Població d'Amèrica precolombina

La població de l'Amèrica precolombina es desconeix exactament, ya que existixen vàries interpretacions històriques molt divergents entre sí. L'únic consens és que durant el XVI varen morir varis millons de persones indígenes en tot el continent americà. Més allà d'eixe consens general els investigadors s'han dividit tradicionalment en «minimalistes» («baixistes») i «maximalista» («alcistes») segons proponguen cantitats més baixes o altes, tant per a la població precolombina com per a la mortalitat posterior. En l'actualitat existixen tres corrents historiográficas en postures divergents respecte a la població americana precolombina:
- La corrent alcista, defesa fonamentalment per alguns estudiosos nortamericans com Dobbyns, Borah i Sulmich a mitan de el XX. Estima la població americana prèvia a l'arribada de Colón en 90 a 150 millons.[1]
- La corrent baixista d'inicis del XX, en la que les estimacions mai alcançarien els 20 millons d'habitants. Defensors de postures encuadrables en esta corrent són Ángel Rosenblat i Alfred Kroeber.
- La més recent és la corrent intermija o moderada, defesa per historiadors com Sapper, Spinden, Rivet i Denevan, a on les estimacions oscilen sempre entre 40 i 60 millons de persones.
Les estimacions són molt diverses: des dels que creuen que Amèrica estava deshabitada (com el nort d'Àfrica) i els que creuen que estava tan poblada com China Oriental.[2][3] En els dos extrems estan Kroeber en 8,4 millons[4] i Riccioli en 300 millons.[5] Pero abdós postures tan extremes són rebujades.[6]
Amèrica del Nort
Estats Units i Canadà
- Artícul principal → Anex: Població indígena històrica de l'Amèrica Anglosaxona.
Existixen diversos càlculs de la població indígena en l'actual Angloamérica: estan els baixistes com Ángel Rosemblat (que estimen en un milló d'habitants)[7] i William Denevan (3 millons)[8] pero en l'actualitat es creu més en les sifres moderades i alcistes que parlen de 5 a 6 millons (moderades)[9] o de 8 a 10 millons (alcistes),[10] sent en l'actualitat estes últimes les més acceptades, concentrant-se la major població en l'est d'Estats Units per l'ús de l'agricultura i en condicions fluvials i climàtiques favorables (prop de 2 millons en Canadà, Groenlàndia i Alaska).[8] Els càlculs més alts apleguen a 12[11] a 18 millons.[12] El càlcul més baix és el de Kroeber (1934) que va estimar 900 000 habitants, el més alt és el d'Henry Dobyns (1983) que va estimar en 18 millons. Dobyns va estimar en 1966 entre 9 800 000 i 12 200 000 d'habitants.[13] James Mooney va estimar en 1 153 000.[14] Segons els càlculs de Dobyns eren 1 357 000 en el surest dels EE. UU., sense incloure timucuas i mississippianos.[15]
Denevan va calcular la població sumada de EE. UU. i Canadà en 4,4 millons i Driver 3,5 millons.[16] Mooney va estimar la població de Califòrnia en un milló, Kroeber la va reduir a 152 mil.[17]
La població nativa de Califòrnia ben va poder caure de 700 000 a 200 000 entre 1500 i 1800.[18]
Uberlaker va estimar la població al moment del contacte en 2 171 125 (1976), encara que despuix la va rebaixar a 1 894 350 (1988), Denevan entre 3,79 i 4,4 millons, Thornthon en 7 millons, encara que posteriorment va estimar en 1 845 183 per a EE. UU.[19]
Mèxic central
Dins de la corrent alcista, Sherburne F. Cook i Woodrow Borah varen estimar la població d'esta àrea en uns 25,2 millons de persones, mentres que Denevan defén uns 21,5 millons[20] i Dobyns fa l'estimació més alta, uns 32,5 millons d'habitants. Hi ha inclús càlculs de flares franciscans de la Colónia que parlen de fins a 45 millons de persones, inclós Yucatán.[21] En la corrent alcista moderada o intermija podem enquadrar els càlculs de Sapper que considera que esta zona estava habitada por entre 12 i 15 millons de persones abans de l'arribada de Cortés. Whitmore estima en 16 millons.[22]
Cook & Simpson estimaven que en 1548 vivien 11 millons de persones en el Mèxic central,[23] pero solament 4409180 per a 1565, una revisió del càlcul feta per Cook & Borah (1960) en 2649573 (el ranc és de 2,5 a 2,8 millons). Els càlculs més baixos parlen d'un milló d'indígenes mexicans en 1568.[24] Mentres Stannard en el seu llibre American Holocaust (1992) va estimar en 1,7 millons en el sur i 2,5 millons en el nort.[25]
En ell vall de Mèxic d'era d'al voltant de 1155000 (Sanders), 1590000 (Whitmore) o 2960000 (Borah & Cook). Per a Whitmore en 1607 quedaven solament 180 000 habitants.[26] En l'any 2000 a. C. la vall tenia prop de 5000 habitants, superant el milló en 1519.[27] En atres regions la caiguda també va ser abrupta. En el regne de Tlaxcala durant el XVI la seua població va caure de mig milló a cent mil.[28] Este últim regne al moment d'aplegar Cortés tenia un eixèrcit de 50000 hòmens.[29]
Coatepec i Ixtapaluca (província de Chalco), si en 1519 tenien 166200 a 193200, en 1568 li quedaven 40400 a 64400 solament. Tlalmanalco tenia 80 a 100 mil habitants originalment, en cinc décades quedaven solament la mitat.[30] Cuitláhuac i Mixquic tenien 100623 a 111 804 habitants en 1519, caent a 12578 o 13976.[30] Xochimilco i Milpa Alta 83749 a 93054, caent a 27916 o 31018.[30] Otumba i Texcoco sumaven 273796 a 304216 en 1519 pero en 1568 a penes hi havia 101406.[30]
Texcoco tenia 43200 a 51000, Chiautla 6750 a 7500, Coatlichan 13500 a 15000 i Tezoyuca 4050 a 4500 gents en 1519.[31] Els governants de Texcoco dominaven un àrea en prop de 100000 súbdits en 1519.[31]
Tenochtitlán-Tlaltelolco sumaven segons Cook & Borah 354256 a 393618, pero en 1568 solament 120 a 200 mil.[32] Cuauhtitlan i Zumpango eren poblats per 165083 a 183 426 habitants, caent en 1568 a 27514 a 30571 sobreviviente.[33] El governant de Cuauhtitlan va passar de tindre 70 a 75 mil (potser inclús 90 a 110 mil) a sol 19 a 22 mil.[33]
Sifres de tres millons de chichimecas emigrant en el 1012, que dona Fernando De Alva Ixtlilxochitl, i que els reis que els varen resistir varen movilisar més d'un milló d'hòmens, morint més de 5 millons de persones són sifres que donen un eixemple al debat entre baixistes, moderar-vos i alcistes.[34]
- Toltecas: La seua població i la dels pobles baix el seu control va poder haver aplegat als 4 millons de persones.[35]
- Azteques: Eren l'ètnia dominant de l'antic Mèxic, vivien en l'actual Valle de Mèxic es calcula que eren 1,6 millons de persones en 1519 pero es va reduir a 250000 en menys d'un sigle (1610).[36]
- Tepehuanes: abans de l'invasió espanyola la població d'este poble era d'uns 100000 i la varen reduir a a penes 20000[37] despuix de les pesta transmeses pels invasores que viajaven durant mesos per les mars alimentant-se mal i en falta d'higiene -de 1594, 1601-1602, 1606-1607, 1610 i 1616-1617. Açò junt a l'imposició cultural i econòmica espanyola varen dur a una rebelió entre 1616 i 1620 en la que 4 mil guerrers varen participar i varen morir.[38]
- Lacandones: Serien unes 12 000 persones que vivien l'actual Chiapas.[39] Décades despuix de la conquista eren 250 segons Manuel Gamio.[40]
L'actual vall de Mèxic va ser sempre un dels principals centres demogràfics de Mesoamèrica, basats en l'informació que nos dona en 1570 López de Velasco, en eixos temps la vall tenia 125000 indis tributaris, es pot calcular en 325 a 350 mil la població nativa en total. És provable que en 1519 la vall tinguera milló i mig d'habitants. Per a 1563 Xochimilco havia passat de 30000 a 6 o 7 mil habitants, mentres que feya 1600 Chimalhuacán va passar de 8000 a 300, Chicoloapa de 6000 a 200 i Tizayuca de 4000 a 150. La població nativa de la vall era de sol 70000 feya 1650, 120000 en 1742 i 275000 en 1800.[41]
Càlcul de la població de part del vall de Mèxic en el XVI:[42]
| Lloc | Població de la Capçalera calcule arqueològic |
Població 1568 | Població 1519 |
|---|---|---|---|
| Tepexpan | 900-1200 | 4421 | 11937-13263 |
| Chiconautla | 2500-5000 | 1478 | 3991-4434 |
| Acolman | 3600-4800 | 11480 | 30996-34440 |
| Otumba | 3200-6400 | 12000 | 32400-36000 |
| Total | 10200-17400 | 29379 | 79324-88137 |
Càlcul de la població total del vall de Mèxic en el XVI:[43]
| Lloc | Població 1519 |
|---|---|
| Tenochtitlán-Tlaltelolco | 150000-200000 |
| Texcoco | 20000-30000 |
| Xochimilco Amecameca Tlalmanalco Tacuba Ixtapalapa |
75000 |
| Pobles i ciutats de fins a 5000 ha. |
160000-200000 |
| Total | 405000-505000 |
Reducció demogràfica mexicana en el XVI:[44]
| Lloc | Autor | Població 1519 | Població 1595 |
|---|---|---|---|
| Mèxic | Rosenblat | 4500000 | 3500000 |
| Mèxic | Aguirre Béltran | 4500000 | 2000000 |
| Mèxic | Zambardino | 5000000- 10000000 |
1100000- 1700000 |
| Mèxic | Mendizábal | 8200000 | 2400000 |
| Mèxic | Cook & Simpson | 10500000 | 2100000- 3000000 |
| Mèxic | Cook & Borah | 18000000- 30000000 |
1400000 |
| Valle de Mèxic | Sanders | 2600000- 3000000 |
400000[45] |
| Valle de Mèxic | Whitemore | 1300000- 2700000 |
100000- 400000 |
| Valle de Mèxic | Gibsson | 1500000 | 200000 |
Península de Yucatán
Regió a on la civilisació maya es va desenrollar des d'aproximadament el III fins al XVI en que són conquistats els seus territoris pels europeus. En este cas hi ha dos grans corrents de pensament:[46]
La dels que creuen que la població maya despuix del final de la seua época d'esplendor (periodo clàssic mesoamericà) va decaure en població i la dels que creuen que no va caure sino que va seguir creixent. Segons els estudis de Spiden en 1920, en el VI hi havia 8 millons de mayas en la península i durant el XII en la migració tolteca esta era encara major, pero que va ser caent en la finalitat de la seua civilisació.[47] Morley, un atre historiador, va acceptar les sifres pero a les de el XII les va elevar a 13 millons. L'historiador Thompson parla de 2 a 3 millons de mayas yucatecos en el IX sent el representant de les sifres més moderades.[46][48]
Per a calcular la població yucateca en el XVI, Helmurt O. Wagner parla de 8 a 10 millons de persones.[49] Segons Frederick W. Lange l'organisació política i número d'assentaments eren tan influents com la capacitat agrícola calculant en 2 285 800 persones en 1519. L'estudi de Lange es va basar en un estudi anterior de Jakeman que va estimar en 1275000 mayas en el mateix any. Per a Morley la població havia descendit a 1,6 millons.[50] Els més baixistes com Sanders parlen de 535000 a 592000 mayas[34][51] i Kroeber que aplega a només 280000.[34][52] També esta Roy que parla només de 300 000 persones.[46][53][54] Cook i Borah la calculen en 2,4 millons en Chiapas i Tabasco (800 mil en Yucatán).[16] Rikerston estimava que en 1537 13 millons de persones vivien en Yucatán.[23]
Amèrica Central
Hondures
En Hondures les zones més poblades i desenrollades són les valls de Comayagua i del riu Ulúa i a la vora del llac de Yojoa, sobre els majors centres "urbans" destaquen els pobles de Naco, Quimistlán, Zula i Cholome que tenien més de dos mil cases cada u.[55] En 1565 Benzoni atribuïa 400000 natius al moment de la conquista i és considerat el càlcul més certer, ya que va ser fet poc despuix que Alvarado conquistara la partix occident del futur país.[55][56] Basant-se en dita font el restant d'autors han fet els seus propis càlculs, MacLeod ho va prendre com si la sifra es tractara solament d'indis tributaris (pares de família) els que no du a la seua sifra de 2 millons en total.[55] La reconstrucció de Sherman parla que dels 400000 natius que hi havia en 1524 en 1550 hi havia a penes 5000.[55] Newson basant-se en el testimoni del governador Andrés de Cereceda, quí va reportar que solament en la regió de Naco hi havia 200000 indis en capacitat de prestar servici, i que en la regió costera els pobles solien tindre més de 2000 casa i en l'interior unes 3000 cada u.[55] En estes senyes considerava molt baixos els càlculs de 600000 indis en la zona somesa i 200 mil anara d'ella, per a ella segons els recursos naturals i l'economia indígena la població mantinguda per les diferents economies índies podia aixina haver alcançat 1396858 o més.[55] En els càlculs abans citats, uns 600 mil hagueren vixcut en les zones colonisades de l'occident i la vall central, mentres que el restant en la zona no somesa de l'orient.[55] Newson va estimar que la població de la regió centre-occidental ben va poder haver caigut a 32000 a mitan del primer sigle de conquista.[55][57] Johannessen estima en 200000 indis tributaris en 1535.[58]
El principal, més numerós, organisat i estés poble precolombí del territori hondureny, era el lenca, s'estima que en promig cada poblat tenia 350 cases i molt més de 500 pobladors.[59] La població era de 80 a 100 mil lencas.[60]
En la conquista i la seua reducció el número de poblats lenques va caure a 100[61] dels més de 500 originals.[60]
En 1550 el poble lenca d'Arambala tenia 200 indis tributaris (caps de família), és dir, 1000 habitants. La població havia disminuït en 1740 considerablement, i solament tenia 11 indis tributaris o siga una població de prop de 60 habitants. Va pertànyer al curato de Oscicala i la seua població era de 198 persones, repartides en 17 famílies.
Al decliu de la població cal sumar-li l'aument constant de la població mestiza, un padró de 1786 va estimar en 36702, un creiximent del 9,6 % respecte al de 1777, mentres que espanyols i indis varen descendir prop d'un 10 % cada u en el mateix periodo de temps.[55] Johannessen creïa que Benzoni menconaba 400 mil indis tributaris, multiplicats per tres alcançaven els 1,2 millons.[62] Es calcula que 2000[63] o 30000 guerrers indígenes estaven al mando de Lempira la fortalea del qual era el Peñol de Cerquín, aplegant a controlar la vall de Comayagua.[64] En la década de 1540 la vall de Guayape tenia 20 a 27 mil lavadores d'or.[65] Per una atra part el Bisbe Pedraza va calcular que la població havia caigut de 800 mil a 15 mil per a 1539,[66] es deu tindre el conte que el president de la Residència primera de l'Audiència, Alonso López de Cerrato, va elaborar entre 1548 i 1550 un càlcul que en els 64 pobles baix el seu domini hi havia 4354 tamemes i 373 indis per a atres oficis, els tamemes eren varons indígenes adults, casats o fadrins, com provablement eren els restants, per lo que solament són una fracció de la població total i no tots els pobles tenien que presentar servidors i tamemes, per lo que fa supondre una població total molt major, provablement no era menor dels 15 mil.[67]
Sobre l'esclavitut indígena, en 1530 el governador López de Salcedo esclavizó a 2000 indis dels pobles de Trujillo i Olancho i els va dur Nicaragua, el mateix bisbe abans mencionat indica que en vall de Naco dels 8 o 10 mil hòmens que hi havia, quedaven en 1539 solament 250, una atra font indica que en 1586 la població de dita província tenia a penes 10000 indígenes, prop de 100 a 150 mil indis hondurenys varen ser esclavisats i duts a les Antilles, Guatemala, Nicaragua i inclús Panamà i Perú; a açò cal sumar-los les campanyes militars i la repressió immediata, 6000 varen morir en la campanya de Alvarado i provablement 30 a 50 mil en tota la conquista.[68]
Newson va estimar en un 95 % la reducció de la població nativa en Hondures, ella mateixa era partidària de càlculs que podrien cridar-se alcistes.[69] La mateixa estudiosa estima que en Soconusco i Zapotitlán la població s'havia reduït a un 5 % per a 1570 i per a les mateixes dates la costa del Pacífic nicaragüense i Nicoya havien perdut uns 500000 natius, exportats com a esclaus, per lo que la seua població s'havia reduït a a penes un 3 % de supervivents.[70][71]
La regió de Soconusco pas a tindre 60 000 habitants en 1524, s'estimava que originalment tenia 15 a 30 mil tributaris en total.[72]
Es deu tindre en conte que algunes fonts parlen que solament 25000 indígenes vivien en l'oest o centre hondureny en el primer sigle de conquista.[73] En la regió d'Olancho va ser considerada una zona molt poblada, inclús despuix de la conquista, en 1611 el fra Verdelete la va descriure a esta i les seues valls com molt poblats de gent.[73] López de Velasco va contabilisar 10000 indis tributaris en Olancho i a fins de el XVI en la regió Taguzgalpa.[73]
S'afirma que entre 1622 i 1623, estos missioner a càrrec de Juan de Baena varen treballar terra adins entre els indígenes payas, varen conseguir assentar 700 indígenes en sèt pobles i batejar a atres cinc mil.[73] No obstant, en la seua mort ocorreguda en l'any de 1623, en mans d'un grup d'indígenes albatuynas o taguacas, estos pobles varen permanéixer fòra del control espanyol des d'eixe any fins a 1661, quan es recomencen les activitats missioner.[73]
En 1672 la població dels misquitos era de 1600 a 1700 habitants.[74]
Hi ha poques fonts per a calcular la població nativa fora del domini europeu, nos mostra com a principal grup als jicaques, en 1752, fra Alcántara, quí estava a càrrec de la conversió dels indígenes entre rius Leán i Muliá, en les montanyes de Olancho, càlcul en 3000 indígenes habitant les montanyes.[73] Un reconeiximent posterior de l'àrea, realisat pel subdelegat don Antonio Manzanares en 1789, indica que hi havia 1535 "hòmens d'armes", pero el mateix sugerix que per a obtindre la població total calia multiplicar esta sifra per huit, ya que cada home tenia dos o tres dònes en els seus respectius fills.[73] A pesar d'estos testimonis és molt difícil calcular la població de dit grup, encara que en 1737 es dia que hi havia 3000 indis infels en Olancho a pesar d'estar mermats en número per les seues guerres contra els zambo-mosquits.[73]
En l'any de 1737 es va informar que existien dos missions en la província de Comayagua, una poblada per indis jicaques i l'atra per payas, abdós a càrrec de religiosos de l'orde de Sant Francisco.[73] En la missió i reducció dels indis payas s'havien realisat tres entrades. En la primera es varen traure com mil cinccents indígenes, en la segona, un número aproximat de mil setanta (encara que la mitat d'ells eren dels que s'havien tret en la primera entrada) i en la tercera es varen traure doscents indígenes.[73] Els missioner consideraven que encara hi havia uns 3000 payas que permaneixien fòra del domini espanyol.[73]
Cap a finals del XVIII la població indígena total de la frontera oriental d'Hondures no va superar les 40000 ànimes, de les quals uns 14000 eren jicaques, 12000 payas, 10000 zambos, 4000 misquitos i uns atres. A principis de el XIX la població indígena d'Hondures va registrar un aument d'un 31,9 % en relació a la població calculada a finals del XVII. Este increment es va observar sobretot entre els indígenes tributaris, la població dels quals va aumentar en més de la mitat. Al mateix temps, els grups indígenes que encara permaneixien fòra del control espanyol varen continuar perdent població, especialment quan entrabar en contacte per primera volta en grups estranys.[73]
En 1801 els indígenes que vivien en els pobles d'indis registrats oficialment en un padró sumaven en total 34910 ànimes (8114 tributaris).[73][75]
En l'any de 1804 el governador intendent d'Hondures don Ramón Angiano va calcular que la població paya ascendia a uns dèu o dotze mil indígenes.[73] Encara que esta sifra es considera excessiva, lo cert és que ya per a les primeres décades de el XIX la població havia aumentat considerablement.[73] Si s'accepta la senya de l'intendent Anguiano per als jicaques i els payas, llavors el número total d'indígenes que estaven fora del control espanyol en l'orient d'Hondures pot ser calculat entre vinticinc i vintihuit mil, als que calia agregar 590 més que es trobaven en les missions.[73]
A principis de el XIX, hi havia 290 indígenes en la missió de Luquique i al voltant de 300 havien segut establits en les missions de Olancho.[73]
A mitan de el XIX 1000 jicaques vivien en el departament de Santa Bàrbara, 400 d'ells es trobaven en el riu Choloma.[76]
Estimació de la població precolombina hondurenya segons Newson (1992a: 118):[77]
| Regió | Àrea en quilómetros quadrats |
Densitat poblacional | Població |
|---|---|---|---|
| Occident i Centre[78] |
42563 | 20 | 851260 |
| Oriente[79] | 52897 | 10 | 528970 |
| Àrea Xicaque[80] | 16628 | 1 | 16628 |
| Total | 112088 | 12,5 | 1396858 |
Es deu mencionar que feya 1544 Griffin (1992) estimava que solament quedava el 25 % de la població original. Newson considerava que per a 1575 quedaven solament el 5 %.[77]
El cens de 1801 un cens va contar 1512 famílies espanyoles i 13553 ladinas (abdós grups sumaven 92971 gents), 8298 indis que pagaven tribut i 27184 fora del control espanyol.[77] En 1804 el governador va estimar en 16000 tolupanes entre Omoa i Gràcies a Deu, 15000 a 30000 misquitos a l'est de riu Tinto i 10000 a 12000 pech i tawahkas fòra de control (Griffin, 1992).[77]
