Caça de bruixes

Caça de bruixes

Crema de tres "bruixes" en Baden, Suïssa (1585), ilustració per Johann Jakob Wick

Es coneix com a caça de bruixes al fenomen històric succeït principalment en els pobles germànics, anglosaxons i francesos entre el XV i el XVII, en el qual decenes de mils de persones, principalment dònes, varen ser eixecutades per practicar la bruixeria, incloent en eixe terme una àmplia série d'actes i circumstàncies, des de la medicina practicada per dònes, l'elaboració de brebajes i medicaments, l'endevinació i la màgia, fins a conductes sexuals i socials rebujades per les autoritats religioses, i inclús marques en el cos. El fet també és conegut com crema de bruixes, degut a que la foguera era una de les formes habituals d'eixecució de les persones condenades per bruixeria.

La caça de bruixes va ser insignificant en Espanya, mentres que en Sudamérica es varen registrar casos en l'actual província argentina de Santiago del Estero, i en Centre i Norteamérica els casos varen ser molt pocs. En l'Europa de l'est, incloent Polònia i Rússia, també va ser un fenomen insignificant.

El terme s'usa hui metafòricament per a referir-se a la persecució d'un enemic percebut (habitualment un grup social no conformiste) de forma extremadament biaixada i independent de l'inocència o culpabilitat real. Atres persecucions massives de la bruixeria, antigues i presents, han rebut el mateix sobrenom.

Antecedents: màgia, endevinació, fetilleria i bruixeria en el món antic i migeval

la màgia, la bruixeria i en general'invocació de forces i sers sobrenaturals per a obtindre determinats resultats, està present en la cultura humana des dels seus mateixos inicis i encara seguix present en pràcticament totes les cultures actuals. Des de molt antic les diverses cultures varen establir castics per a les persones a les que s'atribuïa causar danys per mig de l'invocació de forces i sers sobrenaturals, com succeïa en la cridada màgia negra. Tant en el Còdic d'Hammurabi (la prova de l'aigua) de Babilonia, com en l'Antic Egipte es castigava als macs malignes. No obstant, mai es va aplegar a una persecució massiva de presuntes bruixes. Moltes cultures, tant antigues com a modernes, han reaccionat de forma puntual a les acusacions de bruixeria en por supersticiosa o religiós, i han castigat, o inclús assessinat, als presunts practicants. Diversos pobles natius de regions com Europa, Àsia, l'Amèrica anterior i posterior a la conquista europea, Àfrica i Oceania creuen o han cregut que chamans, bruixos, sacerdots, nigromantes, i en general individus en suposts poders poden provocar o invocar a sers sobrenaturals, diabòlics o demoníacs, per a causar danys a distància. En algunes d'estes cultures tota desgràcia, maltia o mort és atribuïda als deus, al diable, als dimonis, o al mal causat per un tercer (bruix). la Bíblia, sobretot l'Antic Testament, prohibix la màgia i la endevinació: «No realisareu endevinació ni màgia» (Levítico 19:26) i establix la pena de mort per als macs: «Els macs no els deixaràs viure» (Èxodo 22:18). Esta formulació va ser traduïda en gènero femení per Lutero, de forma gramaticalmente correcta, com «Les magues no les deixaràs viure». La paraula "bruix" no apareix en la Bíblia, pero això no va evitar que els teòrics de la bruixeria usaren estes mencions com a prova de la seua existència i per a la seua persecució. En atres llocs de la Bíblia, trobades en macs i adivinadores es relaten de forma un poc més positiva. El rei Saúl busca consell en la Bruixa d'Endor (I Samuel 28,5-25), a pesar de que ell mateixa havia prohibit la endevinació, per la seua desesperació davant els filisteos. En canvi, els Reis Macs que rendixen homenage al chiquet Jesús (Evangelio de Mateo 2,1-2) no són realment hechiceros o adivinos; l'original grec utilisa la paraula magi, que en eixe llavors designava més be a sabio i científics, més que a bruixos. Els macs, nigromantes i bruixos havien existit en tota Europa, Àsia i Àfrica sense ser perseguits. La seua màgia era considerada màgia blanca i no una herejía. el Còdic Teodosiano promulga, per primera volta, una llei en contra de l'eixercici de la màgia, en 429. En 534, el segon Còdic de Justiniano prohibix consultar als astrólogos i adivinos per ser una «professió depravada». El Concili d'Ancira o Concili d'Elvira, en 306, declara que matar a través d'un conjur és un pecat i l'obra del dimoni. el Concili de Laodicea solicita, en 360, l'excomunió de tot aquell que practique la bruixeria o la màgia. L'Iglésia primitiva en general no participa en estes persecucions, encara que ya l'Iglésia primitiva rebujava les pràctiques i el pensament de la bruixeria al vore'ls com una superstició (Cànon episcopi). Els germans, abans de la seua conversió al cristianisme, coneixien la crema dels macs que realisaven encantamientos perjudicials. Despuix de la seua conversió, el Concili de Paderborn de l'any 785 castigava tant la creència en bruixes com la seua persecució:

Qui, cegat pel Dimoni, creu com els pagans que algú és una bruixa i menja a persones, i la creme per això o deixa menjar la seua carn per uns atres, serà castigat a pena de mort. ^{cita requerida}

Carlemany ho va validar en una llei, provablement relacionada en les pràctiques paganes dels sajones, contra els que el rei lluitava en la década dels anys 80 d'el VIII. En Hongria es referixen a elles en llatí com strigis, i a principis de la Baixa Edat Mija, el rei Colomán d'Hongria (1095-1116) va sancionar en una de les seues recopilacions de lleis un artícul que resava: "De strigis vero, quae senar sunt, nulla quaestio fiat" ("Sobre les bruixes, ya que estes no existixen, no es faran perquisicions indagant per elles")^{cita requerida}. Ademés d'en les supostes bruixes, els posteriors monarques hongaresos varen ser de fet en extrem flexibles en els judeus, cumanos i uzbecos musulmans, aixina com en les atres ètnia (croates, serbis i eslovacos) que habitaven dins de les fronteres del regne, respectant els seus idiomes i particularitats culturals.

Aparició en Europa de la paraula “bruixa” (XIV)

En Alemània es troben les constància més antigues de l'aparició de la paraula "bruixa" (hexe). En Suïssa la paraula “bruixa” apareix en els Frevelbücher (Llibres de delictes) de la ciutat de Schaffhausen a finals d'el XIV (1368/87), com ha demostrat Oliver Landolt. En Lucerna apareix la paraula per primera volta en 1402.

