Medicina grega

Mèdic tractant un pacient. Aríbalo de figures roges del Pintor de la Clínica, h. 480-470 a. C., Museu del Louvre.

Aquiles embenat a Patroclo. Kílix de figures roges del Pintor de Sosias, h. 500 a. C., Altes Museum (F 2278).

La medicina grega és la medicina desenrollada en l'Antiga Grècia. Provablement basada en la medicina egipcíaca, es remonta a l'época homérica, encara que verdaderament no es va desenrollar fins al V en Hipócrates.

l'Ilíada cita com a meges als guerrers aqueos Macaón i Podalirio, dos fills d'Asclepio, deu de la medicina, aixina com al deu Peán, mege dels deus. El primer es va encarregar, sobretot, de curar a Menelao, ferit per una flecha. Va començar per examinar (grec antic ἰδεῖν/ideĩn, lliteralment «vore») el malalt i despuix de retirar la flecha, desvistió al ferit, va succionar la sanc de la ferida i li va aplicar medicaments(φάρμακα/phármaka); els quals no es precisen, excepto que li varen ser oferits pel centauro Quirón a Asclepio, qui li'ls va entregar a Macaón.

La medicina era ya reconeguda com un art en part: «Un mege, per sí mateixa, val com a molts pans», declara Idomeneo a propòsit de Macaón, fòrmula que es convertiria en proverbial. La Ilíada, que concedix més importància a Macaón que a Podalirio. Els comentaristes antics varen sugerir que Homero vea a Macaón com un cirugià i el seu germà com un simple mege: el seu nom provindria de (μάχαιρα/mákhaira), «gavinet». El propi deu Peán va curar a Hades, ferit per una flecha disparada per Heracles: va escampar medicaments (pharmaka) sobre la ferida, especificant que eren analgésicos.

La Odissea menciona a meges de professió: el porquero Eumeo diu de la figura del mege (ἰατήρ/iatếr, lliteralment «el que cura») que forma part dels «artesans que rendixen servici a tots», a semblança del techador o del aedo i del endevine. En un atre lloc, el poeta rendix homenage a la ciència mèdica dels egipcíacs, als que califica «fills de Peán».

Medicina i religió

Pedra preciosa màgica de jaspi roig en Heracles i l'inscripció «Vaja, bilis, la divinitat et perseguix », Cabinet dones médailles, Biblioteca Nacional de França.

Molts grecs basaven les pràctiques de curació en les pràctiques màgiques o religioses. De manera general, els cults curativos, per les seues característiques, estaven situats en les afores de les ciutats i es varen desenrollar tardíament. Asclepio era en un principi venerat en Trikka, en Tesalia, despuix en ple camp en Epidauro. En Corinto com en Atenes, Delos o Cos, el deu es va instalar a distància de les aglomeracions. Era necessària una excursió per a visitar el santuari. Una atra característica dels santuaris era que a sovint estaven junt a una font o un riu, les aigües del qual posseïen virtuts medicinals.

La major part del temps, el deu sanador actuava per mig de «incubació»: era el cas d'Asclepio en Epiaduro, o en Atenes, o d'Anfiarao en Oropo i en Tebas. El ritual començava per al malalt en un bany de purificació, seguit d'un sacrifici relativament modest i accessible a tots. En Epidauro, el pacient devia entonar un peán en honor d'Apolo i de Asclepio. A continuació, el peregrí es dormia baix el pòrtic sagrat (ἄϐατον/ábaton); a lo manco en Oropo, Pérgamo i Epidauro, cada sexe posseïa el seu propi pòrtic. Els més afortunats es beneficiaven durant el somi de l'aparició del deu: els curava tocant la part malalta del cos. El deu podia també acontentar-se en dictar al pacient una llista de medicaments que s'afanyarà a conseguir una volta despertat.

Les esteles descobertes en Epidauro, espècie d'exvotos, mostren que Asclepio curava tot tipo de malalties: tractava les úlceras i sanava la malaltia de la pedra, inclús tornava la vista als cegos. Hauria segut molt més», comenta Diógenes Laercio al fil d'una atra divinitat sanadora, «si elles hagueren segut oferides per aquells que no havien eixit ilesos». Indubtablement, els pacients no curats atribuïen el fracàs al caràcter insondable de la voluntat del deu.

Relleu votivo dedicat a Asclepio i Higía en agraïment per la curació d'una cama, h. 100-200, Museu Britànic.

