Província del Chaco
Chaco, en el text de la constitució provincial Província del Chaco,[1] és una de les vintitrés províncies de la República Argentina. A la seua volta, és una de les vintiquatre jurisdiccions autogobernades que conformen el país i un dels vintiquatre districtes electorals llegislatius nacionals.[2][3] La seua capital i ciutat més poblada és Resistència.
Està ubicada en el noreste del país, en la regió del Nort Gran Argentí, llimitant al nort en els rius Bermejo i Teuco que la separen de Formosa, a l'est en els rius Paraguay i Paraná que la separen, respectivament, de la República del Paraguay i la província de Corrents, al sur en Santa Fe, a l'oest en Santiago del Estero i al noroest en la província de Bota. Despuix de la seua última actualisació de llímits, posseïx una superfície de 99 633[4] km², lo que l'ubica com la 12.ª província més extensa del país, pràcticament a mitat del llistat de districtes per tamany.
Li la considera «jove» perque va ser creada després de l'Organisació Nacional. La seua economia es recolza en el sector primari, a on es destaquen els cultius de cotó, soja, la producció de ganado vacú i l'extracció de fusta.
Conta en una de les majors poblacions originàries del país, integrada per wichís, qom i mocovíés. Ademés de la població d'orige indígena, el territori de l'actual província va rebre immigrants d'atres províncies i països. Actualment hi ha descendents de búlgars, checs, croates, eslovacos, espanyols, italians, alemans, polacs, francesos, suïssos, russos, paraguayvos, montenegrinos i afrodescendientes.[5]
En 2010, Chaco va passar a ser la segona província argentina en adoptar més d'un idioma oficial, en declarar en 2010 als idiomes qom (llengua nativa de l'ètnia toba), moqoit (llengua nativa de l'ètnia mocoví) i wichi (llengua nativa de l'ètnia wichi) com a idiomes oficials alternatius de la província. D'esta manera, Chaco se sumaria a la seua veïna província de Corrents com les úniques de la República Argentina en posseir un idioma oficial ademés del castellà.[6]
Història
Pobles originaris
Chaco és una de les regions argentines menys estudiades des del registre arqueològic, per lo que es carix de senyes fidedignes sobre els processos d'ocupació del territori. Se supon que els primers pobladors es varen assentar en la regió durant l'IV mileni a. C.
A partir dels registres etnohistóricos se sap que varen existir dos grans famílies llingüístiques: la guaicurú i la mataco-mataguayo, a sovint unificades en la mataco guaicurú.
Els guaycurúes, vinculats als pobles pámpidos, estaven conformats per vàries ètnia: mocovíes, qom, pilagáés i abipones. Els wichís o matacos, per la seua banda, presenten influixos amazónidos i ándidos.[7]
Colonisació espanyola
El primer europeu, segons moltes fonts, portugués pero al servici de la Corona espanyola, que va travessar el Gran Chaco va ser Allunte García, qui es va internar en busca de jaciments del Potosí. També ho varen explorar Sebastián Gaboto en 1528 recorrent el riu Paraná i el riu Paraguay fins a la desembocadura del riu Bermejo, Juan d'Ayolas, Dumenge Martínez d'Irala, Álvar Núñez Cap de Vaca, entre uns atres. La primera fundació espanyola en terres del Chaco va ser la realisada per Alonso de Vora i Aragó i Calderón el 14 d'abril de 1585, en el nom de Concepció de La nostra Senyora, en les rodalies de l'actual localitat de Tres Illetes.
En esta fundació va començar l'acció misional en la que es va destacar el franciscano Sant Francisco Solano, recordat pel seu respecte a les cultures aborigen. En 1585, varen aplegar a la regió els primers misionero de la Companyia de Jesús: Alonso de Bárcena i Francisco d'Angulo. Acompanyats més vesprada (1590) per Pedro Añazco i Juan Font els qui varen iniciar la evangelisació dels pobles guaycurúes. Despuix de la destrucció de la primera Concepció del Bermejo en 1632, recent a mitan del XVIII misionero jesuïtes varen tornar a crear reduccions, com la de Sant Bernardo de Vértiz, La Cangayé i Sant Fernando del Riu Negre en les proximitats de l'assent de l'antiga ciutat destruïda, no obstant estes reduccions en el Chaco Austral varen tindre poc èxit i no varen aplegar al XIX.