Antilles
Una de les primeres estimacions sobre la població precolombina la va fer Fra Bartolomé de las Casas, per a l'illa de L'Espanyola, que tindria segons el religiós de 3 a 4 millons d'habitants abans de l'arribada dels hispànics.[81] El càlcul més alt és el de Borah i Cook (1971) que varen estimar en 14 millons els que vivien en eixa illa en aplegar Colón. Mentres Frank Zambardino (1978) va estimar un milló d'habitants, en un marge de variació de, aproximadament, un trenta per cent.[82] Els tainos de tot el Carib posseïen grans coneiximents agrícoles lo que els permetia mantindre grans grups poblacionals, en especial pel seu coneiximent de sistemes de regadiu.[83]
Els càlculs varien prou entre els experts sobre la població de L'Espanyola en 1492:[84]
| Expert | Estimació | Expert | Estimació | Expert | Estimació |
|---|---|---|---|---|---|
| Verlinden (1973) | 60000 | Amiama (1959) Rosenblat (1959 i 1976) |
100000 | Lipschutz (1966) | 100000-500000 |
| Frank Moya Pons (1977)[85] | 377559 | Còrdova (1968) | 500000 | N.D.Cook (1993) | 500000-750000 |
| Moya Pons (1971) | 600000 | Zambardino (1978) Denevan (1992) |
1000000 | Guerra (1988)[86] | 1100000 |
| Denevan (1976) | 1950000 | Watts (1987)[87] | 3000000-4000000 | Borah & Cook (1971) | 7975000 (marge de 4 a 14 millons) |
El colon alemà Nicolaus Federmann establit en l'illa entre 1529 i 1532 diu que dels 500000 natius que hi havia en aplegar Colón quedaven uns 20000 quan el va viajar a l'Espanyola.[88] Segons Miguel de Pasamonte va estimar en 60000 natius en 1508, en 1510 Diego Colón eren 33523 indis, en 1514 es varen censar 26334, en 1518 a 1519 eren 18000 indígenes i 1542 serien solament 2000.[89]
En la regió de Cibao vivien 50000 naborías, d'estos dos terços moren per fam, guerra i malalties en 1495.[90] Uns 50000 natius varen morir en el seu segon viage de Colón segons Pedro Màrtir.[91] En el seu tercer viage Colón va aplegar a Trinitat illa que dia estar molt poblada, els habitants de la qual eren agricultors,[92] des d'eixa illa i la costa veneçolana uns 15000 natius varen ser capturats i duts a l'Espanyola segons el llicenciat Alonso Zuazo des de 1498 a 1518.[93] Els espanyols varen organisar grans bols[94] per a capturar mils d'indígenes en tot el Mar Carib, incloent Cuba, Puerto Rico, Jamaica, les Antilles Menors i el continent.[95] Per a Màrtir de Angelería varen ser uns 40000 els capturats entre 1508 i 1513.[96]
En 1502 Màrtir afirmen que havien emmalaltit 50000 natius i solament un terç va sobreviure, eixe any varen aplegar a l'illa 2500 espanyols, 1000 varen morir en els següents mesos i 500 varen emmalaltir quan Colón va tornar. Als que caldria sumar-los els 1500 que els varen precedir en 1493 (dels que més de la mitat va morir en menys de 3 anys).[97]
No obstant vàries decenes de mils d'indígenes varen sobreviure buscant va refugiar en les montanyes o resistint les pèssimes condicions de vida de les plantacions, quan es va parlar de l'extinció dels natius del Carib es deu a que Bartolomé de las Casas ho va usar per a convéncer a l'Emperador de la necessitat de prohibir les encomanes i crear reduccions o pobles d'indis, també perque varen comparar la població taina en la dels pobles de Mèxic i els Andes (molt més densament poblats), els encomendero també mentien en les seues cartes a l'Emperador sobre el número d'indis per a obtindre el permís real per a dur un major número africans a l'illa que eren considerats més fortes per la seua major resistència a les malalties i més aptes per als treballs en plantacions i mines.[95]
Des de fins de el XVI els censos contaven solament com "indis" als taínos "purs", pero no als seus descendents mestizos (categoria que va aparéixer molt despuix) o a taínos casats en membres d'atres grups ètnics, també hi havia certs interessos econòmics en disminuir el número d'indis contabilisats. Els indis purs tenien lleis al seu favor per les quals la Corona espanyola defenia els seus drets de posseir àmplies terres (reduccions), pero havia interessats en negar-los dita identitat per a llevar-los llegalment eixes terres.[98]
Els censos de la Colónia solament varen contar als natius que vivien en les encomanes, també cal entendre que molts d'estos censos incloïen als mestizos com a blancs o com uns atres. En un cens de 1545 es varen reportar 5125 tainos i 3827 negres vivint en els camps de sucre. Els natius varen escomençar a relacionar-se en els africans en els que fugien dels espanyols, d'esta unió varen nàixer els primers zambos.[95]
Cal entendre que la població i tropes espanyoles es concentraven en la capital de l'Espanyola, Sant Dumenge i les seues afores, deixant gran part de l'illa sense cap control efectiu, alguna cosa que es va repetir per tot el continent. Molts dels colon varen escomençar a establir-se solament en el surest de l'illa deixant un enorme territori a on podien refugiar-se els tainos, en especial l'interior i nort montanyosos.[95]
L'orige de tan mortals pesta està en la regió d'Andalusia, lloc d'a on venien la majoria dels primers espanyols en Amèrica, en eixa comarca entre 1505 i 1506 varen morir 100 000 persones per pesta, en Saragossa atres 12000, en Valladolit 7000, 5000 en Àvila, 3500 en Barcelona i 3000 en Madrit.[99]
Alguna cosa similar va ocórrer en el restant de les Antilles, en Puerto Rico la població estimada de 1508 era de 20000 a 50000 natius pero s'hauria reduït a 4000 en sol sèt anys. En 1544 de les Cases solament va trobar 60, terminant per extinguir-se poc despuix pero moderns estudis genètics proven que més del 60 % dels portorriquenys és descendent de tainos, lo que indica que els pobles indígenes varen sobreviure molt més que fins a fins de el XVI.[100]
Alguns documents llegals de l'época testifiquen que un gran número de Taínos fugia dels espanyols. Alguns dels cimarrones es varen anar a atres illes o a terra ferma. Uns atres s'amagaven en les montanyes i deserts de l'illa hispaniola - preferien deixar darrere les seues valls fèrtils i viure lliures en terres menys hospitalàries. Per a mediats de el XVI, la majoria dels espanyols s'havien mudat a Sant Dumenge i les seues afores. En 1555, una patrulla espanyola va descobrir quatre pobles "plens d'indis que ningú sabia" (un poble prop de Port Argent, un atre, molt prop, en la costa del Mar Atlàntica, un en la península de Samaná, i un al noroest de l'illa, en la Cap Santa Nicolás. És evident que, despuix d'uns cinquanta anys, els indis cimarrones havien decidit retornar a les costes i valls fèrtils del nort perque els espanyols les varen deixar.[101]
En Cuba hi havia 100000[102] a 200 000 persones (càlcul baixiste), encara que atres càlculs apleguen a 1000000 de persones en 1511 i solament 14000 sis anys despuix.[103] Atres estimacions van de 60000 a 500000 ha.[104][105]
Mentres que en Puerto Rico s'estimen en 600 000 persones segons una estimació feta per Vásquez d'Espinosa en el XVII.[106]
En la colónia de Sant Dumenge o L'Espanyola segons Peschel eren 200000 o 300000 natius en 1492, 60000 en 1508, 20000 en 1512, 14000 en 1514 i solament 2 pobles d'indis en 1570[40] (150 persones).[107]
Un estudi de Frank Moya Pons va estimar que en 1514 la majoria dels cacics eren dònes per absència d'hòmens.[108]
Atres càlculs parlen de 30000[109] a 50000[110] tainos en les Bahames. En Jamaica hi ha 60000[111][112] a 100000 indígenes.[113] En Puerto Rico la sifra més comunament acceptada és de 30000 a 60000 indígenes.[114]
Segons les obres d'Antonio Herrera, Bernal Díaz del Castell i Les Cases la població original cubana de 300000 gents o més es va reduir a 4000 en 1550.[40]
Els Chaunu reconciliant les sifres de les Cases i Fernández d'Oviedo estimen que en 1492 L'Espanyola tenia 1,1 millons d'habitants, 60000 en 1510, 16000 en 1520, 10000 en 1530 i unes poques decenes en 1570. Els Chaunu varen considerar el càlcul massa alt i ho va rebaixar a mig milló.[115] Ells tampoc admeten tal perduda població que haguera dut a l'extinció indígena, considerant que un alt percentage de la població nativa fugia a les remotes parts de l'interior que no contaven en domini espanyol, per això estimen que en 1510 quedaven uns 100000, molts sent fugitius.[116] Una de les crítiques que li fan a de Les Cases és que entre 1508 a 1509 la població taina va caure de 60 a 40 mil, en uns pocs mesos.[117]
En 1508 els espanyols en L'Espanyola ben varen poder haver alcançat els 5000[118] (715 veïns).[119] Encara que durant el periodo de Ovando varen poder haver aplegat a 10 o 12 mil.[118]
Encara que no s'extinguiren, la reducció poblacional va ser terrible, durant el XVII en les Antilles Menors francesos, anglesos i holandesos les varen colonisar i varen portar a terme processos similars als ocorreguts anteriorment en les colónies espanyoles de l'Espanyola, Puerto Rico i Cuba. El pirata Drake dona testimoni del dit procés quan despuix de prendre la ciutat de Sant Dumenge va informar en 1585 a la seua reina que no quedaven indis en eixa part de l'illa.[120]
El primer cens de Puerto Rico (1705) registra que encara existien grans cantitats d'indis en l'illa, encara que no es referix a que orígens o parcialitat pertanyien. En anys posteriors el reconte demogràfic oficial estima que el 2,3 % delllogarencs eren indis "purs" (1776), tres anys despuix eren el 4,5 % pero en 1803 la categoria desapareix, per açò les senyes prèvies varen ser ignorats per historiadors com Abbad, qui va escriure el primer llibre sobre l'història isleña i va assumir que els natius s'havien extinguit.[98]
Actualment els seus descendents mestizos són una part important de la població de República Dominicana, ademés de ser la principal influència cultural d'eixe país.[121]
Amèrica del Sur
Colòmbia
Les sifres més acceptades actualment són de 3 a 4 millons d'indígenes.[122] La majoria d'estos càlculs es basen en el de Colmenares quí recolzava els 3 millons.[16] Segons Rosenbalt l'actual territori colombià tenia solament 850 mil pobladors, actualment les seues sifres són considerades massa baixes.[123] Els càlculs més alts són de 6 a 10 millons.[124]
La regió millor documentada va ser Tunja la que fins a 1636 va vore reduir-se els seus habitants de 200000 a 50000, de fet entre 1558 i 1560 a lo manco 40000 indis de la província (i la veïna Santa Fe) varen fallir producte d'una terrible epidèmia de pigota i pallola. En 1949 Kroeber va estimar que en les dos províncies anteriorment mencionades vivien a penes 300 000 gents en el XVI, pero el mateix any Guillermo Hernández Rodríguez públic que la població d'eixa mateixa àrea fàcilment va poder haver alcançat els 800 mil i el milló. Durant molts anys Kroeber va ser el més respalat per la comunitat acadèmica, un estudi detallat realisat per Jaime Jaramillo Uribe va estimar va recolzar la tesis de l'americà i va determinar que de cap manera la població haguera segut més alta (1964), basa les seues conclusions en les senyes que va donar la visita d'Angulo de Castejón en 1562. Temps despuix, l'antropòlec Gerardo Reichel-Dolmatoff va pujar la sifra a mig milló.[125]
Es deu mencionar que Jaramillo va ser un dels primers historiadors en donar senyes documentades per a les seues conclusions, són dos fonts principals, Geografia i descripció universal de les Índies, de Juan de Velasco (1574) i la visita de Castejón a Tunja. Dubte de l'afirmació de Velasco de 92000 indis tributaris vivint en Santa Fe i Tunja. Defén més la de Castejón, que dona 33386 tributaris en Tunja, Jaramillo la va multiplicar per tres i va recolzar el seu total de 111158 indígenes en Tunja.[126]
Friede estima que en Tunja en 1636 vivien 9272 tributaris, multiplicats per un factor de 4,82 que el mateix Friede va determinar, la població total alcança els 44691 individus. Basat en les senyes de Castejón per a 1564 defén una sifra de 34946 tributaris, o 168440 gents en total, no obstant, les seues sifres són posades per molts en dubte. La reducció demogràfica entre abdós dates és d'un 73,5 % en 72 anys, per lo que per al periodo entre la conquista (1537) i 1564 estima en 27,54 % de caiguda. Açò dona com a resultat que la província tindria prop de 232 407 habitants en 1537.[125]
Utilisant el mateix sistema en les senyes que es dona Castejón en 1562 estima que segons els resultats de les 20 capitanies visitades (12120 tributaris, 601 cada una en promig) en la regió de Duitama quan s'agreguen les atres 17 seguint el mateix promig dona un total de 34257 tributaris, fent el mateix procediment que en el cas de Tunja Friede estima que en 1537 l'àrea tenia 227 875 habitants en total. En la zona de Sogamoso es varen medir solament 21 de les 34 capitanies (9650 tributaris, 460 el promig), quan s'agreguen el restant seguint el promig s'alcança els 15650 tributaris, quan se li fa el mateix procediment que les anteriors, estima que en 1537 eren 104035 indis en total.[127]
Sobre la població muisca senyes baixistes parlen sobre 300 a 500 mil, mentres que els més alts passen els 800000 i inclús el milló.[128] En la sabana de Bogotà vivien 120 a 160 mil muíscas.[129]
En aplegar els espanyols la població dels actuals departaments dels plans colombians era de 40000 i en el de Caquetá 30000.[130]
En la regió de Popayán s'estimava la població en 600000 natius en 1536,[131] perdent en els primers anys de conquista 150000 vides,[132] mig sigle despuix eren sol 73000 indis.[133] En 1538 Cali i Popayán varen sofrir una greu crisis demogràfica, en l'últim quarto de el XVI quedaven 9000 natius.[134]
En Cali els paeces varen aplegar a tindre 6 a 7 mil guerrers (30 a 35 mil gents),[135] caent a 3000 despuix de la conquista.[136] Els liles s'estimen que de 30000[137] varen caure a 3000 a fins del sigle.[138]
En Antioquía eren 10000 gents per tribu en aplegar els espanyols.[139] En total 100000 indis en la comarca,[140] varen decaure a 4 o 5 mil.[141] En 1825 es varen contar 4769 indígenes[142] als que caldria sumar-los 2000 en el districte de Frontino de Dabeiba.[143] Alguns afirmen que Tateepe, rei de Buriticá va governar a 100000 natius.[144] Es diu que en el poble de Poble-pla o Poble de les Peres vivien 10000 natius.[145] En Yutango vivien 15000 indígenes.[146] Les tribus menors tindrien uns 5000 membres i vàries atres a moltes decenes de mills.[147]
En la Cordillera Central, entorn a la vall del Cauca[148] vivien 120000 pijaos[149] (20000 guerrers),[150] els carrapes tenien 20000 guerrers,[151] els picares 10000 a 12000 i els paucura 5000 a 6000 guerrers.[152] Per a conseguir un càlcul aproximat de la població caldria multiplicar el número de guerrers per aproximadament 5.[153] La tribu dels armes tenia 20000 guerrers, lo que dona una població de 80000 gents com a mínim,[154] els càlculs més baixos parlen de 30000 armes en 1542.[155] La regió d'Anserma va passar de tindre 40 000 habitants[156] a sol 5000.[157] Caramanta va passar de 25000[158] a 1000 solament.[159] La població del vall del Cauca seria de 100000 en la zona entre Quimbaya i Caramanta,[160] alguns varen considerar que en la vall varen aplegar a viure fins a 1000000 d'indígenes des de Caloto fins a Ansermo Vell.[161] Atres estimacions més recents calculen fins al milló el número d'habitants de la mencionada vall ademés de 1200000 en el altiplà central i mig milló en la costa atlàntica.[162]
En 1536 s'estima que en la vall del riu Magdalena vivien 1500000 de persones, per a 1622 quedava solament la tercera part. Tunja tenia 100000 natius (1539) varen quedar menys de 20000 (1625), en Marieta varen passar de 18000 (1550) a 600 (1610), dels 50 000 habitants de Popayán, quedarien 10000 en 1538. La tribu panche, de Tocaima, contava 6000 membres en 1543 i 80 anys despuix solament quedaven 300. Ibagué estava poblat per 18000 indígenes (1550); en 1622 solament quedaven allí 600, distribuïts en 15 encomanes. Pijaos i Andaquíes es reduïxen a dos terceres parts en la segona mitat de el XVI. Timaná tenia en 1539 una població de 15000 membres i en la segona década del siscents solament alcançava a 600 persones. En Anserma i Cartago dels 40000 guerrers quimbayas que hi havia, quedaven 300 en 1540.[163]
En 1559 segons Juan de Penagos hi havia 40000 indis malalts i mills més malalts en Tunja, la població indígena d'eixa regió es va reduir de 200000 o més a 50000 en menys d'un sigle.[164] A inicis del XVII eren els de les províncies de Tunja i Santa Fe sumaven 130 a 140 mil habitants i fins del mateix eren sol 90000 (segons Ruiz Rivera), un reconte de 1618 per contadors santafereños va donar com a resultat de 35000 tributaris.[165]
En 1559 la província de Pastures tenia 25000 tributaris, caent a menys de 5000 en 1668.[166] Trinitat Miranda va anotar que en Santa Marta hi havia 2129 tributaris en 1630, donant un total de 8500 locals, usant un càlcul de 4 persones per tributari proposta per Jaramillo per al XVII colombià.[167] María Luisa López Arrellano registre en 1633 7970 tributaris en Popayán, en total 31000 gents. En eixa época gran part de les actuals Caquetá, Vaupés, Putumayo, Amazones, Vichada, Meta i demés.[167]
Colmenares ha establit que dels 3000000 de pobladors en total en el territori actual colombià es va reduir a 325000 tributaris en 1570, els demógrafs accepten que la població va caure a un quint, 750 000 persones (sifra acceptada per Jaramillo, Friede, Tovar, etc).[166]
Per un atre costat, els mateixos conquistadors, en ocasió dels seus enfrontaments armades en els indígenes, varen donar freqüent testimoni del volum dels eixèrcits en els que tenien que lluitar, i són habituals les mencions de 10, 15 o 20000 combatents, que indiquen pobles molt numerosos, si es té en conte que rares voltes els indis de grups diferents es varen unir per a lluitar en els invasores. En base en estes informacions, els cronistes i alguns historiadors posteriors varen calcular en forma aproximada la població de grans regions del territori ocupat pels indis, senyalant sifres propenques a un milló d'habitants, per eixemple, per als pobles chibchas i per als habitants de l'actual territori antioqueño, o de 1500000 indis per a la vall del riu Magdalena.[168]
En 1607 els pijaos eren a penes 10000 gents.[169] En la costa caribenca el cacic Pocigueyca va resistir als espanyols en un eixèrcit de 25000 guerrers tayronas copiant tàctiques i armes dels seus veïns caribes.[168]
De la costa caribenca de Colòmbia prop d'un 85 % a 95 % dels natius varen morir productes de les pesta, treballs forçats, guerres, fam i trasllats.[170]
Quan es va fundar en 1539 Villaviciosa de la Concepció de la Pastura estava poblada per més de 23600 índies pastures i quillacingas, pero estos es varen dividir entorn a 28 encomanes, les que contabilisaven més de 17000 indígenes en 1559.[171]
- Yalcones: aliats dels paeces, en la vall del Magdalena, segons Friede eren unes 25 000 persones en produir-se el contacte.[168] Tenien uns 4000 guerrers.[172]
- Tayronas: En el nort de Colòmbia, eren de menys de 500000[162] a més de 1 000 000 persones.[173][174] La majoria de la població vivia en l'interior del territori, en grans comunitats agràries interconectadas.
- Quillacingas: ocupaven l'actual Nariño, eren 30000 solament en Pupiales, la seua major ciutat. Entre 1558 i 1570 es va reduir en un 70 %.[175]
- Panches: eren un poble dividit en les tribus de Tocaimes, Anapuimas, Suitames, Lachimíes i Síquimas i Chapaimes constituït per 200 000 persones que ocupaven un territori a l'oest del Magadalena i Cundinamarca en produir-se el primer contacte en els espanyols en 1539.[176][177]
Yariguies
- Artícul principal → Yariguies.
Este poble indígena ocupava un ampli territori en la selva del Magdalena Mig, en l'actual occident de Santander. Al moment de produir-se el primer contacte en els espanyols, en 1536, eren entre 25000[168] i 50000.[178] A partir de llavors producte de la guerra, la sumissió, el mestiçage, les malalties i la aculturisació la seua població, obligada a refugiar-se en l'interior de la selva es va reduir, durant el periodo colonial, en ple XVII eren encara 30 000 persones,[179] en 1850 en iniciar-se el definitiu procés de colonisació durant la República quedaven encara 15000, en sol tres décades el seu número es va reduir en un terç i per a 1900 eren sol cinc mil, dèu anys despuix sobrevivien un quint i despuix d'una atra deceni solament quedaven la mitat dels que hi havia en 1910, en 1940 els pocs restants varen tindre que abandonar la seua vida i integrara al món urbà.[178]
Confederació Muisca
- Artícul principal → Confederació Muisca.