El tractament no era gratuït. En Oropo, el santuari exigia una ἐπαρχή/eparkhế o contribució per la consulta a tots els visitants que desijaven ser curats. Una volta pagada –una dracma beocia a principis de el IV, rebia una làmina de plom en l'inscripció: «santuari de Anfiarao – salut», que li servia de tiquet d'entrada. Un neócoro (sacristán) vigilava als pacients per a que no es colaren.

Algunes «ordenances» dictades pel deu s'han conservat i permeten comprendre millor les curació atestades en els exvotos. En primer lloc, cal destacar que en el ritual es mesclava hábilment la sugestió i la posada en escena. Despuix, el deu ordenava remeis simples (cataplasmas, tisanas) i prodigaba consells de higiene: necessitat de fer eixercici físic (deport i passejades), regulació del règim alimentici. Per últim, l'aspecte religiós en sí està generalment acompanyat d'una verdadera cura termal, comprenent banys i friccions. En Oropo, de la que no nos ha aplegat cap testimoni de curació, els instrumentals meges descoberts testimonien la pràctica de la cirugia.

Les malalties mentals eren també curades per mig de pràctiques catàrtiques. Aixina, el cor del Hipólito d'Eurípides, distinguix tres tipos de «extraviament». Un era del tipo «pànic» (associat a Pa), un atre de tipo «lunático» (associat a Hécate, deesa llunar), i l'últim estava associat a Cibeles i als Coribantes. Hipócrates va reprendre este tipo de consideracions, en un esforç suplementari de tipologia, en Sobre la malaltia sagrada. La cura consistia generalment en una dansa ritual al són de la música frigia.

No era el ritual el que s'adaptava a la patologia, sino a l'inversa: si el malalt reaccionava als rituals d'un deu, era perque el seu mal havia segut enviat per tal deu. En absència de reacció, es passava al següent deu. Aristófanes, en Les avespes, ilustra l'indiferència dels grecs a la naturalea del tractament: lo important era que fora eficaç. El jove Bdelicleón intenta tractar successivament al seu pare en una cura hipocrática (banys i porga), tractament per mig d'hipnosis pels Coribantes, i per últim una nit en l'Asclepeion de Epidauro. Segons Isidoro de Sevilla, en acabant de que Asclepio va morir fulminat per un raig, la medicina va estar prohibida fins que la va reprendre Hipócrates.

Medicina científica

La primera escola de medicina va obrir les seues portes en la ciutat de Cnido en l'any 700 a. C. Alcmeón de Crotona, autor del primer tractat d'anatomia, va treballar en esta escola, i ací va tindre el seu orige la pràctica de l'observació dels pacients. Hipócrates va establir la seua pròpia escola de medicina en Cos. A pesar del seu conegut respecte per la medicina egipcíaca, les tentatives per a discernir qualsevol influència d'Egipte sobre la pràctica grega en este estadi precoç de l'història no aplega a un resultat de manera concloent, per la falta de fonts i de la dificultat per a comprendre l'antiga terminologia mèdica. No obstant, està clar, que els grecs varen prendre prestat dels egipcíacs les substàncies de la seua farmacopea, i l'influència va ser més pronunciada despuix de l'establiment d'una escola de medicina en Aleixandria.

La medicina grega, encara que era pragmàtica i estava fundada en l'observació no escapava als presuposts ideològics de les doctrines de l'época, i sobretot a teoria aristotèlica dels quatre elements, que inspiraria la teoria hipocrática dels humor, que constituiria el marc doctrinario de la seua escola.

Aristóteles

Frontispici d'una versió de 1644 de l'edició estesa i ilustrada de la De història plantarum (c. 1200), que va ser escrita entorn a l'any 200 a. C.

Aristóteles, el filòsof de l'Antiga Grècia, ha segut el pensador més influent del món europeu des de l'antiguetat clàssica fins a l'Edat Mija. Encara que el punt de partida del seu treball sobre la filosofia natural siga purament especulatiu, els seus últims escrits sobre biologia mostren un gran interés pel empirisme, la causalitat en la biologia i la diversitat de la vida. Aristóteles no va fer experimentació, argumentant que els fets observats mostraven la seua verdadera naturalea en el seu ambient natural, en lloc d'una reconstrucció artificial. Mentres que en el camp de la física i la química, esta hipòtesis s'ha convertit en gran mida obsoleta, no és el cas de la zoologia i etologia, a on les obres d'Aristóteles conserven un interés real. Va fer incontables observacions en la naturalea, especialment els hàbits i característiques de les plantes i animals del seu entorn, dedicant un considerable atenció a la seua classificació. En total, Aristóteles va classificar 540 espècies animals i va disseccionar a lo manco 50.

