Lenca
Els Lencas són un grup ètnic mesoamericano, que parlen les cridades llengües lencas i que ocupen part del territori d'Hondures i El Salvador des de temps precolombinos.[1] La seua filiació llingüística encara genera debats entre els especialistes. Segons Lyle Campbell, la llengua lenca està encara sense classificar. Segons el llingüiste costarricense Adolfo Constenla Umaña, és un idioma en raïls del chibchano, pero en molta influència del náhuat i de llengües mayas com el yucateco i el chol.
Història
[editar | editar còdic]Des de l'época precolombina els lencas varen ocupar diverses àrees de lo que hui en dia es coneix com Hondures i El Salvador (en este últim en els departaments de L'Unió, Sant Miguel, Morazán, Usulután, i parts de Cabanyes Sant Vicente i Chalatenango).[2][3]I l nomene "Lenca" va ser establit per l'explorador nortamericà Ephraim George Squier en 1853, despuix d'escoltar que els natius en Guajiquiro cridaven aixina a la seua llengua autòctona.[4]
L'investigadora Doris Stone va plantejar en el seu llibre Synthesis of Lower Central American ethnohistory, de 1966, que també haurien habitat en Nicaragua, en part dels departaments d'Estelí, Nova Segòvia i Jinotega. Encara que a dia d'hui no hi ha registre arqueològic ni llingüístic fort d'assentaments complexos Lencas en Nicaragua.[5]
Això ho va supondre degut a que va considerar com lencas a un grup denominat paracas (no confondre'ls en la cultura peruana homònima) que habitava en el departament hondureny d'Olancho i els departaments nicaragüencs abans mencionats, i que va entrar en contacte en els espanyols en el XVII; no obstant, si be és difícil definir en precisió la frontera entre els lencas i els sumus i matagalpas, l'evidència històrica de l'ubicació dels paracas recolza a que estos anaren matagalpas i no lencas, tal i com ho va considerar l'investigador Walter Lehmann en la primera mitat d'el XX.[6][1]
Debat sobre el seu orige
[editar | editar còdic]L'orige dels Lencas sempre ha estat baix un oreig de misteri per als antropòlecs, tant nacionals com a estrangers. Lo que si se sap ben fonamentat pro evidencia arqueologíca és que els Lencas varen tindre el seu orige cultural i centre principal de la seua civilisació en lo que hui és Hondures, sobretot del centre-occident del país. Des d'allí, la seua influència i assentaments es varen estendre cap a l'orient del Salvador.
En un inici es va creure per molt temps gràcies a les explicacions del professor Rodolfo Baró Castro, que els Lencas són descendents de grups mayas que no varen seguir l'èxodo que va donar fi als seus dominis territorials i una volta assentats en sol centroamericano varen formar una identitat aparte, no obstant dita teoria ha segut descartada.
Noves investigacions han donat l'hipòtesis que els Lencas descendixen de grups indígenes relacionats en els pobles de parla Chibcha que varen aplegar a Centroamérica, una volta establits en lo que hui comprén el territori Hondureny estos varen rebre molta influència mesoamericana, principalment Olmeca. Esta els ajudaria a forjar la seua identitat i el model de govern posterior en fundar ciutats per les terres a on estos majorment habitaven.
Esta hipòtesis se sosté gràcies a que existixen suficients evidències arqueològiques i llingüístiques que mostren que una volta es varen adinsar a lo que és hui la zona centre d'Hondures estos es tornen un poble sedentario, dedicat a l'agricultura, i la seua expansió a nous territoris com el departament de Morazán i uns atres de l'orient salvadoreny provablement es va deure al desenroll de tècniques agrícoles, com un major desenroll en els cultius de dacsa, i la busca de terres fèrtils per a fundar els seus assentaments. cal mencionar que els historiadors denominen als ancestros d'este poble entre el Preclásico (2500 a. C. - 200 d. C.) com "protolencas", degut a que va ser durant este temps quan es varen desenrollar les bases culturals, religioses i llingüístiques d'este poble. En eixe temps, els protolencas haurien segut grups que per a eixe temps ya havien construït grans centres urbans i en característiques socioculturals compartides, pero encara en formació com una identitat ètnica i cultural plenament definida. No seria fins al Clàssic, que estos ya haurien tingut una identitat fortament establida, convertint-se en un dels grups mesoamericanos més numerosos i desenrollats de l'àrea centroamericana.
Llocs prehispánicos destacables
[editar | editar còdic]El lloc arqueològic d'els Tarongers es creu que va ser un dels primers assentaments fundats pels ancestros d'esta cultura, els ya mencionats protolencas. Un atre centre important dels ancestros dels Lencas és l'assentament d'El Chircal en el centre d'Hondures en el vall de Comayagua, la qual va anar una ciutat activa en el periodo preclásico tardà i clàssic primerenc; arqueòlecs apleguen a creure que es va tractar d'un centre de comerç molt important per a esta cultura. Un atre assentament ubicat en el centre de lo que hui és Hondures és Tenampúa, el qual va funcionar com un important centre ceremonial i religiós durant el periodo clàssic, a on inclús es varen crear murs defensius al voltant de la acrópolis. També el lloc salvadoreny de Quelepa (que va ser habitat des del periodo preclásico fins a inicis del posclásico enjorn) és considerat com un lloc que va ser habitat i governat pels Lencas.
