Manuel I Comneno

Manuel I Comneno (grec: Μανουήλ Α' Κομνηνός, Manouēl I Komnēnos), cridat Megues, el Gran, (28 de novembre de 1118-24 de setembre de 1180) va ser un emperador bizantí que va regnar entre 1143 i 1180. Va ser el quart fill de Juan II Comneno i Piroska d'Hongria (batejada com Irene en convertir-se a la fe ortodoxa), la filla del rei sant Ladislao I d'Hongria.

Manuel I Comneno

Va destacar pel seu carisma i les seues victòries militars, pero també va ser criticat per la seua ambició, el seu excés de confiança, i per la seua derrota contra els turcs al final del seu regnat. Va continuar les campanyes ambicioses del seu yayo Allunte I i del seu pare Juan II, per a expandir les fronteres del Imperi bizantí. La seua política exterior va ser ambiciosa i enèrgica, es va aliar en el papa i en les potències occidentals emergents, va invadir el regne normando de Sicília, va manejar el pas de la Segona Creuada pel seu Imperi i va establir un protectorat bizantí sobre els Estats Creuats d'Ultramar. Manuel va mostrar una bona afinitat cap als llatins i les idees de la cavalleria migeval. Es va enfrontar als àraps en Terra Santa i va recolzar al regne de Jerusalem. Va recompondre la carta política dels Balcans i del Mediterràneu oriental, colocant als regnes d'Hongria i d'Ultramar baix l'hegemonia bizantina. Al final del seu regnat, els èxits en Anatolia varen quedar compromesos per la derrota en la batalla de Miriocéfalo, que va supondre l'últim intent infructuós de l'imperi de recuperar l'interior d'Àsia Menor dels turcs.

Va ser una mescla de “emperador filòsof” i de “emperador soldat”, i un apassionat del debat teològic que va forçar a l'Iglésia de Constantinopla a modificar el catecisme per als converso del islam.

El relat favorable de Juan Cinnamo, secretari de Manuel Comneno, i el relat crític de Nicetas Coniata, secretari imperial posterior, ajuden a comprendre i analisar el seu regnat. Cinnamo es presenta com un historiador més fiable en els detalls, pero Coniata és més profunt i perceptivo. Basats sobretot en Coniata, certs historiadors moderns han criticat la falta de realisme en els objectius de Manuel per la falta de recursos de l'Imperi per a portar-ho a terme, i han buscat les causes primeres de l'afonament de l'Imperi despuix de la seua mort, en el seu regnat.

El seu regnat va supondre en cert sentit el punt àlgit de la civilisació migeval grega, en una renaixença econòmica, militar i cultural de l'Imperi.

Història del regnat de Manuel I Comneno

L'Imperi que Manuel anava a heretar havia canviat molt des dels temps de Constantino I, feya huit sigles. A partir de el VII, els soldats de l'Islam varen capturar Egipte, Palestina i la major part de Síria, aixina com l'Àfrica del nort i Espanya. Des de llavors, els emperadors varen governar sobretot en Àsia Menor en l'Est, i en els Balcans en l'Oest. A partir de el XI, va haver una decadència política militar, revertida per la dinastia dels Comnenos. No obstant, l'estat bizantí de Manuel va tindre que enfrontar-se a varis desafius: els normandos havien conquistat Sicília als bizantino, els turcs selyúcidas havien alvançat en Anatolia central, i en el Llevant havia aparegut una nova força, els Estats Creuats.

En 1130, el normando Roger II de Sicília va recuperar l'Itàlia meridional i va assumir el títul de rei, lo que els bizantino varen vore com una amenaça a les seues reclamacions sobre Sicília i el sur d'Itàlia. L'emperador bizantí Juan II Comneno es va tornar en 1138 cap a l'emperador germà, Conrado III, que també vea un competidor en Roger II. Una embaixada bizantina es va desplaçar en 1140 per a tractar el casament entre Manuel, fill menor de Juan II, i una princesa germana, per a consolidar l'aliança entre els dos Imperis, i varen triar a Bertha de Sulzbach, cunyada de l'emperador germà, a la que este va adoptar, i que va aplegar a Constantinopla en l'estiu de 1142. Açò va supondre un canvi en la política exterior de l'Imperi bizantí i va obrir la possibilitat per al nou emperador Manuel d'intervindre en Europa occidental.

Accés al tro (1143) i primers anys

Manuel Comneno era el quart fill de l'emperador Juan II i de santa Piroska d'Hongria, filla de sant Ladislao I d'Hongria, per lo que a priori no estava destinat al tro. Manuel va impressionar al seu pare pel seu valor i fortalea durant el sege infructuós de Neocesarea (1140) en el nordest de Anatolia, contra els turcs danisméndidas. L'hereu era el seu germà major Allunte, pero est va morir de malaltia en la primavera de 1142, seguit, poc despuix, pel seu germà Andrónico.

Durant la campanya de Cilicia, despuix d'un accident de caça de Juan II i una ferida infectada, est va designar en el seu llit de mort a Manuel, que li acompanyava en campanya, com hereu al tro, per davant del seu germà major Isaac, que estava en Constantinopla, degut, segons Cinnamo, al caràcter irascible i orgullós d'est, front al valor i la capacitat de rebre consells de Manuel. Pocs dies despuix, el 8 d'abril de 1143, va morir Juan II, i Manuel va ser aclamat com a nou emperador per l'eixèrcit.

Abans de tornar de Cilicia a Constantinopla per a fer valdre la successió, la tradició va obligar a Manuel a quedar-se per a organisar els funerals del seu pare, i fundar un monasteri a on havia mort Juan II. Va enviar llavors a la capital a Juan Axouch, cap de l'eixèrcit, que va aplegar a Constantinopla abans de la notícia de la mort de l'emperador, en órdens d'accedir al tesor imperial i arrestar immediatament al seu germà Isaac, que vivia en el Gran Palau i que va ser confinat en el monasteri del Pantocrátor. Axouch va assegurar la llealtat de la ciutat, i quan Manuel va entrar en la capital en agost de 1143, va ser coronat pel nou patriarca de Constantinopla. Uns dies més tart, quan ya no hi havia perill, va ordenar la lliberació del seu germà Isaac. Llavors va entregar dos peces d'or a cada cap de família de Constantinopla, i doscentes lliures d'or (incloent doscentes peces d'argent anuals) a l'Iglésia bizantina.

La primera prova per a Manuel va aplegar en 1144, quan Raimundo I de Antioquía li va reclamar els territoris de Cilicia, pero est va ser derrotat per una força naval bizantina, que va assolar les costes del principat. La caiguda del comtat de Edesa davant el governant atabeg d'Alep i Mossul, Zengi, en decembre de 1144, va deixar al principat de Antioquía expost a un possible atac musulmà, per lo que Raimundo va vindre a Constantinopla a demanar ajuda i protecció, per a lo que va tindre que acceptar condicions humillantes com instalar un patriarca grec en Antioquía, o prometre ajuda als cristians de Síria.

El compromís de Manuel en una princesa germana s'havia fet quan ell no estava destinat al tro, per lo que ara hi havia dubtes sobre l'elecció de la seua promesa. Una embaixada bizantina es va reunir en 1145 en Conrado III per a millorar l'estatus de Bertha i el seu dot. Despuix de conseguir un acort del que no hi ha traça, el matrimoni es va celebrar en 1146, despuix del qual, Bertha va prendre el nom bizantí d'Irene.

En 1146, Manuel va organisar una expedició punitiva contra Mesud I, el sultà selyúcida de Rum, el més fort dels turcs d'Anatolia, que havia violat repetidament la frontera de l'Imperi; ho va véncer en Akrounos, va destruir Filomelio i va lliberar a la població cristiana que allí quedava. Al no estar preparat per a un llarc sege d'Iconio, es va retirar en l'intenció de tornar a l'any següent. Entretant, va rebre carta de Luis VII de França que li anunciava la seua arribada per a ajudar als Estats Creuats.

La Segona Creuada (1146-1148)

Manuel havia intentat consolidar l'aliança en Alemània casant-se en la cunyada de Conrado III, com estava acordat per Juan II, per a poder atacar al rei normando de Sicília, pero l'arribada de la Segona Creuada, en la que participaven el rei francés (amic de Roger II de Sicília) i el rei alemà, va desbaratar eixe pla.

La conquista d'Edesa pels musulmans havia inquietat als occidentals, i va estar en el germen de la nova creuada. En 1146, el papa Eugenio III va emetre una bula i va escomençar a organisar-se la Segona Creuada. En Constantinopla, la gent s'acordava dels problemes en la Primera Creuada, entre uns atres la tia de Manuel, Ana Comneno, que estava terminant d'escriure La Alexiada, l'història del seu pare Allunte I, a on descrivia perfectament aquells temps. Molts opinaven que l'objectiu d'aquella creuada havia segut conquistar Constantinopla, i pensaven que eixa seria també l'objectiu encobert d'esta nova creuada. Manuel va prendre la precaució de reparar els murs de la ciutat per si acàs.

En agost de 1146, Manuel va escriure al papa i al rei Luis VII de França per a interessar-se per la creuada, prometent respal i recaptes contra els infels, sempre que els senyors de la creuada li prestaren jurament d'homenage a ell, i li entregaren les terres que conquistaren, ya que pertanyien al Imperi bizantí. Manuel desijava evitar una aliança entre Luis VII i Roger II de Sicília. De fet, este es va reunir en Luis VII en febrer de 1147, i li va prometre víveres i transport per mar als creuats, pero finalment Luis VII va decidir anar a Terra Santa per terra, a través del territori bizantí.

Encara que Conrado va prendre la creu més tarde que Luis, va anar el primer en aplegar al territori bizantí en l'estiu de 1147. La seua vinguda va ser una sorpresa per als bizantino, que varen pensar que era una cobertura per a les ambicions imperials de Conrado III, que es considerava l'August Emperador dels Romans i tractava a Manuel com a Rei dels grecs, encara que va aplegar prometent que no volia danyar a l'imperi bizantí. L'eixèrcit de vint mil germans vi acompanyat per escoltes bizantins, ya que Manuel desijava evitar que vingueren a Constantinopla, pero els germans varen alvançar cap a la capital, i es varen establir el 10 de setembre prop de Philopatium, a l'atre costat del Banya d'Or, enfront del Palau de Blanquerna. Conrado III va voler reunir-se en Manuel, pero este lo va rebujar. Va haver actes de violència de l'eixèrcit germà en Adrianópolis i en els suburbis de Constantinopla, i es va produir un enfrontament armat en els bizantino davant els murs de la ciutat, en victòria d'estos últims, lo que va convéncer a Conrado de dur al gros del seu eixèrcit de l'atre costat del Bósforo. Manuel li va oferir una aliança a Conrado, que este va rebujar. A pesar dels consells de Manuel d'anar a Terra Santa vorejant Àsia Menor, Conrado va decidir travessar directament la península d'Anatolia, cap a Filomelio. La marcha va ser un desastre per falta d'aliments, sent acossats en continu pels turcs, i no varen poder quebrar la cordonera turca en Dorilea. Desalentados i famolencs, es varen tornar cap a Nicea, a on es varen unir a l'eixèrcit francés de Luis VII, i a l'eixèrcit del duc de Bohèmia Vladislao II.

