Màgia

Màgia

El mac en el tarot

La màgia, entesa com art o ciència amagada, és la creència i pràctiques que busquen produir resultats sobrenaturals per mig de rituals, conjurs i invocacions. La màgia és un concepte ampli i pot tindre diferents significats depenent del context en el que s'use. En térmens generals, la màgia es referix a la creència en el poder sobrenatural per a produir efectes que van més allà de les lleis quotidianes de la naturalea. El terme màgia també s'usa per a referir-se a l'art del ilusionisme, el qual es val de tècniques o trucs utilisats per a crear ilusions o efectes especials en espectàculs d'entreteniment. En resum, la màgia implica la creència en l'us de habilitats sobrenaturals per a produir efectes la correlació dels quals no són explicables per la ciència o la raó.

Etimologia

Prové del llatí magīa, derivat a la seua volta del grec μαγεία mageia (‘qualitat de sobrenatural’), i del grec magiké (que presumiblement s'utilisava en el terme «arts màgiques» junt en la paraula tekhné, ‘arts’), el qual és el femení de magikós (‘màgic’) que prové de macs (‘un dels membres de la classe sacerdotal i erudita’).^{cita requerida}

Este terme prové de l'antic persa maguš (mágush), que possiblement prové d'una raïl protoindoeuropea *magh-, ‘ser capaç’, ‘tindre la capacitat’.

Des d'eixa antiquíssima paraula protoindoeuropea (de mediats i fins de el III mileni a. C.) es va produir també el sánscrito māiā (‘ilusió’, ‘irrealitat’, ‘engany’, ‘frau’, ‘truc’, ‘fetilleria’, ‘bruixeria’), que es menciona per primera volta en el Rig-veda (el text més antic de l'Índia, de mediats de el II mileni a. C.). Eixa paraula prové de la raïl sánscrita māi (‘obrar’, ‘moure’).

Contextualisació de la màgia

Inversamente a la teologia, a la filosofia i a les cièncias ortodoxes que versen i importen sobre les causes, la màgia, per a autoformularse i autodefinirse, es definix com la manifestació de la suposta veracitat maravillante d'alguns efectes que no requerix averiguar les seues causes. Conéixer les causes o que l'efecte no siga maravellós extinguix la màgia i el pensament màgic migra a atres tipos de pensament, (dels suposts «efectes màgics» es deriva la metonímia històrica en la medicina i la farmacologia).^{cita requerida}

A través de l'acceptació de l'existència de la màgia, s'accepta implícitament a esta com la causa abstracta o seudoabstracta de l'efecte màgic, com un principi o veritat primària a partir del com es desenrolla tota la parafernalia seudológica. Des de temps molt remots, s'aspira a develar, a conéixer i a usar lo que presumiblement estaria amagat als sentits (cognició), amagat a la percepció sensorial clàssica, a la llògica, a la raó i al criteri. Estos són, com a mínim, els tres elements essencials a la màgia genèrica:

• Un «efecte» que es percep com a «maravellós» la causa del qual siga desconeguda i «inexplicable» en el moment considerat.
• La màgia no busca axiomas imperatius, una antonomàsia de la màgia és el tòpic del «objecte que apareix del no res» o per art de màgia, la màgia és la causa mateixa.

• Entre les seues atribucions funcionals més antigues i característiques (arquetip) estaria la facultat de l'adivinaació, que no es deu conceptualizar junt en la profecia.^{cita requerida}

La màgia, en la seua accepció més arcaica, és dissident del axioma racional que afirmaria que l'univers estaria exclusivament governat per les «magia» conegudes o per conéixer i habitat solament per la matèria. Esta màgia arcaica, en un criteri inherent de dualitat esperit-matèria, va donar orige al pensament màgic i en l'entorn de les primeres civilisacions, a dos classificacions evolutives de la màgia, historialment cridades «Diccionario de la lengua española» i «mageia».^{cita requerida}

Màgia natural i màgia no naturals o filosofia amagades

En algun moment de l'història de l'humanitat, estos dos conceptualismes de la màgia varen començar a divergir. El dramaturc Lope de Vega, en el seu llibre Pastors de Belén, va dedicar uns paràgrafs per a descriure literariament les diferències d'estos conceptes en la cultura de la seua época:^{cita requerida}

{{cita| «(...) La Màgia natural no has d'entendre, que és aquella en que es consulten els infernals esperits, en tan infame nom com li han donat en les divines i humanes lletres (...) Els maléficos són aquells que usen sanc, víctimes i cossos morts, com la Pitonisa, que a Saúl li truxo el cos de Samuel, per a que li responguera. Veritat és, que ya el nom de Macs, es va introduint pels que exercitan lo que dic, com l'Astrologia per abús ha vingut a ser vituperada, sent lo mateix que l'Astronomia: i a si diuen alguns que Pitágoras, Empedocles, Democrito i Platón varen ser cridats Macs, a la manera de Zamolxis i Zoroastro, el fill de Oromasco. (...)magikéla màgia natural«artes mágicas»els màgics o macstekhné(jesuïta)magikós(que ell mateixa elaborava i després impartia al seu alumnat)magos(escrits en llatí)magušmàgia natural(mágush)idea d'establir un contacte de relació en qualsevol tipo d'entitat espiritual o mecanisme sobrenatural». Contactes de relació, tals com l'invocació, evocació, adivinaació, numerologia o les càbales, entre molts uns atres. Una atra classificació subjectiva i arcaica establiria a les entitats i mecanismes sobrenaturals.^{cita requerida}

Vore també: Ciències amagades

Etiologia de la màgia

• Pensament màgic: La màgia es constituïx, com a primera etiologia, en la matriu del pensament màgic per mig del qual es presumix la capacitat de percebre i d'efectuar alteracions físiques o psíquiques de tota índole, a voluntat o sense ella, no sempre subjectes a les lleis de la naturalea.^{cita requerida}

Entitats materials i espirituals: El raig, el fòc, el sol, l'obscuritat, estreles, terremots, esperits o ànimas que habitarien l'aire, l'aigua, boscs, covas, el firmament, llocs específics de la terra,els boscs, etc. Se supon actualment que durant la prehistòria, per a l'interacció en la «māiā» i en les «Monier-Williams Sanskrit Dictionary» s'haurien servit els «maayaa» de procediments metòdics, en ocasions rituals, a on s'usarien paraulas específiques o reservades i instruments dedicats, en ocasions consagrats, a l'intervenció o mediació de les entitats materials i espirituals sobrenaturals de qualsevol tipo i que constituïxen una segona etiologia.^{cita requerida}

La màgia en l'antropologia

La màgia segons Frazer

Chaman de la tribu urarina, 1988.