L'inici de la caça de bruixes (XV)

El procés de caça de bruixes més conegut i difòs en la lliteratura d'Occident és el fenomen generalisat que va ocórrer en l'Europa Central a inicis de l'Edat Moderna. Base per a la persecució massiva de dònes (i menys freqüentment també chiquets i hòmens i inclús animals) per l'Iglésia i sobretot per la justícia civil, va ser l'idea, estesa entre teòlecs i juristas, d'una conspiració del Dimoni per a acabar en la Cristiandad. Com ha destacat Michel Porret, «des del final de l'Edat Mija, els demonólogos teorizan esta figura de la bruixa, enemiga del gènero humà, capaç d'intercedir pel mal, encarnació del pecat original. Ara be, durant la caça de bruixes, ningú va anar mai detingut en flagrant delicte de sabbat. Ni caldero ni granera varen figurar com a proves. Cap juge va vore el vol nocturn de les bruixes. No obstant, segons la gramàtica pecaminosa del desorde social, de la por del mal i del crim de lesa majestad per a Jean Bodin (De la démonomanie dones sorcier, 1580), els crims "detestables" imputats als satànics baix tortura justifiquen la seua expiació penal pel fòc i la soga».

La «caça de bruixes», un terme que va ser falcat molt despuix, comença en el XV, més concretament entre els anys 1420-1430. És en eixe moment quan s'estén la creència de que ha aparegut un nou enemic de la Cristiandad: la bruixeria, que es diferencia de la fetilleria tradicional per l'intervenció del diable, d'ahí que també siga coneguda en francés com a fetilleria o bruixeria demoníaca (sorcellerie démoniaque en francés, a diferència de l'anglés o del castellà, existix una única paraula, sorcellerie, per a designar tant a la bruixeria com a la fetilleria). Com ha destacat Martine Ostorero, a partir d'eixe moment «les bruixes són el nou chivo expiatorio de la Cristiandad, despuix dels herejes, els leprosos i els judeus». De fet en alguns documents se'ls crida els «nous herejes» i el tractat Flagellum haereticorum fascinariorum de Nicolas Jacquier els denomina «encantadors heréticos». Són la nova encarnació del mal que cal extirpar per a purificar la Cristiandad ―són herejes; idólatras, mentres que demonólatras; i apóstatas, en cuanto que reneguen de Deu i blasfeman―, i eixa és la justificació de la seua persecució. Són una «nova secta d'apóstatas i d'infels», afirma el tractat La Vauderye de Lyonois escrit per a combatre-la pels dominicos de Lió cap a 1440. En el Traité contre li crime de vauderie del canonge de Tornai Jean Taincture, escrit cap a 1465, es considera als bruixos com a més execrables que els herejes, els musulmans o els pagans.

Vol de les bruixes de Vaud (Suïssa). Miniatura en un manuscrit de Martin Li France, Li champion dones dames, 1451. És la primera menció que hi ha documentada sobre la creència de que les bruixes volen en graneres.

Segons Martine Ostorero, el començ de la caça de bruixes cal relacionar-ho en una nova concepció del Diable que es desenrolla en la Cristiandad llatina com a conseqüència de la crisis econòmica, social i cultural provocada per la Pesta Negra i de la crisis religiosa que va dur en si el Cisma d'Occident. «Tot això fa que Satán ya no siga pensat com el tentador que instiga mals pensaments o posseïx a les persones: a partir d'eixe moment, ell intervé físicament, realment, en el món per mig de la seducció de fidels per a construir una antisociedad en el sí de la Cristiandad, una anti-Iglésia i un regne del diable sobre la terra; perills a combatre».

Aixina, els bruixos o les bruixes són definits per l'adoració al diable i pel fet de que el seu objectiu és perjudicar a la societat cristiana. «Els documents judicials i els tractats descriuen una secta adoradora del diable, que profana en una anti-Iglésia els sacraments cristians i que comet els sacrificis més infames com matar i menjar-se als chiquets ―una acusació ya llançada contra els judeus—», afirma Martine Ostorero. Les miniatures migevals representen escenes del sabbat en el que les bruixes i els bruixos apareixen adorant al diable, metamorfoseado en mascle cabrío, en el que copulan i celebren un convit nocturn en el que es beu, es balla i es mengen chiquets. Este estereotip apareix ya completament elaborat cap a 1430. En eixe any un croniste de Lucerna relatava que en el cantó de Valais s'havia perseguit en 1428 a més de cent hòmens i dònes que anaven a elegir un rei entre ells per a derrocar a la Cristiandad.

El principal element de la caça de bruixes és la delació, puix es tracta d'actuar contra un grup clandestí (de fet imaginari). Els retors i els predicadores, ademés d'advertir del perill de la bruixeria, encoragen als habitants de cada localitat a que delaten al veí del que creen que és responsable per les seues fetilla d'algun mal que els haja afectat ―la pèrdua de ganado, la mort d'un chiquet, la collita destruïda per una gelada, etc.―. Els denunciats, com a mínim per tres persones o com a resultat d'un rumor públic ―la mala fama permet obrir un procediment―, són entregats al Tribunal de l'Inquisició integrat per un inquisidor papal i un representant de l'ordinari local (en general el bisbe). Llavors són interrogats baix tortura per a que confessen el seu crim i per a que delaten als seus pretesos còmpliços.

El procés podia durar des de varis dies a varis mesos, durant els quals l'acusat permaneixia en presó. En considerar-se la bruixeria un crim de lesa majestad ―una forma per part dels príncips d'afirmar la seua justícia i el seu poder―, els condenats són cremats en la foguera, sent eixecutada la sentència per les autoritats civils perque els hòmens de l'Iglésia ho tenen prohibit. Se'ls condena preferentment a la foguera perque aixina el castic no és sol físic, sino també espiritual, ya que el condenat privat de sepultura no podrà participar en el juí final. Segons les investigacions més recents, en les regions més afectades per la caça de bruixes en aquella época ―les estribaciones dels Alps i dels Pirineus, junt en algunes poblacions del Ducado de Borgoña― entre el 40% i el 70% dels processats varen ser condenats a mort. En unes regions varen ser processats més hòmens que dònes, mentres que en unes atres va ocórrer al contrari, per lo que, segons Martine Ostorero, «en el sigle XV la caça de bruixes no pot ser considerada com un feminicidio: cap condena va ser pronunciada per una qüestió de gènero».

La caça de bruixes en l'Europa moderna

La cridada caça de bruixes per excelència es va portar a terme al començament de l'Edat Moderna sobretot en l'Europa Central. Es basaven en la denúncia a suposts seguidors de l'anomenada ciència de les bruixes. La persecució de 1450–1750 (en un màxim entre 1550 i 1650) era sol en part una acció eclesiàstica contra la herejía, principalment es tractava d'un fenomen d'histerisme colectiu contra la màgia i la bruixeria, que va convertir la màgia en un delicte i va tindre com a conseqüència recriminacions, denúncies, processos públics en massa i eixecucions. Investigacions recents mostren que solia sospitar-se de bruixeria en dònes velles i en les persones socialment més dèbils. A sovint bastaven rumors o denúncies per a posar en marcha la maquinària judicial, que duya a conseguir confessions falses per mig de la tortura. De part de les iglésies catòlica i protestants va haver crítiques aïllades a la caça de bruixes: Johannes Brenz, Johann Matthäus Meyfart, Anton Praetorius, Friedrich von Spee.