L'arribada dels quinze mil francesos a Constantinopla es va produir sense incidents. El pas pels Balcans va ser tranquil, ya que les queixes dels seus habitants es dirigien als germans que els havien precedit. En els grecs, solament va haver problemes per la taxa de canvi de les seues monedes. En enterar-se de que Manuel acabava de firmar una treua en el sultà d'Iconio, alguns barons de Luis VII, que reclamava el títul de protector dels Estats Creuats d'Ultramar, varen demanar atacar Constantinopla, pero varen ser refrenados pels enviats papals. Luis VII va ser rebut en honors per Manuel, que li va oferir un convit d'estat. Varen tractar una possible aliança matrimonial que no es va portar a terme, i varen acordar que els barons francesos li rendirien homenage, mantenint la seua primera llealtat en Luis VII. Els francesos varen creuar llavors el Bósforo, i veent l'experiència de l'eixèrcit germà, els restants del qual se'ls havien unit en Nicea, varen alvançar per la costa de l'Àsia Menor occidental, acompanyats de les pluges d'autumne, enfrontaments interns en els germans, atacs dels turcs i desercions. Varen parar en Éfeso per a passar els nadals de 1147. Varen continuar després fins a Antalya, acossats pels turcs, a on un almirant bizantí va dur a Luis VII i la majoria dels seus barons en uns pocs barcos a Antioquía, deixant este perir en la misèria a la seua gent en el seu camí per terra a Antioquía. Raimundo de Antioquía esperava que Luis VII li ajudara a atacar Alep, pero Luis va decidir seguir el seu pelegrinage cap a Jerusalem.

Des de Éfeso, Conrado III, que havia caigut malalt, va acceptar l'invitació de Manuel de passar l'hivern en Constantinopla, a on va ser molt ben rebut per l'emperador, que va posar el seu propi equip mèdic a la seua disposició. En la primavera de 1148, li va ajudar a continuar la creuada, proveint-li de barcos per a anar a Acre, i diners i equipament per a reclutar un nou eixèrcit entre els peregrins, jurant Conrado que quan hi haguera reconquistado Edesa, la repondria al control imperial bizantino.

En Acre es varen reunir Luis VII, Conrado III i Balduino III de Jerusalem. L'atac creuat contra Damasc en juliol de 1148 va ser un fiasco, i es varen retirar a Jerusalem. Els francesos varen acusar a Manuel del fracàs, per sabotages i falta d'ajuda, encara que això és molt discutible. Luis VII es va quedar allí fins a 1149. Els barcos bizantins varen dur a Conrado III a Tesalónica, a on Manuel li esperava. Allí, en els nadals de 1148, els dos emperadors es varen aliar per a llançar una campanya a l'any següent contra Roger II de Sicília, que aprofitant el pas de la Segona Creuada, havia saquejat ciutats gregues, i s'havia apoderat de l'illa de Corfú. Els dos estadistes varen reforçar la seua aliança dinàstica en el matrimoni de Teodora, neboda de Manuel, en Enrique de Babenberg, nebot de Conrado. Desgraciadament, Conrado III moriria en 1152 i a pesar d'intentar-ho, Manuel no va poder aplegar a un acort similar en el seu successor Federico.

L'experiència de la Segona Creuada va mostrar que els eixèrcits bizantins eren superiors en ciència militar i disciplina als occidentals, com es va vore en la derrota germana davant estos en els murs de Constantinopla. Ademés, va mostrar una atra estratègia de política exterior als bizantino, complementària a la diplomàcia, que era la de la guerra entre pobles estrangers, per a reforçar a l'Imperi bizantí. Per als occidentals, el resultat de la creuada va confirmar els prejuïns que tenien sobre els bizantino, als que varen tachar de maliciosos i hipòcrites, ademés de tindre una religió diferent, per lo que Bizancio es va convertir en un enemic per a molts, lo que tindria les seues conseqüències durant la Quarta Creuada. Es va acusar a Manuel d'encorajar als grecs locals d'enganyar als creuats sobre el preu del pa, mesclar calç en farina i incitar als turcs, visió compartida per Nicetas Coniata, encara que no és evident que Manuel volguera la derrota dels creuats per la seua culpa. Per als llatins d'Ultramar, el fracàs de la segona creuada i la derrota en el sege de Damasc, els va demostrar que l'única força capaç d'assegurar la seua protecció contra els musulmans era l'Imperi bizantí.

Els Normandos de Sicília (1147-1158)

Sicília va pertànyer a l'Imperi bizantí entre els sigles VII i X, va ser conquistada pels musulmans en el 965, i reconquistada pels normandos en 1071. Roger II va crear el Regne de Sicília en 1130.

En l'estiu de 1147, mentres Manuel supervisava el pas de la Segona Creuada, una flota normanda es va apoderar de l'illa de Corfú i despuix d'una incursió en les illes del Egeo, va desembarcar en el golf de Corinto i va saquejar les ciutats més riques de la Grècia central, Tebas i Corinto, duent-se molts captius, entre uns atres els tejedores de seda, i un gran botí. La zona era vulnerable, ya que Manuel havia retirat tropes per a vigilar el pas dels creuats. Els normandos es varen quedar en Corfú pel seu valor estratègic per a amenaçar les províncies gregues de Bizancio.

Manuel es va centrar ara en Sicília. Va crear una nova flota i va renovar la seua aliança tradicional en Venècia en març de 1148, que per la seua ajuda, varen rebre ampliacions en el seu barri de Constantinopla. En la primavera de 1148 va marchar cap a Itàlia, pero problemes en els Balcans ho varen desviar cap al Danubio. Quan va tornar, era massa vesprada per a embarcar a les tropes, i es va retirar a passar l'hivern en Macedònia, a on es va reunir en Conrado, mentres el seu almirant en cap conduïa el sege de Corfú. Este sege era difícil per la resistència normanda, i el comandant bizantí va morir en combat. Manuel va prendre el mando de les operacions, i inclús va sofocar un gresca veneciano usant solament diplomàcia. Roger II va enviar una flota de quaranta barcos al mar Egeo, i inclús va penetrar en el Banya d'Or, pero al regrés varen ser fortament derrotats per una flota bizantí-veneciano. La guarnició normanda va ser somesa finalment per fam en l'estiu de 1149, i varis dels seus oficials varen passar a servir a l'Imperi. Manuel es va tornar llavors als Balcans per a defendre els interessos de l'Imperi, i va deixar a Juan Axouch en instruccions de creuar a Itàlia, i usar Ancona com a base d'operacions, pero el mal temps i l'oposició dels venecians li va dissuadir. L'emperador va tornar a la seua capital en nadals de 1149, i va celebrar els seus èxits en una processó triumfal.

Roger II de Sicília va intentar crear una aliança antibizantina, per a lo que va recolzar al duc güelfo que lluitava contra els Staufen, lo que va obligar a Conrado a tornar a Alemània, i va recolzar als hongaresos i serbis contra els bizantino. Ademés disponia del respal de Luis VII de França, mentres el papa intentava dissuadir al rei germà de l'aliança en el Bizancio herético, encara que Conrado no ho va acceptar.

Entre 1149 i 1155, els enfrontaments es varen llimitar a alguns combats navals puntuals en resultats dispars.

En la primavera de 1150 es va parlar d'una aliança matrimonial entre Manuel i Conrado, en una possible campanya contra el regne de Sicília com a tela de fondo, pero la mort de Conrado III el 15 de febrer de 1152, la va descartar. Manuel mai va aplegar a entendre's be en el seu successor, Federico I Barbarroja, que li considerava solament com a rei dels grecs. L'aliança entre Bizancio i Alemània es va convertir en rivalitat entre dos Imperis, que reclamaven en exclusivitat l'idea imperial i l'herència romana. Federico va firmar el Tractat de Constanza en el papa Eugenio III en 1153, a on es va comprometre a no permetre l'ocupació de terres d'Itàlia pels grecs, tractat que va renovar en 1155 en el nou papa Adriano IV, i en 1154 va enviar una expedició a Itàlia en intencions imperialista.

La mort de Roger II en 1154 va reduir el perill normando. La campanya bizantina per a invadir Apulia i ocupar els seus ports, va ser una estratègia protectora per a assegurar l'ocupació llitoral contra els atacs normandos. En 1155 Manuel va enviar una flota a Ancona en els seus generals Miguel Paleólogo i Juan Ducas per a preparar l'empresa, carregats d'or. Estos varen reclutar tropes locals per a opondre's a Guillermo I de Sicília, fill i successor de Roger II, i es varen reunir en Federico I per a renovar el tractat que tenien en Conrado III, pero varen aplegar tart; Federico hauria acceptat l'enorme suma de diners oferida per a marchar sobre Apulia, si el seu eixèrcit diezmado i debilitat per la febra no haguera insistit en tornar a casa, per lo que Manuel devia atacar Sicília solament.

En els mercenaris contractats i el respal de barons locals descontents, varen recuperar part de Apulia. La rendició de Bari es va conseguir a finals de 1155 usant l'or bizantí, i pel resentiment de la població local contra el govern dels normandos. La regió entre Ancona i Tarento va reconéixer la sobirania bizantina. La restauració de l'Imperi Romà, objectiu final dels bizantino, semblava fer-se possible. L'eixèrcit va marchar sobre Brindisi i el sege va començar el 15 d'abril de 1156. La ciutat va caure, pero la guarnició es va parapetar en la ciutadella a on varen resistir i varen conseguir matar al comandant en cap bizantí, Miguel Paléologo. Varen aplegar notícies de que Guillermo I venia al front d'un gran eixèrcit. En l'eixèrcit bizantí va haver disensiones en els exiliats normandos, mentres els mercenaris italians exigien doblar el seu salari. Al no conseguir-ho, varen desertar, i varen deixar #solo a una chicoteta força bizantina. Juan Ducas va rebre una chicoteta ajuda d'Allunte Comneno Brienio, pero el 28 de maig varen ser derrotats pels normandos.

Manuel va enviar llavors a Allunte Axouch a Ancona, en una gran cantitat de diners, per a guanyar la llealtat de ciutats del centre i sur d'Itàlia, i preparar una nova campanya. Volia forçar a Guillermo I a la pau, ya que els assunts de l'Est li reclamaven. Els esforços de Axouch varen tindre èxit, i moltes ciutats varen reconéixer el señorío bizantí. La ciutat de Rávena va estar a punt de fer-ho, pero l'eixèrcit germà la va obligar a recular. A pesar d'una incursió normanda prou destructiva en 1156 pel Egeo, el tractat de pau es va firmar en 1158, permetent a Manuel lliberar-se d'esta guerra en dignitat, i evacuar a les seues tropes d'Itàlia. En el tractat, Manuel va reconéixer a Guillermo com a rei de Sicília, i varen declarar que Federico I era el seu comú enemic. Guillermo no va tornar a plantejar problemes a l'Imperi bizantí. Manuel va mantindre l'aliança en Venècia, i va deixar amics en Ancona, que li varen servir en el futur per a chequear el respal a Federico I en Itàlia.

El Tractat en Guillermo I va mostrar la debilitat bizantina en Itàlia, a on es recolzaven més en els diners i la diplomàcia, que en la força de les armes. En realitat, Manuel jamai va donar als seus comandants suficients forces per a apoderar-se del sur d'Itàlia. Sembla que la seua intenció era conseguir que les seues ciutats quedaren baix l'influència de Bizancio, i previndre incursions en els Balcans.

Per una atra part, els llaços en els germans es varen resentir en 1159 en morir l'emperatriu Bertha-Irene, i degut a que Manuel va intentar aliar-se en el papa Alejandro III, rival de Federico.

La frontera del Danubi (1149-1180)

En la seua frontera septentrional, Manuel es va esforçar per conservar les conquistes de l'emperador bizantí Basilio II realisades uns cent anys abans. Manuel, mentres que fill de Santa Piroska d'Hongria, creïa tindre alguns drets sobre els magiares. El regne d'Hongria era important per a la política exterior bizantina, ya que controlava Dalmacia, Bòsnia i Croàcia, i indirectament Sèrbia, i era un competidor per a l'influència en els Balcans, per lo que varen buscar a lo manco incloure-ho en l'esfera d'influència bizantina. Entre 1151 i 1167, no menys de tretze expedicions es varen enviar contra els hongaresos, algunes comandadas directament per Manuel I. Per la seua banda, els serbis suponien una amenaça per a la pax byzantina i amenaçaven les dos grans artèries de comunicació de la zona: la Via Egnatia des de Dirraquio (en l'actual Albània) a Tesalónica, i la Carretera Militar des de Belgrat fins a Adrianópolis i Constantinopla. Ademés, Manuel volia evitar que els principats russos, incloent a Kiev, pogueren caure baix l'esfera d'influència hongaresa, i desijava convertir-los en estats clients que no li danyaren.