En el centre de Colòmbia, els muiscas o chibchas eren de 300000[180] a 3000000 de persones (alguns historiadors parlen que la seua població va decaure a 650000 despuix de la conquista). El càlcul més acceptat és de 800000 a 1200000 ha.[170]
Els chibchas habitaven un extens territori -uns 20000 quilómetros quadrats, dels quals aproximadament 3000 representaven terres planes fàcilment cultivables- en els actuals departaments de Cundinamarca, Boyacá i Santander. Hauria bastat la sembra d'unes 200000 hectàrees (o siga una dècima part del territori ocupat) per a sostindre una població de 1 200 000 habitants. Pero ya esta densitat implicava l'utilisació total de les terres més fèrtils i de més fàcil cultiu, i el recurs a terres menys productives, sobretot si es té en conte la necessitat de deixar en descans bona part de la terra, en raó de les tècniques usades. El número de comunitats (cacicazgos) chibchas s'acostava a 150. La població de cada una podia oscilar entre 5 i 10 000 habitants: els cronistes parlen en freqüència de pobles de 800 a 1000 cases. La densitat de la població, si suponem un total aproximat de 800000 a 1 milló 200 mil, estava entre 40 i 60 habitants per quilómetro quadrat, que resulta perfectament factible en la tecnologia agrícola existent.[168]
Leroy Gordon sosté que el tipo d'economia agrícola de la regió del Sinú hauria permés mantindre una població propenca al milló d'habitants, i Carl O. Sauer, en base en arguments geogràfics, sugerix sifres similars per a la regió del Darién. Igualment alt podria haver segut el rendiment agrícola de la zona chibcha, a lo manco per a alimentar la població d'una miqueta més d'un milló d'habitants que es deduïx dels informes dels cronistes i alguns documents de l'época.[168]
En este mètoto Juan Friede ha calculat una població superior als 500 000 habitants per a la regió de Tunja i Germán Colmenares, comparant vàries séries documentals, calcula la població total del territori colombià en al voltant de 3000000 d'habitants per a 1537.[168]
Quimbayas
- Artícul principal → Quimbayas.
Al moment de produir-se la conquista esta ètnia es dividia en més de huitanta cacicazgos cada u poblat per 200 súbdits (hòmens adults) per lo que la sifres alcançaven 45 a 60 mil natius en total.[181] El número d'hòmens adults ben va poder aplegar als 20000 (1539) pero per a 1628 la població d'este grup va caure a sol 69 tributaris,[182] en sol vint anys despuix la població havia disminuït en un 55 %[183] Els treballs forçats, la desnutrició, les malalties i finalment la guerra dels pijaos contra els espanyols, de la que varen ser víctimes, varen terminar de diezmarlos, en especial a la seua població masculina, sobretot en les rebelions contra el conquistador, En 1542 es va produir la primera rebelió quimbaya[184] i en 1577 la segona,[185] que va aplegar a adquirir majors dimensions. Atres càlculs assumixen una caiguda dels 20000[186] a 4500 sobreviviente[187] durant el XVI.
Guanes
- Artícul principal → Guanes.
Este poble molt numerós ocupava la major part de l'actual departament de Santander al moment de produir-se la seua conquista en 1540. En térmens aproximats, el número de pobladors del territori Guane, al moment de la conquista espanyola, el croniste don Juan de Castellanos, afirma: “Els indis tenien una població innumerable, puix el circuit solament dels que pròpiament criden Guane, hi havia 30000 cases poblades de dos o tres veïns cada una i en ella, les seues dònes i famílies; de manera que la Província tota era un manantial de naturals”. L'historiador i investigador socorrano, Horacio Rodríguez Argent, en la Revista Estudie, afirma que: “abans de la Conquista espanyola, hi havia uns 100000 natius Guanes”.[188]
Estimació de població de Colòmbia
Població indígena de Colòmbia (1535-1560):[189]
| Lloc (Departament) |
Indis tributaris (1535-1540) |
Població indígena total (1535-1540) |
Indis tributaris (1560) |
Població indígena total (1560) |
|---|---|---|---|---|
| Costa Atlàntica | 150000 | 500000 | 20000 | 60000 |
| Santa Marta (Magdalena) Valledupar (Cessar) |
90000 | s/i | ? | s/i |
| Riohacha (La Guajira) | 6000 | s/i | 400 | s/i |
| Cartagena (Bolívar) Mompox (Bolívar) Tolú (Sucre) Riu Sinú (Còrdova) María (Darién) |
40000 | s/i | 7500 | s/i |
| Darién Urabá |
s/i | s/i | ? | s/i |
| Tamalameque (Cessar) Tenerife (Magdalena) |
s/i | s/i | 2000 | s/i |
| Valle del Cauca | 300000 | 1200000 | 48000-49000 | 160000 |
| Popayán (Cauca) | 12000 | s/i | 9000 | s/i |
| Buga (Vall del Cauca) Cali (Valle del Cauca) Cartago (Valle del Cauca) |
68000 | s/i | 12000 | s/i |
| Anserma (Caldas) Arma (Antioquia) Caramanta (Antioquia) |
109000 | s/i | 7000 | s/i |
| Sta. Fe (Antioquia) | 100000 | s/i | 5000-6000 | s/i |
| Ituango (Antioquia) | s/i | s/i | 15000 | s/i |
| Alt Magdalena | 75000 | 300000 | 40000 | 120000 |
| Timaná (Huila) L'Argent (Huila) |
37000 | s/i | 5500 | s/i |
| Páez (Cauca) Pijaos (Tolima) |
s/i | s/i | 34000 | s/i |
| Vertents del Magdalena | 100000 | 400000 | 60000 | 180000 |
| Neiva (Huila) Ibagué (Tolima) Marieta (Tolima) |
48000 | s/i | 10000 | s/i |
| Victoria (Boyacá) Remeis (Antioquia) |
s/i | s/i | ? | s/i |
| Tocaima (Tocaima) Trinitat (Casanare) La Palma (Cundinamarca) Villeta (Cundinamarca) |
s/i | s/i | 32000-33700 | s/i |
| Carare (Santander) Yarigüíes (Santander) Pantágoras (Tolima) |
8000 | s/i | s/i | s/i |
| Altiplà central | 300000 | 1200000 | 120000 | 400000 |
| Vélez (Santander) Guane (Santander) |
100000 | s/i | 5000-6000 | s/i |
| Pamplona (Santander) | 50000 | s/i | 20000 | s/i |
| Altiplà sur | 100000 | 400000 | 40000 | 140000 |
| Pastura (Nariño) Sibundoy (Putumayo) |
s/i | s/i | 23000-24000 | s/i |
| Agredixca Madrigal Iscancé |
s/i | s/i | 8000-9200 | s/i |
| Almaguer | 15000 | s/i | 3600 | s/i |
| Zones marginals | s/i | 200000 | s/i | 200000 |
| Plans Chocó Amazònia Barbacoes |
s/i | 200000 | s/i | 200000 |
| Colòmbia | s/i | 4000000 | s/i | 1260000 |
Veneçuela i Guayanas
Segons els més baixistes eren 200000[190] a 500000[191][192] persones, per als moderats de 2 millons. Característiques anecdòtiques és que els conquistadors espanyols dien que algunes d'eixes tribus eren de gent rossa o d'ulls clars (lo mateixa succeïx en Amèrica Central i els chachapoyas de Perú).[193] Denevan va estimar en un milló.[16]
En aplegar els espanyols, en l'entanque de Caracas i en riberes del riu Tuy vivien 30 mil natius, en vint anys es varen reduir a 10000.[194]
En 1530 els gayones o cocuy eren capaços de tindre 3 a 4 mil guerrers.[195] Sobre els waikeríns eren 600 a 900 en l'illa d'Aruba en 1499, 26 anys despuix Diego de Salazar es va dur a 2000 dels natius de les illes d'Aruba, Bonaire i Curazao feya L'Espanyola, quedaven 52 en 1655 i 386 en 1715.[196] En 1725 eren 600 gents.[197]
A inicis del XVI per als estats de l'occident de Veneçuela es calcula en 100000 indígenes (regions Centre Occidental i la Zuliana actuals), els principals eren els caquetíos en la costa.[198] La població Carib en el Baix Caroní era de 4 o 5 mil gents, mentres que en ell Baix Orinoco el poblat de Barrancas o Huyaparí, el major dels caribes, contava en 400 cases per a una població de 12 a 15 mil gents.[199] Els barí o motilones eren 50000 gents, per la seua cultura andina i eficàcia agrícola vivien en pobles de 500 a 1000 persones, la seua població es va reduir en un 95 %.[200]
En el cas dels indis caracas si en 1568 varen movilisar 14000 guerrers de Guaicaipuro (és possible que exagerada) per a enfrontar als espanyols sis anys despuix tots els seus membres, inclosos dònes, chiquets i vells, eren 10 a 12 mil. En 1578 eren 7 a 8 mil (4000 prop dels poblats de Caracas i Carabella) i 2600 en 1607.[201] En 1568 la confederació de Guaicaipuro era capaç de movilisar fins a 17000 guerrers, encara que no tots es varen presentar en la batalla de Maracapana a on els espanyols tenien 18000 yanaconas.[202]
Cas a banda és el de l'illa de Cubagua a on no hi havia ni aigua potable, fusta ni habitants en aplegar els espanyols, estos varen decidir dur indígenes per a l'extracció de perles, en 1527 tenia 1000 habitants, 223 eren espanyols.
La població de Guayanes era de 100 000 persones en 1492 segons Rosenblat.[34] La població originària va caure un 50 a 75 % durant el XVI.[203]
Les estimacions varien segons l'autor: Ángel Rosenblat (1945) i Julián H. Steward (1949) donen 350 000 habitants precolombins, Vila Pablo (1960 i 1965) 200 000 i Federico Brito Figueroa (1966) 500 000. A finals del XVI la població veneçolana es componia de 1500 a 2000 blancs, 5000 negres i mixts i 300000 indis (100 000 en la província de Veneçuela, 150 000 en l'Orient i els Plans i 50 000 del Massiç Guayanés), encara que si s'excloguera els de el ric Meta i la regió andina colombina descenderian a 200000 indis.[204] Algunes fonts parlen que els pobles caribes eren uns 400000 en aplegar els espanyols.[205] I les fonts més alcistes, diuen que en 1629, hi havia 600000 salvages en la Guayana.[206]
Els yanomamos recent varen establir contacte estable en els occidentals a partir de 1950, des de 1758 hi havia trobades esporàdiques, la seua població va descendir immediatament, en 1950 eren 7000 a 15000[207] i vint anys despuix 6000 o 6500,[208] a mitan dels 1970 varen perdre 1500 ànimes[209] i han descendit pel conflicte en miners brasilers i malalties dutes per estos.
Equador
Gràcies a l'agricultura este país contava en una gran densitat poblacional, per als baixistes eren de 300000 a 500000[210] persones, per als alcistes eren un milló.[211]
Per a 1570 la població nativa de l'Equador s'havia reduït en un 20 o 30 %, en especial les zones costeres.[210] En Equador, del milló d'habitants originaris solament un 20 % va sobreviure per a inicis del XVII.[120]
En 1602 els cofanes eren a lo manco 15 000, el sacerdot jesuïta V.P.Rafaél Ferrer va batejar segons la seua crònica a 4800 fins a l'any 1611 en el que va fallir.[212]
En 1695 durant l'establiment de les missions religioses en la província de Quito varen morir 25000 ucayabes.[213] En 1706 els pomallactas d'Angamarca eren 13 000 gents.[214] A fins de el XVIII en les missions en el riu Napo uns 300 a 3000 indis de llengües tucanas estaven instalats en missions, 430 eren payaguas (1742).[215]
- Huancavilcas: Uns 20000 a mitan de el XVI.[216]
- Illa Puná: 12000 a 20 000 habitants.[217]
- Cañaris: La tribu dels cañaris podia reunir uns vint mil guerrers,[218] provablement la població real fora quatre o cinc voltes eixa sifra pero per recolzar a Huáscar en la guerra civil inca varen ser molt afectats solament en la destrucció de Tumipampa varen morir entre 50 i 60 mil d'ells,[218][219] ademés de la massacre dels guerrers de l'ètnia.[219] Atres càlculs indiquen que dels cinquanta mil membres originals de la tribu en aplegar els espanyols quedaven a penes 12000 sobreviviente.[220]
Població precolombina de la Serra d'Equador:[221]
| Regió | Població | Àrea (km²) | Zona cultivada (%) | Densitat de població (zones cultivades) |
|---|---|---|---|---|
| Pastures (solament Equador) |
36350 | 4641 | 10 | 78,3 |
| Otavalo-Caranqui | 150000 | 7903 | 15 | 126,5 |
| Panzaleo: | 350000:
|
18691 | 25 | 74,9 |
| Puruhá | 131250 | 7276 | 25 | 72,2 |
| Cañar | 58500 | 15680 | 10 | 37,3 |
| Paltas | 112500 | 12920 | 10 | 87,1 |
| Total de la Serra | 838600 | 67111 |
Població indígena de la costa equatoriana al moment de la conquista:[222]
| Regió | Població | Àrea (km²) | Densitat de població |
|---|---|---|---|
| Malaba | 5000 | 1031 | 4,8 |
| Esmeraldes (costa) | 20000 | 220 | 90,9 |
| Esmeraldes (interior) | 44098 | 22049 | 2,0 |
| Manta | 120000 | 11924 | 10,1 |
| Huancavilca | 47970 | 4797 | 10,0 |
| Illa Puná | 20000 | 1029 | 19,4 |
| Chono (terres altes) |
50000-75000 | 500 | 1000-1500 |
| Chono (interior) |
213780 | 21378 | 10,0 |
| Chono (costa sur) |
25980 | 5196 | 5,0 |
| Total de la Costa | 546828-571828 | 68124 |
Estimació de la població de l'Oriente d'Equador en el XVI:[223]
| Regió | Població | Àrea (km²) | Densitat de població |
|---|---|---|---|
| Selva alta | 113000 | 70009 | 1,61 |
| Cofán | 15000 | 10146 | 1,48 |
| Coronat | 3000 | 2115 | 1,42 |
| Quijo | 35000 | 12849 | 2,72 |
| Macas | 10000 | 3329 | 3,0 |
| Jívaros (incloent els de les terres baixes) |
50000 | 41570 | 1,2 |
| Várzea | 25000 | 8466 | 2,95 |
Tupíes
|
25000
|
8466
|
|
| Selva baixa | 92000-113000 | 223641 | 0,41-0,51 |
Tukanos
|
20000-26000
|
46506
|
0,43-0,56 |
Kandoshi
|
31000-35000
|
58261
|
0,53-0,60 |
Zaparoanos
|
35000-44000
|
102942
|
0,34-0,43 |
Pano
|
6000-8000 | 15932 | 0,38-0,50 |
| Total de l'Oriente | 230 000-251 000 | 302 116 | 0,76-0,83 |
Perú
Rolando Mellafe va estimar que la població incaica va passar de 10 millons a sol 1 000 000 durant el XVI.[120] Sherburne, F. Cook i W. Borah en 1977 varen estimar que la població de Mèxic es va reduir de 17 millons a 6,3 entre 1532 i 1548. N. David Cook en 1981 va estimar que la població dels Andes centrals es va reduir de 8,9 millons en 1520 a 1,3 en 1570.[84] Means estima que en 1531 unes 16 a 32 millons de persones vivien en la regió andina.[23] Un càlcul baixiste és el de Shea quí va estimar en 1340000 a 1940000 per a Perú i 2030000 a 2930000 para els Andes centrals.[224] Dobyns du a l'estimació a l'atre extrem alcançant els 30 a 37,5 millons d'habitants.[225]
Càlcul de la població de Perú i els Andes centrals:[226]
| Lloc | Tributaris | Multiplicació | Població 1580-1581 |
Població 1535 |
Població 1520 |
|---|---|---|---|---|---|
| Perú | 222570 | 4,18 x indi tributari | 930343 | 1225314 | 1343123 |
| Perú | 222570 | 4,38x indi tributari | 974856 | 1636377 | 1944753 |
| Andes centrals | 335748 | 4,18 x indi tributari | 1403426 | 1848393 | 2026108 |
| Andes centrals | 335748 | 4,38 x indi tributari | 1470576 | 2355768 | 2933670 |
En aplegar els espanyols, segons Inca Garcilaso de la Vega, la vall de Huarcu tenia 30000 famílies i el de Chinchas la mateixa cantitat.[227] La tribu dels "pelats", cridada aixina per la seua costum de llevar-se els cabells del cap en la "llet" d'arbres, eren uns 10000 en aplegar els espanyols, vivien en la vall del Ucayali.[228]
Despuix de la derrota en Yawarpampa uns 40000 indis chancas veent imminent la venjança i conquista dels inques abandone les seues terres i varen escapar pel riu Huallaga deixant els Andes instalant en una zona baixa i selvática de la vall.[229]
Quan la realea inca va escapar a Vilcabamba pel riu Ucayali inicialment uns 40000 indígenes els varen acompanyar encara que en el temps se'ls varen unir atres 40000 més que varen aplegar pel seu conte des de diverses regions escapant del domini espanyol.[230]
- Regne chimú: 500 000 persones en tot és territori de dit estat, a lo manco la dècima part en la seua capital[231] basant-se en càlculs de John Rowe, en el XVII el pare Fernando de la Carrera senyala l'ús de l'idioma mochica en 26 pobles de la costa i serra nort per 40 000 persones entre Motupe i Chicama.[232]
- Chinches: segons documents del "Virreynato" uns 10000 indis tributaris, o un cap de llar, una família indígena seria d'a lo manco abdós progenitors i uns 2 a 3 fills.[233] Segons un document de la doctora María Rostworowski, en la població chincha hi havia: “dotze mil llauros o llauradors, dèu mil peixcadors i sis mil mercaders, ademés d'un número de plateros la majoria del qual estava absent…”.[234]
- Chachapoyas: 30000 tributaris (caps de família) a cada u se'ls deu sumar una esposa i un promig de 2 a 3 fills, la sifra va caure a sol 2000 durant la Colónia.[233] La província inca de Chachapoyas es dividia en 3 hunos (unitats de 10 mil tributaris cada una) per a el XVIII s'havia reduït en gran mida.[235] Quan es va produir la conquista inca de Túpac Yupanqui eren unes 40 000 persones segons Garcilaso de la Vega.[236]
- Moches: unes 250 000 persones i 10000 vivien en la seua capital.[237]
- Shipibo-conibo: en el XVII, en temps dels seus primers contactes en els espanyols eren unes 2000 persones.[238]
Bolívia
La sifra més acceptada és la de 800 000 habitants en el Collasuyo.[239] Despuix de la conquista es reduïxen a 600 000 persones.[240]
- Moxos: 350 000 persones en el XVI i va presentar una forta pèrdua de població.[241][242] En 1676 quan es varen establir les primeres missions jesuïtes la població dels Plans de Moxos s'estimava en 100 000 habitants en un àrea de 250 mil km²[243][244] es deu mencionar que la mateixa sifra es va usar per a 1690,[245] encara que Leandro Tormo Sanz va calcular que per a 1679 hi havia solament 7200 moxos[246] i solament 6000 en 1680.[247] En 1742 els indis en les missions en la província de Mojos eren 30000 pero molts varen morir en epidèmies o atacs dels portuguesos.[248]
Paraguai
El principal grup ètnic que vivia en l'actual territori del Paraguai en temps precolombins eren els guaraníes:
- Guaranís: En Paraguai, nort d'Argentina, sur de Brasil i est de Bolívia eren fins a 2 millons de persones.[249] Pierre Clastres estimava que els pobles guaraníes sumaven un total de 1500000 ànimes en un territori de 350000 quilómetros quadrats.[250]
En 1556 el governador del Paraguai en sèu en Asunción dividit 100000 guaraníes repartits per teif o teko'a en 300 encomanes.[251]
En 1570 s'estimava que solament en la regió d'Asunción vivien 400000 guaraníes, 300 espanyols i 2900 mestizos, quatre décades despuix s'estimava que el número de "indis infels" era de 800 mil (1611).[252]
Les senyes sobre el número d'indis capturats per les “bandeiras” presenten sifres dispars, encara que revelen considerables cantitats de subjectes compromesos. En 1557 eren aproximadament “40 mil fòcs” o prop de 200 mil individus solament en la província paraguayana del Guairá; les reduccions de Sant Ignacio i La nostra Senyora de Loreto, en les màrgens dels rius Paranapanema i Tibagi, també en Guairá, estajaven –abdós- prop de 10 mil avás en 1614. Ellis Jr. calcula en 356720 el número d'indis convertits en esclaus durant els sigles XVI i XVII, conclou lo dit basant-se en la necessitat de braços esclaus en el nordest, relacionant-ho en l'utilisació de l'esclau africà.[253]
Per a Simonsen (1937), aproximadament 520 mil esclaus haurien segut absorbits per la producció azucarera durant el XVII, dels mencionats, 350 mil serien negres i 170 mil indis. En ell XVIII, pensant les senyes de la producció de sucre per arroves, Simonsen afirma que el total d'esclaus seria de l'orde de 1300000; una quarta part indis, açò implica prop de 320 mil.[253]
En el periodo colonial, per a Meliá (1986), hi hauria un número estimat de 60 mil guaraní en la província de Tape, actuals Rio Grande do Sul, Santa Catarina i part de Paraná. Sobre Guairá, este autor separa l'història en tres cicles: “encomendero”, quan haurien segut capturats entre 200 mil a un milló de guaraníes; “jesuítico”, prop de 50 mil ànimes; “bandeirante”, prop de 60 mil. Segons Gadelha (1980), en informar sobre les senyes demogràfiques d'Itatim, en 1688 serien 9925 els individus que haurien quedat en aquella província despuix de l'incursió bandeirante. Taunay (1951), en respecte de Guairá, informa que “el número d'indis esclavizados pels paulistes excediria (…) 200000. Solament l'assalt de 1629 hauria causat la lliberació de més de 50000”. En 1625, segons el mateix autor, la província de Itatim contaria en “més de 4000 indis concentrats en llogarets i 150 colon espanyols”. Destaca que el terme “indi” pot ser entés com a “indi de flecha”, açò és, corresponent a una família mija de quatre persones totalisant d'esta forma prop de 20 mil individus. Holanda (1945: 29), també sobre Guairá, informa que “res menys de setcentes ‘basses’, sense mencionar les canoas aïllades, duent més de 12 mil individus, haurien baixat llavors pel Paraná per orde del pare Montoya”, per a fugir de l'assalt bandeirante. Cassiano Ricardo (1970: 93-4) informa que el càlcul dels historiadors aplega a la sifra de “cent mil indis de Guairá (…). Varnhagen calcula res menys de que 300 mil indis capturats pels bandeirantes entre 1614 i 1639”.[253]
A fins de el XIX vivien en el Chaco 100000 «indis salvages» (1899).[252] Per a Cardús a mitan de el XX hi havia 50 000 a 56 000 chiriguanos (tribu guaraní que va emigrar a l'este bolivià i noroest del Chaco argentí).[254] En la rebelió de 1874, les tribus chiriguanes, chanes, tobas, tapietes i chorotis tenien prop de 15000[255] a 20000 guerrers[256] (5000 chiriguanos).[257] Si be, vàries estimacions parlen que en el XVI la població chaqueña nativa al nort del Salat era d'unes 100 000 ànimes.[258] En el Chaco paraguayà s'estimaven en uns 10000 indígenes vivint en la regió, segons José de Alarcon en El Chaco paraguayà, treball publicat en Asunción en 1925 i un atre analisís de 1940 els sifra en 8000 (d'una població de 45 000 persones en la regió) destacant pobles mascoyanos.[259]
Lambaré, va ser una ciutat o fortalea pertanyent als carios, poble que tenien uns 40000 gents segons la descripció feta per Ulrico Schmidl en els seus viages al riu de la Plata en 1534 i que retrat en el seu llibre Viage al Riu de la Plata, 1534-1554.[260]
Uruguai
Els pobles de l'Uruguaiprecolombí eren en molts casos els mateixos grups ètnics que els de la regió de la Mesopotamia argentina i el restant delta del Riu de la Plata. A principis de el XX Rosemblat estimava en sol cinc mil pobladors.[261]
Per la seua banda l'arqueòlec Carlos Cerutti va estimar que solament 3000 charrúas vivien en Entre Rius com a màxim, sifra criticada per grups indigenista ya que respalats en la riquea i diversitat biològica de la regió comparat en atres territoris a on és major la població i en zones de menor diversitat biològica, el percentage seria altíssim el geógraf uruguayà, Danilo Antón, que fa comparacions en zones d'escassa producció d'aliments i estima que para tot el territori charrúa deguera haver com a mínim 100 000 persones abans de l'invasió. Hi ha algunes senyes dels cronistes que Antón utilisa per a recolzar les seues sifres. En 1536 una confederació de pobles indígenes destruïx Buenos Aires (fundada per Pedro de Mendoza). Ulrich Scmidl (croniste oficial de l'expedició) diu que en la confederació participen 23000 guerrers, i estem parlant de les comunitats aledaño a Buenos Aires, querandí, guaraní, chaná i charrúa. Estem parlant de 23000 famílies en eixes afores. Quan es troben per primera volta els espanyols en els mocoretáes, que poblaven una zona del riu Paraná entre la desembocadura del riu Feliciano i el Guayquiraró, es varen trobar en 18000 guerrers mocoretáes en els seus canoes. Es deu considerar que per cada guerrer hi ha usualment una família, és dir, que la població real va poder ser vàries voltes major.[262]
Renzo Pi Hugarte, antropòlec uruguayà, estimava que en produir-se la conquista el modern territori uruguayà ho poblaven uns 4000 charrúes (400 a 500 guerrers), 500 chanáes i 300 minuanes. En 1812 quedaven solament 650 charrúas i solament tretze anys despuix 350 a 500.[263]
Per a calcular apropiadament la població charrúa es deu entendre que estos vivien en varis clans separats per lo que mencionar una sola senya pot correspondre a solament un d'estos grups, ademés els charrúas no eren els únics pobladors de l'Uruguai precolombí. Les sifres concretes solen en canvi referir-se a guerrers o hòmens pero deu agregar-los un número superior de vells, dònes i chiquets. Algunes sifres són:
- Un mariner de l'expedició de Lope de Sousa que va estar en contacte en Charrúas ribereños els va assignar una població de 600 hòmens.
