Matança del Salsipuedes

Es coneix com a Matança del Salsipuedes, Massacre de Salsipuedes o Combat de Salsipuedes a l'atac de l'11 d'abril de 1831 que es va realisar contra indígenes charrúas en Uruguay, per part de tropes governamentals uruguayanes al mando del president Fructuoso Rivera, qui va eixercir la seua Comandància en Cap de l'Eixèrcit durant la massacre. També va participar de la mateixa el seu nebot Bernabé Rivera.

Erro al crear miniatura:

Placa en les proximitats del poblat de Tiatucura

Segons l'historiografia oficial uruguayana, en l'atac haurien mort 40 charrúas i 300 haurien segut presos presoners, alguns dels quals varen conseguir fugir. Entre les tropes oficials va haver un mort i nou ferits. El fet és referit com a punt culminant de l'extermini del poble charrúa.

Antecedents

Les autoritats uruguayanes de l'época consideraven que els remanentes d'algunes tribus de charrúas, que es desplaçaven lliurement pels camps sobretot en els territoris del nort, casi com en l'época precolonial, constituïen un "obstàcul" insalvable per a l'estructuració d'una societat que devia organisar-se. Existix un bon grau de consens històric en que les tribus indígenes que poblaven el territori comprés a abdós costats del riu Uruguay eren fonamentalment del tronc guaranítico, encara que conformats en diversos agrupamientos i de distint comportament. Bona part d'ells havien tendit a viure en forma sedentaria, en bona mida després dels establiments fundats pels jesuïtas en les cridades missions jesuíticas. Uns atres s'anaven integrant en societat rural i el mestiçage.

En gran mida, els integrants d'eixes branques indígenes, parcialment sedentarios, havien format part de les partides de combatents i dels desplaçaments de tropes i poblacions causats per les alternatives de les lluites revolucionàries conduïdes per José Gervasio Artigas i atres líders de la revolució libertadora. El mateix cacic guaraní cridat Andrés Guazurarí (Andresito Artigas), considerat per Artigas com el seu hereu polític entre els indígenes, va prendre part en la reconquista de les Missions Orientals fins a la seua derrota en mans de l'eixèrcit brasiler. També havien guerreado els tapes guaraníes i els charrúas entre ells, i ya per a principis d'el XIX, pràcticament, eren molt pocs indígenes que vivien d'acort en la cultura charrúa.

Una volta independisada la província Cisplatina o província Oriental com Estat Oriental de l'Uruguay, la situació dels indígenes, va ser una de les principals preocupacions dels criollos. Segons una interpretació basada en una perspectiva marxista, es buscava ocupar les seues terres per a afiançar la dominació de la classe social que encarnaven, i que ya eixercien virtualment des del final del règim virreinal. En tindre assegurada la frontera en Brasil, els indígenes ya no eren necessaris per a la nova organisació de l'Estat. No obstant, també atres veus, diuen que mestizos i tapes guaraníes, treballaven la terra en forma sedentaria, per les polítiques d'ocupació, des d'Artigas i que Rivera, també va recolzar i, aixina els seus descendents, com a antics habitants, de les missions jesuíticas guaraníes, eren part dels habitants de les estàncies. I per això, calia mantindre la pau.

Per la seua banda, l'antropòlec Daniel Vidart va assentar com a senya històrica que la tribu aixina denominada, es desplaçava en forma permanent pel territori de la Banda Oriental, provinents de la Mesopotamia de l'atre costat del riu Uruguay; sent utilisada a modo de befa la paraula del gallec "charrúa", que definix a un personage del Carnestoltes, rubicundo, desmelenado, vestit en harapos, portant unes sonajas que sacsa furiosament. Una versió més actual, sostinguda pel sociòlec i llingüiste Anselmo Jover Peralta afirma que el terme "charrúa" és una deformació de la paraula d'orige guaraní "cherarúa", que significa "el meu contrari", o també, "l'atre".

Desenroll

A la seua tornada de les Missions Orientals, Fructuoso Rivera havia intentat assentar en Bella Unió, en eixe llavors cridada Santa Rosa, a una part dels grups que havia dut d'eixa campanya.
En febrer de 1830, el propi Juan Antonio Lavalleja va recomanar a Rivera adoptar les providència «més actives i eficaces» per a la seguritat dels veïnats i la garantia de les propietats afectades pels charrúas, als que considerava «malvats que no coneixen fre algun que els continga» i que no podien deixar-se «lliurats als seus inclinaments naturals». Sobre els motius del Combat de Salsipuedes, el govern nacional, per reiterats demanats dels habitants de la campanya, va ser cridat per a posar orde davant els reiterades malones, raptes, violacions de dònes, assessinats i furts comesos pels charrúas i que patien numerosos establiments rurals.

La decisió de posar fi a eixos grups d'indígenes que seguien les costums dels charrúas, que posaven en risc la seguritat de les persones i les seues facendes, hauria quedat aixina a càrrec de Rivera, que havia establit bones relacions en alguns cacics en l'época dels combats contra els diversos ocupants del territori i també gojava de popularitat i adheriment entre eixos grups minoritaris, que no s'havien adaptat, a les noves condicions de vida. Des de la seua posició de president, Rivera va convocar als principals cacics, de costums charrúas, Venado, Polidoro, Rondeau i Juan Pedro ―junt en les seues dònes i chiquets―, a una reunió a realisar-se en un potrero format pel riera Salsipuedes, dient-els que l'Eixèrcit els necessitava per a cuidar les fronteres de l'Estat.
En trobar-se en el lloc, un dels caps de l'eixèrcit va soltar tota la seua caballada i els charrúas, confiats en aquella operació que demostrava bona fe, varen soltar també la major part dels seus cavalls.