Les relacions en els serbis i els hongaresos havien segut bones des de 1129, per lo que la rebelió dels serbis de Rascia en 1149, espentats per Roger II de Sicília, va ser una sorpresa, i va mostrar debilitats en el control bizantí dels Balcans. Manuel va interrompre la seua campanya en Itàlia i es va dirigir a la Župa de Rascia, pero els serbis es varen retirar a les montanyes. En tornar Manuel a l'any següent, es va trobar en les tropes sèrbies recolzades per les del rei Geza II d'Hongria (1141-1162), a les que va derrotar, rendint la ciutat de Zemun (en l'actual Belgrat), i tornant en molts presoners i ganado. Despuix d'esta campanya, el Gran Župan serbi va renovar el seu jurament de vassallage a l'emperador bizantí en 1152.

Per la seua banda, Geza II va poder completar el seu eixèrcit feudal en auxiliars proporcionats pels seus aliats germans, checs i russos, i en 1154 intrigó en el rival de Manuel, el seu cosí Andrónico, el comandant de Branicevo i de Belgrat, i va aplegar casi a prendre abdós ciutats fronterices. Açò va dur a Manuel a tindre que dirigir tres noves expedicions al Danubio. L'última d'elles, en l'hivern de 1154-55, va obligar finalment a Geza, que acabava de conéixer la mort del seu aliat, Roger II de Sicília, a fer les paus i acceptar l'estatus de client de Manuel.

L'inestabilitat en els Balcans no va desaparéixer en l'acort en 1155 en Geza II. En 1156, Manuel va propondre a l'emperador germà Federico I Barbarroja una aliança per a conquistar el regne d'Hongria, pero est la va descartar. Durant el periodo conflictiu de 1161 a 1172, Manuel va conseguir un equilibri de poder en la península italiana, que va evitar l'intervenció del rei de Sicília o de Federico I en els assunts dels Balcans.

En 1161, Manuel va reemplaçar al Gran Župan serbi de Rascia per Desa, pero est va demanar ajuda als hongaresos i es va aproximar de l'esfera germana, per lo que Manuel va tindre que dirigir tres campanyes contra ell en 1162, 1168 i 1172, i fent-li al final demanar perdó en una cerimònia d'humiliació pública.

En Hongria, en morir Geza II en març de 1162, va ser coronat el seu fill Esteban III, en contra de la tradició de coronar a un dels seus germans, Ladislao II o Esteban IV, que estaven en Constantinopla i eren recolzats per l'emperador. Ladislao II, va ser coronat en juny de 1162, pero va morir enverinat en giner de 1163, i el seu germà Esteban IV, coronat a continuació, no va ser acceptat pels hongaresos per pensar que seria un porrito de Manuel, i va ser vençut per Esteban III en juny de 1163. Esteban III tenia el respal de l'emperador germà i del duc de Bohèmia Vladislao II, vassall de l'emperador bizantí. Vladislav va actuar com a mediador entre Manuel i Esteban, i en 1164 es va firmar un tractat de pau, acceptant a Esteban III com a rei d'Hongria, i nomenant com a successor a Bela, el seu germà menut, al que se li va entregar com a feu Croàcia i Dalmacia, i se li va afegir després la regió de Sirmia, i se li va enviar a Constantinopla per a ser educat en la fe ortodoxa, a on va prendre el nom d'Allunte.

En paralel, des de finals de 1140, tres príncips russos es disputaven el domini de Rússia, el de Kiev, aliat d'Hongria, i els príncips de Súzdal i Galícia, clients dels bizantino. La Galícia, situada en les fronteres orientals d'Hongria, tenia un caràcter estratègic en el conflicte entre hongaresos i bizantino. En 1164, el nou príncip de Galícia, Yaroslav, es va apartar dels bizantino, i va aportar tropes a Esteban III d'Hongria. Per una atra part, el nou príncip de Kiev, Rotislav, va rebujar que el patriarca de Constantinopla poguera elegir al metropolita de la Rus de Kiev. Ademés, Andrónico Comneno, el primer i rival de Manuel, va escapar del palau imperial i es va refugiar en Galícia en 1165. Manuel va enviar a un membre de la família imperial a restaurar la situació en les corts russes i conseguir el regrés de Andrónico, sent conseguits abdós objectius. El príncip de Galícia va abandonar l'idea d'una aliança matrimonial en Hongria, i el príncip de Kiev va acceptar la nominació de l'elegit pel patriarca com Metropolitando de l'iglésia russa.

En els següents anys, els hongaresos varen intentar apartar a Bela del tro d'Hongria, i varen demanar ajuda als checs, els germans i el príncip rus d'Hálych. Varen trobar l'excusa en l'actitut ambigua de Manuel contra el vell Esteban IV, que seguia reclamant el tro. Esteban III no va entregar els territoris prevists en l'acort firmat, i Manuel va movilisar als seus eixèrcits en 1164 en Esteban IV al cap, alvançant fins al cor d'Hongria. Un nou acort es va firmar pel que Esteban III cedia Dalmacia, Croàcia i Sirmia, i Manuel no recolzaria a Esteban IV. Este es va refugiar en 1164 en la fortalea de Zemun, en el Danubio, a on va ser sitiat pels hongaresos, que varen sobornar a un sirviente, i Esteban IV va ser assessinat, en lo que la regió va ser conquistada pels hongaresos en abril de 1165. A finals d'eixe any, Manuel va liderar en persona el contraatac contra el rei d'Hongria i els seus aliats russos, contant en el respal de serbis, austríacs i del sultanato de Rum. Manuel va ocupar els territoris de Dalmacia i Croàcia en ajuda de tropes veneciano, i va capturar Zemun despuix d'un dur assalt.

En 1166, els hongaresos varen invadir de nou les regions de Sirmia i Dalmacia, pero els bizantins contraatacaron en tres eixèrcits, un cap a la frontera del Danubio, i atres dos a través dels Alps Transilvanos i a través dels Cárpatos, en direcció a Galícia, lo que no esperaven els hongaresos. En 1167, Manuel va atacar de nou en un vast eixèrcit (15000 soldats) per a trencar la resistència hongaresa. El 8 de juliol es varen enfrontar en la batalla de Sirmium i el general Andrónico Contostéfano va esclafar als hongaresos. Estos varen acceptar la pau, aixina com el domini bizantí de Sirmia, Dalmacia i Croàcia, varen donar rehens per a assegurar el seu bon comportament, varen pagar un tribut i varen aportar tropes a l'eixèrcit imperial. Ademés es va demanar que l'Iglésia hongaresa se subordinara al patriarca de Constantinopla. Manuel va conseguir el control de la costa del mar Adriático.

Com acordat, el príncip Bela, hereu d'Esteban III, havia vingut a Constantinopla en 1163, a on va ser nomenat “Déspota”, i es va celebrar el compromís matrimonial en María, filla porfirogéneta de Manuel, lo que permetia pensar en una futura unió de les corones imperial i hongaresa. No obstant, este pla va ser modificat en nàixer en 1169 Allunte, un fill de la segona dòna de Manuel, que va ser reconegut com hereu al tro imperial en març de 1171. Encara que es va trencar el compromís en María, Bela es va mantindre en la cort bizantina com “César”. En març de 1172, Esteban III va morir sobtadament, i una delegació hongaresa va vindre a Constantinopla a demanar que Bela es convertira en el nou rei. Manuel ho va acordar i ho va aclamar com a rei, una volta que aquell li va prestar jurament. Bela III d'Hongria es va casar en Inés de Antioquía, cunyada de Manuel, va mantindre la seua paraula i va anar sempre un aliat fidel de l'Imperi bizantí.

L'accés de Bela al tro hongarés va coincidir en el triumfo final de Manuel sobre Esteban Nemanja, el Gran Župan serbi de Rascia des de 1166 i fundador del regne migeval serbi. Al no poder resistir una incursió punitiva contra Sèrbia en 1172, es va presentar davant l'emperador com un peticionario, descalce i sense cobrir el cap, en un llaç en el seu coll i l'espasa en la seua mà esquerra. Va tindre que participar en la desfilada triumfal de Manuel en Constantinopla, i els serbis no varen plantejar més problemes durant el regnat de Manuel, mentres Hongria s'havia convertit en un estat client.

En general, el pla de Manuel per als Balcans va tindre èxit, assegurant les fronteres en Grècia i Bulgària, mantenint a Hongria com estat client, i favorint l'impuls econòmic en la zona occidental de l'Imperi. Els Balcans varen viure una fase d'esplendor fins a final de sigle per l'estabilitat conseguida pels emperadors Comneno, i la Pax byzantina de l'Imperi.

El Papat, l'Imperi Germà i els italians (1152-1180)

El Papat

Manuel pensava que la relació en el papa podia oferir-li molt políticament, corrent pocs riscs. Els bizantino acceptaven la primacia del honor al bisbe de Roma, pero no la primacia de jurisdicció. El cisma entre les iglésies alterava el debat polític més allà del debat teològic.

Durant el papat d'Adriano IV (1154-1159), Manuel va somiar en restaurar l'Imperi romà, al cost de l'unió entre les iglésies #ortodox i catòlica. Manuel li va oferir en 1155 al papa, enfrontat als normandos, una gran cantitat de diners per a la cúria i expulsar a Guillermo de Sicília, a canvi de rebre el señorío de tres ciutats de la costa del Adriático. L'aliança es va formar, pero l'unió va fracassar per la condició imposta pel papa de que es reconeguera la seua autoritat religiosa i secular sobre tots els cristians, lo que hauria segut rebujat pels grecs bizantins. Manuel jamai va ser tractat de “Augusto” per Adriano.

En paralel, hi havia una disputa entre Federico I i el papat, ya que Federico creïa que ell era emperador per ser elegit, i no per ser coronat pel papa. Despuix de la mort d'Adriano IV en 1159, varen aparéixer dos candidats per a reemplaçar-li, Víctor IV recolzat per Federico, i Alejandro III recolzat per la majoria d'iglésies i governants de la cristiandat llatina. Es va convocar un Concilie en Pavía en 1160 per a tractar el problema, del que Federico va eixir excomulgado, i que va donar orige a un cisma en l'iglésia occidental fins a 1177. Federico va decidir recolzar el pla de Manuel contra Sicília, si este recolzava a Víctor IV. La resposta de Manuel va ser cautamente positiva, pero entretant va entaular relacions en el papa Alejandro III, que li va escriure en 1161 demanant-li ajuda contra Federico, prometent-li “vanitats que no podia imaginar”, tals com reconéixer-li com a únic emperador romà. Manuel va reclamar ser “hereu de la corona de Constantino el Gran”, i va intentar convéncer a la cúria de la seua sinceritat, per a lo que va prendre mides dràstiques contra l'agitació antillatina en Constantinopla, va prendre part en discussions teològiques en la seua cort, i va participar en un sínodo en març de 1166 sobre una controvèrsia teològica sobre les paraules de Crist “El Pare és més gran que Yo”, en el que va fer una inteligent declaració final per a conciliar l'opinió bizantina i demostrar la seua simpatia per la teologia llatina. Es diu que Alejandro va abandonar l'assunt en 1167, pero va mantindre bones relacions en Manuel. En 1170-72, les iglésies grega i armènia varen treballar sobre les diferències teològiques entre elles. Sembla que en 1175, Alejandro i Manuel varen treballar en un tractat d'un front Cristià unit, pero les negociacions es varen trencar segons Juan Cinnamo perque Manuel insistia que l'imperi de Roma deuria pertànyer de nou a Bizancio, mentres el papa no ho acceptava perque solament ell podia governar en Roma. Sembla que Manuel va intentar fer del seu imperi un “cel segur” per als llatins, en contra del resentiment dels seus súbdits i l'oposició del seu patriarca, pero va fallar en conseguir l'unió de les Iglésies, i el papa no va complir en la seua part del tracte.