Silvia Federici (Itàlia, 1948), en el seu llibre Caliban i la bruixa defén la teoria segons la qual "La caça de bruixes està relacionada en el desenroll d'una nova divisió sexual del treball que va confinar a les dònes al treball reproductiu" i en concret en els inicis del capitalisme que requeria acabar en el feudalisme i aumentar el mercat de treball, eliminant l'agricultura de subsistència i qualsevol atra pràctica de supervivència autònoma lligada en ocasions a tasques agrícoles en terrenys comunals. Federici sosté que l'irrupció de l'incipient capitalisme va ser "un dels periodos més sanguinosos de l'història d'Europa", en coincidir la caça de bruixes, l'inici del comerç d'esclaus i la colonisació del Nou Món. Els tres processos estaven relacionats: es tractava d'aumentar a qualsevol cost la reserva de mà d'obra.

Durant el sigle de les Llums varen aparéixer historiadors europeus que acusaven a l'Iglésia i a l'Inquisició de la caça de bruixes perque les persecucions havien segut en nom de Deu i havien segut sacerdots els qui varen inventar l'image de la bruixa maléfica. Autors catòlics, posteriorment, varen reivindicar el paper de l'Iglésia aduint que la creència en les bruixes no va ser una invenció de l'Iglésia i que va ser la justícia dels príncips la que havia assessinat a mils d'hòmens i dònes en l'acusació de bruixeria. La controvèrsia es manté.

Al començ la caça de bruixes va ser dirigida pels tribunals eclesiàstics, és dir, els juges inquisidores, pero en el XVI estos són reemplaçats pels tribunals llaics, o siga, els juges civils.

No va ser sino fins a 1657, quan ya havien mort mils de persones, que l'Iglésia va condenar les persecucions, en la Bula Proformandis.

L'image de la bruixa

Vore també: Malleus maleficarum

A finals de l'Edat Mija va escomençar a configurar-se una nova image de la bruixa, que té el seu principal orige en l'associació de la bruixeria en el cult al Diable (demonolatría) i, per lo tant, en l'idolatría (adoració de deus) i l'herejía (desviació de l'ortodòxia). Si en dates anteriors els principals interessats en el castic dels delictes de bruixeria havien segut els propis convençuts de l'existència de bruixos, que sofrien directament les seues supostes accions maléficas, una volta que es va establir la relació de la bruixeria en el cult diabòlic va passar a ser un assunt d'interés directe tant per a l'Iglésia del regne, encarregada de mantindre l'ortodòxia, com per a les autoritats civils.^{cita requerida}

Encara que el primer procés per bruixeria en que estan documentades acusacions d'associació en el Diable va tindre lloc en Kilkenny, Irlanda, en 1324-1325, solament cap a 1420-1430 pot considerar-se suficientment consolidada l'image de la bruixa present en l'immensa majoria de les "caces de bruixes" de l'Edat Moderna en Europa^{cita requerida}. Encara que existixen variants regionals, poden ser descrites una série de característiques bàsiques, reiterades tant en les actes dels juïns com en l'abundant lliteratura culta sobre el tema que es va escriure en Europa durant els sigles XV, XVI i XVII. S'atribuïa als acusats de bruixeria un pacte en el diable. Es creïa que en concloure el pacte, el Diable marcava el cos del bruix o bruixa, i que una inspecció detinguda del mateix podia permetre la seua identificació com hechicera. Per mig del pacte, la bruixa o bruix es comprometia a rendir cult al Diable a canvi de l'adquisició d'alguns poders sobrenaturals. Entre estos poders estava, llògicament, la capacitat de causar maleficis de diferents tipos, que podien afectar tant a les persones com a elements de la naturalea; en numeroses ocasions, junt a estos suposts poders es considerava també a les bruixes capaces de volar (en pals, animals, dimonis o en ajuda d'ungüents), i inclús el de transformar-se en animals (preferentment llops i gats). No tots els teòlecs de l'época varen creure en la realitat física dels vols i metamorfosis de bruixes i bruixos: alguns els atribuïen a ilusions o ensomis induïts pel Diable. Segons estes creències, les bruixes i bruixos acodien en determinades dates a reunions nocturnes denominades "aquelarres", o més generalment "sabbats", a les que es desplaçaven en ocasions per mijos ordinaris i atres voltes de forma sobrenatural. En els aquelarres tenien lloc cerimònies que eren bàsicament una inversió sacrílega d'aspectes de la llitúrgia cristiana, regnava la promiscuïtat sexual i es realisaven activitats repulsivas (les acusacions més freqüents eren les d'infanticidi i canibalisme infantil). El Diable (descrit de molt diferents formes: a voltes en forma humana, pero també freqüentment de macho cabrío o un atre animal) era adorat per les bruixes i bruixos (en cerimònies com el cridat "osculum infame"), i a voltes s'unia sexualment en orgies. No tots els acusats de superstició i bruixeria eren dònes, pero es considerava a la dòna més inclinada al pecat, més receptiva a l'influència del Dimoni, i, per tant, més procliu a convertir-se en bruixa. El concepte de bruixeria en l'Edat Moderna tenia un fort caràcter misógino^{cita requerida}. Este estereotip negatiu de la bruixa té estrets punts de contacte en les imàgens igualment negatives adjudicades històricament a herejes i a judeus. Molt revelador és el nom de "sabbat" (el dissabte hebreu) per a designar les reunions de bruixes. De gran significat era l'idea d'una confabulación de bruixes. De la transformació de prejuïns que s'havia tendit contra els judeus durant sigles, es va formar l'image d'una «Synagoga Satanae», Sinagoga de Satanás, que més vesprada es cridaria sabat de les bruixes o aquelarre. Es pensava que es tractava d'una reunió orgiástica en la que es escarnecía a Deu i a la seua Iglésia. La mateixa existència de la Cristiandad estaria amenaçada per esta secta de bruixes.

Erro al crear miniatura:

Portada del Malleus maleficarum en una edició de 1669.

Este concepte de bruixeria es va difondre per tota Europa per mig d'una série de tractats de demonología i manuals per a inquisidores que es varen publicar des de finals d'el XV fins a alvançat el XVII. El primer en alcançar gran repercussió, gràcies a la recent invenció de l'imprenta, va anar el Malleus Maleficarum ("Martell de les bruixes", en llatí), un tractat filosòfic-escolàstic desapasionado i racional publicat en 1486 per dos inquisidores dominicos, Heinrich Kramer (Henricus Institoris, en llatí) i Jacob Sprenger. Ellibre no solament afirmava la realitat de l'existència de bruixos i bruixes, conforme a l'image abans mencionada, sino que afirmava que no creure en bruixes era un delicte equivalent a la herejía: «Hairesis maxima est opera maleficarum senar credere» (La major herejía és no creure en l'obra de les bruixes). el Malleus maleficarum aplegaria a ser el manual més utilisat en la caça de bruixes en els Estats catòlics del Sacre Imperi Romà Germànic. el Malleus maleficarum explicava que la majoria dels hechiceros eren dònes perque la superstició es trobava davant tot en les dònes, i la major cantitat dels bruixos eren del sexe fràgil perque les dònes eren més crédulas, més propenses a la maliginidad i embusteras per naturalea.