En 1811, entre la Junta Gran del Riu de l'Argent i la Junta Gubernativa d'Asunción, establia que els llímits entre les intendencias de Buenos Aires i del Paraguay, permaneixerien com es trobaven fins que un Congrés General els definixca, per lo que no es varen establir llímits entre elles, en el Gran Chaco.
La Llei N.º 28, del 17 d'octubre de 1862, va dispondre que tots els territoris existents anara dels llímits o possessió de les províncies siguen nacionals.
En 1865, despuix de l'invasió paraguayana a Corrents, l'Argentina va firmar el Tractat de la Triple Aliança en Brasil i Uruguay. Per este tractat les actuals províncies de Formosa, Chaco i una extensa porció de l'actual Chaco Boreal paraguayà fins a la Baïa Negra deurien quedar en territori argentí en finalisar la guerra.
El general Emilio Mitre va ocupar en octubre de 1869, Vila Occidental redenominándola Vila Argentina, front a la ciutat d'Asunción, tal ciutat va ser la primera capital del Chaco.
Despuix la guerra de la Triple Aliança (1864-1870) es va iniciar l'ocupació efectiva del territori situat al nort del ric Salat.
Territori Nacional del Chaco
- Artícul principal → Territori Nacional del Chaco.
.jpg)
El Territori Nacional del Gran Chaco en capital en Vila Occidental va ser creat el 31 de giner de 1872 per mig d'un decret del president Dumenge Faustino Sarmiento nomenant al comandant de les forces argentines acantonades en Asunción, Juliol de Vedia com a governador. En octubre d'eixe any, el Congrés Nacional va ratificar el decret del Poder Eixecutiu Nacional a través de la sanció de la Llei 576. Els llímits del territori, que no varen ser mencionats en el decret ni en la llei s'estenien des del Riu Salat al sur, fins al Riu Vert al nort. Cap a l'oest, no estaven definits.
La primera de les campanyes militars en el Gran Chaco, va ser la que va realisar en 1870 i va repetir en 1872, el tinent coronel Napoleón Uriburu fins al parage anomenat La Cangayé, l'antiga reducció de Nostra Senyora dels Dolors, fundada en 1781 en les afores de la confluència dels rius Teuco i l'antic Bermejo.
El tractat de llímits firmat entre Argentina i Paraguay, el 3 de febrer de 1876 va reconéixer com a paraguayans els territoris al nort del Riu Vert fins a la Baïa Negra i va sometre el territori entre els rius Pilcomayo, Paraguai i Vert a l'arbitrage del president Rutherford Hayes d'Estats Units, qui va fallar dos anys més vesprada a favor del Paraguai (Laudo Hayes). Es va procedir llavors a l'evacuació de Vila Occidental que va ser entregada al Paraguay, es va instalar la capital del Territori Nacional del Gran Chaco en l'Illa del Cerrito fins a la fundació de Vila Formosa, el 8 d'abril de 1879, que va passar a ser la capital fins a la divisió del territori en 1884.
Per Llei nacional 1532, del 16 d'octubre de 1884, cridada d'Organisació dels Territoris Nacionals, el Gran Chaco va quedar dividit en dos governacions: la de Formosa —també cridada llavors Governació del Bermejo— al nort del riu Teuco-Bermejo i la del Chaco al sur d'eixe curs d'aigua. El primer Governador del Chaco va ser Manuel Obligat.
Els llímits que va fixar la Llei 1532 varen ser modificats en dos oportunitats a través de lleis nacionals, impulsades en raó de la pressió eixercida per les autoritats i representants davant el Congrés Nacional de les províncies de Santa Fe i Santiago del Estero.
El 25 de novembre de 1884, la capital del Chaco va ser assentada en Resistència, població erigida el 2 de febrer de 1878, per colon italianos, gran part d'ells procedents del Friul, sobre la que anara la Reducció de Sant Fernando del Riu Negre. Eixe any de 1884 va vore, també, finalisada la conquista militar d'abdós territoris.
Per a la territorialisació es va determinar com a lloc apropiat una capital política i lo que havia segut en el seu moment la reducció jesuítica de Sant Fernando del Riu Negre seria rebatejada en el nom de Resistència en homenage als habitants que havia fet defensa dels seus territoris dels pobles originaris.
Per la Llei 14.203 del 21 de febrer de 1885, es varen crear nou departaments: Resistència, Florencia, Les Toscas, Sant Antonio d'Obligat, Ocampo, President Avellaneda, Guaycuru, Saladillo i Coronel Martínez d'Hoz.