En el lloc arqueològic de Sant Antonio de Teixixques (el municipi d'Ocotal del departament nicaragüenc de Nova Segòvia) s'ha trobat, en baixes cantitats, ceràmica procedent de l'àrea lenca (Quelepa i centre d'Hondures) i maya (vall d'Ulúa en Hondures) que va del preclásico tardà al clàssic tardà (500 a. C. a 900 d. C.), que mostren contactes comercials en els llocs d'eixa zona; no obstant, el fet que la distribució dels tipos ceràmica foràneus no és igual en el lloc i atres llocs de Nicaragua mostra que l'interacció social va poder no donar-se directament. Aixina mateix, el fet de que l'obsidiana del lloc corresponga a lascas i casi cap a laminas, mostra que la població del lloc (com el restant de la regió nort de Nicaragua) no havia aplegat a desenrollar una tecnologia típicament mesoamericana i que tampoc eren partícips de les rets d'intercanvi mesoamericanas (com si lo eren en els llocs lencas).
Situació i organisació per a fins de l'época prehispánica
[editar | editar còdic]Per a principis d'el XVI cada dialecte tenia la seua pròpia confederació, dividit cada u en varis señoríos constituïts al mateix temps per varis pobles.[7] Cada poble era governat per un senyor principal que era assistit per quatre tinents que ho ajudaven en les tasques del govern i era succeït pel seu primogènit.[8] Els pobles a la seua volta es dividien en parcialitat (semblants als calpulli nahuas, que el croniste Antonio d'Herrera denominaria parentela) conformats per un o més linajes.[7]
La guerra era comuna entre els diferents señoríos i també en poblacions parlants d'un atre idioma (com els pipiles, mayas, etc.), i el seu objectiu era ampliar el territori o capturar esclaus; en certs periodos de l'any feyen treuas els diferents señoríos lencas (estes treues són recordades pels lencas en la cerimònia del Guancasco).[7]
Els lencas plebeus es dedicaven principalment a la sembra de milpas i a elaboració d'alfarería; i vivien en cases particulars en parets fetes d'en menuts barris. Es desconeix molt de la vida urbana d'este poble per falta de documents encara que durant el preclásico i Clàssic tenia centres urbans amplis ben organisats a l'estil mesoamericano, a l'inici de la conquista d'Hondures la majoria posseïa centres urbans relativament de mijà i chicotet tamany rodejats de cultius.[7]
conquista espanyola
[editar | editar còdic]Durant la colonisació i conformació de l'Imperi Espanyol en Amèrica, varis pobles lenca varen ser evangelizados i es varen integrar ràpidament en els pobles cristians peninsulars, formant comunitats mestizas que varen donar orige a nous pobles i ciutats en l'Imperi Espanyol. No obstant, algunes comunitats més conservadores varen resistir a convertir-se al catolicisme, i unes atres directament varen rebujar les lleis impostes per la corona. Específicament alguns nobles lenca que tenien esclaus capturats d'atres tribus, ya que en la Real Recapte de 1500 la Reina Isabel de Castella va prohibir l'esclavitut dels indis després de la tornada de Cristobal Colón en indígenes que havien segut esclavizados,[9] i després quan es va consolidar el Real Recapte en les Lleis Noves de 1542, que varen produir més rebelions de vàries èlits indígenes en tot l'Imperi per estes restriccions.
Solament quatre lencas són nomenats en els documents de l'época: Mota, Entepica, Benito i Lempira. Mota va liderar als cacics lencas que es varen alçar contra el govern espanyol l'entorn de l'assentament de Gràcies a Deu, en l'actual departament de Lempira;[10][11] Entepica va ser cacic de Piraera i senyor de Cerquín, i Benito va ser cacic d'Olancho, en Silca. Lempira va organisar una guerra de resistència que va terminar en la seua mort en 1537.[7]
En aplegar els espanyols, en lo que hui és El Salvador, la seua població junt a la dels pipiles i demés pobles originaris era de 116 000 a 300 000 ànimes.[12] Atres estimacions parlen de que els lencas eren per sí mateixos 300 000 (anys 1520) i uns 25 000 en 1550.[13]Pero alguns mencionen que la població en 1537 era d'a penes 15 000 ànimes i que va baixar a 8000 dos anys despuix per les malalties dutes des del continent europeu.[14]
Independència
[editar | editar còdic]Després de l'independència d'Espanya en 1821 i de la formació de les repúbliques d'Hondures i El Salvador, es va llegalisar per mig de la constitució la formació d'un nou país, del que no formaven part com a ciutadans els grups indígenes i els demés grups ètnics.