L'estereotip de la bruixa com una dòna major, que vola en una granera acompanyada per un gat, que participa en aquelarres nocturns adorant al diable, que forma part d'un grup clandestí que realisa sacrificis humans i ritos sacrílegos i que coneix tot tipo de pocions màgiques i maleficis es remonta a l'antiguetat. Els cristians varen ser acusats de realisar este tipo d'actes en l'época del Imperi Romà: durant el II varen ser acusats de celebrar reunions clandestines en les quals degollaven chiquets i mantenien relacions sexuals no convencionals i adoraven animals. En atres époques varen ser els judeus els acusats de practicar este tipo d'aquelarres. Sempre es tractava de grups minoritaris vists en mals ulls per la majoria i els governants. El Malleus maleficarum era un compendio de totes estes fantasies. Les bruixes, en la seua gran majoria dònes, eren allí acusades de ser responsables de tots els mals de la societat.

Gran importància va tindre també el Tractatus d'Hereticis et Sortilegiis, publicat en 1524 per Paolo Grillandi.

La bula Summis desiderantes

En un decret papal del 5 de decembre de 1484, la bula Summis desiderantes affectibus, va reconéixer l'existència de les bruixes, derogant aixina el Cànon Episcopi de 906 a on l'Iglésia sostenia que creure en bruixes era una herejía.

Esta bula papal contra la bruixeria redactada per Heinrich Institoris en 1484 i firmada pel papa Inocencio VIII, la Summis desiderantes, solament va tindre una influència duradora en els territoris catòlics, pero va ser recolzada i acceptada per les demés iglésies occidentals: luteranos, reformats, anglicans i puritanos. Solament les iglésies orientals no varen participar en la caça de bruixes. Durant el XV l'Inquisició es va dedicar a cremar més herejes que bruixes i quan els Estats feudals es varen organisar com a monarquies independents del papa, el poder punitiu es va traslladar de l'Inquisició als juges llaics d'estes monarquies, els qui varen continuar la tasca de l'Iglésia de cremar bruixes fins al XVIII.

Els efectes del Malleus Maleficarum es varen escampar molt més allà de les fronteres d'Alemània, causant gran impacte en França i Itàlia, i en menor grau en Anglaterra. Els càlculs de la cantitat de dònes cremades com a bruixes és difícil d'establir, com s'explicarà més alvance. L'Iglésia catòlica va prohibir en 1657 les persecucions a bruixes en la bula Pro formandis.

La definició del delicte de bruixeria

El delicte de bruixeria va prendre la seua forma definitiva en França gràcies fonamentalment a l'obra de Jean Bodin De Demonomanie dones Sorciers editada en París en 1580 i en la que es determina que els bruixos i bruixes són culpables de quinze crims: renegar de Deu; maldir d'Ell i blasfemar; fer homenage al Dimoni, adorant-li i sacrificant en el seu honor; dedicar-li els fills; matar-els ans que reben el batisme; consagrar-els a Satanás en la pancha de les seues mares; fer propaganda de la secta; jurar en nom del Diable en signe d'honor; cometre incesto; matar als seus semblants i als chiquets chicotets per a fer cocimiento; menjar carn humana i beure sanc, desenterrando als morts; matar, per mig de verins i sortilegios; matar ganado; causar la esterilidad en els camps i la fam en els països; tindre còpula carnal en el Dimoni.

Gravat del Compendium maleficarum (1608) de Francesco Maria Guazzo que mostra la preparació del convit del sabbat.

Dos anys despuix, Pierre Grégoire publica un tractat en el que compendia les lleis civils i eclesiàstiques sobre la bruixeria i dona notícia de la caça de bruixes portada a terme en el Llenguadoc a on en l'any 1577 varen ser cremats quatrecents bruixos i bruixes. Pero els que varen acabar de perfilar el delicte de bruixeria varen ser tres juges civils. El primer, Nicolas Rémy, va publicar en Lió en 1595 la seua experiència com a magistrat en el ducado de Lorena que durant els quinze anys que va actuar allí, entre 1576 i 1591, va manar cremar a unes noucentes persones, acusades de ser bruixos o bruixes. El segon va ser Henri Boguet, "gran juge de la ciutat de Saint Claude", que va escriure un llibre en 1602 en el que conta la seua actuació en la zona del Jura, i en el que descrivia cóm descobria als bruixos buscant senyals característiques en els seus cossos o en els seus caps, que manava rapar, i als que no dubtava en aplicar la tortura per a que confessaren. El tercer juge va ser Pierre de Lancre que va manar cremar a unes huitanta bruixes en el país del Labourd, en el país vasc francés, i l'actuació del qual va tindre les seues conseqüències a l'atre costat de la frontera en el famós procés de les bruixes de Zugarramurdi, i que també va publicar la seua experiència en dos llibres molt famosos.

• Tratadistas d'atres parts d'Europa també varen contribuir a la definició del delicte de bruixeria. Destaquen el flamenc Peter Binsfeld, que en 1591 va publicar Tractatus de confessionibus maleficorum et sagarum; el castellà Martín del Riu en el seu Disquisitionimum magicarum libri sex publicat en 1599 —segons Juliol Car Baroja, "dona una versió del Sabbat, prenent elements d'ací i allà, citant ora a Rémy, ora a Binsfield mateix, ora als inquisidores antics francesos i italians, etc."—; i el milanés Francesco Maria Guazzo en el seu Compendium maleficarum.

La posició de Lutero front a la caça de bruixes

Lutero, Zuinglio i Calvino estaven convençuts de la possibilitat del pacte en el Diable, de copular en el Dimoni i de la màgia negra, i recolzaven la persecució judicial de macs i bruixes. L'afirmació de l'Antic Testament «els bruixos no deuràs deixar en vida» tenia tota la validea per a Lutero. La qüestió està clara en la seua prédica del 15 de maig de 1526 sobre la frase en la que mostra el seu profunt rebuig al mal de la bruixeria i justifica l'implacable enjuïciament de les dònes sospitoses:

És una llei molt justa que les bruixes siguen mortes, perque produïxen molts danys, lo que ha segut ignorat fins al present, poden furtar llet, manteca i tot d'una casa... Poden encantar a chiquets... També poden generar misterioses malties en el genoll, que el cos es consuma... Danys els produïxen al cos i ànima, donen pocions i encantamientos, per a generar odi, amor, tormentes i destrosses en les cases, en el camp, que ningú pot curar... Les magues deuen ser ajusticiades, perque són lladres, rompedores de matrimonis, bandidas, assessines... Danyen de moltes formes. Aixina que deuen ser ajusticiades, no només pels danys, sino també perque tracten en Satanás.

• Lutero era un clar partidari de la pena de mort per a la màgia negra, en un fort accent misógino. En el seu prédica del 6 de maig de 1526, Lutero afirma cinc voltes «deuen ser ajusticiades». No obstant, Lutero no era un caçador de bruixes celós. Innumerables teòlecs, predicadores i juristes luteranos es varen referir més vesprada a les contundents afirmacions de Lutero. Fins a l'actualitat existixen referències a la bruixeria i a la màgia en el Catecisme Menor de Lutero i en el Catecisme d'Heidelberg.