Mentres alvançava l'ocupació i colonisació del territori, la vida dels indígenes sofria greus destorbament. Estos eren objecte de campanyes punitives per part de l'eixèrcit, en respal dels colon.
El decret del 19 de maig de 1904 fixa els llímits dels departaments i els subdivide en districtes.
En 1910, el govern nacional va cedir a la província de Santiago del Estero gran part del territori de la Governació del Chaco en el Camp del Cel, aixina es varen constituir els actuals llímits entre Chaco i Santiago del Estero.
El decret del 23 d'octubre de 1915 va fixar una atra divisió departamental en el Territori Nacional del Chaco, en huit departaments: Tobas, Riu Teuco, Martínez d'Hoz, Napalpi, Tapenaga, Camp del Cel, Resistència i Riu Bermejo.
En 1924, una rebelió indígena motivada pels malos tratos dels colon europeus i del govern, és esclafada en la massacre de Napalpí, la qual va quedar impune.
Provincialisació i nom
El Congrés de la Nació va dispondre per llei 14037 del 8 d'agost de 1951 crear una nova província que tinguera jurisdicció en lo que fins a eixe moment havia segut el territori nacional del Chaco. La mateixa es va constituir en 1952, per mig d'una assamblea constituent democràticament electa, que sesionó entre el 17 i el 21 de decembre de 1951, sancionant la constitució provincial i elegint el nom que hauria de designar: «província President Perón».
La nova constitució provincial va introduir com a novetat en el sistema polític argentí en establir que la mitat dels membres de la Cambra de Representants seria elegida per votació popular i l'atra mitat "serà elegida pels ciutadans que pertanyguen a les entitats professionals que es rigen per la llei nacional d'associacions professionals, devent estar integrada la llista de candidats en membres d'eixes entitats".[8] D'esta manera s'otorgava un doble vot, vot desigual o vot calificat a un sector de la població, lo que va anar —juntament en l'imposició del nom del president en eixercici— severament qüestionat per l'oposició, al punt de motivar demanats d'inconstitucionalitat i intervenció federal.[9]
En setembre de 1955, la dictadura d'Eduardo Lonardi, va depondre a les autoritats llegalment constituïdes, per mig de decret va dispondre anular el nom elegit per l'assamblea constituent per a la província, i va establir que li la devia designar en el nom que li havia impost el decret del president Dumenge F. Sarmiento en 1872,[10]
El 27 d'abril de 1956, el dictador Pedro Eugenio Aramburu va dictar una proclama anulant la constitució nacional vigent i les constitucions provincials, incloent la chaqueña. D'esta manera la província del Chaco va quedar sense constitució. En 1957 la dictadura va convocar a elegir una assamblea constituent provincial, pero en la prohibició llegal de que el partit peronista es presentara en les eleccions. El resultat va ser la sanció de la Constitució chaqueña de 1957, la llegitimitat de la qual va estar en discussió, degut a que no va ser sancionada democràticament.
Per la Llei Provincial N.º 6 de l'1 de juliol de 1973, la Llegislatura va crear una nova divisió departamental que va modificar la denominació d'alguns departaments.
Pel Conveni Interprovincial firmat en Buenos Aires, el 18 de juliol de 1978, les províncies del Chaco i de Corrents varen solucionar el diferendo per la possessió d'illes en el Riu Paraná, definint per complet els seus llímits.[11]
Geografia
- Artícul principal → Geografia de la Província del Chaco.
El territori d'esta província es troba íntegre en el sector chaquense cridat Chaco Austral; posseïx un relleu pla i aluvial, en una molt lleu inclinament de noroest a surest. Esta característica es fa evident en la direcció dels cursos fluvials moltes voltes divagantes.
Les seues màximes altures alcancen 250m. en la localitat de Paraulota Pou i la mínima a 50m. sobre el riu Paraná. Existix un desnivell de 200m. en una distància de 500km., és dir hi ha una pendent mija de 0,40m. per Km. (200;500).[12]
La ciutat capital, Resistència, es troba als 51, 85m. sobre el nivell de el mar.[12]
El sur de la província presenta les zones de major inundació (els Baixos Submeridionals), en ella es practica solament la ganaderia extensiva i és la zona en menor potencial productiu.