L'Imperi alemà

Des del seu accés al tro, l'emperador germà Federico I Barbarroja (1152-1189) va proyectar la seua ombra sobre la política exterior bizantina. Des del principi, va deixar clar que no mantindria el tractat de Tesalónica de Conrado III en Manuel. En morir Geza II, va haver rumors infundats sobre una suposta invasió de l'Imperi per Federico I, encara que este va mostrar poc interés pels assunts hongaresos.

A Federico li varen molestar els èxits inicials de Manuel en Apulia en 1155. En juny de 1156 va bloquejar vàries semanes l'embaixada bizantina que anava a discutir les condicions del seu casament en María, una neboda de Manuel, mentres Federico es casava en Beatriz de Borgoña, que li aportava el ducado de Borgoña i el comtat de Provença a l'imperi occidental, lo que millorava la jurisdicció feudal de la seua corona. Per a compensar-ho, va investir en 1156 a Enrique de Babenberg, casat en una neboda de Manuel, en el ducado d'Àustria en dret de descendència.

A finals de 1157 es varen reunir els enviats de Manuel i Federico per a preparar la campanya de 1158 contra Sicília. Federico va acceptar part del tesor que Axouch li va oferir, encara que este no li va informar de les negociacions de pau en Sicília per temor a represàlies. El tractat de pau Bizancio-Sicília de 1158 no va trencar les relacions entre els dos imperis, pero la mort de Bertha de Sulzbach en 1159, l'esposa germana de Manuel, va privar a la seua aliança de la seua més poderós advocat i el seu víncul efectiu més fort.

La “guerra freda” entre Federico i Manuel es va originar despuix de la mort de Bertha i en l'obertura del cisma papal (1160). Entre 1159 i 1160 es va discutir un pla de Manuel per a trencar el seu tractat en Guillermo I de Sicília i invadir conjuntament el regne normando, si Federico li permetia quedar-se en les marques d'Ancona i les ciutats costeres d'Apulia, pero sense èxit. Açò va dur a Manuel a canviar d'estratègia. Va establir contactes en rivals de Federico en l'àrea germana, en Luis VII de França i el comte de Toulouse, i en els governants d'Itàlia que s'oponien a la dominació germana de la Lombardía. Va intentar evitar la caiguda de Milà en 1162 davant Federico, i va finançar la reparació de les seues muralles en 1167, i va recolzar sempre a la Lliga Lombarda contra l'emperador germà. Va enviar a un dels seus millors generals a Venècia per a reforçar la resistència, i vàries ciutats italianes es varen acostar a l'òrbita bizantina. Es va acusar als bizantino d'enverinar la farina que va causar una epidèmia entre els germans en l'estiu de 1167. En 1172, el duc de Sajonia, Enrique el #León, de pas per Constantinopla en pelegrinage cap a Jerusalem, va conseguir la reconciliació dels dos emperadors, oferint-li el respal germà en la seua política hongaresa.

En 1173, les forces germanes, en respal veneciano, varen atacar Ancona, la base italiana de Bizancio. Federico va començar a negociar en el sultà selyúcida contra Manuel. La política occidental de Manuel estava en perill. Federico va invadir Itàlia en 1176, encara que l'eixèrcit germà va ser decisivament derrotat per la Lliga Lombarda en la batalla de Legnano. Açò va preparar la reconciliació entre Federico i el papa. En la Pau de Venècia de 1177, Alejandro III va rebre l'obediència de Federico, i el papa li va confirmar com a emperador d'Occident, per a sorpresa de la cort bizantina. De totes formes, ni Venècia ni Sicília infligieron greus danys a Manuel, els tractats en Pisa i Gènova es varen mantindre ferms, i el seu entente en el papa no es va vore afectada per les seues relacions en Federico.

Les Repúbliques marítimes italianes

Les tensions durant la guerra de Sicília i l'anexió imperial de Dalmacia, aixina com els excessius privilegis comercials venecians (sense imposts en les transaccions en l'Imperi), va comportar a finals de la década dels 60, la dissolució d'interessos veneciano-bizantino, existents des de 1127. Manuel sabia que s'aveïnava una guerra naval en Venècia, per a lo que necessitava tancar tots els ports del Adriático a les naus veneciano, i va decidir aproximar-se a Federico, lo que va millorar les seues relacions en els rivals comercials de Venècia, les repúbliques marítimes de Pisa i Gènova, que no havien volgut trencar en Federico. Manuel va firmar tractats en Gènova (1169) i en Pisa (1170), baixant del 10 % al 4 % els imposts en les transaccions en l'imperi d'estes dos ciutats. La crisis va esclatar el 12 de març de 1171, en el que entre dèu i vint mil venecians en territori imperial varen ser arrestats i els seus bens requisats, en el pretext de que havien incendiat el barri genovés de Gálata en Constantinopla, pero en realitat contra els excessos d'esta impopular minoria estrangera, i per les raons anteriorment enunciades. En represàlia, Venècia va enviar cent vint navío i va saquejar les illes de Quíos i Lesbos, pero colpejats per una epidèmia, i davant la resistència de la flota bizantina, varen tindre que replegar-se sense haver obtingut grans èxits. Les relacions entre abdós potències varen ser males fins a la mort de Manuel.

Bizancio i els Estats Creuats (1149-1175)

Despuix del fracàs de la segona creuada, Manuel va defendre el seu rol tradicional de defensor de l'Iglésia ortodoxa en Terra Santa, va ajudar a molts santuaris de Terra Santa, inclús si eren llatins, i es va presentar com a protector dels Llocs Sagrats, encara que este paper li corresponguera al rei de Jerusalem.

En 1149-50, els dos líders d'Antioquía i Edesa varen caure davant el líder musulmà d'Alep, Nur al-Din, i Manuel va intentar ajudar a les seues viudes oferint-los pretenents, pero vàries fortalees varen caure en mans musulmanes. La viuda de Antioquía, Constanza, es va casar en 1152 en Reinaldo de Châtillon, un cavaller francés que havia vingut en la segona creuada, ya que els seus consellers no volien que es casara en un home de l'emperador.

Entretant, havia renaixcut en Cilicia el separatisme armeni baix el príncip Thoros, que va derrotar a un eixèrcit bizantí en 1152 davant els murs de Mamistra. Manuel va intentar aliar-se en Mesud I, el sultà de Iconio i Reinaldo de Antioquía per a fer la guerra als armenis, pero estos no ho varen seguir.

En 1154, Damasc va caure davant Nur al-Din, en lo que la frontera nort dels Estats Creuats va quedar exposta als musulmans. Els creuats devien dedicar els seus recursos militars a protegir les seues fronteres, i necessitaven cobertura bizantina. El jove rei de Jerusalem, Balduino III, estava en edat de casar-se, i va buscar nóvia en la cort de Constantinopla en 1157. En setembre de 1158, la neboda de Manuel, Teodora Comnena, va aplegar a Tir com a nóvia per al rei, i va ser coronada reina abans de casar-se.

Reinaldo de Antioquía, al no rebre un subsidi bizantí, es va aliar en Thoros II i va fer una incursió devastadora en l'illa bizantina de Chipre en 1156, durant la guerra en Apulia. L'historiador Guillermo de Tir deploró les atrocitats comeses pels hòmens de Reinaldo. Despuix de saquejar l'illa i apoderar-se de les seues riquees, el seu eixèrcit va mutilar als supervivents, no sense abans obligar-los a recomprar les seues raberes a preus exorbitantes en lo poc que els quedava. El botí conseguit assegurava la riquea d'Antioquía durant molts anys, i els invasores es varen tornar a la seua terra.

En l'hivern de 1158, Manuel va marchar en un enorme eixèrcit sobre Cilicia, tan ràpidament, que l'armeni Thoros II va tindre que fugir a les montanyes, i les principals fortalees varen caure en mans bizantines. Davant este alvanç, Reinaldo de Châtillon aterrorizado, es va donar conte de que no podia resistir i que no podia esperar ajuda de Balduino III de Jerusalem que no havia aprovat l'atac a Chipre, per lo que solament li va quedar l'opció de sometre's. Es va presentar davant l'emperador vestit de penitente, en una corda al voltant del coll i sostenint l'espasa per la punta, mentres li demanava perdó. Manuel va ignorar inicialment al prostrado Reinaldo, pero al final va acceptar perdonar-li si Reinaldo passava a ser vassall imperial i acceptava un patriarca grec en Antioquía en lloc de llatí. Havent restaurat la pau, una gran processó ceremonial d'entrada de l'eixèrcit bizantí en Antioquía va tindre lloc el 12 d'abril de 1159, en Manuel a cavall en totes les seues insígnies, mentres darrere d'ell anaven a peu Reinaldo de Antioquía i Balduino III de Jerusalem, este nouvingut. Manuel va estar huit dies en Antioquía, en els que va dispensar justícia als ciutadans i va presidir jocs i tornejos organisats per a la plebe, en els que va demostrar les seues habilitats caballerescas. Este ceremonial va sagellar l'aliança entre Manuel i els francs d'Ultramar, en les seues obligacions i drets. Respecte a Cilicia, Manuel va permetre a Thoros II mantindre la majoria de les fortalees que havia conquistat i solament va restaurar el control imperial sobre l'àrea costera.

En maig de 1159, junt en Reinaldo i Balduino, va llançar una campanya contra Nur al-Din, el governador de Síria, dirigint-se a Alep. Este li va oferir la pau i va lliberar a uns sis mil presoners cristians, capturats en vàries batalles des de la segona creuada. Manuel llavors, aparentment satisfet per lo conseguit, va decidir tornar-se a Constantinopla. En el seu camí de regrés, les seues tropes varen ser sorpreses pels turcs selyúcidas, pero Manuel va conseguir una victòria total i els va dispersar. A l'any següent, va lliberar la regió d'Isauria, en Àsia Menor, de la presència selyúcida. Sembla clar que Manuel desijava recuperar Antioquía per a l'Imperi, pero volia també utilisar als llatins i a Occident per a reforçar la posició de l'Imperi, i per a això buscava mantindre als creuats en situació de dependència de l'Imperi bizantí.

Quan enviudó en 1159, Manuel es va dirigir a les corts llatines d'Ultramar per a buscar una nóvia, deixant l'elecció en mans de Balduino III, que va propondre a Melisenda de Trípoli. Pero quan Reinaldo va ser capturat per Nur al-Din (novembre 1160), i Antioquía necessitava un protector, Manuel va triar a María de Antioquía, en la que es va casar en Nadals de 1161.

Despuix de la mort de Balduino en 1162, Manuel va necessitar temps per a establir bones relacions en el seu successor Amalarico I, que sospitava de les intencions de Bizancio. Antioquía estava baix l'influència de Bizancio, i més quan el seu nou príncip, Bohemundo III, cunyat de Manuel, va ser capturat per Nur al-Din en la batalla de Harenc (agost 1164), junt en atres líders cristians. Davant el perill musulmà, Manuel va enviar un fort contingent militar i Nur al-Din es va retirar. Amalarico va negociar la seua llibertat en l'estiu de 1165 en els diners de Manuel, i llavors Bohemundo va vindre a Constantinopla, i va tornar en un patriarca grec a Antioquía, complint el jurament fet per Reinaldo en 1158.

Amalarico I va buscar una nóvia en Bizancio. Una neboda-neta de Manuel, va aplegar en agost de 1167, i va ser coronada abans de la boda. Esta boda estava lligada a l'ambiciós proyecte de Amalarico d'invadir Egipte, el més ric i populós dels estats islàmics, contant en l'ajuda dels bizantino. A Manuel, el pla li convenia per a evitar possibles ambicions de Amalarico sobre Antioquía, mantindre un deute militar del rei de Jerusalem en ell, i compartir possibles guanys territorials. L'expedició va supondre una extraordinària demostració de poder per part de l'Imperi, a causa del gran eixèrcit i flota enviats, pero també va significar una gran cost per als bizantino. L'invasió d'Egipte esperava contar també en cert respal de la població local copta que duya vivint més de cinccents anys baix el poder musulmà.