Desenroll dels processos

La persecució contra la bruixeria es realisava, al contrari que en el cas de l'Inquisició, per jujats civils i en molts casos per denúncies populars. Un eixemple conegut és el de la mare de Johannes Kepler, que va ser acusada de bruixeria en una zona alemana protestant per una veïna en 1615 a causa d'una disputa entre abdós. Va estar presa més d'un any, amenaçada de tortura, pero va anar finalment lliberada gràcies als esforços del fill. Els processos en cas de bruixeria es feyen segons el següent sistema:

Prova de l'aigua, portada de l'escrit d'Hermann Neuwalt, Helmstedt, 1581.

1. Acusació. A sovint precedia a l'acusació una fase de rumors que podia durar anys. L'acusació podia ser deguda a una denúncia d'una bruixa o bruix que ya havia segut detingut, possiblement baix tortura. Rara volta es permetia a les presuntes bruixes una defensa.

1. Detenció. Les presons, en el sentit modern, encara no existien, per lo que es mantenia als presos en masmorres o torres. Les cridades torres de bruixes, que encara es coneixen en molts llocs, no eren exclusivament per a bruixos, sino per a tot tipo de presoners. A sovint eren simples torres de les muralles de la ciutat.

1. Interrogatori. Normalment es distinguien tres fases: l'interrogatori per les bones, l'interrogatori en explicació i mostra dels instruments de tortura i l'interrogatori dolorós, en el que s'amprava la tortura. En els casos de processos per bruixeria, la llimitació a una hora no era respectada, ya que es tractava de crim exceptum (crims excepcionals), lo que exigia una durea especial. A sovint s'utilisaven les empulgueras, la roda, el potro i la bota espanyola. Tampoc es respectava la regla habitual de que solament es podia torturar a un pres tres voltes i, si fins a eixe moment no s'havia produït una confessió, lliberar al pres. En el Malleus maleficarum es recomanava declarar la repren/reprén illegal de la tortura en proves noves com una continuació.

1. Proves a les bruixes. Els processos oficials no preveen les proves de bruixes, de fet estava prohibit el seu us. No obstant, molts tribunals en diversos llocs varen usar este element. La valoració de les proves era tan distinta com la seua ocupació. A voltes servien com a prova forta, a voltes com a prova dèbil. Les següents són les més conegudes:
   • Prova de l'aigua (judicium aquae, també cridada bany de la bruixa), de la que existien dos variants. En aigua calenta, l'acusat devia traure un objecte de l'aigua hervir. En aigua freda, es descendia a la víctima nugada a un pou i si s'afonava resultava inocent (procés en el que podia morir ofegada).
   • Prova del fòc (empleada rara volta) agrupa a diverses proves en les que la bruixa o bruix tenia que anar sobre o transportar ferro candente o ficar la mà en el fòc.
   • Prova de l'agulla. Si es trobava una marca del Dimoni, es punchava en un ferro. Si la zona sagnava es considerava bona senyal.
   • Prova de les llàgrimes, ya que es creïa que qui eixercia la bruixeria no podia plorar.

1. • Prova del pes, perque s'afirmava que una bruixa o bruix no podia pesar més de 5 kg, ya que tenia que poder surar (prova de l'aigua) i volar.
2. Confessió. Al començament del Renaixença, ningú podia ser jujat sense confessió – lo que també era vàlit per als casos de bruixeria. Pero, degut a que s'ignoraven les habituals regles durant la tortura, la provabilitat d'obtindre una confessió es multiplicava enormement sobre els processos normals.
3. Interrogatori per a obtindre còmpliços. Segons la ciència de la bruixeria, les bruixes devien trobar-se en aquelarres i per lo tant una bruixa devia conéixer a unes atres. En un segon interrogatori es preguntava a les acusades pels noms d'atres bruixes o bruixos, a voltes baix noves tortures. Aixina s'allargava sempre més la llista de sospitoses, ya que, baix tortura, sempre s'acusava a més persones. El resultat eren processos en cadena.
4. Condena.

1. Ajusticiamiento. Al delicte de bruixeria li corresponia mort per fòc, és dir, la foguera, en la que eren cremades vives. A voltes, com a acte piadós es considerava la decapitació o ahorcamiento previ i cremar el cadàver, o penjar un sac de pólvora al coll.

Processos célebres

• En França, un cas molt representatiu és el conegut com el de "els dimonis de Loudun" (1634), en el qual el sacerdot Urbain Grandier va ser acusat de bruixeria per les monges ursulinas del convent de Loudun, localitat propenca a Poitiers. En este cas va haver clares motivacions polítiques, ya que Grandier era un conegut opositor al moradura Richelieu. L'acusat va morir en la foguera despuix d'haver segut torturat.

• Un atre cas en França va ser el de Juana d'Arc. Acusada de bruixeria per sentir angelicals veus en el seu cap i tindre visions, supostament enviades pel mateix Deu, o per algunes vérgens o sants. Juana no va anar solament acusada d'herejía, sino també de blasfèmia (per negar ser una bruixa), i travestisme, ya que, estant presa en una torre en Ruan, els anglesos la varen despullar de les seues robes, la varen violar i la varen obligar a vestir-se en una armadura. Després varen cridar a un dels que cuidava la seua cela i li varen dir que Juana havia fet aparéixer la roba d'home en ajuda demoníaca.

• En Anglaterra, les persecucions de bruixes més famoses varen ser les portades a terme per Matthew Hopkins en els comtats de Suffolk i Essex, entre els anys 1644 i 1646, en plena guerra civil anglesa. Es calcula que Hopkins va enviar a la mort a unes 200 dònes.

• En les colónies angleses d'Amèrica (futurs Estats Units), va alcançar gran celebritat el cas de les "bruixes de Salem" (1692), que es va saldar en l'eixecució de 25 persones, en la seua majoria dònes. Este cas va ser dut al teatre pel dramaturc Arthur Miller en la seua obra Les bruixes de Salem, o en anglés, The Crucible (1957).

• En el Friul, en el nort d'Itàlia, varen tindre lloc entre els anys 1575-1580 varis processos per bruixeria a membres d'una secta coneguda com els "benandanti", que afirmaven que, mentres dormien, els seus esperits eixien a combatre contra les bruixes. Els benandanti es consideraven a sí mateixos bons cristians. Les seues pràctiques, no obstant, segons el seu principal estudiós, Carlo Ginzburg, semblen estar relacionades en antics ritos de la fertilitat.

Les víctimes

El número total de víctimes de la caça de bruixes no pot ser establit de modo completament fiable, degut a que una gran cantitat d'actes de juïns s'han perdut i molts processos no es varen registrar mai de forma oficial. Els càlculs de la cantitat de persones cremades per bruixos o bruixes varia segons els distints autors. En un estudi publicat en febrer de 2019 per Michel Porret, de l'Universitat de Ginebra, s'afirma que sobre els 110.000 processos coneguts entre 1580 i 1640, el moment àlgit de la caça de bruixes en Europa, els juges llaics varen sentenciar a mort de 60.000 a 70.000 justiciables sobretot en els mijos rurals. D'ells al voltant del 75% varen ser dònes. Segons este historiador prop de la mitat de la població europea va ser afectada per la caça de bruixes.

