Tenampúa

Tenampúa és un lloc arqueològic pertanyent a la cultura Lenca que data del periodo clàssic terminal mesoamericà o també cridat Epiclàssic, habitat entre els anys 750 d. C. al 1050 d. C. Està situat sobre un replanell en el centre d'Hondures en vista al vall de Comayagua. És conegut per tindre l'interessant característica de posseir diversos montículs que superen més de sis metros, escalinates, terrats, rodejades de murs defensius i una fortalea en el seu centre ceremonial, ademés de ser un lloc ubicat en una zona montanyosa de difícil accés. L'àrea també esta caracterisada per estar plena de pins i un clima fresc rondant entre els 15 i 21 graus Celsius de temperatura i fortes raches de vent.

Descripció del lloc

Situat en mig de bosc de pi característic de la zona centre d'Hondures a 57 km de Tegucigalpa al sur del municipi de la vila de sant Antonio, el replanell del qual està conformada per ales inclinades de difícil accés i per l'altura de 866 metros sobre del mar. Des d'este espai es divisa part de la vall de Comayagua, la pau i les afores montanyoses que colindar en el departament de Francisco Morazán, per tal raó els lenca varen decidir alçar ahí la fortificació precolombina. L'àrea de 21 hectàrees que comprén el lloc arqueològic es compon de varis montículs, plataformes, i una fortalea en murs d'entre dos a quatre metros i la base dels quals ronda entre tres a sèt metros en la qual dins alberga unes estructures piramidals escalonades d'entre 6 m i 12 m d'altura.

Petroglifo d'un au trobat en els restants de lo que va anar el camp de pilota.

En l'àrea també és visible unes graderías, montículs que varen ser alguna volta un camp de pilota característic de les cultures mesoamericanes, zones en gravats en roques i art rupestre en unes coves propenques situades en la mateixa àrea. El lloc va ser víctima de constants saquejos per vàries décades lo que va fer que bona part de l'infraestructura este actualment deteriorada o incompleta pel saqueig d'alguns pobladors de la zona, aixina que va ser registrada com a patrimoni cultural fins a 1997, actualment és protegida per guàrdies.

Història

Recreació de les ruïnes de Tenampúa de 1883.

D'acort en l'evidència disponible, Tenampúa va ser construït per poblacions de tradició lenca durant el periodo Clàssic Tardà o Terminal mesoamericà, i va funcionar com un centre regional de caràcter ceremonial, polític, i defensiu. La seua ubicació estratègica en un replanell elevat sugerix que no solament va ser un espai ritual, sino també un punt de control territorial i un refugi fortificado, especialment durant els periodos de tensió i reorganisació social entre els sigles IX i X d. C. Esta interpretació es reforça per la presència d'amplis murs de mampostería, escales i possibles torres vigilants que rodegen el lloc, lo que indica una infraestructura planificada per a restringir l'accés i enfrontar potencials amenaces externes.

Encara que s'ha plantejat que l'assentament va començar atraure població cap a les seues afores especialment del vall de Comayagua durant moments d'inestabilitat política, les investigacions senyalen que Tenampúa no va anar necessàriament un centre urbà permanent, sino un espai que va combinar funcions rituals, administratives, i defensives. La seua ocupació sembla haver segut intensa pero relativament breu, característica comuna de varis centres del Clàssic Terminal en la regió que compon actualment Hondures. Estudis recents sugerixen que la ciutadella va servir com a centre de poder polític que buscava un major control i rellevància en la regió davant el buit de poder que existia en la zona despuix de la caiguda de centres importants com Copán, que va servir com a principal referència política i centre de major influència cultural i econòmica durant el periodo clàssic.

El motiu del seu abandó seguix sense ser completament clar no obstant els arqueòlecs plantegen diverses hipòtesis del perque del seu abandó total. Un d'ells apunta que l'us creixent del lloc com a fortalea va poder haver alterat la seua funció ritual original ademés l'ocupació constant temporal en un replanell que depenia de sistemes d'aqüeductes i sense sols fèrtils varen generar un ambient molt tens i insostenible per més temps entre la població. Una atra hipòtesis apunta que el Clàssic Terminal va ser un periodo de transformació profunda. La població de la vall sembla haver-se descentralisat, pero posteriorment va tornar a reorganisar-se, desplaçant el poder cap a atres assentaments més accessibles en el fondo de la vall, com Las Vegas, el qual adquirix major rellevància en el Postclàssic Primerenc.

L'explorador nortamericà Ephraim George Squier va conéixer les estructures a mitan del sigle XIX

Durant el XIX va ser visitat per l'explorador i arqueòlec nortamericà Ephraim George Squier en 1853, el qual va enviar informes i cartes sobre les ruïnes a la comunitat de historiadors de Nova York. Concorde els testimonis de Squier les ruïnes varen aplegar sorprendre-ho no solament pel seu tamany sino per l'ubicació en les que varen ser edificades ya que va ser un ardit d'ingenieria per a dur les roques fins al terrero montanyós a on es troben. Dins dels seus informes es troba la descripció d'un camp de pilota i una série de montículs de considerable altura que mostraven el in geni del poble Lenca per a l'ingenieria.

Reconstrucció de l'Escalinata n.º1 del lloc per l'equip de l'arqueòloga Dorothy H. Popenoe en 1927.

Temps més tarde l'àrea que comprén el lloc arqueològic també va ser víctima de la guerra civil de Hondures de 1924 la qual va conseguir danyar algunes de les estructures, raó per la qual en algunes zones del mateix varen ser trobats conyes de bala i parts d'ossos de soldats de l'eixèrcit nacional pocs anys despuix de la guerra. A pesar d'este succés el lloc va ser visitat per Dorothy Popenoe a on va conseguir cartografiar vàries de les estatures ademés d'ajudar a reconstruir l'escalinata n.º 1 del lloc. Un atre punt clau que ho9gro avistar en els seus treballs de camp va ser el terrat de l'elite.

En els anys 40 va haver un atre estudi fet parell l'arqueòlec i arquebisbe vaticà Federico Lunardi, en els seus informes al moment de visitar les ruïnes estes encara posseïen varis estanys, restants d'aqüeductes, i enrunes de palaus encara visibles en 1948, raó que donaria entendre que el lloc també va tindre aérees de recreació per a l'èlit gobernant i la casta sacerdotal. Actualment encara es pot observar una zona en dits aqüeductes i alguns pous que, per l'abandó s'han omplit de terra per això actualment medixen mig metro de profunditat, lo que sugerix que els Lencas manejaven un sistema d'ingenieria hidràulica que aprofitaven l'aigua de pluja i els rieres propencs al lloc per a llavar, almagasenar i distribuir l'aigua dins del recint.

En 1957 el lloc va ser estudiat per l'arqueòloga Doris Stone, qui va reportar l'us de “ciment de calç” (els estudis impliquen que es tractava d'estuc molt amprat en els centres urbans mesoamericans), com a pis en el montícul principal de Tenampúa. Este montícul també estava rodejat per un mur rectangular relativament llarc i prou elaborat, que tenia una única entrada en el costat oest. En Comayagua l'estuc no es troba en freqüència. De fet, l'únic un atre lloc a on s'ha trobat este tipo d'us de l'estuc és en Yarumela pero en un context Preclàssic.

Actualment pot ser accessible al públic en especial als senderistes, encara que és prou difícil el seu accés en estar situat en una zona montanyosa i boscosa considerablement apartat de zones habitades encara que hi ha guies que s'encarreguen de dur a interessats a les ruïnes.

Vore també

• Arqueologia en Hondures
• Anex:Museus de Hondures
• Història precolombina de Hondures