En el nort i oest, el bosc cridat L'Impenetrable ocupa casi la totalitat del territori; les seues terres constituïxen una de les últimes zones encara fòra de la frontera agrícola. La consciència de l'importància ecològica d'esta foresta va ser creixent en els últims anys; sectors ecologistes lliuren una dura batalla per a que els desmontes —gràcies als bons preus i rendixes de la soja— no diezmen el seu tamany.[13]
Sobre els trams dels rius Paraná i Paraguai se situen numeroses illes, dins de les quals descolla l'Illa del Cerrito, sèu d'episodis bèlics en la guerra de la Triple Aliança i un dels principals punts turístics. També alguns bancs d'arena es formen front a la costa correntina, els quals són molt buscats pels amants del riu.
Les illes del Cerrito (12 000 ha) conjuntament en les illes Antequera, Santa Rosa, Palomera, Soto, Capell i atres més chicotetes formen part de la superfície chaqueña.[14]
Llímits
Una llínea convencional la separa a l'oest de la província de Salta, la Llínea Barilari; de Santiago del Estero, segons llei 4141 en artícul 1 (u), el llímit establit entre la província de Santiago del Estero i el Territori Nacional del Chaco per llei sancionada octubre de 1884 queda modificat en la següent forma: a) des de l'intersecció del paralel 28 sur, una llínea recta cap al nort seguint el meridià que li corresponga, fins a trobar el paralel que passa per Sant Miguel sobre el riu Salat (paralel Sant Miguel). La Llínea d'Olmos és el llímit artificial en el nort de Santiago del Estero. La separa al sur el paralel 28.º, que el seu traçat forma el llímit en Santa Fe. Quatre grans rius constituïxen la frontera oriental i boreal: a l'est el riu Paraguai (que la separa de la República del Paraguay) i el riu Paraná, que la separa de la província de Corrents; a l'Est i nort llimita en Formosa per mig del riu Bermejo i el seu afluent, el riu Teuco.
Clima
.svg)
El clima en tota la província és semitropical. El tipo climàtic corresponent a la mitat este és el semitropical semiestépico, mentres que en la mitat oest canvia a semitropical continental.
La mínima registrada en la província va ser en la ciutat de Les Breñas, en 0 °C el 17 de juliol de 2010.[15] La màxima va ser de 55 °C en la ciutat de Presidència Roque Sáenz Penya. Els estius són molt calorosos; els hiverns, templats. La distribució anual de les pluges és molt despareja, s'alternen les époques de sequia total i unes atres en les que els chapulls creixen en forma desmesurada.
Este artícul o secció necessita referències adicionals que apareguen en una publicació acreditada.
Pots colaborar afegint cites a fonts fiables. El material sense referenciar pot ser qüestionat i eliminat.
L'influència dels vents humits que apleguen des de l'Atlàntic determina que el sector oriental reba un monte major de precipitacions, en nivells promijos que superen els 1500 mm anuals.
Cap a l'oest s'ingressa en un clima cada volta més continental, a on l'amplitut tèrmica és major i el clima més sec, especialment en l'hivern puix sofrix d'una marcada estació seca. El monte de les precipitacions acumula solament prop de 600 mm anuals en l'extrem oest.
Hidrografia
En l'est de la província del Chaco, la zona de chapulls, part de la subregion del corredor fluvial Paraná–Paraguay, va ser declarada en 2004 com a lloc Ramsar d'importància a nivell internacional, pel seu valor migambiental. Constituïx un dels ecosistemes de major diversitat biològica de l'Argentina i alcança un àrea aproximada d'un milló d'hectàrees. Està ubicat en la franja oriental dels departaments Sant Fernando, 1.º de Maig i Bermejo i presenta els següents llímits: sur, que coincidix en el paralel 28, que marca la frontera en la província de Santa Fe; llímit nort en el caixer del riu Bermejo; llímit oest en la Ruta Nacional N.º 11 i llímit este en els caixers dels rius Paraná i Paraguay. Comprén un total de dotze municipis, en una població que alcançava els 394.221 habitants (2010).
La província del Chaco es troba íntegrament en el sector denominat Chaco Austral i posseïx un relleu totalment pla i aluvial, en una molt lleu inclinament en sentit NO-ES. Esta característica es fa evident en la direcció dels cursos fluvials moltes voltes divagantes. Els sols són majoritàriament arcillosos, lo que sumat a l'escassa pendent dificulta el escurrimiento de les aigües i forma numerosos banyats, esteros i estanys de caràcter semipermanente. D'esta manera, el escurrimiento està regit per la morfologia regional i condicionat per les traces climàtiques que, sumats a la baixa energia del relleu, determinen el model d'escurrimiento llent i complex, de tipo laminar, en escassa capacitat d'evacuació en els periodos de precipitacions ordinàries. Durant els cicles de precipitacions extraordinàries o en periodos humits, l'àrea en la seua major part es convertix en un ambient en distints graus d'anegabilidad, en una làmina d'aigua contínua o discontínua.