Els primers càlculs que es varen fer prenien lliteralment algunes declaracions dels caçadors de bruixes en que es vanagloriaban del número de bruixos i bruixes que havien enviat a la mort. En l'actualitat no existix consens, pero basats en les sifres parcials de que es dispon, alguns creuen que el número total de processos en Europa per a tota l'Edat Moderna podria aplegar a ser 110.000, que haurien produït unes 60.000 eixecucions.

La majoria dels delictes que se'ls atribuïen als bruixos eren impossibles segons les lleis de la naturalea. És molt provable que en la majoria de les víctimes, les acusacions respongueren únicament al fet d'haver segut delatades per atres processats somesos a tortura, o a la reacció de la comunitat davant un fet aparentment inexplicable.

La majoria de les persones processades per bruixeria varen ser dònes, especialment en Anglaterra, encara que també es va jujar a prou hòmens. En la major part de les regions d'Europa, la proporció de dònes va sobrepassar el 75% i en algunes va aplegar inclús al 90%. Açò s'explica en gran mida pel fort caràcter misógino de molts dels tractats sobre la bruixeria escrits en l'época (com l'abans mencionat Malleus maleficarum), que consideraven a les dònes moralment més dèbils i assuts més fàcils per al Diable. Moltes d'estes dònes eren curanderas, encara que també cuineres i parteres, aixina com les encarregades de cuidar chiquets, varen ser objecte de la caça de bruixes. Gran part d'elles eren d'edat alvançada, majors de 50 anys, lo que s'ajusta a l'estereotip tradicional de la bruixa. La majoria de les dònes acusades de bruixeria eren fadrines o viudes, i en general pertanyien als nivells més baixos de la societat. No vol açò dir que totes les persones eixecutades en les caces de bruixes s'ajustaren a este perfil. Molts hòmens varen ser també ajusticiados baix les mateixes acusacions, i en algunes regions (en Espanya, per eixemple) el número de víctimes masculines i femenines va ser prou parell, i en uns atres (com en Rússia) els hòmens varen ser majoria. En Suïssa va haver dos casos en els que es va acusar i es va dur davant el juge a grups de chiquets. En el primer procés, els chiquets no varen ser lliberats fins que varen intervindre inquisidores de Roma. En el segon, el tribunal civil va obligar als pares a elegir entre expulsar de casa als chiquets i presentar un certificat de la seua mort o enverinar ells mateixos als seus fills. Sembla ser que molts pares efectivament varen enverinar als fills. Sobretot durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va causar estralls la caça de bruixes. La guerra, que es dirigia cap al seu punt àlgit, havia devastat els camps, destruït les cases i diezmado a la població. La fam i les malties cobraven moltes vides. Precisament en este temps de guerra, molta gent sospitava de bruixeria i les denunciava davant tribunals. Una de les últimes dònes acusades de bruixeria va ser Anna Schnidenwind, que va ser ajusticiada el 24 d'abril de 1751 en Endingen am Kaiserstuhl (Alemània). Possiblement l'última mort d'una bruixa en territori del Sacre Imperi va ser en 1756 en Landshut. El 4 d'abril de 1775 es va processar a Anna Schwegelin en la colegiata de Kempten en l'Allgäu. La sentència del príncip abat Honorius von Schreckenstein, al que gràcies a un privilegi imperiali corresponia sentenciar en temes religiosos i civils, no es va portar a terme per raons desconegudes. En Suïssa, l'última bruixa, Anna Göldin, va ser ajusticiada en juny de 1782. L'última mort documentada d'una bruixa en Centroeuropa va ser en 1793 en el Gran Ducado de Posen. Pero encara en 1836 una presunta bruixa va ser somesa a la prova de l'aigua pels peixcadors de la península d'Hel. Ya que la bruixa no s'afonava, la varen ofegar a la força.

Distribució geogràfica

Vore també: Bruixeria en Espanya

Els territoris que varen sofrir en major intensitat la caça de bruixes varen ser els somesos a l'autoritat del Sacre Imperi Romà Germànic, per als quals es barallen sifres d'entre 20.000 i 30.000 eixecucions, lo que supon un altíssim percentage del total (al voltant d'un 40%). Dins de l'Imperi, la persecució es va centrar fonamentalment en els Estats del sur i de l'oest, en una zona d'unitats polítiques molt fragmentades, que inclou llocs com Wurzburgo, Bamberga, Eichstätt, Wurtemberg i Ellwangen, entre uns atres. Es tracta d'Estats de chicotet tamany, que gojaven d'una alta autonomia jurisdiccional: un eixemple molt significatiu és la Fürstprobstei d'Ellwangen, un territori diminut en el que varen ser eixecutades 400 persones solament entre els anys 1611 i 1618. Els Estats de major tamany, com Àustria, Baviera o Bohèmia, varen ser, en canvi, prou més moderats en la caça de bruixes. Un territori del nordest d'Alemània que va sofrir intensament la persecució de la bruixeria va ser el Ducado de Mecklemburgo, a on varen tindre lloc aproximadament 4000 juïns, que varen causar unes 2000 eixecucions.

la Confederació Helvètica va ser un atre dels llocs en els que es va realisar una caça de bruixes particularment intensa. S'ha calculat que dins de les seues fronteres varen ser eixecutades unes 10 000 persones. Solament en el cantó de Vaud el número d'eixecucions va superar les 3.000 (es tracta, ademés, delloc d'Europa en el que s'ha constatat un percentage més alt d'eixecucions sobre el total de processats (al voltant d'un 90%). La persecució va ser també molt intensa en alguns territoris que nominalmente formaven part de l'Imperi, pero que en la pràctica gojaven d'un elevat grau d'autonomia: el Ducado de Lorena, el Franc Comtat i els Països Baixos. En Lorena, Nicolas Rémy va enviar a la mort a 800 bruixes entre 1586 i 1595, i a més de 2000 a lo llarc de tota la seua carrera. En França, el número d'eixecucions, en ser elevat, va anar significativament menor que en els territoris de l'Imperi, aun cuando la població del país gal era solament llaugerament menor que la de l'Imperi. Levack sugerix una sifra d'al voltant de 4.000 eixecucions per als territoris efectivament somesos a l'autoritat real, de les quals la majoria varen tindre lloc en la fase inicial de la caça de bruixes, durant el XVI. Deu tindre's en conte que en França les zones més afectades per la caça de bruixes varen ser regions perifèriques que es distinguien també per la seua resistència al centralisme de la monarquia absoluta, lo que s'ha explicat de dos formes: be perque la caça de bruixes va ser un modo de consolidar el poder central, be perque la major independència d'estos territoris sobre l'autoritat estatal va possibilitar una major llibertat en l'actuació dels tribunals locals.