Aristóteles creïa que un gran disseny guiava tots els processos naturals. Esta visió teleológica li va donar la causa de les raons per a interpretar les senyes observades com una expressió d'una concepció formal, per eixemple, sugerint que en la naturalea no hi ha cap animal que duga al mateix temps banyes i claus perque no tindria cap utilitat, i que la naturalea en general, va donar a les seues criatures facultats llimitades a lo estrictament necessari. De la mateixa manera, Aristóteles creïa que les criatures es varen organisar en una escala de perfecció creixent, partint de les plantes per a alcançar la seua màxima en el home: la scala Naturae o «la gran cadena dels sers vius».

En la seua opinió, el nivell de perfecció d'una criatura es reflectia en la seua apariència, pero no estava predeterminat per esta. Un atre aspecte de la seua biologia dividia les ànimes en tres grups: un ànima vegetativa, responsable de la reproducció i del creiximent, un ànima sensible, responsable de la movilitat i de les sensacions, i un ànima racional, capaç de pensar i reflexionar. Va atribuir la primera només a les plantes, les dos primeres als animals i les tres als humans. Contràriament als filòsofs anteriors, com els egipcíacs, va posar l'ànima racional en el cor, en lloc d'en el cervell. A senyalar la distinció que fa Aristóteles entre sensació i pensament, que per lo general anava en contra de les idees dels filòsofs anteriors, en l'excepció d'Alcmeón de Crotona. Teofrasto, el successor d'Aristóteles en el Liceu, va escriure una série de llibres sobre botànica – l'Història plantarum- que varen ser fins a l'Edat Mija, la contribució a la botànica més important de l'antiguetat. Molts noms inventats per Teofrasto encara s'utilisen en els temps moderns, tals com a carps per a les fruts i pericarpion per a l'envoltura dels grans. En lloc de concentrar-se en les causes formals, com va fer Aristóteles, Teofrasto va sugerir un sistema mecanicista, establint analogia entre els processos naturals i artificials basats en el concepte de causa eficient d'Aristóteles. Teofrasto també va reconéixer el paper del sexe en la reproducció d'algunes plantes superiors, encara que este últim descobriment s'ha perdut en époques posteriors. Els conceptes biològics o teleológicos d'Aristóteles i de Teofrasto, i l'émfasis posat per ells en un conjunt de axioma i no en l'observació empírica, han tingut un impacte que no podem ignorar en la medicina hipocrática, i despuix en la medicina occidental.

L'aporte hipocrático

Hipócrates.

El desenroll científic de la medicina grega és tradicionalment atribuït a Hipócrates de Cos, mege de el V Se li relaciona en un conjunt de tractats, el Corpus hipocrático, encara que provablement cap d'ells va ser escrit per ell. Comprenent variats temes com la ginecologia o la cirugia, es varen difondre des de fins de el V fins al periodo helenístic: generalment, s'estima, que es tracta d'una biblioteca d'una escola de medicina.

El Corpus hipocrático conté els principals texts mèdics d'esta escola. Encara que es va creure inicialment que havia segut escrit pel propi Hipócrates, hui en dia, molts investigadors creuen que estos texts varen ser escrits per una série d'autors durant varis decenis. Com és impossible determinar qué texts han segut escrits pel propi Hipócrates, és difícil saber quins són les doctrines originals de Hipócrates.

L'existència del Jurament Hipocrático implica que esta medicina hipocrática va ser practicada per un grup de meges units (a lo manco entre ells) per un estricte còdic ètic. Els estudiants normalment paguen una quota per a la seua formació (es varen establir excepcions per a la fixació de l'import) i entrabar en una relació casi familiar en el seu mestre. Esta formació comprenia alguns cursos teòrics i, sense dubte, una experiència pràctica com a professor adjunt, ya que el jurament va establir el principi de que l'estudiant estiguera en contacte en els pacients. El jurament també imponia llímits a lo que el mege podia o no podia fer («inclús si m'ho demanen, no prescriuré un medicament mortal») i dona una visió general de l'existència sorprenent d'una atra categoria de professionals especialistes, tal volta els cirugians («deixaré efectuar esta operació als professionals, especialistes en este art»).

Les ensenyances que es desprens del Corpus Hipocrático varen aportar tres innovacions perdurables en la medicina occidental.

Observació i raonament

Hipócrates donant la benvinguda a un habitant de Cos, al deu Asclepio, mosaic de el II o III, museu de Cos.