Segons J. Frazer, el pensament en el que es fonamenta el concepte de la màgia consistix en un conjunt de pràctiques i creèncias als que individus d'una societat recorren per a crear un benefici o conseguir un fi, relacionant-les a la seua volta en cert orde en la naturalea, ya siga com a grup, quan una limitante natural afecta severament en l'organisació social del mateix (una sequia o l'infertilitat) (fetilleria), o a nivell individual, quan es requerix, per eixemple, desfer-se d'un enemic que amenaça la vida (tabú).

Els evolucionistes varen distinguir notablement les professions públiques baix les que es constituïa una o una atra societat;

• La funció del mac va eixercitar en moltes societats un paper fonamental en la presa de decisions importants.
• Els consells de majors, distinguint-se en general la tendència als consells de majors, els qui representaven el cap de govern de les societats «salvages».

Va representar un punt medular en els estudis que varen tractar de comprendre l'organisació de societats no occidentals que contrastaven en les occidentals. Es pot dividir en dos alvertents d'anàlisis, pels processos mentals, segons els principis abstractes en els que es basa la pràctica de la màgia, baix una llei denominada d'empatia.

És per esta raó que en esta llínea de pensament la màgia és predecessora a la religió en una escala evolutiva, és dir, que la màgia correspon a un estadi de grau d'evolució de certes societats considerades salvages i la religió a unes atres que se suponen en major grau de civilisació. He ahí l'interés del seu estudi, que va tractar de comprendre el punt en que la màgia deixa de ser tal per a convertir-se en religió i aixina marcar un alvanç social cap a un atre estadi evolutiu.

Frazer entén a la màgia com l'expressió de regles que determinen la consecució d'acontenyiments en tot lo món, com a màgia teòrica; i considerada com una série de regles que els humàs compliran a l'objecte de conseguir els seus fins, com a màgia pràctica. Esta es dividix en dos tipos, cada u d'ells es funda baix els principis de semblança i contacte:

• Màgia imitativa. Relacionada en que lo semblant produïx lo semblant. Açò es referix als efectes provocats a alguna cosa o a algú semejaran a les causes que ho varen provocar, es pot comprendre des de quí usa la màgia, quí la pràctica, fins a en quins fins.
• Màgia contaminant. Que s'aludix a les coses que una volta varen estar en contacte s'actuen recíprocament a distància unint-les per sempre un llaç, despuix de haver segut separades.

Per a aplegar a un enteniment és necessari recórrer a eixemples que puguen figurar dins d'estos esquemes. En La Branca Dorada de Frazer, en tot moment referix eixemples de societats exòtiques, per aixina cridar-los, que fins a cert punt semblen estar intactes davant el món occidental, encara que lo cert és que estes societats es trobaven ya tenint contacte en el home occidental, qui es trobava colonisant els seus territoris.

Frazer considera que els principis d'associació d'idees aplicats de manera errònea produïxen la màgia, a la que inclús considera com a «Magia».

La màgia segons Car Baroja

Segons Juliol Car Baroja la màgia —com la religió en general— deriva de la "concepció primària del món i de l'existència" que es caracterisa per una visió "dramàtica de la Naturalea, en la que lo diví i demoníac, l'orde i el caos, el ben i el mal, es troben en pugna constant i en una existència lligada a el home mateix". El humà primitiu —o millor, primigeni— no considera la Naturalea "en abstracte com alguna cosa impersonal, indiferent i articulat" sino que per a ell és "alguna cosa directe, emocional i inarticulado. És un ser al que les persones es dirigixen com en segona persona: no és ««Magia»» («el cel», «la terra»), és «Diccionario de la lengua española»".

La conseqüència d'esta visió "dramàtica" o "vital" de la Naturalea va ser "que en molts pobles d'Europa i també d'atres continents, el cel, el firmament blau, el dia allumenat, es varen associar a la noció d'un principi superior, ordenador, masculí i paternal, a l'idea d'una divinitat suprema en suma" —com Zeus o Júpiter del panteón grecorromano—, i en el que el sol representava idees tals com "força, bellea, vigor, la vida en suma". Pel contrari, la lluna, la nit i la terra s'associen en un principi femení, en la mort i en els inferns. La llum de la lluna, a diferència de la del sol, és freda i indirecta, morta; durant la nit la vida es paralisa i regna la mort; la terra és a on residixen les ànimes dels difunts que apareixen de nit i baix d'ella viuen els sers del inframundo, dels inferns, pero ademés és la mare de tot —principi femení— de la mateixa manera que el firmament és el pare —principi masculí—, lo que ha donat lloc al cult a deeses mares "en caràcter ctónico i en caràcter llunar".

Aixina la "concepció primària del món i de l'existència" s'articula entorn a dos sistemes: "un, el que formen el Cel d'un costat com a element masculí, expressió de la paternitat, de l'autoritat superior i l'atre la Terra com a element femení, expressió de la maternitat i de la fecunditat. L'atre sistema és el que constituïx el Sol i el Dia com a Vida, com a Força, com Ben i la Lluna i la Nit com a Mort i com a Mal; com a element femení, aixina mateix, pero no tan fecundo com la Terra". En estos dos sistemes queden enquadrats no solament els fenomens físics, sino també els fets morals, perque "solament un pensament analític aplega a separar al fi lo natural dels moral de modo absolut".

Màgia i religió

Segons Car Baroja, durant molt temps es va sostindre la tesis de que el pensament màgic era més antic o primitiu que el pensament religiós i que els procediments màgics (benèfics o maléficos) "eren anteriors, en conjunt, als procediments propis de les societats en una religió organisada i en ritos adequats per a impetrar el favor de la Divinitat o de les divinitats. Del conjur en que s'expressen la voluntat i el desig... es va passar a la oració, que implica acatamiento i vassallage". Frazier va ser l'autor que va acabar de perfilar esta teoria, encara que era conscient de que els fets que es reputaban com a màgics molt a sovint es donaven associats als considerats com a religiosos. En eixe cas donava per assentat que els primers corresponien a una fase diferent i anterior a la dels segons.