En les illes britàniques (Anglaterra, Gals, Escòcia i Irlanda) i en les colónies angleses d'Amèrica, la caça de bruixes va conéixer una intensitat prou menor que en els territoris alemans. La seua incidència va ser prou menor que en els territoris centreeuropeus i inclús que en França. Per al conjunt d'estos territoris, les sifres oscilen entre les 1.500 i les 2.500 eixecucions. Deu destacar-se, no obstant, el cas particular d'Escòcia, a on va haver dos grans caces de bruixes en els periodos 1590-1592 i 1661-1662. En Irlanda a penes va haver persecucions. Sobre les colónies americanes, solament en Nova Anglaterra pot parlar-se d'una autèntica caça de bruixes, ya que en el restant de les colónies a penes va haver eixecucions o no es varen produir en absolut. La mitat de les 234 víctimes en Nova Anglaterra correspon a l'any 1692, data dels coneguts juïns de Salem. per a Escandinavia, Levack ha calculat un número total d'al voltant de 5000 processos, dels quals haurien resultat entre 1700 i 2000 eixecucions. La part delleó correspon a Dinamarca, a on va haver, segons els càlculs més fidedignes, un total de 2000 processos i unes 1000 eixecucions. Prou menor va ser la sifra d'eixecucions en Suècia (unes 300), Noruega (sobre 350) i Finlàndia (115), que en l'época formava part de Suècia. L'incidència de la caça de bruixes en Escandinavia va ser prou menor que la que va tindre en Centroeuropa; és prou superior, en canvi, a la dels territoris britànics, si tenim en conte que en els països escandinaus la població era un poc menys de la mitat que en estos. En l'est d'Europa, el fenomen de la caça de bruixes va ser prou tardà (la major part dels processos va tindre lloc en l'últim terç d'el XVII i el primer quarto del XVIII). En llínees generals, pot dir-se que la majoria dels processos va tindre lloc en zones fronterices en Alemània, o en una important població alemana. L'immensa majoria de les caces de bruixes dels països de l'est d'Europa es va concentrar en Polònia. Encara que els processos de Polònia no estan encara ben estudiats, alguns especialistes han sifrat les eixecucions en 10 000, de les quals la majoria corresponen a la part occidental del regne, en una forta influència d'Alemània, per lo que Levack s'inclina a considerar la caça de bruixes en Polònia com una extensió tardana de l'alemana. En Hongria va haver un total aproximat d'1.500 processos, dels quals a lo manco 450 varen terminar en eixecucions. La major part dels processos es varen portar a terme en el XVIII. Sobre Rússia, la persecució de la bruixeria sembla haver-se desenrollat al marge de les teories predominants en Europa sobre l'associació de les bruixes en el Diable, i el número de víctimes no sembla haver segut tan elevat. un poc similar va ocórrer en Transilvania i en les regions de Valaquia i Moldàvia, llavors baix el domini del Imperi otomà. En térmens generals, pot dir-se que en l'Est d'Europa l'incidència de la caça de bruixes va ser prou menor en els territoris de religió ortodox. En els territoris europeus de l'Imperi Otomà, a excepció dels casos abans citats de Valaquia i Moldàvia, no es varen portar a terme caces de bruixes. Si exceptuem estos últims, la zona d'Europa en la que va haver menys eixecucions per bruixeria va ser la regió mediterrànea. Si s'exclouen les regions alpines de llengua italiana, entre Itàlia, Espanya i Portugal (incloent els territoris ultramarinos en Amèrica d'estos últims), la sifra és molt baixa: al voltant de 500. Açò no vol dir que la bruixeria no es perseguira en estos territoris: el número de processos va ser prou elevat, pero el percentage d'eixecucions sobre persones encausades va ser molt baix. Açò significa que en els països mediterràneus els processos de bruixeria varen ser tractats en prou templanza, a diferència de lo que va ocórrer en atres llocs d'Europa. La majoria dels delictes jujats en Espanya, per eixemple, varen ser castigats en penes menors. Destaca especialment la templanza en que l'Inquisició va portar a terme estos juïns, ya que la proporció d'eixecucions en processos jujats pels tribunals inquisitorials és prou menor que la dels jujats per tribunals civils. Ademés, en Espanya no varen aplegar a existir caces massives, en la possible excepció dels processos de Zugarramurdi (1610), en els que va anar precisament l'Inquisició la que va extinguir la psicosis que s'havia desencadenat per l'intervenció dels tribunals ordinaris.

La lluita contra la caça de bruixes

Les crítiques a la caça de bruixes varen escomençar pràcticament al mateix temps que les persecucions de l'Edat Moderna. Al principi hi havia sobretot recels per part dels juges i l'administració per la creació d'un sistema de juïns extraordinaris paral als òrguens jurídics estatals. La crítica contra la superstició que representava la creència en bruixes va aparéixer més vesprada. Anterior a l'Ilustració va ser el jesuïta Friedrich Spee von Langenfeld, catedràtic en l'Universitat Ànima Ernestina en Rinteln, que va escriure Cautio Criminalis en 1631. Va ser el més influent, encara que no l'únic, entre els que varen atacar els processos de bruixeria. El seu llibre era la resposta a l'obra estàndar de la teoria de la bruixeria Processus juridicus contra sagues et veneficos, escrita pel seu colega en l'universitat Hermann Goehausen en 1630. El pastor protestant Anton Praetorius, predicador en la cort del Príncip en Birstein, es va comprometre en 1597 en la causa de les bruixes i va advocar per la seua lliberació. Va atacar de tal forma als torturadores que va paralisar el procés i l'últim assut que seguia vixca va ser lliberada. És l'únic cas documentat en el que un religiós haja conseguit paralisar un procés i la tortura a una bruixa. En les actes apareix en antic alemà perque el retor local s'ha opost de forma contundent a que es torture a les dònes, s'ha abandonat esta volta. Com a primer pastor reformat, Praetorius va publicar baix el nom del seu fill Johannes Scultetus en 1598 ellibre Von Zauberey vnd Zauberern Gründlicher Bericht (Informe exhaustiu de màgia i macs) contra la locada de la caça de bruixes i les tortures inhumanes. En 1602 es va atrevir a posar el seu propi nom en la segona edició. En 1613 va aparéixer la tercera edició en un prefacio escrit per ell. En 1635, el pastor Johann Matthäus Meyfart, catedràtic en la facultat de Teologia luterana d'Erfurt, es va opondre a la caça de bruixes i a la tortura en el seu llibre Christliche Erinnerung, An Gewaltige Regenten, vnd Gewissenhaffte Praedicanten, wie dones abscheuwliche Laster der Hexerey mit Ernst außzurotten, aber in Verfolgung desselbingen auff Cantzeln vnd in Gerichtsheusern sehr bescheidlich zu handeln sey (Recort cristià a poderosos regentes i predicadores en consciència de cóm eliminar en sério la falta de la bruixeria, pero la persecució de la qual en cancelleries i jujats deu ser manejada en modèstia). El Hochnötige Unterthanige Wemütige Klage Der Frommen Unschültigen (Molt necessària i sumisa llamentació dels piadosos inocents) d'Hermann Löher es va editar en 1676, en finalisar l'ona més dura de la persecució. És rellevant perque l'autor va eixercir en les décades de 1620 i 1630 com a voluntari en el sistema de persecució i a través d'eixa experiència va aplegar a opondre's a la caça de les bruixes. Per això dona la visió des de dins del procés i les lluites de poder que ho acompanyen, lo que no es troba en texts d'atres opositors. En 1700, quan els processos a bruixos ya s'havien fet escassos, l'estudiós de Trobe Christian Thomasius publica els seus escrits contra la creència en bruixos. No obstant, el conegut mèdic Friedrich Hoffmann, també de Trobe, estava convençut encara a principis d'el XVIII en la possibilitat de que les bruixes pogueren causar malties en encantamientos, en relació en els poders sobrenaturals que els donava el Dimoni.