En primer lloc, Hipócrates descarta les consideracions religioses. Aixina, l'autor de Sobre la malaltia sagrada es compromet a mostrar que l'epilèpsia, cridada llavors «malaltia sagrada», no era «més divina o més sagrada que qualsevol atra malaltia». La seua prova era simple: la malaltia no ataca més que als «flemáticos» (cf. avall la teoria sobre els humor) i, si la malaltia era realment una vista divina, tot lo món era susceptible de tindre-la. «Totes les malalties són divines i totes són humanes», conclou l'autor. Si el tractat Sobre el règim reconeix a l'importància dels somis, és perque els considera —en part— com els síntomes relacionats en l'estat fisiològic del pacient, si té malensomis repetits ocasions, açò pot indicar un trastorn mental. No obstant, el corpus hipocrático no és totalment exent de consideracions irracionals: en el mateix tractat, l'autor considera que el somi és la manifestació simbòlica d'un diagnòstic que l'ànima, durant el somi, deposita en el cos que habita. Aixina es conjuga l'oniromancia en la medicina.

La medicina hipocrática es basa, en general, en l'observació i el raonament. Epidèmies comprén una série d'observacions quotidianes efectuades pel mege al seu pacient: comença per descriure en precisió els síntomes observats dia despuix de dia el sobre l'estat general (calma, agitació) en vigília i durant el somi. El seu examen també se centra en l'estat de la llengua, l'orina i les heces. Es fa un esforç de racionalisació: es diferencia la febra contínua, la febra quotidiana, el paludisme, seguint el ritme observat en els accessos de febra.

Un marc teòric

En segon lloc, l'ensenyança de Hipócrates intenta donar un marc teòric. El més conegut és la Teoria dels quatre humor (bilis groga, bilis negra, o melancolia, flema o limfa i sanc), el desequilibri de la qual causa la malaltia física i també el problema psíquic. Obra de Polibio, gendre i discípul de Hipócrates, esta teoria serà estesa despuix per Galeno. Se sap que uns atres atribuïxen la causa de la malaltia als desequilibris entre la calor i la fredor, lo sec i lo humit el cos; se citen també atres humor, sanc, bilis, aigua i flema, per eixemple. No obstant, atres autors com els de Sobre la medicina antiga o Sobre la naturalea del home posa en guàrdia contra tota tentació de simplificació excessiva: per a ells, el mege deu, sobretot, actuar i reflexionar de forma empírica.

Ademés de la busca de les causes principals de la malaltia, els meges hipocráticos s'interessaven pels problemes de caràcter teòric, com el creiximent biològic (¿com l'alimentació contribuïx en el creiximent del cos?) i la reproducció (¿cóm el semen pot donar naiximent a un ser complet?). En un nivell més pràctic, estudiaven el funcionament del cos humà, fent progressar considerablement a l'anatomia. Per a això, es fundava sobretot en els coneiximents clínics: aixina, el coneiximent dels oss i tendons es basava provablement en l'estudi dels esguells i unes atres luxacions. Els meges recorrien també, en aquella época, a la dissecció, pero la pràctica era molt marginal.

Una deontologia

El Jurament Hipocrático en un manuscrit bizantino de el XII, Biblioteca Vaticana.

Per últim, l'ensenyança hipocrática descansa en verdadera deontologia mèdica, expressada en els tractats Sobre la medicina antiga, Sobre el honestitat, Sobre el mege, els Preceptes i sobretot en el célebre Jurament Hipocrático, que comença aixina:

Els meges hipocráticos tractar a tots els pacients, tant a les persones lliures com als esclaus, tant els rics com els pobres, tant els hòmens com les dònes, els ciutadans com els estrangers. «A on està l'amor pels hòmens, està també l'amor per l'art», declara un dels aforismes de Hipócrates.

La medicina helenística

Erasístrato comprén per qué Antíoco està malalt. Quadro de Jacques-Louis David, 1774.