Frazer considerava que el primer colp que va transformar a l'humanitat, per a desistir de la màgia com a regla de fe i pràctica, va ser reconéixer «la seua impotència per a manejar a plaure certes forces naturals que fins a llavors s'havien supost dins del seu mandat».^{cita requerida} Dins d'esta concepció és possible entendre que l'inteligència de les persones començava a percebre que la pràctica de la màgia no produïa precisament els resultats esperats, que en anterioritat significaven una realitat.

A açò li va seguir un llarc periodo d'un pensament reflexiu que va fer la transició cap a la religió de manera gradual, pel major coneiximent de les forces en un poder superior al de l'humà i el desenroll del coneiximent. Frazer va concloure que el pas definitiu de la màgia a la religió es dona en «la confessió de la sancera i absoluta dependència de l'humà sobre lo diví»,^{cita requerida} culmina en la sumissió de l'humà davant l'immensitat de l'univers.

Juliol Car Baroja afirma, pel contrari, que religió i màgia en el món antic formaven part d'un únic sistema. Senyala que a Frazer i als seus continuadores ya els va resultar molt difícil "separar lo estrictament màgic de lo religiós, en sistemes tals com el de la religió dels egipcíacs, caldeos i atres pobles antics. I lo que es deduïa a la postre de la seua immensa colecció de senyes i d'atres coleccions paregudes era que no solament els ritos religiosos estaven units en enorme freqüència als actes màgics, sino que també cada grup de creències religioses contava en la seua Màgia particular". Per a respalar la seua afirmació Car Baroja demostra que la màgia i la religió en Grècia i en Roma formaven part d'un únic sistema.

Car Baroja conclou:

Història de la màgia

Vore també: Bruixeria i Màgia renaixentista

L'evidència més antiga de pensament màgic que es coneix es troben en les pintures rupestres trobades en coves com la de Lascaux, en el suroest de França La relació entre estes pintures i la màgia va ser senyalada per primera volta en 1865 pel antropòlec Edward Burnnett Tylor. Per la seua banda l'arqueòlec francés Abbé Breuil va descriure estes pintures com "màgia de caça", ya que proporcionaven "poder sobre la presa". Estes pintures es troben en llocs recónditos als que és difícil accedir, per lo que les pintures rupestres s'han interpretat com una forma de conexió en un atre món secret. En este sentit, són signes d'un chamanisme primerenc. Per lo que es pot conjeturar que la màgia és alguna cosa arraïlat històricament al ser humà.

El terme màgia deriva de magi, un dels elements religiosos incorporats pels macs en l'antiga Babilonia. En l'antic Egipte el mac "hekai" paraula que procedix de "heka", "poder màgic o activació de l'ànima", era la persona encarregada de l'administració i l'eixercici de la màgia, molts d'ells eren sacerdots sais. El fill de Ramsés II , Setna Khaemuaset, sum sacerdot, tenia fama de gran mac. En el papir Westcar, el sacerdot-llector, personage principal de la narració, és un gran mac. Va haver macs en Roma, a on Zatchlas és un mac al que se li atribuïx la resurrecció d'un mort; en Grècia i en casi tot lo món occidental i oriental de l'Antiguetat, quan la màgia o fetilleria populars estaven relacionades en antics ritos de fertilitat i iniciació en el coneiximent en els pobles cridats bàrbars, principalment els chinencs.

La màgia i la fetilleria estaven lligades també a les creències de pobles orientals molt antics, en els que el mac o bruix era al mateix temps un sanador i un coneixedor del món invisible dels esperits i eixercitava un paper preponderant en la comunitat.

En Grècia i Roma els endevines i macs no tenien ya res a vore en els chamans, encara que eren consultats sobretot pels poders de adivinaació dels que es creïa estaven dotats.

En l'Europa migeval la màgia va estar relacionada en l'alquímia i l'astrologia, activitats amagades considerades demoníaques per l'Iglésia catòlica i órdens protestantisme, i que varen ser objecte de persecució especialment durant la Baixa Edat Mija i l'Era Moderna. Unes 500.000 persones ^{cita requerida} varen resultar processades i gran part eixecutades per tribunals civils i religiosos, acusades de bruixeria, a lo llarc de casi cinc sigles.

Deu senyalar-se que cap de les grans religions accepta les pràctiques de la màgia (sí consideren que la màgia existix com a tal), tampoc atres creències cristianes. Pel que fa a les religions judeocristianes en particular, es troben prou referències negatives als macs en l'Antic i Nou Testament encara que hagen macs célebres com La Bruixa de Endor (Samuel I 28,7-14), Els Reis Macs (Mateo 2,1-12) i els Genis (Corán, 15, 26-27).

El hermetisme (cridat l'antiga ciència en el medievo) va influir en el pensament del Renaixença. Esta pseudociencia es vincula, en alguns aspectes, en el manteniment d'antigues creències que, com la màgia, conduïen al coneiximent i maneig de les lleis espirituals del univers. En 1463, Cosme de Médici va encarregar la traducció de l'obra d'Hermes Trimegisto, que se suponia escrita en l'antic Egipte pero que, per a molts, data dels primers sigles de l'era cristiana i que és la pedra angular del moviment hermètic o gnóstico (de gnosis, coneiximent).

L'adivinaació per mig del tarot va ser una activitat freqüent en el naiximent de l'Era Moderna i els sistemes de símbols desenrollats pels cartománticos per al coneiximent de la realitat present i futura són clarament deutors d'atres métodos de adivinaació practicats pels macs, entre ells la llectura del vol de les aus i de les entranyes dels animals sacrificats.

Pràctiques de simple fetilleria, adivinaació, astrologia, llectura de baralles i de llibres oraculares com l'antiquíssim I Ching dels chinencs, o l'alfabet rúnic dels escandinaus, màgia wiccana en les runas bruixes o wicca i la màgia alquímica en les runas dels sabio màgia rúnica. aspectes del hinduismo, el yoga i fins a la creència en la divinitat de civilisacions extraterrestres i la seua presència entre els humans varen constituir des de mediats de el XX un conglomerat poc articulat que es coneix com a moviment de la Nova Era (en anglés New Age).

