les autoritats otomanes, que va promoure una série d'excavacions arqueològiques.[52] Durant la guerra civil, a petició del director general d'antiguetats del Líban, Maurice Chehab, Maurice Dunand va traslladar més de 2000 artefactes de Sidón a una cambra subterrànea en el Castell creuat de Biblos, trenta quilómetros al nort de Beirut. En 1981, el depòsit va ser saquejat i al voltant de 600 escultures i elements arquitectònics varen ser furtats i trets del Líban. Rolf Stucky, exdirector de l'Institut d'Arqueologia Clàssica de Basilea va afirmar durant una conferència en Beirut en decembre de 2009 l'identificació en èxit i devolució de huit escultures furtades al Museu nacional libanés.[52]

Vore també

Notes

 
Estàtua votiva de marbre d'un chiquet de la realea, provablement Abdashtart I, en inscripció en llengua fenicia, trobada en el santuari de Eshmún i datada c. 400 a. C.
  1. ↑ Els fenicis no varen senyalar les vocals fins que els cartaginenses varen afegir al alfabet fenicio un sistema de matres lectionis (lletres vocals), per lo que l'inscripció «Ydll» pot transcribirse de diverses formes (Yidlal, Yadlol, etc.). Cfr. Benz, Franz L. (1982). Personal Names in the Phoenician and Punic Inscriptions, GBPress. Pontifici Institut Bíblic, pp. 199. ISBN 9788876534270.
  2. ↑ Cfr. Damascio, Vida d'Isidoro, Cod. 242, comp. 181 i Focio, Bibliotheca Codex 242.
  3. ↑ El nom de Eshmún es transcribe al acádico com Ia-el seu-mu-nu en el tractat de Esarhaddon.
  4. ↑ Territori al sur de Sidón, des del mont Carmelo fins a Jaffa.
  5. ↑ Descobertes pel cònsul general de França en Beirut, Aimé Pérétié, en 1855 en la necròpolis de Magharet Adloun i actualment en el Museu del Louvre.
  6. ↑ En el front i d'esquerra a dreta: Eros, una deesa matriarcal sense identificar situada darrere d'Artemisa, que està coronant a una Leto sobre un tro. Apolo apareix tocant una cítola junt a Atenea. Zeus, assentat en un tro junt a Hera, està acompanyat d'Anfítrite i Poseidón, este últim en el cantó dret, en el seu peu sobre una roca. En el costat dret, s'ha identificat a Démeter, Perséfone i Heli. En el costat opost, s'assumix que els tres personages són Dione, Afrodita i Selene conduint una cuadriga. Cfr. Ridgway, Brunilde Sismondo (1997). Fourth-century styles in Greek sculpture, University of Wisconsin Press. ISBN 9780299154707.
  7. ↑ La dedicatòria resa: «Esta és l'estàtua que el Ba'na, fill de Baalshillem, rei dels sidonios, fill del rei Abdamun, rei dels sidonios, fill de Baalshillem, rei dels sidonios, oferix al seu senyor Eshmún en el manantial "Ydll". Que el deu li beneïxca» (Cfr. J. C. L. Gibson, Textbook of Syrian Semitic inscriptions)