A pesar de l'adopció del catolicisme, el castellà, i en el cas dels lencas hondurenys l'extinció del lenca hondureny, els lencas encara preserven vàries traces de la seua cultura original en l'actualitat. En 1993 la líder indígena i activista lenca Berta Càceres cofundó el Consell Cívic d'Organisacions Populars i Indígenes d'Hondures (COPINH). En 2015 va guanyar el Premi Migambiental Goldman i en març de 2016 va ser cruelment assessinada, sent homenajada tant en el seu país com en l'estranger gràcies al seu constant i llarga lluita ecologista i pels drets dels pobles autòctons d'Hondures. Actualment en El Salvador hi ha proyectes locals rehabilitació del lenca salvadoreny, per a evitar la seua extinció.
Religió nativa
[editar | editar còdic]AP La religió nativa dels lencas era una religió politeista que vea la realitat des d'un punt de vista animista, molt similar a la d'atres grups mesoamericanos, principalment creïa en el nahualismo i els deus estaven organisats jerárquicamente.[15]
Concorde la mitologia lenca, la parella de deus principals eren Itanipuca (el gran pare) i Ilanguipuca (la gran mare); un atre deu important lenca era Icelaca (deu lenca del temps).[16]El shamanisme era reduït i els shamanes eren per lo general dònes.La llegenda lenca més coneguda és la llegenda de Comizahual.[7]
En l'actualitat, el poble lenca s'identifica majoritàriament com a catòlic romà; no obstant, la seua pràctica religiosa presenta notòries diferències respecte al catolicisme europeu i al del restant de Centroamérica. Açò es deu al sincretisme en les antigues creències precolombinas, lo que ha donat lloc a una expressió religiosa pròpia, profundament lligada a l'identitat cultural lenca.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Newson, Lindo (1992). El cost de la conquista, Editorial Guaymuras. ISBN 9789992615577, 9992615575.
- ↑ Larde i Larín, Jorge (1983). El Salvador: descobriment, conquista i colonisació, Acadèmia Salvadorenya de l'Història.
- ↑ Patronat pro patrimoni cultural.
- ↑ La Prensa Gràfica La penombra d'una cultura, consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ (1897) Menut vocabulari de la llengua lenca (dialecte de Guajiquiro)., Calle 28 Bonaparte, París, França: En la casa editorial d'Ernesto Leoux, p. 1.
- ↑ Newson, Lindo (2021-03-12). Supervivència indígena en la Nicaragua colonial, University of London Press, p. 25.. doi:10.14296/321.9781908857880. ISBN 978-1-908857-88-0.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Google Books Els fills de el Copal i la Canela, consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ Memòria Chilena Crònica d'Antonio d'Herrera: Tom 2(década quarta, llibre octau, capítul quint), consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ «Prohibició de l'esclavitut indígena de 1500».
- ↑ Consultat el 27 de febrer de 2021.
- ↑ Chapman (1992). Els fills de el copal i la canela: ritos agraris i tradició oral dels lencas d'Hondures, UNAM, p. 68. ISBN 978-968-6029-22-2.
- ↑ Robert Armstrong & Janet Shenk (1982). El Salvador: The Face of Revolution. Boston: South End Press, pp. 3. ISBN 0-89608-137-0.
- ↑ James Stuart Olson (1991). The Indians of Central and South America: An Ethnohistorical Dictionary. Westport: Greenwood Publishing Group, pp. 209-210. ISBN 0-313-26387-6.
- ↑ Cindy Kilgore & Alan Moore (2008). Adventure Guide to Copen & Western Hondures. Oxford: Hunter Publishing, Inc. ISBN 978-1-58843-922-2.
- ↑ «L'univers religiós dels lencas» [1] archivat en Wayback Machine., artícul publicat en el lloc web Ecuménico. Consultat el 30 de juliol de 2009.
- ↑ «Coneix al teu municipi» [2] archivat en Wayback Machine., artícul publicat en el lloc web Fisdl (del Govern del Salvador). Consultat el 30 de juliol de 2009.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Greenberg, J. (1987). Language In The Americas. Stanford: Stanford University Press.
- Campbell, L. (1976). "The last Lenca". International Journal of American Linguistics, 42(1): 73-78.
- Campbell, L., et al. (1978). "Honduran Lenca". International Journal of American Linguistics, 44(4): 330-332.
- Constenla Umaña, A. (1981). Comparative Chibchan Phonology. (Ph. D. dissertation, Department of Linguistics, University of Pennsylvania, Philadelphia).
- Constenla Umaña, A. (1991). Les llengües de l'Àrea Intermija: Introducció al seu estudi areal. Editorial de l'Universitat de Costa Rica, Sant Josep.
- Constenla Umaña, A. (1995). Sobre l'estudi diacrònic de les llengües chibchenses i la seua contribució al coneiximent del passat dels seus parlants. Bolletí del Museu de l'Or, 38-39: 13-56.
- Roberto Arias, A.(2017). Sobre les llengües Lencas i en International Journal of American Linguistics.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lenca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.