Criteris, térmens i opinions socials sobre la màgia

Criteris i estudis acadèmics fins a l'actualitat

L'interrelació dels mits antics de les més diverses culturas, les seues similituts i relació en les religions animista, en les que la màgia eixercitava un paper central, varen ser estudiades per l'antropòlec britànic James George Frazer en la seua obra monumental La branca dorada. Varen meréixer també una àmplia consideració per part del psiquiatra Carl Jung, qui va desenrollar la teoria del inconscient colectiu.

L'antropologia distinguix hui dia entre màgia i religió, i coloca a la màgia en un pla paralel al de l'evolució de les religions.

En siquiatria, vàries malalties mentals i trastorns de personalitat es caracterisen per diversos graus de pensament màgic.

Térmens relacionats en les màgia i ocultismes

• Pseudociencia o falsa ciència són les teorizacions o activitats relacionades que presenten una apariència i llenguages propis de la ciència, que la seua pràctica i acumulació de possibles nous coneiximents contravé el método científic o que no són considerats verdaderament científics. Este concepte és utilisat pels enfocaments epistemològics preocupats pel criteri de demarcació de la ciència i té major consens entre les ciències exactes i naturals.
• Superstició és la creència, no fonamentada, consistent en que diverses accions voluntàries o involuntàries, com la caiguda de sal al sol, passar baix una escala o l'arribada d'un dimarts 13, poden influir el present o el futur.

Opinions socials sobre la màgia en l'actualitat

• El pensament màgic, orige de la màgia, consistix en certes creèncias de llògica indemostrable.

• L'actual utilisació de paraules (del llenguage) per a conseguir canvis en una persona, en ocasions inclús sense que ho sàpia, és la base de moltes psicoterapias, incloent el psicoanálisis. Aixina mateix, l'us de tècniques com la sugestió, l'hipnosis i la programació neurolingüística (PNL), i inclús els placebos, són ferramentes de canvi conductual que en l'antiguetat varen poder ser atribuïts a encantamientos, fetilla, bruixeria, màgia, o milacres en cas de religió. També cal mencionar els coneguts efectes de les profecies autocumplidas en les que una afirmació respecte al futur, en forma de profecia, desencadena una série de successos que terminen ocasionant lo que s'havia predit. La diferència de totes estes tècniques en la màgia és l'absència d'atribució de poders a entitats espirituals o metafísiques.
• Existix el pensament hui dia, que molts invents moderns serien màgia per a les societats primitives, ya que en part suplixen algunes de les capacitats buscades pels antics macs.
• La paraula màgic també s'ampra per a referir-se a fenomens que no tenen una explicació racional. Lo inexplicable pot ser «màgic». A voltes per a referir-se a sentiments com l'amor, la felicitat o quan ocorre alguna cosa sobre lo que no es coneix a ciència certa la seua causa, es diu que «hi ha màgia».
• La pràctica de la màgia no està exenta d'una actitut que permea el pensament i transcendix a tots els àmbits de la vida de l'individu que la practica.
• Bàsicament, la praxis màgica consistix en la transacció entre el ser humà i estes potències per a dominar-les al seu favor.
• La màgia es referix a les creèncias metafísiques, l'element central de la qual i diferenciador és la capacitat humana de modificar la realitat sense mijos estrictament causals.
• La bruixeria estrictament no és màgia, encara que utilisa molts dels seus elements.
• La màgia ha segut molt perseguida en el Història (per corrents religioses o socials) i, encara hui, contrastant les seues teories per mig del método científic. Durant alguns periodos de l'Història, una acusació de mac podia significar el seu encarcerament, tortura i inclús la mort per al mac.

Les màgia i les seues classes

Les màgia «no naturals» en Europa

Des d'antic es varen enunciar i varen classificar les «magīa». Baixe la denominació genèrica de «ocultismes» s'engloben les classificacions històriques d'un elenc heterogéneu de creències i pràctiques de les doctrines amagades. Segons el jurisconsulto Francisco Torreblanca Villalpando (sigle XVII), entre el catàlec de tipos i els seus numerosos subtipos estarien:

• Adivinacionés (contindria numerosos subtipos)
• Oràculs (contindria numerosos subtipos)
• Arts cabalísticas (contindria numerosos subtipos)
• Art Notòria
• Art Paulina
• Augurios i auspicis
• Sortilegios, fetillas i encantamientos
• maleficis (contindria numerosos subtipos)
• Necromancias
• Piromancia, aeromancia, hidromancia i geomancia (fòc, aire, aigua, terra)
• Màgia dæmoniaca (que els grecs cridaven Goecia)

Modernamente podrien ser classificats en l'eufemisme de Esoterismes ocultistes.

Manitu o la màgia en Amèrica del Nort

El filòlec Pedro Estala referix els següents usos i costums ancestrals en relació en la màgia i al pensament màgic de diverses nacions índies, recopilades en observacions antropològiques fetes en la Luisiana fins a finals de el XVIII:

Els chactas

«Havia pensat tornar-me immediatament a la Nova Orleans pero el desig de conéixer i examinar despacio la nació més valenta i numerosa de la Luisiana, que és la dels Chactas, m'ha obligat a mudar de dictamen. (...) Esta nació pot posar en campanya 4.000 guerrers (...) Els Chactas són en extrem supersticiosos; quan van a alguna expedició, consulten a la seua Manitu, i el xefe ho du en si: ho exponen sempre cap a la part per a on han de marchar a l'enemic, i els guerrers li fan la centinela. Li tenen tanta veneració, que abans de menjar li donen la seua porció corresponent. (...) No és deshonor cap entre estos el fugir en les batalles, i es disculpen en que ho varen fer per un somi que havien tingut. És increible el cas que fan dels somis: si un caudillo d'una expedició diu als seus guerrers, que ha somiat que seria desgraciada l'empresa, al punt es tornen al seu llogaret. Luego que apleguen, fan la medicina, açò és, les seues Jongleros usen de mil superstició, i en açò tornen a l'enemic. (...) No se'ls coneix cap cult, sino el que donen al seu Manitu: no es cuiden de l'atra vida, i no obstant creuen en l'immortalitat de l'ànima. Tenen molta veneració a les seues Jongleros, que com he dit, es fingixen màgics, adivinos i meges (...). Tenen molta autoritat entre els demés, els consulten com a oràculs, i acodixen a ells en totes les seues necessitats. Quan malalta, un Chacta, dona al Jonglero tot lo que té per a que li faça la medicina; pero si el malalt mor, els parents atribuïxen la seua mort a l'impericia o malignidad del curandero, i solen fer-li pagar en la vida les seues imposturas. Alguns d'estos solen tindre coneiximent de vàries plantes molt eficaces per a curar les malalties pròpies d'este país (...) Els Chactas temen molt als que es diuen hechiceros, i quando troben algun d'estos impostores, els maten sense cap formalitat. Trobant-me yo en la Mobila varen matar a colps de macana a un que es dia hechicero, perque li atribuïen totes les desgràcies de la seua nació.magiaReconeixen un Ser suprem, a qui criden Sulbieche; havent-los yo preguntat qué idea tenien de l'atra vida, em varen respondre , que els que no hagen furtat la dòna aliena, ni hagen hurtado, ni mort a ningú, aniran despuix de la seua mort a un país en extrem fèrtil, a on no els faltaran dònes ni parages propis per a la caça, i que tot ho tindran a la seua disposició; pero que si pel contrari, haver segut locos, i es haver burlat del Gran Esperit, aniran á un país desagradable, ple d'espines i abrojos, a on no hi haurà caça ni dònes. (...) Enterren als seus difunts assentats, donant per raó, que el home ha naixcut per a tindre el cap recte cap al cel. (...) Li posen una pipa i tabac per a que fume i faça la pau en les gents de l'atre món. Quan algun es mata o per desesperació o per no sofrir alguna malaltia, no li enterren i li tiren al riu, perque açò ho tenen per una covardia (...) Pel temps de la collita, que és el més de juliol, fan una gran festa: en este dia solemne, que passen sense menjar, encenen el fòc nou per a que els Jongleros facen les seues cerimònies, despuix es purifiquen i oferixen a la seua Manitu les primícies dels seus fruts, concloent el dia en danses de religió.(...)»

Les santerías

És de rellevància mencionar la conseqüència colonial del mestiçage, que no solament és de manera racial, com s'abordaria en el punt de vista biològic, sino que davant tot respon a l'intercanvi sociocultural. A manera d'eixemple podem prendre a la cridada santería que, a traces generals, és considerada com un conjunt d'elements que componen al catolicisme i a les tradicions yorubas que varen importar els esclaus negres capturats en Nigèria i traslladats a Cuba.

Esta conjugació de sistemes religiosos seguix sent practicada fins als nostres dies en diverses parts d'Iberoamèrica, i no solament és regida per la devoció als sants identificats en els orishas, sino que implica una jerarquia sacerdotal. Un eixemple clar de la màgia contaminant és quan, per a l'iniciació d'un sacerdot, li és entregada certa cantitat de collars durant el rito, que li permetran representar a certa cantitat de orishas i estar en contacte en ells a través del sacrifici de cabres o un atre animal. Estes creències i pràctiques també impliquen que la resolució de certs problemes, com tornar la salut a algú que ho va solicitar, es deuen a que es va invocar al esperit dels seus ancestros i es va dur l'ofrena al orishá indicat. Açò és màgia imitativa i implica creències animistas.

Màgia blanca

Artícul principal → Màgia blanca.

La màgia blanca, en oposició a la màgia negra, busca la prosperitat de l'individu i és benèfica. Este tipo de màgia inclou fetilla i sortilegios de distints tipos per a millorar les collites, atraure les pluges, herbes bones per a mantindre la salut o atraure les curació de malalties, amulets protectors i talismans. Es recorre a ella per a aüixar la mala sort. Va ser una màgia oficial en moltes époques històriques.

Màgia negra

Artícul principal → Màgia negra.

El Còdic Teodosiano promulga, per primera volta, una llei en contra de l'eixercici de la màgia, en 429. En 534, el segon Còdic de Justiniano prohibix consultar als astròlecs, macs i adivinos per ser la màgia una magia. El Concilie de Ancira o Concilie d'Elvira, en 306, declara que matar a través d'un conjur és un pecat i l'obra del dimoni. El Concilie de Laodicea solicita, en 360, l'excomunió de tot aquell que practique la bruixeria, l'adivinación, l'astrologia i la màgia. És en el cristianisme que la manipulació de les forces amagades, tradicionalment en mans masculines - les úniques en el poder suficient com per a realisar fetilla benèfiques-, passen a ser consagrades a les mans femenines, les úniques capacez de realisar maleficis malignes, lo que obri les portes per a que Europa entre, en l'Edat Mija, en l'época de la caça de bruixes, ya que les bruixas són les úniques capaces de realisar la màgia negra en haver pactat en el Diable.

Animisme

Artícul principal → Animisme.

El animisme engloba diverses creències en que sers personalisats sobrenaturals (o esperits) habiten objectes animats i inanimados. Si be dins d'esta concepció caben múltiples variants del fenomen.

Erro al crear miniatura:

El ball de «Macs Prastigiatores» en Virginia segons gravat del llibre «Admiranda narratio fida tamen, de commodis et incolarvm ritibvs Virginiæ» de Theodor de Bry i Thomas Hariot.

Chamanisme

Artícul principal → Chamanisme.

El chamanisme o shamanismo es referix a una classe de creències i pràctiques tradicionals similars al animisme que asseguren la capacitat de diagnosticar i de curar el sofriment del ser humà i, en algunes societats, la capacitat de causar-ho. Sistema que va donar orige a diversos cults i religions i l'orige de les quals remonta a l'Edat de Pedra. El chaman és una espècie de curandero, en poders màgics especials.

Candomblé

Artícul principal → Candomblé.

Sistema semblant al Vudú popular en Brasil. Consistix en l'invocació de certes deidades cridades Orixás.

Vudú

Artícul principal → Vudú.

Sistema popular en Haití. Semblant al Candomblé.

Umbanda

Artícul principal → Umbanda.

Fusió de les religions afro-brasileres, especialment el candomblé, en l'espiritisme kardecista, en predominancia d'este últim. Diferix del candomblé, també, per considerar varis tipos d'orixás com a esperits de persones mortes.

Quimbanda

Artícul principal → Quimbanda.