Referències

  1. ↑ Jayne, Walter (2003). The healing gods of ancient civilizations, Whitefish MT: Kessinger Publications. ISBN 9780766176713.
  2. ↑ Blázquez (1 de setembre de 2001). Deus, mits i rituals dels semitas occidentals en l'antiguetat, Edicions Cristiandad. ISBN 9788470574399.
  3. ↑ «Abc Deus, Eshmun». Archivat des d'el original, el 10 d'agost de 2011. Consultat el 27 de giner de 2011.
  4. ↑ 4,0 4,1 Walter Addison (2003). Healing Gods of Ancient Civilizations, Kessinger Publishing, pp. 36-140. ISBN 0766176711, 9780766176713.
  5. ↑ Cross (2005). , Oxford University Press. ISBN 9780192802903.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Van der Toorn, K. (1999). Dictionary of deities and demons in the Bible DDD, Wm. B. Eerdmans Publishing, pp. 306-309. ISBN 9780802824912.
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 7,15 7,16 7,17 7,18 7,19 Lipiński (1995). Dieux et déesses de l'univers phénicien et punique (en francés), Peeters Publishers, pp. 120-496. ISBN 9068316907, 9789068316902.
  8. ↑ 8,0 8,1 Stearns, Peter (2001). The Encyclopedia of world history: ancient, migeval, and modern, chronologically arranged, 6, illustrated edició, Houghton Mifflin Harcourt, p. 36. ISBN 9780395652374.
  9. ↑ 9,0 9,1 Bromiley, Geoffrey (1995). The international standard Bible encyclopedia: Q-Z, reimpressió, revisada edició, Wm. B. Eerdmans Publishing, pp. 502, 934. ISBN 0802837840, 9780802837844.
  10. ↑ Aubet, María Eugenia (2001). The Phoenicians and the West: politics, colonies and trade, 2, illustrated, revised edició, Cambridge University Press, pp. 58-60. ISBN 9780521795432.
  11. ↑ 11,0 11,1 Pritchard, James B. (1992). Ancient Near Eastern Texts: Relating to the Old Testament, 3 edició, Princeton University Press. ISBN 9780835788014.
  12. ↑ 12,0 12,1 Markoe, Glenn (2000). Phoenicians, illustrated edició, University of Califòrnia Press, pp. 54-128. ISBN 9780520226142.
  13. ↑ Hogarth, David George (1971). Authority and archaeology, sacred and profane, reimpresa edició, Ahir publishing, p. 137. ISBN 0836957717, 9780836957716.
  14. ↑ Curtis John (2005). Forgotten Empire: The world of Ancient Pèrsia, University of Califòrnia Press, p. 42. ISBN 0520247310, 9780520247314.
  15. ↑ (2005).«L’inscription phénicienne de Bodashtart in situ à Bustān ēš-Šēẖ (Sidon) et són apport à l’histoire du sanctuaire».Zeitschrift dones Deutschen Palastinavereins.28(121)
    119-129.ISSN 00121169.Consultat el 27 de giner de 2011.
  16. ↑ «An updated chronology of the reigns of Phoenician kings during the Persian period (539–333 BCE)». digitorient.com. Consultat el 5 de setembre de 2009.
  17. ↑ (2004).«Unix nouvelle inscription de Bodashtart, roi de Sidon, sur la rive du Nahr al-Awwali près de Bustān ēš-Šēẖ».Bulletin d’Archéologie et d’Architecture Libanaise.28(8)
    273-300.Consultat el 27 de giner de 2011.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 (1924).«Deuxième mission archéologique à Sidon (1920)».Syria.5(5-1)
    9-23.doi:10.3406/syria.1924.3094.Consultat el 27 de giner de 2011.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Lewis (2002). The pocket guide to Saint Paul: coins encountered by the apostle on his travels, illustrated edició, Wakefield Press, pp. 200-202. ISBN 9781862545625.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Jidejian, Nina (1971). Sidon, through the ages, Donar el Mashreq, pp. 287.
  21. ↑ Barraclough, Geoffrey (1981). The Christian world: a social and cultural history, illustrated edició, University of Michigan. ISBN 9780500283981.
  22. ↑ 22,0 22,1 «Eshmoun – A unique Phoenician site in Lebanon». Lebmania. Consultat el 27 de giner de 2011.
  23. ↑ Pinkerton, John (1814). A general collection of the best and most interesting voyages and travels in all parts of the world: many of which llaure now first translated into English; digested on a new pla, Longman, Hurst, Rees, and Orme.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 24,6 24,7 24,8 Krings, Veronique (1995). La civilisation phénicienne et punique (en francés), BRILL, pp. 21, 100-101, 120, 365, 460, 566-567, 617. ISBN 9004100687, 9789004100688.