Manuel va reclamar tributs a Egipte, com es feya abans de l'arribada dels àraps. Amalarico sense esperar-li, va atacar Egipte en autumne de 1168 i va aplegar fins a El Caire, pero la violència indiscriminada dels francs (matances en Bilbeis) va arruïnar una possible conquista fàcil, i va facilitar que els egipcíacs demanaren ajuda a Nur al-Din. L'or bizantí va convéncer a Amalarico de retirar-se i tornar a l'any següent en els bizantino. L'acort era que Manuel prendria les àrees costeres, i Amalarico l'interior. En juliol de 1169, una imponent flota (entre 200 i 300 naus, de les que 60 per a transportar la cavalleria) va partir de Constantinopla, pero els bizantino varen vindre en sol 3 mesos d'avituallamiento, lo que sembla indicar que el seu objectiu no era conquistar Egipte, sino establir una cap de pont en la desembocadura de el Nilo. Les forces conjuntes no varen aplegar al port de Damieta fins a finals d'octubre, quan els recaptes s'estaven acabant. Amalarico desconfiava del verdader objectiu dels bizantino i va permetre que el sege es prolongara. El comandant bizantí es va cansar i va ordenar a les seues tropes començar l'assalt. Mentres, Amalarico negociava una rendició pacífica de la ciutat, i l'assalt va ser cancelat. Les tropes bizantines estaven famolenques i res els retenia allí. Es varen afanyar a pujar a bordo de les seues naus i tornar a casa. La major part de la flota bizantina es va perdre durant les tormentes del viage de regrés. El fracàs en la cooperació plena entre creuats i bizantino va fer que l'operació fracassara.

En febrer de 1169, Thoros II d'Armènia va morir i va ser reemplaçat pel seu germà Melias I, que es va aliar en Nur al-Din i va conquistar les tres principals ciutats de Cilicia, obligant a reforçar els llaços de Constantinopla en Antioquía i Jerusalem. En 1170, un terremot va colpejar Antioquía, destruint la Catedral i ferint mortalment al patriarca grec, que va ser reemplaçat per un llatí.

En 1171, Amalarico va vindre a Constantinopla despuix de la caiguda d'Egipte davant Saladino, i Manuel va organisar una gran recepció ceremonial, subrallant la dependència de Amalarico. Jerusalem es va convertir en un satèlit bizantí, i Manuel va poder actuar com a protector dels Llocs Sants. En 1177, una flota bizantina de cent cinquanta navío acordada entre Manuel i Amalarico, es va presentar en Acre per a coordinar la conquista d'Egipte en la creuada de Felipe d'Alsàcia, pero est va renunciar a finançar i participar en ella, i el proyecte es va abandonar.

En 1175, Manuel va comunicar al Papa Alejandro III que havia restaurat la ciutat de Dorilea en el replanell anatolia, i que el camí cap al Sant Sepulcro era segur per als grecs i els llatins. Per a lluitar contra els infels i reforçar la seua aliança en els estats creuats, va demanar ajuda al Papa, que va proclamar una creuada. Estes esperances es varen diluir en la derrota davant els selyúcidas en 1176, en Miriocéfalo.

Bizancio i els turcs selyúcidas (1162-1180)

El selyúcida Kilij Arslan II va succeir al seu pare Mesud I en 1156 com a cap del sultanato de Rum, en Anatolia, en capital en Iconio. Manuel havia tingut bones relacions en Mesud, i va conseguir un primer acort en Arslan en 1158, encara que este es va enfrontar a ell en 1159. En 1162, Arslan va vindre a Constantinopla demanant el respal de Manuel contra els seus enemics turcs, i va ser tractat en gran magnificencia. Es va convertir en client de l'emperador, prometent-li tropes, va rebre un gran tesor, i es va comprometre a traspassar-li la ciutat de Sivas. No obstant, en els anys següents, Arslan no va complir certes promeses, no va tornar la ciutat de Sivas, i es va ser estenent per Àsia Menor, frenat solament per l'emir d'Alep, Nur al-Din. Per a molts historiadors, Manuel va cometre un error estratègic al no llimitar en eixe moment el poder de Kilij Arslan. En morir Nur al-Din en 1174, Arslan va expulsar als turcs danisméndidas dels emirats de Anatolia i va ocupar vàries ciutats i fortalees de la Capadocia, pero va refusar cedir eixos territoris a Bizancio.

Manuel va vore com Arslan s'assentava com una monarquia forta en Àsia Menor. L'aliança en est li havia permés mantindre oberta la ruta a Terra Santa a través de Constantinopla i Àsia Menor, lo que li va permetre consolidar i estendre la seua ret d'amics occidentals, pero esta aliança ya no era útil. En Síria i Palestina, la mort de Nur al-Din va permetre l'extensió del poder de Saladino, el seu lloctinent en Egipte, que va prendre Damasc i va estendre la seua influència al restant de Síria, amenaçant al regne de Jerusalem, en mans ara de Balduino IV, un jove leproso de tretze anys, i en Raimundo III de Trípoli com regente, partidari de Federico Barbarroja. Manuel va decidir organisar una creuada. En Àsia Menor va reclamar infructuosament les ciutats d'Amasya i de Neocesarea, i va començar la reconstrucció de les ciutats de Dorilea i Soublaion en el replanell, en les principals rutes a través de la península. Manuel va apelar al papa per a obtindre ajuda creuada occidental, que va passar el mensage al rei de França i els seus nobles. A finals de 1175 va alvançar cap a les terres altes de Frigia i les fonts del riu Menderes. Fortificó el lloc de Menge, per a assegurar l'arribada a Iconio des de l'oest. Va intentar conquistar la ciutat al nort de Amasya, pero no ho va conseguir, i va enviar una atra força per a saquejar Neocesarea, uns 100 km a l'est, com a element de distracció mentres ell atacava Iconio.

En l'estiu de 1176, va liderar una gran expedició de trentacinc mil hòmens contra Iconio, que incloïa tropes sèrbies, hongareses i d'Ultramar, en una llongitut de més de setze quilómetros, segons li va escriure Manuel a Enrique II d'Anglaterra. Buscava conquistar Iconio, i no solament un tractat en el sultà. Va alvançar a través de la vall del riu Menderes, una curta ruta, encara que difícil, a través del territori turc i va aplegar fins a la seua base en Soublaion. Arslan li va oferir conversacions de pau, pero Manuel les va rebujar. Est va eixir de Soublaion travessant el desert en bon orde, pero molt llent pel vast tren d'equipage. El sultà li va esperar en l'estret pas de Tzivritze, prop de la fortalea de Miriocéfalo, a un dia de marcha de Iconio. La columna bizantina, de varis quilómetros de llarc, tenia una vanguarda i una retaguàrdia, en el tren d'equipages en el mig, i en dos cossos de tropes a dreta i esquerra. El 17 de setembre, la vanguarda protegida per l'infanteria va recórrer el pas i va ordenar un alt al final d'ell. En eixe moment, els turcs varen atacar l'ala dreta de les tropes d'escolta comandada per Balduino de Antioquía, que va morir en el combat, i els bizantino varen tindre fortes pèrdues. Els turcs varen bloquejar el centre del pas i varen crear una gran confusió. En l'ajuda del cap de la retaguàrdia, Manuel va poder reunir-se en la vanguarda. L'eixèrcit estava casi intacte, llevat l'ala dreta. Tan pronte com Arslan li va oferir la pau, Manuel la va acceptar. Era irreal pensar en conquistar Iconio en haver perdut el seu tren de sitie, pero també havia perdut els nervis durant i despuix de la batalla, segons nos va contar Guillermo de Tir.

Els térmens oferits per Kilij Arslan varen ser generosos. Podia retirar-se en el seu eixèrcit en pau, pero devia destruir les fortalees que havia alçat en Soublaion i en Dorilea. Va destruir la de Soublaion en retirar-se, pero li'l va pensar millor en la de Dorilea en estar ya en territori bizantí. El sultà li'l va tornar a exigir, pero Manuel ho va rebujar. El sultà va enviar un eixèrcit per a invadir la vall de Menderes, pero va ser derrotat pels bizantino.

Els últims anys (1176-1180)

Per als últims anys, devem basar-nos principalment en Nicetas Coniata, crític en Manuel, ya que la crònica de Juan Cinnamo es termina abans de la batalla de Miriocéfalo.

El prestigi de l'Imperi bizantí es va vore grandemente danyat per eixa derrota. Semblava que la política exterior de Manuel era irreal i se li vea aïllat de l'Oest. El tractat del papa en Federico I en 1177 no li va mencionar com un possible aliat d'abdós parts. Federico va passar a controlar la Romaña i la marca d'Ancona, i va entaular relacions en Kilij Arslan, pese a les protestes de Manuel.

La documentació existent nos indica que entre 1177 i 1179, els dos emperadors varen practicar una doble diplomàcia, per un costat buscant aliats contra l'atre, i per un atre discutint el problema de l'unitat de la cristiandat, tal com Federico li havia promés a Alejandro. Les relacions de Manuel en Alejandro s'havien deteriorat, ya que el papa no volia una renaixença eclesiàstica grec en Antioquía. En 1178, Manuel i el patriarca de Constantinopla varen negociar en l'Iglésia armènia, que en el sínodo d'Hromgla (1179), varen acceptar l'ortodòxia dels grecs. En el discurs inaugural del tercer Concilie de Letrán en 1179, es va reclamar inequívocament la supremacia papal sobre l'iglésia de Constantinopla. En 1180, Manuel va fer un intent de modificar el catecisme per als apóstatas musulmans, per a que no tingueren que abjurar d'Alá, al mateix temps que de Mahoma. Manuel creïa estar alineat en este tema en la política papal, per lo que quan el sínodo bizantí es va opondre, els va amenaçar en un ampli Concilie, i en discutir el tema en el papa.

De 1176 a 1178, durant la creuada de Felipe de Flandes, Manuel va intercanviar vàries embaixades en Enrique II d'Anglaterra. En 1178, Manuel va enviar una embaixada a Luis VII, en Felipe com a intermediari, per a concertar el compromís del seu fill de dèu anys, Allunte, en la filla de huit anys de Luis, Inés de França, que va vindre a Constantinopla en 1179. Els esponsales varen tindre lloc en març de 1180, poc despuix dels de la seua filla major, María, en Raniero de Montferrato, que va ser investit com “César” i va rebre un feu en Tesalónica. En abdós ocasions, tot va estar acompanyat per esplèndides cerimònies. Estos matrimonis varen terminar en l'aïllament diplomàtic de Manuel. Unir-se a la casa real dels Capetos va ser un gran èxit, ya que estos gojaven de la màxima confiança del papa i dels senyors d'Ultramar, i va terminar en les sospites que existien des de la segona creuada sobre els bizantino. El pedigrí dels Montferrato no era grandiós, pero estava lligat als Hohenstaufen i als Capetos. Per a salvaguardar les seues fronteres, va acordar en els seus aliats, Bela d'Hongria, Kilij Arslan i atres príncips creuats, que recolzaren la successió del seu fill. Respecte al seu cosí i enemic Andrónico Comneno, que estava exiliat més allà del norest de l'Imperi, Manuel li va demanar vindre a Constantinopla, a on es varen reconciliar en una emotiva cerimònia, i Andrónico es va comprometre a protegir al jove emperador.

En 1179, Federico I li va escriure a Manuel tractant-li solament com a rei dels grecs, demanant-li reconéixer l'autoritat de Barbarroja, i sometre's al papa. En eixe mateix any, Manuel va conseguir un acort en els venecians, va lliberar a molts presoners i va acordar les #compensació per les seues propietats perdudes. L'última campanya de Manuel es va produir en l'hivern de 1179-80 per a lliberar la fortalea de Claudiópolis, actual Bolu. En Cilicia, la ciutat de Tarso va tornar a mans imperials en 1180. Els principats russos i el regne de Geòrgia es varen mantindre en la comunitat bizantina, mentres Hongria i Sèrbia no plantejaven problemes majors. La política exterior bizantina havia fet un gran camí des de la segona Creuada, per lo que la humiliació de 1176 va ser un revés menor.