Sistema de màgia que tracta de l'invocació d'entitats anomenades exus, podent-se en l'ajuda d'eixes entitats, fer tant el ben com el mal.

Wicca

Artícul principal → Wicca.

És una religió neopagana apareguda com una 'renaixença' de l'antiga religió de la bruixeria i iniciada per Gerald Gardner. La màgia wiccana, està recolzada especialment per antics manuscrits, grimorios i llibres de màgia ancestral, que el seu fundador Gerald Gardner, va recopilar i va estudiar durant anys. Posseïdor d'un misteriós llibre de símbols, del com va traure gran informació, que es creïa perduda o destruïda per l'inquisició. De la mateixa manera que Gardner, moltes sacerdot com Patricia Crowther, varen estudiar a fondo grimorios i llibres de bruixeria traent a la llum els símbols màgics de les runas bruixes.La mateixa ha segut reformada per molts practicantes i covens no tradicionalistes que no se senten cómodos en les primeres ensenyances de Gardner. Un eclecticisme, en la qual la majoria dels seus practicants utilisen la màgia cuidadosadament en auxili de l'evolució humana.

Molts wiccanos acodixen primerament a l'us d'oràculs per a consultar si és convenient realisar màgia en certa situació. Com un dels seus principals mijos de adivinaació són les runas bruixes, que a diferència del tarot, el seu orige és totalment wiccano. La màgia en la Wicca es definix com l'art d'enviar consciència a voluntat, en ocasions respalant estos pensaments o esta fe en objectes o herbes que representen l'intenció del Mac Wicca.

Màgia clàssica, teosofia i noves màgia contemporànees

La màgia contemporànea troba les seues raïls en el treball d'iniciats com Eliphas Levi i Papus. La Teosofia, o la moderna Teosofia, té com un dels seus fundadors Helena Petrovna Blavatsky, que va anar a buscar a Orient la font del seu sistema filosòfic. Este sistema no es presenta exactament com els sistemes utilisats pels estudiosos de màgia, és més, pretén transmetre el coneiximent esotèric universal que estaria contingut en totes les tradicions filosòfiques o religioses. Blavatsky considera, per eixemple, que tots els hòmens són macs en el sentit últim de la paraula, puix tots poden utilisar el poder creador diví, siga a través del pensament, la paraula o l'acció.

Màgia sexual

S'agrupen en la màgia sexual diversos sistemes: thelemita, gnóstico, etc., que deu ser certament diferenciat del Tantra en el qual guarda alguns punts de relació. La base d'estos sistemes és el concepte de que el sexe és sagrat.

La màgia sexual es dividix en diversos sistemes diferents i en divergències. Alguns d'ells deriven del sistema originalment desenrollat per Paschal Beverly Randolph i despuix per Theodor Reuss en l'Ordo Templi Orientis (O.T.O.) i per Aleister Crowley, per Kenneth Grant i per l'artiste Austin Osman Spare. Citem entre els diversos sistemes de màgia sexual:

• Ansariético: Creat pels Ansarichs o Alauitas (en anglés: Ansaireth o Ainda Nusairis) en la Síria antiga
• Eulis: Creat per Pascal Beverly Randolph, un iniciat entre els Alauitas
• Sistema de la O. T. O.: Sistema de màgia sexual que guarda alguna relació en algunes branques de Tantra Oriental
• Sistema de Fraternitas Saturni: derivat de O.T.O.
• Sistema Maatiano: Creat per dissidents de O.T.O.
• Sistema dona O. T. O. A.: Derivat de O.T.O., fa us de pràctiques astrales de màgia sexual
• Caos: Sistema màgic que inclou la «màgia autosexual»
• Movimento Gnóstico Cristià Universal: Sistema de màgia sexual acentuadament ascético fundat pel neo-gnóstico Samael Encara Weor
• TAO: Iglésia Tao Cristiana Universal Moviment S.O.S de rescat interoceánico: Creat per Kelium Zeus i el seu fill Samel Joab Bathor Weor.
• T.O.T.O. Corrent Thelémica Tifoniana desenrollada per Kenneth Grant.
• Zos Kia Cultus. Sistema de fetilleria inventat per A.O.S.
• La Couleuvre Noire: Cult de Vodoun modern que utilisa la màgia sexual junt en la corrent ofidiana, dirigit per Michael Bertiaux.
• Sexe Dhármico: Meditació Holo-orgásmica i Eco-Tantra. Corrent contemporànea desenrollada per l'autor i ocultiste Yhao Hani.

Thelema

Artícul principal → Thelema.

Filosofia, cult o religió, depenent del punt de vista, creat per Aleister Crowley a partir del Liber AL vel Legis ('llibre de la llei'). En la recepció d'eixe llibre es va iniciar una nova era, Eón de Horus, a on el ser humà es percep com a centre del seu propi univers. θελημα thelema, en grec, significa voluntat.

Samael Encara Weor

Artícul principal → Samael Encara Weor.

El colombià Víctor Manuel Gómez R. (Samael Encara Weor), fundador del Moviment Gnóstico Cristià Universal, prenent la màgia sexual com un dels pilars fonamentals de lo que va cridar «revolució de la consciència». La seua principal característica és lo que el propi autor crida «ascética revolucionària de l'Era d'Aquari». D'acort en l'autor, metafísicament, el seu procés consistix en «mescla inteligent de l'ànsia sexual en l'entusiasme espiritual». Esta consistix, en suma, en la conexió dels òrguens genitals masculins i femenins cridats pels térmens ioni i lingam (en idioma sánscrito), evitant-se l'orgasme, tant masculí com a femení, la pèrdua del semen i transmutando, per mig de processos indicats en els seus llibres, el semen en energia, llum i consciència.

Ordo Templi Orientis

La Ordo Templi Orientis, fundada per Theodor Reuss i Karl Kellner al principi de el XX es va basar inicialment en l'aplicació del tantra sexual en una estructura que recorda a la maçoneria. Quan l'ocultiste anglés Aleister Crowley va ser admés en esta Orde, els seus rituals i filosofia bàsica varen ser reformulats per a ser interpretats i treballats baix l'anomenada llei de thelema. La O. T. O. va acabar sent l'orige de diverses dissidència que varen adoptar diferents perspectives sobre la màgia. D'entre les dissidència que realisen una llabor considerada séria podem citar a l'Ordo Templi Orientis Antiqua (O. T. O. A.) i a l'Ordo Templi Orientis Tifoniana (Typhonyan O. T. O. o TOTO).