Despuix de Teofrasto, el Liceu no va produir cap obra original. Encara que l'interés en les idees d'Aristóteles es va mantindre intacte, per lo general se'ls va acceptar a cegues i es varen mantindre inamovibles. En el periodo helenístic, baix la Dinastia Ptolemaica, la biologia va progressar de nou. Aleixandria es va convertir en la capital de la medicina. Els primers mestres en medicina d'este periodo varen ser Herófilo de Calcedonia i Erasístrato de Ceos. La seua principal innovació va ser l'introducció de la pràctica de la dissecció, aplegant aixina a la trobada de pràctiques religioses que prohibien l'obertura del cos. En el seu tractat Sobre les dissecció, Herófilo descriu el cervell i ho identifica, contra l'opinió d'Aristóteles, com el centre de l'inteligència i del sistema nerviós, que complix el seu paper en la motricitat i en les sensacions. Distinguix els principals ventrículs i descriu el calamus scriptorius (part inferior de la fossa romboidea), les «concatenació coroideas» (les meninges) i el sen venoso, que en el seu honor es dirà torcular Herophili). Va traçar la cartografia de les venes i dels nervis i del seu trayecte en el cos. Herófilo es va interessar igualment per l'anatomia del ull i del cor. Va fer la distinció entre les venas i les artèrias, fent notar que estes últimes presenten una pulsació, mentres que les primeres no. Ho va descobrir per mig d'una experiència que consistia en seccionar certes artèries i venes del coll de porcs fins a la parada del fluix. En el mateix sentit, va desenrollar una tècnica de diagnòstic que utilisava la distinció entre diferents tipos de pols.

Erasístrato va establir una relació entre la complexitat incrementada de la superfície del cervell humà en relació en el d'atres animals i la seua inteligència superior. En ocasions va realisar experiments per a completar la seua investigació i va aplegar a pesar vàries voltes un pardal engabiat, senyalant la pèrdua de pes entre els periodos d'alimentació. Continuant en la llabor del seu mestre sobre la respiració, va afirmar que el sistema dels gots sanguíneus del cos humà era controlat pel buit, prenent mostres sanguínees de diferents llocs del cos. Segons lloa fisiologia de Erasístrato, l'aire penetra en l'organisme, és conduït a continuació pels pulmons cap al cor, a on és transformat en esperit vital, i despuix és bombejat per les artèries per tot el cos. Una part d'este esperit vital alcança al cervell, a on és transformat en esperit animal, que a continuació és distribuït pels nervis.

Per a obtindre més informació sobre l'anatomia interna, Herófilo i Erasístrato varen practicar la vivisecció. Segons el testimoni del mege romà Celso, examinant la conformació dels òrguens de criminals encara vius, posats a la seua disposició pel rei. La ciència anatòmica va quedar a pesar de tot llimitada degut a que sembla que Herófilo sostenia que els nervis òptics són buits.

Galeno

Fresca migeval que representa a Galeno i Hipócrates, Anagni.

Naixcut en Pérgamo en 131, Galeno va estudiar medicina en Esmirna, Corinto i Aleixandria. Durant quatre o cinc anys, va eixercir en gladiadors i va adquirir una experiència pràctica sobre els traumatismes profunts. Despuix d'una breu estància en Roma, va adquirir tal reputació que va ser nomenat per Marco Aurelio i Lucio Vero cirugià de l'eixèrcit. Es va convertir, despuix, en mege personal del emperador Cómodo i va gojar del favor imperial fins al fi de la seua carrera.

La tradició atribuïx a Galeno un gran número de tractats, dels que solament uns pocs han sobrevixcut. A través d'estos, demostra un sòlit coneiximent dels treballs dels seus predecessors (Hipócrates, Herófilo, Erasístrato, Asclepíades de Bitinia), i també de Platón i d'Aristóteles. Que el millor mege és també filòsof, senyala la necessitat per al mege de tindre una sòlida formació de llògica i de biologia teòrica. També es va alçar contra la codícia dels seus colegues, la vocació mèdica dels quals estava motivada per l'afany de lucre.

Les seues dissecció d'animals varen prolongar el seu saber en anatomia, guiat per una teleologia influenciat per Platón. La seua tesis sobre la circulació sanguínea gojaria d'autoritat durant molt temps. Per a ell, la sanc es forma en el fege despuix de la digestió dels aliments. Les artèries contenen sanc i no aire com pensava Erasístrato. La sanc arterial, carregada d'esperits vitals, sofrix un moviment rítmic que correspon al pols. Galeno va completar la teoria dels humor de Hipócrates. Va privilegiar el cervell i no el cor.

Posteritat de la medicina grega

A través del contacte prolongat en la cultura grega, i la conquista de Grècia, els romans varen adoptar un gran número d'idees dels grecs sobre medicina. Les reaccions de l'antic Imperi romà en la medicina grega anaven de l'entusiasme a l'hostilitat, pero finalment varen adoptar una actitut favorable en la medicina hipocrática.