Una série de fets sobre l'episodi de Salsipuedes, considerats verídicos, en realitat varen ser extrets del conte "La cova del Tigre" d'Eduardo Acevedo Díaz i algunes accions de la narració han segut incorporats al relat històric i preses com verídicas, pero no coincidixen en lo succeït.^{cita requerida} En dit conte es relata que, convocats per Rivera, varen assistir a la reunió varis centenars d'indis que varen ser agasajados i emborrachats. En un moment, Fructuoso Rivera li va demanar al seu amic el cacic Venado que li alcançara el seu gavinet per a picar tabac, i llavors ho hauria matat d'un tir. Eixa hauria segut la senyal per a iniciar l'atac. Immediatament, els indígenes varen ser rodejats per una tropa de 1200 soldats al mando de Bernabé Rivera.

Erro al crear miniatura:

Retrate del Coronel Bernabé Rivera, oficial al mando de la tropa governamental en Salsipuedes

Segons l'historiografia oficial ―basada en l'informe de Rivera― el saldo va ser de 40 indígenes morts i 300 presoners. Entre les tropes va haver 9 ferits i 1 mort.

Els indígenes presoners varen ser traslladats a peu fins a Montevideo. La major part d'ells, fonamentalment dònes i chiquets, varen quedar a càrrec de famílies de Montevideo, a on varen ser criats i alfabetizados. Quatre dels sobreviviente, (Vaimaca Pirú, Tacuabé, Senaqué i Guyunusa), varen ser entregats a François De Curel, director francés del Colege Oriental de Montevideo, qui havia solicitat al govern el trasllat del grup baix la seua responsabilitat per a estudis científics. Ya en París, Curel va incomplir aquella solicitut i els quatre varen ser exhibits com a eixemplars exòtics d'Amèrica. Tots ells varen morir en captiveri. L'única excepció va ser Laureano Tacuabé, que va conseguir fugir en la filla de Guyunusa naixcuda en França, i no va haver més registres del seu parador. Han sorgit estudis que posen en dubte l'orige charrúa dels quatre aborigen duts a França.

Després de la matança de Salsipuedes, Bernabé Rivera, va eixir en busca dels que havien conseguit fugir. El 17 d'agost de 1831, va sorprendre ―en Mataojo, prop de la desembocadura del riu Arapey― a atres grups comandados pels cacics L'Endevine i Juan Pedro i els va atacar, saldant-se l'episodi en 15 morts i més de 80 presoners. Bernabé Rivera va informar que havien conseguit escapar 18 hòmens: «8 chicons de sèt a dotze anys i cinc chinenques de prou edat» i, en ells, Polidoro, únic cacic supervivent.

A principis de 1832, va haver una sublevació d'indis en Santa Rosa i Bernabé va marchar a reprimir-la. Va combatre la sublevació en la seua consabida habilitat i intransigencia. Pero, en la tasca de perseguir als fugitius, el 20 de juny de 1832 va donar en un grup de 16 indis, aparentment comandados pel cacic Polidoro, els qui varen mamprendre la fuga. Bernabé els va perseguir en 24 combatents fins a la hondonada de Yacaré-Cururú, despreciant les advertències d'un baqueano que ho va alertar del perill d'una emboscada. Quan es trobaven en la part central de la mateixa, els indis varen atacar, matant a varis oficials i soldats. Bernabé va ser colpejat per unes boleadoras en l'esquena, va caure del seu cavall i, ans que poguera montar en anques d'un dels seus hòmens, va ser alcançat i capturat.

En l'época, els intelectuals i gran part de la població del país concordaven que el president Rivera estava obligat a donar seguritat i pau a l'habitant de la campanya, en el seu treball de la terra i el conte de la seua família, sériament amenaçat, en robos i violència, per uns pocs indis que no es varen adaptar a les noves condicions de vida de la novella república.

Eduardo Acosta i Lara, en la seua obra La guerra dels charrúas, transcribe el relat de Manuel Lavalleja (1797-1852; germà del general Juan Antonio Lavalleja):

Allí varen entrar a fer-li càrrecs dels assessinats fets a les seues famílies i companyers. El tinent Javier, indi misionero i ladino, era d'opinió de que no es matara a Bernabé (...) pero els atres tots, inclús les chinenques, demanaven la seua mort, i aquell (Bernabé) els oferia quant ells pogueren apetir: els oferia que els faria entregar les dònes i fills; a esta oferta li varen preguntar que quí entregava les famílies que ell i el seu germà havien mort en Salsipuedes. Bernabé no va tindre qué respondre i llavors un indi cridat veta Joaquín ho va passar d'una llançada i al seu eixemple varen seguir els demés. En fi, va morir, li varen tallar el nas i li varen traure les venes del braç dret per a envoldre-les en el pal de la llança del primer que ho va ferir, ho varen arrastrar a una distància a on hi havia un pou d'aigua i allí li varen ficar el cap, deixant-li el cos fòra.

El cadàver de Bernabé Rivera va ser trobat, com a conte Manuel Lavalleja, en el cap ficat en un toll d'aigua.

Vore també

• Arerunguá