Màgia luciférica

Sistema de Fraternitas Saturni. És un sistema semblat a el de OTO, centralisant les seues pràctiques en la màgia sexual (en especial en les pràctiques del «sendera de l'esquerra») i en la màgia ritualística. La diferència principal en relació en la O.T.O. és que, en tant esta busca la fusió individualisada en l'energia creadora, com a idea central, la Fraternitas Saturni busca elevar l'esperit humà a una condició de divinitat, representada per Lucifer. El sistema posseïx 33 graus.

Màgia enoquiana

La màgia enoquiana és un sistema simbòlicament complex, que consistix en l'evocació d'àngels enokianos, descobert pel astrólogo John Dee i pel seu vident, Edward Kelley. El sistema va ser posteriorment estudiat per l'Aurora Dorada Golden Dawn i per Aleister Crowley.

Màgia musical

Creat per una renombrada ocultista, Juanita Wescott, estudiosa del sistema de Franz Bardon. El sistema de la màgia musical fa us del hermetisme i de la càbala.

Un eixemple descriptivo de la psicologia, filosofia i rituals de la màgia

Bandera vudú.

La màgia és un concepte ampli i pot tindre diferents significats depenent del context en el que s'use. En térmens generals, la màgia es referix a la creència en el poder sobrenatural per a produir efectes que van més allà de les lleis de la naturalea. La màgia també pot referir-se a tècniques o trucs utilisats per a crear ilusions o efectes especials en espectàculs d'entreteniment. En resum, la màgia implica la creència o l'us de habilitats sobrenaturals per a produir efectes que no són explicables per la ciència o la raó.

La màgia és un conjunt de rituals l'objectiu dels quals és el control dels atributs dels esperits universals, entitats sobrenaturals. El coneiximent de la màgia permet la comunicació directa (evocació) o indirecta (invocació) en una o vàries deidades o forces que tenen poders sobre les lleis naturals. Els esperits convocats durant el ritual estan obligats a complir les peticions del mac, sempre i quan este conega el seu nom o el dels seus atributs, o, de modo equivalent, siguen representats els traços que els descriuen. Els traços equivalen en este cas al pronunciament dels seus noms, pronunciar el seu nom o 'escriure-ho' són una i la mateixa cosa i per tant tenen el mateix efecte.

En màgia s'ampren varis rituals que poden classificar-se de diferent manera, no obstant la més adequada per a acometre la seua explicació és la que separa els rituals pel procediment d'exposició, passant-se llavors a diferenciar els rituals d'invocació i els de evocació.

L'evocació

L'evocació és una crida de compareixença de l'entitat anomenada, en el que el mac exigix directament a l'entitat el compliment dels seus desijos (dins de lllegitimitat' del ritual), siga per mig d'amenaces o pregàries. El primer objectiu d'un mac quan realisa l'evocació és tractar de conseguir que l'entitat li revele els seus atributs (poders) aixina com els seus traços (signes), ya que aixina en lo sucesivo pot conseguir els mateixos propòsits recorrent exclusivament a l'invocació. L'evocació entranya molts riscs ya que junt a l'entitat poden concórrer atres esperits que no han segut convocats pel mac, o inclús comparéixer abans que l'entitat (o enviada per ella) i fer creure al mac que és l'entitat reclamada. Per això, el mac deu escomençar tota evocació traçant el pentagrama màgic, que ho protegirà i del que no deu eixir fins que l'entitat haja segut despedida. També deu ser cauteloso en el seu tracte en l'entitat, puix sempre tendirà a enganyar al mac o accedir a les seues solicituts baix un pacte, error en el que solen incórrer els principiantes.

Durant l'evocació el mac reclama la descripció precisa per a conseguir els seus objectius, ya que l'objectiu rarament serà demanat en el moment, sino que perseguint l'idea de repetir-ho a voluntat i en el moment precís que el mac ho requerira, poguera portar a terme els seus plans. Tot el procediment requerit, es plasmarà en un futur en lo que supon l'invocació.

L'invocació

L'invocació és una petició de compliment, no existix cap compareixença de cap entitat, i formalment s'assembla molt a la fòrmula que s'expon en les religions com oracions, en la diferència de que si el ritual està correctament formulat, s'espera que efectivament es complixca. L'invocació s'exhibix a través dels amulets, i talismans. Tal com s'ha explicat, una volta que el mac ha conseguit de l'entitat una descripció precisa per a conseguir els seus objectius, el mac despedix a l'entitat i es posarà mans a l'obra en l'elaboració del talismà, una volta elaborat, un ritual més senzill (esta és l'invocació) estimula el talismà per a que cobre l'efecte que els signes i fòrmules gravades en el talismà descriuen. en este cas el ritual són oracions i formulació, a on el mac es presenta, enaltix a l'entitat, li recorda la seua deure i li exigix dotar de l'efecte desijat al talismà que ha segut construït seguint les indicacions que l'entitat va descriure.

Mijos de contacte

Els rituals solen tindre dos alvertents per a que el mac contacte en l'entitat, i a sovint abdós subsistixen al mateix temps, un alvertent és la pronunciació en veu alta, l'atra són els gravats.

Quan el mac usa la veu la seua pronunciació deu ser correcta, si no, com en qualsevol atre idioma, es pot indicar una cosa en lloc de la desijada, la qual cosa pot ser molt perillós per al mac. Una de les coses que un mac que desija contactar per veu en l'entitat, deu fer al principi serà reclamar l'ensenyança i coneiximent de l'idioma o llenguage per a comunicar-se degudament i sense riscs en l'entitat.

Els gravats deuen utilisar sempre, unes tintes elaborades tal com l'entitat requerix, i la precisió del traç deu complir-se en lo que hui definiríem com a concorde a definicions de topografia (importa l'exactitut de la forma més que l'exactitut de les mides), aixina com el restant d'utensilis que el mac necessita per a elaborar tot quant requerix.