Es presenten alguns grans esteros com el Chajá. Existixen també alguns estanys permanents d'importància com l'Estany Net.
Els principals rius són el Bermejo i el Paraguay-Paraná (únics navegables). Entre els rius interiors poden destacar-se el riu Negre i el Tapenagá, que recorren bona part de la província. També és molt important el riu Bermejito, un afluent del Bermejo, que forma en el Teuco un interfluvi a on s'assenta una de les principals poblacions aborigen del país. El cas del riu Bermejo és molt particular, ya que el seu recorregut va variar en el temps i va deixar numerosos caixers morts, alguns dels quals són invadits per la vegetació i uns atres, ocupats per nous cursos d'aigua. La majoria dels rius de la regió tenen les seues serpenteantes camins sobre antics caixers d'este riu.
En una desesperada busca d'aigua, durant una de les recurrents sequies que castigaven la regió, en la década de 1920 es varen descobrir aigües termals a 80 m de profunditat, en la zona de Sáenz Penya (centre de la província), les quals conten en excelents propietats minerals per al tractament de malalties. En estos descobriments, es va aplegar a la conclusió de fins a on s'estenia l'Acuífero guaraní.
Referències
- ↑ «Constitució de la Província del Chaco».
- ↑ Estats Provincials - "La República Argentina és un estat Federal constituït per 23 Províncies i una Ciutat Autònoma".
- ↑ Constitució Nacional Argentina vigent - Segona part "Autoritats de la Nació"
- ↑ «Província del Chaco» (en és). Argentina. gob. ar. Consultat el 2022-04-14.
- ↑ Fernandez, Maximiliano Vauco (2024). Cambá yeroký. Ball de Negres en l'identitat chaqueña, Context, p. 43. ISBN 978-987-730-920-1.
- ↑ «L'idioma espanyol». Archivat des d'el original, el 8 d'octubre de 2014. Consultat el 27 d'octubre de 2014.
- ↑ Portal Argentina Explora. L'Argentina Prehistòrica - Primers Pobladors en http://www.argentinaxplora.com/activida/legado/etno/prechaco.htm
- ↑ Gambini, Hugo: Història del peronisme vol. II. pág. 187 Buenos Aires 2001 Editorial Planeta Argentina S. A. ISBB obra completa 950-49-0226-X Tom I 950-49-0784-9
- ↑ Leoni, María Silvia (2022). Els començos del Chaco provincializado (1951-1955), Institut d'Investigacions Geohistóricoas, p. 26. ISBN 978-987-4450-15-9.
- ↑ Decret 240 del 3 d'octubre de 1955 designant "interventor de la Província del Chaco". ADLA 1955-A.
- ↑ Cámara de la Província del Chaco (ed.): «Acorde sobre llímits en la Província de Corrents». Archivat des d'el original, el 30 de setembre de 2007. Consultat el 11 de decembre de 2008.
- ↑ 12,0 12,1 (1956) XV. Indice d'Autors, Societat Chilena de Filosofia, pp. 116–135. ISBN 978-1-63435-094-5.
- ↑ Greenpeace Argentina (ed.): «Votá per la llei de boscs». Consultat el 11 de decembre de 2008.
- ↑ Beveraggi de Pérez i Lidia Polich de Calp. Nort argentí (ed.). CONSULTOR Chaqueño (en Castellà), Encarnación-Paraguay: IMPRECOP S. R. L., p. 17.
- ↑ «http://www.diarionorte.com/article/46595/en-una-semana-muy-fria-el-record-fue-para-el-interior-con-97-grados-bajo-cero». Archivat des d'el original, el 11 de setembre de 2014. Consultat el 1 de setembre de 2014.
Vore també
- Gran Resistència
- Nordest argentí
- Organisació territorial d'Argentina
- Territori Nacional del Chaco
- Poder Eixecutiu de la Província del Chaco
- Cámara de la Província del Chaco
- Poder Judicial de la Província del Chaco
- Este artícul conté una traducció derivada de «Provincia del Chaco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.