La guerra sense fi des de feya anys, i la derrota de Miriocéfalo, varen afectar a la salut de Manuel. L'emperador va caure greument malalt en agost de 1180, i va morir el 24 de setembre de 1180 despuix d'una llenta agonia enfebrecida. La derrota de Miriocéfalo va supondre el final de les tentatives bizantines de recuperar el replanell de Anatolia. És més, com despuix de la batalla de Manzikert (1071), l'equilibri entre les dos potències va escomençar a decantar-se cap als turcs, que despuix de la mort de Manuel alvançaran cap a occident, ocupant territori bizantí.

Allunte II Comneno va heretar el tro a la mort del seu pare en 1180, pero en ser massa jove (12 anys), la seua mare, María de Antioquía, va assumir la regència, delegant els assunts d'Estat en el protosebasto Allunte Comneno, nebot de Manuel, provocant un gran resentiment familiar i de la població. La política pro-occidental de María i el tractament preferencial als mercaders italians, li va fer adquirir ràpidament enemics en la cort i en la majoria del poble. En 1182, Andrónico I Comneno, primer germà i rival de Manuel, va liderar un tumult en la que es va produir una massacre de llatins en Constantinopla. Andrónico va forçar a Allunte a condenar a mort a la seua mare, i llavors, en secret, el chicon va ser estrangulat, i el seu cos tirat al mar. Andrónico va governar durant dos anys solament, fins que va ser depost per un alçament popular, en lo que va terminar la dinastia dels Comnenos.

L'Imperi bizantí en l'era dels Comneno

L'época dels Comnenos supon una edat d'or de l'historiografia bizantina, per les obres d'Ana Comneno (la Alexiada), de Juan Cinnamo, el secretari de Manuel (història del periodo 1118-1176), i de Nicetas Coniata, secretari dels emperadors Ángelos (història del periodo 1118-1207). L'obra de Cinnamo és senzilla, concisa i favorable a Manuel, mentres que la de Coniata és de major penetració i crítica en Manuel. L'aversió d'abdós als llatins nos dona una image del nacionalisme bizantí en formació. Existixen ademés múltiples fonts occidentals i eslaves sobre el regnat de Manuel I Comneno, aixina com cartes i documents d'autors bizantins de l'época, i decrets imperials.

En el XI, l'Imperi bizantí va travessar una gran crisis, en derrotes davant els turcs selyúcidas que es varen apoderar de part de Anatolia, i davant els normandos que varen conquistar l'Itàlia del sur i podien atacar els Balcans. Durant el XII, la competició pel poder es va llimitar a la família Comneno-Ducas, mantenint un sentiment dinàstic. Els dos primers emperadors Comneno, Allunte I i Juan II, varen reorganisar l'eixèrcit adoptant tàctiques occidentals (ballesta i cavalleria pesada), i en l'ajuda dels creuats, varen poder recuperar la costa rica i poblada de Anatolia, i deixar l'interior pobre als turcs. La ciutat d'Antioquía, conquistada pels creuats, va ser reclamada per Bizancio, ya que era un dels cinc patriarcats de l'Iglésia ortodoxa, pero sense èxit. Tenien ademés dos conflictes ideològics, un en l'Imperi germà sobre el títul Imperial Romà, i un atre en el papat sobre l'Iglésia cristiana predominant.

Des de la primera creuada, Bizancio es va vore més involucrat en l'Europa occidental. Controlar els Estats Creuats es va convertir en un objectiu de la política exterior de l'Imperi, pero integrant la presència llatina en l'Est. Els Comneno varen pensar que es podia aïllar i absorbir a estos Estats Creuats, i la seua política cap a ells va supondre “portes obertes” per als occidentals, que acceptaven els favors imperials i servien als interessos imperials. No obstant varen deprendre que els països de l'Oest no ignorarien les amenaces sobre les terres d'Ultramar, com ho va mostrar la caiguda d'Edesa en 1144.

Constantinopla i les províncies

El XII va ser pròsper en l'Imperi, en un gran desenroll de la seua agricultura, ciutats, comerç i #manufactura en les terres gregues, mentres que l'Àsia Menor ho va fer en el XIII. En la costa jónica i l'Egeo, es va sofrir en el XII de pirateria i invasions pels musulmans i els italians, lo que explica els tractats imperials en Venècia, Gènova, Pisa i els Estats Creuats per a reduir les hostilitats en el mar.

Constantinopla

Era la capital del Imperi bizantí que llegitimava a l'emperador, la Nova Roma, comparable a Bagdad en tamany i esplendor, de prop de mig milló d'habitants, destacant els seus palaus i la bellea de les seues iglésies. Ací vivia l'emperador, es consagrava als bisbes i era el centre de recaptació d'imposts. Constantinopla era la Polis, reina de les ciutats, inviolada baix la protecció de la Verge Mare de Deu.

Era una ciutat cosmopolita en numeroses construccions del seu passat romà: aqüeducte de Valente, mausoleus imperials de Constantino i Justiniano, fortificacions de Teodosio II, monuments d'emperadors, el palau de Blanquerna i el Gran Palau. Ademés destacaven les iglésies dels Sants Apòstols, i la de Santa Sofia. Pero darrere d'estos monuments, hi havia una típica ciutat migeval en els seus ombrosos carrerons, carrers convertits en lodazales de fanc, i barraques fràgils per als pobres, al voltant de chicotetes capelles veïnals. Els comerciants operaven en locals llogats a les iglésies o monasteris. Els gremis varen tindre poca importància en esta época. Hi havia molt control econòmic per part del prefecte, salve per als italians que contribuïen al creiximent continu del comerç en l'imperi, lo que va crear friccions en les autoritats bizantines.

Manuel va deixar la seua marca com restaurador de palaus. El Gran Palau, pròxim a Santa Sofia i al mar de Mármara, es va convertir en el palau imperial per excelència, i el de Blanquerna en el palau dels Comneno. En el restant de la ciutat, Manuel es va concentrar en treballs públics, va millorar el suministrament d'aigua i va restaurar la columna de Constantino aixina com iglésies o monasteris en l'interior de la ciutat.

Àsia Menor

Fins a la derrota de Manzikert en 1071, Constantinopla havia segut el centre geogràfic d'un imperi basat en Àsia Menor, i despuix de la conquista turca, va bascular cap als Balcans. Els Comneno varen restaurar una administració imperial poc a poc: Allunte I va dur als turcs llunt de la mar i va construir fortalees en la costa, Juan II va construir fortalees per a guardar l'aproximació a les valls i terres costeres, i Manuel I va completar la llínea defensiva i va construir ciutats fortificadas en el mateix replanell.

Manuel va reorganisar tot l'Àsia Menor occidental, creant noves províncies o themas (Milasa i Melanudio, i Neokastra), enfortint-les i establint noves guarnicions per a protegir-les (Dorilea i Soublaion). Va fundar vàries chicotetes fortalees en els districtes fronteriços per a controlar els passos des del replanell anatolia cap a les planures de la costa. La guarnició va ser reclutada de llauradors sense terra, als que va oferir terres prop de les fortalees. Va millorar les defenses de la ciutat estratègica d'Antalya i d'atres places costeres. Les planures costeres i les valls dels rius varen florir, en una interdependencia comercial entre la costa i l'interior de Anatolia, en la que la fira de San Miguel l'Arcàngel en Chonai, jugava un rol important en l'intercanvi de productes entre la costa i l'interior. Al final del seu regnat, Manuel controlava les riques terres baixes agrícoles de la península, deixant als turcs les zones montanyoses i el replanell menys hospitalari. Al no dominar el centre de Anatolia, la tendència de les regions costeres a independisar-se (p.i. Cilicia i Antioquía) es va accelerar.

Els Balcans

L'Imperi depenia de la riquea agrícola de Grècia, Macedònia i Tracia. En les terres altes, els valacos i els eslaus eren agricultors, pastors i ortodoxos, i no existia hostilitat religiosa. Els tumults contra els bizantino varen ser regionals i aristocràtiques, abans de devindre en nacionals i populars. Els Comneno, i sobretot Manuel, varen restaurar la frontera externa dels Balcans establida per Basilio II. Va mantindre a Sèrbia baix control feudal, va impondre l'estatus de client a Hongria, i va restaurar Dalmacia a l'imperi.

En les ciutats i ports grecs, el comerç va florir a partir de el XII. El creiximent de les ciutats va estimular l'agricultura i la producció manufacturera. Els Comneno varen cedir llauradors als propietaris de les grans finques, i el campesinado lliure casi va aplegar a desaparéixer. La prosperitat del camp no necessitava de millores tècniques, i el llaurat romà s'adaptava be als terrenys mediterràneus. La famosa fira comercial de Sant Demetrio, el 26 d'octubre en Tesalónica, la segona ciutat de l'imperi, rebia i distribuïa productes dels països occidentals i dels Balcans. Respecte a l'indústria manufactura, Corinto produïa textils, Atenes tenyidas i sabons, i Tebas era el major productor de sedes de l'Imperi. Açò va produir especialisació i divisió del treball entre les ciutats, i va atraure als comerciants italians i als judeus.

El sistema dels Comnenos

L'Imperi Comneno va estar fortament centralisat i va tindre totes les funcions d'un estat preindustrial: eixèrcit i armada permanent, burocràcia i imposts desenrollats. L'estructura del règim era familiar seguint un estatus jeràrquic suprem i els llaços familiars en l'emperador Comneno. La noblea no era una “noblea d'espasa”, sino una aristocràcia centralisada de caràcter militar i patrimonial, dependent del favor monàrquic. Les famílies que no pertanyien a l'èlit Comneno varen perdre estatus social i es varen convertir en una aristocràcia de “segona classe”. Eixe caràcter patrimonial va ser una fortalea per a assegurar l'imperi com el seu domini, pero una debilitat davant el repartiment entre hereus. Les reclamacions al tro podien vindre de dins de la família Comneno, més que d'atres famílies rivals (Ducas, Gabras,…), i va fer que els parents es veren com a rivals i buscaren respals externs en la família de les seues esposes o dels seus aplegats.

Els llímits territorials de l'Imperi varen ser conseqüència de l'equilibri entre un emperador militar mòvil i un poder imperial centralisat. La capital depenia de les províncies per a l'importació de matèries primeres, diners, aliment, hòmens i bens manufacturados. En les províncies, el centralisme imperial devia acomodar-se a les èlits locals, a on varen aparéixer mecenages pel sistema aplicat per Manuel de pronoia (concessió de terres i ingressos estatals als soldats). La capital necessitava més a les províncies, que estes a Constantinopla. Manuel va cedir en pronoia la ciutat de Tesalónica i la seua regió al marqués de Montferrato, casat en la seua filla María.

Sembla que existia una certa desafecció de la població bizantina en Àsia Menor cap a l'emperador de Constantinopla, per la pèrdua d'atracció de l'Imperi i els abusos fiscals dels funcionaris en les províncies. Quan no estaven en guerra, els intercanvis comercials entre grecs i turcs es feyen sense problemes. La interpenetración entre abdós móns era profunda. Va haver grecs bizantino en la cort del sultà de Iconio, de la mateixa manera que va haver turcs en la cort dels Comneno. Molts llauradors prop d'Iconio eren grecs ortodoxos, ya que els turcs no feyen proselitisme religiós, i permetien que els prelats grecs es desplaçaren pel seu territori. Davant els turcs danisméndidas que practicaven la yihad, els grecs demanaven protecció a l'emperador de Constantinopla o al sultà de Iconio, en funció de quin creïen que els protegiria millor.

Els governadors de província, provinents tots de les èlits de la capital, i a sovint en llaços de parentesc en la família imperial, ocupaven els seus llocs durant uns pocs anys en Orient, en Occident o en les illes, pero vivien en la capital, prop de l'emperador, i delegaven la gestió de les seues terres. Si un parent de l'emperador vivia en província, era que estava exiliat i per lo tant sense poder eixercir influències. Açò implicava que la competició per l'Imperi es jugava en Constantinopla, o en la guarnició de l'eixèrcit central. A la mort de Manuel I, va haver tentatives d'usurpació pero sense que hi haguera rebelions provincials. El control de les províncies per l'intermig de parents va ser fràgil, i es va desenrollar una certa indiferència de les poblacions provincials de cara al poder central.