Consagració dels utensilis del mac

Els utensilis que utilisa el mac deuen estar consagrats, açò implica vàries coses:

• Deuen ser recaptats (quan són naturals com a plantes) o elaborats (gavinets, medallones, tinto) en les dates en que rig l'entitat, considerades tant anuals com a diàries i horàries - moment del dia - lo que exigix per part del mac certs coneiximents també d'astrologia.
• Abans d'iniciar cada acte deu recitar-se una oració en la que es demana que en l'objecte o utensili es plasmen totes les virtuts en ells requerides.
• Els objectes i utensilis aixina preparats mai deuen tindre un atre us que el destinat als rituals de màgia.
• Encara que no és imprescindible s'aconsella que siga el mac qui elabore tots els utensilis i recapte tots els objectes que utilisa, a fi d'assegurar-se la correcta observança del restant de regles.

El jurament del mac

El mac quan és assistit per un mestre es compromet a fer un jurament i mantindre-ho. El mac es veu aixina obligat a complir-ho a rajatabla, ya que en el seu defecte se li atribuïxen o atrauen mals pel seu incompliment. En la mida en que el mac pren consciència de la realitat en les seues pràctiques, pren a la seua volta consciència de la necessitat de complir el seu jurament.

Cada mestre pot impondre diferents regles o les mateixes regles en llaugeres diferències, no obstant sempre és obligat la regla que senyala que l'aspirant, jamai revelarà a les clares el coneiximent adquirit baix pena contra la seua ànima per l'eternitat, aixina com tampoc revelarà o tindrà per discípul, a cap aspirant que no siga mereixedor. Per això el mestre demora lo suficient la revelació dels més alts secrets a fin de que puga conéixer si l'aspirant serà o no mereixedor. Molts dels aspirants que han segut rebujats en algun estat de coneiximents són els que estan en condicions de practicar bruixeria (si fora el seu desig), és dir qualsevol tipo de màgia llimitada en coneiximents.

La major dificultat del coneiximent de la màgia és que per a poder fer la primera evocació a on el mac o aspirant a mac puga evocar a l'entitat desijada i conseguir els seus favors consistix precisament en que requerix conéixer el seu nom, traç i ritual d'evocació aixina com conéixer en profunditat els perills als que s'enfronta i com protegir-se front a ells, en virtut del jurament, implica que sense mestre qualsevol aspirant podria dedicar gran part de la seua vida a resoldre estos enigmes pels seus propis mijos, sense un guia que li resolga eixos primers dubtes.

Una volta que un mac conseguix satisfactòriament evocar a una entitat, pot reclamar a la mateixa els coneiximents que requerixca i aixina alvançar en el seu camí, sempre per supost, expost al perill dels enganys. Inclús en eixe cas, l'entitat exigix a l'adepte sense mestre un jurament de no revelació.

Màgia en l'actualitat

Actualment, en el món modern, és molt comú trobar persones que encara creuen en l'existència de la màgia. Comunament s'usa l'idea de la màgia en molts llocs, principalment llibres, històries, contes, animació o uns atres, en els que la màgia apareix com un extraordinari poder de modificar o manipular la naturalea a voluntat pròpia. Aixina mateix, des de el XIX, els espectàculs de macs i ilusionistes són una constant en les arts escèniques, a on s'establix un pacte tácito entre espectadors i artistes per mig del que este "fa com que" té poders sobrenaturals en els que impressiona, per mig de trucs, a una audiència presuntament crédula.

El dia 31 de giner es va declarar com el dia del mac, triat per ser la data en que va fallir Sant Joan Bosco, patró dels macs, en l'any 1888 en Torí.

Vore també

• Bruixeria
• Chaman
• Condicionamiento clàssic
• Consciència
• Cosmovisión
• Creència

• Frau de adivinaació
• Ilusionisme
• Llista de prejuïns cognitius
• Llògica
• Màgia blanca
• Màgia negra
• Mac
• Método científic
• Mitologia
• Psiquis
• Superstició

Referències

• En Wikipedia en anglés, sobre Frazer: American Folclore An Encyclopedia, by Jan Harold Brunvard, Superstition (p 692-697).

Enllaços externs

• «Màgia» en el Diccionario de la lengua española (RAE)

• Artícul sobre Fetilla en Diari de Navarra

• Artícul sobre Fetilla en Diari de Fuerteventura

• Artícul sobre Fetilla en ABC

• Artícul sobre Fetilla en El món (deportiu)

• Artícul sobre Fetilla Diari de Pontevedra

• Artícul sobre Fetilla en elcorreoweb

• Artícul sobre Fetilla en L'alce (digital)

• Artícul sobre Fetilla en ABC

• Artícul sobre Fetilla Múrcia Diari

• Artícul sobre Fetilla en Nova Tribuna

• Artícul sobre Fetilla en El Dia (digital)

• Artícul sobre Fetilla en Periòdic d'Eivissa

• Artícul sobre Fetilla Madrit Press

• Artícul sobre Fetilla en Lancelot Digital

Bibliografia

• (2003) Les bruixes i el seu món, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-7777-9.
• Frazer, James George (2006). La branca dorada, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 978-968-16-0122-5.
• Lisón Tolosana, Carmelo (1992). Les bruixes en el història d'Espanya, Madrit, Temes de Hui. ISBN 84-7880-219-3.
• Luck, Georg (1995). Màgia i Ciències Amagades en el Món Grec i Romà, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1785-2.
• Tausiet, María (2007). Abracadabra Omnipotens: màgia urbana en Saragossa en l'Edat Moderna, Madrit, Sigle XXI. ISBN 978-84-323-1286-1.
• VV.AA. (1987). Texts de Màgia en Papirs Grecs, Introducció, traducció i notes de José Luis Calvo Martínez i María Dolores Sánchez Romero. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1235-2.
• VV. AA. (1999). Texts Hermètics, Introducció, traducció i notes de Xavier Renau Nebot. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2246-7.
• Wittgenstein, Ludwig (2001 (2ª edició)). Observacions a "La Branca Dorada" de Frazer, Madrit: Editorial Tecnos. ISBN 978-84-309-2158-4.

• "Màgia Negra en el sigle XX" José Luis Barceló Fernández de la Mora. Editorial: Planeta, 1976. ISBN 978-84-320-2643-0.

Bibliografia complementària

• Martínez-Comte, Susana i Macknik, Stephen L., "Màgia i cervell", Investigació i Ciència, 390, març de 2009, págs. 32-39.