- Ulrico Schmidl de l'expedició de Pedro de Mendoza els va estimar en 2000 hòmens fets, els que varen fugir en les seues dònes i fills en desembarcar els conquistadors en la zona de Colónia, en 1536.
- Martín del Barco Centenera, capellà de l'alvançat Ortiz de Zárate, va afirmar que 800 charrúas varen combatre contra els soldats de Juan de Garay.
En el XVII hi ha cites que atesten l'existència de 500 charrúas guerrers en la zona de San Gabriel. En ell XVIII segons el jesuïta José Cardiel diu haver vist passats a Entre Rius uns 600 charrúas entre adults i chiquets. En 1812 el general Antonio F. Díaz informa que els charrúas tindrien uns 300 guerrers i atres 350 familiars entre dònes, chiquets i vells. En 1828 i 1829 es recorda que en l'Eixèrcit del Nort comandado per Bernabé Rivera es trobava el cacic Vaimaca Perú al front de 200 a 300 lanceros, no evaluant el número de familiars.
Durant la matança del Salsipuedes en 1831 els charrúas restants varen ser emboscats, a lo manco 40 morts i els sobreviviente capturats i enviats com servents en zones rurals o domèstics en Montevideo.
L'antropòlec Daniel Vidart considera que la població charrúa mai va superar els 5000 en la Banda Oriental i per la seua negativa al mestiçage va ser major que la dels guaraníes, aplegats durant el periodo colonial, el seu aporte genètic és molt menor que ell estos.[264] Vidart discrepa d'Antón, ya que el segon considera que els charrúas coneixien l'agricultura, Vidart és molt crític d'esta postura i dels càlculs alcistes que respala.[265]
Argentina
Encara que els primers càlculs parlen de solament 300 000 habitants precolombins argentins atres posteriors donen una sifra de 500000 gents (200000 en el noroest).[266] La sifra màxima és de dos millons vivien per a inicis del XVI.[267] Denevan va estimar en un milló en Paraguai, Uruguai i Argentina.[16] Pyle va calcular en 900000 indígenes argentins en 1492.[16]
Els diaguitas es dividien en distints grups, els quilmes del Tucumán eren 11000 quan es va produir la primera trobada en els espanyols, pero durant les guerres calchaquíes la majoria d'esta gent va ser enviada a reduccions prop de Buenos Aires.[268] Serrano calcula la població de tots els grups diaguitas sumats en 55 000 persones[269] encara que no dona majors senyes que justifiquen tal estimació.[270] Una atra parcialitat més de l'ètnia diaguita eren els ocloyes, estimats en 2000 persones pels jesuïtes.[270][271][272] Segons Sotelo Narváez (1583) la vall de Calchaquí tenia 2500 indis, lo que indicaria una població de 12500 gents.[270]
| Ètnia | Lloc | Població (XVI) | Població actual |
|---|---|---|---|
| Chiquillanes | Mendoza, Neuquén | 5000[273] | Extint |
| Huarpes | San Luis, Neuquén, Sant Joan, Mendoza | 5000 (XVI)[274] 15000-20 000 (1550)[275] 100000 (1550)[276] 100000 (1574) 20000 encomanats[277] +5000-5500 encomanats (1586)[278] |
14633 (2005)[279] |
| Diaguites: Amaichá, Kilmes, Capayán, Hualfín, Calchaquí, Olongasta, Tolombón, Yacampis |
NOA, Centre, Que el seu | 55000 (XVI)[274] 200000 (XVI)[280] 415000-455 000 (XVI)[281]
|
50000 (1999)[283] 6000 (2001)[284] 62000 (2001)[285] 31753 (2005)[279] 98000 (2010)[286] |
| Tonocoténs o Mataràs[287][288] Lules Vilelas |
Stgo. del Estero | 20000 (XVI, 2000 encomanats)[287] 47000 (XVI, incloent juríes)[274] 10000 (XVII)[289] 30000 (1628-31)[272] 60000-100 000 (fins deñ XVII)[290] (provable exageració)[291] 2000 (1767)[292] |
4779 (2005)[279] |
| Comechingones Sanavirones |
Còrdova, Sant Luis, Sta. Fe, Stgo. del Estero | 30000[274][287][293][294] -40 000[293][294] (1573)[295] 8000 comechingones (1600)[296] 350 comechingones (fins de el XVIII)[297] |
10863 com. (2005)[279] |
| Chanás | Sta. Fe, Buenos Aires, Entre Rius, Corrents | 2000[260] 8000 (XVII, incloent caréanos i botitis)[298] |
Ext. / Reportat un parlant en 2005[299] |
| Corondas | Sta. Fe | 2000[300] 12000[260] |
Ext. |
| Quiloazes | Sta. Fe | 40 000[260] | Ext. |
| Timbú | Sta. Fe, Entre Rius | 15 000 (XVI)[260] 8000 (fins de el XVIII)[301] |
Ext. |
| Mocoretáes | Entre Rius, Corrents | 18000[260] | Ext. |
| Mapenis | Corrents, Sta. Fe, Chaco | 100000[260] | Ext. |
| Querandíes | Buenos Aires, Còrdova, Sta. Fe | 3000[300] -4000[302][303] 2000-4000[260] 5000[274] +1000 guerrers[304] 2000 guerrers[305] |
s/i |
Wichi o Matacos
|
Salta, Formosa, Chaco, Stgo. del Estero | 100000 (XVI)[281] Fins de el XVI-inicis deñ XVII:[306]
10000 guerrers mataguayos (1727)[307] |
40000 (1999)[283] 80000 (2001)[284] 15143 (2010)[286] 22000 (2003)[309] |
| Charrúes | Entre Rius | 2000[260]-3000 (XVI)[262] 3000-5000 (XVI)[310] 1500 (1830)[311] |
Ext. |
| Puelches | Riu Negre | 10000 (XVI)[312] 600 (1830)[311] |
s/i |
| Selk’nam o Patagones | Terra del Fòc | 5000 (XVI)[313][314] 10000 (XVII)[315] 3500-4000 (1881)[316] 2000 (1881)[40] 279 (1919)[40] 84 (1931)[40] |
Descendents mestizados |
| Poyes | Neuquén | 7000[312] | Ext. |
| Tehuelches o Patagones | Sta. Cruz, Chubut | 30000 (XVI)[317] 2000-3000 (XVIII)[318] 10000 (1830)[311] |
2200 (2001)[284] 10590 (2005)[279] |
| Pehuenches | Neuquén, Mendoza | 40000 (XVI)[313][319][320] | s/i |
| tobes | Formosa, Chaco, Sta. Fe | 200000 (XVI)[281] 20000-30 000 (XVIII)[321] 3000-5000 guerrers (1735) (en atres grups guaycurúns)[322] 1500 (1800)[323] 500 guerrers (1800)[323] 14000 (1830, incloent mocovíes)[311] 20000 (1870)[324] 1500 hòmens (1870)[324] 25000 (1940, incloent wichís)[308] |
39000 (1999)[283] 60000 (2001)[284] 69452 (2005)[279] 17600 (2010)[286] 50000 (2010)[286] |
| Mocovíns o Mbocobis | Chaco, Stgo. del Estero | 5000 (XVI)[281] 2000 (XVII)[325] 2000-3000 (1765)[326] 2000 guerrers (1767)[327] 6000 (1800)[323] 2000 guerrers (1800)[323] 14000 (1830, incloent tobas)[311] |
7300 (2001)[284] 15837 (2005)[279] 5-8000 (2010)[286] |
| Pilagás | Formosa, Chaco | 5000 (XVI)[281] 600-1800 (1800)[323] 200-600 guerrers (1800)[323] 1500 (1937)[328] |
5000 (2001)[284] 4465 (2005)[279] 1200 (2010)[286] 2800 (2010)[286] |
| Abipones | Sta. Fe, Stgo. del Estero, Còrdova, Corrents | 50250 (XVI)[302][303] 8000 (primera mitat XVI)[329] 8000 (fines XVI)[330] 36500 (1646)[272] 5000 guerrers (mediats de el XVIII)[331] 1500 (1750)[332] 2000 (1767)[332][333] 100 (1830)[311] |
Ext. |
| Payaguás Chanéns Mbayás |
Chaco, Salta, Jujuy | Total: 30000[302][303] | Payaguás extints 3000 mb. (2001)[284] 1400 ch. (2001)[284] 4376 ch. (2005)[279] 8223 mb. (2005)[279] 14800 ch.(2010)[286] 22000 ch. (2010)[286] |
Càlculs de població precolombina argentina:
| Autor | Lloc | Població |
|---|---|---|
| Difrieri (1961)[335] | Argentina | 343000 |
| Ibíd. | Noroest argentí | 215000 |
| Ibíd. | Que el seu | 18000 |
| Ibíd. | Pampa | 30000 |
| Ibíd. | Chaco | 50000 |
| Ibíd. | Mesopotamia | 20000 |
| Ibíd. | Patagonia | 10000 |
| Steward (1949)[335] Serrano (1945)[336] |
Argentina | 424325 |
| Ibíd. | Diaguita | 41000 |
| Ibíd. | Comechingón Huarpe |
52550 (30000 comechingones) |
| Ibíd. | Querandí | 4000 |
| Ibíd. | Abipón i atres | 50250 |
| Ibíd. | Payaguá Chané Mbayá |
30000 |
| Ibíd. | Chaco occidental | 186400 |
| Ibíd. | Delta del Paraná | 24000 |
| Ibíd. | Pampa Patagonia |
36125 |
| Madrazo (1991)[337] | Argentina | 500000 |
| Ibíd. | Noroest | 200000 |
| Rosenblat (1945)[338] | Argentina | 300000 |
| Pyle (1941) | Ibíd. | 900000 |
| Pucci (2002)[339] | Noroest | 400000-500000 |
Chile
Estimacions de la població indígena de Chile en 1536:
| Autor | Regió | Població |
|---|---|---|
| Ángel Rosenblat (1954)[340] | Chile | 600000 |
| Toribio Medina Thayer Ojeda[341] |
Ibíd. | 500000 |
| Sergio Villalobos[342] | Ibíd. | 700000-800000 |
| Ibíd. | Arica-Lloa | 8000-10000 |
| Ibíd. | Atacama | 4000 |
| Ibíd. | Copiapó-Choapa | 20000 |
| Ibíd. | Aconcagua | 15000-20000 |
| Ibíd. | Mapocho-Maule | 125000 |
| Ibíd. | Maule-Toltén | 300000-450000 |
| Ibíd. | Toltén-Bo | 120000 |
| Ibíd. | Chiloé | 30000 |
| Ibíd. | Aysén Magallanes |
15000 |
| Horacio Larraín[343] | Chile | 1100000 |
| Ibíd. | Aymaras | 40000 |
| Ibíd. | Changos | 6000 |
| Ibíd. | Atacameños | 4000 |
| Ibíd. | Diaguites | 25000 |
| Ibíd. | Picunches | 220000 |
| Ibíd. | Pehuenches | 40000 |
| Ibíd. | Mapuches | 425000 |
| Ibíd. | Huilliches | 180000 |
| Ibíd. | Cuncos | 100000 |
| Ibíd. | Chonos | 3000 |
| Ibíd. | Kawésqar | 3000 |
| Ibíd. | Yámanas | 3000 |
| Ibíd. | Selk'nam | 5000 |
| Rolando Mellafe Rojas (1929)[344] | Chile | 1000000 |
S'estimen en 1 a 1,2 millons d'habitants segons Cooper en l'actual territori de Chile,[16] dels quals 500000[345] a un milló[346] mapuches. Cooper en 1946 va estimar que els araucanos eren cinccents mil a milló i mig en aplegar els espanyols.[347]
En 1536 es calculen que en la regió entre Copiapó a Valdivia un milló d'indígenes i es va reduir a la mitat a fins del sigle.[348] Atres càlculs que inclouen el territori des de Copiapó a Chiloé (territori dels pobles de llengua mapuche) parlen de 725000 a 1540000 natius i es va reduir en fins a dos terços en la conquista.[349]
Les sifres més alcistes parlen d'1,5[350] a 2 millons de mapuches en el XVI.[351][352][353] Tenien assentaments des de lo que hui és Antofagasta a l'illa Gran de Chiloé.[353]
A inicis de la conquista solament la població de l'Illa Gran de Chiloé era de 50000 aborige (12000 tributaris) segons un reconte del corregidor Alonso Benítez, a fins de el XVI els natius aplegaven a sol 5000 (1500 hòmens adults).[354] Martín Ruiz de Gamboa va estimar que els setanta cavíes (clans) existents en l'illa reunien unes 150 mil ànimes, càlcul que va demostrar ser exagerat. En 1609 la població nativa isleña s'estimava en 10000 gents.[355]
Els diaguitas entre els rius Copiapó i Choapa en 1540 eren uns 20000 gents.[356] Sobre les terres ubicades més al sur Jorge Hidalgo en 1972 estimava que al moment de la seua sumissió els pobladors indígenes de l'àrea compresa entre els rius Cachapoal i Maule eren aproximadament unes 100 000 persones, cridades conegudes com els promaucaes.[356] En el territori entre el riu Aconcagua i el Maule vivien 125 a 130 mil persones, unes 20 a 30 mil en les valls de l'Aconcagua, Mapocho i Maipo, la majoria en els dos primers.[356] Bengoa considerava sobre els picunches que la seua població jamai va ser molt abundant i que va caure violentament despuix de la conquista, basant-se en els cronistes, considerant esta falta de mà d'obra el motiu pel qual Valdivia inicie les seues campanyes al sur.[357] Es deu destacar que Bengoa basant-se en Osvaldo Silva professor de l'Universitat de Chile considera que el territori mapuche escomençava al sur del Maule i que al nort d'est, en les valls d'Aconcagua i Maipo estaven els picunches i entre els de el Cachapoal i del Maipo els promaucaes, el primer grup va ser el que suministre el major número de yanaconas per a les campanyes en el sur de forma voluntària o forçada, els habitants de les terres al sur del Maule solien rebelar-se en les majors insurrecció iniciades al sur del Biobío.[358] A raïl de la conquista molts natius, principalment de la vall del Mapocho varen escomençar a migrar al sur, al territori dels promaucaes, entre el Maipo i el Maule, i els mateixos promaucaes en produir-se l'arribada de Valdivia en 1545 inicien la seua migració al territori entre el Maule i el Itata convertint aquella àrea (despuix de la seua sumissió a finals del XVI) en la zona de transició entre el territori baix domini espanyol i La Frontera.[359] Segons Miguel de Olavarría en fundar-se Santiago entre els rius Choapa i Maule hi havia 60000 indis.[360]
En els anys posteriors a l'arribada de Pedro de Valdivia les sifres de la població indígena en la vall de l'Aconcagua segons el croniste: 25000 (Vivar, 1558), 50000 (Mariño de Lovera, 1580), 60000 (Olavarría, 1594) i 80000 "indis" (Ovalle, 1646; Rosers, 1670). Estes discrepàncies podrien deure's a lo imprecís de la delimitació geogràfica de les observacions, i perque s'estarien incloent grups indígenes de menor tamany que vivien en sectors aledaño i, inclús, a grups propencs pero diferents.[361]
Sobre la base de la carta de Valdivia a Hernando Pizarro en 1545 en la que es menciona 15000 "indis" vivint entre Copiapó i el Maule permet deduir una sifra de 75 000 habitants indígenes (cada "indi" multiplicat per un promig de cinc, que és el tamany d'una unitat domèstica o familiar bàsica de l'época). Agrega en la seua carta que durant la conquista ya havien mort una sifra comparable de natius per lo que la sifra ben va poder alcançar els 150000, descontant els diaguitas i els habitants de la vall de l'Aconcagua (27500) la sifra seria de 122500 picunches, 125 mil si es redonegen les sifres.[362]
Bibar en 1558 informa que la jurisdicció de Santiago (entre les valls de l'Aconcagua i Maule) tenia solament 9000 dels 25000 indis tributaris[363] seguint esta descripció la població indígena de l'àrea mencionada s'hauria reduït en un 72 % en els primers 18 anys de conquista.[362]
El procés de mestiçage per a fins de el XVI ya estava molt alvançat -ademés de la forta caiguda demogràfica de la població indígena a causa de la guerra i les malalties-, les senyes sobre la mà d'obra que abastia a la societat de l'época mostren que la principal font estava formada per mestizos i indígenes, estos últims en un percentage del 76,5 %.[361] En 1598 hi havia entre La Serena i Concepció solament 5600 indígenes encomanats.[364]
En la costa d'Arauco de 40000 a 100000 natius varen ser donats com encomana a Pedro de Valdivia segons alguns cronistes, no obstant, la majoria rebaixa la sifra a 4 i 5 mil indis de repartimiento.[349] En les encomanes de Concepció sumarien 145000 natius i les de Penco uns 150000 a 160000 (incloïen tot el territori entre el Maule i el Bíobio).[349] El pare Álvaro Fernández en 1552 estimava que el districte de Penco hi havia 20000 indis tributaris, els que donen un total de 80 a 120 mil pobladors indígenes.[349] López de Velasco en 1570 va aplegar a estimar que 12 a 13 mil indis tributaris vivien en les regions de Arauco i Tucapel, mentres que en Concepció en 1586 hi havia 10000 tributaris (60000 indis en total).[349]
Per la seua banda de L'Imperial Rósales va estimar en 40000 indis tributaris quan Valdivia els va repartir en 1551, el bisbe de la ciutat, don Lizárraga, va estimar en 220000 indis en total (37000 tributaris), mentres que Martín García Oñez de Loyola els càlcul en 180000, pero la font més confiable prové d'un veí i testic de tant la fundació com del repartiment, la seua sifra és de 150000 natius en total.[349]
Durant el primer sigle de conquista l'entanque central va vore reduir-se la seua població de 60 mil sol 4 mil,[120] Mellafe estima que en total solament un 20[346] a 30 % dels aborige del país varen sobreviure a dit periodo.[120] En la pesta de tifus un terç de la població mapuche va morir (1554) i en la de pigota de 1563 un quint dels sobreviviente, en 1578 la sífilis ataca el nort del país. En els primers cinquanta anys de conquista a lo manco dos terços dels indígenes varen morir.[346]
| Poble | Número | Poble | Número | Poble | Número | Poble | Número | Poble | Número | Poble | Número |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Atacameños | 5000 (1540)[314] 3500 (1535)[312] 4500 (1535)[365] 4000 (1535)[313] |
Aymares | 8500 (1540)[314] 3500 (1535)[312] 40000 (1535)[313] 5500 (1535)[317] |
Changos | 5-6000 (1540)[314] 6000 (1536)[312] 6000 (1535)[313] 6000 ([[XVI]])[366] |
Diaguites | 25000 (1540)[314] 30000 (1535)[312] 25000 (1535)[313] 28000 (1535)[367] 15000 (1546)[367] 3000 (1549)[367] 1200 (c.1600)[367] |
Picunches | 110000 (1541)[368] 120000 (1535)[367] 200000 (1535)[312] 220000 (1535)[313][319] 60000 (1540)[367] 35000 (1558)[367] 80000 (1575)[364] |
Mapuches: Lafkenches Nagches Wenteches |
425000 (1535)[313][319] 486000 (c.1550)[369] |
| Huilliches | 100000 (1535)[312] 180000 (1535)[313][319][370] |
Cuncos | 100000 (1535)[313][319][371] 10000 (XVI)[366] |
Chonos Payos |
3000 ch. (1535-40)[313][314][366] 1500 pa. (1767)[372] |
Kawésqar | 3000 (1535-40)[313][314] | Yaganes | 3000 (1535-40)[313][314][365] 4000 (XVI)[366] 3000 (1860)[40] 1000 (1884)[40] 100 (1913)[40] 60 (1931)[40] 30 (1939)[40] |
Rapanui | 10 000 (XV)[373] 15-20 000 (XV)[374] 5000 (1535)[313] 7000 (1535)[317] 172 (1872)[317] |
Nota:
- En negreta pobles de llengua mapuche.