Esta acceptació va conduir a la propagació de les teories mèdiques gregues en tot l'Imperi romà i en una gran part d'Occident. Despuix de la caiguda de l'Imperi, no obstant, el respal oficial de l'Iglésia catòlica a les ensenyances de Galeno, va propiciar una única doctrina mèdica políticament acceptable fins al Renaixença. Este respal va ser una de les principals raons de l'enorme impacte de les seues ensenyances, a pesar del seu valor a voltes qüestionable. Per eixemple, la teoria de la sagnia es va popularisar fins al XIX, a pesar de la seua total ineficàcia i del risc extrem que feya córrer al pacient: numeroses persones, inclós, potser George Washington, varen morir com a resultat d'este tractament. La medicina era molt important en la cultura grega, perque un modo de vida sà era considerat com un ideal prioritari.

Les obres dels grans meges grecs han pogut, en gran part, ser preservades gràcies a Oribasio de Pérgamo, mèdic grec de el IV que va reunir en la seua monumental síntesis, Colecció mèdica, els texts mèdics grecs més importants.

Encara que alguns precursors del atomisme de l'Antiguetat, tals com Lucrecio contestaren el punt de vista teleológico de les idees d'Aristóteles sobre la vida, la teleologia (i despuix del sorgiment del cristianisme, la teleologia natural) permaneixerà en el pensament biològic fins als sigles XVII i XIX. D'ahí les paraules d'Ernst Mayr: «res ha segut descobert que siga una verdadera conseqüència de la biologia des de Lucrecio i Galeno fins a la Renaixença». Les idees d'Aristóteles sobre les història natural i la medicina han perdurat, pero han segut admeses cegament.

Professions mèdiques

Mèdics

Els tractats que componen el Corpus Hipocrático no estaven redactats per a lo que cridaríem un mege. Aristóteles reconeix tres categories de persones habilitades per a parlar de medicina: el pràctic facultatiu (grec antic δημιουργός/dêmiourgós), el professor de medicina o mege erudit (ἀρχιτεκτονικός/arkhitektonikós) i el home cultivat que ha estudiat medicina en els seus estudis generals. Els sofistas pretenien poder ensenyar, entre atres disciplines, la medicina. No obstant, sorgix una distinció en el Corpus Hipocrático, d'una part, entre el mege i el profà (Sobre la medicina antiga), i d'una atra part, entre el mege i el charrador (Sobre la malaltia sagrada).

El títul de mege no era objecte de cap control: no importava quí podia establir-se com a tal. La demostració del seu talent podia passar per una disputa oratòria en un colega, pero el millor mig per a fer-se en una clientela passava per la pràctica quotidiana. Els grecs ignoraven el coloqui singular: el mege no estava jamai solament en el pacient, ya fòra en la consulta o en la visita; intervenien persones de l'entorn i eventuals curiosos. Aplegava inclús a que un colega s'inmiscuir per a proporcionar un diagnòstic diferent: « un malalt sembla desdonat està en el mege que li atén i atres persones; sorgix un segon mèdic que declara que el malalt no sucumbirà, pero que perdrà la vida». Un mal mege no estava somés a cap sanció més que una pèrdua de la reputació.

Formació

Sagell de pedra per a marcar els kollyria, model inscrit en llatí comparable als sagell grecs, I-III, Museu Britànic.

La formació dels meges es portava a terme la majoria de les voltes per mig de l'aprenentage. Les disciplines alcançaven l'art del diagnòstic i del pronòstic junt al seu mestre, igual que les actuacions mèdiques: sagnies, enemas, colocació de ventoses en les intervencions quirúrgiques com la trepanació. Uns atres opten per un pla d'estudis més teòric: viajaven a través del Mediterràneu, assistien a diferents escoles de medicina. Aquells que completaven els seus estudis a través de l'estudi de les pràctiques màgiques no eren infreqüents. En el I, el mege Tesalo, despuix de deprendre la medicina dialèctica, va anar a Diospolis (Tebas) per a deprendre les virtuts de les plantes. Este aprenentage passava per l'astrologia i per una consulta a Asclepio, per mediació d'un sacerdot egipcíac.

Com era el cas de molts oficis en l'antiga Grècia, la medicina era un assunt de família. Hipócrates era fill, net, pare i yayo de meges, pertanyien a esta família els Asclepiadas en la qual, segons Galeno «els chiquets deprenien dels seus pares, des de l'infància, a disecar, a llegir i a escriure El Jurament Hipocrático exigia al mege transmetre els seus coneiximents al seu fill i inversament, es considerava normal per al fill d'un mege elegir la professió del seu pare. Si els meges eren a sovint home lliures, va aplegar a haver esclaus que deprenien medicina, o en el seu mestre mèdic, o per mig de solicitut del seu mestre que desijava beneficiar a un mege privat.