El govern de Manuel I Comneno (1143-1180)

El problema del Imperi bizantí en el XII va ser gestionar la tensió entre un tipo de feudalisme d'estat burocràtic centralisat, front a un atre basat en les províncies. El rol del govern central va ser omnipresent: va falcar moneda, va pagar salaris i pensions, i va rebre imposts. Les propietats de la Corona eren immenses. Els archius del fisc eren complets i res escapava a la seua vigilància. L'estructura d'estat de l'Imperi bizantí li va permetre mantindre un eixèrcit permanent, un sistema d'imposts regular i un poder judicial civil especialisat.

l'eixèrcit va ser reformat profundament per Manuel, millorant l'armament (llances, escuts, armadures) i la perícia de la seua cavalleria (entrenament estil occidental), i estenent el sistema de pronoia a tots els soldats, en lloc de pagar-los un sòu. Encara que el desembós inicial devia fer-ho el propi soldat, este sistema va atraure a llauradors i artesans, que varen abandonar els seus antics oficis pel estatus social que reportava, pero va disminuir la moral de les tropes d'èlit en desaparéixer els seus privilegis. Va haver un reclutament massiu d'estrangers, que vivien com a grups ètnics separats. Segons Coniata, esta reforma es va fer a un cost enorme, desenrollant un eixèrcit que després es va revelar incapaç de defendre l'Imperi, i aportant massa beneficis als estrangers. Per un atre costat, l'armada bizantina mai va ser molt impressionant, i depenien de les repúbliques marítimes italianes per a la defensa naval.

l'administració provincial va ser organisada en tres majors circumscripcions en Europa (Grècia-Peloponeso, Tesalónica i Macedònia-Tracia), mentres que en Àsia Menor es varen mantindre les chicotetes antigues províncies. L'administració militar i provincial sempre es va vore mediatizada per l'emperador. Els governadors provincials podien supondre un perill d'estat quan l'emperador estava absent, per lo que este buscava persones pròximes a ell per a estos llocs, i en una duració curta, un mandat de tres a quatre anys, en control fiscal central i auditoria al final.

Tres aspectes clau del govern de Bizancio varen ser el cerimònial, el señorío i la indivisibilidad de l'autoritat de l'emperador. El ritual i l'administració sempre varen ser de la mà en el procés de govern. El ceremonial va ser menys aparatoso que en els emperadors macedonios de el X, pero es va aplicar als nous títuls, victòries militars, diplomàcia i família imperial. El señorío es va aplicar a tots els nivells de la societat, des de la noblea als funcionaris imperials i els individus privats. Per últim, l'emperador bizantí autocràtic no estava subjecte a la llei i usava la seua omnicompetencia imperial.

Respecte a les comunicacions, la llínea oficial era formulada inicialment per oficials seculars, sobretot el logoteta del dromo; els mensages imperials s'enviaven en primera instància a l'Iglésia, que els disseminava per tot l'Imperi a través del clero i els bisbes; la propaganda oficial suponia una retòrica sofisticada, preparada pels educats per als educats, i no per al poble pla.

El govern de la noblea militar va fomentar i va favorir la gran propietat, en especial llaica. Els militars varen ser la classe dominant dins de l'Estat, i l'eixèrcit engulló les forces de l'Imperi. Tots aspiraven a entrar en l'eixèrcit, ya que era l'única professió lucrativa. La població civil va caure en la misèria pels tributs a pagar. En les ciutats molts habitants varen vendre la seua llibertat per entrar al servici d'un gran senyor i gojar de la seua protecció. Esta conversió de població en siervo mostra el progrés del procés de feudalisació que va debilitar l'organisme estatal de Bizancio, i duria a la solsida interior de l'Estat despuix de la mort de Manuel.

L'Emperador i la família imperial

Manuel I Comneno es va revelar com un sobirà lluent i polifacètic, un general nat i valent guerrer, ademés d'un diplomàtic ingeniós i un estadiste d'idees grans i audaces. Era un autèntic bizantino, impregnat de l'universalitat de l'Imperi, cultivat en les arts, la teologia i les ciències. Al mateix temps, era un cavaller a l'estil occidental, influenciat pel contacte en els creuats, que organisava tornejos de cavalleria en els que va participar. Es diu que va introduir la novetat dels pantalons en la societat bizantina. Es va casar dos voltes en princeses occidentals que varen donar un nou aspecte a la residència imperial de Bizancio, a on regnava una atmòsfera d'alegria i de goig de viure. En la seua cort ya no hi havia la majestuosidad oriental anterior, sino una elegància sotil i caballeresca de cort occidental. Els estrangers occidentals invadien la cort i ocupaven alts càrrecs, per a despit dels grecs.

El primer matrimoni de Manuel va ser concertat pel seu pare, Juan II, en una princesa germana, Bertha de Sulzbach (1110-1159), cunyada de l'emperador germà Conrado, com una aliança contra Roger II de Sicília, i quan Manuel no estava previst que heretarà el tro. Bertha va aplegar a Constantinopla en 1142, pero Manuel va mostrar dubtes sobre l'elecció “per ser estólida, piadosa i obstinada, i no amar els cosmètics”. En 1144, Manuel va enviar un diplomàtic a la cort germana per a millorar els acorts prevists per no ser Bertha de sanc imperial. La boda es va celebrar en 1146. Varen tindre dos filles, María (1152-1182) que es va casar en Rainiero de Montferrato en 1180, i Ana que va morir als quatre anys d'edat (1154-1158).

A la mort de Bertha en 1159, Manuel va buscar una nova esposa entre els Estats Creuats d'Ultramar, i es va casar en 1161 en María de Antioquía (1145-1182), filla de Raimundo i Constanza de Antioquía, en la que va tindre un fill, Allunte II Comneno (1169-1183), que li succeiria com a emperador a la seua mort en 1180.

Manuel va tindre ademés varis fills illegítims, un fill en Teodora Vatatzina, un atre fill en María Taronitissa, i a lo manco, atres dos filles en atres amants.

Manuel va usar la política matrimonial per a buscar aliances en la seua política exterior. Va donar prioritat als seus matrimonis en el món Llatí, i va estar preparat per a exportar princeses imperials a les corts llatines cristianes. Internament, va favorir els #casament entre les famílies Comneno i Ducas, mantenint un control d'estes unions, per a evitar que es formaren faccions contra ell. Manuel va favorir en llocs oficials i militars a aquells de la seua sanc, o lligats a ella.

Per una atra part, en general, la política de Manuel va ser laxa en els seus parents quan va haver tentatives de #alçament, salve en el seu cosí Andrónico que reclamava l'herència imperial.

La Cort

Els més alts rancs de la cort corresponien a la família imperial. Manuel seleccionava molts dels seus comandants militars, navals, i governadors provincials, dels seus familiars propencs. L'aristocràcia de la cort es componia dels que tenien sanc imperial, els senadors de les oficines civils, els distinguits pel seu ranc i els que beneficiaven del favor imperial. Ademés dels Comneno, el núcleu aristocràtic ho componien els membres de les velles famílies aliades de la casa imperial, més atres famílies que es varen unir posteriorment durant el seu regnat. Despuix de la mort de Manuel, es va vore que la casa dels Comneno havia perdut cohesió i estava sent reemplaçada per atres famílies aristocràtiques.

Despuix de l'aristocràcia venien els sirvientes civils i atres funcionaris. Certs llocs que existien per a l'emperador, eren reproduïts pels grans personages de la cort. Per eixemple, el tio de Manuel, el sebastocrátor Isaac, es va rodejar d'una mini-cort a l'estil imperial. Servir en una casa aristocràtica es considerava com una bona manera de començar una carrera, sobretot per als jóvens sense fortes conexions familiars. Les relacions d'amistat cimentaven les relacions de la societat aristocràtica. També varen tindre importància els círculs lliteraris, com els d'Ana Comneno que va escriure la Alexiada, sobre la vida del seu pare Allunte I, o el d'Irene, viuda del germà de Manuel, el sebastocrátor Andrónico, que es va rodejar de molt talent lliterari, sobretot de tipo filosòfic. Els lliterats buscaven en general el seu propi interés més que el dels seus patrons, mentres estos podien guanyar influència i prestigi si un d'ells conseguia un bon lloc en l'iglésia o en l'administració.

L'Iglésia

l'Iglésia s'estructurava en una associació d'iglésies, en un govern constitucional a través de el “sínodo resident” de bisbes en Constantinopla. Tenien una estructura administrativa, en les seues pròpies lleis i finances, i un govern eclesiàstic basat en la jerarquia sacerdotal. El patriarca de Constantinopla era el major dels bisbes, pero existia una equivalència entre totes les sèus episcopals. L'importància del bisbe no residia en la seua distància a Constantinopla, sino en la tradició apostólica de la sèu, a on devia viure el restant de la seua vida, sense poder mudar-se a atres ciutats de la seua diòcesis.

Els emperadors eren conscients de que l'Iglésia permetia mantindre l'equilibri entre Constantinopla i les províncies. L'Iglésia es recolzava en les iglésies de cada poble, monasteris o capellas de cases aristocràtiques a on la santa Llitúrgia se celebrava. En totes les sèus episcopals trobem oratorios, banys, escoles, cases per a majors, albercs i hospitals, tots lligats a iglésies i monasteris. El monasticisme va aportar un lloc de retire de la vida urbana.

Al començament de 1143 varen morir l'emperador Juan II i el patriarca de Constantinopla en una diferència de pocs mesos entre ells. Manuel va elegir al abad del monasteri de Oxeia, que li va coronar, pero era un home molt espiritual que va renunciar al seu càrrec en 1146, despuix d'una recrudescencia de l'herejía dels bogomilos en 1144. Dos bisbes de Capadocia varen ser condenats per un tribunal del sínodo, en el que varen participar tres juges imperials, aixina com al monge Niphon molt popular en Constantinopla. El successor en el patriarcat va ser Cosmas Atticus, propenc a Isaac Comneno, que va lliberar a Niphon, aprofitant que Manuel estava en campanya contra els selyúcidas. Quan este va tornar, va organisar un concilie en el palau de Blanquerna el 26 de febrer de 1147, a on Cosmas va ser depost i condenat per 32 bisbes i numerosos oficials llaics, pero este no va acceptar la validea d'eixa assamblea i excomulgó als que participaven en ella i va llançar una maldicció contra la pancha de l'emperatriu. A finals d'any, Manuel va elegir un nou patriarca, un vell de més de 70 anys, lo que mostra la dificultat de que algú acceptara este lloc, a pesar dels edictes favorables a l'Iglésia que va emetre en 1148, 1153 i 1158. Va tindre sis patriarques en 14 anys, i després solament dos entre 1157 i 1178.

Manuel va ser molt generós en l'iglésia al començ del seu regnat per a que recolzara els seus drets a l'Imperi, sobre el seu germà Isaac. En 1144 va aplicar una exenció al pagament d'imposts als sacerdots. En 1153, l'iglésia patriarcal de Santa Sofia va rebre més privilegis en forma d'exenció d'imposts, que va estendre en 1158 a atres monasteris de la regió. La conseqüència va ser que l'Estat va perdre molts territoris i drets, que varen passar a l'iglésia i els monasteris. L'intervencionisme imperial en estos anys va ser ocasionat per tensions i divisions en l'Iglésia, perque esta necessitava que l'emperador resolguera els seus disputes internes, i l'emperador necessitava a la seua volta que l'Iglésia reconeguera la seua posició i li recolzara en la seua política exterior.