A principis de el XVI la població diaguita i atacameña sumava prop de 81000 individus segons càlculs alcistes.[180][375] L'estimació de Steward era de 41000 diaguitas, en analogia en la seua estimació dels atacameños, unes 40 000 persones, o siga, 13 habitants per cada 100 km², sifra que sembla ser massa alta front a les més modernes estimacions, encara que, Steward incloïa com "atacameño" a tot aquell indígena que vivia en les regions de Tarapacá, Antofagasta i Atacama.[270][376] Fernández d'Oviedo, informat pels companyers de viage d'Almagro, va estimar la població nativa de les valls de Copiapó, Huasco i Coquimbo units en mill i cinccents hòmens de guerra[377] de lo que es desprén una població total de 7500, considerada massa baixa.[287] La població de les valls de Copiapó, Huasco i Limarí va caure dels 20 mil (aprox. 1540) originals a a penes 2 mil[287][378] (1576),[287][379] ademés que la població del vall de Coquimbo s'estimava en 80 a 100 veïns espanyols i a penes 800 indis encomanats.[287][380]
Pedro de Valdivia, en les seues cartes al rei espanyol, informa en 1545 que la població del Copiapó a la vall de l'Aconcagua en 3000 indis tributaris,[381] sent 15000 el total poblacional.[287] El mateix any Valdivia va escriure una carta a Francisco Pizarro estimava en 15000 els habitants entre Copiapó i el Maule i un atre tant havien mort en la guerra.[382] Per tant en 1540 serien en total 30 mil habitants, o siga, 6 mil indis tributaris.[287]
En el Nort Chic chilé basant-se en Vivar, en 1540, tenia una població de:[287][383]
| Valle | Indis tributaris | Població total (tributaris x 5) |
Valle | Indis tributaris | Població total (tributaris x 5) |
|---|---|---|---|---|---|
| Copiapó | 1000[383] | 5000 | Huasco | 800[383] | 4000 |
| Valle de Coquimbo | (¿1200?)[383][384] | (¿6000?) | Limarí | (500)[383][385] | (2500) |
| Combarbalá Choapa |
(500)[383][386] | (2500) | Aconcagua | 1500[383] | 7500 |
La sifra estimada per Hidalgo és en total de 5500 indis tributaris, multiplicats per cinc donen una població total de 27500, una miqueta menor a la de Valdivia (30000), pero descontant la població de l'Aconcagua, coincidix en l'estimació de Mariño de Lovera (20000) per a l'àrea del Copiapó al Choapa. Hidalgo calcula que la població en 1535 haguera segut un 20 % major reduïda pel contacte en els espanyols, els seus soldats i malalties que alterat negativament el modo de vida local.[287] També estima per tant la població de la vall de l'Aconcagua en 7500 persones[287][387]
Rolando Mellafe va estimar per la seua banda en 200 000 habitants al moment de la conquista vivint al nort del riu Aconcagua, 200000 entre este riu i l'Itata, escomençant a aumentar llentament des del Maule el número d'habitants, entre el Itata i el Toltén vivien unes 450 000 persones i al sur d'este últim atres 200000 més.[388]
En el seu punt culminant la població aimara és estimada per alguns en Arica i Tarapacá eren 8851 gents, encara que esta sifra també inclou als changos, dita població haurà descendit a uns 5000 (600 o 700 changos) al moment d'aplegar els conquistadors perque varis mills els varen enviar els incas a formar mitimaes en el Chile central.[269][389] Un relat corresponent a 1581 relata que en Atacama encara vivien prop de 400 changos que no estaven somesos encara que mantenien bones relacions en els cacics atacameños en els que intercanviaven aliments.[269][390] Segons els censos de 1792 la població del Corregimiento de Arica era de 18 711 persones (12870 indis) i la del de Tarapacá 7896 (5406 indis).[391]
Els pobladors diaguitas del Nort Chic de Chile, en 1535 Copiapó, Huasco, Coquimbo, Limarí, Combarbalá i Choapa era de 25 000 habitants, als cinc anys varen perdre cinc mil ànimes i als dèu eren sol 10900 vides, és dir, la seua població cayo a la mitat en una década.[269][392] Pedro de Valdivia despuix de la seua primera batalla contra els indis de Copiapó va estimar en 8000 guerrers (lo que donaria una població total de 40000 gents en la vall). No obstant, el mateix Jerónimo de Vivar considerava dita sifra massa alta.[287][393]
Per a la província d'Atacama basant-se en les estimacions de 700 "indis de guerra" que existien en ella en 1535 Oviedo sembla estimar la població en uns 3500 natius.[270][394] Esta estimació ha d'haver segut menor a la realitat ya que molts d'ells varen fugir dels espanyols que estaven en plenes campanyes de conquista.[270] Bibar en 1540 calculava que en el pucará de Sant Pedro d'Atacama hi havia 1000 indis i més (Bibar, 15).[270] Pedro Sande, el informant de Juan Lozano Machuca, en 1581, informava que els atacamas eren més de 2000 ànimes i en la costa vivien prop de 400 changos, no se sap si es referia a la població total o a la de tributaris.[270] L'ètnia atacameña en 1787 va ser censada en 3655 gents, de les que un 20 o 40 % habitava en l'actual noroest d'Argentina.[270][395] Estimacions modernes definixen la població de dita província (incloent als diaguitas) en uns 9000 indígenes en el XVI que va decaure ràpidament.[396]
Thayer Ojeda (1917:252) calcula que en els territoris araucano i huilliches eren poblats per 980000 a 1440000 indis (incloent Chiloé) com a estimació mínima i màxima, es basa en les seues estimacions les senyes de l'alta densitat que Valdivia va observar en 1551 en les zones costeres i del pla central, ademés dels tamanys dels eixèrcits araucanos que varen participar en les batalles i estimacions separades d'indis encomanats, no obstant, no hi ha senyes més segures pel poc temps transcorregut entre l'ocupació espanyola i la gran rebelió de Lautaro que els va obligar a abandonar les seues ciutats. Posteriors estimacions de Cooper van dels 500 mil al milló i mig (Vol. 2: 694-695) i les de Steward en el milló (volum 5: 658). Estes són estimacions per a dites poblacions en 1550, solament cinc anys despuix una sequia constant, la guerra sense fi, la fam, la destrucció dels seus aliments i el seu modo de vida i l'epidèmia de pigota varen poder reduir la seua població en un 60 % segons Hidalgo (1972 b). Segons León (1979:9) la població mapuche de 1870 incloent els territoris a abdós costats dels Andes era de 115 000 persones.[397]
En vespres de l'independència, un document datat en 1796, senyala que el butalmapu pehuenche estava format per dèu ayllarehues coneguts com Villucura, Rucalgue, Degmo, Chanco, Cura, Guayalí, Caibuyaunal, Neuquén, Dagüegue i Pi, en una població que aplegava als 10 188 habitants. Concentrant-se en Degmo, Chanco, Cura i Guanbalí, parcialitat ubicades en les valls i faldeos de la cordillera al sur del Bíobio, sumant 5097 persones. Despuix es trobaven els de el sector oriental en 3424 habitants: Caibuyaunal, Neuquén, Dagüegue i Pi. Les reduccions propenques a Que el seu habitades per al voltant de mil persones, i Villucura i Rucalgüe, pròximes a Santa Bàrbara, contaven en 1667.[398]
Brasil
La població precolombina del territori brasiler es dividia bàsicament en pobles amazónicos al nort, chavanes en els massiços de l'interior, guaraníes en el sur i tupíes en la costa.[399] Es creu que vivien d'1 milló segons Rosemblat (baixistes),[400] o 2,[401] o de 3[402] a 5[403][404][405][406][407] millons (moderades), aplegant als 6[408][409] a 10[410] millons les més altes; en eixe país més de la mitat en l'Amazònia, sent les últimes les sifres més acceptades en l'actualitat. Segons Denevan (1976) hi havia 4,8 a 5,6 millons de persones en el nort i centre del país; i per a Hemming (1928) en 2[411] a 2,4 millons en el sur d'eixe país (principalment tupis).
En el llitoral coster brasiler s'estima que vivien 5 millons d'indígenes, prop d'un 5 a 10 % va sobreviure (la colonisació de l'Amazones va escomençar en el XVIII).[412] Actualment Denevan calcula entre 5,1 i 6,8 millons d'habitants de l'Amazònia, gràcies al descobriment de grans ciutats precolombinas en la regió (urbanisme estés). El càlcul més alt aplega als 13[413] o 20 millons d'habitants precolombins.[414] Denevan va estimar en 5,1 millons en l'Amazònia i 500000 en el sur brasiler.[16]
Laureano de la Creu va estimar en 91 000 habitants en els rius tributaris en Perú i Bolívia (1647), mentres que en 1540 hi havia 84500 gents.[415]
L'historiador William M. Denevan va calcular en 3 625 000 persones en la conca Amazónica i 4800000 en el restant de Brasil.[416]
- Civilisacions amazónicas: En el nort de Brasil eren 3,6 a 7 millons de persones (incloent als tupíes). Les sifres més altes parlen de 6 a 10 millons d'indígenes en la conca amazònica en 1492.[417][418]
- Chavanes i Gé: En el centre de Brasil eren de 600 mil a un milló.[419]
Els historiadors Kroeber i Rosemblat estimaven en 2 i 3,3 millons d'habitants de la Sudamèrica precolombina no andina, respectivament. Steward va estimar per la seua banda en 2,9 millons en la mateixa regió. En l'actualitat són més acceptades les sifres moderades que parlen de 9 a 11 millons (mínim) en l'Amèrica del Sur no andina, d'estos un milló a milló i mig vivien en l'Amazònia.[420] No obstant grups indígenes calculen que la població amazònica en 1492 era de 7 millons d'habitants.[421]
Els principals grups indígenes de Brasil en 1500 eren:[422]
- Tupinambá o Tupíes: per als baixistes solament uns 100000,[423] sifres moderades parlen d'1,5 millons des d'Amapá per tota la costa brasilera fins a Uruguay.
- Baix Amazones: un milló de persones.
- Alt Amazones: milló i mig d'habitants.
- Guaranís: un milló del Chaco i São Paulo.
- Grup Ye en Minas Gerais i Baïa, Tapuyas del nordest i la regió centre oest, unes 600000 a 800 000 persones. No obstant algunes fonts els eleven a 1000000 de persones.[424]
Es calcula que dos millons d'indígenes varen morir en la colonisació del Baix Amazones en el XVII, segons el sacerdot António Vieira, encara que molts ho considera un número massa alt.[422]
Gran part de la població pobra de les regions de brasileres Centre-Oest, Nordest i Nort és descendents de tupinambas.
La conca de l'Amazones a pesar de que l'historiografia clàssica la considerava una regió poblada solament per algunes tribus nómades, nous descobriments arqueològics demostren que era una regió en grans comunitats agrícoles, conectades per camins de fins a 50 m d'ample, cada poble tenia de 2500 a 5000 habitants. Les construccions eren de fusta i ossos que es descomponien en la selva, es movien grans cantitats de terra per a fer camins i places. També es varen construir ponts sobre els grans rius. En l'arribada dels europeus les pesta varen acabar en gran part de la població, els sobreviviente varen fugir a l'interior de la selva.[425] Els tupinambas vivien en pobles de 400 a 1600 habitants,[426] pero va haver alguns que varen aplegar als 15000 ha.[427]
La tribu "Cinta Llarga" de l'occident de l'Amazònia brasilera va ser contacta per primera volta en els 1960s dels 5000 que eren en 1973 varen caure per les malalties i les massacres perpetrades per buscadors d'or i diamants i empresaris forestals a sol 1300 actualment.[428][429]
Població i ubicació de les principals tribus del Brasil al començ de el XVI:[430]
| Tribu | Població en 1500 (mills) |
Lloc |
|---|---|---|
| Aimoré o botocudo | 30 (1500) 13-14 (1820) |
Esperit Sant |
| Caeténs | 30 50 |
Mines Gerais Costa del nordest brasiler |
| Canindé Genipapo |
20 | São Paulo |
| Carijóns * | 25 6 25 Total: 56[430]-100[431] |
São Paulo Paraná Rio Grande do Sul |
| Cariri * Tabajares *: Icó,Caratiú, i Panati | 25 | Nordest interior |
| Charrúes | 35 | Rio Grande do Sul |
| Guaranís | 25 | Mato Grosso do Sul |
| Omaguás | 20 (1500) +15 (1645)[432] |
Amazones |
| Potiguar * | 90 | Costa nordest |
| Tamoios * | 25 35 |
Rio de Janeiro Cap Freda |
| Tucujú | s/i | Amapá |
| Tupinambás * | 25 (1500)[430] 85[430]-103[433] (1500-1501) [434][435] 189 (inicis del XVI)[436] |
Maranhão (Cumá) Rio de Janeiro (Recôncavo) |
| Tupiniquimes * | 55 35 |
Esperit Sant São Paulo |
| Cayapos[40] | 5-6 (1896) 1,5-2 (1906) 0,05 (1929) |
Amazones |
| Tobayaros* | 8 (1800)[437] | Ceará |
| Nambikwavas[438] | 10 (1900) 0,5 (1930) |
Mato Grosso |
Nota: símbol (*) significa que es tracta d'un poble del grup tupí.
Població indígena durant el XVI de les diverses unitats territorials del Brasil actual:[430]
| Àrea | Nº de tribus |
Població (mills) |
|---|---|---|
| Acre (Riu Purús) |
16 | 30 |
| Amazones (Riu Branco) |
9 | 33 |
| Tocantins | 19 | 101 |
| Nordest (llitoral) | 7 | 208 |
| Nordest (interior) | 13 | 85 |
| Maranhão | 14 | 109 |
| Baïa | 8 | 149 |
| Minas Gerais | 11 | 91 |
| Espírito Santo | 9 | 160 |
| Rio de Janeiro | 7 | 97 |
| São Paulo | 8 | 146 |
| Paraná Santa Catarina |
9 | 152 |
| Rio Grande do Sul | 5 | 95 |
| Mato Grosso do Sul | 7 | 118 |
| Mato Grosso | 13 | 71 |
| Atres | s/i | 786 |
| Total | s/i | 2431 |
Anna C. Roosevelt en el seu llibre Moundbuilders of the Amazon de 1991 estima que els centres urbans recentment descoberts en l'illa Marajó varen poder ser poblats per 100 mil persones en aplegar els europeus. Segons els estudis antropològics de William Balée en 1989, un 12 % de la Selva amazónica està sobre terres que varen ser cultivades per antics pobles gràcies la terra preta, lo que va permetre a la selva tal expansió sobre un àrea del tamany de França.[439]
En la regió coneguda com Alt Xingu en l'estat de Mato Grosso, Brasil. Tenia entre 50000 i 100 000 habitants que vivien en dispersos en varis centres agrícoles units per camins entre sí, va succeir entre els anys 1200 i 1600, pertanyia a la tribu kuikuro.[440]
Referències
- ↑ Història antiga de Mèxic: facsimilar de l'edició de Ackermann, de 1826, Francesco Saverio Clavigero, Govern de l'Estat de Pobla, Secretaria de Cultura, 1826, pp. 404
- ↑ Història antiga de Mèxic, Francesco Saverio Clavigero & José Joaquín de Mora, pp.404, R. Ackermann, 1826
- ↑ The pristine myth: the landscape of the Americas in 1492, per William M. Denevan.
- ↑ Pobles i cultures de Mesoamèrica, Eric R. Wolf, Edicions Era, 1991, pp. 229
- ↑ Història antiga de Mèxic i de la seua conquista, Francisco Javier Clavijero & José Joaquín de Mora, Impr. de Lara, 1844, pp. 268.
- ↑ ArteHistoria.jcyl.és
- Archivat el 10 de febrer de 2012 archivat en Wayback Machine. (El despoblació indígena).
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp.243. Font: Handbook of American Indians North of Mexico de Mooney, 1910 s'estime en 1 152 950 ha.
- ↑ 8,0 8,1 Encyclopedia of North American Indians, pp. 501
- ↑ Els indis dels Estats Units anglosaxons, J. Anthony Parets, Editorial Abya Yala, 1996.
- ↑ «Desenrolle colonial» (en espanyol). Encarta. Archivat des de l'original, el 8 de febrer de 2009. Consultat el 8 d'agost de 2009.
- ↑ European and Native American warfare, 1675-1815, Armstrong Starkey, University of Oklahoma Press, 1998, pp.7: Població de Nova Anglaterra abans de la colonisació, 72 000 a 144 000.
- ↑ A population history of the Huron-Petun, A.D. 500-1650, Gary A. Warrick, Cambridge University Press, 2008, pp. 2
- ↑ «Native American», en la Enciclopèdia Britannica.
- ↑ The native peoples of North America: a history. Volum I, Bruce E. Johansen, Rutgers University Press, 2006, pp. 44.
- ↑ America: A.D. 1601 to 1700
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 16,7 The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp.291
- ↑ American Indians: the first of this land, C. Matthew Snipp, National Committee for Research on the 1980 Census, pp. 8, Russell Sage Foundation, 1989.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, de William M. Denevan, pág. 20, Univ. de Wisconsin Press, 1992
- ↑ W.Borah, New Spain's Century of depression, Berkeley, 1951
- ↑ Sobre la població d'Amèrica en l'época de Colón
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp.21
- ↑ 23,0 23,1 23,2 Història d'Amèrica en perspectiva llatinoamericana, Carlos Araya Pochet, pp. 52, EUNED, 1995. Font: Rolando Mellafe.
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, escrit per William M. Denevan, pp. 115
- ↑ Selected Death Tolls for Wars, Massacres and Atrocities Before the 20th Century Coe, Snow and Benson, Atles of Ancient America (1986).
Brazil: Original population of 2.80M to 5.0M ("recent commentators favoring the higher") fell to 1M. - ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 130
- ↑ The Population of Mexico from origins to revolution
- ↑ La gran crisis demogràfica
- ↑ David Marley (2008). Wars of the Americas: A Chronology of Armed Conflict in the Western Hemisphere, 1492 to the Present. Santa Bàrbara: ABC-CLIO, pp. 30. ISBN 978-1-59884-101-5.
- ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 143
- ↑ 31,0 31,1 The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 144
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 14
- ↑ 33,0 33,1 Gibson, 1964: 66-68
- ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 Rosemblat, Ángel (29 de març). «La població americana en 1492». Consultat el 8 d'agost de 2009.
- ↑ Henri Beuchat, Manual d'arqueologia americana, Daniel Jorro, 1818, pp.250
- ↑ Servindi » Mèxic: La “conquista” del poble Asteca
- ↑ Reff, Daniel T. “The ‘Predicament of Culture’ and Spanish Missionary Accounts of the Tepehuan and Poble Revolts.” Ethnohistory 42:1 (Winter 1995), p. 70; Schroeder, p. 8
- ↑ History of Mexico - The State of Durango
- ↑ Mexico
- ↑ 40,00 40,01 40,02 40,03 40,04 40,05 40,06 40,07 40,08 40,09 40,10 40,11 Ezequiel Martínez Estrada (1990) [1962]. Diferències i semblances entre els paises de l'Amèrica Llatina. Biblioteca Ayacucho, Caracas, pp. 53, ISBN 980-276-099-4.