Historiografia

La caça de bruixes ha segut tractada una i una atra volta, tant en els círculs d'historiadors com en els polítics. Durant el Kulturkampf (lluita cultural) dels prusianos, es va acusar a l'Iglésia catòlica com a única culpable de la persecució de les bruixes i es donava com a número de morts 9 millons, sifra a totes llums exagerada. Durant el Tercer Reich, la NSDAP i atres estaments estimulaven els estudis sobre la bruixeria. S'intentava convertir a les bruixes en representants de la primitiva religió germana, que havia segut atacada per l'Iglésia, pero, sobretot en les SS, es va formar un núcleu d'oposició per al que les bruixes eren Volksschädlinge, paràsits socials, que havien segut eliminades per una lliga d'hòmens en la que s'identificaven ells mateixos.

Artícul principal → Interpretacions feministes de la caça de bruixes en l'Edat Moderna.

baix el mant del feminisme, es va tractar el tema de forma intensa en la década de 1980. En el XXI, l'estudi històric se centra principalment en l'història local i regional del fenomen.

La caça de bruixes en l'actualitat

També en regions no cristianes o que han segut cristianizades recentment apareix una i una atra volta la persecució de bruixes, la bruixeria o de la màgia. Varen causar revol els casos dels chiquets bruixos del Congo. En el nort de Suràfrica, sobretot en regions a on persistixen les religions tradicionals animista, s'acusa cada any a centenars d'hòmens i dònes de bruixeria, persones que són a sovint assessinades per les masses enfurides. La situació és particularment prevalente en Tanzània, a on cada any entre 500 i 1.000 persones, en la seua majoria dònes, són acusades de bruixeria i despuix assessinades, cremades o mutilades. El cas també es dona en Kènia. En alguns estats africans existixen inclús lleis específiques contra la bruixeria. Actualment en les tribus indígenes de Papúa Nueva Guinea s'han registrat casos d'hòmens acusats de causar la mort d'atres persones per mig de bruixeria. Tals "bruixos" són assessinats i menjats pels parracs, el canibalisme és considerat una forma de defensa front al possible mal que puga continuar fent l'ànima del bruix.

Les caces de bruixes encara ocorren en l'actualitat en alguns països en desenroll. El procés més generalisat actualment és l'acusació i assessinat massiu de dònes velles acusades de practicar la bruixeria en Tanzània. Entre 500 i 1.000 persones, en la seua majoria dònes, són assessinades, cremades vives o mutilades despuix de ser acusades de ser bruixes cada any en eixe país.

Vore també

• Malleus maleficarum
• Caça de bruixes en Terrassa
• Sodomía femenina
• Persecució religiosa en l'Unió Soviètica

Bibliografia

• Behringer, Wolfgang (2002). Hexen. Glaube, Verfolgung, Vermarktung, 3.ª edició (en de), Munich: Beck.
• «Hexenwahn - *Ängste der Frühen Neuzeit» (en de). Deutsches Historisches Museum. Archivat des d'el original, el 2011-08-06. Consultat el 2024-03-10.
• «El dimoni de les bruixes i l'Inquisició de Mèxic María Valenzuela, Felipa de Santiago de Canchola, la mulata María i María d'Angulo».Revista del Colege de Sant Luis.El Colege de Sant Luis.X(21)

5-48.ISSN 2007-8846.doi:10.21696/rcsl102120201189.Consultat el 8 d'abril de 2023.

• Decker, Rainer (2004). Hexen. Magie, Mythen und die Wahrheit (en de), Darmstadt: Primus.

• Hammes, Manfred (1977). Hexenwahn und Hexenprozesse (en de), Frankfurt: S. Fischer.
• Hansen, Joseph (1963). Quellen und Untersuchungen zur Geschichte dones Hexenwahns und der Hexenforschung im Mittelter. Mit einer Untersuchung der Geschichte dones Wortes Hexe von Johannes Franck (en de), Hildesheim: Olms.
• Levack, Brian P. (1995). (en és), Madrit: Aliança Editorial.
• Levack, Brian P. (2013). The Witch-Hunt in Early Modern Europe (en en), Routledge. ISBN 9781317875604.
• (2019).L'Histoire.(456)

36-45.

• (2019).L’Histoire.(456)

50-5.

• Stark, Rodney (2015). For the Glory of God: How Monotheism Led to Reformations, Science, Witch-Hunts, and the End of Slavery (en en), Princeton University Press. ISBN 9781400866809.

Fonts històriques

• Kramer (Institoris), Heinrich (2000). Der Hexenhammer (Malleus maleficarum) (en de), Deutscher Taschenbuch Verlag.
• Spee, Friedrich von (2000). Cautio Criminalis oder Rechtliches Bedenken wegen der Hexenprozesse (en de), Deutscher Taschenbuch Verlag.

Ficció

• Hasler, Eveline. Anna Göldin. Letzte Hexe (en de).

Enllaços externs

• «Hexenforschung» (en de). historicum. net. Archivat des d'el original, el 27 de maig de 2006. Consultat el 2024-03-10.
• «Neun Millionen Hexen. Entstehung, Tradition und Kritik eines populären Mythos» (en de). Archivat des d'el original, el 2006-08-26. Consultat el 2024-03-10.

• (1994).«Hexerei, Geschlecht und Regionalgeschichte. *Überlegungen zur Erklärung dones scheinbar Selbstverständlichen».Hexenverfolgung und Regionalgeschichte. Die Grafschaft Lippe im Vergleich.Bielefeld:4

325-353.Consultat el 2024-03-10.

• (2002).«Strafjustiz und Gerechtigkeit in historischer Perspektive - dones Beispiel der Hexenprozesse».Justiz und Gerechtigkeit. Historische Beiträge (16. - 19. Jahrhundert).Innsbruck:

33-40.Consultat el 2024-03-10.

• (1885-1892) «Hexe», Meyers Konversationslexikon, 4.ª edició (en de), Leipzig und Wien: Verlag dones Bibliographischen Instituts.

Fonts

• «Hexenverhör dones 14-jährigen Daniel Bittl aus Bamberg» (en de). Consultat el 2024-03-10.
• «Hexenprozesse in Stein am Rhein» (en de). Archivat des d'el original, el 20 de febrer de 2012. Consultat el 2024-03-10.