En novembre de 1158, Manuel va traure un nou decret que mostra el canvi d'orientació respecte a l'Iglésia, situant a la Justícia per damunt de tot, lo que es va confirmar en nous decrets en 1166. El seu interés personal en la teologia es va desenrollar llentament, a partir dels 60. La disputa teològica en l'Edicte Conciliar de 1166 sobre la frase de Crist “El Pare és més gran que Yo”, va escomençar en palau i no en l'Iglésia, i Manuel va defendre el seu punt de vista (i el del seu amic, el moradura italià Hugo Eterianus) davant el sínodo de bisbes. Atres #sínodo varen tindre lloc en 1168 i en 1170 contra posicions heréticas de diáconos, abat o metropolitans. Manuel va intervindre en l'Iglésia, per a evitar que es pogueren organisar faccions religioses que interferiren en la política contra ell. A partir dels anys 70, la teologia no va anar ya solament una distracció per a Manuel, sino una part dels seus interessos personals i polítics. Manuel va plantejar en els anys 70 un proyecte d'unió en les iglésies llatina i armènia, com a reforç de la seua política exterior, sense casi oposició interna, en el risc de trencar l'harmonia que existia entre l'Iglésia i el tro en Bizancio, pero sempre va ser capaç de presentar-se com a defensor de l'ortodòxia.

Manuel no va ser indiferent al benestar de l'Iglésia, va intentar reformar la vida monástica, i el seu regnat va ser positiu per a la jerarquia sacerdotal. Manuel volia participar en l'Iglésia, pero també controlar-la. L'emperador amenaçava l'inviolabilitat de la propietat eclesiàstica, la calitat dels nomenaments eclesiàstics i l'autonomia del dret canònic. Els emperadors més autoritaris varen ser els més reformistes. L'Iglésia (el patriarca i el sínodo de Constantinopla) no podia independisar-se de l'emperador. L'identificació entre Iglésia i Estat, pietat imperial i autocracia imperial, va poder beneficiar a abdós parts. L'iglésia patriarcal va emergir baix Manuel Comneno en un sentiment d'èlit dins de l'iglésia bizantina, en una ascendència intelectual evident. Abans dels Comneno, els patriarques venien dels monasteris, pero en Manuel, a lo manco tres d'ells varen vindre de l'administració patriarcal.

La política imperial: justícia, economia i societat

La principal contribució de Bizancio a la lliteratura llegal en el XII va ser en dret canònic. La pèrdua d'una gran part d'Àsia Menor en el XI, va obligar a reformar el conjunt de l'administració i el sistema judicial. En el XII, la justícia bizantina era víctima d'abusos, un dels quals era la llongitut excessiva dels processos. Manuel va revisar i va modificar part de la llegislació de el X, i va llançar un edicte en març de 1166 que va regular l'eixercici de les talles de justícia per a ser més eficients i acurtar els determinis. Es varen establir quatre corts de justícia, en un principi de juge competent, i a on l'emperador, en estar per damunt de la llei, era al mateix temps el juge suprem i la cort d'apelació. Els juges i els seus assessors devien tindre tres sessions semanals. Els assessors i els advocats treballarien per a qualsevol que necessitara els seus servicis i no solament per a un mateix jujat. Els processos de llei serien accelerats. Els #jurament es prendrien en un determini de 15 dies en lloc d'un més. Les peticions que es presentaren davant l'emperador, deurien tractar-se en un determini de huit dies. Un acusat que no es presentara en un determini de trenta dies, seria considerat culpable. Els processos criminals devien durar màxim dos anys, i els processos civils tres anys.

La pèrdua de la major part d'Àsia Menor no va frenar l'economia de l'Imperi Bizantí, ya que les seues raïls estaven més be en Europa que en Àsia, i es basaven en l'agricultura i el pastoreo, en la producció de productes bàsics alimenticis (gra, vi, oli d'oliva, carn, llet, peix) i atres matèries extretes dels animals (pells, llana), cultius especialisats (seda crua i lli), i explotació de terra no cultivada (fusta, metals, sal). El consum, comerç i terminació d'estos productes era urbana, pero la riquea generada s'invertia en la terra i la seua ordenada explotació. El periodo climàtic favorable que havia començat cap a l'any 1000 d. C., i l'estabilitat aportada pels Comneno durant el XII, varen permetre este periodo de prosperitat. Atres tendències de l'economia varen ser l'aument del comerç, el creiximent de les ciutats i de les grans propietats. Els mercats i fires anuals atreen a mercaders natius i estrangers, i destaquen els tractats dels emperadors Comneno en els ciutadans de Venècia, Gènova i Chafa en drets de comerç excepcionals i exencions d'imposts. Durant el regnat de Manuel, l'imperi era un exportador net de productes agrícoles i un importador de productes manufacturados, i era autosuficient en la fabricació d'armes i panys terminats.

Manuel va gravar en molts imposts a la població per a finançar les seues campanyes, i va abusar del sistema de pronoia per a cedir terreny als seus soldats, i assegurar ingressos als estrangers del seu eixèrcit. El regnat de Manuel va ser un periodo en certa manera de #balafiament, pero est sabia que els èxits en política exterior tenien efectes positius en l'economia. Va aplicar una baixa càrrega impositiva en els Balcans i en les regions fronterices, i una alta càrrega impositiva en Chipre, Atenes o Àsia Menor. Va instalar a presoners de guerra dels Balcans en terres d'Àsia Menor com a llauradors, per a promoure estes zones i ampliar la base del seu imperi.

Valoració i llegat del regnat de Manuel I Comneno

L'Imperi de Manuel Comneno va ser una #síntesis entre la societat civil que havia florit en el XI i el militarisme aristocràtic que va necessitar per a mantindre l'imperi intacte. El seu regnat marca l'apogeu de la dinastia dels Comnenos, que va rectificar la situació de l'Imperi, compromés per les invasions dels pechenegos, normandos i turcs a finals de el XI. Els emperadors Comneno, i sobretot Manuel, tenien el sentiment d'haver reconstituido l'antic poder de l'Imperi, inclús en Àsia Menor, a on en diferents moments els turcs danisméndidas, el selyúcida Kilij Arslan, els príncips armenis i el príncip de Antioquía es varen declarar subjectes de l'emperador, reconeixent la seua sobirania, i proporcionant tributs i soldats a l'Imperi. En Occident, Manuel va evolucionar el seu concepte de Pax byzantina per a crear una jerarquia feudal internacional, en l'imperi en el centre d'un círcul de regnes clients i principats vassalls: Estats Creuats, regne d'Hongria i Itàlia meridional.

Manuel va ser un valent general i un hàbil diplomàtic i estadiste, cridat “el Gran” pels grecs, i que va inspirar una intensa llealtat. Va ser famós pel seu carisma i la seua atracció per occident, influenciat pel contacte en els creuats occidentals, convençut de l'idea de l'imperi universal i apassionat del debat teològic.

La política de Manuel va evolucionar en el temps. De 1148 a 1160, Manuel va utilisar l'aliança germana com la base per a reforçar la seua autoritat en els Balcans, lluitar contra Sicília i recuperar parts del sur i l'est d'Itàlia. Després va buscar fragmentar el poder en la península, i pressionar a Federico Barbarroja per a repartir-se Itàlia entre els dos imperis, pero sense conseguir-ho. Es va centrar llavors en la reconquista militar d'Àsia Menor en el context d'una ofensiva creuada. Manuel desijava aparéixer com a protector dels Estats Creuats d'Ultramar, per a lo que va conseguir en les arts tradicionals de la diplomàcia bizantina, l'amistat del rei de Jerusalem, preponderant entre els Estats Llatins d'Ultramar. Manuel es va convertir en el primer interlocutor dels príncips francs abans les amenaces de Nur al-Din i de Saladino. En els últims onze anys del seu regnat, Manuel va experimentar tres importants revessos: el fracàs de la campanya en Egipte, la derrota de Miriocéfalo i el colapse de la seua política en occident. A pesar d'això, Manuel va mantindre el seu poder militar i la seua reputació de campeó de la cristiandat, va formar una aliança matrimonial en els Capetos, i va construir un bloc d'aliances en el noroest d'Itàlia i el sur de França.

Manuel va preferir la diplomàcia a la guerra. Va conseguir terres i tractats, més per l'us del tesor bizantí i les aliances matrimonials, que per la força de les armes. Va ser una cooperació comprada a curt determini, en la que els receptors s'eixien a la mínima oportunitat: el papa Alejandro III no volia ser acusat de simonia, Kilij Arslan dia no meréixer els subsidis de l'emperador, i Amalarico I de Jerusalem i Felipe de Flandes estaven resentits per dependre de la riquea bizantina. Esta situació va confirmar els estereotips de que els grecs pusilánime pagaven per a que lluitaren per ells, i de que els occidentals bàrbars eren corruptes. Va ser durant el seu regnat que els intelectuals bizantins varen començar a cridar-se a sí mateixos "helens".

A la mort de Manuel, l'Imperi era una gran potència, en una economia pròspera i unes fronteres ben defeses, pero en greus problemes interns. Els seus enemics externs (turcs i normandos) esperaven la seua oportunitat per a atacar. La minoria d'edat del seu fill va ser usada pel seu cosí Andrónico I Comneno, que en el seu curt i violent ascens al poder, va destruir tot lo que Manuel havia conseguit o per lo que havia lluitat. Quan Andrónico va ser expulsat del poder, era massa vesprada per a reparar els danys. Despuix de 1180, els bizantino varen ser incapaços d'opondre's a l'expansió del sultanato de Rum, i este es va convertir en el principal adversari de l'emperador Isaac II Ángelo (1185-1195). Quan Allunte III Ángelo (1195-1203) va derrocar al seu germà Isaac, va tindre que combatre en els Balcans la rebelió dels serbis i els búlgars, mentres s'enfrontava als selyúcidas en Àsia Menor. Esta etapa terminarà en 1204, en la pren de Constantinopla pels soldats de la quarta creuada.

La crònica de Nicetas Coniata es va escriure despuix de la caiguda de Constantinopla en 1204 davant els creuats, i des de la seguritat de Nicea. Coniata va ser molt crític en Manuel i les seues polítiques, potser en part, per a favorir als emperadors Ángelos, per als que treballava. Va censurar les seues intrigues sense sentit en Itàlia, i segons la seua visió, els seus esforços per a sabotejar la segona creuada, aixina com la seua conducta privada. Va criticar les seues despeses excessives per als seus plans de política exterior i el que no guardara diners per a fer front a #eventualitat, lo que fragilizó el sistema fiscal, que va ser part del llegat que va deixar als seus successors. Molts historiadors moderns es varen basar en esta visió per a valorar negativament el regnat de Manuel, com un intent fracassat d'engrandir l'Imperi, que va agotar els seus recursos i va preparar el seu ràpit decliu despuix de 1180, pero est va poder deure's més be a problemes estructurals de l'Estat Comneno: la centralidad de la capital, un govern dinàstic-feudal, i l'opressió i relegación de les províncies.

No obstant, en França, Gènova i en els Estats Creuats, Manuel va ser recordat com el més poderós governant en el món, que havia promogut als llatins al seu servici, i la mort del qual va ser una gran pèrdua per a la cristiandat. Els seus súbdits grecs deploraron els seus favorits llatins, la seua despesa excessiva i els seus imposts, pero mai li varen acusar de traïcionar l'interés ortodox nacional.

Vore també

• Imperi bizantí
• Història de l'Imperi bizantí
• Eixèrcit Comneno

Bibliografia

• (1993) The Empire of Manuel I Komnenos 1143-1180 (en Anglés), Cambridge, UK: Cambridge University Press. ISBN 0-521-30571-3.
• (1984) The Bizantine Empire 1025-1204 (en Anglés), Londres: Longman. ISBN 0-582-49060-X.
• (1963) Història de l'Estat Bizantí, Madrit: AKAL Universitària. ISBN 84-7339-690-1.

• Norwich, John Julius (1995). Byzantium: The Decline and Fall (en Anglés), Nova York: Alfred A. Knopf, Inc.. ISBN 0-679-41650-1.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Manuel I Comneno.

Manuel I Comneno en Viquidites.

Predecessor: Juan II Comneno

Emperador de l'Imperi bizantí 1143-1180

Successor: Allunte II Comneno