- ↑ Els azteca baix el domini espanyol (1519-1810), per Charles Gibson, pág. 140; 144, ed. Sigle XXI, 1980.
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 147
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, escrit per William M. Denevan, pp. 150
- ↑ [enllaç trencat] Papers de població, juliol-setembre, número 021. Universitat Autònoma de l'Estat de Mèxic, Toluca, Mèxic, pág. 223-239 (en la pàgina apareix com a pág. 8).
- ↑ La sifra de Sanders és per a 1568
- ↑ 46,0 46,1 46,2 Ensajos sobre història de la població: Mèxic i el Carib, Volum 1, Sherburne Friend Cook & Woodrow Wilson Borah, ed. Sigle XXI, 1977, pág. 35-36.
- ↑ The population of Ancient America, en Smithsionian Institution, Annual Report, 1929, pág. 462-463; 470-471.
- ↑ The Rise and Fall, Thompson adquirix un nou punt de vista en Maya central area al the Spanish conquest and later: a problem in demography, en Royal Antrhopological of Britain and Ireland, Proceedings, 1966, pp.23-27.
- ↑ "Die Besiedlungsdichte Zentralamerikas vor 1492 und die Ursachen dones Bevölkerungsschwundes in der frühen Kolonialzeit unter besonderer Berücksichtigung der Halbinsel Yucatan", en Jarhbuch für Geschichte von Staat, Wirtschaft und Gesellschaft Lateinamerikas, v, 78-79, 82; "Subsistence potential and population density of the Maya on the Yucatan and causes for the decline in population in the fifteenth century", en International Congress of Americanists XXXVIII, Stugart-Munich, 1968, Verhandlungen, I, pág. 185-191.
- ↑ Lange, "Una Revaluació", en Amèrica Indígena, XXXI, pp.127 i passim (1971); Jakeman, p. 126-144; i quadros publicats per Lange, Amèrica Indígena, p. 136-137; Morley, p. 47
- ↑ "Cultural ecology of the Maya lowlands", en Estudis de Cultura Maya II, p. 92-94 (1962).
- ↑ Cultural and natural areas of native North America, p. 158-163.
- ↑ "Lowland Maya native society al Spanish contact" en Handbook of Middle American Indians III, p.661.
- ↑ Història d'Amèrica en perspectiva llatinoamericana, Carlos Araya Pochet, EUNED, 1995.
- ↑ 55,0 55,1 55,2 55,3 55,4 55,5 55,6 55,7 55,8 Evolució històrica de l'identitat nacional, escrit per Marvin Barahona, editorial Guaymuras, 2002, pp. 65-66; 74-75; 78-81.
- ↑ G. Benzoni, Història del Nou Món, Introducció i notes de Manuel Carrera Díaz, Madrit, 1989, pp. 211. L'estimació apareix en el següent relat:"Quan els espanyols varen ser a conquistar la regió d'Hondures, per dir-ho en poques paraules, es varen trobar en més de quatrecents mil indis. Quan yo vaig estar ahí ya no hi havia ni tan sols huit mil, perque els espanyols, entre els que havien matat en les guerres, els venuts com a esclaus, els morts en les mines i uns atres insoportables treballs i fatigues, els han aniquilat implacablemente; els pocs que hui sobreviuen han fet, lo mateix que els demés pobles sojuzgados pels espanyols, els quals, han tingut possibilitat de retirar-se algun lloc escarpat, han anat a viure en ell per a tindre que vore'ls lo menys possible, tal ha segut l'afecte i la benevolència que els han pres." Cfr.pp.211-212.
Es desconeix quàn Benzoni va estar en Hondures pero és provable que fòra entre 1550 i 1554 durant el seu viage per Centroamérica. - ↑ El cost de la conquista, Lindo A. Newson, pp. 180. Editorial Guaymuras, 1992
- ↑ Johannessen, 1963: 29-31
- ↑ Pobles indígenes i garífuna d'Hondures: (una caracterisació), per Ramón D. Rivas, pág. 41, editorial Guaymuras, 2004. Font: Anne Chapman, Els Lencas d'Hondures en el XVI, Tegucigalpa: INAH, 1978: 26 i ss.
- ↑ 60,0 60,1 República d'Hondures - Capítul III - Elaboració del model del nou hondureny i la seua societat
- ↑ Pobles indígenes i garífuna d'Hondures: (una caracterisació), per Ramón D. Rivas, pág. 63, editorial Guaymuras, 2004.
- ↑ El cost de la conquista, Lindo A. Newson, pp. 139, nota número 13 del capítul 5. Editorial Guaymuras, 1992
- ↑ Pobles indígenes i garífuna d'Hondures: (una caracterisació), de Ramón D. Rivas, Editorial Guaymuras, 2004, pp. 60
- ↑ El cost de la conquista, Lindo A. Newson, pp. 146. Editorial Guaymuras, 1992.
- ↑ El cost de la conquista, escrit per Lindo A. Newson, pp. 164. Editorial Guaymuras, 1992
- ↑ Benzoni l'estima en 8 mil la població indígena sobreviviente de 1541.
- ↑ El cost de la conquista, Lindo A. Newson, pp. 178. Editorial Guaymuras, 1992
- ↑ El cost de la conquista, Lindo A. Newson, pp. 181. Editorial Guaymuras, 1992
- ↑ El cost de la conquista, escrit per Lindo A. Newson, pp. 21. Editorial Guaymuras, 1992
- ↑ El cost de la conquista, Lindo A. Newson, pp. 22. Editorial Guaymuras, 1992.
- ↑ Newson 1981: 227-228; 1982: 270-275.
- ↑ El Soconusco al món a través de l'Internet
- ↑ 73,00 73,01 73,02 73,03 73,04 73,05 73,06 73,07 73,08 73,09 73,10 73,11 73,12 73,13 73,14 73,15 73,16 República d'Hondures: Evagenlizar als indis gentils de la Frontera d'Hondures: una àrdua tasca (Sigles XVII-XIX) per Ethel García Buchard.
- ↑ República d'Hondures. Ètnia minoritàries. Misquitos.
- ↑ “Població de les províncies d'Hondures. Matrícula de l'any mil huitcents u”. En: Vallejo, Antonio R., Primer Anuari Estadístic, corresponent a l'any de 1889. (Tegucigalpa, Editorial Universitària, 1997), pp. 127 a 131.
- ↑ República d'Hondures. Departament de Yoro. Municipi de Olanchito. Mini monografia del municipi.
- ↑ 77,0 77,1 77,2 77,3 [enllaç trencat], Població i Salut en Mesoamèrica, giner-juny, any/vol. 3, número 002, Universitat de Costa Rica, Sant Josep de Costa Rica.
- ↑ Departaments: Cortés, Santa Bàrbara, Copán, Ocotepeque, Lempira, Intibucá, Comayagua, La Pau, Francisco Morazán, Valle i Choluteca.
- ↑ Departaments: El Paraís, Olancho, Gràcies a Deu, Illes de la Baïa i est de Colón.
- ↑ Departaments: Atlántida, Yoro i oest de Colón.
- ↑ Pre-Columbian Hispaniola - Arawak-Taino Indians
- ↑ ¿Una primera epidèmia americana de pigota en 1493?
- ↑ Cultura taína
- ↑ 84,0 84,1 Apologia i història: estudis sobre fra Bartolomé de las Casas, Hidefuji Someda & Bartolomé de las Casas, Fondo Editorial PUCP, 2005, pp.61-62
- ↑ Moya Pons 1977: 15
- ↑ Guerra 1988: 319-323
- ↑ Watts 1987: 71-75
- ↑ Història indiana de N. Federmann, pág. 29.
- ↑ ND Cook, «Disease and Depopulation of Hispaniola, 1492-1518», Colonial Llatí American Review, H, 1993, pp. 216.
- ↑ Colón. Texts i Documents pág. 321.
- ↑ Martir de Angleria, Decadas década 1, llibre 4 cap 2.
- ↑ Colón. Texts i Documents. pp. 392; 396.
- ↑ Troy S. Floyd, The Columbus Dynasty in the Caribbean (1492-1526), R. C. Padden, Albuquerque, 1973 pp. 172.
- ↑ Història de l'Humanitat: L'era dels descobriments. Editorial Larousse, pp. 72, 2005, Santiago de Chile. ISBN 956-8402-36-5
- ↑ 95,0 95,1 95,2 95,3 Documentant el mit de l'extinció de la cultura Taína per la Dr. Lynne Guitar.
- ↑ Història de la República Dominicana. Frank Moya Pons, Leida Fernández Prieto, María Dolores González-Ripoll Navarro & Inés Roldán de Montaud. CSIC, 2010, pp. 20.
- ↑ La conquista biològica: les malalties en el Nou Món, 1492-1650. Noble David Cook, pp. 39; 46; 53; 54.
- ↑ 98,0 98,1 «¿Soc Taíno?». Archivat des de l'original, el 24 de novembre de 2010. Consultat el 18 de febrer de 2011.
- ↑ J. Ballesteros Rodríguez, La pesta en Còrdova, Còrdova, Diputació Provincial, 1982, pp. 42.
- ↑ «En Puerto Rico, indígenes Taínos contra profanació de tombes». Archivat des de l'original, el 11 de giner de 2011. Consultat el 27 de juliol de 2010.
- ↑ Boyá - Enciclopèdia Virtual Dominicana
- ↑ «Història de Cuba». Archivat des de l'original, el 25 de giner de 2010. Consultat el 13 de giner de 2010.
- ↑ Revisionisme versus "progressisme"
- ↑ [enllaç trencat], pp. 3.
- ↑ GRIN.Cuba Eisenschmid, R. (2001) p. 45
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, Univ. of Wisconsin Press, 1992, pp.63. Espinosa, 1948: 42
- ↑ Descobriment i Colonisació de la Hispaniola
- ↑ Història d'Amèrica. Primer Parcial, pp. 35-40.
- ↑ The Bahames
- ↑ «Information about Andros Island, Bahames». Archivat des de l'original, el 29 de novembre de 2010. Consultat el 3 de maig de 2010.
- ↑ «The Early History Of Jamaica And Development». Archivat des de l'original, el 16 de març de 2010. Consultat el 3 de maig de 2010.
- ↑ You link-Jamaica
- ↑ Jamaica
- ↑ Història Precolombina
- ↑ Pierre Chaunu, Séville et l'Atlantique (1504-1650), París, SEVPEN, 12 volums, 1955-1960 (volum 8, pp. 504)
- ↑ Pierre Chaunu, 1955-1960: 8: 507-508. Font: The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 55
- ↑ William M. Denevan, 1992, pp. 55
- ↑ 118,0 118,1 Les Cases, 1957-1958: 2: 99 [Bk.2, Ch.40]
- ↑ CDI, 7: 446
- ↑ 120,0 120,1 120,2 120,3 120,4 Història de La nostra Amèrica. 500 anys de resistència indígena pp. 3.
- ↑ La cultura taina
- ↑ Biblioteca Luis Ángel Arango
- ↑ Gómez Londoño, pág. 76-77, Pontifícia Universitat Javeriana, 2005, Muiscas: representacions, cartografia i etnopolíticas de la memòria.
- ↑ Possibilitats i perspectives dels Pobles Indígenes en relació en les consultes i concertació en el sector miner en Amèrica Llatina i el Carib: Exploració temàtica Pág.13/98. El Departament Administratiu Nacional d'Estadístiques (DANE) va estimar en 2000 en 821780 indígenes en territori colombià pero l'Organisacions Indigenista varen estimar en 1,6 a 2 millons de persones.
- ↑ 125,0 125,1 Gómez Londoño, pág. 75-79, Pontifícia Universitat Javeriana, 2005, Muiscas: representacions, cartografia i etnopolíticas de la memòria.
- ↑ Gómez Londoño, pág. 79, nota n.º 8, Pontifícia Universitat Javeriana, 2005, Muiscas: representacions, cartografia i etnopolíticas de la memòria.
- ↑ Gómez Londoño, pág.81-82, Pontifícia Universitat Javeriana, 2005, Muiscas: representacions, cartografia i etnopolíticas de la memòria.
- ↑ Muiscas: representacions, cartografia i etnopolíticas de la memòria, Ana María Gómez Londoño, pp.80-81, Pontifícia Universitat Javeriana, 2005.
- ↑ Villamarin & Villamarin 1975: 83-113
- ↑ Els Goajiros - Ritos i cerimònies - Els Tunebos - Els Otomacos - Missions - Els Saliva - Tribus salvages - Záparos - Tribus salvages - Migracions - Maipures i Caribes - Tipos actuals - Pastusos - Antioqueños
- ↑ Fernandéz de Piedrahita, 1688:110.
- ↑ Cieza, 1877: 373.
- ↑ López de Velasco, 1894: 407.
- ↑ López de Velasco, 1894: 411.
- ↑ Cieza, 1853: 384.
- ↑ Lopéz de Velasco, 1894: 411.
- ↑ Escobar, 1884: 466.
- ↑ Escobar, 1884: 469.
- ↑ Felipe Pérez, 1663: 535. Eixe càlcul no és exagerat si es considera que el terres incas el tamany de les tribus era de 10000 a 50000 individus cada una (Trimborn, 1925:989 i Cieza 1881: 339).
- ↑ Escobar, 1884: 480.
- ↑ Lopéz de Velasco, 1894: 413.
- ↑ Restrepo, 1825a: 67.
- ↑ White, 1884: 242.
- ↑ Vadillo, 1884: 404.
- ↑ Sardella, 1864: 310. Dece que Robello va aplegar a tal poble i va contar tal sifra.
- ↑ Lopéz de Velasco, 1894: 426.
- ↑ Senyoriu i barbàrie en la vall del Cauca: estudi sobre l'antiga civilisació Quimbaya i grups afins de l'oest de Colòmbia. Escrit per Hermann Trimborn i Cristóbal Gnecco. Pág. 155.
- ↑ Senyoriu i barbàrie en la vall del Cauca: estudi sobre l'antiga civilisació Quimbaya i grups afins de l'oest de Colòmbia, de Hermann Trimborn & Cristóbal Gnecco, Universitat del Valle, 2005, pp.420
- ↑ Fernández de Piedrahita, 1688: 110-111.
- ↑ Fernando Sants & Fernando Sants-Graner (1992). Etnohistoria de l'alta Amazònia. Quito: Edicions ABYA-YALA, pp. 217. En 1599 el cacic Quirruba va expulsar als espanyols de les seues terres.
- ↑ Simón, 1892: III: 5.
- ↑ Cieza, 1853:372-374.
- ↑ Senyoriu i barbàrie en la vall del Cauca: estudi sobre l'antiga civilisació Quimbaya i grups afins de l'oest de Colòmbia. Escrit per Hermann Trimborn i Cristóbal Gnecco. Pág 152.
- ↑ Cieza, 1853: 370.
- ↑ Escobar, 1884: 478.
- ↑ Escobar, 1884: 476.
- ↑ Lopéz de Velasco, 1894: 417.
- ↑ Escobar, 1884: 479.
- ↑ Lopéz de Velasco, 1894: 414.
- ↑ Acosta, 1848: 264; Peréz, 1853: 535, abdós basats en Cieza.
- ↑ Acosta, 1848: 168.
- ↑ 162,0 162,1 Número de població
- ↑ Biblioteca Luis Ángel Arango. Decrementos de població
- Archivat el 7 de agost de 2009 archivat en Wayback Machine. Nota: la població de la vall del Magdalena inclou als muíscas.
- ↑ Muiscas: representacions, cartografia i etnopolíticas de la memòria, editat per Ana María Gómez Londoño, pág. 75-76.
- ↑ Amèrica en el XVII: evolució dels regnes indianos, de Luis Suárez Fernández, Demetrio Ramos Pérez & Guillermo Lohmann Villena, pág. 259-260. Edicions Rialp, 1984.
- ↑ 166,0 166,1 Amèrica en el XVII: evolució dels regnes indianos, de Luis Suárez Fernández, Demetrio Ramos Pérez & Guillermo Lohmann Villena, pág. 261. Edicions Rialp, 1984.
- ↑ 167,0 167,1 Amèrica en el XVII: evolució dels regnes indianos, de Luis Suárez Fernández, Demetrio Ramos Pérez & Guillermo Lohmann Villena, pág. 260-261. Edicions Rialp, 1984.
- ↑ 168,0 168,1 168,2 168,3 168,4 168,5 168,6 ColombiaLink.com –Els pobles indígenes colombians al moment de la conquista
- ↑ Amèrica en el XVII: evolució dels regnes indianos, de Luis Suárez Fernández, Demetrio Ramos Pérez & Guillermo Lohmann Villena, pág. 261 i 272. Edicions Rialp, 1984.
- ↑ 170,0 170,1 Colòmbia: país fragmentat, societat dividida : la seua història. Escrit per Frank Safford. Pág. 43; 60; 74.
- ↑ Cavallers errants llegendes migevals
- ↑ Capítul II. Els Yalcones i Paeces prenen les armes
- ↑ «Serra Nevada de Santa Marta». Archivat des de l'original, el 21 de febrer de 2010. Consultat el 8 de febrer de 2010.
- ↑ El País Tayrona
- ↑ Evolució de la Propietat. La Tecnologia i la Sostenabilidad de la regió montanyosa de Nariño
- Archivat el 5 de març de 2016 archivat en Wayback Machine. de Irma Baquero Haeberlin, pág. 50-49. Font: Vila-real, 1988 i Colmenares, 1983.
- ↑ Història dels Panches pág. 4
- ↑ Tocaima, Ciutat Salut
- ↑ 178,0 178,1 Barrancabermeja
- ↑ L'extinció de l'ètnia Yariguíes - Yuri Leveratto personal web site
- ↑ 180,0 180,1 Legió dels Andes - Els Incas en Chile
- ↑ Cultura Quimbaya
- ↑ Friede, J. op.cit. p.267
- ↑ Friede, J. op.cit. p.107
- ↑ Friede, J. op.cit. p.p. 53-70
- ↑ Friede, J. op.cit. p.p. 77-96
- ↑ Escobar, 1884: 473; Simón, 1892 III: 5.
- ↑ López de Velasco, 1494: 418.
- ↑ Retazos de l'Història Sangileña - Primers Pobladors
- ↑ «Els Pobles Indígenes del Territori Colombià | banrepcultural.org». Archivat des de l'original, el 9 de novembre de 2017. Consultat el 9 de decembre de 2010.
- ↑ The Native Population of the Americas in 1492, W.M.Denevan, pp. 25. Estimacions entre 200000 a 350 000 persones.
- ↑ Història de Veneçuela
- ↑ Història de Veneçuela Época Prehistòrica
- ↑ Els hòmens barbados en l'Amèrica precolombina: races indígenes americanes, escrit per Dick Edgar Ibarra Grasso, pp. 65, editorial Kier, 1997.
- ↑ David Marley (2005). Historic Cities of the Americas: An Illustrated Encyclopedia. Tom I. Santa Bàrbara: ABC-CLIO, pp. 830. ISBN 1-57607-574-5.
- ↑ Indis Gayones, o Indis Cocuy
- Archivat el 24 de febrer de 2011 archivat en Wayback Machine. Capítul III. Font: Notícies Historials, Caracas, 1963, tom II, p. 48).
- ↑ «Aruba - Llocs de Memòria de la Ruta de l'Esclau en el Carib Llatí». Archivat des de l'original, el 30 de setembre de 2011. Consultat el 24 de setembre de 2010.
- ↑ Una introducció a la Veneçuela prehispánica: cultures de les nacions indígenes veneçolanes, Fernando Arellano, Universitat Catòlica Andrés, 1987, pp. 555.
- ↑ González Segòvia, A. - Paraules en el Temps. Història i cultura popular de Anzoátegui 2009 pp.22
- ↑ Els pobles caribes: una ètnia-nació (Voltaire)
- ↑ «Població Barí». Archivat des de l'original, el 11 d'octubre de 2010. Consultat el 26 de setembre de 2010.
- ↑ Els ídols de les illes promeses: arqueologia prehispánica de l'archipèlac dels Roques, María Magdalena Antczak & Andrzej T. Antczak, pp. 504 (Ed. Equinocci, 2006). Extret de Biord 1995: 125.
- ↑ Batalla de Maracapana
- ↑ Encyclopedia of world environmental history, Volum 3, escrit per Shepard Krech, pp. 1278-1279, Routledge, 2004.
- ↑ Chi-Yi Chen & Michael Picouet (1979). Dinàmica de la Població. El cas de Veneçuela. Universitat Catòlica Andrés Bell, Caracas. Població precolombina: pp. 14, nota 5. Població colonial: pp. 15-16, nota 8-9.
- ↑ Ismael Silva Montañés (1983). Hòmens i dònes de el XVI veneçolà. Tom IV. Caracas: Acadèmia Nacional de l'Història
- ↑ Miguel Ángel Perera (2003). La província fantasma: Guayana XVII: ecologia cultural i antropologia històrica d'una rapa 1598-1704. Caracas: Universitat Central de Veneçuela, pp. 124. ISBN 980-00-2076-4.
- ↑ Luigi Cocco (1988) [1972]. Iyëwei-teri: quinze anys entre els yanomamos. Llibreria Editorial Salesiana, Caracas, pp. 34
- ↑ Notes de població. Números 32-35. CELADE (Organization), Centre Llatinoamericà de Demografia., 1983, pp. 58
- ↑ «Conflict and Human Rights in the Amazon: The Yanomami». Archivat des de l'original, el 14 de setembre de 2012. Consultat el 28 de decembre de 2011.