  25. ↑ 25,0 25,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  26. ↑ Auzias, Dominique (2008). Li Petit Futé Liban (en francés), Petit Futé, p. 12. ISBN 2746916320, 9782746916326.
  27. ↑ Najjar, Charres (1999). The indispensable guide to Lebanon, Etudes et Consultations Economiques, p. 46.
  28. ↑ Saleh, Nabil (2009). The Curse of Ezekiel, Quartet books. ISBN 9780704371675.
  29. ↑ Kuhrt, Amélie (2007). The Persian Empire: A corpus of sources of the Achaemenid period, illustrated edició, Routledge, p. 664. ISBN 9780415436281.
  30. ↑ Dionisio Periegeta (1512). Dionysii Afri De situ orbis studiosis necessariū, quo gents, populi, urbs, maria, flumina explicantur, græce scriptū Idem in latinitatē a Rhemnio grāmatico trāslatū, fals hactenus Prisciano adscriptum, in quo propè ducēta loca castigauimus, quæ et Plynio et reliqs geographis plurimum accōmodabunt. In idem annotamenta Græcorū more latine scripta, in quibus aliquot autorum castigationes continentur, Ferrara: Ioānes Maciochus Bondenus.
  31. ↑ Baudoin, Jacques (2006). Grand livre dones saints: culte et iconographie en Occident (en francés), EDITIONS CREER, pp. 100-101. ISBN 9782848190419.
  32. ↑ Gingras, George E. (1970). Egeria: diary of a pilgrimage, The Newman Press, pp. 287. ISBN 9780809100293.
  33. ↑ Lipiński, Edward (1996). Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique (en francés), Brepols, p. 502. ISBN 2503500331, 9782503500331.
  34. ↑ Estrabón. Geografia, Obra completa. Madrit: Editorial Gredos.
  35. ↑ Carter, Terry (2008). Syria & Lebanon, 3 edició, Lonely Planet, pp. 370-371. ISBN 1741046092, 9781741046090.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Wright, George R. H.. Ancient building in south Syria and Palestine, Brill Archive, pp. 98-101. ISBN 9004070915, 9789004070912.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 37,3 Moscati, Sabatino. The Phoenicians, illustrated edició, I.B. Tauris, pp. 129, 177. ISBN 1850435332, 9781850435334.
  38. ↑ 38,0 38,1 Strazzulla, M. José (2004). Ancien Liban: els monuments autrefois et aujourd’hui (en francés), Vision. ISBN 9788881621415.
  39. ↑ Hart, Gerald David (2000). Asclepius: the god of medicine, illustrated edició, RSM press, p. 73. ISBN 9781853154096.
  40. ↑ Mannheim, Ivan (2001). Syria & Lebanon handbook, illustrated edició, Footprint Travel Guides, pp. 542-543. ISBN 9781900949903.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 Charles Kettaneh Foundation (2008). A visit to the Museum... The short guide of the National Museum of Beirut, Lebanon, Anis commercial printing press, p. 96. ISBN 9953000387.
  42. ↑ 42,0 42,1 Brunilde, Sismondo Ridgway (1997). Fourth-century styles in Greek sculpture, illustrated edició, University of Wisconsin Press, p. 480. ISBN 9780299154707.
  43. ↑ «Collections – The Hellenistic period (333 BC-64 BC)». Beirut National Museum. Archivat des d'el original, el 26 de decembre de 2010. Consultat el 27 de giner de 2011.
  44. ↑ (2008).«L'us cúltico de l'aigua en el món fenicio i Púnico. El cas de Astarté en Càdis».Herakleion.1
    21-40.ISSN 1988-9100.Consultat el 27 de giner de 2011.
  45. ↑ 45,0 45,1 (1982).«Pélerins chypriotes en Phénicie (Sarepta et Sidon)».Semitica Paris.32
    45-49.
  46. ↑ 46,0 46,1 Hitti, Philip K. (1957). Lebanon in History from the earliest claves to the present, Macmillan, p. 137.
  47. ↑ 47,0 47,1 Jidejian, Nina, M. José (2001). Liban unix mosaïque de cultures Lebanon a mosaic of cultures, 1 edició (en francés), Donar an-Nahar, pp. 342. ISBN 2842893441.
  48. ↑ Vanel, Antoine: «Six "ostraca" phéniciens trouvés dans li temple d'Echmoun, près de Saida.» En Bulletin du Musée de Beyrouth, 20, (1967), p. 53.
  49. ↑ Gibson (1982). Textbook of Syrian Semitic inscriptions, Clarendon Press, p. 115. ISBN 0198131992, 9780198131991.
  50. ↑ Janzen, David (2002). Witch-hunts, purity and social boundaries: the expulsion of the foreign women in Ezra 9–10, Continuum International Publishing Group, p. 124. ISBN 1841272922, 9781841272924.
  51. ↑ Lipiński, Edward (2004). Itineraria Phoenicia, ilustrada edició, Peeters Publishers, p. 635. ISBN 9042913444, 9789042913448.
  52. ↑ 52,0 52,1 «», L'Orient-Li Jour (en francés).

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Temple_de_Eshmún&oldid=1508134»