Contràriament a Egipte, de Grècia no se sap que el mege de capçalera, ni la cirugia ni la ginecologia foren especialitats. Les escoles de Cos i de Cnido han deixat respectivament tractats d'estes dos disciplines. Es coneix l'existència d'otalmòlecs, que curaven a pur de (grec antic κολλὐρια/kollúria, és dir emplastos sòlits, molejats en forma de bastoncillos. Existien també dentistes, capaços d'empastar els dents careados. Els eixèrcits tenien meges militars., especialisats en el conte dels ferits. També hi havia especialistes en medicina deportiva.

Meges públics

Erro al crear miniatura:

Decret del rei de Idalión en favor del mege Onasilos i dels seus germans, en lo honoraris pels contes dispensats als ferits despuix del sege de la ciutat pels medos (478-470 a. C.), Cabinet dones médailles.

Alguns meges eren pagats per la polis (ciutat). Un mege reputat de el V, Democedes de Crotona; va fer carrera primer en Egina, despuix en Atenes i en Samos, abans de ser capturat pels perses i entrar al servici del rei Darío I, al que va curar d'una afecció en el peu. En el relat d'este episodi de la vida del Gran Rei, Heródoto afirma, per primera volta en la lliteratura grega, la superioritat del medicina grega sobre la medicina egipcíaca. En Egina, Democedes va guanyar un talent a l'any, des del segon any, en Atenes per, cent mines. Unix placa de bronze de l'época (vore l'ilustració) mostra que un tal Onasilos i els seus germans varen ser contractats per Idalión de Chipre per a ser mèdics públics.

El Gorgias descriu el procediment de selecció practicat en Atenes: corresponia a l'Ekklesía (Assamblea del poble ateniense) examinar els títuls dels candidats i seleccionar al més capaç. Els aspirants devien aludir a la seua formació i citar al seu mestre, i presentar els casos de malalts que havien curat. El sofista Gorgias senyala que un bon orador és més provable que guanye a un companyer més competent, pero menys locuaz.

El mege contractat proporcionar un local per a les consultes. Els medicaments receptats eren reembossats per l'Estat a través d'un impost especial, el ἰατρικόν/iatrikón. De manera general, no obstant, es tractava menys de proporcionar un sistema de contes gratuïts, a semblança de les Seguritat socials modernes, que de dispondre d'un mege competent sempre a mà, en les ciutats a on l'estat de salut és a sovint precari (cf. la «pesta d'Atenes» de 430&-429  a. C.), l'activitat sísmica a sovint present i a on els conflictes armats eren freqüents.

Les inscripcions en honor dels meges públics nos permeten saber qué qualitats que s'esperen d'este professional. Una estela de Samos datada en 201- a. C. lloga a Diodoro, fill de Dioscórides, per a estar, durant un seisme, «compartit per tot lo món per a dur ajuda a tots» i «antepondre la seguritat comuna a la fatiga i les despeses».

Atres professions de la salut

Partera assistint a una parturienta, figurilla de terracota grega de Chipre, principis de el V, Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

Els remeis grecs eren elaborats a partir d'espècias i de plantes, el farmacèutic (φαρμακοπώλης/pharmakopốlês) ocupava un lloc important en el sistema de contes, inclús si el mege preparava els seus propis remeis. El farmacèutic preparava els medicaments prescrits pel mege, pero també remeis venuts directament. En Les Tesmoforias (v. 504), Aristófanes descriu al marit d'una dòna a punt parir, corrent «per les tendes per a comprar específics per a accelerar el part».

Una atra professió important era la de partera. Encara que existien dònes mèdics, les parteras i les enfermeres eren molt numeroses. Fainarate, la mare de Sócrates, era partera, i Sócrates repren/reprén el part com a metàfora del seu art, la mayéutica.

Els pedotribas eren els responsables de l'ensenyança deportiva en el sí del gimnasi. Deprenien el treball en freqüència, eren al mateix temps dietista, massagistes i kinesioterapeutas: devien encarregar-se dels esguells, luxacions, tendinitis i atres traumatismes corrents en la pràctica del deport. Alguns recorrien a la pròpia medicina: Heródico de Selimbria, repetidament mencionat per Platón.