- ↑ 210,0 210,1 [enllaç trencat]
- ↑ Steward 1949; en el seu Handbook of South American Indians, pp. 664, vore taula 2, càlcul total de 9228735 en Sudamèrica (p. 666 i en Steward & Faron, 1959: 53), en Equador hi havia 500 mil a un milló.
- ↑ Catàlec de les llengües de les nacions conegudes: i numeració, divisió, i classes d'estes segons la diversitat dels seus idiomes i dialectes, Volum 5, de Lorenzo Hervás, Imprenta de l'Administració del Real Arbitrio de Beneficencia, 1800, pp. 274
- ↑ Catàlec de les llengües de les nacions conegudes: i numeració, divisió, i classes d'estes segons la diversitat dels seus idiomes i dialectes, Volum 5, de Lorenzo Hervás, Imprenta de l'Administració del Real Arbitrio de Beneficencia, 1800, pp. 260
- ↑ Catàlec de les llengües de les nacions conegudes: i numeració, divisió, i classes d'estes segons la diversitat dels seus idiomes i dialectes, Volum 5, de Lorenzo Hervás, Imprenta de l'Administració del Real Arbitrio de Beneficencia, 1800, pp. 274-275
- ↑ Konrad Theodor Preuss, Manuela Fischer. Els Pobles Indis en Els seus Mits. Editorial Abya Yala, Quito, pp. 59, ISBN 978-9-97899-051-3.
- ↑ De huancavilcas a comuneros: relacions interétnicas en la península de Santa Elena, Equador, de Silvia G. Álvarez, pp. 107, Editorial Abya Yala, 1999.
- ↑ «Capítul XI. Huayna Cápac. Apogeu i ocàs de l'imperi. Les batalles de Tombes i Puná.». Archivat des de l'original, el 4 d'agost de 2017. Consultat el 5 de setembre de 2011.
- ↑ 218,0 218,1 Històries de Conca. Mitmacuna: Una Història de Cañaris per Gerardo Martínez Espinosa. La població de la tribu era capaç de reunir una força d'uns 20000 hòmens en els que varen enfrontar a Atahualpa (pág. 10 i 11). La nació cañari va ser molt afectada per la guerra civil inca, solament en Tumipampa varen morir 60000 d'ells, els sobreviviente de la ciutat varen ser algunes dònes que varen ser esclavisats (pp. 8 ).
- ↑ 219,0 219,1 Trobada de cosmovisió: la trobada entre la cultura i la religió dels autòctons de Cañar i el evangeli, Live Danbolt Drange, editorial Abya Yala, 1997, pp. 52.
- ↑ Els incas. Capítul XII. Fundació de Sant Miguel, primera ciutat hispana en el Perú. La nació dels cañaris s'unix als invasores, pp. 3.
- ↑ Lindo A. Newson 1995: 59, taula 2.
- ↑ Lindo A. Newson 1995: 78, taula 3.
- ↑ Lindo A. Newson 1995: 114, taula 4.
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, escrit per William M. Denevan, pág. 174
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 3
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 174
- ↑ Catàlec de les llengües de les nacions conegudes: i numeració, divisió, i classes d'estes segons la diversitat dels seus idiomes i dialectes, Volum 5, de Lorenzo Hervás, Imprenta de l'Administració del Real Arbitrio de Beneficencia, 1800, pp. 246
- ↑ Història del regne de Quito en l'Amèrica meridional, escrit per Juan de Velasco, Alfredo Parella i Díez Canseco, pp. 486-487, Fundació Biblioteca Ayacuch, 1981.
- ↑ Llepes, ciutat dels tres pisos naturals.
- ↑ Història del regne de Quito en l'Amèrica meridional, Juan de Velasco, Alfredo Parella i Díez Canseco, pp. 486, Fundació Biblioteca Ayacuch, 1981.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Chan Chan. Tesor Chimu, Alfredo Rius Mercedes, ed. Black and White, 2002, pp.5 i 7
- ↑ 233,0 233,1 Artículs curts sobre el Perú antic. L'impressionant Regne dels Chachapoyas
- ↑ Cultura Chincha
- ↑ Chachapoyas
- ↑ Comentaris reals dels inques, Garcilaso de la Vega, editat per Carlos Araníbar, Fondo de Cultura Econòmica, 1991, pp. 491-492
- ↑ El desenroll polític de la civilisació andina de Fernando Silva Santisteba, pp. 15.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Govern Bolívia Història. Bolívia i la seua història. Per Roberto Querejazu Calvo.
- ↑ Història dels Incas
- ↑ Història - Amazonia de Bolívia
- ↑ Sant Ignacio De Moxos - Beni - Bolívia - Sant Ignacio de Moxos - turisme
- ↑ Julian Steward (1949) va fer el càlcul basant-se en càlculs i senyes de censos d'indígenes tributaris i missioner.
- ↑ Aigua, fertilitat i cultura en Moxos
- ↑ Denevan, 1966b: 116
- ↑ Tormo Sanz 1972
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, escrit per William M. Denevan, pp. 151
- ↑ Catàlec de les llengües de les nacions conegudes: i numeració, divisió, i classes d'estes segons la diversitat dels seus idiomes i dialectes, Volum 5, de Lorenzo Hervás, Imprenta de l'Administració del Real Arbitrio de Beneficencia, 1800, pp. 247
- ↑ Ecofeminism: women, culture, nature, Karen Warren, Indiana University Press, 1997, pp. 145
- ↑ P. Clastres, La société contre I'etat, Els editions de minuit, París, 1974
- ↑ Chafades KA-TU-GUA: Cronologia de la resistència KA-TU-GUA: XVI, Carmen Helena Parés, pp.157, CDCH UCV, 1995.
- ↑ 252,0 252,1 Locality analysis for Paraguai (pp. 11 i 12).
- ↑ 253,0 253,1 253,2 Història del contacte - Guarani Kaiowá
- ↑ Chiriguano
- ↑ Eddy Arce Birbueth. Estratègies de sobrevivencia entre els tapietes del Gran Chaco. Investigacions Regionals de Tarija, Fundació PIEB, La Pau, 2003, pp. 161, ISBN 99905-68-33-2.
- ↑ «En commemoració als CXVI anys de la massacre de Kuruyuki». Indymedia Bolívia. Archivat des de l'original, el 5 de març de 2008. Consultat el 5 de març de 2008.
- ↑ La massacre de Curuyuqui eju.tv
- ↑ Guillermo Emilio Magrassi (2005) [1987]. Els aborige de l'Argentina: ensage soci-històric-cultural. Editorial Galerna, Bs. As., pp. 80, ISBN 950-560-037-2.
- ↑ Ángel Rosenblat. La població indígena i el mestiçage en Amèrica. Volum I. Editorial Nova, Bs. As., 1954, pp. 164-165
- ↑ 260,0 260,1 260,2 260,3 260,4 260,5 260,6 260,7 260,8 Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes Schmidl, Ulrico. Viage al Riu de la Plata, 1534-1554. Notes bibliogràfiques i biogràfiques per Bartolomé Mitre. Pròlec, traducció i anotacions per Samuel A. Lafone Quevedo. Buenos Aires. Cabaut i Cia., editors. Buenos Aires: Llibreria del Colege, 1903.
- ↑ Espanya i els espanyols en els temps moderns, Manuel Fernández Álvarez, Universitat de Salamanca, 1979, pp. 508.
- ↑ 262,0 262,1 La comunitat charrúa s'organisa: Argentina Indymedia (I)
- ↑ Crear-te història: 08/2009 - La població nativa del Riu de la Plata en temps de conquista
- ↑ Uruguai Terra Guaraní - Flavio Danesse
- ↑ El informant: Salsa charrúa
- ↑ Els pobladors de el “desert - Genocidi, etnocidio i etnogénesis en l'Argentina – Miguel Alberto Bartolomé
- ↑ Campanya del Desert 1/4
- ↑ Diaguitas i Calchaquíes
- ↑ 269,0 269,1 269,2 269,3 Amèrica Llatina en l'época colonial: Espanya i Amèrica de 1492 a 1808, Miguel León Portilla, pp. 84-87, Editorial Critica, 2002. Fonts: Població de 55 mil calchaquíes prové de Els aborige argentins. Síntesis etnogràfica, Antonio Serrano, Buenos Aires, 1947, pp.20.
- ↑ 270,0 270,1 270,2 270,3 270,4 270,5 270,6 270,7 270,8 Història andina en Chile, Jorge Hidalgo Lehuedé, pp. 42-45,Editorial Universitària, 2004.
- ↑ Antonio Serrano, 1947, pp. 77
- ↑ 272,0 272,1 272,2 272,3 Alberto D. H. Scunio. La Conquista del Chaco. Círcul Militar, Bs. As., 1972, pp. 42
- ↑ Prospecció arqueològica.. Anex G. Resultats. Anàlisis d'antecedents sobre Poblament en la Cordillera
- ↑ 274,0 274,1 274,2 274,3 274,4 Antonio Serrano. Orige i formació del poble argentí. Editorial d'Entre Rius, Paraná, 2005, pp. 65, ISBN 950-686-155-2. L'estimació inclou 20000 chiriguanos en el XVI.
- ↑ El patay dels huarpes mendocinos, un poble originari agricultor de la part sur de Tawantinsuyu (Argentina). Martha Delfí Guillaumin. 30 de juny de 2007. Consultat el 6 d'octubre de 2011. Uns 10000 d'ells vivien en les valls dels rius Diamant, Huentata i Uco, més 3000 en la zona de l'actual Ciutat de Mendoza.
- ↑ Cavalcates en Mendoza
- ↑ Larrain, Nicanor; Calderón, Pedro P. (1906). Internet Archive: Full text of El país de Que el seu; relació històrica fins a 1872. Buenos Aires, Impr. de J. A. Alsina, Buenos Aires, pp. 14. Població del Que el seu i els seus encomanes.
- ↑ Ricardo E. Rodríguez Molas (1985). Els somesos de la conquista: Argentina, Bolívia, Paraguai. Centre Editor d'Amèrica Llatina, pp. 128; Adolfo Omar Cueto (1991). La Ciutat de Mendoza: la seua història a través de cinc temes. Fundació Banc de Boston. Sifra d'un informe colonial, en la vall del Diamant hi havia 23 encomanes en 2500 indis encomanats i en vall de Huantata unes 30 en 2500 a 3000 indis.
- ↑ 279,00 279,01 279,02 279,03 279,04 279,05 279,06 279,07 279,08 279,09 Indígenes d'Argentina
- ↑ Presència indígena
- ↑ 281,0 281,1 281,2 281,3 281,4 Pobles aborige de la República Argentina
- ↑ Juan Ignacio Quintían. Andes - Articulació política i etnogénesis en les Valls Calchaquíes. Els Pulares durant els sigles XVII i XVIII. Andes. Giner-decembre de 2008, n.º 19, Bota. Referència n.º 8
- ↑ 283,0 283,1 283,2 La salut en les Américas, Organisació Panamericana de la Salut, Pa American Health Org. 2002, pp.31. Sifres de l'INAI de 1999. Atres sifres són: 98000 collas, 60000 mapuches i 38500 aymaras-quichuas.
- ↑ 284,0 284,1 284,2 284,3 284,4 284,5 284,6 284,7 Població indígena en l'Argentina
- ↑ [enllaç trencat], pp. 22.
- ↑ 286,0 286,1 286,2 286,3 286,4 286,5 286,6 286,7 286,8 Argentina. Ministeri d'Economia i Producció. Secretària d'agricultura, ganaderia, peixca i aliments. Proyecte de desenroll de chicotets productors agropecuaris (PROINDER). Apèndix I Estratègia de desenroll indígena
- ↑ 287,00 287,01 287,02 287,03 287,04 287,05 287,06 287,07 287,08 287,09 287,10 287,11 287,12 Història Andina de Chile, per Jorge Hidalgo Lehuedé, Editorial Universitària, 2004, pp. 34-37; 43-45; 57-59; 61-62.
- ↑ En el XVIII el pare Lozano dia que els lules es dividien en "grans" i "menuts", els primers serien provablement els tonocotés (Serrano, 1947: 111) i els vilelas. Els tonocotés vivien en pobles de 2 a 4 mil gents, rodejats de grans empalizada.
- ↑ Juliol B. Lafont. Història de la constitució argentina. Volum I. Llibreria "L'Ateneu", Bs. As., 1935, pp. 24
- ↑ Catàlec de les llengües de les nacions conegudes: i numeració, divisió, i classes d'estes segons la diversitat dels seus idiomes i dialectes. Volum V. Lorenzo Hervás, Imprenta de l'Administració del Real Arbitrio de Beneficencia, 1800, pp. 166-169; 178.
- ↑ Félix de Azara (2001). Informes de don Félix de Azara sobre varis proyectes de colonisar el Chaco. RED edicions, Las Palmas de Gran Canària, pp. 11, ISBN 978-84-9897-694-6.
- ↑ Luis Pericot García (1962) [1961]. Amèrica indígena. Volum I. Salvat Editors, Barcelona, pp. 1069.
- ↑ 293,0 293,1 Miguel Ángel Gutiérrez (1996). Achiras històrica. Univ. Nacional de Riu Quart, Riu Quart, pp. 22, ISBN 950-665-028-4. Les sifres es referixen a la població de les Serres Pampeanas al moment de fundar-se Còrdova, principalment comechingones.
- ↑ 294,0 294,1 Vila del Dic - Calamuchita - Còrdova - Argentina Població de l'actual província de Còrdova en aplegar els espanyols.
- ↑ Ciència i investigació, Volum I. Associació Argentina per al Progrés de les Ciències, 1945, pp. 10.
- ↑ Antonio Serrano. Els comechingones. Impr. de la Univ. Nacional de Còrdova, 1945, pp. 57
- ↑ «La bassa - Els Comechingones». Archivat des de l'original, el 5 de març de 2016. Consultat el 26 de decembre de 2011.
- ↑ Pablo Pastells, Francisco Mateos. Història de la Companyia de Jesús en la província del Paraguai: (Argentina, Paraguai, Uruguai, Perú, Bolívia i Brasil) segons els documents originals de l'Archiu General d'Índies. Archiu General d'Índies, pp. 119. Imprimit per V. Suárez, 1915. Estes nacions són: els gualmacas, en número de més de 1500; més de 2000 mataguayes i 6000 tanuis; els de Quintiguiguid, tan numerosos els varen fundar á els principis els espanyols, es varen fer d'ells 30 encomanes; més de 4000 taoches, 5000 alenos i chimochicas, 8000 entre chanaes, caréanos i botitis, i més de 10000 dels mateixos, mesclats en els tonocotés.
- ↑ «Fòrum Social Paraná Mig - Paraules índies per a la sorpresa». Archivat des de l'original, el 3 de novembre de 2007. Consultat el 15 de novembre de 2019.
- ↑ 300,0 300,1 Pobles indígenes (1534-1554)
- ↑ Manuel María Cervera. Història de la ciutat i província de Santa Fe, 1573-1853. Volum I. L'Unió de Ramón Ibáñey, 1908, pp. 297.
- ↑ 302,0 302,1 302,2 Steward, 1949: 661-664
- ↑ 303,0 303,1 303,2 The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 183, taula 6.1
- ↑ Víctor Arreguine. Història de l'Uruguai. Imprenta i litografia La Raó, 1892, pp. 26.
- ↑ Acarete Du Biscay & Juan Clemente Zenea (2004). [ Poemes de Zenea/ Zenea Poems]. Linkgua digital, pp. 15, ISBN 978-84-9953-426-8.
- ↑ Juan José Rossi. Els Wichis. Colecció Aborigen de l'Argentina. Editorial Galerna, Bs. As., 2007, pp. 90, ISBN 978-950-556-448-4.
- ↑ Thierry Saignes & Isabelle Combès (2007). Història del poble chiriguano Travaux de l'I.F.E.A. (Llima). La Pau: Plural Editors, pp. 93, ISBN 978-99954-1-067-4. A inicis del XVII es varen instalar missions jesuíticas en la regió occidental del Chaco, açò va garantisar una pau estable i la població dels mataguayos, chanés i mestizos de la regió va créixer a 100000 ànimes en 1727, de les que 25000 a 35000 eren hòmens adults.
- ↑ 308,0 308,1 308,2 308,3 Ángel Rosenblat. La població indígena i el mestiçage en Amèrica. Volum I. Editorial Nova, Bs. As., 1954, pp. 168
- ↑ Els Wichis, Juan José Rossi, pp. 11-12, Editorial Galerna, 2003. Els pobles indígenes del Chaco argentí són estimats actualment en 100 000 persones. Els chorotes i chulipí sumen uns 3000. Durant els sigles XVI i XVIII l'expansió del territori europeu massacre, va sometre, expulse i aculturizó a vàries de les tribus de la regió. Els grups etnolingüísticos que poblaven la regió eren els toconoté, lule-vilela, tupí-guaraní, arawak-chané, guaycurú i mataco-mataguayo (o mataco-maká) sent desapareguts els dos primers.
- ↑ José Luis Buzzetti (1969). Història econòmica i financera de l'Uruguai. Montevideo: Departament d'Inversions i Planejament del Ministeri d'Obres Públiques, pp. 11
- ↑ 311,0 311,1 311,2 311,3 311,4 311,5 Ángel Rosenblat. La població indígena i el mestiçage en Amèrica. Volum I. Editorial Nova, 1954, pp. 211. El càlcul inclou 6000 mataguayos i 300 llengües en 1830.
- ↑ 312,0 312,1 312,2 312,3 312,4 312,5 312,6 312,7 Guia de pobles precolombins de Chile Senyes provenen de H. Larraín.
- ↑ 313,00 313,01 313,02 313,03 313,04 313,05 313,06 313,07 313,08 313,09 313,10 313,11 313,12 313,13 Poblacions chilenes: quatre décades d'investigacions bioantropològiques, Francisco Rothhammer & Elena Llop membres de l'Universitat de Chile (Programa de Genètica Humana), Editorial Universitària, 2004, pp. 228. Estimació de Larraín, 1987.
- ↑ 314,0 314,1 314,2 314,3 314,4 314,5 314,6 314,7 «Capítul primer: «Anàlisis de la situació indígena prèvia a la creació de l'Estat chilé».». Archivat des de l'original, el 4 de juliol de 2009. Consultat el 30 de març de 2010.
- ↑ Els Aborigen en la Patagonia argentina: Els Selk'nam i els Yamanas
- ↑ «Els Selknam de Terra del Fòc - Municipalitat de Pervindre». Archivat des de l'original, el 18 de febrer de 2011. Consultat el 24 de setembre de 2010.
- ↑ 317,0 317,1 317,2 317,3 Universitat de Chile Facultat de Dret Curs: Els drets indígenes en Chile: enfocaments des de l'Antropologia. Professora: Milka Castro Lucic Senyes de 1535 H.Larraín.
- ↑ «Els Aónikenk». Archivat des de l'original, el 10 de febrer de 2009. Consultat el 5 de febrer de 2011.
- ↑ 319,0 319,1 319,2 319,3 319,4 Els mapuche en la societat chilena actual, Alejandro Saavedra Peláez, pp. 49-50, Lom Edicions, 2002.
- ↑ Aborigen chilens
- ↑ Luis Pericot García. Amèrica indígena. Volum I. Salvat Editors, 1962, pp. 1068
- ↑ Miguel Navarro Viola & Vicente Gaspar Qiesada (1866). Revista de Buenos Aires: història americana, lliteratura i dret. Tom IX. Buenos Aires: Imprenta de Maig, pp. 145; 169.
- ↑ 323,0 323,1 323,2 323,3 323,4 323,5 Alcide Dessalines d' Orbigny (1944). L'home americà: considerat en els seus aspectes fisiològics i morals. Editorial Futur, Buenos Aires, pp. 282. Azara (27) va calcular, en l'any 1800, el número de Mbocobis només en 2000 guerrers, lo que donaria per lo manco 6000 ànimes; el dels Tobas en 500 guerrers, lo que supon unes 1500 ànimes; el dels Pitilagas en 200 guerrers (o 600), és dir, unes 600 a 1800 ànimes.
- ↑ 324,0 324,1 María Àngels Sagastizabal. Diversitat Cultural i Fracàs Escolar. Noveduc Llibres, Bs. As, 2004, pp. 71, ISBN 987-538-092-X.
- ↑ Vitar, 1997: 184
- ↑ Kersten, 1968: 55
- ↑ Kersten, 1968: 56
- ↑ Quaderns de l'Institut Nacional d'Antropologia i Pensament Llatinoamericà. Volums 14-15. Institut Nacional d'Antropologia i Pensament Llatinoamericà (Argentina), 1992, pp. 54
- ↑ María Beatriz Vitar Mukdsi (1997). Guerra i missions en la frontera chaqueña del Tucumán, 1700-1767. CSIC, Madrit, pp. 289, ISBN 84-00-007630-3.
- ↑ Kersten, Ludwig. Les tribus indígenes del Gran Chaco fins a fins de el XVIII.: Una contribució a l'etnografia històrica de Sudamèrica. Universitat National del Nordest, Resistència. Traducció de Jorge Von Hauenschild & Ludwig Kersten, 1968, pp. 53
- ↑ Vitar, 1997: 290
- ↑ 332,0 332,1 Vitar, 1997: 291
- ↑ Kersten, 1968: 52
- ↑ Carmen Helena Parés (1994). Chafades KA-TU-GUA: Cronologia de la resistència KA-TU-GUA: XVI. Anauco Edicions, Universitat Central de Veneçuela, Caracas, pp. 161, ISBN 980-00-0631-1. Descriu emboscada a l'eixèrcit del general Felipe de Càceres.
- ↑ 335,0 335,1 Denevan, William M. (1992). The Native population of the Americas in 1492. Madison: University of Wisconsin Press, pp. 183. ISBN 978-0-299-13434-1.
- ↑ Julian Haynes Steward (1959). Handbook of South American Indians: The Marginal tribes. Washintong D. C.: United States. Interdepartmental Committee on Scientific and Cultural Cooperation, pp. 661
- ↑ Bartolomé, Miguel Alberto (2004). «Els pobladors de el “desert”». Amérique Latine Histoire et Mémoire 10 (Identités: positionnements dones groupes indiens en Amérique Latine), en llínea des del 25 de febrer de 2005, consultat el 24 de juliol de 2012.
- ↑ Esther Jimeno, Juan Cevo, Florencio Magallón, Claudio Segura & Chester Zelaya (1983). El nostre Món Actual. Una Visió al Món, Amèrica i Costa Rica. Universitat Estatal a Distància, Sant Josep, Costa Rica, pp. 243, ISBN 9977-64-001-7.
- ↑ Raquel Gil Montero (2005). "La població colonial del Tucumán". Quaderns d'Història de la Població, 3-4, Buenos Aires: Acadèmia Nacional d'Història, pp. 65-122.
- ↑ Zapater, 1997: 486
- ↑ Zapater, 1997: 485
- ↑ Horacio Zapater Equioiz. "Huincas i mapuches (1550-1662)"
- Archivat el 4 de març de 2016 archivat en Wayback Machine.. Història. No. 30, 1997, Institut d'Història (Pontifícia Universitat Catòlica de Chile), pp. 441-504 (vore pp. 485-486).
- ↑ Francisco Rothhammer & Elena Llop (2004). Poblacions Chilenes: Quatre Décades d'Investigacions Bioantropològiques. Santiago de Chile: Editorial Universitària, pp. 228. ISBN 978-9-56111-713-6. Basat en Larrain, Horacio (1987). Etnogeografía. Colecció Geografia de Chile, Tom XVI. Santiago de Chile: Institut Geogràfic Militar. Més 5000 rapanuis.
- ↑ Rolando Mellafe (1929). L'introducció de l'esclavitut negra en Chile: tràfic i rutes. Santiago de Chile: Universitat de Chile, pp. 226
- ↑ «1. El passat precolombino». Archivat des de l'original, el 1 de juliol de 2010. Consultat el 6 de novembre de 2010.
- ↑ 346,0 346,1 346,2 Història del poble mapuche: (XIX i XX), José Bengoa, pp. 21-22, 486000 en l'Araucanía usant el mètoto de càlcul de Clastres per a en els guaraníes pel seu semblant desenroll tecnològic. Nota 18-21.
- ↑ Denevan, 1992: 155
- ↑ Retrats de La nostra Identitat: Els censos de població en Chile i la seua evolució històrica feya el Bicentenario pp. 31; 32; 78. (Atobó Reader)
- ↑ 349,0 349,1 349,2 349,3 349,4 349,5 Evolució històrica de la població mapuche del regne de Chile. 1536-1810
- ↑ «Ultramaratón». Archivat des de l'original, el 15 de setembre de 2011. Consultat el 6 de novembre de 2010.
- ↑ «El Clarín de Chile. Gabriel Salazar: “El moviment mapuche està hui liderat per jóvens”». Archivat des de l'original, el 22 de setembre de 2010. Consultat el 5 d'agost de 2010.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ 353,0 353,1 UNPO: Mapuche
- ↑ Rodolfo Urbina Burgos Dante Montiel Vora
- ↑ Enciclopèdia de Chile. Tom II. Mineria, Indústria, Servicis i Regions, ed. Oceà, pp. 536, edició per Daniel Torras & Carlos Sampayo, direcció Carlos Gispert, 2001, Barcelona, Espanya.
- ↑ 356,0 356,1 356,2 Poblacions chilenes: quatre décades d'investigacions bioantropològiques, Francisco Rothhammer & Elena Llop, Universitat de Chile. Programa de Genètica Humana, Editorial Universitària, 2004. Fonts: pp.22 (La població que es troben els espanyols, en 1540, des de Copiapó al Choapa era d'aproximadament 20 000 habitants.) Extret d'Hidalgo, 1972b. pp.26 (Hidalgo senyala que des de la vall d'Aconcagua fins al Maule podríem parlar de 125000 a 130 000 habitants en els primers anys de la conquista hispana, concentrant-se la major cantitat en les valls d'Aconcagua i Mapocho. En les valls d'Aconcagua, Mapocho i Maipo deuen haver habitat de 20000 a 30 000 habitants). pp.27 (Per a Hidalgo la població entre el Cachapoal i el Maule va ser d'uns 100 000 habitants.). Sifres extretes d'Hidalgo, 1972a.
- ↑ Història del poble mapuche: (XIX i XX), José Bengoa, Lom Edicions, edició de 2000, pp. 20, Nota n.º 16 (la Crònica del Reyno de Chile data de 1558):
Pedro de Valdivia va repartir encomanes a "xixanta i tants veïns" i "com despuix vaig anar conquistant la terra duent-la la pau, vaig tindre la relació verdadera i vaig vore la poca gent que hi havia;...vaig acordar reduir els xixanta i tants veïns a la mitat..." Cartes de Relació de la Conquista de Chile, ed. Universitària, 1970, pp. 63. És sense dubte la falta de població de la zona central del país lo que espenta a Valdivia a preparar l'expedició al territori mapuche pròpiament tal. Jerónimo de Vívar en Crònica del Reyno de Chile (Fondo Històric i Bibliogràfic José Toribio Medina, 1966. Tom II), diu que "en la vall del Mapocho no hi havia més de 5000 indis i en el de l'Aconcagua hi hauria 3000 a 4000; per cada indi per a encomanar" caldria multiplicar pel número de la seua família, la qual cosa faria una població de 20 a 30 mil en cada vall.
- ↑ Història del poble mapuche: (XIX i XX), José Bengoa, Lom Edicions, edició de 2000, pp. 20-21, Nota n.º 18.
- ↑ Història del poble mapuche: (XIX i XX), José Bengoa, Lom Edicions, edició de 2000, pp. 26-27
- ↑ Luis Thayer Ojeda & Guillermo E. Miranda, ed. (1989) [1906]. Orígens de Chile: Elements ètnics, llinages, famílies. Santiago de Chile: Editorial Andrés Bell, pp. 269.
- ↑ 361,0 361,1 Capítul Segon
- Archivat el 6 de agost de 2009 archivat en Wayback Machine. Sifres de l'Aconcagua (pp.5-6 i 9). Població del Valle central (pp.6). Població de 1779 (pp.7).
- ↑ 362,0 362,1 Història andina en Chile, Jorge Hidalgo Lehuedé, Editorial Universitària, 2004, pp.61-62.
- ↑ Jerónimo de Vívar, 1558, Crònica del Reyno de Chile, pp. 213
- ↑ 364,0 364,1 Història de Chile I. Descobriment i Conquista, Francisco Antonio Carrasca & Leopoldo Castedo, ed. Santiago, edició de 2006, pp. 54
- ↑ 365,0 365,1 Pobles aborige de Chile Atacameños...Respecte de la població de la Província d'Atacama en 1535, era aproximadament d'unes 3500 habitants i uns 1000 indis només en el Pukara de Sant Pedro d'Atacama...Poble Yagán...la població Yagán abans de l'arribada dels europeus es calculava en uns 3000 indígenes...
- ↑ 366,0 366,1 366,2 366,3 Revista mèdica de Chile - Poblacions costeres de Chile marcadors genètics en quatre localitats Zuraiya Harb D., Elena Llop R., Rodrigo Moreno S., Daniel Quiroz L.
- ↑ 367,0 367,1 367,2 367,3 367,4 367,5 367,6 Enciclopèdia de Chile. Tom III. Història, Institucions & Societat, ed. Oceà, pp. 590, edició per Daniel Torras & Carlos Sampayo, direcció Carlos Gispert, 2001, Barcelona, Espanya, ISBN 84-494-1076-2. Sobre els picunches testimoni de Jerónimo de Bibar i diaguitas de Juan Bohón.
- ↑ Història contemporànea de Chile, Gabriel Salazar Vergara & Juliol Pinte, Lom Edicions, 1999, pp.147
- ↑ Història del poble mapuche: (XIX i XX), José Bengoa, Lom Edicions, edició de 2000, pp. 21-22, notes n.º 18 i 19.
- ↑ «Els huilliches». Archivat des de l'original, el 9 d'agost de 2011. Consultat el 3 de febrer de 2010.
- ↑ Els cuncos
- ↑ Payo
- ↑ La Societat Rapanui - Escolars.Net - Tasques, Treballs i Apunts Escolars
- ↑ Rapa Nui
- ↑ «Segona Part: Marc històric - Capítul 3: La construcció històrica de les Rets internes i externes de Chile i Polítiques Comunicacionales». Archivat des de l'original, el 18 d'octubre de 2014. Consultat el 1 de novembre de 2010.
- ↑ Steward, 1949, vol. 5: 663.
- ↑ Oviedo, 1901: 229
- ↑ Lovera, 1867: 79
- ↑ Silva Lezaeta, 1904, pp. 245-246
- ↑ Juan López de Velasco, 1901, p.305
- ↑ Valdivia, 1955: 37
- ↑ Valdivia, 1955: 60
- ↑ 383,0 383,1 383,2 383,3 383,4 383,5 383,6 Comentaris de Gerónimo de Bibar sobre la conquista de Chile. Les senyes es referixen al moment d'iniciar-se la conquista. Text extret d'Història andina en Chile, Jorge Hidalgo Lehuedé, Editorial Universitària, 2004, pp.36. De Copiapó diu: "que en este adop hi havia mil indis" (Bibar, 1966: 27). D'Huasco diu: "tenia esta vall en este adop huitcents indis" (Bibar: 29). Del Valle de Coquimbo i Limarí: "Coquimbo és vistós i ample, més que cap dels que he dit. Corre un riu per ell. Hi havia molt molta gent i era molt poblat, i quan els Incas, sobre l'obrir una séquia que els Incas els varen manar a traure i no volien, varen matar a més de 5000 indis, a on varen ser part per a despoblar la vall...En esta vall del Limarí hi ha pocs indis, és vall viciosa" (Bibar, 1966: 32). De les valls de Combarbalá i Choapa escriu: "En este temps estaven estes valls no ben poblats d'indis." Per últim diu "Esta vall d'Aconcagua és millor i més abundoso que tots els passats...té pocs indis, que no passen de mil cinccents. Solia haver molta gent" (Bibar, 1966:37).
- ↑ Història andina en Chile, Jorge Hidalgo Lehuedé, Editorial Universitària, 2004, pp.37. Ya que Coquimbo és la major vall i la capçalera de la província segons tots els testimonis per lo que la seua població va deure superar a la dels anteriors pero com Bibar ho senyala com despoblat per la conquista inca prèvia Hidalgo li dona la sifra modesta de 1200
- ↑ Història andina en Chile, Jorge Hidalgo Lehuedé, Editorial Universitària, 2004, pp.37. Bibar ho senyala com "té pocs indis" pero la mateixa descripció s'usa per al de l'Aconcagua que té 1500 per lo que Hidalgo ho situa en cinccents.
- ↑ Història andina en Chile, Jorge Hidalgo Lehuedé, Editorial Universitària, 2004, pp.37. Bibar els descriu com "valls no ben poblats d'indis" per lo que Hidalgo sifra abdós valls més el de Limarí en 1000, la sifra mínima que l'accepta, encara que la població va poder fàcilment ser molt major.
- ↑ Hidalgo, 1972a:56-57
- ↑ Rolando Mellafe, Evolució de la Població. Chile, essència i evolució. Institut d'Estudis Regionals de l'Universitat de Chile.
- ↑ Horacio Larrain, «La població indígena de Tarapacá, nort de Chile, entre 1538 i 1581», Nort Gran, Universitat Catòlica de Chile, Institut de Geografia, I, n.º 3-4 (Santiago, 1975).
- ↑ Marco Jiménez de l'Espasa, ed., Relacions geogràfiques d'Índies, Perú (1881-1897), 3 vols., Madrit, 1965, vol. II, p.61
- ↑ Hidalgo Lehuedé Hidalgo L. (2004). Història andina en Chile. Editorial Universitària, Santiago de Chile, pp. 252, ISBN 956-11-1725-8.
- ↑ Gerónimo de Bibar, Crònica i relació copiosa i verdadera dels Regnes de Chile [1558], Santiago, 1966, pp.27;29;32;38.
- ↑ Història andina en Chile, per Jorge Hidalgo Lehuedé, Editorial Universitària, 2004, pp.35.
Va relatar de Valdivia sobre la seua primera batalla en els indis de Copiapó:Els indis que varen morir en la batalla, es va trobar ser més de huitcents: i dels espanyols cap, encara que ferits no varen faltar, havent segut dels que entrabar en batalla dels bàrbars més de huit mil, i dels espanyols cent i cent i cinquanta. (Pedro Mariño de Lovera, 1867: 41)Dita sifra donaria prop de 40 000 persones vivint en Copiapó. Jerónimo de Vivar va considerar massa exagerada l'estimació de Valdivia:
Tenien per impossible de vore que en una hora havien guanyat en tan pocs cristians un fort que els Incas en trenta mil indis de guerra no la varen poder prendre en un any. Morint molts indis donzells, valentísimos hòmens que varen barallar varonilment. Prendiéronse indis i índies més de trecientos, i húbose roba i or encara que no tenia molta cantitat. Varen prendre ovelles i ovelles que un més calia no menjàvem carn fins que varen aplegar estes ovelles al real.És difícil que un chicotet fort continguera tal cantitat de guerrers tan ben abastits en roba i menjar pel llimitat espai.
- ↑ Oviedo:248
- ↑ Hidalgo, 1978.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Història andina en Chile, Jorge Hidalgo Lehuedé, Editorial Universitària, 2004, pp. 62
- ↑ «Els pehuenches durant la colónia». Archivat des de l'original, el 15 de juny de 2009. Consultat el 11 de febrer de 2011.
- ↑ Culture i Fede
- ↑ Artehistoria. Brasil La societat colonial brasilera va tindre un procés integrador semblant a l'hispanoamericà. La seua base la varen conformar els aproximadament un milló d'indígenes que habitaven el territori en l'any 1500.
- ↑ Perspectives actuals de l'educació, Moacir Gadotti, pp.35, XXI, 2003.
- ↑ «Brasil. Perfil demogràfic i social. Aspectes demogràfics». Archivat des de l'original, el 23 d'abril de 2009. Consultat el 4 de juny de 2009.
- ↑ Yanomamis: La llei de la civilisació contra la llei de la selva de Conxa SONADELLAS i ARAGÜÉS pp. 7.
- ↑ Dia de l'Indi en Brasil és marcat per lluita per la terra
- ↑ La via llauradora
- ↑ Pobles indígenes i drets constitucionals en Amèrica Llatina: un panorama, Cletus Gregor Barié, pp.160, Editorial Abya Yala, 2003
- ↑ MediaCom Brasil
- ↑ Polítiques forestals en Amèrica Llatina, Kari Keipi (editor), Inter-American Development Bank, pp.153-154
- ↑ Polítiques forestals en Amèrica Llatina
- ↑ «Indis». Archivat des de l'original, el 8 de febrer de 2010. Consultat el 13 de juny de 2010.
- ↑ The native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 203-234, Univ. of Wisconsin Press, 1992. Moren va estimar en 500 000 habitants en la Conca Amazónica (1974: 137); mentres que Joaquín Rondón estime en 10000000 (Menges, 1951: 256). Per la seua banda Steward i Faron (1959) varen estimar en 2 188 970 habitants als boscs amazónicos i 387440 en la sabana oriental basileña. Dobyns (1966) calcule en 6000000 d'habitants en tota la zona tropical de Sudamèrica incloent la costa caribe. Rosenblat (1954) va estimar en un milló per a tot Brasil. Yolanda i Robert Murphy (1974) varen calcular en milló i mig en tota l'Amazònia. Eduardo Galvao (1967) estime en dos millons per a tot el territori brasiler.
- ↑ De re Militari morts en Guerres, Dictadures i Genocidis
- ↑ Indígenes de Brasil - Survival International Abans de l'arribada dels europeus en 1500, Brasil era la llar d'entre cinc i tretze millons de persones, es calcula, repartides en a lo manco mil tribus.
- ↑ «Brazil: The Llegal Battle Over Indigenous Land Rights». Archivat des de l'original, el 20 d'abril de 2010.
- ↑ The Native population of the Americas in 1492, William M. Denevan, pp. 26
- ↑ «Brazil - The Indigenous Population».
- ↑ LOS INDIOS DEL AMAZONAS QUE NUNCA VIERON BLANCOS - Pàgina/12
- ↑ The Disappearing Rainforests There were an estimated tingues million Indians living in the Amazonian Rainforest five centuries ago. Today there llaure less than 200000. (Es calcula que dèu millons d'indígenes vivien en la selva Amazónica fa cinc sigles. Hui queden menys de 200000).
- ↑ The Indians and Brazil, Mércio Pereira Gomes, University Press of Florida, 2000, pp. 263: És provable que cap regió del Brasil no tinguera els seus grups indigenas, un càlcul d'un milló d'indígenes per a l'interior no és exagerat. Sobre l'Amazònia, en especial a la vora del riu els assentaments indígenes eren grans i amplis, d'acort en tots els primers cronistes.
- ↑ «Univirtual. L'Amazònia brasilera i el trapezi colombià». Archivat des de l'original, el 6 d'octubre de 2013. Consultat el 2 d'abril de 2010.
- ↑ Selves.org Summit Amazzone
- Archivat el 4 de setembre de 2009 archivat en Wayback Machine.prima del 1492 l’Amazzonia era popolata dona 7 milioni vaig donar indis, suddivisi in 2000 popoli indígeni.
- ↑ 422,0 422,1 LANIC-Fundació Tavera Guia preliminar de fonts documentals etnogràfiques per a l'estudi dels pobles indígenes d'Iberoamèrica. Introducció Brasil. Per Carlos de Araujo Moreira Net. Quadre sumari de la situació indígena (1500-1900).
- ↑ [enllaç trencat] Tupíes: Semblen originaris de la regió del Paraguai-Paraná, des d'a on es varen propagar cap al nort. La seua major expansió sembla haver-se iniciat despuix de la conquista europea. El seu gran número i el fet de tractar-se d'un idioma morfològicament fàcil varen determinar que els missioner espanyols ho adoptaren com a llengua franca durant el XVI, lo que va influir per a que s'estenguera molt més. La població total no s'ha precisat, pero s'estima en uns 100000 individus.
- ↑ Ecofeminism: women, culture, nature, Karen Warren & Nisvan Erkal, pp. 145. Es referix a que en la regió de Guara vivien un milló d'indígenes. L'antiga regió correspon a l'interior de Brasil, als estats de Goiás, Tocantins, Baïa, Minas Gerais i el Districte federal
- ↑ Sensacional descobriment arqueològic : troben indicis d'una civilisació precolombina alvançada en l'Amazones
- ↑ Llengua Tupinambá
- ↑ Pobles originaris d'Amèrica: introducció. Escrit per Susana Frank, pp. 76.
- ↑ «Adital - Cas Roosevelt culpable és l'Estat». Archivat des de l'original, el 4 de març de 2016. Consultat el 31 d'octubre de 2010.
- ↑ FRONTLINE-WORLD. Brazil - Jewel of the Amazon - The conflict over Brazil's diamonds. PBS
- ↑ 430,0 430,1 430,2 430,3 430,4 IGBE teen
- ↑ «Excursions & Tours - Brasil Trekking / Senderisme & Mountain Bike. Pobles Indígenes: Carijó». Archivat des de l'original, el 7 de decembre de 2010. Consultat el 15 d'agost de 2010.
- ↑ Catàlec de les llengües de les nacions conegudes: i numeració, divisió, i classes d'estes segons la diversitat dels seus idiomes i dialectes, Volum 5, de Lorenzo Hervás, Imprenta de l'Administració del Real Arbitrio de Beneficencia, 1800, pp. 266
- ↑ The Native population of the Americas in 1492. William M. Denevan (1992), pp. 27, Univ. of Wisconsin Press. Uns 945000 per a tota la costa central brasilera en 1501.
- ↑ Historical abstracts: Modern history abstracts, 1775-1914. Volum 40. Números 1-2. American Bibliographical Center, CLIO, 1989, pp. 392. Els tupinambás de la costa de Rio de Janeiro i São Paulo en 1501 sumaven 103000 gents, en 1555 prop de 60000 i en 1600 quedaven solament 7000
- ↑ Rio de Janeiro. Ciro Flamarion Santana Cardoso & Paulo Henrique Araujo, Editorial MAPFRE, 1992. Les estimacions parlen que dels tupinambás de Recôncavo en 1555 eren a penes 57 000 a 63 000
- ↑ Maria de Nazaré Angelo Menezes (1994). [enllaç trencat]. París: École dones Hautes Études en Sciences Socials, pp. 19, nota 33.
- ↑ Catàlec de les llengües de les nacions conegudes: i numeració, divisió, i classes d'estes segons la diversitat dels seus idiomes i dialectes, Volum 5, de Lorenzo Hervás, Imprenta de l'Administració del Real Arbitrio de Beneficencia, 1800, pp. 153. Solament es conten aquells que vivien en la missió d'Ibiapaba (despuix Villaviciosa Real).
- ↑ Kroeker, Menno (2001). "A descriptive Grammar of Nambikuara." IJAL. 67 No. 1. Giner, pp. 1
- ↑ The Atlantic Monthly per Charles C. Mann.
- ↑ albergar-la-amazonia-primitiva/ Civilisacions complexes i ben organisades varen albergar la Amazonia primitiva
- Este artícul conté una traducció derivada de «Población de América precolombina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.