Vore també

• Constantino l'Africà
• Galeno
• Hipócrates
• Història de la medicina
• Història de la medicina general en Espanya
• Medicina en l'Antic Egipte
• Oribasio de Pérgamo
• Tractats hipocráticos
• Acesias

Bibliografia complementària

• Louis Bourgey, Observation et expérience chez els médecins de la collection hippocratique, Vrin, coll. «Bibliothèque d’Histoire de la Philosophi», Paris, 2005 1^re édition 1953). ISBN 2-7116-0083-1.
• Jean Lombard, Platon et la médecine, li corps affaibli et l'âme attristée, El Harmattan, 1999. (en francés)
• Jean Lombard, Aristote et la médecine, li fait et la cause, El Harmattan, 2004. (en francés)
• Annas, Julia Classical Greek Philosophy. In Boardman, John; Griffin, Jasper; Murray, Oswyn (ed.) The Oxford History of the Classical World. Oxford University Press: New York, 1986. ISBN 0-19-872112-9 (en anglés)
• Barnes, Jonathan Hellenistic Philosophy and Science. In Boardman, John; Griffin, Jasper; Murray, Oswyn (ed.) The Oxford History of the Classical World. Oxford University Press: New York, 1986. ISBN 0-19-872112-9. (en anglés)
• Louis Cohn-Haft, The Public Physicians of Ancient Greece, Northampton, Massachusetts, 1956. (en anglés)
• Guthrie, W. K. C. A History of Greek Philosophy. Volume I: The earlier Presocratics and the Pythagoreans. Cambridge University Press: New York, 1962. ISBN 0-521-29420-7
• W. H. S. Jones, Philosophy and Medicine in Ancient Greece, Johns Hopkins Press, Baltimore, 1946. (en anglés)
• (Lennox, James. «Aristotle's Biology» (en anglés). Stanford Encyclopedia of Philosophy. Consultat el 26 d'agost de 2010.
• James Longrigg, Greek Rational Medicine: Philosophy and Medicine from Alcmæon to the Alexandrians, Routledge, 1993. (en anglés)
• (en anglés) Lovejoy, Arthur O. The Great Chain of Being: A Study of the History of an Idea. Harvard University Press, 1936. Reprinted by Harper & Row, ISBN 0-674-36150-4, 2005 paperback: ISBN 0-674-36153-9. (en anglés)
• Mason, Stephen F. A History of the Sciences. Collier Books: New York, 1956.
• Mayr, Ernst. The Growth of Biological Thought: Diversity, Evolution, and Inheritance. The Belknap Press of Harvard University Press: Cambridge, Massachusetts, 1982. ISBN 0-674-36445-7. (en anglés)

Notes i referències

• Jean-Marie André et Françoise Baslez, Voyager dans l'Antiquité, Fayard, Paris, 1993, ISBN 2-213-03097-9. (en francés)
• Geoffrey E. R. Lloyd:
  • 1999a: Els Débuts de la science grecque, de Thalès à Aristote, La Découverte, coll. «Textes à l'appui», 1999 1^re édition 1973). ISBN 2-7071-1943-1. (en francés)
  • 1999b: La Science grecque après Aristote, La Découverte, coll. «Textes à l'appui», 1999 (1^re édition 1974). ISBN 2-7071-1951-2. (en francés)
• Jacques Jouanna, Hippocrate, Fayard, Paris, 1992. ISBN 2-213-02861-3. (en francés)
• Sarah B. Pomeroy, Families in Classical and Hellenistic Greece. Representations and Realities, Oxford University Press, Oxford, 1997. ISBN 0-19-815260-4, pp. 143-147. (en anglés)

Enllaços externs

• (en anglés) Greek Medicine by the History of Medicine Division of the National Library of Medicine.
• (en francés) Site sur la médecine dans l'Antiquité.
• PLUTARCO: Moralia, II, 11: Consells per a conservar la salut (Υγιεινά παραγγέλματα - De tuenda sanitate praecepta).
  • Text, en el lloc del Proyecte Perseus, de la traducció anglesa corregida i editada per William W. Goodwin, i publicada en 1874; en la part superior dreta es troben els ròtuls actius focus (per a canviar a la traducció anglesa de Frank Cole Babbitt, de 1928) i lloeu (per a cotejar les dos traduccions).
    • Reproducció, en el Proyecte Perseus, del text grec fixat per Gregorius N. Bernardakis en 1888.
      • William W. Goodwin (William Watson Goodwin, 1831 - 1912): clasicista nortamericà, professor de grec de l'Universitat de Harvard.
      • Gregorius N. Bernardakis (Gregorios N. Bernardakis: Γρηγόριος Ν. Βερναρδάκης; translit.: Grigorios N. Vernardakis; neolatín: Gregorius N. Bernardakis; 1848 - 1925): filòlec i paleógrafo grec.